Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
“Les dones de la meva família han dut les regnes” amb tolerància (Rosa Canela)
“Totes les dones de la meva família han dut les regnes” (Rosa Canela). Família, sexualitat i emprenedores matriarcalistes i tolerants.
El 14 de desembre del 2025 rebérem un missatge de Rosa Canela que començava així:
“-Tinc un llibre molt interessant que es titula ‘Matricidi. El secret del patriarcat’, de Rosa Elvira Presmanes.
Els ibers van estar, fa milers d’anys, i és curiós que les úniques civilitzacions que van aguantar el matriarcat van ser València i Catalunya. Després del cop d’estat del 1936, va restar molt malmès”.
Llavors, intercanviàrem informació:
“-Lo que dius sobre Catalunya i València (també aplicable a les Illes Balears) és cert.
On millor s’ha conservat és en les rondalles, en les llegendes i en la música tradicional.
Si més no, d’acord amb la recerca que comencí en agost del 2019, Rosa.
-Després del 1936, les dones necessitaven permís del marit o del pare, per a sortir del país. Jo treballava i tenia compte al banc i volia comprar-me un electrodomèstic. Era recent casada: doncs, com que no hi anava amb la signatura del marit, em van dir que no. Total: es van perdre la venda perquè no vaig afluixar.
Totes les dones de la meva família hem dut les regnes, perquè el matriarcat respecta els homes, cosa que no fa el patriarcat amb les dones. I la figura del pare es respecta i s’honora.
Però l’organització, les coses que es necessiten o que convenen, les veiem les dones. I sempre hem tingut molta previsió. Encara hi ha dones així, però, a poc a poc, es perd.
-Sí: una veritat com un temple, lo que dius.
Per això, pose de límit l’any 1920, després de llegir un suplement sobre la llengua en Catalunya després de la Guerra de Successió”.
En relació amb aquesta segona part, quant al respecte cap als hòmens, afegiré una anècdota personal. Pel 2011, jo era en el carrer, al costat de la porta d’entrada d’un restaurant. Una dona (qui devia tenir uns seixanta anys o un poc més) i que hi menjava alguns dies, sense dir-me res, se m’atansà i em besà una de les dos mans.
Uns dies després, ho contí a un amic que era psicòleg i que coneix molt la cultura colla:
“-Em sentia incòmode.
-No passa res. És la seua manera de reconéixer-te com a autoritat moral”.
Ben mirat, el fet que els hòmens siguen respectats també pot enllaçar, com ara, amb el detall que si, per exemple, en un grup humà, es considera que un home és més idoni que una dona per a fer d’home bo (Rigoberta Menchú trau uns mots amb què hi vincula son pare), la facilitat (i el do) de la persona van per davant, no el sexe.
Ja passant al tema del règim dictatorial que hi hagué en Espanya entre 1939 i 1975, del general Francisco Franco, Rosa Canela agregà “A més, Franco va assassinar molts homes catalans; altres es van exiliar. Moltes dones catalanes van casar-se amb castellans, que són d’un pensar terriblement tancat i anacrònic.
Una colonització per casament i constantment, onades migratòries d’Andalusia. He conegut dones andaluses que no et pots imaginar com patien una dictadura masclista total dins de casa seva. I, això, explicat per elles”.
Sobre el casament entre persones de dos Pobles diferents, al meu coneixement (i partint de vivències junt amb articles sobre contactes entre cultures matriarcalistes i l’entrada de turisme occidental, sovint, presentat, entre els jornals i en els ambients més emparats políticament, amb térmens com modernitat, progrés, obertura, eixida de l’aïllament cultural,…), resulta significatiu el paper que té que part d’eixos turistes (o dels immigrants que passen a terres de línia matriarcalista) siguen de la corda del govern de l’Estat.
Com a exemple, com més cap al segle XXI, hem capit més trets no tradicionalment autòctons en la psicologia, a nivell social i, àdhuc, en activitats creatives de caire artístic, literari, educatiu, etc. i no cal dir que en la instrucció primària obligatòria.
Això connecta amb uns mots que, encara que són referits al camp lingüístic, hi són en nexe. Així, en el llibre “Si m’ho permeteu”, del mestre Josep Ma. Virgili i Ortiga (Reus, 1953), publicat per Nexum Edicions en el 2024, amb un estil molt obert i tolerant (com solen ser les seues responsions als qui li demanen), l’autor indica que “Les generacions anteriors (em referesc a catalans nascuts abans de 1920, aproximadament) pràcticament no sabien castellà, si no tenien estudis (és a dir, la immensa majoria de la gent). Això ho haurien de saber aquells que ens volen fer creure que el castellà és una llengua és una llengua de Catalunya” (p. 256).
