Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Llegendes en relació amb el part i amb la infantesa
Prosseguint amb la introducció de l’obra de Daniel Rangil, aquest enllaç entre el xicot i la dona d’aigua, fins i tot, fa que “El llevant va esdevenir un sot infinit orfe de rius, d’estanys i de vida i, al mar de ponent, l’aigua pujava cada vegada més amunt desplaçada per tot allò que es dipositava al seu fons” (p. 13). Aquest fragment va acompanyat de simbolisme: mentres que la banda oriental perd, augmenta l’occidental (la de la posta i, així, la feminal) i, de pas, plasma que, com diu una dita, “Mentres hi ha vida, hi ha esperança” (ací, generada pel bon vincle entre una sirena que fa de mare i el jovenet).
A més, com si, igualment, hi hagués un acte sexual que porta a un futur part, l’animalet marí (Tetis) “sentia créixer al seu ventre la llavor que el Farellet hi havia dipositat just abans del desastre” (p. 13). I, com en una explicació de com naix un nin, el folklorista posa que “L’aigua assolia cada dia cotes més altes, fins a obrir-se camí cap a l’altra banda de la serra, arrassant tot el que trobava en el seu pas cap a la fossa immensa i erma de llevant. Tetis (…), en el darrer alè de vida, s’obrí el ventre amb una pedra esmolada i en va treure el petit Esmè, gegant del vent, fill de la sirena Tetis i del Farellet, nét del gegantàs Farell i d’una dona d’aigua” (p. 13).
Anem a pams: 1) l’altra banda de la serra és la vida fora del cos de la mare, la vida biològica i tel·lúrica, 2) després de trencar aigües, 3) tocant a l’alè, va acompanyat d’un tret matriarcalista (la pedra) i, així, un pas que podem considerar que és fet per dones (la comare recorreria a eixa mena de sílex) i 4), com a resultat, n’ix el primer nét i es garanteix la continuïtat.
Aquest lligam és tractat com una serralada: “D’un munt enorme de penyals amuntegats, llençats pel Farell, s’havia format el Montseny. Tetis allargà els braços deixant Esmè sa i estalvi al peu del massís, essent el gegant del vent el primer poblador d’aquell món nou nascut” (p. 13). Aquest passatge pot evocar-nos l’instant en què la mareta agafa el nen que tenia en braços i, sense alliberar-lo per complet, el posa amb els peus tocant terra i l’agafa de la mà, per exemple, per a passejar tots dos.
Finalment, el narrador comenta que “La sirena (…) i les aigües de la seva mar s’escolaren totes (…), unint-se a les de la llunyana Mediterrània i, juntes, van avançar fins als peus del que havia restat de l’antigament extensa serra del Montnegre” (p. 13): s’havia iniciat la infantesa del nen (ací, la del nét).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Es casaren en la vila de la dona
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿es casaren en la vila de la dona? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 15 de novembre del 2025 ens comentaren “Sí. És clar. ‘Si vols ser ben casat, casa’t amb algú del veïnat'” (Maria Dolors Sala Torras), “Sí” (Lurdes Gaspar), “Sííí. Tots dos eren de la mateixa vila” (Àngels Sanas Corcoy), “Els pares es van casar en una parròquia petita a prop del meu pare. Tot i que la mare vivia més lluny, també pertanyia a aquesta parròquia” (Rosa Rovira), “Ses dones, normalment, sempre es casaven al poble de la dona i l’home es mudava, normalment, al poble de la dona. Això de l’home anar a viure al poble de la dona era més relatiu, però les dones es casaven al seu poble.
Al meu poble, a la fi dels seixanta, hi va haver una excepció. Una dona que era d’un poble molt petit, Moscari, es va casar a la parròquia del promès, que era més grossa. Al final dels setanta, una dona d’Inca, qui venia d’una família molt pobra, es va anar a casar a Lluc, segurament, per no ser marmolada. El novii era de Caimari, però no tocava casar-se al poble de l’home i, en canvi, Lluc és de tothom, com Montserrat” (Rafel Gelabert), “Sí. Avui dia, per regla general, açò continua sent així” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí, era el costum: casar-se a la vila de la dona” (Margarita Frau Mir), “Sí” (Octavi Font Ten), “No ho sé” (Anna Babra), “Es van casar a la mateixa vila. L’àvia ja havia anat a viure allà” (Antonia Verdejo), “No, en la vila dels homes” (Joan Prió Piñol), “La meva àvia es casà a la ciutat del seu marit, però feia uns anys que hi vivia i treballava de costurera.
