Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Sexualitat matriarcal medieval, dones i pactes
Un altre passatge en què copsem erotisme és quan “Fra Bernat (…) volgué dar escac per roc al capellà que, en un moment, li ficà la mà dins la braga i digué:
-Jo us daré la paga que haveu guanyada.
Li dóna gran estirada al genital i hauríeu vist la monja que riu, fent gran joia que pareixia que hom li hagués dada tota Savoia” (pp. 77-78).
Ara bé, en “El llibre de fra Bernat”, Francesc de la Via trau un detall de què escrigué Bartomeu Mestre (Felanitx, 1952) en el 2009, en el seu article “La llengua és el notari de la identitat”: que, en la tradició catalana, si una parella fracassa, no hi ha cap semblança a un intent de venjança masculina cap a la dona (en què ella és entesa com una possessió de l’home, a l’estil de l’home castellà que diu “La maté porque era mía”), perquè no és un Poble que promoga la mort als altres. Heus ací com esdevé en aquesta obra de l’Edat Mitjana, amb uns trets que ens evoquen articles sobre altres cultures matriarcalistes:
“-Frare: jo us portava amor i us acollia, per això, per tal com per dit, em tenia que, sense tardar, vós em deguésseu aportar algun present. I vos prec que no us doneu marriment, si no us acul, ja que, d’ara avant, jo no us vull res demanar, car no us vull bé, ni, menys, amar. Via en mal guany! Car, a tal frairot, no pertany que jo el dega amar. Jamai m’haveu volgut dar res que portàs per vós.
Fra Bernat, irat i fellós, li va dir:
-Senyora: si em voleu fer tal acollida, jo mateix em vull degollar i dar la mort” (pp. 79-80).
I continua el diàleg entre la religiosa i fra Bernat: “si m’haguésseu portat res, bé us acolliria i, graciosament, vos serviria de mon poder.
Digué fra Bernat:
-¿I quin barber voldríeu vós per afaitar, segons que em pareix, que us donàs paga?
Llavors, ficà mans a la braga, li mostrà son rave. La monja es mostrà forta, brava a fra Bernat, quan veié son matràs ben format i que estava dret, car hi havia un gran pam i tres dits amb gran esquena” (p. 80).
Com podem veure, la dona i el mossén prossegueixen i ella acull el penis de l’home (el rave, el matràs) en estat d’erecció i, per tant, tornen a fer bona lliga.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Més fortes que els marits
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren més fortes que els marits? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 20 de desembre del 2025 comentaren “A casa meua, no” (Lola Carbonell), “Bon dia.
Hi havia de tot, però, en general, es deia que l’amo comanda i sa madona duu es maneig, açò és, que la madona era qui feia i desfeia en les coses de la casa” (Xec Riudavets Cavaller), a qui escriguí “Fa uns anys, potser, cinc, trobí un escrit que posava que, en Àfrica, quan començà a haver-hi esclaus, els amos veieren que els hòmens eren menys forts que les dones”; “La meva, sí. Però, segons què, un; i, segons què, l’altre. Cada u, una cosa diferent; entre els dos, lo millor” (Àngels Sanas Corcoy); “L’àvia paterna va enviudar molt jove, va restar amb dos fills petits. L’àvia paterna va haver de ser forta perquè l’avi va esdevenir postrat al llit quan jo era molt joveneta i ella portava la casa i la gestió d’unes cases que tenien en una vila del Barcelonès” (Rosó Garcia Clotet), “No. I sí” (Anna Babra), “L’àvia materna, sí, no ho dubto pas. Havia de criar quatre fills, dur la casa (que no era petita), preparar els àpats (tant per als que menjaven a casa, com per a l’avi, que sempre menjava al camp), etc. La feina de l’avi era treballar al camp i, quan plegava, anar al bar a fer ‘La Butifarra’. Vivien tots junts.
De l’àvia paterna, no es pot dir el mateix. No feia res, ni tan sols va ensenyar a parlar els fills. Tota la feina requeia a les germanes fadrines de l’avi” (Àngel Blanch Picanyol), “Mira: a casa, no crec. Érem pagesos, teníem despeses, taverna i botiga, que es venia la collita de patates, de bledes, de mongetes, de pebrots, albergínies, de tomates. I tots teníem una tasca a fer.
A més, l’avi feia carracs per a uns empresa. Tots teníem els deures apuntats. I tot era fet com calia un bon equip. No necessitava comandament. Dit per l’àvia, qui solia inspeccionar tot perquè res fallés” (Lydia Quera), “A casa, tant l’avi com el meu pare, eren homes de caràcter” (Joan Prió Piñol), “Jo pense que sí… Com ara, són més fortes que nosaltres” (Josep Ferrer Ferrer), “Uiiiii, sííí. La materna, era massa. I la paterna, basca, més encara” (Montserrat Cortadella).
