Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
El sentiment de pertinença a la terra, la maternitat i el realisme a mitjan segle XIX
Un altre poema en què figura el tema de la maternitat, a més, junt amb el de la llengua vernacla (simbolitzada per la filla, això és, per l’esdevenidor) i que capírem en la web “Poeteca”, és “Cançó” (https://poeteca.cat/ca/poema/4859), del valencià Tomás Villarroya Sanz (1812-1856), u dels impulsors del català genuí en aquell temps. Així, diu:
“I
Àngel que Déu, per mon conhort, envia,
cel visió de mos ensòmits d’or,
imatge d’il·lusions i poesia
delícia del meu cor”.
Per tant, apareix un tret matriarcalista: el pas del cel a la terra, a la dona, a la mare natura.
A aquesta mare, mitjançant la figura dels ancestres i, més avant, d’una xiqueta, és a qui l’escriptor valencià mena els versos amb el tema idiomàtic i, de rebot, el sentiment de pertinença a la terra:
“En ta llaor desplegaré jo els llavis
i una cançó diré, filla del cel,
en l’oblidada llengua de mos avis
més dolça que la mel.
A cas lo meu cantar ja t’importuna,
cent voltes ta alabança m’has oït,
i cent també la misteriosa lluna
en la callada nit”.
Una nit que podria representar la foscor oficial a què la llengua catalana ha estat sotmesa jurídicament i eclesiàsticament, sobretot, arran dels decrets de Nova Planta i de l’arribada de bisbes castellanoparlants al Regne de València.
Ara bé: com que ell se l’estima, ho plasma en els versos vinents:
“Cobert lo front de puritat i glòria
lo meu esperit te mira en tot instant,
ompli ton nom a soles ma memòria,
ta inspiració mon cant”.
O siga que Tomás Villarroya mira lo maternal, lo autòcton, no hi gira l’esquena. No debades, tot seguit, empiula amb la xiqueta (símbol de l’esper):
“Xiqueta delicada,
recorde jo que et viu
allà en l’edat dorada,
com tórtora en lo riu,
com rosa no esclatada.
Plaer tan pur tinguí
mirant-te, verge meua,
que sens voler plorí;
i ma ànima amb la teua
per sempre es confundí”.
Per consegüent, l’home connecta amb el futur (ací, la nena) i, de pas, amb una banda de lo maternal, ja que ella forma part de la terra i hi és lligada com l’obrera fadrina a l’obrera casada (o semblants) en festes matriarcalistes.
Després, l’esmentat escriptor reflecteix el paper predominant de lo feminal i de lo matriarcal (detall que enllaça amb l’obagor):
“Degué lo teu encant
robar la llum al dia,
puix veia ton semblant
encara una hora havia
sens tindre’t ja davant”.
Adduirem que els versos que posarem ací,, ens evoquen un detall de què reportava el folklorista Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) sobre la pèrdua de la presència de la llengua vernacla en oracions religioses i ens fan pensar que era major que en l’època del poeta:
“Amb més sonora veu
entone una cançó:
més tendra és ma oració
quan alce de matí lo front a Déu.
Té el sol altre lluir
lo cel mire més blau,
per tu lo viure em plau,
i dolç és lo content, dolç lo sospir”.
Cal remarcar la manifestació de la dolçor, com en moltes cultures matriarcalistes.
Finalment, l’àngel empelta amb Déu i, tocant a la mare, ella ho fa amb el nen. I, com que el xiquet té a veure amb lo palpable, captem un autor realista i en pro de la figura de la mareta:
“I adore ton encant
amb lo sublim amor
que l’àngel té al Senyor,
que té la mare a son darrer infant.
IV
Que goig és existir,
mirar tos ulls i respirar ta aroma!
A on fon lo meu patir?
A on l’ànsia de morir?
Plega la nit son vel,
radiant el sol per l’orient assoma
desfent la boira i gel
i queda clar mon cel”.
Un cel que no és cap signe de triomf masculí, sinó de l’esperança que va unida a la dona: el xiquet que ella duu.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra en la Catalunya agrícola del segle XX
Articles en relació amb el sentiment de pertinença a la terra.
Un escrit que hem triat per a aquest punt és “Els meus avis i el Priorat, una història d’amor (1)” (https://prioratdigital.wordpress.com/2016/08/28/els-meus-avis-i-el-priorat-una-historia-damor-1), exposat per Pilar Garriga i Anguera en la web “Cornudellaweb/ PrioratDigital / Segle21.cat 1998-2017” . Així, primerament, com a resum, comenta que “Els meus avis ens van ensenyar moltes coses, però n’hi ha una que porto dins del cor des de molt petita: l’amor per la terra, l’amor per la nostra terrosa i seca i dolça terra del Priorat”.
A més, l’autora diu que sa àvia Guadalupe (nascuda en 1900) era una dona moderna, avançada per a la seva època i que volia aprendre més sobre la seua afició: cosir.
Més avant, la padrina, en casar-se, posà una condició al marit: haurien d’anar a viure en Barcelona. Però, abans, “Com era costum a l’època, la meva àvia va passar per les cases del poble, acompanyant la núvia, per convidar-los al casament i per ensenyar-los els acabats del preciós vestit. I així fou com, passant per la casa dels Anguera, conegué el meu avi, un xicot fadrí ben plantat, que, de seguida, va quedar enamorat d’una dona tan bonica i tan espavilada com la Guadalupe”, dos detalls que, més d’una vegada, ens han escrit en relació amb dones nascudes abans de 1920.
