Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Maternitat, cançons tradicionals del segle XIX i matriarcalisme
De fet, aquest vincle entre lo eròtic, lo agrari i, per tant, lo matriarcal, està present en el “Romancer popular de la terra catalana”[1] (https://ia800202.us.archive.org/18/items/romancerpopulard00aguiuoft/romancerpopulard00aguiuoft.pdf), del balear Marian Aguiló i Fuster, publicat en la web “Archive Internet”[2], en l’apartat dedicat a la reina regent d’Espanya, Maria Cristina, (ací, amb lleugeres adaptacions):
“SENYORA:
Les cançons populars catalanes vénen consagrades per l’amor maternal. Generacions d’honrades mares de família han conservat les més antigues en bressolar i adormir a llurs infants al so de ses religioses tonades.
Ennoblides estan per la virtut del treball que amoroses endolceixen. Fins suara, los jornalers d’esta terra feinera les duien estampades en les entreteles del cor. Lo cant n’era el Cirineu que els aidava de sol a sol a manejar les eines, o com la Verònica los eixugava piadosa la suor en les vores mes feixugoses de la tasca.
La caritat les escolta i beneeix. Los vells i afollats que no poden guanyar-se la vida, capten per les masies muntanyanes i esperen en el llindar lo trist pa de l’almoina, salmejant l’oració rimada o el romanç de la vellúria.
Aitals virtuts, i més que tot vostres bondats, me donen coratge per gosar oferir a la Comtessa de Barcelona l’aplec d’eixes cançons recollides en ma jovenesa de la tradició oral, que avui cuidadament van oblidant-se.
Elles foren, i, les que ens romanen, són encara, fulles expressives de la història domèstica del poble qui, tot cantant ses amors i ses usances, ve dictant-la sens adonar-se’n. Durant segles, elles han estat (tret de l’ensenyança parroquial) l’única escola de la gent pagesa, qui no sap altra llengua que la materna; i, a elles, acudia a tothora per conhort i esplai de les tristeses que emboiren l’esperit, com cercava les herbes remeieres de maig per a fer-se’n bàlsams casolans per les ferides del cos” (pp. V-VII).
Marian Aguiló addueix que “Són collides en les eroles de la poesia tradicional de cascuna de les encontrades i de les illes que es veuen del cim de la muntanya santa, cor i homenatge del territori catalanesc” (pp. VIII-IX).
I, en la plana IX, escriu que “No he gosat sostraure cap flor d’aquest ramell (…). Sa antigor mou a collir-les (…) a fi de mostrar íntegres uns brots que les generacions, d’una a l’altra, se trameten[3]” (p. IX).
Una cosa que tinc present i que, el 20 de juliol del 2020 plasmava Amalia Berengue Mondejar en el grup de Facebook “Pel nostre valencià, el català de tots”, després que jo hagués penjat un cançó eròtica mallorquina treta de llibre “Mallorca eròtica”, és que “Les cançons antigues eren més eròtiques que ara, però és molt clar: ¿qui s’atreveix a fer-les ara? No siga que et fotin a la garjola, en els temps que vivim”. La meua resposta fou immediata: “Estic totalment d’acord amb la primera part de lo que comentes. De fet, si u actua de manera oberta, per exemple, en lo que significa ‘matriarcal’, aplega a la conclusió que va unit, com ara, a una major obertura als altres, a un major desenvolupament de la part eròtica i sexual de la persona (però sense que això suponga ni que la dona abuse de l’home, ni lo contrari), una major iniciativa (ho he deduït després de raonar amb ma mare, de 1943, durant una entrevista de més de quaranta-cinc minuts), major religiositat, interés per la terra i obertura a lo que no signifique anul·lar la dona, ni l’home, ni les persones grans, ni els xiquets, ni els jóvens. Hi ha molt escrit”. I, tot seguit, li escrivia alguns llibres com també el nom de persones amb qui considerava que podria ser interessant contactar, com ara, Bartomeu Mestre, Jordi Salat, Joan Bennàssar, Rafel Perelló… Igualment, li comentava que el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana també està present, per exemple, en els Sants de la Pedra, en nexe, entre altres, amb la deessa grega de l’agricultura: Demèter.
Quant a aquesta gosadia, direm que, en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca”, hi ha deu manaments que recopilà Gabriel Janer, en Artà (una població balear de la comarca del Llevant): els “Deu manaments des pipejar[4]”:
“El primer manament des pipejar és remenar bé es cul sobre totes les coses.
El segon, no enravanaràs en va.
El tercer, procuraràs tenir es pardal llimat d’arestes.
El quart, boixaràs fins que puguis i viuràs llargament sobre la terra.
El cinquè, no lleparàs.
El sisè, no mamaràs.