El seu pare, sent duaner, ella va néixer a Marsella i va viure en diverses viles rosselloneses. Sempre feia pelegrinatges, amb fills i sense el marit, cap a l’Alt Conflent i cap al Capcir, d’on venien, respectivament, son pare i sa mare. Visitava tots els oncles i cosins” (Lucila Grau), “Eren del mateix lloc” (M Pilar Fillat Bafalluy), “De la dona i de l’home” (Roser Canals Costa), “Sí” (Lydia Quera).
En el meu mur, el 15 de novembre del 2025 plasmaren “A la meua vila (Benifaraig), i diria que a la comarca (Horta), es casaven a la vila de naixement (o a la de residència) de la dona. També curiós que la família del nóvio pagava la casa, els mobles, llevat de la còmoda (o calaixera), que la pagava la família de la nóvia” (Antonio Palanca), “A Mallorca, sí.
S’home aportava sa cambra principal; i sa dona, sa segona.
Cada un, una caixada de roba de llit i de casa. Es mobles, a mitges” (Maria Galmes Mascaro), “La mama, com jo, era filla de la Figuera del Priorat…
Se’n va anar a treballar d’infermera a l’Hospital del Mar de Barcelona…
Allí va conèixer el meu pare i es van casar a Manresa” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “No. Mu mare es casà al lloc on vivia mon pare” (Conxeta Fortesa).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Dones d’aigua que encisen xicots i que empelten
Rondalles plasmades en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, de Daniel Rangil i Brunet (1956).
Un altre llibre en què capim el matriarcalisme és “Històries i llegendes de l’any vuit. Recull de cultura oral del Montnegre (I)”, del folklorista Daniel Rangil (nascut en 1956 en Calella, una vila de la comarca del Maresme), del qual és autor i editor. Agraesc la generositat que tingué en enviar-me’l en el 2025.
Com a exemple, en la introducció (feta, en bona mesura, com si fos una llegenda), hi ha detalls d’aquesta corda. Així, amb lleugers retocs que fem ací, escriu que, fa molt de temps, “Enmig d’aquell inacabable muntanyam, vivien, d’ençà de temps immemorial, dos gegantasos. Farellet era fill d’una dona d’aigua a qui ni tan sols recordava perquè, encara molt petit, sa mare havia retornat per sempre més al palau d’argent sota les aigües profundes d’un gorg, quan el seu marit Farell, (…) per una disputa matrimonial sense transcendència, li havia retret el seu origen amb les paraules prohibides:
-Dona d’aigua havies de ser” (p. 11).
Sobre els mots que li diu a la dona i la resposta de la muller, figuren en més d’una narració i que, en aquest cas, ella torna a l’aigua, a un camp femení. Igualment, la dona té la darrera paraula i indica al marit què li és permés i què no.
Quant a la vida de Farellet, el fill gegant, el recopilador exposa que, “Al llarg de les centúries, Farellet creixia i creixia esperant assolir algun dia la grandària del seu pare, un pare que no havia perdonat l’abandó i que odiava l’aigua perquè li impedia arribar fins al palau d’argent i recuperar, de grat o per força, la seva dona” (p. 11).
Per consegüent, com en algunes contarelles, l’aigua fa de barrera a l’home, és una protecció per a la dona (que és qui comanda en eixe territori aquós) i, a manera semblant a l’arbre de la Bíblia i Adam i Eva, ací hi ha el palau (potser com a símbol del niu maternal, del santuari de la maroma amb els fills), edifici que, més encara, és de color obscura i molt present en relats matriarcalistes: l’argent.
El jovenet, com que passa per una fase d’explorador, s’acosta cap a la mar i, “en l’onatge tranquil, va sentir un cant encisador. La sirena Tetis feia temps que li tenia l’ull posat. Farellet havia passat d’infant a jove, formós com la mare i ben plantat com el pare (…). [ Tetis] Sabia que no podria resistir-se a l’encant de les seves cançons i que, tard o d’hora, el tindria al seu costat. A partir d’aquella nit, Tetis emergia la meitat del seu cos per damunt de l’aigua mentre cantava dolces melodies i el Farellet la contemplava i l’escoltava meravellat pel que veia i sentia del cim del Turó Gros estant” (pp. 11-12).
