Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Fina Miralles, art, dona arbre i sentiment de pertinença a la terra
La dona arbre i Fina Miralles.
El 19 d’octubre del 2025, interessats pel tema de la dona arbre i de la maternitat, accedírem a l’entrevista “Fina Miralles, la dona arbre” (https://www.proper.cat/fina-miralles), publicada per la web “Proper.cat” el 6 d’abril del 2017. A continuació, n’exposarem alguns apartats en què capim el sentiment de pertinença a la terra i, de pas, el matriarcalisme.
En primer lloc, l’artista Fina Miralles (nascuda en Sabadell en 1950) trau un detall que hem recopilat d’algunes fonts relatives a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920. Així, en el punt “La llavor”, diu “Jo vinc de la terra. La meva mare era de Balaguer, però l’àvia i la besàvia eren d’Agramunt. Vaig heretar un tros de terra que es diu Serrallonga, venia de mares a filles i sempre havia sigut de les dones”.
Aquest nexe amb la terra i amb lo ancestral es reflecteix, per exemple, en “Tot el que he fet ve del cultiu de la terra. Ve d’una Catalunya rural, ve d’entendre la terra amb la noblesa de formar-ne part” i que, “en comptes de deixar-la erma, la cultiva per donar fruit (…). Sóc, sobretot, una dona de la terra”. A més, indica que ella viu i que es dedica a l’art “Sense patir, sense voler ser. M’he sentit transmissora d’un coneixement ancestral que és el de ser humà lligat a la terra, dona de la terra”.
Més avant, en passar a la maternitat (unida a la llavor), addueix que “La llavor és la vida; d’aquí, anem al procés de la dona que concep. (…) tot aquest cicle de la llavor és un cicle femení. El de la fecunditat de la terra. Per això, nosaltres, les dones, estem unides a la terra”.
Quant a l’arbre, afig que “és un ésser viu (…). Tot el seu aliment li ve de la llavor i de les arrels. Aquestes arrels tan importants per a nosaltres. (…) La natura la necessitem per a viure”.
En parlar sobre sa mare, podem llegir que “La meva mare em parlava com una persona amb coneixement. (…) el lligam amb la mare continua”, sobretot, si, com agrega en un altre punt, “Aquesta persona ha florit, és aquest arbre, i la flor ha donat els fruits. (…) Jo no sembro per a mi, sembro per als altres”.
Un altre tret matriarcalista que hem copsat és quan parla sobre l’empelt entre l’art i les vivències: “Art i vida són inseparables, és un art vivencial”.
En el tema de l’educació que rebé Fina Miralles, en l’entrevista “Fina Miralles: ‘He nascut d’una mare que m’ha deixat ser qui era’” (https://surtdecasa.cat/barcelona/arts/entrevista-fina-miralles), publicada en la web “Surtdecasa.cat” el 2 de desembre del 2020, hi ha detalls molt sucosos. Així, comenta que “El món del camp i de la terra és la noblesa. Perquè la terra et fa ser honorable. La terra et fa dir la veritat. Aquesta és la veritat de la terra”, que ella tenia “aquest lligam més profund amb la meva mare, la terra i la naturalesa” i que la vida “Són les relacions que has tingut amb els teus germans, amb la gent, amb la natura, amb la cultura, amb el teu país” i que “Jo he tingut un pare poc masclista i que no li interessava el poder. (…) Jo crec que depèn molt de les mares, de com eduquen les seves filles i els seus fills”.
Cal dir que les paraules sobre la noblesa ens evoquen el refrany “El llaurador, de bona gana, ho dóna” i que enllacen amb el matriarcalisme que ens han plasmat en escrits i en entrevistes per a la recerca, tocant el tema de la sinceritat, el del bon cor i el de les aparences. Aquesta dita vol dir que l’hortolà no ho dóna de conveniència, sinó de bona voluntat.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Filles que salven, pares maternals i prínceps de bon cor
Prosseguint amb la contarella “El comte d’Oliver”, recopilada en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, el fill s’acosta a la mare i ella li exposa una altra prova: “aquesta nit, quan retirareu, trobarà que li hem parat el llit al costat del teu. Si és dama, no voldrà entrar-hi” (p. 218). Així, quan la regina ho comenta a la princesa, ella li ho accepta i ambdós jóvens “Entraren a la cambra i, quan el fill del rei es volia despullar, D. Lluís agafa un guitarronet i s’asseu sobre el llit” (p. 218) i, com que els criats de la jove sí que ho senten, la fadrina addueix al xicot: “com que dormo vestit quan és temps de guerra, no m’ajec fins que em fa venir son la música” (p. 218). Més avant, ell s’adorm i “D. Lluís va sortir de puntetes” (p. 218).
