Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
El sentiment de pertinença a la terra, la mare i la figura del mariner
El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “El mar fa l’ullet a la finestra”, de Joan Sala Vila (1929).
Continuant amb aquest sentiment, en aquesta obra publicada en novembre del 2018, un poc més d’un any després de la declaració en el Parlament de Catalunya del naixement d’un nou Estat independent, Catalunya, el plasma en el poema “Finestra espia” (pp. 9-10).
Aquest espia representaria el govern espanyol (començant pel primer ministre) i els qui hi estan de part seua i, per consegüent, defensor d’una cultura de conquistador i de pastor i patriarcal, però no, com ara, de la marinera i de la comercial, oberta al diàleg i a la paciència: “no entén les lletres del llibre mariner” (p. 9).
Quan passa a la plana 10, exposa que
“Estols de peixos grocs i vermells
dibuixen sobre les ones la senyera catalana.
(…) La veu d’un pescador,
amb suport de la música del mar i del vent
canta
‘dolça Catalunya, pàtria del meu cor,
qui de tu s’allunya d’enyorança és mort’.
La gavina emprèn el vol onejant la bandera”.
Així, no sols trau uns versos sobre la pàtria, escrits per Jacint Verdaguer, u dels impulsors de la Renaixença catalana en el segle XIX, sinó que, en línia amb la filosofia del poeta de Granollers, defén la llibertat dels Pobles i el dret de determinar el futur de tots ells.
Una altra composició de la mateixa corda (àdhuc, simbòlicament) és “Estel que busca l’horitzó” (p. 17), la qual connecta amb l’esperit de pau del matriarcalisme i a què estem convidats tots i tots els Pobles:
“Blanca és l’estela
dibuixant del camí de la barca.
Exèrcits de peixos
són guardians de la llibertat del viatge.
Joves mariners remen valents,
l’horitzó fascina,
l’infinit amb el seu reclam
alena l’esperit d’independència”.
Per tant, vincula el desig d’independència amb la joventut (que els fills puguen fer un niu nou) i, igualment, amb trets matriarcalistes, motiu pel qual no escriu noms d’armes, sinó aïnes usuals en terres catalanes: els rems (la mare té molt a veure amb lo aquàtic, de la mateixa manera que la dona embarassada) i, a banda, afig que aquests mariners trauen la seua força (el deleix de què parla):
“es deleixen pels moviments marins de l’amor.
(…) Remers de la barca pescadora”.
Per tant, el poeta de Granollers es decanta per un moviment que enllaça lo matriarcalista (la dona que toca la terra i que, a més, ve representada, igualment, per l’aigua) amb lo que podríem dir els fills de la terra, això és, de la mare. És més: per mitjà de la barca, captem el sentit solidari i d’equip, tan presents en els Pobles matriarcals, una unió acompanyada de la idea d’aportació (pagar la contribució) i no de les imposicions perquè sí (els “impuestos” de la legislació espanyola).
No debades, en el poema “Un vaixell fantasma” (p. 18), en què una destral de foc està en nexe amb el govern espanyol i amb els seus aliats, exposa uns personatges presents en l’imaginari català: els follets. De fet, diu que,
“del fons marí emergeix
un follet amb galons de capità” (p. 18)
i, de pas, empiula el naixement del nen (ací, el follet), amb el lideratge (el capità), qui, a més, compta amb bona reputació (les condecoracions).
Afegirem que aquesta aigua, en l’obra “El mar fa l’ullet a la finestra”, figura molt, possiblement, perquè la situació política ha fet que Joan Sala Vila no estiga indiferent al Poble (ho podria representar mitjançant el predomini del cel i del vent) i, per això, en la composició “Ones que ploren” (p. 20), escriu
“L’aigua del mar que acarona la platja
estima la sorra,
l’abraça com a germana”.
Per consegüent, unint lo aquàtic (lo mariner) i lo terrenal (lo pagès figura molt en la tradició catalana vernacla), hi ha germanor entre bona part de la població i, de rebot, es reflecteixen dos elements femenins.
Finalment, el 28 d’octubre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929) ens envià un correu electrònic sobre aquests poemes:
“Moltes gràcies, Lluís. Bona tarda,
És ben sabut que els nostres avantpassats ja ho deien: que, fins i tot, els peixos portaven la bandera catalana.
M’agraden i em fan reviure la història, aquests records escrits.
