Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Dones que tenen la darrera paraula en lo sexual, ben tractades i molt obertes
Música matriarcal en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, de Núria Feliu (1941-2022).
En aquesta obra, entre d’altres coses, es reflecteix en la sardana “El Cavaller enamorat” (p. 24), amb lletra i música de Joan Manén i Planas (1883-1971). Així, veiem que, tot i la força de l’home, és ella qui té la darrera paraula i, a més, qui venç l’altre. Diu així:
“Bell, jove, fort i galant,
el Cavaller que fou espill de braus
que guanyà cops mil, en justes, fama i honor,
brandint llança, espasa i escut,
ara l’amor l’ha vençut.
D’una nineta el jou
sofreix el Cavaller,
tan trist i enamorat,
que en perd el ser.
D’ella el castell, al lluny,
n’esguarda el fosc contorn;
i una nit i una altra
hi roda a l’entorn
i no té coratge, el míser,
per avançar…
I un jorn i un altre passen
sense dur al bell aimador
el conhort ansiat.
Ai! nina, (*) que n’has fet
del cor que al teu retens presoner!…
vindrà un temps que enyoraràs
el que sols per tu ha estat
Cavaller enamorat”.
Per tant, la trobada es fa de nit (moment del dia vinculat amb la dona) i ell no va un poc més lluny, amb intenció que la jove l’aculla per a festejar. Mentrestant, la fadrina té altres prioritats.
En aquesta línia, en la lletra de la sardana següent, “El saltiró de la cardina” (pp. 25-26), altra vegada, copsem que la dona és qui dirà si eixirà amb ell o no i, mentrestant, l’home ho desitjaria. Aquest tret ens plasma un Poble matriarcalista. En eixe sentit, cal dir que l’autor de la lletra, Josep Ma. Francès i Ladrón de Cegama (1891-1966), i qui posà la música, Vicenç Bou i Geli (1885-1962), havien nascut en el darrer quart del segle XIX, en un ambient que empiula amb el relat i amb moltes rondalles vernacles anteriors a 1932:
“Pageseta moreneta,
vull cantar-te una cançó;
vull dir-te d’una vegada
que també t’estimo jo.
Com es mimen i s’estimen
per les branques els ocells,
per què no hem d’amanyagar-nos
tu i jo com fan ells?”.
És ell qui ho demana a la minyona, partint de la semblança amb els ocells: tracte amb amor i amb simpatia.
A banda, el xicot procura que la jove relacione el present amb actes que fan les aus:
“No sents com refila la cardina
que en el niu s’enyora tota sola?
El company volgut de ploma fina
ha alçat el vol
de cara al sol i no ha tornat
i a cercar-lo ella ha volat.
Ja de retorn el gai ocell
refila entre les fulles,
fent saltirons va la femella
amb ell, l’ocell.
La-la-la”.
Igualment, li diu què comenta la femella al mascle que aplega al niu:
“Per què has trigat així?
Que manca al niu
del nostre amor, l’encís?
I ell li respon: Ocella, petita i bella,
seguim a saltirons
de nostres il·lusions l’estrella.
I tot saltironant per la verdor
canta l’amor: la-la-la”.
Aquesta verdor podríem empiular-la amb mitjan primavera (època simbolitzada per aquest color, el de les fulles que renaixen i el de les plantes que verdegen):
“Veig pageseta que et tornes roja,
tos ulls em diuen ben clar que sí,
com l’ocella a son ocell
tu m’estimaràs a mi.
Dels teus llavis un petó voldria jo,
tu m’has pres amb tos ulls negres el meu cor.
Ets ma vida, ets ma joia i mon tresor.
Com el cant de la cardina nostre cant
serà dolç, serà amorós i triomfant”.
Per consegüent, ell confia en la dona, qui és encisadora i, finalment, es podria dir que el jove li promet que la tractarà bé: el cant amorós i amb dolcesa. Es prioritza recórrer a un pacte (un detall molt freqüent en la cultura aborigen catalana), en què, això sí, al capdavall, es fa lo que vol la dona.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: (*) Hem afegit la coma i hem eliminat l’accent de “què” (la frase no és interrogativa), amb intenció de facilitar la lectura
Els Reis m’han portat un present: un bon son.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, amb aprovació de l’abadessa i la mare
Prosseguint amb el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, en el poema “L’Empordà” (pp. 19-20), de Joan Maragall i amb música d’Enric Morera i Viura, es reflecteix el sentiment de pertinença més enllà del fet de passar per l’Empordà i de qualificar-lo de noble, de camí, de drecera o, com ara, de palau del vent. Així, a banda d’escriure que
“pels cors penetrarà,
penyora s’anirà fent de germanor.
