Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Convents, pous maternals i folkloristes pels Pobles
Tanmateix, l’autor recull un conjunt de comentaris que hem ajuntat: “Es deia que, al convent de Sant Corneli [Fogars de la Selva], hi havia un tresor amagat i potser hi ha algú que l’ha trobat en èpoques passades; però, si l’ha trobat, no va pas dir res. A Roca Rossa, també es diu i encara hi ha gent que ho cerca i potser algú ha trobat troballes bones (…). Aquesta valor la varen trobar perquè el pare les trobava, coses així, colgades… I jo també, eh!, perquè jo, si hi ha una valor colgada, hi passaré i la trobaré” (p. 233) i es perllonga quan Josep Montsant addueix que “No ho varen poder veure, però, els ho havien dit, i es veu que era una valor de molta quantitat de cèntims, eh!” (p. 233). Així, hi ha tresors en històrics convents (potser, dels desamortitzats arran del decret de Mendizábal de 1835), de persones que fan el seu agost (però que no amollen com ho han assolit), de descobertes excepcionals… La qüestió, en el fons, és l’esperança en la Mare, en un esdevenidor més bo i amb el fet que el narrador figure entre els futurs benaurats.
En el relat “Can Camps”, l’informador trau uns mots que lliguen amb llegendes d’indrets molt distants i amb aquests punts de connexió: “Els masovers de can Camps tenien molta relació amb els frares de Roca Rossa. Del convent estant, tenien un passadís que sortia a Hostalric (…). El meu cunyat hi estava de mosso i es veu que ells van trobar alguns papers de l’amo que deien, poc o molt, a tal lloc que hi havia or amagat al fons d’un pou. I un dia, a la nit, sí que el meu cunyat va sentir tràmecs (…) i es veu que devien cavar (…), deien, per mirar si trobaven aigua” (p. 233). En canvi, hi havia qui no es llançava a l’aventura i, quan li demanen per què, respon que no (p. 234).
Això no obstant, hi ha qui fa camí a endinsar-se en lo feminal i “aquella vegada varen fer una pujada molt forta i, al cap de pocs anys, ja se’n van anar, varen comprar una casa, a Masnou, de pagès. (…) Van fer un canvi bastant fort, però no es va saber mai res” (p. 234).
La història posterior, “Pi de l’Oli”, inclou, curiosament, una anècdota que podria sonar a humor maternal. Hi havia un punt d’on es divisaven molts campanars estant i afig que, “A Roca Rossa, no sé si ho van trobar, perquè diu que hi ha una gerra d’or soterrada en un lloc que diu que es veuen set campanars (…).
Sí que van emprendre, però, al cap de poc, un dels dos va tornar sol amb un llum de carbur i va continuar. (…) Una vegada, uns de Calella amb el masover de can Pica, en el Pi de l’Oli, (…) van fotre un pou, que van baixar dos metres i mig o tres i diu:
-Cagom l’hosti! Després de fotre’ns allà un fart de treballar, vam trobar una llauna de sardines. Altres s’ho devien endur.
Aquests portaven una brúixola i, allà, de feia molts anys, que es deia que, en el Pi de l’Oli, hi havia un tresor tan gros soterrat” (p. 235).
Ben mirat, en l’”Epíleg”, el folklorista Dani Rangil posa que, en l’inici del segle XXI, quan s’edità per primera vegada “Històries i llegendes de l’any vuit”, “La gent ens hem tornat més setciències que mai, l’analfabetisme és un flagell del passat i ja no ens poden donar gat per llebre” (p. 237).
“I, malgrat tot això, cada Nadal, les històries de dracs, de guerrers, d’infatigables, de fetilleres i de prodigis de tota mena omplen les cartelleres i les sales dels cinemes. (…) Aquestes històries ja s’explicaven fa més de mil anys” (p. 238).
Finalment, empiula el paper de l’àvia (en la transmissió de la cultura tradicional) amb el dels oïdors (com a forjadors de creativitat, mentres que l’escoltaven) i, tot seguit, es demana “¿Arribarem a perdre la capacitat de somiar, d’imaginar, de narrar, de parlar? (…)
Aniquilant la fantasia, el món esdevindria gris. (…) conjurem-nos per a mantenir tots els colors de la Terra” (sic, p. 238) i, de pas, la vida dels diferents Pobles.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Arbres perennes, dones que subministren i terres fèrtils
Prosseguint amb històries que figuren en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, del folklorista Dani Rangil, captem trets matriarcalistes en “La surera de can Montsant. Hortsavinyà”, puix que ens evoca personatges com la mare que alleta. Així, Madrona Molins diu que “L’amo de can Cuca, el vell, en Cuca, treballava amb el seu fill, en Rossendo, a can Montsant. Xerracaven un suro que ja l’havien tallat. Van veure-hi un forat i van dir:
-Aquí, potser, hi havia hagut algun eixam d’abelles.
