Arxiu d'etiquetes: “Lo Rondallaire” (obra de Francesc de S. Maspons i Labrós)

Dones que salven, que aconsellen, resolutives i molt obertes

 

Una altra rondalla en què captem molts trets en relació amb lo matriarcal, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El taronger”, semblant a altres narracions conegudes en diferents poblacions catalanoparlants. “S’esqueien tres noies, fent conversa de lo que se’ls esdevenia quan, com s’ensopegués a passar per allí el fill del rei, una d’elles va dir-ne:

-Si jo m’hi pogués casar, tindrien els meus fills una estrella en el front.

Lo qual, oït pel príncep, volgué saber la que ho deia i (…), a la fi, van dir-l’hi i se n’agradà ell de la noia, que se l’endugué al palau dels seus pares i aprés s’emmullerà amb ella, cosa de la qual n’hagueren gran enuig dos germans que ell tenia” (p. 142). Cal dir que aquest apartat es podria interpretar com que els futurs fills portarien llum, esperança, ja que el vincula amb el front, on es troba el pensament. 

En el passatge immediat, llegim que visqueren amb pau i felicitat fins que “se’n mogué guerra en el regne, a la qual el príncep hagué d’anar-hi i, quan hi fou, sa esposa infantà dos noiets gentils i formosos, els quals, en el front, tenien una estrella” (p. 142). I, així, es fa realitat la intenció de la jove.

Ara bé, com que dos germans del príncep tenien enveja, fiquen els dos xiquets “dins una caixeta de fusta, que tiraren al riu de dessota del palau i l’aigua se l’anà emmenant (…) fins a un bell jardí, a on el jardiner va recollir-la i criar-se els dos noiets com a fills propis” (p. 142). Per tant, copsem elements relacionats amb lo matriarcal: la caixa (lloc de recepció), la fusta (té a veure amb “mare”, amb “matèria” i es sol relacionar amb el color terra), l’aigua sota el palau (en línia amb el símbol del tron damunt del qual hi ha un rei, però que, àdhuc, porta una corona… redona i que reflecteix lo femení), les aigües anaven bé i, per això, el palau es sostenia… I, per descomptat, el jardí i el jardiner, ambdós en vincle amb la Mare Terra a què, en aquest cas, un home tracta amb amabilitat.

A continuació, el príncep torna de la guerra i, “per successió de temps, se’n mogué una altra, a la qual també hagué d’anar-hi i, quan hi fou, l’esposa n’hagué una noia, gentil i bella com un sol, la qual, a cada mà, tenia una rosa” (p. 142). En aquest cas, la rosa, com a flor de la jovenesa, l’acompanyarà, fins i tot, al capdavall, i plasmarà una jove amb molta espenta.

De nou, els germans es desfan d’un altre fill de la princesa: de la noia. “I, anant riu avall la caixa, fou recollida pel mateix jardiner que criava als dos nois, i es crià a la noia” (p. 143), fins que un dia, aquest home, ja vellet, els diu que eren fills adoptius i que no sabia quins eren els pares biològics dels tres germans. 

En morir el vellet, “tots tres resolgueren anar-se’n pel món a cercar-los i camina que caminaràs, trobaren una vella” (p. 143), qui els recomana “que continuassen aquell camí que duien, al capdavall del qual trobarien una salvatjosa selva i, enmig d’ella, un arbre tot carregat de taronges (…) i, en ella, trobarien un ocellet que els hi diria qui eren els seus pares” (p. 143). D’aquesta manera, els tres germans confien en la saviesa de l’anciana i, a més, “regraciaren a la velleta pel bon consell que els dava” (p. 143) i apleguen al bosc.

Més avant, llegim que u dels tres germans tria anar-se’n al bosc i li diu a la germana que rese els rosaris cada dia, per a saber si encara viu ell (p. 143). Però ni ell, ni l’altre germà, aconsegueixen l’objectiu, perquè tots dos, en sentir una veu que els diu que es giren arrere, ho fan i resten morts.

En canvi, la jove diu:

“-Ja aniré jo a salvar a mos germans i a cercar-ne la taronja.

I, tota resolta, se n’entra a dins del bosc i, en ell, sent una veu que li diu:

-Gira’t, gira’t.

Mes ella no es volgué girar, ans bé, agafant els rosaris, anà desgranant-los pel camí que feia i, així que els anava desgranant, la veu s’anava fent fosca i més fosca, fins que se li acabaren els grans, tot just quan arribava al taronger” (p. 144). En aquest apartat, cada gra representaria una etapa superada (el pas a pas) i el taronger simbolitzaria la vida (com el color taronja, mescla del groc de l’optimisme i de la llum del sol, i del roig de l’atreviment i de la jovenesa).

Al moment, aplega a l’arbre, cull la taronja del cim de l’arbre, l’obri pel mig i n’ix un ocell de tots colors i que,  ressonant el bosc, “es desencantà aquest com també els germans de la noia” (p. 144).

