Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Sexualitat matriarcal, el sentiment de pertinença a la terra i dones amb molta espenta
Prosseguint amb el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, i amb la sexualitat matriarcal, es plasma en el poema “A la Meritxell i l’Albert” (pp. 109-110). Així, l’autora indica que
“Caminàveu per la vida
per camins agermanats,
de petits, dintre l’escola
ja anàveu tots dos plegats”.
Després, trau detalls que empiulen amb la Catalunya del segle XX: la festivitat de Sant Jordi i la tradició de donar un llibre i una rosa; la festa dels diables i, en tercer lloc, l’escoltisme català, molt en nexe amb la terra.
Tot seguit, exposa trets reflectits en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920:
“Mentrestant, tu, rigorosa
vols tallar el bacallà,
diligent i decidida
els Pastorets vas impulsar”
i el sentiment de pertinença per part dels dos, unit a una religiositat tel·lúrica:
“Estimant molt la senyera,
canteu catalanitat,
enamorats de Catalunya
sou devots de Montserrat”.
Una altra composició en què capim el matriarcalisme és “A la Núria i en Marc” (p. 111) escrita per encàrrec d’un padrí de noces, qui es dirigeix a una dona, na Núria, i li diu
“Has buscat la seva vàlua
motivant el seu talent,
al germà que tant estimo
l’has guiat perfectament”,
versos que enllacen amb l’educació matriarcal i amb la dona que encoratja i que, àdhuc, salva l’home.
De fet, en acabant, afig que ella li ha fet de mare i de mestra:
“Millorant la seva feina
enriquint-li el pensament,
i amb empenta decidida
féu el SÍ ben consistent”.
Per tant, la bona avinença entre tots dos, encara que domine la dona, fa possible que na Núria i en Marc vagen avant.
Un altre poema que posa en la mateixa obra la poetessa de Monistrol de Calders i, ben mirat, dedicat a una dona, és “A la Mercè”, també encarregat per un padrí de noces. En aquests versos, capim trets que tenen a veure amb moltes dones catalanoparlants:
“Cada dia emprens volada
com les àligues pel cel,
per sobre les nuvolades
brilla el raig del teu estel”,
és a dir, una dona amb molta espenta i el detall de la llum en plena obagor de la nit.
A continuació, el tema de Catalunya (lloc on ella es casa amb l’home):
“Ets Mercè noia estimada
per un jove madrileny,
Catalunya és pàtria teva
és un còctel de bon seny”.
Finalment, na Mercè toca els peus en la terra:
“Avui, tens els peus a terra”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Vos educaven a respectar els nens de les dones embarassades
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven a respectar els nens de les dones embarassades? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
****
En el meu mur, el 25 d’abril del 2025 posaren “Sí. A la meva generació, ens educaven a respectar a tothom” (Montserrat Carulla Paüls).
Quant a missatges, el 25 d’abril del 2025 escrigueren “Mai recorde que em parlaren d’aquestes coses. No era comú i sí tabú.
