Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Corrandes, la senyora mestressa i dones acollidores
Al capdavall d’aquesta introducció a “La samaritana”, Simona Gay comenta “me l’ha relatada la Maria Soubrà.
L’havia apresa de la seva àvia, Guideta Bonafé, analfabeta. És l’àvia que li contava com el teatre es feia a Illa” (p. 362), és a dir, li passà una padrina nascuda cap a 1830.
Un passatge posterior en què hi ha trets matriarcalistes és el punt “Seguedilles dels Goigs dels ous” (p. 368). Diu així:
“Passades les fervoroses tenebres de la Setmana Santa, s’aixeca la nit il·luminada de Pasqües. A Rosselló, el flabiol cridava la llum a quatre hores de matí. Fins a la mitja nit, pels carrers, ressonaven els Goigs dels ous (…) s’han afegit les Cantarelles o Caramelles (…). El poble s’hi expressa en corrandes casolanes o burlesques mesclades de records de la Passió. (…) La música és la dels goigs dels ous” (p. 368).
Abans d’endinsar-nos en la lletra, indicarem que, unes planes després, l’estudiosa reflecteix que el poble ha unit la foscor i la claror, lo creatiu i lo formal, i ho posa amb uns mots que paga la pena llegir: “Aqueixa conjuminació de sagrat i de profà no xoca gens els catalans” (p. 372), fet que podríem enllaçar amb un detall de la Pasqua: l’abundància de cançons eròtiques que es canten el dia de Resurrecció, en lloc de fer-se una festa popular de caire místic. Açò lliga la religió i la natura (la mare).
En relació amb els versos, n’hem triat aquests:
“Bona casa, bona brasa,
bona brasa i bon tió
i, a vosaltres i nosaltres,
Santa Nit que Déu nos do.
I, a la senyora mestressa,
Déu conservi lo marit
per la tenir ben calenta
a l’hivern, quan se’n va al llit.
A l’amo d’aquesta casa,
lo mateix li desitgem.
Si ne ten, de fadrinetes,
Déu mantengui llur honor
que, si ne ten, de viudetes” (p. 368).
És a dir, s’exposa la figura de la mestressa (ací, “senyora mestressa”, un tractament que recorda el de “senyora ama” valencià), a qui es desitja llarga vida i com un empelt amb el seu home, qui haurà de fer bona pasta amb ella, fins i tot, quan faça més fred.
Agregarem que, per una banda, la dona apareix com “senyora” i la forma més comuna (mestressa), mentres que la consideració cap al marit es limita a dir-ne que és l’amo (però no li afig cap “senyor”). Nogensmenys, les filles també ixen reforçades, com abans ho havia estat la marona.
En nexe amb això, més avant, els versets diuen
“Oh, Regina coronada:
guardeu-nos aquesta casa” (p. 368),
de manera que la dona, no sols és regna per la zona (n’és la reina coronada, l’actual), sinó que és la protectora dels seus fills que hi habiten, els quals es recolzen en el paper maternal que desenvolupa la Mare i, de pas, ella és en companyia dels seus seguidors.
Tocant a les darreres línies d’aquesta composició, potser uns quants del redol s’acosten a la casa i amollen
“Mestressa: si teniu ous,
guardeu-los per als de casa,
que nosaltres ja prendrem
botifarra i cansalada.
I, donar o no donar,
ací nos faran estar” (pp. 368 i 370).
Per consegüent, cada banda podrà menjar de lo que té i, igualment, estar-hi en companyia.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Torna a haver-hi accés a la web
Bon dia,
Diumenge de matí, poguí accedir a aquesta web, però, a migdia, ja no era possible. Hui, de bon matí, ja funcionava.
Ha estat una «jugada» a nivell mundial.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
Nota: Són les 12h15 del 22 d’octubre del 2026 i ara es poden veure totes les entrades i les pàgines que caben en una pantalla de telèfon mòbil, però no una a una, de manera individual. Aleshores, apareix que no ha pogut trobar-se.
