Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Dones amb molta espenta, molt obertes i eixerides
Doncs bé, Ramon Arozema, en una línia molt semblant, escrigué uns versos que diuen així:
“Jo sóc català
i porto espardenyetes
i, al que em digui res,
l’engego a fer punyetes”.
El 12 de maig del 2021, en el grup “Amics de les frases en català”, que, uns dies després, passaria a dir-se “Frases cèlebres i dites en català”, Francesc Castellano, un home amb molta espenta, escrigué una cançó eròtica que diu així:
“Mireu si són putes
les noies de Vic,
que una, a l’altra,
tiro-liro-liro,
que una, a l’altra,
es fiquen el dit;
més ho són encara
les de Tortellà,
que l’una, per l’altra,
s’ho fan xupar”.
I, a més, Francesc Castellano afegí un refrany: “’Les dones de Cubelles, cul i mamelles’ (Cubelles, el Garraf)”. Adduirem que, el 14 de maig del 2021, en el grup “Amics de les frases en català”, Esther Capdevila posà una dita eròtica que diu “La dot de Salselles, cul i mamelles”. Direm que Salselles és una població catalana.
El 22 de maig del 2021, quan publiquí en Facebook aquesta cançó sobre les putes de Vic i les de Tortellà, alguns dels comentaris que plasmaren foren, com ara, “Mare meua”, d’Ana Mompo (en el grup “La nostra música”), “Home,… allò de putes… La veritat que la lletra sembla la d’un reggeton actual. (…) I aprofito per dir que lo que són les dones de Vic i Tortellà és llestes. I autosuficients”, d’Eva Insua Diaz (en el grup “La Catalunya del Nord”).
Quant a les frases d’Eva Insua, un poc després de veure-les, li indiquí que, “En moltes rondalles valencianes de l’Alacantí, arreplegades per Ximo Caturla, les dones actuen amb molta espenta, són astutes i, fins i tot, s’ho trauen de les mans amb molta agilitat”. A més, Daniel Lucas Fuentes, en el grup “Apunts d’Història de Catalunya (la veritable)”, indicà que, “A Tortellà, anaven més enllà”.
El 14 de gener del 2022, per mitjà d’un missatge que m’envià Montserrat Cortadella, accedírem a una entrada del grup “Frases cèlebres i dites en català”, en què Jordi Saumell Soler havia escrit una cançó popular eròtica que diu així:
“Una noia molt bonica,
anava amb la figa a la mà.
El seu promès li va veure
i li va voler tocar.
La mare, molt enfadada,
al promès, li va dir:
‘Tu, a la meva filla,
la figa no li toques més:
pitja-la, pitja-la, pitja-la
que, si ets home d’empenta,
no hi fa res vagi forta’”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Rondalles en què el fill acompanya la mare i la dona salva l’home
Rondalles plasmades en el llibre “El rondallari català” de Pau Bertran i Bros (1853-1891).
Una altra obra que aplega rondalles, llegendes, tradicions, etc. del segle XIX, i recopilades pel folklorista català Pau Bertran i Bros (1853-1891), és “El rondallari català”, a cura de Josep M. Pujol i publicada per Editorial Alta Fulla, de Barcelona, en 1996.
Així, en la contarella “El fill de l’ós”, semblant a més d’una amb el mateix títol, veiem que “una vegada eren dos germans, un noi i una noia, i van dir al seu pare si els deixaria anar a cercar bolets. El seu pare, és clar (…):
-¡Aneu!
Fora que van ser, es van esbarriar pel bosc (…) i la noia (…) va trobar un ós que es va apoderar d’ella, se la va endur a la seva cova i hi va tenir un fill” (p. 3).
Com podem veure, l’estudiós parla de dos fills i, en acabant, només continua amb la filla, qui, a més, té un fill en companyia d’u dels animals que simbolitza l’hivern, la maternitat i la fecunditat: l’ós.
Llavors, com en altres contalles, “Quan aquest fill va ser gran, va dir a la seva mare que, allí, ell no s’hi volia estar. La seva mare li va respondre” (p. 3) i ell li fa una proposta que serà aprovada per la dona:
“-¿I perquè no ens en podem anar? (…) Anem, mare, anem.
-Bé, bé; anem, doncs” (p. 3).
Per consegüent, tots dos fan via junts.
“Ja són a ciutat. Aquest noi es veu molt valent i vol fer-se valer de la seva força” (p. 3), s’acosta a la casa de la vila a demanar-los una barra de ferro. I li la donen.
Quan ja feia una estona que caminava, troba un home que arrancava pins. En acabant, u que passava hòmens pel riu; després, un home que obria passos.
En un passatge posterior, troben una casa en un turó i es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra: “¿Veieu aquella casa que hi ha dalt d’aquell turó? Doncs aquella ha de ser la nostra pàtria” (p. 4) i capten un indret ple de viandes.
Més avant, apareix un personatge femení, el dimoni, i, com en altres moments, el fill serà l’organitzador, l’home amb espenta i el cap de colla, qui, al capdavall, el mor i el tira dins d’un pou (p. 7).