Però van veure que queien unces d’aquelles grogues i van omplir pel tiberi el cabàs que portaven. Van plegar de treballar a bosc i van comprar cal Sordet, can Buc Bèstia i dues cases a Canet; i el noi, en Rossendo, com que encara era fadrí, per enamorar la seva dona, (…) es va fer posar tota la dentadura d’or. I el que van matar, en Quimet, també en portava moltes, de peces d’or a la boca” (p. 228).
Per consegüent, hi ha punts en comú amb les rondalles en què una jove entra dins la terra i és acompanyada per una mà que li fa de guia, en un lloc on gaudirà del benestar, en aquest cas, unit a la dolçor: la mel de les abelles.
Igualment, el fet de confiar-hi té la seua recompensa: les onces d’or i els bons investiments que faran pare i fill.
Al capdavall, com si fos un reflex de les bones decisions, les dents passen a ser daurades.
Una altra narració amb detalls del mateix ram és “El toro de Puig Castell” (p. 229), curta i sucosa: “Es deia que si hi havia un toro d’or soterrat al Puig Castell [ Sant Cebrià], hi havia anat molta gent a gratar i encara ara hi ha gent que hi va” (p. 229). És a dir, que copsem un animal relacionat amb la lluna i que, a més, és una divinitat del camp i unida a la fertilitat (amb unes banyes que, en conjunt, tenen forma de mitja lluna) i que, com la fortuna és en lo tel·lúric, hi ha un vincle amb la Mare com a font de vida, com si fos la dona que alleta el nin. Ben mirat, hi acudeix molta gent.
En la contalla, “Roca Rossa”, recopilada per Dani Rangil mitjançant Jaume Aliva, el narrador li indica que ell coneixia “un [ home] que li havien dit que allà, a sota d’un arbre que no perd la fulla, hi havien amagat una olla amb or. Segons ell, qui li havia dit que era una persona de fiar. Vam mirar en un llorer…, vam portar esmorzar, dinar, fato i eines” (p. 232) i tornaren a casa tal com n’havien eixit (i les butxaques, també). En altres paraules, l’arbre (la dona) té vida al llarg de l’any (com el pas del temps) i lliga amb la tenalla (receptiva) i amb l’abundància terrenal i, a banda, lo feminal és ben considerat (i hi posen molta fe i, com veiem, lluny de les ànsies d’enriquir-se).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones i masies font de prosperitat, d’acollida i lligades a la terra
Altra vegada en contalles de trobades de metall groc, de gerres, etc., arreplegades per l’estudiós del Maresme, també hi ha passatges en què, com ara, apareixen detalls que hem vist relacionats amb dones. Així, en “Una bóta de dues cargues a can Pradell de Baix. Vallgorguina”, recollida en l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, es diu que can Pradell de Baix “Era una finca molt gran i, quan va acabar la guerra, ho va llogar a en Culca de Sant Celoni, un que té uns restaurants aquí, a Calella, que ara ja és mort i que ho porta la filla” (p. 225), un projecte que, a més, anà acompanyat d’una bona nova per a una masia: “Després, l’oncle i jo la vam veure i molts varen dir que hi havia trobat els calés que deien que hi havia a la bóta.
De fet, de llavors enllà, en Culca va tirar molt bé. Si allà hi va treure calés o no, no ho sé, però que allà hi havia una paret d’un metre i que era buida, sí” (p. 225).
Sobre aquest passatge, direm que, en algunes rondalles, una dona benigna és ficada entre dues parets i, al capdavall, serà alliberada.
Els mots de la narració “La mina de can Vives de la Cortada. Sant Iscle” ens porten a moltes de les llegendes en què la vida, l’emancipació i, fins i tot, lo que permetrà viure, és en l’interior d’una muntanya (per exemple, en esplugues i en coves): “A dintre del celler de can Vives, hi havia un forat i una mina que feia deu o dotze metres (o, potser, vint metres), bastant amplota, que travessava per sota tota la casa dels masovers. Després, hi van anar gent i ho van mig estimbar per a veure què hi trobaven” (p. 226). La prosperitat és en zona feminal i, com ací, es posa de part dels qui hi resideixen (de banda a banda), però no dels qui hi actuen moguts per la cobdícia.
