Arxiu d'etiquetes: la dona com a font de vida

Dones ben considerades, com a font de la vida i molt obertes

General, , ,

Una altra llegenda en què es reflecteix el matriarcalisme és “Les viudes d’Astell”, recollida en l’obra de Joan Bellmunt i Figueras. Un capellà aplega a un poble i, com que el mossèn era molt dolent, decideixen matar-lo.

“Va passar el temps i un nou capellà s’encarregà de les ànimes del lloc (…). El nou capellà, amb el pas del temps, es guanyà la confiança de tothom” (p. 615). Com veiem, hi ha un pacte entre els veïns (tret vinculat amb el comunalisme) i, en acabant, el narrador es posa de part del segon capellà, com en altres relats.

Nogensmenys, com que un home ho digué al capellà i ell ho denuncia a la justícia, només s’alliberen alguns hòmens i totes les dones. “Fou llavors quan les dones, les viudes, van marxar muntanya amunt, fugint d’aquell indret i refugiant-se en una cova, on van passar la resta dels seus dies” (p. 615). Cal dir que ací es plasma el retorn a la mare (en el relat, simbolitzada per la cova), al lloc on havien nascut.

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes, i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “La font Menjadora”. “A la muntanya d’Astell, hi ha una font d’aigua que és coneguda com la font Menjadora, gràcies a les propietats que se li atribueixen de despertar la gana a aquell que l’ha perduda, ja sigui persona o animal” (p. 615). Més avant, podem llegir que “el capellà n’explicà les excel·lències a tota la clerecia i als pobles on acudia. L’aigua de la font, que és ubicada en un paratge de molta alçada (…), és molt bona i hi acudien mares a dur-hi llurs fills (…). Tothom coneixia les seves propietats” (p. 615). 

Per consegüent, la dona està ben considerada, àdhuc, per autoritats religioses (ací, el capellà). Empiulant amb eixa consideració, també veiem que la font està en un lloc molt alt (de la mateixa manera que hi estaven molts indrets pagans, abans de ser santuaris cristians o ermites).

Un dia, el capellà veié que el seu gosset no menjava i, finalment, recorre a un pastor del poble (qui actuarà de manera molt oportunista): el pastor rebia un bon menjar de la majordona del mossèn i, en lloc de portar-lo al gosset, se’l menjava i, en tot cas, donava al ca algun os que sobrava.

Finalment, podem llegir que “El pastor, a mitja tarda, deslligà el gosset del costat de la font, el qual, en veure’s lliure, potes ajudeu-me, emprengué la baixada cap al poble” (p. 617) i fa via cap a on eren el capellà i la majordona.

El capellà, agraït, donà una paga al pastor i, des d’aleshores, promogué l’aigua de l’esmentada font (p. 617), tret que equival a dir que ho feia de la dona, ja que la font, entre altres coses, ho és de la vida i està associada a lo femení.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles en relació amb la terra, amb la foscor, amb l’aigua i amb dones amb argent

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El cant dels galls”. Així, comença dient que els sarraïns, “després de molts segles d’estar aquí (…), els comtes que hi havia llavors a Catalunya van decidir que ja n’hi havia prou que la nostra terra fos ocupada per gent de fora i van iniciar la Reconquesta per fer fora els invasors.

Van anar conquerint, pas a pas, tot el territori” (p. 425), detalls que empiulen amb l’interés per la història de la terra, amb el terreny, amb zones catalanoparlants. Adduirem que la victòria sobre els sarraïns té lloc de nit i que, encara que qui fa de mitjancer amb el cap militar (Ramon Berenguer IV) i li aplana el camí és Déu (p. 426), no deixa, per això, de ser un símbol que enllaça amb lo matriarcal: la nit, la foscor.

En el relat vinent, “La campana”, també captem el tema de la terra. Al principi, es comenta que els Alamús tenien dues campanes: “Amb l’una, tocaven per desfer les tempestes d’estiu, quan es presentaven  (…), cosa que sempre aconseguien.

