El matriarcalisme en refranys i dites vernacles

En aquest punt també plasmarem dels que figuren en el llibre “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales (1869-1953), en la segona reimpressió, de 1973. Així, en el punt “Refranys” (pp. 188-203), en posa dels que hem considerat que reflecteixen el matriarcalisme. Tots ells, com indica l’autor, foren recopilats en la vila valenciana de Bèlgida (la Vall d’Albaida):

“A mi, em diuen ‘fes’ i,  a tu, ‘porta’” (la dona és la part activa i el marit li porta diners perquè ella els administre).

“A on va la corda, va el poal”. On va la dona, va un home, molt present en el folklore vernacle. D’acord amb l’arqueòleg, es refereix al llaç indissoluble del matrimoni.

Relatius al sentiment de pertinença a la terra o, com ara, a la preferència pel camp: “Bona és València, però, ¡ai, Pinet de la meua vida!”, “Gent de poblet, gent de roglet”.

“Cada olleta té la seua tapadoreta” (l’olleta simbolitza la dona, lo receptiu; i la tapadoreta lliga amb l’home, en aquesta dita). Ben mirat, es pot veure com a eròtica. “El marit i la muller, a la vellesa, són menester”.

En pro de la mesura: “Carabassa: ni poca, ni massa”, “El poc mal espanta; i el molt, amansa”, “Entre poc i massa, vol mesura”.

A favor de la maternitat (o que hi tenen a veure), en fa esment, d’alguns: “El que cria, té alegria” i afig que “Criar és produir; i, qui produeix, s’enriqueix”, “Els testos, a les olles” (els fills, a les mares, en què ella figura com a acollidora).

Tocant a la cultura de la faena, hi ha “El que el peixet vol menjar, el culet s’ha de banyar”, “El que juga, no torra castanyes”, “En este món, uns pasten; i altres van al forn” (aquest detall evoca lo matriarcalista, ja que ningú resta fora), “Amb paciència, tot s’alcança”, “Faena feta no porta estorb”, “Si en vols més, para el cabàs”, “Tot ho sàpies fer i res tingues que menester”.

Quant a l’empatia i a la vida social, captem algunes dites: “Lo que no vullgues per a tu, no ho vullgues per a ningú”, “No et burles del meu dol que, quan el meu serà vell, el teu serà nou”.

Finalment , n’hi ha que exposen altres trets dels Pobles matriarcalistes: “Més val home que hisenda i dona que diners”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Donaven les gràcies als arbres

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿donaven les gràcies als arbres? Gràcies.

L’arbre simbolitza la Deessa Mare i la fecunditat.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia”  ( https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

 

****

Quant a missatges, el 18 de juliol del 2024 ens escrigueren “No. No em consta” (Joan Marrugat), “Bon dia,

Totalment fora de la cultura menorquina. Els arbres eren vists d’una perspectiva utilitarista: per la fruita, la llenya, l’ ombra que poguessin donar” (Xec Riudavets Cavaller), a qui indicàrem que Una catalana molt vinculada amb la terra i amb la natura, en un poema, diu que donava les gràcies a l’arbre. Nasqué en 1952 en zona rural”“No” (Lurdes Gaspar),“Nooo recordo jo” (Àngels Sanas Corcoy), “En el meu cas, no” (Angelina Santacana Casals), “La mare era molt de naturalesa!! Gaudint ella, ens ensenyava a gaudir-la també nosaltres. I el bosc, dels arbres,… Eren vida!!!!” (Roser Canals Costa), “No plantaven abres a tot terreny que podien, per fer el lloc més bònic. A casa, sempre en teníem i en tenim. Els arbres sempre porten vida: ocells i natura, bonica” (Lydia Quera), “No ho recordo i crec que no” (Margarita Frau Mir), “A casa, no” (Montserrat Carulla Paüls), “No, Lluís: no t’ho sé dir” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

En el meu mur, el 18 de juliol del 2025 plasmaren “Bon dia,

I tant! La comunió i la gratitud a la natura era absoluta” (Quima Estrada Duran).

