Arxiu d'etiquetes: la dona està ben tractada

Festes matriarcals en què els nuvis fan presents a les núvies i molt obertes

Festes en què els nuvis fan presents a les núvies o en què, a més, se’n van a una font.

En l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, la qual obtingué el premi de la Societat Valenciana de Publicacions en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1926 i que fou publicada per l’esmentada societat en 1927, trobem festes en què els xicots que tenen núvia fan un present a ella, o bé en què ambdós i més persones se’n van a una font, tret relacionat amb el matriarcalisme.

Així, en l’entrada Santa Anna”, comenta que el 13 de juny, amb motiu de la festivitat de Sant Antoni de Pàdua, es fa la festa i el porrat i, a més, els fadrins, quan comença a fer-se fosc, toquen el tabalet i la dolçaina, que el jurat el formen hòmens bons, una figura habitual en el matriarcalisme (p. 92), i que el xicot que cobra el premi “regala la joia a la nóvia i, si no en té, a la germana” (p. 93) o a qui vol.

Més avant, afig que “la de més gran festa i major concurs i ser un ver porrat de llepolies, és la de Santa Anna, resultant la més pintoresca i amb el tradicional costum de la barra entre els nóvios. Té lloc en el poblet de les Cases o Altea la Vella.

En la placeta de l’església i en el carrer del costat, el més ample del caseriu, es col·loquen les parades de confitures” (p. 94) i moltes altres representacions bé de fruites, bé de llepolies, etc.

A banda, en línia, com ara, amb la festivitat de Sant Dionís (figura en nexe amb el matriarcalisme) el dia de la celebració del 9 d’Octubre (la festa del naixement del Regne de València), “El típic costum és el comprar les llepolies i l’anar a menjar-les a la font que, a poca distància del caseriu, naix entre les penyes del barranc” (p. 95). Per consegüent, captem detalls en nexe amb lo matriarcalista: la font (empiula amb l’aigua) i el barranc. Igualment, addueix que “Els nóvios obsequien les nóvies amb la barra, lo que es compon d’una de torró dur, mitja de blanet, un cartutx de peladilles i una madama de sucre; i si, rumbós, vol afegir altres coses, no se li rebutgen” (p. 95).

Com podem veure, la dona apareix, àdhuc, com una madama, de la mateixa manera que, per exemple, en el llenguatge religiós, no ho fa com una verge, sinó com una mare (Mare de Déu) o bé com una senyora (Nostra Senyora). A més, la donació es fa de l’home a la dona i això enllaça amb detalls d’altres temes, com ara, que el marit porta salari a casa i ella li’n dona una part del que ell li lliura.

Tot seguit, Francesc Martínez i Martínez escriu que “Els fadrins, amb sos matxos, amb ses aparellades noves, ben enflocades, plenes de cordons i de borles de colors vius i la capçana lluentejant, (…) remenen les serretes” (p. 95).

Finalment, posarem que el xicot “porta a la gropa la nóvia i, si no en té, la seua germana. Una o l’altra vistosa amb el faldellí de color que deixa veure les sabatetes (…) i un trosset de les calces blanques” (p. 96) com també el mantell i les arracades (p. 96) i que la festa és molt participativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, garrides, fortes, emprenedores i molt obertes

Una altra narració, en aquest cas, una llegenda, en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez, és “La Cova de la Dona”. El folklorista valencià comenta que, “Vivia, en el Corral d’en Ros, un matrimoni jove, que era la parella més formosa  que es poguera trobar. Ell, alt, fornit, a més de ben plantat, forçut i hàbil en tots els deports” (p. 258), a més de faener. Quant a la muller, era alta, gallarda com una palmera” (p. 258).

A més, “algunes vegades, el marit havia d’anar de viatge i ella quedar-se a soles, puix no sempre podia anar sa germaneta a acompanyar-la o se la podia avisar” (p. 259).

Tot seguit, escriu que els pirates, que abundaven en temps del rei Felip II de València i III de Castella (en el primer quart del segle XVII), es fan amb ella, qui feia de cap de la casa.

A mitjan camí, “ja embarcats, el patró de la barca, qui feia de capitana, es fixà bé en aquella dona i va quedar admirat de tanta formosor, fent, al punt, propòsit de fer d’ella present al rei d’Alger, per lo que va ordenar que ningú la maltractara i, més encara, el que li deslligaren les mans i, tranquil·la, la deixaren en el punt de bord en què ella volguera estar” (p. 260). Així, no sols és ella qui fa de cap de casa sinó que, en aquesta embarcació, una dona és qui la mena i, igualment, tracta bé la muller.

Més avant, la captiva “es tirà a l’aigua, sens que ningú ho veiera i, per tant, que ho destorbara. Quan se n’adonaren els moros, ja estava la cristiana lluny (…).