Igualment, el fill aplega els altres tres i els diu “l’he tirat a dintre d’aquest pou. Ara hem de baixar a veure si és ben mort (…), jo, per això, no vull res per força” (p. 8).
“A l’últim, hi arriba i es troba tres noies garrides, garrides i els demana” (p. 8).
Com que el dimoni no vol cedir les tres jóvens, el fill de l’ós es fa amb una de les dues espases que hi havia, li talla una orella i el diable li diu “te la fiques a la butxaca; si alguna vegada et trobes en tribulació, mossega l’orella i jo et sortiré i t’assistiré” (p. 9), uns mots que evoquen moltes narracions en què la dona salva l’home.
El fill, que pensava en la jugada que li podrien preparar els companys, tot i que ell hagués trobat les xiques, enganxa una pedra a la soga, els avisa i ells, a mitjan aire, la deixen caure. “Agafen les tres noies (…). Cap al poble i a entaular-se a l’hostal” (p. 10).
Ara bé: el fill remembra l’orella que li havia donat el dimoni, li demana i el diable li diu que els tres companys i les dones són en la vila. Immediatament, el xicot hi va i, àdhuc, mor les xiques, per la complicitat que havien tingut amb els companyons. És a dir: el narrador salva la mare i el fill.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
El primer nom prové de la mare
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre persones en què el primer nom prové de la mare, per exemple, en fills amb dos noms? Gràcies.
Ens ho comentaren el 16 de setembre del 2020: “Porte el nom de ma mare, davant; i el nom de mon pare, darrere” (Jose V. Sanchis Pastor).
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
En el meu mur, el 9 d’agost del 2025 posaren que, “A Mallorca, hi havia un ordre rigorós… La primera filla, nom de sa padrina paterna; la segona, nom de sa materna. I així.
Si aquestes el tenien compost, les nétes també.
Mumare és Joana Maria, com sa seva padrina paterna.
A pics, era un embolic entre pares, padrins i cosins, sa repetició des noms” (Maria Galmes Mascaro), “De mi, puc dir que tinc tres noms -sóc nascut el 1958-: Antoni, Juli i Vicent -canviats al valencià el 1984-. I cal tenir en compte que sóc el tercer home de set germans/es: Antoni (pel meu avi matern), Juli (pel meu padrí de bateig) i Vicent (perquè vaig nàixer el dia que se celebrava Sant Vicent Ferrer, que no el 5 d’abril)” (Antoni Pons Frígols).
Quant a missatges, el 9 d’agost del 2025 comentaren que, “A casa, vaig ser la primera de portar el nom de l’àvia per part paterna: Antonia. Els pares de l’àvia eren María i Josep. El pare es deia Joan. No continuaren gaire els noms per part materna.
La mare, Josefa (com sa mare); i el pare, Josep: Josefa, encara que l’àvia materna es deia Adela.
Jo sí que vaig dir que, si mai tenia un fill, es diria com l’avi per part paterna: Dídac. Els altres noms, al gust. I els avis, als dos fills: una, Anna; i l’altra, Maria. Abans era costum posar tres noms: jo sóc Antonia, Roser i Adela” (Antonia Verdejo), “Sí” (Lurdes Gaspar), “En néixer jo, mon pare -Joan- em va inscriure com a ‘Joan’…
En arribar a casa, la mare li va exigir a crits que anés a canviar el nom per ‘Joan Josep’, perquè son pare -mon avi matern- es deia Josep.
D’aleshores ençà, em diuen Joan Josep…” (Joan Marrugat), “Abans, quan batejaven o quan posaven el nom pel civil, tu havies de triar quins noms eren els que et representaven. A mi, em van posar Maria Dolors. Maria s’havia posat sempre.
En la tradició de casa meva, que som d’Osona, no havíem tingut mai noms compostos” (Maria Dolors Sala Torras), “Sí: el meu germà es deia Joan Josep. Va néixer el dia de Sant Josep. El padrí també es deia Josep” (Àngels Sanas Corcoy), “Bon dia,
Fins fa poc temps, els noms de fonts es posaven d’aquesta manera a Menorca:
– primer fill mascle, nom de l’avi patern.
– segon fill mascle, nom de l’avi matern.
– tercer fill mascle, nom del pare.
– primera filla, nom de l’àvia paterna.
-segona filla, nom de l’àvia materna.
– tercera filla, nom de la mare.
Els noms composts eren raríssims en temps reculats” (Xec Riudavets Cavaller), “Mon pare, sí; ma mare, no: era la tercera dels fills” (Octavi Font Ten), “Els noms de pila, del meu pare i del seu germà, vull dir, els noms en segona i en tercera posició, venien del costat paternal. Els primers noms eren noms mai donats, noms de moda al cine, o de literatura, suposi” (Lucila Grau), “No. Jo porto el nom d’una tia grega que morí en el part” (Lydia Quera), fet que, en paraules de ma mare, “Això també era costum”; “Bon dia, Lluís,
Era comú, en la majoria de llars. A casa, no i, quan em vaig casar, a la nena, li vaig posar el nom de ma germana, perquè m’agradava.
