Arxiu d'etiquetes: Rosa Rovira Sancho

Les flors, els arbres, el simbolisme de la vida i la mare com a jardinera

General, , , , , , , , , ,

Un altre poema del llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, i en què capim trets de la literatura matriarcal, és “Ens agraden molt les flors” (p. 79):

“Ens agraden molt les flores

perquè ens alegren nostra vida,

i engalanen els records

No ho sé, ni me’n recordo

del dia del naixement,

quina flor o quina joia

hi va ser-hi més present.

 

I tampoc no me’n recordo

del dia del meu bateig,

els meus pares em posaren

nom de flor pel meu festeig.

Sovint sí, que me’n recordo

de la meva Comunió,

lliris blancs per la diada

i nebulosa en branquilló.

 

Casaments, tampoc no hi falten

ni pels nuvis, ni padrins,

i per a les bones mares

les més maques dels jardins.

Per les festes d’alegria,

per les festes de record,

t’acompanyen cada dia

i també a la teva mort.

 

I llavors, ploren amb fúria

totes plenes de tristor,

esperant una mà noble

deixi caure una llavor.

Ens agraden molt les flors

perquè alegren nostra vida,

i engalanen els records

amb el goig de la florida”.

 

Podríem dir que aquesta composició és plena de símbols relatius a la vida i al pas a pas fins que, amb noblesa, la figura del jardiner colga unes llavors en l’hivern biològic i de l’any, esperant amb confiança que, així com l’home dóna semen (del mot “sement”) a la dona, hi arrele i que, amb el temps, genere una planta, un arbre…, els fruits dels quals es colliran en l’estiu de la vida (en la jovenesa).

Altrament, la poetessa fa un repàs de la seua vida, defén l’evocació i, amb naturalitat, comenta que no recorda tot de quan era xiqueta.

Més avant, lliga les noces amb una de les parts més boniques de sa vida i amb el simbolisme del jardí: els resultats de la bona avinença entre dues persones que abans no es coneixien.

A més, es posa en pro de la membrança, en un moment que Rosa Rovira Sancho, a tot estirar, té quasi seixanta anys. En altres paraules, l’autora és en la maduresa de la vida, la qual viu amb optimisme, en lloc d’associar la primavera d’hivern amb la malenconia.

Al capdavall, com a senyal del seu sentiment de pertinença a la terra, trau una persona (al meu coneixement, bé un horticultor, ella, amant de la jardineria, com ens escrigué un dia, bé un pagès) que estima la terra, que la llaura bé, amb afecte, amb la mateixa amor que en els Pobles matriarcalistes: la terra com a Mare nostra, qui ens ha proporcionat el naixement i a qui tornem el favor (el permís que se li demana, com a representació del respecte que se li té i de l’agraïment cap a ella) i, àdhuc, a qui ens acostem, bé per contar-li coses positives, bé en moments de necessitat de sentir-nos acollits, bé sota el sopluig d’algú que ens empare, etc.

Per això, remata la composició dient que “engalanen els records / amb el goig de la florida”, la qual aplega amb la primavera i amb la celebració religiosa (d’arrels paganes) de la Pasqua Florida, també coneguda com la Pasqua de les flors.

Un altre poema semblant en simbolisme, i en la mateixa obra de la poetessa de Monistrol de Calders, és “El tresor de Nadal” (p. 97), amb detalls que enllacen amb el matriarcalisme i amb la infantesa:

“Si les festes de Nadal són l’esbarjo

el Nadal guarda el secret,

per gaudir de la mainada

del pessebre i de l’avet.

 

Obre els ulls a la infantesa

esclatant llum i color,

del misteri que ens emplena

nostre cor de germanor”.

 

I, de pas, reflecteix una amistança. Després, afig que

“Descobreix amb valentia

escoltant l’ànima endins,

es retroba amb delectança

la riquesa que hi ha dins.

 

Comparteix-la amb alegria

amb els éssers estimats,

que són dies de gran joia

com tresors ben resguardats”.

 

Aquests versos estan en nexe amb uns que exposa en el poema “L’avet de Nadal”, Nadala del 2010, en què parla sobre un avet que ha crescut prop a casa:

“Ja fa uns anys, de matinada

un avet molt eixerit

em va dir quatre cosetes

amb el cor molt afligit:

Molta gent passa i em mira

pel costat del caminet,

per Nadal volen tallar-me

perquè pujo recte i dret.

 

Jo vull viure llarga vida

fer-me gran i esplendorós

per donar-vos bona ombra

quan l’estiu és calorós”.

 

Per consegüent, copsem una relació bona entre l’escriptora i l’arbre (u dels símbols de la dona que alleta, de la mare fecundadora i de les arrels de la persona i amb la terra). Igualment, la poetessa reflecteix la seua estima per la natura i per la infantesa (etapa que representa el creixement). Per això, en acabant, li escriu

“De vegades, vaig a veure’l

Déu n’hi do! Com ha crescut!

