Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
El matriarcalisme autòcton, ancestral i promoció dels Pobles matriarcals
a) UN REVISCOLAMENT DE LO RELIGIÓS JUNT AMB L’ETNOLOGIA… UNITS A UNA OBERTURA A L’EVOLUCIÓ I A LO AUTÒCTON.
Com a punt positiu, direm que, en els darrers temps, especialment, de fa uns vint anys ençà [1] (i vàlid per a la nostra llengua i per a la nostra cultura), hi ha un augment de l’interés per la cultura tradicional autòctona, això és, pel matriarcalisme. Així, en viles com Aielo de Malferit (la Vall d’Albaida), hi ha el blog “Història d’Aielo de Malferit” (http://historiadeaielo.blogspot.com) en què s’exposa molta informació relativa a tradicions i a partir de publicacions o de la història local; en el Camp de Mirra (comarca de l’Alt Vinalopó), hi ha un moviment interessat per la cultura local i per la valenciana, com ho manifesta el fet que la resposta a un correu electrònic en què demaní informació a l’ajuntament fos diligent (per part de Romà Francés i Berbegal, estudiós de cultura valenciana i del Camp de Mirra) i que, després, com ja havien fet un any arrere de Vilallonga del Camp estant (població catalana del Tarragonès), em proposassen escriure unes planes sobre els Sants de la Pedra; en Banyoles (ciutat i capital del Pla de l’Estany), hi ha articles sobre la celebració de la festa en el Terme, la banda de la ciutat històricament vinculada amb els pagesos i, fins i tot, recerques locals que, tot i que no figuren en Internet, aporten molta informació relacionada amb els sants Abdó i Senent. O, com ara, en Camporrells (vila aragonesa de la Llitera), on, de 1979 ençà, es balla, altra vegada, el “ball dels totxets” i que, no sols en el 2009 s’hi féu el llibret i disc “Totxets de Camporrells. 30 anys de recuperació d’un ball i una tradició popular (1979-2009)”, sinó que, a banda, per exemple, actualment, hi ha l’”Associació cultural recreativa ‘Els Totxets’ de Camporrells”, entitat que també reporta per Internet.
Així mateix, veiem persones interessades per la cultura tradicional i pel matriarcalisme: persones dedicades als goigs (com ara, Joan Roig i Montserrat, compilador de goigs i que n’ha creat), fins a moltes persones que, partint de la casa de la vila, de la parròquia o, com ara, de les oficines de turisme, es mostren receptives a indagar sobre temes etnològics i que, ben mirat, els difonen mitjançant Internet o bé, com ara, a través de publicacions periòdiques.
Però també hi ha obres d’història local o sobre religió, com és el cas del llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma”, de Martirià Brugada i Clotas (del 2004), del llibre “Els Sants Abdó i Senén: documentació, gojos i iconografia”, de Juan José González Pla i de Josep Dionís Martínez (editat per la Junta de la Confraria dels Sants Patrons Abdó i Senén – Sagunt, any 2000), del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa” (edició a càrrec de José Jaime Brosel Gavilá i editat per l’Ajuntament de València, en el 2005), amb molts articles relacionats amb els Sants de la Pedra en Carpesa, del llibre “Culte i iconografia de Sant Abdó i Sant Senén a Catalunya”, de Rosa Ribas Garriga (publicat per l’Editorial Claret, en el 2007) com també “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén”, de Joan Baptista Anyés (i editada per Ulleye, en el 2010, amb lleugeres adaptacions) , o d’altres que, aprofitant els blogs o les pàgines d’Internet, exposen costums, tradicions, temes etnològics o religiosos o, altrament, en nexe amb la comarca i que són acollidores a gent d’altres comarques.
Aquesta línia d’actuació aplana que les persones que reviscolem la llengua, la cultura de cada població i que, així mateix, no partim d’idees o de conceptes abstractes, sinó que, entre d’altres temes, els concebem (àdhuc, els actes festius) com un punt d’encontre entre persones, tinguem també presents el món agrícola, la llengua vernacla, les tradicions religioses, la literatura, la manera matriarcal d’entendre la religió, i, és clar, que estiguem oberts al canvi respectuós amb lo tel·lúric.
Així mantenim la unitat i els vincles entre membres, com ara, de tot l’àmbit lingüístic i amb la terra on vivim, però també oberts a no viure només dels records passats. En paraules del papa Francesc i que hi ha en l’article “Discurs del papa Francesc a la II Trobada Mundial dels Moviments Populars” (http://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/homilies-del-papa-francesc/discurs-del-papa-francesc-ii-trobada-mundial-dels-194247), el qual figura en la web “CATALUNYARELIGIÓ”, cal “fer créixer aquesta unitat. Mantenir la unitat contra tota temptativa de divisió és necessari perquè la regió creixi en pau i en justícia”, dir “Sí a l’encontre entre Pobles i cultures”, “defensar la Mare Terra” i, com ara, viure actuant amb la idea que “el futur de la humanitat no està només en mans dels grans líders, de les grans potències i de les elits. Està sobretot en les mans dels pobles”.
Per això, promovem (i en eixa línia estem), lo que va de cara a la recuperació de la història de la cultura autòctona i, concretament, de la que empiula amb els nostres ancestres i de la menys tractada, tradicionalment i actualment, perquè nosaltres i les noves generacions, coneguem millor el passat.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Aquestes línies són del 2019.
