Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Sexualitat matriarcal en l’Edat Mitjana catalana i dones ben considerades
Passant ja a l’escrit, direm que, per una banda, és en prosa (a partir dels versos originals i amb adaptacions al llenguatge del segle XX) i, en la segona part, és en poesia (tot i que només expose fragments de l’obra): “Llibre de Fra Bernat, compost per Francesc de la Via per pendre solaç” (p. 23), o siga, com a esbarjo. Primerament, diré que, després d’haver llegit ambdues bandes, hem considerat adient combinar-les en línia amb la versió original i de manera que resulte fàcil de seguir.
En la pàgina 23, diu que el mes de gener “és el mes que té nom, de veritat, d’enamorats; llavors són tapats molts forats i descosits, i un veu, entre bancs i llits, espolsar bastos i remenar anques i costats amb gran vigor, i mastegar, amb molt de gust, per embotir, i girar els ulls en blanc, mossegant llavis, i els genitals tocar la porta” (p. 23). Això es deu al fet que l’autor compara aquest mes amb l’acte sexual i a lo eròtic, ja que hi és molt típic capir gats que cerquen parella.
“Aquest mes nodreix i conforta els jovenets i aterra els hòmens vells i els fa desfici no podent usar l’ofici del c…r” (p. 23). Referent a aquest ofici, diré que, si el mot fos “cagar”, és comú; i que si fos “copular” o, més fàcil encara, “cascar” (d’on derivaria “cascar-la”, això és, “masturbar-se”), coneguí un home que, amb més de huitanta-cinc anys (en el 2016), encara se li empinava i que, amb noranta anys, em deia que ho aconseguia alguna vegada…
En acabant, veiem que, en aquella època de fred, “vaig veure venir un framenor, de molt bona planta, que portava el seu hàbit arremangat, i el breviari penjant al darrere, com un corsari, (…) amb so plaent i pur i alegre.
Era la festa de Cap d’Any, jorn de Ninou” (p. 25).
En la mateixa plana, el frare manifesta que “no m’amagaré pas: frare sóc, de Sant Belluguet davall Empeny (…) allà on [ Sant Belluguet] fereix amb son estoc, (…) els fa valença i socors, tant com pot, que els puga menar al lloc on sovint entra; però, quan el beneït sant és dintre, (…) tot destret, fent gran dol, (…) li ve una suor, a aquest beneït senyor, i, després, plora fortament” (p. 25). En altres paraules, l’home (el religiós) vol gaudir de lo sexual i, per això, belluga, espenta cap a la cova femenina a través de la introducció del penis i de les llavors que fica en la dona (el plor).
Però no és l’únic dia que el frare es gita o que comparteix eròticament part del temps: Francesc de la Via comenta que “Aquest sant té cinc festes a l’any (…); allà, hi van viudes i maridades, encara poncelles, per vesar les meravelles que s’hi fan. Moltes n’hi ha que no se’n volen moure de tot l’any, i ningú de nosaltres no els gosa fer res dolent, ans cadascú la té com a esposa dins, en sa cambra, i els ho mostren, de pastar ambre alexandrí” (p. 25). Per tant, la dona és ben considerada pels hòmens i les relacions entre els diferents hòmens i les dones és molt oberta i amb bona avinença.
Posarem que, com a senyal de la dependència emocional que tenen els marits respecte de les dones, l’escriptor inclou que, “el marit vol que la muller, dia i nit, no partesca del monestir, sinó que, allí, servesca Sant Belluguet, car aquest sant és qui promet de dar infants” (p. 27). La dona té la darrera paraula.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
“La cultura valenciana és matriarcalista”: estudis, fonts i suggeriments
Bon dia,
Tot seguit, adjunte un escrit (ací, en pdf), “‘La cultura valenciana és matriarcalista’. Estudis, fonts i suggeriments”, per a persones interessades pel tema del matriarcalisme català.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana.
¡A Per a Rosó Garcia Clotet 12 desembre 2025
Contaren “El cor de la mare”
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaren “El cor de la mare”? Gràcies.
En la rondalla “El cor de la mare”, d’acord amb la versió del folklorista Joan Amades, un fill té el cor pelut (no mostra sentiments), mentres que la mare manté l’amor maternal fins al darrer moment, quan es mor el fill, sense cap desig de revenja cap a ell.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 12 de desembre del 2025 comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “Normal: la mare sempre és la mare” (Àngels Sanas Corcoy), “Jo crec (i la meva mare, també) que l’amor maternal era 100% generós, com va ser. I ens ensenyà a donar-ho tot per un fill!!!
