Arxiu d'etiquetes: la dona està ben tractada

Rondalles eròtiques, dones amb molta iniciativa, amb enginy i que trien

 

En el llibre  “Rondalles del Baix Vinalopó”, de Joaquim Caturla,  hi ha unes quantes rondalles eròtiques en què la dona actua amb molta espenta, amb molta iniciativa, amb enginy, amb reflexos, com ara, en “La dona i el capellà (Arreplegada a Santa Pola)”. Així, veiem un matrimoni en què “tot el que el marit tenia d’infeliç i de bajoc, la dona, ben al contrari, ho tenia d’astuta i d’enredadora” (p. 85). A més, “Un dia de tants el marit digué a la seua dona que aquella nit se n’havia d’anar a la mar, cosa que era veritat. De seguida, ella li ho féu saber al capellà, que[1] (…) aniria a visitar la seua amiga tan bon punt s’embarcara el marit” (p. 85).

Eixa nit, el capellà “enfilà cap a la casa d’aquella dona.

(…) –Vine aquí, perla –deia el capellà-, quines ganes tenia de veure’t.

-Ai, calla, no digues aquestes coses –feia la dona entre rialles i moixaines[2].

-Vinga, vinga, va, el peix[3] per a qui se’l mereix[4] i les punxes[5] per al gat[6](p. 86).

Al moment, senten uns colps en la porta i la veu del marit. Aleshores, ella, amb molta iniciativa i amb enginy, sense pensar-s’ho dues vegades, diu al capellà “fica’t per la ximenera, corre [,] afanya’t, dintre de la ximenera” (p. 86) i, el capellà, fa lo que diu la dona i, a més, ràpidament.

Un poc després, entra l’home i, ella, que veu que les cames del capellà sobreeixien un poc de la ximenera, amb molt d’enginy i, en un passatge, de nou, eròtic, actua. I, així, com si ella parlàs amb la tempesta, amb molta espenta, diu:

“-Ai, Senyor que estàs en lo cel, fes una forceta i amaga lo peu!

Quan el rector va sentir les paraules subtils de la seua amiga, va amagar el peu i, és clar, el marit no el va poder descobrir. I d’aquesta manera la dona aconseguí eixir d’aquell mal pas.

Mireu si en sabia!” (p. 87).

Una altra rondalla eròtica recopilada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”, és “Seculòrum, saculera (Arreplegada a L’Altet)”, en què, com molt prompte podem veure, hi havia un capellà que tenia al seu càrrec “la parròquia del poble i una ermiteta que hi havia pels afores” (p. 119), que l’ermita es trobava en un replanell on, a més d’ametlers i d’altres arbres, “el rector tenia allí la seua casa, al costat d’aquella esglesieta” (p. 119). I, com que “el capellà era un home de costums una miqueta… alegres, diguem-ho així, (…) ell s’entenia amb la mestressa que li endreçava la casa” (pp. 119-120), encara que no ho sabessen en el poble.

I, a banda, aquest capellà tenia dos escolanets, Quico i Toni, a qui, per a fer que no fossen peresosos i que, en canvi, de bon matí, anassen a l’ermita, decidí atorgar premi a qui hi aplegàs primer. I Toni no aconseguia mai el premi. Ara bé, un dia, Toni, des de primera hora, va cap a cal rector (p. 121) i, el xiquet, des d’un arbre, descobreix un llum encés de la casa i, més encara: “Al moment, va entrar-hi algú: ‘Ai, mare, si és la mestressa’, descobrí el xiquet (…). Llavors se sentiren les paraules del capellà:

-Vine aquí i mostra’m el seculòrum, ha, ha, ha! –reia ell.

-El seculòrum? Ha, ha, ha! La saculera[7] –responia la dona entre rialles-, la saculera!

I, sense voler, l’escolanet va veure tot sorprés la festa que aquells tenien” (p. 121) i s’adorm damunt la soca de la figuera.

Toni, en sentir les passes del seu company Quico, que venia corrent, “es deixà caure de la figuera i arrançà a córrer cap a la porta de la casa” (p. 121). Però, com que el capellà obri la porta i es troba els dos xiquets, diu que, “com que esteu els dos iguals, avui no hi ha premi” (p. 121).

Immediatament, Toni, diu al rector:

“-Que no, senyor rector, que jo he arribat abans- cridava Toni.

-No, no, jo he estat el primer, el premi és meu!

-Que no, que jo he pegat un bot de la figuera perquè jo ja era aquí!

-Com? –féu el capellà tot astorat.

Llavors Toni el va cridar a part i li ho explicà:

-Senyor rector, quan el seculòrum i la saculera, jo ja era dalt de la figuera.