Forta era la nostra captivada i animosa com no fóra de creure en una dona, que nadava com un galfí” (p. 261), això és, com un dofí. Nogensmenys, tot i que les ones la portaven cap a terres moresques, “Déu es va apiadar i, sortosament, saltà el vent del mestral al llevant, (…) portant la (…) barqueta cap a la serra de l’Albir” (p. 262) i, al capdavall, cap a l’obertura de la cova.

“Passà el dia i la nit i, a l’altre, uns pescadors que abordaren a la cova, per a deixar el cabàs del recapte i els capots i les mantes” (p. 263), es trobaren la dona, a qui creien morta.

A més, Francesc Martínez i Martínez afig que dos dels pescadors anaren al poble a comentar-ho i que els altres restaren vetlant el cadàver fins que, “a u, li semblà que alenava aquella dona, per lo que començaren a menejar aquell cos i, posant-li unes gotetes d’aigua en la boca i, acostant-li al nas l’ampolla del vinagre, entreobrí els ulls.

La tragueren de la llanxa” (p. 263), li feren un llit, “donant-li tots els auxilis que pogueren i saberen, de tal manera que, quan la justícia va acudir, ja havia retornat en el seu seny i, ben reanimada, contà el succeït” (p. 263). Aquestes línies empiulen amb un comentari que ens han plasmat moltes persones relatiu a la dona: si cau la dona (el pal de paller), cau la casa, la família, el grup. Per això mateix, els hòmens fan tot lo possible per a salvar-la i ho aconsegueixen.

“Des d’aleshores, que, a aquella cova, se li dona el nom de Cova de la Dona.

Contarella que ben pocs coneixen i que ens va contar la tia Vicenta ‘la Sacristana’, ama d’un sardinal” (p. 263).

Finalment, captem que la narradora reflecteix un fet que forma part de la realitat de terres catalanoparlants: la dona com a emprenedora, sobretot, en el segle XIX i bona part del segle XX, en els xicotets comerços i, més d’una vegada, en altres camps, com han plasmat recerques del segle XXI en nexe amb dones de tot l’àmbit lingüístic.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trauen del pou germans i pobles mitjançant l’educació matriarcal i l’obertura

Un altre relat que figura en la mateixa obra a cura de Josefina Roma, i en què copsem trets matriarcalistes, és “L’ocell que parla”, recopilat en 1902, el qual hem pogut trobar en moltes fonts (però amb versions diferents, de distintes èpoques i en poblacions catalanoparlants). En una casa, hi havia tres germanes ja grandetes. Un dia es posen a parlar sobre amb qui es casarien: la primera que ho diu, amb un carnisser; la segona, amb un flequer i, quant a la tercera, “amb el fill del rei” (p. 307). “Mentre deia això, va passar un criat, ho va sentir i va anar a dir al rei que hi havia una noia tan i tan maca que el volia.

El rei la va fer demanar” (p. 307) i “li van fer casar. Quan es van haver casat, ell, un dia se‘n va haver d’anar al servei” (p. 307) i, per tant, ella (la jove) és qui regenta la monarquia, qui l’encapçala, com en rondalles semblants.

Llavors, la noia té un nen i les germanes de la reina el llancen a un riu i envien a dir al rei que havia tingut un gos. Amb el segon, que és una nena, faran creure-li que és un gat. I, quant al tercer, que és fusta. O siga, la fidelitat del primer (vinculat amb lo masculí), la feminitat del segon (relacionat amb la lluna, amb la nit) i la fusta (igualment femenina i en nexe amb la mare, amb la matèria i amb la terra).

Com en altres narracions, el rei, “en anar-se’n, havia encarregat a les altres germanes que la cuidessin bé, que ja se’ls pagaria quan tornaria” (p. 307), tret que empiula amb el fet que, en les cultures matriarcalistes, la dona està ben tractada i, ací, a més, els fills que ha tingut.

“Veus ací que, un pescador que ja havia trobat el primer nen, va trobar també la nena i els va tenir tots dos. I, com que no en tenia cap, els va fer criar i els va fer estimar com germanets.

El pescador deia: -Semblen germans! Els va criar perquè aquella gent no tenia família” (p. 307). En aquestes paraules, es reflecteix l’educació matriarcal, el fet que l’home farà de baula per a que no es perda la cultura (ací, simbolitzada pel seu pas, de generació en generació, eixe “els va fer estimar com a germanets”, en què la dona els faria de mare adoptiva). De fet, en trobar el tercer nen, el pescador diu: “-Serà com germà amb els altres: els faré estimar” (p. 308).