-Una cançó!”,
un senyal de confraternitat, addueix que
“A dalt de la muntanya hi ha un pastor;
a dintre de la mar hi ha una sirena:
ell canta al matí que el sol hi és bo;
ella canta a les nits de la lluna plena”.
Per tant, exposa símbols i els relaciona de manera encertada: lo masculí (dalt, pastor, muntanya, sol) i lo femení (dins, sirena, aigua, nit, lluna).
Afegirem que, després, tots dos fan un suggeriment i, al capdavall, s’atansen entre ells i ambdós són els forjadors de la terra de l’Empordà:
“La sirena es féu un xic ençà,
i un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla,
i de l’amor plantaren la cabanya…
Fou l’Empordà”.
I, així, amb un poema, per mitjà de símbols i de la mitologia, l’escriptor català connecta amb la terra i amb el compositor.
Un altra obra del mateix ram és “La sardana de les monges” (pp. 21-22), en què apareixen detalls relatius a l’espai de què es parla (ací, en nexe amb l’ermita de Sant Rafel). La lletra és d’Àngel Guimerà i la musicà Enric Morera i Viura. En aquest cas, la referència a les sardanes és manifesta:
“Sardanes com aquestes mai s’han sentit.
Fins les ballen els avis quan ve la nit.
I als genolls de la mare canta el petit”.
Aquests versos ens porten a pensar en la típica casa o masia en què vivien tres generacions i on la cultura tradicional passava de generació en generació i entre les tres.
Més avant, escriu sobre un temple religiós:
“En un coll de muntanyes hi ha un monestir.
De puntetes les monges van al jardí (…).
Les sardanes arriben fins als seus cors
amb gatzara i rialles dels balladors,
i entorn d’elles, els arbres, quines remors!”.
O siga, que la dansa es desenvolupa pròxima a un símbol femení: l’arbre i… en un jardí (un altre detall matriarcalista).
A més, veiem l’esperit comunitari i el contacte amb lo tel·lúric:
“Dues monges, a l’ombra, les mans s’han pres;
ja se n’hi ajunten d’altres, i altres després;
les de més lluny s’acosten; tothom ja hi és (…)
i sos peus en la terra, ni menys se’ls sent”.
En acabant, la festa aplega, fins i tot, a la màxima autoritat de les monges:
“Rondinant l’abadessa ja se n’hi va.
Sent-hi a prop, llagrimeja; no sap renyar,
que ella també n’és filla de l’Empordà”.
Llavors, com que l’abadessa se sent de la terra i l’estima, captem un altre símbol, el qual podríem entroncar amb una tradició ancestral i, possiblement, pagana: que la lluna (com si fos una mena de Mare Terra o, si no, de mare de les religioses), aprova l’actitud de totes les monges, catalanes. Per això,
“La lluna que s’aixeca, les monges veu.
Pel damunt de la tàpia la cara treu,
i els hi diu, bondadosa: -Balleu, balleu!”.
Això podria empiular amb uns versos de la sardana “La Maria de les trenes” (p. 23), amb lletra de Ramon Ribera i Llobet (1882-1957) i música de Josep Saderra i Puigferrer (1883-1970), quan diu que
“I ara que és mare la Maria l’hem de venerar
perquè el seu fruit d’amor el bressa tot cantant”.
Aquestes dues línies, encara que podrien evocar la maternitat, reflecteixen una manera de veure les dones i que atorga importància a la creativitat musical amb els nens i, de rebot, en la vida diària, puix que s’entén que el lligam mare-fill és com l’enllaç entre els fills de la terra i l’indret on viuen, és a dir, amb lo vernacle. En altres Pobles, la maternitat es veuria com una càrrega o bé com una prova feixuga; entre els catalanoparlants naturalistes, com una esperança en els fills, en l’esdevenidor.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Bon Nadal i que els Reis d’Orient vos porten algun present.