En el meu mur, el 20 de desembre del 2025 posaren “Sa de part de mare, sí. Molt més forta: tant físicament com mentalment” (Maria Galmes Mascaro).
Finalment, sobre les àvies de ma mare (1943), ma mare sí que m’ha dit que una de les coses que ella en destaca és la seua fortalesa.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada i Bon Nadal.
Sexualitat matriarcal medieval, dones i maternitat
Un altre passatge de l’obra “El llibre de fra Bernat”, de Francesc de la Via, en què es plasma el matriarcalisme és quan la dona, finalment, accepta que el cavaller puga tenir relacions sexuals amb ella: “La monja no mostra orgull quan veié l’argent, ans féu gran acolliment al cavaller, qui començà, com de primer, a requerir.
La monja es féu un poc tenir i es féu pregar” (p. 73).
A continuació, el noble la convida a prendre diners “i que li plaga que, en breu, li dó sa amor i que prenga del servidor el dit present. La monja pareix que consent a la demanda i diu amb paraula blana:
-Monsenyor (…) jo us vull gran bé i, en breu temps, jo compliré els vostres plaers.
Tot seguit, la monja agafa la copa i els diners i promet fermament al cavaller de complir tot lo que li vinga de plaer” (pp. 73-74).
Per consegüent, l’home s’ha hagut de guanyar la confiança de la dona i ella ha estat qui ha decidit quan l’admetria i amb quines condicions.
I més: la dona també tenia relació amb altres hòmens, com ho manifesta fra Bernat a un home:
“-Senyor: per a mi, no val una figa lo que dieu (…). Qui, per ella, és afletxat, no se’n calça gaire temps, perquè heu de saber que només en fa mig, d’any, que ho hi he estat, i fa com si no em conegués. I jo em pens que algun altre hi ha arribat que en fa allò que li ve de gust” (p. 37).
Quant al mot “calçar”, partint del “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, es refereix a “Introduir el penis durant les relacions sexuals”. I, d’acord amb el context, ella fa vida amb molts hòmens.
En un fragment posterior, ix el tema del paper de les dones en la maternitat i copsem que lliga amb la dels Pobles matriarcalistes i, de pas, com són tractades en aquestes cultures: “les dones ens han portats i tots nodrits; per això, ningú els deu fer despits; ni en malparleu, si voleu estar mon amic (…) car tota natura humana les deu amar, servir i fer tots plaers i dar honor. Vos prec que en parleu amb sabor i que siguem clars” (p. 75).
Més avant, passem a uns versos amb la delectança sexual de l’home, tal com diuen a fra Bernat: “tot el vostre paradís i el vostre repòs és quan podeu estar en claus en algun lloc on hi haja dones fent tal joc amb la vostra maça, que pareix que sia forment en plaça a dos i mig” (p. 76). La maça simbolitza el penis en erecció.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Comentaven sobre la lluna
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿comentaven sobre la lluna? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 19 de desembre del 2025 i posteriorment ens comentaren “Res” (Lurdes Gaspar), “Les fases i res més” (Maria Dolors Sala Torras), “De vegades, comentaven si era molt clara o si semblava una tallada de meló. Els parts deien que solien succeir en el tombant de la lluna” (Xec Riudavets Cavaller), “No gaire. Sols deien de la part romàntica dels enamorats.
També, com que era de família pagesa, la lluna i la sembra influïen en una recol·lecta generosa” (Roser Canals Costa), “No” (Angelina Santacana Casals), “En cançonetes i en rondalles. De com influïa en la mar, en la terra. En el fet que és màgica. Sí: era un tema recurrent” (Rosó Garcia Clotet), “Vers a la lluna, jo sóc la que més comentava de l’ombra, dient que era un nen portant un sac” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Som pagesos i tot el que es feia a l’hort, es feia segons les llunes” (Francesca Sangra Solsona), “Sí. I cantàvem una cançó: ‘La lluna, la pruna, vestida de dol, son pare la crida, sa mare no vol…’, etc.
La lluna influïa en esdevenir embarassades dones. Si és plena o minvant, també les cabres i les ovelles… El tipus de lluna també influïa en l’estat de les persones. Això deia la meua iaia i també ma mare” (Carmen Mahiques Mahiques), “Síííí. La iaia, quan demanaves moolt, deia ‘¿No voldràs pas la lluna en un cove?'” (Montserrat Cortadella), “A pagès, la lluna era la guia per a totes les sembrades i per a les collites: era el seu calendari. Cada sembrada s’havia de fer segons la fase de la lluna que tocava.