Vos ensenyaven sainets
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos ensenyaven sainets? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 30 de maig del 2026 comentaren «No» (Lurdes Gaspar), «No hi havia tele» (Àngels Sanas Corcoy), «Sí!!» (Àngels Benaiges Martí), «No: cançons populars (tant infantils, com també picants o bé de ball). Boleros i jotes mallorquines» (Maria Galmés Mascaró), «No és que m’ensenyés, però sí que, de vegades, recitava poemes» (Rosó Garcia Clotet), «No. Definitivament, no» (Angelina Santacana Casals), «Potser el pare pogués fer referència a algún, però com a anècdota» (M Pilar Fillat Bafalluy), «No ho sé» (Lurdes Closa), «Em sembla que no» (Joan Prió Piñol), «Nosaltres, a casa, cantàvem les cançons de les caramelles, les de les sardanes i de taverna, lletres fetes de poema i amb sàtira. Tot molt divertit» (Lydia Quera), «No. L’àvia, segur que en sabia, però…» (Anna Babra), «A mi i als meus germans, no ho feia mai» (Roser Canals Costa).
Finalment, ma mare (nascuda en 1943), el 30 de maig del 2026, per telèfon, em digué que els sainets «Era una crítica a la societat (‘L’escaleta del dimoni’: ‘De rebot’, una que vol festejar una filla i que envia son pare…). Me’n recorde, d’un altre, sobre el no parlar valencià i parlar castellà perquè això era més de luxe.
Els sainets, normalment, era en alguna festa o en alguna plaça de la vila, on actuava gent de la vila o que venia de fora. En canvi, els joguets còmics, majoritàriament, era la gent de la vila qui ho feia.
En Alaquàs, com en Aldaia [ , dues viles de l’Horta de València], hi ha hagut molta afició al teatre casolà. Jo he vist obres prou bones. Molts diumenges hi havia gent que actuava en el carrer de Sant Hipòlit, d’Alaquàs. Els joguets còmics solien fer-los la gent més jove; les obres més grosses, els qui tenien més rodatge».
Li parlí un poc sobre el sainet «El virgo de Vicenteta», del valencià José Bernat Baldoví (1809-1064), publicat en 1845, en què, fins i tot, es fa una defensa de la dona; com també de Pere Capellà i Roca (1907-1954), qui, en algunes obres de mitjan segle XX, defén la llengua catalana, la terra i exposa que, com diu un sainet seu, «Sa madona du es maneig». Pel 2021, llisquí ambdues obres.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
El matriarcalisme, l’Església catòlica i l’acolliment dels Pobles matriarcals
L’Església en relació amb els Pobles i, de rebot, amb el matriarcalisme. El matriarcalisme, l’etnologia, lo religiós i l’evolució en el segle XXI.
Al llarg d’aquest estudi, recorrerem, en bona mesura, al document “Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo”, de Pere Riutort Mestre. Així, en la pàgina 32, escriu que “Hem estat massa temps callats. És menester exposar la veritat, no amagar-la. (…)
Fruit de tants anys d’’actuació legal’ sobre el nostre pensament i fruit de patir situacions injustes, de les quals arribem a pensar que era normal i correcte que fossen com les patíem i com ens les explicaven, molts encara romanen submisos en la inconsciència i en la ignorància.
(…) És clar que, si no es parla clarament, no es poden arribar a resoldre les qüestions pendents” (p. 32).
I, a mitjan explanació, comenta que “El diàleg i la comprensió mútua, partint de la veritat de les coses, històriques i actuals, és l’única solució per a resoldre els nostres problemes com a Poble, com a Cultura diferenciada, com a Nació que té els seus drets, encara que no tinga un estat sobirà. Tenim dret de realitzar-nos a partir de les pròpies i autèntiques arrels, de la nostra identitat i aconseguir la irrenunciable sobirania” (p. 139).
Doncs bé, amb aquesta investigació, passarem a plasmar sobre molts fets, molts trets, etc. i a partir de molts documents i d’algunes obres en què el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana sí que és present com també a documentació de què hem tret informació que sosté la recerca.
I ho farem, com figura en l’encíclica “Gaudium et Spes”, tenint present que, “Cada vegada són més els homes i les dones de qualsevol grup o nació que tenen consciència que ells són els autors i promotors de la cultura pròpia de la seua comunitat. Arreu del món i, cada dia més, creix el seny de l’autonomia i juntament de la responsabilitat: fet que és de la més gran importància per la maduresa espiritual i moral de la humanitat. Això es mostra més clarament si tenim present la unificació del món i l’encàrrec imposat a tots nosaltres d’edificar un món millor en la veritat i en la justícia. D’aquesta manera, doncs, som els testimonis d’un nou humanisme naixent, en què l’home és definit primordialment per la seua responsabilitat davant els seus germans i de la història”, com podem llegir en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“[1], treball de compilació de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.
En aquest document sobre la llengua vernacla en les diòcesis del País Valencià i de les Illes Balears, també hi ha que, en el radiomissatge de Nadal de 1954, el papa Pius XII digué que “la vida nacional és alguna cosa no política, de tal manera que, com ho demostren la història i l’experiència, pot desenvolupar-se al costat d’altres dins el mateix Estat; com també pot estendre’s més enllà dels confins polítics d’aquest.
La vida nacional no arribà a ser principi de dissolució dels pobles fins que no començà a ser aprofitada com a mitjà de finalitats polítiques; és a dir, fins que l’Estat dominador i centralista no va fer de la nacionalitat la base de la seua força d’expansió. Nasqué aleshores l’Estat nacionalista, germen de rivalitats i incentiu de discòrdies…
Seria certament una equivocada política d’unificació, si no l’havíem d’anomenar, més aviat, una traïció, el fet de sacrificar a interessos nacionalistes les minories ètniques que es troben privades de la força per a defensar els seus béns suprems, la seua fe i la seua cultura cristiana. Els qui així obrassen no serien dignes de confiança i no actuarien honestament si després, quan ho exigeix el propi interés, invocassen les valors de la Religió i el respecte al dret” (pp. 4-5).
Per consegüent, hi ha claredat en com es veu, en l’Església catòlica, la idea de nació, la de respecte per les diferents cultures del món i, de pas, que eixa idea de fraternitat entre cultures (ampliable a aliança amb les que són d’estil matriarcal, com ara, la nostra i en tolerància cap a les que no ho són), sí que és propiciadora de lligams humans en què es prioritza la germanor i el sentiment de comunitat i, en l’actitud dels cristians, d’un cristianisme d’acord amb el que hi havia en el segle I, matriarcalista.
