Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Definició de matriarcalisme, el llegat i compilació del passat
I, amb les paraules següents, de Bartomeu Mestre i tretes de l’entrevista “Bartomeu Mestre, ‘Balutxo’: ‘La nostra història ha estat pervertida’” (https://www.vilaweb.cat/noticia/42209730/20140908/bartomeu-mestre-balutxo-nostra-historia-pervertida) feta pel diari digital “VilaWeb” i tan en línia amb moltes persones amb molta iniciativa i tant present en el tema que tractarem i en molts relacionats amb tot l’àmbit lingüístic catalanoparlant, clourem aquest apartat de la definició de matriarcalisme. I ho fem perquè és un tema més que cal que reviscolem i que fa que molts catalanoparlants actuen amb més espenta, amb més ímpetu i sense ajornar, àdhuc, aquest punt. Són unes paraules amb què m’identifique: “El descobriment principal ha estat que la nostra història ha estat no solament amagada, sinó que ha estat pervertida, tergiversada. Ens han canviat totalment els paràmetres i ens expliquen una cosa quan és una altra. I es tracta de descobrir-ho”.
En eixe camí de descoberta, actualment, u dels mitjans més interessants i que més ho aplana és Internet. Així, el 24 d’agost del 2020 publiquí en el meu mur de Facebook com també en els d’altres grups[1] un text que deia (i que ací oferim quasi complet): “Si en les ‘societats matriarcals’ sí que hi ha espai per a l’erotisme i, en llengua catalana, hi ha moltes cançons populars (que no fetes per professionals) eròtiques i d’humor, ¿podríem dir que la llengua catalana va vinculada amb el matriarcalisme? Hi ha articles que diuen lo que un amic (que coneix prou una cultura matriarcal d’Amèrica del Sud, la colla) em comentà una vegada: que, per exemple, quan una parella de valencians valencianoparlants ix de casa per a anar a missa o a una festa, i van pel carrer, l’home ensenya la mà dreta (el braç dret), però qui agafa l’altre, amb el seu braç dret, és la dona.
I més: en el llibret de cançons de broma bruta, n’hi ha moltes en què la filla va a la mare a demanar-li, però no al pare. Casual? La lectura i la conversa amb persones de ment oberta i que coneixen cultures matriarcals (com ara, aquest amic), em diu que no.
Què hi penseu?“.
Les respostes foren: “Qui comanda en qüestions de ball? A Mallorca, les dones” (Aina Peña[2]), “Jo sempre he considerat sa Mallorca tradicional, vull dir, completament, fins sa generació des meus padrins i, només parcialment, sa des meus pares, una societat clarament matriarcal.
L’amo diu que comanda, però sa madona du es maneig” (Miquel Roig Llaneras[3]). Li responguí que “Ma mare és qui realment mana, entre mon pare i ella, però hi ha molta obertura entre els dos, no tracta ningú de tombar l’altre”. Altrament, el 25 d’agost del 2020, en el mateix grup, posaren, “A la Catalunya rural, també passa. La dona fa la casa i duu la bossa. Per exemple, els amics del meu home (a Manresa) li deien: ‘Què fa la mestressa?’” (Maria Montserrat Morera Perramon), “De Llevant o de Ponent, de la dona sigues parent” (Marta Vives Jornet), “’A la dona i al carrer, a la dreta, la muller’, deia Joan Amades” (Marta Ib Fuentes). A Marta Ib Fuentes, li plasmí: “Això deu ser en seny figuratiu, puix que la dreta s’identifica amb el poder (la rectitud, la justícia, tenir mà dreta).
En el País Valencià, a l’hora de casar-se en l’església, la dona és a l’esquerra. N’hi ha, d’excepcions, com ara, en Alcoi i en Vinaròs, on l’home és qui se situa a l’esquerra mirant el capellà. M’ho digué una parella d’Alcoi en el 2010 (tenien mes de setanta anys) i una dona de Vinaròs (d’uns quaranta anys, en el 2012, si fa no fa)”.
Adduirem que el 1r de febrer del 2022 veiérem que, en el grup “Expressions típiques de Menorca”, s’havien escrit comentaris sobre la frase “Sa madona du es maneig”, les quals exposem: “Jo l’he sentida només per Mallorca” (Xec Riudavets Cavaller), “Per aquí, Menorca, solem dir ‘Madona duu el pondo de sa casa’” (Maria Mercadal), “Jo sí que l’he sentida a dir. A Ciutadella, dèiam ‘Aquesta madona du un bon maneig en tant de missatges que hi ha en aquest lloc’” (Margarita Moll Bagur), “L’amo comanda i madona fa lo que vol.
