Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Els arbres, les ancianes i el paganisme en la Catalunya del segle XIX
Una altra narració que figura en l’obra “El rondallari català”, del folklorista de Collbató, i en què es reflecteix el matriarcalisme, el paganisme i el paper de la dona (anciana i tot) i molt significativa, tot i que és curteta, és “La vella i el santcrist”:
“Una vegada, en una casa, van arrencar un gran cirerer i, de la soca, en va fer un santcrist per a l’església i encara els en va sobrar per a fer uns tres quartans.
Vet aquí que la vella de la casa, que era molt devota, cada dia anava a fer oració a l’altar del Sant Crist i deia:
-¡Ai, Redemptor meu, germà dels tres quartans de casa, tan bones cireres que fèieu i que us hagin posat així!” (p. 183).
En primer lloc, com a aclariment, direm que, com ens escrigué Joan Marrugat en un missatge acompanyat d’una foto el 16 de setembre del 2025, “Un ‘tres quartans’, una mesura per a líquids”.
Sobre el simbolisme de l’arbre, direm que té molt a veure amb lo femení, amb la fusta (i, de pas, amb la Mare) i que, igualment, ha estat sagrat i relacionat amb la fecunditat i, així, amb la renovació de la vida i amb la connexió d’ençà del passat (les arrels) fins al futur (les fulles i els fruits, en aquest relat, les cireres).
Adduirem que, encara que, en aquest cas, la transformació i el trasllat han donat bon resultat (recordem la dita catalana “Arbre vell i trasplantat, més aviat, mort que arrelat”), apareix un altre detall que podria empiular amb el pas de la cultura ancestral i vernacla a una altra: el fet que el vegetal (enllaçat amb la casa, amb la tradició autòctona, amb els ancestres i amb la vellesa) siga arrancat de soca-rel i només conserve una part de lo que era inicialment. És més: muda d’un ambient pagesívol a u de caràcter religiós.
A banda, l’anciana, qui era molt d’Església, parla amb qui encarna el futur: amb el seu fill (ací, Jesucrist en la creu). ¿Vol dir-nos la dona que, d’ençà d’aleshores, l’indret haurà de carregar una nova creu, en haver estat privat de molt del llegat avial? ¿És un nexe camperol amb la figura de Nostra Senyora i amb el contacte amb el Fill, Jesús, fins al darrer moment i, àdhuc, quan ell ha estat castigat, encara que, artísticament, resulte compensat per la seua presència en el temple?
Malgrat això, amb la provecta, capim que hi ha un empelt entre la casa pairal i el Sant Crist.
Finalment, com que la color de les cireres és roig i l’època en què major fruit dóna el cirerer és entre maig i juny i, fins i tot, pot començar a fer-ho en abril, ens trobem davant un relat centrat en la primavera de la vida (la infantesa) i en el principi de la joventut (el mes de juny). Al meu coneixement, aquesta narració evoca el pas del paganisme molts segles arrere (i, si no, en llocs de Catalunya on continuaria ben arraïlat en el segle XIX) al cristianisme oficial i institucional, eixe que, per la força, hauria tractat d’expandir-se i d’establir-se entre els habitants de la zona i en el món rural català.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: Tot seguit, adjuntem la foto esmentada del tres quartans.
Rondalles eròtiques i escatològiques amb el Rector de Vallfogona
Una altra narració de l’esmentada obra de Pau Bertran i Bros, en què capim lo matriarcal (en aquest cas, mitjançant l’humor escatològic), és “Una del Rector de Vallfogona”:
“Una vegada, el Rector de Vallfogona va anar a un convit i, vet aquí que, els que hi havia allà, van dir:
-Ja que el rector se surt de tot, vejam si s’eixirà d’aquesta.
I ells, així que va sortir un gall rostit a taula, li van dir:
-Senyor rector: tingueu, llueu-vos; però, amb el benentès que, tot lo que vós fareu al gall, li ho farem, nosaltres a vós.