-Doncs per a tu és el premi, xiquet, i no en parlem més –va dir el capellà recomanant silenci amb el dit sobre els llavis.

I el premi va ser per a Toni” (p. 122). Com veiem, és la dona qui porta la iniciativa, actua amb reflexos i, a més, és qui determina què acceptarà que faça l’home i quan. I, fins i tot, qui salva l’home, trets en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El capellà.

[2] En el DCVB, “moixaina” figura com “Carícia que es fa passant la mà per la cara”.

[3] El penis.

[4] Per a la dona.

[5] En el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, “Punxada”, en sentit metafòric, vol dir “Coit”. Tenint en compte que, en la simbologia, lo vinculat amb la punta té a veure amb lo masculí (com ara, en Nepal, el tronc dret i acabat en punta a què es lligava l’elefant mascle, a diferència del tronc que ho feia en pla i que es reservava per a l’elefant femella) i que, ací, es podria tractar del penis

[6] En el mateix diccionari, el gat simbolitza la vulva.

[7] Veiem que la persona ben considerada és la dona: sap la paraula adient. Aquest tret apareix en una quantitat considerable de rondalles recopilades per Joaquim G. Caturla.

Dones organitzadores i molt obertes

 

En relació amb l’escrit sobre les quatre generacions, en l’article “Primera alcaldessa de la història de Vic”[1] (http://www.elter.net/opinio/250/primera-alcaldessa-historia-vic), publicat en la web “Elter, el portal d’Osona”, relatiu a l’organització de la societat en Vic (i traslladable a moltes poblacions catalanoparlants), podem llegir que, “sense ànim de pontificar arbitràriament, em fa l’efecte que cinquanta anys enrere, moltes famílies vigatanes es governaven pel poder de les mares (o de les àvies) com a autoritat suprema del clan. Això no significa que no hi haguessin famílies patriarcals, però jo diria que eren minoria”.

De fet, en el llibre “Encisam de totes herbes”, de Joaquín Martí Gadea, publicat en 1891, en la ciutat de València, hi ha dues endevinalles que ho plasmen:

“Me faig llarga i pesada,

efecte de l’edat,

i soc molt respectada

per tindre blanc el cap.

                        La vellesa

 

Soc femella llarga i prima,

però de totes respectada,

que porte creu en lo front

i corona d’or o plata.

                        La vara de la justícia(p. 230).

Doncs bé: per exemple, en la cultura colla (matriarcal, de Sud-amèrica), la matriarca (com a cap del poble colla), fins i tot, ho és des del punt de vista jurídic, com bé ho comenta un amic meu, en el llibre “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”: “Para el pueblo colla, la matriarca es la autoridad, tanto civil como religiosa, e incluso la judicial. En ella recaía toda la responsabilidad de organización como pueblo, así como el mantenimiento de las normas de comportamiento y el proceso de la vida de fe de sus hermanos collas” (p. 4). Però, a més, com en aquestes endevinalles, la dona està ben considerada (“soc molt respectada”, que diu una endevinalla). I, a més, hi ha articles d’Internet sobre la vellesa (però en llengua catalana),… en què hi ha dones grans amb cabells blancs.

També en relació amb les dues endevinalles que hem vist, el 25 de maig del 2021, parlí amb una dona de més de setanta anys i començà a llegir-me un text en castellà, en què es tracta sobre com una filla tracta la mare a mida que  la filla passa de ser una xiqueta d’uns cinc anys a ja haver-ne fet setanta.

I, quan la dona que relatava el text, ja s’acostava cap als seixanta, s’emocionà progressivament, fins al punt de caure-li unes quantes llàgrimes. Direm que és una dona molt oberta, generosa i comprensiva. I, quan ella acabà de contar-me’l, li comentí: “Fixa’t que el text està en castellà i que, per exemple, la cultura valenciana és matriarcal. T’ho dic perquè, com ara, en unes endevinalles en valencià, publicades en un llibre, en 1891, la dona està ben considerada”. I, tot seguit, passí a llegir-li les endevinalles abans esmentades i a dir-li la solució de cadascuna. Coincidírem en què la dona vella, que fa el paper de cap  (no solament de la casa sinó, àdhuc, en lo jurídic), està ben considerada i que, per tant, en un text dedicat a la mare (però redactat en valencià i en línia amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana), hauria sigut un homenatge a la mare. I, a més, li agradà veure que el matriarcalisme també va unit a un bon tracte cap als ancians.

