Arxiu d'etiquetes: la dona està ben tractada

La senyora està ben servida, dicta i tracta bé els altres

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Ses figues i es fill petit”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i plasmada en el Tom XXIII, els criats del rei donen a En Bernat el cavall que anava acompanyat de les egües i, ràpidament, el jove fa via cap a la vorera de la mar, on veu “un peix gros damunt s’arena (…).

Aquí, En Bernat bota des cavall i empeny es peix cap a s’aigua fins que l’hi feu arribar” (p. 75) i, ja en el cavall, segueix el peix mar endins i, des d’allà, cap a les terres de ses “Costes des mig de mar”. Al punt, descompareix el peix i, En Bernat, per unes penyes, s’acosta cap a un castell, on el rep una fadrineta, a qui demana per la senyora de les Costes des mig de mar (pp. 75-76) i ella li respon:

“-Per ella em tenc, galant cavaller! -diu sa revetlera-. ¿Què volíeu de mi?

-Què he de voler, Senyora Altesa? -diu En Bernat-. Poder-la servir en qualsevol cosa que sia bo.

I, encara no hagué dit això, com bota des cavall, s’agenolla en terra i diu:

-Senyora Altesa: no m’aixecaré de terra que la senyora altesa no pugi a aquest cavall.

-Però per anar cap a ca nostra! -diu ella.

-Anirem allà on voldrà la Senyora Altesa -diu ell.

-Però també hi ha de pujar el galant cavaller! -diu ella.

-Hi ha lloc per tots dos! -diu ell” (pp. 76-77).

Amb aquestes paraules, que molt bé reflecteixen el matriarcalisme sense necessitat d’indagar en terres llunyanes a tot l’àmbit lingüístic i que, a banda, coincideixen amb trets de moltes cultures igualment matriarcalistes que, siga per motius de modes, siga perquè fa més fi, siga pel motiu que siga, són considerades com no patriarcals en més d’un article en premsa o en moltes entrades d’Internet, copsem: 1) que En Bernat (l’home) s’agenolla als peus de la princesa (però no en senyal d’humiliació), 2) la princesa prioritza “anar cap a ca nostra”, que ací podria incloure tots els dominis del regne on viu, 3) En Bernat li comenta “Anirem allà on voldrà la Senyora Altesa” (i, així, és ella qui dicta cap a on es mouran, no ell), 4) ella no es desentén de l’home i el tracta bé i 5) hi ha lloc per a tots dos (una actitud acollidora cap a l’home). En resum, trets molt lluny de lluites pel poder i per la fama, que podem trobar en molts escrits en Internet, per exemple, redactats entre el 2019 i el 2022 i que tracten sobre lo matriarcal.

I, tot i que En Bernat enganya la princesa i no la torna a ca la senyora, ell li addueix que no se’n penedirà, ella li ho posa molt més fàcil i, de pas, n’ixen guanyant els dos: “Com som home que no l’engan! Aviat, ho veurà, que no l’he enganada!

(…) Quan la senyora princesa les va perdre de vista[1], es despassa un anell que duia as dit i, zas!, el tira a la mar” (p. 77) i, “amb una exhalació, aquell diantre de cavall ja els tengué a s’altra vorera, allà on En Bernat havia trobat aquell peix fora de s’aigua” (p. 79), ja que la mar s’havia convertit en terra. I, per tant, malgrat que captem aquest canvi, continuem en un element natural vinculat amb la dona: la terra (p. 79). I, immediatament, són a cal rei.

Però, no sols En Bernat s’agenolla als peus de la princesa, sinó que el rei “mena la senyora princesa (…) dins sa cambra millor del palau, li posa a ses seues ordes set criats i set criades que no havien de fer més que servir-la i regositjar-la[2], i ja ho crec que estava ben servida i regositjada” (p. 79).

Afegirem que, quant al fet de ser servides, ma mare m’ha comentat que ja ho feia el seu avi patern a l’àvia paterna, sense que això volgués dir que ell fos tractat com un esclau, ni menyspreat, i, més encara: hi havia molta harmonia a nivell familiar (els avis i les àvies de ma mare, tots quatre nascuts en els anys setanta del segle XIX). 

A més, en la llegenda valenciana “El capellà de Favara”, que figura en el llibre “Llegendes valencianes”, de Josep Franco i publicat per Edicions Bromera en el 2015, són les dones del poble qui trien una comissió, qui van a comentar-ho amb el bisbe i qui aconsegueixen lo que s’havien proposat (p. 90), ja que el bisbe els ho aprova i els ho fa possible. I, així, podríem plasmar unes paraules respecte a la cultura colla i traslladables a la vinculada amb la llengua catalana, les quals, en relació amb aquest detall en la llegenda, m’ha comentat, hui, 18 de maig del 2022, un amic molt coneixedor de la cultura colla: “Aquella és una societat matriarcal”. La realitat, per davant del culte als formalismes i a les modes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Les “Costes des mig de mar”.

[2] Del castellà “regocijar”.

Reis i dones que compensen la finesa i la recepció dels altres

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasmen molts trets vinculats amb el matriarcalisme és “Ses figues i es fill petit”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Una dona vídua tenia tres fills: En Joan, En Jaume i En Bernat. Tots tres es proposen, u a u, dur un paner de figues al rei. Així, “En Joan agafa un paneret i l’ompl de figues, que feia mengera de crivellades[1] que eren i, cap a cal rei manca gent!

Camina caminaràs i cap enllà et faràs, topa una velleta (…) que ja anava amb es morros per sa terra” (p. 67). La velleta li demana què porta en el paner (com també ho farà als altres germans) i, com que ell li respon que duu merda (tal com dirà el segon, En Jaume), ella li contesta:

“-Idò, merda tendràs!” (p. 68).

