Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Hòmens, reis i roders que agraeixen i que recompensen l’altruisme
Prosseguint amb la narració “Els quatre germans que se surten de tot”, recopilada per l’estudiós de Castellserà en l’esmentada obra, el germà segon, seguint el seu camí, “va arribar al peu d’un arbre on hi havia un senyor d’alguna edat” (p. 95), qui li diu que s’assega a dinar junt amb ell.
A més, com que el veia un bon noi, li comenta que ell és caçador i li indica que, si vol viure amb ell, “li ensenyaria totes les habilitats d’un bon caçador” (p. 95) i, en un passatge posterior, ja de cacera, diu al minyó:
“-Vejam si forades l’orella esquerra d’aquell conill que menja al corral” (p. 96). Així, fins a aquest moment de la rondalla, apareixen símbols que enllacen amb la dona: l’arbre, l’orella (recepció), l’esquerra i el conill (sovint, representat per la llebre que va per davant del gos o del caçador i, en cançons eròtiques, per una jove a qui segueix un home).
Una vegada, caminant caminant, ouen el so d’un corn i un pastor els comenta que, en aquell regne, cada dia havien de donar una jove al drac, perquè se la menjàs, i que eixe dia en seria la del rei. Aquest fet figura en més d’una contarella.
Aleshores, el xicot demana al caçador:
“-No us sembla que hi anem? (…).
-Anem, anem. Així m’agrada: veure’t tan coratjós.
Entraren a la vila amb el pastor i, els veïns, en veure els caçadors, en parlaren al rei” (p. 97). I, per tant, veiem que la relació entre tots tres facilita que apleguen al monarca.
Més avant, el jove mata el drac i, “A la vila, hi hagué grans festes. Tot li ho haurien donat, a l’alliberador del reialme; però ell, enmig de les gestes, recordant-se que s’acostava el temps de reunir-se amb els seus germans, va fer via” (p. 97).
En altres paraules, el xicot és ben rebut, recompensat, però torna a la terra i, de pas, a la mare (ací, simbolitzada per la casa pairal).
Quant al tercer dels germans, s’endinsa en uns boscs i accedeix a una font (dona).
Llavors, “Sentint uns ais tots llastimosos, cercà d’on provenien i pogué veure un lleó (…) plorós (…) el lleó, com si conegués les intencions del noi, li diu:
-Ajuda’m: no em matis!
(…) -I què t’hi puc fer, jo?
De primer, treu-me l’espina. Després, dóna’m beure” (p. 98).
En acabant, el lleó, com que el xic l’arrimà a la font (la dona) i l’animal se’n sentí molt alleujat, el felí, feta la bona obra, li digué:
“-No vull deixar sense premi la teva bona acció” (p. 99) i li permet que li arranque un pèl del cap, pèl que li servirà per a cosir.
Com a exemple, el jovenet aplega a una botiga de fuster i refà un espill partit i va adquirir bona fama. Però, com que s’acostava el dia de la reunió dels germans, fa camí.
Passa que, quan el germà tercer era prop d’una masia, veu que la carrossa del rei i de la reina s’havia trencat i que no podien continuar. Ara bé: el monarca l’autoritza per a reparar-la i el noi, de seguida, ho cus.
“El rei li féu un gran present i prosseguí el seu viatge” (p. 100).
En relació amb el germà més petit de tots, es troba amb una roca, amb un riu i amb un arbre, tres detalls femenins: la força, l’aigua i la mare.
En aquella cova, vivien lladres, amb qui es troba posteriorment. I, com que ell vol aprendre i el cap de colla li proposa ajuntar-se amb ells i li diu a què es dediquen, el minyó li afig que accepta el pacte (p. 103). A banda, l’home contà a la resta “que era un nou company.
El noi, que tenia bon caràcter, es féu estimar de tos aquells (…) sortia sempre amb ells i aprenia totes les coses que feien els altres i, en alguna ocasió, el cap de colla li havia dit que havia sortit mestre” (p. 104). Adduirem que la consideració cap al noi connecta amb els gremis, els quals encara existiren durant bona part del segle XIX, centúria en què nasqué Valeri Serra i Boldú.
A la fi del relat sobre el quart dels fills, un dia digué que se’n volia anar perquè tenia convingut un acord amb els altres germans i “el van creure i no s’oposaren que fes camí” (p. 104). I, així, altra vegada es plasma la germanor matriarcal.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Reis i estudiosos que agraeixen i que recompensen l’altruisme
Una altra contarella arreplegada pel folklorista català Valeri Serra i Boldú (1875-1938), la qual figura en el llibre “Aplec de rondalles”, en què copsem trets matriarcals i que, igualment, és pareguda a una de la tradició basca (exposada en l’obra “El matriarcalismo vasco”, pp. 53-55), és “Els quatre germans que se surten de tot”. Com a semblances, el 8 d’octubre del 2025, després de llegir-ne l’èuscara, trobí 1) que l’heroi és col·lectiu i que rep una bona consideració, una recompensa, 2) els personatges (en el basc, astrònom, sastre, caçador i lladre; en el català, uns estudiosos d’ulleres, cosidor, caçador i lladre) i 3) que es premia el paper que cada u podria fer al conjunt.