Un altre relat interessant i simbòlic és “El castanyer buit” (p. 227), en què l’enveja no guanya: “A can Ginestar de Montnegre, deien que hi havia un castanyer buit que mirava la casa, que era ple d’or. ¡I mira que hi havia anat gent a registrar allà castanyers d’aquells, mirant si el trobaven, i mai no hi van trobar res!” (p. 227). Aquests mots podrien evocar-nos eixes contarelles en què la filla petita d’un rei és obligada a fer vida fora de la Cort i, a mitjan camí, viu un temps en un arbre (sia una alzina, sia una sureda…), és a dir, amb el suport i amb el sopluig d’una mare (l’arbre) i d’un tronc que li fa de banda central de la casa.
En eixe seny, van les paraules de la història “L’arbre del sol de migdia. Can Mates. Sant Cebrià”, quan indica que, “A can Mates, deien que hi havia un tresor colgat, que si la soca d’un arbre que només hi tocava el sol el migdia o no sé què coi” (p. 227). Per consegüent, la riquesa material empiula amb lo tel·lúric i amb lo femení: la soca que connecta amb el terreny, l’arbre, els dies quasi plens d’obagor.
Ara bé, al capdavall, l’investigador Dani Rangil, mitjançant Rosa Jubany, comenta que “El que era procurador era el d’aquí, can Romà, i deien que potser l’havia trobat ell perquè, en temps del besavi, més aviat, florien. En aquell temps, es veu que lluïa molt, però els que hi ha ara i els que hi havia més antic,… com nosaltres, feina a treballar i a viure” (p. 228).
Aquestes frases podrien tenir relació amb el passat d’algun membre de la noblesa (o bé d’un adinerat) del segon terç del segle XIX o d’un poc més avant: eixa mena de primavera vital és en nexe amb l’antigor i amb vegetació que floreix, mentres que les generacions més pròximes en el temps (possiblement, del darrer quart del segle XIX, amb la industrialització unida a l’entrada del capitalisme), les haurien passades més magres que els ancestres. Això no obstant, cal constatar que, en el text, la vida no lliga rònegament al treball, ans inclou temps per a viure.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones proveïdores, protectores de la terra i mares generoses
Reprenent el tema de les olles d’or, en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, el folklorista Dani Rangil afig el punt “La gerra de cal Corb. Vallmanya”, en què un home, qui se li havia fet nit de camí, és rebut en una casa i “Li van donar sopar i, després, assegut a la taula, va desplegar un paper i se’l mirava. L’home de la casa, de darrere estant, també se’l mirava i el foraster li retreu:
-Què mireu, vós?
-Ai, no patiu, no, pobre de mi. Si jo no som anat mai a estudi i no sé llegir…
Però ja havia vist que el paper era un mapa que assenyalava on hi havia soterrada una gerra amb or, i ho coneixia tan bé que hi podia haver anat a les fosques.
(…) A la nit, s’aixeca i (…) va anar a cercar els diners de la gerra. Quan hi va anar el lladre, va trobar buida la gerra. I, per això, a can Tartana, llavors, la gent deia que tenien diners, perquè eren els de la gerra de can Corb” (p. 222).
Així, podem dir que les narradores que ho contaren es posen de part de qui no es dedicava a furtar i, a més, fan que haja assolit la joia, a força d’assajar i de mèrits amb les mans netes.
En el relat vinent, “En Pepet Casalins i can Moresc. Hortsavinyà”, el vell Casalins, en Pepet, sabia que hi havia una casa enmig del bosc i “va pensar ‘Allà encara podia haver-hi alguna cosa’” (p. 222) i en va parlar amb un home i amb un metge, puix que “Podria ser que s’hi trobés alguna cosa -però hi van anar i era buit.
Però, al cap de poc, en Casalins se’n va anar a viure a Calella (…) i va comprar terrenys i dues o tres cases” (p. 222). En d’altres paraules, qui cerca, troba.
Uns mots que enllacen de manera més manifesta amb lo matriarcal són els del punt “Can Benet Vives. Hortsavinyà”, tot i que és curt:
“A can Benet, a darrere de la casa, que hi ha un cirerer, deien que, a sota, en un barranc, tiraven totes les porqueries, gerres trencades…. Tothom deia que allà hi havia un tresor soterrat” (p. 223). O siga, 1) la banda de darrere (com si fos l’esquena), un arbre que produeix un fruit associat als mugrons, 2) davall, en un lloc on s’ajunten la terra i l’aigua, 3) la brutícia que prové de la vida i que, en les cultures matriarcalistes, és ben considerada, ja que fa de guano per a adobar els camps i les terres i per a l’esdevenidor, 4) la tenalla que ja ha fet el seu paper i que, del sòl estant, en desenvolupa un altre: conservar en bones condicions el tresor feminal i ancestral, la provisió per a quan escaiga, com la Mare que donarà llet als nadons.