Una forta abraçada.
País i Història!!!!”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra i l’aportació i el realisme del poeta
El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Estones amb el meu silenci”, de Joan Sala Vila (1929).
En relació amb aquest tema, podríem dir que el reflecteix de dues maneres: per mitjà del simbolisme (prou) i de Catalunya. Això sí: predominant lo que se sol considerar femení i acollint, igualment, el passat que ha portat al present d’on han eixit les fulles (i els fruits) i tot. Així, en “Bons consells…” (p. 42), recorre als ancestres i a lo tel·lúric:
“Fulles i rames joguines del vent
confien en l’arbre que arrela terra endins.
Terra i vent senten i escampen músiques i lletres
i l’ocell és feliç amb els consells del seu arbre”.
És a dir, un territori on els xiquets i els jóvens (el primer vers) poden volar i desenvolupar la seua creativitat (com el catxirulo, o siga, el nen, el dia de Pasqua) i, alhora, s’obrin als vells i als pares (l’arbre, la família, els avantpassats), amb qui comparteixen estones que els permet respondre millor als altres i en la vida.
En la composició “Tots els bons dies…” (p. 44), el poeta de Granollers exposa que
“La meva finestra
tots els matins em desitja un bon dia”,
detall que el 27 d’octubre del 2024 ens féu pensar en la possibilitat que aquestes paraules inicials tinguessen a veure amb sa mare (i, si no, amb la mare que obri la finestra al fill).
En acabant, afig trets que enllacen amb altres persones que hem inclòs en el tema de la poesia matriarcal: 1) acullen (i engeguen) tant la part activa com la passiva i 2) ho fan en associació amb lo matriarcalista. Com a exemple, captem que, en aquest poema, abunda més text relatiu a la tardor i a l’hivern, i no tant a la joventut (l’estiu):
“Dia de sol, per fer del caliu del foc
defensa de la llibertat;
dia de fred, per salvaguardar amb fermesa
l’esperança d’un futur millor;
dies de pluja, per saonar la terra
pàtria del meu país independent,
dia de neu, per creure en la transparència
de la voluntat de la gent”.
A continuació, ens obri a la bellesa naturalista i a la creativitat, però sense recórrer a la violència (com en els Pobles matriarcals, maternalistes):
“Dia d’estiu, per la llum del sol
il·lustradora d’il·lusions i creadora d’obres d’art de la
vida;
dia de tardor, per la bellesa dels paisatges muntanyencs
pintura de l’esperit dels pobles;
(…) dia de primavera, per la bellesa dels jardins de la història
dels pobles lliures amb horitzons més enllà de les estrelles” .
I, per tant, ha inclòs tots els escalons de la història, de la vida i de les etapes de l’any… i ho ha fet en nexe amb lo vernacle, això és, en què els Pobles van més enllà d’aplegar al cim (els estels).
Prosseguint amb el llibre “Estones amb el meu silenci” i amb el sentiment de pertinença esmentat, en la composició “M’agradaria ser música” (p. 59), copsem la seua esperança i el seu interés per la societat catalana en què viu:
“És trist passejar per camps sense flors,
el seu silenci el trenquen ulls sense llàgrimes
per què la terra és erma i l’ànima feta bocins”.
Això explica el seu rebuig a la indiferència i la seua disposició a aportar, de manera pacient i amb bona empatia (com una pluja que fa saó), esper a Catalunya:
“M’agradaria ser música, pluja dels amics de la terra,
jardiner dels cors erms sense llàgrimes als ulls (…)
aquella pluja que saona el jardí del cor dels humans”.
Afegirem que, en línia amb les meues vivències amb ancians que, abans de la guerra de 1936, tenien deu anys o més, copsem molts punts en comú amb el missatge d’aquests versos: viuen i responen sense necessitat d’assistir a manifestacions, ni a actes reinvindicatius i oportunistes de cara al demà.
Per exemple, aquestes persones, amb fer costat, amb escoltar o bé, simplement, amb estar obertes a gent de totes les edats (i no per a criticar-les), participen en el present. Igualment, el seu parlar i el temps compartit amb ells, molt sovint, era com la pluja fina de moltes línies de poesia vernacla i matriarcalista en llengua catalana: com estar amb la mare o, millor encara, en terres on la filosofia aborígen de vida és el matriarcalisme (sia en altres continents, sia en la península ibèrica, sia en altres Estats europeus).