Treu el cap per sobre els altres,

està ferm, ple de salut”,

 

mots que ens porten a la flor de la vida, als anys posteriors a l’adolescència.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui  em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Poesia matriarcal de noces, sinceritat, germanor i bona avinença entre generacions

General, , , , ,

Un altre poema en què apareix la sexualitat matriarcal, i que figura en l’obra “Poemes 2000/2011”, és “A la Maria i el Martí” (p. 99), fet amb motiu de les noces d’or:

“Recordem aquell gran dia

de l’enllaç matrimonial,

entregant-vos l’un a l’altre

amb un SÍ primaveral.

Un camí vàreu emprendre

caminant junts, de costat,

cinquanta anys porteu fent via

amb el cor agermanat.

 

A les bones i dolentes

cap amunt o cap avall,

de la mà heu anat sempre

a la casa i al treball.

De l’amor va néixer un dia

la floreta en el jardí,

que us alegra la diada

constantment cada matí”.

 

 

Com podem veure, marit i muller estan a un nivell molt semblant, predomina lo que té a veure amb els vincles, amb els lligams, amb l’empelt entre tots dos i que, àdhuc, ens podria evocar el simbolisme dels bessons (“el cor agermanat”), com aquells amics d’Alaquàs (vila de l’Horta de València) que, on anava u, ho feia l’altre i que, igualment, llegien el mateix diari i solien anar molt plegats, fins al punt que la gent solia dir “Sempre junts, com Abdó i Senent” (els Sants de la Pedra).

En acabant, exposa que

“La noieta ha fet sembrada

amb un nét molt eixerit,

i us emplena amb molta força

d’alegria l’esperit.

I ara l’Èric és l’espurna

que il·lumina cada jorn,

com el sol neix a l’albada

donant vida a tot l’entorn”.

 

 

Altra vegada capim el nexe entre els majors i els més xiquets i, de rebot, l’enllaç entre les tres generacions, un tret molt habitual fins a després de la meitat del segle XX, en una mateixa casa mitjanament gran i tot.

Al capdavall, Rosa Rovira Sancho els desitja llarga vida i que la facen units i amb jovenesa:

“Que tingueu salut i empenta

i un bon doll de goig suprem,

caminant amb l’esperança

tots plegats un desitgem”.

 

Sobre això, diré que conec una parella nascuda en 1929 (l’home, Ricard Jové Hortoneda) i en 1931 (la dona, Ma. Teresa Hortoneda), catalanoparlants i amb molt de sentiment de pertinença a la terra, qui, en el moment de plasmar aquests mots (15 de març del 2025), encara viuen, fan bona pasta i estan molt oberts a persones de totes les edats.

Una altra composició que hem triat per al tema de la sexualitat matriarcal, escrita per la poetessa de Monistrol de Calders, és “A una núvia” (p. 107):

“A finals de primavera,

per nosaltres, festa gran,

avui fas la gran volada

en un dia exuberant.

 

Serà un dia dolç i esplèndid

serà un dia remarcat,

comenceu la nova vida

amb el cor enamorat”.

 

 

Per tant, la connexió entre els dos, com la mel, serà dolça i lluny de passions, però sí joiosa.

Després, l’autora indica que el padrí remarca la promesa i l’empiula amb una mena de segell que certifica (per mitjà de la constància i de l’acord oral davant els qui assisteixen a l’acte) i, així, lluny de paraules vanes i del parloteig i de la cultura del parlar per parlar perquè toca parlar propis de les cultures patriarcals. A banda, captem detalls que són ben considerats en els Pobles matriarcalistes:

“Perquè avui feu la promesa

d’estimar-vos constantment,

segellant una aliança

amb un SÍ ben consistent”.

 

Adduirem que, tot seguit, apareix el padrí, i ho fa unit a trets associats a la cultura de tocar els peus en terra, de complir amb la paraula i de fer-se’n càrrec de la situació, de no delegar en ningú el paper que ell ha acceptat:

“Per a gran emoció meva

m’has triat per ser padrí,

molt content d’aquesta feina

una tasca he de complir.

 

De portar-te el ram de noces

perquè us guïi el nou camí,

molt cofoi et faig l’entrega

i amb el goig de ser el padrí”

 

i, igualment, de fer valença als futurs novençans.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal per a noces, amb nexe amb la terra i amb la vila

General, , , , , ,

Prosseguint amb el tema de la sexualitat matriarcal en el llibre de l’escriptora de Monistrol de Calders “Poemes 2000/2011”, també el podem capir en la composició “A la Glòria i en Jordi” (p. 75):

“El destí, un xic trapella,

amb encant i frenesí,

un ocell amb canterella

ha trobat un bell jardí.

 

Dos quarts d’una del migdia,

plenitud dels raigs de sol,

hi ha un enllaç amb melodia,

dues veus, dos cors i un vol.

 

Dues vides amb semblança

replena d’afinitats,

heu topat amb alegrança:

estàveu predestinats!”.

 

 

Tocant a la primera estrofa, podríem dir que l’ocell (l’home) ha trobat en una dona la persona que el salvarà i la connexió entre tots dos té lloc en un jardí (un element natural i que empelta amb lo tel·lúric i, així, amb lo femení), un detall associat a lo eròtic, fins i tot, en rondalles ambientades en la Cort reial.

