Arxiu d'etiquetes: la dona està ben tractada

Reis que tracten bé les dones, rectes en la paraula, de bon cor i molt oberts

 

Continuant amb la rondalla “Les tres taronges de l’amor”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, la jove, quan fou fora, “s’ensopegà que anés a cercar aigua una gitana que era tota lletja i negra” (p. 121), qui li digué:

“-¿Tan bonica i anar a la font? -i trenca els càntirs i, al fer-ho, et veus a la dama, que, sentadeta a prop la font, es pentinava i (…) [la gitana] li digué que, si volia, l’ajudaria, i la dama hi vingué bé, com que res no maliciava” (p. 121). Com veiem, la jove va a la font, a la mare, a lo maternal, a allò que li aporta vida i que fa que tinga una relació amb la terra (d’on naix el doll) i, com els pits respecte al nen, així ho fa la fontanella en vincle amb la dama. A banda, de la mateixa manera que l’aigua de la font és bona, així ho és la senyora: bonhomiosa, motiu pel qual tracta bé els cànters.

Tot seguit, la gitana pentina la dama fins que li clava un gros perpal, això és, una palanca per a fer alçaprem, “i la dama es torna un ocell que pel bosc volava” (p. 121). Per tant, la jove continua amb vida i, en aquest cas, en plena jovenesa i amb llibertat (en línia amb la dita “Més val ser ocell de bosc que de gàbia”), ja que no la mata.

“I veus aquí que, en això, torna el príncep i la gitana s’era posada els vestits de la senyora” (p. 121), qui, quan ell li demana com s’ha tornat així, li respon amb enginy:

“-Sol i serena fan tornar a la gent morena.

El príncep la pujà en carrossa i se n’anaren envers el palau, en el qual tots ja els esperaven i era aparellada una bona taula. I els pares preguntaven com s’era tornada tan negra, si els havia dit que n’era formosa i blanca.

Mes la gitana sempre deia:

-Sol i serena fan tornar la gent morena” (p. 121).

Com veiem, el príncep, malgrat el físic de la dona, l’accepta; després, en el palau, la rectitud en la paraula i la bonesa formen part del dia a dia.

De nou, la gitana recorre a la raboseria.

Adduirem que, en la rondalla, amb la intervenció d’aquesta dona, s’exposa dues vegades un refrany, de manera que el receptor puga aprendre’l.

“En això, es posaren a taula i un ocellet que havia anat seguint la carrossa, se n’anà al plat que tenia al davant el príncep” (p. 121). Per consegüent, la senyora no abandona el jove, per a que ell no es mantinga indiferent davant l’actitud de la gitana.

Al capdavall, com en altres relats semblants, l’ocell (la dama) vola cap a la dona que tracta de simular que és la jove i cap al príncep. Ell “començà de fer-li festes i a amanyagar-lo, i tant ho féu que, passant-li la mà pel cap, se n’adonà d’un gros perpal que li eixia, i ell que li arrenca i l’ocell es torna la gentil senyora, tan guapa i bella com el príncep l’havia trobada” (p. 122). Com podem captar, el príncep (que passarà a ser rei), entre altres coses, es caracteritza per una actitud oberta cap als petits (l’ocell) i, a banda, els tracta bé (en aquest cas, representen la dona).

Finalment, el jove, desenvolupant l’arquetip del rei, demana explicacions a la gitana, la castiga i es casa amb la dama, amb l’aprovació i amb la joia dels seus pares, els quals van en la mateixa línia que el fill: com a exemple, tracten bé les dones.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que són servides, pal de paller, solidàries i molt obertes

 

Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme, i que és una narració semblant a altres, és “La Torre de la Minyona”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, un noble cristià “tenia una filla maca com un pom de flors. Abans, però, de la desbandada moresca, aquesta mossa s’havia encaterinat d’un jove moro, molt ben plantat” (p. 210) i, tot seguit, veiem que el pare ordena que engarjolen la filla en una torre del castell d’Àrreu, on, “Cada dia, deu donzelles accedien al recinte per una porta, oberta per la part de dins del castell. Pentinaven la noia, la guarnien amb vestits balders i joies radiants i li preparaven les menges més llamineres” (p. 210). Així, per exemple, ens recorda la rondalla “Ous de somera”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i plasmada en el Tom IV, en què unes dones tracten bé la muller, mentres que el marit roman en el llit i les paraules d’aquestes dones faran que ell bote del llit i que ella siga ben tractada.

Un poc després, llegim que, “Al cap d’uns mesos, una nit d’hivern, (…) el jove moro arribà al peu de la torre. Allí féu mans i mànigues per escalar el mur i se n’endugué la seua estimada” (p. 210) i el pare mai no tornà a veure la filla, qui havia fet camí junt amb el nuvi. I, així com en hivern comença la sembra, ací ho fa una nova parella i, a més, copsem que “Avui encara s’hi pot observar el forn i la pastera -feta d’un tronc de pi- on es pastava el pa per a la jove enamorada” (p. 211). Per tant, la xicona era servida.