Com a perllongament d’aquesta esperança en el demà, en l’apartat “L’olla de can Portell. Hortsavinyà”, en la mateixa obra, veien que, en una comuna, hi havia un poal de material i que un home “el va agafar i va anar als castanyers de can Benet, hi havia una pedra grossa i el va tapar allà sota” (p. 223), però, com que no se l’emportarà, copsarà que ho havien fet uns altres.
Resulta interessant que el contacte entre el primer home i lo tel·lúric esdevinga en la tardor (estació vinculada amb les castanyes i la segona més fosca) junt amb la fortalesa (la pedra) i la confiança en el futur.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones i mares proveïdores i fills i néts generosos
Prosseguint amb relats sobre onces d’or, en l’apartat “Els tresors d’or d’en Pep Casalins”, el qual figura en l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, Dani Rangil escriu uns mots que connecten amb el matriarcalisme català i que hem llegit en comentaris i en alguns llibres sobre Catalunya: “A més d’en Jaume Aliva, altres persones m’havien parlat d’olles trobades pel llegendari saurí. La visió de la família va ser molt més terrenal.
Lo de saber trobar l’aigua era un do que tenia. Tenia una força perquè deia ‘Aquí hi ha aigua’ i n’hi havia. Només trepitjant, res d’aquells bastons [Semproniana Calpe]
Jo no ho crec pas que hagués trobat tresors. Deien que aquí hi tenia una olla d’or i no ho crec pas. Lo que eren molt treballadors i molt estalviadors i només se’n cuidaven de treballar i d’estalviar fins que fos cinc cèntims. Jo li havia dit:
-Avi, ¿és veritat que vau trobar una olla d’or?
-Això diu la gent, però això no és veritat. [Josep Pujol]” (pp. 215-216).
Sense eixir-se’n del solc, Semproniana Calpe diu a l’investigador:
“-Abans, hi havia una filosofia diferent de les coses. Treballar i estalviar per a prosperar. Estalviaven tant com podien i menjaven lo més just que podien. I, així, és com es va poder comprar la casa de can Soques. Aquí, a Calella, a poc a poc, va comprar terreny.
(…) També anava a fer viatges amb el matxo de bast, feia de traginer” (p. 216).
En altres paraules, aquests testimonis empelten amb un Poble que no viu del fetitxisme solar, ni dels colps de sort i que, igualment, no premia, per exemple, els polítics i les persones que pretenen viure de baldraga, dedicats a la cacera o com aquell batle d’una cançó valenciana sobre la tornada de la llum (qui ho ha balafiat tot “en putes i demés”).
Ara bé, en la pàgina 217, escrita, potser, pel 2007 (el llibre fou editat en el 2008), l’autor exposa sobre la tendència que hi havia hagut a partir de mitjan dels anys noranta fins a aquell moment: “Les ànsies de diner fàcil i ràpid no tenen límit, ara hom es pot dedicar a l’especulació immobiliària i tot serveix, des de grans solars on fer-hi blocs de pisos fins a petits racons on encabir-hi una caseta” (sic).
Més avall, tornant a les arrels matriarcals, l’estudiós afig que, “En aquells temps que no hi havia bancs, ni caixes, a les masies on aconseguien estalviar diners, el cap de casa els guardava amagats on només ell sabia i, no tant per desconfiança com per seguretat.
Si arribava a vell i es moria d’una manera, diguem-ne, normal, abans ja havia tramès el secret al seu successor; però, si es moria inesperadament, s’enduia el secret a la tomba. D’aquest versemblant raonament, neixen totes les històries de tresors a les masies” (pp. 217-218).
Quan Dani Rangil ens endinsa en el punt “Can Cases. Montnegre”, passem a un tema interessant i que és reflectit mitjançant el simbolisme del nesprer. Així, comença dient que can Cases és una de les masies més importants de Montnegre i addueix que “La mestressa de can Cases ho havia dit i la Teresita ho havia explicat, que diu que aquella dona, sortien de la casa a la font, una font molt bona que hi havia. Diu que el pare li va dir:
-No gaire lluny d’aquí hi ha un lloc que hi ha diners” (p. 218).
En aquestes línies, capim trets matriarcalistes: la dona fa de transmissora del llegat cultural, de la saviesa; la deu aporta vida i és molt bona. Quant al personatge masculí, va associat amb el metall groc.
