Un altre relat en què copsem el matriarcalisme és “La Ventafocs”, en la versió recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Una dona casada tenia tres filles, a una de les quals tenia avorrida: la Cendrosa, també coneguda com la Ventafocs. Un dia, la Cendrosa, com que no se li acabava la tasca, “es posà a plorar.

I veus aquí que, enmig del plor, se li aparegué una vella velleta que li donà una ametlla i es posà a fer la seva feina. La Cendrosa trenca l’ametlla i es troba amb un vestit d’or que tot relluïa. Se’n va a missa i tothom se la mirava, fins el fill del rei, que s’era prendat de tanta gentilesa i, un xic abans d’acabar-se, [la jove] se’n va cap a casa seva i es posa el vestit de Cendrosa” (p. 128). Com podem veure, la jove compta amb la generositat d’una dona gran que li fa costat, que li ho resol, que li aporta vida (el sol i jovenesa) i, així, la noia està ben tractada per una persona (ací, una velleta) que la considera bé i que li facilita que puga fer vida social.

En acabant, la mare i les altres dues filles comenten a la Cendrosa la formosor d’una noia que havien vist (com també faran més avant).

A continuació, copsem un passatge semblant: l’anciana li fa les tasques de casa i la jove pot assistir a on era el príncep. Però, ara, una avellaneta es torna un vestit de plata. “Se’l posa i se’n va de passeig, que tothom n’era admirat, fins el fill del rei, que la va conèixer” (p. 129) i “manà a sos patges que, pertot arreu, la cerquessin, tant li agradava” (p. 129). L’argent podríem vincular-lo amb la part femenina de les persones, amb la lluna.

En un tercer passatge, la Cendrosa torna a plorar i se li apareix la velleta, “que li donà una nou i es posà a fer la seva tasca.

La noia trenca la nou i li surt un vestit tot de campanetes. Se’l posa i se’n va cap al sarau del fill del rei, a on (…) el fill del rei la va conèixer de seguida i, en tota la nit, gairebé no va deixar-la, com que sempre va ballar-hi” (p. 129), fins que ella trià fer via ràpidament cap a sa casa. Cal dir que, així com les campanes són una mena de mitjancer entre el cel i la terra i que, per mitjà del so, la gent captava els diferents significats que, popularment, atribuïen a cada tipus de so, les campanetes ens semblen més un símbol de joia.

Igualment, copsem que, en aquesta rondalla, en què apareixen molt la noia i l’anciana, podríem interpretar-les de la mateixa manera que els Sants de la Pedra: cadascuna podria simbolitzar una de les dues parts de la persona (ací, de la dona), de lo femení i no una mena de contrast, ni d’oposició. Això aniria unit a un detall associat amb la llengua catalana i amb la cultura matriarcal: 1) la dona vella com a font de saviesa, amb molta espenta i amb bona empatia i 2) la noia com a jove arriscada (es presenta en la cort), molt oberta (receptiva i fa vida social) i que porta joia, agudesa (les campanetes solen sonar de manera aguda) i enginy.

Però, mentres que se n’eixia del ball, li cau una xinel·la de cristall, això és, una sabata lleugera (en línia amb l’agilitat juvenil de la noia) i “La van donar al fill del rei, qui, coneixent que seria de la noia, va manar fer un pregó de que es casaria amb aquella a qui vingués bé la xinel·la” (p. 130). Per tant, serà la dona (ací, mitjançant la unió amb la xinel·la) qui determinarà amb qui es casarà el príncep.

Finalment, uns patges se’n van a la casa on vivia la Ventafocs i, com que la xinel·la li venia tan i tan bé, “tot de seguida, conegueren que era d’ella i la dugueren davant del fill del rei, qui la va reconèixer i es casà amb ella” (p. 130). I, a més, el príncep l’accepta sense criticar-la, sinó acollint obertament lo que acompanyava aquella jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.