Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Pregàries, conjurs i religiositat popular matriarcal en el Rosselló
Tot seguit, tractem part del capítol “Pregàries populars o conjurs” inserit en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969). Així, en la introducció, hi ha uns mots sobre “en Jaume Rovelló, de Sant Miquel, prolífic informador de folklore i ‘curador’ afamat, si bé de religió poc canònica” (p. 412), paraules que evoquen la figura del capellà que, encara que exercia el seu càrrec religiós, ho feia de manera naturalista, en lloc de seguint la línia patriarcal procedent de fora i diferent a l’autòctona. A més, vindria a dir-nos que era molt obert al poble.
Quant a la seixantena de peticions sanitàries, la investigadora preferí parlar de “Pregàries populars”, terme a què l’editora literària addueix “Conjurs” (p. 412).
Sobre els informadors, àdhuc, n’hi ha u, François Vidalo, que havia nascut en 1833 i que reportà en 1925 (p. 414).
Ja en les primeres oracions que hem triat, n’hi ha una amb la paraula “font” (la marona, com a doll de vida) i amb el tema de la maternitat:
“Per la desllomadura (B)
Gloriós Sant Marc benaventurat:
de la font, nasquéreu;
de la font, sou nat;
d’aquella font tant pura,
senyeu la desllomadura.
Als qui, amb vós, creuen aviat,
el nom de Déu sia alabat” (p. 418).
Encara que és cert que un home guareix, també copsem que qui ho ensenya i qui, com aquell qui diu, li dóna forces per a fer-ho possible, és un personatge femení.
Ben mirat, hi ha altres trets vernacles, per exemple, en “Per l’enrelladura (A)”, lligada a “Quan, tot llaurant, n’hom pica una vaca amb la rella sense girar la bèstia en el mateix sens que anava” (p. 419). Vaca, llet, mare,…
Llavors, la lletra diu que, en Betlem, hi ha una nina que cus, una que fila i una que guareix l’enrelladura. I, més encara: en aquests mots a pronunciar, cal “Agafar un punyat de terra i el gitar sus del peu picat. La vaca és guarida sul colp, no va ranca, ni coixa” (p. 419). És a dir, cal preservar la mare, la fecundació i… aquesta pervivència és fruit del contacte de la terra (l’arena) amb l’animalet. O siga que una part tel·lúrica de la vida salva la vida terrenal de la fauna.
En aquest punt, no prescindirem dels versos exposats en la pregària “Per la cremadura (F)”, en què altra vegada apareix el vincle mare-fill i pare-fill (però amb el pare fent papers femenins, un signe matriarcalista):
“Nostre Senyor i Sant Pere
baixaven per una llar avall.
Trapen un infant
(que és) cremat de peus i mans.
Nostre Senyor diu a Sant Pere:
-Pere: arramassa aquest infant,
cobreix-lo d’un llinge blanc
i serà guarit de peus i mans” (p. 421).
D’aquesta manera, com en moltes rondalles amb Jesús i Sant Pere passejant per terres catalanoparlants o, si no, pel món, Nostre Senyor 1) fa el paper de mare, connecta amb el Poble de la zona, té un caràcter amable i, ací, ben mirat, 2) en pro dels xiquets i dels més desvalguts (li indica que arreplegue el nen), 3) ordena, cordialment, que el deixeble cobresca amb roba interior el nin (“linge”, en francés, d’on prové la paraula “llinge”), 4) que la color siga blanca (associada a la innocència, al cor net, a la puresa) i 5) que el xiquet, pròximament, puga tenir útils els peuets i les manetes.
Al capdavall, com a mostra de l’antiguitat i de la transmissió d’aquestes pregàries i d’aquestes oracions, en la pàgina 422, la folklorista posa “Pere Malirach. L’ha aprés de son àvia Francesca Soler-Borrat”, això és, d’una dona nascuda, possiblement, en els anys vint del segle XIX, puix que la mare de l’informador era nada en 1852… Açò, junt amb altres exemples, ens permet veure fins a quin punt, en el primer terç del segle XX, encara perdurava cultura ancestral de segles arrere i que havia passat, principalment, via maternal.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Els jutges en la Catalunya anterior a 1714
Un escrit de Ramon Berenguer III, amb lleugers retocs lingüístics, hui, 30 d’octubre del 2026: https://x.com/RBerenguerIII/status/2116109892331213176?a=WfgT9LEm3W5DouV2QwY&s=19.
****
<<¿Saps que, a la Catalunya d’abans del 1714, era IL·LEGAL que un jutge et mantingués en presó preventiva més de 30 dies sense sentència i que, si t’absolien, tenies dret a sortir lliure al minut zero sense pagar NI UN DINER de costes judicials ni de carcellatge?
És un dels drets fonamentals més avançats d’Europa que ens va robar el Decret de Nova Planta de 1716: el nostre HABEAS CORPUS CATALÀ i la prohibició d’arruïnar els innocents als jutjats!