Finalment, el rei troba els tres germans troben el rei (qui venia de cacera) i el conviden a la cova on tots tres vivien. A més, l’ocell, per demanda del monarca, li relata els esdeveniments i el rei troba viva la seua esposa, s’endú els tres fills al castell i hi hagué bona avinença.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, que alliberen l’home, compensades i molt obertes

 

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra Lo Rondallaire”, és “El Trist”, la qual té molts trets en línia amb el matriarcalisme i reflecteix el pas de la jovenesa a les noces per part d’una jove. “Un pare, <a l’anar-se’n a la fira, preguntà a cada una de ses tres filles què era lo que volien que els dugués d’ella, i la més gran va demanar-li una manilla d’or; la mitjana, un anell de diamants i, la més petita, un collaret de coral” (p. 139). Cal dir que els detalls que demanen al pare tenen forma circular i que, per tant, són de línia matriarcal. Igualment, els podem interpretar com que la dona està ben considerada i que, en el cas de la més xicoteta, en parlem d’u, de color vermell (com podem llegir en el DCVB) i que podríem empiular amb la sexualitat. Així, en l’entrada “Coral o Corall”, veiem que “El més conegut és el coral vermell, molt usat en l’antiga orfebreria per a fer collars, braceroles, engastos d’anells, etc., i caracteritzat pel seu bell color vermell; d’aquí ve l’ús figurat d’aquest mot per a designar una cosa vermella i fina”.                                                                         

L’home compra lo que les filles li havien sol·licitat i, així, ell fa lo que li diuen. En tornar a casa, “se li aparegué un home lleig com cap altre” (p. 139), ple de tristor, motiu pel qual el coneixien com el Trist. El Trist “volgué consolar al pare i li oferí un collar de coral com demanava si, en canvi, li prometia entregar una de les sues filles, a lo que consentí aquell” (p. 139), és a dir, el pare. 

Quan el pare ja és a casa, dona a cadascuna “el seu encàrrec” (p. 139) i la gran li pregunta per què estava trist. Ell li ho explica com també a la segona i, al capdavall, a la més petita. La més jove sí que accepta fer lo que li comentava el pare (d’acord amb el pacte amb el Trist). Per això, la germaneta “digué al seu pare que l’acompanyés cap a trobar l’home que era causa de la seva tristesa.

Se n’anaren tots dos junts, pare i filla” (p. 140). Com captem, la dona és arriscada i, a més, s’interessa pel pare i ell acull positivament la decisió de la filla. La jove, des d’aleshores, serà fidel a la paraula i, quan se’ls apareix el Trist, “la noia havia donada sa paraula i, amb allò, anava la vida de son pare, així és que (…) es ficà a dins de la roca” (p. 140). La xicota passa, per tant, a l’interior, el qual relacionem amb la fortalesa de la roca.

“En veié, de seguida, un palau i formosos jardins i boscos plens de flors i ocells de totes menes. El Trist (…) li digué que allí trobaria tot lo que desitgés i que era tot al seu voler” (p. 140). Per consegüent, la dona està ben tractada i en un ambient molt creatiu i que podríem enllaçar amb lo matriarcal i amb la Mare Terra com a generadora i com a acollidora.

Però un dia, la noia, passejant-se pels jardins, veu que l’aigua d’un riuet que veia tots els dies i que passava per allí, tenia tèrbola i bruta l’aigua. Llavors, comenta al Trist que son pare estava malalt i que volia visitar-lo. Ell li posa una condició: en sentir que sona una campaneta, la noia tornarà al palau on és ara. I així ho fa dues vegades (en la segona, en veure que els ocells estan trists). I el pare es guareix. Com veiem, l’home representa la part passiva. Ara bé, el retorn cap al palau per part de la xicota té lloc amb prou condol.

Finalment, quan, en una tercera vegada, troba que hi ha tristesa (en aquest cas, en els arbres), la noia demana permís al Trist “per anar-hi i ell l’hi concedí” (p. 141) i ella, de nou, visita son pare i ell es guareix. No obstant això, en oir la campaneta per tercera vegada mentres que era en ca son pare, “amb un so tan mort i trist, que la noia n’arrencà” (p. 141) cap al palau. Així doncs, entre romandre en la infantesa o, fins i tot, passar a la joventut i a la vida sexual d’aquesta altra etapa, la xica tria abraçar la jovenesa i arrisca… a favor de l’home amb qui havia arribat a un acord. 

I, com en altres rondalles semblants a aquesta i recopilades en altres indrets catalanoparlants, la noia aplega al palau i, en un racó del jardí, “va veure unes roses, que eren les que ella més estimava, totes músties i caigudes i, veus aquí que va arrencar-ne una, quan tot, de seguit, va veure al Trist, que li aparegué en fora de bell home i que (…) l’havia desencantat, per lo qual, en agraïment de lo que, per ell, havia fet de deixar germans i pares, d’aquella hora en avant, en seria princesa, puix ell era el fill del rei, i la prenia per esposa” (p. 141). D’aquesta manera, la jove salva la bellesa i, sobretot, la joventut (plasmada en les roses) i reflecteix el seu interés pel Trist i per “la flor de la vida”, en aquest cas, de la seua i de la del Trist.

A més, copsem que aquesta rondalla plasma molt bé la sexualitat matriarcal (l’home és alliberat per la dona, qui el desencanta) i que les accions acompanyades de bonesa són compensades en els Pobles matriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, que menen, que es reuneixen i molt obertes

 

Una altra narració que figura en el llibre “Lo Rondallaire”, arreplegada per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què captem lo matriarcal, és “La fillastra”. “Un home viudo s’havia casat amb una dona viuda també, la qual, com aquell, tenia una filla de son primer matrimoni. La noia de l’home era un tresor de formosor i gentilesa” (p. 134), tot lo contrari de la filla de la madrastra. Un dia, la mare “li va manar que anés al riu a omplir un cove d’aigua” (p. 134), però “no podia omplir-lo, per lo que (…) se n’anà riu amunt riu amunt fins que trobà una casa” (p. 134) i, així, no tornaria a casa sense el cove ple. Com veiem, la part positiva de la rondalla comença amb un home que tracta bé la filla.

La jove entra en la casa, només hi troba un gosset i comença a endreçar-la: “arregla els llits, reviu el foc i fa el sopar” (p. 134). El fet de reviure el foc podríem interpretar-lo com un senyal d’esperança, de vida. “I, quan tot ho tingué així fet, sent soroll i veu venir tres gegantes” (p. 134) i una d’elles diu:

“-Si sabés qui ho ha fet, li posaria una estrella al front.