Per eixe motiu, resulta fàcil captar que, com plasma Rosa Elvira Presmanes Garcia i ens reportà Rosa Canela en un correu electrònic seu del 14 de desembre del 2025, mitjançant un fragment de l’obra “El matricidi. El secret del patriarcat”, “El patriarcat va començar amb una rebel·lió portada a terme pels homes, però no per tots els homes del planeta. És a dir, no fou una revolució dels barons contra les dones, sinó una revolució dels homes violents conta homes, dones, infants, animals i recursos naturals”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dª Antonia Martínez, dones emprenedores, bonhomioses i hospitalàries
Un poc després, li posí que “la cosa, en bona mesura, va en eixe seny”. Aleshores, ell m’afegí: “Pots demanar també per Leonor Ortiz. Dona riquíssima que va fundar un asil, ací, a la vila. Tots els pobres que anaren al soterrar cobraren el jornal del dia sencer…”. En escriure aquestes frases en aquest estudi l’11 d’octubre del 2020, lo primer que m’eixí fou “Impressionant”. En acabant, plasmarem part de l’escrit que figurava l’11 d’octubre del 2020 en el mur de Facebook “Beata Inés de Benigànim”, amb una exposició extensa encapçalada pel títol “Dª ANTONIA MARTINEZ ‘La Millonaria’ y su devoción a la Beata” i redactada per Juan Antonio Boluda, el qual, entre d’altres coses (i amb lleugers retocs), diu així:
“Transcurría la multitudinaria procesión de la Beata Inés que cada 21 de enero congrega a miles de devotos no solo de Benigànim, sino de toda la Comunidad Valenciana. Yo era uno de ellos, este año[1], por motivos de trabajo, acompañaba a los reporteros de un medio de comunicación que habían llegado a Benigànim para hacerse eco de la fiesta, me había comprometido con ellos que los guiaría y les explicaría todo aquello que quisieran saber, pensando que yo lo podría saber todo.
Ni mucho menos, ese mismo día me llevé una sorpresa cuando una vecina de Benigànim, persona a la que yo le tengo mucho afecto, me dice con esa expresión que nos caracteriza ‘¡Que poca vergüenza!, ¿mira que nadie acordarse de esta señora que tanto ha hecho por esta fiesta?’. Nos miramos sorprendidos, como queriendo decir: ‘Esta mujer, ¿qué dice? Si, la Millonaria…’, insistía ella, Dª Antonia Martínez. Me quedé pensativo, ‘Es verdad’, dije yo, sí que había oído hablar de la Millonaria, que era una mujer muy devota, que le había tocado la lotería…
Esa persona era la Tia Pepica, conocida como ‘La Muda’, y le prometí que escribiría un artículo para el programa de fiestas del año siguiente y que la recordaríamos. Quedé con ella para que me pusiera un poco en antecedentes y, en una agradable conversación, me contó algunas cosas del personaje”.
Tot seguit, Juan Antonio Boluda afig que, segons ell (i hi estic totalment d’acord), “Pienso que son historias que los mayores deben recordar y los jóvenes debemos conocer”. Per això, addueix que “Allá fui y me puse a preguntar y a recoger información. La verdad es que, cuanto más preguntaba, más interesante y más justo me parecía recordar la vida y la relación de esta personalidad con el pueblo de Benigànim. Me sorprende la popularidad y la admiración con la que todo el mundo al que yo consultaba me hablaba de aquella señora de Valencia que venía a la Beata y que le había tocado la lotería. Coinciden en lo mismo ‘Era una gran persona’ y, a todos, despierta recuerdos entrañables, destacando su generosidad con este pueblo y su Beata.
Lo primero que llega a mis manos de ella es una fotografía, en una de sus innumerables visitas al asilo de ‘Las Hermanitas de los pobres’ de Benigànim, con las monjitas, ante una suculenta paella y rodeada de mucha gente. Veo que es una persona de presencia importante, de constitución grande, solidaria, emprendedora, decidida y, según me cuentan, profundamente creyente[2].
Era el año 1952, la economía española estaba cerca de una fallida técnica, era época de hambre, fue el año que se suprimieron las cartillas de racionamiento, se establece la libertad de precios, comercio y la circulación de productos alimentarios.
(…) Dª Antonia Martínez Segura, viuda del Industrial Gabriel Mari Montañana, era propietaria de una empresa de fogones de petróleo a la calle Azcárraga de Valencia, una esmaltería situada a la calle Torres de la misma capital y un taller de sartenes en Mislata. Esa fue la herencia acogida de su marido, que había fallecido muy joven junto a cinco hijos que llevar adelante: Gabriel, Pepe, Antonio, Vicente y Carmen. Los negocios no pasaban por buenos momentos, a su cargo tenía a setenta operarios que iban a quedarse sin trabajo; luchadora y defensora de los trabajadores, intentó, por todos los medios y con mucho coraje, que eso no fuese así.