I, quan aplegarà a cal rei i En Joan li ensenye el paner, el jove trobarà lo que ha dit a la jaieta. I, com que el monarca era un bon pitot de tot, és a dir, un home de bon geni, els criats, “amb bones paraules, li digueren que se n’anàs més que de pressa, si no hi volia esser de més” (p. 69).

A banda, “Passen unes quantes setmanes i es fill petit alça es cap i diu a sa mare:

-Ma mare: m’havia passat per s’escudeller d’anar a dur un paner de figues al rei. Però mirau: si vos ha de saber greu, no hi vaig.

Com sa mare sentí aquelles paraules (…), s’exclamà:

-Fill meu: per lo bé que has parlat, si es teu cor et diu que hi vagis, vés-hi!” (p. 71) i, d’aquesta manera, la mare aprova el fill, En Bernat, i, a més, actua receptiva i generosa.

En Bernat fa via cap a cal rei, topa aquella jaia i ja l’escomet dient:

“-Alabat sia Déu, germaneta!

-Alabem-lo, per a sempre, jovenet! -diu ella-. Oh, que m’agrades i que m’agrades, perquè fas cas de jaies com jo! Vejam!, ¿i què duus dins aqueix paner tan ben tapat de fulles de figuera?

-Que hi duc? -diu En Bernat-. Figues; i, si en voleu, digau-ho” (p. 72).

Aleshores, la jaia, com que veu el bon tracte que rep per part del jove i la seua generositat, li comenta que, com a compensació, En Bernat tindrà bones figues (p. 72).

Per això, quan el jove arriba a cal rei i “el rei va veure aquelles figues tan grosses, tan fresques, tan crivellades, amb aquella oloreta tan bona que deixaven anar, que feien mengera i en romangué tan agradat” (p. 72), ordena que buiden el paner i que el majordom done “tres-centes lliures a aquest jove, per sa finesa que m’ha feta” (p. 72). I En Bernat, botant d’alegria, se’n torna a sa casa i, la mare, en veure-ho, respon gojosa, mentres que els germans ho fan amb enveja (p. 73).

Un poc després, el rei cau vidu, encara jove, i tria casar-se de nou. I, com que li comenten que, “a ses Costes d’enmig de mar, hi ha una princesa, sa cosa més garrida i purificada” (p. 73) i no hi havia ningú que gosàs anar-hi, el rei se’n recorda d’En Bernat i l’envia a demanar. El jove, molt servicial, li comenta:

“-Senyor rei, vet-me aquí a son manar. En coses que sien bones, pot manar feines.

Ara mateix, t’ho diré -diu el rei-, què vull de tu. Pren un cavall i es majordom et donarà un bossot de doblers” (p. 73) i li afig que li pertoca menar la princesa cap a on ell està i, així, que el monarca puga casar-se amb ella.

Al moment, el jove, pansit, “afina aquella mateixa jaieta que havia topada com duia ses figues al rei” (p. 73), li comenta que el rei li ha donat una orde i la velleta li addueix que, “Si tu em creus, en sortiràs en bon nom.

-Digau coses, idò! -diu En Bernat-. Tot quant em direu, faré” (p. 74) i, per tant, el jove accepta seguir les indicacions de la dona (en altres paraules, es fa lo que vol la dona). Tot seguit, la jaieta li diu que prenga el bossot i que l’amague com també que, en lloc de prendre el cavall que li oferiran, que els responga “vull es cavall que va amb ses egües del rei” (p. 74) i, així, copsem un detall matriarcalista: el cavall també està obert a les egües.

Afegirem que hui també hem rebut comentaris respecte al refrany “Primer l’obligació que la devoció” i que van en la mateixa línia: es prioritza molt més l’obligació, el servici als altres i la faena, que no la religiositat i el culte a les normes.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La figa i, més encara, crivellada, també apareix en cançons eròtiques.

Dones etxerevides, que tenen mel en la boca i molt obertes

 

En línia amb el tema de la dolçor i, a més, amb el de les rondalles, comentarem que, en la rondalla mallorquina “Es dotze mesos i dues jaies”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI, va unit al de la transmissió de la cultura tradicional (i ben coneguda) per part de la dona (ací, una jaia, qui, com podem llegir en la pàgina 96, era “ben xerevel·la i que no tenia mal dia mai, (…) molt etxerevida i tenia mel a sa boca per tothom”. Aquesta dolcesa, igualment, la plasmava en els refranys, molts d’ells, positius i que aportaven esperança i bona harmonia. Aquesta jaia “troba a sa redossa d’una paret dotze homes que fumaven i feien la pretxa” (p. 96), és a dir, que raonaven, a qui ella, en primer lloc, els diu “em pareixeu tots de bona part i de bon manament. Sobretot, feis cara d’homes de bé i, llavors, que no sou gens malcarats.

-Bona capsa! -diuen tots aquells homes-. Quina jaieta tan etxerevida i tan amatent! (…) Demanau tot quant voldreu! -diuen aquells.

-Idò, (…) sempre m’ha agradat saber amb qui parl.

-Som es dotze mesos de l’any -diuen aquells” (p. 97).

I, com que la jaieta els comenta que li han fet l’efecte de ser hòmens “tan plantosos i tan bencarats, ja he sospitat que éreu bona gent i cosa grossa” (p. 97), els dotze mesos, molt receptius, li diuen els seus noms, tot i que u rere l’altre. I la velleta, abans de passar al mes vinent, tractarà en relació amb el mes que se li ha presentat:

“Aquí, un d’ells, va dir:

-Jo som es Gener, per servir-vos!

-Es Gener! -diu sa jaieta-. Oh, quin mes tan bo!” (p. 97).