En aquesta contalla, un home ja vell i que tenia quatre fills els reuneix i els diu: “aneu-vos-en allí on millor us sembli i treballeu de valent.
L’endemà, els quatre germans (…); en arribar a un punt on hi havia quatre camins, es van deturar i el germà més gran va dir:
-Mireu, germans meus: aquí hi ha quatre camins; que cada un de nosaltres emprengui per un camí diferent i, al cap d’un any, ens hem de tornar a reunir aquí mateix i anar a veure tots plegats el nostre pare” (p. 90).
El primer, durant el trajecte, es troba amb detalls vernacles i femenins (p. 91): herbes, arrels, una font (la dona), l’ombra d’un arbre, un saltant d’aigua, una riera, unes petxines (això és, vulves) i una soca d’arbre (la fortalesa i la maternitat).
Quan ja era en un banc desembutxacant petxines (acollidor també en lo sexual), “veu que se li acosta una colla de senyors, al davant dels quals n’hi anava un, de tot mudat” (p. 92), qui li diu que era benvingut a la terra del Rei Trist i que, “Si us digneu venir amb nosaltres, us acompanyarem al palau” (p. 92).
Cal dir que, com en la narració basca, els originaris no obliguen el nouvingut. En semblança amb els astrònoms èuscars, qui ha rebut el primer fill li comenta que “És vaticinat que s’acabarà la tristesa del nostre rei de seguida que arribi al seu reialme un estranger amb les perles meravelloses. I, segons els nostres estudis, aquestes que teniu a la vora són les que duran l’alegria al nostre rei i la felicitat al nostre poble” (pp. 92-93).
Llavors, el xicot ho pacta i “es disposà a deixar-se conduir a la presència del rei.
Tot el poble que, a poc a poc, havia acudit a la plaça, volgué acompanyar-lo al palau reial.
(…) Quan el noi estigué davant del monarca, aquest l’abraçà i el conduí a fer-lo seure al seu tron.
I li digué:
(…) -Et trobes en el país on es fabriquen les ulleres meravelloses i no t’hem sabut veure. (…) Les ulleres de llarga vista (…), per lluny que sigui una persona, se la veu a través de viles, de boscos i de muntanyes” (p. 93).
Com podem veure, els autòctons agraeixen els qui fan bé pel seu Poble, ací, mitjançant material que pot salvar el monarca i, de pas, el regne. Això lliga amb l’arquetip del rei, puix que, per exemple, simbòlicament, quan hi ha un regnat democràtic i amb bones relacions entre el sobirà i la resta, hi ha bones collites: ací, es manifesta en la tristor. I, per una altra banda, l’esperit comunitari (el vincle entre els estudiosos i els altres habitants i el rei) ajuda a adobar el terreny, el salvaguarda, en lloc d’optar per abandonar-lo.
No debades, el folklorista indica que “Es va commemorar l’arribada d’aquell foraster que dugué l’alegria al rei i a tot el reialment, i tot foren obsequis per al jove” (p. 94).
Finalment, el rei, com a compensació, diu al xicot que demanàs lo que volgués, que li seria concedit. Aleshores, el noi opta per unes ulleres i, en línia amb la psicologia del sobirà, els millors marxants d’ulleres li donen la millor i el minyó, d’allí estant, respon al monarca:
“-Són una meravella: m’heu fet saber que tots els meus germans són vius” (p. 95) i “anà a reunir-se amb els altres germans” (p. 95).
En altres paraules, el rei (qui li ha fet costat) i el xic regracien el paper que ha fet l’altra part, un fet que connecta amb la tradició matriarcalista.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
La dona salva l’home, altruisme i lideratge matriarcalista
Una altra rondalla que figura en l’esmentada obra del folklorista de Castellserà, i en què capim trets matriarcalistes, és “En Peret i el rei golafre”. Una vegada, un pobre sabater tenia tres fills. Un dia se li acosta un ancià molt pobre, qui li diu:
“-Bon home (…), demano per favor si em voleu vendre un parell de sabates.
El sabater les hi va donar, (…) se’n va apiadar i va dir al vellet:
-(…). No us en vull cobrar res, de les sabates” (p. 57).
Com a recompensa, el provecte (que era un jueu errant) li comenta que encara tenia un pinyol d’un presseguer i que li’l donava com a agraïment a l’amor al proïsme. I més: “el seu darrer pinyol fou plantat pel sabater i per sos fills en el seu hortet i no tardà a néixer, a desenrotllar-se i a donar préssecs riquíssims quatre vegades l’any” (p. 58). Aquest passatge evoca els que apareixen en contarelles en què les bones relacions en un matrimoni fan que tinguen fills (en aquesta contalla, simbolitzats pels fruits després de plantar la llavor).
Tot seguit, el rei, a qui agradava molt la fruita i, més encara, els préssecs, “va arribar a prometre la mà de la seva filla a qui li portés un cistell de préssecs d’hivern” (p. 58), això és, d’una de les estacions feminals.
