Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Sexualitat matriarcal, defensa de la dona i la prostitució
Prosseguint amb el matriarcalisme vinculat amb la sexualitat autòctona, en la rondalla “Sa criada”, recollida en l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és manifest en el paper de la muller. “Això era una casa en què tenien una criada guapa, garrida i s’home li va tirar ull i sempre li feia taboles, sempre la toquejava.
Un dia, mentres la criada escurava, ell passa per allà i, amb l’aixeta, es banya sa mà i esquitxava la casera. I això ho va veure sa muller i va despatxar sa criada.
L’endemà, quan ve es marit, ell diu a sa dona:
-I sa criada?
Sa dona li respon:
-L’he despatxada.
Ell li afig:
-I això, per què?
Sa dona li remata:
-Per què? Perquè mira: jo vaig veure que tu l’esquitxaves i, abans que la planxes, l’acomiadem” (p. 132).
I, així, no sols la dona evita que el marit tinga relacions extramatrimonials amb la criada, ans que la defensa i, perquè ell no tracte d’abusar-ne altra vegada, l’exclou de la casa. Sobre aquest tema, adduirem que, en les cultures matriarcalistes, la dona no apareix com un drap a mercé de l’home (com tampoc ho és l’home respecte de la dona), com molt bé reflecteixen cançons mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila, comentaris que ens han fet i, com ara, la lletra de moltes composicions del llibre “Aportació al cançoner popular de Mallorca. Tom I”, del folklorista Antoni Gili i Ferrer, publicat per El Tall Edicions en el 2009 (2a. ed.), a què accedírem a mitjan del 2025.
Igualment, en la rondalla que ve a continuació, copsem un tret que hi ha en altres moments de la recerca: la prostitució i el treball. Així, en “El capellà libidinós”, un rector tenia una criada amb qui xarrava. Ell, de nit, es gitava amb la senyora ama i, en distints passatges, ell ou un pollastre diferent i ordena a la criada que mate cada u dels animals (en aquest cas, tres). I ella els mor.
En aplegar-ne al quart, com que el tercer havia dit que, “Els meus germans, per dir la veritat, el coll els han tallat!” (p. 133), el rector agrega: “No sents este? Vés i mata’l també.
I se’n va i el mata.
I, a la quarta nit, canta l’altre:
-¡El que, en este mundo, quiera vivir,
ha de mirar, callar y sufrir!
Llavors, el rector li comenta:
-¿No sents lo que canta este? Alça’t i dóna-li un grapat d’arròs.
No va dir res” (pp. 133-134).
En relació amb aquests fragments, la part en castellà (associada a l’arròs i, per consegüent, a la prostitució) ens evoca uns mots que l’historiador Jaume Vicens Vives posà en el llibre “Notícia de Catalunya”, tocant al treball en la cultura catalana i en la castellana: “Les topades entre ambdues concepcions del treball -per al castellà, un ‘castigo divinal’; per al català, un ‘signe d’elecció’-, encara que, per menudes, no s’hagin esmunyit en el camp de la història, comporten un valor extraordinari, que no sabríem pas reduir” (p. 46), fets que, ben mirat, lliguem: en el primer cas, amb la cultura de les imposicions (els “impuestos” de què parlen els castellans); en el segon, amb la de l’aportació solidària per als altres, sobretot, per als més febles (la “contribució” de la tradició catalanoparlant). Com a mostra, en paraules de ma mare (1943), u dels meus cosins més majors, quan era xiquet, deia a mon avi matern (1906) “¿Ens n’anem a pagar la contribució?”.
En eixe seny, direm que, potser, hi haurà polítics i altres persones que no ho accepten com a cert, però, com podem veure, el folklore tradicional i tel·lúric (ací, mitjançant algunes narracions) fa d’escrivà de la realitat.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sobre l’ensenyament dels pagesos
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre l’ensenyament dels pagesos? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 10 de gener del 2026 ens comentaren “Sí. A casa, ho eren i sempre es parlava de la terra” (Àngels Salvador), “No. No eren de camp. La besàvia, que era d’Alcoi, potser en sabia alguna cosa, però mai li vaig sentir dir-ne res.
Els pagesos, a Lleida (província), n’aprenien copiant dels pares i de familiars des que eren ben petits. No sé res més.