En la prova següent, la mare diu al príncep que ell convide la fadrina a nadar. Tanmateix, com que un serf fa un senyal a la princesa i ella llig una lletra, la xica diu al fill:
“-Guaita: el meu pare és malalt. Me’n vaig de seguida” (p. 219).
Per consegüent, com en altres contalles, la dona és la part forta i el pare és el malalt a qui un fill (ací, una dona) farà reviscolar.
En un passatge posterior, tots dos (el jove i la princesa) se’n van al palau del monarca i, quan ell els rep, el sobirà demana a la minyona uns mots que ou el príncep:
“-I, doncs, ¿per què véns tan aviat, filla meva?
-Ja us ho diré, pare.
-Que estàs ferida, potser?
-No, gràcies a Déu!
-¿És que, potser, has tingut mal comportament?
-(…) m,És el fill del rei” (p. 220).
En aquestes línies, es reflecteix el tema de la maternitat, com una part més de l’educació matriarcal que la jove ha rebut de son pare i que es pot veure en què li diu el sobirà.
En acabant, podem llegir que “El comte volia besar-li la mà, però el príncep l’abraçà explicant-li que la seva presència allí era deguda a l’afecte que sempre havia sentit per don Lluís, sense manifestar-li de paraula (…) i ell continuà dient:
-Comte d’Oliver: al palau del rei, mon pare, tots han cregut sempre que el vostre enviat era un cavaller, perquè, com a tal, s’ha portat; però jo sempre he cregut el contrari i he dit sempre a la meva mare que
el comte d’Oliver,
a mi, em sembla que és dama
i no cavaller” (p. 220).
Un poc després, el xicot agrega al monarca: “jo, convençut que era dama, l’he acompanyada fins aquí per sortir de dubtes” (p. 221).
És a dir: ell ha anat al seu costat, ho ha fet darrere de la fadrina, però, en cap moment, l’acusa de mentir-lo. És més: li diu “I ara que veig que és veritat el que el cor em deia, us demano que me la vulgueu donar per esposa, que serà ben respectada com es mereix.
Es va acabar la guerra i es va celebrar el casament amb unes festes” (p. 221).
En altres paraules: en aquest final (paregut al de diverses narracions de la mateixa corda), el xicot ha estat fidel a la jove, és un home de bon cor i, altrament, encara que el sobirà és qui aprovarà les noces, també és cert que la princesa serà respectada pel príncep, un tret en nexe amb el matriarcalisme.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones arriscades, que lideren, emparades i maternals
Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), i en què captem molts detalls matriarcalistes com també el paper de la mare, és “El comte d’Oliver”, de què hi ha narracions paregudes, fins i tot, del primer terç del segle XX o anteriors. Així, un rei tenia tres filles i, en iniciar-se una guerra, “va demanar que hi anessin tots els senyors i comtes del seu reialme” (p. 211). Com podem veure, el monarca respon de manera oberta i, més aïna, pactista.
Igualment, un comte desitjava anar, però no hi podia perquè no era jove (com li diu la filla gran i li recorda la segona). Però la petita, resoluda i arriscada, li comenta que ella hi participarà: “Sé manejar l’espasa i la llança. (…) Sé aguantar-me a cavall i faré el que faci un altre. (…) Em posaré una bona cuirassa i faré el que un altre faci. (…) seré D. Lluís, el comte d’Oliver.
Com que era tan resoluda, son pare la va deixar anar, acompanyada de dos criats fidels” (p. 212).
El fet que uns hòmens (no sols el marit respecte a la dona) deixen fer la muller o, en aquest cas, la filla, ens ho han tret en nexe amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, àdhuc, en el darrer terç del segle XIX.
En el passatge següent, la filla apareix com un líder, exerceix el paper de comte i és ella qui dicta i qui organitza què farà cada u dels dos criats: “Tot fent camí, els va dir ella, perquè es guardés el secret i tothom es pensés que era un home i no una dona, que l’un havia de fer el sord; i l’altre, el mut, i, així, la podrien avisar si alguna cosa sentissin que es digués d’ella” (p. 212).
A més, tots tres són ben rebuts pel rei, per la reina i pel fill “com es mereixia (…) li van fer el compliment i la van allotjar al mateix palau” (p. 212).
Altrament, “El fill del rei, com que pintava ésser de la mateixa edat que ella, sempre hi anava, a tot arreu, volia anar al seu costat. En les batalles, sempre anaven junts. Tots dos se n’emportaven la palma, sempre feien actes de valor plegats” (p. 212).
Per tant, es plasma una dona amb detalls que, més d’una vegada, s’associen a lo masculí i que, en més d’un Poble matriarcal, ho fan a la dona: per exemple, la força. Afegirem que el xic va darrere de la jove i com si fossen un empelt: ell actua d’acord amb les passes de la fadrina, si més no, atenent al narrador, qui posa la noia com a subjecte actiu.