I diu l’altra:

-Jo faria que ses paraules es tornessin brillants.

I diu la darrera:

-Si jo ho sabés, li donaria lo que desitgés en la terra” (pp. 134-135). I, així, totes les gegantes trien compensar la faena ben feta de la noia.

Aleshores, el gosset se’n va cap a on era la jove i les tres gegantes la troben i cadascuna atorga a la xica lo que havia dit.

“Tota contenta, la noia se’n va anar cap a casa seva, (…) li preguntaren d’on ho havia tret i la noia comença a contar-ho, mes, tan bon punt diu la primera paraula, que, de sa boca, comencen a eixir brillants i perles” (p. 135).

No obstant això, l’enveja fa que la germana que era filla de la madrastra, també vaja a la casa de les gegantes, encara que desfarà lo que havia fet la seua germana. Al capdavall, en tornar a casa, la madrastra, àdhuc, acaba fent fora la filla formosa i gentil.

Finalment, una dia que els falconers del fill del rei troben la filla garrida, se’n condolgueren i la presenten al príncep, qui, “veient-ne una noia tan gentil i bella amb una estrelleta al front, que tant brillava, li’n féu contar la història i se n’agradà, d’ella, que prompte va casar-s’hi, fent-la princesa i reina, mentres que sa germana restà amb la brutícia al front i, per sempre més, pobra i dolenta” (p. 136).

En aquest passatge, captem que la noia garrida era molt oberta (li lluïa el front, així com el sol ho fa quan no és de nit i hi ha llum), està ben tractada pel príncep (per l’home) i, a més, la considera una persona noble (la fa princesa i, al capdavall, reina, sense necessitat d’haver format part, des del naixement, de cap casa nobiliària).

La rondalla que segueix el relat anterior, també recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, podríem considerar-la com un relat simbòlic de la influència patriarcal posterior a la guerra de successió i dels decrets de Nova Planta (primer quart del segle XVIII): “La bruixa del ferrer”. A més, té semblances amb una narració eròtica i molt curta que trobàrem en el llibre 500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i que figura en el relat “L’estany del Diable” (p. 333). “Vivia en un poble un ferrer, el qual tenia a la seva dona, bruixa, sens ell saber-ho. Ella, cada dissabte, en ser les dotze hores de la nit, (…) se’n duia a l’aprenent (…), ben prompte era a la cova en què les bruixes es reunien (…) i començaven de fer sardanes i més sardanes” (p. 137).

Cal dir que la cova, els aplecs i, igualment, els balls (en aquest cas, la sardana, que es fa en cercle) tenen a veure amb lo matriarcal, en lloc de l’individualisme. En u dels actes que hi feien, l’aprenent (ací, el marit, el ferrer) “quedava convertit en cavall, a damunt del qual anava tota la nit la bruixa, fins que, a l’arribar el clar, les hi treia i, tots dos, de cop, eren a casa seva” (p. 137). Per tant, la dona és qui mena el cavall, en aquest cas, la part masculina.

Finalment, el ferrer ho comenta als qui li demanaven per què cada vegada estava més magre, i passem a uns passatges en què l’home s’imposa a la dona i que els vinculem amb les idees lliberals de la Il·lustració (del segle XVIII i que encara perviuen), segons les quals calia acabar amb un obscurantisme,… relacionat (encara que no ho diguen en la instrucció pública actual, si més no, en la gran majoria de les aules) amb les cultures i amb els Pobles diferents al castellà (el qual és de tradició patriarcal).

I, per descomptat, que aquest fet instructiu té a veure amb el matriarcalisme en el segle XXI: hi ha persones, com ara, que pertanyen a partits molt d’esquerres (per exemple, en línia amb el comunisme) que abracen les idees de la Il·lustració, i això comporta… acollir lo patriarcal i una actitud semblant a la dels salvapàtries. Sobre açò, recomanem la lectura del llibre “El Comú català”, de David Algarra (p. 141), amb una introducció molt sucosa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, amb enginy i molt obertes

 

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme és “La Ventafocs”, en la versió recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Una dona casada tenia tres filles, a una de les quals tenia avorrida: la Cendrosa, també coneguda com la Ventafocs. Un dia, la Cendrosa, com que no se li acabava la tasca, “es posà a plorar.

I veus aquí que, enmig del plor, se li aparegué una vella velleta que li donà una ametlla i es posà a fer la seva feina. La Cendrosa trenca l’ametlla i es troba amb un vestit d’or que tot relluïa. Se’n va a missa i tothom se la mirava, fins el fill del rei, que s’era prendat de tanta gentilesa i, un xic abans d’acabar-se, [la jove] se’n va cap a casa seva i es posa el vestit de Cendrosa” (p. 128). Com podem veure, la jove compta amb la generositat d’una dona gran que li fa costat, que li ho resol, que li aporta vida (el sol i jovenesa) i, així, la noia està ben tractada per una persona (ací, una velleta) que la considera bé i que li facilita que puga fer vida social.

En acabant, la mare i les altres dues filles comenten a la Cendrosa la formosor d’una noia que havien vist (com també faran més avant).

A continuació, copsem un passatge semblant: l’anciana li fa les tasques de casa i la jove pot assistir a on era el príncep. Però, ara, una avellaneta es torna un vestit de plata. “Se’l posa i se’n va de passeig, que tothom n’era admirat, fins el fill del rei, que la va conèixer” (p. 129) i “manà a sos patges que, pertot arreu, la cerquessin, tant li agradava” (p. 129). L’argent podríem vincular-lo amb la part femenina de les persones, amb la lluna.

