Arxiu d'etiquetes: «Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo» (Pere Riutort Mestre)

El matriarcalisme, l’Església catòlica i l’acolliment dels Pobles matriarcals

General, , , ,

L’Església en relació amb els Pobles i, de rebot, amb el matriarcalisme. El matriarcalisme, l’etnologia, lo religiós i l’evolució en el segle XXI.

Al llarg d’aquest estudi, recorrerem, en bona mesura, al document “Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo”, de Pere Riutort Mestre. Així, en la pàgina 32, escriu que “Hem estat massa temps callats. És menester exposar la veritat, no amagar-la. (…)

Fruit de tants anys d’’actuació legal’ sobre el nostre pensament i fruit de patir situacions injustes, de les quals arribem a pensar que era normal i correcte que fossen com les patíem i com ens les explicaven, molts encara romanen submisos en la inconsciència i en la ignorància.

(…) És clar que, si no es parla clarament, no es poden arribar a resoldre les qüestions pendents” (p. 32).

I, a mitjan explanació, comenta que “El diàleg i la comprensió mútua, partint de la veritat de les coses, històriques i actuals, és l’única solució per a resoldre els nostres problemes com a Poble, com a Cultura diferenciada, com a Nació que té els seus drets, encara que no tinga un estat sobirà. Tenim dret de realitzar-nos a partir de les pròpies i autèntiques arrels, de la nostra identitat i aconseguir la irrenunciable sobirania” (p. 139).

Doncs bé, amb aquesta investigació, passarem a plasmar sobre molts fets, molts trets, etc. i a partir de molts documents i d’algunes obres en què el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana sí que és present com també a documentació de què hem tret informació que sosté la recerca.

I ho farem, com figura en l’encíclica “Gaudium et Spes”, tenint present que, “Cada vegada són més els homes i les dones de qualsevol grup o nació que tenen consciència que ells són els autors i promotors de la cultura pròpia de la seua comunitat. Arreu del món i, cada dia més, creix el seny de l’autonomia i juntament de la responsabilitat: fet que és de la més gran importància per la maduresa espiritual i moral de la humanitat. Això es mostra més clarament si tenim present la unificació del món i l’encàrrec imposat a tots nosaltres d’edificar un món millor en la veritat i en la justícia. D’aquesta manera, doncs, som els testimonis d’un nou humanisme naixent, en què l’home és definit primordialment per la seua responsabilitat davant els seus germans i de la història”, com podem llegir en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“[1], treball de compilació de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.

En aquest document sobre la llengua vernacla en les diòcesis del País Valencià i de les Illes Balears, també hi ha que, en el radiomissatge de Nadal de 1954, el papa Pius XII digué que “la vida nacional és alguna cosa no política, de tal manera que, com ho demostren la història i l’experiència, pot desenvolupar-se al costat d’altres dins el mateix Estat; com també pot estendre’s més enllà dels confins polítics d’aquest.

La vida nacional no arribà a ser principi de dissolució dels pobles fins que no començà a ser aprofitada com a mitjà de finalitats polítiques; és a dir, fins que l’Estat dominador i centralista no va fer de la nacionalitat la base de la seua força d’expansió. Nasqué aleshores l’Estat nacionalista, germen de rivalitats i incentiu de discòrdies…

Seria certament una equivocada política d’unificació, si no l’havíem d’anomenar, més aviat, una traïció, el fet de sacrificar a interessos nacionalistes les minories ètniques que es troben privades de la força per a defensar els seus béns suprems, la seua fe i la seua cultura cristiana. Els qui així obrassen no serien dignes de confiança i no actuarien honestament si després, quan ho exigeix el propi interés, invocassen les valors de la Religió i el respecte al dret” (pp. 4-5).

Per consegüent, hi ha claredat en com es veu, en l’Església catòlica, la idea de nació, la de respecte per les diferents cultures del món i, de pas, que eixa idea de fraternitat entre cultures (ampliable a aliança amb les que són d’estil matriarcal, com ara, la nostra i en tolerància cap a les que no ho són), sí que és propiciadora de lligams humans en què es prioritza la germanor i el sentiment de comunitat i, en l’actitud dels cristians, d’un cristianisme d’acord amb el que hi havia en el segle I, matriarcalista.

Aquestes idees són ben reflectides en la Lletra de Sant Pau als Gàlates (de mitjan segle I), quan parla que no hi haurà diferències entre hòmens i dones, entre esclaus i lliures, etc[2]. i en el llibre dels Fets dels Apòstols (de la darreria del segle I), quan tracta sobre les primeres comunitats, les quals, per exemple, no excloïen l’obertura a l’altre i molts trets en nexe amb lo que podríem dir una vida oberta a l’evolució[3] però que confia, com ara, en la bondat de l’ésser humà i que respecta lo autòcton.