Mentre, a la Castella absolutista i inquisitorial, et podien podrir durant anys en una masmorra secreta sense dir-te ni de què t’acusaven —i, encara que sortissis innocent, t’obligaven a pagar el sou del carceller i dels escrivans abans d’obrir-te la porta (de manera que els pobres romanien tancats de per vida per no poder pagar les costes de la seva pròpia presó!)—, les Constitucions de Catalunya (Llibre IX de la Compilació de 1704, amb lleis de 1564, 1585, 1599 i 1702) blindaven la llibertat física del ciutadà amb ferro forjat:
⚖️ 1. EL TERMINI SAGRAT DELS 30 DIES (L’Habeas Corpus català):
Cap jutge reial, ni baronial, podia mantenir un català empresonat en un procés sense publicar l’enquesta i dictar resolució dins dels terminis taxats (30 dies hàbils per a tancar i publicar el procés!). Si el jutge s’endarreria per mandra o mala fe, queia en contrafacció, el pres havia de ser alliberat sota fiança o absolt, i el jutge pagava els danys de la seva pròpia butxaca!
🔓 2. PROHIBIT FER PAGAR A L’ABSOLT (Llibertat immediata i gratuïta):
Les nostres Constitucions (Corts de Montsó de 1585 i Barcelona de 1599) prohibien terminantment els carcellers, algutzirs, notaris i jutges retenir cap pres absolt o amb causa sobreseguda ni un sol minut per reclamar-li «drets de carcellatge», menjar o costes processals! A Catalunya, si eres innocent, les portes de la presó s’obrien de bat a bat a cost zero!
🛡️ 3. L’ADVOCAT I PROCURADOR DELS POBRES PAGAT PER L’ESTAT:
Per evitar que la justícia fos només per als rics, la Generalitat i el Consell de Cent pagaven amb sou públic fix l'»Advocat dels Pobres» i el «Procurador dels Miserables», que tenien l’obligació jurada de visitar les presons cada setmana per defensar gratuïtament qualsevol detingut sense recursos i denunciar qualsevol abús dels oficials reials!
⚔️ DEL 1716 A L’ARBITRARIETAT ESPANYOLA D’AVUI:
Quan Felip V ens va ocupar militarment i violentament i va imposar la Nova Planta el 1716, va abolir d’un cop de ploma aquestes garanties: van arribar les presons secretes a la Ciutadella i a Montjuïc, les detencions governatives indefinides i la justícia castellana on el súbdit era culpable fins que no pagués el contrari.
I, d’aquella matriu de 1716, beu el règim del 1978 actual: un Estat espanyol on avui mateix et poden tenir fins a 2 i 4 ANYS en presó preventiva sense judici (com hem vist amb tants presos polítics i ciutadans innocents represaliats!), on, si l’Estat o Hisenda et porten a judici i guanyes, gairebé mai recuperes el dineral que t’has gastat en advocats i procuradors, i on cap jutge paga de la seva butxaca quan t’arruïna la vida amb una instrucció prospectiva com la de tants casos recents que tots coneixem!
A la Catalunya sobirana del 1706, la llibertat d’un ciutadà era sagrada i el rellotge corria en contra del jutge; a l’Espanya del 2026, el rellotge i la factura corren sempre en contra teva!
Per això, a la QUARTA COMPILACIÓ, per fer efectiva la República de l’1-O mitjançant la restitució de les nostres Constitucions, recuperem aquest escut:
👉 Presó preventiva excepcionalíssima amb terminis breus i improrrogables sota pena d’inhabilitació del jutge.
👉 Indemnització automàtica i rescabalament del 100% de totes les despeses en 72 hores a tot ciutadà absolt, pagat pels magistrats o fiscals si hi ha hagut mala fe (Purga de Taula)!
Fa 320 anys, érem ciutadans lliures amb més garanties judicials que avui sota el Tribunal Suprem espanyol. Restituïm la Llei Catalana passant a la nova llei catalana! Visca les Constitucions de Catalunya!>>.
Deien «L’home fa la dona, la dona fa l’home»
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien «L’home fa la dona, la dona fa l’home»? Gràcies.
Figura en el llibre «Encisam de totes herbes» (p. 402), de Joaquín Martí Gadea, publicat en 1891.
Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 30 d’octubre del 2026 comentaren «No» (Lurdes Gaspar), «Jo no parlava massa de coses de sexe, ni res de tot això» (Àngels Sanas Corcoy), «Ho desconec» (Xec Riudavets Cavaller), «No, però deien una frase preciosa (no sé si relacionada): ‘Val més dona que diners i home que hisenda’: Val més una bona dona que t’estime que una dona que tinga molts diners però que no estiga per la família. Igualment, és millor un veritable bona gent que un mala bèstia amb moltes fanecades (en aquell temps era lo que es valorava)» (Josep Ferrer Ferrer), «La dona fa l’home» (Montserrat Cortadella), «No ho havia sentit mai. Em sap greu» (M Pilar Fillat Bafalluy), «Sí que l’havia sentida dir a casa» (Joan Prió Piñol), «D’això, sí que n’he sentit parlar alguna vegada. De fet, si s’avenen, l’un fa l’altre!!!!» (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), «No ho he sentit mai. Parlaven més de lo que es vivia dia rere dia» (Rosó Garcia Clotet), «Sí. Jo crec que ho sentia dir a la meua iaia. Però jo crec que era una frase feta, com la que diu que ‘Darrere un gran home, sempre hi ha una dona'» (Reme Canet), «No. La meva àvia sempre deia que la dona es fa a ella mateixa i que és el que desitja ser» (Lydia Quera).