Després, veiem que l’home és una persona a qui tira més la terra, més en línia amb el matriarcalisme, com ho capim en alguns adjectius que li posa l’escriptora: “El meu avi era un home tranquil, d’aspecte robust, de poques paraules i amant de la natura i de la vida austera de pagès”. Cal dir que això també figura en molts poemes de persones amb un fort sentiment de pertinença a la terra i que se senten fills de la terra: la tranquil·litat (empiula amb la paciència del llaurador i amb l’obertura de qui fa de cap de colla i escolta punts de vista diferents i tot), el lligam amb lo natural i l’austeritat (un tret que trau Bartomeu Mestre en alguns articles seus).
De fet, en acabant, copsem que “El festeig va ser tan curt com intens. Cada diumenge, l’avi baixava pel camí de ferradura, des del Lloar, passant per camps de vinyes i marges de pedra seca, fins a la Vilella Baixa; una hora llarga d’espardenya, per camins de matxo, només per veure la meva àvia una estona”, o siga, per indrets plens de passatges de la natura i del camp.
Ben mirat, “El meu avi va fer una gran prova d’amor cap a la meva àvia i, amb molta pena i després de pensar-s’ho molt, va deixar el seu estimat poble”.
Nogensmenys, ell portarà la seua vila en el cor, l’evocarà, fins al punt que, “Com tantes famílies, els meus avis, en plena guerra, decidiren portar la família fora de Barcelona, i la meva àvia, amb la meva tieta i amb la meva mare, s’instal·laren a la casa familiar de l’àvia, a la Vilella Baixa. Mentrestant, l’avi continuava treballant a Can Girona”, això és, tornen a la vila d’on havien eixit i amb què s’identificava el padrí.
Un altre detall, en què podem veure el sentiment en el marit, és quan llegim que “El meu avi, encara que treballava a Barcelona, continuà tenint cura de les terres amb l’ajut del meu pare i d’uns masovers joves, que havien emigrat d’Andalusia, el senyor Milio i la senyora Engràcia, dues excel·lents persones que van estar durant molts anys a la masia, i on van criar també els seus tres fills”. En eixe seny, encara recorde com un oncle meu (1935), molt vinculat amb el camp de quan tenia dotze anys fins a setanta-cinc o un poc més, a banda de ser constructor, molts dies passava pel camp i per parcel·les agrícoles que ell portava i coneixia prou sobre la part rural de l’Horta de València i, més encara, sobre lo agrícola.
Altrament, Pilar Garriga i Anguera indica que “El meu avi estava orgullós del vi que s’elaborava al sindicat del poble. Recordo que nosaltres, els néts, trepitjàvem el raïm i en sortia el most dolç i fresc, que ens bevíem sota la seva mirada. El vi, negre com nit sense lluna, era una altra cosa. Recordo que només el tastàvem amb la llesca de pa amb vi i sucre que l’àvia ens donava per berenar en els calorosos estius de la nostra infantesa”.
Per consegüent, com en més d’un cas (el de mon oncle n’és un altre), l’home és més en connexió amb lo tel·lúric i amb lo vernacle, mentres que la dona, per contra (com en altres exemples i, àdhuc, en rondalles), empiula més amb la tasca comercial i amb la ciutat.
Així, quant als avis paterns de ma mare, ma mare (1943) em deia que el pare de sa àvia Consuelo era jutge (i podem pensar que aniria a la ciutat de València); en canvi, quan ens parlava sobre aquests padrins i ens comentava sobre qui se n’anava a la ciutat del Túria a vendre productes que aquest avantpassat preparava (fesols),… ho feia en nexe amb l’esmentada àvia (nascuda en 1878), no amb el marit (l’avi Miquelet, nat en 1874).
Per a rematar l’article, l’autora afig que “El meu pare, en Josep, nascut a Gironella i fill adoptiu del Priorat, i la meva mare, Guadalupe, van continuar portant endavant el llegat dels avis”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
El festeig, les noces i la bona consideració cap a la dona en el matriarcalisme
Prosseguint amb l’obra esmentada de l’escriptora Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), torna a reflectir el matriarcalisme, ara, empiulant amb la nit:
“Quan la lluna camina a son ple
i el cel de tan serè
sembla un mar sens vaivè
-colometa marina’,
cor-ferit jo et vindria a rondar
amb un tendre cantar
que et faria somiar
una rondania divina” (pp. 88-89).
Per consegüent, la trobada en què ell desenvolupa més la part musical té lloc durant l’obagor.
Després, el caçador li diu que els diumenges, ja de bon matí,
“t’aniria a collir
de gemat romaní,
de daurada ginestra”
els presents que ell li donaria i que li posaria en “ta bella finestra”.
Ben mirat, el xicot enllaça això amb “Ta carona de festa major” i amb el fet que
“Les campanes del poble veí
des l’antic monestir
se farien sentir
repicant la diada;
tu, a la testa l’airós caputxó
i al braç el cistelló
de fer ofrena al Senyor,
baixaries mudada”.
Com podem veure, no sols ell li destaca la bellesa, sinó també el renom que tindrien les noces. És més: en els versos següents, Agnès Armengol i Altayó plasma el paper de la dona en el casament i el que tindrà en acabant:
“Dret a missa, donant-nos les mans
a l’estil dels amants,
alegrois com infants
aniríem de pressa,
i en passar pel porxat del convent
on s’acobla el jovent,
te dirien somrient:
‘Quina guapa mestressa!’.