Fins i tot, amb els animals, també seguien les fases de la lluna, per a fer-los criar. I, amb la matança del porc, també: havia de ser en una determinada fase; si no, el tall no es guardava” (Rosa Rovira), “Recordo que cantava la famosa cançó de ‘La lluna, la pruna, vestida de dol…'” (Joan Prió Piñol), “La gent del camp parlaven molt de la lluna i de la seva influència. Les àvies i les mares, igual que els homes, tenien en compte la fase de la lluna més adequada per a tallar-se els cabells, per a sembrar, per a plantar les patates…., etc. Fins i tot, tenien la creença que la lluna vella o la lluna nova influïen en el sexe dels nadons, segons la fase en què havien estat concebuts.
També ho tenien present a l’hora d’arreplegar plantes medicinals com la farigola, la camamilla, l’herba fetgera…” (Fina Pujolràs), “Els avis paterns eren pagesos del vi.
La poda dels ceps, per a ser efectiva, cal fer-la amb la lluna que toca (ho sabia l’avi).
El preny de les conilles es controlava segons la ‘bona Lluna’, i ho sabia l’àvia.
Una veïna de la vila, la Magda ‘de cal fuster’, feia ratafia i posava el gerro de vidre amb l’esperit de vi i la barreja de plantes a ‘sol i serena’ (amb nits de lluna) quaranta dies i quaranta nits. Jo, quan era etit, ho sentia a dir en la conversa de les dones.
Daven molta importància a les fases de la lluna” (Joan Marrugat).
En el meu mur, el 19 de desembre del 2025 posaren “Sa lluna sempre ha estat present dins ses creences populars: naixement d’infants, sembra de cereals; i hort. Poda” (Maria Galmes Mascaro).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada i Bon Nadal.
“tot ras, vos dic que no”, sexualitat matriarcal catalana en l’Edat Mitjana
Prosseguint amb el llibre “El llibre de fra Bernat”, de Francesc de la Via, a cura de Jordi Vinyes, l’escriptor medieval entra en un punt de la sexualitat matriarcal que, fins i tot, hem trobat en cançons recopilades en les Illes Balears del segle XX: “El cavaller, amb gran delit, fa sa requesta, amb humils dits i inclina testa i diu així:
-Senyora: jo us am de cor fi, de gran amor; els precs del vostre servidor vullau oir, car vostre sóc fins a morir, així com dic. Que, al mon, no hi ha comte, ni rei que no li plagués poder estar el vostre sotmès; tanta d’honor, gentilesa i gran valor vos volgué dar Déu que, en el món, vos féu lloar per la millor; d’on, vos suplic que em vullau dar vostra amor; i, si no ho feu, sens tot tardar, prendré la mort, car vós sou tot mon deport i mon desig i sols a vós am i vull servir” (pp. 70-71).
Així, primerament, el noble reconeix l’autoritat de la dona i la considera per damunt d’ell (baixa el cap); després, li diu que té molta amor cap a ella i li demana que aculla la voluntat que ell ha posat en la monja, potser, a un nivell pròxim a l’amor romàntica (puix que ho centra tot en la dona).
Igualment, reflecteix la bona valoració que una part considerable de la societat catalana dels segles XIV i XV devia tenir cap a les dones, àdhuc, en el camp eròtic i en el sexual. Cal tenir present que, per exemple, la dinastia castellana dels Trastàmara passà a la Corona Catalanoaragonesa l’any 1412.
A més, Francesc de la Via, a través del cavaller, trau el bon paper que Déu, en la creació, havia decidit atorgar al gènere femení: “vos féu lloar per la millor”. Açò ens podria dur, altrament, a la rondalla “La creació”, recopilada pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós en el segle XIX, quan ens presenta un diàleg entre la Mare Terra i Déu. Déu, al capdavall, li diu que ella mantindrà tot lo que en el món es cria i que la força li provindrà perquè tot lo viu tornarà a la mare, a la terra: s’ho menjarà.
Tornant al llibre que ací estudiem, com que, ben mirat, les dones d’aquella època reben bon tractament, el noble no té la gosadia d’interferir en la vida de la monja, ans al contrari: li demana permís. Al cap i a la fi, ell es defineix com un servidor de la religiosa.
A banda, en uns versos immediats, el cavaller li comenta que el salvarà:
“Així doncs, vullau que, per vós, sia deslliurat de ma dolor, prenent del vostre servidor, tostemps lleial, la requesta d’amor coral qui us és oferta” (p. 71).
Nogensmenys, la monja prefereix continuar verge i, com que té la darrera paraula, ho exposa en la conversa: “Doncs, monsenyor, vers mi, no cal que hi haja fiança, ni encara esperança de tal demanda, car nostra regla no ho comanda, (…) i, qui perd la virginitat, no la pot cobrar. Doncs anau a altra part a cercar fer el vostre propòsit, perquè, tot ras, vos dic que no” (pp. 71-72).
