Arxiu d'etiquetes: «Rondalles populars valencianes»

Mares que protegeixen i hòmens de bon cor i decidits

General, , , , ,

Una altra narració que figura en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, en edició de Rafael Beltran, i amb trets matriarcalistes, és “Un altre que se’n va a Cuba!…”, com ara, pel paper protector i conhortador de la mare. Així, “Això diu que era que, en una vila, una parella de jóvens es van casar. Al poc de temps, l’home se’n va anar a Cuba i, és clar, tothom es va estranyar molt del fet que una parella de novençans se separara.

La novençana no tenia consol, així que sa mare es va gitar uns dies en companyia de la filla per aconhortar-la” (p. 430).

Però la cosa no acabava ací, puix que “El pare de la novençana era molt encuriosit (…) a saber el motiu pel qual el gendre havia abandonat la seua filla. Per tant, va pensar d’amagar-se davall del llit per escoltar les converses entre la mare i la filla i veure si, així, se n’assabentava” (p. 430), de manera que ell passa a territori femení, que és on rau la resposta.

A més, “una nit, la novençana va contar a sa mare que el seu marit havia descobert que ella li havia estat infidel amb el senyor rector. Per això, se n’havia anat a Cuba, per fugir de la vergonya i perquè no suportava conviure mai més amb una dona així” (pp. 430-431).

Aleshores, la mare, que ha estat més eixerida que la filla al llarg de sa vida, li demana com és que el gendre ho ha sabut “Si jo, tota la vida m’he gitat amb el rector i ton pare no ho ha sabut mai!” (p. 431).

“Ai, carai!  Elles no sabien que el pare i marit respectiu se les escoltava! I, així, este se’n va eixir del seu amagatall (…) i els va dir:

-Un altre que se’n va a Cuba!…” (p. 431).

“I no van valdre de res, ací, les llàgrimes i els precs de la mare i de la filla. El pare va agafar les seues coses i se’n va anar en un vaixell cap a Cuba i no en va tornar mai més.

I la mare i la filla infidels van romandre soles, passant més fam que una serp en un forat i pobres per sempre més.

I és que només el que no es fa, no se sap!” (p. 431).

Sobre aquestes darreres línies, m’evoquen un fet personal que vaig viure i, igualment, en relació amb temes sexuals (però amb una xiqueta de sis anys i dos mesos, qui, a eixa edat, em féu una acusació falsa). Deu anys després,  en setembre del 2016, la mare intentà convéncer-me que la xiqueta tenia sentiments. La meua resposta fou que jo també en tenia… ¡Com si aquesta part de la persona només fos pròpia de dones, de xiquetes!

I no cal dir que, d’aleshores en avant i, més encara, a partir de mitjan de març del 2017, no vaig signar res a favor de les dones en temes sexuals (ni vaig assistir a cap acte presentat com a antimatxista o com a antipatriarcal), perquè, al cap i a la fi, d’una manera pareguda a la de l’home que decideix anar-se’n a Cuba, prefereixes tenir el cor net i no caure en una síndrome d’Estocolm, ni en una candidesa que et rebaixaria com a persona i que permetria que l’altre (en el relat, la mare i la filla) abusàs més de tu, dels hòmens (en la narració, principalment, del pare de la novençana) i de gent amb bonhomia.

Finalment, en el meu cas, en nexe amb dones que es defineixen públicament com a feministes i com a contràries a lo patriarcal,… i que inclinen el cap davant la cultura castellana i davant els qui la promouen legalment i tot (per exemple, la gran majoria dels molts polítics valencians que es presenten com que són d’esquerres, mitjançant el silenci i a través d’una submissió als governs espanyols), encara que la castellana, històricament, ha estat vinculada amb la mentira i amb furtar, com ja indicava Francesc Eiximenis, en el segle XIV, en el capítol 894 del llibre «Lo Crestià».

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles escatalògiques amb dones amb iniciativa i que subministren

General, , , , , ,

Una altra contarella arreplegada en el recull de Rafael Beltran, i en què copsem trets de caire matriarcals i escatològics, és “Santa Rita”. Així, “Santa Rita era una jove molt bona i de molt bon cor i era casada amb un home (…) ella tenia molta paciència” (p. 427).

El marit, tots els dies, en aplegar a casa, li demanava què havia fet per a menjar. Un dia, la dona “pensa a fer-li totes les menjades que sabia preparar i, així, quan l’home hi aplegara, que en triara” (p. 428). Per consegüent, indistintament del tracte de l’home, el personatge femení és qui el forneix, no ho fa ell, ni el marit recorre a un altre home: el seu futur depén de l’esposa.

