Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Les pabordesses, les majorales, la mare i pervivències ancestrals
Les pabordesses, les majorales i cançons de pandero.
Un punt interessant de les cançons de pandero de què reporta en «Folklore íntim del Rosselló», és el del paper de les dones en uns actes que coincideixen amb la funció femenina en festes en què el paper de l’home és secundari, que no figura (o que fou introduït molt avançat el segle XX, com és el cas de la “Festa de les Alfàbegues”, en Bétera, una vila valenciana del Camp de Túria).
Així, Simona Gay escriu que “tres majorales del Roser, ‘dos fadrines i una de casada’, captaven per les cases els dies de festa: Nadal, Pasqües, l’Ascensió, Pentecosta, l’Assumpció. S’hi afegia la Festa Major, el dilluns de Pasqües, l’Adoració o festa de les Quaranta Hores i, demés, els bateigs i els casaments, ocasions que es divertia el vilatge. Després de l’ofici de la festa, les pabordesses entraven en les cases cerdanes, dintre la sala, mig fosca (…). Amb les pabordesses, entrava la gràcia de la joventut i la frescor del cant, per a alegrar la família entaulada. La una tenia el pandero amb la mà esquerra, i prou alt perquè la Verge del Roser amagui la rosa de la galta; amb l’altra mà, tamborinava per a ritmar la cançó amb l’altra fadrina. Es passaven el pandero la una a l’altra. La majorala posava en la taula el plat d’estany o de plata, on era una Verge del Roser, més o menys, enflocada, segons les festes: ‘La Verge en teniu a la taula, / que li’n facen caritat / cada u del que voldrà…’” (p. 378).
Com podem veure, 1) hi pren part una dona casada i una fadrina (en Bétera, la fadrina i una dona que fa de mare, com un perllongament de l’eixart entre la deessa grega de l’agricultura, Demèter, i la seua filla Persèfone), 2) o bé són en Nadal (dins d’una de les estacions femenines), o bé en festivitats en nexe amb la figura de la mare (com ara, l’Assumpció, a mitjan agost), 3) o bé en moments de l’any associats a la primavera (ací, simbòlicament, de la vida i amb eixe nexe marona-filla). I més: 4) també n’hi ha en l’època juvenil (l’estiu). A banda, 5) hi ha un vincle entre la fadrina amb la dona d’edat avançada (simbòlicament, ací, l’estany i l’argent junt amb el plat receptiu en què hi ha representada una imatge de la Mare de Déu).
Ben mirat, hi ha un detall que reflecteix el matriarcalisme: la Verge, com si fos l’àvia a qui s’atansen els fills i els néts (en el text, amb motiu d’una festa) i li fan presents (com a senyal d’agraïment i no descartem que empeltant amb alguna tradició ancestral de gratitud cap a la Mare Terra, en línia, com ara, amb mots que trau Rigoberta Menchú sobre les collites i el lligam entre els habitants i la mare de tots i de la vida terrenal.
Cal dir que, en els darrers mots, capim un signe matriarcal: la donació es fa atenent a la voluntat de cada participant en la recol·lecta, no per imposició externa, ni de cap autoritat (en aquest passatge, religiosa). Adduiré que recorde haver anat algunes clavariesses a cals meus pares, obrir-los ma mare la porta i, en acabant, comentar-los que, com que li agradaria aportar-los més, però que no podia aleshores, que hi tornassen un altre dia i que així ho faria. I ho feia. O, simplement, fer ma marona la deixa un dia que li venia bé i, és clar, abans de la celebració.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sobre la figura de la mare
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaren sobre la figura de la mare? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 23 d’octubre del 2026 comentaren «En tenien prou amb sobreviure. No tenien més temps, ni energies, per a filosofar o per a romantitzar cap aspecte de la vida» (Xec Riudavets Cavaller), «No» (Àngels Sanas Corcoy), «Res.