En la narració següent, “El Salt de la Núvia”, llegim que “fa molts anys, un xicot de Solduga es va casar amb una noia d’un poble de la Ribagorça. Com era costum, la cerimònia religiosa i el banquet de noces van tenir lloc al poble de la núvia” (p. 212). Cal afegir que, en tema de casaments o, si no, per exemple, de donar l’aprovació a ser nuvis, era la dona qui tenia la darrera paraula. I, per mitjà de ma mare (nascuda en 1943), puc dir que, com ara, sa mare donà el consentiment al futur marit (el meu avi matern, perquè veié que no la deixaria a banda) i que ma mare ho feu a mon pare (nascut en 1942).

Igualment, veiem que “Havien preparat una cavalcadura (…) perquè la nova mestressa anés a cavall amb tota comoditat i tingués una bona entrada al seu futur poble” (p. 212). Per consegüent, la muller és presentada com la senyora ama, sa madona…, qui seria el pal de paller de la futura casa i com si fos una mena de reina. I, a més, les noces es fan en la població on ha nascut ella, però passen a viure on residia ell.

En el següent grapat de narracions, el mossèn Serafí Planesdemunt comenta al seu amic i recopilador de rondalles, de llegendes, etc., que alguns lligams “sostenen la comunitat rural ben estructurada.

En el marc d’una societat tradicional com la pallaresa, l’individu queda situat, ja des de naixement, dins de dues comunitats (…): la família i el poble nadiu. (…) sempre més se’l relacionarà amb aquestes dues comunitats d’origen. Per als veïns del seu poble, serà tota la vida ‘el cabaler de la Tonya’; i, per a la gent d’altres indrets, ‘un rodamon de Caregue’.

Com t’he avançat més amunt, la primera comunitat natural de la persona és la família. Gràcies a ella, l’individu podrà sobreviure i créixer. (…) El veritable nom del nou-vingut anirà indefectiblement lligat al nom de la casa” (p. 219), fet que també coincideix amb paraules exposades per Jaume Vicens Vives, en vincle amb què dona vida als catalans, i que podem veure en el llibre “Notícia de Catalunya”, publicat en 1960: l’eina, la casa i la tradició comunitària (p. 61).

Més avant, el rector Serafí Planesdemunt addueix a l’amic que “Totes aquestes consideracions que t’he fet a propòsit de la comunitat familiar, poden ser aplicades, igualment, a la comunitat-poble. (…)

Festes Majors, aplecs i tota mena de celebracions anyals s’encarregaran de reforçar els llaços d’aquesta comunitat (…), un acte de solidaritat amb el poble de procedència” (p. 220).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Bon Cap d’Any (també dit “Ninou”), Bon Nadal i Venturós Any 2023.

 

Dones amb molta espenta, ben tractades i molt obertes

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “Ses jaies xarul·les”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Dues velles que eren germanes comenten que no s’han casat i una respon a l’altra:

“-Mira: si tu fesses lo que jo et diria, encara, tant una com s’altra, ens casaríem” (p. 236) i la segona ho accepta. La dona amb més espenta li afig “tu coneixes es comte que assisteix a aquella reunió: doncs, ell ha d’esser es teu. Jo representaré que som ta mare i t’emblanquinaré un dit i llogarem una casa que hi ha per llogar just davant cas comte.

Així ho feren i, tot d’una” (p. 237), les veïnes, molt obertes, copsen que són mare i filla. Un poc després, una veïna més atrevida “va anar a fer-los visita (…).

Aquella veïnada ho contà as majordom d’aquell comte i ell també volgué veure-la (…) i ho contà as comte. Aquest es volia casar, perquè (…) volia tenir successió perquè es comtat no es fongués” (p. 237) i, com que li havien dit que aquella al·lota “era tan guapa i tan fina, determinà anar-li a demanar, a sa mare, per casar-se amb ella. Així ho feu” (p. 237). I, per tant, és la dona (ací, la mare) qui tria si ell es pot casar amb la filla i, a banda, tot seguit, el comte accepta lo que indica la mare i la mare ho consentí (p. 237).

Més avant, veiem, en relació amb la filla, que “passà una dona que era fada, junt amb una filla que no conversava perquè tenia un didal a sa gargamella (…), li sortí es didal i quedà bona” (p. 238). I, com que la dona que s’havia casat, havia quedat penjada per un oronell i li havia guarit la filla de la fada, la fada digué:

“-Que aquesta dona torni s’al·lota més guapa d’aquest poble i que (…) canti amb una veu molt bona, cançons amb una guitarra.