L’altra servia per a tocar el toc de sometent (…), que era l’encarregat de defensar el poble en cas de perill” (p. 426). De fet, aquesta segona campana “va tenir una gran importància a l’hora de vèncer les tropes franceses” (p. 426) en el primer quart del segle XIX: el seu so potent feu que acudissen persones de tots els pobles de la rodalia i que s’alçàs una gran polseguera. Aleshores, “Els francesos, pensant que era un nombrós exèrcit, (…) van fugir corrent abandonant el setge del poble. I fou d’aquesta manera com els Alamús es van poder salvar” (p. 426). De nou, veiem que, com en altres narracions, venç qui coneix més el terreny, no qui podria tenir més recursos militars. I, de pas, el matriarcalisme perviu, en lloc de claudicar a lo patriarcal vinculat amb l’anticlericalisme i amb el laïcisme que enllacen amb la llengua francesa.

Una altra rondalla en què també es reflecteix el matriarcalisme és “La troballa del tresor”, en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras. Els sarraïns, que veien que els comtes de Barcelona i d’Urgell dominaven i que avançaven cap a les terres de Lleida, com que “hi guardaven dos tresors molt valuosos, van decidir amagar-los abans no caiguessin en mans cristianes” (p. 428).

Es tractava d’un alcarràs, o siga, d’una “gerra de plata esmaltada i plena de diamants que tenia la sultana.

L’altre tresor era una copa d’or, incrustada amb pedres precioses, que havia pertangut a Abd-al-Rahman III (891-961) i que tenien com el tresor més preuat de tot el món musulmà.

‘L’alcarraz’ van amagar-la a la vora del poble, mentre que la copa d’or van decidir portar-la lluny, molt lluny (…), però a l’altre costat del riu” (p. 428). Afegirem que, com en altres narracions, entre els musulmans (o entre els forasters, com ara, castellans), lo masculí està més ben considerat i, àdhuc, els personatges que hi tenen a veure.  A banda, el tema del costat (femení) i el de la llunyania (masculí) empiulen amb rondalles d’altres obres narrades per catalanoparlants i amb el fet que la dona està al costat del poble.

Ara bé, en els passatges següents, veiem com, en les cultures matriarcalistes, els habitants es posen de part de lo femení, de la dona i de lo relatiu a la terra, no de lo llunyà: “passat el temps, van trobar la gerra de plata esmaltada i plena de diamants que tenia la sultana. I, com que la gerra és sinònim d’aigua i l’aigua és riquesa, van pensar que era la troballa ideal per a donar nom a un poble que, amb el temps, i gràcies a l’aigua, es convertiria en un veritable jardí ple de prosperitat (que és el que hi ha avui a Alcarràs)” (p. 428). Per consegüent, la gerra (atifell d’acollida i femení), la plata (de color fosc) i l’aigua (tret matriarcalista junt amb la terra, ací, com a font de vida) estan en nexe amb la riquesa de la terra i, de rebot, de la població, amb la prosperitat. És a dir, que els catalans de la zona abraçaren el matriarcalisme (lo que tenia a veure, sobretot, amb la dona) i això els protegí i els feu possible eixe jardí (un altre símbol que enllaça amb lo matriarcal i present en moltes narracions tradicionals en llengua catalana anteriors a 1932).

En canvi, “La copa d’or d’Abd-al-Rahman, amagada davant de Lleida, no la van trobar pas i encara avui hi és amagada” (p. 428).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen vida a la terra, que fan fèrtil la sexualitat i molt obertes

General, , ,

Narracions plasmades en “Plaguetes d’Història i Cultura. Dites, gloses, cançons i llegendes de Pina”, de Bernat Servera Ribas, del 2003.

Una de les rondalles recopilades per Bernat Servera Ribas en l’obra “Plaguetes d’Història i Cultura. Dites, gloses, cançons i llegendes de Pina”, que es titula “Com va néixer sa font de Pina”, reflecteix el matriarcalisme. Així, comenta que, “Quan sant Vicenç Ferrer anava pels pobles de Mallorca predicant, un dia passà per Pina i, en esser a l’entrada del poble, es va aturar a l’ombra d’un lledoner, es va asseure damunt una roca i demanà si hi havia aigua per beure” (p. 100). Per consegüent, l’home s’acosta a l’ombra (tret vinculat amb la foscor, amb la dona), a un arbre (el qual també hi té a veure, ja que, com ara, posa les arrels en terra i, a banda, relaciona el passat i el futur, lo que hi ha sota terra i les fulles, les àvies i els nets), damunt una roca (una dona que li proporciona força i que el relaciona amb la terra).