Ara bé: en aquesta rondalla, no apareix el germà que diu als altres germanets (o a l’adoptat) que aquells són bords, sinó que el pescador “els va fer estar molt bé, els va posar un jardí molt bonic i els va dir que només hi faltava l’ocell que parla, l’arbre que canta i l’aigua marina” (p. 308). O siga, que el pare adoptiu promou el comunitarisme i, a banda, considera que ells han de passar de la infantesa a la joventut: acollir el vol (l’ocell), lo vinculat amb la terra (l’arbre) i que s’endinsa en les arrels i s’enfila amunt (dos trets que enllacen amb el matriarcalisme) i fluir (l’aigua marina, la qual té a veure amb la dona, amb lo femení i amb lo matriarcalista).

Pel camí, els dos germans, a diferència de la germana, troben un vell, qui els marca unes directrius, però, com que ells giren la mirada cap al passat, es tornen estàtues. Nogensmenys, la xiqueta, en veure que no tornava el segon dels germans, “de tota manera, hi va voler anar” (p. 308), copsa el vellet, li talla les ungles grosses que tenia (en nexe amb la mort). Quan l’ancià li demana on va i ella li respon, el vell li afig que vaja a cercar l’ocell, l’arbre i l’ampolleta d’aigua i li addueix que, “a cada pedra que trobés, n’hi tirés una gota. Així ho va fer i li van sortir els seus germans i molta altra gent” (p. 308). Per consegüent, la dona (ací, una jove) fa el paper d’heroïna, de persona que, no sols ha salvat els seus germans i ara ja no han restat de pedra, sinó molta gent.

En acabant, els tres germans se’n van a sa casa, posen cada cosa en el jardí (l’au, l’arbre i l’aigua marina). A més, fan una crida: que hi hauria un convit de reis i reines. I, quan ja hi són, el pardal i l’arbre, testimonis de lo que havia esdevingut en llocs llunyans (l’ocell) i del temps (l’arbre), narren tot.

Finalment, “els nens es van trobar amb els pares que eren convidats” (p. 308).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb iniciativa, que subministren, que marquen la pauta i molt obertes

Una altra rondalla en què captem trets en línia amb lo matriarcal és “La Parracot”, recopilada per Sara Llorens i que figura en el llibre “Rondallari de Pineda”. Un pare té tres filles i demana a cada una en comparança a què l’estimen. La gran li diu com el pa; la mitjana, com el vi; la petita, com la sal.

Com que no li agradà la resposta de la xicoteta, “la va enviar al bosc amb un criat, perquè allà la matés. El criat no va tenir cor de matar-la i només li va escapçar el dit petit” (p. 279), per a complir amb una de les órdens del monarca.

“Ella se’n va anar caminant, caminant. Va arribar a la casa d’un pastor i li va demanar si li deixaria estar i posar-hi la roba (…).

El pastor li va deixar estar. L’endemà, va deixar la roba a la cova, se’n va anar al palau del rei” (p. 279). Com podem veure, la filla (que nomia la Parracot) està ben tractada per moltes persones (des del criat, fins al pastor, és a dir, per membres de la Cort i per habitants de fora). Igualment, apareix la cova (un símbol relacionat amb la dona, amb la maternitat i que copsem en moltes rondalles).

Ja en el palau, demana si la podrien llogar, encara que tan solament per a engegar les oques. Cada dia, “quan engegava les oques, oquetes, les feia anar cap a la cova del pastor i, ella, mentre pasturaven, es mudava de vestit. Però, després, es tornava a posar els esquinçats” (p. 279), tret que, com escriu Josefina Roma, “es correspon amb una presentació com a poble antic” (p. 275).

No obstant això, quan la Parracot aplega al palau i la senyora deia a les oques què havien menjat, elles li responien i, a banda, li adduïen “hem paït bé” (p. 279). Per tant, copsem que la dona (ací, la Parracot) fa de subministradora dels qui ella encapçala.

Aleshores, la senyora cerca el fill i li comenta: “-Saps què podries fer?: anar-te-n’hi demà (…) i experimentes què fan, i la Parracot, també” (p. 279).

L’endemà, quan les oques arriben al palau, la  senyora pregunta a les oquetes i, en acabant, el fill li diu “Jo em vull casar amb la Parracot!” (p. 280). Nogensmenys, com que la mare no li ho accepta, ell es posa malalt i, al cap de tres dies, el rei diu a la Parracot “que pujaria una tassa de brou al seu fill.

Ella, cop de dir: -Quin vestit em posaré, si no en tinc cap?

Després, se’n va a la cova, es pentina i muda i se’n torna al palau” (p. 280). És a dir, que la jove recorre a la mare (la cova) per a abastir-se i poder aconseguir els seus objectius.

Tot seguit, ja en el palau, la Parracot porta la tassa al noi i baixa de seguida. Darrere d’ella, baixa el fill del rei, dient que ja estava guarit, “però que l’havien de deixar casar amb la Parracot. Els reis van dir que sí, que al cap de tres dies” (p. 280). Per consegüent, la dona va davant i el jove la segueix, i els pares aplanen el camí al fill, potser, com a agraïment a la minyona que l’havia salvat.