Sobre aquest passatge, direm que hem recopilat comentaris en nexe amb dones nascudes abans de 1920, que deixaven fer els seus marits… amb la seguretat que, al capdavall, ells seguirien les directrius que la muller hauria pogut marcar. Ben mirat, es reflecteix el tema de la bellesa durant la joventut, la dolçor musical com a atracció i, altrament, com a mitjà per a les relacions amb els altres.
Tot seguit, el fill raona amb son pare sobre la sirena i, com que l’adult considerava que cap dona procedent d’aigua era de fiar, el xicot hi vindrà una nit de primavera (p. 12). És a dir, en un moment de reviscolament de la vida…, àdhuc, nocturna, que és quan el minyó gegantàs s’atansa a la sirena i, així, l’empelt entre la terra (ell) i l’aigua (la dona).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
El naixement del primer nét
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre el naixement del primer nét? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 14 de novembre del 2014 comentaren “Els agradava” (Anna Babra), “I tant!! Estaven joioses!!! Era sang de la seva sang i, encara que no fos així, elles els estimaven amb delit!!!” (Roser Canals Costa), “L’àvia, no ho sé. La mama va dir ‘Una altra dona per a continuar lluitant i rebel·lant-se’ contra el patriarcalisme…
Tinc tres filles… Tres lluitadores de mena” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Bon dia, Lluís,
Jo, com que vaig ser la primera, vaig peix.
El que sí que recordo és que una tieta paterna em deia ‘És que tu…, com que vas ser la primera…’.
Acompanyava, ajudava. En una paraula: una ruca de càrrega” (Montserrat Cortadella), “Res” (Lurdes Gaspar), “Que eren meravellosament felices: un present de la vida. Les meves àvies, a més, eren besàvies i, per a elles, el millor present” (Lydia Quera), “No t’ho puc dir perquè en sóc ignorant” (Daniel Gros), “Els néts són una benedicció, sobretot, si és l’hereu (avui dia això no es mira). En general, són una gran alegria” (Rosó Garcia Clotet), “Una dita: ‘El primer nat es diu Bernat. El segon es diu Marc. I el tercer, tant se me’n don'” (Montserrat Junqué Plaja), “Buff, sí!!! Era el més bonic, el perfecte, el més intel·ligent,… l’intocable. Sempre acompanyava l’àvia pel que fos. A la fi, va resultar ser un aprofitat i un dèspota, qui, segons paraules d’ell, quan la gent gran parlava, no se’ls escoltava perquè només deien bajanades. O sigui, el primer nét, un frau” (Àngel Blanch Picanyol), “No en parlàvem. Jo era la néta de casa i, a casa, tenia vot. Els meus cosins vivien fora i no en parlàvem massa” (Maria Dolors Sala Torras), “Bon dia,
En aquell temps, se’n tenien tants, de néts, que dubt molt que donassin més importància a uns o altres” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. Molta il·lusió” (Àngels Sanas Corcoy), “No ho recordo” (Joan Prió Piñol).
En el grup “Cultura mallorquina”, el 14 de novembre del 2025 i després plasmaren “Si era nin, festa grossa” (Maria Galmes Mascaro), “Que li havien de posar es noms des padrins paterns!!!!!” (Carme Garcia Cerdá), “Sa meva germana va esser sa primera de sa part materna i va esser gros, tant pes padrins com pes germans de mumare… i no cal dir que duu es nom de sa padrina paterna” (Angela Bosch Jerez).
Finalment, ma mare, el 14 de novembre del 2025, per telèfon, en relació amb els mots de Maria Galmes Mascaro, em digué que, “Quan naixia una xiqueta, hi havia qui deia ‘La mare ja s’ha arreglat una criada'”. Nogensmenys, m’agregà que el naixement del primer nét solia rebre’s amb joia.