Però la festa de l’enllaç va acompanyada de balls (ací, de sardanes):
“au, manyaga, quin sardanejar!
(…) sis ençà, vuit enllà,
voli el temps si té ales!”.
En l’estrofa següent, el jove diu a la fadrina:
“Ai bonica i xamosa Sió!
la del prim cossetó,
la del peu petitó,
la del bell gentil aire,
foll de mi! si ton pare ho volgués
ans que Pasqua vingués…”.
Finalment, el pare ou els mots del xic i li demana
“-Fores tu son promès?
fores tu son rondaire?”
i li diu uns quants trets que considera positius en el futur marit:
“La palica no et manca pel cas;
però ets un brau bordegàs,
honradot i capaç
de portar pa a la taula;
quan t’escaigui, doncs, si va de bo,
ja ho diràs al rector
com més prompte millor
i ho diré jo a ma Paula!”.
En resum, el pare, com faria un llaurador en el dia rere dia (i un rei, en més d’una rondalla), té present la facilitat de paraula del jove,… junt amb el fet que és un home honrat (bonhomiós), amb facilitat per a fer rogle (la taula) i, a banda, li deixa en les seues mans el fet de comentar-ho al capellà (o siga, que el xicot rep l’aprovació del pare de la xica) i li addueix que ell ho farà amb la seua dona i, així, la seua muller també pren part en els actes anteriors a les noces.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)
Vos comentaren sobre hòmens que escuraven
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre hòmens que escuraven? Apareix en una rondalla recopilada per Antoni Ma. Alcover. Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
En el meu mur, el 7 de juny del 2025 i més avant ens posaren “‘Hòmens’?? No ho entenc.
‘Homes’?
Es padrins feien de tot cada un, tant coses des camp, com de sa casa.
Vénc de família pagesa i ho som; ara, per gust (realment docent)” (Maria Galmes Mascaro).
Quant a missatges, el 7 de juny del 2025 i posteriorment plasmaren que, “A casa, ens van ensenyar a fer-ho amb seny i, a l’escola, que m’hi romania a dinar, que no estava bé deixar un plat totalment net: sempre una mica, perquè era golafreria. Netejar els plats, els gots… després d’haver menjat, llavar-los amb sabó, amb fregall…, també fonamental. No deixar-ho acumulat: fer servir i netejar” (Antonia Verdejo), “A la família del pare, els homes no feien res: ni a la cuina, ni a l’aigüera; tan sols ajudaven en l’època de la matança del porc, a final de novembre, quan se salava la cansalada i els cuixots, es fregien els llardons i es confeccionaven les llonganisses i les botifarres de penjar i de fregir… En acabar les dues o tres jornades, els homes ajudaven a escurar.
A la de la mare, l’avi (patriarca) no sabia ni obrir un ou, ni hi tenia afició.
Però les tres filles de la casa tenien tres marits, i mon pare i els dos cunyats cuinaven tots tres en els aplecs familiars: matar conills o pollastres, arreglar peix de tall (la mare i les filles, peixateres), fer arrossos, costelles a la brasa o truites de vuit ous en paelles monacals…
També, en acabar, els homes ajudaven a escurar” (Joan Marrugat), “Mon pare ho feia i també el cafè” (Octavi Font Ten), a qui, el mateix dia escriguí que “L’avi patern de ma mare (1874) conta ma mare que tenia bon gust per a fer caragols”, “La meva mare, no: ella era de l’opinió que els homes no havien de fer res de les coses de casa” (Montserrat Carulla Paüls), “Que va! Recorde que jo, de casat, vaig fer una paella a casa ma mare i vam anar nosaltres, els meus germans i els cunyats i les cunyades. Després de dinar, em vaig alçar i vaig escurar… Ma mare em va dir ‘Peus de fotja’ en amunt. És clar: no li vaig fer ni cas. Però quin batistot que va agafar!” (Josep Ferrer Ferrer), “Noooo” (Àngels Sanas Corcoy), “A casa, com que tot eren dones, el pare no feia res” (Àngels Salvador), “A casa, tant l’avi com també el pare, treballaven tot el dia: del matí fins el vespre. Els plats era la feina de la casa, com anar a comprar a la plaça i fer el dinar i cuidar els nens. Era la manera d’organitzar-se en aquella època” (Joan Prió Piñol), “A casa de l’àvia materna, els hòmens escuraven. A la de l’altra àvia, no era ben vist. Però eren tot dones” (Joan Colera), “Les feines de la casa sempre les feien les dones. Jo ja era una mica grandet quan vaig veure escurar un home” (Xec Riudavets Cavaller), “La mare escurava els ossos dels plats per rentar-los. Els homes: fer les feines de la casa era mal vist, però, quan es tractava del lloc de treball, era normal i necessari” (Rosa Rovira), “No n’hi havia cap que escuràs” (Eusebia Rayó Ferrer), “A casa mon pare. Anava a comprar i a recollir a la mama a la plaça per si venia massa carregada, ajudava molt en tot i de totes maneres (parar taula o treure-la, rentar els plats, fer vidre, netejar-nos les sabates….). Com que era un home alt i fort (tenia unes bones mans), la mama m’explicava que jo cabia dins d’una de les mans i ell em banyava al lavabo” (Montserrat Cortadella), “No recordo que ho comentessin, però, tant l’avi com el pare, ho feien si calia, no com a cosa habitual” (Rosó Garcia Clotet), qui ha rebut una educació matriarcal molt reflectida en molts comentaris seus com també Montserrat Cortadella.