Sobre això, fa uns anys, una persona comentà al filòleg Josep Ma. Virgili i Rovira (a qui podeu llegir en Twitter) que els Reis d’Orient no existeixen.
Llavors, el lingüista li digué que li permetés conservar la part de xiquet que encara tenia.
Personalment, considere molt important fer possible que perdure u dels trets amb què associem la infantesa: la creativitat, entesa com un estar obert als altres, a la vida i, de pas, amb què establim un lligam de fidelitat amb la mare i, així, amb la Mare Terra.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra en literatura i música matriarcals del segle XX
Música en relació amb el sentiment de pertinença a la terra.
El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, de Núria Feliu.
En aquest llibre, a què accedírem gràcies a la generositat de Rosa Rovira, captem el sentiment esmentat. Núria Feliu (1941-2022), autora i editora de l’obra i cantant i actriu nascuda en el barri de Sants (en la ciutat de Barcelona), a què se sentia molt relacionada, inclou molts poemes escrits per catalans nascuts en el segle XIX.
Així, en el pròleg, l’artista comenta que pretenia plasmar “Versos que romanen prop del poble, acompanyant melodies de tots conegudes, i músiques amb ressons de la terra”. I, primerament, exposa la sardana “La Santa Espina” (pp. 17-18), amb lletra del poeta català Àngel Guimerà (1845-1924) i amb música del compositor català Enric Morera i Viura (1865-1942), la qual fou estrenada en 1907:
“Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
Déu va passar-hi en primavera,
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera,
i canta que cantaràs.
Canta l’ocell, lo riu, la planta,
canten la llunya i el sol.
Tot treballant la dona canta,
i canta al peu del bressol.
I canta a dintre de la terra
el passat jamai passat,
i jorns i nits, de serra en serra,
com tot canta al Montserrat.
Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol.
NOTA.- Segons l’equip tècnic de la celebració del cinquantenari de la mort d’Enric Morera, la darrera part del poema original de Guimerà:
I canta a dintre de la terra
el passat jamai passat,
i jorns i nits, de serra en serra,
com tot canta al Montserrat.
Fou canviada per Morera, per una altra de contingut més nacionalista:
Fill meu de Catalunya
vull veure’t gran i fort.
Fes cara als que l’ultragin
i per ella viu i mor.
Àngel Guimerà”.
Com podem veure, en la primera estrofa, hi ha una connexió entre el poeta i la terra, per mitja del sentiment.
Després, copsem una terra que renaix (la primavera), potser, fins i tot, en lo tel·lúric (per exemple, és època de creixement de plantes, d’arbres i de ressorgir fulles).
Igualment, trau un tema que va associat a la cultura matriarcalista: el cant mentres es treballa (molt habitual fins a mitjan segle XX) i quan la mare bressola el nen (això és, en la primera fase de la maternitat posterior al naixement). A banda, la terra té vida (ací, possiblement, en el sentit geogràfic, és a dir, en al·lusió a la Catalunya interior): tot el dia (tant en temps de claror com en moments de foscor) i, àdhuc, en indrets emblemàtics com el massís de Montserrat (lloc que té a veure amb el Monestir de Montserrat i amb Nostra Senyora de Montserrat, una marededéu trobada i patrona de Catalunya).
Quant als versos del compositor, són més bé patriòtics.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Celebraven ritus de pas o ho feien persones més grans
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿celebraven ritus de pas o ho feien persones més grans? Per exemple, de la infància a l’adolescència, tant en xics com en xiques.
Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes i Bon Nadal i Venturós Any 2025,
Una forta abraçada.
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 4 de gener del 2025 i posteriorment ens plasmaren “Els ritus de pas, bàsicament estaven lligats al cicle litúrgic anual de l’Església catòlica. Eren el baptisme, per una banda; i, per l’altra, la primera comunió i confirmació” (Daniel Gros), “No sóc un expert, però crec que no”, (Xev Riudavets Cavaller), “No ho recordo” (Joan Prió Piñol), “A casa meva, no es va fer mai” (Pilar Ortiz De Paz), “Jo recordo que, quan em va venir la regla, vaig plorar i enfadar molt, però tant la mama com la iaia treien ferro a l’afer,… tot dient ‘Ja ets una dona’. Jo [els vaig respondre]: ‘Una merda!'” (Montserrat Cortadella), “Que jo sàpiga, a la família, no se celebraven rituals en aquest sentit, ni tinc coneixement que es fes a Barcelona” (Rosó Garcia Clotet), “A la meva família, no es feia. Si més no, jo no en vaig saber de ningú” (Lui Sarrià), “No ho sé” (Rafel Gelabert).