Finalment, ma mare (nascuda en 1943), el 18 de juliol del 2025, per telèfon, en relació amb alguns comentaris sobre la utilitat i sobre la fruïció dels arbres i, igualment, amb el simbolisme, em digué “Qui li agrada el camp, en gaudeix. Normalment, sol viure-ho de diferent manera. Com que m’he criat en una família llauradora, no puc veure un camp amb brosses.

En casa, en hivern, a penes es menjava fruita: cacau torrat, carabasses… Quan venia la primavera, hi havia peres, pomes d’agredolç, pomes d’hivern, albercocs… I, cap a setembre,  raïm d’una vinya.

Els arbres eren molt importants: per a tindre ombra, per a tindre fruits… Es volien i es respectaven eixos arbres, perquè eren una part en la seua vida, en el seu dia rere dia”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Dones realistes, pacients i tradicions vernacles del segle XIX

Una altra rondalla recollida en l’esmentada obra de l’arqueòleg de Bèlgida, i en què copsem molts trets de línia matriarcal, és “Demane la paraula”, la qual té a veure amb fets de la darreria del segle XIX.

Així, un home qui, quan era jove, ja estava interessat per la política, després de sopar, solia parlar amb la seua afectuosa dona com si ell fos un senyor. A més, ella li escoltava els parlaments, els quals sempre remataven amb “ell havia de girar la vila de dalt a baix” (p. 184).

Llavors, la muller, realista, li diu que “Et faràs de malvoler i no aconseguiràs res”. Tot i això, ell li indica que es conforma que, en l’indret, després de fer de polític, “se’n recorden, de mi.

-I, ¿què et proposes fer, que hi deixe nom?

-Primerament, vull acabar amb molts costums que desdiuen de la cultura d’una vila” (p. 184).

Ella, més avant, li respon “Tin paciència, que, els mals costums, el temps els esborrarà” (p. 184) i que “La jovenalla és insolent.

-Per això, convé atacar el mal en son origen: al mestre dels xiquets, pense fer-li un escoltet perquè els alliçone de maneres i de bona criança. Passava jo per l’escola quan, (…) un grandàs es parà davant de mi i em diu: ‘Tio tal: porta els botons despassats’. I, mentres que m’ajupesc per a comprovar-ho, ell afig rient: ‘Ja he enganyat un ruc cego a cavall d’un borrego’. ¿Es pot tenir més barra que en fets així? Ni miren que sóc regidor electe. Si no respecten l’autoritat, manco respectaran els altres.

-Tantes coses vols arreglar, que, al capdavall, no fent res” (p. 185).

Per consegüent, la dona connecta amb la cultura matriarcalista i ell representa el parer vinculat amb el capitalisme i amb el lliberalisme: en l’ensenyament, en l’educació, en la relació entre les autoritats i la gent…

Igualment, el grandàs té a veure amb la cosmovisió vernacla: el desenvolupament de la creativitat, una vida menys orientada cap a la formalitat.

Quant a ella, torna a tocar els peus en terra.

Després, el marit li comenta u dels propòsits polítics i podem llegir

“-Però, home: si és una vídua pobra i vella que passa amb almoina” (p. 185), o siga, una dona que considera que cada u ha de donar segons les seues possibilitats (un detall autòcton), no per imposició política.

Dins del diàleg, ella li addueix que “Bèlgida és una vila llauradora que ha de menester desenvolupar les indústries inherents a l’agricultura” (p. 185) i, ben mirat, la muller torna a lo tel·lúric.

No debades, en un apartat posterior, ella comenta el tema del folklore i, altra vegada, no fa castells en l’aire:

“-Deixa-ho estar. És costum antic i eixe costum i altres més formen el folklore de la vila.

-Desenganya’t. El folklore d’una vila és suma i compendi d’usos i de bons costums, i els mals costums convé oblidar-los. Més encara: cremar-los perquè no rebroten.

Aplegà el dia de la constitució de l’Ajuntament. Es va elegir el batle, tinents de batle i síndic i el nostre protagonista restà fora de la combinació” (p. 186).

A continuació, el marit promet a la dona que ell intervindrà en la resta de sessions.

No obstant això, la muller li parla sobre que ell puga comptar amb la paraula:
“-Tin calma: ja t’aplegarà.