En llegir aquest fragment, el 18 de desembre del 2025 pensí quants intents de manipulació (mediàtica, en l’ensenyament i en campanyes polítiques o de formació) hi ha pel fet que, d’ençà de bona part del poder polític de caire castellanista, ha assolit un objectiu: penetrar en la gent i fer que es rebutge lo medieval i, és clar, lo que no procedesca de l’esperit castellanista… No em sembla casual, ni natural, ni innocent, sinó ben preparat un segle rere l’altre.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
“Les dones de la meva família han dut les regnes” amb tolerància (Rosa Canela)
“Totes les dones de la meva família han dut les regnes” (Rosa Canela). Família, sexualitat i emprenedores matriarcalistes i tolerants.
El 14 de desembre del 2025 rebérem un missatge de Rosa Canela que començava així:
“-Tinc un llibre molt interessant que es titula ‘Matricidi. El secret del patriarcat’, de Rosa Elvira Presmanes.
Els ibers van estar, fa milers d’anys, i és curiós que les úniques civilitzacions que van aguantar el matriarcat van ser València i Catalunya. Després del cop d’estat del 1936, va restar molt malmès”.
Llavors, intercanviàrem informació:
“-Lo que dius sobre Catalunya i València (també aplicable a les Illes Balears) és cert.
On millor s’ha conservat és en les rondalles, en les llegendes i en la música tradicional.
Si més no, d’acord amb la recerca que comencí en agost del 2019, Rosa.
-Després del 1936, les dones necessitaven permís del marit o del pare, per a sortir del país. Jo treballava i tenia compte al banc i volia comprar-me un electrodomèstic. Era recent casada: doncs, com que no hi anava amb la signatura del marit, em van dir que no. Total: es van perdre la venda perquè no vaig afluixar.
Totes les dones de la meva família hem dut les regnes, perquè el matriarcat respecta els homes, cosa que no fa el patriarcat amb les dones. I la figura del pare es respecta i s’honora.
Però l’organització, les coses que es necessiten o que convenen, les veiem les dones. I sempre hem tingut molta previsió. Encara hi ha dones així, però, a poc a poc, es perd.
-Sí: una veritat com un temple, lo que dius.
Per això, pose de límit l’any 1920, després de llegir un suplement sobre la llengua en Catalunya després de la Guerra de Successió”.
En relació amb aquesta segona part, quant al respecte cap als hòmens, afegiré una anècdota personal. Pel 2011, jo era en el carrer, al costat de la porta d’entrada d’un restaurant. Una dona (qui devia tenir uns seixanta anys o un poc més) i que hi menjava alguns dies, sense dir-me res, se m’atansà i em besà una de les dos mans.
Uns dies després ho contí a un amic que era psicòleg i que coneix molt la cultura colla:
“-Em sentia incòmode.
-No passa res. És la seua manera de reconéixer-te com a autoritat moral”.
Ben mirat, el fet que els hòmens siguen respectats també pot enllaçar, com ara, amb el detall que si, per exemple, en un grup humà, es considera que un home és més idoni que una dona per a fer d’home bo (Rigoberta Menchú trau uns mots amb què hi vincula son pare), la facilitat (i el do) de la persona van per davant, no el sexe.
Ja passant al tema del règim dictatorial que hi hagué en Espanya entre 1939 i 1975, del general Francisco Franco, Rosa Canela agregà “A més, Franco va assassinar molts homes catalans; altres es van exiliar. Moltes dones catalanes van casar-se amb castellans, que són d’un pensar terriblement tancat i anacrònic.
Una colonització per casament i constantment, onades migratòries d’Andalusia. He conegut dones andaluses que no et pots imaginar com patien una dictadura masclista total dins de casa seva. I, això, explicat per elles”.
Sobre el casament entre persones de dos Pobles diferents, al meu coneixement (i partint de vivències junt amb articles sobre contactes entre cultures matriarcalistes i l’entrada de turisme occidental, sovint, presentat, entre els jornals i en els ambients més emparats políticament, amb térmens com modernitat, progrés, obertura, eixida de l’aïllament cultural,…), resulta significatiu el paper que té que part d’eixos turistes (o dels immigrants que passen a terres de línia matriarcalista) siguen de la corda patriarcal del govern de l’Estat.
Com a exemple, com més cap al segle XXI, hem capit més trets no tradicionalment autòctons en la psicologia, a nivell social i, àdhuc, en activitats creatives de caire artístic, literari, educatiu, etc. i no cal dir que en la instrucció primària obligatòria.
Això connecta amb uns mots que, encara que són referits al camp lingüístic, hi són en nexe. Així, en el llibre “Si m’ho permeteu”, del mestre Josep Ma. Virgili i Ortiga (Reus, 1953), publicat per Nexum Edicions en el 2024, amb un estil molt obert i tolerant (com solen ser les seues responsions als qui li demanen), l’autor indica que “Les generacions anteriors (em referesc a catalans nascuts abans de 1920, aproximadament) pràcticament no sabien castellà, si no tenien estudis (és a dir, la immensa majoria de la gent). Això ho haurien de saber aquells que ens volen fer creure que el castellà és una llengua és una llengua de Catalunya” (p. 256).
