Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Educació matriarcal i pares que emparen els xiquets i molt oberts
Una altra rondalla que figura en l’obra “Aplec de rondalles”, arreplegada pel folklorista de Castellserà, i en què capim el matriarcalisme, és “La Ventafocs”, molt coneguda. “Una vegada era una noia que, quan era molt joveneta, havia restat sense mare. El seu pare se l’estimava molt perquè era molt bona noia; i, com que era molt ric, li donava tots els gustos que ella volia” (p. 139) i, així, veiem que l’home tracta bé la filla (i, de pas, la dona).
En acabant, podem llegir que la xiqueta també es relacionava amb dues filles d’una vídua que vivia enfront i que s’havia proposat ser mestressa del pare. Quant a aquestes dues xiques, “no eren tan bones com aquella, però estaven ben ensenyades de llur mare i tot se’ls tornava ésser ben amables amb llur veïna” (p. 139). A banda, el pare els n’estava ben agraït “en veure les atencions de què feien objecte la seva filla” (p. 140).
Més avant, les xiques diuen a la noieta:
“-Per què no s’hi casa, el teu pare, amb la nostra mare? -li demanaren un dia.
-Ja li ho diré -féu la noia.
I, en tornar son pare aquella nit a casa, davant les noves proves d’estimació que rebia de la casa veïna, digué a la noia:
-T’estimen molt!
-Ai, sí! Escolta, pare: per què no t’hi cases, amb la mare de les meves amigues?
-Què ho voldries, filla meva?
-Si, sí: casa-t’hi!
I el pare, havent sentit dir això a la noia i, sense pensar que fos una llaçada que li havien parat, en féu proposta a la veïna” (p. 140).
O siga que el pare educa la filla de manera matriarcalista i, altrament, com el rei que fa unes dictes perquè la princesa li ha comentat que vol casar-se i que ella posarà unes condicions, deixa que siga la xiqueta qui tinga la darrera paraula i ell fa lo que la noia li ha presentat.
A continuació, la mestressa, que això era lo que volia, diu al pare:
“-Vaja! Per donar una gran alegria a totes tres noies, ho faré, perquè jo, la vostra noia, me l’estimo molt” (p. 141).
En el passatge següent, copsem que, “Com que les filles de la madrastra eren més grans, de seguida, es va veure que les preferències eren per a elles només” (p. 141) i, per això, l’orfeneta passà a ocupar una cambra fosca (detall que enllaça amb lo matriarcal) i “li arribaren a donar pitjor tractament que a una criada de servei.
El seu pare (…) es dedicava a contemplar la seva filla i a tractar-la i a considerar-la com abans” (p. 141) i s’acosta “a la seva dona:
-No vull que la meva filla me la maltractin” (p. 141).
És a dir, altra vegada ell connecta amb la filla i la defén. Ara bé, com que la dona li trau que “Les meves filles són les més grans i no han d’ésser pas criades de la teva” (p. 143), l’home li addueix que “Tampoc no és just que la meva ho sigui de les teves. A casa seva, és” (p. 143).
Com podem veure, el pare es posa de part de la seua filla i aprova una educació en què adults i xiques siguen ben tractats.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
El peix gros maternal i femení i la tradició matriarcal catalana
Una altra narració recollida pel folklorista de Castellserà en l’esmentada obra és “Els pescadors ambiciosos”. Així, una vegada, un home i una dona molt pobres només tenien com a béns les canyes de pescar. Passa que, un dia, el pescador, mentres feia la seua tasca, “sent tal estirada a la corda que, tan tost se li enduu la canya i comença a remoure’s l’aigua de manera que es veia cuejar un peix enorme” (p. 135). Per consegüent, per una banda, apareix la dona forta que atrau l’home cap al seu punt i, igualment, el peix és molt gros, un detall que podem connectar amb la figura de la dona i, fins i tot, d’una mena de Mare-peix, així com hi ha la Mare-balena.
En eixa línia, comentarem que, el 10 d’octubre del 2025, una catalana de més de setanta-cinc anys, Montserrat Cortadella, i d’arrels catalanes i basques, ens escrigué que recordava que, “en les rondalles [ que em narraven] , quan hi havia un peix gros, deien ‘És la mare’”. Empiulant amb aquest fet, en el “Diccionari de símbols” de Mircea Eliade junt amb Ioan Petru Couliano, hi ha l’apartat “Peixos”, en què posa que, “En el Pròxim Orient antic i el món mediterrani, associaven els peixos a les grans deesses, les imatges arquetípiques de feminitat, amor i fertilitat” (p. 685), una fecunditat, més d’una vegada, en nexe amb la prosperitat (tema constant entre els personatges).
I, en la contalla, és un peix que admet moltes demandes del pescador, si ell compleix lo que li indica:
“Així com va poder, estirà la corda i tragué el cap un gran peix que va dir-li:
-Mira: si em deixes anar, et donaré la sort. Tot allò que tu voldràs, vine a demanar-m’ho i et serà concedit” (p. 135).