Como persona creyente, era asidua a la Catedral de Valencia. Allí visitaba con mucha frecuencia a esa monjita que está en un altar, la Beata Josefa de Santa Inés de Benigànim, de la que era muy devota y a la que le tenía muchísima fe. Pedía fervorosamente por su situación y la de sus empleados.
Recurriendo tentar a la suerte y en uso de su devoción, pidió a la Beateta de Benigànim que les tocara la lotería, un número entero que había comprado para Navidad, y que había repartido entre sus trabajadores a cada uno en proporción al sueldo que tenía, el resto se lo quedó ella. La sorpresa fue tremenda: el gordo de la lotería de Navidad de aquel año fue para ese número. A partir de ahí, comenzó la relación de Dª Antonia Martínez con el pueblo de Benigànim y su Beata Inés.
Días después, vino a Benigànim a dar las gracias a la Beata Inés un autobús con todos sus trabajadores.
(…) El Alcalde de Benigànim era el querido y recordado Don Vicente Boluda Palop, que hizo, con mucha caballerosidad, de perfecto anfitrión ante la comitiva y, a partir de ahí, se estableció un entrañable vínculo de amistad entre la familia de éste y la de Dª Antonia, a la que acompañaba y recibía en todas sus innumerables visitas. Benigànim era un pueblo de labradores que, poco a poco, iba creciendo gracias a las industrias del vidrio, madera, alpargatas y el textil. Pequeño, alegre y festero, en aquellos tiempos, en el mes de enero, se celebraba de manera esplendorosa la fiesta de San Antonio Abad, era una de los festejos más grandes. A la fiesta en honor a la Beata Inés, se hacía el solemne novenario al que cada año acudían a predicar oradores de mucha solera como Don Enrique Albiol, Don Juan Benavent, el Padre Salvador…. y el día 21 de enero se hacía pasacalle con ‘trons’, Misa Comunión y la Misa Mayor, más que nada, para los devotos que venían de fuera.
(…) Dª Antonia Martínez, con su bondad, sentía que tenía mucho que agradecer a la Beata Inés y, no solo a ella, sino a todo el que le rodeaba como su pueblo Benigànim, y así lo hacía adquiriendo compromisos con la parroquia, las Monjas Agustinas Descalzas y los más necesitados, convirtiéndose en una auténtica embajadora. La gente recuerda cuando venía siempre rodeada de personalidades, sobre todo, a la procesión.
La imagen y las andas que actualmente recorren las calles de Benigànim de la Beata con el Ángel obra del escultor Don Carmelo Vicent y a la que todos veneramos, fue una donación de Dª Antonia Martínez.
(…) Que la imagen pertenecería a todo lo pueblo y sería conservada por el Excelentísimo Ayuntamiento de Benigànim. La donante se guardaba el derecho a que la imagen pudiere pasar a ser propiedad de la hermandad Inesina.
(…) Aunque no he tenido la oportunidad de consultar algún documento que lo acredita, me dicen y me lo confirman las Religiosas del Convento de las Agustinas Descalzas que también la imagen de la Purísima Concepción que preside el altar mayor de la iglesia de la Beata, fue también una donación de Dª Antonia Martínezy que las pendientes de brillantes que llevaba la Purísima eran de una cuñada que vivía en Bellús y que murió de una larga enfermedad. Mucha gente del pueblo recuerda cuando, desde un balcón de la casa de la familia Mataix situada a la Plaza de la Beata, en un baño de multitud, junto al Alcalde D. Vicente Boluda, se leyó el acta de donación de la imagen. También donó una campana”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Aquesta entrada de Facebook és del 9 de març del 2017.
[2] El remarcat és meu i, ho faig, entre d’altres coses, per a veure que coincideix amb unes línies que escriu Manuel Sanchis Guarner (en el llibre “La llengua dels valencians”), quan comenta que, en el segle XVIII, la gran majoria dels valencians eren molt religiosos com també quan, un amic meu, autor del llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, escriu que l’àvia Damiana, matriarca de la cultura colla en el nord de Xile, és ”una dona minera, del Poble dels Colla, natural de l’altiplà andí, de costums i de vida propis, d’organització matriarcal i molt religiós” (p. 3) i que, “Per al poble colla, la matriarca és l’autoritat, tant civil com religiosa i, fins i tot, la judicial” (p. 4).
Un fet semblant el trobem en el llibre “Cuentos valencianos”, de Vicente Blasco Ibáñez, quan, en el relat “La cencerrada”, diu que “Marieta (…) se metió en el estudio siguiendo a su marido.
