Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
El sentiment de pertinença a la terra, la figura de la mare, la sardana i germanor
Una altra persona dedicada a la poesia i molt en nexe amb la terra (no sols amb el poble, sinó, igualment, amb la comarca i amb Catalunya), és Teresa Bertran Tolosa, autora del llibre “Camins del Record”, publicat en 1996 per Pagès editors, a què accedírem en el 2024 gràcies a una donació que ens féu Rosa Rovira, una dona que, més d’una vegada, escriu composicions.
Teresa Bertran, nascuda en 1920, com podem llegir en la contraportada, “va néixer a Guissona (Lleida) el 2 de febrer de 1920 en una família d’agricultors. Al cor de la Segarra.
‘La vida ha fet que jo exposi les meues inquietuds escrivint sobre la vellesa i que, al mateix temps, parli de la joventut amb to irònic i alegre. El meu vici és escriure, és així com la pau i la serenor del meu esperit, captiu d’aquestes senzilles lletres, m’ajuden a viure i tal vegada em permeten de ser feliç. La meua infantesa fins als catorze anys vaig passar-la a l’escola de les dominiques de Guissona. M’agradava llegir i escriure, sobretot poesia catalana, que és com dir l’essència pura del nostre poble que és Catalunya”.
En passar al pròleg, de 1995, el poeta Jordi Pàmias i Grau (també nat a Guissona, en 1938), exposa trets que, posteriorment, copsem en l’obra juntament amb el bon cor, la natura (a vegades, simbolitzant la Mare Terra) i la facilitat per a connectar amb els més petits (i amb persones de diferents edats): “hem d’esmentar els poemes dedicats a les persones més estimades: la filla, la néta, la mare… Més que per la bellesa de les imatges, destaquen per la força dels sentiments. (…).
Cal dir també que, al llarg del recull, predomina el vers curt (…), amb rima assonant a gairebé tots els poemes. Ens arriba, doncs, l’eco de la poesia popular (romanç, corranda). Sembla com si aquesta dona senzilla, plenament integrada en la vida del poble, seguís la tradició literària”.
Afegirem que aquest sentiment ja el podem veure en el primer poema, “Poesia de la sardana” (p. 15), amb un estil molt present al llarg del llibre i que empiula amb el matriarcalisme i amb lo maternal:
“A la plaça de la Vila
avui és festa major,
no hi podem faltar nineta
hem d’anar-hi amor,
que al compàs de la sardana
farem vibrar els nostres cors,
i juntant les mans enlaire
ens agermanarem millor,
i farem que tots nosaltres
vivim amb més il·lusió.
Perquè aquesta bella dansa
purifiqui els nostres cors
i com més gran fem l’anella
la festa serà millor.
Germans, visca Catalunya,
visca la pau i l’amor.
24-IV-1986″
Com que, en els primers versos, es dirigeix a una nineta, al meu coneixement, la nena simbolitza una néta i, tot seguit, li ho expressa amb unes paraules que evoquen la figura de la mare.
A banda, de manera amena, explica a la xiqueta per què considera ella que cal anar-hi: agermanament, la joia de viure i, per descomptat, amb intenció que la nineta participe de lo vernacle (ací, d’un ball).
En referència a l’anella, durant un viatge al Pirineu català, viu ballar-ne una. I, primerament, es feien grups solts i de poques persones; en acabant, s’unien a uns altres; i, al capdavall, entre tots, formaven una gran anella (feien rotllana, feien rogle).
En eixe sentit, finalment, l’escriptora de Guissona posa “germans” (bona avinença) i “Catalunya” (la terra), dos detalls que tenen a veure amb lo matriarcalista.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la Mare Terra
Tot seguit, tractarem tres poemes que figuren en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra. Així, el primer (amb xicotets retocs), “Glossa al Montseny” (p. 210), en línia amb “Oda a la pàtria” (publicat en 1832), de Bonaventura Carles Aribau (1798-1862), diu:
“Adéu-siau
Enlairats turons, per sempre adéu-siau,
núvols de caire blanc, de lluny us distingia,
pel redós etern, del vostre oreig blau,
les serres desiguals, de nostra pàtria viva.
Adéu frondós Montseny, que des del teu palau,
com pulcre vigilant, cobert de boira o neu,
espill de blava mar, bella i flairosa nau,
albires i respires, l’oxigen que és ben teu.
Ens plau l’adient parlar, com llengua dels meus pares,
que ompliren el planeta, de bons costums i lleis,
defensant llurs drets, que mai fou endebades,
la parla llemosina, de monarques i reis.
Us vull sempre expressar, l’afecte més sagrat,
que pugui embolcallar, l’aurora del pur cel,
que engendri la virtut, endolceixi la bondat,
aurèola estimulant, més dolça que la mel”.