La meua era un animal de séquia addicta als optalidons [ , un medicament contra els mals puntuals i contra els moderats]» (Lurdes Gaspar), «Que, qualsevol cosa que em preocupés, ho comentés a la mare, que ella sabria aconsellar-me» (Rosó Garcia Clotet), «Sí. Per a la mare, l’àvia era ‘especial’, una persona extraordinària» (Josep Ferrer Ferrer), «A part que s’havia de tenir cura, poca cosa més: ja ho veia amb l’exemple i amb els fets. L’àvia Maria era qui s’encarregava dels fills, perquè l’avi sempre era al camp.
La meva àvia va prometre que no es casaria mentre hagués de tenir cura de la seva mare. I així ho va fer. I la meva mare, bé: a casa, sempre ens vàrem encarregar de la meva àvia fins que es va morir. En ambdós casos, eren les mares qui duien la família» (Àngel Blanch Picanyol), «Doncs que la mare era el pal de paller en les families i, sobretot, a pagès. Estaven per tot: família, casa, camp i hort» (Roser Canals Costa), «Millor no parlar del tema, Lluís» (una dona), «La més important» (Misericòrdia Nicolau D’oronelles), a qui escriguí «Això he dit a ma mare: que, en moltes cançons, en moltes rondalles,… la mare és present (prou més que el pare) i que, en les cultures matriarcalistes, és la figura principal (bé biològica, bé la Mare Terra)» i, tot seguit, ens afegí «És que, com una mare, no hi ha res; i, per a una mare, un fill és el més important del món i donaríem la nostra vida per salvar un fill.
I, quan un fill té un problema, és la mare qui pateix tant com ell. El pare, a tot estirar, et demana ‘Com estàs?’ i prou».
Finalment, ma mare, el 23 d’octubre del 2026, per telèfon, em digué «Normalment, els fills tenen més confiança en les mares (més que amb els pares), siguen fills, siguen filles. Moltes vegades, les mares deien ‘Vés i dis-li-ho, a ton pare’ i, aleshores, el pare deia ‘Doncs, a mi,…’, ‘Què t’ha dit, ta mare?’ o, fins i tot, ‘Vés a veure què diu ta mare’…».
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
El pandero, pabordesses i la Mare de Déu i la maternitat
Un altre apartat interessant del llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), és “Cançons de pandero”. Així, trau el tema de les pabordesses i de les majorales i el paper de totes dues en aquesta música: “El pandero servia per a acompanyar els cants de les pabordesses. Els cants són dedicats, tot primer, a la Verge; després, al clergat, als cabdals de la vila o de casa, als nuvis, als casats altra vegada, etc…” (p. 374).
En un altre fragment de la mateixa pàgina, exposa una traducció d’un escrit de Josep-Sebastià Pons (1886-1962), possiblement, relatiu al segle XVII: “les confraries del Roser s’estableixen en les viles remotes… Les pabordesses o majorales del Roser condueixen per les places el ballet, amb ritme d’Ave Maria i, és durant llurs recaptes i llurs evolucions que, de retop, el tema de la rosa inspira les més delicades cançons catalanes, aquest lirisme dels humils, massa natural, sens dubte, per a ser assequible als lletraferits” (p. 376).
Ben mirat, quan l’estudiosa ens reporta sobre qui la informà, indica que ella “No coneixia res del pandero quan, en 1935, a Er, una dona vella, a qui demanavi si sabia cançons, em va parlar del pandero. El descriví molt bé: ‘és una tamboreta, és colorat de verd amb una rosa al mig, tot enflocat de ribans i de cascavells’” (p. 376). Per tant, hi ha vocabulari prou significatiu: la color verda (en vincle amb la infància, amb la primavera); el rosa, amb un mot («rosa») lligat amb el mugró; el terme “enflocar”, que també vol dir “fotre, copular”; els ribans (un ribà és una cinta) i estar encinta (o prenyada); i els cascavells, o siga, els testicles. En altres paraules: una mare (la Verge) que fa com un eixart amb un fill en els primers anys de la vida.