A més a més, continuant amb el tema de l’Església catòlica i de les cultures matriarcalistes, direm que, en el “Decret ‘Ad Gentes’”, de 1965, sobre l’activitat missionera de l’Església, hi ha que “l’Església de la Nova Aliança, que parla totes les llengües, comprèn i abraça, en la seua caritat, totes les llengües i triomfa així de la dispersió de Babel” (no. 4, p. 6), considera que “Els laics[4]“han de traduir la novetat de la vida cristiana en l’ambient social i cultural de la seua pàtria, segons les tradicions nacionals. Han de conèixer aquesta cultura, purificar-la, desenrotllar-la d’acord amb les noves circumstàncies i perfeccionar-la, (…) per tal que la fe de Crist i la vida de l’Església no siga més estrangera en la societat on viuen, ans comence a amar-la i transformar-la”, de manera que, com els missioners (no. 21 d’aquest decret, p. 6), els valencians (com també els habitants de tot l’àmbit lingüístic) puguem “trobar així un accés més fàcil a l’esperit i al cor dels homes” (no. 26, p. 6). No cal dir que això comporta promoure, entre la comunitat cristiana de tota la nació catalana (però també entre els qui no han abraçat el cristianisme), els signes matriarcalistes que hi ha en la llengua catalana, en les arrels catalanes i, així, afavorir-ne la pervivència, com ara, la dels Sants de la Pedra, u dels testimonis encara vius (i que cal conservar-hi i difondre-hi a nivell social), de la visió matriarcalista de la vida i també del cristianisme del segle I, això és, del cristianisme de base i més igualitari que començava a estendre’s. Això sí, sense cap intenció de sotmetre qui no compartesca el nostre parer, ans al contrari, de ser flexibles en aquest seny i de ser agraïts per lo maternal i per la terra on residim i en què som acollits.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1]  Agraesc la generositat de Pere Riutort qui, amb motiu d’una trobada amb ell el 30 de novembre del 2018 en la ciutat de València (on la vespra se li havia fet un homenatge), em donà un exemplar d’aquest document.

[2] “S’ha acabat la distinció jueu/no jueu, esclau/lliure, home/dona. Sí: tots vosaltres sou u en Crist Jesús”(Ga 3, 28).

[3] Per exemple, quan llegim que Pere diu davant tota una colla de persones: “Vosaltres sabeu molt bé amb quina rigor està prohibit que un jueu tracte amb un estranger o el visite a sa casa. No obstant això, Déu m’ha donat entenent que no considere ningú com a profà o impur” (Ac 10,28).

[4] Els qui no són eclesiàstics i que, per tant, no pertanyen al clergat.

Rondalles vernacles, la serp, la dragona, Maredéu i pervivències matriarcals

General, , , , , , , , ,

Tot seguit, l’autora, aprofitant la rondalla “La dona dimoni”, tracta sobre la manifestació femenina en la serp (banda inferior), en la dragona (les ales) i en la sirena (simbolitzada per Melusina) i ho fa recorrent a uns mots de Barbara Verzini i associant-les amb les contalles. Així, indica que el passatge bíblic en què la serp cerca la dona (Eva), a qui s’acosta, simbolitza la relació entre la mare (la serpent) i la filla (la dona). I més (ací traduït): “Eva ofereix immediatament la poma a Adam, no se l’amaga per a ella, ni se la menja sencera. Ella no cerca ni el domini, ni el fet de posseir per posseir” (p. 30), en un ambient en què, com posa Oreto Doménech i Masià, “La dona amb mig cos de serp s’arrela a la llegenda de la Melusina (…): el pacte de respectar la natura de la diferència sexual que, en les dones, conté el misteri de la possibilitat materna” (p. 30). Melusina és un personatge llegendari paregut al drac, de què parlarem a continuació.

Sobre el mot “Dragó”, figura en el DCVB com “Drac; animal fabulós al qual s’atribueix figura de serpent corpulent, amb peus i ales i amb gran boca devoradora”. El fet que siga devorador ho vinculàrem el 18 de març del 2026 amb la llegenda “La creació”, recopilada en el segle XIX pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós, en què Déu diu a la Mare Terra que ella s’ho menjarà tot, detall que capim en cançons vernacles eròtiques de tot l’àmbit lingüístic.

Més avant, en la recerca, podem llegir que “La proliferació d’advocacions marianes és tan gran, i tan abundant la devoció popular que hi ajunta, que encara s’ha escapat alguna Mare-Déu creadora de vida. Fet i fet, una bona part del poble valencià l’anomena amb aquesta expressió dita així: ‘Maredéu’” (p. 31).

En nexe amb aquest detall sobre el mot “Maredéu”, el 18 de març del 2026 llisquí a ma mare el paràgraf anterior i li comentí que, en Facebook i en Internet, hi havia gent que escrivia “Maredéu” i “Maedéu”, àdhuc, com a encapçalament d’articles. Llavors, em digué “’Maredéu’. És fàcil. Nosaltres diem ‘Maredéu’: ‘Maredéu, quina barbaritat!’, ‘Maredéu, açò no m’ho esperava!’. Com a exclamació, com a sorpresa.

 I ‘Maedéu’. Com una cosa que crida l’atenció, que et reafirma en un pensament.

I sí que s’hi usa. I sovint”.

Agraesc la seua generositat.

Prosseguint amb la Maredéu (també «Mare-Déu»), “En la rondalla de La criadeta, la mateixa ‘Maredéu’ del conte anterior, la Divina Aurora, patrona de Beneixama, ressuscita un nadó mort com si fóra el nostre Senyor. Perquè és mare i perquè les mares donen a les filles el que necessiten. Les mares o la qui estiga en lloc d’elles” (p. 31).

Adduirem que, com em deia un amic valencià que és capellà, potser pel 2019, ell considerava que caldria dir “Déu-Mare”. Igualment, si llegim l’explanació de Pere Riutort  (en la versió del 2018) i, d’acord amb unes converses que tinguí amb ell en el 2013 i més avant, hi ha cristians catalanoparlants que consideren que Déu (el qual empiulen amb la terra i amb la natura) és femení. Al meu coneixement, això és un senyal de la pervivència del matriarcalisme en terres catalanoparlants, fins i tot, en el primer quart del segle XXI.