A banda, copsem que els dos van junts I que, com diem, popularment, “On va la corda, va el poal”, com també que, fins i tot, com posava el folklorista valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), en la seua obra “Encisam de totes herbes”, “L’home fa la dona; i, la dona, l’home”: les dues veus, els dos cors i… la unió entre el marit i la muller. Ningú tracta d’anul·lar l’altre, ni recorre a la força contra el suposat adversari. No debades, després, l’autora indica que predominen les afinitats entre na Glòria i en Jordi.

En el poema que plasma a continuació, “T’estimo amb alegria” (p. 76), en l’esmentada obra de Rosa Rovira Sancho, l’escriptora exposa una confiança fidel i contínua en l’altre i, altrament, el nexe entre el cor i el pensament:

“Caminàveu per la vida

per camins ben diferents,

i heu topat amb la reeixida

embellint dos cors contents.

 

Del llampec de les mirades

i l’encís del pensament,

dues vides enllaçades

unirem en casament.

 

I un ‘t’estimo’ amb alegria

ple d’amor i sentiment,

confiant amb l’energia

d’estimar-vos constantment”.

 

Per tant, podríem pensar que els familiars, els amics i molts coneguts confien en la parella que ara s’uneix, com ho captem en els dos darrers versos.

I si, en la composició “A la Marga” (p. 84), l’escriptora dóna veu al padrí, qui dóna amb galania un ram com a present, perquè “aquest ram sigui l’estrella / que il·lumini el nou camí”, en el poema “Un t’estimo responsable” (p. 85), captem que l’autora empiula les noces i la terra (ací, la vila, la qual els fa valença), àdhuc, incloent-hi la natura:

“Monistrol us dóna estada

augurant un bon futur,

per gaudir de la contrada

respirant un aire pur.

 

Barcelona queda enrere

reformant el temps passat,

ara és l’hora de delera

d’un present il·lusionat.

 

Amb empenta decidida

i en aquest Ajuntament,

una vida compartida

unireu en casament”.

 

O siga que, com ens indicà la poetessa en un correu electrònic de l’11 de març del 2025, els dos nuvis, “veïns vinguts de Barcelona” (sic), han triat amb decisió anar a Monistrol de Calders a residir-hi i, així, conserven el seu esperit juvenil i, igualment, en part, aventurer.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal per a noces i educació matriarcal de mares a fills

General, , , , , , ,

Continuant amb el tema de la sexualitat matriarcal, en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, apareix, com ara, en algunes composicions relatives a noces. Així, en “A la Maria Mercè” (p. 72), es plasma en els primers versos:

“Merceneta tota blanca,

flor de neu i lliri blanc,

encisada, dolça i franca,

les campanes fan ning-nang”.

 

Així, ixen temes com la blancor (la netedat de cor), la dolçor i la franquesa, els quals empiulen amb els Pobles matriarcalistes junt amb el lliri blanc, popularment, associat a la innocència (però, més aïna, amb el significat de creure-s’ho tot).

En el poema vinent, “A la Maria Mercè i En Rafa”, amb els mateixos quatre versos al principi, la poetessa torna a traure el seny del joc net:

“I en Rafa, amb vestit noble

que enalteix el seu encant,

i amb un cor gairebé doble

d’entusiasme flamejant”

 

i, per consegüent, enllaça el bon cor i la fruïció del xicot davant la celebració. Però, altra vegada, la sinceritat serà u dels temes preferits de l’escriptora:

“Per dos cors que molt s’estimen

amb amor pur i sincer,

dues vides que s’animen

començant un nou sender”.

 

Llavors, com si una mare parlàs els fills, addueix uns versos que connecten amb la tradició matriarcalista en lo sexual:

“Animeu-vos i estimeu-vos

caminant, feu-vos costat,

compartiu penes i joies

en el nord que us heu traçat.

 

La gaubança d’aquest dia

sigui el goig pel vostre enllaç

perquè hi regni una harmonia

entendrida i eficaç”.

 

És a dir: Rosa Rovira Sancho prioritza el nord (el projecte vital), la bona avinença, la tendror i que els dos nuvis toquen els peus en terra (l’eficàcia) i, per això, podem dir que, en aquesta composició, no figura l’amor romàntica (gens bona per al cor, com ens digué un cardiòleg en febrer del 2018), sinó una amor moderada.

En acabant, en el poema “Per la Mónica i l’Octavi” (p. 74), en el mateix llibre de poemes, copsem detalls que ens porten a la natura i a la terra, en lloc d’abraçar l’amor idíl·lica, ans més bé la maternal:

“Parelleta encisadora 

avui, us voleu casar,

per fruir a cada aurora

del bonic que és estimar.

 

Com gotetes de rosada

fina, fresca i transparent,

de bellesa perlejada

per l’encís del casament”.

 

 

Aquests versos estan en nexe amb eixa mena de suavitat, de dolçor i de pluja fina que no s’acosta a la sexualitat impulsiva, dominant i amb desig de conquerir l’altre (majoritàriament, la dona, per part de l’home) i d’imposar la llei del més fort. És més: en captem una que empelta amb la natura (flors i vida vegetal), amb la mare, amb la casa (el niu), amb lo tel·lúric:

“A Castell heu fet niuada

i una llar heu preparat,

que floreixi la contrada

pel gran SÍ que us heu donat.

