Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Rondalles amb persones de bon cor, maternitat i amb dones que salven
Una altra rondalla en què es copsen trets matriarcalistes, i que hi ha en la recerca “Cavallers de capa i capell”, és “La criadeta”, sobretot, per la bonesa i pel tema de l’acollida de xiquets òrfens, en aquest cas, d’”una filla joveneta, òrfena i sense béns” . Així, després de la mort dels amos d’un mas, els del mas del costat, “que eren rics i que la coneixien, es van apiadar d’ella i se la van afillar com una criadeta. A més, perquè els venia bé tindre algú que es fera càrrec del fill menut que tenien, un infant de pocs mesos. I així va ser com la xiqueta es va incorporar, de seguida, a la seua nova família” (p. 27).
A més, cal remarcar que “La xiqueta s’avenia molt bé i era molt faenera i, per això, i perquè veien que tenia molta cura del seu fill, els amos del mas (…) li van agafar molta estimació i la tractaven molt bé” (p. 27), fet que indica que, no per haver estat adoptada, la miraven de dalt a baix, sinó que en prioritzaven els seus punts forts.
Això féu que, un dia d’hivern, els propietaris li digueren que “se n’havien de baixar a la vila (…) i que li deixarien el xiquet durant unes hores, que en tinguera molta cura. La xiqueta els va dir que sí i es va posar molt contenta perquè veia que se’n fiaven molt” (p. 27).
És a dir que, de bon principi i fins ara, els pares adoptius fan possible que la filla estiga emparada i no deixen fora la infantesa, ni l’adolescència. Ben mirat, la bona avinença entre ambdues bandes, consolida el lligam entre els adults i els de la generació més jove, o siga, amb l’esperança.
En un altre passatge, un dia que feia molt de fred, la xiqueta carrega de llenya la llar i acosta el nen al foc perquè no tinga fred. Passa que ella s’adorm i que el bressolet s’encén en flames.
Aleshores, la criadeta tracta de salvar el nin i, com que res no pogué fer, “La xiqueta només feia que plorar i plorar i s’aclamava a la Mare de Déu” (p. 27), tret que reflecteix l’interés de la jovencella pel xiquet:
“-Divina Aurora: salveu-me d’açò! Torneu-me el xiquet, que s’ha mort cremadet com un angelet!
I vinga de plorar i vinga de resar!
En eixes que estava, que va sentir que obrien la porta del carrer. Eren els amos del mas, que ja tornaven de la vila (…). De seguida (…) la van veure amb els ulls plorosos (…):
-Què et passa, xiqueta? Per què plores tant? (…) On és el nostre fill? Vinga, ja n’hi ha prou! (…).
Però, quan anava a dir-los tot el que havia passat, van sentir que el xiquet es reia a la cuina i se’n van anar corrents a veure’l. I és que el xiquet era en el seu bressolet, tot content i calentet, com si no li haguera passat res, i feliç de veure els seus pares” (p. 28).
Altra vegada, l’atenció pel xiquet, fa que ell romanga com en un sopluig i, així, per exemple, com el nen que alleta de la mare i la dona fa que ell senta la calentoreta maternal que atorga confiança en el nin i tranquil·litat a la marona. Afegirem que aquest sentiment de l’infant també és present en el seu vincle amb els pares, no sols en la relació criadora-fill i que la dona (Nostra Senyora) havia salvat l’home (l’al·lot).
Finalment, com a mostra de la bona empatia dels propietaris, “Quan la xiqueta, ja més asserenada, els va contar el que havia passat, els amos del mas es van posar a plorar (…) i van saber quela Divina Aurora els havia fet un gran miracle. Els amos no van castigar la xiqueta i li van permetre viure al mas tota la vida” (p. 28). En resum: agraïment de pares a criadeta i recompensa (ací, molt important): que ella puga estar sota un aixopluc, fet que li permetrà tenir una vida més fàcil i, ara sí, com a filla adoptiva i de fiar pel seu bon cor.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Rondalles amb la senyora ama, Mare de la Terra i forta
Continuant amb la rondalla “La dona dimoni”, tractada per l’estudiosa Oreto Doménech i Masià en l’esmentat treball, una nit, quan el marit aplega del camp, la dona li conta que la senyora ama es menjava tot: una cassola d’arròs al forn, un anyell rostit amb creïlles, etc. Aquest passatge pot evocar-nos quan, en la contarella “La creació”, arreplegada per Francesc de S. Maspons i Labrós en el segle XIX, Déu diu a la Mare Terra que ella tindrà molta força “perquè tot t’ho menjaràs” (p. 69).
L’endemà, la madona, amb la seua vigorositat, també manifesta a migdia en dinar, és ben servida de blat (un aliment que creix cap amunt i que, majoritàriament, és collit en estiu): ella es menjaria els jóvens (la fase estival de la vida).
I més: en l’obagor, es tragaria els hòmens (ací, representats per peixos): “Per a sopar, li va demanar un lluç i unes perdius al forn, que també s’ho va menjar tot” (p. 25) juntament amb els gafarrons (ocells), puix que, al cap i a la fi, amb la mort, tot torna a la terra. Almenys, en els Pobles matriarcals.
En unes línies posteriors, en la fosca, els pares i el fill sentien “com si alguna cosa s’arrossegara per terra i eixia una olor roïna pels corredors de baix (…), i això que la pobra dona fregava el terra tots els dies (…) i llevava la pols. Però, al sendemà, sempre eixia una pudor de podridura molt lletja” (pp. 25-26). Així, n’extraiem que sempre hi havia vida terrenal, perquè la terra no era mai desèrtica, sense res, ni pelada, ans al contrari: a tothora, hi havia pols.