En un tercer passatge, la Cendrosa torna a plorar i se li apareix la velleta, “que li donà una nou i es posà a fer la seva tasca.

La noia trenca la nou i li surt un vestit tot de campanetes. Se’l posa i se’n va cap al sarau del fill del rei, a on (…) el fill del rei la va conèixer de seguida i, en tota la nit, gairebé no va deixar-la, com que sempre va ballar-hi” (p. 129), fins que ella trià fer via ràpidament cap a sa casa. Cal dir que, així com les campanes són una mena de mitjancer entre el cel i la terra i que, per mitjà del so, la gent captava els diferents significats que, popularment, atribuïen a cada tipus de so, les campanetes ens semblen més un símbol de joia.

Igualment, copsem que, en aquesta rondalla, en què apareixen molt la noia i l’anciana, podríem interpretar-les de la mateixa manera que els Sants de la Pedra: cadascuna podria simbolitzar una de les dues parts de la persona (ací, de la dona), de lo femení i no una mena de contrast, ni d’oposició. Això aniria unit a un detall associat amb la llengua catalana i amb la cultura matriarcal: 1) la dona vella com a font de saviesa, amb molta espenta i amb bona empatia i 2) la noia com a jove arriscada (es presenta en la cort), molt oberta (receptiva i fa vida social) i que porta joia, agudesa (les campanetes solen sonar de manera aguda) i enginy.

Però, mentres que se n’eixia del ball, li cau una xinel·la de cristall, això és, una sabata lleugera (en línia amb l’agilitat juvenil de la noia) i “La van donar al fill del rei, qui, coneixent que seria de la noia, va manar fer un pregó de que es casaria amb aquella a qui vingués bé la xinel·la” (p. 130). Per tant, serà la dona (ací, mitjançant la unió amb la xinel·la) qui determinarà amb qui es casarà el príncep.

Finalment, uns patges se’n van a la casa on vivia la Ventafocs i, com que la xinel·la li venia tan i tan bé, “tot de seguida, conegueren que era d’ella i la dugueren davant del fill del rei, qui la va reconèixer i es casà amb ella” (p. 130). I, a més, el príncep l’accepta sense criticar-la, sinó acollint obertament lo que acompanyava aquella jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“El príncep va fer-ho tot com ella deia”, dones que porten el timó i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla “Blancaflor”, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós, l’àguila demana que li donen més carn els enamorats i la noia li diu:

“-Àliga, la bona àliga, fes un esforç, que ja som a l’illa.

I, a l’illa, trobaren un pastor, a qui compraren un anyell, i revifaren a l’àliga” (p. 124).

Tot seguit, com en altres narracions, la jove diu al príncep que la trinxe i que, “Acabat, tires la sang dins d’una ampolla i fiques la carn a dins d’una altra, i les dues ampolles les tires a lo més profund del mar” (p. 124). Així, copsem que la sexualitat (en la sang i en la carn) es posa en contacte amb la mar (amb l’aigua).

“-El príncep va fer-ho tot com ella deia (…). Al cap d’una estona, tota gentil i pura n’isqué la princesa del mig de les onades: a la mà, l’anell de la seva àvia, tot ple de robins i pedres, si no que, a ella, li mancava un bacinet del dit xic de la mà dreta” (p. 124). D’aquesta manera, Blancaflor contribueix a l’objectiu, trau lo que el gegant demanava al príncep i, per tant, la noia salva l’home i, això sí, amb bones relacions entre ambdós, fins i tot, en el fet que el noble ha seguit la pauta indicada per la dona i sense oposar-se en cap moment. 

Igualment, la xica (la jovenesa, l’estiu) porta l’anell de la seua padrina (la vellesa, l’hivern), encara ben considerada (abunden els robins i les pedres), com en els Pobles matriarcals. I, a més, el bocinet que li mancava del dit,… correspon a la mà dreta (la vinculada amb lo patriarcal) i no a l’esquerra (la relacionada amb lo matriarcal).

En un tercer passatge amb l’àguila, passem a una part de la rondalla que està plena de simbolismes i en què es plasma l’arquetip del rei i com remenar les cireres: “Pujaren altra volta damunt de l’àliga, i l’àliga, vola que volaràs mar enllà mar enllà, fins que foren a la terra seva” (p. 124). I els gegants digueren al príncep: “No et donarem cap filla, si no domes el cavall feréstec de l’estable” (p. 124) i el noble recorre a Blancaflor, qui li comenta, amb unes frases en línia amb l’arquetip del rei:

“-El cavall és el meu pare, la sella és la meva mare; els esperons, mes germanes; i jo sóc la brida. Ten-li aqueixa [1] sempre ben forta i mena’l com vulguis. Si no, li dónes bastonades fins que sigui ben domat, mes amb molta cura de que cap cop toqui a la brida” (p. 125). Per consegüent, el cavall és el pare, la part patriarcal; el seient del cavall, la mare; els esperons per a estimular el cavall, són les germanes, això és, són qui fa costat al pare i li encoratgen. En canvi, la noia és el cordó que permet portar el timó en cada instant i garantir-ho també en el futur i que s’uneix a les mans del príncep: per això, cal tractar-lo bé (lo qual, simbòlicament, es refereix a la dona).

A continuació, el príncep munta a cavall, segueix les indicacions de la jove i bastoneja el cavall “fins que el tingué ben domat. Llavors, el presenta al pare” (p. 125), qui diu “Aquí hi ha algú que sap més que no pas nosaltres i jo l’he de matar” (p. 125). En aquesta rondalla, la filla més petita, Blancaflor.