En eixe sentit, en el poema “Un camí de llibertat” (pp. 77-78), en la mateixa obra,
“El cor de la terra
agermana pobles enemics
(…) Neix un poble, agosarat i valent.
Mil anys d’història a l’esquena
alimenten la seva identitat.
(…) Mans, veus i cors de Catalunya
modelen, canten, bateguen,
sota un cel blau, convivència.
Catalunya, art, música i amor,
filosofia poètica de la seva història”.
Finalment, adduirem que aquesta “convivència” és molt diferent de la noció castellana i patriarcal de “convivencia” (la qual, en castellà, atenent a discursos de primers ministres espanyols i de polítics castellanistes, siguen d’arrels castellanes o no), podem dir que equival a parlar d’estar tots en la mateixa barca, però 1) uns remant i 2), qui mana (amb una cosmovisió de conqueridor), fent com qui se’n va al bar o com el típic rei castellà que anava a bordells o es dedicava, més d’una vegada, a la cacera (en lloc de contribuir a la millora en la terra on viu, no necessàriament reduïda a lo econòmic, perquè també pot incloure la promoció de lo vernacle, començant per la llengua, ací, la catalana), detall que no es plasma en dones nascudes abans de 1920: un exemple n’és Felip IV de Castella i III d’Aragó.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Poesia matriarcal, naturalista i amb sentiment de pertinença a la terra
I, prosseguint amb lo tel·lúric, també ho enllaça amb la mare i, àdhuc, amb la Mare Terra. En eixe sentit, en el poema “Un anell d’amistat” (p. 65), en l’obra “Estones amb el meu silenci”, posa que
“La natura, vasos comunicants de relació,
és universal missatgera de sentiments,
el més còsmic, l’amor”.
Nogensmenys, Joan Sala Vila ho reflecteix molt en la composició “Sense deixar la muntanya” (pp. 68-69), en què captem la seua visió de la natura i bona part de la relativa a la vida, i apareixen la vesprada ja avançada (la maduresa) i la neu de l’hivern (la vellesa). De fet, comença amb un “M’agrada la muntanya i els seus boscos” i, més avant, escriu
“No massa lluny de l’espessa boscúria
aigües transparents i fredes conviden a emmirallar-s’hi.
(…) Ell
vol gaudir la visió neta de l’infinit en el fons del llac,
i la immensitat en la petitesa d’un vol rupestre.
Una roca convida l’excursionista a seure”
i l’home ho accepta. Per tant, en aquestes línies, no sols exposa lo que podríem dir la bellesa, sinó un enllaç entre el microcosmos (lo petit, el vol) i lo gran (representat per la dona, la qual predomina i es plasma en l’aigua, en el fons). És a dir, l’escriptor comenta que lo femení i la dona (que, ací, representen el matriarcalisme) predominen en la seua vida.
I més: en el darrer vers (el qual ens recorda passatges de rondalles), és ella, mitjançant la força de la roca, qui s’obri a l’home i qui, a banda, l’acull i li dóna forces, com tantes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.
Igualment, trau la serp (un animal relacionat amb la fecunditat) i ho fa junt amb l’aigua (un element matriarcalista): “enllaçats en rams d’aigua per serps”.
Afegirem que, en línia amb l’estil de vida de Joan Sala Vila, després, diu que l’excursionista es posa en contacte amb l’estimada: la convida a implicar-se en la terra (ací, en nexe amb el simbolisme aquàtic):
“corre, vine a la muntanya,
he escoltat la cançó d’amor mai escrita pels homes i dones.
Hem d’estimar-nos banyant els peus en les aigües de l’estany,
enviant petons a les aus de la muntanya
i preguntar als peixos si volen ser els nostres padrins
i a les serps d’aigua si et regalaran el ram”.
Com podem veure, figuren animals que, o bé viuen totalment en l’aigua (els peixos), o bé que toquen terra i llocs terrestres (com ara, els arbres), en aquest cas, representats per la serpent. I, com que qui tindrà la darrera paraula seran aquests animals femenins (i amb la filosofia de vida de l’escriptor, que no pel fet de ser-ho), aquest passatge és pregonament matriarcal.