Afegirem que el 4 de gener del 2025, ma mare, per telèfon, em féu un comentari en relació amb les paraules de Daniel Gros: “Exacte”. Igualment, em digué que, per exemple, el pas d’una xiqueta a adolescent (la primera menstruació) es veia com un problema, perquè la xica podia restar embarassada abans d’estar preparada per a respondre a un nounat.
A banda, en nexe amb la cultura maputxe, de què escriu Mariona Iribarren Nadal en la seua tesi “Dones , cos i ecologia. Dona arbre” (pp. 115-116), no digué res, però captàrem la gran diferència.
També li adduírem que, en un llibre de Pere Riutort per a l’ensenyament en el País Valencià (“Llebeig”), hi ha el relat “Fer córrer el temps” (pp. 41-42), de Carles Macià, en què un xic amb una bossa de pedres blanques i verdes se’n va a una altra terra, en què viurà un temps. I, en tornar a la seua tribu, el pare “llig” el missatge en una altra bossa: pedres blanques i vermelles.
Llavors, la mare li diu que, quan era un xic, se n’anà a l’altra terra.
Però que ara és un home.
Agregarem que, com li comentàrem, en la cultura lleonesa, encara se celebra el pas del xic de quinze o setze anys a la comunitat, al grup dels adults: ja és jove. Prèviament, fa un “pagament” pels drets, com plasma Francisco Javier Fernández Conde en el llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)” (pp. 400-401), fet que enllaça amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non. Més avant, l’autor parla de trets “característics de mites eròtics, propis de les cultures essencialment agràries” (p. 402).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i Bon Nadal.
El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i dones molt obertes
El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Sobre la terra i la llengua”, de Rosa Fabregat (1933-2024).
En aquest poema, el qual figura en la web “Quaderns Barri de Sant Magí”, de l’”Associació d’Amics de Sant Magí”, de Cervera (de la comarca catalana de la Segarra), com “Sobre la terra i la llengua. Rosa Fabregat. Pàg. 133-136” (https://santmagi.cervera.cat/quaderns-barri-de-sant-magi/quadern-num-1-any-2009/sm2009quadern_2-35-38.pdf/view), copsem el sentiment esmentat. Així, Rosa Fabregat i Armengol (1933-2024), posa
“SOBRE LA TERRA I LA LLENGUA
(…) Des de ben jove escrivia poemes tentinejants,
-Verdaguer era el meu model- que llegia en català
als meus pares i als meus avis.
(…) La llengua és la meva pàtria, la llengua que porto a dins,
la que mai m’abandonava, la que sempre em fa feliç.
La que brodo a la pantalla, la que brodava al paper.
La que porto dins de l’ànima, la que em batega a la sang.
La llengua i la meva terra que acull joves nouvinguts” (pp. 133 i 134).
És a dir, l’escriptora s’inicia llegint composicions de Jacint Verdaguer (poeta català del segle XIX, qui tenia molt arraïlat aquest sentiment i que, a més, fou recopilador de rondalles) i es desenvolupa en un ambient creatiu facilitat pels seus pares i pels padrins.
A banda, prefereix la llengua catalana, ja que, amb ella, plasma més l’escriptura. I, a més, comenta sobre una terra acollidora (un tret matriarcalista). Afegirem que vincula Catalunya amb l’obertura als altres:
“Som la terra acollidora que accepta totes les veus
i a poc a poc les fa seves i va barrejant les sangs
i els nous fills prenen consciència de l’esperit dels catalans.
Una terra que camina i ensopega ben sovint
amb els mateixos obstacles que la història va teixint,
per furtar-li la memòria i l’anhel de decidir.
No pot ser mai responsable de triar el propi destí”.
Per tant, trau temes relacionats amb la Catalunya del segle XVIII fins a la que ella ha viscut i, igualment, captem que els fills continuen amb l’esperit dels catalans.