Però cert que hi hauria molt de respecte. Segur” (Tonet Escrivà), “Quan jo era petita no sabíem ni que les dones estiguessin embarassades. Les dones dissimulaven el seu embaràs amb robes amples i la quitxalla ens havíem d’imaginar que els nens venien de qui sap on…” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “Doncs sí. S’havia de tindre molt de cura amb les dones embarassades i amb els nadons. No ens podíem atansar si no teníem les mans netes i, si estava refredada, no em podia atansar” (Contxi Enjuanes Carrera), “Totalment. A casa, el respecte era ensenyat, fins i tot, a primera hora que estaves a punt per anar a l’escola. I, a una senyora embarassada, molt compte en passar al seu costat i, amb un, ‘Bon dia’, ‘Bona tarda’ i ‘Bona nit’. Així érem” (Lydia Quera), “És clar; normal” (Angels Sanas Corcoy), “Sí. I tant!” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Més que respectar, hi havia com una mena de tabú. No s’hi podia jugar o fer broma” (Xec Riudavets Cavaller),“En absolut. A més, en deien ‘prenyades’. Ni tan sols ‘embarassades'” (Isabel Esteve Bertomeu), “Sempre compartit amb persones responsables. Ha estat, està i estarà un plaer!!!” (Marcel Pujol Bassachs), “Oh!, i tant!! Era viure amb amor cap els infants, les mares ii els pares!!!!” (Roser Canals Costa), “No puc respondre res concernint les àvies meves sobre aquest punt. Tota la cultura ambient ens ensenyava veure les gestacions com miracles i dons de Déu” (Lucila Grau), “Sí. Es respectaven i es cuidaven entre elles i els fills. La meva àvia deia que li havien demanat com ho feia amb tants fills i, segons m’ha arribat, a mi, va respondre ‘Estimar-los tots i cuidar més al més xic'” (Joana Cabiscol Calvès), “A casa, ens ensenyaven a respectar tant adults com petits” (Rosó Garcia Clotet), “Oh!, i tant! Amb uns certs prejudicis en la manera, que mai restava clara aquesta relació…” (Daniel Gros), “Quan jo era petita, ja varen dir-me que la panxa guardava el nen, res de la cigonya. Com que jo era la gran feia petons a la panxa de la mama.
Respecte a les altres dones, doncs això: tractar-les amb respecte. Quan vaig ser més gran, les deixava passar davant meu a les parades” (Montserrat Cortadella), “Sí: a l’autobús, ens aixecàvem” (Joan Prió Piñol).
En el grup “Història, llengua, cultura, folklore i política de la Nació Catalana”, el 25 d’abril del 2025 plasmaren “Els meus pares em varen educar a respectar a tothom! Sobretot, la meva mare (1918 ) tenia especial mania que tractéssim a la gent de vosté!” (Encarnació Sanchez).
Finalment, ma mare, per telèfon, el 25 d’abril del 2025 em digué “Podia ser un tema tabú. Sí la veien, per exemple, en un autobús, deien ‘Deixa-li el seient’. Hi havia qui seria més mirat que altres”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
La sexualitat matriarcal i Sant Jordi i en rondalles i en dones
Prosseguint amb els comentaris entre Humberto Tomas i jo, el mateix dia li posí que “la meua intenció, en cap moment, és política, sinó antropològica i folklòrica”. Llavors, ens indicà que “La versió vaig escoltar-la en la visita guiada que vaig fer a Casa Amatller, una capció del cap i arquitecte de la Casa Amatller, quan es va construir la façana. (…) Sé que n’hi ha dues, que una era dels temps del final del segle XIX, la qual, òbviament, es va perdre. És l’única història de princesa en què la princesa no roman amb el seu protector. (…) Personalment, prefereixo la possibilitat que Sant Jordi pugui haver estat una dona, a l’estil d’una Mulan catalana.
I més: les roses sorgeixen de la sang del drac. Canviar el Sant Jordi és canviar l’origin de rebre les roses i també treure una posició molt tradicional a Montblanc, una vila catalana”.
Arran de llegir aquestes paraules, li adduírem que, “Si Sant Jordi procedeix d’un personatge femení, hauria passat com amb els Sants de la Pedra, derivats de Demèter i Persèfone, de la cultura grega”. Igualment, ens posaren “Tu saps molt més d’Història que jo, però aquest nexe de dona-drac, a mi, no m’agrada gens. Si realment és així, doncs,… sorpresa, perquè no ens ho han explicat així. I, damunt, no sóc catòlica, sinó protestant. O sigui que, per a mi, ja està bé tal com és ara. El cavaller Sant Jordi i prou” (Maria Angels Pijoan).