Igualment, ens amolla unes paraules que no tenen pèrdua: “A prop d’aquesta església que forma un trèvol, potser en honor de la Santíssima Trinitat, i on senyorejava una Verge morena emmantellada de blanc i d’or” (p. 376), és a dir, que no ho fa un personatge religiós masculí (ni Nostre Senyor, ni Jesús), ni espiritual (l’Esperit Sant), sinó u, més aïna, terrenal i maternal. També agrega que, “En aqueix pandero, la Verge del Roser portant l’Infant és pintada en un ovalat de roses sobre un fons de verd fosc” (p. 376).
Sobre la forma d’ou, ens porta a les de caire circular (i, en qualsevol cas, no rectes), un detall relacionat amb els Pobles matriarcals: l’ou de la fecunditat, el de la creació (l’ou còsmic), la regeneració de la vida, la maternitat… I, més encara, tenint present que Nostra Senyora és acompanyada del Fill i que, de pas, hi ha un nexe entre tots dos.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: Adjuntem un enllaçament en relació amb drets històrics de la dona en la Catalunya anterior als decrets de Nova Planta (primer quart del segle XVIII): https://x.com/RBerenguerIII/status/2113256638845001734.
Les dones en la Catalunya anterior als decrets de Nova Planta
<<Sabeu per què a Catalunya les dones no perden mai els cognoms en casar-se i tenen separació de béns per defecte, mentre que a Espanya i a mitja Europa durant segles la dona casada passava a ser propietat legal del marit?
La resposta és a les Constitucions de Catalunya i els Usatges, que van atorgar a la dona catalana un estatus jurídic, econòmic i polític avançadíssim i únic a Europa:
1️⃣ Independència econòmica total (Separació de béns): A Castella o Anglaterra, en casar-se, tot el que tenia la dona passava al marit i no podia signar cap contracte sense el seu permís (llicència marital). A Catalunya, les nostres Constitucions garantien la separació absoluta de patrimonis: els béns parafernals de la dona eren només seus, els administrava ella lliurement i els seus cognoms es mantenien intactes.
2️⃣ Blindatge
Blindatge contra els deutes i delictes del marit: El dret constitucional català protegia la dona davant la ruïna de l’home. Els creditors del marit —ni tan sols el fisc reial— mai podien embargar l’aixovar, l’escreix (la donació per noces) ni el patrimoni de la dona.
3️⃣ L’Any de Plor i la «Tenuta» (Sobirania de la vídua): Si el marit moria, la Constitució catalana atorgava a la vídua el dret d’Any de Plor (ser mantinguda amb tot l’estatus durant un any a càrrec de l’herència) i la Tenuta: es convertia en «senyora, majora i poderosa» (domina et potens) i usufructuària de tot el patrimoni familiar fins que no se li retornés fins a l’últim cèntim del seu dot. Cap hereu la podia fer fora de casa!
4️⃣ Hereves universals (Pubilles) i governants de ple dret: En absència de fills barons (o per voluntat testamentària), la dona heretava la totalitat del patrimoni i la prefectura de la casa com a Pubilla, amb exactament les mateixes obligacions fiscals i drets civils que un home. A més, pels Usatges de Barcelona, les dones podien exercir jurisdicció sobirana, governar comtats i baronies, i fins i tot presidir i convocar Corts Generals (com van fer les reines Maria de Luna o Maria de Castella amb plens poders constitucionals).
5️⃣ Obligacions i responsabilitat pròpia: Precisament perquè la llei catalana reconeixia la dona com un subjecte jurídic lliure i adult, tenia plenes obligacions de gestió: podia i havia d’exercir la tutela legal dels fills, administrar negocis i gremis, testar lliurement sense permís de ningú i respondre pels seus propis contractes.
6️⃣ El contrast amb l’ocupació espanyola: Quan el franquisme i el Codi Civil espanyol van imposar la llei castellana a les catalanes al segle XX, les nostres àvies van patir un retrocés de 700 anys: de cop, necessitaven el permís del marit per obrir un compte bancari, treballar o viatjar! No va ser fins a la Compilació del Dret Civil de 1960 i la fi de la dictadura que vam poder recuperar una part d’allò que les Constitucions de Catalunya ja garantien el 1706.