En el meu mur, el 30 d’octubre del 2026 plasmaren «‘L’home fa la dona’. El pare encara ho diu» (Neus Romero).
Finalment, la mare, el 30 d’octubre del 2026, per telèfon, em digué «No ho he sentit mai». I, en relació amb els mots de Josep Ferrer Ferrer, ens agregà que «Quan u cerca una parella per diners, els diners es poden acabar, però no lo que u sàpia (manual o intel·lectual). Les persones, per damunt dels diners i no encegar-se a casar-se amb algú perquè siga ric». Altrament, ens afegí una cançó:
«Me donares carabassa
i me s’ha tornat meló:
més m’estime carabassa
que casar-me amb un pendó»
i unes paraules de ma àvia materna (1910): «Em casí per descansar, en el llit feia feixcar». O siga, que es dedicava a «Preparar l’espart per a lligar les tomateres» (sic).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Dones garrides, que salven, ben considerades i la dansa
Una altra composició que figura en el llibre «Folklore íntim del Rosselló», recollida per Simona Gay (1898-1969) i en què capim trets matriarcalistes, és la variant J per a un minyó, quan, en nexe amb el xicot, indica que ell ha gaudit de la dansa (una part de la vida associada als Pobles matriarcals):
“Sempre ho seu i ho sou estat,
oia i la dansa us agrada;
sempre ho seu i ho sou estat,
oia la dansa us ha agradat,
us ha agradat” (p. 398).
En un apartat amb cançons sota l’entrada “Per una minyona”, amb signes en què la dona és ben considerada (ací, una joveneta), la lletra, transmesa per Emilie Naudeillo (nada en 1874), posa
“Sou petita i sou bonica,
bé fareu quan sereu gran;
ara, que sou petita,
els fadrins enamorau” (p. 400).
En acabant, en la versió B, es reflecteix que la dona (simbolitzada per una perdiu, com en una cançó valenciana en què el mot és “perdiueta” i es remarca la garridesa de la xica) salva l’home:
“Qui en pogués haver un cabell
d’aqueixes trenes tan rosses (…).
Qui ne pogués haver una ploma
del pit d’aqueixa perdiu:
qui ne pogués haver una ploma,
de mort, se tornaria viu” (p. 400).
Per consegüent, el terme “viu” enllaça amb un home.
Ben mirat, en dues composicions posteriors, la folklorista catalana Simona Gay agrega una lletra que destaca part de les qualitats de la fadrina. Com a mostra, en la primera, diu
“Boniqueta en seu, minyona:
a la fe, bé m’agradeu,
no voldria sinó una unça
de la gràcia que porteu” (p. 400).
Àdhuc, hi ha cançons que afigen que aquesta boniquesa fa que “els vostres festejadors / ne van de mil en mil” (p. 402) i que les ajudarà a casar (p. 402).
Finalment, hem triat una cançó vinculada amb el mes de la mare, això és, amb maig, també ensenyada per Emilie Naudeillo (dona nascuda en 1874):
“Boniqueta sou, minyona,
com el cel és estelat:
cada pit, una roseta
collideta al mes de maig” (p. 402).
No deixarem fora que el pit va unit a les mamelles i que, en aquest cas, a més, ho fa amb el mugró (la rosa), el punt per on mama el nen i que, en la composició, empelta amb la jovenesa.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Maternitat, dones que salven, garrides i ben considerades
Tornant a composicions en el llibre «Folklore íntim del Rosselló», la folklorista Simona Gay n’arreplegà, per exemple, en què es plasma la maternitat d’acord amb dues dones, nascudes en 1849 i en 1874 respectivament, com ara, en “Per un bateig», quan diu
«La senyora llevadora,
molt de gràcies ne pot fer
a l’humil Verge Maria,
puix que tot li ha anat bé.
Maria, quan vàreu néixer,
Maria vos posaren per nom,
Maria vos han cridada,
la més bonica del món” (p. 394).
Així, per una banda, apareix l’agraïment de la comare a la Mare de Déu pel bon part i, per una altra, com si fos un perllongament d’aquest detall a la Mare, la dona és ben considerada i li tira floretes.
En la cançó següent, amb diferents lletres, una dona (les amors) salva un xic:
“Per un minyó
A
Qui vos ha passat l’aigua,
jove, tan matí,
qui us ha passat l’aigua,
jove, per venir?
No hi ha pont, ni barca,
jove graciós;
no hi ha pont, ni barca,
sinó les amors” (p. 394).