A continuació, el fill considera que aquell comte devia ser una al·lota disfressada d’home i, per això, ho diu a sa mare (la reina):
“-Ai, mare! És que, si fos dama i no cavaller, jo m’hi voldria casar!
-Jo et guiaré i sortirem de dubtes. Ja veuràs!
Un dels criats de D. Lluís (…) ho va escoltar tot i anà a contar-ho al seu amo” (p. 213).
En aquesta part del relat, apareix el tema de l’educació i del casament: la dona és qui educa el fill, sàvia (li fa de guia) i qui tindrà la darrera paraula en l’aprovació d’un possible enllaç entre el príncep i la princesa (ací, D. Lluís).
Passa que la minyona se n’eixia, de tot. Com a mostra, la regina diu al xicot: “aneu a berenar al bosc i veuràs si s’asseu a terra, si necessita coixins damunt de la pedra. Allà, sense els reis al davant, observa si fa les coses amb finor o bé si les fa a tall de soldat” (p. 214). El detall que el folklorista vincula amb la dona és significatiu i propi de cultures matriarcalistes (les quals s’identifiquen més amb la dolçor i amb lo maternal), ja que no es regeixen per la cultura de la guerra (la figura del soldat, el qual també simbolitzaria l’escaló més baix, la rudesa).
Ben mirat, el fill agrega a sa mare sobre el parlar del comte: “en certs moments, mare, té un parlar més amorós, té un mirar més dolç” (p. 215).
Cal dir que els dos jóvens se’n van a caçar junts i que ella en sap més de tirar. I, quan ell prepara un present amb flors, el xicot li diu que “allà vénen les cambreres de la reina i les hi donaré.
I, amb tot compliment, va donar les flors a les noies que arribaven i es passejà amb elles fins que va veure un plançó d’un arbre i el va anar a tallar” (p. 217) i el fill torna a la mare.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones que salven, senzilles i ben considerades
En canvi, el germà petit, qui sí que seguirà les directrius de la provecta, ho assolirà. Així, després de rebre l’aprovació del pare (el monarca) i de veure la velleta (qui li conta fil per randa com s’haurà de governar), el xic, amb espenta, li afig que ho passarà i que li agraeix de tot cor lo que li ha comentat.
En el passatge següent de la rondalla “El tresor de la muntanya blava”, en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, ella, que el considera valerós, li demana que Déu el beneesca i, com que el noi li agrega que, “En paga del que m’heu dit, jo us vull deixar una recordança (…). Aquí teniu una almoina” (p. 190) i, de pas, l’anciana rep una bona consideració i, altrament, el recompensa: “abans de partir, en premi del teu bon cor, et vull fer un do” (p. 190), ací, una herbeta amb fulles a què ell podrà recórrer en moments puntuals i en què li faran bon paper.
A mitjan camí, el minyó arriba on eren les tres portes i es decanta per la de fusta (la femenina i terrenal) i que, un poc després, el porta a “caminar per aquells jardins plens d’arbres i de flors, si fa no fa, com els que hi havia als jardins del palau del rei, son pare” (p. 190).
Ja dins els jardins, es troba amb dos gossos (dues donzelles), a qui ell els tira carn; i, a continuació, amb una serpent (una princesa) amb la boca oberta: “Ell, que tira la llet que duia en dues ampolles” (p. 191).
“Arriba al peu d’un arbre i veu un gegant ajagut vora una caixeta de bronze. Pren la caixeta” (p. 191). Com podem veure, el jovenet ha renunciat a la porta daurada (l’orgull), a la d’argent (la categoria mitjana, possiblement, la noblesa) i ha triat la color més obscura i més pròxima a la de la terra: el bronze. I, així, connecta amb la mare (sovint, simbolitzada per l’arbre, ací, de la vida).
A banda, quan el tità intenta que els cànids i la serp li facen costat, copsa que els animalets es posen de part del xic perquè els ha subministrat menjar (els ha fet de mare). Nogensmenys, com que el gegant no ho aprova, els animals el maten i, en eixe instant, “la serpent restà convertida en una formossísisma noia a la qual ompliren de festes i de moixaines els dos gossos” (p. 191).
En aquest moment, la princesa, amb veu dolça, li diu que es pare el seu alliberador. I, en acabant, ell ho fa i “la noia corregué cap a ell seguida dels gossos” (p. 192).
Com podem capir, encara que ell salva la dona, la xicota passa a ser qui, receptiva, li addueix que els dos gossos eren les dues cambreres que ella tenia i que el noi havia de desencantar-les.
És ací quan la fadrina li detalla les passes que haurà de fer el xicot perquè tots isquen beneficiats: ell, la princesa, les serventes i els qui també restaran alliberats del gegant. A més, la joveneta li respon amb un agraïment i amb un tret que apareix, més d’una vegada, de velleta a jovenet: “Abans, vull donar-te una penyora del meu agraïment -digué la princesa-. I, traient-se un anell que duia, el col·locà al dit del seu alliberador” (p. 192).
