Una altra contarella arreplegada en el recull de Rafael Beltran, i en què copsem trets de caire matriarcals i escatològics, és “Santa Rita”. Així, “Santa Rita era una jove molt bona i de molt bon cor i era casada amb un home (…) ella tenia molta paciència” (p. 427).
El marit, tots els dies, en aplegar a casa, li demanava què havia fet per a menjar. Un dia, la dona “pensa a fer-li totes les menjades que sabia preparar i, així, quan l’home hi aplegara, que en triara” (p. 428). Per consegüent, indistintament del tracte de l’home, el personatge femení és qui el forneix, no ho fa ell, ni recorre a un altre home: el seu futur depén de l’esposa.
Passa que un dia, una lloca entra a la cuina, puja damunt la taula i, “enmig de tots els plats, va i es caga. Santa Rita aparta la gallina de la taula, però, en eixe moment, hi arriba l’home” (p. 428). Llavors, amb molta iniciativa i amb espenta, la muller “agafa el saler i el posa damunt de la merda perquè l’home no la veiera” (p. 428).
Un poc després, el marit s’acosta a la taula, li demana pels diferents menjars, ella els destapa i, així, ell comprova que és cert lo que li diu i, al capdavall, l’espòs li amolla uns mots que apareixen en relats pareguts:
“-Puix, si hagueres fet merda…
I Santa Rita alça el saler que hi havia enmig de la taula i li diu:
-Mira: també la tens aquí” (pp. 428-429).
La contalla vinent, “El matrimoni molt unit”, en la mateixa compilació, trau un tracte molt favorable cap a la muller: “Això diu que era un matrimoni que estaven molt units i que s’avenien molt bé, mai no discutien per res.
Una vegada, l’home, qui feia la partideta al casino, parlava amb els altres hòmens sobre les dones i tots en treien algun defecte (…). Ell va dir que la seua dona (…) no s’enutjava mai amb ell” (p. 429).
Aleshores, un amic li proposa que, en compte d’entrar de cara el ruc a casa, que l’entre de cul. La dona, en veure-ho, li respon “Mira: molt ben pensat! (…) Ara, que entre de cul!” (p. 429).
En un altre passatge, la dona el convida a la taula i “una de les gallines va revolar per allà damunt. I (…) es va cagar” (p. 429) al mig de la taula.
Igualment, perquè el marit no veiés el pastís, “hi va col·locar damunt un saler d’eixos redons antics, amb el cul per damunt” (p. 429), mots que lliguen la dona, almenys, simbòlicament, amb el passat.
Finalment, ja assegut a taula, l’home intenta enutjar-la, àdhuc, amollant-li que ell volia “Una bona merda!” (p. 430), però la muller “tothora tenia allò que el seu marit li demanava” (p. 430) i, així, era la proveïdora (com la marona amb el nen que mama) i continuaren units.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