Tampoc es poden consultar per mesos, ni a partir de publicacions en Internet.
Ara bé: jo sí que puc entrar en el contingut de cada entrada i modificar-lo.
Trets distintius d’àvies i de mares nascudes abans de 1920
Trets que destacarien d’àvies (o de padrines) o bé de mares nascudes abans de 1920.
El 27 de novembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí un post que deia “¿Què destacaríeu de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.
En el cas de la meua àvia materna, nascuda en 1910, que era una dona molt arriscada i molt oberta”.
En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 27 de novembre del 2021 i posteriorment les respostes foren “La meva besàvia era un llibre i una pencaire[1]” (Climent Pont Barbosa), “La meva àvia, que em va fer de mare, era molt poruca per tot lo viscut, però em va ensenyar a lluitar per la llibertat i per la vida” (Dyana Basi), “La meva iaia Elvira va ser una dona forta. Amb tres criatures, va travessar la frontera amb França durant la guerra, per a retrobar-se amb l’avi. Es va saber adaptar al nou país i tirar endavant. Com tantes altres… dones valentes”(Regina Calante Bertran), “Les dues, molt bones, però molt diferents. Amb la que jo vivia, era molt llesta i es feia el que ella volia sense que es notés. Ara, quan hi penso, veig que va ser així” (Maria Serra Mallart), “La meva, nascuda al 1895, va ser la dona més valenta i treballadora del món. El iaio, mort; el pare, desaparegut i, la mare, prenyada. I tot va anar endavant” (Olga Navarro), “La meva iaia va néixer al 1892. Va ser una dona molt treballadora, peixatera. Anava a comprar en carro de cavall. Es deia ‘El xato’. Ara, amb la perspectiva dels anys, la ‘veig’ amb una gran psicologia innata, o saviesa, aquella que tenien moltes persones abans que vingués el progrés.
M’entenia molt bé amb ella, cosa que no vaig aconseguir amb la mare…” (Dolors Rodulfo Gimenez), a qui Eduard Roura Roca li comenta “Dolors Rodulfo Gimenez. La meva àvia per part de mare, nascuda el 1896, era una dona amb molta empenta, treballadora i molt lluitadora… I una persona que no sabia de lletres. Era molt sàvia. L’enyoro moltíssim”. Més comentaris en aquest grup: “La meva iaiona per part de mare. El seu home la va deixar amb tres criatures: una d’elles, era la meva mare. En un judici, va dir que no els coneixia.
La meva mare rentava la roba a les senyores de bona casa en el safareig del barri, i els portava la roba neta a casa.
També cuidà de la meva mare i el noi, el meu oncle” (Maria Dolors Del Baño).
En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 27 de novembre del 2021, ens comentaren «La meva àvia era, i és, el meu referent. Que en vaig aprendre ‘de viure’ de la seva gran saviesa. Gràcies, mamamia!” (Maria Josep Salvadó Carraté).
En el grup “Dialectes”, el mateix dia, ens escrigueren “La meva iaia materna va néixer al 1905 i els tenia molt ben posats” (Teresa Martí Porta), “La meva iaia va néixer al 1900. Treballava cosint i brodant per a famílies de la burgesia catalana, malgrat que també era filla de propietaris d’una fàbrica important en aquells temps. Viuda i amb ma mare, petita, brodava per a cases benestants a les quals ella anomenava ‘els senyors’” (Lui Sarrià).
En el grup “Cultura mallorquina”, el 27 de novembre del 2021 i després ens plasmaren «Ses meves padrines, tant una com s’altra, eren ses qui duien es calçons posats, a casa seva, i ses qui comandaven” (Toni Mussol), “Feineres com bèsties, no hi havia hores. Molt, massa servils, fins i tot, ja retirades, amb els seus antics senyors. Generoses amb sa feina. A ma mare, l’ajudaren molt perquè, amb vuit criatures i malalta,… i això que ma mare també era una dona molt feinera” (Isabel Lliteras Fiol), “De 1914 (1914-2014). De nom, Maria. Forta com un roure. Feinera i emprenedora, sempre amb molta energia. Anà a escola el que era obligatori i, després, a costura.
