Una altra narració que figura en l’obra de Joan Bellmunt i Figueras i en què es reflecteix el matriarcalisme és “El Peu del Romeu”, en què també apareix Sant Jaume. El sant peregrinava cap a terres catalanes i ho feia “de la banda de Saragossa i va arribar fins aquí acompanyat pel seu ruquet” (p. 435). En altres paraules, ho fa procedent de terres de cultura patriarcal (Saragossa, en relació amb la cultura aragonesa).

“En arribar a l’actual Butsènit, (…) el sol de la tarda baixava ràpid i aviat es faria fosc (…). Des d’allí, veia, al lluny, el portal que donava accés a Lleida, venint per aquell costat” (p. 435). Cal dir que, fins i tot, simbòlicament, es plasma lo matriarcal: passa de terres amb llum (patriarcals) a terres on predomina lo fosc (la vesprada ben avançada i l’inici del vespre, trets que enllacen amb la dona, amb lo femení). Aquest detall simbòlic es repeteix en passatges posteriors.

Mentres menjava el pa que duia, “va pensar que entraria a la ciutat [de Lleida] per a passar la nit a cobert en algun hostal” (p. 435). Per tant, si, en el relat anterior, Sant Jaume recorria a un aixopluc, ací ho fa a un hostal: en el fons, un lloc d’acollida i en nexe amb la dona com una mena de retorn a la mare. I ho faria en plena foscor nocturna.

Més avant, reprén el camí, ja fosquejant, se li clava una punxa en el peu i, malgrat que aplega a la ciutat, en trobar-se en una cruïlla (símbol de la presa de decisions, del camí que u tria), tenia dues opcions: enfilar-se amunt per un carrer o llevar-se el mal del peu. Ell no tria la ciutat, sinó resoldre el mal, és a dir, “asseure’s en un pedrís que allí hi havia i treure’s aquella punxa” (p. 435). Per consegüent, ell prefereix la força que li dona la terra (el banc de pedra adossat a una paret i, així, tocant lo terrenal, com ho fa lo femení i el matriarcalisme).

Adduirem que, encara que la figura de l’home siga un sant, no és el personatge fort, motiu pel qual, “com que la nit ja era tancada i tot era negre (…), no hi veia un borrall” (p. 435).

A continuació, el narrador ho exposa de dues maneres que ens permeten copsar el matriarcalisme i el fet que la dona té la clau per a la solució de la situació de l’home: “Fou, en aquell moment, que es va produir el fet (…) i la llegenda ens en dóna dues versions. La primera ens diu que van baixar la Mare de Déu i uns àngels del cel que van fer llum al sant, perquè es pogués treure la punxa” (p. 435). O siga, que la dona ho fa acompanyada de nens. Comentaré que els àngels, en aquest cas, m’han recordat una frase que deia l’àvia paterna de ma mare (Consuelo, nascuda en els anys setanta del segle XIX) i que, a ma mare, sempre li ha fet pensar que l’àvia Consuelo havia tingut xiquets que li haurien mort molt prompte: “Àngels i serafins tinc en el cel”. Són els dos (mare i fills, Nostra Senyora i els àngels) qui salven el sant (l’home) i, a més, amb una miqueta de llum enmig de la foscor (dos colors en la nit, el de l’obscuritat i el de la claror, en lloc de només u, és un tret que podríem empiular amb lo matriarcal).

Igualment, “la segona conta que foren els infants de la ciutat que van acudir amb fanalets a fer llum a l’apòstol que, així, es va poder treure la punxa i continuar el seu camí” (p. 436). El 29 de juliol del 2023, mentres escrivia aquestes paraules, em vingué al pensament la figura del Nen Jesús i de la Mare de Déu en Nadal, quan se’ls acosten els pastorets. ¿No fou el nen, Jesús, qui aportà llum, esperança, als que es menaven cap a l’establia a l’inici de l’hivern? Sí. I, per una altra banda, ¿no caldria pensar que el xiquet, per la seua edat, ho fa acompanyat de la mare? Sí.

En el paràgraf següent, podem llegir que “El bon sant -agraït- va beneir la ciutat i li va augurar tota mena de benaurances i, d’una manera especial, als infants que havien acudit en el seu ajut” (p. 436). Per consegüent, captem que l’home, entre altres coses, es posa al costat dels nens (símbol del futur).

Però no sols es recompensa els infants: tot seguit, el text comenta que, “En record d’aquell fet, en aquella cruïlla de camins, s’hi va construir una capella, la titular de la qual era la Mare de Déu (…), recordant que ella i els àngels havien baixat” (p. 436).

Finalment, com que Sant Jaume fou agraït amb els xiquets i amb Nostra Senyora, “fou posada la imatge de l’apòstol a la façana (…) i tot fill de Lleida l’estima” (p. 436). Per això, veiem una relació matriarcal entre el microcosmos (principalment, els nens), la mare (la Mare de Déu) i el macrocosmos (l’apòstol) i, podem afegir que el sant no ha sigut acollit (en imatge i tot) pel poble, simplement, pel fet de ser sant o bé de ser apòstol, sinó que s’ho ha hagut de guanyar. La recompensa li ha vingut d’un poble matriarcal, terrenal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.