En passar la primera porta (la daurada) i la segona (la d’argent), els dos germans tornen a la vida i, igualment, els gossos (símbol de servitud, els quals “restaren convertits en dues gentils donzelles”, p. 192).
Un altre tret que plasma el matriarcalisme és el fet que el germà petit, en la revifalla dels dos germans, “els abraça i els mostrà la capseta del tresor” (p. 194).
Agregarem que, com en altres rondalles, la resposta dels germans serà tractar de matar el fill petit i, com que la princesa sap qui l’ha salvada, la seua actitud davant del rei i de la cort, serà determinant: només es casarà amb qui l’alliberà.
Ara bé, entremig, el més xiquet dels germans es troba amb la velleta, qui li diu com se n’eixirà. Ell anirà a casa d’un argenter perquè li faça que, en una faixa, puga tenir la meitat de l’anell que li havia donat la jove.
Ja davant de la princesa, ella diu “Jo em casaré amb aquella persona que tingui l’altra meitat d’aquest anell que hi ha al cenyidor, i que jo vaig donar-li en ocasió solemne” (p. 197).
És, en aquest passatge, quan el rei evoca el seu fill més xicotet (qui era allí com un marxant). I, com que el petit li presenta la meitat de l’anell,… la filla del monarca es casa amb aquest minyó. Més tard, el sobirà féu empresonar els altres dos germans i nomenà hereu el que havia fet de marxant.
O siga que la provecta ha salvat el xic, el xicot ha alliberat la jove i, finalment, la dona (la princesa)… ho ha fet amb el minyó (en aquest cas, de l’enveja aliena) i, ben mirat, ella toca els peus en terra.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones que salven, senzilles i maternitat
Una altra rondalla d’aquesta obra de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), en què es capten trets matriarcalistes, és “El tresor de la muntanya blava”. Un rei que tenia tres fills, un dia els diu que volia saber qui seria l’hereu del seu reialme: “aquell de vosaltres que serà prou valerós per a anar a rescatar el tresor de la muntanya blava. Si feu bondat, hi haurà immenses riqueses per a tots vosaltres. El qui agafarà el tresor, desencantarà també una donzella (…) si vosaltres us ho proposeu, ben segur que us sortireu amb la vostra” (p. 181). Així, no sols apareix el tema de la prova, sinó, igualment, el de l’educació matriarcal (amb les darreres paraules del pare, encoratjant els fills).
El fill major, molt flatós, es posa camí i troba una velleta que, entre d’altres coses, li diu què li passaria si no segueix les seues indicacions. A més, la dona li presenta detalls llunyans de l’ostentació: “veuràs una porta de fusta d’un jardí que té unes fonts més petites, uns arbres com els de tot arreu i uns ocells que no tenen res de particular. Tira enllà i trobaràs una segona porta” (p. 182). La petitesa, les coses xicotetes (que ens poden evocar els petits detalls i, altrament, contalles en què hi ha una espasa menor de grandària i que és la recomanada) i no cal dir que la major igualtat entre el jo i el nosaltres (“no tenen res de singular”) i que enllacen amb la figura del tronc amb banda superior plana i associat amb lo femení (com ara, en Nepal) i amb lo comunitari. I… la fusta.
Al capdavall, l’anciana li addueix que, per a guanyar la simpatia dels animalets, en el cas de la serp (el qual és tel·lúric i empiula amb lo feminal), és “una serp monstruosa, però no et farà res si, en el moment de veure-la, et treus unes ampolles de llet i les hi aboques per terra” (p. 183).
Passa que, aquest germà (el gran) comença considerant que “Aquella porta de fusta pintada és massa pobra; aquesta, d’argent, ja és més bonica; però, la d’or, encara ho és més. De segur que, passant per aquesta, s’hi arriba igual” (p. 184).
Com podem veure, l’estudiós català posa, primerament, lo matriarcalista (la fusta i la senzillesa) junt amb un segon tret de la mateixa corda: l’argent. Aquesta color i la de la fusta tenen relació amb la dona (la terra, de color marró) i amb la foscor (platejada). Nogensmenys, el xic prioritza lo clar (el sol, astre en nexe amb lo celestial) i el fet de ser més que l’altre.
En un passatge posterior, el rep una dona, representada per una figura molt present en la tradició vernacla en terres catalanoparlants:
“-Sóc la jardinera i, puix que ets hoste meu, vine a seure a l’ombra d’un arbre i reposaràs” (p. 185).
Per consegüent, es reflecteixen mots presents en molts relats: la jardinera (o el jardiner), la dona que acull (més d’una vegada, una mestressa), l’ombra i un arbre (la mare de què sorgeixen les diferents branques).