Continuant amb l’article “Primera alcaldessa de la història de Vic”, “Abans, a Vic, es deia col·loquialment que els pantalons els portaven les senyores[2]. Un dels trets més destacats del matriarcat era que les dones s’ocupaven de la distribució dels béns del clan familiar, l’organització interna i l’administració dels aliments. Quan un home es casava amb una pubilla de casa bona i se n’anava a viure a casa dels sogres[3], el llenguatge popular el titllava de ‘pubill màrtir’, perquè passava a ser un ésser totalment supeditat a l’autoritat de la mestressa de casa, que decidia què s’havia de fer en la majoria de circumstàncies de la vida familiar, l’educació dels fills i el negoci familiar”.

Com veiem, les paraules “La cultura valenciana és matriarcal” (en referència a la vinculada amb la llengua catalana), que em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), no són, com es sol dir, paraules buides, ni, per exemple, foren dites per a matar l’avorriment, sinó que tenen força, consistència. En aquest sentit, en aquest article vinculat amb Vic, també es plasma que, “A Catalunya, els[4] patró dels pubills és Sant Pere Màrtir, un personatge que inspira el refrany ‘Pubill entres, màrtir seràs’. Avui, a la població de Valls de Torroella, a la comarca del Bages, encara es celebra cada primavera l festa dels pubills, amb cercaviles una botifarrada i diversos actes”. Novament, veiem que, en les cultures matriarcals, l’home és la càrrega de burro i, en canvi, la dona, qui comanda, qui organitza i qui porta la iniciativa.

Finalment, hem triat una part que hem considerat interessant dins d’aquest article referent a Vic: quan, qui l’escriu, considera “més intel·ligents [, les dones,] que els homes (en el sentit d’intel·ligència pràctica i emocional, sobretot a l’hora de conduir profitosament les emocions pròpies i alienes)”.

Àdhuc, podríem afegir que, com es pot llegir, textualment, en l’article “Foc i Fum”, de Mateu Marió i publicat en el 2008 en el número 620 de “L’Estel” (https://core.ac.uk/download/pdf/83633868.pdf), “Als Països Catalans hi ha hagut des de sempre el matriarcat, la separació de bens als matrimonis” (p. 2). I és que, com podem llegir en l’article “El mallorquinismo ya tiene profeta” (https://revistabearn.com/2021/02/25/el-mallorquinismo-ya-tiene-profeta), de Sebastià Bennàssar i publicat en la revista “Bearn”, en què l’autor parla del llibre “Rectángulo de amor bizarro”, de Joan Sans, “Sans ha escrito un libro valiente y sobretodo un libro honesto. (…) Un libro que (…) demuestra que Mallorca es un gran matriarcado aunque a veces se quiera esconder o disimular “. 

Agraesc la col·laboració de l’amic molt coneixedor de la cultura colla, de la dona amb qui parlí i de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan diàriament.

 

 

Notes: [1] Es refereix a Anna Erra i Solà, qui hi accedí en el 2015, per CiU (Convergència i Unió).

[2] Aquesta expressió (o molt semblants) me les han dites ma mare, com també ho ha fet, per exemple, Joan  Colera.

[3] Per tant, ho feia a una casa vinculada amb la dona amb qui s’acabava de casar, com apareix en alguna rondalla recopilada en Pineda de Mar per Sara Llorens, un tret matriarcal.

[4] Literalment.

Rondalles i nobles catalanes de línia matriarcal

 

 

Començarem amb unes paraules tretes del llibre “Rondallari de Pineda”, en la segona edició, del 2020, quan Josefina Roma (qui dirigí aquesta obra) comenta “veurem que els personatges actuen amb un patró de mostra establert. El pare no sembla comptar gaire, en rondalles en què el pes específic de la mare sobrevinguda o madrastra és el determinant de l’acció. El pare veu les coses de lluny, i hi oposa poca o nul·la resistència. De fet, en moltes rondalles d’aquest tipus, el pare simplement desapareix, un cop s’ha anunciat que la protagonista és òrfena de mare i que el seu pare s’ha tornat a casar, és a dir, que es mostra el tipus de família que servirà de context a la narració” (p. 37).

A més, addueix que “El tipus de família que dibuixen és, doncs, matrifocal[1], encara que es desenvolupi dins d’una virifocalitat[2], ja que la dona i la seva filla van a viure a la casa del nou marit i pare, però el poder de decisió, encara que sovint pertany al pare, en darrera instància, és la mare la que l’exerceix, ja que el pare sembla estar absent de la casa, per motius de treball, sigui aquest la dura jornada agrícola, o bé el comerç, allunyat del nucli familiar, quan parlem de famílies més benestants, o la guerra en països llunyans” (p. 38).