Finalment, adduirem que, com en altres poetes (per exemple, Teresa Bertran Tolosa), l’arribada al cim empiula amb lo naturalista:
“Estimada,
he descobert a mil metres d’altitud
que el nostre amor és infinit,
com l’univers”.
Per consegüent, en el moment de la plenitud de la vida (la jovenesa), l’home ha assolit el punt més alt, però ho fa com el nen creatiu que està obert a la natura, als altres i a la vida i, per descomptat, amb sentiment de pertinença a la terra.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Les primeres dents que queien
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre les primeres dents que queien?
Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
En correus electrònics, el 26 d’octubre del 2024, ens escrigueren “Bon dia,
A casa, ens deien que era perquè havíem dit alguna mentida…
De gran, vaig saber que hi havia la tradició de posar les dents sota el coixí i que els angelets et canviaven la dent per un present petit…
Així ho hem fet amb les meves filles i néts” (Rosa Rovira)
Quant a missatges, el 26 d’octubre del 2024, ens comentaren “Bon dia, Lluís,
Lo típic: posar un present (sempre, sota el coixí), perquè l’Àngel de la Guarda passava a recollir i deixava el present. I l’endemà trobàvem un paquet de xiclets o una ximpleria així.
Jo he fet el mateix i les tinc guardades; fins i tot, de les dues gosses.
També em deien ‘Que has dit una mentida?'” (Montserrat Cortadella), “El que recordo és que, quan ens queia una dent, ens deien que, si la posàvem a sota del coixí, vindria una fada que la canviaria per una petita joguina o bé per una moneda. Que la fada col·leccionava totes les dentetes, però que havíem d’estar ben adormits” (Rosó Garcia Clotet). En resposta a aquestes paraules, plasmàrem a Rosó Garcia Clotet:
“— Havia pensat que aquesta qüestió podria portar a alguna rondalla o a una narració de la mateixa corda”. I ella ens va adduir “De fet, era una rondalla”.
Més avant, després de comentar-li “Si recordes la rondalla i el seu títol, podria ser interessant escriure’ls”, ens afegia unes paraules molt sucoses:
“— Pel que fa a la rondalla, no sempre era igual. A casa, les rondalles s’inventaven sobre la marxa, sobre el mateix tema.
Per exemple, les fades vivien a l’altra banda de l’arc de Sant Martí. Altres, en un preciós jardí de flors de molts colors.
Les fades es podien fer molt petites (o grans, si convenia).
Les dentetes servien per a decorar el palau formant bells dibuixos.
Podria formar una rondalla amb això, però… me la inventaria, com feien la mare i l’àvia.
En dir que les rondalles s’inventaven sobre el ‘mateix tema’, no em referia als relats en general, sinó en el tema dents i fades”.
A banda, ma mare (1943), per telèfon, el mateix dia, ens contà una anècdota en relació amb un nét seu (ací, Josep), qui havia agafat un batistot perquè no la trobava: “Jo escriguí una lletra: ‘Sóc testimoni [ de vista] que, a Josep, li ha caigut una denteta’, però que l’havíem perduda. Però jo era testimoni que l’havíem vista i l’havíem tinguda en la mà”.
Llavors, comentí a ma mare que, el fet que l’escrit fos d’un adult (ací, un “testimoni de vista”, com es diu en la tradició valenciana), donava més credibilitat als fets. I ella hi estava d’acord.
Finalment, direm que, en l’article “Ritos de paso en Allo”, de José Ramón Macua Azcona i publicat en el 2017 en “Cuadernos de Etnología y Etnografía de Navarra” (no. 91), podem llegir que, si el nen ensenyava la denteta als adults, li deien “Deixa-la baix del coixí, que Nostra Senyora t’hi posarà un caramel” (p. 338).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Avant les atxes.
Una forta abraçada.
Maternitat, infantesa i les figures de l’àvia i de la mare
Un altre poeta que hem triat per a aquest punt, i que ens va enviar de franc llibres seus, és Joan Sala Vila (1929), nascut en Hostalets de Balenyà (una població catalana de la comarca d’Osona) i resident en Granollers (el Vallès Oriental). Així, en “Estones amb el meu silenci” (del 2015), publicat per Témenos Edicions, no sols trau molts versos en relació amb la nit, amb la foscor, amb el jardí (simbòlicament), sinó que, a més, n’escriu que empiulen amb la infantesa. Així, en “Enyoro una flor…” (p. 17), posa que
“Els sentiments recorden tardes d’hivern
(…) vora la llar de foc a la casa dels avis,
de petit enyorava la mare”,
qui morí quan ell tenia cinc anys.
