Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿com responien davant l’amor romàntica? Gràcies.

Podeu trobar més informació en aquesta web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 29 de març del 2025 i posteriorment foren “Bon dia, Lluís,

Per als avis, l’amor era molt important. L’amor romàntica, al principi, tot és color de rosa.

L’amor, amb el temps, va canviant, però sempre resta la complicitat: els anys passen, però sempre hi ha lloc per a unes paraules, per a una abraçada inesperada… Un detall que no s’hauria de perdre mai” (Antonia Verdejo), “La mare sempre va estar enamorada del seu primer amor, tot i viure cinquanta anys amb el pare.

Recordo que, quan van recollir les seves pertinences , encara li van trobar una foto de ell” (Àngels Salvador), “No en tinc idea” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No vaig tenir mai aquesta conversa amb la meva mare, però estic segura que li agradava. El seu noviatge va ser molt romàntic: pel poc que explicava, entenc que ho va ser” (Pilar Ortiz De Paz), “Segurament, se’n riurien. Tenien una concepció molt més utilitarista de la vida” (Xec Riudavets Cavaller), a qui comentàrem “Gràcies, Xec, i bon dia,

A penes, apareix en les rondalles, ni en les cançons tradicionals. N’apareix u, de més obert i no possessiu, ni somiatruites”, “Cap de les dues àvies no van tenir cap ‘transport romàntica’ en la relació prematrimonial.

La paterna es va casar perquè tocava casar-se.

La materna es va casar perquè ‘ell’ va insistir fins que ella (orfe de mare) va dir sí” (Joan Marrugat), “Molt bé: llavors, l’amor era romanticisme” (Montserrat Carulla Paüls), “A ma àvia Doloretes, que treballava al Balneari de la Vilavella, una xiqueta que no sabia llegir ni escriure —va nèixer l’any 1900—, i, sense que m’hagen contat res ni ma mare, ni les meves ties, es veu que va vindre un xic de les Alqueries, Vicent Ramón, un jove de família benestant, amb una parada de fruita a França.

Segons he sentit, tocava la guitarra, també li va fer una primera filla —ma tia Doloretes— i es va casar amb ella. Després, van vindre cinc xiques més —ma mare, la darrera, al 1942″ (Xavi Portalés), a qui responguí que “El primer fet podria procedir d’un pacte entre pares i, si no, d’un acord de la filla després d’haver parlat amb altres dones”; “Què vols que et diga? Amb moltes indecisions, i, sobretot, quan no coneixia el o la pretenent. No se’n refiava gens. I si li furtaven la filla? I si malvaven el xiquet, amb tan bo que és?” (Josep Fontestad Molina), “Segons l’àvia, l’amor romàntica era la millor, però tots apreníem la lliçó: besos i abraçades i deixar-te acariciar,… fins un punt” (Lydia Quera), “Bon dia, Lluís,

Per si et serveix de res, jo només et puc parlar del que he sentit a explicar als pares.

Una de les àvies, n’estava molt del seu marit (el meu avi), fins al punt que, això, sí que ho vaig viure, quan ell es va morir, ella es va anar apagant. Al cap d’un temps, ens va deixar sense patir cap malaltia. Jo crec que va morir de tristor i enyorament.

En canvi, l’altra àvia va enviudar molt jove i no ho sé, però crec que el seu casament va ser arranjat. O sigui que, molt romanticisme, no sé si n’hi va haver” (Assumpta Capdevila), “Sobre aquest tema, no recordo que se’n parlés. Penso que, en aquella època, no estaven per gaire romanticisme, la vida no era massa fàcil” (Rosó Garcia Clotet), “Amor romàntica de les àvies: els pares i familiars me’n van parlar poc. Tinc la foto del casament de l’àvia Maria amb l’avi Josep, en blanc i negre, vestits foscos; ella vestida de llarg, dreta, sense barret, al costat d’ell (assegut en un banc llarg i té a la mà un bastó que el guarda horitzontalment i amb bigoti, joves i garrits). Curiós per a ara.

En ser d’una casa de pagès de feina dura i moltes hores pel bestiar, el romanticisme es deuria acabar aviat perquè, de seguida, van venir els fills i filles, i el meu avi va morir molt jove (trenta i escaig), no el vaig poder conèixer.

La iaia Carme i l’avi Quico, pel que m’han explicat, poc romàntics. L’avi va amagar a la iaia que ell tenia una malaltia de per vida i s’ho va trobar de casats. Eren dos caràcters forts i també, de seguida, van tenir fills i dificultats econòmiques. L’avi Quico feia l’estraperlo a Olot, el meu pare -Pepet- l’havia acompanyat algun cop i, després, van patir l’aiguat del 1940 del riu Ges a Torelló i van perdre casa i comerç de vins.