Tot seguit, accedim a un fragment amb detalls de la mateixa corda, en què ens podria paréixer que la Terra (la Mare) es posa de part de qui cerca, no de qui viu lligat a l’ambició de tenir. Això no obstant, anem a pams. Primerament, plasma que “Aquells volts d’aquesta font, que la van tapar fent carreteres, hi han remenat molt la gent i mai hi han trobat res. En deien la font de la Nesprereta” (p. 218). Cal evocar que el nesprer és un arbre molt atractiu per als pardals (com també les figues) i solen fer-ne picadetes, possiblement, sobretot, quan són dolços, un punt no precisament fàcil. Ho fan en plena primavera. I és eixa la suavitat que devia tenir la dona d’aquestes línies.
Igualment, la Nesprereta va unida a la foscor: “I es veu que, al final, van venir una nit i ho van trobar uns que no eren de la casa” (p. 218). O siga que estan en millors condicions en aplegar l’obscuritat.
Després, Vicenç Bigas reporta que, “per can Cases de Montnegre, hi ha una gerra d’or” (p. 219) i Conxita Masnou comenta que “L’avi de can Cases havia amagat una olla de monedes d’or a fora, en una soca d’arbre, i la dona no ho sabia. (…) Al cap d’anys, es va cremar el bosc i van sortir una barbaritat de monedes d’or totes cremades, negres, d’una soca de suro (…) i, llavors, van dir:
-Mira: lo que ens volia dir l’avi” (p. 219).
Per consegüent, el pas de la claror a l’obagor, de daurat a fosc, de lo masculí a lo femení (de la lluentor a la soca i al suro, en nexe amb un arbre i, de pas, amb la figura maternal), representa que l’arbre té vida i que subministra els no envejosos, ni els cobdiciosos, ans qui, com ara, no ho té en el seu estil de vida. Ben mirat, els néts i altres persones empiulen amb el provecte.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sobre el turisme
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre el turisme? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 6 de desembre del 2025 i posteriorment ens comentaren “Els avis sempre deien que era riquesa per a tots. De fet, a casa, en tenir taverna, hostes i aviram, passà uns anys molts bons. Ara, era turisme de peles, amb xofer, minyona. Tot era benestar per a tots; i les verdures i la fruita de casa, les millors” (Lydia Quera), “No en tinc cap idea” (Lurdes Gaspar), “No ho sé. No me’n parlaven” (Àngels Sanas Corcoy), “En aquell temps, no hi havia gaire turisme!! Era més aviat en nacional.
Però li agradava. Junt amb el pare, van anar a Roma. Contents de conèixer altre país i coses ben antigues” (Roser Canals Costa), “La meva mare venia verdures i hortalisses de collita pròpia al mercat. El primer turisme, que bescanviava els francs, les lires, les lliures… per pessetes, aquest canvi els resultava molt a ells i, de retruc, a nosaltres, també perquè compraven molt i de tot.
La majoria s’allotjaven en hotels. Els hotelers compraven sempre productes de quilòmetre zero, cosa que afavoria moltíssim la gent del camp. Per tot això, els meus pares i els avis deien ‘Beneït turisme’.
Molta gent de la vila llogaven cambres, perquè els hotels no donaven abastiment. També va sorgir un seguit de botiguetes de tota mena, (sobretot, ‘souvenirs’), bars típics, sales de festa…
El negoci més gran va ser la construcció de tot tipus d’allotjaments” (Fina Pujolràs), “No li feien massa gràcia [ els turistes] i els posava dins el mateix sac dels que no eren catalans. En deia ‘forasters'” (Àngel Blanch Picanyol), “Les meues àvies no van ser a temps de viure els estralls del turisme de masses. Els pocs turistes que venien eren vists amb curiositat i amb una certa prevenció” (Xec Riudavets Cavaller), “L’època bona, com que l’avi (matern) tenia negoci de marroquineria, els anava bé; i, als del patern, com que tenia fàbrica de nines, varen prosperar mooolt fent la típica gitana com a ‘souvenir'” (Montserrat Cortadella), ‘En aquella època, no hi havia el turisme que hi ha ara, ni de lluny. Tampoc hi havia tants immigrants i s’acceptaven bé els nouvinguts.
Fou a partir dels anys seixanta, que ja eren un allau i començaren a dir allò de ‘Habla cristiano, que estamos en España’ i altres ‘quatre fresques’ per l’estil” (Rosó Garcia Clotet), “Teníem una botiga, llibreria i impremta a Gandia, i es venien presentalles… Jo pense que pensava que era una oportunitat” (Josep Ferrer Ferrer), “Va vindre una estrangera que era molt guapa i un tipus d’artista, però anava amb un bikini xicotet, quan les dones d’ací portaven els banyadors amb faldeta perquè era més decent.