Passa que un dia, una lloca entra a la cuina, puja damunt la taula i, “enmig de tots els plats, va i es caga. Santa Rita aparta la gallina de la taula, però, en eixe moment, hi arriba l’home” (p. 428). Llavors, amb molta iniciativa i amb espenta, la muller “agafa el saler i el posa damunt de la merda perquè l’home no la veiera” (p. 428).

Un poc després, el marit s’acosta a la taula, li demana pels diferents menjars, ella els destapa i, així, ell comprova que és cert lo que li diu i, al capdavall, l’espòs li amolla uns mots que apareixen en relats pareguts:

“-Puix, si hagueres fet merda…

I Santa Rita alça el saler que hi havia enmig de la taula i li diu:

-Mira: també la tens aquí” (pp. 428-429).

La contalla vinent, “El matrimoni molt unit”, en la mateixa compilació, trau un tracte molt favorable cap a la muller: “Això diu que era un matrimoni que estaven molt units i que s’avenien molt bé, no discutien mai per res.

Una vegada, l’home, qui feia la partideta al casino, parlava amb els altres hòmens sobre les dones i tots en treien algun defecte (…). Ell va dir que la seua dona (…) no s’enutjava mai amb ell” (p. 429).

Aleshores, un amic li proposa que, en compte d’entrar de cara el ruc a casa, que l’entre de cul. La dona, en veure-ho, li respon “Mira: molt ben pensat! (…) Ara, que hi entre de cul!” (p. 429).

En un altre passatge, l’esposa el convida a la taula i “una de les gallines va revolar per allà damunt. I (…) es va cagar” (p. 429) al mig de la taula.

Igualment, perquè el marit no veiés el pastís, “hi va col·locar damunt un saler d’eixos redons antics, amb el cul per amunt” (p. 429), mots que lliguen la dona, almenys, simbòlicament, amb el passat.

Finalment, ja assegut a taula el matrimoni, l’home intenta enutjar-la, àdhuc, amollant-li que ell volia “Una bona merda!” (p. 430), però la muller “tothora tenia allò que el seu marit li demanava” (p. 430) i, així, era la proveïdora (com la marona amb el nen que mama) i continuaren units.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Dones amb iniciativa, per damunt de la bellesa i emparades pel marit

General, , , , , , ,

Una altra narració compilada en l’obra de Rafael Beltran, i amb signes matriarcalistes i, àdhuc, eròtics i favorables a la dona, és “Pelleranques”, la qual podríem dir que és una defensa de lo femení. Així, “L’hostal era quiet, amanoset, vetust i de netedat assegurada. (…) N’era una dona qui regentava l’hostal. Aquest hostalàs era situat a vora carretera, a l’eixida d’una vila eixerida i de bona gent” (p. 333): quietud, fàcil de manejar, molt antic i una dona que el mena són alguns dels trets que, fins i tot, lliguen amb la nit i, igualment, amb l’hivern junt amb el fet que hi haja una fonda en la banda exterior de l’indret, un detall que evoca les rondalles amb bruixes que es reunien en un lloc paregut. 

Quan ja es disposava a despullar-se per a gitar-se, veu un lladre davall del llit i, amb enginy, s’ho trau de les mans perquè s’hi atanse l’espòs: “Em posaré davant l’espill i començaré a queixar-me” (p. 334) i ho feia “mentre es palpava les molles de braços i de cames. La jovenesa li era fugida sense cap mirament. (…)

-Tan trempada que era quan era jove i ara tot són pelleranques. Ara, ja no sóc més que pelleranques!

Conforme es toquejava pels braços i per les cames, cridava tan fort com podia:

-Pelleranques, pelleranques. Ai! Déu meu, pelleranques!

(..:) De la fosca dels carrerons, se n’acostaven cresols i atxes de vent, amb timidesa. Tothom fa presagis i conspiracions en la nit silent. Es clou el pensament al voltant de les possibles dobletes d’or i del cos desitjable, encara, de l’hostalera. Hom hi acudeix per no perdre’s la jugada” (p. 334).

En nexe amb aquest paràgraf, direm que, el 8 de juny del 2026, en escriure sobre aquest relat, atenent als darrers mots sobre les dobletes i sobre el cos, vaig intuir (i diguí): “L’hostal, ¿seria una casa de putes?”. Doncs sí: en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el terme “hostaler -a” significa “Propietari d’un bordell a la València medieval” i, tot i que, primerament, indica que era d’ús antic, apareix en una contarella publicada… en 1999. No debades, el passatge es pot entendre com una rememoració d’antics clients i, ben mirat, de la muller, més encara, si observem el possible significat de “jugada” (paraula associada al terme «jugar» i, així, a la relació entre un home i una dona i, com ara, a la copulació).

En eixe seny, “Al portalàs, es fa un rodolí de gent que espera la degolla o la festa. I, aleshores, va entrar el seu home i ella va exclamar:

-Mira: davall del llit, hi ha un lladre!