Com veiem, aquesta rondalla mallorquina, com moltes més, a banda de destacar la suavitat i l’actitud acollidora de la persona (ací, la velleta com també la dels dotze mesos), plasma el bon tracte que rep la dona en les cultures matriarcalistes. I, molt prompte, la jaieta comença a dir-los refranys, a parlar-los sobre el camp, sobre meteorologia, sobre els arbres (com ara, les oliveres), i, per descomptat, els trau adagis positius (p. 98): “L’any d’albons[1], any d’eixams i any de cavallons”, “ses polles de gener, ja ponen en es paller”, “gener amerat, mig any assegurat”. I, a més, la velleta addueix “I, sobretot, sa cançó ja ho diu:

Sant Antoni és un bon sant.

Qui té un dobler, l’hi dóna

perquè mos guard s’animal,

tant si és de pèl com de ploma.

 

Sant Antoni de Viana[2],

dia 17 de gener.

Es qui beu primer i darrer,

sempre beu de bona gana.

 

I, ¿què me’n direu, de Sant Sebastià, que ve darrere Sant Antoni i que ens guarda de fam, pesta i guerra i de tots quants de mals hi ha?” (p. 98).

Es plasma, un altre tret: la jaieta vincula els sants, amb els que tenen bona fama i, en el cas de Sant Sebastià, amb els advocats contra mals que no es desitjaven així com, per exemple, els Sants de la Pedra (molt coneguts en moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic i en relació amb el matriarcalisme). Al cap i a la fi, com em digué, ma mare (1943), el 15 de gener del 2021, parlant de la seua àvia paterna (nascuda en els anys setanta del segle XIX), “Es vivia de la terra”. 

Afegiré que és una de les rondalles que més he gaudit i que, com a ma mare, m’agraden molt les sentències. Un poc després de llegir les primeres planes d’aquesta rondalla, considerí que seria interessant plasmar-la en Internet i, fins i tot, que es podia aprofitar per a l’ensenyament de la llengua i de la cultura agrícola i vinculada amb la natura, a qui moltíssimes persones de fa cent anys, encara tenien (i tractaven) com una mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com “Espiga verda de la porrassa”.

[2] En l’original, “Diana”.

Persones que trien anar a córrer món, amb bonesa i molt obertes

 

 

Prosseguint amb la rondalla mallorquina “En Joanet i sa filla del rei”, la qual figura en el Tom XX de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover, en un altre passatge en què En Joanet demana al gegant que solte els dos germans, el gegant li diu que, si de cas, sí que li pot donar “aqueixa bosseta verda amb es cordonets d’or, a on, com més doblers es treuen, més n’hi compareixen” (p. 102). En acabant, i ja amb el gegant en una altra terra, En Joanet i son pare tornen a la barraca i continuen “fent sa gran vida devers aquella barraca amb aquell arbre que, cada dia, en sortir es sol, es vestia de flors, i amb es canyamet que els treia des menjar del senyor rei i amb aquella bosseta verda” (pp. 104-105). I, de nou, el gegant fa via cap a l’arbre de les flors dolces (p. 105) i, igualment, En Joanet i son pare passen a l’acció (el jove, dirigint i, el pare, col·laborant amb el fill). I, com abans, el gegant no li torna els dos germans, però sí li fa una donació, ara una selleta que permetrà En Joanet anar on vullga, quan li diga “Selleta, du-me a tal banda” (p. 106). De fet, el jove ho prova i veu que és cert i, un poc després, comenta a son pare que vol fer món: “vós ja ho veis: jo estic a la flor del món i (…) he pensat d’anar-me’n a córrer món amb es canyamet, sa bossa verda i sa selleta (…). Jo vos deixaré una bossa de dobles de vint, dotze dotzenes i es violí” (p. 107), detall amb què es plasma que el fill dona vida a son pare.

Al moment, veiem que, de bon matí, fa via cap a “sa ciutat del rei. Allà compraré sa casa més bona que hi haja i m’hi posaré a fer almoina” (p. 108). I així ho fa i, a més, davant cal rei (p. 108), i uns criats del rei li comenten que el monarca té una filla com un sol, que encara no festeja amb ningú i que no ha fet els setze anys (p. 108).

Tot seguit, En Joanet es compra una casa, la reforma i, igualment, actua de manera solidària amb els pobres que es presenten en sa casa (p. 109), fins al punt que els pobres deien “Vaja, quin home més bon home!” (p. 109).

I el rei copsa que el jove donava “a tots es pobres que es presentaven as seu portal i donant-los es doble de lo que els havien donat a cal rei”[1] (p. 111). I si ja la solidaritat està vinculada amb el matriarcalisme, també ho està el fet que En Joanet, “en passar el rei per allà davant, una capellada fins en terra! (…) Però encara era més blau és fester en passar sa filla del rei, la senyora princesa amb un estol de criades. Per ella sí que n’hi havia, de capellades fins en terra!” (p. 111). I, així, en distintes ocasions.

Afegirem que, en passatges següents, el rei i la princesa veuen que En Joanet no els enganya i que, a més, fa que els convidats al seu palau estiguen tractats i que mengen com un rei… A banda, per exemple, el jove fa que els dos membres reials vegen d’on trau els diners amb què pot organitzar tot (p. 115).

Ara bé, en un passatge, la filla del rei es vol fer amb la selleta, aprofita que ell no s’ha esplugat i la pitxorina li proposar fer-ho. I, com que ell ho accepta i… la filla del rei diu “Selleta, fes lo que saps fer! Du-me ara mateix a ca mon pare!” (p. 120) i, immediatament, ho fa, hi és i, a més, amb la selleta, el canyamet i la bosseta verda (p. 120).

En aquesta part de la rondalla, són molt significatius tres detalls: el treball en equip entre el pare i el fil i que el fill tracta bé el pare, en segon lloc, que En Joanet prefereix més lo vinculat amb la dona (ací, la filla del rei) i que es plasma en el tema referent a les capellades, i, per descomptat, la bonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Aquest detall em recordà Pere Riutort (1935-2021), d’origen mallorquí i que portà una vida molt en línia amb el matriarcalisme. Així, quan ell vivia en la ciutat de València i anaven a demanar-li, estava disposat a fer un bon menjar a qui li hagués demanat almoina.