Obrí una lleteria a Santa Catalina, quan encara es venia gel en barres i ses cuines eren econòmiques.
Cuidà s’home quan, després d’operacions a Madrid i d’estades a Toledo, acabà en cadira de rodes.
Ajudà sa filla a tenir tres fills.
No la vaig sentir mai dir que estigués cansada. No la vaig sentir mai queixar-se.
Per sa Nit de Nadal, ens feia cantar nadales tocant una paella amb una cullera de fusta.
Quan era viuda, sempre viatjava i travessava mitja Palma a peu i tota sola, per a anar a trobar-se amb els amics i coneguts de barri.
Una dona amb caràcter que duia sempre un bon remànec” (Catalina Lladó Martínez), “Molt feinera, senzilla, generosa i animalera” (Carme Burg), “Sa meva padrina materna va ser una dona valenta i molt bona persona, pel que m’han explicat. No la vaig conèixer, però l’he estimada sempre” (Carme Andreu), “Sa meva padrina materna era del 1910. Dona forta i valenta. Molt feinera… Era emblanquinadora. És va morir l’any 2012. Tenia cent dos anys i es dia abans havia emblanquinat ella, tota sola, es seu corral. Era una dona d’empenta!!!!!” (Carme Garcia Cerdá).
Igualment, també el 27 de novembre del 2021, Jose V. Sanchis Pastor, ens envià un missatge en què deia “La meua àvia paterna, una dona molt patida… Va criar quatre fills mascles en temps de postguerra. Un comerç clandestí amb productes que duia mon avi, de l’estraperlo. De nit i en bicicleta.
Ma àvia materna, una font de saviesa popular. Brodava a maquina per a altri. Es morí a huitanta-cinc anys” i Vicent Pla, un home molt col·laborador, em comentà “De la meua mare, no et puc contar-ne res, puix que va faltar i jo tenia vint-i-dos mesos.
La mare de mon pare va criar amb biberó el meu germà, qui tenia tres mesos. Ja pots pensar tu com era: molt de caràcter… i això que no era gran d’alçada. A mi, no m’estimava tant perquè em va criar fins a quatre anys. No sabria què destacar, però, en casa, les dos eren les que portaven el comandament”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] El 27 de novembre del 2021 llisquí a ma mare els comentaris que havia arreplegat fins aleshores; i, ma mare, en sentir la paraula “pencaire”, em digué “Com la majoria [de dones] d’eixa època”.
Cançons eròtiques del segle XIX i balls ancestrals
Altrament, hi ha dues cobles que plasmen signes eròtics. Les primeres línies enllacen amb una cançó valenciana d’aquest ram i molt coneguda, la qual diu
“La balladora, quan balla,
sempre mira el ballador:
si li penja o no li penja
la punta del mocador”.
Doncs bé, els versets rossellonesos, transmesos per Zina Mas (1869) i per Teresa Oms (1862), diuen
“El diumenge, a la tarda,
el marxant va passar:
‘-Els mocadors de seda,
dona, qui els vol comprar?’” (p. 320).
Com que el mocador, com es veu en la música valenciana, empelta amb el penis, el venedor podria anar de marxandes (o siga, de putes, i, així, lligaria “marxant” i la proposta a la dona, qui li l’acull favorablement):
“-Munteu, munteu, bon home,
que n’espertinareu.
El meu home és a fora,
bé nos alegrarem” (p. 320).