Les dones, a ciutat, anaven a mercat a vendre” (Anna Babra), “En aquella època, l’analfabetisme era molt elevat i, entre els pagesos, gairebé total” (Xec Riudavets Cavaller), “No” (Lurdes Gaspar), “A casa, no. Els avis venien del camp, instal·lats a la ciutat” (Maria Dolors Sala Torras), “No recordo res” (Àngels Santacana Corcoy), “Ma marona, Lluís, va néixer el dia dels Reis d’Orient de l’any 1923; i son pare i també sa mare (tot i més, son pare, qui era de Tavertet, vila de les Guilleries, pantà de Sau). Ell li va ensenyar molt de pagès. Ma mare en sabia.
A més, per necessitat, li va tocar fer de minyoneta des que era petita i ja en sabia anar a cercar el que li demanaven de l’hort. Ma mare, fins i tot, sabia cuidar les gallines, els conills i, a dotze anys (guerra civil), va servir a cal veterinari de Vic. En cal manescal, hi tenien cavalls i ella els cuidava cada dia. L’estimaven molt.
I t’explico una cosa docent que allí es va viure. El manescal i sa esposa van tenir una nena; ella ja hi servia, però, de tothom (germanes i germà). La nena només volia anar i estar-se al costat de la Conxita (ma mare) i ma marona em va explicar que tenien un lloc on estaven els cavalls i, fora, al camp, tenien un cavall negre que passejava, i que elles estaven juntes: la nena, asseguda; i ma mare, al costat seu.
Aleshores, no sé si ella sabia com, li va donar per anar-se’n al costat de la porta i, al moment, el cavall va picar la cara de la nena. Ma mare va fer un crit d’espant i van trobar desmaiada la noieta a terra. El pare va intentar salvar la xiqueta quirúrgicament, però no va poder fer que sobrevisqués. Ma mare donava pastanagues als cavalls del Parc de la Ciutadella, els que porten els guàrdies” (Ramona Ibarra), “El meu pare era llaurador i netejava els budells de la plaça de bous.
Després, ja es va fer constructor. Però el cervell de la construcció era la meva mare” (Josefina Moya Martínez), “No” (Angelina Santacana Casals), “Conec molt la vida dels pagesos de la capital de la Selva, Santa Coloma de Farners. La vila era a un clot, on és encara. Ficada endins de la Vall de Vallors. (…) Vaig conèixer la pagesia dels voltants dels seixanta. Purs masovers maltractats. Encara hi havia els senyors dels masos i els petits pagesos que en depenien, endins d’unes masies de pessebre. Els homes anaven ‘a bosc’. A talar arbres, branques, a fer carbó, etc.. Dormien on podien. Vaig trobar-los en una caseta que encara veig. Dormien a la pallissa.
Bé. Tot ha fugit. Les masoveries, quasi totes, enderrocades. Els amos de les masies solen tenir cases al poble. O no. Encara molts viuen als fantàstics masos…” (Assumpta Cantalozella), “No és que ho comentessin. Com a antics pagesos que eren, ho veia cada dia. La meva àvia sabia el temps que faria, si s’havia d’avançar la sega (pel que fos), les herbes remeieres (totes i més), les oracions per a guarir els mals físics i els d’esperit,… ¡Quina pena que va morir quan jo tenia només deu anys! M’hagués agradat que m’hagués explicat moltes coses” (Àngel Blanch Picanyol), “No: els meus avis havien tingut mestres particulars i eren pagats i tractats com els metges, amb molt respecte i, amb els anys, romania com una amistat” (Lydia Quera), “No t’ho sé dir” (Joan Prió Piñol).
Finalment, ma mare, el 10 de gener del 2026, per telèfon, em digué “Hi havia qui podia no saber llegir, ni escriure, ni les quatre regles, però hi havia qui portava els comptes amb els dits i venia. I ensenyaven sobre el camp.
Quant als masos, això, quan els amos es fan grans, han de viure per a això, per a continuar, que passe als fills o que, fins i tot, hi haja treballadors que donen vida a la terra”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Sexualitat matriarcal, refranys eròtics i dones que salven l’home
Una altra contarella plasmada en el llibre esmentat és “Cansalada i ous fregits lleven la vista als marits”, amb una típica narració en què una dona relativament jove, Maria, viu amb un ancià i es fa lo que ella vol, encara que la dona tenia un altre home. El major li diu:
“-Escolta: açò ja és molta xarrameca, molt de xarrar i molt de xarrar, però ací, de forment, ni un gra. Vejam quin dia…” (p. 128).
Passa que, com que Maria no volia i ell li proposava matar el marit, la dona ho comenta a un tercer home, qui li diu de fer passar fam al gran: així, “es mor, se’n va al clot i s’ha acabat el cafetí.