El setè, no la’t remenaràs.
El vuitè, no brecaràs damunt sa guixa, sinó dins s’enfondet.
El novè, no desitjaràs mal es darreres, sinó es davants.
El desè, et recordaràs dels altres nou; si no ho fas així, que et donin volat a sa nou.
Aquests deu manaments s’inclouen en dos, això és: pipejar sobre totes les coses, i fugir de ses gadelles[5] i d’ets uis de peix[6]” (p. 47).
I, en el mateix llibre, hi ha la descripció de l’acte sexual que hem considerat adient introduir en aquest apartat de l’estudi. Com diu Gabriel Janer, “amb paraules que hom posa en boca d’una dona” (p. 47):
“Ai, Miquel, així no podràs fer res.
Ai, Miquel, així no podràs fer…
Ai, Miquel, així no podràs…
Ai, Miquel, així no…
Ai, Miquel, així…
Ai, Miquel…
Ai!…
Aaaaaaai!”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] El títol original que apareix en la font és “Romancer popular de la terra catalana recullit y ordenat per En M. Aguiló y Fuster Bibliotecari de la Univesitat de Barcelona, etc. Cançons feudals cavalleresques”, el qual es podia consultar el 27 d’agost del 2020 amb l’enllaç https://archive.org/stream/romancerpopulard00aguiuoft#page/12/mode/2up, abans de passar a baixar-lo, per exemple, en pdf. Hem fet adaptació ortogràfica del document.
[2] Consulta feta el 27 d’agost del 2020. Aquest enllaç correspon al del document en pdf.
[3] La forma “trametre” figura en el DCVB i podem veure que ja està present en el segle XIV. És sinònima de “transmetre”.
[4] La paraula pipejar té, per exemple, aquests sinònims: boixar, barrinar, fotre, terringar, ximbombar, beneir, tirar-se, fer-ho, tastar, empassar-se, forçar. Figuren en la pàgina 46 de l’obra esmentada. El títol d’aquests manaments apareix en la mateixa plana.
[5] Les gadelles són uns insectes paràtsits, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”.
[6] L’ull de peix és una malaltia venèria, és a dir, que s’adquireix en les relacions sexuals amb una persona infectada.
Ponderaven en el repartiment
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿ponderaven en el repartiment? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 9 de maig del 2026 comentaren “No en tinc cap idea” (Lurdes Gaspar), “Sempre que podia, sí” (Àngels Sanas Corcoy), “Síí, és clar. Sospesava els pros i els contres” (Maria Dolors Sala Torras), “Mira: el que sí que sé és que els meus avis i la meva maré ajudaren molt a veïns en moments difícils i que, per la guerra, ells sabien llocs (eren de pagès) per a amagar gent en perill dels amics del dictador, i alimentar i cuidar” (Lydia Quera), “Ho desconec” (Xec Riudavets Cavaller), “La meva padrina tenia predilecció per la meva germana. Quan anaven a la torre, la Montse la pentinava i li contava totes les seves coses. Però jo em posava els escolps i netejava el corral de les oques (ho feia perquè m’agradava).
La padrina era una dona que feia mitja i mitjons amb cinc agulles. Això jo ho he heretat… I un dia ens va fer uns jerseis: el de la meva germana era tot de calats, molt bonic; i el meu era bonic, però més senzillet. I resulta que, quan van estar fets, el de la meva germana li venia petit i me’l va passar. Ella tenia dos anys més i tenia més pit… Vaig estar molt contenta” (Júlia Aixut Torres), “Crec que, a la meva casa (o família), els ‘fills’ encara ho fem” (Àngels Benaiges Martí), “L’àvia (paterna) crec que sí” (Anna Babra).
En el meu mur, el 9 de maig del 2026 posaren “No especialment” (Angelina Santacana Casals), “Repartiment de béns, herència??
Per part de mare, igualtat. Per part de pare, sa casa on residien pes qui les cuidàs. Fill major, quu no ho va fer” (Maria Galmés Mascaró).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Ritu de pas femení a l’adolescència, a la joventut i a les noces
Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i compilada en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Isabel, que et cau la candela” (amb el títol original en castellà). Isabel, filla única d’un rei, tots els dies rebia un ramell de flors que son pare li portava de l’hort.
Un dia, el pare li’n dugué u de roses roges ben boniques i “li va caure un pètal de rosa al foc. De sobte, li va apareíxer un xic tan guapo (…) que li va dir: ‘Bon dia, Isabel. Bon dia, Isabel: parla’m?’” (p. 199), però ella no ho feia, com tampoc en un passatge posterior, molt paregut i en què, com diu el segon personatge masculí i jove, “si tu em parlares, ens casaríem!” (p. 199).