 

I amb aquesta prometença

(…) Festegeu les alegries,

supereu si hi ha tristor,

professeu-vos tots els dies

lleialtat i comprensió.

 

Compartim amb alegria

d’un preat present formós,

desitjant-vos harmonia

i un futur molt venturós”.

 

Sobre la manera de festeig, el 10 de març del 2025, mentres escrivíem aquests versos, ens evocà el llibre “Manual per al seu fill”, el qual ens havia recomanat Josep Ma. Alentà (d’Editorial Claret) pel 2020, redactat per una comtessa de Barcelona i de Girona i noble d’altres indrets carolingis, Duoda (ca. 800- 843), qui, entre d’altres coses, comentava al seu fill sobre la conveniència de tractar de viure en harmonia i amb trets que, clarament, coincideixen amb l’educació matriarcal. Cal recordar que la nostra cultura catalana té arrels carolíngies.

Per això, podem dir que, aquest darrer poema, sense ser una mena de consell, ens ha semblat com una lletra d’esperança i de realisme d’una mare a jóvens de la generació següent, un fet que s’allunya de la idea de justícia, de severitat i de culte a la força de la llei o a qui té més anys, simplement, pel fet de ser el més major.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bateigs, infantesa i educació matriarcal en els Pobles i la natura

General, , , , , , , , , ,

Una altra composició en què apareix el tema de la maternitat, a través del naixement, i que copsem en el llibre “Poemes 2000/2011”, és “Abril, poncella de primavera” (p. 59):

“Abril significa primavera

primavera vol dir resplendor,

resplendor vol dir llum primera

que rep de l’església un nadó.

 

Bategem a l’Abril amb certesa

ensenyem-li valors de la Fe,

que l’alba la guiï amb fermesa

amb un cor bategant nou alè.

 

Amb aigua de Pasqua nova

beneïda en el goig de la pau,

abraçant a aquell que l’innova

i li dóna del cel una clau.

 

Celebrem-ho amb dring de campanes

que alcin amb joia el seu vol,

omplint de goig minuts i setmanes

doncs, per l’Abril avui brilla el sol”.

 

 

Per tant, el nen rep la llum de la vida (la claror, la flama novella) i li l’atorga la comunitat (ací, simbolitzada pels qui són en l’església durant la celebració) i, així, el conjunt de la vila connecta amb el nin, de la mateixa manera que, en més d’una cultura matriarcalista, entenen que l’educació del xiquet és feta entre tots, no solament pels familiars més acostats. Al cap i a la fi, els noiets són el demà i, com la saviesa ancestral, cal fer-li-ho fàcil i que fruesca de la terra que li dóna saba.

Igualment, Rosa Rovira Sancho confia que l’esperança siga la guia del dia rere dia (la fermesa, la continuïtat) del nen.

Afegirem que, el conjunt dels qui participen en la vida del nounat, tractarà que vaja acompanyada de pau, d’harmonia i d’obrir-se a qui li done res perquè ell cresca com a persona i biològicament (“abraçant a aquell que l’innova / i li dóna del cel una clau”).

Al capdavall, exposa que la vila permetrà que el xiquet puga volar amb gaubança i que li faça valença i optimisme (el mateix amb què empiula el mes d’abril, ja en primavera).

Un altre poema que hem triat per al tema de la naixença i, altrament, associat al del baptisme, és “Benvingut, Èric” (p. 83), recopilat en l’esmentada obra, i escrit amb un to dolç:

“Ja brilla una estrella

naixent un nadó,

i l’alba esclata

amb llum de color.

 

Galtetes rosades

de l’Èric formós,

el rei de la casa

petit i graciós.

 

Manetes de plata

cabells de fil d’or,

la tendra mirada

sortint del seu cor.

 

Gaudint la dolcesa

minut a minut,

amb força i amb joia

siguis BENVINGUT”.

 

 

En aquest cas, l’escriptora reflecteix més els trets que podríem enllaçar amb el físic del xiquet i, sobretot, per l’atracció que pot generar el nounat. Cal dir que Rosa Rovira Sancho agrega un detall matriarcalista i en nexe amb la maternitat: el xiquet és el rei de la casa, és a dir, lo que hi va adjunt, això és, la mirada graciosa i afable, la gràcia de viure, la tendror vers els altres, la benevolència, etc., amb què ell participa en el present i que li dóna la resta de persones que el reben amb la benvinguda.

Finalment, hem trobat un poema de “Poemes 2000/2011” que també concorda amb el tema del naixement, encara que, del punt de vista simbòlic: “Benvinguda primavera” (p. 104). A banda, escriu mots referits a la terra on es viu:

“Encetem la primavera

obrim portes i balcons,

vénen aires de mudança

que ens airegen els racons.

La natura fa esclatada

ja germinen els matolls,

rebroten les farigoles,

sajolides i fonolls”.