-Bo. Doncs, provarem, mira. Vejam què passa” (p. 129).
Així, es reflecteix el pactisme: lo que es farà, resulta d’un acord entre home i dona. Quan ja havien passat uns dies, Maria agafa la mantellina i “se’n va cap a l’església.
La dona hi entra, se’n va cap davant de l’altar de Sant Antoni i el vellet s’amaga darrere de l’altar i diu en veu baixeta:
-La dona, veges tu, ara s’ha tornat beata. Amb lo jove que és, ara es torna beata,… ¡la meua dona!
(…) -¡Ai, pare Sant Antoni!” (p. 129) diu la muller i li demana que el seu segon marit (l’ancià), encara que no es muira, es torne cec. “I aquell vell, que ho sentia de darrere del confessionari estant, comença:
-Cansalada i ous fregits lleven la vista als marits” (p. 130). Sobre aquesta frase, la qual figura en el DCVB com a refrany de la ciutat de València, la posa amb el significat que “les dones enganyen llurs marits donant-los bon menjar”. Ara bé, la cansalada és carn i, per exemple, la Bíblia l’associa a lo tel·lúric i, al meu coneixement, és en nexe amb la dona i amb la natura; en canvi, els ous ho fan amb els hòmens. Per consegüent, la dita es tractaria d’una crítica als marits que es deixen seduir (o portar) per les dones, tot i que aquest fragment del relat en fa una defensa, si més no, partint de lo feminal.
En acabant, Maria, després de considerar-ho un miracle, “mamprén i se’n va al mercat, compra una dotzena d’ous, unes tallades de cansalada i arriba el marit i li plantifica al seu home la cansalada i els ous fregits” (p. 130), menjar que repetirà més dies i, a banda, Maria veia que el sant complia: el marit, a poc a poc, passava a ser cec.
Així, la dona fa que el marit tinga aliments (i que se salve, en part, gràcies al paper de Sant Antoni). Nogensmenys, ella va al metge, amb intenció de protegir el marit i la narració s’introdueix en un passatge eròtic: “Maria entra amb l’home en casa i aquell, com que era cec, assegut en una cadira, en principi, no veia res. És clar que ell va veure que hi entrava el metge: cap amunt, cap amunt, cap amunt i que s’enfilava a l’escala i se n’anava cap amunt.
I, a cinc o deu minuts, el major comença a sentir per dalt un soroll i l’home agafa un garrot i diu:
-Ai, Maria! Què passa?, què passa? Què passa per allí?
-Res, res, res! No et preocupes, que faig el llit” (p. 131)… amb el metge, això és, una relació dels dos en el llit.
Tot seguit, el provecte li diu “ara t’ajude, jo, amb el garrot” (p. 131), mot que té dos significats: el bastó per a caminar i, igualment, el penis.
Finalment, l’ancià “descarrega una varada a la dona i, més encara, al metge, qui se’n va corrent corrent” (p. 131). Aleshores, la dona li fa la qüestió si ell no era cec i l’home li indica que, “quan tornes a l’església, dius, de la meua part, a Sant Antoni, que ni la cansalada, ni els ous fregits lleven la vista als marits” (p. 131). En altres paraules, el personatge masculí desaprova les relacions extramatrimonials, l’engany i, ben mirat, pensem que podria representar una part dels majors de l’època del narrador: la primera dècada del segle XXI, encara que sabem que és una contalla transmesa per sa àvia paterna.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Marits que es refeien amb dones
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre marits que es refeien amb dones, del punt de vista psicològic? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 9 de gener del 2026 ens comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “La meva mare no m’ho va comentar, però he sentit sobre alguna parella i ‘Van ser molt feliços’. Això, sí!!!” (Roser Canals Costa), “No tenc present que en parlassin mai” (Xec Riudavets Cavaller), “Alguna vegada, sí. Tenim una amiga que s’ho feia amb un veí” (Àngels Sanas Corcoy), “Bé, tots, en algun moment, reconfortem un amic, un familiar o un desconegut. En tot temps, és bo i et sents millor. Jo sóc de pagès i sempre he mamat que fer el bé a tota persona en un moment donat és una valor afegida al teu tarannà i prou” (Lydia Quera), “A casa, tots eren peixaters, gent de llotja i de mercat… Tothom sabia el que passava entre els homes més eixelebrats i les dones més vistoses…