Ell que sí, vinga cop de mirar el gall i de fer anar la cassola, anant dient:
-Vet aquí que, si li tallo una ala, em tallaran un braç; si li tallo una pota, em tallaran un peu…
I, tot plegat, ell que li fica el dit al detràs i se’l llepa i diu:
-¡Vaja!, ¡feu-m’ho, doncs, valents!” (pp. 179-180).
Primerament, cal dir que la figura del Rector de Vallfogona, corresponent al català Francesc Vicent Garcia i Ferrandis (1579-1623), autor, per exemple, de poemes eròtics, apareix en moltes rondalles d’humor d’aquest ram i, en elles, es rebaixa lo que podríem dir la formalitat, en més d’un cas, atribuïda a l’Església, de la mateixa manera que el caganer ho fa en els pessebres.
Com podem veure, els personatges fan un pacte i un repte. Igualment, copsem la filosofia del refrany “Tal faràs, tal trobaràs” i, al capdavall, la creativitat del capellà el salva i, ben mirat, ell passa la pilota als altres.
Un altre relat amb el mateix mossén, i en què es manifesta el seu enginy, és “Una altra del Rector de Vallfogona”: “Una vegada, (…) confessava un penitent que, al temps de la guerra, havia estat timbaler” (p. 180). Passa que el xicot, potser per a alliberar-se de la culpa (que els fets siguen considerats pecats per part del religiós), li respon amb llenguatge musical.
Llavors, el sacerdot descobreix la finalitat del jove i li diu “A confessió de tabals, absolució de cornetes” (p. 180) i, així, el condona. Afegirem que hi ha vocabulari amb doble significat: el timbaler representa les anques; els tabals simbolitzen el cul i, quant a la corneta, el penis.
Una tercera rondalla, curta i amb el famós rector, també recollida per Pau Bertran i Bros, és “El Rector de Vallfogona i la majordona” (p. 180), en el mateix llibre:
“El Rector de Vallfogona i la majordona sempre miraven quina se’n podien fer; si avui rebia l’un; demà, l’altre.
Vet aquí que, una vegada, la majordona va fer botifarres de segó i les va presentar al Rector a taula. El Rector hi va caure; en va menjar, però no va dir res. Va pensar:
‘Ja et trobaré’.
Ve la Quaresma i la majordona:
-Avui vindré jo a complir la parròquia, senyor rector.
-Bé.
Ell que, a la comunió, en compte de partícula, li dóna un retall de banya que ja tenia amanida, dient tot fent-li la creu:
-Botifarra de segó, Corpus Christi de moltó”, això és, del mascle de l’ovella (ací representaria el de la majordona), el qual té banyes…
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones amb autoritat, sexualitat matriarcal i bona empatia
Continuant amb exemples de rondalles matriarcals, en el llibre “El rondallari català”, del folklorista de Collbató, hi ha “La mà de l’albat”. Una dona tenia un fill de pocs anys i aviciat, però a qui, més d’una vegada, ella consentia perquè era massa petit, tot i que alguna vegada li pegava.
Ara bé: un dia es mor el xiquet i, com qui respon de manera rebel, el tanquen en un bagul, “però, tot plegat, s’adonen que treia la mà fora; el tornen a ficar dintre, però, per més que van fer, mai el van poder fer estar: sempre la treia fora.
Al cementiri que va ser, el colguen; però la mà sempre sortia, per més terra que li tiressin sobre, fins que van anar a cercar sa mare” (p. 175). Aquests fets també podríem dir que coincideixen amb un comentari que se sol fer sobre els nens, en relació amb els pares, amb la infantesa i amb l’ús de la força, ja que, a vegades, la violència dels parents i, si no, la d’altres adults, és emprada per a tractar d’anul·lar el desenvolupament creatiu del nin.
Tornant al relat, afig “i ella, comprenent lo que podia ser, s’arma de valor i li pega vergassada a la mà; i, llavors, la mà es va ficar a dintre i no va tornar a sortir més” (pp. 176). Sobre l’ús de l’agressió en l’educació en famílies de línia matriarcalista, predomina la tendència a explicar les coses als fills, a dialogar i a resoldre a bones els temes.
Al capdavall, es reflecteix que la dona té la darrera paraula i, més encara: la mare no aprova l’actitud del fill respecte a l’autoritat.