Agregarem que, el mateix dia, Rosa Rovira, una dona que ha rebut una educació matriarcal, escrivia uns mots en què, en lloc de vincular la festa de Sant Jordi amb la figura de l’heroi, ho fa amb la dona i amb els xiquets, un fet que l’endemà consideràrem que tenia a veure, en bona mesura, amb el model de vida amb què s’havia criat. En primer lloc, direm que ens plasmà una foto amb unes flors i amb un llibre. Diu així: “Bona diada de Sant Jordi: són fetes meves, de ganxet. N’hem venut moltes. Els diners recaptats van a l’Associació: ‘Per sempre Marta’ (estudi del càncer infantil). Són roses per a vendre individuals. N’hi havia unes seixanta i se n’han venut gairebé totes”.
El 24 d’abril del 2025, després d’enviar uns missatges a Lydia Quera, amb el tema que ací tractem, ens comentà“Jo estic enamorada de Sant Jordi. La seva història explicada a l’escola. Sempre l’he estimat: defensa tot el que podia fer mal. I jo estic al seu costat.
Mira, jo, explicat per la meva àvia: Sant Jordi guanyà batalles en moltes parts del món, però romangué a Catalunya perquè un drac, molt enverinat, volia matar la nostra princesa. I ell agafà el seu cavall — blanc— i la seva espasa — ben esmolada— i, en un tancar i obrir d’ulls, el matà. I Sant Jordi, enamorat totalment d’ella, la conquistà i es casà”.
Quant a la figura del dragó, el DCVB defineix “Dragó” com “Drac; animal fabulós al qual s’atribueix figura de serpent corpulent, amb peus i ales i amb gran boca devoradora”, detall que empiula amb la serp i, per tant, amb la terra. A més, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, Andrés Ortiz-Osés escriu que “l’ajuda prestada, finalment, per l’arcàngel Sant Miquel d’Aralar, al nostre heroi, corrobora lo que hem dit, ja que Miquel venç el drac infernal així com lo cristià-celestial ho fa a lo pagà-terrestre (l’altra figura de l’heroi, reconeguda oficialment pel cristianisme, és la de Sant Jordi lluitant amb el drac demoníac” (p. 44).
Finalment, diré que, com es reflecteix en moltíssimes rondalles i en llegendes tradicionals i vernacles de terres catalanoparlants, la dona és qui salva l’home (però no l’home a ella). Àdhuc, en narracions en què, per exemple, en un moment determinat, sembla que el xicot porta la iniciativa. Aleshores, ell demana ajuda a la dona (sovint, una jove) i ella li marca la directriu, però d’una manera molt oberta i, a més, en línia amb com ho feien moltes dones nascudes abans de 1920 i que eren d’arrels catalanoparlants.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
La sexualitat matriarcal en tradicions catalanes i en Sant Jordi
La sexualitat matriarcal en la tradició catalana: la Mare Terra i Sant Jordi.
El 23 d’abril del 2025, coincidint amb la Diada de Sant Jordi en Catalunya i amb intenció de captar trets sobre el matriarcalisme dels nostres ancestres (el plasmat, sobretot, en les rondalles anteriors a 1932, en poesia del segle XIX o d’abans i, per descomptat, en moltes cançons autòctones), posàrem en el meu mur i en distints grups de Facebook aquest tema:
“Bon dia,
Una qüestió:
1) tenint present que la figura de Sant Jordi (un sant celestial) representa el cavaller i heroi patriarcal (associat a la llum i a la claror com també a l’espasa), qui mata un personatge femení (el drac, en nexe amb la dona)
i que,
2) en canvi, els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non, són de línia matriarcalista i que, encara que són sants, connecten amb la terra (són els protectors de molts llauradors i de molts pagesos com també d’hortolans) i, a més, no maten cap persona (ni, per tant, cap dona),
3) ¿donaríeu suport a una proposta popular als diferents governs autonòmics, de promoure que els sants esmentats (i, en el cas de Catalunya, més)
a) fossen adoptats com a patrons
o b) que se’n promogués la seua difusió?
Gràcies.
És per a l’estudi sobre el matriarcalisme.
(…) Avant les atxes i Bona Diada de Sant Jordi.
Una forta abraçada”.