“Veus aquí que, pel casament, van anar a convidar el pare i les germanes d’ella” (p. 280) i, a banda, és la Parracot qui havia encarregat a la cuinera què havia de fer.

Finalment, com que ella narra la seua vida i, un poc després, el pare i les germanes de la xicota es moren, podem pensar que la Parracot i el fill regnaren i que ella tenia la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones de bon cor, belles, intel·ligents, recompensades i molt obertes

Prosseguint amb la rondalla “Les germanes envejoses”, en el mateix llibre, a cura de Josefina Roma, podem llegir que “Una de les seves germanes es va vestir de reina. Quan el rei va saltar del cotxe i va veure aquella noia tan lletja, va dir que l’havien enganyat amb trampes i va fer tancar el noi a la presó, que no veiés sol, ni ombra.

Per no desenganyar el poble, s’hi va haver de casar” (p. 129). Aquest paràgraf enllaça amb la tradició matriarcal de la fidelitat a la paraula i, més encara, de part de les autoritats (ací, polítiques) i, de pas, amb un refrany que apareix en rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover (1862-1932): “Paraula de Rei no pot mentir”.

En el paràgraf següent, captem que “Una vegada, un terrassà que passava vora d’aquell pou, va sentir uns grans gemecs i va veure aquella noia. La va treure i se la va emportar a casa seva. Quan la va veure tan maca i sense ulls, li va fer una llàstima! Totes les roses que li queien de la boca, ell les collia i en va fer rams i se’ls va endur al poble” (p. 129). Cal dir que un terrassà, com explica el DCVB, vol dir “Que treballa el conreu de la terra”. Igualment, adduirem que, a banda que la terra està en nexe amb lo matriarcalista, com indica el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el terreny representa la vulva i, quant a “conrear”, com a sinònim de “llaurar”, significa “Tenir un home relació sexual amb una dona” i, per això, escriu “qui les ama i en tot les conrea”.

El terrassà passa molt a prop d’on vivia la reina i, quan ella li demana quant en volia, de diners, ell, al capdavall, li respon “Un ull de donzella” (p. 129). La reina, que recorda que tenia els de la seua germana, li’n dona u. Llavors, l’home “va llençar totes les roses, ben llençades i se’n va anar a dur l’ull a la noia. I la noia se’l va posar” (p. 129). Per consegüent, no sols les roses serveixen al terrassà per a atraure la voluntat de la reina, sinó que, així (i després), ell es posa de part de la dona, li fa costat.

Afegirem que, a diferència de la primera part del relat, en què apareixia la veu, la boca, la jove i les dues gitanes que fan que la noia llance flors per la boca, en aquesta segona part, ho fa la vista (els dos ulls) i és un home qui va a la reina (això és, a una autoritat que, ací, empiula més amb una actitud patriarcal).

Més avant, el terrassà aconsegueix, amb el mateix sistema, el segon ull de la jove i “L’endemà, a cal rei, van fer una crida: que es feia un convit de pagesos i pageses. La noia se’n donava un xic de vergonya d’anar-hi, però el terrassà li va fer anar” (p. 129). Per tant, com en altres narracions, copsem un rei molt obert, àdhuc, als llauradors, a la gent del camp. Resulta curiós que, en aquest passatge i en el següent, l’home no vaja a la cort i sí que ho farà la xica. Tocant la manera d’actuar del terrassà en la part en què es parla de la reina, cal pensar que la seua actitud davant la jove no és de tractar de forçar-la a assistir-hi, sinó de proposar-li-ho.

“De seguida que la va veure, el rei va mirar el retrat i li semblava que era ben bé ella. La germana gran ja la va conèixer, ja!” (p. 129). I, com a senyal de triomf de lo femení i de lo matriarcalista reflectit en la xicona, ara, la reina, “En comptes de fer-se servir pels criats, ella els servia a ells…” (p.  129).

Un poc després, el monarca demana a la xica que parle, però ella no ho feia i, quan li diu les primeres paraules, “de seguida, aquella pluja de roses!

Quan el rei va veure caure-li roses de la boca, va dir: -Ah! Era aquesta, la que havia de ser reina!

Va fer treure la corona de l’altra i la hi va posar. I va fer treure el germà de la presó” (p. 129).