Una altra contalla arreplegada per Pau Bertran i Bros (1853-1891) en aquesta obra i en què apareix el matriarcalisme, la sexualitat matriarcal, la bonesa i, fins i tot, l’humanisme, és “La mitja taronja”, encapçalament amb un significat molt distant de la versió estrangera de “la media naranja”, puix que ací té a veure amb “Pit, mamella”, com indica el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, en lloc d’empiular amb l’altra persona de la parella heterosexual:
“En una població, hi havia tres notaris; i un home volia fer testament i no sabia quin triar.
Ell, que agafa una taronja, la parteix pel mig i en tira una meitat al safareig, fent de manera que la part del tall anés a sota i que semblés tota una taronja.
Crida un notari:
-Què és, això?
-Una taronja.
En crida un altre:
-Què és, això?
-Una taronja.
Crida el tercer notari:
-Què és, això?
Però aquell notari no en va tenir prou de mirar per sobre, sinó que va treure la mitja taronja de l’aigua, se la va mirar per tots cantons, la va palpar pertot arreu, la va olorar bé, la va tastar i, al darrer, va dir:
-Mitja taronja.
Diu:
-Vós em fareu el testament” (p. 177).
Com podem veure, el tercer notari 1) la mira, 2) la trau del pou (de l’aigua), 3) gaudeix els petits detalls de la vida (la mirada cap a la fruita i, així, cap als clients), 4) la palpa (el contacte físic, l’empatia), 5) té present la part femenina de totes elles (l’aigua i l’olor), 6) la tasta (“tastar” vol dir “copular”, però també és en nexe amb no viure de les aparences, sinó que ell prova a veure com és per dins, com són les persones) i, al capdavall, 7) encerta quan diu al client què era allò (mitja taronja). I qui estava interessat a fer la deixa, el tria.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Fills en nexe amb la mare i hòmens que segueixen les dones
Prosseguint amb el matriarcalisme en l’esmentada obra de Pau Bertran i Bros (1853-1891), també el capim en la rondalla “La planeta”, en què la mare podríem dir que rep un missatge i que, en acabant, actua amb intenció de salvar de la mort el fill.
Tot i això, passen molts anys i ella manté la tristor, fins que un dia ho explica al xic, qui volia anar-se’n a un amo, i li indica:
“-Sobretot, no et descuidis cap dia de resar l’oració de l’àngel de la guarda.
Se’n va i, al cap d’una estona que caminava, troba un altre noi de la seva edat, qui també cercava feina, i es van fer molt amics; i van dir:
-Anirem plegats.
Caminant caminant, van trobar una casa de pagès i s’hi van llogar per collir olives” (p. 174).
Un dia, collint-ne, el jove resta penjat “pels cabells en una branca. El seu company, de seguida, li va desentortolligar els cabells i el va baixar i li va dir:
-Ara, vés i digues a ta mare que la teva planeta ja s’ha complert i que t’ha salvat l’àngel de la guarda” (p. 174).
I, tot seguit, es va fondre l’àngel.
Així, aquesta narració té punts en comú amb el relat “Sant Cristòfol miraculós”, recopilat per Cristòfol Martí i Adell en el llibre “Els contes de l’Horta” de València: una dona, el marit de la qual se n’aniria a Pamplona, diu a l’home (Vicent) que porte un llibre sobre la vida del sant, protector dels viatgers i contra lladres i mala gent. En Vicent, com que accepta la proposta (malgrat que, primerament, la veu una cosa de la seua dona i que no caldria fer), aplega a Navarra, fa les gestions i en torna sa i estalvi a casa.
Per tant, en ambdues rondalles, el fet de seguir les indicacions femenines (de la mare i de la muller, respectivament) ha aplanat els personatges masculins. I, quant a l’escrit del segle XIX, el nexe entre mare i fill (simbolitzat, després, per la companyonia entre els dos xicots) possibilita que el xic siga salvat.