A continuació, podem llegir “—Que vol dir no hi ha aigua!—exclamà.

Agafà al seu gaiato amb les mans, pegà tres cops damunt la roca i digué: ‘Qui és nat i naixerà, sa font de Pina no veurà eixugar’.

Idò, què me’n direu? D’aquella penya, va sortir un brollador d’aigua clara i fresca que rajà amb força i que, fins als nostres dies, mai no s’ha aturada” (p. 100). Així, podem copsar que l’home (ací, el sant) no deixa caure la dona (plasmada en l’aigua, en la font i com a generadora de vida) i reapareix la jovenesa (la frescor i la força de la vida).

Igualment, “Els veïnats dels pobles del Pla organitzaren anar a Lluc per demanar a la Moreneta bones pluges i, així, acabar amb aquella terrible sequera.

Miraren a on es podrien aturar per abeurar les bèsties i l’única font que trobaren fou la de Pina.

En aturar-se per abeurar el bestiar, foren molts els que deien: ‘Quin bé teniu en aquest poble!’” (pp. 100-101). En altres paraules, els habitants del Pla se’n van a Lluc, on està la Mare de Déu de Lluc (si més no, patrona de l’illa de Mallorca), la qual és de color negre (el vinculat amb la vellesa i amb la foscor i molt present en rondalles i en altres narracions recopilades en llengua catalana abans de 1932).

Un altre relat plasmat per Bernat Servera Ribas, en el mateix llibre, és “Es Pitxerel·lo”. Aquesta narració compta amb una part que és eròtica. Diu que, en la possessió Son Servera, les terres aplegaven fins al torrent i hi havia un home, el Pitxerel·lo. “Conten que era un esclau moro que tenia uns poders excepcionals com era fer ploure, conèixer la classe de terra tastant-la i saber el que hi anava millor per sembrar-hi, es desplaçava damunt un boc salvatge i moltes coses més” (p. 102). Aquestes línies ens poden remetre al tema de la conquesta de les Illes Balears per part, la gran majoria, de catalans que s’hi desplaçaren en el segle XIII i que, els qui millor coneixerien la terra, en aquell moment, serien els musulmans (motiu pel qual apareix la figura d’un esclau que ho és).

A continuació, copsem que, “Un dia d’estiu que les senyores havien anat a fer una volta per les vinyes que hi havia al comellar, l’amo digué a l’esclau:

—Per què no fas ploure i farem córrer aquestes senyoretes?” (p. 102). Cal dir que, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, “ploure” està associat a caure aigua dels núvols, a ejacular i, en tercer lloc (i prou en línia amb el text), a “Tenir un home relació sexual amb una dona”.

Tot seguit, “L’esclau agafà una grapada de palla humida i li donà foc. Aviat, sortí una fumassa blanca. Aquell fum es convertí amb un nigul[1] que ben aviat tapà tot el comellar i es posà a fer un bon ruixat.

L’amo, en veure que plovia tant, demanà a en Pitxerel·lo si ho podia aturar. L’esclau li digué que allò sí que no ho podia fer i les senyoretes arribaren a les cases ben banyades” (pp. 102-103). Per tant, com que la palla estava humida (això és, el penis) i li donà foc (l’activa), n’ix el semen (la fumassa blanca). Aquest fum prompte tapa el comellar, la depressió que hi havia en el niu (en aquest cas, en relació amb la vulva) i, més avant, l’arruixat (la llet de l’home, les llavors).

Les senyoretes aplegaren a casa ben banyades…, fruit de les relacions sexuals que aquell home (i, potser, més) havien tingut amb elles. Recordem que, en l’esmentat diccionari, el bauprès té a veure amb el membre viril i, quant a “banyar el bauprès”, amb “Introduir el penis durant les relacions sexuals”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] Núvol.

 

Plaguetes de dites, gloses, cançons i llegendes de Pina (Bernat Servera Ribas)