Ahora se fijaba en aquella habitación, la mejor de las casas, con su sillería de Vitoria, las paredes cubiertas de cromos religiosos con apagadas lamparillas al frente (…)
Sobre la ventruda cómoda (…) elevábase una enorme urna llena de santos” (p. 54).
Sexualitat matriarcal medieval, maternitat i hòmens que fan costat dones
Altra vegada en “El llibre de fra Bernat” apareixen trets matriarcalistes, com ara, el fet que no se censure l’acte de fer un massatge eròtic: “i jo cuitava a retenir-lo fregant els braços (…). La monja estava amb gran deport amb el cavaller, que no es cura del desplaer de fra Bernat; (…) d’una dolçor que, en paradís, semblava estar, car jo pensí que devia passar totes les belleses” (p. 68).
Aquesta delectança no refusa la maternitat, sinó que l’entén com una part més i connectada amb la vida terrenal: “Quan jo veia ses blanques mamelles sens cobertor, mai no havia vist falcó, ni astor que es debatés tan bé. El frare digué:
-Qui li pogués batre el seu broquer!” (p. 68), això és, la vulva.
Passa que el Bernat també tenia ben assumit que les dones portaven les regnes i que elles orientaven cap a on volien que anàs l’home: “Senyor: jo crec que totes les dones són honrades i que juguen a les canviades així com els plau i que porten l’home, així com dau fals, al jugador” (p. 69), al lloc de la casa o del convent, on la monja i ell faran els jocs sexuals. Com hem vist, la dona podríem dir que, tirant per baix, és encisadora i que guanya la mà al religiós.
Però la bellesa va més enllà de lo que podria ser un acte en el llit o, qui sap si asseguts. El personatge masculí també acull bé la formosor femenina i, no debades, demana al company:
“-Senyor: digau, per vostra fe, ¿vos pareix bella?
-Fra Bernat: sota la gonella, la volguera mirar; llavors, sabria divisar sa bellesa” (p. 68).
Com a aclariment, la gonella és una peça de roba, llarga, que portaven hòmens i dones, composada de cos i de falda, poc o molt, llarga. O siga que exposa el desig de descobrir.
Aleshores, fra Bernat trau uns mots que, per una banda, poden ser interpretats com a professió (dedicació a la vida religiosa) i, per una altra, com a penetració del penis (atenent als térmens “església”, com a sinònim de vagina i, per extensió, de vulva; i, de pas, “convent”, ben acostat al primer): “Senyor, ben bé féu una gran bestiesa qui la volgué metre en monestir per servir Déu; i fou gran dany, car més valguera a fer infants. I pens que ella maleí tot l’any aquell qui la hi admeté” (p. 69).¿Fou forçada, per part d’algun familiar, a fer vida de monestir, per exemple, perquè destacava en algun camp i preferien relegar-la? Fóra interessant trobar estudis sobre la vida familiar i la conventual entre els més benestants en al final del segle XIV.
Aquestes frases em fan pensar en la bona coneixença que fra Bernat té de la monja, detall que només és possible (i amb franquesa), quan hi ha confiança vivencial i transparència en les relacions entre ambdues bandes, imprescindible perquè hi haja bona avinença. Més encara: pareix que ell, en tot cas, es posaria de part de la dona i del gaudi eròtic.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal medieval i gaudi de nodrir la terra
Tornant a l’obra medieval de Francesc de la Via, copsem que un personatge (qui fa de conseller) diu al religiós: “Cert, frare, ans sereu soterrat dins en l’infern, en el lloc desert i extern, amb diables, on tindreu penes perdurables en per tots temps” (p. 67). Convé recordar que, en lo simbòlic, l’infern va associat a lo terrenal i, de pas, a lo femení, camps que interessen al frare, qui associa aquest desig, potser de manera guilopa, al fet que l’Evangeli diu “Creixeu i multipliqueu-vos” (p. 67) i això no cal dir que implicaria tenir relacions sexuals i, després, fills.
El primer, en veure les intencions del frare, li trau “vós parlau amb jocs de paraules, com la Guineu; però em pens que, els vostres claus, els haureu d’anar a vendre en un altre lloc” (p. 28), i, així, no festejar amb dones.
Ara bé, fra Bernat defén la sexualitat i ho fa en línia amb el matriarcalisme, amb el plaer de viure: “és millor això que no que algú es morís sense llavor” (p. 29), o siga, que no que la dona es morís sense haver tingut cap fill, puix que “donava nodriment a la terra, (…) dels qui sí que donaven fruit” (p. 29), detall que inclou, com assenyala un poc després, per mitjà de l’acte sexual en la cambra:
“-Senyor: qui, aquí, primer, menja perdius, després pot, allà, jaure en plomes; i (…) tenir aquí molta quantitat de plaers grans” (p. 29), encara que el conseller considere que “la luxúria ens porta fina a l’abisme i ens fa allunyar del lloc altíssim on hi ha repòs; (…) amb tal, senyor, anireu a parar, vós, que ja vos sabrà ben entendre i, segons fareu, així satisfarà ell les vostres obres” (p. 29).