Un altre signe matriarcalista és que “La senyoreta feia calça vora la ximenera, que sempre la tenia encesa, nit i dia” (p. 26), detall que només podia esdevenir en l’hivern, una de les dues estacions lligades amb lo femení i, així, hi havia vida (caliu), un eixart entre la llum i l’obscuritat que predomina en aquesta època de l’any.
Més avant, la narradora diu que la senyoreta “Té una cuota de serp enroscada i pudenta” (p. 26). Açò, atenent al llibre “El matriarcalismo vasco” (pp. 58-59), és en nexe amb la força interior, amb lo feminal en l’home (per exemple, en l’alquímia) i amb la regeneració. Altrament, ens reporta sobre una dona integradora de la part activa i de la receptiva.
Després, hi ha un fragment en què la mestressa se’n va escales avall cap a on eren els tres forasters i, encara que li tanquen la porta, l’ama (per mitjà de la cua) és capaç de tombar-la.
Llavors, “la mare va tindre una idea: va llançar la cadena i la medalla a la porta i la dimònia no la va poder passar. Va romandre dins de la casa (…), perquè no podia tocar res que estiguera beneït.
I, gràcies a això, tots tres (el pare, la mare i el fill) van poder escapar-se del mas maleït i salvar la seua vida d’una mort (…) més que segura. La Divina Aurora els havia salvat” (p. 26).
Tocant a aquests darrers passatges, exposarem alguns dels seus símbols: 1) el pas del paganisme al cristianisme místic (representat per l’aurora, ara, elevada a consideració de Divina, en lloc de ser lligada a la Mare Terra) i, així, 2) la primavera (estació associada al renaixement de la vida), ací tractada com si fos un victòria sobre la maldat (sobre una vellesa que cal fer miques i, més encara, de què cal fugir) i 3) una eixida del mas, fet que, en el fons, empiula amb deixar fora la casa maternal i la figura de la mare acollidora.
Per consegüent, en lloc de capir una religiositat matriarcal en què, àdhuc, en aquesta contalla, Déu s’entén com un déu que també arreplega amb simpatia la part feminal i terrestre; apareix un personatge que, tot i que és una dona, la seua significació connecta molt amb uns mots que hi ha en l’entrada “Aurora” del “Diccionario de los símbolos” de Jean Chevalier junt amb Alain Gheerbrant: “L’aurora, amb totes les seues riqueses simbòliques, és el signe del poder del Déu celestial i l’anunci de la seua victòria sobre el món de les tenebres, que és el deu de la malignitat”. Mentrestant, ens hem trobat amb cançons mallorquines (i amb poemes) en què Déu i altres personatges bíblics, baixen a terres catalanoparlants i són benvinguts... amb hospitalitat i tot.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Rondalles amb la senyora ama acollidora i mares ben considerades
Prosseguint amb el treball “Cavallers de capa i capell”, d’Oreto Doménech i Masià, també es reflecteixen trets matriarcals en el relat “La dona dimoni”. Comença dient que un matrimoni de llauradors i un fill vivien en la muntanya (això és, en el punt més alt) i que, després d’unes males collites, només pogueren salvar una medalla de la Divina Aurora (per part de la dona, qui no volia vendre-la, perquè era l’única herència que tenia de sa mare). Així, la muller lliga amb sa mare.
En acabant, recorregueren diferents viles fins que “van trobar un vellet que era assegut vora una font, qui els va dir que el mas era vora la muntanya, seguint un camí” (p. 23). Tocant a aquest provecte, qui podria haver suplantat un personatge femení, és en nexe amb la font de la vida (la infantesa, de la banda alta del riu).
Més avant, es troben amb un criat del mas, qui “els va conduir a una caseta que hi havia vora el mas” (p. 23). D’aquesta manera, els tres continuen una vida senzilla, en què aquest criat, fins i tot, fa un paper paregut al de propietari, puix que és per damunt del matrimoni: “els va dir que els portaria davant l’ama del mas i que havien de ser educats i cortesos amb ella, perquè era la senyoreta” (p. 24). Per tant, la dona fa la funció de senyora ama, de madona.
Igualment, apareixen detalls matriarcalistes ben significatius: “Quan van entrar al mas, estaven molt sorpresos perquè era molt luxós per dins i la construcció, per fora, no donava la idea de tot el que hi havia dins” (p. 24), fet que empiula la cultura autòctona, perquè es considera prioritari lo femení i l’autenticitat (lo interior) i no les aparences externes.
És més: la dona, amb fortalesa, ocupa la posició més alta, simbòlicament i tot: “Per una escala de pedra van pujar al primer estatge i, darrere d’unes portes grosses, hi havia el saló on hi havia l’ama del mas” (p. 24). Altra vegada, la fama no és lo que fa que s’òbriguen les portes, sinó que ella, acollidora, les obri als nouvinguts. I tot esdevé en un passatge en què ella “Era asseguda en una cadira alta (…) i feia ganxet” (p. 24) i no cal dir que és una persona senzilla.
Llavors, la mestressa comença a donar órdens a cada u… i ella talla el bacallà:
“-Passeu, passeu -els va dir-, que vull veure-us bé. Jo sóc l’ama i m’haureu de fer cas en tot el que vos mane. Tu seràs la cuinera -a la mare-. Tu duràs les terres -al pare- i tu seràs el meu criadet -al fill-. Ara dormireu en unes cambres de la casa, per tal que estigueu més disponibles per a la faena” (p. 24).