En aquesta línia, el 7 de maig del 2021, trobàrem el treball de final de grau “Poder i llibertat femenina en un món en transició (Catalunya entre finals del segle XV i la primera meitat del XVI)” (http://hdl.handle.net/2445/127592), de Núria Curran i Valls, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona, fet durant el curs 2017/2018. En aquest document, Núria Curran, una dona molt oberta, comenta que aquest treball “S’ha fet principalment a través de l’estudi de la correspondència de dues dones de la família Requesens. A través de la qual s’ha pogut comprovar com un sistema familiar matriarcal/matrilineal canvia i encaixa en una societat” (p. 2).

Quant a una de les dones, Hipòlita, diu que “això no vol dir que siga una persona freda ni distant, ja que té també la capacitat de mostrar-se sempre respectuosa, alhora que desprèn molt afecte tant cap a la seva filla i el seu nét, com cap al seu cosí Benet Honorat. De fet, la seva família és part de la seva raó de ser, ja que Hipòlita és una administradora total d’una família de l’alta noblesa, una matriarca que vetlla i es dedica en cos i ànima a mantenir allò que creu que ha aportat benestar i seguretat a la seva família” (p. 38).

A més, Núria Curran afig que Hipòlita “és una administradora eficaç, i (…) té dots per a la negociació, com també visió de futur. Aquesta visió de futur, la capacitat per a actuar-hi en conseqüència amb llibertat, es veu clarament reflectida en dos aspectes: per una banda en la seva faceta empresarial a la indústria tèxtil, però sobretot en l’educació i posterior col·locació de la seva única filla” (p. 38).

Finalment, considera que, com que la dona, en aquella època (finals del segle XV i la primera mitat del segle XVI) estava ben considerada (com també ho està, a hores d’ara, com podem veure en moltes cançons, rondalles i, com ara, en vivències comentades en Internet per persones catalanoparlants), no duien a terme actes subversius. Al capdavall, “No els hi calia, el seu sistema matriarcal/matrilineal funcionava bé” (p. 42). Com em digué, un dia, ma mare, si un sistema (com ara, el matriarcal, anava bé), no era menester adoptar-ne un altre, detall que jo compartia amb ella. A més, hi preferíem (i preferim) el sistema matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan possible bona part del treball sobre el matriarcalisme.

 

Notes: [1] En què es la dona qui comanda, de tipus matriarcal.

[2] En què és l’home qui comanda, de tipus patriarcal.

 

Poder i llibertat femenina (Núria Curran i Valls, matriarcalisme segles XV i XVI)

“Germanes de llet”, dones amb molta espenta i molt obertes

 

 

En el post “Germans de llet”, que Jose V. Sanchis Pastor escrigué, en el seu mur, el 12 d’abril del 2021, veiem un exemple de matriarcalisme i en què, entre altres coses,  es reflecteix, no sols que la dona actua amb molta espenta i sense pensar-s’ho dues vegades  i molt oberta. Diu així:

“GERMANS DE LLET

 

(Homenatge a Vicenta Carañana Oltra, ‘Visantica[1] la de Cabot’)

 

 Hui vullc recordar una dona de Quatretonda[2], molt vinculada a ma àvia Pepica ‘La Calarda’.

 

La història comença l’any 1917, que va ser quan va nàixer ma àvia, un 24 de març.(…)

Nascuda al 1914, era la major de nou germans, dels quals només van aplegar al cap, quatre: Visantica, Juan, Ramon i Maria.

 

(…) vos contaré una anècdota que contava ella (…):

‘Sentats a la vora de la llar, un dia d’hivern, marit i muller, Visantica i Milio, raonaven sobre les discòrdies entre els seus germans, provocades per l’herència dels pares. L’herència de l’home: una cadira de corda. L’herència de la dona: altra cadira de corda.

Desavinences de famílies, tant d’un costat com de l’altre.

De sobte, Visantica li diu, a Milio:

-Vols que cremem les cadires ara mateix?

I Milio, més bo que el pa, com deia ella, diu:

-Cremem-les!

I eixa nit es cremaren al foc de la llar, les cadires, i les discòrdies que portaren.

I ho van celebrar. I tant que sí!

 

HISTÒRIA CONTADA”.

 

El mateix dia llisquí aquest escrit als meus pares i, a més, comentí a José V. Sanchis Pastor que l’anècdota “S’ajusta a les paraules del meu avi patern (1909-1983): ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol’”. I ell, Immediatament, em respongué “Matriarcat a tope” (sic). I, al moment, li responguí “¡I tant, Jose!”. Com escriguí, el 12 d’abril del 2021, en el meu mur, comentí a ma mare que, “la dona, arriscada, després de preguntar a l’home (conciliador), ràpidament, accepta la proposta de l’home”. Ma mare aprovava l’actitud de Vicenteta, una dona amb molta espenta i que no s’ho pensa dues vegades com també la del marit, bondadós.