I amb la Quarta Compilació (la Constitució de la República Catalana del segle XXI) farem el pas definitiu: agafarem aquesta tradició històrica de llibertat i independència civil de la dona catalana i l’elevarem a la igualtat política, institucional i de drets humans més avançada del món modern.
Fes RT perquè tothom sàpiga quin nivells de llibertat teníem i per què restituir les Constitucions de Catalunya és mirar cap al futur! 🔖>>.
Fonts: Ramon Berenguer III, hui, 22 d’octubre del 2026, en un tweet seu (https://x.com/RBerenguerIII/status/2113256638845001734) i en u posterior: https://x.com/RBerenguerIII/status/2113318049172382006.
Hi afegirem un comentari de Gabriel Bibiloni a Ramon Berenguer III en un tweet seu de hui: https://x.com/bibiloni/status/2113325308262908001, qui diu «Molt interessant i ben explicat. És important afegir que a les Illes Balears (i al País Valencià fins al decret de Nova Planta) és igual que al Principat. El dret civil balear i valencià és d’arrel catalana. És millor no perdre mai la visió de conjunt i nacional catalana».
Corrandes, la senyora mestressa i dones acollidores
Al capdavall d’aquesta introducció a “La samaritana”, Simona Gay comenta “me l’ha relatada la Maria Soubrà.
L’havia apresa de la seva àvia, Guideta Bonafé, analfabeta. És l’àvia que li contava com el teatre es feia a Illa” (p. 362), és a dir, li passà una padrina nascuda cap a 1830.
Un passatge posterior en què hi ha trets matriarcalistes és el punt “Seguedilles dels Goigs dels ous” (p. 368). Diu així:
“Passades les fervoroses tenebres de la Setmana Santa, s’aixeca la nit il·luminada de Pasqües. A Rosselló, el flabiol cridava la llum a quatre hores de matí. Fins a la mitja nit, pels carrers, ressonaven els Goigs dels ous (…) s’han afegit les Cantarelles o Caramelles (…). El poble s’hi expressa en corrandes casolanes o burlesques mesclades de records de la Passió. (…) La música és la dels goigs dels ous” (p. 368).
Abans d’endinsar-nos en la lletra, indicarem que, unes planes després, l’estudiosa reflecteix que el poble ha unit la foscor i la claror, lo creatiu i lo formal, i ho posa amb uns mots que paga la pena llegir: “Aqueixa conjuminació de sagrat i de profà no xoca gens els catalans” (p. 372), fet que podríem enllaçar amb un detall de la Pasqua: l’abundància de cançons eròtiques que es canten el dia de Resurrecció, en lloc de fer-se una festa popular de caire místic. Açò lliga la religió i la natura (la mare).
En relació amb els versos, n’hem triat aquests:
“Bona casa, bona brasa,
bona brasa i bon tió
i, a vosaltres i nosaltres,
Santa Nit que Déu nos do.
I, a la senyora mestressa,
Déu conservi lo marit
per la tenir ben calenta
a l’hivern, quan se’n va al llit.
A l’amo d’aquesta casa,
lo mateix li desitgem.
Si ne ten, de fadrinetes,
Déu mantengui llur honor
que, si ne ten, de viudetes” (p. 368).
És a dir, s’exposa la figura de la mestressa (ací, “senyora mestressa”, un tractament que recorda el de “senyora ama” valencià), a qui es desitja llarga vida i com un empelt amb el seu home, qui haurà de fer bona pasta amb ella, fins i tot, quan faça més fred.
Agregarem que, per una banda, la dona apareix com “senyora” i la forma més comuna (mestressa), mentres que la consideració cap al marit es limita a dir-ne que és l’amo (però no li afig cap “senyor”). Nogensmenys, les filles també ixen reforçades, com abans ho havia estat la marona.
En nexe amb això, més avant, els versets diuen
“Oh, Regina coronada:
guardeu-nos aquesta casa” (p. 368),
de manera que la dona, no sols és regna per la zona (n’és la reina coronada, l’actual), sinó que és la protectora dels seus fills que hi habiten, els quals es recolzen en el paper maternal que desenvolupa la Mare i, de pas, ella és en companyia dels seus seguidors.
