Una altra narració que figura en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, en edició de Rafael Beltran, i amb trets matriarcalistes, és “Un altre que se’n va a Cuba!…”, com ara, pel paper protector i conhortador de la mare. Així, “Això diu que era que, en una vila, una parella de jóvens es van casar. Al poc de temps, l’home se’n va anar a Cuba i, és clar, tothom es va estranyar molt del fet que una parella de novençans se separara.

La novençana no tenia consol, així que sa mare es va gitar uns dies en companyia de la filla per aconhortar-la” (p. 430).

Però la cosa no acabava ací, puix que “El pare de la novençana era molt encuriosit (…) a saber el motiu pel qual el gendre havia abandonat la seua filla. Per tant, va pensar d’amagar-se davall del llit per escoltar les converses entre la mare i la filla i veure si, així, se n’assabentava” (p. 430), de manera que ell passa a territori femení, que és on rau la resposta.

A més, “una nit, la novençana va contar a sa mare que el seu marit havia descobert que ella li havia estat infidel amb el senyor rector. Per això, se n’havia anat a Cuba, per fugir de la vergonya i perquè no suportava conviure mai més amb una dona així” (pp. 430-431).

Aleshores, la mare, que ha estat més eixerida que la filla al llarg de sa vida, li demana com és que el gendre ho ha sabut “Si jo, tota la vida m’he gitat amb el rector i ton pare no ho ha sabut!” (p. 431).

“Ai, carai!  Elles no sabien que el pare i marit respectiu se les escoltava! I, així, este se’n va eixir del seu amagatall (…) i els va dir:

-Un altre que se’n va a Cuba!…” (p. 431).

“I no van valdre de res, ací, les llàgrimes i els precs de la mare i de la filla. El pare va agafar les seues coses i se’n va anar en un vaixell cap a Cuba i no en va tornar mai més.

I la mare i la filla infidels van romandre soles, passant més fam que una serp en un forat i pobres per sempre més.

I és que només el que no es fa, no se sap!” (p. 431).

Sobre aquestes darreres línies, m’evoquen un fet personal que vaig viure i, igualment, en relació amb temes sexuals (però amb una xiqueta de sis anys i dos mesos). Deu anys després, la mare intentà convéncer-me que la xiqueta, qui m’havia fet una acusació falsa, tenia sentiments. La meua resposta fou que jo també en tenia… ¡Com si aquesta part de la persona només fos pròpia de dones, de xiquetes! I no cal dir que, de setembre del 2016 en avant i, més encara, a partir de mitjan de març del 2017, no vaig signar res a favor de les dones en temes sexuals, perquè, al cap i a la fi, d’una manera pareguda a la de l’home que decideix anar-se’n a Cuba, prefereixes tenir el cor net i no caure en una síndrome d’Estocolm, ni en una candidesa que et rebaixaria com a persona i que permetria que l’altre (en el relat, la mare i la filla) abusassen més dels hòmens (en la narració, principalment, del pare de la novençana).

I, en el meu cas, en nexe amb dones que es defineixen públicament com a feministes i com a contràries a lo patriarcal,… i que inclinen el cap davant la cultura castellana i davant els qui la promouen legalment i tot (per exemple, la gran majoria dels molts polítics valencians que es presenten com que són d’esquerres, mitjançant el silenci i a través d’una submissió als governs espanyols), encara que la castellana, històricament, ha estat vinculada amb la mentira i amb furtar, com ja indicava Francesc Eiximenis, en el segle XIV, en el capítol 894 del llibre «Lo Crestià».

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.