Més avant, passa a la literatura catalana i a la figura del jardiner:
“I, en l’enllà de Ramon Llull -el políglot franciscà,
que alliberà presoners i emprà ferm la nostra llengua-.
(…) seré la jardinera d’un balcó ple de geranis
resistents al fred més viu. Són la mata de ginesta
(…) que perviu a la sequera”.
És a dir, empiula la terra amb la llengua i amb vegetació que reflecteix la fortalesa.
Adduirem que, en molts passatges del poema, també connecta Catalunya amb els immigrants, amb qui es mostra oberta:
“La nostra casa és la Terra i els seus fills som tots germans”.
En eixe sentit, al capdavall, comenta que la vida és el germà que aplega d’una altra terra.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Deien “sempre”, “mai”, “en absolut”… poques vegades
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien “sempre“, “mai”, “en absolut”, poques vegades?
Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i Bon Nadal i Venturós Any Nou.
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 3 de gener del 2025 i posteriorment plasmaren “L’única que no haurien dit és ‘en absolut’. Eren pràcticament analfabetes i els era totalment desconegut.
Bon any nou!” (Xec Riudavets Cavaller), a qui responguérem “Ho dic en el sentit de si eren taxatives”. Llavors, ens afegí “Crec que no. No n’estic segur”; “Síí” (Lola Carbonell), “No, no ho deien” (Marià Torell), “Les tres paraules, les deia molt la meva mare. Ho tenia molt clar. A més, el meu pare ho era encara més. La discussió era impensable” (Pilar Ortiz De Paz), “No. No les recordo taxatives. Sí dialogants, sempre deixant espai” (Quima Estrada Duran), “No ho recordo. Però, sens dubte, ‘sempre’ i ‘mai’ sí que ho van dir” (Rosó Garcia Clotet), “Bon dia, Lluís,
El ‘mai’ el feien servir, si no recordo malament, sobre coses molt concretes. Sobretot, quan es parlava del mal, de les mentides i cap al pròxim. Per exemple:
‘-Iaia: ¿tu diries una mentida per salvar-me?’.
‘-Mai. Hi ha altres arguments'” (Montserrat Cortadella). En relació amb les paraules de Montserrat Cortadella, ma mare em digué “De fer males passades o males actuacions. Si no vols anar amb mentires: ‘Mai, mai’, ‘En principi, no: no ho faria”. A més, posaren “‘Quasi mai’, sí. ‘Quasi sempre’, sí … En canvi, ‘en absolut’ no l’he sentit per boca de ma mare” (Joan Prió Piñol), “No especialment” (Lui Sarrià), “Sovint ‘sempre’ i ‘mai’. ‘En absolut’, no mai” (Joan Montpou), “En segons quins temes, eren taxatives; i, en d’altres, més o menys permissives…: ‘No prenguis mal!’, ‘Vols dir que …? Al pou, no vull que hi vagis de cap manera!’. Vull dir, si anàvem al pou del vernís o bé a rodar per la muntanya i hi havia masies abandonades i basses antigues de reg, que no hi entréssim…” (Daniel Gros).
En correus electrònics, el 3 de gener del 2025, comentaren “Sempre, mai, de cap de les maneres” (Miquel Vila Barceló), “Bon dia i bon any!
La mare deia ‘sempre’ i ‘mai’.
‘En absolut’, no li havia sentit a dir mai.
Una paraula que sempre deia era ‘suara'” (Rosa Rovira).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i Bon Nadal i Venturós Any Nou.
L’educació matriarcal, la maternitat i la creativitat del nen
Un altre poema que figura en l’obra “Un poc de molt i un poc de res”, de l’escriptor de Viladrau, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El mar, el desert i el riu eixut (pensament)” (p. 63), amb el tema de la bonesa i amb el de l’esperança, ja que, en paraules seues, l’ésser humà,
“damunt la Terra
és un riu erm
que sol florir
mogut potser
per l’esperança
d’un món més bo”.
Igualment, en la composició “Així sóc, així faré”(p. 67), el poeta trau detalls que tenen a veure amb lo matriarcal, com ara, la maternitat i el sentiment de pertinença a la terra:
“Calcaré més enllà
l’estimada mirada
gravada amablement
sobre la pell del roure
que senyala el sender”.