En altres mots: la dona té la darrera paraula. A més, “espertinar”, en el DCVB, figura com a sinònim de “berenar” en la banda del Pirineu oriental i, com que és un menjar, 1) som davant una dona que té relació sexual amb un home i 2) el comerciant (estirat damunt del personatge femení) farà lo que ella li permeta.
Uns altres versets sucosos són els que l’editora literària Miquela Valls Robinson posa a continuació. Primerament, ens comenta que eren escrits en un full solt que ella trobà: “unes cobles narratives que ens ha semblat interessant d’incloure, malgrat les reticències de Simona Gay -sens dubte, per irreverència-“ (p. 320). Amb lleugers retocs, potser un home demana al marit:
“-On teniu la vostra muller?
Jo no la veig rodar per casa.
-Els frares de Sant Francesc
se me l’han emmanllevada” (p. 320),
és a dir, que li l’han demanada en préstec, que els la deixe. Tot seguit, podem llegir
“Quinze dies, quinze dies
i encara no me l’han tornada.
El dia que tornarà,
li’n vull fer petar (…).
-Tenint aqueixa raó,
sa muller munta l’escala.
-Veus aquí una dobla d’or
que els frares me l’han donada.
Torna-hi, torna-hi ma muller.
-Ves-hi un cop cada setmana,
que te’n compraré un camp,
tot a vora de la plana” (p. 320).
Com que la dona munta l’escala, això ens podria evocar la figura de la bruixa (femení) damunt de la granera (masculí): ella domina. Els frares encara paguen el marit perquè ells puguen fruir amb la muller.
Finalment, un tercer home fa un suggeriment al cònjuge: que l’espòs se’n vaja uns dies al convent i que, mentrestant, aquest tercer personatge gaudesca de l’esposa (el camp, això és, la vulva) i li agrega que firarà molt pròxim a la vora (la qual representa els llavis de la vulva). El mot “camp” empiula amb alguns balls ancestrals i eròtics que es feien en aquests llocs.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Miraven la terra com una cosa «sagrada»
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿miraven la terra com una cosa «sagrada»? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 16 d’octubre del 2026 comentaren «No» (Lurdes Gaspar), «Com a cosa ‘sagrada’, no; però, com una seguretat de futur, sí» (Josep Ferrer Ferrer), «Tant no sé, Lluís, però sí que l’estimaven» (M Pilar Fillat Bafalluy), «No. Que jo sàpiga, no. Per a cultivar verdures i per a tenir fruites, sí» (Àngels Sanas Corcoy), «No crec que tinguessin pensaments tan elevats. Era, pràcticament, l’únic mitjà de subsistència, però molt dur» (Xec Riudavets Cavaller), «Sí… La terra, per a la meva àvia, filla i néta de pagés, era estimada dia rere dia i ens ensenyà a tots que l’hem d’estimar perquè ella… era la total riquesa del pagés» (Lydia Quera), «Jo crec que sí!! Perquè venia de pagesos i la terra, per a ells, és ‘sagrada’!!! I jo, com a descendent d’ells, també l’estimo molt i la respecto.
Visca la terra…; i, la catalana, molt més!!!!!» (Roser Canals Costa), «Que era important, sí. Quan hi havia crisi, qui treballava la terra, almenys, menjava. Potser no tenia massa diners, no tenia vacances, no….; però, menjar, en tenia.
Manta vegades: l»estraperlo’ anava així. Jo et dono açò, a canvi d’ous, de patates…» (Maria Dolors Sala Torras), «La terra, els animals domèstics, el menjar (sobretot, el pa)» (Miquel Vila Barceló), «Això, sempre: al començament del segle XX i ara, 2026» (Maite Alastruey Pérez), «Més aviat, com a símbol de subsistència i de treball molt dur. Ho era: en terres de secà i sense cap mena de maquinària en aquells temps» (Rosa Bernat), «La meva àvia la mirava com un càstig» (Fermín Carbonell Barbera), «Sí: vivim de la pagesia i la terra la cuidaven com si fos un jardí» (Joan Prió Piñol), «Visca la nostra Terra» (Daniel Gros), «Visca la Terra» (Roser Puig Volart), «Els pares del meu pare eren pagesos i van tenir vuit fills i tots es van dedicar a la terra, llevat del pare. El pare sempre ha tingut un trosset de terra, perquè l’estimava i jo sempre hi anava amb el pare, perquè era com ell» (Júlia Aixut Torres).