Ja en casa i, després de la resposta inicial de la dona, contrària a deixar fluir el peix, “el pescador va dir-li que, a canvi d’haver deslliurat el peix gros, podien demanar allò que els fes falta:
-Doncs, mira: ja hi pots tornar ara mateix i digues que vols una casa ben gran i ben bonica, amb un corral que on hi hagi tota mena de bèsties.
L’home se’n va, crida el peix i li dóna l’encàrrec de la seva dona:
-Torna-te’n a casa, que ja ho tens concedit -li digué el peix” (p. 136).
Així, el matriarcalisme es plasma per tres costats: 1) la muller comanda en casa, ella la gestiona i ordena el marit, 2) l’home la creu i fa el paper que la dona li ha triat (ací, una mena de peó de la mestressa) i 3) les decisions finals són d’origen femení (les de la muller i les del peix gros).
En acabant, la dona li sol·licita un palau ben adornat i que ella puga ser princesa (el càrrec següent al de reina). I l’animal marí ho accepta “després d’escoltar-lo” (p. 136). Cal agregar que, en moltes narracions, el rondallaire diu el mot “escoltar” (o de la mateixa família), fet que podríem empiular amb els Pobles matriarcals i amb la gran importància que atorguen a escoltar (per damunt de parlar).
Després, la seva dona apareix convertida en una gran senyora i “també, a ell, se li despertà l’ambició i es féu senyor i, tots plegats, començaren a donar-se to i a portar una vida de gran fastuositat. Fou ella la qui, ambicionant més, digué al seu home” (p. 137) que ella volia ser emperadriu: “que em faci emperadriu i, a tu, emperador, i que ens doni terres i viles per a governar.
L’home anà a demanar al peix, son protector, tot allò que la seva dona li ordenava” (p. 137).
En aquests darrers mots, explícits, Valeri Serra i Boldú posa que la muller és qui empunya les regnes de la casa i del dia rere dia i, ben mirat, el folklorista reflecteix una cultura matriarcal que no es decanta per l’ostentació, ni per lo babilònic, sinó per la senzillesa, com poguérem capir en una qüestió sobre el tema.
Tot seguit, la muller li demana que ella siga dea. Però el peix li diu:
“-Això no pot ser i no serà. Volent-vos igualar a Déu, la vostra supèrbia i ambició us ha fet tornar al que éreu. Torna-te’n a casa i, d’ençà d’aquest moment, resteu reduïts a la misèria” (p. 137).
Al capdavall de la rondalla, hi ha una moralitat (“qui tot ho vol, tot ho perd”, p. 138, una dita ben coneguda), la qual és manifesta en contarelles semblants a aquesta, bé mallorquines i de temps d’Antoni Ma. Alcover (1862-1932), bé, com ara, valencianes, arreplegades per Ximo Caturla (Alacant, 1951) i publicades en els anys huitanta del segle XX.
Finalment, després d’una lectura mentres escrivia aquestes paraules, no descarte que, en aquesta contalla, la figura de Déu hagués substituït una mena de Mare-balena o bé d’un històric déu masculí (però pagà i vernacle), com ha passat en més d’una rondalla tradicional autòctona.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Velletes que pacten, filles ben considerades i fills amb espenta
Una altra rondalla arreplegada pel folklorista català Valeri Serra i Boldú (1875-1938), en el llibre “Aplec de rondalles”, i en què capim trets matriarcalistes, és “Els set germans abandonats”, la qual també ha estat recopilada en altres indrets catalanoparlants. Així, un pare i una mare tenien set fills petitets i, com que la família era pobra, els pares comenten “Demà, els farem alçar abans que s’hi vegi, els portarem a un bosc, molt lluny i, quan hi serem, els direm que s’esperin allí, que hem d’anar a una masia d’allà a prop, i ens n’anirem cap a casa i ells ja s’arreglaran” (p. 118 i 120).
Passa que el germà gran, amb reflexos i amb espenta, quan l’endemà els cridarà son pare, “es va vestir més aviat que els altres i va anar al carrer i s’omplí les butxaques de pedretes per tirar-les pel camí que fessin” (p. 120). I, com en versions semblants, el fill major farà de cap de colla dels germans i, fins i tot, de guia:
“-No ploreu, que jo us portaré a casa. Seguiu-me.
Els sis germans van seguir llur germà més gran i (…) van arribar a casa” (p. 120).
En aplegar a casa, aquest germà diu als pares com han aconseguit tornar.
Llavors, el pare ho intenta una segona vegada i, ara sí, els xiquets perden la pista, perquè el gran deixava caure trossets de pa,… però, com que els ocells es menjaven el pa, el germà major cerca una opció per a tots set. Així, se n’apuja a un arbre, veu una llumeta llunyana i trien fer via cap a aquell lloc.
Sobre aquests dos passatges, hi ha fonts que consideren que es tracta del pas de xiquet a jove (en l’adolescència).