Per eixe motiu, resulta fàcil captar que, com plasma Rosa Elvira Presmanes Garcia i ens reportà Rosa Canela en un correu electrònic seu del 14 de desembre del 2025, mitjançant un fragment de l’obra “El matricidi. El secret del patriarcat”, “El patriarcat va començar amb una rebel·lió portada a terme pels homes, però no per tots els homes del planeta. És a dir, no fou una revolució dels barons contra les dones, sinó una revolució dels homes violents conta homes, dones, infants, animals i recursos naturals”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dª Antonia Martínez, dones emprenedores, bonhomioses i hospitalàries
Un poc després, li posí que “la cosa, en bona mesura, va en eixe seny”. Aleshores, ell m’afegí: “Pots demanar també per Leonor Ortiz. Dona riquíssima que va fundar un asil, ací, a la vila. Tots els pobres que anaren al soterrar cobraren el jornal del dia sencer…”. En escriure aquestes frases en aquest estudi l’11 d’octubre del 2020, lo primer que m’eixí fou “Impressionant”. En acabant, plasmarem part de l’escrit que figurava l’11 d’octubre del 2020 en el mur de Facebook “Beata Inés de Benigànim”, amb una exposició extensa encapçalada pel títol “Dª ANTONIA MARTINEZ ‘La Millonaria’ y su devoción a la Beata” i redactada per Juan Antonio Boluda, el qual, entre d’altres coses (i amb lleugers retocs), diu així:
“Transcurría la multitudinaria procesión de la Beata Inés que cada 21 de enero congrega a miles de devotos no solo de Benigànim, sino de toda la Comunidad Valenciana. Yo era uno de ellos, este año[1], por motivos de trabajo, acompañaba a los reporteros de un medio de comunicación que habían llegado a Benigànim para hacerse eco de la fiesta, me había comprometido con ellos que los guiaría y les explicaría todo aquello que quisieran saber, pensando que yo lo podría saber todo.
Ni mucho menos, ese mismo día me llevé una sorpresa cuando una vecina de Benigànim, persona a la que yo le tengo mucho afecto, me dice con esa expresión que nos caracteriza ‘¡Que poca vergüenza!, ¿mira que nadie acordarse de esta señora que tanto ha hecho por esta fiesta?’. Nos miramos sorprendidos, como queriendo decir: ‘Esta mujer, ¿qué dice? Si, la Millonaria…’, insistía ella, Dª Antonia Martínez. Me quedé pensativo, ‘Es verdad’, dije yo, sí que había oído hablar de la Millonaria, que era una mujer muy devota, que le había tocado la lotería…
Esa persona era la Tia Pepica, conocida como ‘La Muda’, y le prometí que escribiría un artículo para el programa de fiestas del año siguiente y que la recordaríamos. Quedé con ella para que me pusiera un poco en antecedentes y, en una agradable conversación, me contó algunas cosas del personaje”.
Tot seguit, Juan Antonio Boluda afig que, segons ell (i hi estic totalment d’acord), “Pienso que son historias que los mayores deben recordar y los jóvenes debemos conocer”. Per això, addueix que “Allá fui y me puse a preguntar y a recoger información. La verdad es que, cuanto más preguntaba, más interesante y más justo me parecía recordar la vida y la relación de esta personalidad con el pueblo de Benigànim. Me sorprende la popularidad y la admiración con la que todo el mundo al que yo consultaba me hablaba de aquella señora de Valencia que venía a la Beata y que le había tocado la lotería. Coinciden en lo mismo ‘Era una gran persona’ y, a todos, despierta recuerdos entrañables, destacando su generosidad con este pueblo y su Beata.
Lo primero que llega a mis manos de ella es una fotografía, en una de sus innumerables visitas al asilo de ‘Las Hermanitas de los pobres’ de Benigànim, con las monjitas, ante una suculenta paella y rodeada de mucha gente. Veo que es una persona de presencia importante, de constitución grande, solidaria, emprendedora, decidida y, según me cuentan, profundamente creyente[2].
Era el año 1952, la economía española estaba cerca de una fallida técnica, era época de hambre, fue el año que se suprimieron las cartillas de racionamiento, se establece la libertad de precios, comercio y la circulación de productos alimentarios.
(…) Dª Antonia Martínez Segura, viuda del Industrial Gabriel Mari Montañana, era propietaria de una empresa de fogones de petróleo a la calle Azcárraga de Valencia, una esmaltería situada a la calle Torres de la misma capital y un taller de sartenes en Mislata. Esa fue la herencia acogida de su marido, que había fallecido muy joven junto a cinco hijos que llevar adelante: Gabriel, Pepe, Antonio, Vicente y Carmen. Los negocios no pasaban por buenos momentos, a su cargo tenía a setenta operarios que iban a quedarse sin trabajo; luchadora y defensora de los trabajadores, intentó, por todos los medios y con mucho coraje, que eso no fuese así.