Una dona fa la casa i una dona la desfà’: vol dir que la prosperitat d’una família depèn de les bones (o males) qualitats de la dona que la regeix (Mall. Men.). DCVB” (Assumpta Triay Salord), “’L’home proposa i la muller disposa’” (Josep Armengol), “Madona du es calçons” (Andreu Salord Bosch), “Una bona madona fa es lloc” (Sisca Salord).
Això sí, deixant-nos d’històries, en el seny de ficcions, de faules, d’enganys, de mentires, i, passant, ja ho crec que passant a crear un clima receptiu a progressar, més obert, més humà i més dinàmic, però sense defendre que uns tenen la raó i que els equivocats, els curtets de mollera, els no il·lustrats, els qui encara romanen en la foscor, etc. són els altres. Molt lluny de la realitat, en l’actitud de les persones vinculades amb els Pobles matriarcals i que se’n senten part, per exemple, molts catalans, molts valencians i molts balears que estan per impulsar el coneixement i l’estudi de lo que lliga amb la llengua catalana i amb la història de la nació històrica de què formen part (i tota ella, amb arrels catalanoparlants) i que compten amb el suport de moltes persones amb interessos comuns i que també estan perquè es conega més i millor entre els qui viuen en tota la nació catalana.
Per eixe motiu, considerem essencials unes paraules que llegim en l’article “Memòria històrica i ministeri pastoral. Mn. Pere Joan Pons, vicari perpetu d’Alió i Puigpelat (1595-1620)”[4], de Manuel M. Fuentes i Gasó i publicat en la web “RACO”, sobre la història, quan posa que, en 1585, Guerau III de Queralt, senyor de Catllar, escrivia (i l’autor ho tradueix del llatí) que “’la sàvia discreció de la naturalesa humana, considerant que, per la feblesa dels homes en la llunyania del temps, tot allò que ve darrere d’ells estava exposat al risc de l’oblit, trobà un testimoni i confià a l’escriptura pública, amb la finalitat que els actes dels pobles redactats en documents escrits, amb l’ajut de l’escriptura, es conservessin durant temps’.
(…) Hom també convenia que ‘fixar la memòria’ esdevenia també imprescindible quan es volia reivindicar la pròpia persona o vindicar la pròpia gestió.
Així doncs, hom acostuma a concloure que, generalment, en qualsevol societat només ‘escriuen’ aquells o aquelles que detenen el poder polític, econòmic, social o ideològic. És a dir, aquells o aquelles que tenen alguna cosa per mantenir, augmentar o defensar.
(…) Pertoca a l’historiador descobrir la relació entre els esdeveniment, les seves diferències, les seves semblances i possibles causes i conseqüències” (pp. 61-62).
I, com m’escrigué Ricard Jové Hortoneda el 27 de desembre del 2019, en el meu mur, “Tant de bo aquest sentiment de pertinença de la terra dels valencians, dels balears i dels catalans, esdevingui tan orientat com tu proposes dia sí i un altre també. Però que no ens equivoquem de pàtria: tu i jo ho tenim molt clar i continuarem fent proselitisme cultural i nacional!!!!”. Li escriguí “Però prioritzant més el demà que el passat” i ell afegí “… però amb la consciència viva que, sense passat, no tindríem ni present, ni futur!!!!”, mots a què responguí amb un “I tant!”.
Doncs bé, això és lo que farem, en bona mesura, i recorrent, en molts casos, a una mena d’estudi expositiu que resulta de la compilació de moltes idees soltes, de molts testimonis, d’escrits bibliogràfiques diferents i, sempre, de manera temàtica, tot i que hi haurà punts que enllaçaran amb uns altres.
D’afegitó, recorrerem, en molts casos, a documents eclesials que, amb les seues paraules, ens vénen com sabateta a son peu als missatges que volem transmetre. No cal dir que a una transmissió més destinada a la presa de consciència i a l’ensenyament (però en què l’alumne juga un paper tan important com el mestre) que no a la formació en el seny militar i, per tant, molt més en línia amb un esperit de tolerància i de germanor que amb la intenció de demostrar que l’altre és l’errat, que el nostre punt de vista és el millor, que només hi ha dues opcions (o tu o jo) i, com ja feia en ensenyar “Valencià” a adults, amb tres parers pel cap baix i no necessàriament de contraris, puix que, com tots sabem, l’arc de Sant Martí és ple de colors i, entre tots ells, fan l’arc.
I tot perquè volem anar més lluny de lo que pretenen molts polítics. En to de pau i de diàleg, sense permetre que es procure menysprear el feble (però tenint present que és una realitat), això és, afegint més pes en l’altra balança com quan, sense paternalisme, ni una caritat mal entesa, ens inclinem cap a qui ens demana ajuda i, al mateix temps, li exigim que aporte a la resta del grup, de la comunitat o, per exemple, de la població on viu, és a dir, que no es dedique a viure amb l’esquena dreta. Així contribuïm a premiar les persones que estan més per un estil descentralitzat i, de rebot, en pro d’una major participació dels ciutadans en els afers públics com també en els familiars, en els de la comunitat, en els del barri, en ONG, etc.