I així succeí” (p. 238). Així, captem que la dona, fins i tot, ja vella, està ben considerada i ben tractada. Aleshores, el comte, qui ou l’al·lota, comenta al majordom que la baixen del llimoner on havia restat: hi davallen i ella accepta una proposta del comte:

“Feren un gran convit i hi anà sa que representava esser sa mare i, quan la veié tan guapa, li digué un moment (…):

-Què has fet? Com has tornada tan guapa? Digues-m’ho, que jo també tenc ganes de casar-me” (p. 238). I la germana garrida li dona unes indicacions, ella les segueix i, a banda, li dona una bossa de doblers (p. 238). I, com veiem, el príncep es posa de part de la jove i, per consegüent, la dona està ben tractada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Vellets, dones i infants ben tractats i molt oberts

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “En Ramon des Pujol”, recopilada en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Com en relats semblants, hi ha un fill (ací, el gran) que comenta a son pare que vol fer món i el parent li ho aprova i li dona un pa i una peça de formatge (com, en acabant, farà a l’altre germà). Però, així com ell no farà costat a un pobre que l’ha orientat (p. 215) i, igualment, un gegant se’l menja; el seu germà sí que col·laborarà amb un pobret i amb una pobreta i, al capdavall, ambdós vellets li diuen:

-Germanet: ¿ens voleu fer un poc de caritat, per amor de Déu?

-Sí! -digué ell-. Jau! Vet aquí mig pa i mitja peça de formatge.

-Que el Bon Jesús vos guard des gegant -li digueren es dos vellets.

-I on està aquest gegant? -els demanà” (p. 215). I els dos ancians, en agraïment, li ho comenten, li diuen com és el gegant, què farà i com cal que ell hi responga. En altres paraules, li fan de guia, de mestre: de mestres de la vida. És més: així com el primer germà només s’havia trobat amb un vellet; el petit, ho fa amb dos (un numeral associat amb el matriarcalisme). I, a banda, no el deixen caure en un moment en què ell no compta amb ningú que li puga fer eixe paper.

Tot seguit, el germà més jove, “Dona moltes gràcies as dos vells i se n’anà per allà a on li havien dit i trobà sa casa” (p. 216), feu lo que li havien indicat i, així, “Quan es gegant no hi va esser, ell entrà dins sa casa i trobà molts de doblers. Se n’omplí (…) i se’n tornà a ca seva i varen esser rics” (p. 216). Per consegüent, malgrat que el relat no indica qui foren els benaurats, pel context, es dedueix que el xicot i el pare: qui ha pensat en els altres i ha actuat amb bonesa (el jove) i qui ha confiat també en el demà (en els fills).

Una altra rondalla, en la mateixa obra de Caterina Valriu Llinàs, amb contes del segle XIX, i en què es reflecteix molt el matriarcalisme, és “Sa filla de s’hostalera”, amb similituds amb narracions en què un rei (o un príncep) es casa amb una dona, jove i garrida, la qual és l’enveja d’una altra persona i, mentres que ell se’n va a una guerra, la seua muller té un fill.

Així, la mare (l’hostalera) envia dos hòmens a matar la filla i, en canvi, els dos no ho fan, sinó que la deixen en una coveta (p. 218), un símbol d’acollida i vinculat amb lo matriarcalista, de la mateixa manera que quan la dona acull el futur nadó.

Tot seguit, “un cavaller, fill d’un gran senyor, se n’anà a caçar i (…) trobà aquella al·lota que només treia es cap perquè no s’atrevia a sortir quasi desnua. Ell li donà sa seva capa i li digué que si volia anar amb ell. Ella li digué que sí i se n’anaren a ca d’aquell jove cavaller” (p. 218). Per tant, podem dir que aquest apartat del relat té tocs eròtics i en què es convida a fer costat els febles, àdhuc, als que van quasi sense roba. Adduirem que, en el text, aquesta nuesa no és presentada com a motiu de vergonya i que, per això, podem parlar d’un narrador molt obert en lo sexual.

De fet, a continuació, “Son pare des cavaller, quan dinaven, li demanà quina caçada havia feta. Es fill li digué:

-Molt bona (…) -i li mostrà s’al·lota que havia duita.

Son pare (…) va veure que era molt bona, li agradà i donà permís as fill perquè es casàs amb ella. Es casaren i, es cap d’un any, es cavaller se n’hagué d’anar a la guerra i digué a son pare que li guardàs i respectàs sa dona com es mereixia.

(…) S’home contestava que la tractassen bé(p. 218). Remarquem aquestes paraules. Fins i tot, encara que una tia del príncep procura que el nebot canvie de pensament i que desitge (o, àdhuc, que ordene) res negatiu contra la princesa, “Ell li contestà que fos lo que fos, respectassen sa dona i s’infant, i que, quan ell vendria, ja veuria lo que hi havia” (p. 219).

Ara bé: la princesa, un dia, veu una suposada resposta del marit a la tia i, immediatament, “fugí amb s’infant de ca seva i se n’anà a cercar el món” (p. 219) i, en aplegar a una casa i ser-hi ben rebuda per un senyor d’un hostal, ell l’admet com a hostalera.