D’aquesta manera, la madona, com en eixes contarelles en què una xica jove realitza el repartiment emblemàtic de papers, ho fa amb els tres benvinguts: la mare exerceix de cap de colla i ella du el maneig de la cuina (com encaixant amb la dita “Ell tot sol es fa es so i es ball”, en castellà, “Como Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como”). En canvi, el pare desenvolupa la part més feixuga i representa el treballador de la terra (cal dir que la terra és la vulva i, així, ell hi és en contacte). I, quant al fill, és per davall del criat que els ha rebut: “criadet”.
Agregarem que el fill es fa unes reflexions en silenci, “mentre se’n tornava a la cuina a continuar fent-hi coses” (p. 24), o siga, a terreny feminal. Hi ha un eixart mare-fill.
Afegirem que hi havia com una mena d’eixam, tret que té relació amb la figura maternal (ací, vinculada amb la senyora ama): “li ho va presentar a la senyoreta damunt de la taula, que, altra vegada, tornava a restar parada.
Quan va acabar de sopar, altra volta, la van cridar a llevar taula i es va trobar que, de l’anyell rostit, només n’hi havia els ossos arrepelats i cap rastre de les creïlles” (pp. 24-25).
Tots aquests detalls ens exposen una dona en un ambient exuberant, en què hi ha una connexió entre els servidors, el criat que hi ha inicialment i la mestressa, signes que podríem associar a lo tel·lúric i en passatges en què l’ama és ben considerada i en què la resta de membres mantenen l’empelt amb ella, qui no n’ha despatxat ningú.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Trets matriarcalistes en la rondalla “La serp que mamava”
Reprenent la investigació “Cavallers de capa i capell”, d’Oreto Doménech i Masià, passem a la narració “La serp que mamava”, en què, al meu coneixement, hi ha una mena de lliçó moral dirigida al poble i arranjada com si tingués tres fases: 1) la matriarcalista i maternal, 2) la de transició i de crítica a lo femení (vinculant el fet de mamar amb la luxúria, justament, en un Poble que no l’aprova) i 3), al capdavall, una figura masculina que, en el pitjor seny de la paraula, tira terra a la cultura ancestral tel·lúrica i promou el desarrelament. Nogensmenys, nosaltres tractarem la part amb signes que lliguen amb lo vernacle en terres catalanoparlants.
Així, “ara fa molts anys que, en una vila, una dona va tindre un infant preciós, de cara redona i més guapo que un sol. En aquella època, no és com ara, que hi ha biberons. Aleshores, totes les mares que podien, alletaven els fills des que naixien.
A les nits, l’infant era tret del bressol i mare i fill dormien al mateix llit. Així, quan, per la nit, la criatura es despertava, dormint dormint, la mare alletava i no s’havia d’alçar.
El xiquet es criava molt preciosot i, en quatre dies, se li van fer unes galtetes, uns bracets i unes cames grossos i polits. Feia goig de veure’l tan llustroset i boniquet” (p. 21).
En relació amb aquest darrer paràgraf, comentaré que, el 29 de març del 2026, parlant per telèfon amb ma mare, li diguí que la vespra havia trobat una foto de sa àvia Consuelo (nascuda en 1878), del marit (1874) i de sa àvia materna (1885) junt amb els dos primers besnéts (nascuts en 1964) dels tres provectes. Quan li amollí quin dels dos besnéts tenia cada padrina seua, ella em reportà que “La àvia [ Consuelo], corrent, agafà Miguel [1964], que era més lluïdet” (sic). Com que aquesta àvia no era precisament de passar molt de temps amb els néts, perquè era molt treballadora, però sí que els feia coques Cristina molt gustoses, tot em fa pensar que el fet de ser una mare no exclou que la dona puga tenir simpatia pels nadons i, com en la contarella, pels xiquets de poc de temps.
Després, copsem el fort lligam entre la mare i el fill: “Els pares i els metges no s’explicaven què li podia passar al nadó, perquè mamava una cosa de no dir” (p. 22). Ací hi ha un altre detall: els metges oficials sí que apareixen (més d’u, pel text), però no la remeiera, ni la comare, ni una altra dona, com ara, del barri. Altrament, la marona és una gran subministradora, com la Mare Terra, del ninet.
Tot seguit, la rondalla entra en l’actuació de la serp, un animal femení, terrenal i molt present en obres del romànic basc amb una dona nua de qui mamen dues serps, com si fos d’aquells passatges en què una dona amb molta llet, primerament, en dóna a un nadó seu i, en acabant, a un altre acostat o de la zona. Hem sentit comentaris en aquesta línia.
Cal dir que la serpent fa la seua tasca en un moment simbòlicament feminal: la nit. I el relat trau llenguatge amb signes matriarcals: serpota, nits, mamar, pits, dona, la punta de la coa a la boca (el mot cap-i-cua, com l’hivern que, als pocs dies de començar, empelta amb el naixement de la fe en la continuació de la vida en l’esdevenidor, en el món occidental, la imatge de la Mare de Déu junt amb el Nen Jesús).
Igualment, adduiré que ma mare, durant una conversa telefònica que tinguérem el 28 de març del 2026, em tragué que sí que li era familiar (perquè ho havia oït) el fet que “Les serps saben quan una dona alleta” (sic), com si la serpent fes un paper paregut al del xiquet.