Una altra contarella de l’obra “El rondallari català”, del folklorista de Collbató i en què captem trets presents en la cultura catalana, és “El Mal Caçador”, lluny de l’heroisme masculí, fins al punt que “un dia de festa, anant a caçar, va trobar una ermita en què deien missa i ell que s’hi va estar a oir-ne, del portal mateix estant. Però, al llevant Déu, passa una llebre i ell s’aixeca i, al darrere d’ella, corre que correràs…” (p. 175) i, així, com a castic de Déu, el caçador hauria d’anar tota la vida darrere de la llebre, això és, de la dona.
Finalment, direm que aquesta narració evoca una cançó eròtica valenciana en què, una dona que va per davant i amb agilitat, diu a un home que ell no l’agafarà. Aquesta contalla i els versos de la composició empiulen amb el refrany “On va la corda, va el poal”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Els parts que venien abans
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, vos comentaven sobre els parts que venien abans? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
En el meu mur, el 13 de setembre del 2025, plasmaren “Mai” (Maria Galmes Mascaro).
Quant a missatges, el 13 de setembre del 2025 i més avant ens posaren “Molts, a casa,… amb una comare” (Maria Dolors Sala Torras), “No” (Anna Babra), “A casa, no” (Joan Marrugat), “Que era de sis, de set i de vuit mesí” (Octavi Font Ten), “Bon dia,
Sí. De fet, jo som vuitmesí (vuitmesó) i em deien que era molt petit i magre. Ma mare, fent la rialleta, em comentava que li feia vergonya de mostrar-me a familiars i a coneguts. ‘Eres com un conill escorxat’, deia” (Xec Riudavets Cavaller), “No” (Lurdes Gaspar), “Sí: sempre era part de la vida mateixa. Un plaer donar resposta a la qüestió. Recordo l’esplendor de la família, en tot moment.
Moltes mares tenien els fills a set mesos i estaven casades feia anys. Jo sóc una d’elles. Bé, i estàvem molt ben alliçonades, per ser valuosa, al casament, verge, i de gust. Sí: per això, donava resposta clara i verdadera” (Lydia Quera), a qui indicàrem “Molt interessant, la teua resposta. En un ambient favorable a la sinceritat” i, entre d’altres coses, ens agregà que “El bé sempre porta felicitat”, “Sí. Jo vaig néixer a casa. La meva filla, també. En canvi, el meu fill va néixer a l’hospital” (Àngels Sanas Corcoy), “No recordo que es parlés sobre el tema, si més no, a fons. Algun cop s’havia comentat d’alguna noia que ‘Havia fet fira abans de temps’, però no es deia res més” (Rosó Garcia Clotet), “La mama, com que era infermera, em va explicar, quan vaig sortir de les monges, tot el procés de fecundació i el naixement dels nens…
També el que era ‘placenta prèvia’, ‘eclampsia’, el que podia passar… Encara ho recordo” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Noooo, mai!” (Angelina Santacana Casals), “Potser algun, però poc, doncs la mare veia que jo era la cinquena filla i que em portava quaranta anys. Anava amb compte, amb la meva edat” (Roser Canals Costa), “No” (Montserrat Carulla Paüls), “Només puc recordar haver sentit lamentar una tragèdia familiar… La llevadora, en una vila petita de muntanya, al Capcir, d’on venia la part materna de la meva àvia, havia arrencat en un part els ronyons de la parturient…” (Lucila Grau).
En relació amb els comentaris d’algunes persones, els diguérem que “Apareix en una rondalla en què una jove fa un present a una dona que havia restat embarassada abans de casar-se (‘Pasqua abans de Rams’, en ‘Contes de la mare. Rondalles de Castellbò per a grans i petits’, de Pepita Coll Segú, llibre publicat per Edicions Salòria en el 2013)”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Dones que eduquen amb bon cor, que menen i realistes
Un altre relat en què copsem trets matriarcalistes, sobretot, del punt de vista simbòlic, i recollit en el llibre “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, és “El pare de família”: “Una vegada era un pare de família que tenia onze fills. Aquest home era molt devot i, anant a l’església, no es cuidava de treballar. Un dia que ja no tenien res per a menjar a casa, li va dir la seva dona:
-Mira: vés-te’n a les illes del peu del riu, a veure si hi trobes alguna cosa de vianda” (p. 172). Així, per una banda, l’home és en nexe amb lo religiós, mentres que la dona ho fa amb lo tel·lúric i és qui mena i, d’aquesta manera, ella podríem dir que representa la cultura catalana: “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”.