Finalment, un dia, el príncep passa per l’hostal, ella el reconeix tot d’una i l’infant el té com a pare, a qui diu tres vegades “-Donau-me a besar sa mà, mon pare” (p. 219). El cavaller demana per què li feia eixes qüestions i, “quan va veure que era sa seva dona, l’abraçà i la s’endugué a ca seva, molt content d’haver-la trobada” (p. 219). Al meu coneixement, el fet que el nen (qui el copsem junt amb la mare) demane que el pare li bese la mà, és un perllongament d’un possible acte semblant però de la dona a l’home i, per tant, reflecteix que, en el matriarcalisme, fins i tot, el fill de la mare estaria per damunt del pare (matrilinealitat).

Afegirem que, en novembre del 2022, hem fet preguntes vinculades amb com es tractava a les àvies (o padrines) i als nens i que les respostes van molt en línia amb les rondalles.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: En aquesta foto, es pot llegir part de lo que figura en la segona rondalla (p. 219), en un passatge relatiu al bon tracte cap a la dona i cap als infants.

 

Cançons i versos eròtics plasmats per Joaquín Martí Gadea

 

Continuant amb cançons i versets eròtics recopilats per Joaquín Martí Gadea, en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, publicada en 1908, també podem llegir sobre una dita antiga que “corre per la comarca i pel comtat de Cocentaina (…) diu lo següent:

Els fills de Montaverner,

tot ho volien saber;  

hasta [1] un corbo[2] de bacores[3],

quants peçons podia haver” (p. 68).

 

En l’entrada “Jamèles (les) de Nadal”, també en la primera part de l’obra, exposa aquesta cobla, la qual em comentà ma mare, el 10 d’octubre del 2022, que ella coneixia:

“Esta nit fa bona nit

i demà farà bon sol;

la xica del potecari [= apotecari]

s’ha cagat en lo llançol[4]

i sa mare la torcava

amb una fulla de col” (p. 118).

 

En el mateix llibret, addueix una altra cobla, la qual hem vist en el DCVB i en Internet:

“Bones xiques, en Turballos[5],

xiques de bon gra de cara

i, a la baixada del Port,

està l’auela Santa Anna” (p. 206).

 

En l’entrada “Topudes (les) de Vinaròç”, escriu sobre les xiques de Vinaròs i plasma “hem volgut nosaltres donar-les a conéixer (…) i, de pas, recordar l’antiga cançó:

Les xiques de Vinaròs

porten lo topo molt gros;

se pensen que és cabellera

i és carabassa amb arròs” (p. 227).

 

Al capdavall de la primera part, escriu “com una antigalla de la terra, a la qual fa referència la següent quinteta:

Una vella, en Benillup,

carregant-se una taleca,

li deia al compare Lluc:

-Quina[6] botifarra tan seca,

que no li puc traure el suc”  (p. 241).

 

En la segona part, hi ha l’entrada “Cul (pareix) y bufa”,  en què posa una cançó amb uns versets que diu així:

“Cul i bufa diuen tots,

que estan sempre tan units

que, quan ella vol eixir,

ell ja té oberts els postics” [7] (p. 272).

 

Com podem veure, malgrat que Joaquín Martí Gadea també fou capellà, com a folklorista, recopilà cançons eròtiques molt populars i, algunes, antigues i tot.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Notes: [1] En l’original, “dasta”.

[2] Un corbo és un recipient de vímens o d’espart.

[3] Figa de pell negra.

[4] Llençol.

[5] Turballos és un llogaret que es troba en el terme de Muro d’Alcoi (en la comarca del Comtat).

[6] En l’original, escriu “Qué”.

[7] Les portelles, les portes petites.

La dona marca el compàs, fa costat i actua molt oberta

 

Una narració en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que, a més, és semblant a unes altres que hem trobat, és “La Malvasia de Sitges”, recopilada per Teodor Creus i Corominas en l’obra “Set contalles del temps vell”. Així, comença dient que el jove Jofre, “Fugint de la llar paterna, on els pacífics treballs de conrear unes poques vinyes i llaurar uns camps, gens ni mica s’avenien (…) i ganes de seguir terres, de les Costes de Garraf, el viarany, emprenent-ne en el lloc que es diu el Pas de les Escales, que estava del Mas molt poc apartat, feia via envers llevant un jovencell que tindria uns divuit o dinou anys amb menys diners que una rata i amb més esperit que un brau” (p. 105). Per tant, com en moltes rondalles, copsem un jove amb molta espenta i que volia fer món.

El minyó, immediatament, se’n va cap al port amb intenció de participar en guerres que tenien lloc per Itàlia (p. 106) i, molt avançat el relat, tria embarcar-se cap a Sicília i, en acabant, cap a la Malvasia (pp. 116-117).

Aleshores, apareixen molts trets vinculats amb el matriarcalisme: la terra, l’horta, el llaurador, la simpatia per la terra, la mare, la cova… i podem llegir que, “Llavors, se’n recordà (puix poc ho feu fins llavors), dels pares que va deixar entremig d’aquelles roques i de les feines del camp, que tan i tan enutjoses li semblaven quan volgué deixar-los per córrer el món.