Venien fotògrafs de Pego a fer-li foto i ens en feren una amb ella, però ma mare es va apartar i es va agafar a mi per no eixir en la foto, perquè anava massa descarada” (MCarmen Bañuls), “No n’eren conscients, del turisme. O potser no els amoïnava. Prou feina tenien” (Anna Babra), “La meva mare havia nascut a Barcelona. Provenien de les comarques gironines, on passaven l’estiu. Cap problema” (Assumpció Cantalozella), “Tenien opinions contradictòries: per una banda, milloraven l’economia i, per altra, els trobaven maleducats” (Josép Antoni Torres Torres).
En el meu mur, el 6 de desembre del 2025 plasmaren “A Mallorca, estaven ben contentes per l’arribada dels primers turistes. Ara no sé què en pensarien” (Conxeta Fortesa), “Res de res… No era angoixant com ho va ser després” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).
En correus electrònics, el 6 de desembre del 2025 en rebérem u d’Isabel Esteve Bertomeu, el qual deia: “Bon dia,
Bé. La meva mare i la meva àvia, més que turisme, havien emigrat. Així és que elles no associaven els desplaçaments com quelcom lúdic.
La meva mare va emigrar a Suïssa l’any 1959 i la meva àvia va emigrar de Xàtiva (no sé l’any exacte, però devia ser al 1914 o al 1915).
La meva àvia tenia tres frases. No sé si són pertinents al que demanes: ‘Hostes vingueren que, de casa, ens tragueren’, ‘Tots els camins porten a Roma’, ‘No eres de donde naces, sino de donde paces’. I res més. Bon cap de setmana!!”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Dones proveïdores, pares que confien i filles emprenedores
Quan es lleven els de l’hostal, “En Joan va a donar menjar als conills i es troba l’armari del menjador de la rectoria a terra i una caixa buida. Tot estava amagat als dos armaris: al cantoner, (…) hi havia la gerra; i, a l’altre, (…) hi havia la caixa de fusta. (…) Es va deduir que la majordoma devia tenir algun escrit de l’avi que, tal vegada, deia on amagava les coses el capellà” (p. 211).
És a dir, apareixen detalls vinculats amb lo matriarcal: l’armari i la caixa (llocs de recepció, d’introduir), el sòl i la fusta. Altrament, veiem que, potser la majordoma sabia llegir i mantenia el lligam amb son avi (mitjançant l’escriptura) i amb el present (el rector). Un informador que figura més avall, Vicenç Baigas, diu que, “de sota aquell armari, ho va treure. Que allà sí que hi havia una olla, sí” (p. 211). L’olla, un altre atifell del mateix ram.
El report d’un tercer, Madrona Molins, ens porta al tema de custodiar la terra i ho podríem enllaçar (com en molts comentaris i en escrits sobre altres Pobles matriarcalistes) amb el simbolisme tel·lúric i autòcton: “Quan van tirar la rectoria a terra, hi van trobar dues custòdies i el que ho va trobar era una bona persona i ho va lliurar al bisbat de Girona; però lo altre que va trobar, no” (p. 211).
Més encara i sobre aquesta rectoria: en l’apartat “El general carlí que la va cagar”, el folklorista de Calella diu que, “Pels comentaris que m’han fet diverses persones, es creu que l’or de la Rectoria provenia d’un botí de guerra” (p. 212), de la darrera carlinada (en el segle XIX).
Així, Antoni Soler li conta que “Es veu que un general dels carlins que va baixar del cavall per a anar a cagar i duia el cinturó tot ple d’unces d’or que feia com unes butxaques (…), se’l va deixar en aquell camp (…).
Aquell home, en anar a veure el blat, es va trobar aquell cinturó tot ple d’unces d’or, no va dir res a ningú, mai, i el va agafar. I diu que va anar a fira a Ripoll i va comprar el millor parell de bous que hi havia, amb les arades i tot. Llavors, va muntar una botiga de sedes a la Seu, per a la seva filla i van prosperar molt” (p. 212).
