Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
El sentiment de pertinença a la terra, la política matriarcal i pacifisme
Prosseguint amb el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, també plasma el sentiment de pertinença a la terra, en poemes com “No hi sóc…” (p. 45), quan escriu sobre el segle XXI i sobre ell com a català:
“Però hi sóc i no m’agrada ser-hi.
Què he de fer?
Només tinc una resposta, ser jo.
Els que es creuen responsables de la història
m’ho deixen ser?
Només puc ser-ho si sóc català,
i la política d’Espanya em nega aquest dret.
La meva llibertat no accepta,
serviré la humanitat essent català global”.
Com podem veure, el poeta es troba que, jurídicament, es espanyol; però, com que, personalment i interiorment, no s’hi sent i sí català, serveix a la mare (Catalunya).
Tot seguit, farem una explicació històrica, cultural i política que va unida a aquests versos.
L’escriptor de Granollers, en el fons, reflecteix un tema molt silenciat per quasi tots els partits amb l’etiqueta d’esquerres: el paternalisme. Tot i que, com diríem familiarment, no cal que ho expose la dreta (perquè sol aprovar aquesta actitud de pare que fa de tutor i que nega la creativitat als altres, molt propi en Estats fortament burocràtics, com és Espanya), l’esquerra de línia comunista o que, originàriament, era socialista, vinculen el segle XVIII amb el desenvolupament dels drets humans i de la democràcia, com si aquella època hagués sigut una mena de panacea per a tota la Humanitat i, sobretot, una creació de quatre persones que sabien parlar, llegir i escriure (intel·lectuals).
A banda, malgrat que no ho diuen, nosaltres ho comentarem: és ben cert que, com ara, en la Corona Catalanoaragonesa, el sistema polític, social, a nivell de família, etc., era molt pròxim al de lo que se sol dir democràtic, a causa de la cultura matriarcalista.
Això comporta que, per exemple, quan, en els Estats Units (potència política, militar i cultural a partir del segle XIX i, sobretot, després de la Segona Guerra Mundial), guanya un candidat conservador, més d’una vegada, molts Estats europeus pretenguen presentar-se al món com a defensors de la llibertat i dels drets civils, socials i, àdhuc, de la natura, quan, en el fons, són de línia patriarcal i, en el primer quart del segle XXI, amb moltes semblances amb la cultura castellana del “buenrollismo” (fàcil de copsar en organismes polítics de la Unió Europea entre el 2017 i el 2024, arran del moviment independentista català).
Adduirem que aquest mutisme va unit al fet que la Il·lustració tenia un lema paternalista que aquests polítics (i moltes persones en pro d’eixe moviment dels segles XVIII i XIX) apliquen en el dia rere dia: “Tot per al poble, però sense el poble”.
En altres paraules: els polítics que manen (començant pel cap d’Estat), la seua tasca consisteix a fer que la població aculla lo que ells fan, però que responga (diàriament i en la vida quotidiana) com si fos un menor d’edat a qui el pare dóna el menjar a la boca, en lloc d’ensenyar a menjar amb els atifells adients i, a més, a gaudir de la menja i de l’ambient.
No debades, Joan Sala Vila comenta “serviré la humanitat essent català global”, una frase que enllacem amb unes que escrigué un valencià que visqué cinc anys en relació amb la cultura colla (matriarcalista) en el nord de Xile, en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, i que ací traduïm: “És possible que açò ens resulte estrany, potser que, fins i tot, ens coste acceptar que els nostres Estats, anomenats democràtics, civilitzats i cultes, puguen ser patits pels altres Pobles, com autoritaris, dominadors, abusadors i injusts” (p. 5).
Un altre senyal en què captem la visió política del poeta català i, a més, la seua connexió amb la mare i amb la terra, és la composició “Per una convivència plena” (p. 52), en el mateix llibre sobre Catalunya, la mare i ell. Així, en aquest escrit, sobre unes eleccions del 26 de maig del 2019, comenta que
“Allargar la mà i desitjar un bon dia
agermana.
