Una altra narració en l’esmentada antologia de Rafael Beltran, i que evoca altres relats escatològics i, igualment, la figura del petit deixondit davant del personatge de més pes, és “La criada golafre”. Una criada prepara un perol amb cigrons i botifarretes de carn per a la senyoreta.
Passa que, a mitjan camí, la casera pensava “’Este perol d’arròs, jo me’l menjaria tot sencer. Que bo que deu estar! Ara em menge una botifarreta’. Així, la va agafar d’un pessic i se la va menjar’.
Quan s’acostava a ca la senyoreta, (…) [ va pensar]: ‘Ja sé què li haig de dir!’” (p. 394). Cal dir que, en el lllenguatge eròtic (per exemple, present en algunes contarelles i en cançons), la botifarra va associada al penis i, així, la casera acull i accepta (l’engul, “el traga”) l’home.
En canvi, en aplegar a ca la senyoreta, la dona veu que manca una part del menjar i ens endinsem en unes línies que lliguen amb la d’una contalla molt coneguda en què una rica, per ser tan exigent, a poc a poc, perd la seua condició de benestant i esdevé pobra:
“-Què li passa a l’arròs? Allà, al mig, hi ha un buit!
-Sí, senyora. Vós veureu: és que, quan venia cap ací, en passar sota un balcó, de dalt, han fet una salivada i jo, d’un pessic, li he llevat la botifarreta, a què havia caigut damunt.
-Ai, quin oi! Quin oi! Jo ja no vull l’arròs: fes el que en vulgues!
Això és el que la criada volia. Quan se’n va entrar al guisador, que la senyoreta no la veia, ella es va menjar tot l’arròs, burlant-se bona cosa de la seua senyoreta” (p. 394).
Finalment, hi ha uns versos en què torna a aparéixer la part de la senzillesa, per mitjà d’una cosa tan universal entre els humans i tan habitual com és fer de cos:
“Conte contat, conte arrematat!,
per la ximenera, se n’ha anat,
cauen anissos i torrat,
i, qui no s’alce, s’ha cagat!” (p. 394).
Adduirem que, en aquest final, les menges, la recompensa, davalla, se’n va cap a la terra i ens podrien recordar alguns fets de la festa de Nadal i, si no, la del bateig d’un nounat: els dolços que tirava el padrí que no desitjava ser qualificat d’agarrat, d’escanyapobres.
Una altra rondalla de l’obra “Rondalles populars valencianes”, amb signes tel·lúrics i que, altrament, podríem empiular amb fonts posteriors als anys seixanta i en què comencen a minvar els papers tradicionals i, àdhuc, en què hi ha una mena d’abraçada de la cultura patriarcal castellana, és “L’home que no sabia manar”, compilada per una dona nascuda en 1973 i per un home de l’any 1969 i publicada en el 2005 (p. 408).
Tot i que el text és en nexe amb la ben coneguda “A ta casa, vaca!”, el títol ja ens dóna un primer missatge: la feblesa masculina. ¿Som davant la figura de l’home, com, popularment, podem oir més d’una vegada, sense collons, d’un marieta? “Uns viatjants anaven de vila en vila i repartien coses a les cases que manava l’home” (p. 407). Uns mots ben il·lustratius. Així, amb uns quants hòmens.
Nogensmenys, en aplegar a una altra, el marit diu que volia un cavall i, quan la dona s’atansa on era l’home i ho veu, li comenta: “No m’agrada. I, ¿no t’agrada aquell, tan rebonic que és el cavall? (…) Aquell és més bonic.
-Ai! Té raó. No: eixe, no. Doneu-me aquell.
No vos en done cap, que vós no hi maneu! Ací, a la vostra casa, no maneu vós: mana la dona.
I no s’emportà res” (p. 408).
Una qüestió que ens podríem fer és si, pel fet que un home no comande en la casa, ja és un drap i no hi cap l’eixart home-dona, tan comú en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants.
En eixe seny, si llegíssem les contalles més típiques (“A ta casa, vaca!”), els hòmens (marits), immediatament i sense afrontar-se, volen una vaca, no es desconsidera que la trien. I, al capdavall, apareix l’home flatós i, en realitat, indecís i que deixa la darrera paraula en la seua dona (“Ho comentaré a la meua dona…”) i, per això, els repartidors li diuen que ell també haurà de rebre una vaca.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