Com podem veure, per una banda, exposa detalls geogràfics (el Montseny), els uneix amb la diversitat (les serres), amb una terra amb vida, amb el flaire, amb el parlar dels pares i dels ancestres com també amb part de la història de Catalunya i d’actuacions en pro de lo aborigen.
A més, ho fa amb un tractament com si el Montseny fos la mare (“l’oxigen que és ben teu”, això és, som fills de la terra i la terra no pertany a les persones) i, igualment, unit a la bonesa que enllaça amb el matriarcalisme (no com si fos un fer bondat continu a les normatives, ni a lo que prové de l’Estat, ni a lo polític).
La composició segona de què parlem (i que ve a continuació en l’obra), “Nostra ferma vall” (p. 211), podríem empiular-la amb lo maternal i, per descomptat, amb la tolerància, amb la varietat i amb la bellesa de la natura i, per extensió, de la Mare Terra:
“Des de Tavertet
Entre el cap i l’ample de la virtual terra,
on hi sempre[1], caliu d’estimar,
d’un contorn a l’altre de la sublim serra,
com allaus, cingleres, vorejant la mar.
Hem begut l’aigua de fonts, deus ocultes,
entremig de boscos, gentils, molt espessos,
arrels nues, rebrolls, flors, arbusts,
herbes miraculoses, amb colors diversos”.
Per tant, captem molts trets en nexe amb u dels elements representatius de lo matriarcalista: l’aigua. En eixe sentit, trau la maternitat (les fonts, àdhuc, amagades), potser com si representassen la cova en què es gesta el xiquet que, mesos després, naixerà. I ho fa en companyia de la flora (la qual hi arraïla).
A continuació, passa als animals (grans, petits i mitjans) i, al capdavall, exposa el símbol de la benevolència: l’Arc de Sant Martí. I tot, en un ambient com si fos al costat de la mareta que estima la gent de la vall i que els alleta de vida:
“Hem descobert, insectes i dreceres,
ocells, animalons, éssers innocents,
hem perfilat l’hegemonia de les feres,
quan espeteguen, afilades dents.
Hem tingut la fresca gota de rosada,
al redós i palmell de cada mà,
hem albirat el cel rogent de la vesprada,
hem admirat, l’Arc de Sant Marti, entrada enllà.
Aquesta vall invicta, que perdura,
i que perdurarà, com el blau de l’infinit,
que glossem embadalits, joliu natura,
i que estimem amb tendre amor, de dia i de nit”.
Finalment, aquests versos ens evocaren un agraïment a la Mare Terra i, òbviament, a la preciositat que, més d’una vegada, copsem, quan estem en contacte amb la natura.
L’escriptor de Gurb, unes pàgines després d’escriure de Tavertet estant, i prosseguint amb el mateix sentiment, plasma el poema “Lloança a Osona” (p. 214), en què diu
“Arrel i garantia, és nostra ferma Osona,
amb joventut alegre, gentil i dreturera,
espill de noble raça, que reviu i ressona,
montjòia esplendorosa, formal i duradera.
Els seus avantpassats, són ramellets d’història,
encís de romaní, llorer, flors, roselles,
atent servei, formal, endomassat de glòria,
gentil essència, suau, en cadascuna d’elles.
Les seves terres són, la vida al ser vivent,
és esplendor, és cel blau, és cordial promesa,
és el ressorgir total, estrella omnipotent,
pomell de nutrició, salut, avinentesa.
Meravellosa contrada, de cara el Pirineu,
és l’encant floreixent, al mig del camp i serra,
coratge, pau, anhel, s’albira a tot arreu,
vibrant, immensa estada, espill de nostra terra”.
Per consegüent, ací copsem el sentiment, però associat a la jovenesa, a les arrels, a lo dret que permet connectar amb lo terrenal i amb la comarca d’Osona, amb un espai geogràfic que inclou la història, la fauna, els qui hi viuen i li donen vida i, igualment, els qui la nodreixen i li afavoreixen la bona avinença.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Literalment. Potser volgués dir “on hi ha sempre” o bé “on hi sembre”.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, el cordó matriarcal i dones amb molta espenta i agraïdes
Un altre poema en què captem el tema de la maternitat i molts trets matriarcalistes, i que figura en l’entrada “’El pou, l’origen’: poema dedicat a la meua mare” (https://passalavidapassa.blogspot.com/2015/04/el-pou-lorigen-poema-dedicat-la-meua.html), en el blog “Passa la vida”, diu així:
“EL POU. L’ORIGEN
La meua mare és sàvia,
destria, entre milers, la taronja més dolça
i ens l’ofereix, penyora d’amor, com un planeta
madur entre les mans. Desulla tomaqueres,
precisa, diligent com va pujar els fills,
i s’ha llegit pocs llibres, però llig
d’una hora lluny el cor de les persones”.
Per tant, copsem una dona amb molta espenta, amb molta facilitat per a posar-se en la pell de l’altre.