Sobre el paper de la dona i el del marit en casa, recomanem recórrer a rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), a escrits de l’antropòloga Anna Boyé i a l’obra “Europa indígena matrilineal. Los vascos” (p. 97), de l’antropòloga basca Mari Carmen Basterretxea.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Bruixes que es reuneixen, sexualitat matriarcal i joia
Una altra rondalla que figura en el llibre “Les rondalles del Peirot”, del folklorista català Gerard Canals Puigvendrelló, i en què es plasma el matriarcalisme (àdhuc, per mitjà de lo eròtic), és “La bassa de les bruixes”. Un pastor que anava acompanyat d’un jove, mentres que s’acostava el capvespre, trau dos detalls en nexe amb la dona: la fortalesa de les roques i l’espluga. Així, li diu: “Dormirem aquí, al peu de les roques, aprofitant aquesta mica de bauma que fan” (p. 171).
Més avant, l’home comenta al minyó que aquella terra és de bruixes i, empiulant amb això, li indica: “seguirem la ruta fins a Sant Joan de l’Erm i t’ensenyaré la bassota on es reuneixen les bruixes” (p. 172). Altra volta hi ha un empelt entre lo femení i lo aquós. Igualment, li agrega que, “enmig del bosc, en un lloc molt amagat, hi ha una tollota d’aigua estancada on, cada any, a la mitjanit del dia de Santa Coloma, hi fan aplec bruixes de l’Urgellet, del Pallars i d’Andorra. Diuen que, tantost arriben a aquell indret, es despullen de cap a cap, deixant la roba escampada pel bosc, i es banyen a la bassa totes plegades, fins que s’hi presenta el Gran Bruixot” (pp. 172-173).
O siga que la trobada se celebra la Nit de Cap d’Any, acull persones de diferents comarques catalanes i la nuesa és ben rebuda.
Quant al bruixot, el pastor el defineix com que “ell és tot gros i pelut de cap a peus, amb uns pèls negres i (…) com agulles de pi. En arribar al lloc, diuen que el bruixot també es despulla i que es col·loca al mig de la bassa, on totes les bruixes dansen al seu voltant i se li atansen una per una a fer-li un bes” (p. 173).
Com podem veure, el bruixot va associat a trets que ja escriu Pep Coll en la seua obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava” (pp. 96-97): cos pelut, sense vestit, colors negre i roig i residència en un lloc fosc.
Altrament, un dia, les dones, amb molta espenta, demanen a l’home que s’afaite perquè punxava. I, com que ell els respongué que no ho faria, elles recorregueren a les agulles que tenien i el punxaven a les orelles. Això féu que, “Veient el panorama, el bruixot va accedir a afaitar-se” (p. 173) i, així, es fa lo que vol la dona (ací, en col·lectiu i nombroses).
És més: com que el bruixot no sabia com fer-ho, “les bruixes van dir-li (…) que ja l’ajudarien elles” (p. 174) i passen a foguejar-lo.
En altres paraules, copsem que, com diu la dita, “On hi ha pèl, hi ha alegria” (en aquest cas, per a les dones),
Finalment, el narrador indica que, “A partir d’aquella nit, les bruixes encara feien més el bèstia a la bassa. Es rebolcaven sense parar a l’aigua fangosa i plena de pèls del bruixot, l’apotxonaven sense parar i es pixaven als joncs de la vora” (p. 174) i feien que plogués.
Per tant, es reflecteix un lligam entre l’aigua i la terra (el fang), la joia de viure la sexualitat (“Passar-s’ho com un porc en el fang”, que diu una expressió ben coneguda), hi ha una relació sexual entre elles i el bruixot (l’acte de rebolcar-se), pren part la besada (apotxonen l’home) i, a banda, elles són les generadores de la pluja (el jonc simbolitza els pèls del pubis).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Els aplecs de bruixes i de bruixots i el matriarcalisme rural català
Continuant amb la contarella “L’altar de les bruixes”, en l’obra de l’estudiós de Vic, també toca el tema de l’aplec de bruixes durant la Nit de Cap d’Any (la de Sant Silvestre), narrat de la sogra a la jove: “d’aquí res, és Sant Silvestre. Saps, nena? Per Sant Silvestre, les bruixes fan l’aplec a l’altar de les Bruixes…
La jove es va asseure al costat de la dona, escoltant (…).
-L’altar de les Bruixes és un penyal que hi ha a l’altra banda del Cantó, enmig de l’obaga de Llagunes, una mica més avall de la font d’Arminyana. Allà es reuneixen tots els bruixots i bruixes de les viles del Cantó i preparen les seves vileses. Allí decideixen sobre a quins camps han de deixar caure la pedra” (p. 167) i temes relatius a infants i a caps de bestiar.