Al capdavall, amb un passatge semblant al d’altres narracions, el príncep agafa un cavall que no era el més magre, el gegant envia les altres dues filles, la noia salva el noble i, a banda, copsem una part en què es reflecteix lo matriarcal, pel paper que fa Blancaflor. Així, la germana més gran puja a cavall del que corria com el pensament i Blancaflor diu al noble “Aquí tens un anell d’or. Tira’l a terra, quan ja gairebé ens tingui, i en sortirà una capella. Jo seré la Mare de Déu; i tu, el sagristà, que en tocaràs a missa” (p. 126). I així ho fa ell com també posteriorment, fins al punt que entre el gegant i els dos jóvens eixí una mar, i Blancaflor i el príncep s’emmaridaren (p. 127).

Adduirem que el paper de la dona (Mare de Déu) i el del noble (sagristà, de menor categoria però, igualment, important) van en línia amb el refrany “En casa de dona rica, ella va a la processó i ell repica”, a què accedírem el 31 d’octubre del 2021, per mitjà d’un correu electrònic enviat per Josep Salinas la vespra, i, per descomptat, amb el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] La brida, les regnes.

Dones que fan de pal de paller, que salven l’home i molt obertes

 

Una altra rondalla en què reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “Blancaflor”. Uns gegants tenien tres filles; la més petita de totes era la més formosa i li deien Blancaflor. Un dia, un príncep d’una terra veïna passa per allí i “fou tan agradat de la noia que, amb consentiment seu, anà a demanar-la als seus pares” (p. 123). Per tant, la dona (ací, Blancaflor) és qui té la darrera paraula en un primer pas molt important.

A banda, els gegants li diuen que li donarien la filla que ells triassen (prové de la família de la futura esposa, no de la del nuvi) i que, primerament, “havia de fer que un bosc molt espès que hi havia, es tornés conreu i, en ell, hi nasqués blat; i el blat fos espiga, i el segués. I, després de batut i ben garbellat, portés a l’endemà, al matí, el gra a ses golfes” (p. 123).

El príncep se’n va a trobar a Blancaflor, qui li comenta “aquí tens un canó d’agulles. Vés al bosc i escampa-les ben escampades; de cada una, n’eixirà un home i, (…) demà, al matí, tindràs tot el gra a les golfes del pare” (p. 123). Per consegüent, no sols la dona salva l’home, sinó que ella, per mitjà de les agulles (en línia amb la frase “posar-se fil a l’agulla”), li facilita la tasca.

A més, tot seguit, llegim “I, del dit al fet, semblava allò que tota la terra era moguda per ajudar al príncep” (p. 123) i, així, copsem el treball en equip i… la terra, un detall molt vinculat amb el matriarcalisme.

Després, els gegants diuen al príncep que, si vol casar-se amb alguna de les filles, haurà de dur-los “l’anell que va perdre la nostra àvia en el fondo del mar” (p. 124). I veiem un altre tret en línia amb el matriarcalisme: l’anell (el dos, la parella) en vincle amb l’aigua (ací, la mar, és a dir, amb la dona) i l’àvia.

A continuació, el príncep, de nou, “va anar-ho a dir a sa enamorada” (p. 124) i ella diu a una àguila: “Àliga, la bona àliga, si ens volguessis dur a cercar l’anell de l’àvia.

I diu l’àliga:
-Sí que us hi duré, mes haveu de tenir-me carn per sempre que us en demani, que, si me’n faltava, cauríem tots al mar i ens ofegaríem.

La princesa n’agafa un be, pugen damunt de l’àliga i vola que volaràs, mar enllà mar enllà fins que veieren una illa” (p. 124). Com captem, la jove és qui porta la iniciativa, qui mena l’àguila i, a més, de manera oberta.

Igualment, les paraules de l’àguila van en línia amb unes que em digué el 22 de gener del 2019 un amic molt coneixedor de la cultura colla, en relació amb el paper de la dona en els Pobles matriarcals: ella és el pal de paller de la casa. A més, l’àguila representa els projectes, els quals cal alimentar.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que manen (en rondalles eròtiques i tot), que pacten i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla “El fill del pescador”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, així com el jove havia partit cap a Tarragona com si es tractàs d’un príncep, en aplegar-hi, “se n’anà envers la casa de sos pares, mes ningú hi havia i, preguntant preguntant, els trobà en una casa que pareixia palau de fades, de tan bella i rica que era” (p. 114) i, així, els pares també havien canviat i en positiu.

Sa mare intenta abraçar-lo, ell li diu que no i, al capdavall, “la seva mare hagué gran desig de saber el secret del seu fill i no parà fins i a tant que li féu explicar tot lo que li havia esdevingut” (p. 114). Copsem, doncs, un passatge en què el fill torna a la casa dels pares i hi és ben acollit i un altre en què el jove reflecteix confiança cap a sa mare com també que es fa lo que vol la dona. I, com quan un fill passa a la condició de jove i les relacions es renoven i continuen entre ambdues bandes, “diu ella:

-Jo posaré en ta butxaca esca i pedra foguera i una candeleta i, d’aqueix modo, tu podràs saber qui s’hi fica en el teu llit” (p. 114). Com veiem, la mare acompanya el fill mitjançant la matèria seca (l’esca, que pot recordar-nos la tardor), la força (la pedra, l’estiu) i l’esperança (la llum de la candeleta, la primavera). Ens trobem davant d’una mare amb moltes vivències i amb fe en el demà (ací, simbolitzat pel jove).

“I, al cap de tres dies, el noi se’n torna al port i troba les tres naus amb veles negres i, ficant-se ell dins, prengueren vela per entre fortes onades” (p. 114). Per consegüent, la saviesa (el color negre, resultat de la suma de tots els colors) li fa de guia i serà lo que el portarà avant acompanyat de la seua tasca de capità.