 

 

Aquestes paraules de la natura (els petits rebrots, les fulles, les flors, etc.), ¿no ens evoquen els nens que vénen al món i els qui estan en els primers anys de la infantesa? La resposta és afirmativa.

Després, addueix costums, potser, de l’antigor, de la contrada:

“I les plantes remeieres

omplen planes i turons,

recollint de la natura

farem bones infusions.

 

I en el pla de la serreta

hi ha un gros ametller florit,

el tronc rústec, velles branques

i el contorn arrodonit”.

 

Empiulant amb l’estació de la renaixença, remata la composició de forma que podem captar un empelt entre els habitants de l’indret i, àdhuc, la primera fase biològica des que la persona s’incorpora al Poble, un detall propi de les cultures matriarcalistes:

“Benvinguda primavera

estació d’amor creixent,

amb colors, flors i fragàncies

encises tota la gent”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

 

Nota: Comentarem que les visites a l’entrada d’ahir referida a la política foren molt altes (¿ànsies de poder? ¿curiositat com en altres temes que podrien evocar el lideratge?) i que, en canvi, en els de maternitat i en el dedicat a l’agraïment a metgesses i a mestres, són baixos. Després, hi ha qui parla sobre queixes per manca d’atenció primària, de poca sensibilitat dels polítics,…

De totes maneres, en aquesta web, continuarem exposant lo que reflectesca trets matriarcalistes.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’agraïment a metgesses, a mestres i el nus matriarcal d’aliança amb la gent

General, , , , , ,

L’agraïment en poemes de literatura matriarcal.

En línia, com ara, amb temes de la vellesa, però, ací, com una manifestació de l’agraïment cap a qui ha dedicat a la vila part de la seua vida, mitjançant una professió viscuda amb humanisme, hi ha unes quantes composicions en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, per exemple, en “A la Dra. Conxita Capsada” (p. 62), escrita “En els 25 anys de treball a Monistrol”. La poetessa no sols tracta sobre la part laboral, sinó, principalment, la psicologia d’aquesta metgessa:

“Vint-i-cinc anys practicant medicina

són noces d’argent per la professió,

guiada per l’estela que t’il·lumina

fas de la feina una afició.

 

Ens prodigues nobles lliçons de metgessa

inesgotable, sempre amunt i avall,

tot enfortint l’esperit amb nitidesa

floreix la proesa de fer un bon treball”.

 

Com podem veure, apareix el tema de la faena ben feta (tret molt vinculat amb el matriarcalisme català) i el cor net. A banda, l’escriptora afig que la Dra. Conxita Capsada és una dona

“Disposada sempre amb benevolència

i et reconeix com doctora eficient,

malgrat hi hagi boira, malgrat faci vent,

a atendre al pacient amb eficiència

malgrat caigui pedra o un sol roent”.

 

Per consegüent, no apareixen mots empiulant amb el lideratge, ni amb fer justícia social, ni amb apoderament, ni a res semblant. L’aprovació li és atorgada per la vila (sense necessitat de premis), ans a través de xicotets detalls: la paraula, el poema, etc… Al cap i a la fi,

“Has fet amb el poble un nus d’aliança

omplint d’optimisme al malalt desfet,

i tot receptant remeis plens d’esperança

guareixes amb cura al pacient inquiet.

 

Un quart de segle encara no cansa

per prosseguir la feina alegrement,

Monistrol t’agraeix la teva bonança”.

 

He conegut metges (ací, hòmens) que, un poc abans de retirar-se o quan ja tenien més de setanta anys, em deien que gaudien de la professió, de l’humanisme, de l’empatia…

Un altre poema en què l’autora de Monistrol de Calders plasma el mateix tema és “A la Conxita Forcada i Paquita Rifà” (p. 77), dues mestres:

“Jo voldria, trobar belles paraules

que servissin de fe i agraïment,

per lloar una tasca dins les aules

dedicada al teu bon ensenyament.

 

Has donat el millor de la saviesa

a un estol d’alumnes petits i grans,

instruint la quitxalla amb fermesa

i empentant una escola de germans.

 

Recollint el gresol del teu mestratge

com eslògan d’una esmena de profit,

desitgem tinguis ànims i coratge

i el teu nom no caigui mai en oblit”.

 

 

Empiulant amb això, una altra persona dedicada durant molts anys a l’ensenyament (i que en gaudia), Pere Riutort (1935-2021), un pedagog mallorquí que visqué la meitat de la seua vida en el País Valencià i que treballà per la introducció de la llengua catalana a nivell eclesial i en el camp escolar, en la seua explanació (en la versió del 2018), comenta que “Actualment, encara, molts docents se m’atansen per agrair-me el que va suposar, per a ells, aquell material didàctic i la seua metodologia, el qual avui dia usen en classe mitjançant fotocòpies”. I recorde que, una vegada, quan ell encara vivia en la ciutat de València, li demaní si havia aconseguit crear escola (això és, si tenia seguidors). I ens respongué que sí: cinc persones.