“A cal rei!”, la dona comanda ben tractada i molt oberta

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Na Francineta”, en què tres germanes fadrines, Na Beatriu, Na Florentina i Na Francineta, després de fer el rei unes dictes (p. 7), perquè ell encara era fadrí, i per a que, després de tres balls, ell “pogués triar sa més garrida i que més li agradàs” (p. 7), aspiren a casar-se amb el rei. I, tot i que Na Francineta era la més garrida de totes tres i que les germanes li havien impedit que assistís al primer ball (p. 7), ella troba una rajola verda que no era com les altres i que, per mitjà d’una escaleta, li permet accedir a “una cambra grandiosa” (p 8) i trobar-hi “una senyora d’edat, però ben garrida” (p. 8), qui li comenta que havia menester una escudella d’or (p. 8).

Aquesta senyora, com que veu que Na Francineta és molt servicial, li dona una noueta (p. 8) a què podrà recórrer quan li caldrà. I, un poc després, la jove figura ja endiumenjada amb un vestit de color vermell (en paraules de ma mare, de l’11 de febrer del 2022, “Regnat, la força”) i, a banda, Na Francineta, amb “una cadira de mans tota de plata i sis criats vestís de seda per dur-la” (p. 8), fa via cap al ball. Així, ja veiem que es fa lo que vol la dona: ella dicta els serfs:

“-Senyoreta, a on vol que la duguem?

-A cal senyor rei, as ball que hi fan anit! -diu Na Francineta.

I aquells sis criats vestits de seda, des d’allà, cap a cal rei!, amb Na Francineta ben asseguda en aquella cadira de mans” (p. 10).

Na Francineta, al moment, entra en el ball i el rei “ja ho crec, volgué ballar amb ella” (p. 10). Però la jove, immediatament, se n’ix i se’n va cap a sa casa…  i els sis criats “La tornen dins sa cuina i li diuen:

-Senyoreta, vol res pus de nosaltres?

-No, bona gent! -diu ella” (p. 10).

En dos passatges molt semblants, la jove també actua amb l’escudelleta, serveix la senyora i, al capdavall, se’n va a cal rei, on es celebraven uns balls. I, així, dues vegades més, es fa lo que vol la dona, en aquest cas, Na Francineta (per exemple, a través del servici que li fan els sis criats).

En un quart passatge, “com Na Francineta hagué escurat, guaita per sa finestreta que becava dins es jardí del rei i m’hi afina la reina vella, que, tot d’una, li diu:

-Francineta, què vols una tarongeta? Sí que en vols una! Vet-la ací!

I zas!, li tira una tarongeta. Na Francineta l’engospa; (…) se’n guarda una i tira s’altra mitja a sa cara de la reina vella.

(…) no li ferí en es front aqueixa vegada” (p. 17), sinó que la reina vella diu a Na Francineta:

“-Tu seràs sa venturosa!” (p. 17).

El rei, l’endemà, fa unes dictes: “el rei se n’aniria de casa en casa, a on hi hagués al·lotes fadrines, amb mitja taronja, i sa que tengués mitja que s’avengés amb aquella, seria sa preferida per casar-se amb el rei” (p. 18).

Un poc després, llegim que el monarca se’n va a ca Na Francineta, on el reben les germanes de la jove i, quan ell els demana si no hi ha cap al·lota més allí i li diuen que n’hi ha una en la cuina, Na Francineta, i el rei prova a veure si la seua mitja taronja coincideix amb el tros que pogués tenir la jove, ell li comenta:

“-Tu ets sa que jo cerc (…). Tu ets aquella al·lota amb qui jo he ballat es tres vespres des ball” (p. 18).

I, quan Na Francineta diu al rei que li agradaria baixar per una escaleta, el rei, per si de cas torna a anar-se’n, decideix acompanyar-la. Aleshores, la jove, que volia donar les gràcies a la senyora velleta, es troba que aquella senyora “era la reina vella en persona, que s’aixeca i dóna un abraç i un sens fi de besades a Na Francineta dient-li:

-Tu seràs sa meua nora, perquè em cregueres de tot lo que et vaig dir. Allò eren ses proves que jo et volia fer per veure si mereixies casar-te amb el meu fill.

De sa cambra aquella, pujaren a una gran sala de cal rei, a on hi havia tota la cort i tots es preparatius per casar-se, i es feu s’esclafit” (p. 19) i el rei i Na Francineta es casaren (p. 19). Per tant, la dona és qui marca les directrius, ella està ben tractada (per exemple, pels criats) i, a més, és qui té la darrera paraula (tant Na Francineta respecte al rei, com la senyora vella respecte a Na Francineta, per mitjà de la seua aprovació final).

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“El rei deixà ben comanada la reina”, relacions de tu a tu

 

En el Tom XV de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, també n’hi ha, de curtes, en què veiem signes de matriarcalisme, fins i tot, en línia amb rondalles valencianes. Així, en la rondalla “Sant Tomàs i En Llutreros”, en què apareix En Llutreros (qui representa el religiós germànic Martí Luter) llegim que “Davant aqueixes comandacions, el reverend pare prior crida tots es frares i els diu:

-Ja veis lo que mos envia a dir En Llutreros. Vosaltres mateixs veiau de quin llenyam feim sa creu” (p. 77).

Per tant, apareix el tema del pactisme.

Igualment, en la rondalla “Es cans i ses llebres”, també en el Tom XV, veiem que són les dones (les llebres, símbol de la rapidesa), les que s’ho trauen de les mans. Per contra, els cans (que representen els hòmens i que, alhora, podem associar amb el servilisme, per allò de “ser el gos de l’amo”) són lents. Per això, molt avançada la narració, llegim:

“Però, què feren ses llebres com els veieren tan descuidats en so nadar?