En aplegar la notícia a cal sabater, l’home ho exposa al fill gran, qui, a mitjan camí, troba una velleta. L’anciana, com també farà al fill segon, li demana què porta. I, com que el fill major li respon glans, quan el xicot serà en la cort, el rei veurà que no són préssecs, sinó glans. Un fet paregut, amb el segon, en aquest cas, granotes. Per això, el monarca castiga tots dos: “perquè aprengués que, amb els reis, no s’hi jugava” (p. 59).
En canvi, en Peret, el fill petit, a mitjan camí, “no tardà a trobar aquella vella tan vella” (p. 61), a qui digué “Ai, bona dona; hi porto préssecs, per a darreries del rei -respongué amablement el noi.
-Molt bé, fill meu -digué la vella-: desitjo que siguin els millors que s’han vist de la creació del món ençà.
En Peret continuà son camí” (p. 61).
Ja en la cort, el monarca es menja els préssecs que li duia el jovenet i deixa els pinyols. Afegirem que el sobirà, entre d’altres coses, li diu:
“-Quin ofici tens?
-Sabater.
-Jo no vull ser, sabatera -respongué la princesa.
-Si no us agrada, ja em canviaré d’ofici- digué en Peret (…).
-¿Aprendràs l’ofici de rei? -li demanà el monarca.
-Si vostra majestat té la bondat d’ensenyar-me’l…
-Molt bé! Demà mateix vas a començar l’aprenentatge” (p. 62).
En un passatge posterior, com que el rei no complia amb la paraula i pretenia ajornar el casament, primerament, envia un criat; després, un altre. En acabant, la filla intentarà guanyar la mà al xicot (emportar-se els conills que menava el noi) i, al capdavall, serà el rei.
En els quatre casos, la participació d’una velleta serà decisiva i favorable per a en Peret, a qui dóna un flabiol d’argent (p. 63). Adduirem que el color argent és vinculat amb lo femení, amb la dona i que apareix en moltes contalles de la cultura vernacla catalana. A partir d’eixe moment, el xic aconseguirà que els conills que el primer criat havia intentat que se n’anassen a la seua, ho facen darrere del fill xicotet i, així, copsem el lideratge d’aquest noi:
“En Peret els va pasturar fins a la vesprada i, en ser l’hora, toca altra vegada el flabiol i tots els conills els van seguir” (p. 63), “i tots els conills acudiren al seu costat” (p. 63).
Ben avançada la rondalla, el rei se’n va a cercar en Peret i el jove li diu que el monarca li haurà de besar els esclops. Malgrat que el sobirà ho fa i que tracta d’emportar-se els conills, “en Peret anà per darrera vegada al palau amb tot el seu ramadet” (p. 65).
Això fa que, ja en la cort, el rei li diga:
“-Realment, has donat proves que, si arribes a ser rei, sabràs guardar els teus súbdits” (p. 65), uns mots que empiulen amb la tradició matriarcalista de no deixar caure els que són de categoria inferior (ací, els conills).
Finalment, en Peret, abans de passar per la cort, “va baixar al corral per donar una afectuosa mirada als seus conillets” (p. 66) i, com que el rei fa una qüestió al minyó sobre un diamant i el xic li diu on és i com el podrien trobar… i és recuperat, el monarca “el deixà casar amb la princesa” (p. 67).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Velletes que salven xiquets, generositat i retorn a la mare
Una altra narració en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “Aplec de rondalles”, de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), és “El camí de la fortuna”. Així, en una vila de muntanya, un marit i una muller vivien junt amb els seus tres fills. Un dia, el gran diu als pares que vol fer via i els adults ploren.
Un poc després, el noi troba una velleta, a qui demana on és la fortuna i ella li respon i, de pas, el salva:
“-Sí (…). Vés a aquella muntanya (…) i, quan hi siguis, veuràs molts arbres; puges al més alt i veuràs una cova on hi ha set gegants. Quan els vegis sortir, fixa’t bé amb el que diguin; i, després, vindran a l’arbre on seràs tu, el faran moure de l’un costat a l’altre i, si caus, se’t menjaran (…). Sobretot, aguanta’t fort.
-Així ho faré” (pp. 49-50). O siga que, per una banda, la dona salva l’home (ací, un jovenet) i ell seguirà els passos que li indique l’anciana i, altrament, trau el tema de la fortalesa. Passa que, com que ell no li dóna res, no superarà la prova.
A continuació, el germà mitjà comenta als pares que vol fer món i, altra vegada, és la dona qui podria aplanar el camí al xic i fer que ell ho assolís, si segueix lo que ella li diu. A més, la velleta també s’ofereix a fer-li costat:
“-Sí -respongué ella, i li digué el que va dir al germà més gran” (p. 51).
En un passatge posterior a veure ell els gegants, “va baixar de l’arbre i es dirigí cap a la cova” (això és, cap a la mare). Però, com que capta uns calaixos, però no recorda els mots que ha de dir per a poder eixir de la balma, els titans es fan amb ell.
Ara bé: el fill petit, en demanar-li la provecta si li podria donar res, li respon:
“-Teniu: aquí us dono tot el que porto.
I va fer via.
Quan va arribar a dalt de la muntanya, va pujar a l’arbre més alt i es posà a escoltar.