Como persona creyente, era asidua a la Catedral de Valencia. Allí visitaba con mucha frecuencia a esa monjita que está en un altar, la Beata Josefa de Santa Inés de Benigànim, de la que era muy devota y a la que le tenía muchísima fe. Pedía fervorosamente por su situación y la de sus empleados.
Recurriendo tentar a la suerte y en uso de su devoción, pidió a la Beateta de Benigànim que les tocara la lotería, un número entero que había comprado para Navidad, y que había repartido entre sus trabajadores a cada uno en proporción al sueldo que tenía, el resto se lo quedó ella. La sorpresa fue tremenda: el gordo de la lotería de Navidad de aquel año fue para ese número. A partir de ahí, comenzó la relación de Dª Antonia Martínez con el pueblo de Benigànim y su Beata Inés.
Días después, vino a Benigànim a dar las gracias a la Beata Inés un autobús con todos sus trabajadores.
(…) El Alcalde de Benigànim era el querido y recordado Don Vicente Boluda Palop, que hizo, con mucha caballerosidad, de perfecto anfitrión ante la comitiva y, a partir de ahí, se estableció un entrañable vínculo de amistad entre la familia de éste y la de Dª Antonia, a la que acompañaba y recibía en todas sus innumerables visitas. Benigànim era un pueblo de labradores que, poco a poco, iba creciendo gracias a las industrias del vidrio, madera, alpargatas y el textil. Pequeño, alegre y festero, en aquellos tiempos, en el mes de enero, se celebraba de manera esplendorosa la fiesta de San Antonio Abad, era una de los festejos más grandes. A la fiesta en honor a la Beata Inés, se hacía el solemne novenario al que cada año acudían a predicar oradores de mucha solera como Don Enrique Albiol, Don Juan Benavent, el Padre Salvador…. y el día 21 de enero se hacía pasacalle con ‘trons’, Misa Comunión y la Misa Mayor, más que nada, para los devotos que venían de fuera.
(…) Dª Antonia Martínez, con su bondad, sentía que tenía mucho que agradecer a la Beata Inés y, no solo a ella, sino a todo el que le rodeaba como su pueblo Benigànim, y así lo hacía adquiriendo compromisos con la parroquia, las Monjas Agustinas Descalzas y los más necesitados, convirtiéndose en una auténtica embajadora. La gente recuerda cuando venía siempre rodeada de personalidades, sobre todo, a la procesión.
La imagen y las andas que actualmente recorren las calles de Benigànim de la Beata con el Ángel obra del escultor Don Carmelo Vicent y a la que todos veneramos, fue una donación de Dª Antonia Martínez.
(…) Que la imagen pertenecería a todo lo pueblo y sería conservada por el Excelentísimo Ayuntamiento de Benigànim. La donante se guardaba el derecho a que la imagen pudiere pasar a ser propiedad de la hermandad Inesina.
(…) Aunque no he tenido la oportunidad de consultar algún documento que lo acredita, me dicen y me lo confirman las Religiosas del Convento de las Agustinas Descalzas que también la imagen de la Purísima Concepción que preside el altar mayor de la iglesia de la Beata, fue también una donación de Dª Antonia Martínez y que los pendientes de brillantes que llevaba la Purísima eran de una cuñada que vivía en Bellús y que murió de una larga enfermedad. Mucha gente del pueblo recuerda cuando, desde un balcón de la casa de la familia Mataix situada a la Plaza de la Beata, en un baño de multitud, junto al Alcalde D. Vicente Boluda, se leyó el acta de donación de la imagen. También donó una campana”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Aquesta entrada de Facebook és del 9 de març del 2017.
[2] El remarcat és meu i, ho faig, entre d’altres coses, per a veure que coincideix amb unes línies que escriu Manuel Sanchis Guarner (en el llibre “La llengua dels valencians”), quan comenta que, en el segle XVIII, la gran majoria dels valencians eren molt religiosos com també quan, un amic meu, autor del llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, escriu que l’àvia Damiana, matriarca de la cultura colla en el nord de Xile, és ”una dona minera, del Poble dels Colla, natural de l’altiplà andí, de costums i de vida propis, d’organització matriarcal i molt religiós” (p. 3) i que, “Per al poble colla, la matriarca és l’autoritat, tant civil com religiosa i, fins i tot, la judicial” (p. 4).
Un fet semblant el trobem en el llibre “Cuentos valencianos”, de Vicente Blasco Ibáñez, quan, en el relat “La cencerrada”, diu que “Marieta (…) se metió en el estudio siguiendo a su marido.
Ahora se fijaba en aquella habitación, la mejor de las casas, con su sillería de Vitoria, las paredes cubiertas de cromos religiosos con apagadas lamparillas al frente (…)
Sobre la ventruda cómoda (…) elevábase una enorme urna llena de santos” (p. 54).