A final dels anys quaranta i fins a la darreria dels cinquanta, a casa, sentia parlar -els dissabte, en què es reunien tots- de dones casades que anaven amb camàlics guapos… i d’homes casats que sortien a cardar amb dependentes jovenetes…
Cada dissabte, de reunió, per a passar la comptabilitat del peix comprat i venut… La conversa de les dones derivava cap el tema de les infidelitats de la gent del mercat central (darrere la Ciutadella de Barcelona) i la del mercat local de Sant Andreu de Palomar, barri de Barcelona…
En aquella època, acabada la guerra i treballant tothom en l’àmbit del comerç del peix, de la cardamenta general, se’n coneixien els protagonistes… i qui cardava amb qui i com havia acabat la cosa i les bronques entre marits i les esgarrapades entre dones…” (Joan Marrugat), “Sempre hi ha hagut picaflors, però fet d’amagat. I amb dones conegudes. També hi havia prostíbuls” (Maria Dolores Sala Torras), “No. Abans, les vides privades eren molt privades; i més, amb els nens i amb els joves” (Fina Pujolras), “Era massa petit i aquest tema no el parlàvem… Segurament, amb la gent gran, sí!” (Daniel Gros), “No. En el meu cas, mai” (Angelina Santacana Casals), “No. Però això no vol dir que no n’hi haguessin” (Anna Babra), a qui responguí “Així és. Una cosa no exclou l’altra”, “Home: parlar directament, no, però, a casa, hi havia una dita…: ‘Val més dona que diners i home que hisenda'” (Josep Ferrer Ferrer), “La iaia sempre deia el mateix: ‘Un poll reviscolat’. A la vila, quan un home es casava amb una filla prou rica. Però també ho feia servir amb dones” (Montserrat Cortadella), “Tenia una àvia que deia que, a cinc minuts de casa seva, no hi ha cap home casat. Era molt irònica” (Rosa Canela).
En Twitter, el 10 de gener del 2026 posaren “Noooo” (Conxita 001).
Finalment, ma mare, el 9 de gener del 2026, per telèfon, em digué “En el mercat, sempre hi havia més gent de més vida, més realista, on podria haver-hi més xafarderia, una cultura menys seriosa. En canvi, en un comerç com una botiga, era diferent, no com en una parada de mercat”.
Indicarem que, en haver rebut els primers missatges en què el tema lligava amb lo eròtic i amb lo sexual, més que amb lo psicològic (que així era un passatge de la rondalla “Lo Mariner de Santa Pau”, plasmada per Jacint Verdaguer, de què havíem tret la qüestió), decidírem afegir “del punt de vista psicològic”, puix que provenia d’un marit que reviscolava en companyia de la dona i dels fills: “al costat de sa esposa i entremig de sos fills, es refarà de forces i de sort i comprarà un altre vaixell”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Sexualitat matriarcal, simbolisme i dones amb molta espenta
Més avant, la dona va fer un barret de llana per a quan tornàs el marit i, quan ell ho féu, totes les veïnes actuaven decidides a dir-ho a l’home. Ella comenta al seu marit:
“-Mira. Lo primer de tot: m’he barallat amb totes les veïnes.
Ell li demana:
-I això, per què?
-Perquè t’han fet un barret i totes diuen que és xiquet i jo dic que és bo. (…) Així que, demà, de matí, en eixir a la porta, vas amb el barret, te’l traus, que vegen que et ve bo” (pp. 125-126). Sobre aquest passatge, consta de molt de vocabulari eròtic: el barret (la pell que cobreix la banda més llarga del penis, el prepuci), que ell ha estat pare (un xiquet), que ella aprova les relacions extramatrimonials amb les dones que estaven allí (és bo) i que ell mostrarà el penis (el barret) amb el consentiment de la muller.
Agregarem que ell segueix lo que li indica la dona i, per això, “L’endemà, de matí, totes les veïnes hi estaven per a dir a l’home lo que havien de dir. I ell ix allí amb el barret i els diu:
-Entrarà! Eixirà! Les voltes que voldrà! I, a ningú, li importarà! Entrarà! Eixirà! Les voltes que voldrà! I, a ningú, li importarà!
I elles diuen:
-Sí? Doncs, amb les banyes que tens, vejam lo que faràs amb elles” (p. 126).
I, com que, altra vegada, ell els comenta que entrarà i que eixirà sempre que vullga, elles ja no li afegiren més i ell féu un bon paper en línia amb lo que li havia dit la dona.
Una altra rondalla que figura en l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i en diferents fonts, és “El que va anar a la Ribera”, coneguda.