En altres paraules, fra Bernat prefereix lo real, en lloc de lo místic (de lo celestial). Ben mirat, a favor del seu parer, diu al conseller “¿Sabeu què és un pecat mortal amb tota seguretat? Aquell que jau carnalment amb una dona morta, aquest tal peca mortalment i fora mesura.
-Fra Bernat: sembla ben bé que sigueu home de mala vida, ja que mala causa defenseu i deshonesta, i no sembla que siga gens apropiada per a un frare menor, (…) vileses, sinó que ha de corregir els malvats del mal que fan” (p. 30).
En nexe amb aquests paràgrafs, ens podríem demanar si tenen relació amb el fet que, a la darreria del segle XIV i en la primeria del segle següent, devia haver un canvi considerable en el tema de lo eròtic i en la força presencial de lo feminal en la vida de les persones lletrades, encara que, partint del llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, sí que és evident que començà, sobretot, en el segle XIII i que s’accentuà prou en el XV.
Igualment, es reflecteix el paper positiu que fra Bernat concedeix a la dona viva i, de rebot, a lo matriarcalista: si ell hagués de triar entre celestial o tel·lúric, preferiria tocar els peus en terra i la fruïció (tant la biològica, com la sexual). Per a ell, no són detalls a rebutjar (vileses), sinó a acollir en el pas per la vida.
No debades, en llegir el fragment dels versos 510 a 611, una de les coses que ens transmeten és una escena amb penetració i amb gaubança:
“I fou semblant que, amb un punyal, li hagués dat home; car ell veié seure al seu costat un cavaller qui, a sa especial [ dona], requeria que li donàs sa amor” (p. 67). Per consegüent, l’home suggereix i demana a la dona, però és ella qui fa lo que vol (i, a més, lo que desitja) i lo que anteposa: ell és el dependent.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
“esta dona mereix portar corona”, matriarcalisme català medieval
Prosseguint amb aquest passatge en “El llibre de fra Bernat”, de Francesc de la Via, a cura de Jordi Vinyes, l’autor medieval agrega que “La dona està aquí tants anys fins que és prenyada. Llavors, se’n torna la bergada amb llurs mullers, puix han complits els afers i llur delit” (p. 64). La bergada és la colla.
I més: “si algun home mullerat no té infants, nosaltres, amb els nostres sants, els en fem dar” (pp. 64-65). Resulta interessant captar l’alternança de les formes “maridat” (que ha pres marit, en línia amb la definició del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans) i “mullerat” (que ha pres muller, d’acord amb la mateixa font), com si hi hagués una major igualtat entre hòmens i dones, tenint present que aquesta obra és a cavall del segle XIV i del XV.
En accedir a la part dels versos 246 a 339, trobàrem un detall que no figurava en l’adaptació narrativa i que, de pas, és silenciada (la qual hem remarcat en negreta): la dona és sobirana, com en el poema “Desde Torrent, a Inglaterra”, dins del llibre “A riures toquen”, del valencià Maties Ruiç Esteve (Mislata, 1876-1956), qui escriu que, en l’Horta de València, “El nostre peix no té espina. / Açò és la regió ¡divina! / (…) La dona, ací, és sobirana” (p. 86). Heus ací els versos en què capim què plasmà Francesc de la Via (en l’Edat Mitjana):
“Si li plagués voler-me pendre per servidor, més prearia que ser senyor de tota França. En ella, floreix i s’avança tota proesa, humilitat i gentilesa i bon capteny” (p. 65), és a dir, i bon capteniment; “i raonar amb noble seny qui l’envolta; esta mereix portar corona sobre son cap; aquesta val i pot i sap a qui li plau i, si li plagués que sota clau amb ella dormís, no té tal goig cap confessor en paradís” (p. 65). Una dona, per consegüent, que empelta amb la de moltes de les rondalles recopilades abans de 1932.
A continuació, vejam què diu en la secció en relat de Jordi Vinyes (de 1989):
“Si, a ella, li plagués que em volgués pendre com el seu servent, jo ho prearia més que no ser senyor de tot França. En ella, floreix i destaca tota excel·lència, humilitat i gentilesa i bon capteniment i enraonar amb noble seny; aquesta dona val i pot i sap a qui li agrada i, si li plagués que, sota clau, amb ella dormís, no té tal goig a la glòria del cel cap confessor” (p. 27).