Finalment, ella el tempta i el minyó pegarà mos a un fruit de l’arbre i romandrà com un arbre amb fulles totes daurades,… en línia amb lo que ell volia (p. 186).
Aleshores, el germà segon, com que no tornava el major, comenta al pare que ell vol emprendre, és beneït per l’adult i fa via (p. 186). Ara bé, ell triarà la porta d’argent i, com que la donzella juga amb aquest fill, el xicot “anà seguint-la, però no pogué mai atrapar-la” (p. 188).
En canvi, el germà petit, qui sí que seguirà les directrius de la provecta, ho assolirà.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Rituals en la natura
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre rituals en la natura? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 18 d’octubre del 2025 i posteriorment ens plasmaren “Només de flors. Bolets. Alguna cosa més li portaven. El meu pare, molta verdura; tenia una barberia i els naps de Montanyà eren boníssims. Els clients li’n duien” (Àngels Sanas Corcoy), “Nooo” (Lurdes Gaspar), “Home, no sé si es pot qualificar de ritual ben bé, però l’àvia Maria, recordo que la nit de Sant Joan anava cap al bosc a recollir l’herba de Sant Joan abans que sortís el sol. I també ho feia amb d’altres, depenent de la lluna que hi havia” (Àngel Blanch Picanyol), “Si: sempre” (Montserrat Carulla Paüls), “Bé. De la natura, ens ensenyaven plantes que curaven i plantes de verí, que l’aigüa era un do de regadiu que devia estat ben col·locada, ja que unes la necessitaven més que altres. La terra es cuidava molt i els arbres i les vinyes, també, perquè no creixessin fongs en cap racó” (Lydia Quera), “No. L’àvia s’acostava a la natura, ensenyava refranys relacionats amb aquesta. De l’àvia, n’aprenia sense voler; era de l’actitud. Sempre va ser així.” (Anna Babra), “De la natura, la nit de Sant Joan: collir herba de Sant Joan per a fer oli.
Anar a s’hort des conreu, a Manacor, i passar es nins pes vimer… que curava ses hèrnies.
Aixecar-se prest i veure ballar el sol.
Cremar tot lo que s’havia retirat de sa casa vell o gastat.
Pintar de blanc al voltant de finestres i porta.
Certament, una nit i un dia entretengut.
Altres: com sembrar alls paus el dia de Sant Pau i recollir el dia de Sant Joan.
Observar ets animals com senyal de canvi de temps…
És molt llarg…
Jo som d’arrels pageses” (Maria Galmes Mascaro), “No, però, en les rondalles de bruixes, sempre n’hi havia. Rondalles, com la majoria, inventades per la mare o per l’àvia” (Rosó Garcia Clotet), “No. D’això, no me n’havien parlat mai ni la mare, ni la iaia” (Angelina Santacana Casals), “La meua àvia feia tota mena de remeis amb herbes i olis i també deia les oracions dels enaiguats[1] i d’altres mals. Sé que, per a dir la dels enaiguats, anaven a la vora del riu.
La de les angines sí que la sé, per si et pot interessar: ‘Tres ninetes n’hi ha a Betlem: una, broda; l’altra, canta; i l’altra cura el mal d’angines. És tan cert que et curarà com l’aigua del riu a la mar va’. Aquesta part final em sembla que era per a totes les oracions.
A l’Empordà, com que diem ‘aiga’, també diem ‘enaigat’. És com una mena de malenconia que solien agafar els germans grans envers els petits: no són ben bé zels, ni enveja, però és un desig de tenir o de menjar allò que té l’altre.” (Montserrat Junqué Plaja).
Adduirem que ma mare, el 18 d’octubre del 2025, per telèfon, en relació amb les paraules d’Àngel Blanch Picanyol, em digué “Nosaltres (els meus germans i jo) anàrem a plantar una figuera una nit de Sant Joan, a l’eixida d’Alaquàs (per ‘Lámparas Montoro’)”. Llavors, li comentí que, en aquesta mena de celebracions, cal veure 1) lo que és la part ancestral, el paganisme (els llauradors, els pagesos,… tradicionalment, tardaren més a estar influïts pel cristianisme i a conservar més lo vernacle), 2) lo que podríem dir les campanyes antipaganes que partien de l’Església institucional (que no de la molt vinculada amb el Poble) des que passà a ser la religió oficial de l’imperi romà i 3) les de la Il·lustració contra lo que consideraven obscurantisme. I, com a exemple, li afegírem el tema de les dones, de les bruixes i dels ensenyaments universitaris d’ençà del segle XIII. Igualment, ens parlà de la importància de l’aigua i de la natura en la vida quotidiana.