(…) Perquè la humanitat siga més lliure
el meu vot allargarà la mà a la pau”,
uns versos en què captem que els Pobles matriarcals no associen la política a tractar de sotmetre els altres, ni la participació a un fet formal i puntual (com aquell qui diu, per a que no es diga que no són democràtics) i que la pau no la relacionen únicament amb què no hi haja guerres, sinó amb permetre que el proïsme puga desenvolupar-se com a persona i contribuir a la societat, molt lluny de la cosmovisió de la Il·lustració. Repetim: tot i que no ho vullguen reconéixer els polítics, ni que es comente en la instrucció pública subvencionada per l’Estat, ni tampoc (o a penes) a nivell universitari.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: Afegim aquest enllaç sobre un escrit de hui, 6 de novembre del 2024, a un amic català que ens havia fet una qüestió sobre política i les inundacions que la setmana passada hi hagué en moltes poblacions valencianes:
http://plomalliure.blogspot.com/2024/11/lletra-un-amic-catala-resident-en.html
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, el dret d’autodeterminació i pacifisme
Prosseguint amb poemes que reflecteixen aquest sentiment i que figuren en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, del poeta Joan Sala Vila, n’hi ha u en què Jesucrist simbolitza el Poble català: “Tu ho has dit, jo sóc rei” (p. 30). Per exemple, quan diu
“Clavat a la creu perquè estimava el seu poble
i a tota la gent.
El poder, que es creu déu és orgullós,
no estima.
El rei dels jueus complia la llei de l’amor.
(…) Defensava el seu poble,
(…) Catalunya, al segle XXI, reviu la creu del calvari.
empresonats[1] els que escolten la veu del seu poble”.
Aquests versos, en part, tenen a veure amb els presos polítics catalans posteriors a la celebració d’un referèndum en Catalunya el 1r d’octubre del 2017, el qual no fou acceptat pel govern espanyol i que, unes setmanes després, comportà l’empresonament de catalans, fet que, en novembre del 2024, encara persistia, malgrat que la Constitució espanyola, indirectament (per mitjà del tema dels tractats internacionals, u dels quals és el de la lliure determinació dels pobles), reconeix aquesta possibilitat, presentada per molts polítics oberts com el dret d’autodeterminació dels Pobles. Sovint, “Pobles” es relaciona amb antigues colònies dels segles XVIII-XX. Nogensmenys, aquest dret és demanat, fins i tot, per Pobles indígenes que l’han exposat en l’ONU.
Afegirem que, com ara, en la dècada dels anys deu del segle XXI, es féu un referèndum local (per exemple, sobre les festes locals i els bous en Aldaia, una població valenciana) i que, a diferència del que tingué lloc en Catalunya, no hi intervingué la policia nacional espanyola, ni es declarà il·legal per part del govern esmentat (llavors, de dretes), ni de molts polítics defensors de la unitat d’Espanya (per exemple, Ximo Puig, Mónica Oltra…) i (per descomptat, amb els seus actes) de la cultura patriarcal.
En eixe sentit, en la composició següent, trau aquest tema:
“LA LLIBERTAT DEL MEU POBLE
Em sento interiorment lliure,
una força aliena em diu que no ho sóc,
jo no renuncio al meu jo.
És possible ser lliure i esclau?
Jo sóc català, d’espanyol me n’han fet.
Penso i treballo en català,
sóc, segons els meus orígens,
no sóc, per llei de conquesta (…)
La llibertat és pensament
serà mare d’un renaixement,
seré fill d’una Catalunya independent” (p. 31).
Així, l’escriptor es posa de part de la terra (Catalunya), de la llengua vernacla (plasma en català amb la ploma), comenta que no se sent castellà (malgrat el dret de conquesta i les órdens dictades arran de la Guerra de Successió i posteriorment) i que, com que ell pensa i, per tant, no es deixa seduir per lo castellà, viu esperançat i en línia amb el matriarcalisme (podria haver dit que l’emancipació vindrà acompanyada del pare, però ho connecta amb la mare, un tret vernacle).
Ara bé, aquesta llibertat no la uneix a un futur estat independent i agressiu, sinó pacífic i obert als altres, com ho copsem en el poema “La pau del meu poble” (p. 32), en la mateixa obra:
“La pau per ser veritat s’ha de viure,
he de ser jo pau si la vull pels altres.