Ens podríem demanar si, en aquesta edició d’octubre de 1989, quasi catorze anys després de la restauració borbònica postfranquista, hi ha hagut por al ridícul o, com ara, si la frase ha estat ocultada perquè el recopilador no l’ha considerada políticament correcta: una diferència ben manifesta en llegir els versos originals que figuren en la segona part de l’obra.
En qualsevol cas, això diu en el llibre.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Preferien les persones a les joies
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿preferien les persones a les joies? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 13 de desembre del 2025 i posteriorment ens comentaren “Les joies mai han tingut importància en la família. Hi era més important estar amb la família i amb amics i fer una bona celebració. I, a l’hora de fer presentalles, sospesava lo que era més important (com ara, portar una bona cistella de menjar o roba). Les joies són materials. Quan era petita, els avis ja em van dir que, sempre que hagués de triar entre un llibre o una joia, que triés un llibre: la joia la pots lluir, però lo que aprens amb un llibre és per sempre” (Antonia Verdejo), “A casa, mai van comprar joies. Els avantpassats ja els havien deixat i, fins als meus dies, només compràvem els anells de matrimoni. De fet, poques vegades sortien a llum: celebracions importans i prou” (Lydia Quera), “Bufff. I tant!!! Ella era pura naturalesa i estimació.
Tenia i valorava lo important!!” (Roser Canals Costa), “Home, i tant que sí!
A casa, poques joies hi havia” (Joan Prió Piñol), “Sí” (Angelina Santacana Casals), “No, no és el cas…
No ho vaig sentir a dir mai” (Joan Marrugat), “A les persones” (Àngels Sanas Corcoy), “Eren pobres i les joies eren totalment fora del seu abast” (Xec Riudavets Cavaller), “És clar!!! Tot i que les joies no desagraden a ningú. Però, a les persones, se les respectava i se les estimava molt” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Sens dubte” (Montserrat Cortadella), “És clar. Joies, en tenien poques; i persones, moltes… La meua iaia tenia unes arracades; i ma mare, quan era jove, també i l’anell de boda el va comprar més major i una medalla , una polsera, un rellotge, diversos anells i arracades (tot això ja més major)…
No veig comparable les joies i les persones… Ma mare volia les persones (era molt familiar) i també les joies. Quan tenia gola d’alguna cosa sucosa per a ella, era comprar-se una joia…
La meua iaia preferí les persones; joies no tenim: quasi cap. No tenia diners per a comprar joies…” (Carmen Mahiques Mahiques), “A casa, hi teníem les de família, però la meva mare, a qui li agradaven, en va fer una bona col·lecció, de noves.
A mi, també me’n van comprar: or i plata. Sense al·lèrgies, deien” (Maria Dolors Sala Torras), “Sí. Sempre. Un sentit familiar molt gran” (Eusebia Rayó Ferrer), “Bon dia, Lluís!
No sé a quina classe social va adreçada aquesta qüestió, suposo que pot canviar molt la resposta depenent de qui la respongui.
La pagesia, no benestant, a la qual pertanyia la meva família, valorava molt relacionar-se amb les persones, converses, tertúlies, jocs… Dubto que pensessin en joies: es tractava de tenir feina i de cobrir les necessitats bàsiques… En aquella època, era tot molt diferent” (Assumpta Capdevila), “Sí. I, a mi, l’àvia em va deixar el seu empelt. I no me’n dolc, ans al contrari” (Anna Babra), “Ma àvia deia…..’Més val dona que diners, i home que hisenda'” (Josep Ferrer Ferrer), “És cert. La gent d’abans no volien viure en palaus. Vivien en la més humil casa. No existia l’or.
Vivien per a treballar i compartien amb els amics i amb les amigues una profunda amistat.
Feien canvis de sabó i de pa per carn i peix. Existia l’amistat de l’acord. Ja no resta ningú d’aquell temps tan intel·ligent, humil i servidor per als seus fills.
Un llegat que, si el pots recuperar, seràs molt feliç” (Núria López Cambra), “Trobo que, de joies, no en tenien gaires. Per això, s’estimaven més les persones” (Maria Teresa Ortiga Mulet).
Finalment, diré que ma àvia materna (1910), qui coneguí fins que jo tenia més de vint-i-huit anys, solia vestir de manera senzilla i que ho era en la vida diària. Si de cas, algunes vegades es vestia de festa.
Ella i mon avi matern havien portat una drogueria en la ciutat de València, en un barri modest, durant uns vint anys. Després, ho farien, poc o molt, setze anys, en una d’Alaquàs.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Sexualitat matriarcal en l’Edat Mitjana catalana i dones ben considerades
Passant ja a l’escrit, direm que, per una banda, és en prosa (a partir dels versos originals i amb adaptacions al llenguatge del segle XX) i, en la segona part, és en poesia (tot i que Joan Vinyes només expose fragments de l’obra): “Llibre de Fra Bernat, compost per Francesc de la Via per pendre solaç” (p. 23), o siga, com a esbarjo. Primerament, diré que, després d’haver llegit ambdues bandes, hem considerat adient combinar-les en línia amb la versió original i de manera que resulte fàcil de seguir.