En el grup “Dialectes”, el 7 de juny del 2025 ens comentaren “El que avui entenem per ‘escurar’, és a dir, ‘Rentar els plats, els gots i els coberts després de cada menjada’, de cap manera. Els hòmens, ni s’acostaven a la cuina: això era treball sagrat de les dones.
Ells, segons deien elles, ja tenien prou a anar a treballar i a portar el jornal a casa. De la casa, se n’ocupaven elles, que, segons comentaven, no treballaven, perquè no portaven diners a casa” (Josep Fontestad Molina), a qui, entre d’altres coses, li escriguí que “mon avi matern (1906) era qui cuinava”.
En el grup “Cultura mallorquina”, el 7 de juny del 2025 i després adduïren “Que vaaaaa!!!
Es homes no feien res a ca seva si hi havia filles.
En canvi, sa meva padrina (sa mare de mumpare) va tenir quatre fills seguits abans de tenir una nina i, quan va veure que només tenia al·lots, va dir ‘A fer feina tots!’ i els feia escurar, parar taula, fer es llits i ajudar a cuinar i, així, mumpare sabia fer un poc de tot. Però aixó no era normal” (Francisca Noguera Bordoy), “A casa, sempre havíem rentat els plats (‘escurat’) les dones. A mi, com que era la gran de tres germanes, van fer-me un tamboret perquè arribés a la pica de la cuina. I crec que deuria tenir sis o set anys!! Mai vaig veure cap dels homes de la família netejar els plats… Ni tan sols desparar la taula. Ara, els meus néts no els cau cap anell per fer nets els plats, si venen a dinar a casa meva…” (Maria-Carmen Baltà Alonso).
Ben mirat, ma mare, per telèfon, el 7 de juny del 2025 em digué “Quant a l’escurada, els llibrells, les calderes,… lo més gran. També ajudaven a netejar les màquines de bullir. Moltes vegades, perquè eren faenes pesades”.
L’avi Miquelet (1874) feia sempre els caragols i, a més, presumia que ho feia millor que ningú. Paciència.
Mon pare, a vegades, netejava la botiga, la casa o escurava”.
Finalment, ma mare considerava 1) que, abans de la dictadura del general Franco (1939-1975), la situació seria més igualitària entre hòmens i dones; i 2) que el tema era interessant i molt obert.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
La maternitat en l’hivern, fer rogle i dones que toquen els peus en terra
Continuant amb el llibre “Els dies clars”, de l’escriptora sabadellenca, en el poema “Nit d’oratge” (pp. 71-72), copsem el matriarcalisme, encara que de manera simbòlica, mitjançant l’hivern i detalls que són habituals en aquesta estació. Per exemple, quan diu que, en un moment de molt de vent i d’obagor,
“l’au cerca un cau dins la roca
perquè cada arbre es doblega
des del cimal a la soca.
Dins del mas, a l’esconat,
la gent resa contristada;
els homes en un costat,
el cap nu, la veu pausada.
Al llur enfront les mullers
els infantons fent dormir,
acoten la faç al bres
per no veure el llamp lluir”.
O siga que, per una banda, la part femenina s’imposa: l’au se’n va cap a la roca (un símbol present en moltes llegendes), l’arbre (el pas de la vida i les diferents generacions que enllacen amb la terra) fa una mena d’homenatge a lo tel·lúric; bona part de la gent resa, la tristor apareix.
Ara bé: com que aquesta època de l’any representa la mort i, ben mirat, l’esperança en una vida nova, en l’esdevenidor que se sembra (i en el nen nounat), al costat d’uns hòmens més aïna més febles que les dones i malenconiosos, les dones connecten amb l’esper i ho fan a través de la maternitat: “les mullers / els infantons fent dormir”. Aquests mots, com ara, ens podrien portar a la típica nadala en què Nostra Senyora vetla pel Nen i, per això, mena el cabet cap al bressol.
Al capdavall de la composició, veiem dos versos en nexe amb què representa l’hivern:
“-Ai dels que no tornaran!
ai dels qui han de venir!”.
En el tercer poema a què hem accedit, “La capta de la guineu” (pp. 87-91), d’aquest llibre d’Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), un jove aconseguirà la mà de la xica a qui es presenta. La primera escena esdevé dins la cuina d’una casa de pagès. Al meu coneixement, s’inicia amb el símbol de la rabosa (guineu) associat a la dona, puix que el xicot considera que, així com ha aconseguit matar-ne una (de què ell porta la pell), ell serà acceptat com a futur marit per la fadrina:
“’-Què volíeu l’hereu?’.
‘-A captar la guineu
jo passava, pubilla’.
‘-Sempre aquí fou la paga millor
i el bon vi del racó
per l’ardit caçador
que fa guerra a la guilla”.
Agregarem que, en l’original, el mot “guineu” remet a l’explicació “Quan un fill de nostres muntanyes té la sort de caçar una guineu, sol penjar-se la pell a l’espatlla i anar per les masies veïnes a recollir lo que de bon grat li vulguin donar en premi a sa ardidesa”.
Un poc després, el caçador li parla sobre un mas i la xicota li respon que l’han reportat malament:
“que en eix pobre maset
fora el ranci groguet
no hi ha res que s’ho valga”.
Aleshores, el xicot li raona amb intenció de guanyar-se la confiança de la jove:
“’-Vinga el ranci de mans de la flor,
no en serà que millor,
poncelleta d’amor,
pubilleta galana…’.
‘-Així solen parlar els fadrins
eixerits i coquins,
tant si són de Campins
com si són de la Plana’.