Quant al noi, va voler decidir el meu home i se li va posar el seu nom, en contra de la meva voluntat.
Però es va notar qui manava llavors” (Montserrat Cortadella), “Jo tinc més de dos noms: José, Andrés, Miguel i Liliano. El primer, per mon pare. El segon, pel pare de ma mare. El tercer, no ho sé. I el quart, per la comare. I els meus germans també tenien molts noms” (Josep Ferrer Ferrer), “El primer nom, a Mallorca, prové de la padrina paterna. Actualment, es perd, sols es conserva a les viles.
A Mallorca, es feia: el primer fill, el nom del avi patern; si era filla, de l’àvia paterna. El segon fill, el nom de l’avi matern i, si era filla, de l’àvia materna. Després, el tercer, el nom del pare o de la mare. Després, el del primer germà de l’oncle patern, etc…” (Margarita Frau Mir).
A alguns dels qui ens reportaren, els escriguérem que mon pare (nascut en 1942) té nom per part de la mare (el primer, Enrique, el del seu avi matern) i per part del pare (el segon, Luis, el de son pare).
En Twitter, el 9 d’agost del 2025 ens plasmaren “Ma mare, nascuda el 1926, es deia Maria Antònia: el nom de cadascuna de les seves àvies. I la meva padrina, del 1943, també. Eren cosines i compartien l’àvia de nom Maria” (Mosama59).
Finalment, ma mare, el 9 d’agost del 2025, per telèfon, em digué que “L’àvia Consuelo veié que no hi havia cap néta ‘Consuelo’ i, per això, mon pare volgué que jo ho fóra.
En zona valenciana, era més costum això, posar el nom de la mare”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
La mort en els Pobles matriarcals, la figuera i el retorn a la Mare
La mort i el retorn a la Mare.
En la novel·la “La mel i la fel”, de l’escriptora valenciana Carme Miquel, capim aquest tema. Així, al capdavall de la nit, Gràcia capta un perfum de figuera que ompli els carrers de la vila, corre a la cambra de la mare (Maria) i li diu que isca al corral:
“-No sent quina olor a figuera? No sap que és això…?
-Sí. Anem, anem a ca Malena” (p. 255).
Ambdues fan via i copsem que l’olor era més intensa com més a prop eren del casup de ca Malena Notenovio, una dona amb qui Gràcia havia compartit la seua infantesa.
“I la veuen. La veuen allà estirada a terra, de costat, arrimada a la soca de la figuera” (p. 256).
Tot seguit, veiem que més persones van cap al lloc i que Malena Notenovio “jeu estirada vora la soca de la figuera més gran del terme, ha constituït una presència constant en la vida de totes dues i ha estat lligada a molts dels esdeveniments importants per a elles. I els ulls se’ls omplin de llàgrimes a mare i filla” (p. 256).
Després de parlar Gràcia amb el jutge i de tractar amb sa mare sobre quina seria la resposta de moltes persones que coneixen la difunta, “Maria i Gràcia han decidit organitzar-li un vetlatori com cal i presidir elles el dol. I l’han amortallada amb un vestit negre i li han posat un rosari a les mans.
(…) la filla té una idea al cap i, en fer-se poqueta nit, diu:
-Mare: Malena hauria volgut que la soterraren ací, a la figuera, i no allà, al cementeri, on no hi deu haver ningú que la vulga. Per què no fem un clot?” (p. 257).
Per tant, hi ha un empelt entre la mare, la filla, la dona que s’havia mort i la figuera, u dels símbols femenins.
Llavors, la filla i la mare es posen a cavar, criden el marit de Gràcia, Vicent, i ell els ajuda a deixar-hi el cos.
Igualment, l’autora indica que “Tanquen el taüt buit i a Malena la soterren de vora a la figuera. En la copa, amagats per l’ample fullam, centenars d’ocells (…) piulen formant un càntic” (p. 257). Ara bé: de bon matí, el capellà, els escolanets i el soterrador s’enduen el taüt, a què les dues dones i Vicent havien posat un sac de terra.
Quant als pobres de solemnitat, van a la cerimònia i, en un passatge posterior, “han escampat per terra herbes de la muntanya collides pel camí. És primavera avançada i Malena Notenovio ha descansat ja d’aquest món. El seu cos jeu juntament amb el de Tasco. A la gran figuera, aviat li creixerà una soca nova” (p. 258).
Ben mirat, Gràcia evoca “La inclinada llosa (…) arrecerada al costat d’una gran mata de murta, on vas concebre el teu fill” (p. 263).