O siga que, en línia amb algunes rondalles, el fer de cos va associat amb la prosperitat (la vaca que caga Cigronet). A banda, el camp és abundant (és ple d’onces) i això fa possible que el pare puga comprar en Ripoll (en una ciutat gran) i… que la filla (com moltes dones nascudes abans de 1920) òbriga un negoci familiar i que hi haja molts guanys. Com que l’home ha donat a la Mare, ella ho agraeix amb l’empresa que porta avant la jove.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sobre la sembra
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què comentaven sobre la sembra? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 5 de desembre del 2025 ens comentaren “Que jo recordi, nooo” (Àngels Sanas Corcoy), “Que era sagrada. No sempre la tenien com l’estimaven, però, dia rere dia, es comentava amb el temps. I, dels animals, sabien bona la carn i si els ous i la llet serien molt millors. I tot animal” (Lydia Quera), “És néixer i és casar. A Déu, l’han d’encomanar” (Miquel Vila Barceló), a qui responguí “És un tema que sol eixir en algunes publicacions sobre cultura tradicional, pel simbolisme de colgar les llavors (els nins i l’inici de l’embaràs) que fructificaran per juny.
I també representa la renovació (en desembre, es mor l’anciana, però ho fa acompanyada de fe en la restauració de la vida i en el món futur)”, “Res” (Lurdes Gaspar), “La veritat és que no record que en parlassin mai” (Xec Riudavets Cavaller), “No en tinc cap idea. Eren de pagès, però vivien en una zona urbana” (Maria Dolors Sala Torras), “Mai he sentit dir res de la sembra. Vivíem a la ciutat. A casa, no hi havia ni hortet, només quatre gallines i tres conills” (Angelina Santacana Casals), “Més sobre la collita” (Fermín Carbonell Barbera), “Uff! La meua iaia era una addicta al camp, sembrava de tot (faves, cacau, creïlles, tomaques, carabasses…
Sabia tant quan havia de sembrar cada cosa. Uns productes se sembren en primavera per a collir en estiu; i altres, per a collir més a la tardor. També sembrava tramussos, cebes, alls secs, bledes…
Ma mare, no: el camp li agradava poc. Però, a la meua iaia, l’encisava: ella era la que ens feia alçar per a anar a plegar olives, ametlles, garrofes… i, quan venia del camp cap a casa, sempre portava un cabàs ple de llenya per al foc de la llar i herba per als conills (que teníem corral). La meua iaia sempre ens parlava del camp” (Carmen Mahiques Mahiques), “Els avis em van ensenyar a sembrar i a saber quan era el millor temps per a cada cosa; i, a l’hora de recollir, també: lo que es podia primer i lo que podia esperar i, sobretot, sempre (abans o després de recollir) donar les gràcies a la Mare Terra: em deia que, sense la terra, no podríem menjar” (Antonia Verdejo), “La meva mare havia nascut a Barcelona. Provenien de les comarques gironines, on passaven l’estiu. Cap problema” (Assumpció Cantalozella), “A casa, érem mecànics” (Joan Prió Piñol).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Dones que aporten, que salven, que pacten i saurins
Tocant al capítol dels “Tresors”, en l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, el folklorista del Maresme, després d’haver recopilat més de setanta referències, es demana on es podrien descobrir els tresors i respon que, ”en algun racó ocult de les mateixes masies o en antigues construccions com castells, monestirs, rectories, masies abandonades… Amb menys freqüència, els arbres també podien amagar sorpreses enriquidores” (p. 209). Cal dir que arbre i dona van units.
Més avall, posa un detall interessant i que no esperàvem trobar: “Això de la riquesa interessa tant als homes com a les dones, me n’han parlat tant els uns com els altres, però, a l’hora de cercar o de trobar tresors, no veig que, ni una sola vegada, ho fessin les dones” (p. 209). En llegir aquestes línies el 4 de desembre del 2025 i una anotació que havíem plasmat en la font que ens donà l’autor (“La dona (terra) salva l’home (cel)”), deduírem que la dona no havia de desamagar-ne perquè, com a Mare de la Humanitat, de tots, ella és qui els proveeix i de qui, en tot cas, en podran extraure els fills (ací, simbolitzats per aquests hòmens, en certa mesura, aventurers).
No debades, després, l’investigador català agrega que, “De fet, sortir de nits amb pic i pala per aquests mons de Déu és una feina que fa més per homes. Perquè anar a gratar entre murs enrunats és una cosa que s’ha de fer de nits” (pp. 209-210), moments del dia en què la dona és més activa i, de rebot, més favorable als fills (ací, els hòmens).
Amb referència als saurins, hi ha el punt “Saurins tresoraires”, en què diu que el saurí “té un do, sap localitzar ocult sota terra el tresor més necessari per a la vida. Si té aquest do per a trobar aigua, ¿per què no el pot tenir per a trobar or?” (p. 210) i u dels reporters li comenta “M’havien explicat que en Pepet Casalins, el mateix do que tenia de trobar aigua, també trobava or” (p. 210).