A més, en aquesta primera trobada de l’home, com en dues vegades més, veu dos hòmens: un pobre (a la dreta) i un senyor (a l’esquerra) i, com que no es decideix per ningú, tria tornar-se’n a casa i comentar-ho a la dona. Llavors, la muller li indica “Doncs, vés-te’n a l’hort de la roureda” (p. 172).
En aquesta segona eixida, “aquell pobre el crida i li diu:
(…) -Bé, bé, mireu: aneu-vos-en a casa vostra i, sempre que hagin de menester diners per a menjar, fiqueu-vos la mà a la butxaca i n’hi trobareu. Però, això sí: només per a menjar, perquè el dia que aquests diners els feu servir per a altres coses, no n’hi trobareu més” (p. 172).
Aquest passatge pot evocar comentaris que ens feren relacionats amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: la muller solia gestionar molt millor que el marit. Però també en refranys que conviden a deixar que ella porte la casa.
Passa el temps i l’home comença a dedicar -se, en part, a vicis, fins al punt que diu:
“-¡Ara sí que em daria al dimoni!
De seguida, el senyor que el crida:
-Veniu amb mi, doncs, que no us faltarà res” (p. 173).
I se l’emporta a l’infern.
Molt avançada la rondalla, la mare i els fills espera que espera i, com que el pare no tornava a casa, “el noi més petit, en sentir exclamar la seva mare per a menjar, es fica la mà a la butxaca i s’hi troba una pesseta i, d’aquella hora endavant, sempre que havien de menester diners per a menjar, aquell noi se’n trobava a la butxaca” (p. 173). Per consegüent, com en altres narracions, l’empelt entre la mare (la dona) i els fills (el futur) dóna bons fruits, possiblement, com a resultat de l’educació maternal i femenina, sovint, més realista.
En eixe seny, “Un dia passa un pobre a demanar caritat i aquell noi es fica la mà a la butxaca, es treu una pesseta i l’hi donava.
El pobre diu al fill petit:
-No (era el mateix pobre de l’hort, Nostre Senyor): guarda-te-la per a menjar, que el teu pare es va perdre per no fer-ho així.
El fill diu:
-¡Ai, el pare! ¿Que en sabríeu on fóra?
Diu:
-Prou: aquest vespre us vindrà a veure” (p. 173), és a dir, que el marit tornarà a casa, a la muller.
Finalment, després d’aplegar-hi el pare amb dues banyes i com si fos un dimoni, els diu una ensenyança de la vida: que no emprassen els cabals per a coses que no eren de menjar “i que fossin bons minyons” (p. 173), ja que, com em digué, en els anys noranta del segle XX, un familiar que, si fa no fa, tindria seixanta anys, “L’arbre xiquet, si està tort, es pot fer dret”, perquè la infantesa és l’època de la vida en què sol resultar més fàcil influir en els xiquets perquè tinguen una actitud per bon camí (i que el nen l’assumesca) i que l’adult, de rebot, àdhuc, li deixe empremta. Ambdues parts de l’educació són menesters.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Preferien el camp a anar a costura
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿preferien el camp a anar a costura? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 12 de setembre del 2025 i posteriorment plasmaren “A la família de casa, no. Preferien cosir o fer pedaços” (Maria Dolors Sala Torras), “La mare, tot vivint del camp, ella anava a ajudar un, quan li demanaven!! I feia de costura, quan podia, i li agradava molt. Era la petita de deu germans i més nois. Per tant, ells es cuidaven més del camp” (Roser Canals Costa), a qui comentàrem que “Ma àvia materna (1910), quan era xiqueta, anava a costura.