En el meu mur, el mateix dia, ens comentaren: “Sí a promoure’n la seva difusió” (Ricard Jové Hortoneda), “I tant que s’han de donar a conèixer més! La seva difusió és essencial” (Montserrat Cortadella), “Jo deixaria tots els sants en pau” (Ramon Vila Alsina), “Perdona, Lluís. Saps que et respecti i molt. Però, ¿vols dir que aquest tema és rellevant per als temps que corren? Et demano disculpes d’antuvi. Bona diada” (Anna Babra), a qui responguérem “Bon dia, Anna, i gràcies pel teu comentari,
No és menester que siga un tema d’actualitat (en el seny que estiga de moda), tot i que sí que podem dir que, com més ens acostem al segle XXI, a nivell social i, fins i tot, en l’educació, en la sexualitat i, a banda, en les rondalles i en les cançons, més detalls apareixen que tenen a veure amb la figura de Sant Jordi.
Per exemple: 1) propostes feministes de tallar de soca-rel amb la tradició i d’imposar una visió nova de la vida, 2) major presència de cançons noves (me n’han enviat) en què l’home es presenta com a alliberador de la dona i li diu que li deixe fer lo que ell vol… sobre ella; 3) rondalles en què un personatge femení (una Jordina) mata el drac (símbol de la dona) i que apareix com una mena de salvapàtries.
En canvi, els Sants de la Pedra, simbòlicament, representen les dues parts de la dona i això està en nexe, com ara, amb la tradició grega (Demèter, etimològicament, ‘Terra Mare’, qui és la deessa i protectora de l’agricultura) i la seua filla Persèfone”; “Jo sóc d’Estats Units. No sé si hi ha una altra versió, on el drac és un bon drac, però la que jo conec és que el drac és un drac malvat que va menjar molta gent i que l’única manera d’aturar que es mengés la princesa era matar el drac, sigui dona o no [1].
No és la meva intenció d’ofendre’t, però veig com si vols polititzar una llegenda molt preciosa catalana. No sé com dir-ho d’una manera millor.
A més, no sé si estic correcte d’aquesta part, però mai vaig estar segur que el Sant Jordi és un home o una dona. Després de llegir-ho, mai ho diu” (Humberto Tomàs), detall que podria evocar-nos la figura del mite de l’androgin (meitat home i meitat dona) i, si no, com ara, la dels diòscurs.
En acabant, Humberto Tomas ens adduí “No sé si ho diu en un altre llibre, però no el que jo vaig llegir. No penso que hi ha una cavallera com no hi ha una pilota (d’avió).
Fins i tot, si et poses a l’entrada de la Casa Amatller, hi ha una versió masculina i una versió femenina de Sant Jordi, perquè, com ho vaig entendre en la visita guiada, no se sap.
Pensa-ho, perquè penso que, si vols treure la posició del Sant Jordi com a sant patró, que li estaries traient aquesta posició, possiblement, a una dona.
No ho prenguis malament, si us plau”.
Com podem capir, alguns escrits consideraven que la nostra intenció era eliminar la figura de Sant Jordi com a part de la tradició del Poble català.., fet que no figurava com a única proposta de la qüestió, puix que en posàrem una segona que, si de cas, permetria, amb el temps (i, no precisament, a curt termini), deixar aquest cavaller heroic fora dels costums festius i de la promoció cultural (empeltat amb la tradició patriarcal), així com ja es té assumit que ho és Sant Isidre (associat al misticisme castellà).
Nota: [1] Aquesta primera part del comentari encaixa amb algunes rondalles vernacles a què hem accedit durant la recerca. Cal dir que els Sants de la Pedra haurien penetrat en la nostra cultura, potser, un poc abans del segle X (atenent a informació facilitada pel capellà Martirià Brugada i Clotas), encara que començarien a arraïlar del segle X en avant.
assemblea-pagesa-6f (1)
Sexualitat matriarcal, sentiment de pertinença a la terra i realisme
Una altra composició recollida en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira, i en què es reflecteix la sexualitat matriarcal, és “A la Cristina i l’Eduard” (p. 102). Per exemple, quan escriu a na Cristina i li afig
“I amb la veu molt dolça i fina,
gairebé angelical,
vas gaudint catalanisme
tot cantant en la coral”.