‘-Ai, bonica i xamosa Sió!
la del peu petitó,
la del prim cossetó,
la del bell gentil aire;
foll de mi! Si ton pare ho volgués
ans que Pasqua vingués
fóra jo ton promès,
fóra jo ton rondaire” (p. 88).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)
Vos comentaven sobre les bruixes
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre les bruixes? Apareix en una rondalla recopilada per Antoni Ma. Alcover. Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 6 de juny del 2025 ens plasmaren “No creia en bruixeries. Ni jo, tampoc” (Àngels Sanas Corcoy), “La meva padrina paterna ens parlava de l’home del sac: que s’enduia els nens i les nenes que no feien bondat” (Francisca Farre), “Bon dia,
Era un tema que no els agradava comentar. Creien en la bruixeria, però no en parlaven. El que sí que es comentava era l’existència de mèdiums (‘somnàmbules’, els deien a Menorca) perquè era un fet acceptat” (Xec Riudavets Cavaller), “Bon dia,
Doncs sí. Aquí sí que l’has encertat: la padrina materna em parlava molt de les bruixes, em deia com eren, que es feien passar per dones normals, però em donava trucs per identificar-les. Fins i tot, estava convençuda que una germana seua ho era i, de vegades, venia a veure-la quan jo hi era.
I la padrina sempre se’m posava al davant i no deixava que em mirés als ulls. I, quan ella se n’anava, sempre em rentava amb aigua beneïda que tenia a casa. Deia que, així, em protegia.
Amb el temps, s’ha demostrat que les bruixes eren dones que estimaven la terra i que guarien els malalts amb els remeis que proporcionava la natura. Ara, en diuen remeis naturals i homeopàtics, però són l’herència d’aquelles dones que vivien avançades al seu temps” (Contxi Enjuanes Carrera), “Res” (Lurdes Gaspar), “Que estaven molt a prop” (Rafel Oliver), “Bon dia!!
Mumare és de 1933. No record que parlàs de bruixes i no vaig conèixer ses meves padrines.
Qualque pic pens que sí que he sentit a contar alguna cosa a ses veïnades majors” (Marga Sans), “Quan érem petits i fèiem alguna bestiesa, ens deien que vindrien les bruixes i que ens agafarien i ens portarien a la seva cova.
De grans, la iaia explicava que les bruixes solien ser curanderes. Ajudaven bastant a parir les dones quan tenien un fill. Tenien remeis, ungüents , herbes per a qualsevol mal. Eren dones molt independents i sàvies” (Mercè Verdaguer Tarrés). Afegirem que, eixe dia, a moltes persones, responguérem “Si llegim llegendes sobre bruixes (com ara, el llibre “Bruixes a la Catalunya interior”) i captem el simbolisme, tenen molt a veure 1) amb l’erotisme i 2) amb quan, a partir del segle XVI (i, més encara, amb la introducció de la Inquisició castellana en la Corona Catalanoaragonesa), les dones foren relegades i marginades en moltes professions que havien portat, majoritàriament, elles. Això, encara perdurava en el segle XIX i més”, “Bon dia, Lluís,
Si no recordo malament, eren per fer por (com l’home del sac); només que, a aquestes, les pintaven com molt lletges, totes negres i amb berrugues al nas i amb una escombra ‘màgica’ que s’emportava als nens que no feien bondat: en el meu cas, la iaia em deia ‘Si no t’ho menges tot,….'” (Montserrat Cortadella), “Que eren éssers roïns i que feien maldats… De fet, quan, en la vila, hi havia una dona mala i rara, li deien que era una bruixa” (Carmen Mahiques Mahiques), “Que n’hi havia” (Montserrat Carulla Paüls), “Bon dia,
Sobre les bruixes, la mare ens deia que hi havia bruixes bones i bruixes dolentes.
Ella era de la comarca de les Guilleries ( terra de bruixes) i sempre deia la dita: ‘De Querós fins Arbúcies, dotze cases, quinze bruixes'” (Rosa Rovira), “La meva només explicava rondalles çls i feia que no feien por . Ells no creia en la bruixeria. Sempre havíem cregut en les remeieres” (Anna Babra), a qui comentàrem “Jo mai he contat a xiquets rondalles de por. Ho he considerat poc pedagògic”, “Segons l’àvia, les bruixes existien: bones i dolentes, com un ciutadà amb un talent de fer el bé (o el mal) a la gent. De fet, sempre deia ‘Jo sóc com la bruixa bona: cuidant els meus néts amb les meves herbes i cap metge necessitem'” (Lydia Quera).
En el grup “Records del nostre passat”, el 6 de juny del 2025 posaren , “A mi, la meva bestia el nascuda al 1915, la veritat és que no m’explicava res sobre bruixes o sobre éssers màgics. Potser perquè era a ciutat i no al món rural. La meva àvia paterna, nascuda a Barcelona al 1900, però vivint a Paris part de la seva vida, sí que creia en l’espiritisme i en la comunicació amb el més enllà” (Mar Sansano Val).
Finalment, en Twitter, el 8 de juny del 2025 escrigueren “Del meu record, mai van parlar de bruixes” (Irene Cots Morral).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Nota: Adjuntem una foto de l’obra sobre bruixes esmentada (p. 20). L’autor és Jordi Torres i Sociats i fou publicada per Farell editors en el 2002. Adduirem que, com he escrit a Contxi Enjuanes Carrera, “Per l’any 1995, una mestra de Magisteri, em recomanà dues obres sobre la història de les dones. En aquesta (‘Història de les dones’, en castellà, de Georges Duby junt amb Michelle Perrot, https://www.casadellibro.com/libro-historia-de-las-mujeres-ed-estuche/9788430622320/7127018), que era en la biblioteca pública de la vila on jo vivia, viu que les dones havien tingut un paper molt important entre els segles XI-XIII i que el Renaixement només fou positiu per als hòmens.