A més, la filla addueix que la mare és
“Portadora de vida, com diu el seu llinatge.
Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams
i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin
misteri fa esclatar un gladiol; què espenta
el sol cada matí fins al cap del carrer”.
A banda, aquesta dona, com moltes dones nascudes abans de 1920 i, com si es tractàs d’una comare, enllaça amb la terra (i a qui està agraïda) i, de pas, amb la maternitat (simbolitzada, ací, pel pou, com ho podria fer, per exemple, per una cova):
“N’acaba donant gràcies al déu que porta al pit
com si hi covara un ram de caderneres. Sap
com fer brollar un pou al centre d’un bancal,
que tot és qüestió de foradar ben fondo.
I vet ací —’què et sembla…!’— que al cap de quatre dies
li vessa la marjal a sota els peus contents”.
En aquests versos, també es reflecteix la facilitat que tindria per a fer possible que hi hagués aigua, tret que podríem empiular, igualment, amb qui en té per a fer que cada persona puga aportar a la societat lo que millor té, el seu punt fort. Adduirem que, a més, enllacen tres trets femenins i matriarcalistes: la terra (el pou), lo interior (el pou) i lo maternal (ací, el pou i, per descomptat, el naixement del nadó, representat per la marjal amb aigua).
Altres detalls que podríem relacionar amb el matriarcalisme, amb la dona i amb lo fosc, és quan Maria Josep Escrivà exposa sobre el conhort (que té a veure amb la tardor) i sobre la mort (la qual encaixa amb l’hivern):
“Xarrala de malnom, fins i tot sense veu
conversa amb els seus morts. Consol reparador
quan els vius no l’escolten: ‘Què faig, què no faig
i tingueu pietat de nosaltres’”.
Finalment, Maria Josep Escrivà posa
“Així
he comprès que existeixen tants cels com tants pesars
hi ha que els necessiten. No ens escalfa igual fe,
ni ens cal, si compartim melic des de l’inici:
l’amarra d’un budell, quan jo vaig ser
apèndix i ella va ser pou, origen
mare de vitalícia fortuna”
I, per consegüent, lliga la fe amb la maternitat (el melic que ella compartia amb la mare el compara amb eixe vincle que encara té amb la mareta) i, així, perviu la relació entre la progenitora (el pou) i la filla (apèndix).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: El 14 d’octubre del 2024 rebérem un comentari de Roser Santolària, el qual deia: “Bon dia, Lluís;
He rellegit quasi d’una tirada tots els capítols de ‘Pertinença a la terra’. Molt bona la tria dels poemes.
Mª Josep Escrivà ja la coneixia, gran dona poeta. El poeta Ramon Tanyà i Lleonart no sabia res d’ell; i el poeta de Massarrojos, doncs tampoc era conegut per mi.
Gràcies per enviar-me escrits tan bonics i tan preciosos sobre el matriarcalisme”.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, dones realistes, de bon cor i amb molta espenta
Un altre poema de la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart, en què copsem trets que enllacen amb lo matriarcal (sobretot, en el tema de l’educació), és “Passem pel camí dreturer” (p. 206):
“Que en la vida, s’obrin camins d’esperança,
curulls de justícia, seny, coratge, veritat,
que s’albirin senderons, amb benaurança,
viaranys sublims, florejats de llibertat”.
Aquests primers versos podríem dir que trauen diferents etapes de la vida: la infantesa (esperança), la justícia, el sentit comú i la veritat (la tardor), la valentia (l’estiu). A més, evoquen el naixement d’un riu (els camins estrets i acompanyats de fe en el demà).
A banda, l’escriptor de Gurb diu
“Que la vida sigui, cruïlla neta d’esbarzers,
que no trontolli, la fe ni l’esperança,
que refloreixin, constantment calius sincers,
embolcallats suaument amb delectança.
Per arribar al final seriós, del darrer camí,
amb venturós repòs, d’aurora lluminosa,
albirar el gloriós, immaculat destí,
magnificència de pau, esplendorosa”.
Per tant, l’autor transmet eixe esper associat a la infància i, òbviament, facilitat per la mare en el seu vincle amb el nin i per l’ambient en què la mareta i el fill participen tocant els peus en terra.
Igualment, en una línia semblant, sobretot, pel missatge, en la composició “A la molt simpàtica hortolana Margarida Vilardell i Comas horta de la Serra. Vic” (p. 208) en el llibre “Consells, glosses i records”, també captem literatura matriarcal:
“Margarida, enginy i traça,
vostre somriure, és constant,
sincer espill de la plaça,
admirada, versemblant”.
Altra vegada, Ramon Tanyà i Lleonart trau el tema del bon cor (i, ací, a part, té a veure amb l’ambient sincer que plasmen en espais oberts i d’aplecs, com ara, en la típica plaça del poble, moltes persones amb sentiment de pertinença a la terra).