Finalment, en Twitter, el 18 d’octubre del 2025 posaren “No és exactament un ritual, però recordo sentir que les dones, quan tenien la menstruació, no podien tocar les sindrieres” (Josep Almirall). En relació amb aquesta resposta, direm que, en l’entrada “Sandía” del “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier junt amb Alain Cheerbran, podem llegir que el meló d’Alger és en nexe amb la fecunditat, per la quantitat nombrosa de llavors.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Nota: [1] En el DCVB, “enaiguat” figura amb el significat de “Gelós del menjar, dels acaronaments o d’altres beneficis d’un infant o animal”.
Dones ben considerades, generoses i amb enginy
Continuant amb la contarella “La madrastra vanitosa”, recopilada pel català Valeri Serra i Boldú (1875-1938) en l’esmentada obra, la reina decideix anar cap on viu na Marianneta i, en passar per davant de la cova (la mare), diu a la fillastra:
“-Oh, noia! Em volguessis fer una caritat…
-Prou: acosteu-vos” (p. 173).
Tot seguit, la sobirana, recorrent a una poma, tempta la fillastra, qui cau a terra. Llavors, la madrastra se’n va corrents i, quan, al vespre, els homenets veuen que no podien fer res per salvar la xica, l’estenen damunt del llit (p. 173).
En el passatge posterior, com que el rei donava per fet que la seua filla s’havia mort, es dedica a la cacera. Ara bé: un dia passa “per davant de la casa dels homenets.
Aquests, en veure’l, sense saber qui era, el convidaren a reposar en llur cova; i, quan hi entrà i va saber que tenien una noia morta i la veié i, demanant demanant, va saber que era la seva Marianneta (…), digué als homenets que, ja que l’havia perduda viva, que la hi deixessin tenir i emportar-se-la’n morta” (pp. 173-174).
Com podem veure, tant quan la reina demana caritat com també ara, hi ha generositat i obertura cap a qui ve de fora. I, en el cas del monarca, capim un tret present en moltíssimes narracions vernacles en què apareix el personatge: la seua disposició a tenir en compte tots els qui viuen en la terra que ell governa, això és, tots els súbdits, no sols els membres de la noblesa i els qui ocupen alts càrrecs eclesials o militars. Aquest detall connecta amb el matriarcalisme.
No debades, en acabant, el narrador indica que, “com que els homenets van trobar molt justa la petició, la carregà sobre el cavall i se l’endugué. (…) el rei, que mirava aquella cara tan bonica de la seva filla, notà que una cosa estava a punt de sortir-li per la boca i que, a mesura que en sortia, la noia recobrava les colors” (p. 174). Aquests mots tornen a reflectir el nexe que hi ha entre el pare en les cultures matriarcalistes, la maternitat (activitat també compartida per l’home, sense necessitat de cursets, ni de conferències sobre el tema) i com el parent no pretén deixar caure la xica, sinó que està disposat a fer-li costat i a respondre-li amb bona consideració:
“Ell, que li treu allò de la boca i la noia arrenca un sospir i obre els ulls.
-Marianneta! Que em coneixes? Sóc el teu pare.
-Sí!
-Digues, filleta: ¿com has estat a punt de morir? Què t’han fet?
La noia, aleshores, va assabentar-lo de tot (…).
El rei va arribar al palau amb la seua filla i va fer empresonar la seva dona” (p. 174).
Finalment, podríem dir que el sobirà s’interessa pel demà (la seua filla), per qui, anys a venir, podria heretar el seu reialme, i que les seues paraules evoquen les que, més d’una vegada, oïm en boca de mares que estan al costat de xiquets de pocs anys.
Una altra contalla que apareix en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, i en què copsem el matriarcalisme, és “Les someres del Mas d’En Trilla”. En un mas on hi havia tres germanes fadrines i de mitjana edat, es presenten tres hòmens que, com que sabien que eren riques, havien decidit anar-hi per si es casaven.
Aquestes dones sempre eixien guanyant: “havien esdevingut famoses per les passades que jugaven als visitaires” (p. 175). Com a exemple, al primer, un hereu d’Urgell (pp. 175-176), el reben amb molt de compliment i li diuen que, “en aquesta casa, els rucs no els abeurem fins que han acabat de menjar” (p. 178).
Al segon, petit, l’acompanyen a una cambra amb molts matalaps i amb una escala molt alta per a pujar.