Hi havia un matrimoni amb un home que se n’anà a la Ribera a la sega de l’arròs, deixà la dona en la vila i, sis mesos després, a més que ell no havia escrit a la muller, ni li havia enviat diners, ni res del món, li estén una lletra:
“-Estimada esposa,
sabràs que estic en Algemesí
cascant-me bones paellades d’arròs
i fotent-me bones botelles de vi.
I li respon la dona:
–Amic Vicento Baralla,
este animal no menja palla
i, si vós no veniu,
un altre ficarà brossa en el niu” (p. 127).
Una altra contarella plasmada en el llibre esmentat és “Cansalada i ous fregits lleven la vista als marits”, amb una típica narració en què una dona relativament jove viu amb un ancià i es fa lo que ella vol, encara que la dona tenia un altre home. El major li diu:
“-Escolta: açò ja és molta xarrameca, molt de xarrar i molt de xarrar, però ací, de forment, ni un gra. Vejam quin dia…” (p. 128).
Passa que, com que ella no volia i ell li proposava matar el marit, la dona ho comenta a un tercer home, qui li diu de fer passar fam al gran: així, “es mor, se’n va al clot i s’ha acabat el cafetí.
-Bo. Doncs, provarem, mira. Vejam què passa” (p. 129).
Així, es reflecteix el pactisme: lo que es farà, resulta d’un acord entre home i dona.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal, dones ben considerades i que salven
Tot seguit, la dona clava Quico dins del cabàs i ella, amb la cama, aguanta la corda i rep el marit (p. 123), li parla i ell segueix les directrius de la muller. Altrament, en diferents passatges, el sagristà també fa lo que ella ordena fins que, al capdavall, la corda cau amb Quico (amb calçotets i agenollat), qui diu al marit “mira, perdona’m. Vols que rese?
I aquell li respon: (…)
-Corre, corre, ix cap al carrer! Ix cap al carrer! -i se’n va anar cap al carrer.
En acabant, el marit ix al carrer i diu al sagristà:
-La meua dona és més bona que el pa! Aneu vosté a tocar-vos totes, lo que vullgueu, però jo no vos he de fer cas! Per a què xarreu d’ella?
Llavors, el marit encara va donar la raó a la dona.
Veges per a què en xarren que el sagristà va a veure-la totes les nits! I el sagristà ha vingut i s’ha agenollat a fer resos!’” (p. 124).
Per consegüent, el marit es posa de part de la muller, la defensa, se l’estima i, com a mostra, el sagristà depén de la dona.
Una altra contarella, “L’os”, de temes pareguts i recopilada en l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, apareix amb detalls en què capim el matriarcalisme: “Puix estò era una dona que tenia un amant, a qui va fer una contrasenya que, quan vinguera i el marit estava en casa, ella li deixava un os en la finestra perquè no tocara i perquè no podia entrar-hi” (p. 124). Així, la dona és qui marca el compàs, qui dicta què haurà de fer ell.
Passa que un dia se li oblidà posar-hi l’os i l’amant diu:
“-Doncs, bé: hi entre -i va tocar.
Llavors, el marit diu a la dona:
-Allí fora toquen.
Ella li respon:
-Oi. Això segur que és una ànima en pena!
Aleshores, l’home diu a la muller:
-No em digues!
La dona diu al marit:
-Ara veuràs que prompte ho arregle! -i es va posar a la porta i diu a l’amant:
‘Ànima que estàs en pena,
vés a casa i pren repòs,
que està el meu marit en casa
i me s’ha oblidat de posar l’os!’.
I l’amant se n’anà”.
És per això que l’amant representa la tristor de la vida (mentres que la muller està amb el marit), que la dona fa el paper de jutgessa i, finalment, ell respecta les indicacions femenines.
Una altra rondalla que hem trobat en diferents fonts, i que recull el llibre del folklorista tarbener, és “El barret”. Així, un home se’n va a segar a l’Aragó i la dona “es va fer un estimat. Llavors, les veïnes deien:
-El xicon… Pobret: l’home, per allí, fet un negre segant (…); i ella, aquí, fent la gossa. En venir, li ho hem de dir tot! En venir ell, li ho diem tot!” (p. 125).
Més avant, la dona va fer un barret de llana per a quan tornàs el marit i, quan ell ho féu, les veïnes, totes decidides a dir-ho a l’home (pp. 125-126).
Ben mirat, la muller, lo primer que fa és comentar-ho a l’home, qui, finalment, fa lo que li diu la dona.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal, dones amb molta espenta, deixondides i maternitat
Una altra contalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, és “Sa dona que ho donava tot”.