En acabant, arriben a una casa i els rep una velleta (qui en fa de mestressa), qui era casada amb un gegant i que fa un pacte amb el germà gran:
“-Com vulgueu -va respondre la velleta-. Jo ja faré tot el que pugui perquè no us digui res” (p. 122). Per tant, es fa lo que vol la dona i recorrent a acords, un tret molt propi dels Pobles matriarcalistes com també ho fan en un passatge posterior.
Un altre moment en què captem lo matriarcal és quan el narrador diu que “Els van posar en un llit tots set i, a l’altre costat, hi havia un altre llit, en el qual dormien set filles del gegant, cada una amb una corona al cap” (p. 123). En altres paraules, lo femení roman per damunt de lo masculí (les xiques, reines de la seua vida); en canvi, els set germans, com si fossen convidats.
Ara bé, a mitjan nit, “el germà més gran s’alça i pren les corones de les set filles (…) i les posa al cap dels seus germans i al seu” (p. 123) i enganya el gegant, fent-li creure que les filles eren qui portaven les corones. Per això, en tocar-los-les el tità talla el cap de les filles.
Quan el gegant ja fou fora, el germà més major crida els altres sis perquè facen camí i, al capdavall, s’endinsen en una cova (p. 124). O siga, que passen a una altra mare que els acull.
A continuació, el tità, en saber què havien fet els xics, es posa unes botes per a anar més ràpid i s’acosta a la cova.
Finalment, el germà major se’n torna a la casa on vivia la velleta i, després d’aprofitar-se de la bonesa de l’anciana, tots se n’anaren cap a casa, carregats de cabals i els pares els abraçaren d’u a u i, a partir de llavors, pares i fills visqueren sempre junts. A banda, els fills ja ho fan com a jóvens, perquè han superat el ritu de pas.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Solien dir refranys quan veien gent
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿solien dir refranys quan veien gent? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
En correus electrònics, l’11 d’octubre del 2025 ens posaren “Més que refranys, en les converses sortien: dites o frases fetes, relacionades amb el temps, amb la casa o amb els animals” (Rosa Rovira).
En el meu mur, l’11 d’octubre del 2025 plasmaren “Ses padrines parlaven amb dites perquè ets infants no entenguéssim ses xerrarderies que deien o temes tabús.
‘Xerrar en termes’, li dèiem… Quan era ben nina, vaig aprendre… ‘Alerta, que ets infants escolten i processen’…” (Maria Galmes Mascaro). En relació amb l’expressió “Xerrar en termes”, escrita per Maria Galmes Mascaro,- l’11 d’octubre del 2025, ma mare, per telèfon, em digué “I parlar-te en clau, si feia falta”. “Les meues àvies, sempre; i jo també ho faig perquè en vaig aprendre, d’elles” (Montserrat Junqué Plaja).
Quant a missatges, l’11 d’octubre del 2025 i més avant ens plasmaren “L’àvia paterna, que no sabia parlar castellà, quan veia un munt de gent, solia dir: ‘Molta gent i poques persones…'”, “Sí: els refranys eren molt comuns en la seva parla quotidiana” (Joan Prió Piñol), “No ho recorde” (Lurdes Gaspar), “No sols quan veia gent; parlant d’aquest o de l’altre, també.
Quan van fer ‘La memòria dels Cargol’, l’àvia de la família, a vegades, em recordava casa meva” (Àngel Blanch Picanyol), “De refranys, a casa meva, la iaia en deia moltíssims. És curiós perquè ella no sabia llegir, ni escriure (no em va deixar que jo li ensenyés, per orgull!), però parlava molt bé i sabia els refranys i frases fetes. Era de Ripoll i havia nascut el 1899” (Angelina Santacana Casals), “Deien refranys, sí. Però no quan veien gent, que jo recordi” (Rosó Garcia Clotet), “Sííí. ‘Si els pecats fossin a la cara, que n’hi haurien, de màscares’. ‘Tal faràs, tal trobaràs'” (Àngels Sanas Corcoy), “El pare sempre acompanyava la mare a missa i deia ‘Mira la cua que hi ha. I reparteixen hòsties. I si fossin canapès?’. L’avi deia la dita ‘Sembla el mercat del ram'” (Montserrat Cortadella), “‘Molta gent i poques persones!’.
‘Tants que en va matar el rei Herodes i en som molts!'” (Maria Dolors Sala Torras), “Ma mare deia un refrany que aconsellava prudència amb els desconeguts: ‘GOS QUE NO CONEGUES, NO LI FACES FESTES'” (Ximo Caturla), “Solien fer rondalles de tota persona de fora Catalunya i solien encertar” (Lydia Quera), “Sí. I, quasi sempre, DE BROMA” (Maria Capellas Carreras).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Reis que recompensen, ancianes ben considerades i pares que tornen a la mare
Tornant a la contalla “Els quatre germans que se surten de tot”, recollida per Valeri Serra i Boldú en l’obra “Aplec de rondalles”, copsem que, tot just passat un any, els quatre germans es reuneixen en el punt per on havien fet camí, cada u explicà les seues aventures i se n’anaren “a veure llur pare, que els va rebre amb els braços oberts i (…) els va demanar quin ofici feien” (p. 105).