I, al tercer, un home galant i de principis, quan ja se n’havia anat del mas, obri l’obsequi que li havien fet… i, en una font, veu que, “Entre els pans, hi havia també… una carabasseta” (p. 180).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Vos educaven sobre la terra on vivíeu
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven sobre la terra on vivíeu? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 17 d’octubre del 2025 ens escrigueren “Res de bo” (Lurdes Gaspar), “Sempre. Lo bonic de Catalunya, les festes populars… I, després, de tots els altres llocs“ (Àngels Sanas Corcoy), “Bon dia, Lluís!,
Les meves iaies, més que educar-nos, tenien molt arrelat el fet de ser catalanes i de pertànyer a la terra catalana. A més, la iaia materna Maria, en ser pagesa, ho tenia a la sang. Ja formava part de la identitat, que diríem ara” (Nuri Coromina Ferrer), “Sempre. Segons ells, era la millor terra. Estimada i, amb les seves rondalles, ho feien sentir amb tot. Molt, de fet, la terra era estimada, tantíssim, a la teva llar, com estudiant amb professors valents, savis i honorables. Ara en manquen molt” (Lydia Quera), “No exactament. Només de la guerra civil. La meva mare parlava molt de la guerra, que, a ella, la va agafar amb dinou anys. I la meva àvia també, però d’una manera molt catastròfica. Va morir a noranta-set anys i sempre tenia por que hi tornés a haver una altra guerra…” (Angelina Santacana Casals), “Sííííí. I tant!” (Maria Dolors Sala Torras).
Finalment, ma mare, el 17 d’octubre del 2025, per telèfon, em digué “Crida l’atenció la quantitat de dones (moltes d’elles, gent jove) que ara s’incorporen al camp”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Mestresses i xiques ben tractades i agraïdes i hòmens pacífics
Prosseguint amb aquesta rondalla, el folklorista de Castellserà indica que, com que “La noia sabia prou bé la lleialtat i l’honradesa d’aquells criats (…), anà on ells la conduïren” (p. 165). Així, ja en un bosc, li diuen “ té n’has d’anar ben lluny, ben lluny, on no et pugui trobar mai la madrastra (…).
Així ho féu. Tota soleta, comença a caminar bosc endins fins que la nit li vingué a sobre” (p. 166) i es posà al peu d’un arbre.
En altres paraules, els dos hòmens afavoreixen que ella romanga amb vida i, després, la princesa s’acosta, simbòlicament, a la mare: en plena obagor, de nit i l’arbre. I, més encara: durant la matinada (un moment de foscúria del dia), “descobrí l’entrada d’una cova” (un altre tret femení).
Agregarem que, com en altres contalles, la jove farà de cap de colla dels qui hi vivien, uns homenets petits que veieren “una noia tan extraordinàriament formosa que dormia tota tranquil·la en un dels llits (…), se li posaren al voltant del llit, com si vetllessin el seu somni; cap d’ells no gosava respirar fort (…).
En veure aquells homes (…) i en actitud tan pacífica, els demanà:
-On sóc?
-Aquí: en el bosc. Qui ets, tu, noia?
-Sóc la filla del rei (…), però els homes que m’havien de matar no han volgut fer-ho i m’han deixat fer camí.
-I ara: què penses fer? (…) Si et vols estar aquí amb nosaltres, seràs la mestressa. (…) nosaltres et portarem tot el que demanis. Com et diuen?
-Marianneta!” (pp. 167-168).
En aquest passatge, es plasmen 1) detalls que hem trobat, per exemple, en el ball dels cossiers (de Mallorca, amb hòmens que dansen al voltant de la dona), 2) una actitud masculina i receptiva a la noia, 3) el fet que na Marianneta torna a ser ben tractada per hòmens, 4) la sinceritat amb què la princesa els parla i, al capdavall, 5) el seny de l’hospitalitat i el fet que la dona és ben considerada.
En eixe ambient, “La Marianneta es trobava a la cova com el peix a l’aigua. Aquells homenets se l’estimaven com a la nineta de llurs ulls. Li varen portar vestits i li portaven cada dia un obsequi o altre, i ella passava molt bé el temps fent-los el menjar i endreçant la cova” (p. 169).
En escriure aquestes línies el 16 d’octubre del 2025, em vingué al pensament el tema de l’arquetip del rei: els xicotets (que podrien ser tractats com a súbdits i amb menyspreu, com ara, pel fet de no ser de la noblesa) enllacen molt bé amb la fadrina i hi ha com un empelt (malgrat que la dona és filla del sobirà). Això ho expressen mitjançant els presents que, com a agraïment, li atorguen cada dia (confiança contínua i esperança). Altrament, encara que la princesa gestiona els aliments (els quals, com a símbols, podrien equivaldre als tributs a qui regenta), na Marianneta els transforma en menjar per a tots… en una mena de regne en territori femení (la balma de la reproducció maternal representada per la vulva) en què hi ha bona avinença (l’endreçament, com si fos el llaurador que elimina la mala herba del camp).
Mentrestant, la reina, interessada per la seua bellesa, “Se’n va anar a trobar una bruixa i li va dir que desitjava fer perdre la fillastra” (pp. 170-171). En passar la bruixa, vestida de marxanta, per la cova, aconsegueix temptar amb una pinta bonica la fillastra i fer que la princesa s’adorma. Per consegüent, la reina recorre a una dona sàvia (la bruixa) i que empiula amb la tradició comercial i emprenedora en els Pobles matriarcalistes.