La costura era part de la instrucció pública per a les xiquetes (almenys, durant moltes generacions); en canvi, el camp, en més d’un cas, simbolitza la terra, la cultura tradicional catalana, motiu pel qual, en més d’una casa, no volien que anassen a l’escola: se’ls ensenyava coses que no tenien a veure amb la cultura vernacla de la terra”, “Costura” (Lurdes Gaspar), “Tot l’agradava” (Àngels Sanas Corcoy), “No. La meva àvia era de brodar i de fer punt. Llegia i no era de camp. La meva mare era modista i tampoc era de camp.
Sempre la costura” (Margarita Frau Mir), “Les meues àvies eren mestresses de casa; ma mare, perruquera” (Octavi Font Ten), “La iaia materna es va aclimatar a les dues coses: li agradava i en sabia, de costura. De fet, ella, amb qualsevol drap, en treia profit; de qualsevol llana, te’n feia un jersei. Quan estava al camp, feia la costura als capvespres” (Montserrat Cortadella), “Feien de tot: no podien triar. Almenys, en ma casa” (Fermín Carbonell Barberà), “Les dues coses, perquè l’àvia i la mare (sobretot, l’àvia) sabien cosir molt bé, brodar, fer puntes i mitja. Elles es feien tota la roba, cortines,… fins i tot, matalassos. I treballaven la terra i les vinyes. I, a les sis del matí, ja en terra,… pels animals (tots, molt ben cuidats)” (Lydia Quera), “Bon dia,
En tenia una, de vilatana; i una, de camperola. Crec que cada una estirava cap on li era més estimat” (Xec Riudavets Cavaller), “Ma mare deia que un home llaurador portava la roba molt bruta quan venia de treballar. I que més valia que tinguera una altra faena” (MCarmen Bañuls), “No pas. Tant l’àvia Maria com ma mare, tot i ser d’origen pagès, preferien la costura. Ep!: entengui’s el camp com ‘anar a treballar les terres’. Anar al bosc sí que els agradava” (Àngel Blanch Picanyol), “A les dones, no els agradava tant anar al camp: preferien la costura. La meva mare ensenyava a brodar i a cosir. Ella feia els aixovars de l’entorn. Llavors, fins i tot, les calces eren brodades” (M Pilar Fillat Bafalluy), “En el meu cercle, anaven a costura” (Montserrat Carulla Paüls), “Jo et diria que no” (Angelina Santacana Casals), “Anar a costura” (Joan Prió Piñol).
En el meu mur, el 12 de setembre del 2025 ens posaren “Bon dia, Lluís,
La mama preferia costura. L’àvia Teresa, el camp” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).
En el grup “Cultura tradicional i folklore vernacles en terres catalanoparlants”, el 12 de setembre del 2025 ens escrigueren “Ses dues coses. Primer, es camp; i, es vespre, a fer randa” (Esperança Ventayol).
En el grup “Cultura mallorquina”, el 12 de setembre del 2025 ens afegiren “La meva padrina, nascuda al 1905, com sempre diu mon pare: era feliç amb els peus a la terra, descalça i enmig de ‘marjal’, fent es dinar, collint figues, patates o el que hi havia al moment” (Antonia Barceló), “Jo crec que totes ses dones feien sa feina que es temps demanava. Per exemple, sa meva padrina anava a collir olives, garroves, ametles, taronges; o feia feina a s’hort, quan era necessari. Però, si plovia, aprofitava per a cosir, per a rentar o per a fer dissabte (com deien a sa neteja de sa casa).
I, quan es temps millorava, feien feina as camp. Es meus padrins estaven a una finca molt gran i tenien molta de feina, a part que tengueren set fills i tots col·laboraven d’ençà de ben petits, igual que es néts quan no tenien escola” (Francisca Noguera Bordoy).
En Twitter, el 13 de setembre del 2025 ens digueren “La costura” (Concepció Gispert Mas).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Filles generoses amb les ancianes i xicots de bon cor
Una altra narració que figura en el llibre “El rondallari català”, del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891), i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “La noia caritativa”, semblant a moltes rondalles de diferents fonts i de distintes èpoques. Una vegada, una mare que tenia tres filles, els va dir:
“-La que acabarà primer la tasca, anirà a portar el dinar al seu pare.
La gran va acabar primer i se n’hi va anar” (p. 168).