Finalment, la Mare Natura parla de Tasco i de Malena: “ell, convertit en arbre de vida; i ella, transformada en sava” (p. 279). Per consegüent, l’autora plasma el retorn a la Mare i, de pas, podem dir que en semblança amb el Poble colla, matriarcalista.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Jocs que reflecteixen el paper de la mare
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre jocs que reflecteixen el paper de la mare? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 8 d’agost del 2025 comentaren “A mi, joc com a tal, no exactament, però puc dir que, essent petit, jo tenia una nina i li netejava el cul i li posava bolquers. I mai, ni ma mare, ni l’àvia, m’ho van prohibir; al contrari, m’ensenyaven com posar els bolquers correctament” (Àngel Blanch Picanyol), a qui diguí “Molt interessant. Jo, quan era xiquet, jugava amb una cuina, fins que devia tenir uns deu anys. I ma mare no em digué res en contra” i ens agregà “Doncs, al meu fill, ma mare, per Reis, li va fer passar una cuina amb tota la fireta (tots els estris de la cuina) i es passava hores fent veure que cuinava i servia els plats”; “No gaire. No tenia gaire temps” (Àngels Sanas Corcoy), “No” (Lurdes Gaspar), “La mare sempre és una persona vital en la vida” (Roser Canals Costa), “Jugàvem a nines. I aquella mestra tenia totes les nines. Jo no era molt de cuinetes. Els nens i les nenes jugàvem al carrer: a pares i mares, a collir castanyes…” (Maria Dolors Sala Torras), “No” (Anna Babra), “Les nenes teníem naturalesa de mare, quan jugàvem amb les nines. La meva mare em va ensenyar a fer-los vestits” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Els rols dels infants estaven molt marcats. Jo, com a mascle, mai en vaig sentir parlar” (Xec Riudavets Cavaller), “En molts jocs, hi havia un que feia de mare, que era una mena de jutge del joc” (Emili Rodríguez Bernabeu), “No. Ja el vivíem” (Lydia Quera), “No ho recordo. Probablement, serien jocs adreçats a les nenes” (Joan Prió Piñol), “Als jocs, com no fos al de papes i mames…” (Montserrat Cortadella), “Ma mare conta que elles, amb una cosina més major, anaven a Pedreguer, a les festes, en ple estiu” (MCarmen Bañuls).
Adduirem que, com escriguérem a algunes persones, en molts jocs recopilats pel folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), n’hi ha de xiquetes i, fins i tot, de xics i de xiques, en què apareix la figura de la mare, qui reflecteix el model de vida matriarcalista, respecte al grup i respecte als personatges masculins.
En el grup “Dialectes”, el 8 d’agost del 2025 posaren “Sí. Com a joc, puc dir a sembrar alls o mongetes, que ho he fet. Si no, a cosir un botó a un ninot, arreglar les vores dels pantalons; seure’m en una cadira, mentre la iaia feia arròs a la cassola o una coca de pa amb anís i pinyons, o unes seques a la llar de foc amb una olla de fang.
O ‘Vine, que, si no saps ballar, no trobaràs cap xicota’: vals, pasdoble, etc., etc.
Sí: la iaia em va ensenyar a jugar.
Sé cuinar, sé ballar, sé cosir un botó o un petit estrip…
Mil gràcies,…iaies!!!!!!” (Joan Espinosa Vendrell).
Finalment, en paraules de mon pare, amb qui parlí per telèfon el 8 d’agost del 2025, aquests jocs en què la mare té un paper important com també una enquesta que havia eixit en el 2024 sobre el feminisme en Catalunya i de què li reportàrem, representen “Respecte” (sic) cap a la dona en la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana: https://x.com/Marc_Aragones/status/1919301038621728968?t=Rl_sObJicZME5NHAixDYHw&s=09.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Maternitat matriarcal, alletament, dides i la dona salva l’home
Continuant amb el tema de la maternitat, en el llibre “La mel i la fel”, l’autora trau la figura del marit de Gràcia, és a dir, Perejoan, qui dues vegades la veu que dóna mamar. Així, la mare li diu “-Ja ho veus: done mamar el meu germà. Ja té vora dos anys i mira’l que preciós està. Eh, Miquelet?; que veja Perejoan com eres de guapo…” (p. 236). “La segona vegada que ha trobat Gràcia ha sigut a casa de Maria Rosa. En aquesta ocasió, donava mamar dos xiquets alhora: el fill de l’amiga i una xiqueta acabada de nàixer, la mare de la qual havia mort en el part” (p. 237).
Un poc després, entra el metge, qui, de l’entrada estant, demana:
“-Com tenim la criatureta?
-Beníssim! -diu Gràcia-. Mama molt bé i mire que espavilada està.
Pere agafa la xiqueta en braços i, tot seguit, la gita sobre un bressol (…).
-Sí, senyor: esta doneta la traurem avant” (p. 237), amb la participació de les dues mares: Gràcia i Maria Rosa.
Més avant, el marit de Gràcia parla amb el metge i ell li diu que la dona “Té llet i prou. I, per a este poble, això és una benedicció. I jo, com a metge, no podia trobar un remei millor” (p. 238), mots que empiulen amb uns altres que, en un passatge posterior, diu al capellà.