A continuació, passarem a introduir alguns escrits de l’Església que empelten amb la recerca.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] El 25 d’agost del 2020 també publicaria aquest escrit en més grups de Facebook.
[2] El 24 d’agost del 2020, en el grup “Dialectes”.
[3] El 25 d’agost de l2020, en el grup “Dialectes”.
[4] Consulta feta el 20 de maig del 2020.
Feien un cos contra els dolents
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien un cos contra els dolents, és a dir, contra les actituds que no són de bon cor, contra la maldat? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 23 de maig del 2026 comentaren «No ho sé» (Lurdes Gaspar), «No» (Àngels Sanas Corcoy), «Moltes dones ho feien. Sanem cadascú de nosaltres en funció d’on vivien, com i contra qui.
La majoria de les vegades, pel cap baix, no era just.
L’ àvia prou feina tenia a fi de veure-s’hi inclosa.
Sé que el que fas és difícil, però hi ha qüestions que…
La vida a la ciutat (i, als barris, encara més) era diferent de les zones rurals
No et molestis pel que dic. M’atreveixo perquè crec que ho fas de bona fe, però compte! No sóc ningú per dir-ho» (Anna Babra), «Sí» (Josefina Moya Martínez), «Sí. I tant! En van ensenyar unes valors que sembla que avui van escasses. No és el mateix viure en una vila que en una ciutat, Lluís. Tu ja ho saps» (Rosó Garcia Clotet), a qui responguérem «Hi ha rondalles en què, per exemple, davant d’abusos (no necessàriament sexuals), els habitants de la vila (o de l’indret) fan fora qui tractava de fer mal en el lloc» i que «Ni de bon tros!» es viu igual en l’ambient rural que en una ciutat; «Nooo» (Maria Dolors Sala Torras), «No ho conec» (Xec Riudavets Cavaller), «No, Lluís. Nosaltres vam tenir una vida bastant amunt i avall i no vam tenir temps per a veure gaire coses» (Júlia Aixut Torres), «No ho sé» (Lurdes Closa).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Educació matriarcal amb el xiquet i el marit i la muller en la maternitat
Una altra narració en què copsem detalls matriarcalistes (com ara, l’educació vernacla), i que figura en l’esmentada antologia, és “Cigronet”. Un fill era molt xicotet, però sa mare l’envia a fer comandes. Així, en una botiga, quan el botiguer nota que el xiquet és agafat al camal, li dóna el safrà i el noi se’n va a casa. En altres mots, malgrat que el nin és petit, sa mare li encomana uns servicis i, així, confia en ell.
Després, hi ha unes línies que podríem empiular amb la típica família que vivia del camp i, si de cas, d’alguns animalets en casa, en què, com en els meus besavis materns (els hòmens eren dels anys setanta del segle XIX), el marit deia a la dona que preparàs el dinar i feien un acord entre ell i la muller:
“-A l’hora de migdia, m’envies el xiquet amb el dinar. (…).
-I, ¿com l’he d’enviar, jo, el xiquet?
-Fàcil. Tu el poses dins de l’orella del mul i el mul ja el durà al lloc, que ell ja se’l sap.
-Bé: així ho farem” (p. 264).
Cal destacar que la muller fica Cigronet en una orella (associada a la recepció, molt preada en els Pobles matriarcalistes) i, ben mirat, l’al·lot li respon:
“-I on he d’anar? Jo no puc anar a l’albarda del mul!
-La mare et ficarà dins l’orelleta.
El fica dins l’orelleta i li dóna una vara per a menar el mul, perquè anàs anant. I se’n va” (p. 264).
Agregarem que, així, la mare (simbòlicament) fa que Cigronet (com si tingués, si fa no fa, huit anys) se’n faça càrrec de determinades tasques, com ho reflecteix el fet que ell empunye les regnes del mul. Com a mostra, més avall, en oir ell que uns gitanos pretenien furtar-li l’animalet, Cigronet, “qui és dins l’orella, fa, amb la vara a la mà:
-Ala, aneu-vos-en! Ala, aneu-vos-en!, que el mul és meu!
I els gitanos peguen a fugir” (p. 264).
En aplegar a l’horta on era son pare, es posa a ploure i Cigronet, com qui torna a la mare que empara i que acull, “s’amaga davall una fulla d’una col que hi havia per allà” (p. 264), planta d’horta que significa la maternitat (recordem que moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 deien que els nadons naixien sota una col).