(…) -Obre, bitjoc!
Ell es treu llapis i paper i s’apunta aquestes dues paraules” (p. 55).
Ben mirat, el xic, no sols posa part de la seua vida al servici dels més necessitats i dels majors (i, així, també manifesta que els té ben considerats), sinó que, igualment, escriu els mots que diu i que li permeten eixir de la cova.
Sobre aquest passatge, hem pensat que podria ser modern i no descartem que, anteriorment, hagués figurat d’una altra manera, ja que la tradició era més aïna oral i eren poques les persones que sabien escriure.
Quan ell accedeix on estaven els calaixos que deien Or, Argent i Coure, “començà a embutxacar-se’n fins que en tingué prou” (p. 55), un detall en nexe amb la cultura vernacla catalana: la moderació. Tot seguit, se’n torna a cals pares i, “En arribar-hi, els seus pares ja l’esperaven i l’abraçaren i visqueren sempre junts” (pp. 55-56). En altres paraules: hi ha un empelt entre el fill i els pares, entre qui creix i la terra i, com hem vist, entre els ancians i els més jóvens, el futur (en aquesta contalla, ben plasmat en l’acte d’escoltar i en l’altruisme del xiquet).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones que salven l’home i reines que perdonen i receptives
Continuant amb l’obra de l’investigador català de Castellserà, en el relat “El jove que va perdre la memòria”, capim trets matriarcals, com ara, el fet que el fill, jove, consulte els pares. Ells li demanen què farà i, com que no es decideix, el pare li diu “Jo li demanaria força riquesa” (p. 45) i la marona, en canvi, li exposa uns mots que recorden el paper receptiu femení (simbòlicament) i el nexe maternal: “Jo li diria que em vull casar amb ella” (p. 45).
Ara bé: quan ell ho comenta amb la noia, ella li fa una proposta més arriscada i, altrament, realista:
“-Abans de demanar-li res, digues-li que tens una criada que es pot comparar a ella de tantes coses que sap: que la deixi presentar i farà coses que li agradaran.
Així va ser” (p. 45).
Per consegüent, el minyó ha triat un detall present en molts personatges femenins en contarelles: la saviesa, la qual, en aquest cas, li aplanarà el camí. Això explica que el noi, ja en la cort, ho transmeta a la reina i que, així, es faça lo que volia la fadrina:
“-M’hauria de deixar portar una criada que tinc, que és molt sàvia, i veurà coses que, a vostra majestat, li agradaran.
Hi va consentir, la reina, i va enviar a cercar la noia” (p. 45).
Altra vegada apareix l’arquetip del rei, puix que els monarques, generalment, han estat promotors i protectors de la cultura i, en més d’un cas, àdhuc, han escrit les seues memòries o cròniques (per exemple, el rei Jaume I, nat en l’any 1208, i Pere el Cerimoniós, nascut en 1319, en la Corona Catalanoaragonesa, ambdues, en llengua catalana).
Tot seguit, la noia “va sortir de la seva cambra amb una gàbia a la mà, que tenia a dins dos ocells amb el plomatge pintat de blau” (p. 46) i demana a la regina si li agradaria escoltar les dues aus; i ella li diu que sí.
Aleshores, cada u dels dos pardals comenta a l’altre fets que han esdevingut de bon principi de l’encantament del xicot: que ell se n’havia anat a un país i hi havia trobat la perdició… I, com si ells dos (amb el lligam amb la figura de la mare, ací, la joveneta) fossen uns narradors, atrauen el seguiment dels altres:
“Tothom escoltava i, més que ningú, el jove, que (…) es mirava la noia com volent fer memòria (…).
-Sí: mira! Que la filla del qui havia d’ésser el seu botxí, li va fer la feina i, així, es va salvar” (pp. 46-47).
Com podem veure, la darrera frase exposa explícitament que la dona havia alliberat l’home.
Agregarem que, enllaçant amb el paper de mecenes de la cultura (ací, de la tradicional i vernacla), resulta significativa i interessant l’actitud favorable de la sobirana i de la cort, símbol de la política que hi havia en el territori que ella governava: “La reina s’aguantava l’alè, i tots feien el mateix. Tothom esperava veure com acabava la història. (…)
-Quin càstig li podrien donar, a l’ingrat? -féu un dels ocells.
-La reina hauria de dir…
La reina, verament interessada, ella que diu:
-Jo els faria casar.
-Doncs que recobri la memòria i que es casin” (p. 47).
En altres paraules: el cap d’Estat també és la màxima autoritat en temes judicials…, un fet que coincideix amb u dels papers de la matriarca en els colles del nord de Xile, entre els integrants d’aquest Poble matriarcalista d’Amèrica del Sud. Igualment, cal dir que la memòria (el passat, lo ancestral, les arrels…) connecta amb la dona.
Immediatament, desapareixen els dos ocells (ja han fet el seu paper) i “El noi va córrer a agenollar-se als peus de la reina. Amb la desaparició dels ocells, li havia retornat la memòria i va dir a la reina:
-Aquest ingrat sóc jo. La noia és aquesta (…). Ella em va ensenyar l’endevinalla. La gràcia que demano, i no en vull d’altra, és que em deixeu casar amb ella” (p. 47).