Igualment, també hi ha el cercador que s’insereix en el tema per si, sota una església, pogués haver-hi metall groc, com copsem en el punt “L’or de la Rectoria d’Hortsavinyà”, puix que, “A Hortsavinyà, al costat de l’església i del cementiri, hi havia la Rectoria (…). El 1974 la van tirar a terra. (…) Altres m’han dit que tampoc estava tan malament i que la van enderrocar per veure si sortia alguna olla amb or” (p. 210), un objecte que apareix en moltes llegendes i que ho fa com a aïna de recepció i femenina (el temple i el fossar representen la casa)
Tot seguit, Dani Rangil, per mitjà dels informadors, addueix una narració en què “Un dia, pel vespre, un de ca n’Oliver de Vallmanya va aparèixer a l’Hostal, però l’Angeleta tenia ple de gent dormint i no li podia donar llit. I li diu:
-Ai, Quimet: on vas a aquestes hores?
-Mira, (…) Angeleta, si no tens lloc (…), em dones una manta i me’n vaig a la pallissa.
-Sí, noi” (pp. 210-211).
Per tant, el passatge esdevé cap a la foscor, la dona fa de mestressa, l’home li diu que acceptarà, fins i tot, un lloc modest on puga tombar-se per a dormir (no exigeix) i ella l’acull i apleguen a un acord.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones que subministren, que salven i sexualitat matriarcal
Després, aquest primer home no dirà res a ningú, possiblement, perquè a penes tenia espenta, puix que, com deia la provecta que la transmeté, “¡I que va ser-ne, de ruc, el bon home! Que va ser-ne, de ruc!
Tan bé que hauríem pogut estar!… (…) Perquè heu de saber que, a un altre veí de Sant Iscle, amic del pare, que va passar-li lo mateix que a ell, quan van ser dintre la cova de les dones d’aigua, els va robar d’amagat una peça de roba; i, d’aquella hora endavant, l’abundor va entrar en aquella casa (…). ¡Que va ser-ne, de ruc, el pare!…” (p. 203).
Al capdavall, l’anciana trau uns mots que enllacen amb lo matriarcal, perquè indiquen la bona valoració que es fa de la sinceritat: “D’això que li conto, (…) li juro per tots els sants del cel que és tan cert com el sol que ens il·lumina!” (p. 203).
Aquesta bonesa es plasma en un segon relat de la vila de Sant Iscle de Vallalta recollit pel folklorista barceloní, en què les dones d’aigua raonen, canten i piquen roba en la riera: “Els boscaters del mateix indret (…) afirmen, i això sí que ho diuen -que tots poden jurar-ho perquè estan tips de veure-ho- que, a la riera de Santa Fe, hi ha dones d’aigua. I la prova és que, si se’ls embruten les vores (…), en tornar-hi, al cap d’un moment, ja no se’n troba rastre perquè les dones d’aigua ho han escombrat i netejat” (p. 203). Una altra manera amb què la dona salva l’home, perquè, quan ell faça vida social, siga ben considerat per molts.
La narració següent, “El Salt de l’Aigua. Riera de Pineda, Hortsavinyà”, contada per Jaume Aliva al recopilador de Calella, diu que, “Ben a prop del Salt de l’Aigua, hi vivia una colla de dones d’aigua. En nits de lluna plena, hi anaven a fer bugada i estenien la roba en unes roques planes que hi ha un poc més amunt, arran mateix de la riera” (p. 204). Unes qüestions que ens podríem fer és si, per exemple, aprofitaven aquest aplec per a parlar sobre el pas a la joventut maternal o si, com ara, ho feien per a fruir la sexualitat i el cos, com molt bé és recomanat per alguns sexòlegs, com una part més del gaudi de la vida. A banda, es fa en grup, un tret que lliga amb el matriarcalisme.
Afegirem que “Un mosso d’una de les masies del veïnat de Montcal s’hi va acostar d’amagat, va arreplegar una peça i va arrencar a córrer sense mirar enrere (…). Però un trosset de roba es va enganxar a una romeguera i, a poc a poc, es va desfilar (…). Quan va arribar a casa, ja no li’n restava res” (p. 204). Per consegüent, les dones porten la força material i física.
En finir aquest relat, Dani Rangil passa a la llegenda del drac de Vilardell i, entre d’altres coses, direm que “El drac viu en aiguamolls, en llacs o en coves, en llocs inhòspits o infranquejables per a l’home, de vegades, guardant tresors fabulosos” (p. 204), detall en relació amb la figura de la dona i amb molts personatges de caire matriarcalista, ja que ho fa associat a l’aigua, a la terra, a indrets maternals (l’espluga), a l’aventura i, àdhuc, com a subministradora de vida a la zona (els tresors, començant pel part i per les bones collites).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.