Un altre apartat que hem triat en nexe amb aquest tema, és quan Gràcia, en casa d’una família rica, parla amb una dona, qui li comenta sobre un nin. La jove mare sent interés pel nen, “Treu el xiquet del bressol, s’asseu amb ell al silló (…) on abans seia la senyora, (…) i li dóna mamar. La criatura degluteix amb avidesa. Primer, d’un pit; després, de l’altre. S’hi assacia i s’adorm tranquil” (p. 252).
En la plana 253, el metge Pere entra en la casa, la senyora li diu que el xiquet ha mamat. Llavors, ell li indica:
“-Lamente molt haver-li-ho de dir: per la seua nora, podrem fer ben poc. Però el xiquet, el salvarem. El salvarem amb l’ajuda d’eixa jove que acaba d’eixir” (p. 253).
A continuació, la senyora li addueix que podrien cercar una dona de llet i Pere li agrega sobre la facilitat de Gràcia per a alletar i que ha salvat molts xiquets (aquest detall ens evoca que la dona salva l’home): “la seua llet ha fet que algunes criatures (…) ara visquen. I, com a metge que sóc, he de recomanar-li, a vosté, tot el que considere més convenient perquè el seu netet isca de perill. Mire: no hi ha cap medecina en el món que puga substituir la llet d’una dona sana. I eixa xica és la més sana de tot lo poble, li ho puc assegurar” (p. 254).
La senyora és oberta al fet que la xica puga entrar en sa casa i, per això, accepta la proposta de Pere.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Maternitat matriarcal, alletament, dides i tradicions vernacles
Reprenent el tema, però, orientant-lo cap a l’alletament i cap a la cultura vernacla en aquest camp, l’obra “La mel i la fel”, de Carme Miquel, inclou dues cosmovisions en la darreria del segle XIX: la del capellà (associada a la castellana, ací, simbolitzada per una llengua que no parla el Poble) i l’autòctona (la de les mares, la de les dones i la de la vila). Així, “El pare Elies, a l’altar, resa oracions en llatí mentre els fidels contesten a continuació: ‘Sant Blai gloriós, lliureu els xiquets de la tos’” (p. 224), detall que és com una mena de lligam entre les dones i els xiquets, entre el tronc i les fulles.
Altrament, “Arriba el moment de presentar les criatures a Sant Blai. Les dones, mares o padrines pugen els quatre esglaons que condueixen a l’altar, alcen els nadons cap a la imatge del sant mentre el rector els beneeix i tornen a baixar. En posar el peu al primer esglaó, els pits de Gràcia han començat a vessar llet. El seu fill, a l’olor de la llet, es desperta i comença a xuclar àvidament per damunt del vestit” (pp. 224-225).
I més: les dones més pròximes murmuren que “Gràcia, la germana del xiquet, té llet” (p. 225).
Un poc després, la mare biològica (Gràcia) capta que el fillet de Maria Rosa no para de plorar i la jove li ofereix l’altre pit: “Mentre sosté el seu Miquelet amb el braç esquerre, ha agafat el fill de Maria Rosa amb el braç dret, ha deixat una criatura sobre cada cama, s’ha descordat els botons (…) del cosset del vestit, s’hi ha tret els dos pits i ha donat mamar. Les dues criatures succionen amb gust.
(…) Totes les dones, posades en filera, passen per davant de Gràcia mentre el rector demana silenci i Maria Rosa plora i sanglota. El pare Elies sent una indignació immensa. ‘Filla de Maria la Moteta, havia de ser’ pensa. I recorda que ell havia amagat la imatge de la Mare de Déu de la Llet perquè ningú no poguera veure en pintura el que ara veien en realitat.
Els dos nadons continuen mamant i Gràcia, simplement, somriu” (pp. 225-226).
Més avant, l’escriptora exposa un fet de què ens han comentat sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: l’amistat entre la mare del xiquet (ací, Maria Rosa) i la mare de llet (Gràcia, per al nen que ploriquejava), quan la segona ha salvat el primer, qui, en aquest cas, es cria sa:
“Maria Rosa, jove prima de cara allargada, (…) encara que cinc anys més gran, ha convertit Gràcia en la seua confident” (p. 227).
No cal dir que, fruit de l’acord entre les quatre dones que sabien la veritat del naixement del xiquet de Gràcia, la mare, quan li demanen sobre com (sense ser mare, ni res), 1) davant la imatge de Sant Blai, havia alletat dues criatures i 2), quan les dones s’acosten a fer-li qüestions sobre criança, 3) en distints passatges, els parla (en l’obra, simbòlicament) com si ella fos la Mare Natura:
“A ella, van les mares, quan els fills ploren i ploren. Gràcia mai no les refusa, però sempre diu:
-Jo no sóc sanadora, però, ¿per què no li dónes una infusió de camamil·la a culleradetes?
O posant les mans en la panxeta i, prement-la suaument (…).