És a dir: el xicot demana clemència a la regina, ella li l’atorga (recorrent a la seua funció jurídica), “però amb la condició que havien de viure al palau amb ella” (pp. 47-48) i la rondalla indica que es feren unes festes molt grosses.
Finalment, direm que, així, es plasma que 1) el bon cor del xic, 2) la saviesa, el mestratge i l’educació per a la vida que representa la xica i 3) el caràcter obert i receptiu de la reina (deixa de fer ostentació i es posa més al servici, però no com a esclava, dels habitants del regne) exposen una cultura matriarcalista en la realitat catalana de temps del recopilador de Castellserà.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones amb iniciativa, que salven i reines de paraula i que acullen
Prosseguint amb aquesta narració recollida pel folklorista Valeri Serra i Boldú (1875-1938) en el llibre “Aplec de rondalles”, a continuació, es reflecteix el matriarcalisme i el simbolisme de la ciutat i el del món rural. Així, després del passatge anterior, “Ell es va dirigir a la ciutat, perquè ella li va dir que es donava vergonya d’anar amb tants paquets: que anessin a un hostal i que la deixés allí fins que hagués fet saber als seus pares que era allí i que havien de casar-se quan trobés un palau en venda” (p. 40). Per consegüent, ella és l’organitzadora, una emprenedora i ell respecta les decisions de la jove. Altrament, després que ell compràs un palau, el xicot se’n va cap a sa casa.
Però, com que el pare de la xica li havia llançat una maledicció, en abraçar sa mare, “no es va recordar més de la noia i el que va fer només va ser divertir-se i donar-se bona vida” (p. 40).
Aquests darrers mots encaixen amb refranys en català sobre la gestió de l’economia i de la casa (la conveniència que les porte la muller) i, igualment, evoquen les juguesques i altres detalls que no van associats al matriarcalisme. És així com ell trenca amb el passat.
Aleshores, “La noia, vinga esperar i demanar, i, vet aquí que, tant va arribar a demanar, que va trobar la casa del seu company” (p. 41), i, com que, quan tots dos es veuen, ell no la reconeix, la xica comenta a la mare del minyó si l’acceptaria com a criada.
En un passatge posterior, una reina jove i bonica no es volia casar perquè deia que no trobava cap home que li agradàs (p. 41). Ara bé: la contarella trau un detall present en algunes narracions, perquè la sobirana és una dona amb formació. No debades, llegim “si sabria disputar-se amb ella sobre alguna cosa de les que ella estudiava o bé si sabria respondre a tres qüestions o si sabria resoldre una endevinalla” (p. 41).
Afegirem que, com ens imaginàrem el 21 de març del 2025, durant la primera lectura de la contalla, “Només els prínceps hi podien dir la seva; però, com que es feia a la plaça davant de tota la ciutat, la reina volia que ho sentís tothom perquè es veiés ben bé la seva saviesa sobre la dels altres reis i prínceps.
Durant aquell temps, la reina féu pregonar que es casaria amb ella aquell qui li sabés solucionar una endevinalla” (pp. 41-42).
Com podem veure, la reina passa de tres proves a només una: l’endevinalla, un tret que ens porta a vincular-les amb la nit, amb l’obagor i amb lo femení.
I més: com que ningú no l’encertava, la criada (la jove), també amb saviesa (de coneixements de la vida i en la vida), diu al xicot:
“-Doncs, si vols, jo t’explicaré el que vol dir l’endevinalla…” (p. 43). I, quan el noi s’atansa a la reina i demana parlar, li comenta:
“-Si no calgués ser rei o príncep, jo us diria la solució de l’endevinalla” (p. 43) i, immediatament, li diu que el llibre a què es referia la sobirana era l’any.
Agregarem que, malgrat que la regina passa a posar-se a un nivell més pròxim al del fill del llenyater, compta amb saviesa pràctica, per al dia rere dia, i, per això, el narrador indica que “La reina, d’ençà de les primeres paraules que digué el jove, va comprendre que l’endevinaria i, quan hagué acabat, va dir:
-Tu has encertat!
(…) Com que la reina no li havia promès, al jove, que s’hi hagués de casar, li va dir que l’endemà, al matí, anés a dinar al palau, que ben bé s’ho mereixia” (p. 44).
En aquest darrer passatge, l’investigador de Castellserà exposa una dona de paraula, u dels detalls associats amb l’arquetip del rei: l’honestedat, ja que els vassalls i els habitants d’un regne tenen tendència a imitar la manera de respondre i d’actuar del cap de l’Estat (ací, les d’una dona).