I, en la versió D d’aquesta composició, com si fos un comentari entre adults (possiblement, entre dones), amolla
“Qui és aqueix jove,
de sa gent, estimat,
Déu li doni una minyona
que sigui de seva edat.
Que sigui de seva edat
i al gust de la seva gent.
Déu li’n doni una minyona
de molt bon enteniment” (p. 396).
Sobre aquests darrers versets, el 28 d’octubre del 2026, mentres preparàvem l’anàlisi de la lletra, veiérem que, per damunt de la bellesa, hi ha un eixart entre el cap (el coneixement) i el cor i que faça bona lliga amb molta gent, puix que ell és ben rebut, trets que empelten amb el matriarcalisme.
Uns altres versos sota el mateix títol (ací, la variant I) són de caire eròtic i els transmeté Emílie Naudeillo (nascuda en 1874), en què la dona té la darrera paraula:
“Si jo n’era donadora
d’un clavell que tinc a l’hort,
el donaria a n’aquest jove
que, de mi, tingués record” (p. 396).
Podríem parlar d’un present masculí (el clavell) que ell rep del personatge femení (l’hort, associat a la vulva).
Continuant amb aquesta mena de deixa i amb “Per un minyó”, hi ha la cançó que ensenyà Maria Vergès (nada en 1862) i pareguda a una que hem posat abans:
“Si jo n’era donadora
de donar el que voldria
a n’aquest galant fadrí,
donaria una minyona
de molt bon enteniment
que fos al gust de sa cara” (pp. 396 i 398).
Així, altra vegada, la garridesa i el seny van units i la dona, com si fos la mare que alleta el nen, és qui cria, qui tria i qui determina el futur del fadrí.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Informadores, cançons de bateig, maternitat i la senyora núvia
Revenint a l’apartat de l’obra «Folklore íntim del Rosselló» en què tracta sobre les pabordesses, la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969) també escriu
“La Maria Bassó, (…) en 1876, (…) era molt discreta. Em va dir cobles de les més antigues: ‘Dama de valia, / dama de valor, / la més gentil dama…’” (p. 380).
En acabant, posa que, en 1963, “vaig veure, a la carretera de Planès, dues dones d’edat (…) semblaven talment les velles majorales conegudes en 1937 que feren reflorir el temps passat i, naturalment, els vaig parlar com si les coneixia: eren les nebodes de la Maria Vergès de Planès, la Maria i l’Anna Pyguillem. És elles que m’han fet conèixer les darreres majorales. (…).
Maria Barderis [ , nascuda en 1881] (…). Fa gràcia la vivacitat del seu gest i del seu parlar. Retroba la tonada alegre de les cançons del pandero i recorda (..) el temps vell: ‘Ja el fèiem batre, el pandero; ja el tocàvem i colp del fer sonar el pandero amb els cascavells i una cucarda de roses que hi havia al mig. Tot saltava i ballava. Ja l’havíem fet espolsar el pandero!’” (pp. 380 i 382).
A continuació, afig dues dones que li reportaren sobre lletres en nexe amb el bateig:
“Maria Gaillarde [ , nada en 1885], (…) recordarà la cançó per al bateig en 1963: ‘’Déu li do ventura / a l’infant que és nat…’.
I la Margarida Terrade diu la seguida a la llevadora que portava l’infant a batejar: ‘La senyora llevadora / molt de gràcies ne pot fer / a l’humil Verge Maria, / puix que tot li ha anat bé’” (p. 382).
Al capdavall, la investigadora informa que “La Josefina Gaurenne era de les darreres pabordesses; hauria refusat de tocar el pandero en 1912 (…). La darrera pabordessa de qui m’han donat el nom seria Honorina Galté, nascuda en 1892” (p. 382).
Unes pàgines després, entra en cançons. Sobre la primera que escriurem, “Per la Mare de Déu”, transmesa per Emilie Naudeillo (nada en 1874), reflecteix el costum matriarcalista de contribuir:
“La Verge en teniu a taula,
que li’n faci caritat,
cada u del que voldrà” (p. 388).
Un altre tret que capim és que on va la corda, va el poal. Per exemple, en la composició “Per al vicari
(…) Quan vostè ne treu la missa,
los àngels li’n van davant,
també la Verge Maria;
quina ditxa companyia” (p. 390).
En passar als versos musicals de “Per la núvia” (p. 392), hi ha la variant A, en què copsem el sentiment de pertinença a la terra i uns mots que ens evoquen la figura de la senyora ama (la mestressa):
“La senyora núvia,
mireu-la com va;
amb tanta hermosura,
bé la’n pot portar.
Nuvieta, nuvieta,
casadeta us han,
la casa del pare,
no l’oblideu mai” (p. 392).
I, en la variant B d’aquesta cançó, hi ha uns versets de dues dones nascudes en el darrer terç del segle XIX en què captem unes línies que apareixen en més d’una composició: la dona sota un roseret, el qual, poc o molt, fa el paper d’arbre. Així, diu
“-On dormirà la núvia anit?
-Sota d’un roseret de roses.