Aquella mestra no em parlava d’apoderament, ni de res semblant: simplement, em reportà i hi estic agraït.
Jo tenia uns vint-i-quatre anys”.
El sentiment de pertinença a la terra, el retorn a la mare, les arrels i la natura
Reprenent el tema del sentiment de pertinença a la terra, en la composició “Els dies clars”, de la poetessa Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), es plasma en la secció VI, en què la jove torna a la seua terra (ací, simbolitzada pel Montseny i rodalies), com si esdevingués en l’inici de la primavera:
“Ja un punt blanqueja a l’horitzó;
no és clar de lluna ni de dia,
és clar més bé de paradís,
somrís de Déu que ens aida a viure;
canteu moixons, preludieu
la sempre bella simfonia”.
En l’estrofa següent, passa a la natura: la carena, el serrat, el prat, la vall, el torrent… Després, trau personatges molt presents en les llegendes catalanes, per exemple, la goja (fada) i la dona d’aigua junt amb ella, com si fos el començament del dia (ací, el poncim, això és, la cua d’una fruita):
“Tantost se mostra com se fon;
serà una goja o dona d’aigua?
no es una dona d’aigua, no,
ni goja, ni visió, ni fada;
és la pastora del Montseny,
Na Marió, poncim de l’alba”.
Afegirem que altra vegada apareix la connexió entre la pastora (molt catalana) i lo terrenal (fauna, flora, muntanyes…):
“Entre la brosta va trescant
lleu com alada papallona;
quan toca al cim de Puigflairós
de genollons la terra adora:
‘-Salut Montseny! T’he retrobat;
primer que redeixar-te, morta!
¡Malhaja el dia malastruc
que de ton si van arrencar-me;
malhaja l’hora que petgí
el fanguisser de la vilassa;
tu sol ets bell, tu sol ets gran
i en tes entranyes jau ma mare!—‘”.
Com capim, i en més d’una llegenda, hi ha un vincle entre la part interior de la muntanya i la dona (tret que ens evoca el nexe entre la cova i la mare). A banda, ella torna al Montseny i voltants com qui decideix passar a viure-hi i abraçar la mare, la persona que, de xiqueta, més temps compartia amb ella i símbol de les arrels catalanes de l’autora i de la jove.
A continuació, la fadrina es lleva, s’adreça (es quitlla) i, més avant, fa via cap al mas:
“Llavors es quitlla a la vessant;
clotada enllà son mas albira (…).
L’ha pressentida el bestiar;
el ramader ja li contesta
amb un udol llarg, expressiu…
xais, vedellets i sagalletes,
rostos amunt s’escapen tots,
rostos avall, volant, baixa ella”.
És a dir: primerament, va terreny amunt (els rosts) i, en acabant, amb la situació més al seu favor i, simbòlicament, cap a la mare (representada per lo tel·lúric, de la mateixa manera que el forment ho fa cap al cel i el raïm creix cap a la terra i enllaça amb lo femení i amb una de les estacions més fosques).
“Sobre sa testa el davantal
fent voleiar, color de grana,
no la detura el foll torrent
ni el pedruscall[1] ni la brossalla,
fins que topant-se amb el ramat
tots panteixant, en sec, se paren”
i, així, la tenen com a cap del ramat i ells figuren com els fills que es troben amb la mare.
Finalment, Agnès Armengol i Altayó exposa que ella acarona els animalets, els quals,
“Suggestionats, mansois, contents,
son faldellí flairant l’enrotllen;
Ella a quiscun amanyagant
roda el cap ple de guindes dolces
i el sol ixent, cofoi, se’n riu
entant que els xais la descoronen”.
I, per consegüent, ella fa de cap de colla i com una mare amb bona lliga amb els fills.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Cudol.
Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)
El retorn a la terra de la mare, la natura i l’obagor en el matriarcalisme
Prosseguint amb la secció II del llibre “Els dies clars”, d’Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), la jove passa a viure amb un vell, a qui, entre d’altres coses, li diu que li done espai (p. 22). Aleshores, com que ell no li ho permet i tracta de fer-la seua, la xica fa camí en oir el cant del gall (secció IV, p. 24):
“s’alça; de puntes, va a la cambra;
pren el fanal esmorteït,
cerca la porta, trau la barra,
d’un salt traspassa el llindarot,
rebat el llum i arrenca a córrer”
fins que troba un pobret, representat per Jesucrist:
“-Oh, el bon pobret de Jesucrist!
ni un mos de pa tinc per donar-vos;
mes així Déu vos doni sort
si bé em guieu camí de casa;
digueu-me on rau l’altiu Montseny
que d’arribar-hi tinc coratge”.
Cal dir que, a continuació, no hi ha cap passatge en què Jesús la salve i, per tant, només es tracta d’una conversa en què ella mostra la seua disposició a fer costat els necessitats.