 

 

Notes: [1] Hem respectat la forma en què està escrit Vicenteta en el post que ací plasmem.

[2] Quatretonda és una població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.

 

 

“Lo conyet”, sexualitat matriarcal en poesia

 

En el poema XX del llibre “Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII”, a cura d’Albert Rossich, hi ha uns versos on es descriu, per exemple, “Lo conyet” (en el vers 39), les cuixes, les cames i, a més, en què l’home es troba amb una dona que el tracta com una persona, així com ell a ella:

    “Lo conyet, fresc i vermell,

barbaprim, estreta gola,

pareix la rosa poncella

quan li toca el sol la copa;

      posat entre les dos cuixes

ab serrells de or que l’adornen,

pareix lo arc de sant Martí

al mig de dos blanques torres;

   les cuixes, dos traspontins[1],

tan blanques, tan amoroses,

que de quatre en quatre dits

ne fan altres tants de botxa[2];

     les cames com uns barrils,

ab delit que hi gasta, a estones,

perquè, quan té apetit,

salta, balla, riu i es folga” (pp. 39-40).[3]

 

 

Notes: [1] Matalafers, matalassers.

[2] Sacsó.

[3] En relació amb aquests versos sobre el conyet i més, en resposta a la meua publicació, el 8 de febrer del 2021, en el grup “De Reus al món”, Joan Solanes Gispert comentà que “Tota la vida hi ha hagut lectura eròtica i qui ho negui és un fals. Que era, diem, contrabando, sí…”.

Afecte i sexualitat matriarcal

 

 

En línia amb una declaració d’amor que trobàrem, de primeries del segle XX, i que era de tipus matriarcal, el 25 de març del 2021, accedírem a l’article “Otros síntomas” (https://www.diariodemallorca.es/opinion/22013/02/03/sintomas-3930309.html), de José Carlos Llop, publicat en “Diario de Mallorca” i amb una visió matriarcal de la sexualitat. Així, comença dient que “Me gusta observar el poder de las mujeres, sobre todo si es sutil y corrector de la conducta de su pareja, mejorándola. Entronca con una concepción del matriarcado”. Un poc després, afig que és una manera d’actuar carregada de “finezza[1] e implacable si es necesario. Y manifestado en los consejos, los avisos y la libertad e independencia dentro del matrimonio, asuntos que nacen de una manera de ser y de estar basada en el afecto y no en el interés. ‘Ho consultaré amb sa dona’  es una frase habitual en la isla a la hora de cerrar un trato o dilatar sus pasos previos. Ambos interlocutores saben que esa consulta no va a tener lugar, pero también conocen el poder simbólico que encierra: ‘nada se hace sin su consentimiento’”.

A més, comenta que això comporta que la vida no és vista com “una conquista socioeconómica. No esencialmente, al menos.

A partir de los ochenta[2], sin embargo, entró (…) la power couple o alianza matrimonial con el objetivo de comerse el mundo, como todos saben (…)”  i explica que “La power couple es una sociedad limitada, basada en el poder (no necesariamente político) y el dinero y cuyo destino es más poder y más dinero”.

Per contra, immediatament, es veu que l’autor es posa de part de la visió matriarcal de la vida i addueix que “la antigua concepción del matriarcado mediterráneo “ es tracta d’una “Institución que debería ser más protegida: más que la tomàtiga de ramellet, el ferreret y los talaiots. O por lo menos tanto como ellos”. Estic totalment d’acord amb aquestes paraules de José Carlos Llop.

Quant als drets forals i a la seua influència en la sexualitat, en l’article “El llonguet y nosotros” (https://www.diariodemallorca.es/opinion/2014/10/19/llonguet-3793908.html), publicat en “Diario de Mallorca” en el 2014, José Carlos Llop, sense embuts, comenta que “Mallorca es un matriarcado –‘sa madona du es maneig’- protegido por la separación de bienes y el derecho foral. Lo ha sido siempre y sólo deja de serlo durante las guerras, que son la apoteosis del machismo –se golpea y mata y viola- y en las cuestiones de papeleo y algunas decisiones extraordinarias, donde el macho hace acto de presencia con el convencimiento atávico de que ése es su territorio tradicional de mando. En todo lo demás, la isla está en manos de mujeres. Y si pensamos en política –otra forma de mando-, (…) cada vez que una mujer aparece radiante y pisando fuerte como la consellera Riera en esta legislatura, todos los hombres de poder y cercanías se mueven inquietos en sus asuntos y quieren sentarse a su mesa”.

 

 

 

Notes: [1] Literalment.

[2] Del segle XX.

Dones amb molta espenta en lo eròtic

 

 

Una part de l’obra “Es Rector de Son Pinyol”, en què el rector aplana el camí de les dones, en lo sexual, diu així:

“PUTES

Bona nit tengui, don Joan.