Finalment, com que un bou s’engul el xiquet, qui era en la panxeta del toro, el noiet els diu on és ell i la mare salva el fill (i, de pas, un personatge masculí) i, altrament, fa un paper que lliga amb el de comare, tot i que en companyia del pare i, així, l’home també pren part en tasques lligades amb lo maternal (fet que podríem empeltar amb altres cultures matriarcalistes, com ara, amb la basca, en què, com indica Mª Carmen Basterretxea en el llibre «Europa indígena matrineal: los vascos», p. 86, «els hòmens ajudaven en la casa de la nova mare, quan havia de menester, disposats a qualsevol suport» ): “I sa mare va sentir les veuetes i diu:
-Ai: és dins la panxa d’eixe bou.
Agafen el bou, se’l van endur. Li van fer un bon llavat d’estómac i va eixir el Cigronet” (p. 265).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Vos parlaven sobre arbres fruiters
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre arbres fruiters? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 22 de maig del 2026 comentaren «No ho recordo» (Àngels Sanas Corcoy), «No, però tenien una figuera» (Maria Dolors Sala Torras), «Sí. I tant! Eren dones camperoles. Fins jo, també quan era jove, he anat a treballar al camp, a recollir diversitat de ‘fruits'» (Àngels Benaiges Martí), «No» (Lurdes Gaspar), «I tant! La família de la mare eren pagesos a Sant Andreu de la Barca, al Baix Llobregat. Tenien un camp ple de presseguers, de pomeres, unes pereres i algun cirerer.
Quan veien el temps una mica insegur, patien i resaven.
Jo deia als meus avis: ‘¿Per què no poseu una tela per tot el camp i, així, la pedregada no serà tan dolenta?’.
Ells responien ‘¿No veus que seria molt car?’.
I ara, a molts camps, se’n posa!!!!
El temps és el temps!!!» (Roser Canals Costa), «Sí: sobre un ametller que hi havia a la carretera de l’Estany. I en parlava i el cuidava com si fos d’ella, fins al punt que s’afanyava a recollir les ametlles perquè, ‘Si no, aquell cony de castellanots fotuts, me les fotran!!!'» (Àngel Blanch Picanyol), «Això sí: nespreres, tarongers de la sang, llimeres…» (Reme Gadea Blasco), «Sí: sobretot, l’àvia materna» (Rosó Garcia Clotet), «Sempre m’ha agradat el camp, diferent dels meus germans. La padrina de part de la mare, la casa on vivia tenia l’hort emmurallat i arbres fruiters i jo ja sabia quan podia menjar la fruita de cada arbre.
Recordo que tenia un ginjoler que la fruita era vermella com les cireres i, a la rama de l’arbre, hi havia uns pinxos que els fèiem servir per a menjar caragol. Jo en tinc un, de ginjoler, a l’hort, que no és el mateix: el van comprar un any a València. També té pinxos, més petits.
De part de la família del pare, tots els estius anava a passar uns dies quan era el temps de batre i, al costat de l’era, hi havia un arbre d’albercocs que eren tan dolços que les formigues es posaven dintre als de terra. Allí vaig aprendre a empeltar els arbres fruiters.
Jo sempre he pensat en Lleida i en els camps de la meva família: sempre l’he enyorada i fa setanta-sis anys que ja no hi visc. Alguna vegada hi he estat, però poquet… Poca cosa puc explicar-te, però sempre pots trobar alguna cosa interessant. Te’n parlaria tot el dia» (Júlia Aixut Torres), «No record que me’n parlassin mai» (Xec Riudavets Cavaller), «No. Mai» (Angelina Santacana Casals), «I tant!» (Josefina Moya Martínez), «Sí. Els arbres fruiters eren explicats amb aromes. Per exemple, que la figuera era una enamorada de la terra i que, per això, es feia bonica en tot lloc. Que la cirera era creixent amb patiment. Del nespre, que, fins a l’any vinent, no tornaria» (Lydia Quera).
En el meu mur, el 22 de maig del 2026 plasmaren «Jo tenc ses arrels a la pagesia. I és clar que ens en parlaven: com emprar es fruits, confitures, assecar, quan era hora de collir…» (Maria Galmés Mascaró).
Finalment, ma mare, el 22 de maig del 2026, per telèfon, em digué «Nosaltres, en el camp, teníem cireres, pomes d’hivern, poma de l’agredolç (no massa grossa, però les feia agradables, se les estimaven molt). En l’altre camp, albercocs (en la partida del Terç, en Alaquàs). I, fins i tot, hi havia un codonyer que les rames donaven a la carretera i, a vegades, n’agafaves uns quants [, de codonys].
En l’hivern, era cacaus, tramussos, carabassa, pomes d’hivern i, fins al Nadal, hi havia meló de tot l’any. I allí tens ta mare escampant cebollins, arreplegant-ne,…
Mon pare (1906-1992) entaulava i jo anava damunt de la taula per a aplanar el camp.
I l’avi Miquelet (1874-1965), si podia, també anava al camp (‘Va!…’). Eren molt treballadors.
A mi, m’agradava el camp… i m’ha agradat».