I, així, empelta el sentiment de pertinença a la terra, àdhuc, amb un tret prou comú en els Pobles matriarcalistes en què la influència agressiva ha estat molt baixa: la dolçor en la veu.
Altrament, en el poema “A la Cristina” (p. 105), per encàrrec d’un padrí de noces, la poetessa li trau
“A la fi, ja ets bona mestra
ensenyant tens un gran do.
(…) Amb l’IVAN feu bona parella
i una llar heu preparat”.
Per consegüent, copsem l’educació per a alumnes, el paper pedagògic en la vida (el qual li podrà ser útil en l’esdevenidor en la seua relació amb els fills) i la funció de la casa, en lloc de centrar el casament, com ara, en l’acte de prometença entre tots dos, sinó en una cosa més senzilla com també on es forjarà bona part del demà dels seus membres i dels lligams amb els acostats i amb més d’un veí: la llar. Aquest detall ens podria evocar el simbolisme del mas, sobretot, tenint present que, unes línies després, li agrega
“I enllaçant-te a un bon mosso
has trobat la solució”,
la qual, d’acord amb el text, ha partit d’ella.
Cal dir que, en la composició “A la Míriam i l’Oriol” (p. 106), captem un matriarcalisme que empiula la generació dels fills, però no amb la figura paterna:
“unireu goig i alegria
dues vides i un sol cor.
Venturós cap de setmana
pel cosí agermanat”.
I més encara, quan llegim
“Heu provat la convivència
i funciona de valent
per això no tinc cap dubte
que sereu bon complement”.
Sobre els primers dos versos, coordinen amb la tradició de fer les coses amb dos dits de coneixement i, si de cas, amb agilitat i realisme (fet que té a veure amb lo matriarcal, ben representat en el tan popular “pensat i fet” valencià).
Així, no encaixa amb frases com la que posava un diccionari de l’estudiant publicat per la màxima acadèmia de la llengua castellana (en el “Diccionario del estudiante”, editat per Santillana en el 2005), en què associava la forma castellana “Dicho y hecho” (literalment, que no culturalment, “Dit i fet”) amb un exemple en què unes persones decideixen anar a Londres i, immediatament, eixa mateixa vesprada, compren els bitllets… Ben a prop de lo artificial i, per tant, de lo celestial i de lo idíl·lic.
O aquell altre, d’un diccionari de dites i frases fetes en castellà i publicat per l’Editorial Espasa, en què dues persones determinen casar-se, l’endemà se’n van a la Casa de la Vila i, en una hora, ja eren casats…, com exposí en un estudi fet en el 2013 sota el títol “’Pensat i fet’ (estudi de l’expressió)” (https://saptelandia.webnode.cat/news/pensat-i-fet-estudi-de-lexpressio-/), publicat en la web “Malàndia”.
En canvi, aquesta forma vernacla en terres catalanoparlants va unida a la cultura emprenedora, a l’esperit universalista i, a més, a la terra.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, lloc d’acollida i rams de germanor matriarcal
Un altre poema en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira, en què copsem trets matriarcalistes significatius, és “A la Sheila i en Quico” (p. 99). Ja apareixen en les dues primeres estrofes:
“Gairebé vuit anys porteu
de festeig gratificant (…).
I la nit va il·luminar-vos”.
Així, com en moltes rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), un detall femení (el moment més fosc del dia) és el que fa de guia i lo que salva les dues parts de la parella, en una relació que no és romàntica, ans que uneix, però no mitjançant cap intent d’uniformitzar (de fer que, per imposició, s’adopte només un parer). I, en lloc de ser (com diu una nadala), la llum de l’Altíssim, o siga, un element celestial, qui fa la funció alliberadora, és l’obagor (vinculat amb la dona i amb lo tel·lúric).
Cal dir que aquests detalls poètics estan presents en molts escriptors matriarcalistes i que connecten amb el Poble.