En la pàgina 23, diu que el mes de gener “és el mes que té nom, de veritat, d’enamorats; llavors són tapats molts forats i descosits, i un veu, entre bancs i llits, espolsar bastos i remenar anques i costats amb gran vigor, i mastegar, amb molt de gust, per embotir, i girar els ulls en blanc, mossegant llavis, i els genitals tocar la porta” (p. 23). Això es deu al fet que l’autor compara aquest mes amb l’acte sexual i a lo eròtic, ja que hi és molt típic capir gats que cerquen parella.
“Aquest mes nodreix i conforta els jovenets i aterra els hòmens vells i els fa desfici no podent usar l’ofici del c…r” (p. 23). Referent a aquest ofici, indicarem que, si el mot fos “cagar”, és comú; i que si fos “copular” o, més fàcil encara, “cascar” (d’on derivaria “cascar-la”, això és, “masturbar-se”), coneguí un home que, amb més de huitanta-cinc anys (en el 2016), encara se li empinava i que, amb noranta anys, em deia que ho aconseguia alguna vegada…
En acabant, veiem que, en aquella època de fred, “vaig veure venir un framenor, de molt bona planta, que portava el seu hàbit arremangat, i el breviari penjant al darrere, com un corsari, (…) amb so plaent i pur i alegre.
Era la festa de Cap d’Any, jorn de Ninou” (pp. 24-25).
En la mateixa plana, el frare manifesta que “no m’amagaré: frare sóc, de Sant Belluguet davall Empeny (…) allà on [ Sant Belluguet] fereix amb son estoc, (…) els fa valença i socors, tant com pot, que els puga menar al lloc on sovint entra; però, quan el beneït sant és dintre, (…) tot destret, fent gran dol, (…) ve en suor, a aquest beneït senyor, i, després, plora fortament” (p. 25). En altres paraules, l’home (el religiós) vol gaudir de lo sexual i, per això, belluga, espenta cap a la cova femenina a través de la introducció del penis i de les llavors que fica en la dona (el plor).
Però no és l’únic dia que el frare es gita o que comparteix eròticament part del temps: Francesc de la Via comenta que “Aquest sant té cinc festes a l’any (…); allà, hi van viudes i maridades, encara poncelles, per vesar les meravelles que s’hi fan. Moltes n’hi ha que no se’n volen moure de tot l’any, i ningú de nosaltres no els gosa fer res dolent, ans cadascú la té com a esposa dins, en sa cambra, i els ho mostren, de pastar ambre alexandrí” (p. 25). Per tant, la dona és ben considerada pels hòmens i les relacions entre els diferents hòmens i les dones és molt oberta i amb bona avinença.
Posarem que, com a senyal de la dependència emocional que tenen els marits respecte de les dones, l’escriptor inclou que, “el marit vol que la muller, dia i nit, no partesca del monestir, sinó que, allí, servesca Sant Belluguet, car aquest sant és qui promet de dar infants” (p. 26). La dona té la darrera paraula.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
“La cultura valenciana és matriarcalista”: estudis, fonts i suggeriments
Bon dia,
Tot seguit, adjunte un escrit (ací, en pdf), “‘La cultura valenciana és matriarcalista’. Estudis, fonts i suggeriments”, per a persones interessades pel tema del matriarcalisme català.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana.
Nota: Aquest escrit, amb canvis lleugers, però no de fons, ha estat publicat en la web “Relats en català” el 14 de desembre del 2025. Immediatament, ha estat molt consultada.
Agraesc la filosofia del qui l’administren: molt oberts, molt tolerants i molt respectuosos.
L’enllaç del text és aquest: https://relatsencatala.cat/relat/la-cultura-valenciana-es-matriarcalista-estudis-fonts-i-suggeriments/1081010 .
¡A Per a Rosó Garcia Clotet 12 desembre 2025
Contaren “El cor de la mare”
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaren “El cor de la mare”? Gràcies.
En la rondalla “El cor de la mare”, d’acord amb la versió del folklorista Joan Amades, un fill té el cor pelut (no mostra sentiments), mentres que la mare manté l’amor maternal fins al darrer moment, quan es mor el fill, sense cap desig de revenja cap a ell.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 12 de desembre del 2025 i posteriorment comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “Normal: la mare sempre és la mare” (Àngels Sanas Corcoy), “Jo crec (i la meva mare, també) que l’amor maternal era 100% generós, com va ser. I ens ensenyà a donar-ho tot per un fill!!!