(…) Si jo, tu i ell som fruits de pau
totes les llavors sembrades desvetllaran el desig
i el colom volarà lliure en el cel del meu poble”.
Per consegüent, tot i que l’au està en nexe amb el cel, no ho fa, com ara, una àguila (animal que podria evocar lo imperial i, àdhuc, allò que, durant la dictadura del general Franco, es deia “la lengua del Imperio”, això és, el castellà, ni l’expressió “el Imperio de la ley”, dues coses que no empiulen amb el matriarcalisme): és un colom (el qual, a més de petit, se’l sol relacionar amb el color blanc i simbolitza la pau). O siga, un Poble pacient.
Aquestes paraules coincideixen amb uns versos de la composició “Lliçó dels éssers humils” (p. 38), els quals, de pas, podrien representar lo català (el pagès) i lo castellanista (el conquistador):
“la dolcesa de la mel humana la fabriquen els humils,
no per volar molt amb càrrecs que en diuen dignitats,
la dolcesa de la seva convivència supera a la de la gent senzilla”.
Com a exemple, en el 2016, el futur primer ministre espanyol (nascut en terres castellanes, castellanista i patriarcal), d’etiqueta socialista, en un missatge cap al Poble català, digué “No os vayáis: os queremos mucho” i, en octubre del 2017, en lloc d’actuar per afavorir la convivència unida a una pau no entesa com una pau militar (absència de guerra), ans en què tots tenen veu i vot i no es tracta d’anihilar cap llengua vernacla, ni cap Poble d’un Estat, es posà de part de l’anul·lació del dret d’autodeterminació de Catalunya. I, en el 2024, el mateix president defenia el dret del Poble palestí i l’havia deixat caure quant a l’històric Sàhara espanyol (en març del 2022).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Literalment.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, la mare i els Pobles matriarcals
Una altra composició de l’obra del poeta de Granollers, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, és “Amb confiança i dignitat” (p. 23), per exemple, quan diu
“El meu jo porta un segell de dignitat,
no el puc trair,
el del poble que em va veure néixer.
Català em va fer la història,
a Catalunya la natura assignà la meva vida
i amb la seva identitat he de ser universal”.
Per tant, Joan Sala Vila connecta amb la terra (la natura, és a dir, la mare) i amb el Poble (Catalunya) i, igualment, està obert als altres.
A més, com que se sent català, comenta que
“seré fidel al missatge del cor, no el puc trair.
(…) Amb confiança i fe respectant a tots els altres”,
versos en què plasma el nexe amb sa mare (el cor), amb la bonesa i el seu tarannà en pro del pacifisme.
En el poema que posa tot seguit, “Amb el cor a la mà” (p. 24), veiem que, malgrat que l’escriptor ja té noranta anys, diu
“Camino amb esperança il·lusionada (…)
La il·lusió, que escolti cada dia les paraules del meu cor,
cada dia em fan més català.
Només sent català faré el món més lliure,
perquè si jo sóc lliure,
la humanitat també ho és un xic més en mi.
(…) arribar al cim és la victòria,
t’hi espera la mare Catalunya”.
Altra vegada, apareix el sentiment esmentat, ací, amb la relació amb la mare (el cor) i amb Catalunya (lo maternal reflectit en la terra). A banda, exposa que, quan un Poble és lliure i pot determinar el seu futur, són més els Pobles (i, així, les persones) que poden fer lo mateix.
En el darrer vers, el cim representa la mareta (la cultura catalana és matriarcalista) i veiem que el fill (Joan Sala Vila) s’atansa als altres catalans, que ell no se’n va de Catalunya i que ella és tel·lúrica.