Quan el pare presenta el tercer ramell a la filla, Isabel veu com en cauen els pètals, el llança al foc i li diu que “se n’anava pel món a cercar aquell xic que li apareixia i a veure si el podia trobar. El pare ho va acceptar” (p. 199).
Així, la narració pren una forma diferent a la típica en què un minyó se’n va pel món per si troba una fadrina amb qui casar-se. Altrament, aquest detall serà present fins al desenllaç, en què els personatges femenins són els qui determinen l’esdevenidor.
Regressant al relat, a mitjan camí, Isabel veu la Mare de Déu, qui “li va aconsellar que se n’anara per una vila que hi havia al costat. Però havia de demanar molt si algú havia de menester una criadeta. Isabel li va dir que era bona idea, però que encara seria millor si ella li canviava la roba, perquè així aparençaria ser més pobreta. Així ho van fer” (p. 199).
D’aquesta manera, la princesa es vist com si fos una anciana i, de rebot, acull bé el llegat que la dona té com a resultat del pas per la vida. I, altra vegada, hi ha un pacte entre l’esperança i l’experiència.
Ja en la vila, Isabel comença a viure en cal rei, qui tenia un fill jove que capta que Isabel no parla. Cal dir que el xic volia que la fadrina estigués ben tractada. Això sí: davant l’enveja que les criades tenien cap a Isabel, la reina ordena que la jove se’n vaja al castell d’Aniràs i no Tornaràs a per l’adreç del príncep.
Durant el trajecte, la joveneta capeix un llenyater que tallava amb una corbella, una velleta i una tia del príncep, o siga, un home (amb eixart amb un símbol femení, la falç) i dues dones.
Ja altra volta en el castell, les caseres “van tornar a dir a la reina que Isabel estaria disposada a pintar el castell on viuria després de casar-se el rei. Així, que la mare del jove” (p. 200) li ho mana.
Sobre aquest fragment, agregarem que hi ha símbols sexuals i que plasmen el pas a una joventut avançada: 1) l’acte de pintar representa la menstruació; i 2) el castell (com altres llocs com l’església o la casa) connecta amb la vulva. Ben mirat, “Isabel ho va fer així. Però, quan va arribar-hi i va veure com era de gran, va començar a plorar” (p. 200): som davant una xiqueta que, en primer lloc, entra en l’adolescència (el palau inicial i la pintura junt amb els pètals de quan viu amb son pare); després, passa a la casa nova i enorme (la vida que haurà de fer un poc abans de casar-se i en acabant).
Al capdavall, Isabel diu a la reina que ja ho havia finit i, unes línies més avant, el fill del sobirà demana a sa mare si ell es podia casar. Llavors, com que la dona ho deixa en mans de la jove Isabel (i, així, no tracta de condicionar-la), la xica (qui ja podríem dir que ha entrat en el grau de dona)“li va respondre afirmant a la qüestió” (p. 201).
La rematada és quan el príncep li demana si ja li cau la candela… i la xicota li parla introduint el mot “cor”: el jove decideix ser el seu marit i aprova que les noces vagen avant.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Soterrars al costat d’una alzina
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre soterrars al costat d’una alzina? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 8 de maig del 2026 comentaren “No, només que la iaia, quan venia de pagès portant queviures (ella era de Gurb), anant a peu, trobava cadàvers a les cunetes de la carretera” (Maria Dolors Sala Torras), “A mi, no va parlar-me mai d’això” (Roser Canals Costa), “No” (Lurdes Gaspar), “No coneixia aquesta història” (Joan Prió Piñol), a qui posí “Jo, en un viatge al Pirineu català, viu que, en l’estatge de dalt d’una casa, es podia llegir ‘ACS’. Hi havia soterrat un mort” i ell ens afegí “Gràcies. Potser era de la guerra [ de 1936-1939]”; “No em van dir mai res d’això” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Doncs no” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No ho havia sentit mai.
Sí que hi va haver un assassinat. Un marit va matar la dona, la va soterrar i, damunt de la terra on era colgada, hi plantà tomàquets” (Àngels Benaiges Martí), “Totalment desconegut” (Xec Riudavets Cavaller), “No me n’havien parlat mai, de soterrar persones sota una alzina. Potser sí resguardats a l’ombra de l’alzina” (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), “No ho sé” (Lurdes Closa), “No, Lluís: les àvies no van comentar sobre aquest tema” (Rosó Garcia Clotet).
Finalment, ma mare, el 8 de maig del 2026, per telèfon, ens digué “No és normal això, llevat que es faça camuflatge. Hui dia no estaria autoritzat”.