Afegirem que, com en moltes rondalles, en entrar el vespre i de nit (en la secció V), serà quan la fadrina contactarà més amb la terra i amb molts detalls amb què ella senta acollida i, a banda, que compta amb el sopluig maternal (simbolitzat per la lluna) i… de la Mare Terra, la mareta a què tantes dones nascudes abans de 1920 (i hòmens d’aquell període) retien homenatge, tractaven bé i demanaven permís (com a fills):
“El sol se pon; en son camí
seguint-lo va la lluna blanca,
amb son estol d’estel·les d’or
sols per besar-li les petjades;
la tarda ho veu, gelosa fuig…
vers l’occident la nit avança.
Tot lo creat descansa o dorm;
com tendra mare, la natura
alça un cantar amorosit,
suau oreig de la boscúria;
és la non-non dels ocellets
que sota l’ala s’aixopluguen”.
Igualment, es reflecteix un lligam entre la poetessa (com a pastora de la seua vida) i el pagès (u dels símbols del matriarcalisme català) que, àdhuc, és en nexe amb el seu paper maternal i de protector dels fills més menuts:
“En les boïgues i secans
el llaurador ja deix la rella;
dins la masia els infantons
adormidets somrient l’esperen;
el grill comença la ric-ric
i al lluny se sent brandar d’esquelles”.
En les dues estrofes finals d’aquesta secció V, apareixen frases que empiulen amb lo matriarcal en moltíssims Pobles de la terra: la nit vista en seny positiu, el cor (els sentiments), l’obagor, lo tel·lúric, el llit i la matinada (això és, u dels moments de major obscuritat del dia) i, al capdavall, nombres d’animals (com ara, d’ocells) que tornen al niu, de la mateixa manera que aquesta fadrina ho fa a l’indret rural d’on havia eixit:
“Oh, dolç misteri de la nit,
suprem consol pel cor qui pena!
Hores tranquil·les no seguiu
vertiginosa la carrera,
abans calmoses atureu’s[1]
vetlleu l’ensomni de la terra.
Sia-li dat un bon repòs
fins que trillegin les campanes;
fins que la llebre torni al jaç,
fins que l’alosa refilaire
desperti grives i cucuts
per festejar la matinada”.
Clourem dient que, quan llegírem aquests dos darrers versos, evocàrem les llegendes en què, en plena nit, hi ha un aplec de bruixes; i, si no, actes en què es reuneixen persones, etc…, en lloc de realitzar-se de dia o, com ara, de vesprada, dos fets prou significatius, si més no, antropològicament.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Literalment, com a reducció d’”atureu-vos”.
Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)
Dones interessades per la natura, per festes paganes i per balls i danses matriarcals
En uns dels darrers versos de la secció I del poema “Na Marió”, la poetessa Agnès Armengol i Altayó (1852-1934) escriu que
“Na Marió ja té quinze anys,
quinze anys bonics com quinze roses;
les pubilletes de l’entorn
porten enveja a la pastora.
Fins baix al pla se’n parla arreu
de sa bellesa i de sa gràcia;
els caçadors desfan camí
per a trobar-la amb sa ramada;
quan ella els veu somriu i fuig
tot ensenyant ses dents tan blanques…”.
Podríem dir que aquests versos, en què es mestallen la sexualitat de la jovenesa i la resposta que ella fa al fet que la cerquen, com aquell qui diu, per destacar la seua bellesa, ens evoquen aquells passatges del Nou Testament en què Jesucrist no es deixa seduir pel culte a la fama, ni pels qui promouen només lo extern, ja que la xica prefereix ser ella mateixa i, així, només mostrant una part de la boca: les dents, símbol de la fortalesa i de la manera de prendre decisions.
Mentres escric aquestes línies, 3 de juny del 2025, recorde una dona d’Aldaia (l’Horta de València) qui, amb més de huitanta anys, alguna vegada, quan estava junt amb ma mare, li ensenyava les dents: totes les tenia bones i naturals.
Tornant a la pastora, la jove connecta amb l’indret on viu i amb la tradició catalana de no fer culte a la fastuositat, ni a les aparences com tampoc al poder (encara els Pobles matriarcalistes sí que acullen de bon grat que u accedesca de bon cor a un càrrec).
Tot seguit, en la secció II, passem a unes festes que se celebren: l’Aplec de Santa Fe. En ells, l’autora plasma el sentiment de pertinença a la terra i ho fa amb uns passatges que empiulen amb la típica rondalla en què el rei (o el príncep) balla amb una jove, frueix de l’acte i apareixen personatges (i passatges) semblants als d’aquesta composició (però, ací, en nexe amb la poetessa Marió, de renom):
“De Santa Fe avui és l’Aplec;
son campanar senyala festa
i els caminois i els xaragalls
vessen de gent i de ginesta;
diu que la gaia Marió
ve pel collet de Santa Elena” (pp. 17-18).
En acabant, un home estima la jove i demana permís a la mare, qui li ho aprova i, de pas, l’escriptora no trau la figura del pare, ni la del paper del marit en la decisió: una qüestió entre l’aspirant i la mestressa (ací, la madrastra).
Altrament, la fadrina na Marió, quan fa camí cap a la ciutat, té més interés per la natura, per detalls més propis de lo rural i, ben mirat, de la Mare Terra:
“ço que ella escolta és la música
de la dolçaina que, allà lluny,
com un ocell molt gros refila.
I recordava al rossinyol
canta que canta en la boscúria,
mes cant i ocell tot era xic…”.
Però la festa tel·lúrica continua i, com capim, ho fa de dues maneres: la festiva i matriarcalista i la recta i més aïna semblant a la d’altres cultures. No debades, posa que
“Enfront l’ermita tot són balls,
dins de l’ermita tot pregàries;
na Marió llampega d’ulls
com foc-follet que brilla i passa;
mai res no havia vist tan bell,
gran és el món com no es pensava…”.