També afig una dona amb molta espenta i amb bona avinença en la seua vida:
“Faci fred, faci calor,
es remoguin les ventades,
sou el nèctar de la flor,
joliu ressò, gentils mirades.
Amb anhel de joventut,
serenor, sense fatigues,
seny, amor, amb pulcritud,
pomell de flors, sempre ungides”.
Després d’aquestes paraules (que podríem connectar amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920), el poeta reflecteix una dona amb el sentiment esmentat, realista i, al capdavall, que ha creat escola (en bona mesura, gràcies a la seua bonesa) i amb la seua part maternal:
“Sou digna i formal madrona,
embolcallada de tendror,
viva arrel de nostra Osona,
ferma imatge, amb resplendor.
I en l’ahir, avui i sempre,
us volem felicitar,
encimbellant el vostre exemple,
i l’immens cor, per estimar!”.
Finalment, direm que, el 12 d’octubre del 2024, quan posàrem aquests poemes en la web “Malandia”, Ricard Jové Hortoneda, un home molt obert i nascut en 1929, ens envià un comentari en un correu electrònic: “Hola, Lluís, bona tarda,
T’agraeixo molt que m’hagis portat a casa aquest Ramon Tanyà, poeta. Era un perfectament desconegut per mi, i m’encanta.
Una abraçada.
País i Poesia!!!!”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: Afegim unes paraules del pintor matriarcalista Miquel Torner de Semir plasmades el 12 d’octubre del 2024: “L’enemic és Espanya, no ens volen catalans, ni llengua, ni identitat: ens volen castellans, rebaixar-nos a la seva condició de gent estúpida sense cap noció de llibertat, de democràcia, corruptes i llepaculs del poder, de tot”.
assemblea-pagesa-6f (1)
Vos comentaven sobre el futur nen
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre el futur nen? Gràcies.
Ma mare em digué en el 2021 que la seua àvia paterna (1878) comentava “Quan estigau embarassades, mireu tots els xiquets bonicos, perquè, així, el vostre també serà un xiquet”.
Gràcies.
A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís
****
Quant a missatges, el 12 d’octubre del 2024, comentaren “Recordo que, quan la iaia veia una nena amb els dits llargs, deia ‘Serà una bona pianista’; quan va néixer el noi, que era molt ros i blanquet, deia ‘Sembla el Nen Jesús'” (Montserrat Cortadella), “Totes les cures i rituals per a un bon embaràs, fins a percebre si era xiquet o xiqueta, segons les ànsies familiars” (Isabel Inés Aranda).
En relació amb altres cultures matriarcalistes del món, Rigoberta Menchú, en una entrevista per temes realitzada per l’etnòloga Elisabeth Burgos en 1982, entre d’altres coses relatives a la dona embarassada, diu que, “quan la dona tinga set mesos, el posa en contacte amb tota la natura, segons la nostra cultura. Se n’eixirà al camp, se n’anirà a caminar per la muntanya. Així, el xiquet s’enamorarà amb tota la natura (…), amb els animals (…) i ella comença a parlar constantment amb el seu nen, de quan ell és en el seu ventre. (…) Per exemple: ‘D’aquesta natura, mai no has d’abusar i aquesta vida l’has de viure constant, com jo la visc” (p. 28). A més, addueix que “Hi ha dones que apleguen a raonar amb la dona embarassada, a donar-li les seues cosetes, encara que siguen simples” (p. 28).
Partim del llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la consciencia”, en la versió de l’editorial Seix Barral (ací, traduïda). A banda, en la cultura tradicional basca, com podem llegir en l’obra “Europa indígena matrilineal: los vascos”, de Mª Carmen Basterretxea, publicat en el 2022, “Les atsoak eren dones adultes de gran saviesa que cuidaven la futura mare durant l’embaràs, en el part i després del part” (p. 86).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Avant les atxes.
Una forta abraçada.
La maternitat, la infantesa, la mare i l’educació matriarcal
Una quarta composició, de la mateixa corda i també en l’obra “Consells, glosses i records”, és “Onomàstica a la simpàtica i encoratjadora Felicitat, en la diada del seu sant” (p. 176), en què captem trets relacionats amb l’educació matriarcal (ací, com si els escrigués per a una xiqueta simbolitzada per l’aurora), diu així:
“Ets gentil, amb bell esguard,
montjòia de vives flors,
joliu nom és -Felicitat-
ets l’aurora, amb resplendors.
Segueix amb seny, la drecera,
d’aquest viarany, acompassat,
defugint, la polseguera,
d’aquest món tergiversat.
Coratge, pau, esperança,
aconhorta vius afanys,
amb lluita ferma, temperança,
avui, demà i molts anys.
I amb alegroia, harmonia,
et felicitem de cor,
i per quan, fineixi el dia,
se’n generin d’altres, de millors”.