Altrament, els comenta que voldria saber si tots quatre se n’eixirien de tot i, primerament, diu al més gran: “vejam si saps dir-me de què és el niu que hi ha a sota del cirerer de l’hort i què hi ha dins.
Ell, que agafa la ullera, mira l’arbre i diu:
-És un niu de caderneres; hi ha quatre ous i la vella que dorm” (p. 105).
Aleshores, el pare diu al que feia de lladre:
“-Tu, vés a veure si ton germà diu la veritat i portes els ous aquí; però la vella no s’ha de moure” (p. 105).
I així ho fa el lladre.
Sobre aquests apartats, ens resulta significativa l’actitud del pare en pro de fills resolutius,… però unida al bon cor (que el germà primer no mentesca) i, a més, el tractament cap a l’anciana (ací, símbol de la terra i de la mare). Enllaçant amb el fet que la provecta no s’havia de moure, Pere Riutort escriu una cosa pareguda en la seua explanació (del 2018) i ho fa amb mots que empiulen amb la tradició matriarcalista i amb el paper molt important de la Mare Terra: “ En un viatge que vaig fer a Califòrnia en 1987, el militar que ens va dur a veure una base de llançament de coets ens va dir que, sempre que havien de fer una construcció militar, ho consultaven als indis nadius, encara existents, per si, en aquell lloc, hi havia algun cementeri desconegut, perquè, si removien la terra amb els ossos de llurs avantpassats, es posarien furiosos: era l’ofensa més gran que se’ls podia inferir” (p. 38).
A més, apareixen el niu (la casa materna), els ous (el nen), la velleta (Nostra Senyora, l’hivern) i dormir (la nit). Al cap i a la fi, en els Pobles matriarcalistes, es considera que la terra és la Mare que ens aporta vida i que ens alleta i, per tant, ha d’estar ben considerada i ben tractada.
En una altra prova, el pare trau que un dragó havia furtat la filla del rei i que el monarca “havia promès que, aquell qui la salvés, es casaria amb ella, per la qual cosa veia que ells quatre podien anar a veure si la salvaven” (p. 106) i, per consegüent, el parent confia en l’habilitat dels fills.
Ara bé: en aquesta contarella, no sols el protagonista alliberador és col·lectiu (els germans), sinó que “S’ho enraonaren tots quatre germans” (p. 106), fan un acord i, després, emprenen, encara que el fill gran faça de primus inter pares (de cap de colla en un grup molt democràtic i compacte, a l’estil, per exemple, de la manera de governar en Suïssa).
Agregarem que el paper de cada u dels membres resultarà bàsic en la mort del dragó. Llavors, tota la nació celebrava el retorn de la princesa i, com que els fills deien “Quin dels quatre es casarà amb la princesa?” (p. 108), i el monarca els reuneix i capta que tots hi volien casar-se i que exposaven arguments de pes, pren una decisió semblant a la narració que veiem en el llibre “El matriarcalismo vasco” (p. 55): lliurar a cada u un muntó de diners.
Ben mirat, el sobirà de la contalla catalana va més lluny: “jo estic molt agraït de tots vosaltres i desitjaria complir el que tinc promès, mes, (…) com que tots quatre hi teniu dret, veniu a viure aquí, amb el vostre pare, si voleu, i jo, com a premi, us donaré força riqueses perquè pugueu viure feliços tota la vostra vida” (p. 109). Per consegüent, els ofereix, els garanteix una vida pròspera i… amb la companyia paternal.
Finalment, “van viure feliços tota la vida al costat de llur pare que, ja que havia hagut de separar-se de casa seva per donar un gust als seus fills, els féu prometre que, quan es morís, l’enterrarien al cementiri del seu poblet, del qual no volia separar-se” (p. 109). És a dir, el pare, àdhuc, simbòlicament, torna a la mare (a la terra i a l’indret amb què més s’identificava) i, a banda, representa l’alt sentiment de pertinença a la terra i no cal dir que la tradició de fer acords i, de pas, d’eixir guanyant tots: el monarca, els quatre germans i ell, en un ambient molt en línia amb el comunalisme.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Contaven rondalles amb balenes que fan de mare
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaven rondalles amb balenes que fan de mare? Gràcies.
Hi ha una rondalla del segle XIX, recopilada pel folklorista català Pau Bertran i Bros (“Niranureta”), en què apareix la Mare-balena.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 10 d’octubre del 2025 i posteriorment ens comentaren “Tot i naixent el 1923, la marona no em va explicar aquesta rondalla, que, per cert, deu ser preciosa” (Ramona Ibarra), “No ho sabia” (Lurdes Closa), “No. Per aquí, eren més ses d’en Tià de sa Real. S’edició que tenc és molt antiga.