I així fou. Un dia, el batle, fart de tanta interrupció, tan prompte com el regidor pegà una punyetada en la taula i digué ‘¡Demane la paraula!’, li respongué secament: ‘¡La té vosté!’. L’edil, (…) sense saber què dir, ni què fer, es girà cap al pobre agutzil, qui dormia com un sant, a qui demanà:

-Xe, Quico: ¿què volia dir jo?’

I no digué més en aquesta memorable sessió, ni en les vinents” (p. 187).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Dones transmissores de la cultura tradicional, educadores i la maternitat

Una rondalla que escriu Mariano Jornet Perales en la seua obra “Bélgida y su término municipal” és “Rondalla del Cigronet”, amb una versió semblant a les d’altres indrets. Primerament, comenta sobre el paper de les contalles i el de les mares: “Les mares belgidanes (…), quan, per algun motiu, (…) plora el xiquet i es desespera, li anuncien la rondalla del Cigronet i, en oir-ho una única vegada el xicotet, deixa de plorar en sec i, amb un lleu somriure, indica a la mare que ella ja pot començar el relat” (p. 181).

Un poc després, indica que una velleta només tenia un cigronet. S’acosta a una veïna i, amb molta humilitat, li diu:

“-Senyora ama: mentres vaig a missa, ací, en sa casa, em deixe este cigronet.

La vella se n’anà a l’església i, en tornar, demanà a la veïna el cigronet.

-Allí, en el canteret, el té.

-En el canteret, no hi és  -replica la vella.

-Doncs, la gallineta se l’haurà menjat.

-La gallineta o el cigronet, el cigronet o la gallineta -deia la vella, sense parar.

-Tinga, tia enfadosa: la gallineta.

Amb la gallina al braç, la vella se n’anà a una altra vila” (p. 181).

Cal dir que la dona dóna la gallina (animal que, en algunes narracions, representa lo femení).

I, així, a diferents viles, on li donaran un porquet i un bouet (el qual, més aïna, fa el paper de la vaca i, per tant, de la maternitat, com ho podem copsar en el context).

Ben avançada la rondalla, capim que, “Tan prompte com la vella se n’anà, una xiqueta de la casa esclatà a plorar i deia:

-Jo vull fetget de bou, que no cou… Jo vull fetget de bou, que no cou…

Davant la insistència de la xiqueta, la mare obrí el ventre al bouet, li’n tragué el fetge, el donà a la filla i, després, va cosir el ventre del bouet” (p. 182).

Aquest darrer passatge evoca relats en què la vaca fa de subministradora.

Després, la velleta se’n va a una altra vila (però amb la xiqueta, qui havia estat el pagament que li havia fet una senyora ama).

Nogensmenys, en aplegar a un forn, l’anciana hi deixa el sarró en què era la criatura, perquè volia pegar un passeget.

Ara bé: quan més clients hi havia, “entre les moltes xiquetes que hi havia, se’n va oir una que deia:

-Mare: jo vull una coca.

-Tia: per a mi, altra -afegí la del sarró.

En adonar-se les dones que hi havia una xiqueta en el sarró, la tragueren del tancament i, en el seu lloc, hi ficaren una botija plena d’aigua. En això, aplega la vella, carrega el sarró a l’esquena i se n’ix de la vila” (p. 182).

Com podem veure, els personatges que salven la xiqueta són dones i, a més, fiquen un objecte de recollida (la botija), el qual, ben mirat, connecta amb un símbol femení i molt present en obres matriarcalistes (sia una contalla, sia un poema, sia una cançó): l’aigua.

Finalment, com en altres versions d’aquesta rondalla, l’anciana fa via i, “pel camí, començà a gotejar la botija.

-¡Ah, brivalla! ¿Com que et pixes a la meua esquena? La pagaràs.

I, en aplegar al riu, tirà la botija a l’aigua, creient que hi tirava la xiqueta” (p. 182).