Es posen ses sabates des cans i ja li han estret cames em valguen!

Cansats ells de fer es granot, surten des safareig i ni veieren sabates ni llebres.

-Ja són aquelles polissones que les ens han preses! -digueren (…)” (p. 83).

A més, en la rondalla “S’arbre de música, sa font d’or i s’aucell qui parla”, en el Tom XV, hi ha tres germanes fadrines que es plantegen amb qui voldrien casar-se en un futur. La primera diu que amb el cuiner del rei; la segona, amb el pastisser major del rei i, al capdavall, “sa més jove de ses tres, es destira d’aquesta:

-I jo em casaria amb el rei, i seria la reina” (p. 84).

El rei, quan ja ho sap, es casa… amb la petita (p. 84), però molt prompte “Es mou una guerra. El rei se n’hi hagué d’anar i deixà ben comanada la reina a ses seues germanes, i que no li faltàs res del món” (p. 84). Mentres escric aquest paràgraf, em ve a la pensa unes paraules que, algunes vegades, escoltava (en converses) a una treballadora d’un ajuntament valencià governat per lo que es sol dir l’esquerra:  “Ja, però això és casualitat”. Doncs, no. No és casualitat que hi haja un matriarcalisme, i ben viu, en moltes rondalles de tot l’àmbit lingüístic, en què, com en aquestes línies, es comenta que la dona ha de ser ben tractada. Així, podem dir i, sense embuts, que la reina és al regne, lo que la mare és a la casa, a la família: una persona ben tractada per l’home.

I, nou mesos després, “a cal rei hi hagué gent novella: un infantó, ros com un fil d’or” (p. 83), però l’enveja de les dues germanes, a qui “allò els caigué molt avall” (p. 85), fa que enganyen la reina i a l’altra gent, dient-los que l’infantó havia mort de desgràcia. Això es repetirà amb el segon fill, també un xiquet.

Però, com en altres rondalles, unes persones senzilles, molt obertes i harmòniques, ací, un jardiner (un altre detall matriarcal molt vinculat amb la llengua catalana) i la dona, fan que intervinga la bonhomia i, així, el jardiner arreplega el nen i “El du, tot content, a sa seua dona, que mai s’eren vists a tenir fruit de benedicció, i tots dos digueren:

-Res, serà nostre! Es veu que és Déu que el ens envia” (p. 86).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les que m’han parlat sobre llibres de rondalles o que me n’han escrit i a les que em fan costat dia rere dia.

“La mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare”, com en moltes cultures matriarcals

 

El 4 de desembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí la frase “La mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare”, que, en novembre del 2020, m’havia escrit un amic i, a més, “¿Com era la manera de governar de les vostres àvies, o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies. En el cas dels meus avis materns, la dona actuava com indica l’amic”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de desembre del 2021, ens plasmaren “A la cultura catalana, també” (Montserrat Carulla Paüls), a qui comentí “Si. I en la balear”; “La meva mare sempre va manar en les decisions quotidianes i familiars. Al meu pare, ja li anava bé. Deia ‘Això és cosa de dones’(Carme Andreu).

En el grup “Dialectes”, el 4 de desembre del 2021, ens comentaren “A casa, sempre així. Manresa” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Tant a casa dels avis com a la dels pares, també era així” (Rosa Garcia Clotet).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia, Teresa Isabel Reig plasmà “Clarament”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 4 de desembre del 2021, ens comentaren “Les nostres mares, no totes, és clar, manaven a casa, però amb molta mà esquerra. Semblava que qui ho decidia tot era l’home, però, en veritat, era la dona, que feia la seva voluntat” (Joaquina Viñals).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 4 de desembre del 2021, ens escrigueren “Lluís. Permet-me aquest comentari. El matriarcat ha servit per dur endavant la família des dels principis del temps. Basta que vegis com funcionen encara les primitives societats matriarcals, encara que la majoria ja han fet el pas cap a l’avunculat[1].

En canvi, quan els pares dominaren, la situació va canviar cap a la imposició, o sigui, cap a la manca de respecte” (Caterina Albert), a qui, immediatament, comentí “La cultura vinculada amb la llengua catalana, matriarcal, té molts punts en comú amb moltes cultures matriarcals del món. I això es plasma tant amb les semblances en moltes rondalles de fa més de cent anys com també en molts comentaris de persones que ara viuen”; “Es padrins tenien barca. Ell comandava damunt la mar, sa patrona (sa padrina), a més de vendre es peix, comandava a terra i a casa. Això sí, sense fer-ho coneixedor” (Eloína Sánchez Peña).

En el grup “Paraules ebrenques”, el 4 de desembre del 2021, Charpes Matalas Sunyer, ens escrigué “Mira, a mi, m’ho va explicar la Curra”: “El seu marit, pare dels seus fills, estava a la cúspide de la seua trajectòria professional com a pilot d’una categoria de moto GP o per aquí anava la història.

El cas és que tot anava bé i, de sobte, va aparèixer la secre-guays-molona que, a poc a poc, anava guanyant terreny. La Curra va pensar (això em va explicar) que, si esta tonta joveneta es pensava que podia mamonejar a l’home que ella que pum, que ella que pam. Que s’envalentona la Curra, i va a buscar la xica 10 i li va dir:

‘-Mira, maca, aquí la cosa va de mamona a mamona. Així que t’explico que, aquí, la que mamoneja sóc jo’.

Ah, codony. La xica va anar a queixar-se a l’home en qüestió, i l’home li va dir:

‘Ufff, tu no saps lo mamona que és la meua dona. Sí t’ha dit la veritat. Aquí, la que mamoneja és ella’.