Aquestes idees són ben reflectides en la Lletra de Sant Pau als Gàlates (de mitjan segle I), quan parla que no hi haurà diferències entre hòmens i dones, entre esclaus i lliures, etc[2]. i en el llibre dels Fets dels Apòstols (de la darreria del segle I), quan tracta sobre les primeres comunitats, les quals, per exemple, no excloïen l’obertura a l’altre i molts trets en nexe amb lo que podríem dir una vida oberta a l’evolució[3] però que confia, com ara, en la bondat de l’ésser humà i que respecta lo autòcton.
A més a més, continuant amb el tema de l’Església catòlica i de les cultures matriarcalistes, direm que, en el “Decret ‘Ad Gentes’”, de 1965, sobre l’activitat missionera de l’Església, hi ha que “l’Església de la Nova Aliança, que parla totes les llengües, comprèn i abraça, en la seua caritat, totes les llengües i triomfa així de la dispersió de Babel” (no. 4, p. 6), considera que “Els laics[4]“han de traduir la novetat de la vida cristiana en l’ambient social i cultural de la seua pàtria, segons les tradicions nacionals. Han de conèixer aquesta cultura, purificar-la, desenrotllar-la d’acord amb les noves circumstàncies i perfeccionar-la, (…) per tal que la fe de Crist i la vida de l’Església no siga més estrangera en la societat on viuen, ans comence a amar-la i transformar-la”, de manera que, com els missioners (no. 21 d’aquest decret, p. 6), els valencians (com també els habitants de tot l’àmbit lingüístic) puguem “trobar així un accés més fàcil a l’esperit i al cor dels homes” (no. 26, p. 6). No cal dir que això comporta promoure, entre la comunitat cristiana de tota la nació catalana (però també entre els qui no han abraçat el cristianisme), els signes matriarcalistes que hi ha en la llengua catalana, en les arrels catalanes i, així, afavorir-ne la pervivència, com ara, la dels Sants de la Pedra, u dels testimonis encara vius (i que cal conservar-hi i difondre-hi a nivell social), de la visió matriarcalista de la vida i també del cristianisme del segle I, això és, del cristianisme de base i més igualitari que començava a estendre’s. Això sí, sense cap intenció de sotmetre qui no compartesca el nostre parer, ans al contrari, de ser flexibles en aquest seny i de ser agraïts per lo maternal i per la terra on residim i en què som acollits.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Agraesc la generositat de Pere Riutort qui, amb motiu d’una trobada amb ell el 30 de novembre del 2018 en la ciutat de València (on la vespra se li havia fet un homenatge), em donà un exemplar d’aquest document.
[2] “S’ha acabat la distinció jueu/no jueu, esclau/lliure, home/dona. Sí: tots vosaltres sou u en Crist Jesús”(Ga 3, 28).
[3] Per exemple, quan llegim que Pere diu davant tota una colla de persones: “Vosaltres sabeu molt bé amb quina rigor està prohibit que un jueu tracte amb un estranger o el visite a sa casa. No obstant això, Déu m’ha donat entenent que no considere ningú com a profà o impur” (Ac 10,28).
[4] Els qui no són eclesiàstics i que, per tant, no pertanyen al clergat.
La vellesa en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920
Àvies (o padrines) i mares nascudes abans de 1920 i comentaris que feien sobre la vellesa (o ancianitat).
Com a pont amb el tema de la infantesa, però, ara, sobre un col·lectiu que té un paper molt important en les cultures matriarcalistes, les velles (recordem que, junt amb les mares, són les que més eduquen els xiquets i, en bona mesura, els jóvens), el 23 de març del 2024, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre la vellesa? Gràcies”.
Comentarem que el mateix dia rebérem missatges molt sucosos: “Sí. Sobretot, predicaven amb l’exemple, perquè vivíem amb els meus avis paterns.
Sempre ens havien ensenyat el respecte envers els ancians i ens explicaven fets de gent que no els respectaven i que ells, quan serien vells, tampoc serien respectats. ‘Tal faràs, tal trobaràs’, ens solien dir» (Fina Pujolras), a qui responguí que, “Més d’una vegada, pense en la importància d’actuar com ens agrada que ho facen amb nosaltres, ja que, en el futur, ens podrien respondre igual. Lo que es diu ‘cuidar les relacions’, ‘cuidar l’amistat’. Sobretot, amb els qui més ens fan costat”. “Sempre: explicava el respecte i la cura que s’havia de tenir cap a la gent gran (avis). I així s’ha fet sempre a casa meva: l’àvia Maria va cuidar la seva mare; ma mare, l’àvia. I jo, ma mare.
I seguir els seus consells, perquè tenien l’experiència dels anys (en aquest sentit, sí que jo no hi estava massa d’acord).
A casa el meu pare, hi vivien avis, fills, néts i tietes. Devia ser bonic.
En el cas de ma mare, en restar viuda, ella era molt independent i autosuficient. Però, quan la salut, física i mental, va començar a anar de baixa, me la vaig endur a viure amb mi» (Àngel Blanch Picanyol). Empiulant amb aquest comentari, li escriguérem “Ma mare, igual. En cals seus pares, durant alguns anys, vivien tres generacions: jóvens a punt de casar-se, pares, un avi, dues àvies i una bestia.
Alguns avis i la bestia aplegaren a noranta anys (o bé els superaren)”, “Doncs sí: amb mooolt d’afecte i, sobretot, amb un gran respecte. A casa, hi havia la iaia i la seva germana i la mare.
Era devoció el que jo tenia per la meva besàvia, una dona culta, treballadora, amb una gran saviesa; una gran dona. [Va viure] fins a noranta.