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
El lligam mare-filla, dones agraïdes i fills amb molta espenta
Una altra contalla compilada en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i en què es plasmen trets matriarcalistes i detalls d’agraïment, és “Per què tenim mar?”. Així, “En una vila, un pobret va demanar a una porta (…):
-Una almoineta.
I la xica diu a sa mare:
-MIreu, mare: no passa res.
Eren molt pobrets” (p. 252).
Tanmateix, la filla li dóna l’esmorzar que tenia i ell, de mitjana edat, li ho agraeix:
“-Mireu: heu estat tan bona per a mi, que jo vos desitge que, el primer que toqueu, vos augmentarà.
La xiqueta li va donar les gràcies. Però, en eixe moment, hi havia una parada de roba a la plaça i la xica diu a sa mare:
-Mare: ¿no volíeu comprar-me un coixí?
I sa mare diu:
-Ah, sí: anem-hi” (p. 253).
Per tant, apareix el lligam mare-filla i la dona és la compradora. En tornar a casa, la mare comenta a la xica:
“-Ai: mesura, mesura. Vejam si ens han enganyat en la mida.
I hi havia huit pams, dos metres. Sa mare diu:
-Ai (…). L’home s’ha enganyat.
Torna a mesurar: un pam més. (…) La filla fa:
-Ai: açò és el que ens ha dit l’home: (…) el primer que agafaríem, ens augmentaria.
(…) Ui! Es van fer rics i, com que allò tenia molta de valor, la xica es va fer l’aixovar i tot” (p. 253).
Com veiem, la caritat i, igualment, la gratitud són compensades, en aquest cas, en nexe amb la bonesa.
Un altre relat amb signes del mateix ram és “Joanet i el pandero del rei”, el qual s’inicia amb uns mots que evoquen l’arquetip del rei: “Fa molt de temps, hi havia un rei que governava sobre uns extensos i pròspers dominis. Un dia que va eixir a caçar per un dels seus boscos es va trobar un poll, (…) se’l va emportar al seu palau i va decidir criar-lo” (p. 254).
Aquest detall va unit a un monarca que també considera els més petits i els més senzills del reialme. Com a recompensa, el narrador agrega que li va créixer el poll, el qual, en poc de temps, es féu com una gallina, com un porc i, a tres mesos, com un cavall. Però un dia es mor el poll i el sobirà, amb la pell, “va manar que construïren un pandero” (p. 254).
A banda, com que el rei tenia una filla en edat de casar-se i era molt docta i intel·ligent, féu una dicta: “qui endevinara de què era fet el pandero, es casaria amb la princesa” (p. 254).
En un passatge immediat, un xic comenta a sa mare que ell hi voldria anar i la dona li ho aprova: “Sa mare li va preparar un sac ple de coques i el xic se’n va anar a esbrinar” (p. 254).
A partir d’aquest moment, el noi es trobarà amb diferents personatges que tenen qualitats que aplanaran l’objectiu i que, com en moltes narracions semblants (algunes, arreplegades abans de 1932), faran un bon equip de què el jovenet és el cap de colla. Cal dir que hi ha molts mots que enllacen amb la tradició vernacla catalana: una orella, la nit, la vesprada, una princesa que té un jardí, una font, que molts fragments tinguen lloc de nit.
Per això, “quan li va tocar el torn, Joanet va entrar al palau. Davant del rei i de la princesa, va començar a mirar el pandero (…) i, al remat, va dir:
-Senyor rei: la pell és de poll i el cèrcol és de fenoll” (p. 256).
Ara bé, com que la princesa no volia casar-se amb el xic i el monarca li posa una altra prova i el jovenet la supera, el rei i ell arriben a un acord: Joanet podria emportar-se de la cambra del tresor totes les monedes i totes les joies que pogués en una hora;… i podria ser ajudat pels seus amics.
I així fou possible, fins i tot, endur-se el palau i, de pas, la filla i tot, dona que marca el desenvolupament final i decisiu de la rondalla.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones que manen, ben tractades i que salven
Després, el xic “va pujar dalt de l’arbre i va veure-hi els tres gossos i un d’ells li va demanar:
-Què voleu? ¿Veniu, vós, enviat per la meua ama?
En això, Paco va comprendre que aquella iaia (…) tenia poders sobre els gossos” (p. 248) i el minyó li diu que ell “anava manat per la seua ama.
(…) Els altres dos gossos li van demanar també si anava manat per la seua ama, i, en dir ell que sí, li van donar també plata i coure” (p. 248). En altres paraules, els personatges masculins (tant els cans com també el xic) depenen de lo que diga la dona, puix que ella és qui comanda.
Altrament, resulta interessant el fet que l’home (ací, un xic) siga dalt d’un arbre (com si tingués més por) i que, en canvi, el personatge femení i els seus servidors ho facen en terra. Això explicaria que, “Quan Paco ja va tindre la bossa ben plena de monedes, va agafar la caixeta i va baixar de l’arbre” (p. 248).