Finalment, el marit talla el cap de la serp i, “Una vegada morta i ben morta, l’home va agafar-ne els trossos i els va colgar en un clot, en un bancal ben lluny de casa” (p. 22).
Aquests darrers quatre mots no enllacen amb els Pobles matriarcalistes, com ara, amb eixa tendència que hi ha a fer temples religiosos, ermites,… pròxims a la vila (o siga, als habitants) i, altrament, com ens han dit algunes persones, a pregar a Déu (o a Nostra Senyora) de manera afectiva. Com a exemple, un dia, Pere Riutort (1935-2021), per telèfon, em comentava que ell, quan parlava amb Déu, li deia “Paret”.
Com a afegitó, un missatge molt sucós que ens envià Antonia Verdejo el 29 de març del 2026, un poc després que jo hagués tractat aquesta contalla, de què ella havia rebut la nostra interpretació: “Bona tarda, Lluís,
Un bon relat i, com a anècdota, a la meva àvia, quan alletava mon pare, li va passar una serp. Li mamava. Quan eren al llit, es va adonar perquè tenia el mugró com negre, però deia que mai es va adonar fins que, explicant a una de les noies que tenia a casa, li va dir que algú vigilés i, vet aquí, que era veritat, però no la van matar.
L’avi la va tornar al camp, on, segons ell, havien d’estar. Tots els animals tenen el seu cicle.
Si no era perillós, no calia. Jo l’hagués matada, però l’avi, si no era dels animals pel servei de casa, treballadors seus i anar a vendre,… no: ni pensaments.
En llegir el teu comentari, m’ha vingut al cap: els avis ho expliquen com si fos lo més normal del món. Suposo que, en viure a una masia, hi havia de tota mena”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones agraïdes, que salven, que eduquen i que adoben el terreny
Prosseguint amb el treball de l’estudiosa de l’Alcúdia (la Ribera Alta), en la contarella “Per què l’aigua de la mar és salada?”, es reflecteix el matriarcalisme. Així, no sols la dona és la part realista i amb bona empatia, sinó que la seua paraula, quan és ben rebuda, pot adobar el terreny del personatge masculí de bon cor.
Tot comença amb un home que només tenia quatre cèntims i que volia tirar-se per un barranc. Llavors, com si fos una fada, “se li va aparéixer una velleta que li va demanar almoina. L’home, sense pensar-s’ho dues vegades, li va donar els pocs cèntims (…) i va continuar camí amunt, amb cara de tristor” (p. 20). En primer lloc, aquest fragment és ple de simbolisme i amb un missatge de la narradora a favor de la dona: 1) la dona com a alliberadora, 2) el camí amunt representa cap al cel (lluny de la terra on viu la família i on ell resideix) i 3) la tristor, fruit del desarrelament que ell ha iniciat.
Un poc després, ell ho intenta per segona vegada i la provecta fa acte de presència “i li va dir:
-Però home: què vols fer? Pensa en la teua família! Això que pretens és una atzagarada!
I què voleu que faça?” (p. 20).
Aquest passatge empelta amb eixos moments en què la mare ho fa amb un fill en la infància o, per exemple, en l’adolescència. Ara bé, com que l’anciana té més món, és agraïda i confia en ell, parla per tercera vegada a l’home: “Mira: tu, fa una miqueta, m’has donat els pocs diners que encara tenies i jo, ara, et donaré una cosa que t’ajudarà sempre. Ací tens un morteret” (p. 20), atifell que li farà valença i que li atorgarà lo que ell li demanarà. En acabant, l’home li respon:
“-Moltes gràcies, moltes gràcies!” (p. 20), una fórmula amb què la informadora concedeix importància a l’agraïment.
Llavors, com que ella ja ha fet el seu paper, “La velleta va desaparéixer tan misteriosament com havia aparegut” (p. 20). Afegirem que, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el terme “morter” figura amb el significat de vagina i, per extensió, vulva. Això és: en endinsar-se l’home en terreny femení, es trobarà amb la mare (la velleta) i hi viurà emparat.
No debades, a continuació, “L’home se’n va anar tot content cap a la vila més pròxima i, per a celebrar-ho, va demanar al morteret diners i, en un moment, va tindre la butxaca plena de dobletes d’or” (p. 20).
Nogensmenys, una mena de follia pels diners el porta a un bar i hi acaba bufat. En nexe amb aquest fet, diré 1) que, en un llibret que escrigué un capellà que havia viscut en contacte amb la cultura colla, comentava que ell (ben empeltat amb el Poble indígena, en què, tradicionalment, la dona és qui va al bar, no l’home) parlà amb dos hòmens perquè deixassen de viure de l’alcohol i 2) que, com ens han reportat (en refranys i en vivències) per a la recerca, la casa que és portada per una dona sol anar molt millor que la que és dirigida per un home i, fins i tot, 3) escrits sobre marits que preferien que fos administrada per la muller…, perquè, àdhuc, ells veien que ho feia millor… Quant a aquest darrer punt, n’agregarem un quart: ma mare, pel 2024, enllaçant amb els seus avis paterns (ell, nascut en 1874; ella, en 1878), algunes vegades m’ha dit que, com que l’avi Miquelet capia que l’àvia Consuelo ho feia bé,… li deixava fer.