Com podem veure, el vocabulari del text enllaça amb una xiqueta amb molta espenta i, si de cas, dedicat a una adolescent.
Un poc després, el poeta de Gurb n’escriu u en què trau la maternitat i el paper protector de la mare: “Felicitació a la mare en la diada del seu sant” (p. 179). Així, li posa
“És avui, fidel jornada,
símbol de flors i d’amor,
ferm espill, de matinada,
sublim record, d’esplendor,
no s’esvaeix, ens empara,
és l’anhel, que surt del cor!”.
Afegirem que les flors estan en nexe amb la infantesa i, respecte a la matinada, ho fa amb una de les dues etapes femenines del dia (la més fosca). Igualment, la dona fa de sopluig del fill.
En eixe sentit, en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, hi ha un altre poema, “Formal Diada” (p. 180), en què es reflecteix lo maternal i els primers anys de vida d’una nina. L’autor escriu
“En eixa cambreta, tan ben endreçada,
que has trobat amb joia, i formal candor,
endomassant sempre, la flairosa estada,
amb pau, alegria, i sincer amor.
Aquestes poncelles, joliues i florides,
rebroten formoses, d’un immens jardí,
com espill de l’ombra, suaument ungides,
fermament lligades, d’amorós destí”.
Per tant, la formalitat va unida al bon cor (la candidesa) en un ambient receptiu i que facilita una bona avinença entre les diferents generacions (el flaire de què parla el poeta).
Això aplana un jardí immens, amb garridesa i, a més, que vincula amb l’obagor (un tret matriarcalista i en nexe amb la dona) i amb un ramell que donen al nen.
Finalment, l’avi i escriptor, li addueix, fins i tot, realisme, tocar els peus en terra i aprova deixar fer a la néta:
“Aquesta Diada, és fidel companya,
ben acompassada, amb seny apropiat,
sigui compensada, sense forma estranya,
per fruir-la amb gràcia, goig i llibertat.
A la molt xiroia néta, Ester,
en la gentil Diada del seu Sant.
El teu avi, Ramon Tanyà”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Vos comentaven sobre art (pintura, ceràmica…)
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre art (pintura, ceràmica…). Gràcies.
A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana.
****
Quant a missatges, l’11 d’octubre del 2024 i posteriorment ens escrigueren “Sobre aquest tema, no gaire, però l’avi tenia una petita col·lecció de llibres dedicats a olis i escultures de diversos autors i ‘jugàvem’ a endevinar qui era l’autor de les obres” (Rosa Garcia Clotet), “Sobre pintura I cerámica, a casa, al pare I a l’avi patern, els agradava moolt. Jo mirava i m’agradava. D’aquí, potser la meva afició” (Montserrat Cortadella), “Doncs sí” (Francesca Vinyoles) i Antonia Verdejo González ens afegí “Sí, Lluís. A Palafrugell, tenim algun pintor i, a la Bisbal d’Empordà (el meu poble), es dedica a la ceràmica. Tenim un carrer tot de botigues i, anys enrere, una fàbrica, Pavicsa, on va treballar mon pare, però era més de rajoles, de paviments. Alguns carrers encara conserven els rajols: https://www.terracottamuseu.cat/ca/ceramica-de-la-bisbal.html.
Es feien programes per a participar, tant de tallers de pintura com de ceràmica”.
A més, ma mare (1943), l’11 d’octubre del 2024, per telèfon, quan li parlí sobre una bés-tia seua que visqué fins als noranta-dos anys i que, un poc abans de morir-se, digué a ma àvia materna (1910), “Amparo: no m’has comprat el fil i me muic i no li faig la puntilla [ = randa] a la xiqueta”, això és, a la germana de ma mare, ens comentà:
“— La tia Vicenteta, ella era fer punt de ganxo. Jo tinc un cobertor fet a punt de calça (però això ho solien usar per a fer calcetins). Punt de ganxo i punt de calça: cobertor, tovalles i randes per a llençols i coixins (lo que doblava, lo que feia la girada del llençol). La tia es passava el dia fent punt de ganxo”.
Altres comentaris foren “Vaig recordar que la tia Conchita tenia ‘crochet’, agulles finetes i fil quasi com de cosir. Carpetes en sa casa i per a donar, en ocasions.
En els seus darrers anys, randes per a mocadorets de mà. En veure-la, veig aprendre ‘crochet’. Em va coses molt, perquè sóc esquerrana; i ella, dreta” (Isabel Inés Aranda). Sobre aquestes paraules, ma mare, el mateix dia, ens afegí que els mocadorets “És feien per a celebracions per a les llauradores (les falleres), em referisc” i que el “crochet “ és “El treball que es fa amb un fil”. Finalment, Nuri Coromina Ferrer ens plasmà “Hola, Lluís!