Com a anècdota, diré que, encara que, en aquest relat, apareix una dona que fa el paper simbòlic de rei i que hi ha moltes xiques jóvens del primer quart del segle XXI que cerquen referents en sobiranes de carn i os (que no de contarelles), durant la recerca, una dona ens digué que ella tenia com a model a imitar una joveneta que figura en la rondalla mallorquina “Sa filla des carboneret”, recopilada per Antoni Ma. Alcover (Tom 1): es tracta d’una xica qui, al capdavall, el monarca (fidel a la paraula) decideix portar a la cort i que li faça de conseller.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Vos comentaven sobre els mestres
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre els mestres? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 4 d’octubre del 2025 plasmaren “Sí. Els mestres tenien una feina: ensenyar; perquè educats ja sortíem de casa. I una cosa: l’àvia deia que havia de respectar l’alumnat amb mans, quietes, no per a tocar” (Lydia Quera), “No” (Lurdes Gaspar), “Doncs, no. No anaven o anaven poc. ‘Passes més fam que un mestre de l’escola’. Era lo que hi havia” (Fermín Carbonell), “Sí. Era part de la seva existència. I els respectaven molt” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Sí. Ma mare havia anat a una escola de monges a Sant Boi de Llobregat i sempre feia referència a una monja (la germana Salvadora, de l’Arboç del Penedès) que era un àngel. Transmetia amor i estimació en totes les seves paraules. Les ensenyava a estimar els animalets, les flors, la natura i tot el que envoltava l’entorn dels infants. També els va inculcar l’amor a Catalunya. Ma mare era molt petita i la va marcar tota la vida” (Joan Prió Piñol), “Les monges Carmelites de la Caritat. Eren franquistes total” (Àngels Sanas Corcoy), “Per a la iaia, eren una institució, eren ‘sagrats’. Per a la mama, també, però ja amb matisos diferents: posava els punts sobre les is” (Montserrat Cortadella), “Ma mare anava a costura (ella ho deia així) i la mestra na Bernarda tenia una canya llarga i, sense moure’s del lloc, la feia usar per a pegar els alumnes, però era una bona mestra.
La cunyada de ma mare era mestra i, en la dictadura, no estava del tot d’acord del model d’ensenyament i li tocava tragar” (Octavi Font Ten), “Mai van anar a escola, cap de les dues” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. L’àvia Maria sempre deia que se’ls havia de respectar i fer cas del que deien, que els estudis i aprendre eren molt importants” (Àngel Blanch Picanyol), “Alguna vegada, sí!” (Angelina Santacana Casals).
Adduirem que, com escriguérem sobre la qüestió a unes quantes persones, “Un amic meu que estigué en el nord de Xile, en contacte amb la cultura colla, matriarcalista, tenia clar que l’escola oficial és u dels mitjans per a tractar de reduir els grups culturals (ací, els catalanoparlants) que no són de la línia del poder.
Com a exemple, hi ha llibres que, quan escriuen sobre l’ensenyament públic en els segles XVIII i XIX, parlen de la resistència cultural dels autòctons a eixe mitjà.
La matriarca d’on ell visqué treia de l’escola els xiquets colles. A canvi, ella els formava explicant sobre la cultura tradicional del Poble, sobre la natura…”.
En resposta a aquests mots sobre els colles, Àngel Blanch Picanyol, el 4 d’octubre del 2025 ens afegí “En el cas de Moià, que és el que jo conec, els mestres de l’escola pública, molts, eren del mateix poble.
Quan era petit, encara en vaig conèixer algun (i alguna) que ma mare em deia que havien estat mestres. I eren de la vila.
I el cas de l’altra escola: la dels escolapis (a Moià, hi havia seminari). Si bé és cert que, lògicament, hi havia un component religiós prou important, i polític de cara a la galeria, per a dins, era diferent. Eren una gent que estava molt amb el poble.
En el cas de l’oncle de ma mare, qui era Procurador General de l’Escola Pia i que estava al Vaticà, va deixar el càrrec per desavinences amb el Papa i va tornar a Catalunya, on feia classes de català camuflades per classes de religió. El català era prohibit ensenyar-lo, però ell ho feia i, qui l’aprovava, automàticament, tenia aprovada la matèria ‘Religió'”. Ben mirat, el 5 d’octubre del 2025, ma mare, per telèfon, em digué que, “Per a eixa gent, [ els colles,] és més important el llenguatge de la zona, la natura, els costums… A la zona on estàs, on vius, que no siga una cosa etèria.
I els de fora [ que són defensors de l’escola oficial i dels plans estatals] volen posar [ en l’ensenyament] lo menys compromés, lo seu”.
En el meu mur, el 4 d’octubre del 2025 ens indicaren “A casa, ens deien que s’havia de respectar els mestres. I que l’educació s’ensenyava a casa i, a l’escola, les matèries” (Rosó Garcia Clotet).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Nota: Les fotos són del llibret “‘La Abuela Damiana’. Vivències que perduren” (pp. 20-21), imprés en el 2017.
Ritus de pas a la jovenesa, esperit comunitari i agraïment
Una altra rondalla en què captem trets matriarcals és “El jove que va perdre la memòria”, recollida en el llibre “Aplec de rondalles”, de l’estudiós esmentat. Una vegada, en una casa, vivien un llenyater, la dona i el fill petit. El marit se’n va al bosc i se li apareix un senyor, qui fa un pacte amb l’home: el pare li donarà el fill el dia que el noi faça vint anys.
Tot seguit, el senyor li trau el tema de la fidelitat a la paraula, un detall que explica el fet que, en les cultures matriarcalistes, siga ben considerat ser una persona de bon cor:
“-Fet. On l’hauré de portar, el noi?