Entremig, troba una vella, qui li demana si li donaria una miqueta de pa per al xiquet que l’acompanyava i que plorava; però la noia no li’n dóna gens ni miqueta i, a més, li fa la qüestió de si li sabria dir on treballa son pare.
Llavors, l’anciana li respon:
“-Mira: vés per aquest camí; trobaràs una porta negra. Truca i t’obriran” (p. 168).
I així ho fa… I, com a la segona germana, amb una actitud molt pareguda, li ix el dimoni i no ho assoleix.
Tot seguit, la filla més petita fa via, veu l’anciana i la dona li diu lo mateix, però la xica li ofereix tot el pa que tenia. Llavors, la provecta li comenta:
“-Sí: vés per aqueix camí estret; trobaràs una porta blanca com la neu. Truca, que t’obriran” (p. 169).
Quan la jove ja hi ha aplegat, li ix Sant Pere, qui li diu:
“-¿Per quina escala vols pujar: per la d’or o per la de plata?
Diu:
-Per la d’or.
Quan va ser a dalt, li van dar tres pilotes d’or” (p. 169).
En aquest passatge, captem la relació entre la color daurat i el cel (el sol), mentres que l’argent ho faria amb lo soterrani (la dona, la terra).
Ara bé: en acabant, “jugant, li va caure una pilota a l’infern i diu:
-Germaneta: ¿me la voldries dar?
Diu:
-Si em treus de l’infern, sí.
Diu la petita:
-Dóna’m la mà.
I la va traure” (p. 169).
Per consegüent, la xicoteta en trau la primera de les altres germanes. I, a continuació, ho farà amb l’altra, malgrat que cada germana li posa una condició: que deixe d’estar en l’infern.
Passa que, “quan van ser a dalt, Sant Pere les va veure i les va fer anar-se’n de seguida del cel:
-¡Hala, perquè heu estat poc caritatives!
(Aquella vella era la Mare de Déu)” (p. 169).
Agregarem que, en la rondalla “Els tres soldats”, en l’esmentada obra del recopilador de Collbató, es reflecteix lo matriarcal i té punts en comú amb una narració mallorquina escrita per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), encara que no fos un rei qui ordenàs matar un pare en pintura. Així, tres soldats que anaven a la guerra, “van passar per un bosc en què hi havia una capella amb una marededéu; i l’un es diu a l’altre:
-¿Tirem a aquesta marededéu, a veure qui la tocarà millor?” (p. 170).
El primer apunta al cap; el segon li va tocar la cama. En canvi, el tercer, els comenta que ell no té cor de tira-li i els altres dos el prenen per covard.
Més avant, els tres se’n van a una batalla. Al primer, una bala li traspassa el cap; el segon, a qui un tret li toca la cama, hagué de recórrer a remeiers i mai li ho resolgueren.
Finalment, al tercer, “moltes bales li van caure a la vora i no n’hi va tocar cap” (p. 170) i, així, el darrer dels soldats empiula amb la mare.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Fills generosos amb els pares i adults de bon cor
Un altre relat en què capim lo matriarcal, i que apareix en aquesta obra, acompanyat d’un missatge educatiu per a l’esdevenidor i d’agraïment als pares, és “La del pare i fill”, recollit per Pau Bertran i Bros (1853-1891), el qual ens aporta trets que s’aprovaven en el segle XIX i molt entrat el segle XX: “Una vegada era un fill que, cansat de tenir son pare a casa sempre malaltís, el portava a l’hospital a collbè.
Pel camí, va reposar i el seu pare, llavors, que diu:
-¡Ai, Senyor! ¡Jo també vaig reposar aquí, quan hi duia el meu pare!
El fill, en sentir això, diu:
-Pare: entornem-nos-en, que el meu fill també m’hi duria a mi.
I sempre més el va servir bé” (p. 165).
En la rondalla que ve a continuació, “El mig amic”, un pare tenia un fill que es vantava de tenir molts amics, mentres que l’home en tenia lo que deia un mig amic i agregava que “cap dels teus amics faria per tu el que faria ell per mi” (p. 166).