I, si us sóc franca, confesso que la Curra és de la Fatarella, però mereix menció d’honor entre les dones de la Cava.
(…) a les Terres de l’Ebre, les que
‘mamonegem’ som nosaltres”.

Ma mare, m’ha dit, en distintes ocasions, que la meua àvia materna era qui manava, sense que això suposàs cap menyspreu cap a l’home i que, en eixe sentit, no hi ha res a entendre com a fals, sinó que era així. Per això, el 17 de setembre del 2021, em comentà “Mon pare no tenia per què inventar-se res. Ho afirmava. Estava d’acord”. En aquest sentit, com escriu Pere Riutort en la seua explanació (en la versió del 2018), i, en això, coincidesc totalment amb ell, “El meu desig és que la veritat, i sols la veritat, (…) vaja sempre pel davant” (p. 4).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:[1] L’oncle matern. El 5 de desembre del 2021, en VIquipèdia, en relació amb aquest mot, poguérem llegir “és una relació social mantinguda entre el germà d’una dona i el[s] fills o filles d’aquesta, on l’oncle ocupa un lloc de privilegi en el sistema de parentiu o de criança dels nebots, relació típica de les societats basades en el parentiu per línia materna”.

“Les àvies dirigien i ma mare fent tot el comboi” (Teresa Isabel Reig) en Nadal

 

En el grup “Dialectes”, el 1r de desembre del 2021 i després, ens comentaren “A Mallorca, sa segona festa és vigent.

El dia de matines, sa tradició de sopar xocolata, diria que és es nucli familiar.

Dia 25 és sa primera festa, que, tradicionalment, és per estar amb sa família de branca paterna. I dia 26, segona festa, per estar amb sa branca materna” (Magda Psicoeducatiu), a qui comentí “des del 2012, no és festa a nivell de les Illes Balears, cosa que no exclou que ho siga d’acord amb la decisió de cada ajuntament”. Tot seguit, Miquel Mesquida, en relació amb el comentari de Magda Psicoeducatiu, plasma “Així ho fèiem, també nosaltres. El dia de Nadal dinàvem amb la família del meu pare (els seus pares i germans) i, la segona festa, l’endemà, amb la família de la meva mare (els seus pares i germans).

El mateix fèiem per Pasqua. Dinàvem amb la família paterna i, l’endemà, amb la família materna. A Mallorca”. Unes altres respostes foren “Bé, en certa manera, en Lluís té raó! Potser no com a tradició escrita, sinó com a costum!

Parlaré en nom dels germans, doncs ni tinc parella, ni estic casat. Els germans venen a casa per Nadal i, a Sant Esteve, van a casa dels sogres. La resta de dies festius és opcional!!

Cap d’Any i Reis. Cap d’Any, potser, amb coneguts /amics. I dia de Reis,… doncs a passar per totes les cases!!

Malgrat tot, potser, per tradició,… qui va primer a casa de qui? Parlant, és clar: de nois i noies! A casa, som tres noies i dos nois, i les parelles de les noies sempre han vingut a casa per Nadal! Dubto molt que es tracti d’un fet d’hereus! En el cas, prou clar, que els pares tinguessin un fill únic!! ” (Joan Espinosa Vendrell), “A casa, per Nadal, cada ovella, al seu corral! Al matí, a casa els avis paterns, ens trobàvem oncles i cosins, però, dinar, a casa.

Sant Esteve, a casa, les cinc ties solteres per part de mare. No he conegut els avis materns” (Marta Valls Tomàs), “A Almussafes, abans, tampoc celebràvem la Nit de Nadal… El dia de Nadal i el segon dia (sant Esteve), sí…. i molt. Una dia, amb els pares i, altre, amb els sogres. Però, ara, ja no tant. Ara més Nit de Nadal i dia de Nadal” (Espe Carbonell), “Nosaltres alternàvem un any a casa els pares d’un, i Sant Esteve, a casa dels altres. Ara que ja són grans i falten els avis, venen les àvies a casa” (Rita Carbó Serra), “A Eivissa, el dia 26 de desembre s’anomena ‘sa mitjana festa de Nadal’(M Rosa Ribas), “A Catalunya, és festiu. Crec que cadascú segons la família i les possibilitats que té. Normalment, el Nadal es fa en la casa familiar d’uns i, Sant Esteve, a l’altra. La Nit de Nadal, normalment, a casa. I arreu, es té un tió que s’ha d’alimentar i es fa cagar” (Àngels MV), “A ca ma auela, a Benassal, Alt Maestrat, província de Castelló, sempre feien festa per Nadal i també per Nadalet, que és com allí es diu el dia Sant Esteve.

Ho feien tot allí perquè ma mare era òrfena de mare i m’auelo matern vivia amb nosaltres” (Jose Luis Fuentes Tena), “Nosaltres, sempre ho vam alternar: un any, Nadal a casa els sogres i Sant Esteve a casa els meus pares; l’any següent, a l’inrevés i, així, any rere any” (Nüria Prades Sancho), a qui Mercè Martin Flagueras li respon “Nosaltres, també”. També ens plasmaren “Sí, però també ve, de que Sant Esteve és el patró de molts oficis i, entre una cosa i altra, doncs ho van posar festiu.

A Catalunya, no es celebra la Nit de Nadal; només un sopar, i els creients anaven a la missa del gall. Amb l’arribada de la immigració dels anys 50, 60 i 70, de persones vingudes d’arreu d’Espanya, ells ho celebren i, en conseqüència, les families ‘mixtes’també. Però els catalans no acostumen a celebrar-lo” (Angels Moran Navarro), “A casa meua, Nadal com també la Pasqua, eren tres dies: primer, segon i tercer dia de Nadal i, aquests dies acostumaven a visitar els familiars i recollir les estrenes” (Manel Martí).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 2 de desembre del 2021, les respostes foren “A Catalunya, totes les Pasqües eren dos dies de festa… i varen traure el dilluns de Pasqua de Pentecosta. Ara queda Nadal i la Pasqua de Resurrecció i, a Flix, sempre s’ha dit ‘segon dia de Nadal’, no Sant Esteve” (Joan P. Margalef Segura), “Nosaltres, el primer dia de Nadal, en casa dels pares de ma mare; el segon, en els del pare.