Per això, com afig la investigadora, “la xiqueta li diu a la Mare ‘salva’m’ i la mare li dóna el que ha demanat” (p. 32).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Els «Usatges», del segle XI: dret consuetudinari i ensenyament

General, , , , , , , ,

Els “Usatges”, del segle XI.

Aquest fet té una relació directa amb la llei goda, la qual va prioritzar durant molts segles, sobretot, fins a mitjan segle XIII, tot i que encara es conserven molts trets matriarcals que tenen la seua arrel en aquesta manera de legislar i de governar. Però, abans, passarem al tema dels Usatges (de 1068, segons l’historiador Pierre Bonassie), de què hi ha una entrada en el llibre “Terra i ànima”, d’Anicet Villar de Serchs, titulada “Els ‘Usatges’”:

“Els costums que s’havien anat establint a Catalunya durant els primers segles de la reconquista havien modificat en molts aspectes les lleis godes i romanes que, fins aleshores, havien estat aplicades a la nostra terra. Però aquests costums no existien escrits: eren respectats només com a tals costums, és a dir, per l’ús constant que hom en feia. Calia, amb tot, escriure’ls en un codi i donar a l’ús força de llei” (p. 103). Cal dir que, tradicionalment, el fet que no hi hagués documents escrits s’ha interpretat com a retard i, en canvi, en el primer quart del segle XXI, fonts com el llibre “El Comú Català”, de David Algarra, ho presenten com que el grau de confiança entre les dues parts (en la paraula dita, que no tornava arrere), es concep com que no cal plasmar-la en paper.

Això enllaçaria amb el dret consuetudinari (el versat en els costums i en les tradicions) i esdevé, com indica Teresa Vinyoles Vidal en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, publicat en el 2005, en “una etapa on s’observa una brillant presència femenina, sobretot, el segle XI i també el XII; després, l’estatus de les dones es va degradant. Mentre s’inicia una etapa d’expansió econòmica, política i militar, disminueix la presència activa de les dones en la documentació i, en els textos jurídics, comprovem que perden drets. De tota manera, aquests canvis seran més visibles després, ja que, en el si de la societat plenament feudal, basada en les relacions personals, les dones sovint van saber-hi trobar el seu lloc” (p. 57). Cal recordar que aquestes relacions estan en nexe amb les cultures matriarcalistes.

Tornant al llibre d’Anicet Villar de Serchs, “Cap a mitjan segle XI, van ésser compilades les principals regles que el costum havia establert en els ordres civil, penal i polític i, pels volts de l’any 1070, van ésser recollides i publicades en el codi dels Usatges. (…)

Per tal de discutir i aprovar els Usatges, el comte Ramon Berenguer I el Vell [cap a 1023-1076] va convocar una mena d’assemblea (…) composta dels principals individus de la noblesa. Cal remarcar que aquesta assemblea va tenir un caràcter exclusivament civil: no hi havia cap vocal eclesiàstic. No eren, per tant, unes corts, sinó una reunió de persones influents” (p. 103) i pactaren un “codi de lleis que afectaven tot el territori català.

L’assemblea es va reunir al palau comtal (…). Tots els reunits aprovaren els cinquanta-sis articles de què constava primerament el codi, i el comte els va sancionar i promulgar perquè regissin, d’una manera general, a totes les terres catalanes” (p. 103).

Un poc després, Anicet Villar de Serchs comenta que, “Tanmateix, sembla que, en alguns comtats catalans, no van ésser aplicades les disposicions dels Usatges, almenys, al principi. Més tard, a les Corts de l’any 1243, es va aprovar que, mentre els Usatges tinguessin suficient abast, quedés prohibida l’aplicació de les reis romanes per tot Catalunya” (p.  104) i, finalment, exposa que “El codi dels Usatges és el més antic que es coneix i ha merescut universals elogis. El poble català té l’honor d’haver donat a Europa l’exemple d’una compilació tan important de lleis en una època en què cap altre poble no l’havia realitzada” (p. 104). En línia amb aquestes paraules, Pere Riutort, en la seua explanació del 2018, com a mestre, escriu que “Necessitem conèixer també els documents legislatius i les pràctiques socials que donaren vida a la nostra societat, a la nostra cultura social-històrica, com ara, els Furs, el Consolat de Mar, la Taula de Canvis, el Tribunal de les Aigües,…’Els Usatges de Barcelona’ poden considerar-se com la primera Constitució, ja que es redactaren cent cinquanta anys abans que la Carta Magna anglesa” (p. 93), la qual data de 1215.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que es reuneixen en aplecs, l’assemblearisme i el nudisme en les rondalles

General, , , , , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “De tres coses, ni un cullerot”, arreplegada en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de 1912, sobretot, al principi: “Quan les canyes parlaven, els burros (de quatre cames) eren filòsofs i les alimanyes dels boscs i, encara de les serres en els prats, es reunien en assemblees, més o manco, parlamentàries” (p. 148). Com podem veure, en un espai reduït, apareixen la filosofia i els aplecs assemblearis (els quals podríem relacionar amb el comunalisme) i el parlamentarisme, poc o molt, en línia amb el de primeries del segle XX, quan es publicà l’obra, en què el comunalisme encara estava prou viu.