Igualment, el xicot fa uns petits dons que, en altres cultures (a diferència de les matriarcalistes), es considerarien femenins i propis de persones fluixes en fortalesa física o com a forjadores del seu destí:
“el noi et regala unes flors,
fent que creixi cada dia
l’entusiasme en els dos cors”
i, com a resultat, generarà
“un futur molt venturós”.
Una altra composició en el mateix llibre de la poetessa de Monistrol de Calders, en què apareix la sexualitat matriarcalista, és “A l’Imma i en Jordi” (p. 100). Ja entrat el text, capim versos que van units a l’esper de la literatura matriarcalista, com si fos el de la mare en els seus fills que, en l’esdevenidor, podrien donar bons fruits:
“Unireu les esperances
amb el goig d’aquesta unió,
relació ben començada:
un fruit de festa major”.
Aquests mots podrien evocar-nos la fe (però amb seny terrenal) que la collita no siga només puntual, sinó bona hui, demà i en el futur.
Ara bé: també captem una parella interessada per la Mare Terra (ací, personalitzada com la mare que aprova la decisió dels fills) i que ha triat un espai natural on residir:
“L’aire pur del Puigsacalm
gaudirà del vostre empeny,
convivint amb l’enyorança
de l’entorn del Marboleny”.
Per consegüent, no és un enyor associat a la tristor, ans derivat del que, per uns instants, ens acompanya, quan, com ara, lliurem les claus a la propietària de la casa on hem estat com a llogaters durant més de cinc anys (com em passà amb ma mare, en novembre del 2014), i passem a la casa nova que hem adquirit i a què ella també serà ben rebuda. No debades, les línies següents ho plasmen:
“I del poble de les Preses,
i l’hostal del Vertisol,
per anar a Joanetes
on heu fet el nou bressol”.
Com podem veure, l’escriptora trau, sovint, el tema de la maternitat, no sols en poemes en nexe amb la cura dels fills petits: el simbolisme l’acompanya.
Al capdavall, eixa joia de viure és reflectida en posar que
“Aquest ram, és la senyera
sempre l’heu de recordar,
missatger de l’alegria,
de la sort i el benestar.
Te l’entrego amb galania
com a bon germà i cunyat,
desitjant-vos benaurança
I MOLTA FELICITAT”.
Sens dubte, una manera ben manifesta d’aplanar que, qui ha passat de la terra on nasqué a una altra (i que encara recorda la dels ancestres), se senta més acollit i entre persones de bon cor que li allisaran el camí de la vida.
Altrament, el tema del sentiment de pertinença a la terra també va en el cor i en la ment dels nous benvinguts i, en eixe seny, és u dels ponts que uneix cada membre de la parella, bé entre ells, bé amb l’entorn.
En uns altres versos en la mateixa obra de pètals de vila, l’autora exposa unes línies semblants, sota el títol “Per tu, Eva” (p. 101). Un germà crea una composició per a la seua germana, resident en Barcelona, i li diu
“Que aquest ram sigui l’albada
que il·lumini el nou camí,
cada flor ben perfumada
(…) Compartiu amb confiança
el sender que us heu traçat”.
Finalment, el germà li lletreja uns mots que ens porten a l’arquetip de la princesa, el qual connecta no amb el significat ancestral de filla del rei o de la dona que exerceix de cap d’Estat d’un principat, sinó de la bellesa i del valor de la persona:
“Ets PRINCESA d’aquest dia,
la meva germana gran,
i estimant-te amb simpatia
jo, seré ‘el teu bon jan’” .
Per consegüent, estem davant un cas més de matriarcalisme: la relació no és de pare a fill (o a filla), això és, de superior a súbdit, sinó de germà a germana, tret antropològic important en la nostra tradició rondallística i, fins i tot, en el gai saber autòcton.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
“‘Sa madona’, escultura a sa Colònia”, matriarcalisme, art femení i la deessa mare
Bon Dilluns de Pasqua,
Hui, de matí, gràcies a la generositat de l’amic i estudiós Bartomeu Mestre i Sureda “Balutxo” (Felanitx, 1952), hem accedit a aquest article de la pintora Antònia Fuster, titulat “Sa madona, escultura a sa Colònia”, publicat abril del 2025.
