Continuant amb cançons arreplegades per la folklorista Simona Gay (1898-1969) i que figuren en l’esmentada obra, hem triat “A Sant Jaume de Galícia”, en què hi ha signes associats al matriarcalisme. Així, per exemple, una fadrina diu
“Si som fet una promesa,
a Sant Jaume de Galícia,
me’n som anat a dinar
a l’hostal d’aqueixa vila (bis).
L’hostessa d’aqueix hostal
n’és un bri massa atrevida,
el fadrí n’és vergonyós
(…) si li’n demana un petó” (p. 214),
de manera que coincideixen amb com apareixen simbolitzats l’home i la dona en moltes rondalles i, àdhuc, en parelles catalanoparlants en què la dona havia nascut abans de 1920.
És més: ambdós són condemnats per la justícia i
“Si ne veu venir sa mare
(…) a ne vostè i a la companyia,
vinc a despenjar el meu fill,
que encara és tot ple de vida.
(…) Això és un miracle del cel
fet de la Verge Maria (bis).
Han despenjat el fadrí
i han despenjat la fadrina.
El fadrí ha viscut un any” (pp. 214 i 216).
En altres mots, la mare tracta de salvar el fill i, més avant, la Mare de Déu (la segona mare en la composició) adoba que tant el xic com la xica resten protegits i, a més, la marona recupera el seu xicot. Per tant, es plasma el tema de la maternitat i allò que se sol sentir en el parlar popular: “Una mare no abandonaria mai un fill”.
En la plana 220, entrem en “Corrandes”, cançons prou populars en tot l’àmbit lingüístic, com ara, els primers versos:
“De cançons, en cantaria;
de cançons, en cantaré.
Ne tinc, les butxaques plenes:
per vós, les deslligaré.
Corrandes són corrandes
i corrandes són cançons,
no hi ha millor barreja
com minyones i minyons.
(…) Tramuntana s’ha girada
de per amunt i de per avall:
els homes porten l’albarda
i les dones van a cavall” (p. 220).
Sobre aquesta darrera estrofa, direm que, mentres que l’home és qui porta el fardatge (el DCVB defineix “albarda” com un aparell “que serveix per cavalcar i per dur càrrega sobre bísties de peu rodó”), la dona és qui el mena (bé si ella va a peu i empunya el cavall mentres que l’animal transporta el pes, bé si la xicota és damunt de l’albarda). Com solem dir: “L’home és el ruc de càrrega”.
Sense deixar fora la joventut, afegirem que, en la composició següent, “Consell al jovenet”, la lletra indica què han de fer els fadrins en festejar. De totes maneres, hem considerat interessant uns mots que addueix l’estudiosa en acabar una explicació posterior: “La casa dels Fons era acollidora. Es deia: ‘Això és la casa del Bon Jesús: quan es despara taula per l’un, es para per l’altre’”, un tema que hem tret en la recerca. I, ben mirat, agrega que, en la muntanya de Bula d’Amunt, les veus fresques “cantaven les cançons populars” (p. 222).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