I, revivant-se en son pit afectes que mai s’esborren, de reveure pàtria i llar (…), i els pins, enmig dels coscons, romanins i farigoles.

I Déu el degué escoltar, puix que, a poc a poc, recuperà les forces (…) [,] sortí del monestir un monjo, donant-li, alhora, amb la paraula, conhort, i, amb el braç, ajuda i força” (pp. 117-118).

En un passatge posterior, veiem que el jove Jofre s’embarca cap a Barcelona (p. 119) i, immediatament, l’home, “Cercant-ne la llar paterna i els pacífics treballs de conrear unes poques vinyes i llaurar uns camps, (…) [li fan veure ] (…) el camí real de les Costes, de les Costes de Garraf, deixant allí, en les Escales, prop d’on s’aixeca el Mas on nasquera, va fent via” (p. 119) com també que, “Un xic abans d’arribar-ne al punt on s’aixeca el Mas, (…) el caminant s’agenolla” (p. 120) i, “Aprés[1], alçant-se, camina envers l’entrada del Mas i, veient que, de la porta arrambada al llindar, hi ha una jaieta que fila, (…) li crida:

-¡Mare!- i els braços alçats, corre, al punt que tan sols pot sostenir-la, puix en ells cau” (p. 121).

Llavors, la mare, qui donava per mort el fill, “no havent sabut mai res d’ell i a qui venia plorant, com a bona mare que era, malgrat de l’abandó en què un jorn, a ella i son pare, sent fill únic, els deixà” (p. 121), l’accepta. Com veiem, la primera persona amb qui es troba el fill i la primera a qui abraça, és sa mare, qui, com es pot llegir, era una bona mare.

Igualment, com a senyal de l’actitud solidària i del detall que la dona està ben tractada, a continuació, es plasma que Jofre copsa que son pare ja havia mort i que, a sa mare, “la misèria l’hauria treta del Mas, si u dels germans que tenia no s’hagués apiadat, conreant ses poques terres amb la cura més gran” (p. 121).

Finalment, Jofre comenta a sa mare les vivències de què havia aprés i, “desitjós sols d’emplear-se en el conreu d’aquells camps, en el restant de sa vida, de sa mareta al costat, per poder, amb son afecte” (p. 121) i, això sí, recordant, tots dos, el pare (p. 121). I, per tant, la dona, fins i tot, quan és gran i el fill torna a la casa maternal, és qui fa la tasca per a la muller i, de pas, li dona vida, de la mateixa manera que als camps, és a dir, que al futur. Cal afegir que, en el llenguatge eròtic i sexual, l’acte de llaurar vol dir relacionar-se un home amb una dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Prop.

La cultura matriarcalista i les dones, bona empatia i molt oberta

 

Continuant amb el relat “La fundació de Vilanova”, plasmat per Teodor Creus i Corominas en l’obra “Set contalles del temps vell”, En Pere aplega al poblet on havia viscut la jove Tolletes i, “a on Tolletes deixà, per a tals veïnes, va saber que vivia amb el curat” (p. 42) i, quan En Pere arriba on és el capellà, es trau un pergamí i el mostra sense desplegar-lo (p. 43) i li comenta que, finalment, la jove farà vida junt amb ell (p. 44).

En un passatge posterior, En Pere torna a anar al curat i li diu:

“-Pare: sento que siau vós qui em faça semblant demanda, puix deu ser nostra pagesa, de qual tractament es tracta, la que ha de fer-la, venint en senyal de vassallatge, al castell del seu Senyor” (p. 46) i, a més, al capdavall, “comprenent el curat ser sa missió terminada, de la cambra i del castell, sortí i, un moment, (…) digué:

-Em sembla, castell, que abaixaràs ta arrogància” (p. 47). De nou, el capellà actua en línia amb el matriarcalisme i tocant els peus en terra.

Igualment, quan l’amo i la mestressa van cap a l’església (p. 48), “aquell matí, vestida tota de festa, de la casa del curat, veieren sortir a Tolletes i, de sa tia, en companyia, entrar ambdues en l’església, hora de missa major, en què, de gent jove, era plena” (p. 48) i, mentres que Garcerà de Ribes volia mostrar les aparences, el mossén, durant la missa, recorre a un Evangeli amb què es reflecteix el matriarcalisme, sobretot, en lo social: “Començà el curat la missa i, a l’Evangeli, en essent-ne, endreçant-se als seus fidels, (…) comprengués lo del lleó blau, escollí aquell jorn, per tema, allò del llibre d’Isaïes que, per al cas, molt s’esqueia: ‘Ai, de qui fa lleis injustes als pobres, per fer violència, i fa presa de les viudes i als orfenats atropella!” (pp. 48-49).

A més, veiem que, en un altre passatge, “fent als patges senyal que prenguesssen a Tolletes, perquè tingués compliment l’ordre que així l’orfaneta posava sota son poder abans de que, allà a on era ella, poguessen ells arribar, va endavantar-se[1] En Pere i, digint-se al de Ribes” (pp. 50-51), li diu “llegiu, vos prec, amb esment, llegiu la provisió aquesta, que de la mà del gran Rei està firmada… Mireu-la” (p. 51).