Entre d’altres coses, amb lleugers retocs, podem llegir “Conten alguns estudiosos que, en temps molt llunyans, dels que no tenim testimonis escrits, existien civilitzacions que no eren guerreres, no hi havia amos, ni esclaus, les ciutats no tenien murades que les protegissin dels invasors, perquè no feia falta. La pau, la creativitat, la participació, la solidaritat, eren normals en aquelles societats. Les dones eren venerades perquè tenien la capacitat de dur la vida i fer que la humanitat continués existint. El déu era femení, regnava una deessa benevolent i les estatuetes que es conserven de temps remots representen a dones amb tota la seva plenitud, amb les formes molt marcades. En aquesta escultura, l’autor posa la mirada en el que s’anomena ‘allò diví femení’ i, a través de l’art contemporani, ens recorda les representacions femenines prehistòriques que situaven la dona al centre de l’univers, amb connexió profunda amb la natura”.
Bona Pasqua.
“Ja venim de berenar”, cançons valencianes de Pasqua
Tot seguit, un enllaç per a accedir a cançons tradicionals valencianes de Pasqua:
https://malandia.cat/2024/03/ja-venim-de-berenar-cancons-de-pasqua
Bon Diumenge de Pasqua i bones festes de Pasqua.
Dones que trien i gloses eròtiques amb capellans i dones
El 14 de febrer del 2021, en el meu mur, Maria Teresa Estarellas Roca, escrigué una cançó (treta del grup “Projecció cultural de ses nostres illes”, publicada per Conxa Forteza Bruno la vespra) que diu així:
“Quan te veig tan sandunguera ,
no me cans de mirar-te,
al·lota, jo tenc un ble
per sa teva llumenera ”.
El DCVB indica que “sandunga” és un castellanisme i que vol dir “Gràcia, agradosia de moviments, sobretot d’una dona”.
El 18 d’abril del 2021, en el meu mur, Ricard Jové Hortoneda, amb molta espenta, posà “Una cançoneta que cantaven els companys d’Ascó” i que diu així:
“A la vora del riu, mare,
he sentit cantar un moixó,
jo em pensava que era un lloro
i era el meu festejador”.
El 22 d’abril del 2021, en el meu mur, Francesc Castellano Vilamu escrivia les tres cançons eròtiques de la Catalunya Nord (com ell m’indicà) que plasmarem tot seguit:
“El rector de Codalet
espera que faci fred
per molsir la majordoma
i se’n fer sopes de llet”.
És a dir, per a “Fer-se’n sopes, de llet”.
“El rector de Vilafranca ,
assentat sus d’una branca,
s’espia el forat de l’anca
com se li obre i se li tanca”.
“El rector de Maurellàs
diuen que és un porquetàs;
el van ‘trapar, a la rectoria,
que palpava sant Tomàs”.
El 23 d’abril del 2021, en el meu mur, Paula Burguera Garí afegí dues cançons que diuen així:
“Es rector de s’Arracó
no pot dir missa primera
perquè té més barrinera
que un gall de possessió”.
“Es rector de Sant Marçal
va fer una fantasia:
se va aixecar sa camia [= camisa]
amb sa punta des pardal”.