En el meu mur, el 16 d’octubre del 2026 posaren «Sobretot, per a l’àvia paterna, la terra era molt important, perquè la família la treballava i l’havia viscuda des que era petita» (Rosó Garcia Clotet), «La padrina per part de mare: han estat (i encara són grangers). La terra, si de cas, era per al bestiar.
La part del pare no vaig conèixer (ni quasi ell), però teníem magatzem d’alfals: per aquell costat, sí que era ‘sagrada’ la terra» (Pepita Roig Armengol).
Finalment, ma mare, el 12 de març del 2024 em digué uns mots de què partia el tema: «Hi ha gent que, com que viuen de la terra, la miren com una cosa ‘sagrada’, la tenen completament incorporada a la vida».
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Dones que menen, molt obertes, ben considerades i maternitat
Una altra cançó en què captem trets matriarcalistes és “Un matí de Sant Joan”, en què un personatge, potser un jove, qui se n’anava carrer avall, diu
“La veig a dalt del balcó,
li dic si puc pujar,
me diu que ja li triga (bis)” (p. 312).
A més, el xic comenta que ella donava a tothom (un banc i un got) i a ell (cadira i tassa fina) i que,
“A tothom, dóna un clavell;
a jo, en dóna una clavellina (bis)” (p. 312).
És a dir, la dona, molt oberta i servicial, afluixa tant als altres com al noi, encara que, als hòmens, els toca la part menor.
Uns versos molts sucosos són els de “La nina”, en nexe amb la maternitat i amb el part, en què apareix una fadrina, una muller i un marit:
“Una nineta de quinze abrilets
dormia sola i pensant aixís:
‘-Si en pogués dormir
amb lo que jo voldria
(…) -Quan serem casats, embrassarem
la dona.
-Si en veig que tingui massa dolors,
n’haurem de cercar una altra que
me faci bon fricot.
-Mes ella ho sap, que jo l’estimi força:
per jo, me s’acotxa, per en fer l’amor” (p. 314).
Així, en aquests mots, copsem 1) que el fet de ser mare és ben considerat, 2) la figura de la comare i el típic brou per a un poc després de ser prenyada i 3) el fer l’amor amb el marit (ací, en haver nascut el nadó).
Uns altres versos que lliguen amb el matriarcalisme i, amb el mes de maig, són en la cançó “A la Rodona”, compilada per Simona Gay en el llibre “Folklore íntim del Rosselló” i que li havia transmés Zina Mas (nascuda en 1869) quan la informadora tenia noranta-sis anys.
“Ai!, mare, que teniu minyones:
els-e deixeu pas anar.
En aquest mes de Maria,
sols hi van per festejar” (p. 316).
Agregarem que, quan hem capit versets dedicats a la mare, en aquest mes, els solen exposar en els primers dies.
Quant a la lletra de la primera corranda que posa la folklorista, ens sembla interessant un passatge que empiula amb algunes rondalles en què un rei assaja a quina dona li ajusta una sabata:
“Les minyones de Corbera,
si ne van de cinc en cinc,
tenen flors a les sabates
per enganyar los fadrins” (pp. 316 i 318).