Llavors, “allargant-li un pergamí, el de Ribes pogué veure que lo que, en ell era escrit, d’aquesta manera deia:

‘Nos, Jaume, Rei d’Aragó, (…) Sota nostra guarda el posem, perquè ningú s’atrevesca a fer-li tort en lo seu’” (p. 53).

Finalment, copsem que Garcerà de Ribes “Retornà el pergamí (…) i digué:

-El Rei parla aquí; deguda li és l’obediència: em restarà a mi, la borda, si te’n dus, tu, la pagesa” (p. 53) i, per tant, la resposta del rei facilita que Tolletes estiga ben tractada: Garcerà de Ribes (qui plasmava lo patriarcal), podria fer-se’n càrrec de la casa de camp (la borda), però no de la jove. I, anys a venir, nasqué la vila de Vilanova, com si es tractàs d’una filla (p. 54).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, apareix com “Anar endavant”.

La dona, ben acollida i molt oberta, salva l’home

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona està ben tractada i que la dona salva l’home, és “La llegenda dels moros”, la qual figura en l’obra “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. L’any 1647, “tres barques de la ciutat de l’Alguer, mentre que estaven pescant amb dotze homes d’equipatge, foren preses de les gents dels bergantins morescos i que, per tendre salva la vida” (p. 97), els demanaven que un home entràs en el port de l’Alguer i que l’endemà en “retornés amb dotze jovenetes entre les més belles, si volia salvar la vida i la dels seus compatricis” (p. 97). Per tant, implícitament, la dona allibera l’home.

Quan l’home que se’n dirigiria a l’esmentat port, el capità, troba obertes les portes de la ciutat, ho comenta en sa casa, en casa dels seus companys i a llurs mullers i fills (p. 97). A més, el comanador els addueix “Jo he de fer retorn amb dotze joves belles, d’edat de divuit a vint anys, perquè és així el pacte” (p. 97). Per tant, es reflecteix el pactisme i apareix la jove garrida, tan present en moltes rondalles.

Un poc després, mentres les mares ploraven, “va entrar en la cambra un jove tan bell que semblava una minyona” (p. 97). Immediatament, el patró, eixerit, té una idea i diu al jove: “- ¿Pots trobar-me altres onze joves com tu, així, bells i galants?’. Ell li respongué que sí. Llavors, els capità va dir: ‘-Preparau dotze vestidures de dones, les més riques que tingueu, que jo vestiré aquests joves i, així, cercaré de divertir els moros i de salvar els nostres pares i marits’” (p. 98). Per consegüent, participen tots:  persones preparant els vestits i el jove cercant hòmens que s’ajusten a lo que li ha dit el capità. A banda, serà la dona i lo matriarcalista lo que alliberarà l’home.

A continuació, es plasma l’esperit comunitari, igualment vinculat amb el matriarcalisme, després d’acceptar tots la proposta del comanador: “després, es reuniren totes les altres famílies i, tots, en silenci, començaren a treure hàbits per vestir els joves, que així semblaven tan belles minyones; tant eren eixerits i galants” (p. 96).

En acabant, la barca amb les dones fa via cap al Port del Comte i “els capitans dels bergantins preguntaren: ‘-Tens les dones?’. ‘Sí -li respongué el capità alguerès-; són dotze fresques com a flors i belles com el sol” (p. 98). Com copsem, la dona està ben tractada.

A més, tot seguit, apareix el tema de la sexualitat: “A penes els joves vestits de dona entraren en els bergantins, començaren els moros a servir-los-hi refrescos i, després, aparellaren les meses; (…) preguntaven ja l’hora deliciosa de l’amor i de la voluptat[1], (…) fins que els feren la proposta d’anar a dormir amb ells.

Els joves respongueren que sí (…).

Lo mateix feren en l’altre bergantí” (p. 98).

Podríem dir que els jóvens, abraçant la part femenina (ací, plasmada en la roba), fan possible que ells es salven i que, per tant, la dona allibera l’home. Àdhuc, això fa que els morescs els comencen a abraçar. O siga, que la dona també estava ben tractada per persones distintes als algueresos i és ben acollida com també en les cultures matriarcalistes.

Al capdavall, tant els jóvens com altres mariners algueresos que havia instruït el capità, maten els morescs i “Salparen, després, tots els algueresos amb els bergantins i llurs barques per l’Alguer” (p. 99) i hi retornaren i foren ben rebuts.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Complaença en els delits sensuals.