Hi ha una part que tracta del Bon Jesús i Sant Pere.
Una altra de quan Déu creà el mon i el dimoni li volgué ficar ma i tot li sortia malament.
I sa darrera, d’en Tià de sa Real,… personatge que, segons tradició popular, va existir. Home de gran cor i que preveia el futur. Es mescla amb gloses. Conten que, quan s’havia de morir, va fer dur un vellet de palla al Palau (Manacor) i el féu encendre… Demanà que cap a on anava es vent i no era s’hora; demana altre pic i es vent havia girat.
Ara sí que és s’hora” (Maria Galmes Mascaro). Com a aclariment, direm que Tià de sa Real és el nom popular de Sebastià Gelabert i Riera (1715-1768), un glosador, pagès i endeví, el nom del qual ha passat, fins i tot, a algunes llegendes. “No ho recordo. Ens contaven moltes rondalles, la majoria inventades; d’altres, molt antigues, però la que tu esmentes, no em ve al cap” (Rosó Garcia Clotet), a qui exposí que, “En aquesta rondalla, la balena simbolitza la dona fins que la xica, com aquell qui diu, té la primera regla i, sobretot, quan passa a la jovenesa”; “No” (Àngels Sanas Corcoy), “En el meu cas, no” (Montserrat Carulla Paüls), “Totalment desconegut. Una rondalla molt polida, però molt enfora de la tradició menorquina” (Xec Riudavets Cavaller), a qui posàrem que “ La xica demana cadena (en el joc de volar un catxirulo o estel, fil) i, a poc a poc, li’n dóna.
Al capdavall, uns jóvens veuen uns cabells (els de xica) i la trauen de la mar.
Té passatges que recorden llegendes en què s’explica el part i el paper de la comare”, “No. Ens explicaven la vida de les sirenes, que estan, tantíssimes, enamorades de la mar, que noi que no les estimés, a la fi, el deixaven sol.
No coneixia la rondalla que has enviat.
La nostra llar era d’històries clares i que no calia repetir” (Lydia Quera), “No” (Anna Babra), “A, casa, no ho havia sentit” (Joan Prió Piñol), “A les ‘Rondalles mallorquines’, n’hi ha una que es diu Mare baleneta” (Eusebia Rayó Ferrer), “No he sentit a parlar mai de rondalles amb balenes…” (Angelina Santacana Casals), “No ho recordo. El que sí que, en les rondalles, quan hi havia un peix gros, deien ‘És la mare'” (Montserrat Cortadella), “No. Mai” (Reme Canet).
Adduirem que el 10 d’octubre del 2025 escriguérem a Montserrat Cortadella “Si me la pots descriure o si recordes alguns passatges d’eixes rondalles, ens podríem acostar a què representa” i que l’endemà ens respongué “Una bandada de peixos de moltes mides (petits i un, de gran) i la mare que els guia.
Igualment, ho recordo mooolt clar com els ànecs (un gran i, d’altres, petits, al darrere) segueixen la mare”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Hòmens, reis i roders que agraeixen i que recompensen l’altruisme
Prosseguint amb la narració “Els quatre germans que se surten de tot”, recopilada per l’estudiós de Castellserà en l’esmentada obra, el germà segon, seguint el seu camí, “va arribar al peu d’un arbre on hi havia un senyor d’alguna edat” (p. 95), qui li diu que s’assega a dinar junt amb ell.
A més, com que el veia un bon noi, li comenta que ell és caçador i li indica que, si vol viure amb ell, “li ensenyaria totes les habilitats d’un bon caçador” (p. 95) i, en un passatge posterior, ja de cacera, diu al minyó:
“-Vejam si forades l’orella esquerra d’aquell conill que menja al corral…” (p. 96). Així, fins a aquest moment de la rondalla, apareixen símbols que enllacen amb la dona: l’arbre, l’orella (recepció), l’esquerra i el conill (sovint, representat per la llebre que va per davant del gos o del caçador i, en cançons eròtiques, per una jove a qui segueix un home).
Una vegada, caminant caminant, ouen el so d’un corn i un pastor els comenta que, en aquell regne, cada dia havien de donar una jove al drac perquè se la menjàs, i que eixe dia en seria la del rei. Aquest fet figura en més d’una contarella.
Aleshores, el xicot demana al caçador:
“-No us sembla que hi anem? (…).
-Anem, anem. Així m’agrada: veure’t tan coratjós.
Entraren a la vila amb el pastor i, els veïns, en veure els caçadors, en parlaren al rei” (p. 97). I, per tant, veiem que la relació entre tots tres facilita que apleguen al monarca.
Més avant, el jove mata el drac i, “A la vila, hi hagué grans festes. Tot li ho haurien donat, a l’alliberador del reialme; però ell, enmig de les gestes, recordant-se que s’acostava el temps de reunir-se amb els seus germans, va fer via” (p. 97).