Adduirem que el parlamentarisme, en la Corona Catalanoaragonesa, estigué molt avançat des del segle XIII (1283), fins als decrets de Nova Planta del rei Felip V (en el primer quart del segle XVIII). Com escriu Pere Riutort, en el punt seté de la seua explanació del 2018, en tractar sobre l’Església valenciana i el seu vincle amb el Poble Valencià, “*b-5) Els diferents Regnes, oportunament, s’unien i celebraven Corts Generals. Aquesta manera de respecte mutu ens porta a un model de cultura social de primera importància en la civilització i en la cultura europees de l’època medieval. Catalunya va tenir “Parlament” i “Constitució” abans que els anglesos”.

Més avant, el narrador comenta que Sant Pere, com que era un home de bon cor, s’apareix a una dona pobra que vivia junt amb el seu marit, i que… ho fa de nit, moment del dia en nexe amb lo femení.

La dona, qui plasma una visió matriarcal de la religió, digué a Sant Pere que ella “ho esperava de la bondat Divina, que mai oblida les seues criatures” (p. 149).

Ben avançat el relat, podem llegir “la beneïda dona” (p. 150) i que el sant, immediatament després que ella li demanàs un cullerot, li’l concedeix (p. 150).

En la rondalla vinent, també recopilada, com ara, per Enric Valor, “Un aprenent de bruixot”, posa que un home estava amb l’orella més dreta que una llebre i que, una nit, “un poc abans de les dotze, (…) es va esgolar del llit i se’n va eixir del quarto” (p. 152) i veié que “sa muller, traient una ampolleta d’un racó de l’armari i quedant nueta, va començar a untar-se tota amb un líquid” (p. 152). En acabar l’operació, “i tocant dotze, digué: ‘Ni crec en Déu, ni en Santa Maria…’ i altra frase que no va entendre” (p. 152) i, al moment, desaparegué per la ximenera (p. 152).

Llavors, el marit tingué la temptació de fer lo mateix, però, com que no li eixí bé, hagué d’esperar uns quants dies “fins que aplegà una nit en què esta s’alçà, com de costum” (pp. 153-154) i ell diu a la muller: “’Jo també vaig’. Ella callà i començà a untar-lo, després d’haver-lo despullat” (p. 154). Clarament, ens trobem amb un relat eròtic i en què lo sexual es vincula amb la dona com a impulsora (àdhuc, com qui deixa en conill el marit) i lo roín, i en què ell segueix la pauta de l’esposa.

Un poc després, “per la ximenera, eixiren els dos, agarrats de les mans” (p. 154) i, “a l’aplegar a un gran edifici que, solitari, estava enmig d’una extensa planura, desapareixien ficant-se pel forat del pany” (p. 154). És a dir: tots dos ixen afora i, en acabant, tornen a entrar, ací, a un lloc on es reuneixen altres bruixes. És més, la dona “l’animà, manant-li que s’agarrara al seu peu. Fet açò, (…) es ficaren pel conegut forat, trobant-se dins d’un grandíssim celler en què hi havia gran concurrència de bruixes i algun bruixot” (p. 154).

Aquest aplec empiula amb el matriarcalisme com també el fet que,“enmig de l’ample local, a la redona d’ell, (…) li cantaven cobles” (p. 154), al marit.

En un passatge posterior de la rondalla, i on eren les dones, l’home digué un “Gràcies a Déu” (p. 155) i totes desaparegueren. Ara bé, a continuació, en clarejar el dia, ell “va veure entrar l’amo, acompanyat dels seus criats” (p. 155) i copsaren que, altra vegada, algú havia begut el vi de l’avi. Aleshores, el propietari ordena que cerquen pel celler,  i u descobreix “aquell home, tot nuet i senyant-se” (pp. 155-156).

Finalment, “varen fer eixir l’aprenent, al qual, després de pegar-li la gran palissa, el soltaren nuet com estava. Amagat enmig d’un canyar, a on es ficà per a esperar la nit” (p. 156), gemegava i havia aprés la lliçó: “No és prou el parlar poc, sinó també a temps” (p. 156). Cal dir que algunes de les rondalles recopilades per Francesc Martínez i Martínez conclouen amb una moralitat en forma de refrany.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones amb bona empatia, ben tractades i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “Es moro cego”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “A Alger, hi havia un captiu mallorquí que estava a ca un senyor moro que era cego i l’havia comprat com a esclau. Aquest captiu era molt estimat des seu senyor perquè era molt jove i sabia fer molt bé totes ses feines. Un dia, es senyor li digué:

-Si tu fesses lo que jo et diria, i no m’enganasses, jo et donaria sa llibertat i tots es doblers que voldries.

 -Diga què vol que faça?

-Si t’enviàs a Mallorca, no tornaries, perquè és sa teva terra; però si tornasses, jo t’assegur que estaries content de mi.

«-Diga què vol que faça a Mallorca i confiï amb sa meva paraula” (p. 348).

Com podem veure, des de molt prompte, trau el tema de no enganyar els altres i que l’esclau era ben tractat, qüestió que el 12 de desembre del 2022, mentres preparàvem aquest relat, ens feu pensar en les relacions entre l’home i la dona i, en el cas matriarcalista, en el fet que la dona és ben tractada per l’home així com l’home ho és per part de la dona, malgrat que mane la muller.