Tocant a les darreres línies d’aquesta composició, potser uns quants del redol s’acosten a la casa i amollen
“Mestressa: si teniu ous,
guardeu-los per als de casa,
que nosaltres ja prendrem
botifarra i cansalada.
I, donar o no donar,
ací nos faran estar” (pp. 368 i 370).
Per consegüent, cada banda podrà menjar de lo que té i, igualment, estar-hi en companyia.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Torna a haver-hi accés a la web
Bon dia,
Diumenge de matí, poguí accedir a aquesta web, però, a migdia, ja no era possible. Hui, de bon matí, ja funcionava.
Ha estat una «jugada» a nivell mundial.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
Nota: Són les 12h15 del 22 d’octubre del 2026 i ara es poden veure totes les entrades i les pàgines que caben en una pantalla de telèfon mòbil, però no una a una, de manera individual. Aleshores, apareix que no ha pogut trobar-se.
Tampoc es poden consultar per mesos, ni a partir de publicacions en Internet.
Ara bé: jo sí que puc entrar en el contingut de cada entrada i modificar-lo.
Trets distintius d’àvies i de mares nascudes abans de 1920
Trets que destacarien d’àvies (o de padrines) o bé de mares nascudes abans de 1920.
El 27 de novembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí un post que deia “¿Què destacaríeu de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.
En el cas de la meua àvia materna, nascuda en 1910, que era una dona molt arriscada i molt oberta”.
En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 27 de novembre del 2021 i posteriorment les respostes foren “La meva besàvia era un llibre i una pencaire[1]” (Climent Pont Barbosa), “La meva àvia, que em va fer de mare, era molt poruca per tot lo viscut, però em va ensenyar a lluitar per la llibertat i per la vida” (Dyana Basi), “La meva iaia Elvira va ser una dona forta. Amb tres criatures, va travessar la frontera amb França durant la guerra, per a retrobar-se amb l’avi. Es va saber adaptar al nou país i tirar endavant. Com tantes altres… dones valentes”(Regina Calante Bertran), “Les dues, molt bones, però molt diferents. Amb la que jo vivia, era molt llesta i es feia el que ella volia sense que es notés. Ara, quan hi penso, veig que va ser així” (Maria Serra Mallart), “La meva, nascuda al 1895, va ser la dona més valenta i treballadora del món. El iaio, mort; el pare, desaparegut i, la mare, prenyada. I tot va anar endavant” (Olga Navarro), “La meva iaia va néixer al 1892. Va ser una dona molt treballadora, peixatera. Anava a comprar en carro de cavall. Es deia ‘El xato’. Ara, amb la perspectiva dels anys, la ‘veig’ amb una gran psicologia innata, o saviesa, aquella que tenien moltes persones abans que vingués el progrés.
M’entenia molt bé amb ella, cosa que no vaig aconseguir amb la mare…” (Dolors Rodulfo Gimenez), a qui Eduard Roura Roca li comenta “Dolors Rodulfo Gimenez. La meva àvia per part de mare, nascuda el 1896, era una dona amb molta empenta, treballadora i molt lluitadora… I una persona que no sabia de lletres. Era molt sàvia. L’enyoro moltíssim”. Més comentaris en aquest grup: “La meva iaiona per part de mare. El seu home la va deixar amb tres criatures: una d’elles, era la meva mare. En un judici, va dir que no els coneixia.
La meva mare rentava la roba a les senyores de bona casa en el safareig del barri, i els portava la roba neta a casa.
També cuidà de la meva mare i el noi, el meu oncle” (Maria Dolors Del Baño).
En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 27 de novembre del 2021, ens comentaren «La meva àvia era, i és, el meu referent. Que en vaig aprendre ‘de viure’ de la seva gran saviesa. Gràcies, mamamia!” (Maria Josep Salvadó Carraté).