En regressar del treball els hòmens, veieren na Marianneta estesa. Llavors, la posen en un llit, li trauen la pinta que hi havia clavada en el cap de la xica i li addueixen que eixa bruixa era “una mala dona enviada per la teva madrastra per fer-te perdre” (p. 172). Podríem dir que ells fan un poc el paper de mestres de la vida, per a la filla del rei, i que ella rep de bon gust lo que li comenten.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones que guien, ben tractades i hòmens que les emparen
Una altra rondalla que figura en el llibre “Aplec de rondalles”, del folklorista de Castellserà, i en què copsem trets matriarcalistes és “El frare”. En primer lloc, direm que és molt coneguda i que l’home fa lo que li indica la dona. Així, en un hostal, llogaren una minyona que, en la seua vila, deien “ruc” al fòtil que s’empra per a calfar el llit, mentres que, en la de l’hostal, en deien “frare”.
“Es va escaure que, el mateix dia de llogar-la, va arribar a l’hostal un pobre frare medicant, el qual (…) va demanar si li donarien acolliment per aquella nit” (p. 155).
Hi accedeixen els hostalers i, tot seguit, la mestressa, “quan s’acostava l’hora d’anar a jeure, (…) diu a la criada:
-Porta el frare al meu llit.
El bon frare (…) va seguir la criada i es ficà a la cambra i al llit de la mestressa” (p. 155).
En acabant, la senyora ama diu a la jove: “porta’l al de les noies” (p. 155). I així fa la xica amb el monjo.
Després, l’home va darrere de la dona… al llit esmentat (p. 156) i, al moment, ell comenta a la fadrina que, si ho hagués sabut, hauria preferit que li haguessen dit que no volien donar-li acollida.
Al capdavall, la minyona parla amb la mestressa, li explica el paper que fa el frare que s’hi allotja eixa nit i, llavors, l’hostalera li aclareix què vol dir el mot “frare”.
Com podem veure, la dona (tant l’hostalera com també la xica) són els personatges que van per davant.
En la contarella “La madrastra vanitosa”, també en la mateixa obra de l’estudiós Valeri Serra i Boldú, capim el matriarcalisme. Una vegada hi havia un rei molt poderós que va enviudar i només li restava una filla de pocs anys, Marianneta, molt garrida i que “era la criatura més contemplada del món” (p. 158) i amb qui son pare tenia un gran lligam.
Ara bé, arran d’una guerra, el monarca hi hagué d’anar i el seu ministre li aconsellà que es casàs amb una altra reina, perquè la nina no el trobàs a faltar. I així ho féu: elegeix una princesa veïna i li va recomanar “els afers de govern i que es mirés com a filla pròpia aquella Marianneta” (p. 159).
Passa que, com que, a la regina, li agradava molt la bellesa i tenia acritud de caràcter, “Aquells servents que la sabien portar eren recompensats amb esplendidesa” (p. 159), sobretot, quan demanava si la consideraven formosa.
A més, na “Marianneta creixia en bondat i en bellesa. Tenia el cor guanyat de petits i de grans. Era compassiva, amable i humil, i tot el servei del castell hauria fet qualsevol cosa per complaure la Marianneta” (pp. 160 i 162), més encara, perquè la madrastra a penes s’ocupava de la xiqueta.
Afegirem que, encara que la reina tractàs de reduir els servicis cap a la noia, la fillastra tenia bona traça i l’atenien serventes i cambreres.
Igualment, en passar la xiqueta a l’adolescència, “anava un dia a estendre un paneret de roba, quan va trobar-se amb un antic conegut del seu pare, que anava a complimentar la reina” (p. 162). Cal dir que el passatge d’estendre la roba, en moltes llegendes, ho fa en nexe amb un tema sexual, com ho és ací.
Ben mirat, la sobirana envia la xica a la cambra i, molt prompte, “a guardar un ramat de cabres” (p. 163), animal que empiula amb la figura de la mare i amb la maternitat. Llavors, “se li acostà un cavaller que s’havia perdut de camí. Li demanà la drecera per a anar al palau del rei i va fer camí” (p. 163). Per consegüent, altra vegada, la dona fa de guia de l’home, el salva i es fa lo que vol ella.
A continuació, la reina ordena que envien na Marianneta a un bosc i que la maten. Passa que, com que “Aquells criats eren dels més addictes que tenia al palau la Marianneta i, així que hagueren sortit (…), amb una mirada, es donaren a entendre que, per res del món, causarien el més petit dany a la noia” (p. 165).
Per tant, el narrador reflecteix una dona (la noia) ben tractada per dos hòmens que servien sa majestat.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.