De vegades, és gelosia cap als germans menuts el que capta en el malestar d’alguns xiquets que li porten suposadament afectats de mal d’ull. (…) també diu:
-I abraça’l moltes voltes i fes-li festes, quan li’n faces a l’altre…
(…) Entretant, alleta el seu fill, el fill de Maria Rosa i una altra xiqueta. I les tres criatures es crien sanes i espavilades.
N’hi ha també que volen que Gràcia els solucione els problemes amorosos” (pp. 228-229).
En altres paraules, les dones de la vila cerquen la persona que consideren més preparada per a salvar els fills: bé recorrent a la saviesa ancestral (ací, la medicina natural), bé a la psicologia, bé a l’educació (les relacions entre els pares, principalment, entre la mareta i el fill), bé prenent com a positiu l’acte de contactar pell amb pell (mare i nin).
Hi ha una altra cosa que cal remarcar: Gràcia no es considera portadora de la veritat, ni sàvia en tot i, per això, quan apareix el tema de les amors (la sexualitat), aprofita, en part, les seues vivències (encara que no les diga) i els respon:
“-Ui!, si jo poguera apanyar això, ja m’hauria buscat un nóvio per a mi. D’això, qui n’entén és la Mora, aquella dona que viu allà i a l’altra banda de Montgó. Sí: eixa que diuen que té més de tres-cents anys. Ella fa beuratges i remeis d’amor” (p. 229).
Finalment, Carme Miquel mena uns mots al rector, a qui diu que, “cada any, els fruits tornen a créixer en les branques dels arbres i mostren la seua plenitud” i que “obris el teu cor als déus de la vida” (p. 230).
Agregaré que, el 6 d’agost del 2025, un poc abans de tractar aquesta secció sobre donar llet i, sense haver-m’ho proposat, pensí (i escriguí) que tres coses m’havien agradat molt en la vida (en les relacions interpersonals), àdhuc, quan era un xiquet d’uns deu anys:
“-Una mare explicant a un nen, a una qüestió que ell li ha fet.
-Una dona donant mamar.
-Una velleta al costat d’un nen”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Maternitat matriarcal, el part i els primers dies d’alletament
Continuant amb el tema de l’embaràs i amb el del naixement del fill, en l’esmentada obra de Carme Miquel, hi ha un passatge en què Malena Notenovio pensa en la mare del nadó i en com es desenvoluparà la seua vida immediata: “Ella no dubta que aquells presagis tenen a veure amb Maria i amb la seua filla, Gràcia. I espera ansiosa el dia que tornaran al poble per dir-los-ho. Però hi ha un senyal que la capfica: ara i adés, els núvols es tornen com ones de la mar” (p. 205) i representen la situació del xiquet, un poc abans de venir al món, dins la mare.
Unes pàgines després, l’escriptora ens porta a un apartat que ens remembra el tema de la maternitat en altres Pobles matriarcalistes. Així, comença dient que Gràcia, la mareta del nen, “s’hi sent part de tot allò. Com si ella mateixa, d’un moment a l’altre, anara a fer-se pedra de marge, arbre, herba de la muntanya o verderol cantador.
En una d’aquelles passejades, es posa de part. I jeu a terra, sobre la catifa blanca que hi fa la flor del ravanell, sota les rosades flors dels ametllers, amb olor a mel que, arrancades pel suau vent, li llancen damunt els pètals de les flors més marcides. Dos coloms hi voletegen” (p. 220).
Com podem veure, en aquests dos paràgrafs hi ha molt de simbolisme: el nexe amb la Mare Natura (mare-filla), la pedra (fortalesa femenina) com a part de l’indret, l’arbre (associat a la dona), l’herba (la vegetació, lo natural) i el cant de l’ocell (verderol, de color groc verdós) i no cal dir que el ravanell (una planta de color blanc i verd, colors que podríem empiular amb l’esperança i amb la innocència dels nins), la tardor i l’hivern (èpoques en què més abunda el ravenell i lo fosc) i, al capdavall, les flors de l’ametler (arbre vinculat amb l’hivern i amb febrer, un mes en la mateixa estació).
En acabant, Maria i Joana fan de comares de Gràcia i, “Entre les cuixes suaus color de flor, (…) apareix el cabet de cabells obscurs i cara morena del fill. El seu primer plor ompli els pulmons” (p. 221) i l’autora cita flors hivernenques que, “en aquestes terres, no necessiten esperar la primavera per brotar i tacar la muntanya d’esguits morats. És un ésser viu més entre la vida que pobla el Montgó i s’hi belluga” (p. 221).
Huit dies després del silenci de les tres dones, “Joana ha anat als corrals per trobar el seu marit i comunicar-li la nova.
-Demà, veges d’anar al poble i dis-li, a mon pare, que vinga, que ja té un fillet com un sol. S’ha avançat un mes.
-I com està ta mare?
-Beníssim: els dos estan molt rebé.