La dona considera que la xiqueta es burla d’ella i que, igualment, ho fa per darrere, és a dir, en una situació de desigualtat. No obstant això, com que la rondalla pretén salvar la nena, la maternitat i l’esdevenidor, en lloc de les males accions (ací, representades pel caràcter de la velleta i de la seua manera de respondre a la gent), les dones (com a mares) s’han posat de part de la infantesa i, així, de l’esdevenidor i de la bonesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

El matriarcalisme valencià en el segle XIX, dones organitzadores i sexualitat

Prosseguint amb històries i amb anècdotes plasmades per l’estudiós Mariano Jornet Perales en l’obra sobre Bèlgida, copsem trets matriarcalistes en diferents escrits. Així, en “El tio Paco”, un home es fa unes qüestions: “¿Augmentaria el preu? Ni de bon tros! ¡Estaven a tall a tall, les dones, per a consentir-li eixe abús!” (p. 168). Per consegüent, elles tenen la darrera paraula.

Unes planes després, però sobre un altre oncle (en “La untada del tio Polònia”, p. 171), el recopilador ens diu que, “A l’oncle Polònia, sempre el coneguérem dedicat al comerç, especialment, de farina i, amb eixe motiu, sovint, s’absentava de la vila per comprar els distints articles que, en sa casa, havia de despatxar la seua afectuosa dona.

Un dia, després d’almorzar, digué a la seua muller: ‘Xica: trau diners, perquè és fàcil que no vinga en quinze dies’”.

És a dir: ell es dedica a una faena que, després, és complementada per la dona (ella ven els productes que ha adquirit el marit). A més, la muller és qui, en acabant, determina en què es faran els esmerços, a què es dedicaran els diners.

Un altre punt que ens ha paregut interessant i en què apareixen trets de la mateixa corda i que l’arqueòleg els exposa de la vessant il·lustrada del segle XVIII en avant, és una anècdota que, potser, com la primera edició del llibre, es publicàs en 1932: “A l’avançada edat de noranta-sis anys, va morir, fa poc, Asensio Juliá Jornet, el veí del Carrer d’Abaix.

Eixa vida tan llarga li donà temps de sobra per a conéixer l’apatia de les viles i la fredor i la indiferència amb què reben qualsevol projecte de millora, encara que siga beneficiós.

Per això, el dia de la inauguració de les aigües, la seua sorpresa fou major en veure rajar les fonts i, amb fina ironia, va exclamar:

‘-Vaig a demanar a les autoritats em firmen un paper fent constar que, en Bèlgida, han posat fonts, perquè, si no ho porte escrit i ben firmat, quan vaja a l’altre món i ho conte als avantpassats, ningú s’ho creurà’” (pp. 176-177).

Així, aquest ancià podríem dir que representa el testimoni del pas d’una cultura més aïna oral i feudal (hauria nascut, a tot estirar, en els anys quaranta del segle XIX) a una en què la documentació formal i la burocràcia entraven en la vida política i en l’administrativa, almenys, amb major força que abans.

Agregarem que l’arqueòleg belgidà també manifesta la seua associació entre el món rural i, segons ell, la poca espenta (l’apatia), el distanciament respecte a les novetats… Al cap i a la fi, la línia que entrava pretenia substituir les tradicions més arraïlades en aquells indrets i la cultura matriarcalista i, ben mirat, sota la justificació de la idea de progrés, de millora, etc. d’acord amb els partits reformistes i amb el lliberalisme.

Finalment, l’autor, en la nota 47 (p. 176), inclou un escrit interessant acompanyat d’un ban que ell reprodueix en català: “Literalment, el ban fou així: ‘D’orde del senyor alcalde,… es fa saber… que el que s’haja trobat a un tal Marselino[1]…, que el manifeste en la Plaça de Dalt…., perquè, si ell no va,… no es pot fer la cordà… i la gent creu… que s’ha amagat en un cau de conills’”, això és, que l’encarregat de la cordada se n’havia anat a una cambra per tenir relacions sexuals.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Hem respectat la forma “Marselino” (la qual reflecteix la pronúncia del nom en castellà, que és com encara el deien molts valencians catalanoparlants nascuts un poc després de 1940).