Tornant a la contalla, un home que, per la informació final, es dedueix que era capità d’un vaixell, aprofitant la bufa del marit, li furta el morteret, “es va fer a la mar” (p. 21) i, en amollar-li el cuiner que ja no hi havia més sal, diu a l’atifell: “Mol, morteret, i no pares mai quiet!” (p. 21). I, com que es feia lo que havia dit a la dona (el morteret), “al fons de la mar que se’n va anar el morteret, que encara no ha parat de moldre sal! Per això, l’aigua de la mar és ara salada. I així continuarà fins que algú el traga de l’aigua i el pare alguna volta” (p. 21), paraules que ens conviden a no ser egoistes i sí a ser moderats i lligats a la mare.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Rondalles amb mares que donen vida als fills i amb reis bonhomiosos
Una altra rondalla en què capim trets matriarcalistes, arreplegada en l’annex del treball “Cavallers de capa i capell”, d’Oreto Doménech i Masià, és “La flor del girablau”, coneguda i amb diferents versions. Un rei estava molt malalt i ningú trobava eixida a la seua malaltia, fins que, un vell que vivia en una cova de la muntanya, es presenta en el castell del monarca (p. 18). Sobre el fet que el personatge siga un home, que visca en una espluga i que el puga salvar, podria anar associat a un personatge que abans era femení, puix que, per exemple, en terres catalanoparlants, el món de les herbes medicinals era lligat, sobretot, a dones (com és el cas de les trementinaires en Catalunya), la formació de les quals passava a filles. Aquest home “tenia fama de ser mig metge, mig bruixot” (p. 18). Aquest detall connecta amb què aquesta narració puga ser-ne de transició (en què aquest metge pren part del passat i del present) i, àdhuc, amb què un protagonista femení hagués estat substituït (metgessa/bruixa, filla/mare, fadrina/casada…).
En qualsevol cas, ell diu “El rei només se salvarà, si algú li porta la flor del girablau” (p. 18) i, després, se’n torna a casa.
Llavors, el monarca comenta als dos fills que, qui li la duga, “heretarà el regne quan jo em moriré.
L’endema, els dos fills van eixir a cavall i cadascú va tirar cap a un costat” (p. 18).
En acabant, el narrador empiula el germà major amb “davall d’un pi” (un arbre que simbolitza el penis), mentres que el petit ho fa “davall d’una carrasca”, arbre paregut a l’alzina. Agregarem que, segons una creença que es pot llegir en l’entrada “Alzina” de l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, “L’alzina és la muller del roure”. En altres mots, el gran tira amunt i descarta lo femení i lo maternal, mentres que el xicotet (qui era l’aleta del cor de son pare, qui podria representar el roure, puix que cal que un sobirà siga fort) és en nexe amb la dona.
El segon fill, en veure la velleta, fins i tot, li amolla “Si voleu, vos ho podeu menjar tot, que jo no tinc gens de gana’.
Quan la vella va acabar de menjar, va demanar al xicon per què feia mala cara i no volia menjar res. Ell li ho va contar tot i la velleta, en agraïment, li va dir que l’acompanyaria a on era la flor del girablau” (p. 19).
Aleshores, el jove agafa la més grossa i més bonica i fa camí cap al castell. Ara bé, com que el major li tenia enveja, el mata i “El va soterrar en un barranc sota un munt de pedres i de cantals i se’n va tornar cap al palau” (p. 19), on presenta la flor al sobirà.
Passa que el monarca, tot i que, primerament, es posa bo, s’entristeix perquè vol veure on romania colgat el fill petit i, per això, s’hi desplaça i “s’hi va fer acompanyar de tota la cort (…), hi creixia una flor de girablau tan bonica com la del rei” (p. 19) i, així, ambdós (el pare i el fill) són com un eixart de bonesa i de simpatia.
Ja molt a prop de la flor, tant els acompanyants del rei com també el fill gran, ouen que la flor comença a cantar que el seu germà l’havia mort, per enveja i per maldat, i que, ben mirat, li havia clavat l’espasa i que ell romania soterrat allí.
Tot seguit, “El rei va manar que grataren davall de les pedres i (…) van trobar el fill menut del rei, que, per art de màgia de la flor del girablau, encara era viu” (p. 19).
O siga que el petit havia estat sebollit davall de la mare (la terra, les pedres) i ella li havia donat vida.
Finalment, el rei perdona el fill gran, però visqué empresonat la resta de sa vida i, quant al més jove, “el van fer rei i tota la vida va governar com un bon sobirà” (p. 19).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Actuaven, sobretot, pel bé comú
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿actuaven, sobretot, pel bé comú? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 27 de març del 2026 i posteriorment comentaren “Sí. En aquella època, s’actuava més pel bé comú, és el que he arribat a viure. Avui dia és més habitual que cadascú vagi més a la seva” (Rosó Garcia Clotet), “Sí. Teníem cura dels grans. Dels petits i de tota la família que podien ser entre vuit i deu germans per part paterna / materna” (Margarita Pou Marfany), “Crec que tenien prou feina per resoldre a casa, a la família. No crec que tinguessin opció. Segurament, algunes ho deurien haver desitjat. A altres, segons el que recordo, ‘Tant se’ls en fotia'” (Anna Babra), “Sí. En aquella època, tot el carrer era una família i s’ajudaven quan feia falta” (Joan Prió Piñol), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “En resposta a les àvies, ties i padrines, jo puc explicar l’exemple de casa meva. No sé si era comú a altres famílies.