Com podem veure, la reunió es realitza sobre pedra forta (el penyal), en plena foscúria, al costat de l’aigua i pròxima a una deu (font de vida). Ben mirat: 1) hi participen hòmens i dones, 2) el primer tema que trauen enllaça amb la terra (ací, igualment, en seny agrícola), 3) després, ho fa amb el símbol de la vida (els xiquets) i 4), al capdavall, amb animals (n’hi hauria que ajudarien a llaurar el camp, com ara, els bous castrats). Per consegüent, els trets són femenins i tel·lúrics.
Tot seguit, el narrador reporta sobre el paper de l’home (el boc de Biterna, és a dir, el diable) i sobre el de les dones. I tot, en un acte musical i eròtic: “Diuen que se’ls presenta el boc de Biterna i que, a canvi de la seva servitud, els dóna el poder per fer tot el mal que vulguin. Diuen (…) que ballen en rotllana les seves sardanes i contrapassos, totes despullades, fent salts d’aquí cap allà al voltant d’una gran foguera encesa per a l’ocasió. Jo crec que la Mirinyaca i la Peluda hi van cada any, a aquest aplec. (…) Crec que el mossèn de Biscarbó també s’hi ha deixat caure algun cop… Sí, sí, com ho sents!” (pp. 167-168). Com en molts relats amb danses nocturnes.
I més: la velleta li comenta sobre la participació del capellà en aquells actes i en temes de bruixes: “resulta que, en una casa de Biscarbó, van fer soterrar un oncle fadrí. (…) La família li va fer dir una missa, però van pensar que, d’honres fúnebres, no li’n calien. ‘Ca! No era pas cap mal home, les pompes ens les estalviarem!’, deien. El fet és que, al cap d’un parell de dies d’haver-lo soterrat, al vespre, quan feia poc que eren a dormir, van sentir un gran terrastall” (p. 168), “deia la dona, mentre la seva jove s’interessava, cada cop, més, per aquella història” (p. 168).
En altres paraules, hi ha una honra a la dona, simbolitzada per l’obscuritat, pel vespre (quan acorden què faran) i per la senzillesa de l’oncle.
Ara bé, com que, durant uns dies, continuava aquell soroll, tractaren de resoldre’l i, quant a la dona de la casa, “deia que el millor era fer-li dir les honres, ja que, segur que, així, s’acabaria el problema” (p. 168). En llegir-ho per primera vegada, el missatge que interpretàrem era paregut al de les celebracions en què les dones rememoraven els difunts de la família, del veïnat, etc.: la mestressa evoca el paper de l’oncle.
En un passatge immediat, l’hereu, amb un tercer parer, se’n va a consultar el bruixot de renom de la contrada: en Buraut de Bressui. El bruixot li demana qui sabia llegir en la vila i el xicot li diu que el capellà, amb qui el jove vinculava els sons nocturns.
Per això, posteriorment, el minyó se’n va escopeta en mà a cal mossén “i li va deixar clar que ja n’hi havia prou de tota aquella història. (…) a partir d’aquell dia, van tornar a dormir en pau i els sorolls van desaparèixer tal i com havien arribat” (p. 169).
Per consegüent, altra vegada és un jove (representant de l’etapa associada a la valentia) qui salva el col·lectiu i, de pas, l’indret.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Rituals de pluges, sexualitat i bruixes i toc de campanes
Prosseguint amb rondalles recollides per Gerard Canals Puigvendrelló, en aquesta obra i del mateix caire, hi ha “L’altar de les bruixes”. En primer lloc, direm que el mot “altar” és en nexe amb la vulva i que les bruixes, sovint, ho fan amb temes eròtics. Així, en un dia que s’havia girat vent i que plouria, una dona i una jove feien pa. Mentrestant, l’adulta simbolitza la dona com a transmissora de la cultura tradicional (en aquest cas, la història de la vella Mirinyaca): “te l’explico. La Mirinyaca era una dona molt vella (…). Segons deien, volava tocant el violí davant de les bromes prenyades de pedra, per tal de fer-les descarregar en el lloc que, a ella, li semblés més convenient. (…) sempre anava amb un mocador negre al cap” (p. 165).