En un passatge posterior, ell es desfà de l’anciana i se’n va a una fonda, on obri la caixeta. Aleshores, Paco comença a menar en el grup, encara que els tres gossos li fan de consellers i li adoben el terreny: “Vull que hi aneu i que me’n porteu la filla del rei.
El gos (…) se’n va anar de seguida i va portar la filla del rei” (p. 249) i és ella qui fa que Paco se senta millor, acompanyat i de gust en la fase de festeig: “La princesa va romandre unes hores amb ell (…).
L’endemà, enyorant-se ja de la princesa, va tornar a fer un colpet a la caixeta per veure què passava” (p. 249) i un gos li porta la jove: “cada nit, un gos diferent, anava portant-li la princesa perquè ell festejara.
Una nit (…), les criades del rei es van adonar de la desaparició de la princesa i van donar part a sa majestat” (p. 249).
Cal dir que els passatges esdevenen de nit, un moment molt lligat a lo femení (ací, igualment, al festeig, a la jove, a les criades,…).
Un altre detall sucós (i que remarquem en negreta) és quan la princesa parla amb son pare i li diu: “Sí, pare: és ell, però, a mi, no em fa cap mal. No li feu res, que jo, tan sols vinc ací per estar amb ell i per parlar-hi. A més, ell em vol i em tracta molt bé» (p. 250), mots que reflecteixen el matriarcalisme i pareguts als que hi ha en rondalles ben antigues i, àdhuc, en algunes del darrer quart del segle XX.
En u dels paràgrafs finals, hi ha signes que tenen relació amb lo femení: la caixeta (recepció), la cambra (acolliment i nit), “la fonda on em gitava” (interior i dormir, com en l’hivern).
Finalment, la dona salva l’home (en aquest relat, mitjançant la caixeta) i “van aparéixer els tres gossos (…):
-Què és el que vol el meu amo?” (p. 250). I ell els dóna órdens, com ara, la darrera: “que, a la princesa i a mi, ens porteu a un lloc (…) on vosaltres penseu que estarem segurs.
I així ho van fer” (p. 250), de manera que els gossos fan de soldats del xicot (qui, ara, és el rei de la seua vida) i els tres animalets han fet el paper d’ajudants. Per això, Paco i la princesa pogueren viure sense que els destorbàs ningú.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Catalans (hòmens i dones) centenaris: article del 2018
Bon dia,
Tot seguit, exposem un article d’Esther Vera («Les mans de vidre»), en relació amb catalans que, en el 2018, tenien cent anys o més. Fou publicat en el diari «Ara» l’11 de setembre del 2018:
https://interactius.ara.cat/avis-centenaris-catalunya.
L’hem trobat hui, mentres cercàvem sobre mares en la Catalunya del segle XIX.
Avant les atxes.
Una forta abraçada.
Dones amb molta espenta, fertilitat i ancianes agraïdes
Una altra rondalla arreplegada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, i en què captem trets matriarcalistes, és “L’oncle Peret i la tieta Joana”, la qual és prou coneguda en tot l’àmbit lingüístic. Temps arrere, hi havia un matrimoni que eren llauradors i pobres: Pere i Joana.
Nogensmenys, “Una vegada van sembrar una col en l’hortet que tenien davant de casa. Eixa col es va fer tan i tan grossa que va arribar al cel” (p. 244). Començarem dient que la col, en la cultura catalana, és associada al lloc on naixen molts nadons (i, així, amb la maternitat) com també amb la vulva, part del cos que té relació amb la fertilitat. En aquestes línies, com en moltes contarelles, la prosperitat va unida a la reproducció.
Més avant, “La dona, qui era més interessada i més llesta que el seu marit, li va dir:
-Xe, Peret: ja que tenim una col tan grossa que arriba fins al cel, has de pujar-te-n’hi i demanar al Senyor que et done bona cosa de diners, que és el que no tenim!
Peret se’n va pujar col amunt, col amunt (…) i se’n va baixar després a sa casa ja ben carregat” (p. 245). Per tant, la dona és qui mena i ell fa de ruc de càrrega (com, fins i tot, reflecteix el text).
Tot seguit, com diu el compilador, “es van comprar una galera amb dos cavalls i van començar a fer de rics” (p. 245), fins al punt que, un dia, Joana diu a Pere:
“-Ara, ens n’anem a missa: tu, ben mudat; i jo, també.
Així, que es van posar ben mudats i elegants per anar a missa de dotze” (p. 245), això és, a la missa principal en molts indrets catalanoparlants (ací, potser, la d’un diumenge).