Aquests versos, entre d’altres coses, podrien tenir relació amb el nexe entre la mare i el fill: la mare seria l’arbre, ella educa el fill (el nadó) i, a més, ell copsa l’amabilitat de la dona. De fet, com podem llegir en l’entrada “Roure” en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, és símbol de força i, igualment, posa que “Hom encenia el foc fregant la fusta sagrada del roure; i el tió de Nadal, a molts indrets, havia de ser de roure. Seguint una vella creença, les dones que volien ser mares s’abraçaven a la soca d’un gran roure -o d’una alzina- per ser fecundades”.
Tornant a l’educació de la mare, més avant, Ramon Pagès i Pla, afig que
“Captaré, del consell,
la dolça saviesa
que el seny va construir
(…) glopejant esperança
i diu que sóc de fang,
d’aigua i un poc de química”.
Cal dir que, en molts escrits de literatura matriarcal, predominen la terra i l’aigua, dos detalls associats a la dona.
En el poema “He parat un instant…” (p. 69), Ramon Pagès i Pla escriu uns versos que podríem enllaçar amb el paper pedagògic de la mare:
“i viatjo de nou
per la gran senderola
que la vida ha forjat
agradosa i amable”.
Agregarem que l’amabilitat, l’esper, la natura i lo maternal apareixen en moltes composicions seues, per exemple, en “Feliç dia” (p. 70): la rosada, el bosc…, junt amb
“la nova vida amable
nascuda en un matí
de misteri que prega;
que torna el Sol novell
i vetlla el vostre dia
i el vostre sentiment;
i troba a sota l’ombra,
reconfortant també
la vida que comença
a moure al vostre entorn
el cel…, ple de puresa”.
Per consegüent, com podem veure, el matí simbolitza la infantesa, el nen que ha nascut (el novell) i que trau la seua creativitat (la relació, ací, “vetlla”) i que recorre a la mareta perquè l’encoratge. I ho fa acompanyat del bon cor del xiquet (la puresa que, tradicionalment i en lo simbòlic, està associada al cel) i la relació té lloc en la terra.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, l’esperança en la mare i la gratitud dels fills
Un altre poema de Ramon Pagès i Pla, el qual figura en el llibre “Un poc de molt i un poc de res” i en què també copsem el sentiment de pertinença a la terra, és “Terra de somnis”. Així, en la tercera estrofa, apareix un tret que té molt a veure amb el matriarcalisme (en relació amb el tema dels pactes i de les reunions) i amb lo maternal (representat per un arbre):
“Sobre el roure fidel que t’empara
feia festes l’esclat d’un estel.
I brillava la humil veritat;
la bellesa coberta de seda
revestia el repòs de l’arbreda
amb murmuris plens d’eternitat”.
És a dir, una veritat resultat de tocar els peus en terra (l’arbre no és trasplantat a altres terres) i el descans (simbolitzat per l’hivern, igualment, de la vida, o siga, la vellesa) va acompanyat d’una vida nova, d’un cicle (l’eternitat, per mitjà del naixement i de l’esperança) que evolucionarà cap a la primavera (la infantesa).
Per això, tot seguit, indica que
“S’escoltava la veu de l’encís
i les flaires del somni que impera…
La resposta de la primavera
respirava les flors d’un País (…)
i una nit perfumada d’estrelles
ressorgia… per fer-nos germans” (p. 58).
Per consegüent, aquest reviscolament podria empiular amb lo matriarcalista, per mitjà d’una mare que escolta el fill (l’encisament), en lloc de limitar-se a oir-lo, puix que ell és la llumeneta, el flaire i el primer pas cap a la primera estació de la vida. Aquesta mare, a més, serà la generadora d’eixe renàixer i ho farà de nit, en l’obagor, un altre detall matriarcal, en una foscor que fa rogle i que, de pas, salva el Poble. De fet, l’escriptor de Viladrau addueix
“T’he forjat País meu verd i nu”.
Una verdor com l’arbreda de març i una nuesa com la noblesa del nen.
Igualment, trau unes línies que enllacen amb el folklore català, com ara, amb les dones d’aigua, ací, potser després de bressolar (o d’alletar) un nadó:
“He callat pacient el demà
i la lluna disposta t’arbora
com la dama fidel seductora
que besant-te de pressa se’n va”.