En aquest passatge que hem triat, la bruixa té relacions sexuals (toca el violí), indica on haurà de ploure i, a més, el mocador que duu és de color fosc (femení).
L’anciana, en oir un tro i posar-se a ploure, diu uns mots que ens han escrit per a la recerca: “Jesús, Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara: no ens deixeu!” (p. 166), els quals eren populars durant aquests fets.
En acabant, la provecta li parla sobre les pedregades i sobre tradicions en les zones rurals, en un apartat que plasmem: “¡Ja podem resar, ja! Abans, el capellà, quan veia que s’acostava una pedregada d’aquestes, sempre s’enfilava a les feixes que hi ha damunt de la vila i feia tres vegades el senyal de la creu en direcció a la tempesta, perquè deia que, així, es desfeien les pedres de les nuvolades. El capellà de Freixa es posava al cap d’un serrat, agafava unes branques de boix, les lligava en forma d’escampa i s’hi pixava al damunt, així mateix, com ho sents… Llavors, llançava unes quantes asperges de pixum en direcció a les nuvolades i salmodiava la següent lletania: ‘Jesus Christus natus est! En nom de Déu, mala bromota, fot el camp per aquella serrota!’” (p. 166).
Sobre aquestes línies (el text en llatí, significa “Jesucrist és nat”), direm que, entre els anys 570 i 610, com poguérem veure en l’estudi sobre els Sants de la Pedra, ja hi havia una figura semblant a la del capellà de què hem escrit, també masculina, i que exposa l’historiador Chris Wickham en el llibre “Una historia nueva de la alta Edad Media. Europa y el mundo mediterráneo, 400-800” (p. 579).
Altrament, indicarem que, d’acord amb el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, “boix”, entre d’altres coses, significa “Membre viril”. Per tant, va ben lligat al fet que el mossén pixe damunt la granera (“escampa”, en algunes comarques catalanes, la qual empiula amb el penis), és a dir, amb la part que, més d’una vegada, acompanya la bruixa (i, amb la dona, encara que, amb ella, per damunt…). Ací, el sacerdot fa un paper paregut a una pluja, però cap… a una escombra (partint del penis), com a alliberador del mal que el relat vincula amb lo feminal (la pluja, l’aigua).
Al capdavall d’aquesta primera part de la narració, el folklorista trau el tema de les campanes, u dels mitjans de comunicació que hi hagué durant molt de temps, fins a molt entrat el segle XX: “El capellà d’aquí, de Guils, també havia fet això i, vulguis o no, la pedregada no era mai tan forta. I el de Vila-rubla, quan veia que s’acostava mal temps, feia repicar ben fort les campanes de l’església, la Bàrbara i la Saturnina, ja que es deia que, sobretot, la primera, amb el seu repic, era capaç de fer espassar les tamborinades” (p. 166).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones que fan de comares, que salven hòmens i ben acollides
Passant a un tema diferent, però en l’esmentada obra del folklorista Gerard Canals Puigvendrelló, en la contarella “Les teranyines de la bruixa”, copsem el tema de les relacions entre els habitants i dones qualificades de bruixes i que, com les trementinaires i com les comares, feien bon paper i comptaven amb l’aprovació de moltes persones que vivien en zones rurals. Un avi comenta al seu nét: “Aquestes dues cases eren cal Pelut, on hi havia la bruixa que li dèiem la Peluda; i cal Marinyac, on hi havia la bruixa que tothom coneixia com la Marinyaca. (…) A mi, just aquí davant, la Peluda em va salvar la vida quan era petit. Per a mi, no n’era cap, de bruixa!” (p. 156).
De fet, així com, més d’una vegada, es relaciona aquestes dones amb llocs fora de la vila, en aquest relat, hi viu i, a més, com en moltes rondalles, la dona salva l’home.
Després, el padrí passa a la instrucció escolar: “Resulta que, quan jo devia tenir la teva edat, aquesta casa d’aquí davant del cóm era l’escola de la vila. Tots els nens i les nenes de Guils, de Solans i de Vila-rubla, veníem aquí a aprendre de lletra i de números i un mestre (…) ens ensenyava les quatre coses que necessitàvem per a anar pel món” (pp. 156-157). Mentres escrivia aquests mots el 10 de novembre del 2025 recordí quan, un dia que jo tindria uns onze anys, ma àvia materna (1910), mentres que m’acompanyava pel carrer on visquí fins a trenta-huit anys, en Aldaia (Carrer Sant Antoni), em digué que una casa velleta que hi havia en aquell carrer (i a pocs metres de ma casa) era una escola quan ella era xiqueta i que hi havia anat.