Sexualitat matriarcal medieval, maternitat i hòmens que fan costat dones
Altra vegada en “El llibre de fra Bernat” apareixen trets matriarcalistes, com ara, el fet que no se censure l’acte de fer un massatge eròtic: “i jo cuitava a retenir-lo fregant els braços (…). La monja estava amb gran deport amb el cavaller, que no es cura del desplaer de fra Bernat; (…) d’una dolçor que, en paradís, semblava estar, car jo pensí que devia passar totes les belleses” (p. 68).
Aquesta delectança no refusa la maternitat, sinó que l’entén com una part més i connectada amb la vida terrenal: “Quan jo veia ses blanques mamelles sens cobertor, mai no havia vist falcó, ni astor que es debatés tan bé. El frare digué:
-Qui li pogués batre el seu broquer!” (p. 68), això és, la vulva.
Passa que el Bernat també tenia ben assumit que les dones portaven les regnes i que elles orientaven cap a on volien que anàs l’home: “Senyor: jo crec que totes les dones són honrades i que juguen a les canviades així com els plau i que porten l’home, així com dau fals, al jugador” (p. 69), al lloc de la casa o del convent, on la monja i ell faran els jocs sexuals. Com hem vist, la dona podríem dir que, tirant per baix, és encisadora i que guanya la mà al religiós.
Però la bellesa va més enllà de lo que podria ser un acte en el llit o, qui sap si asseguts. El personatge masculí també acull bé la formosor femenina i, no debades, demana al company:
“-Senyor: digau, per vostra fe, ¿vos pareix bella?
-Fra Bernat: sota la gonella, la volguera mirar; llavors, sabria divisar sa bellesa” (p. 68).
Com a aclariment, la gonella és una peça de roba, llarga, que portaven hòmens i dones, composada de cos i de falda, poc o molt, llarga. O siga que exposa el desig de descobrir.
Aleshores, fra Bernat trau uns mots que, per una banda, poden ser interpretats com a professió (dedicació a la vida religiosa) i, per una altra, com a penetració del penis (atenent als térmens “església”, com a sinònim de vagina i, per extensió, de vulva; i, de pas, “convent”, ben acostat al primer): “Senyor, ben bé féu una gran bestiesa qui la volgué metre en monestir per servir Déu; i fou gran dany, car més valguera a fer infants. I pens que ella maleí tot l’any aquell qui la hi admeté” (p. 69).¿Fou forçada, per part d’algun familiar, a fer vida de monestir, per exemple, perquè destacava en algun camp i preferien relegar-la? Fóra interessant trobar estudis sobre la vida familiar i la conventual entre els més benestants en al final del segle XIV.
Aquestes frases em fan pensar en la bona coneixença que fra Bernat té de la monja, detall que només és possible (i amb franquesa), quan hi ha confiança vivencial i transparència en les relacions entre ambdues bandes, imprescindible perquè hi haja bona avinença. Més encara: pareix que ell, en tot cas, es posaria de part de la dona i del gaudi eròtic.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal medieval i gaudi de nodrir la terra
Tornant a l’obra medieval de Francesc de la Via, copsem que un personatge (qui fa de conseller) diu al religiós: “Cert, frare, ans sereu soterrat dins en l’infern, en el lloc desert i extern, amb diables, on tindreu penes perdurables en per tots temps” (p. 67). Convé recordar que, en lo simbòlic, l’infern va associat a lo terrenal i, de pas, a lo femení, camps que interessen al frare, qui associa aquest desig, potser de manera guilopa, al fet que l’Evangeli diu “Creixeu i multipliqueu-vos” (p. 67) i això no cal dir que implicaria tenir relacions sexuals i, després, fills.
El primer, en veure les intencions del frare, li trau “vós parlau amb jocs de paraules, com la Guineu; però em pens que, els vostres claus, els haureu d’anar a vendre en un altre lloc” (p. 28), i, així, no festejar amb dones.
Ara bé, fra Bernat defén la sexualitat i ho fa en línia amb el matriarcalisme, amb el plaer de viure: “és millor això que no que algú es morís sense llavor” (p. 29), o siga, que no que la dona es morís sense haver tingut cap fill, puix que “donava nodriment a la terra, (…) dels qui sí que donaven fruit” (p. 29), detall que inclou, com assenyala un poc després, per mitjà de l’acte sexual en la cambra:
“-Senyor: qui, aquí, primer, menja perdius, després pot, allà, jaure en plomes; i (…) tenir aquí molta quantitat de plaers grans” (p. 29), encara que el conseller considere que “la luxúria ens porta fina a l’abisme i ens fa allunyar del lloc altíssim on hi ha repòs; (…) amb tal, senyor, anireu a parar, vós, que ja vos sabrà ben entendre i, segons fareu, així satisfarà ell les vostres obres” (p. 29).