 

El matriarcalisme valencià, historiografia i tarannà català en el segle XVIII

Ja ben avançat el llibre “Bélgida y su término municipal”, l’autor entra en el costumari local matriarcalista, amb una visió il·lustrada en més d’un moment. Com a exemple, en el capítol “Costums”, comença escrivint sobre el “Caràcter dels habitants” (p. 119) i trau molts mots que ens han comentat (o que hem recollit) en relació amb els catalanoparlants d’arrels catalanes (i que nosaltres remarquem):

“Els qui hagen estat en Bèlgida, hi hauran pogut advertir que és una vila que es distingeix pel seu tarannà franc, noble i hospitalari; molt sobri, emprenedor i actiu, tant que, quan les seues aspiracions van més enllà dels reduïts límits del terròs, emigra a altres viles (…). La seua afecció a les diversions no reconeix límits i, amb qualsevol pretext, el belgidà organitza festes religioses, llança la pilota i fa córrer la pólvora; correcte i senzill, raboser i discret, enèrgic i prudent, són dots que el distingeixen. ¡Quina pena tan gran que la natura no haja dotat la vila d’eixe do que vivifica les ciutats i que reverdeix els camps, l’aigua, perquè en resultàs un indret encisador!” (p. 119). Són trets que, a més, reviscolen en l’apartat que hem traduït com “Acudits, anècdotes i històries” (pp. 162-188).

Sobre aquest tema relatiu a lo rural i a la ciutat, agregarem que, en l’article “Quan ens imposen la idea que parlar català a un castellà és de mala educació?” (https://www.elnacional.cat/ca/cultura/quan-ens-imposen-idea-parlar-catala-castella-es-mala-educacio_1450824_102.html), redactat per l’historiador Marc Pons el 12 de juliol del 2025 en el diari digital català “El Nacional” i a què accedírem el mateix dia, es pot llegir que El règim borbònic presentava el castellà com la llengua de la llum, de la sapiència i del poder, que prestigiava els seus parlants. Clarament contraposat al català; reduït a la categoria de la foscor, del passat i de la gent rústica i illetrada que havia quedat exclosa de la cultura, de la ciència i del futur

El règim borbònic havia creat la idea de la necessitat de saber castellà per a ser algú en aquell nou escenari. Però, tot i això, aquell trànsit no s’aventurava fàcil. La societat catalana del XVIII era, únicament, catalanoparlant; i el règim borbònic era, especialment, maldestre en les seves comeses. Per posar, només, un parell d’exemples, direm que el 1730 el règim va donar per finalitzada la pròrroga que tolerava l’ús del català a les sales de justícia”[1].

Tornant a Bèlgida, en aquesta secció secundària sobre gràcies, molt prompte, exposa paraules que tornen a reflectir el matriarcalisme, molt viu en la gran majoria dels indrets i, és clar, en moltes narracions del primer terç del segle XX o anteriors: “Encara que alguns puguen semblar-ne fantàstics, tots ells són escenes de la vida real (…). Són quadres vius dels nostres costums que l’enginy va retractar recorrent a la gràcia i a l’acudit. Són l’expressió fidel de l’ànima belgidana, tan neta d’odis i de rancors com és plena d’entusiasme i d’afecte cap als seus. Si el lector no coneix els fills d’aquesta vila, li bastarà la lectura d’alguns relats i descobrir en ells el caràcter franc, noble, joiós, burleta i planer que els encoratja” (pp. 162-163).

De fet, en el punt “El primer miracle de Sant Blai”(p. 166), l’arqueòleg Mariano Jornet Perales diu que “la bona dona posà alguns parapeus i només va assentir quan rebé del seu marit la promesa formal de llevar-se els pantalons fora de la vila.

Disposat a complir fidelment el manament de la seua muller, un dia, de bon matí, eixí de Bèlgida muntat en el millor ruquet” (p. 166).

Entremig, en tornar cap a on vivia, l’home es lleva els pantalons… i els perd. Ara bé: com que ell no sabia si castigar Sant Blai o fer-ho a l’animalet, fa camí i, ja prop de l’ermita de Sant Antoni, el veu un amic, qui li diu:

“-Xe, Miquel, ¿d’on véns amb vestit de mitja gala?

-De portar un Sant Blai per al Carrer de Baix.

-¿L’hauràs triat miraculós?

-Com que, abans d’entrar en la vila, ja ha fet un miracle.

-Quin?

-Perdre’m els pantalons!” (pp. 166-167).

 

Per consegüent, l’amic del marit, sense burlar-se, recorre a eixa ironia que permet que qui havia anat amb el ruc, continue confiant en ell, que hi haja bona cordialitat i, de pas, el segon no fa ús d’una humor cínica, ni amb intenció de menysprear.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] El Decret de Nova Planta per a Catalunya data de l’any 1715.