Passa que, en un moment determinat, la dona pretenia que el rector els tractàs com si ell fos un serf i, com que el Senyor ho capeix, els diu:
“-Ara tornareu a ser els mateixos d’abans, que la vostra avarícia vos ha perdut!” (p. 245).
Llavors, la narració ho indica de manera simbòlica: “La col es va assecar (…). I això és perquè vegem que la vanitat i l’orgull no serveix per a res” (p. 245).
Agregarem que el final del relat va acompanyat d’uns versets escatològics:
“Conte contat, ja s’ha acabat!
Qui no s’alce, s’ha cagat!” (p. 245).
Cal dir que, a diferència de les altres versions que havíem tractat, ací hi ha un personatge que pretén que un altre i terrenal (el rector) els faça d’esclau.
Una altra contarella en la mateixa obra, a cura de Rafael Beltran, i en què es copsa el matriarcalisme, és “La caixeta màgica (Aladí)”, amb un xic que passa a ser adult: “Això era un xic que li deien Paco i que un dia descansava als peus d’uns arbres. (…) se li va aparéixer una iaia (…), qui li va dir:
-Bon dia, Paco!
-I vós, com sabeu el meu nom? -li va demanar ell amb curiositat.
-Perquè ho sé i no se’n parle més -va respondre la iaia, sense voler donar més explicacions. -Jo voldria una favor de tu. (…) Voldria que, si poguera ser, pujares a la copa d’aquests arbres. (…) Puja dalt i hi veuràs una cambra grossa. Dins, hi ha una caixeta on jo tinc tot el meu poder” (p. 248) i tres gossos (de la provecta) amb monedes diferents (cada u dels tres en té d’una color): d’or, d’argent i de coure. Ben mirat, ella el recompensa amb una bossa que Paco podrà omplir de les monedes que el xic vullga, com a agraïment a la tasca que l’anciana li ha encomanat.
En nexe amb aquestes línies, Paco (el jove) és molt a prop de la mare (l’arbre és femení), en un espai feminal i on ell rep una velleta amb molta espenta, dona que encara porta les regnes de la seua vida (a banda de persones al seu càrrec, tot i l’edat) i que prea els qui li adoben el terreny (els metalls que Paco podrà agafar).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones que salven, fills agraïts i reis que emparen la bonesa
Tornant a un passatge amb els tres germans plegats, els dos majors se’n desfan del més xiquet i, quan ja són en el palau reial, lliuren els dos ous al remeier,… però el fill del monarca no es guareix de la ceguesa.
Altrament, l’àguila passa pel pou, recull el més petit dels germans i, a canvi de traslladar-lo cap a la cort, el fill alimenta l’au. És més: la part sacrificada és masculina, puix que l’home més petit (ací, el nin) diu a l’àguila: “M’has salvat la vida” (p. 243) i ell li havia donat una de les seues cames.
Llavors, la dona (amb un paper paregut al de la lloba que veu que un lloparró seu podria morir-se i li bossa menjar mastegat per ella) “Bossa la cama, li l’apega i li la posa” (p. 243). I, en finir el trajecte, l’au diu: “Jo sóc la Mare de Déu, la mateixa a qui tu reses totes les nits. Sóc la mateixa que estava en la caseta. Ara, vés corrent al palau, que ja hi són els teus germans. Tots dos passen els ous pels ulls, però no s’hi veu. Fins que tu no hi aplegaràs, no s’hi veurà” (p. 243). Així, la marona (ací, un personatge femení) determina qui podrà guarir el príncep i, més encara: ho posa en mans de qui ella tria com a persona més preparada per a fer el bé al malalt, perquè ho podem interpretar com que, qui sí que és bonhomiós, pot fer el bé allà on siga i allà on visca, àdhuc, amb un paper que evoca les trementinaires.
Com a mostra, ja davant del monarca i del curander, el noi passa un ou per davant de cada u dels ulls del príncep, a qui li retorna la vista. En acabant, com a agraïment i com a recompensa, el rei li diu:
“-Bé: ara, tu tindràs el premi que voldràs. I els teus germans tindran el castic que tu diràs” (p. 244). Després, el fill considera adient que els seus germans, en lloc, per exemple, de ser empresonats, porten un capell (ací, un cartell en què la gent puga llegir tot el mal que han fet). I li afig: “I els perdone, ara, de tot” (p. 244).