El fill hauria de correspondre, pero hi ha la llibertat i sentiment!!!!!” (Roser Canals Costa)., “No. Sí que la conec, però no forma part de la tradició menorquina” (Xec Riudavets Cavaller), a qui responguí “Ma mare, l’any passat, em digué que l’havia oïda a son pare o bé a sa mare. Ambdós, de la comarca de l’Horta de València”, “No recordo que l’àvia ens contes aquesta rondalla” (Rosó Garcia Clotet), “A casa, sempre dèiem ‘Sempre has de ser emmascarat per una paella bruta i farta de servir'” (Maria Dolors Sala Torras), “Sí!!! De fet, l’àvia tenia molt bona veu i ens cantava diàriament. Estimà el nostre país. Per Nadal, el seu cant i la poesia dels néts era un present” (Lydia Quera), “No” (Angelina Santacana Casals), “Van canviar molt les coses del moment del Joan Amades a l’època dels meus pares i dels avis. Els meus van ser un gaudi. Tots plegats” (Assumpció Cantalozella), “No ho he sentit a contar mai” (Margarita Frau Mir), “No” (Anna Babra), “No la coneixia” (Joan Prió Piñol), “Desconec totalment” (Lucila Grau).
Finalment, ma mare (de família de l’Horta de València), el 12 de desembre del 2025, per telèfon, a qui llisquí part de la contarella, em digué “Doncs sí” (en relació amb els mots de Roser Canals Costa, quan parla de “llibertat i sentiment”) i ens afegí que “Eixa història (o pareguda) la contaven en casa. [ El fill] entropessa amb una pedra, cau i el cor li diu: ‘T’has fet mal, xiquet?'”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Nota: Afegim una foto del passatge en què apareix aquest fragment de la rondalla.
Literatura eròtica matriarcal, naturalista i catalana de l’Edat Mitjana
La literatura matriarcal en “El llibre de fra Bernat”, de Francesc de la Via (1380-1443).
Començarem dient que, el 2 d’octubre del 2020, Helena Colometa, per mitjà de Facebook, ens comentà sobre aquesta obra i que aleshores decidírem triar-la per a la recerca.
Recorrerem a la versió “El llibre de fra Bernat”, de Francesc de la Via, a cura de Jordi Vinyes i publicada per Editorial Laertes (1a. ed.) en 1989. En la introducció, posa que, “Per als redactors del Diccionari Enciclopèdic Salvat Català, ‘l’obra es mostra com una veritable sàtira de l’estat clerical d’aquell temps’” (p. 7). Més avant, l’editor literari diu que “serveix a l’autor, senzillament, per esplaiar-se, sense tapalls, ni pudícia, en la temàtica eròtica, com deixa ben clar al començament i al final del text” (p. 8) i que es plasma una “actitud lliure davant el sexe, (…) la monja (…) se’n va tranquil·lament al llit amb l’autor del llibre, al qual prega, després, que hi torni sovint’. Per això, també podríem dir que el llibre és un esplai eròtic de l’autor, hedonista i perfectament amoral” (pp. 9-10).
Com podem veure, aquest fets enllacen amb la música eròtica tradicional, per exemple, recopilada per Gabriel Janer Manila en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el Cançoner”, publicat en 1979. A banda, la presentació trau un tret en nexe amb el matriarcalisme: una sexualitat naturalista, puix que “les obres catalanes tenen una intenció més realista i (…) són també un tipus de literatura divertida i despreocupada” (p. 11), acompanyada de sàtira, d’ironia i de picardia. Això explica que, com ara, “”el protagonista d’aquestes composicions és l’home comú i els temes genèrics de les narracions són les reaccions instintives de l’home davant els estímuls del món físic” (p. 12).
Ja en el punt sobre el contingut, Jordi Vinyes agrega que la dona és requerida per un cavaller, per un canonge i, al capdavall, pel frare i que ella els promet concedir les seues favors sexuals “a canvi d’uns valuosos presents que li ofereixen” (p. 14). Per consegüent, es fa lo que vol la dona, ella és qui marca el pacte, ells acullen l’acord i, ben mirat, ella és ben considerada pels hòmens: per exemple, quan podrà el frare estar un temps amb la dona.
Tocant al llenguatge, passa com amb el de les cançons i amb el d’altres fonts de caire matriarcalista: “hi aflora tot un esplet de llenguatge popular català, amb expressions de la llengua del carrer d’aleshores” (p. 16).
Finalment, l’editor literari comenta que, en el moment de la publicació que ell presenta, només hi havia un exemplar de l’obra i que havia estat datat entre la darreria del segle XV i principi del segle XVI, és a dir, en una època en què la influència de la cultura castellana era molt baixa.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Convents, pous maternals i folkloristes pels Pobles
Tanmateix, l’autor recull un conjunt de comentaris que hem ajuntat: “Es deia que, al convent de Sant Corneli [Fogars de la Selva], hi havia un tresor amagat i potser hi ha algú que l’ha trobat en èpoques passades; però, si l’ha trobat, no va pas dir res. A Roca Rossa, també es diu i encara hi ha gent que ho cerca i potser algú ha trobat troballes bones (…). Aquesta valor la varen trobar perquè el pare les trobava, coses així, colgades… I jo també, eh!, perquè jo, si hi ha una valor colgada, hi passaré i la trobaré” (p. 233) i es perllonga quan Josep Montsant addueix que “No ho varen poder veure, però, els ho havien dit, i es veu que era una valor de molta quantitat de cèntims, eh!” (p. 233). Així, hi ha tresors en històrics convents (potser, dels desamortitzats arran del decret de Mendizábal de 1835), de persones que fan el seu agost (però que no amollen com ho han assolit), de descobertes excepcionals… La qüestió, en el fons, és l’esperança en la Mare, en un esdevenidor més bo i amb el fet que el narrador figure entre els futurs benaurats.