Igualment, afig que
“Una veu em convida a un passeig pel jardí
el jardí de la llar dels avis (…).
Alço els ulls i unes mans amigues
creuaven amb les meves una flor.
Les mans i els ulls de dos avis”
i, per tant, plasma trets que, no solament apareixen en les seues obres, sinó, per exemple, en Facebook o quan parla amb tu: un home de principis, dialogant (però no “buenrollista”), acollidor, obert a persones de totes les edats i a la vida.
Una altra composició en què exposa sobre els seus avis i, de pas, part de la seua infantesa, és “Enyoro la llar de foc” (p. 51), amb què comenta la seua voluntat de continuar amb la creativitat del nen i, això sí, tot i que l’escriptor tinga més de huitanta anys:
“Qui me’n pot ensenyar
a ser nen, no vull ser avi.
Seure a l’escó de la cuina,
escoltar la veu de l’àvia
i fer una torrada.
(…) l’àvia (…) em treia la torradora de les mans.
Era bo el pa torrat amb tomàquet i pernil”.
Sobre aquestes paraules, direm que, en el 2021 (un poc després de conéixer-lo), en haver llegit el seu llibre “Camins d’infantesa d’un nen de pagès” (publicat en el 2020), em digué que sa àvia havia fet el paper de mare,… com ací trau. El bon vincle entre padrina i nét es reflecteix en escriure que
“M’agradava esmorzar com l’avi,
però mai em deixà tastar la barreja de vi bo amb anís.
L’àvia, em deia,
un got d’aigua no et farà mal, i m’abraçava”,
o siga, en línia amb l’educació matriarcalista.
Al capdavall del poema, diu que ell, ara, fa torrades amb pa amb tomàquet i que “només són record d’un nen que avui és avi” (en el sentit biològic).
De fet, el dia que tractàrem aquesta composició, el 25 d’octubre del 2024, podem dir que moltíssims dies a l’any, el poeta Joan Sala Vila, no sols escriu en Facebook (per poc que siga) uns versos (seus o d’altri) o bé una petita reflexió, o bé unes paraules en nexe amb la seua visió del cristianisme: és un home encara creatiu, malgrat que té noranta-cinc anys, fins al punt que està obert a persones de totes les edats (això sí, amb eixe estil dialogant, pacífic i amb disposició a forjar ponts, com tantes persones que he conegut i que, quan començà la guerra de 1936-1939, ja tenien sis anys o més). I això, també, en alguns blogs que porta.
Enllaçant amb sa mare, hi ha el poema “On ets, mareta meva?” (p. 62):
“Mareta meva, quan em retrobi amb tu
vull ser nen altra vegada,
no sé com són els teus petons, vull saber-ho.
Perquè, allà on ets, entre les estrelles
les persones, oi que es fan petons?”
Quant als darrers dos versos, ens evocaren els moments en què el nen, al costat de la mareta o, més encara, de la padrina, diu que ell l’estima i que ella no morirà mai. La resposta de l’avia, sovint, és un somriure o una explicació didàctica. I, si no, alguna opció per a permetre que el xiquet s’esplaie i se senta en un ambient favorable.
No debades, a continuació, l’escriptor de Granollers addueix
“Mare, per a tu, encara sóc nen,
tens la casa plena de petons per mi, oi?
Mareta, t’estimo, t’envio un petó”.
Per consegüent, el fill està en nexe amb la mare i, així, amb la terra.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
“Sobre la terra i la llengua”, poema de Rosa Fabregat
Eren dones creatives
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren dones creatives (no entés només en el sentit artístic o d’invenció)?
Gràcies.
Podeu trobar més informació en aquesta web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
****
Entre els missatges, el 25 d’octubre del 2024 ens escrigueren: “En el meu entendre, sí.
La paterna perquè va quedar vídua molt jove, amb dues criatures petites i va haver de ser creativa per a tirar endavant.
En tant que l’àvia materna, també ho era, en tots els sentits. L’àvia Estrella (materna) feia puntes al coixí, ganxet, brodats…”
Estaven ocupades, però sempre hi havia temps per a aquestes coses” (Rosó Garcia Clotet), a qui el mateix dia comentàrem “De ma àvia materna (1910), sí que recorde que tenia molta facilitat per a fer punt de ganxo; i ma mare, alguna manera ho relaciona amb la creativitat”.