A casa la iaia Maria (materna), el segon fill, el meu tiet Manel, tocava a la cobla sardanística de Torelló.
Per la resta, no eren massa d’art en ser pagesos” i “Bon dia, Lluís,
A casa els avis i de ma mare, a Moià, i com ja he comentat d’altres vegades, eren pagesos benestants, però pagesos dels antics. I, si bé van procurar donar bona educació als fills(inclús els feien estudiar francès), l’art no entrava en els seus paràmetres.
Sí que era important a casa el meu pare, però és que m, en ser de Barcelona, es movien en uns cercles diferents: des de muntar ,’Ràdio Barcelona’ (el meu avi), a fer teatre. Tenien amistat amb en Ramon Casas i amb en Josep Mªde Segarra, etc.
Quan ma mare es va casar amb el meu pare, se li va obrir el cel. Li agradava molt, tot tipus d’art. A part, ma mare tenia molta amistat amb la Maria Vila i amb en Pius Daví(ell era de Moià). Tenien companyia teatral pròpia i també dirigien el grup de teatre amateur al qual pertanyia ma mare” (Àngel Blanch Picanyol).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana.
Nota: L’11 d’octubre del 2024 accedírem a aquests escrits, en nexe amb el tema:
https://www.jornal.cat/opinio/38033/inspiracio-padrines-maria-grimalt
https://arrels.info/noticia/tocar-la-terra-fent-ceramica-ens-alimenta-lanima-i-leconomia/
La maternitat, la infantesa, la joventut i l’educació matriarcal
Tornant a poemes de Ramon Tanyà i Lleonart que figuren en el llibre “Consells, glosses i records”, en aquest cas, dedicats, sovint, a néts seus i a persones més jóvens que ell, per exemple, n’hi ha u que empiula amb els fills del demà: “Testimoni – Noces sinceres” (pp. 168-169). Així diu:
“Seguint dels pares l’exemple,
(…) si vostra llavor, no falla,
vostra llar, serà un jardí;
on fadrins, i jovenalla,
també podran, escollir.
I si arreu, sentiu a dir,
que els colors han vist sortir,
(…) són de l’Arc de Sant Martí,
que han baixat del Sol, aquí,
per gaudir, de vostra Festa!”.
Resulta interessant que la darrera estrofa plasme un tret que ens evoca la cultura colla i el sorgiment de la vida, però, ací, mitjançant els colors (els raigs) que envia el Sol cap a la terra, això és, cap a la mare. O siga, en línia amb la Pachamama en aquesta cultura ameríndia, matriarcalista.
Igualment, dues composicions que posa més avant, les dedica a una néta seua en plena infantesa i a la mare de la xiqueta (però com si l’hagués escrita la filla, ja que captem “la fidel, filleta, Ester”).
En la primera, “A la molt simpàtica néta Ester en el dia del seu sant” (p. 172), copsem que la nina ha eixit de la terra (la mare) i el poeta de Gurb li desitja un bon esdevenidor:
“Airosa, gentil donzella,
gresol de flors, flairejant,
ets un esqueix, viu, de poncella,
en la Diada, del teu Sant.
Per molts anys, joliua Ester,
i amb l’esclaf, d’un tendre llavi,
puguis fruir-la, amb escreix.
Així ho desitja, el teu avi!”.
La segona (sense títol, en la pàgina 173) va acompanyada de versos que dedica a la mare:
“Per molts anys, mare fidel,
ramell de flors, perfumades,
ets lluïssor, aurora de Cel,
espill d’arts, ben madurades.
I per avui, demà i sempre,
puguis gaudir-lo, amb plaer,
així ho desitja, ben contenta,
la fidel, filleta, Ester!”.
Per tant, les paraules que exposa són ben lluny de lo que podria ser l’amor romàntic i, en canvi, encaixen amb la cultura de la senzillesa i maternal, ben fàcil de veure reflectida en la poesia matriarcal.
En una tercera endreça, “A na Gemma Dordal i Tanyà en l’acollidora diada del seu sant” (p. 175), però a una altra néta, qui ja tenia quinze anys, comenta:
“Gemma, adient i formosa,
endiumenjada d’afanys,
alegre, ben joliua rosa,
ferm joiell, dels teus quinze anys.
Que l’horitzó, d’una altra aurora,
sigui per a tu, vibrant anhel,
en l’ahir, avui, i a tothora,
recollidora, d’un pur Cel.
I amb simpatia sencera,
i lleial, frescor de llavi,
prossegueix per la drecera.
Així, ho augura el teu avi!”.
Per consegüent, Ramón Tanyà i Lleonart espera que ella tinga un futur (la segona eixida del sol) que li aplane el camí.