Tinc entès que vivien molts en una casa: avis, pares, fills i oncles fadrins. Això era una forma de cuidar-se entre ells i, a més, la manera de pujar un mas, amb terres i amb bestiar, on, a l’albada, s’aixecaven a munyir i no paraven de feinejar. La seva manera de descansar era canviar de feina: de cavar a l’hort, anaven a abeurar el bestiar. I això no sols era feina d’homes: també era feina de dones. I recollir l’alfals, farratges. A aquesta manera de fer, també hem d’afegir cuidar de la canalla i dels més grans impedits, dels malalts…, que solia ser més feina de dones i dels mateixos germans més grans (qui cuidaven els xics).
Ara es parla molt de l’Alzheimer. Abans, com, quan eren grans i no podien per manca de forces, feien les farinetes de tota la vida amb un altre caire, regar i coses no tan enrevessades i quotidianes, gairebé rutinàries i passaven desapercebudes malalties com l’Alzheimer i els factors ambientals. També estaven barrejats grans i xics, i això aportava experiències als xics, qui escoltaven dels grans que parlaven i alguna cosa en recordaven: ja sabem que la memòria no escrita, que es passava de boca a orella, era molt gran i ara, progressivament, es perd. I, als grans, se’ls encomanava una miqueta la innocència, la força i l’espurna de vida dels xics, i aquella solitud de la vellesa no era tal. Es parlava del dia rere dia a taula, del bestiar; i, dels veïns, poc perquè es vivia amb separació de terres. Es visitaven els familiars.
Les Festes Majors eren festasses: venia la família i hi romania a dormir, s’ajuntaven per les matances i s’organitzaven per anar-se’n a ajudar entre veïns i família, fins i tot, d’altres contrades. I, si s’havien d’arreglar cunetes, recs al costat de la carretera o camins de carro, es reunien: entre tots, hi feien la vila. Jo crec que sí, que tots miraven pel bé, en comú.
Lluís: altra vegada he fet un llarg escrit, explicant les meves vivències. Desitjo et sigui d’utilitat.
Una forta abraçada i molt bona Pasqua. Que també era una diada de reunió interessant” (Joana Cabiscol Calvès), “I tant que actuaven pel bé comú! Com estimaven, feien el més encertat per fer feliços” (Roser Canals Costa), “Sempre! La gent s’ajudava molt entre ells. Per exemple, quan hi havia naixements, quan hi havia un malalt, quan s’havia mort algú (sempre hi havia gent que anava a ballar, que anava a vestir i gent que anava a ajudar). A més, feien molta pinya, era gent que sempre estaven units. Era l’esperit del Carrer de Gurb, de Vic: encara estem units” (Maria Dolors Sala Torras), “Sempre explicat que, per la guerra, tenien amics amagats perquè eren perseguits pel feixisme. En aquell temps, els avis, molts mesos, tenien rebosts i taverna i tenien una casa a Calonge i, cada dia, els portava menjar i begudes, en bicicleta, l’avi, l’àvia o la meva mare. Era un perill i teníem molta visita de la Guàrdia Civil. I tot, així: feien el que havia de menester. Així és que estic educada d’una manera que creus que pots fer tot el que sigui un bé” (Lydia Quera), “En tenien prou a procurar el manteniment de la família” (Xec Riudavets Cavaller), “No, en el meu cas” (Angelina Santacana Casals), “A casa, sobretot, en temps de la guerra del 1936-1939. Vaig sentir a dir d’ajudes entre veïns a viudes amb fills i a gent gran que s’havien trobat sense recursos… A la vila de Sant Andreu de Palomar, al pla de Barcelona” (Joan Marrugat), “Sí. Entre les veïnes, era molt familiar. I totes intentaven ajudar-se unes a altres. I pel bé comú, per al barri. També hi havia enveges… Però bé” (Reme Canet), “Síí. Sempre que podien” (Àngels Sanas Corcoy), “És cert!” (Josefina Moya Martínez), “No ho sé” (Lurdes Closa), “Sempre!!” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Sí” (Eusebia Rayó Ferrer).
En el meu mur, el 28 de març del 2026 plasmaren “Sí, sempre. I ens van inculcar, a nosaltres, a fer el mateix; tant fa siguis home o dona” (Àngels Benaigues Martí).
En Xiuxiuejar, el 27 de març del 2026 posaren “La meva padrina era de Sencelles i va néixer l’any 1907. Quan jo anava a passar dies amb ella, sempre anàvem a visitar malalts i recordo que hi havia feines que es feien en comú, entre dues o més dones. Enfilar tomates, pelar ametlles, empotar mel… I els ous i les verdures fresques es repartien” (Xesca Verd).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Rondalles amb ritu de pas a l’adultesa, l’empatia i l’arquetip del rei
Una altra contarella en què es reflecteix el matriarcalisme, i recollida en aquest treball, és “La princesa del cigró”. En primer lloc, diré que el 6 d’abril del 2025 la comentàrem els meus pares i jo i, en març del 2026, ma mare i jo. Ambdós em digueren que era molt coneguda i, quant a mon pare (nascut en 1942), el 26 de març del 2026, per telèfon, en oir el títol, m’amollà “Això és una rondalla antiquíssima”.
Un príncep havia de casar-se amb alguna dona del regne o dels estats veïns. Quan ja només n’hi havia una a provar, “La mare del príncep no les tenia totes que aquella xica fóra una princesa com calia” (p. 16) i “va idear un estratagema: faria que prepararen una estança del palau, amb un llit ben luxós perquè la princesa hi romanguera a dormir” (p. 16) i, davall del tot, “col·locaria un cigró cuit. Si la princesa, a pesar de la blanor, era capaç de notar el durelló, és que realment era una princesa com calia” (p. 16).