Quant al vincle amb la terra de naixement, el moro té assumit que, com escriu Pere Riutort en la seua explanació (en la versió del 2018), “La Terra Pàtria es besa, perquè és la terra dels pares, dels avantpassats, on reposen llurs cendres; la terra de la comunitat humana autèntica de cadascú, no la sovint imposada per una situació de domini, de substitució, de colonització” (p. 38). I, d’alguna manera, veiem que el bon tracte de l’amo cap a l’esclau, li ha permés copsar el punt de vista del mallorquí respecte a la terra on ha nascut i d’on prové.

Tot seguit, llegim que l’amo dona set parells de sabates a l’esclau com també  que el mallorquí li promet fidelitat i addueix que no li faltarà a la paraula (“tot es farà així com vostè diu”, p. 349) i, per això, el senyor li respon:

“Bé (…): si tu tornes a venir, jo t’assegur que no et sabrà greu, perquè, llavors, et daré sa llibertat i tots es doblers que vulgues” (p. 349). Així, el propietari li trau, per segona vegada, el tema de complir amb la paraula.

El mallorquí feu lo que havia indicat l’amo i, quan torna diumenge, agafa el parell de sabates que feia set, ben condicionades, com el de cada u dels dies de la setmana, i “el se passa per davant la vista i, tot d’una, va quedar curat de sa ceguera i hi va veure de lo més bé. (…) Es senyor es tirà as coll des captiu i li començà a donar besades i, llavors, sa llibertat i una partida de taleques de doblers.

Es captiu va tornar a Mallorca i va estar ben arreglat tota la vida i es seus descendents encara estan rics” (p. 350).

Una altra rondalla en què també es reflecteix el matriarcalisme i en què es plasma que cal tractar bé els treballadors, fins i tot, els esclaus (i això va en línia amb determinats passatges bíblics), és “Sa font de Xorrigo”, la qual també figura en “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. En aquest relat, la dona comenta a l’home que seria adient comprar un esclau moro, i l’home, seguint les indicacions de la dona, ho accepta i fan via. Ara bé: en aquesta narració, l’amo no tracta bé l’esclau (qui nomia Amet) i el moro, al capdavall, en lloc de fer que no rage gens ni mica d’aigua, sí que ho farà…, però, per la bona empatia amb què el tracta “una pastora d’una possessió veïnada que havia anat a beure a sa font i amb qui es moro ja havia parlat altres vegades” (p. 352).

Així, el moro Amet li comenta que l’amo li havia fet una mala passada i ella es posa de part d’Amet i li addueix “la t’ha feta, però jo et deman un favor i és que, si la tapes, almenys, me’n deixis un raget per poder beure jo s’estiu (…).

-No pot esser, perquè l’amo el trobaria.

-Per petit que sia, Amet, feu per jo.

-Em sap greu per l’amo, però el deixaré sols per tu” (p. 353).

I, per tant, no sols l’home (Amet) fa lo que li proposa la pastora (molt oberta i de bon cor), sinó que la dona aconsegueix que ell no tinga rancor cap a l’amo. Per això, “N’Amet va esbarriar sa font i s’acomiadà de sa pastora, que li da les gràcies pes raget d’aigua que, per ella, havia deixat” (p. 353), raget amb què s’haurà de conformar l’amo, en un passatge posterior (p. 353) i que reflecteix un tret d’acord amb el matriarcalisme: la dona salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El «Llibre del Poble de Déu», un missal sí autoritzat des dels bisbes valencians i des de Roma

General,

 

Bon dia a tots,
Ací tenim un exemple del «secessionisme lingüístic» de la Generalitat Valenciana junt amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) per mitjà d’un acord polític que no respecta les directrius del Vaticà quant a les traduccions dels missals a les llengües vernacles a partir del llatí.
Les dues fotos de Facebook són del mur d’un amic meu que viu en Catalunya i que és capellà. La lectura és del diumenge passat, 16 de gener del 2022.
La del llibre, correspon al «Llibre del Poble de Déu», coordinat per Pere Riutort Mestre, que és una adaptació posterior de la versió catalana i que, aleshores, comptà amb l’aprovació eclesiàstica dels bisbes de les diòcesis valencianes. És l’únic que té el consentiment oficial per part de l’Església valenciana i atenent a la normativa vigent del Vaticà.
La foto amb una altra lectura va en línia amb el pacte polític entre la Generalitat Valenciana i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i es tracta d’una versió rebel a Roma.
Finalment, dues fotos del llibre «Concili Vaticà II. Constitucions, decrets, declaracions», publicat per Eidtorial Claret en 1993. I la que inclou l’article 36 correspon a la «Constitució sobre la sagrada litúrgia» («Sacrosanctum Concilium»). 
Com escriu Pere Riutort, en la seua explanació (en la versió del 2018), «El meu desig és que la veritat, i sols la veritat, algunes vegades una veritat molt desagradable, vaja sempre pel davant» (p. 4).
Una forta abraçada.

El vincle cap a la terra (i cap a la natura) com a Mare

General, ,

 

En l’explanació de Pere Riutort, hi ha l’apartat “He vivido durante diecisiete años en el Santuario de Lluc” (p. 152), en què podem llegir “He vivido durante diecisiete años en el corazón de Mallorca, en las montañas de Lluc, donde se venera  la imagen de la Virgen, tan querida por todos los mallorquines. (…) Se calcula sobre las seiscientas mil personas que se acercan anualmente al Santuario, entre mallorquines y visitantes foráneos. La Serra de Tramuntana, los grandes picos de más de mil metros, se denominan popularmente: “Ses muntanyes de Lluc”.