Finalment, en haver-ho aprovat el rei, el monarca li va comentar: “ara, tu, demana’m el que vulgues. Et construiré un palau; i els teus germans, que romanguen en casa. En eixe palau, no et faltaran criats, ni criades; ni et faltarà menjar (a tu, a ta mare o a ton pare) mentre visques. I el dia que tu sigues ben gran i que trobes una xica que t’agrade i que et cases amb ella, hi viureu com si fóreu el rei i la reina, mentre visqueu” (p. 244). En altres mots: el sobirà s’alia amb l’actitud de bon cor (un detall que lliga amb el matriarcalisme i amb l’arquetip del rei), allunya la malignitat, acull la innocència infantil, empara el cor net del nin i, com si el xiquet fos hereu seu, possibilita que l’al·lot tinga on viure protegit (i amb un bon nivell de vida) en l’esdevenidor. Com un pare bonhomiós faria amb un fill benèvol.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
La maternitat, l’alletament i el lligam mare-fill en els Pobles matriarcalistes
Prosseguint amb l’esmentada tria a cura de Rafael Beltran, en la contalla “El pardal verd”, es plasma molt el matriarcalisme, principalment, mitjançant el lligam entre un animal volador (el qual podria enllaçar amb l’home i que ací ho fa amb el paper de la dona com a protectora) i el d’un xiquet (la senzillesa, l’inici). Així, un rei que tenia un fill cec rep un remeier, qui li diu “El seu fill, l’únic que el pot curar és passar-li pels ulls els ous del pardal verd. (…).
I el rei fa una crida per la vila, (…) però que havien de ser persones molt decidides i molt valentes (…) i que el rei es comprometria a donar el que li demanaren” (p. 239).
En un passatge immediat, llegim que, en una casa, hi havia tres germans, “que els pares tenien els ulls posats en el més petit (com és normal)” (p. 239) i que, ja tots tres davant el sobirà, els més grans li indiquen què els caldrà per a menar-ho a cap.
Adduirem que, en un paràgraf posterior, els tres germans apareixen plegats, com en un equip, i que veuen com un ocell volador “aplega a un lloc en què hi havia una penya i un forat, i es clava, es clava al forat” (p. 240). Aquests mots ens podrien portar al retorn del fill a la mare (al forat de la terra).
En acabant, encara que els dos germans de més edat tracten d’endinsar-se, es fan arrere. Tanmateix, el més xiquet, en capir que ha acabat el trajecte i que no pot travessar un riu, toca una campaneta perquè el traguen del pou. Ara bé: els seus germans no ho fan i ell comença a plorar.
Llavors, una àguila que volava, se li acosta, “es posa davant d’ell i li diu:
-Puja!” (p. 240).
D’ara en avant, com en relats amb una au grossa i un xiquet, ambdós es fan valença, hi ha bona avinença i es complementen. En haver-lo deixat en un lloc pla on hi havia un caminet, el fillet hi baixa:
“-Ala! Segueix el camí -i ell segueix el caminet (…) i veu una caseta blanqueta. Toca la porta” (p. 241) i l’obri una senyora, qui li farà de mare. Abans de continuar, direm que la dona adoba el terreny del nin, li marca les directrius i que ell les acull i li fa cas, com en el fragment vinent, en què la dona diu a l’al·lot:
“-Segueix este camí, recte. Aplegaràs a un lloc en què veuràs una cova grossa. Tu hi entres. Ací tens un pitxer de llet i una espasa. Quan entres dins de la cova, una serp grossíssima s’alçarà contra tu, però tu li poses el pitxer de la llet (…). Tu t’arrimes a un costadet i, quan veges que ja s’ha mort, entres cap a dins” (p. 241).
Tocant a aquest tros, malgrat que, ben mirat, hi ha una espasa amb què el noi tallaria el coll de la serp, és cert que l’animal és vinculat amb la seua funció d’alletar (i, per tant, de fer possible el futur dels fills de la terra i que, per això, rebrà aquest aliment). El conjunt d’aquestes línies és un exemple més, possiblement, d’inclusió de trets forasters en una contarella vernacla, a diferència d’aquelles en què l’animalet femení és ben tractat i, àdhuc, com una vaca sagrada (com la vaca que hem trobat en una rondalla de Tàrbena, vila valenciana de la Marina Baixa).
Això també es reflecteix quan passem a un personatge negre (una color relacionada amb lo feminal i amb la foscúria):
“Veuràs un negre, eixe negre serà gitat allà. Si té els ulls tancats, no hi entres. Si té els ulls oberts, hi entres, passes a l’altra cambra de dins i veuràs el pardal en el niu. Poses la maneta per davall, per davall i li lleves un ou. (…).
Així, el xiquet agafa la cistelleta, el pitxer de la llet i l’espasa” (p. 241).
Agregarem que aquest negre lliga amb la dona, és més viu durant la nit (els ulls, tancats), fa de mare de la resta dels ocellets (com si fos una lloca respecte dels pollets) i és associat a la maternitat (l’ou). Igualment, dos objectes són receptius (la cistella i el pitxer) i l’espasa és masculina (pensem en els sants que representen el cavaller alliberador de la dona, de l’indret o, fins i tot, de part d’una comarca). Al meu coneixement, caldria aprofitar rondalles com aquesta per a educar sobre la diferència simbòlica (i, així, cultural i de tractament de la dona) en els Pobles matriarcalistes i en els que no ho són.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.