La iaia, quan em queixava, deia ‘Montserrat: quan la Ramona et cridava, ¿tenia raó?’. Jo, amb el cap, assentia. ‘Doncs, ja ho saps prou, del tema: és una gran persona i se li deu un respecte'» (Montserrat Cortadella), qui, a més, ens adduí, en un correu electrònic del 24 de març del 2024, que «Sí que és cert que, amb exemple, n’hi havia prou».
Igualment, en el meu mur, el 23 de març del 2024, Miquel Vila Barceló posà que «Els vells, a Mallorca, se’ls tenia un gran respecte.
Els diumenges, en venir de missa, els dies de festa i els dies de festes de la família fèiem besamans.
Quan havíem anat a confessar-nos, els dèiem allò de: ‘Vos deman perdó, si vos he agraviat [ = agreujat]‘.
Se’ls guardava el millor lloc per estar, tant a l’hivern com a l’estiu.
Entre moltes altres coses», «A casa, sempre ens deien que s’havia de respectar totes les persones, tinguessin l’edat que tinguessin i, sobretot, ajudar les persones grans (velletes), si ho necessitaven.
Així mateix, ser comprensiva i pacient amb aquelles persones més grans que, de vegades, ja no eren com havien estat (per haver perdut facultats)» (Rosa Garcia Clotet).
Adduirem que, en el grup “President Puigdemont i Casamajó”, el 23 de març del 2024, Mely Lorenzo ens plasmà que “La meva àvia em parlava de com la vellesa li estava canviant el cos, de com la pell se li ressecava, que els dits se li havien deformat. La història i la dolor que li va provocar veure com la seva parella de molts anys, a poc a poc, s’allunyava i cercava dones més joves…
Per ella, va ser una època molt dura, molt.
Em va marcar viure, a través d’ella, una gran amor i, després, la seva gran desesperació i sofriment”.
Afegirem que, en el grup “Sí al dret a decidir i a l’autodeterminació dels pobles i de les nacions”, eixe dia, Rosa Rovira escrigué que, “A casa, com que no havíem tingut cap avi, doncs no se’n parlava, fins que va arribar l’hora que ells ja no podien gaire i, llavors, demanaven ajuda.
Els pares van ser unes persones molt valentes, que no necessitaven ni metges.
La mare no havia estat mai ingressada a l’hospital. Amb vuitanta anys, la vaig portar jo d’urgències i no hi van trobar cap historial». En acabant, li posí un refrany que em digué un home, potser en els anys huitanta del segle XX, quan ell tenia uns huitanta anys: «Quan u és vell, les rates juguen amb ell».
També el 23 de març del 2024, en el grup “Records del nostre passat”, copsàrem aquestes paraules: “Fer el bon camí dels nostres avantpassats” (Rosa M. Panadès Castellà).
Finalment, en nexe amb un post que havíem exposat el mateix dia, relatiu al tema, M Teresa Hortoneda (nascuda en 1931), agregava “Servidora podria dir que, a casa, no en van fer mai esment del que s’havia de fer amb les persones grans, però sí [podria dir] que sempre van practicar amb l’exemple”.
U dels trets que captàrem el 23 de març del 2024, com indicàrem en un post, fou “moltes semblances en els vincles entre les persones i els nens (o bé els xiquets o al·lots) i… amb les velletes.
En eixe seny, recorde que, una vegada, ma mare em llegí per telèfon un escrit prou conegut, en què una velleta exposa els seus sentiments i vivències al seu fill i, així, el fill pot veure que, quan ell era petit, la mare es relacionava amb ell com ara comenta la mareta.
(…) En canvi, tu escoltes amb interés i penses que (…) hi ha molts punts en comú entre com eduquem els xiquets i com responem als vells”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones comerciants, que salven i hòmens agraïts
Una altra contarella arreplegada en l’obra “Rondalles populars valencianes”, i en què capim molts detalls matriarcalistes, és “El plet de les Amèriques”. Un home decideix anar-se’n a les Amèriques, s’atansa al port, veu una cantina on donaven de menjar i hi entra:
“-Bon dia, nostra ama -va saludar.
-Bon dia, cavaller. Vós direu.
-(…) Si vos vinguera bé, em fiaríeu (…) de manera que, quan jo vinga d’allà cap ací, (…) vos ho pagaré, si vós volguéreu fer-me la gran favor.
La dona l’escoltà i, (…) com que era tan poquet, va dir:
-Tireu, pobre home. Si torneu a pagar-m’ho, bé; i, si no hi torneu, també!” (p. 293).
En altres mots: apareix la figura de la dona comerciant i, al mateix temps, senyora ama, és ben considerada per l’home i ella el salva i el subministra.
Dotze anys després que el senyor haja anat a l’estranger, “va fer una mitja fortuneta. Com que, a l’home, li tirava molt València, (…) se’n tornà. De regrés cap ací, se’n va recordar” (p. 293) dels detalls “que l’ama de la cantina li havia fiat quan era un pobre (…). Agraït per tot allò” (p. 294), se’n va al local a veure si hi era “i encara hi estava la mateixa dona” (p. 294), qui li diu:
“-Sí que me’n recorde, vaja! Com esteu, vós?
-Molt bé, senyora. Venia a pagar-vos, que, qui paga, descansa; i qui cobra, s’alegra; i, qui és agraït, és ben parit” (p. 294).
Com podem veure, en unes quantes línies, hi ha tres refranys i el tema de l’agraïment, present en moltes rondalles de tot l’àmbit lingüístic.
Passa que la senyora ama tenia un fill que era advocat i que porta a juí el viatger. El valencià que torna d’Amèrica, al capdavall, troba un lletrat que li recomana anar a un pastor que la sap llarga.
Després, l’home raona amb el pastor, qui li diu: “Això ho teniu guanyat de seguida” (p. 295).
Ja en el judici, en què el defensor del fill havia tret aliments i animalets, el pastor diu al jutge que la vespra ell havia cuinat “cigrons, hui he anat i els he plantats” (p. 295).