Recorde que era l’única vegada a l’any que podia vore a ma tia els meus cosins (vivien a un altre poble) i com no!!!, les ‘estrenes’. Ara, això de besar la mà,… no m’agradava gens” (Paqui Mas), a qui demaní a qui es besava la mà, “per si solia ser home, o bé dona”. Paqui Mas em respongué “El padrí i la padrina de bateig”. Quan comentí a ma mare, el 2 de desembre del 2021, el tema de besar la mà amb motiu de les festes de Nadal, em digué “Sí. Amb nosaltres, sí que ho han fet; però nosaltres, no amb els fills”. Igualment, vaig adduir a ma mare que, una vegada, cap al 2013, una dona d’uns seixanta anys em besà la mà dreta,, que em vaig sentir incòmode, i que, quan, un poc després, ho comentí amb un home que és psicòleg, em digué “Això és una manera de reconéixer [ella] la teua autoritat moral”. Uns altres comentaris, a banda dels que parlaven, com ara, sobre el dia de Nadal i el Nadalet (que n’hem trobat, per exemple, en relació amb les comarques valencianes del Maestrat), foren “Jo, el que recorde era el dina amb tota la família materna: tios, ties, cosines, cosins, pare, mare, germans. El dia 25 anàvem a dina amb la família paterna, però estava bé, però érem menys gent” (Juan Galan), “Nadal, segon i tercer dia. Ja no és festa el segon, però celebrem igual.

Les àvies, sempre les he conegut a ma casa: dirigien sentades, i ma mare fent tot el comboi” (Teresa Isabel Reig), “El primer dia anàvem a cals uelos paterns i, el segon, als materns” (Belinda Justblasco), “Tinc 53 anys i recorde que la Nit de Nadal no es solia fer gran cosa. El dia 25 anàvem a ca ma auela i passàvem el dia allí, i dinàvem putxero, i la família, junta, fins a després de sopar. I, a l’endemà, es feia el que déiem el segon dia de Nadal. Un costum que s’ha perdut” (Bernat Sanfelix Cazorla), “A Castell de Castells, abans, la Nit de Nadal era per sopar amb els amiguets i, el dia de Nadal, amb la família. També hi havia segon dia, si tenies més família a prop” (Juan Manuel Reig Valero).

En la meua família, la Nit de Nadal ens aplegàvem en cals meus avis materns, després, solíem fer una festa en Nadal en què, entre altres coses, ens repartien les estrenes i ens felicitàvem i, en un altre dia de les festes de Nadal, es feia la reunió per la banda de mon pare.

Agraesc a les persones que han col·laborat en relació amb aquest punt (que n’han sigut moltes), a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

“Primera, que estava ma mare” (ma mare), el matriarcalisme en Nadal

 

El 10 de novembre del 2018, durant una visita dels meus pares a ma casa, els demaní sobre el paper de la dona en la parella, en les famílies valencianoparlants. Mon pare, en relació amb una dona de Benirredrà (la Safor), em digué “Ella era l’organitzadora de tot, de la família”. En línia amb aquestes paraules de mon pare, el  1r de desembre del 2021, posí en el meu mur i en distints grups de Facebook un post en què deia “S’acosta Nadal i, com molts sabeu, en Catalunya, encara és costum fer festa el dia de Nadal (25 de desembre) i l’endemà, dia de Sant Esteve. En distintes fonts, hem vist que s’associava amb una pervivència matriarcal: de celebrar, com en Pasqua, primerament, la festa, en casa de la dona i, després, en la de l’home[1].

En el País Valencià, la segona festa (Sant Esteve) fou eliminada com a dia festiu en els anys noranta del segle XX i, en les Illes Balears, fa pocs anys.

¿Com celebraven aquestes festes, bé les vostres àvies, bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Elles, ¿afavorien l’esperit comunitari? ¿Quins són els millors records que en teniu? Gràcies.

Personalment, recorde que, quan vivien els meus dos avis (només tingui una àvia, la materna), primerament, la festa es feia en cals avis materns i, en acabant, en cal meu avi patern, tot i que el primer vivia en un poble veí, on ara residesc, Alaquàs (l’Horta de València)”.

Començarem dient que el 1r de desembre del 2021 ho comentí a ma mare i que ella em digué una frase que em semblà molt significativa: “Primera, que estava ma mare” (sic). Açò fou lo primer que em comentà relatiu a si la primera festa familiar de Nadal, en forma d’aplec, tenia lloc en cals avis materns o en cals avis paterns. Al moment, m’afegí que, encara ho afavoria més el fet que “el matrimoni estava complet”, ja que els dos pares de ma mare vivien. En relació amb l’esperit comunitari, em comentà que son pare, mentres es preparava el sopar de Nadal, hi prenia part i, així, deia a la seua dona (a la meua àvia materna): “Ai, doncs, jo t’ajudaré”.

En el meu mur, el 1r de desembre del 2021, em comentaren “Només tinc records de les celebracions nadalenques a casa de la meva mare, on vivíem. Els avis paterns no els recordo, van morir quan encara no havia complert un any.

Això sí, les vivències que tinc d’aquelles festes són molt intenses. A casa meva, ens ajuntàvem molta gent i hi havia molta gatzara i festa. Fèiem cagar el tió i, després, ja esperaven els Reis, que, si ens portàvem bé, eren molt esplèndids.