 

El matriarcalisme valencià del segle XVIII en l’educació vernacla i la dona

Anècdotes i altres relats del folklore vernacle recopilat en el llibre  “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales (1869-1953).

Una altra font en què hem trobat informació folklòrica interessant i que, altrament, reflecteix la línia il·lustrada (del segle XVIII en avant) en ple segle XX, és l’obra “Bélgida y su término municipal”, de Mariano Jornet Perales (arqueòleg valencià, 1869-1953), 2a impressió, publicada en la ciutat de València en 1973[1].

Així, dedica un apartat extens a la instrucció (pp. 56-64), passa al caràcter dels habitants d’aquesta vila valenciana (p. 119), exposa sense embuts sobre la consideració a la dona (“El respecte i la consideració a la dona són distintiu del belgidà; a la dona, se li confia la cura dels fills i els quefers de la casa i, a l’home, el subvenir, amb la seua faena, a les necessitats de la llar; només en èpoques de recol·lecció del raïm, de l’oliva i de la garrofa, la dona auxilia amb el seu jornal”, p. 125) i, en la plana 162, inicia un apartat d’acudits, d’anècdotes i d’històries populars en l’indret.

Com a investigador vinculat amb la localitat on havia nascut, Bèlgida (de la comarca de la Vall d’Albaida), comença el punt “Instrucció”, dient que en el segle XVIII “En Bèlgida, com en altres parts, hi hagué belgidans distingits que provaren la seua amor a la vila i a l’ensenyament, mitjançant el llegat de tots els seus béns per a aquella finalitat” (p. 56) i, ben avançada la pàgina, inclou com a exemples un prevere i un oncle seu (qui era capellà) en pro de la instrucció… en línia amb la cultura vencedora en la Guerra de Successió (encara que no es diga).

Nogensmenys, la cultura vernacla era forta i viva: “aquells llegats no donaren el resultat que es proposaren (…). Clama al cel la lectura de molts documents del segle XVIII i de part del segle XIX en què ni el batle, ni els regidors els autoritzen perquè no saben signar. I, si això ocorre amb els elements directors de la vila, ¿què no passarà amb la vila, pròpiament, dita?” (p. 57). No cal oblidar que, en la mateixa plana, hi ha una nota en català plasmada en 1791 pel “Racional de la Seu de València en el corrent any 1791”, o siga que, tot i els decrets eclesiàstics, com ara, de l’Arquebisbe Mayoral (en relació amb l’obligatorietat de batejar-se en castellà), la llengua vernacla era emprada en texts de l’Església valentina.

Això explica que, malgrat la riquesa cultural tradicional en nexe amb el folklore, l’arqueòleg valencià parle d’una “Pobresa cultural  tan gran (…) que (…) la instrucció de la joventut pateix un retrocés (…).

Però el mal tenia arraïls més pregones: romania en la idiosincràsia de la gent que veia en el mestre, no l’instructor i l’educador dels jóvens, sinó un no desitjat a qui, amb tots els mitjans, calia vexar, acaçar i fer nosa” (p. 58).

Aquests mots enllacen molt amb els que un amic coneixedor de la cultura colla plasmava en el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, del 2017, quan tractava sobre el paper d’aquesta matriarca com a educadora i com a transmissora del llegat matriarcalista del Poble autòcton: “L’àvia Damiana procurava instruir els xiquets en la seua idiosincràsia, els introduïa en la seua història i en les seues tradicions, els preparava per a viure com a seminòmades i els descobria els secrets de la ramaderia (…) i dels seus derivats, a llegir l’oratge i a saber distingir herbes medicinals i minerals valuosos. També a conéixer l’organització del seu Poble, partint de la cultura matriarcal i del seu sistema de govern, tot açò, estrany i ignorat per l’escola oficial de l’Estat” (p. 20) i, com ara, afig que “No se la veia vacil·lar en aquesta tasca, digna d’admiració, ja que, tot i que vivia en franca minoria, ¡amb quin orgull i amb quina tenacitat vetlava pel seu Poble, perquè no fos absorbit, ni anihilat per la cultura oficial imperant! (…) amb eixa perseverança, continuava assolint la permanència i l’existència dels colles, de la seua cultura i dels seus costums, de la seua religiositat, de les seues cerimònies, dels seus oficis i del seu sistema social i familiar” (pp. 20-21).