-Aquí mateix. Però, sobretot, recorda’t de complir” (p. 30) i, al mateix moment que desapareix aquell home, el pare es troba amb un sac ple de monedes d’or.
Un poc després, en aplegar a casa, capim un tret que empiula amb lo matriarcal, amb lo femení i amb la maternitat (mitjançant el simbolisme de l’arbre): “I, disposat a no dir res a ningú d’això del noi, ni a la seva dona, arriba a casa i li diu:
-Mira: ja no som pobres. He trobat això a la soca d’un arbre” (p. 30) i, així, la dona salva l’home.
Afegirem uns mots en relació amb la gestió tradicional en terres catalanoparlants: “La dona s’ho va creure i es pot dir ben bé que, d’aquelles riqueses, no en van fer cap mal ús” (pp. 30-31), el qual moderava la muller i mare.
En la segona part del relat, el pare i el xiquet travessen camins, se’n van a la mar i, al capdavall, “arriben al peu d’un gran palau, que era el d’aquell senyor.
Allí vivien la seva dona i tres filles” (p. 32) i el fill prefereix la petita “perquè era més amorosa en el parlar i no gastava gens d’orgull” (p. 32), dos fets que hem arreplegat en qüestions i en moltes contarelles autòctones.
En la tercera part, el xicot, com en rondalles paregudes, fa el paper de cap de colla, després d’haver passat a eixa altra terra i, així, d’haver realitzat el ritu de pas de xiquet a jove.
Un dia se’n va a caçar i veu una formiga, una àguila i un lleó que es barallaven per un bou mort que havien trobat. En destacarem que, en fer el repartiment del bou, la dona farà de cap (com en la realitat catalanoparlant vernacla):
“-Mira, tu, lleó: esbocina’l. L’àguila es menjarà els tous de carn; tu, tots els ossos; i, a la formiga, li podeu donar el cervell.
Trobaren tan encertada la solució que tots posaren mans a l’obra” (pp. 32-33). Així, encara que la dona siga xicoteta, ella duu els calçons.
A continuació, com a agraïment, cada u dels tres aporta al xicot la seua presentalla i li diuen que, quan els haja de menester, podrà comptar amb ells i que li faran costat. I la formiga, altra vegada, en nexe amb el paper de la mare: “sempre que et convingui, digues: -Valga’m Déu, formiga!-. I em tindràs a la vora” (pp. 33 i 35), com la marona amb el nen de pocs anys.
En la quarta part, el minyó aplega a l’indret a què es dirigia i hi “troba la noia petita, que l’esperava i que li digué que estigués preparat perquè el seu pare volia perdre’l, però (…) que ella l’ajudaria” (p. 35).
Per tant, copsem que, de bon principi, quan el fill menut ha passat a la joventut de la vida, ha rebut el suport de dones que el superaven: la formiga i la xica. Ben mirat, el pare de la noia indica al jovenet les tasques que li ha de fer i, llavors, el xic recorre a la noia i ella li ho aplana com també els tres animals amb què havia fet bona lliga.
En l’apartat cinqué, el minyó i la fadrina se’n tornen a la terra del xic, per mitjà de la participació de l’àguila, qui els adoba el terreny “fins que van ésser prop del poble on ell havia nascut” (p. 40).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Comentaven sobre hòmens que servien dones
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, vos comentaven sobre hòmens que servien dones? Gràcies.
Hi ha un exemple en el llibre “Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI” (p. 179), de Vicent Pitarch junt amb Lluís Gimeno, en l’obra “La cric-crac”, de Valeri Puig i estampada en la ciutat de València en l’any 1556.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 3 d’octubre del 2025 ens comentaren “No” (Lydia Quera), “No” (Lurdes Gaspar), “La Vall [ d’Uixó] era menuda, mai ho han dit. Però que hi havia (i que hi ha) homes i dones ‘llepolets’ i ‘llepoletes’, és a dir, que tenen relacions sexuals amb homes (o amb dones) fora del matrimoni” (Octavi Font Ten), “Pensa que, a les cases on hi havia ‘gentils donzelles’, hi havia animals al pati i a la cort: gallines, cabres, porcs, gossos, gats, mules… I els criats ‘homes’ no tenien inconvenient a tractar-los…
Les criades eren més de cambra, d’higiene i de cuina…” (Joan Marrugat), “Jo crec que, en el fons de tots temps, hi ha aquesta sexualitat natural i que continuarà essent-ho!!!!” (Roser Canals Costa), “No. Potser, en alguna rondalla de dracs i princeses; però, com a fets reals, no” (Joan Prió Piñol), “Ho desconec” (Xec Riudavets Cavaller), “Hi havia una dona que tenia molta incidència sobre els homes. Em deia ‘Hi ha un home que té un majordom; després, dinen fora o se’n van a Barcelona o a un altre lloc” (Maria Dolors Sala Torras), a qui escriguí el 3 d’octubre del 2025, després de parlar per telèfon amb ma mare: “He comentat a ma mare que el servidor d’eixos versos podria ser una mena de majordom, però que, com que són eròtics, més aïna, és un servidor sexual i, per tant, ella marca les directrius”.