Arran d’aquest ressorgiment, Ramon Pagès i Pla entra en el tema de Catalunya i de les arrels a què se sent empeltat: amb la mare, amb la llengua, amb lo vernacle i amb una mareta que, com en moltes rondalles, en llegendes, en poemes i en la vida quotidiana de catalanoparlants nascuts abans de 1920, dóna vida i esperança. Així, podem llegir
“Arrelada la parla, d’anhel,
sota l’herba encongida t’amara
per ungir-te amb l’amor net de mare
que desglaça el teu cos ple de gel.
I rebrolla la clara amistat,
i la bella i perduda pineda
com una heura enyorada s’enreda
encenent cants de fe i llibertat!
Nació del meu cor indecís…
T’he tingut en la pau vertadera,
i he onejat amb la teva bandera
quatre barres per fer-te feliç!”.
I, així, es reflecteix l’agraïment i el favor que el fill (el poeta) torna a la mare (l’acte en nexe amb la bandera, com a signe de victòria).
Finalment, altra vegada plasma aquest sentiment cap a una terra que li fa de sopluig, on qualla la seua creativitat i amb qui té un lligam fort, fins al punt que la tracta de Mare:
“Catalunya palau dels meus cants.
Ja floreixen, del seny, les roselles
i t’implora el futur meravelles
-Terra Meva!- de somnis gegants”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Bon dia de Cap d’Any, Bon Nadal i Venturós Any Nou.
assemblea-pagesa-6f (1)
Dones i pagesos amb esperança en la terra, en la natura i en el demà
Continuant amb composicions de la mateixa obra de Ramon Pagès i Pla, en “El poeta” (pp. 54-55), copsem que no sols la dona treballa fora de casa, sinó que ella té la darrera paraula. De fet, aquests versos poden evocar-nos la dita “L’home proposa i la dona disposa”. Diuen així:
“De la prada recull una rosa
que manté la fredor de la nit
i la lluna conrea i disposa
el silenci amarat dintre el pit”.
És més: com en narracions en què apareix un pou (que pot recordar-nos el pou de la vida i el nexe entre mare i fill durant l’embaràs), l’autor escriu que l’albada li escampa
“un plugim que asserena la mà
i s’ajeu sota l’ombra la vida
de l’avui que promet el demà”.
Aquestes paraules podrien empiular amb la sembra de desembre, en què el llaurador deposita l’esperança en les llavors (el semen) que colga en la terra (la Mare Terra).
Afegirem unes paraules que enllacen amb una de les estacions fosques (i ben considerades en els Pobles matriarcalistes): la primavera d’hivern.
“Dolçament has esperat la verema
per captar de l’oratge desprès,
fecundada, la mel del poema
que ha creat la foscor del no res”.
Quant a aquestes línies, direm que, tant si la mel ha resultat de l’obagor (de la dona), com si aquest aliment ha estat el generador de l’obscuritat, un tret femení ha creat un altre de la mateixa corda. Personalment, considere que la dona (ací, la Mare Terra) ha fecundat la mel, de la mateixa manera que ella té el nadó.
Ara bé, en el darrer vers, escriu que “Poesia ha engendrat amistat”.
Un altre tema que trau el poeta de Viladrau (i que es plasma en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920) és el servici, l’esperit comunitari, l’altruisme. Com a exemple, en el poema “A tu, amic voluntari” (p. 57), comenta
“Sempre ets allà al cimal on fas més falta
i a qualsevol regales l’esperit.
Poses la pau damunt la dèbil galtai
i la dolçor a la fosca de la nit.
(…) Has repartit el cor teu, solidari,
sense acceptar ni un míser pagament”.
Un altre escrit en el mateix llibre és “Alegrem-nos amics” (p. 60), en què exposa trets matriarcals, com ara, la bona compenetració amb la terra (com a Mare de lo que hi ha):
“Alegrem-nos d’haver complagut, de la serra,
(…) un bocí de record reconforta ‘La Perla’,
i la vida reneix embellint el terrer.
Alegrem-nos si un cant deixa anar la volada (…).
Alegrem-nos amics d’escampar com la grana
(…) perquè trobi el seu nord la llegenda germana
i ens ofreni novell el so dolç del matí”,
un matí i un naixement que connecten amb la infantesa, amb la primavera de la vida.