Per consegüent, l’home besa la terra (hi ha la frase “besar els peus”), això és, lo femení i, en aquest cas, vinculat amb el matriarcalisme.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Una carallada i fadrines i festeigs matriarcals en el Rosselló
Prosseguint amb composicions del mateix ram i que figuren en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista Simona Gay (1898-1969), hem triat “[ Se casar n’és una gran carallada…!”, la qual, d’acord amb una nota a peu de pàgina, “La Simona degué jutjar massa vulgar per a ser publicada la lletra d’aqueixa cançó, que hem trobat en un plec de fulls” (p. 302). Com a mostra, és abundant en simbolisme. En primer lloc, n’escriurem uns versos:
“Se casar n’és una gran carallada
sense tenir lo que cal (…)
i, sovint, cal beure del poal.
Fadrins, beguem una tirada
i restem com sem
i jo m’estic fadrí” (p. 302).
Per tant, hi ha una invitació a fer una carallada (mot que prové de “carall”, sinònim de “penis”, però també dels òrgans genitals femenins i, a més, en nexe amb “bona humorada”). Doncs bé: en aquestes línies s’uneixen tots tres. Ben mirat, el fet de “beure del poal” (equivalent a “beure del setrill”), per una banda, vol dir tenir una relació sexual amb un home i, per una altra, xuclar mitjançant el contacte amb les mamelles (amb els cànters) de la dona (puix que, en el Rosselló, el terme “poal”, com diu el DCVB, va unit a “Càntir, recipient amb broc per a beure”).
No deixarem fora que, com en una cançó coneguda en què un home, sense permís d’una dona que dormia, mena cap on és ella i la besa i en què, quan ella el desaprova, aquest home li respon que se’n va content perquè ha assolit el seu objectiu, ací hi ha uns versos amb punts en comú: els hòmens, després de xuplar-les i, altrament, amb rapidesa, les deixen i continuen fadrins…
Una altra composició arreplegada en l’antologia esmentada és “La mar n’és bona”, amb signes que empiulen amb algunes rondalles en què el personatge femení és més voluminós que el masculí. Fou recollida en 1939:
“La mar n’és bona,
marin joiós;
d’una minyona,
n’és amorós” (p. 310).
O siga que, al costat de la immensitat de la dona (la joveneta), hi ha el mariner.
Una altra cançó que lliga amb moltes contarelles i amb comentaris que ens feren respecte de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, fins i tot, dels anys quaranta, és “Quan el sol passa la serra”, moment en què, en seny figurat, s’inicia la nit, és a dir, al capdavall de la vesprada. Això l’empelta amb la tradició matriarcalista de la foscor:
“Quan el sol passa la serra,
me comenci d’alegrar
que demà serà diumenge:
al galant, podré parlar.
Quan el sol passa la serra,
que encara n’hi ha un xic xic;
encara tinc confiança
de veure el galant la nit” (p. 310).
Adduirem que aquests versos foren transmesos per Caterineta Siné (1856) i per Teresa Oms (1883-1965). I una anècdota que connecta amb mots que ens han reportat sobre altres parelles del primer quart del segle XX i amb aquesta composició: ma mare conta que, algunes vegades, quan els seus pares festejaven, mon avi matern (nascut en 1906) s’atansava de nit cap a on vivia la núvia i, aleshores, era u dels instants en què es veien els dos jóvens.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Devers Son Sion i «Xiqueta recalcadeta»
Enllaçant amb els mots de Fermin Carbonell Barbera, el 7 de març del 2022 publicàrem en Facebook una cançó eròtica mallorquina[1]:
“Devers Son Sion, hi ha
tres o quatre o cinc bergantes.
Bones cuixes, bones anques,
bones mames, bones galtes,
qualsevol fan encortar[2].
Un vespre les somià,
amb so[3] pardal en sa mà,
que feien ses obres santes”.
No deixarem fora que, en el llibre “Poesies festives”, de Maties Ruiç Esteve (Mislata[4], 1876-1956), publicat en 1977 (la segona edició), hi ha una composició que, amb lleugers retocs (com ara, “amb” i “clavada” on, popularment, es diu “en” i “clavà”), diu així:
“Xiqueta, recalcadeta,
per tu, passaré la mar.