Quan Jaume passa a visitar el nounat, veu Maria gitada al llit, amb el xiquet a la seua vora, mirant la criatura amb cara de satisfacció. I veu radiant Gràcia, la germana-mare, ja reposada del part que ningú, tret d’elles tres i la tia Pepa el Francés, no coneix” (p. 221).
A continuació, Gràcia (la mare biològica) escampa la notícia per la vila, la gent es demana si Maria (qui és presentada com la mare del xiquet i que ho és de Gràcia), a la seua edat, encara tindrà llet. Llavors, la tia Pepa (la velleta que havia fet un pacte amb Maria i amb la jove Gràcia) explica “que no té llet, però, amb la de les cabres de Jaume (…), el xiquet està criant-se d’allò més bé.
Però és la llet abundant dels pits de Gràcia la que alimenta aquella criatura.
Ja de tornada al poble, quan arriba l’hora de mamar, bé la tia Pepa o bé la mateixa Gràcia, s’emporten el nadó del costat de Maria (…) i, en un racó de la cambra de dalt, la jove mare l’alleta.
(…) Tots els fils de la trama s’hi estan lligant i tot transcorre com les quatre dones còmplices havien previst” (pp. 222-223).
Mentrestant, la tia gran del nadó, “Se sent contenta amb aquella tasca seua (…), gràcies a la qual el xiquet no pateix de mal de panxeta” (pp. 222-223).
Per consegüent, capim un ambient favorable a lo maternal, a la protecció cap a la dona i a una consideració, quasi sagrada, 1) del fet de ser mare, 2) de la mare i 3) de la reproducció de la vida. I tot, en un entorn comunitari femení també habitual en altres Pobles matriarcalistes, com ara, entre els colles, en Amèrica del Sud.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Rituals de maternitat matriarcal i contacte mare-filla
Tocant altra vegada el tema de la maternitat en l’obra “La mel i la fel”, de Carme Miquel, en un passatge sobre la nit de Sant Joan, indica que les mares recomanen les filles que no es posen en contacte amb l’aigua (ací, la lletra negreta és meua): “Però les joves saben que el contacte amb aquest líquid, aquesta nit especial, els transmetrà bellesa i els evitarà mals. I saben també que, si banyen el cos sencer i l’aigua penetra per tots els porus de la pell, les seues entranyes seran més receptives a la formació de noves vides i esdevindran més fèrtils el dia que hagen de procrear” (p. 187). O siga que, per una banda, les fadrines prefereixen l’aigua i, per una altra, aproven la maternitat i el gaudi que, per a elles, representa tenir un fill. Això explicaria que, fins i tot, “pugen riu amunt per trobar bassals on poder banyar-se” (p. 187) i, de pas, introduir-se en la Mare (com si es tractàs d’un retorn a l’interior de la mare, ací, sense la participació masculina).
Igualment, l’autora ens parla d’un ritus que podríem considerar ancestral, a través d’una segona trobada amb la mare: “per eixugar-se, han eixit a les vores del riu, on hi ha camps d’herba alfals, una userda que les impregna de sentor verda quan elles s’hi rebolquen i hi redolen amunt i avall mentre s’enganxen a les seues pells les petites fulles. És un ritual que invoca la mare fertilitat. Gràcia sent que, per tots els seus porus, penetren espurnes de vida” (pp. 187-188).
Sobre el passatge anterior, direm que 1) la dona s’acosta a la vora del riu (com també ho fa en la cançó “A la vora del riu, mare”, amb què simbolitzem el pas de la infantesa a l’adolescència femenina i a la primera regla), 2) empiulen amb una herba de la família de les fabàcies, és a dir, de la branca de les faves, com si ho fessen amb la vulva (popularment, coneguda com “fava” i associada, com ara, a l’expressió “Tocar-se la fava”), 3) la userda, en la part on floreix, és de color verd (l’esperança en el futur fill) i morat (senyal de canvi, la mescla del roig i del blau), 4) captem una lloança suau a la Mare Natura i 5) les jovenetes (ací, representades per la figura de Gràcia) acullen moments de vida.
Unes línies després, Carme Miquel trau un altre personatge femení: la granota (“El raucar de les granotes n’és el més freqüent”, p. 188), ben vist en la cultura catalana (“Nadar com una granota”).
És més: aquest empelt mare-filla també és plasmat quan la jove Gràcia veu que un home l’ha deixada embarassada. Aleshores, Maria (sa mare) “vol donar-li confiança i, com tantes altres vegades, troba ocasió per a la intimitat i la sinceritat en el ritual de pentinar-li els cabells” (p. 189), detall que ens enllaça amb rondalles en què una velleta pentina una jove. Ben mirat, “la mare tranquil·litza la filla, li dóna confiança, s’identifica amb ella, li fa costat. L’acarona i la mira a través de l’espill.
(…) Gràcia experimenta una sensació de benestar. Mira la mare i somriu.