Ja ben entrat el llibre “Bélgida y su término municipal”, l’autor ens endinsa en el costumari local matriarcalista, amb una visió il·lustrada en més d’un moment.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Ací traduirem l’obra i si, en l’original, és en llengua catalana, l’adaptarem.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, ritus de pas cap a la maternitat, mares i infantesa

Tornant a l’esmentada obra de Joan Soler i Amigó i de Roser Pubill sobre les bruixes, en la rondalla “El pla de les bruixes” (pp. 198-200), ens trobem amb trets semblants, els quals, altra vegada, hem considerat propis d’una contarella de pas o bé en què es tracta de fer miques lo relatiu a les bruixes. No obstant això, capim que, “Entre Mieres i Falgons, hi havia, dalt de la carena de muntanya, l’anomenat pla de les Bruixes, on es deia que les bruixes es reunien els dissabtes a mitjanit. (…) Moltes bruixes venien de molt lluny, (…) altres eren de la rodalia” (p. 198).

Així, comencem la narració amb un detall que sol anar més aïna unit a les dones: la tendència als aplecs, a les reunions, a les trobades, a lo col·lectiu.

A continuació, el narrador entra en un passatge que, com altres posteriors, ens evoca l’amor romàntica (pròpia de les cultures patriarcals), en aquest cas, mitjançant un noble: “En el poble de Torn, (…) hi havia una casa coneguda per cal Fuster, amb un hereu fadrí, alt com un pi, cepat com un roure i de bon beure, tant que les pubilles més riques dels contorns s’hi haurien casat a mans besades. Però ell no volia pas cap noia rica, perquè estava enamorat d’una pastora, d’una noia sense pare, ni mare i sense ningú al món, que s’havia llogat (…) a pasturar les vaques” (p. 198).

Tanmateix, la dona no apareixerà com a alliberadora imprescindible del fadrí. És més: no solia anar ben vestida, ni ben calçada i, tot i això, “quan passava, feia girar tothom. Però ella no mirava ningú de fit a fit, sinó sempre al lluny (…). I la seva mirada era dolça i tan fonda que, per això, l’hereu de cal Fuster se n’havia enamorat” (pp. 198-199).

En acabant, encara que la mare del jove diu al xicot que s’ho lleve del cap i que no isca amb una dona de què “No en sabem res, ni d’on ha vingut, ni com es diu. No pot ser cosa bona” (p. 199), l’hereu prossegueix amb la seua línia idealista: “no podria estimar cap altra noia al món” (p. 199).

Per això, un dia que la joveneta anava amb el ramat, ell la cerca bo i amagat i veu que “La vacada va començar a passar el riu a gual, i ella (…) es treu els esclops i es capbussa al riu per la banda més fonda. Però, vet aquí que, en sortir per l’altra riba, ja no era una pastora, sinó una guineu, que es va escapar de pressa cap al bosc” (p. 199).

Així, podem dir que la fadrina 1) fa de líder (les vaques també travessen el riu, com ho podrien fer les persones que confien en un xiquet que passa a la jovenesa i compta amb bon suport), 2) aplega a la menstruació (s’endinsa en una etapa nova de la seua vida, en desfer-se dels esclops, en nexe amb la cançó valenciana “A la vora del riu, mare”, com ens comentà un informador durant la recerca, en què una xicota es deixa les espardenyes a la vora del riu), 3) connecta amb la mare (la part més interior i tot de la part aquosa) i 4), en haver eixit de la infantesa, ja és una xica més aïna guilopa, eixerida (trets que, junt amb el de l’astúcia, solen empeltar amb la rabosa).

Ben mirat, amb el seu paper de guineu, entra en la boscúria, en una part desconeguda, oberta a l’aventura i amb natura.

Ara bé: “El noi de cal Fuster li recull els esclops i es torna a amagar. Al cap de poc, veu tornar la guineu, que es tira de cap al riu i surt per l’altra riba altre cop pastoreta. Però no veu els esclops” (p. 199).