Eres… com la codonyeta
que no té res que tirar.
Dis-me que sí, Francisqueta.
Sempre no hem de ser fadrins.
Pensa que eixa miradeta
la tinc clavada molt a dins.
Xiqueta recalcadeta.
No me faces més penar.
Rebeix-me[5] amb els teus braços,
que, si, amb tu, me puc nugar
amb estrets i sagrats llaços,
per tu, passaré la mar[6].
Obri prompte eixa boqueta,
que la tens de Jesuset.
Sigues amb mi ¡més blaneta!
que, amb ton geni tan aspret,
eres… com la codonyeta.
No et moga considerar
que, sent pobre, res me sobra;
però també has de pensar
que ta família és tan pobra,
que no té res que tirar” (pp. 27-28).
Com veiem, és la dona qui té la darrera paraula i és ben tractada.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Figura en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el Cançoner” (p. 131), de Gabriel Janer Manila.
[2] En el DCVB, figura com a sinònim de “fascinar”.
[3] “Amb lo pardal”, com encara hi ha qui diu, en el parlar popular, i que correspon a “Amb el pardal”.
[4] Població valenciana de la comarca de l’Horta de València.
[5] Textualment. La forma genuïna és “rep-me”.
[6] L’home és disposat a fer lo que li indique la dona.
El festeig, l’acte sexual i la dona en el Rosselló del segle XIX
Tornant a música matriarcalista en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la investigadora catalana Simona Gay, hi ha unes quantes cançons amb molt de simbolisme eròtic, com ara, “Les criades de Vinçà”, transmesa per Jules Fons (1886) en 1965:
“Minyons, que seu per casar,
vos vull avisar, vos vull avisar.
(…) Quan elles n’han fregat,
quan n’han rabejat,
quan n’han eixugat, (bis)
prenen els poals i se’n van a l’aigua.
Una horeta ja els hi cal
per parlar al galant. (bis)
Quan elles se’n van al llit
de la bona nit, de la bona nit,
se n’hi van totes en camisa;
una horeta, ja els hi cal
per parlar al galant” (p. 300).
O siga que 1) les dones tenen relacions sexuals (freguen), 2) els introdueixen el penis (“rabejar” vol dir “mesclar”, ací, l’empelt entre els dos cossos), 3) un “rabejar” que també significa “banyar amb aigua”, una aigua lligada amb el semen), 4) elles s’eixuguen (després de la penetració) i 5) se’n van al riu amb les mamelles (els poals).
En acabant, 6) elles tornen al lloc on han acordat amb el galant (l’home) i, potser, 7) en una casa amb moltes dones (o bé amb seny d’acte general fet per personatges femenins) i, al capdavall, 8) es reuneixen el personatge femení i el masculí.
El detall que l’aplec dure una hora podria anar unit a una dona no dedicada a la prostitució. En qualsevol cas, esdevé de nit, una part femenina del jorn.
Una altra molt manifesta és “Quina dona en tinc!”, en què un home es casà un any arrere i comenta que la muller el fa morir. Així, en la segona estrofa, copsem un tret present en la cultura colla (d’Amèrica del Sud), en què, com em digué un amic que hi estigué cinc anys, «són les dones les que van als bars, no els hòmens”:
“Per ser el primer dia
que n’érem casats,
se’m va anar al cafè
amb els convidats” (p. 302),
de manera que, a més, ella va acompanyada com si fos una persona reconeguda. Altrament, el marit agrega que
“Aigua a les gallines,
a mi, em fa baixar;
per tants d’ous que hi hagi,
no els puc tocar.
Perquè ella els palpa
de vespre i matí” (p. 302).
És a dir, hi ha vocabulari que connecta amb lo feminal (la gallina) i potser ella li permet que faça l’amor amb diferents dones (les gallines) i que ell els fique el pardal (perquè els baixe aigua que ell té, el semen). Ara bé, li exigeix que no toque els ous (els testicles) d’altres hòmens que hi haurà entre aquelles dones. Sobre aquest passatge, la dona (gallina) és més voluminosa que l’home (ou).