Cal dir que tot partí d’uns mots que anys arrere ens havia escrit una dona en relació amb la seua padrina (nascuda en 1880) i de qui deia que ella l’hauria soterrada sota una alzinera.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Dones ben considerades, reis en pro de la maternitat i el part
Després, el xicot se’n va cap a una deu on hi havia un arbre paregut i, a més, “una basseta al seu voltant” (p. 197), fet que lliga amb el simbolisme de la dona i amb l’aigua.
Ben mirat, “El jove li va dir que pujara dalt de l’arbre tan gros que hi havia al darrere la font, i ell, mentre, anava al palau a portar-li unes vestimentes adequades per a la jove” (p. 197) i, així, el jove la considera bé i la protegeix.
Passa que, al moment, una criada lletgíssima, coneguda com “la mulata lletja”, s’atansa a la joveneta i, al final, aconsegueix que la princesa es deixe pentinar i que, per això, la xica es convertesca en un colom (com en altres contalles semblants).
Agregarem que, quan ja feia un temps que s’havien casat, les serventes veuen l’ocell i senten un missatge que diu que el monarca era casat amb una dona lletja. I, com que el sobirà volia matar-lo, les criades, “Al cap d’uns dies, van anar a regar l’hort i van veure que havia crescut una llimera al lloc on havien caigut les gotetes de sang. I va fer-se gros molt ràpidament. Les criades ho van dir al rei i ell va respondre que regaren i que tingueren cura d’ella (…). Quan ja va estar ben bonica, va traure tres llimes ben grosses. I les criades les van servir a taula” (p. 198).
Tocant a aquest darrer fragment, direm que és ple de vocabulari empeltat amb la sexualitat i que, a banda, inclou la maternitat. Així, 1) “regar l’hort” (com també “regar l’horta”) significa tenir relacions sexuals un home i una dona; 2) les gotes (que podrien connectar amb la menstruació i, igualment, amb la color de la sang com a representació de vida femenina) fan com les d’aigua (però, en aquest cas, enllaçant amb el naixement de tres xiquets, les tres llimones de què, més avant, parla el narrador); 3) la llimera és en relació amb l’arbre com a símbol en nexe amb la comare que apareix en algunes llegendes com una dona que trau el nin que permet la continuïtat de la vida (la generació dels pares i la dels tres nens); 4) el rei, interessat per la maternitat, promou que la dona tinga futur i, per això, les minyones (amb un paper semblai havia en el pou maternal, és a dir, en la bossa interior) la tracten bé, l’alimenten d’aigua, garanteixen que puga estar fèrtil en l’esdevenidor pròxim. I 5) les tres llimes, empiulant amb el relat del forat de què hem escrit adés, són acollides en la taula (o siga, en la família i en l’ambient reial) i ho fan amb garridesa infantil.
Llavors, el sobirà, qui volia mestallar aigua amb el suc de la llima, veu com, “de sobte, li va aparéixer aquella xica guapa” (p. 198), així com una marona ho faria en ajuntar-se amb el marit després del part.
Finalment, el rei, en veure que la jove era la princesa que ell volia, “va dir que, a partir d’aquell moment, la reina seria la xica bonica que havia eixit de les llimes” (p. 198).
Agraesc la col·laboració del qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Persones de bon cor, educació matriarcal i dones que guien jóvens
Una altra contarella en què capim trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Balada”. Així, una princesa (que vivia junt amb sa mare i una criada) i el fill d’un rei es casen per un acord dels pares. Després, “va vindre la boda i la xica i la criada se’n van anar, però (…) en un cavall, un cavall a cadascuna” (p. 194) i, per consegüent, elles porten les regnes de la seua vida.
Quan ja eren a mitjan camí, la criada li diu:
“-Ala: lleva’t eixa roba i posa’t la meua -i es canvien de roba” (p. 194).
A continuació, ja en companyia del príncep, ell demana a la criada (ací fa el paper de princesa) què havia de fer ell i, com que la dona li dóna una orde, el personatge femení decideix: que la joveneta es faça càrrec del cavall (de què tractava de desfer-se la casera) i que vaja junt amb un pastoret (qui nomia Coralet) que pastura el ramat.
Altrament, la xica passa per un pont i fa que allí pengen el cavall.
Cal dir que Coralet fa un paper molt pròxim al de fill i que, quan ell intenta agafar-li els cabells, la princesa fa que es gire un aire que “s’enduia el barret i el xiquet se n’anava corrent, i ella s’arreglava” (p. 195). I, així, hi ha un lligam dona-xiquet.
En un passatge immediat, amb el rei ja casat amb la serventa (qui vestia de noble), el pastoret se’n va al palau, raona amb el monarca i li diu que el cavall de la fadrina parla. Llavors, el sobirà li respon:
“-Ai, ací hi ha un misteri.