Amb tot plegat, el color de rosa devia durar molt poc, a les dues parelles d’avis. Mals temps per a ells” (Nuri Coromina Ferrer), “Malauradament, a les meves avantpassades, no els sentia parlar de l’amor romàntica.

Van viure una època molt dura abans de la guerra, durant i després. Eren temps molt difícils i no tenien, ni podien (per falta de drets) pensar en l’amor romàntica segons havien explicat.

A més, eren d’un poble de muntanya de pocs habitants i cases escampades. Llavors, era més difícil (crec jo). Eren del poble de Peguera, ara abandonat al darrere els Rasos de Peguera (al prepirineu). No puc ser d’ajuda en aquest cas, ja que els germans de la mare eren cinc i només dues es van casar: l’hereu va morir al front, la segona va decidir que no es volia casar, una va morir amb mesos, una altra (de malaltia) molt jove, i dues es van casar” (Joana Cabiscol Calvès), “La meva mare m’havia explicat algunes amors de nena, joveneta, d’ella, com si fos una novel·la.

A casa, no hi havia tabú, era tot molt natural. Una de les àvies, també, coses molt romàntiques” (M. Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Bon vespre, Lluís,

Tocant al tema del romanticisme, la iaia paterna era molt adusta.

La iaia materna s’implicava en el meu romanticisme; i la mama, quan tenia un moment, li encisava llegir novel·les de la Corin Tellado” (Montserrat Cortadella).

A banda, també posaren “Era una fita, que es volia assolir… Per intentar-ho en algun moment. Però sempre era una cosa molt mitificada,…. i, on els llibres i revistes i, després, el cinema se’n van encarregar de fer-ho més imaginat” (Daniel Gros).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, acceptaven que els parlàsseu amb franquesa? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 28 de març del 2025 posaren “Sí. A casa, no sé, que potser eren tot dones, perquè hi avia la iaia (vídua), la mare, la meva germana i jo i les tietes. I nosaltres també hem tingut filles: sempre hem parlat amb molta claretat” (Àngels Salvador), “A casa, l’àvia materna (1904-1988) valorava la franquesa…
L’àvia paterna (1888-1974) era poc instruïda i sorda i hi parlàvem poc…” (Joan Marrugat), “El diàleg entre els pares i els fills era quasi  inexistent. Es feia el que deia el pare. De vegades, l’opinió dels fills s’escoltava. Però molt de vegades” (Pilar Ortiz De Paz), “Que va! Ni pensar-ho! I, a més a més, tampoc et deixaven escoltar cap conversació de majors” (Reme Canet), “No” (Rocío Cuki), “Depén de l’edat i del tema” (Josep Ferrer Ferrer), “A casa, sempre es parlava directament tot problema o dubte tingut. Clarament. L’àvia sempre deia que, si teníem la valor de la qüestió, mereixíem, resposta clara. I jo segueixo el mateix tarannà” (Lydia Quera), “Sí: sempre amb franquesa i amb la veritat pel davant” (Rosa Rovira), “Sí. Amb franquesa i amb respecte” (Xavi Portalés), “Sí. La tinc en compte” (Oreto Doménech Masià), “Parlàvem amb normalitat, però tampoc hi havia grans converses; sobretot, quan érem més grans” (Rosó Garcia Clotet), “Més aviat, preferien la discreció i els sobreentesos” (Xec Riudavets Cavaller), “Jo, a casa, sempre el pare o el germà.

Ja casada, a casa meva, la manaire era jo. Rm varen donar carta blanca” (Lola Carbonell), “Si et refereixes que li diguérem la veritat, no sols ho acceptava sinó que ho exigia” (Josep Fontestad Molina), “Bon dia, Lluís,

Quan era moolt joveneta (deu o onze anys), quan volia demanar res que ja sabia que era un xic complicat i m’acostava a la mare i la iaia i començava a donar voltes…, em deien ‘¿Vols dir, d’una vegada…? Desembussa’.

Però, en lo sexual, la mare era mooolt tancada si demanava alguna cosa, se’n anava per les rames. La iaia era molt més oberta en aquest tema” (Montserrat Cortadella), “Hi havia temes que no és tocaven: el relacionat amb el sexe” (Joan Prió Piñol).

En correus electrònics, el 28 de març del 2025 plasmaren “Si, Lluís. Ma mare era una persona bona, una persona que acceptava la franquesa, i mai vaig tenir per a dir-li res d’ella” (Ramona Ibarra).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.