Tornat al relat, l’avi addueix que, un dia, u dels hòmens que anaven en colla, en veure que ell necessitava auxili, “va arrencar a córrer i va avisar la Peluda, pensant que sabria com ajudar-me” (p. 157). En acabant, la dona, “sense dir res a ningú, va entaforar-me les teranyines” (p. 157) i el va guarir. Per això, el gran indica al xiquet: “Bruixa, no sé si ho era; el que sí que sé és que, si no arriba a ser per aquella dona que tothom tenia per tan malvista, segurament, ara, ni tu, ni jo seríem aquí” (p. 157).
Afegirem que, com escriu l’investigador català, es tracta d’un “Relat inspirat en una vivència real explicada per Josep Canals, de ca l’Oriol, esdevinguda quan era petit” (p. 158). Al capdavall, sobre una de les bruixes de viles de muntanya que exposa el recopilador, ens comenta que, de la Malgana de Berén, “se n’explicava que anaven a visitar-la moltes dones embarassades de les viles veïnes donats els seus dots com a llevadora. També es deia que, amb les seves arts, podia, fins i tot, fer passar les sequeres” (p. 158).
En la narració següent, “El fantasmes de cal Servós”, també en el llibre “Les rondalles del Peirot”, un home conta unes històries a la seua muller, qui, com altres dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants, sabia llegir: “deia a la seva dona, que estava asseguda al seu costat i que s’endormiscava amb un llibre a les mans que feia estona que provava de llegir” (p. 159).
Però ací és un bruixot, en Buraut de Bressui, el de més anomenada de la contrada, qui, uns dies després, es presentaria en un vell casalot amb un parell de companys seus, mentres que, els qui hi residien, havien de romandre en les seues cambres (pp. 160-161). I, com que tots tres se la sabien llarga, al punt de la mitjanit (un moment vinculat amb el matriarcalisme), se’n van eixir cap al saló principal, on feren una bona fartada i, a continuació, se’n tornaren a la cambra.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Rondalles explicades a néts, dones que salven i comunalisme
Una altra narració recopilada pel folklorista de Vic en la mateixa obra, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El tarter dels menairons del Coll del Roc Picó”, en què apareixen els menairons (o minairons) i l’avi com a transmissor de la cultura tradicional (en aquest cas, a un nét): “t’explicaré una història que m’havien contat quan era petit” (p. 138).
A continuació, li diu d’on prové “aquell munt de rocs que s’estén enmig de l’obaga del bosc, entre els pins” (p. 138), és a dir, en terreny femení (la foscúria): els minairons.
En acabant, li indica que l’hereu de cal Servós de Castellàs se n’anà a casa dels seus parents acompanyat d’un mosso i que, quan tornaven, digué al xicot que li portàs l’abrigall, ja que, “a la butxaca de la pitrera, hi tenia guardat el canut dels Minairons i, sense aquell canutet, no podia pas anar enlloc” (p. 139). Així, el canut (el qual té forma cilíndrica i acaba en pla, detall que empiula amb la dona) és d’on ell trau la força per a anar avant.
Quan ja l’arreplega el noi i regressava a casa, el mosso trau el canutet. Llavors, l’obri, n’ixen els minairons i ell els ordena que amunteguen rocs. A banda, com que el jovenet ja havia sentit parlar sobre els menairons, els diu que es fiquen en el l’objecte.
Després, segueix el camí fins que troba “l’hereu del Servós assegut a la font del Servosí” (p. 141), això és, al costat d’un indret que aporta vida (la deu) i en què l’home és la part passiva.
Agregarem que, en finir el relat, Gerard Canals Puigvendrelló posa que “Els menairons, manairons o minairons són uns dels éssers fantàstics més importants de la rondallística pirinenca, apareixen sovint associats a tarteres, a grans roques” (p. 143).