I un dia va enviar que feren vindre la pastoreta:
-Porteu la pastoreta, que vull parlar amb ella.
(…) En això, el rei li va dir” (pp. 195-196) que la princesa li ho contàs. Tot seguit, ella li comenta que no és una pastoreta, sinó la filla d’una reina, d’on és ella i el nom de sa mare.
Finalment, el rei es desfà de la criada i es casa amb la princesa: aprova la bonesa de la joveneta.
Una altra contalla interessant, i amb molts detalls matriarcalistes, és “Les tres llimes de l’amor”. Sobre el principi, direm que un monarca tenia un fill i que, una nit, el xic somia en una dona garrida i comenta a son pare que ell “se n’anava a cercar món a veure si trobava eixa xica guapa. Son pare li va dir que ell era ric i que no havia de menester anar-se’n a cap lloc” (p. 196).
Malgrat això, el pare, empiulant amb l’educació matriarcal, li ho accepta i el príncep fa via. Quan ja havia recorregut una estona, “es va trobar amb una velleta, que era la Mare de Déu” (p. 196), qui, al capdavall de la conversa entre tots dos, “li va dir:
-Doncs, pren aquestes tres llimes, parteix-les quan veges una font i veuràs com t’apareix. Ara: si et demana aigua, dóna-li beure de seguida.
El jove li va donar les gràcies” (p. 196) i emprengué.
En el paràgraf següent, ell arriba a un lloc on hi havia una ombra molt gran, un arbre sota el qual hi havia una font amb aigua molt fresqueta i “El xic, segons li havia dit aquella dona, ho va fer” (p. 196). En altres paraules, es fa lo que vol la dona.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones de bon cor, amb molta espenta, que salven i deixondides
Continuant amb la rondalla “La Tia Misèria”, de l’antologia esmentada, uns xiquets que, en la tardor, pugen a la figuera, no poden baixar-ne fins que la dona, en sentir plors, ho fa possible:
“-De manera que éreu vosaltres els qui em furtàveu les figues! Ara sí que esteu ben apanyats!” -va dir (…) l’ama de la figuera” (p. 186). Sobre la consideració “ama de la figuera”, el 5 de maig del 2026 ens evocà la cançó de bressol valenciana “La meua xiqueta és l’ama”, la qual, entre d’altres parts de la lletra, en la versió que he aprés des que era un xiquet, diu “La meua xiqueta és l’ama / del corral i del carrer, / de la figuereta…”.
Passa que, com que els al·lots li diuen que no ho tornaran a fer, ella, que era bonhomiosa, els fa prometre que no s’atansaran més per on viu la Tia Misèria. Aleshores, com que sí que li ho accepten, pogueren fer camí i, altrament, com indiquen uns mots molt sucosos (en nexe amb l’educació matriarcal), “mai de la vida no se’ls va ocórrer tornar a furtar-li les figues, les quals van poder ser, per fi, assaborides per l’ama” (p. 186). A tot açò, cal dir que la figa simbolitza les parts genitals de la dona i, així, ens diu que la Tia Misèria va fruir la sexualitat molt de temps.
Malgrat que passaven els anys i que, fins i tot, se li presenta una dona amb una dalla (la mort), la tia encara conserva les seues ganes de viure i la seua iniciativa. Com a mostra, “va dir a la Mort:
-Bé: (…) ¿per què no pugeu a la figuera i em colliu tres figues que hi resten i, així, mentre jo m’arregle, vós les agafeu i jo me les menge pel camí?” (p. 187). I, com que la Mort ho aprova i la provecta tenia la darrera paraula, no en pot baixar.
Aquest fet impedia que es morís la gent de la vila i, ben mirat, àdhuc, el metge de l’indret veu la Mort dalt de l’arbre i, quan ell va pujar-hi, “hi va romandre enganxat” (p. 187).
Això fa que el paper de la velleta siga decisiu, fins al punt que ella és qui salvarà la Mort, l’home… i els familiars del metge: “Aneu a cercar la Tia Misèria i que ens traga d’ací. Ella és l’única que pot ajudar-nos a baixar de la figuera” (p. 188).
En acabant, l’anciana, deixondida i, sabent que la Mort també hi seria, diu als familiars:
“-No, no, que se m’emportarà!
En això, la Mort els va dir:
-Digueu-li que li promet solemnement que jo no passaré mai a per ella.
-En aquest cas -va dir Misèria-, que baixen tots!” (p. 188).
Per tant, la dona assoleix el seu objectiu i, més encara: “la Mort no va passar mai per sa casa i, per això, diuen que la misèria en el món no s’acabarà mai” (p. 188).