Tot seguit, passem a un altre passatge eròtic: “I, en arribant al palau, féu com solia fer els altres dies i, tantost conegué que el qui era amb ell al llit ja dormia, pica la pedra amb l’esca i encengué la candela i veié una dama tan formosa, a son costat, dormida” (p. 114) i “li caigué una gota de cera al pit de la donzella, la qual va despertar-se de seguida” (p. 114). I, així, lo sexual apareix com el pit (vinculat amb la llet, amb la maternitat i amb l’esdevenidor), com una gota de cera (la flama de la jovenesa i de la vida), com el despertar…

Llavors, si bé ell ha fet que la jove reviscole, ara la donzella li diu que un gegant que s’acosta la té encantada en el castell i, despenjant-se del coll una vareta, li afig “Si pots amagar aquest bastonet, que ell no te’l vegi, et salvaràs i, si volguesses, també podries desencantar-me” (p. 115). Com podem veure, com en les cultures matriarcalistes passa molt sovint, la dona actua de manera que puguen beneficiar-se les dues bandes i que es mantinga la confiança entre ambdós i recepció a la realitat externa. La solidaritat també es plasma en aquestes línies.

“I diu ell:

-Senyora: no solament voldria, sinó que obligat hi sóc, encara que em costi la vida.

I li diu ella:

-Puix que així ho vols, que Déu t’ho pagui i, amb la sua ajuda, surtis amb bé de totes cuites de les quals et salvarà també aquesta vareta” (p. 115). Per tant, no sols la donzella encoratja el noi, sinó que li transmet la idea del refrany “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”  i la de la dita “Primer és l’obligació que la devoció”. Afegirem que, entremig, apareix el símbol del pa (el sol, la joventut), del vi (com si fos una espasa rovellada, la maduresa) i de la serp (la dona). Igualment, la donzella li addueix: “I, puix que vols desencantar-me, vés-te’n al cim del pic més alt d’una muntanya que veuràs prop de la mar salada (…), al mateix temps que donaràs un bes a una donzella (…). I (…) te’n dono, amb aquesta vareta, la virtut que, tan bon punt digues ‘Déu i formiga’, et tornaràs formiga i, tan bon punt digues ‘Déu i colom’, te’n tornaràs colom i, tan bon punt digues ‘Déu i home’, seràs home” (p. 115). I ell, així ho farà. Com captem, primament tocarà terra i la laboriositat (la formiga), en acabant, l’espiritualitat, la visió de conjunt i la llibertat (l’au) i, finalment, farà de mitjancer entre el cel i la terra i serà el cap de la seua vida (l’home).

A continuació, el jove aplega a una casa on l’amo “li diu que sí, que havien menester pastor per guardar-ne ses ovelles.

I, al sendemà, al matí, li digueren que se n’anés a pasturar-les” (p. 115). I, per tant, el xicot fa el paper de líder, de cap de colla. A banda, ell se’n va cap al cim, encara que l’amo li ho hagués prohibit (la jovenesa, el lideratge i la fidelitat a la paraula de la donzella fan que ell prenga eixa decisió i que la porte a terme).

Al final del relat, veiem un passatge en línia amb el paper de la dona com a cap de colla i amb molta espenta. El xicot, després de convertir-se en formiga, en colom i en home, “quan vingué la nit, sentí altra volta rumor de passos i soroll com d’una persona que es despulla i que es ficava en son llit, i ell, que va dreçar-se i crida a la donzella, que era una princesa, i li dóna el carboncle. I ella se’n va anar per uns grans soterranis i corredors cap a la cambra del gegant, que dormia, li calà el carboncle al mig del cap (…) i el palau va desencantar-se i ells dos se’n maridaren i en foren per sempre més feliços” (p. 116). Comentarem que l’acció de la donzella té lloc en zona de terra, en soterranis, com en moltes rondalles, detall en línia amb el matriarcalisme.

La primera interpretació d’aquest final, en plasmar-lo per escrit en l’estudi, fou que, en les parelles (i en els ambients) on les dones són ben tractades (i també els hòmens), ambdós són més feliços que quan una de les dues bandes intenta anul·lar l’altra. I més: en la gran majoria de les parelles nascudes abans de 1920 i catalanoparlants per segona generació o més, hi havia molta avinença i eren molt obertes.

Agraesc les persones que col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que prometen, que manen, que proporcionen i molt obertes

 

Un altre relat recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós en què es capta el matriarcalisme, fins i tot, en lo sexual i amb passatges eròtics, és “El fill del pescador”, el qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Així, un pescador que vivia en la platja de Tarragona i de pocs cabals per a mantenir la seua família, “un dia se’n va anar a la vora de la mar i, després de molta estona de pescar-ne, en va traure un peix molt gros i de lluenta escata, el qual li va demanar per favor la vida” (p. 112). Ja, de principi, aquesta rondalla ens porta a la relació entre l’home i la dona (ací, simbolitzada per l’aigua, pel vincle amb la mar i pel peix) com també al paper de l’home (pocs cabals) i de la dona (peix gros, abundància) en les cultures matriarcalistes: predomina lo creatiu, lo generador, la fertilitat.

El pescador allibera la dona (el peix gros), qui “li diu:

-Torna a tirar la trema a la mar i tindràs més peix que no voldries, mes has de prometre’m de portar-me demà al matí aquell que et surti a rebre, i jo et prometo, de ma part, fer-te més ric (…).

I el pescador l’hi va prometre” (p. 112).

Com veiem, la dona és arriscada, oberta a pactar i, a més, a garantir-li un futur millor, si ell li promet fidelitat a la paraula. I l’home, fent camí cap a sa casa, lo primer que veu no és el gos que tenia, sinó un xiquet (això és, el demà): el seu fill.