En aquestes línies,  copsem trets matriarcalistes: la pluja (associada amb l’aigua i que s’adreça cap a la terra), les roses (amb lo femení, amb la dona jove). A més, encara que el monarca mana i volia que ella li parlàs, la noia ho fa quan considera millor… i ell la recompensa: serà la reina, una regina amb bon cor, garrida, eixerida i intel·ligent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien amb qui es casen, de bon cor i molt obertes

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme, arreplegada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El balcó del serraller”. Cal dir que, al principi, situa dues parts de la ciutat de Lleida: la vinculada amb l’horta (“que donava bo de veure”, p. 634) i la menestral: “dintre de la ciutat, prenia embranzida el treball artesà. Els serrallers, cada vegada, eren més nombrosos i el seu bon fer els donava un prestigi més que ben guanyat” (p. 634). En haver escrit aquestes paraules el 25 de setembre del 2023, considerí que, possiblement, aquest relat tindria a veure amb el creixement industrial del segle XVIII (quan encara existien els gremis). Tot seguit, passí a cercar report respecte al balcó esmentat, trobàrem l’entrada “El balcó del serraller” (http://elblogdelsenyori.blogspot.com/2008/07/el-balco-del-serraller.html), en “El blog del senyor i.”, i poguérem llegir que aquest balcó es bastí en 1761…

Prosseguint amb la narració, veiem que, en un taller de forja, treballava un jove manyà (un fabricant de panys), ben plantat i amb molta destresa. Molt prompte, aquest xicot “ja s’havia guanyat el reconeixement dels companys de feina, de l’amo, que veia en ell un futur bon artesà, i… de la filla de l’amo, que s’havia fixat tant en la seva bona planta com en les dots de bona persona que demostrava amb el treball i amb el tracte amb els altres” (p. 634).

Abans de continuar amb la rondalla, ens resulta significatiu que el narrador plasme unes paraules relatives al propietari i, en canvi, moltes més i destacables, de l’opinió que tenia la dona sobre el jove manyà i què en remarcava ella en el dia rere dia: 1) la bellesa, 2) que era un bon home en els afers laborals i, 3) finalment, i no secundari, en les relacions amb els altres. En altres paraules, la jove considera més important la psicologia de les persones que l’amenitat.

El jove, que nomia Adrià, també s’havia fixat en ella, i li atreia “la boniquesa i la bondat de la filla de l’amo, la Maria” (p. 634). Nogensmenys, ell la respectava i la tenia per una autoritat i, més encara, “d’una situació social superior a la seva” (p. 634). Cal recordar que, mentres que existiren els gremis, dins de cada grup, es diferenciava l’aprenent, l’oficial i el mestre.

Canviant a un altre tema en la mateixa rondalla, captem que, “tant en el cor d’ell, com en el d’ella, cada vegada que es veien -ni que fos de passada-, afloraven nobles sentiments (…) que van anar arrelant i creixent” (p. 634).

A continuació, empiulant amb la sexualitat matriarcal, copsem que, “Amb el consentiment de la seva estimada, un dia, el jove Adrià va plantejar al seu amo el sentiment i l’estima que sentia per la seva filla, per la qual cosa, li demanava el consentiment per a casar-s’hi” (p. 635). Per consegüent, malgrat que el pare, mentres que la filla viu amb ell, és el cap de la casa, és la dona qui, al capdavall, té la darrera paraula en relació amb el fadrí (perquè, primerament, el pot triar ella, no li l’imposa el pare).

El pare, interessat perquè el xicot continuàs endavant la tradició menestral de serrallers dins de la nissaga, li comenta que “la seva filla només es casaria amb qui demostrés ser un bon serraller” (p. 635).

Aleshores, el jove Adrià “començà a freqüentar una vella casa que tenien els seus pares” (p. 635) i hi entrava quan la fosca abraçava la ciutat. És a dir, que ell recorre a la figura de l’experimentat, de qui té més vivències (la casa paternal) i, a banda, dia rere dia.

Finalment, els veïns, creient que Adrià protegia en sa casa un bandoler (Carrasclet), el denuncien a l’autoritat. Ara bé, la Maria i son pare, que eren persones molt obertes i interessades pels altres, es presenten en el moment en què l’autoritat fa obrir la porta. Llavors, tots hi veieren “un magnífic balcó de forja, realitzat pel jove Adrià per amor a la Maria. (…) El pare de la noia manifesta que, ni ell, hagués fet una obra així” (p. 635) i, per això, el pare autoritza que la seua filla es case amb el jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones amb bona empatia, maternals, fortes, respectades pel Poble i molt receptives

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras, és “El forat del moro”. Aquest “forat del moro, situat a la feixa (…), té tal llargària i fondària que arriba fins al celler de casa Fort” (p. 550). Com podem veure, el forat (com si fos un conducte, és a dir, una relació entre dues persones o bé entre una persona i un Poble), és llarg i pregó, dos trets que enllacen amb el matriarcalisme: llarga en el temps, i fonda (perquè està arrelada). Afegirem que, com posa el DCVB, una feixa és un “Tros de terra llarguer en el qual se conreen cereals, llegums o hortalisses”. Per tant, la feixa (la dona) va unida a l’alimentació.