Una manera didàctica d’ensenyar temes com el de la mort, els efectes de la longevitat i, és clar, la misèria com també de donar-los una explicació més senzilla. I, a banda, de reflectir un fet ben present de què ens han reportat en relació amb dones nascudes abans de 1920 i que copsem en algunes narracions: les que passaven dels huitanta anys (com és el cas de la Tia Misèria), sovint, encara eren fortes i prou actives.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones de bon cor, hospitalàries i recompensades
Una altra contarella en què capim trets matriarcalistes, i que figura en l’esmentada compilació de Rafael Beltran, és “La Tia Misèria”. Primerament, diré que, quan llisquí per primera vegada el títol, el 24 de setembre del 2024, diguí una frase coneguda: “Això és misèria polleguera”. Doncs bé: en la vila, hi havia xiquets que se n’anaven a la figuera que tenia la Tia Misèria i un dia, mentres feia el sopar (això és, en un moment en nexe amb la foscúria del jorn), se li apareix un home que li demanava hospitalitat.
La dona, acollidora, li diu: “A bon sant t’encomanes! (…) Però, (…) passeu, que jo amania el sopar i, el que tinc, ens ho repartirem entre els dos” (p. 185). L’home, qui li indica que ve de molt lluny, ou com ella li comenta:
“-Mireu: ja ho he decidit. Vós estareu ací, en la meua casa. Ja veieu que és xicoteta i que no tinc més que un llit. Vós vos hi gitareu, hi descansareu molt millor; i jo passaré la nit ací, en la cuina, asseguda en una cadira.
L’home no volia, però, com que la Tia Misèria va insistir tant, va accedir-hi” (p. 185).
En altres mots, la dona decideix, ella és de bon cor, humil i és qui mena la casa i, simbòlicament, el dia rere dia (representat per la cuina, com qui posa els ingredients del plat que ha triat fer).
De bon matí, la tia “va decidir anar a la vila a fer una volta i a arreplegar alguna cosa abans que s’alçara el pobre. Però, quan va eixir de la cuina i es disposava a anar-se’n, va veure que l’home ja s’havia alçat.
-On aneu tan prompte? -li va demanar ella-. Jo havia pensat anar a cercar alguna cosa per a menjar.
-No cal que hi aneu, perquè jo no sóc un pobre, sóc un sant. Sóc Sant Patrici i m’ha enviat el Nostre Senyor perquè veja com van les coses de caritat ací, en el món. Jo puc assegurar-vos que he anat a cases que tenen molt, de tot i en abundància i que, a mi, no m’han donat res. L’única que m’ha obsequiat amb alguna cosa i que m’ha donat tot el que tenia, heu estat vós, que sou la més pobra de tots. Així és que… demaneu tot el que vulgueu, que el Nostre Senyor vos ho concedirà” (185).
Sobre aquest passatge, direm que, altra vegada, la dona és qui remena les cireres i que, en paraules del sant, ha estat més caritativa i més generosa que gent rica o benestant. Afegirem que fragments com aquest (o molt pareguts) apareixen en algunes narracions i que són en nexe amb l’educació matriarcal com també amb un altre fet: el personatge femení (possiblement, ací, a causa dels intents d’ostracisme oficials, detall que lligaria amb el nom que rep ella i amb el paper d’evangelització atribuït a Sant Patrici) forneix el masculí.
En acabant, com que ella, senzilla, li diu que no li cal res i ell li ho trau per segona vegada, la Tia Misèria li addueix que “tot aquell que puge a la figuera a collir les figues, que no puga baixar-ne fins que jo no li ho diga.
Sant Patrici li va dir:
-Ja ho teniu concedit!” (p. 186). Convé evocar que la festivitat d’aquest sant és el 17 de març i que, en les línies posteriors, passem a setembre (sis mesos després), un moment en què, com diu el narrador, “les figues tornaven a estar bones” (p. 186), com en les contalles en què una actitud de bon cor o bé en pro de la bonhomia és recompensada per bones collites.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Persones de bon cor, acollidores i el lligam avi-néts
Una altra contarella en què copsem trets matriarcalistes, i compilada en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, és “El ferrer Sarió”. Així, en Benigànim (una vila de la Vall d’Albaida), hi havia un ferrer pobre que, en iniciar-se el relat, féu un pacte amb el dimoni, qui el visitaria quan l’home fos ancià.
Llavors, el ferrer passà a ser “més ric que un grill, nadava dins l’abundància. Però no deixà, per això, de treballar en la farga” (p. 180), unes frases significatives.
Nogensmenys, “Un dia que plovia, el Nostre Senyor es va presentar amb parença de pobre a casa de Sarió i li va pregar:
-Ferrer: ¿em doneu posada per a aquesta nit?
-Entreu, entreu, bon home.
L’hi féu passar. Després, va fer que li preparassen sopar i llit.