La prova de la granota ha confirmat les sospites. Quan l’animalet ha estat en contacte amb l’orina de Gràcia, hi ha començat a posar ous” (pp. 190-191). L’animalet era u dels volantiners que havia passat per la vila. Al capdavall, una altra dona (anciana i veïna) parla a la fadrina: que es lleve del pensament aquell passatge i que, com que la xicota vol tenir un fill, entre la mare de la xica i la velleta s’ho enginyaran i l’acompanyen. Per això, la mare diu a la xica:
“-Mira: ho acabe de pensar. El xiquet el pariré jo” (p. 195)
Així, tres dones fan un pla i reeixirà.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Maternitat matriarcal, empelt mare-filla i lligam dona-xica jove
Prosseguint amb el tema maternal, en el llibre “La mel i la fel”, de la valenciana Carme Miquel (1945-2019), hi ha una part considerable de pàgines en què és l’empelt mare-filla (també vàlid per al de mare-fill, tot i que, com en les cançons eròtiques, predomine més el de signe femení). En qualsevol cas, ambientat en la cultura autòctona en la darreria del segle XIX.
Així, escriu “Mireu Maria que, com una lloca amorosa i feliç, escalfa la filleta amb els seus pits suaus i l’alimenta amb rierols de llet blanca. Per a la nouvinguda, són els seus riuets, les seues muntanyes i les seues valls que l’acotxen i li transmeten la calidesa de les carícies” (p. 93). Cal destacar el vocabulari de la natura, com una mareta més.
Unes pàgines després, apareix l’alletament i l’educació maternal a una tia, com si fos una xiqueta crescudeta i que ja parla:
“-Vine, Jesusa, mira: ¿veus com mama la teua neboda? Mira la tia, filleta, mira la tia que et farà bones farinetes. Però, una volta t’hauràs fet fadrina, que ara no, ara tens la llet de la mare, bona cosa de llet. Veus, Jesusa? No se la pot acabar. No tingues recel, filleta. Ala! Xupla, reineta meua” (p. 100).
És evident el diàleg que harmonitza i que crea un lligam entre ambdues generacions i entre la part activa i l’observadora (la germana): “La germana mira el gran mugró rogenc del pit de Maria vessant una llet blanca que regalima mamella avall, fins que la xiqueta s’hi adorm amb el nas estacat en el peçó. (…) Per això, pensa Jesusa, a seus trenta-dos anys i, després de cinc parts, Maria encara resulta bonica” (p. 101). Per tant, capim una mena de deessa mare (mamelles riques en llet, com ho simbolitzaria el mugró, eixe punt de contacte entre “la fonteta” i la nina) i abundant.
Un altre passatge sucós en aquesta obra significativa en el camp del matriarcalisme català, és quan un xiquet posa l’ull en una pintura de la Mare de Déu de la Llet que hi havia en un convent: “una verge amb rostre ovalat i mirada plàcida (…), però mostrant un pit redó que la mà d’un xiquet, el Jesús, agafa com si fóra un got i se’l posa a la boca” (p. 105).
Adduirem que aquesta manera de tractar la relació mare-filla empiula amb lo matriarcal: 1) el fet que Nostra Senyora reunesca les dues parts de la persona (la receptiva i la donadora), 2) la confiança que els infants (ací, el Nen Jesús) tenen cap als adults (en aquest cas, cap a la mareta) i 3) la connexió entre tots dos (mare i fill) mitjançant el contacte físic i l’alletament.
Convé dir que aquests ambients que evoquen la infantesa, la dolçor i la paciència ens porten cap a un model de vida que, com copsem en la figura de la Mare Natura (en la comarca), diu que, a aquest xiquet curiós davant l’obra d’art, encara que l’allunyen d’on ha nascut i que siga petit, “no podran trencar-li les arrels enfonsades en aquesta terra.
(…) Tornarà alguna vegada als meus peus? Jo percep que sí. Hi tornarà i el seu retorn hi farà de bàlsam guaridor” (p. 105).
Àdhuc, hi ha un passatge en què una dona madura parla amb una jove que ha vist que el seu marit s’ajunta amb una altra. Llavors, el paper maternal fa acte de presència (però com un nexe entre maduresa i jovenesa que ens remembra festes patronals en què una clavariessa major acompanya una fadrina):
“-Però dona: no sigues destrellatada, que tens uns fillets que són una glòria i un home faener, templat i fort que et vol més que la vida.
-Un home que, de nit, se’n va al llit amb la meua germana” (p. 109).
La Mare Natura, que fa de mare de la comarca, diu que la jove casada continuava “notant olor a mare gran i trobares un cert descans en la teua angúnia. Hauries volgut romandre acotxada sobre l’ample pit d’aquella dona. Quan alçares la teua jove cara, ell t’eixugà les llàgrimes amb un mocador” (p. 110) i l’adulta diu a la xicota: “Món avant i cara al dia! Em sents?
(…) Maria deixà de plorar, s’eixugà els ulls color de mel i es posà a donar mamar un dels seus fillets, que començava a ploriquejar. Se sentia reconfortada i dirigí un somriure a aquella veïna gran, (…) a qui tota la vida havia tingut com una segona mare” (p. 112).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.