Empiulant amb altres poemes, en la composició “Jo estimo la humanitat” (p. 27), diu que, com que totes les persones són fills de Déu, ell no fa diferències entre bons i dolents i afig
“Jo estimo tots els pobles de la humanitat,
tots els pobles tenen el seu propi destí i futur”
i, com que hi ha odis i venjances (com escriu a mitjan poema), addueix que això passa
“Senzillament perquè alguns humans diuen que déu són ells,
i transformen la llei de l’amor en llei de guerra”,
paraules que podríem enllaçar amb l’ambient polític que hi havia en Catalunya (i entre el govern espanyol i els seus aliats) i bona part dels catalans (poc o molt, una meitat) en el 2020, favorable a la independència de Catalunya i que no pretenien que s’assolís mitjançant l’ús de la violència, sinó amb una línia matriarcalista. A banda, les plasma un home que, quan havia fet els set anys, visqué una guerra que en durà tres i que influí en la seua vida i en els seus escrits.
Finalment, aquests versos tenen a veure amb els del poema vinent, “La independència és llibertat” (p. 28), el qual comença dient que
“Negar i dubtar la independència,
cop traïdor a la llibertat.
Són lliures les persones i els pobles,
negar-ho és ignorància o mala fe.
Independència, base de convivència,
trobar el model, signe d’intel·ligència i voluntat”.
Aquestes paraules (i semblants) apareixen sovint en articles i en comentaris fets per persones de Pobles ancestres i indígenes que demanen que siguen respectats i que, més d’una vegada, vinculen aquesta actitud en pro de la independència dels Pobles amb una connexió amb la Mare Terra i amb poder viure d’acord amb lo maternal i amb el matriarcalisme. A més, són Pobles molt oberts a la resta d’habitants de la Terra, que aplanen el desenvolupament creatiu de les persones, emprenedors i pacífics.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, la política matriarcal i la mare
Continuant amb altres poemes relatius al sentiment de pertinença a la terra i inclosos en el llibre “Catalunya, mare, t’estimo”, de Joan Sala Vila, hem triat “Fe i amor del meu poble” (p. 14), en què diu
“Tinc fe en el meu poble i l’estimo,
(…) la cultura fonament de les seves muralles,
no tanca portes, facilita l’entrada a tothom”,
és a dir, un territori culturalment obert i sobre el qual, uns versos després, ens reflecteix un escriptor en línia amb el matriarcalisme:
“Profeta fidel dels missatges del cosmos,
lector atent de lliçons de la terra”,
o siga, que el poeta català connecta amb la Mare Terra (el cosmos) i és receptiu a la mare (la terra) i amb lo que se’n pot aprendre com també afegir a l’educació rebuda junt amb els qui viuen en Catalunya (la terra, en el sentit polític).
En acabant, l’autor de l’obra, d’acord amb els seus principis i amb el seu model de vida, exposa uns versos que desglossarem:
“Catalunya, avui és fe i esperança,
Catalunya, demà serà pau i amor.
Catalunya és el jo de l’evangeli,
Catalunya és mà estesa als humils,
Catalunya és veu de democràcia global.
Fe i amor del meu poble”.
Com podem veure, Joan Sala Vila 1) uneix lo que podríem dir la part de la seua visió del cristianisme (la fe i la pau) i la de lo que podria semblar més terrenal (l’esperança i l’amor), 2) ell empiula amb lo cristià (òbviament, amb el de línia matriarcalista i anterior a la relació de poder Estat i Església), 3) no deixa caure les persones senzilles (no necessàriament les més pobres), 4) trau l’estil polític, històric i etnològic de Catalunya (la democràcia global, ni tan sols la participativa) i, així, l’enllacem amb la cultura vernacla (la qual també copsem en la política a nivell familiar o, per exemple, en el barri) i, per descomptat, Catalunya es basteix per mitjà de la implicació de tots els catalans i, de rebot, es fa possible l’esperança i el rebuig a qualsevol proposta (o temptació) de renegar de la terra.
Això explicaria que, com posa uns poemes després (en “El meu camí de llibertat”, en la pàgina 17),
“La natura em vol artista
modelant el meu jo amb amor.
Ser artista de l’amor,
és camí de la meva llibertat”.
En altres paraules, la natura (la figura de la mare) l’educa per a la creativitat, però amb intenció que ell puga forjar el seu futur unit amb unes relacions en què no es promoga l’agressivitat i que, així, ell (fins i tot, mitjançant la poesia) connecte amb lo aborigen i amb la mare, fet que li aplanarà la seua emancipació dels intents de sotmetre’l a qualsevol subjecció que pretenga fer xixines lo maternal i lo vernacle.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
“Quan naixia un xiquet, hi havia qui li fes una cançó o poesia popular” 2 novembre 2024
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre si quan naixia un xiquet, hi havia qui li fes una cançó o bé poesia popular?
Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Nota: A causa de problemes derivats de l’oratge que havia fet el 29 d’octubre del 2024 i l’endemà, posàrem (i enviàrem) aquesta qüestió, prevista per al 2 de novembre del 2024, la vespra i eixe dia.
Quant a correus electrònics, el 1r de novembre del 2024, ens escrigueren “A l’hora del naixement, no ho sé; a l’hora de fer la primera comunió, sí.
A l’hora del naixement, es mirava amb quin signe havies nat. Jo, segons la padrina del meu pare, nada al 1870, si fa no fa, vaig néixer amb bon signe” (Miquel Vila Barceló), “Hola bon vespre,
A casa, diria que no van fer cap poema, ja que que els pares no sabien escriure. El que sí recordo: a la mare, cantant una cançoneta, referint-se als primers dos fills grans, i cantava: ‘El pare, la mare,
en Lluís i en Ton,
que canten i alegren
fent fora la son'” (Rosa Rovira).
En missatges, el 2 de novembre del mateix any ens plasmaren “A casa, l’avi em va fer un petit poema.
També la mare va fer un escrit, en forma de lletra per al meu germà” (Rosó Garcia Clotet). el mateix dia, en el meu mur de Facebook, posaren “Bon dia,
Quan neixia, no ho se; quan es tenia al braç, sí, al nou de la Mare” (Montserrat Cortadella).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Vos comentaven en relació amb Tots Sants
Ho passarem.
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven en relació amb Tots Sants?
Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
https://aviamarefilla.blogspot.com
****
El 1r de novembre del 2024, festivitat de Tots Sants, ens enviaren aquests correus electrònics: “A Mallorca, aquesta festa tenia una gran tradició. La nit de Tots Sants es deixava la porta en pes, es a dir, sense tancar amb la clau, i un llum encès dins la casa.
A la taula, és posava un plat més pel difunt, es resava per tots els difunts de la família i del carrer.
A més, es visitava el cementeri i totes les sepultures dels familiars i coneguts” (Miquel Vila Barceló), “No és que comentessin, és que hi havia una serie ‘d’actes’ que eren tradició i d’obligat compliment. Primer de tot, pujar a Moià i, la nit de Tots Sants, posar castanyes a torrar a la llar de foc. I, com que era una cuina de pagès, hi cabíem avis, fills, nets, ‘tiets’, cosins,…
L’endemà, l’acte era anar al cementiri a dur flors, però també a fer-hi un volt i anaven mirant les làpides i comentant coses sobre aquest o l’altre. I, molt important: socialitzar. Era un punt de trobada amb veïns del poble. I fer-la petar fins l’hora de dinar.
Jo m’ho passava molt bé escoltant les històries sobre els qui eren enterrats” (Àngel Blanch Picanyol). El mateix dia de Tots Sants, ens enviaren aquests missatges: “El que jo recordo, és que es posava una fotografia i una ‘llumineta’ ( una espelmeta petita que es canviava quan s’apagava).
A la nit, es feia el ressopó amb castanyes torrades, panellets, fets a casa i moniatos.
El dia 1r s’anava al cementiri a portar flors.
Ara recordo que, quan érem petits, mentre es feia el ressopó, era típic contar-nos rondalles de ‘por’ com també es recordava les persones que ja no hi eren, explicant anècdotes i fets” (Rosó Garcia Clotet), “Hola aquí, llevat de lo de casa: anar al cementiri. Encara es fa: porten flors netegen, etc. Quan la meva filla es va casar, a taula, hi havia dues cadires pels dos avis que ja no hi eren” (Antonia Verdejo González), “Diumenges acompava a mon pare al cementeri. En dia de Tots Sants (1r de novembre) i en dia de difunts (2 de novembre) s’arranjava el lloc, es vestia del millor… Se socialitzava amb famílies conegudes. Això és perdé” (Isabel Inés Aranda), “Jo era molt patidora i peruca. En aquella època, intentaven treure ferro a tot allò que em podia angoixar. Aleshores, la Nit it de les Castanyes, l’avi recitava el ‘Don Juan Tenorio’ en pla Rosa.