Les dones i les poblacions rurals reïxen molt el matriarcalisme

 

Podríem enllaçar el modisme sobre la bagassa d’Antella (en què Joaquín Martí Gadea considera que la dona no ha de ser motiu de burla) amb el següent: “Bajuana (la tia)”. La tia Bajuana figura en l’obra “Rondalla de Rondalles” (podem pensar que en fa esment a una del valencià Lluís Galiana i Cervera, 1740-1771) i “apareix com una àvia xapada a l’antigor, planota, satisfeta i molt de dites[1], que, en una reunió que tingueren en sa casa Pep de Quelo i Ximo del Portal, tragueren ella i ells a relluir totes les paraules, dites i refranys usats llavors pel poble. I, com que la tendència, hui en dia, de certs valencians empeltats, segurament, de castellans, pareix que siga arraconar la nostra llengua i tot lo que tinga relació amb ella, nosaltres que, gràcies a Déu, no pensem així, volem recordar ací eixos tipus i coses, a fi de que el poble sàpia son passat, únic mitjà de voler com es deu a la terra del Xè i treballar per la seua grandesa i prosperitat. 

Apliquem-li, de pas, una cançó:

L’aueleta[2] Bajuana,

tipus de les nostres velles,

mereix que la celebrem,

si enaltir volem a elles.

 

Puix, el qui no honra als vells i a la seua memòria, no serà tampoc honrat pels jóvens en son dia; fer-ho bé amb ells és cobrar de bestreta el jornal que encara s’ha de guanyar” (pp. 16-17).

A banda, en l’entrada “Boquimolls (els) de Teulà”, la qual figura en la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, veiem que els habitants de Teulada (població valenciana de la Marina Alta), “com a gent llauradora i poc afectada a eixir per fora o viatjar, és prou senzilla encara i, particularment, les dones” (p. 27).

Igualment, podem empiular aquests dos escrits amb l’entrada titulada “Pixavins (els) de Valencia” (p. 180 de la primera part), quan comenta que els habitants de la ciutat de València (de malnom, “pixavins”) “sí es tenen en compte els seus gusts, costums i modo de ser, puix tots ells (raríssimes excepcions) són rumbosos i esplèndids en el gastar, molt remirats i, fins i tot, vanitosos en el vestir, amants del faust i ostentació i aficionats a eixir de paella i anar de xauxa o de broma.

Tenen gran ingeni i inventiva per a totes les coses, una gràcia i sal especials per a burlar-se, fins i tot, de la seua ombra, una finor[3] que ratlla en exageració en el tracte social[4], però poc patriotisme i amor a les coses de la seua pàtria xica, les quals desconeixen en general, posposant-les a les d’altres regions i països (…). Estos són els pixavins de València (…).

Els pixavins valencians

són molt fins ensé que volen,

però, quan no els té a compte,

al primer que els ve, l’amolen” (pp. 180-181).

 

En les paraules relacionades amb la fastuositat i amb l’ostentació, veiem senyals de cultura patriarcal que,  per exemple, des dels anys huitanta del segle XX, entraren en Torrent (població de l’Horta de València), en prendre-hi el vincle tradicional amb els Sants de la Pedra, per a justificar unes festes patronals acompanyades de moros i cristians… per a cridar l’atenció, de la mateixa manera que, a hores d’ara, en Alaquàs (una població veïna), han afegit actes amb comparses i filades, més que res, per a fer-se destacar. Les coses, com són. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “dichero”.

[2] En l’original, “ahueleta”.

[3] En l’original, “finura”.

[4] Lo que molts valencians, tradicionalment, diem “coentor”, això és, voler aparençar més de lo que s’és.

 

 

Refranys en relació amb bagasses, putes i dones velles

 

Refranys en relació amb les bagasses, amb les putes, amb les prostitutes, etc.

El 6 d’abril del 2022, Rosa Garcia Clotet m’envià un missatge en què deia “Avui he llegit una dita que, potser, ja la saps, però que m’ha semblat que aniria bé per al tema:

‘Qui no té dona, ni bagassa, ell mateix s’apedaça’”.

En línia amb aquest refrany, en el llibre “Sexe furtiu, generalment plàcid”, de Joan Mir i Obrador (Felanitx,  1945) i publicat per Lleonard Muntaner Editor en el 2021, hi ha articles que l’autor escrigué en la premsa i, entre ells, u titulat “Bagasses, polítics i modernitat”, en què, al capdavall, comenta que els “nostres polítics dissoluts (…) es mereixen un consell per a quan siguin lluny de remeis: que recorrin a la cultura, que cerquin dins la tradició. No vull dir amb això que vagin a museus o a escoltar òpera (això sí que seria massa modern), sinó que facin memòria dels nostres refranys populars, ben segur que en trobaran algun de tan útil com aquest: ‘Qui no té dona ni bagassa, ell mateix s’apedaça’”.

A més, en relació amb la paraula “bagassa”, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea, hi ha el refrany “Bagassa primerenca, beata tardana” (p. 24), en l’entrada “Beneta (tindre manco honra que la)” (p. 24).

Igualment, el 9 de setembre del 2022, en Facebook, posàrem un escrit acompanyat de la dita “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona” (la qual sentí ma mare a la seua àvia Consuelo) i afegírem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿quines dites deien a favor de les bagasses (prostitutes)? ¿I comentaris en eixa línia? Gràcies”.