I, com a senyal que la muller és qui mena, ella sí que pot palpar els collons dels hòmens i, a més, en dos moments del dia.
Ben mirat, el marit diu
“I, si jo la cofi i no la cofi bé,
ella ja me truca, amb mà de morter.
Si en fa la bugada, me’n fa el lleixiu” (p. 302).
Per consegüent, ell la cofa (assaja si el capell li va bé al cap… del penis) i, si no ho fa, tal vegada, perquè no el fica bé en la vulva, ambdós (per iniciativa de la muller) copulen (truquen) amb mà de morter (amb l’ocell masculí).
Finalment, si la bugada (una classe d’acte sexual) ix bé, hi ha ejaculació (el vers amb el lleixiu). Com a afegitó, direm que aquesta cançó fou transmesa per Caterineta Siné, nascuda en 1856, un fet interessant.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Cançons de festeig i parts en el llit
Prosseguint amb composicions del Rosselló arreplegades per Simona Gay en aquest llibre, passem per Illa, de què ella, agraïda i tot, diu: “Illa no ha pogut servar un antic folklore, encara que se’n trobi rastres, mes ha guardat cançons nascudes al país mateix i, demés, s’hi han fixat estadants dels Aspres (…).
Vull celebrar la gentilesa, la cortesia, de les dones del meu país i de tots els vilatges on em som fet amigues. Per me complaure, s’han rememoriat les cançons perdudes. Han recercat les perles esgarriades per a relligar el fil de les antigues paraules i m’han cantat” (p. 294).
A continuació, agrega unes quantes cançons eròtiques amb el tema del festeig. Així, en “La reina de la moreria” (p. 296), posa unes paraules, possiblement, de la dona que li l’amollà: “’Un trosset de la cançó més vella me l’ha cantat ma mare, d’una veu pura, a noranta-sis anys’. L’havia apresa de sa mare, Teresa Batlle Batllessa, de Vinçà.
‘El dia de Sant Joan
és gran festa, cristians:
els moros de moreria
n’han captivat una nina (bis).
Si el rei moro la veiés,
d’ella, s’enamoraria (bis)”.
Cal dir que, com que la informadora havia nascut en 1866, no descartem que sa mare ho hagués fet entre 1830 i 1840 o un poc després.
En nexe amb la composició “Pere Joan”, l’estudiosa ens indica que li la facilità Zina Mas (1869), de qui escriu que “Era vestida a la catalana (…). La Zina, calma i secreta, encara que tan vella, tingué plaer a recordar les pregàries antigues i les paraules d’algunes cançons.
‘Pere Joan se vol casar
amb una minyona bonica.
Pere Joan se vol casar
amb una nina de Perpinyà.
Ella diu que no hi vol anar
perquè no sap on dormiria.
Ella diu que no hi vol anar
perquè no sap on dormirà.
I la faran dormir en un llit
de roses i roseretes,
i la faran dormir en un llit
de rosetes tot florit” (p. 296).
Sobre aquests versos, per una banda, plasmen una dona garrida i ben tractada (la xica bonica) i, per una altra, perquè ella se senta bé, li concediran, com aquell qui diu, la cambra en què millor dormirà i en què no es trobarà estranya.
És més: les darreres dues línies, al meu coneixement, són la culminació d’un passatge implícit 1) en què els dos haurien estat en el llit on haurien tingut relacions o 2) en què, després d’unes relacions, ella és mare i té un nadó i, per això, “la faran dormir en un llit / de rosetes tot florit”, o siga, després d’haver parit amb l’ajuda d’una comare.
En eixe seny, aquesta floració evoca la primavera, època de l’any en què molts arbres i moltes plantes la fan o bé en què obrin les poncelles.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.