Finalment, direm que són persones interessades per la seua tasca, fins al punt que, en el cas de l’històric mestre, amb huitanta-sis anys (en el 2021), encara llegia i escrivia.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: A continuació, exposem unes paraules que, amb motiu del Dia Internacional de la Dona, escrigué ahir Antoni Gelonch, en Twitter: https://x.com/Antoni_Gelonch/status/1898271215099474118?t=BhzQwG_QLjNDoQ6W0PqtsQ&s=09: “La meva aportació al Dia Internacional de les dones (que hauria de ser cada dia…).

He publicat ja 400 biografies de dones en l’àmbit de l’art, de la reflexió, sobre el fet artístic, investigadores i pioneres en diversos àmbits. Bàsicament, catalanes, però no només. Trieu”. I, en acabant, adjunta quatre fotos (un de cada u dels llibres).

En acabant, comenta que, “Per a fer aquests quatre llibres, hi he passat hores i hores, sense cap afany de protagonisme, però mostrar la feina feta em sembla un acte d’informació útil. Totes les causes nobles, com el feminisme, necessiten aliats, i jo intento ser-ne un, i no deixaré que m’hi excloguin”. Li he respost: “Bon dia, Antoni,

Jo faig un estudi sobre el matriarcalisme català (…).

Avant les atxes i gràcies per la vostra tasca.

Una forta abraçada”.

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, esports, paisatges, rondalles i faules

General, , , , , ,

Un altre poema del mateix llibre de Rosa Rovira Sancho, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, és “Visca el Barça” (p. 94). Cal dir que, dels anys setanta del segle XX ençà, quan el FC Barcelona (familiarment, “el Barça”) anà unit al catalanisme i, fins i tot, a l’independentisme, ha passat a ser una mena de símbol de Catalunya. Així, com Pere Riutort ens comentà pel 2018 en una conversa telefònica, abans de morir el general Franco (en 1975), l’Església catalana i Barça ja estaven de part de la llengua i de lo català en Catalunya: hi mancava en les escoles, en l’ensenyament. No debades, en la composició, en nexe amb l’entrenador (Pep Guardiola), exposa que

“Ha brillat el bon criteri

senzillesa i grans valors,

és en PEP l’ànima noble

de la joia de molts cors.

 

Amb arrels ben catalanes

l’esforç que es duu a la sang,

si la feina es fa ben feta

no hi ha obstacle ni entrebanc.

 

Tot l’ambient vestit blau grana,

les banderes onejant,

samarretes i bufandes

per un Barça triomfant”.

 

 

En el poema següent, “És un dia de bonança” (p. 95), aquest sentiment connecta amb la natura i, així, llegim que, un dia de bonança fan camí i

“Si anem a la Païssa

la Serreta hem de pujar,

passarem per l’Estalviada,

sota els rocs, podrem passar?

 

Si tirem cap a Granera

les rieres trobarem,

com que és any de neu i pluja,

les sabates mullarem.

Anirem a les Abrines

pujarem muntanya amunt,

un camí de rocs i pedres

i una ermita al capdamunt”

 

dedicada a Sant Pere Màrtir, com indica un poc després.
Per tant, passem per una masia (la Païssa), per l’Estalviada de Mussarra i, com ara, per la serra de les Abrines, això és, per indrets de la vila i de la comarca. Altrament, figura el patró i protector del poble.

Tornant a enllaçar amb lo tel·lúric i, a banda, amb la tradició matriarcalista, en el poema “Històries i faules” (p. 101), es reflecteix:

“Vessants de muntanyes

de pi i alzinall,

històries i faules

secrets de la vall.

 

La boira fumeja

per sobre l’arbrat,

el dia clareja

la nit s’ha acabat.

 

De sota les pedres

flueix un gran doll,

que emana de pressa

fent molt de soroll.

 

Se’n duu les idees

se’n duu els pensaments,

s’emporta vivències

baixant pels torrents.

 

Els somnis d’un poble

del Mas i la vall,

rondalla i quimera

se’n van riu avall.

 

Naveguen perdudes

enmig l’oceà,

potser una sirena

les vulgui contar”.

 

 

Com podem veure, per una banda, les narracions es relacionen amb la vall, com si fos un indret ple de secrets, d’aventures.

Més avant, com si nasqués el dia (la infantesa), l’autora plasma una font de vida (mitjançant l’aigua). I, després, com si el pas de la vida fos un passeig, idees, vivències i pensaments van units als somnis associats a les rondalles.

Finalment, com en molts relats passats de generació en generació, apareix la figura de la sirena, una dona que empiula amb l’aigua (un tret femení), qui, com si fos la velleta, conta les històries. Cal dir que, en més d’una narració vernacla tradicional, la sirena diu a un home què haurà de fer i, com que ell segueix les indicacions que en rep, se salvarà com també, més d’una vegada, altres persones (per exemple, de la família).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, rondalles i jornalisme local català

General, , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Poemes 2000/2011” i en què es reflecteix lo matriarcalista és “Sant Jordi, drac i princesa” (p. 67), on, a banda de traure el patró de Catalunya, comenta que

“Tenim rosa, tenim conte

o una faula per contar”

 

i, així, enllacem amb la tradició ancestral de narrar rondalles i altres relats entre generacions i, com veiem un poc després, com si la festa del sant es desenvolupàs en casa i, si no, amb amics i coneguts, detall que connecta amb l’esperit comunitari:

“i en el dia de Sant Jordi

tots ho hem de celebrar.