Un home se n’havia anat a França i un altre li diu un dia:
“-Ah!, recollons! Xe, tu, per ací, i sa teua dona ho dóna tot per allà!” (p.121).
Llavors, el marit li demana i el segon li afig que “és una poca vergonya lo que [ ella] fa.
El marit se’n ve, agafa i demana permís i se’n ve a sa dona i li diu:
-Vinc a veure.
I, quan torna cap a França, comenta:
-Ah!, recollons! Déieu que ho donava tot i resulta que en tenia més que quan me la vaig deixar” (p. 121). Lo que tenia més eren més relacions amb altres hòmens.
Un poc després, el recopilador plasma una narració en què apareix el tema de la maternitat i el de la sexualitat: “Es qui estava a França”. Així, hi havia un home que, de dos anys arrere ençà, estava en França “i sa dona estava ací i el va enviar a cridar perquè estava a punt de tindre un xiquet i que ell vinguera, almenys, as bateig i a apuntar-se com a pare des xiquet.
Aleshores, el marit va anar a veure s’amo i li diu ‘La meua dona resulta que tindrà una criatura (un xiquet) i he d’anar’” (p. 122). Altra vegada, la dona reporta l’home i, a més, ell fa lo que li indica la muller.
A continuació, l’amo li respon: “Xe!, però seràs ruc! Dos anys que estàs ací i ara la dona és prenyada ¿i tu te’n vols fer càrrec?
I el marit li afig:
-Que no és la dona meua? Si és la dona meua, el xiquet és meu” (p. 122). Així, hi ha un empelt entre el marit i la muller i ell torna a fer lo que ella li ha escrit.
Una altra rondalla eròtica que hi ha en l’obra esmentada és “El sagristà”. Hi havia un sagristà, qui nomia Quico, que “anava a veure una dona totes les nits i aquella dona, Maria, li feia un pollastre rossadet i el marit se n’anava a pescar. Una nit van dir al marit:
-La nit que tu te’n vas a pescar, Quico va a veure Maria i Maria li fa un pollastre torradet!” (p. 122).
Com podem veure, el passatge esdevé de nit, un moment del dia vinculat amb lo femení, i ella empunya les regnes.
En acabant, copsem que el marit “Se’n torna de la mar i toca la porta. I la dona feia al sagristà:
-Aaaai! Això és el meu home, que ha tornat! I ara, ¿a on t’amague? (…) Mira!
Com tenia una agrunsadora, posava un cabàs de palma i el xiquet (que en tenien un que era xicotet), posava el xiquet dins el cabàs i l’agrunsava. A més, diu al sagristà:
-Doncs mira: tu estaràs allí, en el cabàs, i jo pessigaré el xiquet perquè plore i faré ‘Diguiling-dang!’ perquè el nen no plore” (p. 123).
Tot seguit, la dona clava Quico dins del cabàs i ella, amb la cama, aguantava la corda i rep al marit (p. 123), li parla i ell segueix les directrius de la muller.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal, plaer eròtic, maternitat i dones resolutives
Prosseguint amb el llibre “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, en el relat “Sa xica de Bolulla”, hi ha detalls que lliguen amb la maternitat i, a més, uns que ho fan amb la sexualitat autòctona: “La Maria Pepa es casa i, molt prompte, ja tenien una cotxada de xicons i sa mare li diu:
-Maria Pepa (…). Vejam. Tu, quan et gites amb Pep, ¿et poses dalt o baix? Perquè la mare, això, t’ho ha de contar.
La filla li respon:
-Ai, mare! ¿Tu no saps que els hòmens tenen un poal que igual trauen l’aigua cap per amunt que cap per avall?
Diu:
-No, dona. La mare t’ho diu: que Pep es pose davall i tu et poses damunt. I, quan tu veus que, a Pep, se li enteranyinen els ulls,… ¡tu fuges!
Llavors, li comenta la filla:
-Ai, mare! Quan, a Pep, se li enteranyinen els ulls, jo reste cegueta” (p. 118).
Així, comença amb el tema de la fertilitat (el qual sol anar unit a bona avinença entre els personatges i en l’ambient); després, passa al diàleg entre la mare i la filla, en temes sobre sexualitat, un fet que també hem trobat en cançons de l’obra “Sexe i cultura a Mallorca”, de Gabriel Janer Manila. Al capdavall, la xica li trau el plaer eròtic de la parella (el fadrí i ella).