(…) Este título de Lluc, Lucus en latín ‘Beata Maria Virgo de Luco’, como consta en los documentos latinos, que desde el siglo XIII se conservan en el archivo del Santuario y en otras fuentes, tiene el significado de ‘Bosque Sagrado’. Verdaderamente es así, porque las grandes montañas, los grandes picos de la sierra de Tramuntana, que rodean al Santuario, están recubiertos de inmensos e imponentes bosques.

Aquellos bellos parajes han sido santificados por el peregrinaje continuo de todas las generaciones de nuestros antepasados, posiblemente desde antes de la misma Reconquista; pero indudablemente desde los tiempos del Rei En Jaume con los nuevos pobladores después de la Reconquista, quienes en su imaginación unían aquellos picos con los de Montserrat, que habían dejado en Catalunya, como consta documentalmente. Aquellos grandes valles y picos con sus olivos, encinas y pinos… han impactado siempre mi recuerdo y hasta mi imaginación, que se ha unido a la psicología más profunda de mi persona” (p. 152).

Al moment, parla de com, durant un viatge que feu a lo que formà part de la Grècia clàssica, trobà semblances entre aquella cultura i la cultura balear que ell “mamava”. Així, comenta que, “En la visita que hice al santuario de la Grecia clásica de Delfos, con los compañeros de curso, al final de mis estudios de Filología (*) Clásica, no pude menos de recordar a Lluc.

Ante aquellos bellos paisajes del mundo clásico, (…) vi la unión de la manera de religiosidad de nuestros antepasados grecolatinos y la nuestra, religiosidad que en términos teológico-pastorales del Cristianismo, denominamos ‘Via pulchritudinis’, que se refiere a la belleza del entorno, unida a la obra cultural humana, que suelen albergar estos lugares, que nos conducen, de manera inexplicable y muy profunda, a nuestra fe en las realidades sobrenaturales y a las identitarias como Pueblo” (p. 152).

En el paràgraf següent (p. 152), fa esment als capítols 10, 11 i 15 dels Fets dels Apòstols (en el Nou Testament, de la Bíblia), un apartat de la Bíblia que s’ha pogut comprovar que no ha estat manipulat (per exemple, quan a autoria, ni tergiversat i que, a més, s’escrigué en el segle I i en què està molt reflectit el matriarcalisme que acompanya el cristianisme). Parlem, com hem dit, d’uns texts no retocats i d’autoria certa, atenent al llibre de Pepe Rodríguez sobre mentires fonamentals de l’Església catòlica.

Tot seguit, comenta que “Nuestros antepasados paganos pasaron a ser cristianos sin renunciar, por ejemplo, a las imágenes, a las leyes de lo que era puro o impuro en la comida, etc. La existencia de los Santuarios cristianos y hasta ciertas formas de veneración y prácticas, nos recuerdan los Santuarios paganos de nuestros antepasados cristianizados” (p. 153). I, entre aquests detalls d’adaptació, estan els dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, molt coneguts com Sant Nin i Sant Non, una part més del matriarcalisme mediterrani i, a banda, vinculat…, com ara, amb la cultura grega de què parla Pere Riutort, com poguí comentar-li després de proposar-me ell, en la tardor del 2017, que jo estudiàs els capítols 10 i 11.

En línia amb aquest detall, el sentiment de pertinença a la terra, de relació amb la natura així com el fill ho fa amb la mare, direm que, el 23 de desembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, preguntí “¿Vos educaven les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, a viure en sintonia i en comunió amb la terra? ¿I amb la Mare Terra? Gràcies”. Però, primerament, diré que, l’endemà, 24 de desembre del 2021, de matí, trobí que Bartomeu Mestre havia posat en el seu mur una foto “des del Muntant dels Establiments mirant cap Enderrocat i la Seu” adreçada «A totes les persones de bona voluntat», amb un fons amb molta natura i que, de vesprada, a banda de passar-lo al meu mur, acompanyí escrivint “En la tardor del 2013, parlant per telèfon amb Pere Riutort, li diguí:

-Mira, Pere: jo no soc creient, però quan, en plena muntanya, veig tot lo que hi ha i veig que soc poc enmig de tot lo que veig…

-¡Això és Déu![1]

No sé vosaltres, però, a mi, des de xiquet, m’ha agradat el contacte amb la natura i em meravella tot lo que hi ha en ella, especialment, per la seua bellesa, com ara, en aquesta foto”.

En resposta a la pregunta sobre l’educació cap a la natura com a Mare a tractar bé i a qui donar gràcies (com es fa en les cultures matriarcals), arreplegàrem comentaris molt interessants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Aquesta entrada també ha estat acompanyada d’intents de manipulació en el telèfon mòbil, immediatament després d’alçar-la el 29 de desembre del 2021.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A continuació, una foto de les pregàries dels dimecres que figuren en el «Llibre del Poble de Déu», i que, com diguí a Pere Riutort fa poc, són les que més m’agraden. I, com que hui és dimecres, he triat afegir-les en aquesta entrada.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] Recorde aquestes paraules seues. Mentres escrivia eixes paraules en el meu mur, apleguí a plorar lleugerament.

(*) En l’original, «Filologías».

Explanació de Pere Riutort Mestre enviada en novembre del 2019, altres escrits i detalls

General, , ,

A continuació, vos oferim dues fotos junt amb una versió de l’explanació de 160 pàgines i sense subratllats ni anotacions, a diferència de la que m’envià Pere Riutort en novembre del 2019 i que em fou molt útil per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra i que, igualment, ho és per al del matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana.