En altres paraules, fra Bernat prefereix lo real, en lloc de lo místic (de lo celestial). Ben mirat, a favor del seu parer, diu al conseller “¿Sabeu què és un pecat mortal amb tota seguretat? Aquell que jau carnalment amb una dona morta, aquest tal peca mortalment i fora mesura.
-Fra Bernat: sembla ben bé que sigueu home de mala vida, ja que mala causa defenseu i deshonesta, i no sembla que siga gens apropiada per a un frare menor, (…) vileses, sinó que ha de corregir els malvats del mal que fan” (p. 30).
En nexe amb aquests paràgrafs, ens podríem demanar si tenen relació amb el fet que, a la darreria del segle XIV i en la primeria del segle següent, devia haver un canvi considerable en el tema de lo eròtic i en la força presencial de lo feminal en la vida de les persones lletrades, encara que, partint del llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, sí que és evident que començà, sobretot, en el segle XIII i que s’accentuà prou en el XV.
Igualment, es reflecteix el paper positiu que fra Bernat concedeix a la dona viva i, de rebot, a lo matriarcalista: si ell hagués de triar entre celestial o tel·lúric, preferiria tocar els peus en terra i la fruïció (tant la biològica, com la sexual). Per a ell, no són detalls a rebutjar (vileses), sinó a acollir en el pas per la vida.
No debades, en llegir el fragment dels versos 510 a 611, una de les coses que ens transmeten és una escena amb penetració i amb gaubança:
“I fou semblant que, amb un punyal, li hagués dat home; car ell veié seure al seu costat un cavaller qui, a sa especial [ dona], requeria que li donàs sa amor” (p. 67). Per consegüent, l’home suggereix i demana a la dona, però és ella qui fa lo que vol (i, a més, lo que desitja) i lo que anteposa: ell és el dependent.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
“esta dona mereix portar corona”, matriarcalisme català medieval
Prosseguint amb aquest passatge en “El llibre de fra Bernat”, de Francesc de la Via, a cura de Jordi Vinyes, l’autor medieval agrega que “La dona està aquí tants anys fins que és prenyada. Llavors, se’n torna la bergada amb llurs mullers, puix han complits els afers i llur delit” (p. 64). La bergada és la colla.
I més: “si algun home mullerat no té infants, nosaltres, amb els nostres sants, els en fem dar” (pp. 64-65). Resulta interessant captar l’alternança de les formes “maridat” (que ha pres marit, en línia amb la definició del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans) i “mullerat” (que ha pres muller, d’acord amb la mateixa font), com si hi hagués una major igualtat entre hòmens i dones, tenint present que aquesta obra és a cavall del segle XIV i del XV.
En accedir a la part dels versos 246 a 339, trobàrem un detall que no figurava en l’adaptació narrativa i que, de pas, és silenciada (la qual hem remarcat en negreta): la dona és sobirana, com en el poema “Desde Torrent, a Inglaterra”, dins del llibre “A riures toquen”, del valencià Maties Ruiç Esteve (Mislata, 1876-1956), qui escriu que, en l’Horta de València, “El nostre peix no té espina. / Açò és la regió ¡divina! / (…) La dona, ací, és sobirana” (p. 86). Heus ací els versos en què capim què plasmà Francesc de la Via (en l’Edat Mitjana):
“Si li plagués voler-me pendre per servidor, més prearia que ser senyor de tota França. En ella, floreix i s’avança tota proesa, humilitat i gentilesa i bon capteny” (p. 65), és a dir, i bon capteniment; “i raonar amb noble seny qui l’envolta; esta mereix portar corona sobre son cap; aquesta val i pot i sap a qui li plau i, si li plagués que sota clau amb ella dormís, no té tal goig cap confessor en paradís” (p. 65). Una dona, per consegüent, que empelta amb la de moltes de les rondalles recopilades abans de 1932.
A continuació, vejam què diu en la secció en relat de Jordi Vinyes (de 1989):
“Si, a ella, li plagués que em volgués pendre com el seu servent, jo ho prearia més que no ser senyor de tot França. En ella, floreix i destaca tota excel·lència, humilitat i gentilesa i bon capteniment i enraonar amb noble seny; aquesta dona val i pot i sap a qui li agrada i, si li plagués que, sota clau, amb ella dormís, no té tal goig a la glòria del cel cap confessor” (p. 27).
Ens podríem demanar si, en aquesta edició d’octubre de 1989, quasi catorze anys després de la restauració borbònica postfranquista, hi ha hagut por al ridícul o, com ara, si la frase ha estat ocultada perquè el recopilador no l’ha considerada políticament correcta: una diferència ben manifesta en llegir els versos originals que figuren en la segona part de l’obra.
En qualsevol cas, això diu en el llibre.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