En la rondalla “La llaçada negra”, arreplegada pel folklorista de Tàrbena, un home no feia cas a la muller i ella ho comenta a una dona, qui li diu:
“-Tu posa’t alguna cosa aquí perquè ell s’adone o alguna altra cosa, perquè és que…
La muller agafa una llaçada negra i se la posa a la poma. Per la nit, l’home va, es giten i ella, de seguida, s’obri les cames i ell diu:
-Ai! Això, què és? Què és eixe llaç, eixe llaç negre?
Ella li respon:
-Doncs que duc dol al teu pardal, que te s’ha mort.
Se li havia mort el pardal perquè, com que no li deia res mai: ‘Doncs li duc dol al teu pardal: te s’ha mort’ (una bona llaçada negra)” (p. 119).
Primerament, la resolució inicial del tema sexual es desenvolupa entre dues dones; en acabant, la muller es compra un llaç (símbol del lligam entre dues persones o més); en tercer lloc, figura el mot “poma”, molt present en cançons mallorquines, però no en altres indrets catalanoparlants; en quart lloc, com en alguns escrits que ens han exposat sobre relacions sexuals entre marit i muller (en què ell a penes participava de la brossa femenina, del niu…), la dona és la part activa i viva, mentres que el marit és la passiva (el penis és mort, fluix). Finalment, la muller és la banda abundant (“una bona llaçada”), com en algunes contarelles en què ho és lo feminal (per exemple, ella és més voluminosa que ell).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal, dones amb molta iniciativa i la menstruació
Una altra rondalla de l’esmentada obra, en què copsem signes matriarcals, és “L’as de bastos”, començant pel fet que la dona porta la iniciativa i que ella és qui determina què farà la parella. Així, dos novençans se’n van de viatge i, com que, “a s’hotel, els varen donar una cambra en què no hi havia un llitet de matrimoni, ell demana a la muller:
-Ara, què farem?
Ella li respon:
-Doncs mira: quan un tinga ganes, diu a s’altre ‘Jugue!’.
I s’altre diu:
-Bé.
Aleshores, es giten i sa dona (sa xica), de seguida, diu:
-Jugue!
S’altre se’n va anar cap allà a cercar-la. I, as poc de temps, sa dona torna:
-Jugue!
S’home se’n va a cercar-la. I, així, tres o quatre voltes. Al final, ella torna a dir:
-Jugue!
I ell ja estava cansat, ja no podia més i diu:
-Passe!
I sa dona diu as marit:
-Com que passes? ¿Tens l’as de bastos i passes?”(pp. 115-116).
Com podem veure, no solament ell apareix com el més feble i la dona és qui porta la batuta: ella, simbòlicament, ho manifesta en la partida (com es diu, popularment, porta el joc, ací, àdhuc, amb el seny eròtic). Més encara: la muller el convida a jugar, com si fos durant un joc de cartes, i ell la segueix.
Altrament, hi ha uns mots amb dos significats: “as de bastos” (el penis i, ben mirat, la força; a diferència, com ara, de l’as d’espases, que representaria la valentia, l’esperit guerrer). Afegirem que, com a nota, el recopilador de contarelles diu que “l’informant [, de Tàrbena,] aprengué el conte devers 1970 a Cotes (Ribera Alta) de Joaquín Martínez Such, natural de Castelló (Ribera Alta)”.
En la narració següent, “Sa piula” (pp. 116-117), hi ha alguns fets interessants: 1) la xica que decideix la seua sexualitat, 2) la dona que té la regla i 3) com havia estat la formació sexual del marit i la de la muller. Així, el transmissor indica que “això es contava molt en aquella època. I eren uns novençans que poc sabien sobre què havien de fer o deixar de fer. No eren aconsellats per res.
Es casen i, la primera nit, l’home, que és el que és més fogós, (…) i la xica, que portava una camisa de dormir fins allà baix als peus, llargota. I ell li tirava mà i ella no volia:
-Ai, per l’amor de Déu! Ai, no! Açò és pecat! Ai, pare Sant Antoni!
-Xe!” (p. 116).
En un passatge posterior, ell recorre al cresol (terme associat al penis), veu sang i se’n va al manescal, qui, ja davant la dona, diu a la novençana:
“-Hala! Obri les cames. Vejam.
No en gosava.
-Obri les cames, vejam què passa!
Obri les cames i s’acosta amb el cresol i resulta que li havia vingut el període, li havia vingut la regla i l’home es pensava que li havia rebentada. I deien l’expressió ‘Sa piula s’ha rebentat’” (pp. 116-117).