 

Amb el pare, amb la mare,

amb l’amic o amb el company,

amb aquell a qui estimes:

expressem-li bé cada any”.

 

En el poema següent, “Per molts anys i una abraçada” (p. 68), el sentiment de pertinença a la terra empiula amb la vila (ací, simbolitzat pel mitjà d’informació “El Clot”, una revista de Monistrol de Calders que publicà entre novembre de 1990 i gener del 2021):

“Del jardí de la cultura

en va néixer un dia EL CLOT;

amb l’empenta ben segura,

és pel poble un esquellot.

 

Font d’idees i notícies,

nova deu d’informació,

plegament de les primícies

del treball del redactor.

 

(…) Sembla ahir, FA 10 ANYS DÈIEM…

un repàs del vell passat,

mentrestant el que ara passa

ho explica el QUÈ HA PASSAT?

 

De tasques dutes a terme

INFORMA l’ajuntament,

o l’escola, el teatre,

o el casal molt diligent.

 

Sempre està en el punt de mira

el que es diu en el SAFAREIG,

PARLEM AMB… està de gira

l’entrevista és un festeig.

 

Un cop d’ull per LA COMARCA

és treball del reporter”.

 

Per tant, es tracta d’una edició local i que també exposa noves relatives a la contrada.

Al capdavall, el poema diu que “El Clot”

“Assoleix la seva fita

l’exemplar número cent,

augurant bona collita

pel seu bon funcionament.

 

Per molts anys i una abraçada,

benvolguts, amics lectors!

Fem que EL CLOT alci volada,

amics col·laboradors”.

 

En el moment d’escriure aquestes línies, 5 de març del 2025, aquestes darreres estrofes m’evoquen el típic participant, com ara, en el llibre de festes patronals que, a més d’escriure per als lectors, els encoratja a prendre part en les festes, en la vida de la vila o, com en aquest cas, en la d’indrets pròxims.

Finalment, adduiré que, a les darreries dels anys huitanta del segle XX, quan viatjava a Catalunya, era prou usual trobar-hi jornals comarcals (a més, en català), un fet que, al meu coneixement, pel País Valencià, es féu més manifest d’ençà de la segona dècada del segle XXI, potser, en bona mesura, afavorit per Internet i per l’aparició dels diaris digitals i dels blogs i de les webs dedicades a la cultura tradicional o bé a història comarcal o local.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua catalana, la sardana i realisme

General, , , , , , ,

Un altre poema en què captem el sentiment de pertinença a la terra i plasmat en l’esmentada obra de la poetessa de Monistrol de Calders, és “Catalunya, no t’adormis” (p. 56). Així, diu
“No t’adormis, Catalunya,

perquè, quan despertaràs,

si el teu somni se t’allunya

si no vetlles la perdràs.

Quan l’enuig ens fan encendre

per la llengua del parlar,

si la veu ens volen prendre

quin serà el nostre demà?”.

 

Com podem veure, en aquests primers versos, apareix el realisme típic del pagès, qui toca els peus en terra i que fa la seua vida, en moltíssims aspectes, a partir de la saviesa resultant de vivències i del dia rere dia. Per això, junt amb el lligam que té amb lo tel·lúric (el qual també és com un empelt en la vida de Rosa Rovira Sancho), l’escriptora comenta que ell romanga en la terra, que no se n’allunye, ja que si, com ara, no orienta els seus somnis cap a la Mare en què ha nascut i amb qui s’ha criat i en l’ambient que ella li ha aplanat, ¿on seria el seu seny de la vida?

I, com que, en la cosmovisió catalana, matriarcalista, la roca que atorga fermesa és la llengua vernacla, l’autora li diu que cal defendre-la, puix que aquest tret empiula amb el seu demà. Al meu coneixement, aquests versos són com un diàleg entre la mare (la terra, Catalunya) i cada u dels seus fills.

Tot seguit, podem llegir que

“Catalunya sempre es mostra

amb bon culte ciutadà;

dolça terra és pàtria nostra,

nostra veu, el català.

La senyera engalanada

és el símbol patrioter,

i una gent enamorada

de Sant Jordi cavaller”.

 

Afegirem que la tradició comercial catalana, àdhuc, per terres mediterrànies i per la mar (entre els segles XIII i XV), units al matriarcalisme, permeté que Catalunya junt amb la resta d’indrets catalanoparlants que existien aleshores fossen llocs on s’afavorís la formació cultural. I, de fet, durant la recerca, hem pogut trobar que, fins i tot, entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, hi havia una quantitat interessant que sabia llegir i escriure (quasi sempre, en castellà, i, en alguns casos, majoritàriament o només en català, com ens exposaren a primeries de març del 2025).

Un altre símbol de connexió amb lo tel·lúric (tot i que el personatge siga de signe patriarcal, potser, per introducció de la noblesa del segle XV, amb l’arribada de la dinastia castellana dels Trastàmara, un detall en què he pensat més d’una vegada) és la figura de Sant Jordi, patró de Catalunya.