El fet és que un dia li diguí que estava molt interessant l’explanació. Pere em comentà que la versió que tenia era molt més extensa que lo que m’havia enviat a principis del 2019 i que, com que necessitava ajuda econòmica, caldria pagar-la i que me l’enviaria junt amb el «Llibre del Poble de Déu» i les actes de la junta que preparà el missal (que en restaven pocs exemplars i que em demanava que no ho digués a ningú), accessibles en aquesta web de novembre del 2021 ençà.

Quant al missal, em demanà si jo el volia d’una edició especial que es féu en el seu moment i li responguí que lo que ell volgués i, al moment, l’acceptí.

Respecte al preu del conjunt, li diguí que la quantitat que ell volgués. Cal dir que u intueix que no serà injusta. I, cavallers, per si algú té enveja del fet que jo, ara, tinga una explanació de 206 pàgines, direm el preu de l’enviament (en un paquet que encara conserve i amb el segell indicant novembre del 2019): 500 euros. Així, com llegiu: 500€.

Afegiré que, malgrat que, primerament, em semblà una quantitat alta, com que, de nit, somií quan, en la primavera del 2016, ma mare acceptà acollir-me uns mesos en sa casa, i una bossa de llibres que ell m’havia donat en el 2004 («Ací tens 25000 pessetes»), la quantitat de dies que m’acollí en sa casa de la ciutat de València, quan ho féu en la de Tàrbena (en desembre de 1996), les nombroses converses telefòniques amb informació, etc., deixí estar lo que havia pensat la vespra en relació amb el pagament. 

I, com que li havia dit que li’l faria el dia més immediat respecte al dia en què parlí amb ell, això explica l’adjectiu «diligent», que figura en una d’aquestes fotos.

Agraesc a les persones que han col·laborat i a l’amic Antonio Samper (a qui he enviat les fotos que veureu ací).

Bon Nadal i continuem escrivint la història, en la llengua materna, la del Poble, no en la llengua estrangera imposada per llei del decret de Nova Planta de 1707 ençà i dels posteriors decrets de Nova Planta i més i vinculada amb a una cultura patriarcal: el castellà.

Com escriu Pere Riutort, en la seua explanació, «El meu desig és que la veritat, i sols la veritat, algunes vegades una veritat molt desagradable, vaja sempre pel davant» (p. 4). En aquest sentit, adduirem que, en setembre del 2021 i, sense indicació sobre si s’havia demanat permís a Pere Riutort, hom va publicar-ne en Viquipèdia una caricatura, un reflex més de la resposta d’una part de la societat valenciana a l’aportació que Pere Riutort féu al Poble valencià.

Igualment, el 1r d’octubre del 2023, una persona decidí eliminar de Viquipèdia paraules sobre la vida de Pere Riutort, perquè les considerava contingut inadequat:

1) en relació amb els temes de l’explanació  <<(des de biografia, fins a temes lingüístics, eclesials i, àdhuc, documents i articles, comentaris en relació amb el fet que cada membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua cobra 360€ per reunió…,)>>

i 2) sobre el seu paper en el tema del matriarcalisme <<La seua col·laboració en un treball d’investigació sobre els Sants de la Pedra, Abdó i Senent (molt coneguts com Sant Nin i Sant Non) que portà a terme Lluís Barberà i Guillem (a qui proposà estudiar els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols) i que, en el 2020, es publicà en forma de llibre, fou decisiva per a trobar el vincle existent entre aquests sants i el matriarcalisme vinculat amb la cultura mediterrània. Cal afegir que, en desembre del 2020, comentà a Lluís Barberà i Guillem que «La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat» [https://malandia.cat/2021/01/la-cultura-matriarcal-estava-en-la-realitat]>>.

I, ara, sense més preàmbuls, que gaudiu de la lectura d’aquesta versió que, del 28 de desembre del 2021 ençà, hem pogut ampliar mitjançant una segona part acompanyada, igualment, d’articles i de documents que, quasi tots, formen part de la que m’envià en novembre del 2019 i, a més, amb una «Pregària pel Santuari de la Mare de Déu a Tàrbena», escrita en la llengua del Poble valencià, en la llengua catalana, popularment, coneguda com «valencià», i rebuda en un altre enviament.  

Tocant a la que vaig rebre de Pere, vos reportarem mitjançant les successives entrades en què plasmem informació relacionada amb l’estudi sobre el matriarcalisme.

Alaquàs, 18 d’abril del 2024.

Explanació de Pere Riutort (versió de 160 pàgines, facilitada per Lluís Brines)

 

Explanació de Pere Riutort (segona part Ángela 28 decembre 2021)

 

Nota: La pàgina 159 de la versió que hem afegit es correspon, quasi, a la de la pàgina 160 de la versió que m’envià en novembre del 2019 (posterior a la que veiem ací).

Finalment, dir-vos que hi ha algunes pàgines en blanc que no formaven part de cap versió: pp. 38, 40, 42, 44, 46, 48, 50, 52, 54, 56, 58, 60 i 62.

Agraïm la simpatia i la sinceritat que han mostrat moltes persones cap a la contribució de Pere Riutort a les Illes Balears i al País Valencià com també a Catalunya (per mitjà de la seua  participació en obres de música religiosa en llengua catalana).