-On dormirà la núvia anit?
-Sota d’un roseret florit” (p. 392).
Per consegüent, aquests versos empelten amb la primavera, època en què floreixen les plantes i els arbres.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
«La llibreta de les mides de la mare…» (1928)
«LA LLIBRETA DE LES MIDES DE LA MARE…»
La nit del 25 d’octubre del 2026 accedírem a un escrit (ací, amb lleugers retocs lingüístics) que eixe dia havia plasmat Marisol Sanahuja Vicent en el grup “El refraner valencià!!!!” i que rebé molts comentaris (entre d’altres, u que ens féu aleshores). Tot seguit, exposarem l’intercanvi que tinguérem tots dos en relació amb aquests detalls de sa mare (nascuda en 1928). Deia així:
«La llibreta de les mides de la mare…»
Temps arrere, regirant els calaixos dels armaris de paret de ca ma mare, allí on es guarda l’obra bona, els coberts i els plats que només es treien en els dies importants, m’he trobat amb una coseta que m’ha omplit el cor de records: la llibreta de les mides de ma mare.
Una llibreta senzilla, d’eixes de tota la vida, en què anotava les mides per a fer les pastes, les mones i els pastissets de Nadal, picadetes, salses i abeuratges. La guardaré amb molt d’afecte perquè, entre les seues pàgines, no sols hi ha farina, sucre, oli i ous…: hi ha un trosset de la meua mare i de tota una vida.
És escrita mig en valencià i mig en castellà, perquè la mareta no sabia molt de lletra, però… quina gràcia tenia per a la cuina! Ella no havia de menester grans llibres, ni receptes complicades. Tenia les seues mides ben anotades i, sobretot, unes mans que sabien el que feien. De lletra, potser no en devia saber massa, però, de cuinar i de posar amor en tot el que feia, en sabia un cabàs. I no s’enganyava mai en les mides!
¡Quantes vegades devia haver obert esta llibreta per a preparar aquelles pastes que omplien la casa d’oloreta bona! ¡Quants Nadals, quantes mones, quants moments compartits al voltant de la taula!… Són coses que, quan les vius, pareixen de cada dia, però, amb el pas del temps, descobreixes que són els tresors més grans que tenim.
I és que, de vegades, cerquem els records en les fotografies, però també viuen amagats en un calaix, en uns plats que només es treien per a les ocasions especials, amb uns coberts ben guardats o en una llibreta vella escrita amb la lletra de la mare.
I quina sort haver conservat esta llibreta! Potser algun dia les seues receptes les tornaré a fer, seguint les mateixes mides, però sé que hi haurà un ingredient que no podré posar mai en la mateixa quantitat: les mans de ma mare i eixa amor seua que feia que tot estiguera tan bo.
Com diu el refrany, ‘Qui té mare, té un tresor’. I, els qui ja no podem abraçar-la cada dia, tenim la sort de trobar-la en estes xicotetes coses que ens va deixar.
I vosaltres, refranyers, ¿guardeu alguna llibreta de receptes, algun objecte o alguna coseta de la mare o de l’àvia que, només de mirar-la, vos porte de colp a la infància?
Em fascinaria llegir els vostres records perquè hi ha herències que no són de diners, sinó d’amor, i eixes són les que no s’obliden mai.
Marisol Sanahuja Vicent.
Records adormits 26″.
En acabar de llegir el text, el 25 d’octubre del 2026, li responguérem:
«-Bon vespre, Marisol,
Jo no tinc cap llibret de cap familiar meu, ni de ma mare (1943), però, més d’una vegada, mentres llig lo que ja he compilat per a l’estudi sobre el matriarcalisme, capte que, com que ma mare hi pren part i em parla prou sobre sa àvia paterna (1878) i sobre ma àvia materna (1909), això em permet un enllaçament i una arreplega que, en el futur, pot fer que conserve part de les converses i de detalls de la vida familiar i, fins i tot, de la vida quotidiana».
Finalment, ens amollà:
«-Bona nit, Lluís!
És molt bonic això que fas, perquè, encara que no tingues cap llibret familiar, arreplegues records, converses i vivències que, d’una altra manera, potser es perdrien amb el temps. La memòria de les nostres mares i de les nostres iaies és un tresor que mereix ser conservat i transmés a les generacions que vindran.
Gràcies per eixa faena tan bonica i necessària.
Una abraçada!».
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Informadores i dones que aproven el pas del jove com a marit
Després d’aquest apartat sobre el paper de les pabordesses i de les majorales, la folklorista Simona Gay ens endinsa en alguns detalls sobre les dones que li reportaren: “donaré a la seguida totes les cançons de pandero recollides. Al mes d’agost de 1937, vaig ser prou afortunada per m’entretenir cada tarda amb quatre ancianes pabordesses del Roser. (…) Cada dia es lligava més l’amistat i cada dia recordaven més cançons; segons l’esperit i el caràcter: l’una sabia millor la cançó devota; i l’altra, la cobla d’amor; l’una era sentida; l’altra, picaresca. Diré unes paraules d’aquestes cerdanes de cara oberta i arrugada (…).