Quant a correus electrònics, el 25 d’octubre del 2024 ens plasmaren “Bon dia, Lluís,
Doncs sí: tant la mama, com la iaia. Ens feien la roba de lo vell: acabava essent nou. De llanes aprofitades, jerseis.
L’avi patern era un artista amb les mans, li agradava pintar i fer figuretes (per exemple, les del pessebre). Si no tenia material, amb paper de diari, guix i cola feia meravelles.
Al pare, igual. A més, dibuixava de meravella: es va fer un autoretrat mirant-se al mirall. Espectacular” (Montserrat Cortadella), “Doncs sí. L’àvia Maria, quan tenia conills i en venia, amb la pell, havia fet sarrons per als néts. I ma mare ja era un cas a part. No parava. De recent casada, va comprar una màquina de teixir i feia vestits per a nens, per algunes, aleshores (anys quaranta), boutiques de Barcelona.
Anys després (jo era molt jovenet), va muntar un taller de nines de drap i tenia deu o dotze persones treballant per a ella, entre elles, dos comercials. Tots els jerseis que jo duia de petit, me’ls feia ella. Va fer una cortina immensa de ganxet, etc. Era un no parar, en aquest sentit, fins que va perdre ja les facultats mentals” (Àngel Blanch Picanyol).
En relació amb escrits en Twitter, el 26 d’octubre del 2024, plasmaren aquestes paraules: “I tant que ens en creatives! La meva àvia feia truita amb trampa i, amb un ou i molla de pa,… en tenien per tots quatre. I endavant!” (Nacar) i “Sobretot, a la cuina” (Jordi Folch).
Afegirem que, el 25 d’octubre del 2024, en la web “Jornal.cat”, trobàrem un escrit,“La inspiració de les padrines” (https://www.jornal.cat/opinio/38033/inspiracio-padrines-maria-grimalt), en què Maria Clara Grimalt Vert posa “Àvies, no sé si us en feu a la idea, però el que m’heu ensenyat és infinit. Silenciosament, jo aprenia de la vostra generositat, de la vostra valentia, dels vostres somnis frustrats i il·lusions. Aprenia a ser creativa, a tenir iniciativa, a regalar, a observar, a llegir, a cosir… i avui, com el fil d’aquestes puntes de ganxet, teixeixo dins meu cada dia un esperit que voldria ser com el vostre, ni que sigui una mica”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana.
Pageses i dones que porten la iniciativa, en els balls i molt obertes
Un altre poema del llibre “Camins del Record”, de Teresa Bertran Tolosa, i en relació amb la pagesa (de què n’escriu uns quants), és “Pageseta dels ulls blaus” (p. 75), en què la dona és qui tria amb qui es casa i, en lloc de preferir un pastor, es decanta per un home de la comarca i vinculat amb el camp (p. 75).
En línia amb la figura de la fadrina, en els versos de “Tu ets flor” (p. 82), es plasma el matriarcalisme:
“Pagesa bonica
surt a puntejar
que un fadrí t’espera
i amb tu vol ballar.
T’espera amb un somriure
i el seu gest és franc,
obrirà els seus braços
i amb les seves mans
collirà les teves
com les flors del camp”.
Com podem veure, altra vegada, es fa lo que vol la dona: amb quin jove ballar. A més, ell la tractarà bé i també facilitarà el nexe entre tots dos, dos detalls que enllacen amb els Pobles matriarcals.
En acabant, la poetessa de la Segarra, per mitjà de la xicota i de la rotllana, trau el sentiment de pertinença a la terra (terra, ací, jove):
“Llavors la rotllana
s’anirà fent gran.
Catalunya noble
ets cap i casal,
tu ets rica i plena (…)
Llueix la bandera
en un cim molt alt,
són les quatre barres
són dels catalans”.
Tot seguit, és la dona qui porta la iniciativa (ací, simbòlicament, a través d’un instrument musical amb nom femení) i fa que la gent s’acoste a la plaça:
“La tenora entona
aquest dolç compàs,
(…) correm a la plaça
correm al Vell Pla”.
En una composició que escriu més avant, “La fadrina” (p. 86), en la mateixa obra, podem llegir que,
“en un camp d’espigues
quan el sol s’amaga.