En altres paraules, el noi és ben rebut, recompensat, però torna a la terra i, de pas, a la mare (ací, simbolitzada per la casa pairal).
Quant al tercer dels germans, s’endinsa en uns boscs i accedeix a una font (dona).
Llavors, “Sentint uns ais tots llastimosos, cercà d’on provenien i pogué veure un lleó (…) plorós (…) el lleó, com si conegués les intencions del noi, li diu:
-Ajuda’m: no em matis!
(…) -I què t’hi puc fer, jo?
De primer, treu-me l’espina. Després, dóna’m beure” (p. 98).
En acabant, el lleó, com que el xic l’arrimà a la font (la dona) i l’animal se’n sentí molt alleujat, el felí, feta la bona obra, li digué:
“-No vull deixar sense premi la teva bona acció” (pp. 98-99) i li permet que li arranque un pèl del cap, pèl que li servirà d’agulla per a cosir.
Com a exemple, el jovenet aplega a una botiga de fuster i refà un espill partit i va adquirir bona fama. Però, com que s’acostava el dia de la reunió dels germans, fa camí.
Passa que, quan el germà tercer era prop d’una masia, veu que la carrossa del rei i de la reina s’havia trencat i que no podien continuar. Ara bé: el monarca l’autoritza per a reparar-la i el noi, de seguida, ho cus.
“El rei li féu un gran present i prosseguí el seu viatge” (p. 100).
En relació amb el germà més petit de tots (el quart), es troba amb una roca, amb un riu i amb un arbre, tres detalls femenins: la força, l’aigua i la mare.
En aquella cova, vivien lladres, amb qui es troba posteriorment. I, com que ell vol aprendre i el cap de colla li proposa ajuntar-se amb ells i li diu a què es dediquen, el minyó li afig que accepta el pacte (p. 103). A banda, l’home contà a la resta “que era un nou company.
El noi, que tenia bon caràcter, es féu estimar de tots aquells (…) sortia sempre amb ells i aprenia totes les coses que feien els altres i, en alguna ocasió, el cap de colla li havia dit que havia sortit mestre” (p. 104). Adduirem que la consideració cap al noi connecta amb els gremis, els quals encara existiren durant bona part del segle XIX, centúria en què nasqué Valeri Serra i Boldú.
A la fi del relat sobre el quart dels fills, un dia digué als escurabutxaques que se’n volia anar perquè tenia convingut un acord amb els altres germans i “el van creure i no s’oposaren que fes camí” (p. 104). I, així, altra vegada es plasma la germanor matriarcal.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Reis i estudiosos que agraeixen i que recompensen l’altruisme
Una altra contarella arreplegada pel folklorista català Valeri Serra i Boldú (1875-1938), la qual figura en el llibre “Aplec de rondalles”, en què copsem trets matriarcals i que, igualment, és pareguda a una de la tradició basca (exposada en l’obra “El matriarcalismo vasco”, pp. 53-55), és “Els quatre germans que se surten de tot”. Com a semblances, el 8 d’octubre del 2025, després de llegir-ne l’èuscara, trobí 1) que l’heroi és col·lectiu i que rep una bona consideració, una recompensa, 2) els personatges (en el basc, astrònom, sastre, caçador i lladre; en el català, uns estudiosos d’ulleres, cosidor, caçador i lladre) i 3) que es premia el paper que cada u podria fer al conjunt.
En aquesta contalla, un home ja vell i que tenia quatre fills els reuneix i els diu: “aneu-vos-en allí on millor us sembli i treballeu de valent.
L’endemà, els quatre germans (…); en arribar a un punt on hi havia quatre camins, es van deturar i el germà més gran va dir:
-Mireu, germans meus: aquí hi ha quatre camins; que cada un de nosaltres emprengui per un camí diferent i, al cap d’un any, ens hem de tornar a reunir aquí mateix i anar a veure tots plegats el nostre pare” (p. 90).
El primer, durant el trajecte, es troba amb detalls vernacles i femenins (p. 91): herbes, arrels, una font (la dona), l’ombra d’un arbre, un saltant d’aigua, una riera, unes petxines (això és, vulves) i una soca d’arbre (la fortalesa i la maternitat).
Quan ja era en un banc desembutxacant petxines (acollidor també en lo sexual), “veu que se li acosta una colla de senyors, al davant dels quals n’hi anava un, de tot mudat” (p. 92), qui li diu que era benvingut a la terra del Rei Trist i que, “Si us digneu venir amb nosaltres, us acompanyarem al palau” (p. 92).
Cal dir que, com en la narració basca, els originaris no obliguen el nouvingut. En semblança amb els astrònoms èuscars, qui ha rebut el primer fill li comenta que “És vaticinat que s’acabarà la tristesa del nostre rei de seguida que arribi al seu reialme un estranger amb les perles meravelloses. I, segons els nostres estudis, aquestes que teniu a la vora són les que duran l’alegria al nostre rei i la felicitat al nostre poble” (pp. 92-93).