A banda, aquest vincle va des del forat (que pot evocar-nos una cova, un detall femení i maternal, el lloc per on penetren les llavors i el semen, on cova el futur nen i d’on sorgirà el fruit de la sembra) fins a la casa (u dels símbols en nexe amb la dona com també ho fa l’església i qualsevol indret de recepció). És més, l’enllaç té a veure amb el celler (lloc on s’elabora i on es guarda el vi, però, igualment, empiula amb el raïm, la collita del qual s’associa, sobretot, a setembre i a la tardor, dos moments que tenen a veure amb lo femení, de la mateixa manera que ho fa l’hivern). A banda, la casa és coneguda com “Fort” i, com que és forta i la casa i les arrels estan unides, ens trobem amb un passatge que enllaça amb arrels (i, de pas, amb dones) fortes.

Això explica que, com podem llegir tot seguit, “En temps dels sarraïns, va servir de refugi més d’una vegada, i mai els seguidors de Mahoma van atrevir-se a entrar-hi” (p. 550). I, ¿qui faria de refugi del poble sinó eixa caverna vinculada amb les dones, les quals, com ha extret, per exemple, Teresa Vinyoles Vidal, en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, a més de ser, sovint, com un roure, també tenien bona empatia i, més encara, com més cap als segles IX-XII, moment en què podria estar ambientada aquesta llegenda? Com que no hi entraven, pervivia el poble.

Ara bé, el respecte cap a les dones es plasma, igualment, en el fet que, al final del relat, es comenta que “No se us ocorri entrar-hi i, si ho feu, entreu-hi amb una candela encesa a la mà dreta. Si s’apaga, no la torneu a encendre, ni continueu: és el senyal que us està prohibida l’entrada i la coneixença dels seus secrets. Si tiréssiu endavant, esteu exposats a trobar una mort segura…” (p. 551). Tocant aquest passatge, al meu coneixement, vindria a dir que voler penetrar massa en la vida aliena (ací, àdhuc, en la intimitat de la dona que fa de cap del poble) o bé voler saber moltíssim, portaria a tanta claredat que, de rebot, es perdria la part de foscor menester per a una vida matriarcalista. Per consegüent, deixaríem de tocar els peus en terra i, així, la mort (de la persona i del Poble) restarien garantides. 

Com a exemples de la tendència a un major equilibri (si bé favorable a lo femení i a lo maternal) entre els catalanoparlants nascuts abans de 1920, són, com ara, el costum de tractar els temes entre l’home i la dona (encara que, la gran majoria de les vegades, es faça lo que ella ha considerat millor, més adient) i, igualment, la figura del rei (el qual, en lloc de ser propens a l’absolutisme o bé a permetre ser un ninot del poble o d’algunes persones) és un home (o bé una reina o bé una princesa) fort, amb bon sentit de la justícia, amb bona empatia, que té present els punts de vista dels altres, etc.., i, per això, hi ha bones collites i bon ambient en el seu regne (o bé en la casa, en el barri, en la parròquia…). Com podem copsar, les narracions no són alienes a la cosmovisió d’un Poble (des de les autoritats, fins al més pobre) i sí plasmen la realitat, encara que, sovint, de manera simbòlica.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones reconegudes pel Poble, que ‘alleten’ la gent i molt ben tractades

Un relat recopilat en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El nom de Preixana”, en relació amb la població Preixana. En el primer paràgraf comenta que “aquesta és la nostra finalitat: recollir històries” (p. 507).

Un poc després, el narrador afig trets interessants: “Temps era temps, hi havia, en aquest contorn, una gran bassa que, pel que conten, deuria tenir uns cinc-cents metres de llarg per uns tres-cents d’amplada” (p. 507). En aquestes línies, de manera simbòlica, es diu que la influència de la dona (representada per la bassa, un lloc de recepció i vinculat amb l’aigua, femenina) era gran. Igualment, ho confirma quan, tot seguit, comenta que, “per situar-la millor, podríem dir que anava des de l’estela funerària ‘Argar’, fins al lloc on es troba l’edifici de la Cooperativa del Camp” (p. 507). Per consegüent, la seua visió de la vida és matriarcalista i abraça la nit i la foscor (en nexe amb l’estel) i la mort (també en relació amb la dona i amb la mort del dia, al moment de menor llum). És més, hi ha un lligam entre l’estrela (la dona relacionada amb el cel) i la terra (representada per una comunitat de pagesos, d’hortolans, de llauradors i, per consegüent, pel camp). Com podem veure, la dona (com a persona singular plasmada en l’estel) empiula amb la comunitat (la cooperativa) i, a més, amb la terra (el camp). Podríem adduir que lo femení (i, ací, matriarcalista) està junt amb els fills de la terra.