Baixa el vent fresquet
la fadrina canta
una cançoneta,
i el seu cor li parla
d’un amor que viu
per la seva aimada
d’unes trenes d’or
blat madur a la tarda”.
Per tant, captem detalls matriarcalistes en aquesta literatura: la vesprada, el vent fresc, la trobada de la noia amb el xicot i, per descomptat, la maduresa del blat (la qual podríem empiular amb el fet que els dos fan parella).
Igualment, en el poema posterior, “Color de rosa” (p. 87), en què la xica és garrida, amb una boca de mel, amb un somriure franc, etc., ella se’n va a la plaça i
“el fadrí galant
(…) amb dolces paraules
et va convidant
a ballar la dansa”
que ella prefereix i, de pas, és ella qui té la darrera paraula, fins i tot, perquè
“Vindrà ja el nou dia
i el fadrí galant,
(…) et farà promesa”.
I, altra vegada, és la dona qui podrà acceptar a ell.
Un fet paregut, en la composició “Ginesta” (p. 89), de Teresa Bertran Tolosa:
“la nina de cabells d’or
(…) va sortir a passejar
pel redós de la masia”,
en un ambient en què els arbres donen vida i en què, a banda,
“El blat ja era madur
(…) que el segador ja esperava
recollir aquest tresor”.
Finalment, copsem un altre tret matriarcalista: la nina el deixa amb l’esperança que els dos festejaran:
“D’un rostoll groguenc
blat madur a la tarda”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
La maternitat, la mare, els qui visiten el nen, la Mare Terra
Una altra obra en què hem trobat poemes relatius a la maternitat (fins i tot, amb la Mare Terra fent el paper maternal), és “Camins del Record”, de Teresa Bertran Tolosa (1920-2004), de la Guissona (comarca de la Segarra). Així, en “Cant a un infant” (p. 61), posa
“Una romança sens lletra,
és el que canta un infant,
plora i riu a la vegada
i el bressol el va gronxant.
Té la cara enrojolada
sos cabells són com l’or fi,
els seus ulls blaus que no paren
de mirar-me fit a fit.
Mirant a la seva mare
sembla que es dóna delit,
son cosset menut aixeca
i ja voldria fugir,
del bressol que el va gronxant
com la barca mar endins.
I mirant la seva mare
tot seguit queda adormit”.
Per tant, no sols exposa detalls que podem haver captat en veure un nen de pocs mesos en el bressol, sinó la relació entre el xiquet i qui s’interessa en eixe moment i li mira la careta o, per exemple, li dóna algun objecte per a que ell se senta acompanyat i tinga un bon son.
La segona composició de la poetessa de la Segarra és “Nadalenca” (p. 62), on trau lo maternal (però plasmat en Nostra Senyora i en el Nen Jesús):
“Camí de Betlem
uns pastors caminen
guiats per l’estrella
de claror radiant
(…) té claror de dia” (p. 62).
Aquestes paraules ens porten a l’hivern, una època femenina, en què una petita llum (l’estel) fa de cresol.
Resulta interessant que, en una cultura matriarcalista, no solament estiga vinculada amb la foscor (i més amb la primavera d’hivern i amb l’hivern), sinó que, a banda, una d’eixes estacions (la de la neu) ho faça amb la maternitat (amb l’esperança que es deposita en el nounat).
Igualment, amb semblança amb el poema anterior (p. 61), Teresa Bertran Tolosa escriu
“La Verge Maria
mira el seu fillet,
com mira una mare
amb joia i amor.
Un cor d’àngels canten
al bon Jesuset,
ell amb sa maneta
també els beneeix”.
Quan plasmàrem aquestes línies, el 23 d’octubre del 2024, copsàrem que, més d’una vegada, els familiars o, per exemple, amics dels pares, en veure el nadó, a més de cantar-li, és relativament habitual allargar-li la mà o… ¡que ho faça ell! (com en aquests versos).
Afegirem que, en la vida quotidiana, aquesta benedicció del xiquet es tradueix en simpatia cap a qui l’acarona, cap a qui el tracta amb bon cor…
En acabant, l’escriptora comenta que
“Sant Josep se’l mira
i el cor li batega,
al sentir que plora
de fred i nuesa”.