I, així, d’aquesta manera, el seu marit el va agafar i se’l van endur a la presó.

I l’hostalera no recobrà la bellesa, però sí una mica l’escalf al cor en sentir-se tan estimada pel marit i amb el calaix ordenat” (p. 334).

Per consegüent, hi ha un eixart entre l’home i la muller, ambdós es fan valença, ella comanda, però ell la protegeix. I, més encara: el marit prima l’esposa com a persona, i no per la bellesa, ni el culte a les aparences.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Ritu de pas femení a l’adolescència, maternitat, velles i nounats

General, , , , , , ,

Una altra contalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, és “La mà negra”. Cal dir que, en aquest relat, és simbolitzat el pas de la infantesa a la joventut. Així, un pare de tres filles diu que ja estava fart de treballar com a llenyater i que ja encorbava. A més, que donaria tot per no fer més llenya.

Llavors, se li apareix una mà negra que li diu:

“-Bé: així, tot el que tens darrere la porta, hauràs de donar-m’ho. Si vols, jo m’encarregue de fer-te sempre tota la llenya” (p. 206). Per tant, un personatge femení (la mà) li fa la tasca i és associat al servici i a la vigor.

Passa que, en aplegar a casa, hi ha les tres filles. Les dues més grans li diuen que, com que ell ha fet un pacte, l’ha de complir. I decideixen anar-hi. No obstant això, un cavall blanc i una mà bruna fan acte de presència davant cada una de les fadrines i, totes dues, quan una veu els comenta que hauran de menester menjar, li amollen que no tenen fam, ni volen menjar. Llavors, aquella mà els ordena que baixen del cavall.

En nexe amb la filla petita, a mitjan camí, una veu li diu:

“-Tindràs fam, voldràs menjar.

-Estic desmaiada. Si tinguera una taula parada de tot…

Zummm! Una taula parada de tot: els millors menjars i tot. (…) Tot el que ella demanava, tot ho tenia. La xica va descansar. I ala, continua tot. Se la porta a un castell, l’entra dins i la porta tot ple de criades al voltant. El que fera falta, eh? (…) Totes les criades, totes, servint-la. I ella:

-Ai!: ací estic millor que a ma casa. (…) Però, escolteu -diu a la mà negra-: he d’escriure a mon pare per dir-li que estic bé, que no es preocupen per mi.

-No, no pots escriure: sols quan jo et diré el que hages de fer. Ara per ara, no res” (p. 207).

Sobre aquest paràgraf, al meu coneixement, ens trau una infància en què la filla rep les favors i les necessitats en cada moment que li cal i li ho aplanen la mare (la mà negra), personatges femenins (les caseres) i, a banda, la filla encara lliga amb la terra (en aquest cas, simbolitzada per son pare).

Això encara es nota més quan, en un ambient en que la xiqueta viu i en què “Tot el que feia era passejar (…), passejava pels jardins, totes les criades al seu servei” (p. 207), la mà negra li reporta que s’havia mort sa mare.

Ací captem un major eixart amb l’altra banda de la família: amb la maternal, amb sa mare. Això explica que l’al·lota vullga assistir al soterrar, o siga, estar junt amb la marona a mitjan tardor (per novembre): “La qüestió és que la xica se’n va al soterrar i tot, i, per encendre el ciri de sa mare, es fica dins de la butxaca una caixeta de llumins. I, quan va arribar-hi, el cavall blanc que la va portar allà, no hi havia mà negra” (pp. 207-208), malgrat que la noia no havia portat res de lo que li havia oferit son pare.

Per consegüent, la xica s’endinsa en una etapa en què li serà imprescindible comptar amb algú que li faça de mare, que l’eduque en el pas a la joventut. En eixe seny, afegirem que la mà li compensa la bonesa que ella ha manifestat des que es coneixen: “com que has estat una xica tan rebona i tan simpàtica, et done este cabdell de fil i tu, a poc a poc, l’amollaràs” (p. 208), de manera que la jove, amb un paper com qui vola un catxirulo, comença a ser qui porta la seua vida.

És clar, en un entorn feminal i amb unes velles amb molta experiència i que s’interessen pels xiquets i pels nounats, és a dir, maternal, en què ella els demana:

“-Què brodeu? Ai!, quines coses més boniques! Coses de xiquet.

-És per al fill del rei (…). Li fem l’aixovar.

-Ai!, quin cosa més bonica.

Va mirar tot el d’allà (…) i la xica (…) se’n va amb el cabdell” (p. 208), en altres mots, amb el lligam que l’empelta amb sa mare i amb la terra (ací, ja en l’hivern, empiulant amb les ancianes que, com el mes de desembre, van unides a l’esperança en l’esdevenidor del xiquet ara parit).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.