En llegir aquestes línies per primera vegada i d’haver-les tractades, em portaren a un acte matriarcal que, en maig de 1999, vaig presenciar en la Vall d’Aralar (en el terme d’Orkoien, Navarra). Per una banda, hi hagué un fet cultural en la part externa, detall que em recordava la figura sexual del boc; i, ja molt pròxims a l’edifici, u de signe eclesial, per mitjà d’una celebració religiosa que, anys a venir, jo enllaçaria amb la que té lloc en la vila valenciana Cullera (la Ribera Baixa) amb motiu de la festa dels Benissants (els Sants de la Pedra): una benedicció cap a la vall (en el cas navarrés, amb un cant en què es feia esment de l’indret). Aquesta cerimònia religiosa (potser, d’arrels paganes), com ens deia Pere Riutort, es podia fer en qualsevol moment, no necessàriament amb motiu del mes de maig.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)
La maternitat en els Pobles matriarcalistes, l’esperit comunitari i nens creatius
Un poema escrit per Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), extens, dividit per seccions amb estrofes i en què copsem trets de literatura matriarcal, és “Na Marió” (pp.15-28), dedicat “A la distingida dama Dª Maria Garriga de Conde”, a partir d’un “Fet viscut dels nostres temps”. Així, en la secció I, diu
“Nasqué, pot dir-se, de la mort,
del gran Montseny en les altures;
trobà per bres un rústec jaç,
per cobricel la roca pura;
si no rebé un sol bes matern
ja la besava un raig de lluna.
Dels xais novells el dolç belar
fou la cançó que l’adormia;
per mainader tingué un mastí,
una cabreta fou sa dida,
el peuet nu son joguinell,
la soledat sa companyia” (pp. 15-16).
Primerament, l’autora de Sabadell comenta que nasqué de la mort (i, per tant, connecta amb lo femení) i, com si fos el déu Sol en la cultura colla, baixa a la terra, al pla… a partir d’u dels símbols més tradicionals de Catalunya: el Montseny.
Igualment, com en més d’una llegenda, la roca (ací, empiulant amb el jaç) li atorga força… feminal. I, encara que no la besa un personatge humà i maternal, ho fa u que lliga amb l’obagor i que aporta una miqueta de llum a la foscor: la lluna, qui, així, li fa de mareta, mitjançant l’empelt entre el cel i la terra.
En acabant, veiem que la petitona aprofitava la creativitat per a adormir-se, mercé als bels i a la dolcesa dels anyells junt amb el gos (el mastí) que li feia de pare. Això sí: un pare que també exerceix funcions que, en altres cultures, es considerarien de dones i que, en canvi, en els Pobles matriarcalistes, són fetes bé per hòmens, bé per dones (tot i que, majoritàriament, com ara, mentres els nens mamen, a través de la progenitora).
Adduirem que una cabreta fa el paper de mama (ací, amb unes funcions de mare de llet o dida). Per tant, per una banda, apareix el pare maternal i, per una altra, la mare que acull bé la criança.
O siga que comencem la composició amb unes línies que, encara que trauen la figura del pastor (la qual, en algunes cultures matriarcals, és menor i va associada al fet que són seminòmades), no ho fa amb la del pastor idíl·lic que es passa el roser o que es limita a contemplar els estels i a tocar el flabiol com si fos el rei que, en lloc de fer les seues funcions de governador, d’organització i de regulador, es dedica a la cacera o bé a passar part de la seua vida entre dones dedicades a la prostitució, com ha ocorregut en Pobles no matriarcalistes.
Agregarem que, tot i eixa primera soledat de no viure amb la mare biològica, la veu compensada (i molt bé), com ho plasmen les línies que hem escrit, pel paper que li fa cadascú i que la xiqueta acull, aprofita i, al capdavall, en traurà suc.
És més: en aplegar l’hivern, tota eixa mena d’equip que viu junt amb la nina (na Marió), com en eixos Pobles del món en què es considera que l’educació dels xiquets ha de realitzar-se per part dels qui viuen on ell ha nascut, això és, per la comunitat,
“Al fosc recer del negre escon
en sent l’hivern l’arraconaren
(…) quan era lassa de plorar
els rulls del fum l’aconsolaven”.
I, quan ja s’acostava la primavera de la vida i de l’any,
“Esdevingué, per fi, el bell temps
i alçant-se un jorn, la petitona,
ranet de mur i a tomballons,
per cop primer va eixir a fora:
¡quina rialla que esclafí
signant al sol, la molt xamosa!”.
Al meu coneixement, podria tractar-se del bot del bressol al del moment en què, simbòlicament, obri la porta d’entrada a la casa i veu el sol primaverenc, el de la infantesa, com si fos un ritus de pas.
En qualsevol cas, la cabreta (un símbol maternal i que, en altres animals, apareix com la vaca, la qual també representa la fecunditat), de què ella beuria llet, li fa de mare com qui, enmig d’un escampat, es relaciona amb lo tel·lúric, amb els altres i amb el nen creatiu, sensible i de bon cor:
“i la cabreta des del prat
fitava els ulls en la petita” (p. 17).
En nexe amb aquestes darreres línies, diré que, per l’any 1996, llisquí un proverbi de la zona de l’Himàlaia que diu “Si voleu que una vaca siga vostra, deixeu-li tot un prat ben gran i ho serà”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)