Després, deia [en castellà]: ‘Vine i seu aquí amb mi:
‘Si son vivos, por las puertas; si son muertos, por las paredes’.
I afegia ‘Ho veus? No hi ha ningú, tots estan bé i no volen tornar’.
Bons records” (Montserrat Cortadella).
Finalment, 1r de novembre del 2024, per telèfon, Vicent Pla ens comentà “Ens recordem dels amics, dels familiars… És un acte més de la vida. Ara me’n vaig a l’Alcúdia de Crespins” (el poble de la dona), a qui diguí que, en ma casa, com que vivíem en Aldaia (l’Horta de València), on havia nascut mon pare, era costum (quan vivíem els meus pares i els fills en la mateixa casa), primerament, anar al cementiri d’Aldaia i, després, al d’Alaquàs (d’on eren els pares de ma mare).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada i bon cap de setmana.
Hui ho tenim més fàcil
Bon dia,
Hui ho tenim més fàcil.
Avant les atxes.
Una forta abraçada.
Poemes de Joan Sala Vila
Bona nit,
Hui hem escrit (i hem compartit) uns quants poemes de Joan Sala Vila.
Avant les atxes.
Una forta abraçada.
El sentiment de pertinença a la terra, sinceritat i cultura vernacla i naturalista
Prosseguint amb el sentiment de pertinença a la terra i amb la relació que hi té Joan Sala Vila, ho copsem en el poema “Se senten perseguits” (pp. 23-24), on ho posa de manera simbòlica junt amb fets del 2018, quan es publicà el llibre:
“Els desitjos, com les algues,
suren sobre les aigües
La immensitat els ofega,
volant no saben fugir.
Desitjos dormint sobre la sorra
tenen la nit per cobrellit.
(…) Era molt fosca aquella nit”
És a dir, sembla que el Poble (Catalunya) dorm i que el poder polític espanyol i la línia castellanista (la immensitat de què parla) dominen la situació. Nogensmenys, la mare (la terra) connecta amb els fills i s’interessa per ells (el cobertor) i, com que no els abandona, fins i tot, el pobre de què escriu més avant, en unes paraules que, primerament, podrien semblar un català amb molta espenta,
“Es despulla, nu
es llença i neda mar endins”.
A més, com que hi ha qui preferiria anar-se’n a una altra terra i oblidar la dels seus ancestres (terres catalanes), el poeta de Granollers afig
“no fugis, home de desig,
demà a l’albada seràs feliç.
Escolta a cau d’orella.
Surt de l’aigua, es vesteix
s’abriga amb la manta i la son li fa companyia” (p. 24).
De pas, la dona (unida al fet de no emigrar) ha salvat l’home, i l’escriptor ho plasma amb un símil amb la maternitat.
Al capdavall, l’home resta en la terra on viu.
En la composició vinent, “Diàleg amb l’aigua” (p. 25), captem el sentiment, en uns versos que evoquen cultures pròximes per la seua cosmovisió (per exemple, d’Amèrica del Sud) i la Pachamama, en què el sol baixa a la Mare (en el cristianisme, Jesús en forma de nen, com si fos la llavor que colga en un camp):
“El desig d’eternitat de la natura,
contesta un núvol amb suau ruixat.
El sol bessa l’aigua, i esdevé vapor,
Embolcall de l’esperit de la natura,
mirall de l’amor diví”.
Quant a aquest embolcall, el qual, al meu coneixement, seria femení (Joan Sala Vila el connecta amb la natura i, així, el faria naturalista), podria recordar els personatges femenins que, més d’una vegada, s’acosten al profeta Jesús i que ell els accepta.
En acabar, amb el darrer vers, reflecteix que el bon cor enllaça amb la cultura catalana: “La veu de l’aigua sempre diu la veritat”.
En el poema posterior, “Escoltant la sorra” (p. 27), altra volta, copsem el tema polític i ètnic. La sorra representa Catalunya, lo maternal:
“La sorra de la platja es deixa acaronar,
(…) fa dels sons, vida.