Prosseguint amb la narració, “diu que, en aquesta bassa, s’hi pescava peix i que, per això, a l’escut de la població, s’hi troba un peix nedant” (p. 507). Recordem que el peix està associat a l’aigua, ja que hi viu i s’hi desenvolupa; en altres paraules, és un animal femení, vinculat amb la dona. Si, a més, el peix nada, tenim una poble viu, en moviment, detall que enllaçaria amb el fet que, de la bassa, se’n pescaria molt i n’hi hauria contínuament.

Cal dir que aquest nexe entre el peix i la dona es reflecteix, per exemple, quan, tot seguit, llegim, “A aquest fet, cal afegir-hi que aquest peix porta de nom Anna, amb la qual cosa queda un ‘Peix Anna’, que bé podem interpretar com a ‘Preixana’” (p. 507).

Ara bé, aquest peix, a banda de portar nom de dona i de simbolitzar lo que podríem dir fertilitat marina, va unit al detall que “Diu la llegenda que aquesta bassa era de propietat privada i que la seva mestressa es deia Anna i donava permís a la gent per anar a pescar a la seva bassa” (p. 507). O siga que aquesta llegenda (que cal dir que és curta) concentra fets que empiulen amb el matriarcalisme: dones 1) que són propietàries en zones rurals, 2) que se les tracta de mestressa, 3) obertes al poble i que donen permís per a accedir a les seues possessions (recorden allò de “La porta de casa sempre estava oberta” amb què es reflecteix l’esperit comunitari) i 4) que són generoses amb els habitants de l’indret (la mestressa Anna aprova que es pesque en la seua bassa).

Finalment, com a signe matriarcalista i que enllaça amb el bon tractament (junt amb la bona consideració) que rep la dona en els Pobles matriarcalistes, “La gent, un cop obtingut el permís, deia la frase esmentada, que podia anar a pescar: Peix de l’Anna(p. 507). Aquest tret va en línia amb un altre fet: la Mare Terra és qui proporciona vida, menjar, qui ens facilita que hi haja aliment en el present i en el demà. La diferència és que ací ho fa en un ambient relacionat amb l’aigua, en lloc de fer-ho a nivell general. No obstant això, en ambdós casos, la Mare alleta el nen, i el xiquet (ací, el pescador) li ho agraeix i ho reconeix.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben trempades i llestes, que determinen i persones molt obertes i que fan costat

Un altre relat del llibre de Bernat Servera Ribas Plaguetes d’Història i Cultura. Dites, gloses, cançons i llegendes de Pina”, en què copsem trets matriarcals, és “En Planiol i el Tribunal de la Santa Inquisició”. Hi havia un home que vivia en Pina, Però, pel poble, era molt xerrat perquè vivia amb una amiga i no eren casats. Aviat arribà a les orelles del Sant Ofici aquella acusació i, ben prest, fou citat per anar a declarar davant el Tribunal” (p.  104).

Més avant, llegim que, “En Planiol i la seva amiga es presentaren davant aquell tribunal (…) i, amb molta cortesia, es presentà:

PLANIOL:

-Part de la nit, venc de dia,

que la serena, mala és.

Què volen vosses mercès?

Què vol vossa senyoria?

 

INQUISIDOR:

-I això, què és, sa vostra dona?

 

PLANIOL:

-Això és es meu diamant,

amb qui me colg cada vespre.

Dona ben trempada i llesta!

No en veureu, de més honesta,

a la Seu, dia de festa,

per bé que estiguin mirant.

 

El tribunal, amb les respostes que donà en Planiol, no tengué proves per castigar-los i, contents i alegres, tornaren al poble, i ja mai més els tornaren a molestar” (pp. 104-105). Com veiem, la dona està ben considerada…, fins i tot, per l’home.

Una altra narració, en la mateixa obra i en què captem el matriarcalisme, és “Els lladres de Rafal”. Uns lladres comenten a l’amo, a la madona i al porqueret que es preparen i “que es posassin bé amb Déu perquè els passarien despullats per damunt el foc” (p. 108).

Passa que El porqueret, en sentir tot aquell escàndol, sense fer gens de renou, se’n va anar al poble i avisà dels fets. La gent partí amb garrots, forques, falçs… per donar una bona pallissa als lladres que, quan s’entemeren que arribaven reforços, ho daren a les cames i anaren a amagar-se a la pleta de Son Ribes” (p. 108). D’aquesta manera, el porqueret, junt amb la gent que li fa costat, fan possible que l’amo, la madona i ell es salven i, per tant, es posen de part de les persones bondadoses. 

Un poc després, llegim un altre relat, “La cova des Pa”, en relació amb Ses Coves, una contrada d’on “han sortit moltes històries i llegendes que han arribat fins als nostres dies” (p. 110). A més, veiem que, per eixos paranys i per indrets pròxims, “hi havia un tal Seguí que estava llogat per missatge i, cada nit, anava a jeure al poble perquè la seva dona esperava infant.

