En aquesta línia, l’estil amb què es dirigeix part de la política catalana, com ara, de partits vernaclistes i de les bases, em fa pensar que, certament, aquest maneig es mena amb molt d’encert i que s’obrin ponts al respecte entre persones de distintes generacions i de parers diferents, però d’una visió, en molts casos, cristiana i, això sí, amb una actitud acollidora, amb molta iniciativa i que prefereix cercar pactes en què les dues parts ixen guanyant molt i per lo tel·lúric, en lloc d’exercir una política de direcció i social que tractàs d’oblidar les diferències existents i d’uniformitzar la societat catalana, això és, els membres que la integren, i de parlar de bé comú però, en el fons, amb la intenció de fer fi, bàsicament, de cara a la galeria.

Aquest model de governar es tracta, al meu coneixement, com al de moltes persones, d’una actitud molt encertada i que aprove: 1) ni abraça la dependència de lo que siga castellà, simplement, perquè té més força política i, així, resultaria més còmode viure i desenvolupar-s’hi, 2) ni acull una actitud de rebuig a tot lo que no siga d’arrels catalanes, puix que 3) aposta per bastir enllaçaments per a generar més acull entre hòmens i dones, entre persones de Pobles, de generacions i de punts de vista diferents i que ni cerca la imposició com a mitjà per assolir els objectius, ni aprova lo que aniria contra les tradicions autòctones catalanes però, això sí, donant molta llibertat als altres i, a més, en pro del progrés transigent amb el passat i amb lo terrenal.

Per això, considere que podem aprofitar aquest llegat cultural que hi ha entre nosaltres (catalans, valencians, balears, etc.), que té arrels ben antigues i que encara perviu, com a exemple a introduir i, àdhuc, a expandir (com ara, mitjançant l’ensenyament junt amb publicacions i mitjans de comunicació social), perquè connecta amb la igualtat, no entesa en el seny formal, ni a deixar les coses com estan, sinó a estar oberts a evolucionar (tolerant de bon grat el passat) acollint, altrament, lo vernacle, a partir de la consciència que la nostra vida ens pertany.

Així, com veiem en el llibre “Cataluña mil años atrás (Siglos X-XI)”, de Pierre Bonnassie, en els segles X i XI, “Lo sorprendente en estas primeras comunidades de hombres libres es (…) que (…) Nunca se efectúan delegaciones de poder: todo es asunto de todos. El acceso a la libertad viene acompañado de una radical exigencia de igualdad: ‘y si alguien de vosotros quiere estar por encima de los demás, que sea relegado a lo más bajo’, declara una cláusula de la carta de Cardona, inspirada, desde luego, por sus destinatarios” (p. 133). Capim com estudiar els nostres ancestres i lo pretèrit, fins i tot, allò que va d’ençà de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (en l’any 476) fins al segle XI i en relació amb lo que, un poc després, es constituiria com a Catalunya, ens reporta i ens serveix per a fer camí amb estil en pro de lo terrenal en aquest segle XXI…, donant preferència a tombar molts prejudicis sobre l’Edat Mitjana i també sobre la identitat catalana. Ben mirat, podem dir que sempre hi ha persones que donen valença a aquestes investigacions i a aquesta manera d’entendre la vida, però que no deixa fora la millora, la progressió, l’acolliment de lo català matriarcalista, el fet que la vida d’una persona és d’eixa persona i no de cap altra i no cal dir que no fer cap mena de declaració de guerra ideològica o de parers contra lo autòcton, ni contra lo que esdevingué abans. Això sí, oberts als arguments i a lo femení.

I dic tombar molts prejudicis, perquè, com he pensat algunes vegades, amb motiu de les manifestacions que hi ha hagut en Catalunya i de les respostes per part de persones de bon cor i dialogants (amb qui he tingut ocasió de raonar molts dies), el fet de no informar-nos sobre el nacionalisme espanyolista d’arrels castellanes, mitjançant un major coneixement de la nostra història (en el fons i, sobretot, involuntàriament), no deixa de ser una manera passiva en pro del nacionalisme castellanista i colonialista i que, un pas molt important és reportar-nos més sobre el passat de Catalunya[1] i referent al seu canvi positiu; però, igualment, per exemple, la lectura d’escrits o de discursos de papes del segle XX i d’altres persones vinculades amb el món cristià i amb el català del segle XIX.

En resum, sí que hi ha una opció, pel cap baix, per a reconduir el Poble amb espenta i amb estil matriarcalista, maternal i amb la simpatia de molt governants i de molts polítics i posant al davant lo vernacle, la part feminal, baixar a terra i adoptar detalls dels segles de l’Alta Edat Mitjana (en lloc de rebutjar-los com a antics o com a desfasats) i, a més, com ja ho fem moltes persones, principalment, promovent la nostra identitat i lo que hi és relacionat. Però, sempre, en disposició d’avançar i lliure d’antagonismes, però tenint-los presents com a part de la societat en què vivim, del present.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Sobre Catalunya, perquè fou el punt de partida de la cultura catalana que, després, els repobladors, portarien al Regne de València i al de Mallorca. I, quan dic Catalunya, tinc present que, al principi, eren comtats independents i que, uns segles després, es constituiria com un estat independent.