Emilie Naudeillo (…) nascuda en 1874. (…) La veig encara plena de vida i enjogassada. És ella qui em deia: ‘Quan no teníem cançons, nos les fèiem. Quan faltava una paraula a la cançó, fèiem saltar el pandero. Un colp de pandero, tot era arreglat’. Traduïm: ‘el ritme era salvat’. L’Emilie tenia bona memòria. Entre d’altres cançons, deia les que alaben les minyones: ‘Qui en pogués haver una ploma, / del pit d’aqueixa perdiu…’.
La Filomena Benezet [, nada en 1869,] (…) era calma i tranquil·la, deia sempre el mot just. (…) De la Filomena, en diré el cant per al casat: ‘Galant nuvi sou del riu, / de les violetes…’.
Maria Vergès, [ 1862] (…). A Planès, deia ‘es cantava d’una manera; a Sant Pere, d’una altra. A les de Sant Pere, els ensenyaven les cançons, mes ho volien fer més fi, mudaven el cant’” (pp. 378 i 380).
En acabant, prosseguint amb aquesta darrera informadora, l’estudiosa indica que la introducció del pandero en Sant Pere fou més tardana i que “ja hi eren les majorales del Roser quan van portar a l’església de Sant Pere la cadira de processó, de fusta torçada i daurada, on somriu una Verge joveneta i fresca, amb vestit florit del segle XVII” (p. 380).
Així, fins ara, hem plasmat 1) persones amb iniciativa, 2) música eròtica amb lloança a les dones, 3) l’aigua (el riu) com a font que fecunda la terra, 4) un empelt entre la part femenina (la torta) unida a la jovenesa i a la terra (la fusta) i la color daurada (que podríem associar al sol, a la claror), 5) predomini de lo femení, 6) una dona que podria simbolitzar la joia de la maternitat (el somriure de la Mare de Déu, més d’una vegada, mirant el Nen).
Altrament, Maria Vergès (1862) també amolla uns signes que ens porten al ritu de pas en la cultura asturiana en Lleó, matriarcalista: l’entrada en la joventut i, així, en la comunitat, al col·lectiu, com aquell qui diu, de les persones amb dret a formar part dels qui decideixen. Com a mostra, Simona Gay addueix que “La Maria Vergès explicava com les pabordesses esperaven a l’entrada del vilatge que el nuvi devia travessar, portant sul cavall o la mula la jove esposa. Amb un riban blau que tenien, de cada costat del carrer, li barraven el pas i una companya, pandero en mans, esperava el cavaller. El nuvi posava peu a terra per a pagar el rescat, com a record del preu del rapte, després d’haver escoltat la cançó que li era dedicada a ell (i, una altra, a la núvia)” (p. 380). Per tant, simbòlicament, ell, com el fill que assaja, passa amb la jove amb qui pretén casar-se, però les dones li posen parapeus i el condicionen: haurà de pagar-los una penyora (i no cal dir que ho fa a una mena de comú femení, ni tan sols hi pren part cap home, atenent a lo exposat per Simona Gay).
Ben mirat, elles indiquen que el xicot haurà d’escoltar dues cançons que el grup de dones li dedica. I no deixarem fora que, com en més d’una composició valenciana, qui la canta, fins i tot, parla sobre el dia, sobre noves de la comarca, etc. i, en aquest cas, sobre el vistiplau feminal al desig de casar-se el noi.
Vejam alguna semblança amb terres lleoneses: “D’aquell moment en avant , [ els xicots acollits en la comunitat després del pagament ‘dels drets’] resten capacitats per a recórrer els carrers de nit cantant en rondalla; per a parlar amb les fadrines” (nota 61 del llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)”, de Francisco Javier Fernández Conde, pp. 400-401).
Finalment, diré que, la primera vegada que tractí aquest darrer detall, el 25 d’octubre del 2026, no remembrava haver trobat cap signe semblant al descrit per Maria Vergès (nada en 1862) en cap dels estudis o de les fonts sobre el matriarcalisme o bé sobre Pobles de caire matriarcal.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Àvies i mares i vivències i educació matriarcal
El 29 de novembre del 2021, quan ja havia escrit quasi totes les respostes que veiem ací, llisquí a ma mare la gran majoria de les que m’havien plasmat de la vesprada del 28 de novembre del 2021 en avant i li agreguí que em cridava molt l’atenció que, tot i que la qüestió, molt oberta, acollia la possibilitat, per exemple, de parlar sobre temes que ixen molt més en la premsa, en escrits de partits polítics ( o bé d’associacions de dones), de sindicats, en la televisió, etc., les responsions eren, més aïna (i de bon tros), vinculades amb lo que ella em digué “vivències”: “La vida, sobretot, són vivències”, m’afegí. Ni temes relatius a la discriminació de la dona, ni al dret de votar, ni a les desigualtats socials, ni a la participació de la dona en els partits polítics o bé en els sindicats, etc.