Aquest passatge exposa el paper important de la mare, puix que ella representa l’Estat, sobretot, tenint present que no apareix la figura del sobirà masculí i que ella és qui legisla, no el fill.
“L’endemà, la reina va convidar a palau la seua futura nora. Tot el dia que hi estigué: va dinar i va sopar tot de coses bones, en companyia dels reis i del príncep. Sempre va demostrar que tenia unes maneres i una educació molt curoses” (p. 16). Així, el narrador trau trets lligats a l’educació matriarcal.
Després, copsem que, en nexe amb els set matalaps, “La princesa no se’n va sorprendre massa perquè estava acostumada a dormir en llits molt tous. Simplement, va pensar que devia ser un costum del palau i es va disposar a dormir” (pp. 16-17).
Així, la jove és una persona que respecta els costums de la terra on l’acullen. Altrament, ella accedeix cap amunt, és a dir, pujarà escalons de categoria social (passarà d’adolescent a dona). En aquest seny, el mot “cigronet” figura en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, amb un significat col·loquial interessant: “Mamella d’una adolescent just quan comença a créixer” i, així, podem empiular-lo amb el relat.
Quan, de matí, la reina i les dames de companyia la veuen asseguda en el llit i tota ullerosa, la xica els diu que no havia pogut dormir en tota la nit perquè hi havia res en el llit que no li ho havia fet possible.
“La reina es va somriure i li va dir:
-Ara sí que estic convençuda que seràs una bona dona per al meu fill i que ets una princesa de veritat. Ara sabràs el per què.
La reina va manar, a les seues dames, que alçaren tots els matalafs i, sota el darrer, hi havia el cigró cuit que la reina havia manat posar allà. Només una veritable princesa, amb una sensibilitat especial, era capaç de notar (…) una molèstia tan insignificant.
D’ençà d’eixe moment, la reina ja no es va oposar que el príncep i la princesa es casaren, com així va ser” (p. 17).
Enllaçant amb el cigronet, adduiré que aquesta empatia i aquesta actitud d’estar oberts als més petits, als més pobres i, a més, als qui puguen passar per la infància (recordem les rondalles amb el personatge Cigronet), figuren en moltes narracions vernacles, fet que ens evoca paraules que Erasme de Rotterdam trau al futur rei en el llibre “Educació del príncep cristià”, de 1515: “el bon príncep ha de procurar, amb totes les seues forces, no perdre mai l’afecte dels seus” (capítol III).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Educació matriarcal i dones bonhomioses que marquen les directrius sexuals
Una altra narració del treball “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel?”, i en què es plasma l’educació matriarcal, és “Els teuladins”, puix que una mare no deixa en ridícul, ni desconsidera, el paper del fill més menut. Així, una mare de teuladí “tenia tres teuladinets i els instruïa perquè saberen fugir dels hòmens. Dels tres, n’hi havia un, el més petit, que feia cara de bovo i que semblava ser el més poc llest de tots tres. Els altres dos germans se li burlaven. No obstant això, la mare explicava, als tres junts, les tècniques per a sobreviure” (p. 14):
“-Mireu, fills meus: si alguna vegada veieu un xiquet que s’ajupeix i que agafa una pedra, tingueu en compte que vos fotrà una pedrada. Pegueu a fugir i aneu-vos-en ben lluny!
Els dos majors van dir:
-Sí, mare: així ho farem.
Però el més xicotet, se’ls va deixar mirant i va dir:
-Tot això, és molt bé, mare. Però, què farem si el xiquet duu la pedra a la butxaca?” (p. 14).
“Això demostrava que el teuladí més menut (…) era tan sabut o més que sa mare, i segur que més que els seus dos altres germans, els quals ja no se li van burlar mai més” (p. 14). El paper de la mare, exemplar.
Una altra contalla triada per la investigadora de l’Alcúdia és “El matrimoni molt unit”, de caire eròtic i, al capdavall, amb un passatge escatològic.
Un matrimoni tenien molta bona avinença tots dos, fins al punt que no es barallaven mai, i la muller era resolutiva. Com a mostra, en una partideta en el casino, l’home digué als seus companys de joc que tots dos no s’enutjaven mai. Nogensmenys, un amic li diu: “quan te’n vages a casa, agafes el ruc (…) i, en comptes d’entrar-lo de cara, l’entres de cul. Ja veuràs com s’enfurismarà!
-Doncs bé. Així ho faré. Vejam què passarà!
Dit i fet. En arribar a casa, l’home va obrir les portes i va fer entrar la somera a recules.
La dona, en veure-ho, (…) va dir amb una bona rialla:
-Mira: molt ben pensat! Massa vegades ha entrat ja el ruc de cara en aquesta casa. Ara, que hi entre de cul!” (p. 15).
Per consegüent, abunda el vocabulari sexual en relació amb aquestes dues penetracions del penis en la dona com també en nexe amb l’acte: la casa (la vulva), entrar de cara (per davant), entrar de cul (per darrere), el ruc (el penis), les portes (les de la vulva), la somera (el membre viril) i el fet que la dona estiga creativa… en un desenvolupament en què ella té la darrera paraula i en què indica quines passes haurà de fer el marit: “Ara, que hi entre de cul!”.