En el meu mur, el 9 de setembre del 2022 i posteriorment em comentaren “La iaia en deia ‘dones de la vida’, ‘fer la puta i la Ramoneta’. Ella m’explicava que, quan va acabar la guerra, varen trobar monges embarassades mortes i caixes amb nadons. Jo, esverada… I ella em deia ‘Són homes i la carn crida la carn’(Montserrat Cortadella), “A casa, no ens havien parlat mai de les prostitutes” (Rosa Rovira), a qui, tot seguit, escriguí “Hi ha un refrany que diu ‘Bagassa primerenca, beata tardana’[1]: xiques jóvens que, en passar la jovenesa física i el negoci com a prostitutes, se’n penedien i passaven a viure, per exemple, en convents, com a monges.

De fet, on visc (Alaquàs, en l’Horta de València), fins a fa pocs anys, hi havia el convent de les Oblates. I, com, alguna vegada, m’ha dit ma mare, hi acollien jovenetes i dones que havien sigut bagasses, entre altres coses, amb intenció de donar-los una altra faena. I sempre n’hi havia qui acabava monja (lo que la dita diu ‘beata tardana’)”. A més a més, ens plasmaren “No recordo cap dita sobre aquest tema.

Però sí em van ensenyar que eren dones que s’havien trobat amb una vida molt difícil i, per continuar endavant, havien hagut de prostituir-se. Mereixen respecte com tothom.

No fer comentaris, en general, que facin mal a les persones. O sigui, no criticar, perquè tothom portem a l’esquena la pròpia motxilla” (Rosa Garcia Clotet). Aquestes paraules considerem que van molt en línia amb l’educació matriarcal. El mateix dia responguí a Rosa Garcia Clotet: “Tenint present que, en paraules de ma mare, les seues àvies eren ‘Fortalesa i servici’ (sic) i que eren molt treballadores, des de molt prompte d’haver sentit la dita a ma mare, la interpretí de dues maneres: 1) que les bagasses, en el fons, eren treballadores i 2), sobretot, de pietat per elles”.

Cal dir que, quan el 10 de setembre del 2022 llisquí a ma mare les paraules de Rosa Garcia Clotet i la meua resposta, ma mare m’adduí una tercera interpretació que era la que ella havia fet des de que copsà el proverbi quan encara vivia la seua padrina, i prou en línia amb la primera que jo havia intuït: “Gent decent, de confiança, que sempre es podia confiar més en elles que en altres”… A més, Jose V. Sanchis Pastor plasmà “De xiquet, recorde eixir al carrer a jugar, i sempre emportar-me el meu baló… Tots tenien baló, però el meu (mes que estiga lleig el dir-ho) era el millor del mercat en aquell moment.

La meua àvia, quan em veia eixir de casa amb el baló, s’estripava dient ‘Que els altres no en tenen? Sempre has de traure tu el baló? Ignorant! Si fores puta, t’ho farien debades!’”.

Tocant a missatges, el 9 de setembre del 2022 i posteriorment ens escrigueren “Quines històries més interessants[2]. La veritat és que no sabia que una ‘bagassa’ es referia a una puta” (Vicent Pla) i li comenti que sí que ho era. “No ho sé, Lluís” (Casimir Romero Garcia). Igualment, plasmí a Joan Prió Piñol que la dona (la puta), d’alguna manera, fa servici a la societat i que, en canvi, la lladrona roba a la comunitat. I ell em contestà que, quant al refrany, “Ho trobo molt encertat. [ L’àvia de ta mare] Sabia el que es deia”.

Finalment, quant a la bagassa d’Antella, direm que, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”, l’investigador encapçala l’entrada sota el títol “Bagasa (la) d’Antella” i, com posí en el meu mur el 10 de setembre del 2022, “En cap moment s’indica que la bagassa d’Antella siga una dona descarada, com podem llegir en altres fonts (en paper i en Internet)” i considerem que això explica que, en els versets que Joaquín Martí Gadea escriu al final (on ell fa un resum de l’entrada), pose

“Mateix que[3], a la dona anciana,

la tracten de dona vella,

així fa el poble ignorant

amb la bagassa d’Antella” (p. 16).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Comentarem que el 9 de setembre del 2022, Vicenta Ferrer Sanchis (hem posat un pseudònim, partint de la frase final del correu electrònic que ens envià eixe dia, titulat “Dita popular”) exposava ’Monja primerenca, puta tardana’.

La meua mare solia dir-ho perquè tenia una cunyada que va ser, primer, monja i, després, al casar-se, no era dona d’un sol home. Jo era una xiqueta i no entenia molt bé el que volia dir. Però, avui, aquestes paraules estan guardades a la meua memòria”.

[2] Tot seguit, envií a Vicent Pla la resposta a Rosa Rovira i ell em contestà amb la segona part d’aquest comentari.

[3] Equival a “Així com”.