A més, li vaig adduir un fet que pot comprovar el lector i de què, altrament, fa esment Maria Magdalena Gelabert, qui ha estudiat les quatre-centes trenta-tres rondalles escrites per Mn. Antoni Ma. Alcover: només en tres, es pot parlar que contenen lo que la investigadora diu violència de gènere[1]. Només en tres. I és que, com també vaig amollar a ma marona, en moltíssims comentaris arreplegats en Facebook o bé mitjançant correus electrònics, o bé a partir de converses amb ma mare, la dona és ben tractada. I, així, les narracions concorden (i no solament, moltes de les mallorquines, sinó també de les recollides pels valencians Joaquim G. Caturla i per Cristòfor Martí i Adell) lo que ens reporten per Internet sobre persones nascudes abans de 1920 i amb respostes orals. Com a mostra, l’11 de febrer del 2022 posàrem en Facebook, que, en moltes contarelles, la dona és ben tractada i, en el grup “Dialectes”, Elena Gavarró ens agregava un comentari posteriorment retirat en què deia “La meva àvia era ben tractada, però volia ser mestra i el seu pare no la va deixar per ser-ho, perquè era una dona”. Igualment, el mateix dia, en el grup “Gent de Banyoles i del Pla de l’Estany”, Rosa Maria Canut ens escrivia “La mare va néixer al 1918. Portava el timó i els comptes de la casa. O sigui, n’era la mestressa”.
Afegirem que, quan diem “moltes”, no ens referim a una minoria entre el total de narracions, sinó a una diferència molt alta en relació amb les que no ho fan. La cultura lligada amb la llengua catalana, una vegada més, és matriarcalista i la realitat ho reflecteix molt bé.
Que hi haja polítics que trien viure d’acord amb el refrany valencià “Governa’m bé i digues-me moro” són altres calces. Personalment, preferesc un governant molt receptiu, que promoga la participació, la creativitat, que afavoresca el desenvolupament de les persones, amb empatia, amb sensibilitat i que siga un exemple d’esperit comunitari i acollidor de la maternitat matriarcalista.
Quant als mots de ma mare (“La vida, sobretot, són vivències”), també el 29 de novembre del 2021, en el meu mur, en què només posí la frase i que me l’havia dita ma marona, ens deien “La teva marona té tota la raó, és així” (Rosa Garcia Clotet), “Si les pots contar, rai!”[2] (Maria Teresa Ortiga Mulet), “Totalment d’acord!!!” (Marisa Vilalta Altes), “Ben cert” (Isabel Vazquez Frauca), “Cert, Lluís” (Àngels Plana Tejero), “Una mare molt sàvia” (Sisco Beltran Uno).
En uns quants grups, en què, a més, els demaní “Què n’opineu? Gràcies”, ens posaren frases que empelten amb el matriarcalisme. Així, en el grup “Dialectes”, el 29 de novembre del 2021, Maria Montserrat Morera Perramon ens indicà “Que la teva mare és una dona que ha sabut viure”. Tocant al grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia ens digueren “Té tota la raó” (Montserrat Rius Malet), “Així és” (Leo Sánchez).
En el grup “Cultura mallorquina”, el 29 de novembre del 2021 i posteriorment ens adduïren “D’acord, i hi afegiria ‘La vida, sobretot, són vivències i convivències’” (Carme Burg), a qui li amollí “També”, en la mateixa línia que ma mare, l’endemà, quan li llisquí els mots que ací esmentem. Carme Burg també incloïa (i jo ho considerí cert) que “Les persones que passen per la nostra vida, sempre ens deixen una part d’elles, que passa a ser nostre per sempre”; “La vida comença a casa, amb la família: és el pilar del futur” (Agnès Matas).
En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 29 de novembre del 2021, ens informaren “Que té tota la raó” (Assumpta Capdevila) i “I aquestes vivències, si són bones, les recordes i t’ajuden a continuar vivint. Si són amargues, és millor oblidar-les i cercar-ne, de noves” (Montserrat Bosch Angles).
També empiulant amb aquest tema del bagatge, el 30 de novembre del 2021, fiu un dibuix i, al moment, el passí al meu mur: 1) un rectangle molt menut i amb els extrems rectes (instrucció), 2) un segon, un poc més gran, però també amb els cantons rectes (educació formal), 3) un rectangle, un poc més gran que el segon, però amb els cantons ja en forma de corba (educació no formal) i 4) un dibuix molt ample i de formes diverses, com si es tractàs d’un ou deixat caure que no hagués eixit precisament redó (educació informal). Doncs bé, en eixe post, exposàrem: “Maneres de transmetre el saber, de formar les persones:
- Instrucció: a l’estil militar, pròpia de les cultures patriarcals[3].
- Educació formal: molt en línia amb la instrucció; escoles, instituts, universitats.
- Educació no formal: museus, conferències, viatges organitzats per associacions vinculades econòmicament amb ajuntaments.
- Educació informal: saviesa, experiències, vivències, transmissió oral de generació en generació. Molt pròpia de les cultures matriarcals”.