A banda, addueix que

“Si aixequem les mans enlaire

el progrés enllaçarem,

puntejant amb peu dansaire

la sardana ballarem.

Inventem les mil i unes

catalans, sempre endavant;

perdurem amb les engrunes

i amb un ase triomfant”.

 

Un altre fet que empiula amb el matriarcalisme és el nexe entre progrés (no entés amb el significat capitalista) i les danses (en aquest cas, associades a la sardana).

Cal agregar la creativitat (els invents, possiblement, de balls o bé de grups de sardanes), l’espenta i la paciència i la força de l’ase que, laboriosament, reïx.

Finalment, l’escriptora posa uns versos que podrien evocar-nos fets històrics que esdevingueren en Catalunya en la primera dècada del segle XXI, arran de l’aprovació d’un segon Estatut d’Autonomia i de la resposta del primer ministre espanyol, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero (qui faltà a la paraula) i la d’una sentència judicial del 2010 que generà el sorgiment d’un moviment social a favor de la independència de Catalunya:

“No t’adormis, Catalunya,

i no et deixis enganyar,

que el teu somni és la punya

per un poble català”.

 

És a dir, que els catalans continuen treballant i lluitant per la terra i no per veure com aconsegueixen enganyar el proïsme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Agraïment als majors, als néts i sexualitat i educació matriarcals

General, , , , , , ,

Continuant amb poemes de literatura matriarcal escrits per Rosa Rovira Sancho en el seu llibre “Poemes 2000/2011”, es plasma en la composició “Festegem tots aquest dia” (p. 55), dedicada a l’avi Ramon. Cal dir que, al meu coneixement, és d’agrair versos en què es considera positiva la tasca i el paper que fan els majors, no sols a la família, sinó a més persones. Diu així:

“Festegem tots aquest dia,

gratulem l’avi Ramon:

tu ens donares l’alegria

que gaudim en aquest món.

Vas conéixer una Rosa

que plantares al jardí.

D’eixa flor tan generosa

tres poncelles van florir.

 

Tres floretes eixerides

que perfumen el camí,

que amb empentes i embranzides

vas trescant cada matí.

Les noietes estimades

la família han augmentat,

i les noies poncellades

tres estels ja ens han donat.

 

Són tres néts meravellosos

(…) que enalteixen molt joiosos

aquest àpat tant gentil.

Un convit de gentilesa

per un avi jubilat,

i un bon sou per la vellesa

que amb suor se l’ha guanyat.

 

Per molts anys en aquest dia

gratulem l’avi Ramon:

tu ens donares l’alegria

que gaudim en aquest món”.

 

Com podem veure, per una banda, la poetessa destaca el paper obert i la facilitat del padrí per a afavorir l’harmonia en el grup. A més, potser pel tarannà pacient i constant de l’home (el qual estaria en nexe amb la figura del jardiner, qui, a banda, és realista com el llaurador), enllaça amb el resultat positiu de la convivència amb la seua dona: tres filles despertes, lleugeres i amb molta espenta, tres trets, més d’una vegada, associats a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Igualment, amb la maternitat de la segona generació, n’han vingut tres néts, els quals fan bona lliga en l’entorn familiar i amb l’avi Ramon.

Afegirem que, en línia amb el matriarcalisme català, l’escriptora en trau un detall: la cultura del treball, que no la de viure de baldraga, ni la d’esperar colps de sort (com ara, tocant una creu o deixant que els polítics siguen els qui determinen el futur de la terra i de les persones, fet que no exclou que hi haja bona avinença entre ambdues parts).

Al capdavall, Rosa Rovira Sancho exposa un agraïment al padrí, mitjançant el record d’un fet important en la vida: ser una persona que, allà on va, tendeix a aportar joia de viure.

Per consegüent, no es tracta d’un poema ple d’honors i de reconeixements formals, sinó, en què, a través de mots senzills i accessibles, empiula l’home amb els altres.

Una altra composició en què captem l’ancianitat, això sí, en nexe amb la celebració de les noces d’or, és “Cinquanta anys” (p. 71), escrita en la mateixa obra. En destaquem un tret que figura en molts poemes seus: el mot “responsable”, unit a les persones lliures, perquè no deleguen en ningú i participen en els afers. En posem la major part:

“Cinquanta anys han passat des d’aquell dia!

Un enllaç us unia en casament,

va ser un SÍ responsable amb alegria

i amb desig de donar-vos constantment.

 

El gran SÍ, fou el peu de la confiança

per seguir un camí amb il·lusió,

les filles han estat la benaurança

de l’alba que va obrir vostre horitzó.

 

Caminant heu omplert la fondalada

amb cinc néts, d’un amor gratificant,

esdevenint amb goig l’edat daurada

amb dos cors connectats i bategant”,

 

 

és a dir, amb dues persones que s’estimen entre elles i que fan bona pasta. És més: com si fossen tres llavors colgades en el camp (el qual simbolitzaria la vulva i, així, l’espai on ell les hauria inserides i d’on han nascut els néts).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)