En el grup “Dialectes”, el mateix dia, ens escrigueren “La meva iaia materna va néixer al 1905 i els tenia molt ben posats” (Teresa Martí Porta), “La meva iaia va néixer al 1900. Treballava cosint i brodant per a famílies de la burgesia catalana, malgrat que també era filla de propietaris d’una fàbrica important en aquells temps. Viuda i amb ma mare, petita, brodava per a cases benestants a les quals ella anomenava ‘els senyors’” (Lui Sarrià).
En el grup “Cultura mallorquina”, el 27 de novembre del 2021 i després ens plasmaren «Ses meves padrines, tant una com s’altra, eren ses qui duien es calçons posats, a casa seva, i ses qui comandaven” (Toni Mussol), “Feineres com bèsties, no hi havia hores. Molt, massa servils, fins i tot, ja retirades, amb els seus antics senyors. Generoses amb sa feina. A ma mare, l’ajudaren molt perquè, amb vuit criatures i malalta,… i això que ma mare també era una dona molt feinera” (Isabel Lliteras Fiol), “De 1914 (1914-2014). De nom, Maria. Forta com un roure. Feinera i emprenedora, sempre amb molta energia. Anà a escola el que era obligatori i, després, a costura.
Obrí una lleteria a Santa Catalina, quan encara es venia gel en barres i ses cuines eren econòmiques.
Cuidà s’home quan, després d’operacions a Madrid i d’estades a Toledo, acabà en cadira de rodes.
Ajudà sa filla a tenir tres fills.
No la vaig sentir mai dir que estigués cansada. No la vaig sentir mai queixar-se.
Per sa Nit de Nadal, ens feia cantar nadales tocant una paella amb una cullera de fusta.
Quan era viuda, sempre viatjava i travessava mitja Palma a peu i tota sola, per a anar a trobar-se amb els amics i coneguts de barri.
Una dona amb caràcter que duia sempre un bon remànec” (Catalina Lladó Martínez), “Molt feinera, senzilla, generosa i animalera” (Carme Burg), “Sa meva padrina materna va ser una dona valenta i molt bona persona, pel que m’han explicat. No la vaig conèixer, però l’he estimada sempre” (Carme Andreu), “Sa meva padrina materna era del 1910. Dona forta i valenta. Molt feinera… Era emblanquinadora. És va morir l’any 2012. Tenia cent dos anys i es dia abans havia emblanquinat ella, tota sola, es seu corral. Era una dona d’empenta!!!!!” (Carme Garcia Cerdá).
Igualment, també el 27 de novembre del 2021, Jose V. Sanchis Pastor, ens envià un missatge en què deia “La meua àvia paterna, una dona molt patida… Va criar quatre fills mascles en temps de postguerra. Un comerç clandestí amb productes que duia mon avi, de l’estraperlo. De nit i en bicicleta.
Ma àvia materna, una font de saviesa popular. Brodava a maquina per a altri. Es morí a huitanta-cinc anys” i Vicent Pla, un home molt col·laborador, em comentà “De la meua mare, no et puc contar-ne res, puix que va faltar i jo tenia vint-i-dos mesos.
La mare de mon pare va criar amb biberó el meu germà, qui tenia tres mesos. Ja pots pensar tu com era: molt de caràcter… i això que no era gran d’alçada. A mi, no m’estimava tant perquè em va criar fins a quatre anys. No sabria què destacar, però, en casa, les dos eren les que portaven el comandament”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] El 27 de novembre del 2021 llisquí a ma mare els comentaris que havia arreplegat fins aleshores; i, ma mare, en sentir la paraula “pencaire”, em digué “Com la majoria [de dones] d’eixa època”.
Cançons eròtiques del segle XIX i balls ancestrals
Altrament, hi ha dues cobles que plasmen signes eròtics. Les primeres línies enllacen amb una cançó valenciana d’aquest ram i molt coneguda, la qual diu
“La balladora, quan balla,
sempre mira el ballador:
si li penja o no li penja
la punta del mocador”.
Doncs bé, els versets rossellonesos, transmesos per Zina Mas (1869) i per Teresa Oms (1862), diuen
“El diumenge, a la tarda,
el marxant va passar:
‘-Els mocadors de seda,
dona, qui els vol comprar?’” (p. 320).