Llavors, quan el magistrat li amolla si, tot i haver-los adobats, encara volia que isquessen, el ramader li comenta:
“-Home! ¿Voleu vós, que, al cap de dotze anys, que este home es va menys dos ous, isquen pollastres, gallines, pollets i tot, i no voleu que isquen els cigrons?” (p. 296).
Finalment, el jutge es posa de part de l’home que havia regressat de les Amèriques, qui “va poder viure tranquil amb la seua mitja fortuneta gràcies al pastor, que va guanyar un amic” (p. 296) i, per això, el narrador s’alia amb els personatges de bon cor (l’home, l’ama, el lletrat i el pastor).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Les rondalles en la cultura matriarcal, la natura i el camp valencià
Tornant a l’antologia de Rafael Beltran, en la rondalla “Sant Pere i el Nostre Senyor”, hi ha signes matriarcals, com ara, el fet que molts passatges esdevinguen en els moments més foscs del dia. En primer lloc, relativament prompte, hi ha que, per als personatges principals, “el que, veritablement, comptava eren les bones contalles” (p. 290).
Posteriorment, se’n van a un mas on eren a punt de segar el blat. Aleshores, el cap de colla dels dos parla amb el masover que els acull i li diu que ho assolirien ràpidament i, com a prova, li afig “Doncs, mireu: els donarem una ovella burella” (p. 291), la qual és de pell obscura.
En un fragment immediat, Nostre Senyor (qui havia fet l’acord amb el masover) fa que es creme tota la foia i, en reaccionar els masovers i presentar-se-li, ell els diu que no patesquen i, en un tres i no res, “va fer que tot el blat acabara lligat i en bones garbes” (p. 291) i, com que ho havien aconseguit, els donaren l’ovella i mamprengueren el camí.
“Ja feia una vespradeta que convidava a la mandra. (…) Acamparen sota l’amical arbre i Nostre Senyor va i diu a Sant Pere:
-Mira: mentre jo me’n vaig allí dalt, a eixos masets, a captar, tu mates l’ovella i aparelles el fetge i ens el farem per a esmorzar.
Quan va tornar el Nostre Senyor, l’ovella sí que hi era, tota pelada i aparellada, però el fetge no apareixia. Donada la sorpresa, va demanar a Sant Pere” (p. 291) si sabia res del fetge. I el deixeble li respon que no, que les ovelles burelles no en tenen ; i Jesús troba una solució: “Bé: ja esmorzarem un altre trosset” (p. 291).
A continuació, hi ha unes línies que lliguen amb unes paraules que, pel 2010, em digué un valencià de primeria dels anys cinquanta del segle XX (de què tractarem més avant): ja asseguts, Nostre Senyor «Comença a fer tres muntonets amb els diners. I Sant Pere li va fer aquesta qüestió:
-Senyor: si només som els dos. Per què fas tres munts? Un, per a tu; l’altre, per a mi; i l’altre, ¿a qui li pertoca?
(…) -Un, per a tu, és cert; l’altre, per a mi, més cert encara ; i un, per a qui s’ha menjat el fetge de l’ovella burella” (p. 292).
És per això que Jesús deixa una part per a un tercer. Doncs bé: en el camp valencià, potser encara en els anys seixanta del segle XX, hi havia un costum paregut. Així, tres quartes parts de la collita eren per a qui les havia treballades, per als vinculats al terreny. La quarta n’era, en paraules seues, “Per als pardalets, per als animalets” i es correspon a lo que sobrava i que no havia estat arreplegat, però que els propietaris, fins i tot, reservaven per a qui passàs per allí i volgués endur-se’n, com ara, una miqueta de la collita. Sobre aquest tema diré que, algunes vegades, me l’ha tret ma mare (1943).
Quant al relat, el missatge, més aïna, va amb una altra intenció: una moralitat. “I Sant Pere li amolla decidit:
-Ai, Senyor: jo!
-Home: açò sí que és bo! ¿No em dius que no tenen fetge? ¿Veus com, a mi, no em pots enganyar? Ja saps el que et toca: d’ara en avant, vejam si no contes més mentides i te n’adones del que fas.
I el bon Perot (…) es posà a fer quatre passets de jota que havia aprés la setmana anterior” (p. 292).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
El lligam mare-fill, fills recompensats i mares que salven
Una altra contalla en què copsem trets matriarcals, i que figura en el recull “Rondalles populars valencianes”, és “La flor del lliri blau”, la qual és molt coneguda en tot l’àmbit lingüístic. Un rei promet que “qui li dugués la flor del lliri blau, es casaria amb la seua filla.
El jardiner del palau reial, qui tenia tres fills, els animà a provar fortuna. Els tres germans (…) van partir per cercar la flor. Van caminar camins plegats, fins que arribaren a un punt on decidiren separar-se. Així mateix, prengueren l’acord d’ajuntar-se en aquell lloc, per retornar, al cap de cer temps. I cadascú va seguir un camí diferent” (p. 288). Començarem dient que aquest paràgraf té punts en comú amb una rondalla que hi ha en l’obra “El matriarcalismo vasco” (en què, a més, els autors en fan una explicació, pp. 53-55).
Igualment, com en molts relats, el més xicotet dels germans és qui ho aconsegueix i, nogensmenys, evoca els seus germans: “El més menut va trobar la flor i regressà a l’indret indicat. Després, hi aplegaren els altres dos germans” (p. 288), els quals decideixen matar-lo “i el van colgar a la vora d’un riu. Tot seguit, es dirigiren cap a casa amb la flor del lliri blau.
Son pare els va felicitar. I, quan els va demanar notícies sobre el fill que faltava, li respongueren que no en sabien res” (p. 288).
Així, el pare té present tots els fills, no sols els qui li fan pensar que se n’ha mort el petit.
Afegirem que, un poc després, els dos més grans porten la flor al monarca, qui ordenà fer els preparatius per al casament de la princesa i del germà gran. D’aquesta manera, l’enllaçament es farà entre un personatge femení de la cort i el fill d’un jardiner.