 

RECTOR

Hola, estrelletes… Què tal?

 

SOLLERICA

Repunyeta quin pardal!

Vatua el món quin trepan!

 

PITXORINA (Tocant es pardal

an es Rector)

Això sí que és gros…!

 

RECTOR

                                          Alerta!

Que me podries trencar.

 

CATALINA

Portant la bragueta oberta,

no tengui por…

 

(El toca).

 

RECTOR:

                                  Au, està…!

No me facis pessigolles.

 

SOLLERICA

Bons coions teniu germà!

 

VALENCIANA

Mare santa, i quin siurell[1]!” (p. 373).

 

Afegirem que, el 20 de març del 2021, pengí en Facebook aquesta part de l’obra i que, al moment, Ricard Jové Hortoneda, un home nascut en 1929 i molt obert, escrigué “Com a mínim és xocant”. I jo, un poc després de llegir el comentari de Ricard Jové, li contestí “I les dones actuen amb molta espenta i sense pensar-s’ho dues vegades”.

 

 

Nota: (1) “Siurell”, en aquest cas, vol dir “penis”.

“Aquella dona”: els capellans i la sexualitat matriarcal

 

Per mitjà del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: El Cançoner, la narrativa oral i el teatre”, de Gabriel Janer Manila i publicat per Institució Francesc de Borja Moll, en el 2019, veiem que la sexualitat està ben vista en les cultures matriarcals i, fins i tot, entre les autoritats eclesials, com es reflecteix, per exemple, en la narració oral “Aquell homo que no podia entrar al cel”, en què se’ns presenta un Sant Pere molt obert i agradable. Així, un home que espera a veure si és admés en el cel, “Toca. Sant Pere obri, i ell passa. I llavors aquell va tornar tocar i diu:

-Bon mestre, com així a jo, que no he fet res mai, no me deixau entrar?

Diu:

-Idò digues: piu.

Diu:

-Piu.

I diu Sant Pere:

-Haguessis barrinat[1] quan eres viu” (p. 268).

 

Una altra narració oral en aquesta línia eclesial és “Aquella dona que volia parlar amb significances”[2], quan una dona que s’acabava de confessar, diu una paraula molt grossa i, tot seguit, passa a parlar amb el capellà i, entre altres coses, “Diu:

-Ai, pare, jo… he dit una cosa molt, molt lletja. Jo estic empegueïda de dir-l’hi.

-Però, què heu dit?

-És que és molt gros, lo que he dit.

Diu:

-Bé, si és tan gros, digau-ho amb significances, i jo ja vos entendré.

I aquella dona diu:

-Idò he dit lo que tenen baix des pardals es homos” (p. 307).

Igualment, també amb l’aprovació eclesial, hi ha la narració oral “Aquella al·lota de casa bona que se’n va anar a confessar(p. 320), en què el capellà, per exemple, li diu:

“-Bé –diu es capellà-, fins ara no és cap pecat, això que me contes.

Diu:

-No, és que després de llevar-me sa camia, pare, em va llevar es sostenidors…

Diu:

-Filla meva, fins ara no hi ha cap pecat.

-És que llavors em va llevar ses bragues, pare.

Diu:

-Fins ara, tot això no és cap pecat.

-I, llavors, em va tirar d’esquena damunt es llit i ell, que també s’havia despullat, se m’acostava…” (p. 320).

Un poc després, en què la dona li fa un comentari, el capellà torna a posar-se de part d’ella.

 

 

Notes: [1] “Barrinar” és una paraula que, en Mallorca, com podem llegir en el DCVB, significa “Fotre, en tots els seus significats”.

[2] “Parlar amb significances”  figura en el DCVB com  “usar un llenguatge figurat, dient una cosa per fer-ne entendre una altra”.

“Pere, toca’m”, dones amb molta espenta

 

Un altre tema que hem inclòs en aquest punt, perquè sembla que està molt present en les cançons populars eròtiques en valencià, és el de palpar, una part més del tacte. Així, en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila i publicat per Editorial Moll, en 1979, l’autor comenta que “l’objectiu primer del palpar, són els pits de la dona, i el cançoner n’és ple d’exemples saborosos” (p. 56) com també, per exemple, que “Caldria observar que no sempre l’acte de palpar és una acció que realitza l’home sobre el cos de la dona, car aquesta també es deleix per prendre part en la festa, i a la invitació de l’home, respon ella amb un altre convit:

            Si vols venir, ja vendràs,

            a s’hort a coir magranes,

            que es temps que elze coiràs

            jo te tocaré ses mames.