L’endemà, el Nostre Senyor, content del bon cor del ferrer, li va dir:
-Demaneu-me tot allò que vulgueu, i ho obtindreu” (p. 181).
En acabant, Déu, en veure la senzillesa i la bonesa amb què el tractava, li convida a dir-li què voldria. Al capdavall, l’oncle Sarió li ho amolla: una cadira, un balcó i l’albercoquer. En els tres casos, perquè ell puga tenir la darrera paraula: que “no se’n puga alçar fins que jo no ho diga (…) no se’n puga davallar mentre jo no li ho mane (…), no se’n puga baixar fins que jo no ho diga” (p. 181).
“Al cap de molts anys, el dimoni es va presentar al ferrer, tot dient” (p. 181) que ja havia finit el termini.
Ara bé: com que l’oncle Sarió és molt acollidor, li comenta “Bo! Passeu i esmorzarem. Seieu en aqueixa cadira” (p. 181) i, després, ordena que el facen miques.
Un altre personatge que s’acosta a cal ferrer és un segon diable, però ara, al balcó (símbol de categoria, com el típic batle que ix al de la batlia i fa una crida a la gent). I el dimoni acaba per un estil que l’altre company.
Un tercer personatge que s’hi presenta és el dimoni coix (p. 182) i, com en els altres dos casos, l’oncle guanya la mà, però ara, és lligat a un arbre primaverenc: l’albercoquer.
No debades, el ferrer “se’n va anar a fer una volta per la vila per tal de reunir tots els xiquets amb què topàs. En va ajuntar una bona colla i els va dir:
(…) -Feu fugir aquest diable lladre i tots els albercocs seran per a vosaltres” (p. 183).
Per tant, hi ha un nexe entre la vellesa i la infantesa i esdevé en la primavera (simbolitzada pels al·lots i pels fruits esmentats).
En fer-se ja ancià, l’oncle Sarió diu a la seua muller que li done unes estenalles. Com que Sant Pere no li dóna hospitalitat, l’home se’n va cap a la portalada de l’infern, on el reconeixen. Ell s’atansa al dimoni que li obri la fulla del portal i, “tot botant més que una llagosta” (p. 184), li talla part del nas i el dimoni coix diu que el ferrer “ací dins ens faria més mal que una pedregada!
I, com que no el volien ni en el cel, ni en l’infern, (…) l’oncle Sarió va regressar a la terra” (p. 184).
Per consegüent, som davant una rondalla que convida a la bonesa al llarg de la vida, a l’hospitalitat davant els necessitats en un moment determinat, a tenir reflexos davant els qui facen el mal i, ben mirat, a aprofitar la vida. Agregarem que hem trobat algunes versions paregudes en diferents llocs catalanoparlants.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones arriscades, amb molta espenta i amb la darrera paraula
En un correu electrònic sobre pedagogia matriarcal, amb resposta de Francesc Castellano Vilamu, del 23 d’abril del 2020, llegim (en relació amb la burgesia catalana i, principalment, a la de la ciutat de Barcelona) que “Els fills, mentre eren petits, estaven en mans de les mares, a vegades, d’una mainadera, fins que anaven a l’escola, generalment, de capellans i, en molts casos, a la Universitat[1], on solien estudiar Dret. Però el més important era que els pares els portaven a les fàbriques a aprendre, ja quan eren adolescents, com funcionava, quines eren les funcions de cadascú dins l’empresa i, sobretot, que els treballadors veiessin qui era el futur amo i senyor. Si la fàbrica era fora de Barcelona, a les colònies tèxtils, per exemple, el fill acompanyava el pare de tant en tant exactament pel mateix aprenentatge (…).
A les fàbriques hi havia una lògica explotació sexual[2], noies que, si volien prosperar dins l’empresa (passar a encarregada pot ser un cas), havien de sotmetre’s als requeriments (no de l’amo, sinó del director o de l’administrador). L’amo estava lluny; el director o el contramestre estava al costat”.
Quant a les diferents maneres d’actuar dins de la burgesia i, ací, altrament, tocant el tema de la sexualitat, escriu que “La petita burgesia volia imitar la gran, però no sempre ho podien fer, perquè el seu capital era menor. També eren, en bona part, lligats a l’església, però, ideològicament, molt més evolucionats i progressistes; és interessant senyalar que alguns n’eren maçons. Aquesta ja va omplir la ciutat de fills segons que eren advocats, metges, notaris…
Una figura molt interessant d’aquesta burgesia menor era la ‘querida’ (així, en castellà), acceptada per la muller legítima que imagino que, en ella, hi veia un descans de les necessitats eròtiques del marit; pensem que la seva educació moral i sexual era molt rígida. La ‘querida’ vivia en estatges que els senyors els havien muntat i, de fet, eren una parella de fet durant pràcticament tota la vida; moltes vivien per l’actual Ronda de Sant Antoni i per carrers de l’Eixample veïns. Hi ha una anècdota que considero genial: es diu que, en una representació al Liceu, a platea, hi havia el matrimoni Ferrerons. L’home va dir a la muller ‘Mira, noia, ¿veus aquella mossa d’aquell palco? Doncs és la querida del senyor tal’. La dona va agafar els prismàtics, se la va mirar i, molt seriosa, va dir al marit ‘¿Vols que et digui una cosa, Ferrerons? La NOSTRA és més guapa!!!’. Sí: la ‘querida’ era assumida perfectament per la legítima”.