Al meu coneixement, en els Pobles matriarcals, si bé les experiències i la saviesa no exclouen una possible formació escolar (amb una organització molt més oberta que en l’educació formal, educació a què trie qualificar d’”instrucció”), sí que podem dir que s’hi educa, sobretot, per a la vida, per a tenir simpatia per la Mare Terra i que, igualment, és compatible amb l’ús de les tecnologies, com ara, com a mitjà de relació social, de convivència, de solidaritat, etc. amb persones d’altres països, d’altres cultures i que també promouen trets associats als Pobles matriarcalistes.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Entrevista “Maria Magdalena Gelabert: ‘A ca nostra tenim les eines per reivindicar les dones: són a les rondalles’”(https://www.arabalears.cat/societat/maria-magdalena-gelabert-reivindicar-son_1_1186321.html), publicada en el diari “Arabalears”.
[2] Ací “rai!” podria equivaldre a “millor encara!”.
[3] Com indiquí, el mateix dia, a ma mare, podríem reflectir-la, com ara, en la relacionada amb el franquisme. I, la segona, en molts senys, amb la que, sense haver-se desfet del franquisme, encara perdura: per exemple, mitjançant unes classes en què les taules són organitzades com si fos una estructura militar (un exèrcit), en lloc de fer-ho en rogle (cooperació, esperit d’equip) o bé de barca.
Les pabordesses, les majorales, la mare i pervivències ancestrals
Les pabordesses, les majorales i cançons de pandero.
Un punt interessant de les cançons de pandero de què reporta en «Folklore íntim del Rosselló» és el del paper de les dones en uns actes que coincideixen amb la funció femenina en festes en què el paper de l’home a) és secundari, b) no figura o c) fou introduït molt avançat el segle XX (com és el cas de la “Festa de les Alfàbegues”, en Bétera, una vila valenciana del Camp de Túria).
Així, Simona Gay escriu que “Tres majorales del Roser, ‘dos fadrines i una de casada’, captaven per les cases els dies de festa: Nadal, Pasqües, l’Ascensió, Pentecosta, l’Assumpció. S’hi afegia la Festa Major, el dilluns de Pasqües, l’Adoració o festa de les Quaranta Hores i, demés, els bateigs i els casaments, ocasions que es divertia el vilatge. Després de l’ofici de la festa, les pabordesses entraven en les cases cerdanes, dintre la sala, mig fosca (…). Amb les pabordesses, entrava la gràcia de la joventut i la frescor del cant, per a alegrar la família entaulada. L’una tenia el pandero amb la mà esquerra i prou alt perquè la Verge del Roser amagui la rosa de la galta; amb l’altra mà, tamborinava per a ritmar la cançó que cantava amb l’altra fadrina. Es passaven el pandero de l’una a l’altra. La majorala posava en la taula el plat d’estany o de plata, on era una Verge del Roser, més o menys, enflocada, segons les festes: ‘La Verge en teniu a taula, / que li’n facen caritat / cada u del que voldrà…’” (p. 378).
Com podem veure, 1) hi pren part una dona casada i una fadrina (en Bétera, l’obrera fadrina i una dona que fa de mare, «l’obrera casada», com un perllongament de l’eixart entre la deessa grega de l’agricultura, Demèter, i la seua filla Persèfone), 2) o bé són en Nadal (dins d’una de les estacions femenines), o bé en festivitats en nexe amb la figura de la mare (com ara, l’Assumpció, a mitjan agost), 3) o bé en moments de l’any associats a la primavera (ací, simbòlicament, de la vida i amb eixe lligam marona-filla). I més: 4) també n’hi ha en l’època juvenil (l’estiu). A banda, 5) hi ha un vincle entre la fadrina amb la dona d’edat avançada: simbòlicament, ací, l’estany (el qual és de color verd, com la de la primavera) i l’argent junt amb el plat receptiu en què hi ha representada una imatge de la Mare de Déu.
Ben mirat, hi ha un detall que reflecteix el matriarcalisme: la Verge, com si fos l’àvia a qui s’atansen els fills i els néts (en el text, amb motiu d’una festa) i li fan presents com a senyal d’agraïment i no descartem que empeltant amb alguna tradició ancestral de gratitud cap a la Mare Terra, en línia, com ara, amb mots que trau Rigoberta Menchú sobre les collites i el permís que els indígenes del seu Poble fan a la mare de tots i de la vida terrenal.
Cal dir que, en els darrers mots, capim un signe matriarcal: la donació es fa atenent a la voluntat de cada participant en la recol·lecta, no per imposició externa, ni de cap autoritat (en aquest passatge, religiosa). Adduiré que recorde haver anat algunes clavariesses a cals meus pares, obrir-los ma mare la porta i, en acabant, comentar-los que, com que li agradaria aportar-los més, però que no podia aleshores, que hi tornassen un altre dia i que així ho faria. I ho feia. O, simplement, fer ma marona la deixa un dia que li venia bé i, és clar, abans de la celebració. Per exemple, de la festa de Sant Antoni «el del porquet».
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.