 

            Si vols venir, ja vendràs

            a s’hort a coir melons,

            que es temps que elze coiràs

            jo te tocaré els coions” (pp. 56-57).

 

Gabriel Janer, continuant amb el tema de palpar, afig que “és força conegut dins tota Mallorca aquest diàleg, que la gent explica en forma de coverbo:

‘-Mumare, En Pere em toca.

-I per on?

-Per sa bajoca.

-Pere, no toquis s’al·lota.

-Pere, toca’m i et daré un tros de coca’.

 

De fet, l’acte de palpar és, potser sempre, el començament de la festa, una festa en què participen ambdós d’una manera o altra, però que es fa sempre al marge del consentiment de la mare” (p. 57).

Comentarem que, el 15 de novembre del 2020, en què la participació fou alta, en el grup “Dialectes”, Antònia Sitjar escrigué:

“-Mumare,… en Joan em toca…

-Joan, no toquis s’al·lota!

-Joan, toca`m i menjaràs coca quan pastarem”.

 

 Tot seguit, en relació amb Joan i l’al·lota, el mateix dia, Aïda Cristobal escrigué unes paraules que diuen així:

“A Reus, el xic es diu Pere i la cosa va de la següent manera: la xiqueta crida sa mare i diu:

‘-Maaree, el Pere em toca!

I, al Pere, més fluix, li diu:

-Toca’m, Pere, toca’m!’.

 

La iaia ens ho deia sempre, quan mom germà i jo érem petits i ens queixàvem l’un de l’altre, però, després ens busquinyàvem[1]”.

El mateix dia, Alfred J. Martínez Ramos, responia a Aïda Cristóbal que “A Guardamar (Baix Segura), és idèntic. A nosaltres, ens ho deia ma mare, a ma germana gran i a mi” i, a més, Cristina Pons Claros escrigué:

“’-Mare, Peret em toca.

-Peret, deixa a la xiqueta.

-Toca’m, Peret, ara que la mare no ens veu’.

 

A Sueca, quan dos xiquets es barallen i s’enquisquen[2]”.

 

Una altre membre del mateix grup, Rosa Bixquert, el 15 de novembre del 2020, escrivia una versió que diu així:

“A Favara:

‘-Mareee, Peret em toca.

Mareee, Peret em toca.

I, per darrere:

-Toca’m, toca’m, Peret,

ara que la mare no et veu”.

 

Tot seguit, Joan Colera, també en el grup “Dialectes”, escrivia “Sí; això ho he sentit per València, però amb i sense sentit sexual”.

A més, Octavi Font Ten, afegia:

“Mare, Pere em toca.

Toca, Pere, toca”.

 

Sense parar-se en palles, Ramon Navarro Bonet, també el 15 de novembre del 2020, en el grup “Dialectes”, escrivia:

“-Mare, Peret em toca.

-Peret, no toques a la xica.

-Toca’m, Peret, ara que la mare no ho veu”.

 

I, un poc després, Polita Rigo Covas afig:

“’Mare, en Pere em toca.

-Pere, no toquis a sa nina.

-Pere, toca’m i et daré coca’.

 

A Palma, ma mare ho deia”.

 

Igualment, en el grup “Dialectes”, també el 15 de novembre del 2020, Francesc Bitofen escrivia: “A Sueca:

‘-Mare, Peret em toca!

Toca’m, toca’m, Peret!”.

 

I, eixe mateix dia i en el mateix grup, Joan Olivares Alfonso escriu:

“-Mare, Peret em toca.

Peret, toca’m, ara que la mare no ho veu”.

 

En unes paraules escrites per Maria Galmes Mascaro, en relació amb el tema de palpar i amb aquestes línies sobre Pere i la núvia, si bé publicades en del grup “Mots oblidats pel diccionari”, el 15 de novembre del 2020, hi ha una versió que diu així:

“-Mare, en Pere em toca.

-Per on?

-Per sa bajoca.

-Pere! No toquis s’al·lota!

-Pere, toca’m i et donaré un tros de coca”.

 

Finalment, en relació amb aquestes línies, el 15 de novembre del 2020, en el grup “Música popular eròtica en llengua catalana”, Felip Munar Munar escrivia un comentari que diu així:

“-Mumare, en Pere em toca!

-Pere, no toquis s’al·lota!

-Pere, toca’m i et donaré coca”.

 

A més, Felip Munar Munar, en resposta a una pregunta que li fiu, sobre si “¿Són versets, de lo que podríem dir humor eròtic popular?¿Són una glosa?”, digué que “És un diàleg sarcàstic d’un festeig, quan la sogra vetlava els estimats”, I, tot seguit, com que jo havia estat veient les respostes que hi havia (i que hem escrit ací), li comentí que “Lo que sí que he pogut comprovar, aquesta vesprada, és que són versos coneguts en tot l’àmbit lingüístic: Reus (Catalunya), Sueca, Favara (dues poblacions valencianes), Illes Balears…”.