Ara bé, la cosa continua i, així, la muller havia posat un saler damunt de la taula; i una gallina (símbol de la fecunditat) havia revolat per allà damunt i, ben mirat, hi havia cagat. Llavors, la dona, “perquè el seu marit no veiés la merderada, hi va col·locar damunt un saler d’eixos redons antics, amb el cul per damunt” (p. 15), o siga, amb la dona panxa avall…
Després, l’home, amb intenció d’alterar-la, li diu que ell voldria una bona merda per a sopar. I ella, sincera, li respon:
“-Doncs, alça el saler; i, davall, en trobaràs una!
I això volia dir que era una dona, tan bona dona, que sempre poltrejava el seu home i tothora tenia allò que el seu marit li demanava.
(…) i el matrimoni va continuar tan unit o més, que sempre” (p. 16).
Agregarem que “poltrejar”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual”, significa “Muntar un poltre, un cavall”, “Muntar sexualment una dona”, de manera que ella és damunt de l’home com si la muller fos qui porta el cavall… Un altre detall matriarcalista, en una relació sexual acompanyada de fruïció.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Els Pobles matriarcalistes, en pro de la terra i de la figura de la mare
Un altre tret que hem considerat important, i que capírem el 23 de març del 2026 mentres llegíem el llibre “Aportació al Cançoner Popular de Mallorca. Tom IV”, d’Antoni Gili i Ferrer i publicat per El Tall editorial en 1997 (1a. ed.), és que els Pobles matriarcalistes no són agressius, ni militaristes, com exposàrem en Twitter el mateix dia. Com a mostra, la cançó “Un diumenge, de matí”, arreplegada en aquesta obra, ho reflecteix. És un fet que empiula amb el document “Saviesa ancestral”, editat per l’”Associació de Mestres Rosa Sensat” en el 2009. Anem a pams.
Els versos (amb lleugers retocs), per mitjà d’un home, diuen així:
“Però després me tocà
fer quinze dies de quadra.
Jo anava de militar
qui altra roba no tenia,
un tinent d’infanteria
me tirà sa fitxual.
L’endemà, a l’hospital,
es gerent tot ho sabia.
Des meu nom, se va alterar,
també de quin poble era.
No sé de quina manera,
per això, no ho puc contar.
Lo que és cert que me posà
quinze dies en capella.
Aquí me vaig dedicar,
pes Born, a insultar,
no ho feia per cap intent;
però, cosa de jovent,
molt de riure i es temps passar.
Això un soldat ho fa
qui és es seu divertiment” (pp. 27-28).
En canvi, en el treball sobre saviesa de què hem fet esment, hi ha que, “Segons Grimaldo Rengifo, els pares indígenes dels Andes veuen que els seus fills han adoptat ‘un parlar rude i dur’, en comptes del ‘parlar dolç i suau que lliga els humans amb la natura’” (p. 23). Grimaldo Rengifo (nascut en 1946) és un investigador peruà en educació intercultural i promotor de cultures andines.
Altrament, en el “Raonament entre Pep, d’Aldaia, i Miquel, el d’Alaquàs” (https://malandia.cat/2022/11/raonament-entre-pep-daldaia-i-miquel-el-dalaquas), que trobí el 12 de novembre del 2022 i que l’endemà posí en la web “Malandia”, hi ha signes pareguts als d’aquests versos musicals. Es tracta d’un poema extens i imprés en l’Horta de València en 1809 durant la Guerra del Francés. Dos hòmens, Pep i Miquel, parlen entre tots dos i, ben avançada la composició, Pep se’n va a casa i raona amb la dona.
Doncs bé: el marit empelta amb la propaganda militarista, i ho fa, en bona mesura, a través de la llengua castellana, la qual té la figura del conquistador; la dona és moderada:
“Jo, entonces, li responguí
al estilo militar:
‘—Calla, si no quieres ver
cómo te mando encerrar
en la Guardia Prevención
que en lo poble es va a posar’” (p. 3).
I l’home agrega “a l’oir-me la resposta / que, tan sec li vaig donar” (p. 3).
Quant a la intervenció de la muller, el seu home comenta:
“En açò, la meua dona,
de dins, m’estava cridant:
‘-Home: que el dinar se gela,
¿per què em fas escudellar?’.
Jo, entonces, li responguí
estes paraules formals:
‘-Dina i no et fiques en més,
ni em tingues que replicar
(…) hasta [ jo] traure el gat del sac” (pp. 2-3).
Cal dir que, tot i el contingut en el personatge masculí, com agregàrem en Twitter el 23 de març del 2026, “En el curs 1993/1994, en la matèria ‘Didàctica de la Història’, el mestre de Magisteri Rafa Valls, ens ensenyà un article en què una historiadora havia exposat que la societat valenciana de l’inici de la Guerra del Francés, en 1808, no era precisament militarista, ni estava a favor de la participació en la guerra, un tret propi dels Pobles matriarcalistes, per la figura de la mare i pel dret maternal”. No debades, el folklorista d’Artà ho plasma quan, en la cançó “La vida de l’home (I)”, copsem unes línies sobre el servici militar:
“i, si no va viu, li pren mida
un cabo amb so cinturó” (p. 34).
Finalment, el mateix dia llisquí per telèfon a ma mare els versos triats de la cançó “Un diumenge, de matí” i li parlí sobre aquell detall en Magisteri i sobre el tema dels Pobles indígenes i de la cultura autòctona catalana. Llavors, em digué: “Els qui organitzen les guerres, la majoria, és per ambicions econòmiques i de poder”. I és que no són pròpies de les cultures matriarcals com tampoc ho són les actituds en pro de lo militar,… ni de l’agressivitat.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Matriarcalisme (Raonament entre Pep, d'Aldaia, i Miquel, el d'Alaquàs)