Ara bé: com que el fill petit era junt amb la mare i la terra “l’alletava”, “En el transcurs d’aquest temps, al germà soterrat, li van eixir canyes, en compte de cabells. Un pastor pasturava les ovelles a la vora del riu” (pp. 288-289) i, en tocar les canyes, va sentir que els germans havien colgat el més petit de tots tres.
Llavors, l’home “Se’n va anar a la vila i ho va comunicar a un veí. Tots dos s’encaminaren cap al riu i, quan aquest home tocà les canyes” (p. 289), ou que el més xicotet havia estat soterrat pels altres dos. Adduirem que, en aquestes línies, el noi és al costat de la mare (ací, simbolitzada pel riu, per l’aigua en lligam amb la terra, dos elements femenins).
En acabant, el sobirà hi fa acte de presència i, com indica el narrador (amb uns mots sucosos i que empiulen amb contarelles que posen que el rei ha d’estar amb el poble), “s’interessà molt i acudí en aquell lloc” (p. 289). I ho fa fins al punt que tocà les canyes i que pogué oir que el fill petit li amolla (i, tot seguit, ho farà al pare), “els meus germans m’han colgat” (p. 289).
Això explica que, després que ambdós adults ho captassen i que el xiquet acusàs els altres germans, el rei “va manar que el descolgassen. Això feren” (p. 289).
Finalment, com que l’al·lot no havia abandonat la mare (ni ella, el petit), el monarca recompensa el tercer dels germans (qui, ben mirat, havia agafat la flor que ell demanava) i, per consegüent, “es va casar amb la princesa” (p. 290).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Germanes que salven, germans agraïts i mestres que eduquen
Prosseguint amb signes autòctons en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, hi ha la contarella “Peret i Pereta”, amb detalls que figuren en altres relats de la mateixa corda. Així, dos germans, Peret i Pereta, vivien en una casa. Un dia, sa mare diu a la xiqueta:
“-Vull que vages a la botiga a per un paperet de safrà; i tu, Peret, a per un litre d’oli. Qui vinga més prompte, la mare li donarà un confitet.
I allà se’n van tots dos, corrent. I Peret hi aplega més prompte” (p. 271).
Passa que, en tornar a casa, la mare “el fica dins del perolet d’aigua. I hi aplega Pereta i diu a la mare:
-Mare, mare: tingueu. (…) i Peret? Ja hi ha aplegat?
-No, no: no hi ha aplegat encara.
I la xiqueta li respon:
-Però si ell ha eixit davant de mi…” (p. 271).
Després, la filla, encuriosida, li demana:
“-Mare: què hi ha dins el perolet?
-Res, res…
I la Pereta destapa el perolet i hi veu un ditet; i ella, amb el ditet, diu:
-Peret: dóna’m una pereta.
-No, no, que la mare m’ha ficat dins el perolet…
Llavors, Pereta agafa el brou, el tira a la terra i n’ix una perera” (p. 271).
En altres mots, la xiqueta lliga amb el bon cor, amb l’interés pel germà i, de pas, amb la bona avinença que devia haver-hi entre tots dos.
Això explica per què ella va més lluny i esbrina què ha fet la mare i, quan allibera Peret (qui és en nexe amb el brou, o siga, amb el semen), el deixa caure en la terra i, per tant, en terreny feminal i com si es tractàs de la sembra en desembre, quan el llaurador colga les llavors. A banda, com que n’ix una perera (arbre que evoca la dolçor i, ben mirat, la sensualitat femenina, empeltada amb les mamelles de què xuclen els nens petits), hi ha una connexió entre les dues parts del xiquet.
Al capdavall, Peret, qui continua amb la seua bonesa, premia la germana i, per això, quan ella li diu “Peret: tira’m una pera…”, ell li respon “No, no: no li’n dones a la mare, que la mare m’ha matat…” (p. 271). És a dir, ell convida la germana i li diu que no compartesca la pera amb qui no se l’ha guanyada: la mare.
Una altra rondalla interessant, amb trets matriarcalistes i en l’esmentada antologia, és “El de la vela”. Nostre Senyor i Sant Pera van en una mateixa barca. El Senyor en portava el timó (al cap i a la fi, és per damunt del deixeble).
En un passatge posterior, Jesús li diu que l’apòstol tire per on ell li indica i, com que Sant Pere li respon “jo em ficaré davall de coberta i tu porta el timó” (p. 285) “i la barca anava en el vent i la mar (…). Però ve una bufada… i Sant Pere es clava a dormir. (…) Tomba la barca i el Senyor diu:
-Pere!
-Què, Senyor?
-La barca és per a qui vela, no és per a dormir” (p. 285), un missatge que plasma una educació en què es considera que l’aprenent (Sant Pere) ha d’estar obert (i a l’aguait) i ser el cap de la seua vida, fins i tot, quan és principiant i el mestre li ensenya (i, com en aquest cas, altrament, li fa d’educador).
En relació amb aquest detall, diré que, amb el temps, he capit que, en els Pobles matriarcalistes, el «mestre» no instrueix, puix que, 1) majoritàriament, educa (per a la vida) i 2) ensenya.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia… I als qui ho feren abans.
Definició de matriarcalisme, el llegat i compilació del passat
I, amb les paraules següents, de Bartomeu Mestre i tretes de l’entrevista “Bartomeu Mestre, ‘Balutxo’: ‘La nostra història ha estat pervertida’” (https://www.vilaweb.cat/noticia/42209730/20140908/bartomeu-mestre-balutxo-nostra-historia-pervertida) feta pel diari digital “VilaWeb” i tan en línia amb moltes persones amb molta iniciativa i tant present en el tema que tractarem i en molts relacionats amb tot l’àmbit lingüístic catalanoparlant, clourem aquest apartat de la definició de matriarcalisme. I ho fem perquè és un tema més que cal que reviscolem i que fa que molts catalanoparlants actuen amb més espenta, amb més ímpetu i sense ajornar, àdhuc, aquest punt. Són unes paraules amb què m’identifique: “El descobriment principal ha estat que la nostra història ha estat no solament amagada, sinó que ha estat pervertida, tergiversada. Ens han canviat totalment els paràmetres i ens expliquen una cosa quan és una altra. I es tracta de descobrir-ho”.