En relació amb aquesta cançó en què intervé el rector de Sant Marçal, el 26 de juliol del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Joan Maiol Bisbal, que l’havia escrita igual, em féu un comentari que diu així: “Sembla que aquest rector era en Joan Binimelis, famós erudit nascut el 1538, historiador, metge i capellà. Es diu que exercia de rector a Sant Marçal. Fou denunciat sense gaire fonament per unes monges que l’acusaren de tocaments en anar-se’n a curar (recordem que també era metge). I sembla que aquest fet desembocà en vàries gloses, una d’elles, aquesta”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Vos comentaven sobre les floritures i els refinaments
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre les floritures i els refinaments? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 19 d’abril del 2025 i més avant escrigueren “Mai m’han parlat d’aquestes coses, Lluís” (Tonet Escrivà), “No. En tenien prou amb sobreviure” (Xec Riudavets Cavaller), “A mi no em comentaven res, però he vist que sempre han tingut molt bon gust” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No ho recordo” (Joan Prió Piñol), “A casa, érem gent senzilla. A mi, m’ensenyaven a ser correcta i respectuosa, cordial, generosa…, però res que no fos l’habitual del nostre entorn. Nets i endreçats i a complir amb les obligacions pròpies de cada edat, sense cridar l’atenció en cap sentit” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega). En nexe amb aquestes darreres paraules, ma mare, el 19 d’abril del 2025, per telèfon, em digué “En la meua família, també passava”; “No gaire” (Àngels Sanas Corcoy), “Tant la mama com la iaia (potser, més, la mama) deien ‘No t’emperifollis gaire, que lo real sobresurt a lo superflu’. Sempre destacant lo natural.
Sobre els refinaments, ensenyaven les maneres i formes: saludar, seure, comportament, parlar… En definitiva, urbanisme, la matèria de l’escola que comença a casa. Per això, sempre treia un deu” (Montserrat Cortadella), “No era costum destacar. Ben vestits i nets. I el perifollo, el trobaven exagerat i no convenient” (Anna Babra), “La nostre educació era avançada a casa dels avis: tenien taverna i hostes. Per tant, érem educats de manera sàvia, valenta i amb maduresa. Res de floritures: tot, directament a tota qüestió. Per a això, caminar sempre amb pas ferm” (Lydia Quera), “Mai em van dir res d’això… Només a saber estar i a saber comportar-se” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Sí: ma mare, quan s’assabentava que eixia amb alguna xiqueta de la gent important del poble, sempre em deia el mateix: ‘Ves amb cura que eixa: és del puntet’; fent-te referència que era massa alta per al nostre nivell social” (Josep Fontestad Molina), “No es feien gaires comentaris sobre els refinaments i les floritures. Tan sols alguns comentaris referents a la seva antiga feina, donat que tenia unes mans meravelloses per a fer brodats, puntes de ganxet i costura per als ‘senyors’, com deia ella. Feia estovalles, llençols, sinagües, vestits brodats i amb puntes, roba fina” (Lui Sarrià), “No. Ni la mare, ni l’àvia eren gens refinades, ni sabien de floritures. Eren gent molt senzilla i planera” (Isabel Esteve Bertomeu).
En el meu mur, el 19 d’abril del 2025 i posteriorment posaren “No sé si et servirà, però m’has recordat la padrina, qui sempre em deia que havia d’anar arreglada, neta i viure amb educació” (Contxi Enjuanes Carrera), “Sí. I ens ensenyaven a ser educats” (Montserrat Carulla Paüls), “Més aviat, no: coses senzilles, però de bon gust…, arregladeta, mai cridar l’atenció!” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Ei! La meva mare va néixer el 1916. Ella treballava a la fàbrica tèxtil de la vila ( la Bisbal del Penedès). Llavors, la iaia ens cuidava i sempre per anar a l’escola ben pentinades i polides, encara que els vestidets eren molt senzills” (Iaia Bisbal), “Em van ensenyar a ser educada. Dir ‘Bon dia’, ‘Bona tarda’, ‘Gràcies’. Donar prioritat a la gent gran o amb dificultats. I encara sento a la meva iaia, dir-me ‘Tanca les cames, quan seguis'” (Natalia Farreras Costa).
En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 19 d’abril del 2025 afegiren “Saludar sempre: ‘bon dia’, ‘bona vesprada’, ‘bona nit’. I, com a refinament, l’àvia materna ens deia que era de mala educació posar els colzes damunt la taula mentres menjàvem (dinar, sopar…)” (Llum Grau Borrás). Enllaçant amb aquest comentari, ma mare (per telèfon, el 19 d’abril del 2025) deia “I, mentres llegies, també”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.