Una altra rondalla amb el mateix tema, i que figura en el llibre “Les rondalles del Peirot”, és “El canut dels menairons”. Una padrina (àvia) comenta a la nena dels veïns què són els minairons i com podria aconseguir-ne. Així, li diu que “Una de les maneres d’obtenir els minairons diuen que és amb una planta (…) que només floreix al punt de la mitjanit del dia de Sant Joan” (p. 145), és a dir, en un moment del dia vinculat amb lo feminal. També li addueix la segona hipòtesi: “Alguns diuen que dalt de les muntanyes, altres que al fons de coves” (p. 145). Cal dir que, en acabar aquests mots, la xiqueta no pensava en la banda superior de les muntanyes, sinó en una espluga on cercar menairons.
“Una altra de les maneres d’obtenir-los sembla que és a l’interior de certes mines o pedreres, llocs on hi hagi mena de ferro” (p. 146), d’on procediria el nom “menaires”.
Aleshores, la nina demana com havien assolit els minairons els de cal Servós (els benestants de la rodalia) i la padrina li explica la darrera hipòtesi: després de molts anys vivint en Malveí, els habitants que hi residien se’n van a Castellàs i, de pas, hi baixen l’església. Passa que, com que “van anar a càrrec dels Servós i que, en arribar als fonaments de la construcció, ells van trobar-hi una petita cova on hi havia amagada una caixa que contenia el canut dels Minairons” (p. 147), el seu nom figura en l’església com a promotors del bastiment i són rics.
Per consegüent, l’edificació, els pilars que sostenen l’església i la cova (o siga, la dona) han facilitat que fos possible el propòsit dels benestants i de la resta dels habitants.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones que marquen les directrius, que salven i maternitat
Prosseguint amb el llibre “Les rondalles del Peirot”, de Gerard Canals Puigvendrelló, capim que, en la rondalla “Les encantades de les coves de la Mata-rossa”, hi ha trets en nexe amb el matriarcalisme i amb la maternitat. Primerament, una xica explica la història del tovalló de les encantades a la seua germana petita (p. 131).
Un dia, una àvia veu que una vaca molt bona quasi no feia llet: “Era la millor vaca del ramat, la que els donava més llet de totes, era força novella” (p. 131). Igualment, el narrador indica que, “de la vaca, en depenia tota la família” (p. 131). Llavors, l’avi els digué que, en una cova del serrat de la Mata-rossa, hi havia un oli que els podria fer paper.
Després, la germana major comenta a la xicoteta que, “per a salvar la vaca, bé havien de fer tot el possible, o sigui que l’endemà, al matí, el fill mitjà de la casa es va llevar ben d’hora (…) i se’n va anar xino-xano cap a aquell serrat” (p. 132).
Quan el xicot ja és en cerca de l’espluga i ja començava a fer-se fosc, va sentir unes veus de noies i “va baixar com va poder fins al fons de tot i, en un gorg (…), va trobar-se amb una colla d’encantades que rentaven les seves estovalles i llençols” (p. 132). Per tant, el minyó fa camí com si fos cap a un pou, això és, cap a la mare.
Més avant, la germana gran afig que les dones d’aigua ixen de nit (detall que empiula amb lo matriarcal) i, en un passatge posterior, una joveneta demana al xic què feia recolzat en un arbre i ell li respon que cercava l’espluga del Forat de l’Oli per a guarir una vaca.
Passa que, com que la noia li diu que aquella cova era on ella vivia, el xic “va anar-se’n amb la resta del grup, tot dirigint-se a una encantada que semblava més distingida que les altres i que es pentinava vora l’aigua” (p. 134). Com podem veure, l’home s’acosta a la dona perquè ella serà qui li adobarà el terreny, qui li ho aplanarà, encara que l’encantada li marque les directrius: “que acceptés aquell tovalló i que aprofités la llum de la lluna plena, per a no perdre’s a l’hora de cercar el camí per a tornar cap a casa seva” (p. 134).
A continuació, el minyó “se’n va anar, sentint encara els cants i els balls de les encantades a la vora del gorg. En arribar al capdamunt del serrat, va trobar els seus pares i els germans” (p. 134).
Finalment, el noi els ensenya el tovalló de les Encantades i la mare, agafant “el tros de drap, va dir: ‘Amb aquest tovalló, no passarem mai gana, però tampoc ens farem mai rics’. Vet aquí la història de les encantades i del seu tovalló…” (p. 134). Per consegüent, la mare té la darrera paraula del grup i es fa lo que vol la dona.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.