Adduirem que, en eixe ambient de joia, Ramon Pagès i Pla, igualment, plasma mots que tenen a veure amb lo tel·lúric i amb la natura: “el riuet”, “la flor”, “el Montseny”, “ens acull”, “el caliu de la pau precursora”, “tots plegats”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Bon Nadal, Bona Nit de Cap d’Any i Venturós Any 2025.
assemblea-pagesa-6f (1)
Poetes en pro de nous poetes i de la Mare Terra protectora i mare
Prosseguint amb l’obra “Un poc de molt i un poc de res”, de l’escriptor d’Osona, en la composició “Poetes podem ser tots” (pp. 51-52), es reflecteixen trets matriarcals, com ara, la tendència a un estil de vida molt més igualitari i no piramidal:
“Poetes podem ser tots
si afaiçonem a la cara
el sentiment que ens amara
malgrat de no escriure mots.
No cal que siguem lletrats,
ni que ens hi trenquem la closca (…).
Cal vestir la nostra llar
amb la paraula prou pura
si ens subjuga la natura
o l’ombra se’ns torna far”.
Com podem veure, la poesia no va unida a un grup reduït, ni molt cultivat en lletres. A més, es pot escriure o llegir davant d’un públic (quan parla d’afaiçonar) i empiular amb el cor, amb els sentiments d’altri.
Igualment, els versos poden ser senzills (com, molt sovint, es plasma en molts poemes de la literatura matriarcalista, en el sentit de tocar els peus en terra, de ser realista, de reportar sobre detalls de la terra o de la natura d’on es viu o d’indrets catalanoparlants).
A banda, la persona apareix subjugada, dependent, de la natura (la qual representa la figura de la mare) i enllaça amb la Mare Terra: l’home (no sols, com ara, el marit, sinó tot lo masculí) en depén. De fet, en els Pobles matriarcalistes, no s’explota i se li sol demanar permís, així com un fill, més d’una vegada, ho faria a la mare. I més encara: la natura és portadora d’esperança, de llum, ella fa de guia: la dona salva l’home i el Poble.
Tot seguit, Ramon Pagès i Pla trau el sentiment de pertinença a la terra (però en nexe amb la noblesa de la persona):
“Si cerquem la llibertat
per una raó ben noble;
si lluitem pel nostre poble
o la seva dignitat…”.
En acabant, exposa unes paraules que lliguen amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud) com també amb el cristianisme: la figura masculina baixa a lo tel·lúric (en terres ameríndies, mitjançant els raigs solars; en el Nou Testament, quan Déu descendeix i el Nen naix en zona terrenal). Així, diu
“Si amb la fe més natural
del mar baixem a l’entranya;
si lloem la llum companya
que ens enfila al cim més alt…”.
La llum (lo masculí) s’endinsa en una part molt interior de la dona (ací podria tenir relació amb la llavor del semen i, de pas, amb l’embaràs) i, després, en veure la llum (el moment del naixement del nounat) s’acosta cap a un altre espai que toca terra (el cim de la jovenesa madura físicament) i, així, no se’n va al cel.
En els versos següents, altra vegada, la dona (sia l’obagor, sia la mare protectora, sia la mare que engega, sia la dona cercadora) salva el Poble (i, per consegüent, l’escriptor Ramon Pagès i Pla):
“Si trobem dintre la nit
un instant que el cor defensi
i faci parlar el silenci
per descobrir l’infinit…”.
Això, en un ambient matriarcalista, el qual si, com indica l’autor (encara que no diga res sobre matriarcalisme),
“Si vivim per estimar;
si flairem camins de roses
i sentint aquestes coses
sabem riure o bé plorar…
Malgrat de no escriure mots
si el sentiment que ens amara
afaiçonem a la cara…
poetes podem ser tots”.
Per tant, el poeta, amb la mirada cap als oïdors que estan oberts a escoltar versos, no solament pot connectar amb els altres en un entorn suau, grat, noble i receptiu als sentiments externs, ans pot portar moltes persones a ser escriptors de composicions.
Com a afegitó, la primera vegada que escriguí sobre aquests versos (el 30 de desembre del 2024), pensí la tendència, en els poemes de línia matriarcal, a concentrar simbolisme en poques paraules i de manera pregona, en lloc de cercar el barroquisme en l’expressió.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Bon Nadal i Venturós Any 2025.
assemblea-pagesa-6f (1)