En eixe camí de descoberta, actualment, u dels mitjans més interessants i que més ho aplana és Internet. Així, el 24 d’agost del 2020 publiquí en el meu mur de Facebook com també en els d’altres grups[1] un text que deia (i que ací oferim quasi complet): “Si en les ‘societats matriarcals’ sí que hi ha espai per a l’erotisme i, en llengua catalana, hi ha moltes cançons populars (que no fetes per professionals) eròtiques i d’humor, ¿podríem dir que la llengua catalana va vinculada amb el matriarcalisme? Hi ha articles que diuen lo que un amic (que coneix prou una cultura matriarcal d’Amèrica del Sud, la colla) em comentà una vegada: que, per exemple, quan una parella de valencians valencianoparlants ix de casa per a anar a missa o a una festa, i van pel carrer, l’home ensenya la mà dreta (el braç dret), però qui agafa l’altre, amb el seu braç dret, és la dona.
I més: en el llibret de cançons de broma bruta, n’hi ha moltes en què la filla va a la mare a demanar-li, però no al pare. Casual? La lectura i la conversa amb persones de ment oberta i que coneixen cultures matriarcals (com ara, aquest amic), em diu que no.
Què hi penseu?“.
Les respostes foren: “Qui comanda en qüestions de ball? A Mallorca, les dones” (Aina Peña[2]), “Jo sempre he considerat sa Mallorca tradicional, vull dir, completament, fins sa generació des meus padrins i, només parcialment, sa des meus pares, una societat clarament matriarcal.
L’amo diu que comanda, però sa madona du es maneig” (Miquel Roig Llaneras[3]). Li responguí que “Ma mare és qui realment mana, entre mon pare i ella, però hi ha molta obertura entre els dos, no tracta ningú de tombar l’altre”. Altrament, el 25 d’agost del 2020, en el mateix grup, posaren, “A la Catalunya rural, també passa. La dona fa la casa i duu la bossa. Per exemple, els amics del meu home (a Manresa) li deien: ‘Què fa la mestressa?’” (Maria Montserrat Morera Perramon), “De Llevant o de Ponent, de la dona sigues parent” (Marta Vives Jornet), “’A la dona i al carrer, a la dreta, la muller’, deia Joan Amades” (Marta Ib Fuentes). A Marta Ib Fuentes, li plasmí: “Això deu ser en seny figuratiu, puix que la dreta s’identifica amb el poder (la rectitud, la justícia, tenir mà dreta).
En el País Valencià, a l’hora de casar-se en l’església, la dona és a l’esquerra. N’hi ha, d’excepcions, com ara, en Alcoi i en Vinaròs, on l’home és qui se situa a l’esquerra mirant el capellà. M’ho digué una parella d’Alcoi en el 2010 (tenien mes de setanta anys) i una dona de Vinaròs (d’uns quaranta anys, en el 2012, si fa no fa)”.
Adduirem que el 1r de febrer del 2022 veiérem que, en el grup “Expressions típiques de Menorca”, s’havien escrit comentaris sobre la frase “Sa madona du es maneig”, les quals exposem: “Jo l’he sentida només per Mallorca” (Xec Riudavets Cavaller), “Per aquí, Menorca, solem dir ‘Madona duu el pondo de sa casa’” (Maria Mercadal), “Jo sí que l’he sentida a dir. A Ciutadella, dèiam ‘Aquesta madona du un bon maneig en tant de missatges que hi ha en aquest lloc’” (Margarita Moll Bagur), “L’amo comanda i madona fa lo que vol.
Una dona fa la casa i una dona la desfà’: vol dir que la prosperitat d’una família depèn de les bones (o males) qualitats de la dona que la regeix (Mall. Men.). DCVB” (Assumpta Triay Salord), “’L’home proposa i la muller disposa’” (Josep Armengol), “Madona du es calçons” (Andreu Salord Bosch), “Una bona madona fa es lloc” (Sisca Salord).
Això sí, deixant-nos d’històries, en el seny de ficcions, de faules, d’enganys, de mentires, i, passant, ja ho crec que passant a crear un clima receptiu a progressar, més obert, més humà i més dinàmic, però sense defendre que uns tenen la raó i que els equivocats, els curtets de mollera, els no il·lustrats, els qui encara romanen en la foscor, etc. són els altres. Molt lluny de la realitat, en l’actitud de les persones vinculades amb els Pobles matriarcals i que se’n senten part, per exemple, molts catalans, molts valencians i molts balears que estan per impulsar el coneixement i l’estudi de lo que lliga amb la llengua catalana i amb la història de la nació històrica de què formen part (i tota ella, amb arrels catalanoparlants) i que compten amb el suport de moltes persones amb interessos comuns i que també estan perquè es conega més i millor entre els qui viuen en tota la nació catalana.
Per eixe motiu, considerem essencials unes paraules que llegim en l’article “Memòria històrica i ministeri pastoral. Mn. Pere Joan Pons, vicari perpetu d’Alió i Puigpelat (1595-1620)”[4], de Manuel M. Fuentes i Gasó i publicat en la web “RACO”, sobre la història, quan posa que, en 1585, Guerau III de Queralt, senyor de Catllar, escrivia (i l’autor ho tradueix del llatí) que “’la sàvia discreció de la naturalesa humana, considerant que, per la feblesa dels homes en la llunyania del temps, tot allò que ve darrere d’ells estava exposat al risc de l’oblit, trobà un testimoni i confià a l’escriptura pública, amb la finalitat que els actes dels pobles redactats en documents escrits, amb l’ajut de l’escriptura, es conservessin durant temps’.