En el meu mur, el 3 d’octubre del 2025 ens plasmaren “No em van parlar mai d’això” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Educació matriarcal, paraula d’home i dones ben tractades
Una altra narració recopilada en la mateixa obra del folklorista català Valeri Serra i Boldú (Castellserà, 1875- Barcelona, 1938), i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El brotet de picardia”. Cal dir que és important el paper que farà l’educació matriarcal en el desenvolupament de molts esdeveniments. Així, una vegada hi havia una reina tota altiva, molt rica, que no es volia casar amb ningú, sinó continuar fadrina.
“Arribà la notícia fins a un reialme molt llunyà, i el rei, que era un jove animós i molt bon noi, desitjós de provar fortuna, se n’hi va anar i se n’hi emportà grans presents.
Així que hi anava, va trobar pel camí una dona velleta que captava i que li va demanar caritat. Compassiu com era, féu deturar la comitiva i li donà beure i menjar” (p. 22).
Llavors, com en molts relats, l’anciana compensarà aquesta acció del jove, per mitjà de part de la seua saviesa de la vida, i, ben mirat, li fa el paper de consellera: “perquè has tingut compassió de mi i m’has fet caritat, et vull concedir una gràcia.
-Digueu!
-Si, en veure la reina, no fos del teu gust, no té cas: te’n tornes al teu regne i no cap pensar-hi més. Si t’agrada, tracta de guanyar-li el cor de la millor manera que sàpigues. Si et tractés com als altres que, fins ara, hi han anat, té: aquí et dono un brotet de picardia, que et farà assolir els teus desigs” (p. 23). Com a aclariment, direm que picardia és el nom d’una planta, com podem llegir en el DCVB, si consultem aquest mot.
Quan el rei ja és en ciutat, acompanyat de tota la comitiva, i es féu anunciar com un pretendent, la reina el rebé i el tractà com a un cap d’estat.
Més avant, com que ella el trobava un bon aspirant, recorre als ministres i “li aconsellaren que li prometés que, si se sortia en bé de tres proves a què el subjectarien, s’hi casaria” (p. 24).
Adduirem que, en les tres proves, intervé la font, un detall associat amb la dona i molt present en els Pobles matriarcalistes. A banda, el jove, quan la sobirana li les havia dites, li respon:
“-I, si compleixo aquestes tres coses, ¿et casaràs amb mi?
-Sí, però han d’ésser totes tres.
-I, ¿et vindrà de gust, casar-te amb mi?
-Si compleixes aquestes tres condicions, sí.
-Doncs tu seràs la meva esposa.
-S’entén que no em faràs cap mal?
-Déu me’n reguard!” (p. 25).
Altra vegada apareix el tema educatiu: complir amb la paraula i que la dona serà ben tractada pel marit (un fet que podria portar-nos alt tema de la sexualitat matriarcal). Com a rematada, els mots finals que li diu ell, els quals podríem lligar a u dels punts de la cultura vernacla en terres catalanoparlants.
Passa que, com més transcorria el temps, ella sentia més atracció pel monarca i, tot i això, pensava que no li resultaria fàcil superar-les.
Un altre passatge en què copsem trets en nexe amb la cultura matriarcalista és quan Valeri Serra i Boldú posa que “L’endemà (…) surt la reina acompanyada dels seus ministres, muntant tots uns cavalls molt abrivats i corrent molt.
Darrere seu, sortiren el rei pretendent i el seu seguici en llurs cavalls, però al pèl, sense selles” (p. 26), perquè els ministres havien fet eixe ardit per a fer perdre temps al rei. Per tant, la dona és més ben considerada que l’home.
Nogensmenys, quan el rei i els seus ja aplegaven a la font, i els altres ja en tornaven, la reina veu el pretendent (junt amb els seus seguidors) i pensa que devia haver estat una malifeta dels ministres.
Després, en riure’s els súbdits de la cort de la reina, el rei recorre a la flor picardia i el paper de la velleta fa efecte i salva el monarca: “Que la reina i tots els ministres, fora d’un, romanguin al lloc on ara es troben.
(…) En arribar al palau, el jove anà de cambra en cambra i de sala en sala, comptant els quadres que hi havia penjats per les parets” (p. 27) i, com que el ministre que no era parat, li comenta que la resta de la cort sí que hi era, el rei li diu:
“-Que ho facin els qui ens han impedit que anéssim a la font amb sella” (p. 27) i, per tant, trau el tema de fer justícia.
Al capdavall, quan ja ha comptat tots els quadres, se’n baixa i ordena “Que la reina i els qui l’acompanyen vingui cap aquí.
(…) -He guanyat, oi?
-Sí.
-Què et sap greu?
-No.
Se celebraren les bodes i es feren grans festes per tots dos reialmes” (p. 28).
Per consegüent, la provecta ha fet costat al jove (àdhuc, per mitjà d’una flor que té facilitat per a quallar entre roques), la sobirana ha aconseguit lo que ella volia un poc després de conéixer el rei (que se casassen tots dos) i, finalment, ella no mira de dalt a baix el futur marit.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.