Adduirem que, el 3 de novembre del 2020, després que jo hagués enviat unes fotos a uns quants amics, en relació amb l’article “Cançons i glosses eròtiques”, de Felip Munar i Munar i publicat en el llibre “Erotisme i tabús en l’etnopoètica”, Jose V. Sanchis Pastor m’envià un missatge que m’ha paregut prou en línia amb l’anècdota que hem llegit un poc més amunt: “Una dona del meu veïnat era sabedora que l’home li posava les banyes. I va anar una altra dona a refregar-li pels morros el que passava, pels morros. I, la primera, li va respondre:
-Xica, ¿saps què t’he de dir? Que bata qui bata, l’era és meua!”.
I no m’ho pensí dues vegades i escriguí a Jose V.:
“-Una dona amb molta espenta”
I, ell, em posà “I tant!”.
En un fet de la mateixa corda, ma mare, el 13 de novembre del 2020, durant una conversa en què li traguí aquest cas narrat per Jose V. Sanchis Pastor, me’n parlà d’u en què una dona que sabia que l’home eixia amb una muller, amb intenció que no ho fes, cada dia, un poc abans de sopar, es mudava com si fos un diumenge i, fins i tot, li deia “¡Mira quin sopar he fet!”. I com que, cada vegada, ho feia més, al capdavall, el marit deixà la segona dona, però no la dona amb qui era casat. La muller, qui donava moltes facilitats a l’home (qui deia anar-se’n a l’assaig) i que, a banda, era guilopa i tenia molta iniciativa, amollava a unes altres: “Que siga lo que vullga, que vaja amb qui vullga, però que porte els diners a casa”. I, com indicava ma mare, “És que, com em deia, una dona, ‘No és qüestió de fer, és qüestió de saber fer’.
Doncs bé, en resposta a aquests mots de ma mare, el 14 de novembre del 2020, en el meu mur de Facebook, on havia escrit la vespra sobre aquesta anècdota contada per ma mare, Jose V. Sanchis Pastor plasmà “Com la dona del meu veïnat… El marit, pastor d’ovelles, s’apanyava amb la dona d’un altre pastor… I una altra dona del veïnat, li diu: ‘-Xica! Que el teu home es veu amb tal dona…
I respon la primera: ‘Saps què t’he de dir? Que bata qui bata, l’era, meua!’.
I aquella se’n va anar amb un pam de nas”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Ens parla d’una família que, si bé benestant, tenia assimilat que era interessant estudiar en la universitat, un punt interessant a tenir present.
[2] Capim que l’explotació sexual la veiem vinculada amb el món capitalista industrial, puix que no en parla de temps anteriors i, a més, com un pont cap a la prosperitat econòmica de la dona i a costa de l’home, un fet que no va en línia amb la cultura catalana. Recordem que, en els segles de què fa esment, el sistema judicial ja no era el català (tot i que es conservava en part), sinó el castellà, de tradició conservadora i repressiva.
A més, comentarem que, aquest tret, és present, com ara, en el llibre “Inspiracions del jove Curro. Poemes eròtics del segle XIX” (https://mariatoldra.files.wordpress.com/2019/09/inspiracions-del-jove-curro-2a-ed.-2019.pdf)l segle XIX i que, com ara, entre 1850 i l’any 1900, incrementà, més o menys, una quarta part el nombre d’habitants), a cura de Pep Vila (en l’edició del 2019).
Direm que hi ha molts poemes en què la dona apareix degradada, com si es tractàs d’un producte a consumir, a diferència de la gran quantitat de poemes i de cançons eròtics de la música popular mallorquina (arreplegades per Gabriel Janer Manila) com també de rondalles catalanes recopilades per Sara Llorens (a primeri, basat en els escrits per Marcelo Fradera (en Mataró, una ciutat catalana prou industrial,… en el segle XX) en Pineda de Mar, una vila que, entre 1850 i l’any 1900, a penes augmentà el nombre d’habitants i que era més aïna una localitat senzilla, en què la dona és ben tractada i és ben considerada.