Una nit de molta fosca, quan en Seguí passava per davant sa cova des Pa, sentí un gran renou i, de dins aquella malesa, sortí un bou d’or amb unes banyes ben afilades. El bou es plantà davant ell.

Ja vos podeu imaginar el regiró que se’n va dur aquell pobre home!” (pp. 110-111).

Cal dir que, en les Illes Balears, és molt comú el mot “missatge” aplicat a un treballador llogat per a un temps o bé, com ara, per a un criat, i en vincle, per exemple, amb una possessió. Com hem pogut veure, la figura de l’home no és precisament la d’una persona valenta i, a més, afegirem que el bou està vinculat amb la dona (com ho reflecteixen les banyes que porta en la banda superior, amb forma de lluna). Igualment, apareixen la nit, la foscor, una cova (lloc d’acollida), una dona (el bou, en nexe amb la fertilitat) més forta que ell.

A continuació, “El missatge li demanà:

—De part de Déu, què voleu?

El bou es posà amb les potes del davant damunt les seves espatles i, en veu baixa, li digué:

—Si no pagues es deute que tens, ningú de la teva nissaga arribarà a fer fortuna” (p. 111). En altres paraules, l’home és, per dir-ho així, “el ruc de càrrega”… si no segueix els dictats de la dona (ací, el bou), qui li determinarà el futur.

Llavors, “El pobre home, en sentir aquelles paraules, partí com un llamp cap al poble tot regirat. Arreplegà els doblers i anà a pagar els deutes que tenia.

A partir d’aquell dia, el bou no tornà a molestar el pobre Seguí i pogué passar tranquil per aquell indret” (p. 111). Per consegüent, la dona marcà el compàs de l’home i, com que ell tornà el deute que li tenia, el missatger pogué viure en pau i lliure de pressions per part d’ella.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que protegeixen el Poble, els llauradors i molt obertes

Prosseguint amb goigs, afegirem que el 9 de juliol del 2023 n’accedírem a uns a la Mare de Déu de Son Perot de Pina, els quals figuren en el document “Plaguetes d’Història i Cultura. Dites, gloses, cançons i llegendes de Pina”, de Bernat Servera Ribas, editat per l’Ajuntament d’Algaida (Illes Balears) en el 2003. Diuen així[1]:

LA MARE DE  DÉU DE SON PEROT DE PINA[2]

 

Per tots los seus devots

 

COR

Oh, Maria Immaculada,

Mare del que tot ho pot!,

amparau la gent honrada

que us visita confiada,

baix de la verda enramada

del coster de Son Perot.

 

ESTROFES

I

Del roser de Lourdes,

sou la rosa blanca,

-Benhaja la branca

que hem vista arrelar[3]!-.

Siau font de gràcies,

oh, Mare Divina,

pel terme de Pina

i els d’allà d’allà.

 

II

Beneïu les viles

i els grans plans estesos,

pastors i pagesos,

gents de pau i bé.

Dins els cors feis créixer

l’Esperança forta,

l’Amor que conforta,

la Fe que sosté.

 

III

I, al qui us da, Maria,

vostre altar de roca,

al que amb fe us invoca,

dau-li bona sort:

virtuts, alegria,

i al camp bona anyada…

Siau-li Advocada

en vida i en mort!

 

MARIA ANTÒNIA SALVÀ” (p. 81).

Com podem veure, la dona (ací, Nostra Senyora) empara el Poble i, sobretot, les persones de bon cor. A banda, en la primera estrofa, copsem la paraula “font”, la qual té molt a veure amb lo femení (com també la terra i l’aigua) i amb el matriarcalisme.

Adduirem que Nostra Senyora és qui beneeix les poblacions (i, per consegüent, les protegeix… com també ho fa al Poble), entre altres motius, pel bon cor i pel caràcter pacífic dels habitants de la contrada.

Igualment, la Mare de Déu de Son Perot de Pina aporta esperança, fortalesa, estima per la gent (i entre els pobladors), confort (en el sentit de donar força) i fe en el demà (la qual va adjunta a tocar els peus en terra).

Finalment, veiem que la dona (ací plasmada en Nostra Senyora, una persona que també té en compte els llauradors) fa costat a qui li demana ajuda: bona sort, virtuts, alegria i bones collites.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Amb lleugers retocs ortogràfics.

[2] Com podem llegir a peu de la pàgina en què figuren aquests goigs, és una “Reproducció de l’himne La Mare de Déu de Son Perot de Pina, de Maria Antònia Salvà”.

[3] En l’original, “arrelà”, resultat de pronunciar “arrelar”.

 

Plaguetes de dites, gloses, cançons i llegendes de Pina (Bernat Servera Ribas)