(…) Hom també convenia que ‘fixar la memòria’ esdevenia també imprescindible quan es volia reivindicar la pròpia persona o vindicar la pròpia gestió.
Així doncs, hom acostuma a concloure que, generalment, en qualsevol societat només ‘escriuen’ aquells o aquelles que detenen el poder polític, econòmic, social o ideològic. És a dir, aquells o aquelles que tenen alguna cosa per mantenir, augmentar o defensar.
(…) Pertoca a l’historiador descobrir la relació entre els esdeveniment, les seves diferències, les seves semblances i possibles causes i conseqüències” (pp. 61-62).
I, com m’escrigué Ricard Jové Hortoneda el 27 de desembre del 2019, en el meu mur, “Tant de bo aquest sentiment de pertinença de la terra dels valencians, dels balears i dels catalans, esdevingui tan orientat com tu proposes dia sí i un altre també. Però que no ens equivoquem de pàtria: tu i jo ho tenim molt clar i continuarem fent proselitisme cultural i nacional!!!!”. Li escriguí “Però prioritzant més el demà que el passat” i ell afegí “… però amb la consciència viva que, sense passat, no tindríem ni present, ni futur!!!!”, mots a què responguí amb un “I tant!”.
Doncs bé, això és lo que farem, en bona mesura, i recorrent, en molts casos, a una mena d’estudi expositiu que resulta de la compilació de moltes idees soltes, de molts testimonis, d’escrits bibliogràfiques diferents i, sempre, de manera temàtica, tot i que hi haurà punts que enllaçaran amb uns altres.
D’afegitó, recorrerem, en molts casos, a documents eclesials que, amb les seues paraules, ens vénen com sabateta a son peu als missatges que volem transmetre. No cal dir que a una transmissió més destinada a la presa de consciència i a l’ensenyament (però en què l’alumne juga un paper tan important com el mestre) que no a la formació en el seny militar i, per tant, molt més en línia amb un esperit de tolerància i de germanor que amb la intenció de demostrar que l’altre és l’errat, que el nostre punt de vista és el millor, que només hi ha dues opcions (o tu o jo) i, com ja feia en ensenyar “Valencià” a adults, amb tres parers pel cap baix i no necessàriament de contraris, puix que, com tots sabem, l’arc de Sant Martí és ple de colors i, entre tots ells, fan l’arc.
I tot perquè volem anar més lluny de lo que pretenen molts polítics. En to de pau i de diàleg, sense permetre que es procure menysprear el feble (però tenint present que és una realitat), això és, afegint més pes en l’altra balança com quan, sense paternalisme, ni una caritat mal entesa, ens inclinem cap a qui ens demana ajuda i, al mateix temps, li exigim que aporte a la resta del grup, de la comunitat o, per exemple, de la població on viu, és a dir, que no es dedique a viure amb l’esquena dreta. Així contribuïm a premiar les persones que estan més per un estil descentralitzat i, de rebot, en pro d’una major participació dels ciutadans en els afers públics com també en els familiars, en els de la comunitat, en els del barri, en ONG, etc.
A continuació, passarem a introduir alguns escrits de l’Església que empelten amb la recerca.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] El 25 d’agost del 2020 també publicaria aquest escrit en més grups de Facebook.
[2] El 24 d’agost del 2020, en el grup “Dialectes”.
[3] El 25 d’agost de l2020, en el grup “Dialectes”.
[4] Consulta feta el 20 de maig del 2020.
Feien un cos contra els dolents
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien un cos contra els dolents, és a dir, contra les actituds que no són de bon cor, contra la maldat? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 23 de maig del 2026 comentaren «No ho sé» (Lurdes Gaspar), «No» (Àngels Sanas Corcoy), «Moltes dones ho feien. Sabem cadascú de nosaltres en funció d’on vivien, com i contra qui.
La majoria de les vegades, pel cap baix, no era just.
L’àvia prou feina tenia a fi de no veure-s’hi inclosa.
Sé que el que fas és difícil, però hi ha qüestions que…
La vida, a la ciutat (i, als barris, encara més), era diferent de les zones rurals.
No et molestis pel que dic. M’atreveixo perquè crec que ho fas de bona fe, però compte! No sóc ningú per dir-ho» (Anna Babra), «Sí» (Josefina Moya Martínez), «Sí. I tant! En van ensenyar unes valors que sembla que avui van escasses. No és el mateix viure en una vila que en una ciutat, Lluís. Tu ja ho saps: a pagès o en una vila, es palpava més la terra» (Rosó Garcia Clotet), a qui responguérem «I tant que no!» (que no es viu igual en l’ambient rural que en una ciutat); «Nooo» (Maria Dolors Sala Torras), «No ho conec» (Xec Riudavets Cavaller), «No, Lluís. Nosaltres vam tenir una vida bastant amunt i avall i no vam tenir temps per a veure gaire coses» (Júlia Aixut Torres), «No ho sé» (Lurdes Closa), «Mai» (Lydia Quera), «Lluitaven contra la maldat, però no podien destacar, van tenir un ‘fre’: els van acusar falsament. Els meus iaios, exiliats a França: un, va morir al camp de concentració de Bram; i l’altre, va morir dels patiments poc temps després d’acabar la guerra. El meu pare era menor, li van falsificar l’edat i el van tancar a la presó: prop de nou anys de treballs penats.
La meva mare, presó. Tot i ser menor, hi havia un correccional.
No podien lluitar: els va tallar ‘la dictadura’. Però sempre lluitaren per la dona, per tothom desvalgut i contra la mala gent» (Àngels Benaiges Martí), «A casa, no ha suportat ningú la maldat. Ningú. I jo he estat la més revolucionària: abans i ara, que sóc vella. Que no puc: em reivindico amb escrits» (Montserrat Cortadella), «Em sorprèn una mica la qüestió. Jo diria que NO» (Angelina Santacana Casals).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.