Per consegüent, es reflecteix un Poble en què el pare també participa en l’educació del nen i, àdhuc, en què comparteix temps amb el fillet que és en el bressol o bé que alleta.
De fet, l’autora indica que el pare (Sant Josep)
“també li fa ofrena
d’una flor humil
amb la vara seca
d’una fusta noble”.
Cal dir que la fusta enllaça amb la noblesa i que “fusta” empiula amb el matriarcalisme (l’arbre connecta amb la terra i, així, amb la matèria, amb la mare, com exposa Andrés Ortíz-Oses en el llibre “El matriarcalimo vasco”).
La tercera composició, també en l’obra “Camins del Record” i que hem triat per al tema de la maternitat, és “Pirineu” (p. 81). En aquest cas, ho simbolitza en la terra (el Pirineu i els llacs) com a mare de tots i de la vida, a banda de traure trets matriarcalistes, com ara, la bonesa i el realisme:
“la neu és pura com el teu cor
(…) les flores boscanes són enciseres
que un món de somnis fan realitat (…).
També l’estany en abundor
rep l’aigua fresca i és son bressol”
i, al capdavall, diu
“oh gran natura que ets en la vida
tan ric tresor,
respiro l’aire de la muntanya
besant son front.
Tant en l’albada com en la posta
t’obro els meus braços,
despert mon cor”,
versos que, la primera vegada que els llegírem, el 29 de juny del 2024, ens evocaren l’obertura de braços a la mare (ací, a la Mare Terra).
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, el bosc, el camp i la Mare Terra
Un altre poema en relació amb temps de maduració (la tardor), i amb lo matriarcal, és “Tots Sants” (p. 65), en l’obra “Camins del Record”. Així, passa a les dàlies blanques i comenta
“Farem un pomell
d’aquestes flors nobles,
per nostra família i germans
(…) Un record dels nostres morts”.
En una composició posterior, “Cançó del bosc i la muntanya” (p. 76), l’escriptora passa a la primavera (símbol de la infantesa, amb moments de pluja i, sobretot, de reviscolament de la vida). Per exemple, en els primers versos, trau mots que enllacen amb la natura: bosc, pins, roures, boixos, espígol, farigola, romaní, clavells i, fins i tot, “una flor que és molt humil” (com ho solen ser els nens). A banda, afig que
“El bosc és una miroia
(…) ocells que voletegen
i als arbres fan el seu niu
(…) Al cim he trobat el bosc
tot curull de flors boscanes,
he respirat l’aire pur
d’aquesta verdor i bonança”.
Com podem captar, l’arribada al cim no la presenta com una mena de conquesta, sinó com un moment d’on pot veure la natura estant i, altra vegada, sentir-se agraïda per tot lo que aporta la mare. No debades, ho plasma en els darrers versos i, de pas, el lector copsa el sentiment de pertinença a la terra i el nexe que uneix Teresa Bertran Tolosa amb la Mare Terra:
“Defensem la natura
amb fermesa i voluntat.
Amic bosc jo et faig ofrena
de tot el valor que tens,
jo admiro molt ta bellesa
i vull ésser amic teu”.
Aquest sentiment també es reflecteix en el poema “Temps plujós” (p. 80), en què la poetessa diu
“Pluja benaurada
que ens has portat
il·lusió i alegria
pels nostres camps.
La muntanya verdeja
i el pla també.
(…) Els ocells estan de festa
(…) sentint la frescor de l’aigua
i l’encís de tot el camp.
De la benaurada terra
(…) El jardí gelós de tanta bonança”.
Per consegüent, la Mare Terra, per mitjà de l’aigua (un tret femení), a qui l’escriptora dóna gràcies, no sols fa possible la revifalla, sinó que ha penetrat en el terreny, hi ha fet saó i això ha generat un jardí en què hi ha bona afinitat.
En eixe sentit, l’escriptora de Guissona ho explica en “Cançó de la sembra” (p. 85), versos escrits en novembre de 1990, o siga, camí de desembre, el mes símbol de la sembra:
“Anem a la vinya
que som al sembrar
la terra és humida
i el gra naixerà
d’una saó viva”
en una terra que ha rebut aigua.
Tot seguit, addueix que
“El pagès valent
molt de bon matí,
amb cabàs al coll
sembrarà son blat
al tros del molí”,
el forment que recollirà en el mes de juny, el de la sega.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.