 

 

 

La llengua materna i del cor, la llengua del Poble matriarcal

General, , ,

 

Continuant amb la pregunta de com es sentien les seues àvies i les seues mares quan parlaven la seua llengua materna, en el grup “Cultura mallorquina”, també ens comentaren “Les meves parlaven mallorquí” (Rosa Galmes), “Ses meves xerraven mallorquí” (Jaume Andreu Adrover), “Tota sa meva família ha xerrat sempre es mallorquí” (Toni Oliver), “Es meus padrins sempre xerraven es mallorquí, mai tingueren problemes a s’hora de xerrar es castellà. Uns eren de Binissalem i, es altres, de Palma” (Maria Isabel Alorda), “Sa meva padrina, una experta” (Martí Cirer Ferriol), “Sa meva padrina conta que, quan feia de cosidora, davant hi havia un quarter de militars de sa península i, elles, joves,… quedaven embavades mirant es soldats. Una vegada, un soldat intentava captivar una amiga seva… xerrant en castellà i, ella, quan es va cansar tant de sentir xerrar i no va entendre, li va dir ‘Ho sents! No sé lo que me estás diciendo,… peroooo… no hi vull venir a Barcelona!!!!’, sa va donar a entendre”[1] (Miquel Amengual), “Parlo el (sa[2]) català perquè el papa i la mama sempre han parlat (xerrat!!) en català a nosaltres (quatre fills).

Jo soc el més jove, 71 anyets ben viscuts!!” (Jorge Ribas Capafons), “La meva mare sempre parlava en mallorquí i, a l’escola, li donaven un ‘coscorrón’ si el parlava. Es tenia que parlar el castellà” (Silvia Garcias), “La meva mare va néixer a Artà el 1926. A ella, la van castigar al seu ‘cole’ per xerrar en mallorquí a una amiga seva” (Dolores Cerdá), “Jo soc catalana de Barcelona. A casa nostra, sempre parlaven en català; però, a l’escola, en castellà. És a dir, que parlo les dues llengües.

Anècdota: la meva besàvia va estar presa per no saber parlar en castellà. Era una dona que vivia pel Pirineu i, quan va vindre a viure a Barcelona, un policia la va detenir perquè, a les seves preguntes, li contestava en català” (Dolors Gaixet López), “Es meus padrins també, sempre xerraren en mallorquí. Mai vaig tenir cap problema en sa llengua: ni a s’escola. Lo que no vaig aprendre és a escriure” (Francisca Borras), “Bé, supòs que, sa meva padrina i sa seva filla (mumare) xerrarien o parlarien en sa seva llengua materna des seu temps” (Antonio Marti), “Se sentían normales hablando el mallorquín. No conocían otra lengua. Cuando iba al colegio, me obligaron a hablar castellano y, ahora, no sé escribir en mallorquín” (Antonia Vicens Bonet), a qui escriguí “Encara estàs a temps de tornar a escriure’l, per exemple, per mitjà de cursets per a persones adultes”; “Es mallorquí sempre es va xerrar a sa meva casa i es pare, que era castellà, xerrava en castellà. Sempre respectant es mallorquí des padrins i sa meva mare. I ells, també deixant xerrar a cadascú sa seva llengua.

Jo, de ben petita, una paraula en mallorquí i, s’altra, en castellà… i, amb molt de carinyo, em varen ensenyar a xerrar es mallorquí i es castellà. A qui estimes més?… A ton pare, o a ta mare?? Jo estim tant es mallorquí com es castellà. Som bilingüe” (Lc Mpilar), a qui comentí “Una vivència interessant, Lc Mpilar. Vull fer-vos una pregunta: ¿preferiu afavorir un ambient molt receptiu i cercar acord, o preferiu l’esperit competitiu? Gràcies” , a què em respongué “L’equilibri just, en un món tan competitiu, seria trobar acords amb tothom… enllà on fos possible, el respecte, la llibertat i la dignitat… Això és tema per gent important. Jo no som ningú… Molt complicat però possible…, crec. Moltes gràcies a vosté…”. [3]  

Vull comentar que, en molts casos, m’ha semblat que hi ha qui ha sentit com una normalitat parlar la llengua materna i el castellà, fet que no hauria de veure’s, com aquell qui diu, com lo més normal del món, ja que, quan hi ha lo que es diu «bilingüisme unidireccional» (que és el nostre cas), el 80% dels parlants de la llengua minoritzada, ací, la materna, davant d’una persona que no coneixien abans, es passen a la llengua oficial de l’administració de l’Estat.  En eixe sentit, recordem que, com em digué Pere Riutort en juny del 2015, per exemple, el discurs del nou president de la Generalitat Valenciana, un polític amb etiqueta d’esquerres i progressista, es feu en valencià i en castellà. El Poble valencià té una llengua vinculada amb les seues arrels matriarcals: la llengua catalana, popularment i administrativa, coneguda com «valencià». 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] D’ací, es dedueix que els militars parlaven castellà, mentres que moltes dones parlaven la llengua catalana.

[2] Literalment.

[3] A mitjan dels anys huitanta del segle XX, en Aldaia (l’Horta de València), l’ajuntament tragué un informatiu juvenil que tingué curta volada i, entre altres coses, hi hagué unes frases amb què m’he sentit identificat. El missatge, en llengua catalana, diria que “Per moltes llengües que es sàpien, quan u, mentres s’afaita, es talla, sempre parla la seua llengua materna”. Com veiem, molt en línia amb unes de Nelson Mandela, amb què estic totalment d’acord: “Si parles a algú en una llengua que entén, les paraules aniran al seu cap. Si li parles en la seua llengua pròpia, les paraules aniran al seu cor”.