Podríem enllaçar-ho amb el fet que ell li demana la mà, festejar amb ella (ja no té el calcer infantil), encara que ens sembla més que ell tracta de fer-li un xantatge:

“-Ah, guineu! -li va dir el noi-. Els esclops els tinc jo i, si no em dius on has estat, no te’ls daré mai de la vida.

-Doncs, sàpigues que sóc bruixa i he anat a la Cademont de Ventatjol a embruixar una covada d’ous” (p. 199).

En altres paraules, ella ha penetrat en la banda maternal (la balma) i, igualment, amb intenció de ser mare d’uns quants fills (els ous de què parla).

Això explicaria que, tot seguit, el recopilador incloga que “Dites aquestes paraules, la vaquera va desaparèixer i no se n’ha cantat ni gall, ni gallina… I ara penseu la sorpresa de la mestressa de la Cademont quan, acabats els dies de la covada, de dins de cada ou, va sortir un dragonet. I cada un d’ells fugia rabent bosc amunt cap al pla de les Bruixes” (p. 199).

Per consegüent, captem papers simbòlics: 1) la joveneta amb els esclops, 2) la vaquera procedent de l’interior de la terra (on havia preparat l’embaràs), 3) la desaparició de la vaquera (deixa arrere l’època juvenil avançada) i, de pas, 4) entra en el seu paper de mestressa (dona i mare) acompanyada 5) de les xiquetes (puix que el dragó és un animal femení) àgils i que prefereixen arriscar-se i fer vida pel bosc, on havia anat sa mare, en compte, com ara, de la vida urbana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Sobre balls al voltant d’un arbre

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre balls al voltant d’un arbre? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia”  (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada

 

****

Quant a missatges, el 12 de juliol del 2025 posaren “Això, ho desconec” (Montserrat Cortadella), “No” (Octavi Font Ten), “No” (Àngels Santacana Casals), “Nooo” (Àngels Sanas Corcoy), “No” (Joan Prió Piñol), “Mai m’ho havia comentat” (Roser Canals  Costa), “No. L’àvia era jueva” (Lurdes Gaspar), “Doncs no” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No. Això, sí que ni ho he sentit. M’agradaria saber-ho” (Anna Babra), “Bon dia,

Sí, però…

La padrina per part de mare ho veia com una cosa de bruixes. En canvi, la padrina per part de pare ho veia com una cosa relacionada amb la natura, amb agraïment a la terra.

Les dues eren pageses i lleidatanes, de viles diferents, però es notava que l’educació era molt distinta. La padrina paterna era més oberta, més lliberal, fins i tot, més avançada al seu temps. En canvi, la materna era una dona de casa, fidel a unes creences” (Contxi Enjuanes Carrera), “No. No em sona gens que açò es fes a Menorca. Aquesta tradició és totalment aliena a la cultura menorquina” (Xec Riudavets Cavaller). Nogensmenys, el valencià Fermín Carbonell Barbera indicava que “Sí que solien fer jocs eròtics, sense, diguérem, ‘malícia’, però s’ho passaven bé. Tant dones com homes. Sobretot, en Pasqua”, a qui responguérem que “Pasqua és una època de ressorgiment de l’erotisme”“No, Lluís, no. Mai: ni ma mare, ni les meves àvies, m’havien parlat d’un ball al voltant d’un arbre” (Ramona Ibarra), No, que recordi” (Rosó Garcia Clotet), “Bona nit, Lluis,

No em van dir mai res…” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Nota: Aquesta qüestió partí d’un tema que trobàrem en el llibre “Antologia eròtica”, d’Aureli Puig, l’autor, qui, després d’incloure la lletra de la cançó eròtica “L’arbre verd” (pp. 128-129), comenta que, “Per Carnestoltes, quan s’aplegaven al camp una colla de fadrins, solien agarrar-se en ball rodó i dansar tot saltant i voltant avalotadament al voltant d’un arbre. Rodaven al so de la cançó, que sembla tenir un sentit eròtic acord amb el temps carnestoltesc, en què surt un frare blanc que bé podria ser el succedani d’un sacerdot gentílic d’algun culte de tipus agrari” (p. 129).