Aquestes festes sempre les vam compartir amb els cosins de part de la mare, que, realment, manava molt i tothom havia de fer el que ella ordenava” (Monsterrat Bosch Angles). Al llarg del 1r de desembre del 2021, veiérem alguns comentaris en què es plasmava que, fins i tot, en la festa de Nadal i en la del segon dia de Nadal (festivitat de Sant Esteve), el paper de la dona és molt important i que el matriarcalisme perviu. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Igualment, agraesc a ma mare, el detall que ha tingut de dir-me que estava oberta a parlar-me de tot lo que jo li preguntàs en relació amb el treball, àdhuc, encara que, en acabant, jo garbellàs el contingut inicial.

Finalment, dir-vos que la informació que em passeu i que va en línia amb els objectius, considere que no pot caure en sac foradat i que, a banda, cal fer-la accessible.

 

Nota: [1] Si més no, la de celebrar-lo com una festa en què home i dona reben un tracte molt igualitari. La primera font fou un article de Bartomeu Mestre (que llisquí a primeries del 2018) i accessible en Internet.

Dones molt col·laboradores, amb molta espenta i molt obertes

 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 27 de novembre del 2021 i posteriorment, algunes respostes foren “La meva iaia va néixer al 1892. Va ser una dona molt treballadora, peixatera. Anava a comprar en carro de cavall. Es deia ‘El xato’. Ara, amb la perspectiva dels anys, la ‘veig’ amb una gran psicologia innata, o saviesa, aquella que tenien moltes persones abans que vingués el progrés.

M’entenia molt bé amb ella, cosa que no vaig aconseguir amb la mare…” (Dolors Rodulfo Gimenez), a qui Eduard Roura Roca li comenta “Dolors Rodulfo Gimenez. La meva àvia per part de mare, (…) nascuda el 1896, era una dona amb molta empenta, treballadora i molt lluitadora… I una persona que no sabia de lletres. Era molt sàvia. L’enyoro moltíssim”. Més comentaris en aquest grup: “La meva iaiona per part de mare. El seu home la va deixar amb tres criatures: una d’elles, era la meva mare. En un judici, va dir que no els coneixia.

La meva mare rentava la roba a les senyores de bona casa en el safareig del barri, i els portava la roba neta a casa.

També cuidà de la meva mare i el noi, el meu tio” (Maria Dolors Del Baño).

En el grup “Cultura mallorquina”, on el 27 de novembre del 2021 i després, també ens plasmaren “Sa meva padrina materna va ser una dona valenta i molt bona persona, pel que m’han explicat. No la vaig conèixer però l’he estimada sempre” (Carme Andreu).

Igualment, també el 27 de novembre del 2021, Jose V. Sanchis Pastor, ens envià un missatge en què deia “La meua àvia paterna, una dona molt patida… Va criar quatre fills mascles en temps de postguerra. Un comerç clandestí amb productes que duia mon avi, de l’estraperlo. De nit i en bicicleta.

Ma àvia materna, una font de saviesa popular. Brodava a maquina per a altri. Morí als 85 anys” i Vicent Pla, un home molt col·laborador, em comentà “De la meua mare, no et puc contar res, ja que va faltar i jo tenia vint-i-dos mesos.

La mare de mon pare va criar amb biberó  al meu germà, que tenia tres mesos. Ja pots pensar tu com era: molt de caràcter… i això que no era gran d’alçada. A mi, no m’estimava tant perquè em va criar fins als quatre anys. No sabria què destacar, però, en casa, les dos eren les que portaven el comandament”.  

El 29 de novembre del 2021, quan ja havia escrit quasi tots els comentaris que veiem ací, llisquí a ma mare, la gran majoria dels que m’havien plasmat des de la vesprada del 28 de novembre en avant i li comentí que em cridava molt l’atenció que, tot i que la pregunta, molt oberta, obria la possibilitat, per exemple, de parlar sobre temes que ixen molt més en la premsa, en escrits de partits polítics, d’associacions de dones, en sindicats, en la televisió, etc., la gran majoria dels que m’havien plasmat estaven, més bé (i de bon tros), vinculats a lo que ella em digué “vivències”: “La vida, sobretot, són vivències”, em comentà. Ni temes relatius a la discriminació de la dona, ni al dret a votar, ni a les desigualtats socials, ni a la participació de la dona en els partits polítics, o bé en els sindicats, etc..

I, a més, li diguí un fet que pot comprovar el lector i a què, igualment, fa esment Maria Magdalena Gelabert, qui ha estudiat les quatre-centes trenta-tres rondalles escrites per Mn. Antoni Ma. Alcover: només en tres de les rondalles mallorquines es pot parlar que contenen lo que ella diu violència de gènere (vegeu l’entrevista “Maria Magdalena Gelabert: ‘A ca nostra tenim les eines per reivindicar les dones, són a les rondalles'” , https://www.arabalears.cat/societat/maria-magdalena-gelabert-reivindicar-son_1_1186321.html). Només en tres. I és que, com també vaig afegir a ma mare, en moltíssims comentaris arreplegats en Facebook o bé mitjançant correus electrònics, o bé a partir de converses amb ma mare, la dona està ben tractada: i, així, concorden les rondalles (i, no solament, moltes de les mallorquines, sinó també de les arreplegades per Joaquim G. Caturla i per Cristòfor Martí i Adell), lo que ens escriuen per Internet respecte a persones nascudes abans de 1920, i comentaris orals.

I, quan diem “moltes”, no ens referim a una minoria respecte al total de narracions sinó a una diferència molt alta en relació amb les que no ho fan. La cultura vinculada amb la llengua catalana, una vegada més, és matriarcal i la realitat ho reflecteix molt bé.

Que hi haja politics que trien viure en línia amb el refrany valencià “Governa’m bé i digues-me moro”, són altres calces. Personalment, preferesc un governant molt obert, que promoga la participació, la creativitat, el desenvolupament de les persones, amb empatia, amb sensibilitat i que afavoresca l’esperit comunitari.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.