 

 

Notes: [1] “Busquinyar”, vol dir “buscar dissimuladament”.

[2] “Enguiscar”, vol dir “Incitar, estimular a la baralla”.

“La filla tria el seu destí”

 

El 9 de març del 2021, l’amic Francesc Castellano Vilamu, m’envià un correu electrònic titulat “Una cançó, dos finals”, en què apareix una cançó que, en el primer cas, reflecteix lo patriarcal, mentres que, en el segon, és un exemple de matriarcalisme. En qualsevol cas, hem considerat adient plasmar-ne ambdues. Francesc Castellano escrigué “T’envio la mateixa cançó però amb dos finals diferents, cosa una mica sorprenent. La primera és tal i com la cantàvem en el grup de muntanya i que, pràcticament, a tot Catalunya, es canta igual. Diu així:

“Ai, mare, aneu a missa,

tururet , turí, turà,

ai, mare, aneu a missa,

que jo couré el dinar.

Quan va tornar de missa,

la filla li faltà.

Pregunta a les veïnes

si l’han vista passar.

‘N’hem vist passar a una,

del braç del capità’.

El pare agafa el burro

i a Lleida se’n va anar.

Quan és al mig de Lleida,

es trobà amb el capità.

‘Capità, si sou bon home,

la filla m’heu de dar’.

‘Ai, Catrina, Catrineta,

ton pare, et  ve a buscar’.

‘Digueu-li, al meu pare,

que jo no vull anar,

que vull anar a la guerra

al costat del capità’”.

 

Tot seguit, Francesc Castellano addueix “La segona és una versió valenciana que he trobat al ‘Cançoner valencià’ de Josep Climent, Piles[1], editorial de música, València, 1982, pàg. 100”. Aquesta segona versió, matriarcal, diu així:

“’Mare: vaja-se’n a missa,

ara va [de] debò,

que jo faré el dinar.

I, a la que tornà de missa,

en casa no se l’encontrà

i els preguntà, a les veïnes,

que si l’han vista passar.

I, una veïna, li contestà

que, ‘en’ un soldat, se n’ha anat.

I, sa mare, apreta a córrer

I encara la va alcançar.

‘Filla meua, mo-ne[2] a casa,

que, ton pare, et vol pegar’.

I, el soldat, per ser bon home,

a casa la va tornar.

‘Ací té la seua filla

que ningú li l’ha tocà[3]’”.

 

A continuació, Francesc Castellano escrigué “Crec interessant marcar que en una versió, la filla tria el seu destí i, en la segona, és la mare i el capità”. Quan llisquí aquestes paraules, li comentí: “Efectivament, els missatges són diferents: en la primera, com tu dius, la filla no determina la seua vida, sinó, per exemple, el capità. A més, el capità l’agafa amb el braç (cal pensar que amb el dret).

Doncs bé, hi ha moltes fotos de matrimoni de poblacions de les Illes Balears, en què és la dona (com també en moltes, però no tantes, del País Valencià i de Catalunya, atenent a la informació que he recopilat) qui, amb el seu braç dret, agafa el marit. Per tant, és ella qui fa de cap (matriarcal).

A més, en la segona cançó, la filla confia en la mare i la mare en la filla, ja que això fa que la mare es senta tranquil·la i vaja a missa. A més, el soldat veu que la filla perilla i, la filla, junt amb la mare, trien anar a viure en una casa on el pare no puga abusar de la filla. Per això, la segona lletra plasma una visió matriarcal de la vida, entre altres coses, perquè el soldat no aprofita la situació de la filla per a, de rebot, fer-li cap xantatge i condicionar-la: és un cas de solidaritat.

El fet que la mare convide a la filla a tornar a casa, no indica si ho fa a una segona casa (i, així, ser elles qui hi viurien) o si, per exemple, és un missatge per a evitar un moment de prepotència o d’irritació del pare.

M’incline per la primera opció, ja que hi ha alguna rondalla de Pineda de Mar en què, per dir-ho així, els de bon cor se’n van a un lloc on no acolliran els qui no ho siguen (en aquesta cançó, el pare)”.

Igualment, en la segona cançó veiem dones resolutives i un home (el soldat) que no fa el paper d’alliberador, perquè actua i ho fa procurant el bé de la dona com també el de la mare.

Agraesc la generositat de l’amic Francesc Castellano Vilamu.

 

 

Notes: [1] Editorial Piles.

[2] Popularment, “anem-nos-en”.

[3] Popularment, en lloc de “tocada”.