A banda, el poeta, com si es tractàs més bé d’un suggeriment (d’acord amb l’estil i amb el vocabulari, semblant al d’altres escriptors matriarcals a què accedírem), fruit de vivències que ell ha tingut, recomana que la xica continue per l’opció que ella ha triat (ací, simbolitzant el model de vida).
Per això, podríem dir que aquestes paraules enllacen amb l’educació en els Pobles matriarcalistes.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Celebracions d’homenatge a vells, en centres socials, amb poesia popular
En línia amb aquests versos de Ramon Tanyà i Lleonart, associats a Josep Roviró i Pujol (quan féu els noranta anys), en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del valencià Cipriano Ibáñez Chisvert i publicat en 1950, hi ha una composició (“Jovens de setanta i pico de anys”, pp. 366-369), la qual aquest folklorista llegí en un centre social del poble, amb motiu d’un homenatge als vells. En la segona part (i ací adaptem el text i algunes paraules), diu així:
“I ara, amadíssims germans,
prou de rises i clamors:
per a estos nobles ancians,
carregats d’anys i suors…,
per a estos hòmens honrats,
nobles per treballadors,
castissos i bons cristians…,
un aplauso estrepitós”.
Com podem veure, u dels punts que s’aproven és el cor net. Després, Cipriano Ibáñez Chisvert passa a la varietat i a la bona convivència entre els grans i convida a tractar-los bé, amb simpatia i, fins i tot, a l’agraïment pel seu paper en la vida:
“D’unes roses com la sang,
clavells, gesmil, ababols,
semprevives, lliris blancs…,
formeu un ram ben hermós.
Poseu-lo amb molt de carinyo,
en les mans d’estos majors,
lleveu-li totes les punxes,
que no es llastimen lo cor…,
ni les mans santificades
en virtuts, treballs, suors…
que, en la tasca d’esta vida,
els donà Nostre Senyor”.
En acabant, el poeta passa a l’educació i a lo que considera que es pot aprendre dels ancians:
“Imiteu els seus exemples,
els xiquets i jóvens, tots,
i, aixina, serà este Poble,
com lo Campanar, gloriós;
que el feren estos agüelos
en sillars d’aquell rincó
del Badall, i altres canteros,
i és l’enveja del contorn”.
Quant al vocabulari, direm que hi ha castellanismes, com ara, “carinyo” (afecte), “rises” (riures, rialles), “aplausos” (aplaudiments), “abuelos” (avis, padrins), “sillars” (carreus), “rincó” (racó), “canteros” (pedreres) i, més avant, “firmes” (ferms) i “ratet” (estona).
També es reflecteix la força dels vellets, la germanor i el sentiment de pertinença a la terra (simbolitzat, com en altres poemes del llibre, pel campanar) junt amb el de les aliances entre ells:
“Serem firmes, com les roques,
en la fe i en l’amor;
i, com sillars ben travats,
serà nostra germanor,
com lo nostre Campanar,
que, esvelt,… artístic,… airós…,
travant tots los seus sillars,
és símbol de santa unió”.
A continuació, addueix que molts del poble, Massarrojos, en senyal de gratitud, tornen part de la flairor que els majors donaren en el seu moment a generacions (i a persones) més jóvens:
“Els perfums d’aquelles roses
i, d’aquell ram, sa flairor…,
rebeu-ho tot, tot, vosaltres,
en prova d’admiració”.
En el text original, posa “vosaltres”.
Igualment, el lector del poema als jóvens de més de setanta anys i remitjó, els diu
“I, encara que, cap a terra,
se dobla ja el vostre cos,
la joventut està en l’ànima
que viu en Nostre Senyor,
Ell vos espera i empara
i, amb son mirar bondadós,…
sols vos diu esta paraula:
‘Vullc coronar-vos d’amor’”.
Finalment, el capellà de Massarrojos trau Déu (amb un paper semblant al de la mare que acull els fills que tornen a ella), qui comenta als grans:
“¡Un ratet de Creu vos queda;
molt prompte, no hi haurà més plors,
gojareu l’eterna festa
reclinats sobre el meu cor!”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Bon 9 d’Octubre a tots,
festivitat de la creació del Regne de València i Dia del País Valencià
com també festivitat de Sant Dionís (o Sant Donís), patró dionisíac (i, per tant, matriarcalista) dels enamorats valencians.
assemblea-pagesa-6f (1)
Celebracions d’homenatge a vells junt amb pares, néts, besnéts i poetes
Els vells, els pares i les altres generacions en poemes de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993).
Un poema interessant de l’escriptor de Gurb, en el llibre “Consells, glosses i records”, publicat en 1993, és “Homenatge a l’avi Josep Roviró i Pujol – El Saits” (p. 158), el qual reflecteix el matriarcalisme. Diu així:
“Estampa
És pomell de roses, de fulles descloses,
d’un Cel estrellat, montjòia[1] de molsa,
perfumada i dolça, de joia envoltat.