Aleshores, l’home tenia la temptació de no tornar a pescar, però, “veient que no tenia res per menjar, li fou precís tornar-hi i se n’anà a un lloc ben lluny i apartat de la primera vegada” (p. 112). Per tant, copsem un home que confia en l’esdevenidor i una dona que li proporciona vida.

Li torna a eixir el mateix peix (la dona) “i, així, molts i molts dies” (p. 113), fins al punt que, un dia, el fill li demana per què el pare estava trist. Llavors, l’adult li ho comenta i el xic li respon:

“-Pare: (…) jo hi aniré content, mentres sàpia que vós i la mare sou feliços.

I així, dient, pare i fill se n’anaren a la platja i, tantost hi arribaren, veieren dues naus molt belles (…) i el peix, tot content, que eixia a rebre’ls. I els diu:

-Jo vos prometo que tots dos sereu feliços.

I mostrà al noi que pugés a dalt d’una de les naus i va desaparèixer.

I el fill (…) pujà dalt de la nau i la nau pren vela” (p. 113).

Aquests passatges reflecteixen el pas de la infantesa a la jovenesa i, a més, es copsa quan, tot seguit, ell entra en un palau (part de la terra on ara viurà, malgrat que conserve les relacions amb son pare) i, cada vegada que ell demana res, li és concedit:

“-Ai, Déu, si fos a casa, jo trobaria llit i dormiria.

I, tantost, veié una mà negra amb una atxa encesa que el va acompanyar a una cambra molt gentil i bella (…). Quan, veus aquí que, al cap d’una estona, sent trepig en la cambra i que s’atansaven dret al llit a on era i sent soroll com d’una persona que es despulla i que es ficava en son llit, i ell no digué res. I cada dia era la mateixa cosa” (p. 113). Com veiem, es tracta d’un passatge clarament eròtic i sense embuts (la dona, portadora de llum, per mitjà de les atxes, li proporciona vitalitat sexual i ell li ho aprova, ja que no li diu res). Igualment, la dona va per davant d’ell i el porta on ella vol i on considera millor. I això, cada dia. Estem en la joventut.

A banda, captem que “la mà negra que el servia li digué què era lo que li donava pena, si era que li mancava alguna cosa.

I diu ell:

-Res em manca, com no sien noves dels meus pares” (p. 113). El jove és lluny dels seus parents, però se’n recorda. Adduirem que el color de la mà és fosc (ací, el negre) i, per consegüent, en línia amb el vincle matriarcal entre la foscor i la dona.

Quant a la cambra, en l’article “Los mosuo, la cultura matriarcal que soñaba el creador de Wonder Woman”, publicat en Internet, podem llegir que, “Ancians i nens dormen en la sala gran central, mentres que les dones ho fan en les seues ‘cambres de flors’. En les relacions (…), l’amant (o els amants que elles trien) visiten la seua cambra de flors, dormen junt amb elles i l’endemà, de matí, tornen a la seua llar (la casa de sa mare). Fins i tot, malgrat que una relació dure tota la vida”.

Continuant amb la rondalla, la mà diu al jove:

“-No en tingues, d’això, cap quimera, puix estan ben bons i són feliços.

Mes ell tenia moltes ganes de saber qui era que amb ell dormia” (p. 114) i, així, un dia li contesta la mà:

“-Jo bé t’hi deixaria anar, com tu em prometesses de tornar-ne i de no deixar-te tocar, ni besar per ningú, més que fossen els teus pares.

I ell li’n donà paraula i, a l’endemà, al matí, quan fou a vestir-se, en lloc de les seves robes, en trobà un vestit de molt bona roba amb una espasa tota guarnida de diamants i esmaragdes i, quan fou vestit, se n’anà a la mar i trobà tres naus molt ben aparellades (…) i el transportaren a la platja de Tarragona” (p. 114).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que segueixen les indicacions de bon cor, que salven i molt obertes

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “El castell d’iràs i no hi veuràs”, en què un home molt pobre va cridar el dimoni i s’hi va vendre. Aleshores, aplega a un acord amb el diable: ell rebria molta riquesa i, a canvi, un any després, donaria al dimoni una de les seues tres filles (p. 102). L’home signa el pacte, ho comenta a cada una de les tres filles i, quan ho fa a la tercera, li afig que “és arribat el dia que va assenyar-ne per venir-la a cercar.

I diu la noia:

-Pare, ja hi aniré jo.

I, en sent a mitjanit, la noia baixa l’escala” (p. 103) i es fa el senyal de la creu.

L’endemà, al matí, el dimoni diu a l’home que ha de tallar la mà dreta de la filla petita. I ell ho fa.

En acabant, la jove es torna a fer el senyal de la creu i el diable exigeix al pare que talle la mà esquerra de la minyona. 

De nou, la noia fa el mateix senyal i el dimoni ordena al pare que talle el cap de la jove.

“Mes la noia no ho volgué (…). Camina que caminaràs, va arribar a una gruta a on va recollir-se” (p. 103) i per la qual passen els gossos del rei, i, “veient-la tan formosa, portaren el pa que van donar-li. L’endemà també van portar-l’hi i, així, cada dia, que no li faltava res” (p. 103). Per tant, copsem que la dona està ben tractada pels criats del rei i que la serveixen. Cal dir que la gruta és un tret relacionat amb lo matriarcal.

Un dia, el rei segueix els gossos, entra en la gruta, hi troba la noia “i va endur-se-la al seu palau” (p.  104) i, al capdavall, es casen.

Un poc després, veiem que “vingué una guerra i el príncep, ja rei, hagué d’anar-hi. I, quan hi fou, la reina n’infantà un bell noi i una noia i, incontinent, féu dur al rei la nova per un dels seus patges” (p. 104). Però, com en altres relats, una persona (ací, el dimoni) canvia el text dels missatges: en el primer cas, el rei comenta al patge: “digues a la reina que els crie bé” (p. 104). 