Llavors, el xicot ho pacta i “es disposà a deixar-se conduir a la presència del rei.
Tot el poble que, a poc a poc, havia acudit a la plaça, volgué acompanyar-lo al palau reial.
(…) Quan el noi estigué davant del monarca, aquest l’abraçà i el conduí a fer-lo seure al seu tron.
I li digué:
(…) -Et trobes en el país on es fabriquen les ulleres meravelloses i no t’hem sabut veure. (…) Les ulleres de llarga vista (…), per lluny que sigui una persona, se la veu a través de viles, de boscos i de muntanyes” (p. 93).
Com podem veure, els autòctons agraeixen els qui fan bé pel seu Poble, ací, mitjançant material que pot salvar el monarca i, de pas, el regne. Això lliga amb l’arquetip del rei, puix que, per exemple, simbòlicament, quan hi ha un regnat democràtic i amb bones relacions entre el sobirà i la resta, hi ha bones collites: ací, es manifesta en la tristor. I, per una altra banda, l’esperit comunitari (el vincle entre els estudiosos i els altres habitants i el rei) ajuda a adobar el terreny, el salvaguarda, en lloc d’optar per abandonar-lo.
No debades, el folklorista indica que “Es va commemorar l’arribada d’aquell foraster que dugué l’alegria al rei i a tot el reialment, i tot foren obsequis per al jove” (p. 94).
Finalment, el rei, com a compensació, diu al xicot que demanàs lo que volgués, que li seria concedit. Aleshores, el noi opta per unes ulleres i, en línia amb la psicologia del sobirà, els millors marxants d’ulleres li donen la millor i el minyó, d’allí estant, respon al monarca:
“-Són una meravella: m’heu fet saber que tots els meus germans són vius” (p. 95) i “anà a reunir-se amb els altres germans” (p. 95).
En altres paraules, el rei (qui li ha fet costat) i el xic regracien el paper que ha fet l’altra part, un fet que connecta amb la tradició matriarcalista.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
La dona salva l’home, altruisme i lideratge matriarcalista
Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra del folklorista de Castellserà, i en què capim trets matriarcalistes, és “En Peret i el rei golafre”. Una vegada, un pobre sabater tenia tres fills. Un dia se li acosta un ancià molt pobre, qui li diu:
“-Bon home (…), demano per favor si em voleu vendre un parell de sabates.
El sabater les hi va donar, (…) se’n va apiadar i va dir al vellet:
-(…). No us en vull cobrar res, de les sabates” (p. 57).
Com a recompensa, el provecte (que era un jueu errant) li comenta que encara tenia un pinyol d’un presseguer i que li’l donava com a agraïment a l’amor al proïsme. I més: “el seu darrer pinyol fou plantat pel sabater i per sos fills en el seu hortet i no tardà a néixer, a desenrotllar-se i a donar préssecs riquíssims quatre vegades l’any” (p. 58). Aquest passatge evoca els que apareixen en contarelles en què les bones relacions en un matrimoni fan que tinguen fills (en aquesta contalla, simbolitzats pels fruits després de plantar la llavor).
Tot seguit, el rei, a qui agradava molt la fruita i, més encara, els préssecs, “va arribar a prometre la mà de la seva filla a qui li portés un cistell de préssecs d’hivern” (p. 58), això és, d’una de les estacions feminals.
En aplegar la notícia a cal sabater, l’home ho exposa al fill gran, qui, a mitjan camí, troba una velleta. L’anciana, com també farà al fill segon, li demana què porta. I, com que el fill major li respon glans, quan el xicot serà en la cort, el rei veurà que no són préssecs, sinó glans. Un fet paregut, amb el segon, en aquest cas, granotes. Per això, el monarca castiga tots dos: “perquè aprengués que, amb els reis, no s’hi jugava” (p. 59).
En canvi, en Peret, el fill petit, a mitjan camí, “no tardà a trobar aquella vella tan vella” (p. 61), a qui digué “Ai, bona dona; hi porto préssecs, per a darreries del rei -respongué amablement el noi.
-Molt bé, fill meu -digué la vella-: desitjo que siguin els millors que s’han vist de la creació del món ençà.
En Peret continuà son camí” (p. 61).
Ja en la cort, el monarca es menja els préssecs que li duia el jovenet i deixa els pinyols. Afegirem que el sobirà, entre d’altres coses, li diu:
“-Quin ofici tens?
-Sabater.
-Jo no vull ser, sabatera -respongué la princesa.
-Si no us agrada, ja em canviaré d’ofici- digué en Peret (…).
-¿Aprendràs l’ofici de rei? -li demanà el monarca.
-Si vostra majestat té la bondat d’ensenyar-me’l…
-Molt bé! Demà mateix vas a començar l’aprenentatge” (p. 62).