Amb profund deliri, d’aquest bell empiri,
on sempre heu viscut, joliu recompensa,
cordial, extensa, noblesa i virtut.
Per xò, en aquest dia, amb tendra alegria,
d’un cercle d’amor, gaudiu l’esperança,
viviu benaurança, amb dolcesa i candor.
30 de setembre de 1979”.
Com podem veure, per una banda, hi ha la persona envellida i desfullada i, per una altra, captem que, gràcies a la bona relació amb moltes persones pròximes, el padrí es troba en un ambient de joia, d’esperança i de candidesa d’infants.
Afegirem que, la primera vegada que escriguérem aquestes paraules, ens recordaren quan, en la meua família, véiem que l’avi matern (el pare de ma mare, 1906-1992) moriria d’ací a poc i, així, amb motiu d’una festa familiar de Nadal, l’aplec i el nexe entre el grup (cosins i tot) fou més gran, perquè volíem que ell se sentís emparat pels altres, més enllà de l’edat o de si érem fills, gendres o, com ara, néts seus.
Igualment, copsem el sentiment de pertinença a la terra (la molsa en el mateix indret).
Una altra composició de la mateixa corda i també dedicada al padrí esmentat, és “Recordança” (pp. 159-160), en l’obra de Ramon Tanyà i Lleonart, però més centrada en el desenvolupament de l’acte:
“Homenatgeu al vostre avi,
Josep Roviró i Pujol,
ara, i sempre que calgui,
visió clara, lluïssor de Sol.
És aquesta, formal Diada,
endiumenjada de flors,
ben suaument abillada,
amb vibrant pau i germanors.
És molt bell estol, de jovenalla,
amb angelets, madurs i grans,
és gentil i adient troballa,
embolcallada d’afanys.
Us trobeu en aquesta hora,
aconhortant, el vostre avi,
i aquesta llum de l’aurora,
procurareu, que mai no s’acabi.
En el transcurs de la vida,
d’aquesta arrel, tronc i brancatge,
la collita, ha estat florida,
amb portentós ensamblatge.
Per a tots, molts anys i d’altres,
i que ho pugueu, commemorar,
pau, salut, en tots vosaltres,
albirant sempre, el més enllà.
Ben sincerament us ho desitja,
el vostre sempre, Ramon Tanyà”.
En la pàgina 160, com una nota sobre els versos i en línia amb detalls en el text, l’autor afig que “El dia 30 de setembre de 1979, a l’ermita de Sant Roc de Gurb de la Plana, i a l’adjunta esplanada, es reuniren 176 descendents (fills, néts, besnets) de l’arbre genèric. 90 anys. Patriarca de la Comarca d’Osona”.
Adduirem que, en el poema, copsem trets matriarcalistes: l’homenatge als ancians (les arraïls), el nexe entre les diferents generacions, el tema de la maternitat (l’avia paterna de ma mare deia que tenia àngels i serafins en el cel, és a dir, fills de poc de temps i que s’havien mort ben petits) i el dels membres que representen el demà (les rames) i, a més, inclou els pares (el tronc).
Finalment, direm que, després d’escriure aquestes paraules el 8 d’octubre del 2024, evoquí el dia que una dona que havia fet els cent (la tia Doloretes, d’Aldaia, un poble de l’Horta de València) i que vivia junt amb una amiga meua i el seu marit, fou homenatjada en una celebració de familiars i amics en aquesta casa, en la primera dècada del segle XXI: la seua senzillesa i la seua facilitat per a connectar amb persones de totes les edats eren dues coses que remarcaven. Comencí a conéixer-la, quan ella tindria uns noranta-sis anys i estar junt amb ella i amb els qui l’acollien (molt oberts i senzills) resultava amé.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] El 8 d’octubre del 2024, que havíem plasmat aquests poemes en la web “Malandia”, Santi Arbós ens envià un correu electrònic en què deia “Aquest ‘montjòia’ deu ser paraula occitana amb el sentit aproximat de ‘fita’: https://dicodoc.eu/oc/diccionaris?option=com_dicodoc&view=search&Itemid=168&type=oc-fr&dic%5B%5D=BASIC&dic%5B%5D=RBVDOF&dic%5B%5D=LAUSOF&dic%5B%5D=GRANOF&dic%5B%5D=PNSTOF&dic%5B%5D=PROVOF&dic%5B%5D=LAGAOF&q=mont-j%C3%B2ia&q2=&submit=Cercar“, una entrada publicada en la web “Dicodòc. Multidiccionari occitan Multidictionnaire occitan”. El mateix dia, Rosa Rovira (a qui agrada la poesia i escriu poemes) ens n’envià u en què deia “El significat de ‘montjòia’ és un esdeveniment important, és com dir un munt o una muntanya de joia.
Jo ho tinc entès així”.
Agraesc la generositat de tots dos.
assemblea-pagesa-6f (1)