Com que el mocador, com es veu en la música valenciana, empelta amb el penis, el venedor podria anar de marxandes (o siga, de putes, i, així, lligaria “marxant” i la proposta a la dona, qui li l’acull favorablement):
“-Munteu, munteu, bon home,
que n’espertinareu.
El meu home és a fora,
bé nos alegrarem” (p. 320).
En altres mots: la dona té la darrera paraula. A més, “espertinar”, en el DCVB, figura com a sinònim de “berenar” en la banda del Pirineu oriental i, com que és un menjar, 1) som davant una dona que té relació sexual amb un home i 2) el comerciant (estirat damunt del personatge femení) farà lo que ella li permeta.
Uns altres versets sucosos són els que l’editora literària Miquela Valls Robinson posa a continuació. Primerament, ens comenta que eren escrits en un full solt que ella trobà: “unes cobles narratives que ens ha semblat interessant d’incloure, malgrat les reticències de Simona Gay -sens dubte, per irreverència-“ (p. 320). Amb lleugers retocs, potser un home demana al marit:
“-On teniu la vostra muller?
Jo no la veig rodar per casa.
-Els frares de Sant Francesc
se me l’han emmanllevada” (p. 320),
és a dir, que li l’han demanada en préstec, que els la deixe. Tot seguit, podem llegir
“Quinze dies, quinze dies
i encara no me l’han tornada.
El dia que tornarà,
li’n vull fer petar (…).
-Tenint aqueixa raó,
sa muller munta l’escala.
-Veus aquí una dobla d’or
que els frares me l’han donada.
Torna-hi, torna-hi ma muller.
-Ves-hi un cop cada setmana,
que te’n compraré un camp,
tot a vora de la plana” (p. 320).
Com que la dona munta l’escala, això ens podria evocar la figura de la bruixa (femení) damunt de la granera (masculí): ella domina. Els frares encara paguen el marit perquè ells puguen fruir amb la muller.
Finalment, un tercer home fa un suggeriment al cònjuge: que l’espòs se’n vaja uns dies al convent i que, mentrestant, aquest tercer personatge gaudesca de l’esposa (el camp, això és, la vulva) i li agrega que firarà molt pròxim a la vora (la qual representa els llavis de la vulva). El mot “camp” empiula amb alguns balls ancestrals i eròtics que es feien en aquests llocs.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Miraven la terra com una cosa «sagrada»
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿miraven la terra com una cosa «sagrada»? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 16 d’octubre del 2026 comentaren «No» (Lurdes Gaspar), «Com a cosa ‘sagrada’, no; però, com una seguretat de futur, sí» (Josep Ferrer Ferrer), «Tant no sé, Lluís, però sí que l’estimaven» (M Pilar Fillat Bafalluy), «No. Que jo sàpiga, no. Per a cultivar verdures i per a tenir fruites, sí» (Àngels Sanas Corcoy), «No crec que tinguessin pensaments tan elevats. Era, pràcticament, l’únic mitjà de subsistència, però molt dur» (Xec Riudavets Cavaller), «Sí… La terra, per a la meva àvia, filla i néta de pagés, era estimada dia rere dia i ens ensenyà a tots que l’hem d’estimar perquè ella… era la total riquesa del pagés» (Lydia Quera), «Jo crec que sí!! Perquè venia de pagesos i la terra, per a ells, és ‘sagrada’!!! I jo, com a descendent d’ells, també l’estimo molt i la respecto.
Visca la terra…; i, la catalana, molt més!!!!!» (Roser Canals Costa), «Que era important, sí. Quan hi havia crisi, qui treballava la terra, almenys, menjava. Potser no tenia massa diners, no tenia vacances, no….; però, menjar, en tenia.