En un passatge posterior, com que el rei no complia amb la paraula i pretenia ajornar el casament, primerament, envia un criat; després, un altre. En acabant, la filla intentarà guanyar la mà al xicot (emportar-se els conills que menava el noi) i, al capdavall, serà el rei.
En els quatre casos, la participació d’una velleta serà decisiva i favorable per a en Peret, a qui dóna un flabiol d’argent (p. 63). Adduirem que el color argent és vinculat amb lo femení, amb la dona i que apareix en moltes contalles de la cultura vernacla catalana. A partir d’eixe moment, el xic aconseguirà que els conills que el primer criat havia intentat que se n’anassen a la seua, ho facen darrere del fill xicotet i, així, copsem el lideratge d’aquest noi:
“En Peret els va pasturar fins a la vesprada i, en ser l’hora, toca altra vegada el flabiol i tots els conills els van seguir” (p. 63), “i tots els conills acudiren al seu costat” (p. 63).
Ben avançada la rondalla, el rei se’n va a cercar en Peret i el jove li diu que el monarca li haurà de besar els esclops. Malgrat que el sobirà ho fa i que tracta d’emportar-se els conills, “en Peret anà per darrera vegada al palau amb tot el seu ramadet” (p. 65).
Això fa que, ja en la cort, el rei li diga:
“-Realment, has donat proves que, si arribes a ser rei, sabràs guardar els teus súbdits” (p. 65), uns mots que empiulen amb la tradició matriarcalista de no deixar caure els que són de categoria inferior (ací, els conills).
Finalment, en Peret, abans de passar per la cort, “va baixar al corral per donar una afectuosa mirada als seus conillets” (p. 66) i, com que el rei fa una qüestió al minyó sobre un diamant i el xic li diu on és i com el podrien trobar… i és recuperat, el monarca “el deixà casar amb la princesa” (p. 67).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Velletes que salven xiquets, generositat i retorn a la mare
Una altra narració en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “Aplec de rondalles”, de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), és “El camí de la fortuna”. Així, en una vila de muntanya, un marit i una muller vivien junt amb els seus tres fills. Un dia, el gran diu als pares que vol fer via i els adults ploren.
Un poc després, el noi troba una velleta, a qui demana on és la fortuna i ella li respon i, de pas, el salva:
“-Sí (…). Vés a aquella muntanya (…) i, quan hi siguis, veuràs molts arbres; puges al més alt i veuràs una cova on hi ha set gegants. Quan els vegis sortir, fixa’t bé amb el que diguin; i, després, vindran a l’arbre on seràs tu, el faran moure de l’un costat a l’altre i, si caus, se’t menjaran (…). Sobretot, aguanta’t fort.
-Així ho faré” (pp. 49-50). O siga que, per una banda, la dona salva l’home (ací, un jovenet) i ell seguirà els passos que li indique l’anciana i, altrament, trau el tema de la fortalesa. Passa que, com que ell no li dóna res, no superarà la prova.
A continuació, el germà mitjà comenta als pares que vol fer món i, altra vegada, és la dona qui podria aplanar el camí al xic i fer que ell ho assolís, si segueix lo que ella li diu. A més, la velleta també s’ofereix a fer-li costat:
“-Sí -respongué ella, i li digué el que va dir al germà més gran” (p. 51).
En un passatge posterior a veure ell els gegants, “va baixar de l’arbre i es dirigí cap a la cova” (això és, cap a la mare). Però, com que capta uns calaixos, però no recorda els mots que ha de dir per a poder eixir de la balma, els titans es fan amb ell.
Ara bé: el fill petit, en demanar-li la provecta si li podria donar res, li respon:
“-Teniu: aquí us dono tot el que porto.
I va fer via.
Quan va arribar a dalt de la muntanya, va pujar a l’arbre més alt i es posà a escoltar.
(…) -Obre, bitjoc!
Ell es treu llapis i paper i s’apunta aquestes dues paraules” (p. 55).
Ben mirat, el xic, no sols posa part de la seua vida al servici dels més necessitats i dels majors (i, així, també manifesta que els té ben considerats), sinó que, igualment, escriu els mots que diu i que li permeten eixir de la cova.
Sobre aquest passatge, hem pensat que podria ser modern i no descartem que, anteriorment, hagués figurat d’una altra manera, ja que la tradició era més aïna oral i eren poques les persones que sabien escriure.
Quan ell accedeix on estaven els calaixos que deien Or, Argent i Coure, “començà a embutxacar-se’n fins que en tingué prou” (p. 55), un detall en nexe amb la cultura vernacla catalana: la moderació. Tot seguit, se’n torna a cals pares i, “En arribar-hi, els seus pares ja l’esperaven i l’abraçaren i visqueren sempre junts” (pp. 55-56). En altres paraules: hi ha un empelt entre el fill i els pares, entre qui creix i la terra i, com hem vist, entre els ancians i els més jóvens, el futur (en aquesta contalla, ben plasmat en l’acte d’escoltar i en l’altruisme del xiquet).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.