Així, un dia, l’adult diu al fill que se’n vaja a l’escorxador, que faça que li maten un be, que el fique en un sac que esquitxàs sang i que el xicot demane els seus amics que l’oculten a casa d’ells per una mort que ha fet.
Aleshores, “cap dels seus amics va voler amagar-li el sac” (p. 166) i el jove s’interessa per l’amic de son pare, qui considera que el minyó ha estat un desafortunat. Nogensmenys, l’home li addueix “entra, entra. Vine cap al celler, que l’amagarem.
L’altre, quan va veure això, diu:
-Vaja: el pare té raó.
I l’hi va explicar tot.
Son pare, després, diu al fill:
-¿Veus? ¡Vet aquí els amics!” (p. 166).
Agraesc la generositat dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Marededéus que salven els fills i empelt mare-filla
Una altra narració plasmada en l’esmentada obra de Pau Bertran i Bros, i en què copsem el matriarcalisme, és “El de la mà peluda”. Primerament, direm que el diable, sovint, és associat a lo pelut com també la xica que ja ha passat a l’adolescència. Així, “Una vegada, hi havia, en una casa, una noia molt devota de la Mare de Déu i cuidava molt una mota de lliris que tenia a la finestra (…), perquè els volia portar a una marededéu que hi havia allí prop” (p. 155). Per consegüent, qui conta el relat, ens presenta una jove amb candidesa, com ho simbolitza el color de les plantes, en línia amb què indica el “Diccionari Català-Valencià-Balear” en l’entrada “Lliri”: “2. fig. La flor, (…) del gènere Lilium, considerada com a emblema de la blancor, de la puresa, de la innocència”.
Igualment, “un vespre truquen a la porta i es presenta un senyor que demanava acolliment” (p. 155) i li’l donen. O siga que la recepció té lloc en un moment de foscor. Ara bé: com que aquest home era el dimoni, tan prompte com el pare de la xica es posa a resar el roser, ell “dóna el ‘Bona nit’ i se’n va a dormir” (p. 155).
Tot seguit, ja amb foscúria, la fadrina ix a endreçar els lliris, perquè plovia, i “s’adona d’una mà tota peluda i negra que baixava” (p. 155) de la cambra de dalt, detall que té a veure amb Llucifer.
En acabant, captem que “Aquesta noia tenia un promès que vivia a l’altra part de la vila i s’havia de passar un riu per anar-hi (…). El promès havia d’anar a la guerra l’endemà i tots dos esperaven que fos de dia per poder-se acomiadar” (p. 155).
Ben mirat, com a senyal del lligam entre la mare (Nostra Senyora) i la filla (l’al·lota), la xica cull els lliris i fa via per a presentar-los a la Mare de Déu.
Passa que, durant el camí, es troba amb el senyor (el diable), qui li proposa que ella li done l’ànima i, així, ell “li faria un pont abans de les dotze a sobre el riu, per poder-se acomiadar del seu promès” (p. 155) i ella li ho accepta i, immediatament, se’n penedeix i demana ajuda a Nostra Senyora, “suplicant-li, en gran manera, que el pont no estigués acabat a les dotze” (p. 155).
Mentrestant, el diable i tota la seua colla de dimonis es posaven a bastir el pont i, quan ja era quasi l’hora i estaven a punt d’acabar el viaducte “el dimoni va faltar al tracte, el pont se’n va anar a terra i allí mateix es va aparèixer la Mare de Déu, va agafar la noia i la va passar a l’altra banda del riu perquè pogués veure el seu promès” (p. 156).
És a dir: la mare, no sols salva la filla (la xicota), sinó que li ajuda a passar a l’altra part (fruit de fer fracassar el pacte amb el senyor), això és, a la jovenesa i que, de rebot, puga veure el seu nuvi.
Finalment, la mare torna a empiular amb la tradició matriarcalista: “la Mare de Déu també va fer que el promès no hagués d’anar a la guerra; i es van casar i van viure feliços” (p. 156), de manera que, com m’han dit persones dels anys trenta i quaranta del segle XX, les marones són les darreres persones que voldrien que els fills (sobretot, si encara són jóvens) anassen a la guerra.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.