Manta vegades: l»estraperlo’ anava així. Jo et dono açò, a canvi d’ous, de patates…» (Maria Dolors Sala Torras), «La terra, els animals domèstics, el menjar (sobretot, el pa)» (Miquel Vila Barceló), «Això, sempre: al començament del segle XX i ara, 2026» (Maite Alastruey Pérez), «Més aviat, com a símbol de subsistència i de treball molt dur. Ho era: en terres de secà i sense cap mena de maquinària en aquells temps» (Rosa Bernat), «La meva àvia la mirava com un càstig» (Fermín Carbonell Barbera), «Sí: vivim de la pagesia i la terra la cuidaven com si fos un jardí» (Joan Prió Piñol), «Visca la nostra Terra» (Daniel Gros), «Visca la Terra» (Roser Puig Volart), «Els pares del meu pare eren pagesos i van tenir vuit fills i tots es van dedicar a la terra, llevat del pare. El pare sempre ha tingut un trosset de terra, perquè l’estimava i jo sempre hi anava amb el pare, perquè era com ell» (Júlia Aixut Torres).
En el meu mur, el 16 d’octubre del 2026 posaren «Sobretot, per a l’àvia paterna, la terra era molt important, perquè la família la treballava i l’havia viscuda des que era petita» (Rosó Garcia Clotet), «La padrina per part de mare: han estat (i encara són grangers). La terra, si de cas, era per al bestiar.
La part del pare no vaig conèixer (ni quasi ell), però teníem magatzem d’alfals: per aquell costat, sí que era ‘sagrada’ la terra» (Pepita Roig Armengol).
Finalment, ma mare, el 12 de març del 2024 em digué uns mots de què partia el tema: «Hi ha gent que, com que viuen de la terra, la miren com una cosa ‘sagrada’, la tenen completament incorporada a la vida».
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Dones que menen, molt obertes, ben considerades i maternitat
Una altra cançó en què captem trets matriarcalistes és “Un matí de Sant Joan”, en què un personatge, potser un jove, qui se n’anava carrer avall, diu
“La veig a dalt del balcó,
li dic si puc pujar,
me diu que ja li triga (bis)” (p. 312).
A més, el xic comenta que ella donava a tothom (un banc i un got) i a ell (cadira i tassa fina) i que,
“A tothom, dóna un clavell;
a jo, en dóna una clavellina (bis)” (p. 312).
És a dir, la dona, molt oberta i servicial, afluixa tant als altres com al noi, encara que, als hòmens, els toca la part menor.
Uns versos molts sucosos són els de “La nina”, en nexe amb la maternitat i amb el part, en què apareix una fadrina, una muller i un marit:
“Una nineta de quinze abrilets
dormia sola i pensant aixís:
‘-Si en pogués dormir
amb lo que jo voldria
(…) -Quan serem casats, embrassarem
la dona.
-Si en veig que tingui massa dolors,
n’haurem de cercar una altra que
me faci bon fricot.
-Mes ella ho sap, que jo l’estimi força:
per jo, me s’acotxa, per en fer l’amor” (p. 314).
Així, en aquests mots, copsem 1) que el fet de ser mare és ben considerat, 2) la figura de la comare i el típic brou per a un poc després de ser prenyada i 3) el fer l’amor amb el marit (ací, en haver nascut el nadó).
Uns altres versos que lliguen amb el matriarcalisme i, amb el mes de maig, són en la cançó “A la Rodona”, compilada per Simona Gay en el llibre “Folklore íntim del Rosselló” i que li havia transmés Zina Mas (nascuda en 1869) quan la informadora tenia noranta-sis anys.
“Ai!, mare, que teniu minyones:
els-e deixeu pas anar.
En aquest mes de Maria,
sols hi van per festejar” (p. 316).
Agregarem que, quan hem capit versets dedicats a la mare, en aquest mes, els solen exposar en els primers dies.
Quant a la lletra de la primera corranda que posa la folklorista, ens sembla interessant un passatge que empiula amb algunes rondalles en què un rei assaja a quina dona li ajusta una sabata:
“Les minyones de Corbera,
si ne van de cinc en cinc,
tenen flors a les sabates
per enganyar los fadrins” (pp. 316 i 318).
Per consegüent, l’home besa la terra (hi ha la frase “besar els peus”), això és, lo femení i, en aquest cas, vinculat amb el matriarcalisme.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.