Sobre el mot “piula”, direm 1) que, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, figura com a “Membre viril”, mentres que, 2) en el DCVB, l’explica com “Aplec rodonenc de cabells que les dones duien damunt les orelles” i 3) que els cabells també tenen un caire sexual: la xica adolescent que ja ha tingut la primera regla.
Seria interessant saber l’ambient en què es desenvolupà el narrador i, igualment, el dels dos novençans, puix que, a vegades, ens hem trobat amb persones que explicaven la sexualitat mitjançant el simbolisme (no a través de lo que podríem considerar procedent de la ciència), com també amb el gran encert amb què les boiximanes de l’Amazònia planifiquen i preparen els embarassos (com escriu l’antropòloga basca Mª Carmen Basterretxea en el seu llibre “Europa indígena matrilineal: los vascos”, pp. 42-43, publicat en el 2022), i que, per a mi, una cosa no exclou l’altra i, fins i tot, és preferible la cosmovisió matriarcalista, pel seu contacte amb la realitat.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal, dones jóvens, amb iniciativa i amb molta espenta
Prosseguint amb el llibre del folklorista de Tàrbena, una altra narració eròtica en què es plasma el matriarcalisme és “El matrimoni jove”. “Un matrimoni de poc de temps van al metge, qui revisa la dona (i era una dona d’eixes fortes, ¡fortes!). I el metge diu a la dona:
-Puge’s damunt de la llitereta.
Hi puja i el metge diu al marit:
-Vosté veja lo que faré.
Puja el metge damunt de la llitera, pega un esclafit a la dona, ¡però de quinze! I el metge comenta al marit:
-La seua dona… La seua dona necessita tres passades d’estes tots els dies.
Llavors, el marit, tot satisfet, li diu:
-Bé. Vejam si ens entenem, doctor. ¿Ha de vindre vosté a casa o jo li l’he de portar?” (p. 111).
Per tant, per una banda, el text és ple de vocabulari del ram esmentat, en nexe amb les expressions “ficar-se al llit”, “pujar damunt del llit” (ambdues, amb el significat de tenir relacions sexuals un home i una dona), “pegar un esclafit”, “esclafit” (mot que podríem empiular amb les galtes del cul, per semblança amb les de la cara), “pegar una” (copular) i “passada” (cada una de les vegades que el llaurador solca la terra acompanyat de l’animal de càrrega, com ara, del bou castrat, o bé amb l’arada).
Cal dir que hi ha vocabulari amb dues interpretacions: 1) “pegar un esclafit” és emprada per a quan u pega una galtada ben forta a un altre; i 2), quant a “passada”, té una definició semblant, àdhuc, amb la de “palissa” (en el seny real i en el figurat, per exemple, en una competició esportiva, una de les dues parts ha guanyat per molta diferència a l’altra).
En qualsevol cas, el metge aprofita la presència de la dona i, mentrestant, ell i la jove representen la part forta; en canvi, el marit veu que la dona és vigorosa sexualment, però ell es mostra indecís.
Una altra rondalla recopilada en “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, i pareguda a una que ha estat recollida en altres indrets, és “El mig almud”. Es tracta d’un matrimoni amb mala avinença, tot i haver-se casat un poc abans: “En eixa vila, hi havia costum de deixar una barcella als novençans (…). Però es comencen a discutir. (…) I es posen els dos, allí, sense parlar. Era un hostal gros i va un arrier i diu:
-¿Podríem sojornar ací?” (pp. 113-114).
En altres fonts, entren uns lladres en la casa; ací, un arrier ho fa en l’hostal. El traginer i els seus acompanyants es mengen el sopar, es lleven de matí i, com que els amos no els diuen quant han de pagar per l’estada, se’n van sense afluixar ni un clau.
“En això, hi aplega la mare del novençà a veure com havien passat la nit” (p. 114).
Passa que, com que ella demana als dos i no li diuen res, la mare, que “era molt devota de Sant Roc, li diu:
-Sant Roc beneït: et promet que et done les castanyes del meu fill -ell tenia unes castanyoles que li encisaven molt tocar-les-. ¡Et promet les castanyes del meu fill, si li tornes la paraula!
Un poc després, la dona escolta la resposta i diu:
-Això sí que no!
I el fill diu:
-Torna’m mig almud!” (p. 114).
Per consegüent, la dona enllaça la terra amb el representant celestial (el sant), trau el mot “castanyes” (instrument musical i, ben mirat, els testicles) com també el gaudi de la sexualitat (per part del fill) i, arran de la seua espenta, el novençà actua. Altrament, aquesta dona és molt arriscada i salva l’home (ell torna a parlar).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.