Més avant, passem a un apartat en què, des del palau, per fidelitat a la paraula del dimoni, fiquen el xiquet i la xiqueta en dos bagulets i els llancen a una bassa del molí. Llavors, un moliner els troba, els adopta i, posteriorment, un capellà, qui els va dir que, “si volien quedar-se amb ell, a la sua mort, els deixaria sa fortuna, a lo qual ells hi vingueren bé, per tal que qui els ho deia era un home de ciència i ells eren massa petits” (p. 104).

Ja jóvens, rics i garrits els dos germans, unes dones amb molta espenta cerquen una velleta, qui diu als xicons que els mancava “un arbre que tinga fulles de tots colors.

I diuen els nois:

-I, ¿a on el trobaríem?

-Anant al castell d’iràs i no hi veuràs” (p. 105).

Com en narracions semblants, el xic fa camí i, ací, es troba amb el rei Salomó, qui li comenta “Veuràs en el castell molts d’arbres, tots bonics i de tots colors. (…) Agafa una fulla solament d’un arbre molt sec i lleig que hi ha i emporta-te-la, planta-la en el teu hort i tindràs lo que desitges” (p. 105). I el noi ho aconsegueix. La secor i la lletjor podríem vincular-les amb la vellesa i, quant a l’acte de plantar, un simbolisme de la llavor que colga en la terra amb l’esperança d’un fruit en el demà i del nen que està obert al vell.

Aleshores, les dones del poble donen cent lliures més al xic i la velleta fa que se’n vaja a un estany on hi ha aigua de tots colors. Novament, el noi segueix la paraula del rei Salomó i n’ix fruitós.

Ara bé, en el tercer cas, el jove agafa un ocell de tots colors i resta encantat en el castell.

Llavors, la seua germana deslliurà d’anar a cercar-lo, es troba amb el rei Salomó, qui li diu “omple un got d’aigua d’un sot (…), frega els polsos al teu germà i el veuràs altra volta en vida” (p. 107). I la jove, que segueix les indicacions del rei, fa que es desencante el germà, agafen un ocell arrupit i lleig i se l’emporten, perquè l’au seria qui els diria quan calia actuar. Cal dir que, en aquest passatge, apareix un tret matriarcal: el sot (que evoca un recipient).

Quan ja són en el palau del rei, com que l’ocell no els diu res, ells no prenen el primer plat, però sí el segon. El monarca, molt obert, copsa que el pardal és ben parlat. Finalment, l’ocell diu al rei que eixos dos jóvens “eren els seus fills propis que va perdre quan era a la guerra i varen ésser recollits per un moliner (…).

El rei (…) abraçà als seus fills (…), manà treure en seguida a la reina” (p. 108) i accepta el pare (i les dues filles) dels dos germans… per a que visca en la cort. Veiem, per tant, dos jóvens molt oberts, una noia que salva el seu germà i, al capdavall, un rei molt obert a tots els súbdits.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones receptives a lo eròtic, amb molta espenta i molt obertes

Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “La Fustots”, la qual és semblant a la rondalla “El bon cagar”. Un pare tenia tres filles, totes garrides i formoses, volia saber si corresponien al seu amor i un dia els demana com l’estimaven: “la més gran li va dir que l’estimava com el pa; la mitjana, com el vi; i la més petita va dir-li que l’estimava com la sal” (p. 97). El pare, com que tenia la sal com a poca cosa, manà els seus criats que, immediatament, l’agafassen, que la matassen i que, en acabant, li portassen “una ampolleta de sang i el dit més gros del peu.

Mes els criats (…), agafaren una gallina que, a l’ésser al mig del bosc, mataren (…), llevaren el dit a la noia i la deixaren” (p. 97). Llavors, ella se’n va i, tot caminant, aplega a una pagesia, en què l’acullen per a guardar les oques “i li feren uns socs i vestit de trossets de fusta que, per això, l’anomenaven la Fustots”. Com veiem, es fa al·lusió a la fusta, un tret relacionat amb lo matriarcal.

A banda, ella en tenia “un tot d’or i plomes de canari i, cada vegada que anava a guardar les oques, se’l posava” (p. 97), tres detalls eròtics i, a més, en vincle amb lo masculí: l’or, la ploma (el penis) i el canari (el membre viril).

Un poc després, llegim que, “un dia, mentres estava guardant les oques, s’ensopegà a passar el fill del rei, qui, com la veié tan ben vestida, tota d’or i plomes i tan formosa, s’hi acostà” (p. 98) molt obert i li diu que no corresponia a la jove fer una feina com eixa, “essent-ne tan gentil i bella” (p. 98). Aleshores, ella li contà com hi havia aplegat i “el príncep se n’agradà i se l’endugué al palau dels seus pares” (p. 98). Cal dir que la dona, des del primer moment, està ben considerada per l’home.

Igualment, veiem que el príncep, ben prompte, la pren per esposa, es casen i convidaren a les noces “al pare i a les germanes de la noia” (p. 98) i sense sal en la vianda.

Durant el dinar, ningú trobà gustós els menjars, el rei comenta al príncep que “trobava la vianda tan dolça, que semblava que no haguessin tirat gens de sal a l’olla” (p. 98) i el jove li respon que tenia a veure amb el fet que, una vegada, el pare de la jove havia desestimat la sal i, per això, “ell havia cregut que no devia posar-ne a la vianda” (p. 98).

Finalment, el pare i les germanes veieren “la sua filla i germana per sols sos mèrits posada en tan alt lloc” (p. 98), l’abraçaren, li comenten que ara copsen lo molt que la jove estimava son pare, ella els accepta i foren tots molt contents i feliços (p. 98).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.