El fill hauria de correspondre, però hi ha la llibertat i sentiment!!!!!” (Roser Canals Costa), “No. Sí que la conec, però no forma part de la tradició menorquina” (Xec Riudavets Cavaller), a qui responguí “Ma mare, l’any passat, em digué que l’havia oïda a son pare o bé a sa mare. Ambdós, de la comarca de l’Horta de València”, “No recordo que l’àvia ens contés aquesta rondalla” (Rosó Garcia Clotet), “A casa, sempre dèiem ‘Sempre has de ser emmascarat per una paella bruta i farta de servir'” (Maria Dolors Sala Torras), “Sí!!! De fet, l’àvia tenia molt bona veu i ens cantava diàriament. Estimà el nostre país. Per Nadal, el seu cant i la poesia dels néts era un present” (Lydia Quera), “No” (Angelina Santacana Casals), “Van canviar molt les coses del moment del Joan Amades a l’època dels meus pares i dels avis. Els meus van ser un gaudi. Tots plegats” (Assumpció Cantalozella), “No ho he sentit a contar mai” (Margarita Frau Mir), “No” (Anna Babra), “No la coneixia” (Joan Prió Piñol), “Desconec totalment” (Lucila Grau), “No coneixia la rondalla” (Emili Rodríguez Bernabeu).
Finalment, ma mare (de família de l’Horta de València), el 12 de desembre del 2025, per telèfon, a qui llisquí part de la contarella, em digué “Doncs sí” (en relació amb els mots de Roser Canals Costa, quan parla de “llibertat i sentiment”) i ens afegí que “Eixa història (o pareguda) la contaven en casa quan jo devia tindre uns set o huit anys. [ El fill] entropessa amb una pedra, cau i el cor li diu: ‘T’has fet mal, xiquet?'”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Nota: Afegim una foto del passatge en què apareix aquest fragment de la rondalla.
Literatura eròtica matriarcal, naturalista i catalana de l’Edat Mitjana
La literatura matriarcal en “El llibre de fra Bernat”, de Francesc de la Via (1380-1443).
Començarem dient que, el 2 d’octubre del 2020, Helena Colometa, per mitjà de Facebook, ens comentà sobre aquesta obra i que aleshores decidírem triar-la per a la recerca.
Recorrerem a la versió “El llibre de fra Bernat”, de Francesc de la Via, a cura de Jordi Vinyes i publicada per Editorial Laertes (1a. ed.) en 1989. En la introducció, posa que, “Per als redactors del Diccionari Enciclopèdic Salvat Català, ‘l’obra es mostra com una veritable sàtira de l’estat clerical d’aquell temps’” (p. 7). Més avant, l’editor literari diu que “serveix a l’autor, senzillament, per esplaiar-se, sense tapalls, ni pudícia, en la temàtica eròtica, com deixa ben clar al començament i al final del text” (p. 8) i que es plasma una “actitud lliure davant el sexe, (…) la monja (…) se’n va tranquil·lament al llit amb l’autor del llibre, al qual prega, després, que hi torni sovint’. Per això, també podríem dir que el llibre és un esplai eròtic de l’autor, hedonista i perfectament amoral” (pp. 9-10).
Com podem veure, aquest fets enllacen amb la música eròtica tradicional, per exemple, recopilada per Gabriel Janer Manila en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el Cançoner”, publicat en 1979. A banda, la presentació trau un tret en nexe amb el matriarcalisme: una sexualitat naturalista, puix que “les obres catalanes tenen una intenció més realista i (…) són també un tipus de literatura divertida i despreocupada” (p. 11), acompanyada de sàtira, d’ironia i de picardia. Això explica que, com ara, “”el protagonista d’aquestes composicions és l’home comú i els temes genèrics de les narracions són les reaccions instintives de l’home davant els estímuls del món físic” (p. 12).
Ja en el punt sobre el contingut, Jordi Vinyes agrega que la dona és requerida per un cavaller, per un canonge i, al capdavall, pel frare i que ella els promet concedir les seues favors sexuals “a canvi d’uns valuosos presents que li ofereixen” (p. 14). Per consegüent, es fa lo que vol la dona, ella és qui marca el pacte, ells acullen l’acord i, ben mirat, ella és ben considerada pels hòmens: per exemple, quan podrà el frare estar un temps amb la dona.
Tocant al llenguatge, passa com amb el de les cançons i amb el d’altres fonts de caire matriarcalista: “hi aflora tot un esplet de llenguatge popular català, amb expressions de la llengua del carrer d’aleshores” (p. 16).
Finalment, l’editor literari comenta que, en el moment de la publicació que ell presenta, només hi havia un exemplar de l’obra i que havia estat datat entre la darreria del segle XV i principi del segle XVI, és a dir, en una època en què la influència de la cultura castellana era molt baixa.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