Les paraules, sensacions que viu la pell.,
La sorra de la platja gaudeix amb la nuesa.
(…) el tacte és la seva lectura (…).
La sorra de la platja rebutja la roba,
cada gra de sorra compleix una missió”.
Això és: per una banda, la terra acull el tacte, escoltar (dos trets matriarcals i ben presents en la cultura tradicional catalana i en la basca) i, per eixe motiu, resta oberta a la pell d’altri.
Igualment, aquesta pàtria és de bon cor, sincera (la nuesa), procura afavorir les relacions amb els altres (pell amb pell) i, per consegüent, es justifica que no siga receptiva a lo que intenta cobrir la realitat per mitjà de l’elitisme (ho podríem associar a la roba de luxe) i al maquillatge. I tot, en un Poble en què s’acull que cada u tinga un paper diferent i que, entre tots, puguen fer Poble (ací, Catalunya). Ara bé, amb un estil de vida que veu amb bons ulls (p. 28)
“la bondat de les mans,
la suavitat dels llavis”.
Òbviament, en un espai geogràfic en què la cultura vernacla (la que empiula amb la llengua i amb la tradició catalanes) té punts en comú amb altres Pobles matriarcalistes del món (com és el cas del colla, el qual considera que les persones són terra que camina):
“La sorra de la platja és terra,
també el cos humà,
l’aigua els fa un tot”.
Per tant, Joan Sala Vila recorre als dos elements femenins ( la terra i l’aigua) i els relaciona amb els defensors de la part aborigen de Catalunya, no de la que intenta sotmetre i anul·lar-ne lo vernacle i el dret de determinar el seu futur.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
“La dona és l’eix vertebrador de la família en la societat valenciana, matriarcal” (Vicent Gimeno)
DR. D. VICENT GIMENO: “LA MUJER ES EL EJE VERTEBRADOR DE LA FAMILIA”
<<Por su parte, el Dr. D. Vicent Gimeno, profesor de la Facultad de Ciencias de la Educación y Deporte la Universidad Católica de Valencia, ha realizado una revisión histórica general sobre la figura de la mujer en la sociedad valenciana desde diferentes perspectivas.
Gimeno ha dado a conocer a los participantes en su ponencia las repercusiones que, a través de la cultura y la literatura, han tenido las actuaciones de las mujeres valencianas célebres en el devenir de la sociedad valenciana. “Es tal la trascendencia que ha tenido la mujer, que se ha llegado a decir que la nuestra es una sociedad matriarcal” ha destacado este experto.
En este sentido, el profesor ha afirmado que “la mujer es el eje vertebrador de la familia y el ejemplo más claro lo tenemos en lo acostumbrados que estamos a decir: ‘me voy a casa de la iaia’, o ‘a casa de mi madre’, omitiéndose la figura del iaio o del padre”.
Al margen de ese homenaje a la mujer anónima valenciana, y en ese recorrido por la historia, Gimeno ha aludido a personalidades como Sor Isabel de Villena, o al protagonismo que tenían la mujer en la obra de escritores de la talla de Ausiàs March o Joanot Martorell. “Sin olvidar, por supuesto, a la Mare de Déu dels Desamparats, cuyas virtudes son las de la mujer valenciana”, ha subrayado el experto.
Durante su intervención, Gimeno también ha analizado el vestuario de la mujer valenciana y “cómo va evolucionando desde el traje típico valenciana hasta derivar en el de fallera”. Momento que ha aprovechado para hablar de las fiestas valencianas –Fallas, Magdalena y Fogueres- en las que “la mujer tiene un papel central y protagonista”.
El experto ha querido finalizar su ponencia con una ‘nana’ típica valenciana con el fin de “transmitir ese papel tan importante que tiene la mujer como eje vertebrador de la familia, y como, prácticamente, matriarca de la sociedad”>>.
Tot seguit, adjuntem l’enllaç per a poder llegir tot l’article, publicat per la “Universidad Católica de Valencia San Vicente Ferrer”: https://www.ucv.es/actualidad/hemeroteca?id=3128.