En el relat “Can Camps”, l’informador trau uns mots que lliguen amb llegendes d’indrets molt distants i amb aquests punts de connexió: “Els masovers de can Camps tenien molta relació amb els frares de Roca Rossa. Del convent estant, tenien un passadís que sortia a Hostalric (…). El meu cunyat hi estava de mosso i es veu que ells van trobar alguns papers de l’amo que deien, poc o molt, a tal lloc que hi havia or amagat al fons d’un pou. I un dia, a la nit, sí que el meu cunyat va sentir tràmecs (…) i es veu que devien cavar (…), deien, per mirar si trobaven aigua” (p. 233). En canvi, hi havia qui no es llançava a l’aventura i, quan li demanen per què, respon que no (p. 234).
Això no obstant, hi ha qui fa camí a endinsar-se en lo feminal i “aquella vegada varen fer una pujada molt forta i, al cap de pocs anys, ja se’n van anar, varen comprar una casa, a Masnou, de pagès. (…) Van fer un canvi bastant fort, però no es va saber mai res” (p. 234).
La història posterior, “Pi de l’Oli”, inclou, curiosament, una anècdota que podria sonar a humor maternal. Hi havia un punt d’on es divisaven molts campanars estant i afig que, “A Roca Rossa, no sé si ho van trobar, perquè diu que hi ha una gerra d’or soterrada en un lloc que diu que es veuen set campanars (…).
Sí que van emprendre, però, al cap de poc, un dels dos va tornar sol amb un llum de carbur i va continuar. (…) Una vegada, uns de Calella amb el masover de can Pica, en el Pi de l’Oli, (…) van fotre un pou, que van baixar dos metres i mig o tres i diu:
-Cagom l’hosti! Després de fotre’ns allà un fart de treballar, vam trobar una llauna de sardines. Altres s’ho devien endur.
Aquests portaven una brúixola i, allà, de feia molts anys, que es deia que, en el Pi de l’Oli, hi havia un tresor tan gros soterrat” (p. 235).
Ben mirat, en l’”Epíleg”, el folklorista Dani Rangil posa que, en l’inici del segle XXI, quan s’edità per primera vegada “Històries i llegendes de l’any vuit”, “La gent ens hem tornat més setciències que mai, l’analfabetisme és un flagell del passat i ja no ens poden donar gat per llebre” (p. 237).
“I, malgrat tot això, cada Nadal, les històries de dracs, de guerrers, d’infatigables, de fetilleres i de prodigis de tota mena omplen les cartelleres i les sales dels cinemes. (…) Aquestes històries ja s’explicaven fa més de mil anys” (p. 238).
Finalment, empiula el paper de l’àvia (en la transmissió de la cultura tradicional) amb el dels oïdors (com a forjadors de creativitat, mentres que l’escoltaven) i, tot seguit, es demana “¿Arribarem a perdre la capacitat de somiar, d’imaginar, de narrar, de parlar? (…)
Aniquilant la fantasia, el món esdevindria gris. (…) conjurem-nos per a mantenir tots els colors de la Terra” (sic, p. 238) i, de pas, la vida dels diferents Pobles.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Arbres perennes, dones que subministren i terres fèrtils
Prosseguint amb històries que figuren en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, del folklorista Dani Rangil, captem trets matriarcalistes en “La surera de can Montsant. Hortsavinyà”, puix que ens evoca personatges com la mare que alleta. Així, Madrona Molins diu que “L’amo de can Cuca, el vell, en Cuca, treballava amb el seu fill, en Rossendo, a can Montsant. Xerracaven un suro que ja l’havien tallat. Van veure-hi un forat i van dir:
-Aquí, potser, hi havia hagut algun eixam d’abelles.
Però van veure que queien unces d’aquelles grogues i van omplir pel tiberi el cabàs que portaven. Van plegar de treballar a bosc i van comprar cal Sordet, can Buc Bèstia i dues cases a Canet; i el noi, en Rossendo, com que encara era fadrí, per enamorar la seva dona, (…) es va fer posar tota la dentadura d’or. I el que van matar, en Quimet, també en portava moltes, de peces d’or a la boca” (p. 228).
Per consegüent, hi ha punts en comú amb les rondalles en què una jove entra dins la terra i és acompanyada per una mà que li fa de guia, en un lloc on gaudirà del benestar, en aquest cas, unit a la dolçor: la mel de les abelles.
Igualment, el fet de confiar-hi té la seua recompensa: les onces d’or i els bons investiments que faran pare i fill.
Al capdavall, com si fos un reflex de les bones decisions, les dents passen a ser daurades.
Una altra narració amb detalls del mateix ram és “El toro de Puig Castell” (p. 229), curta i sucosa: “Es deia que si hi havia un toro d’or soterrat al Puig Castell [ Sant Cebrià], hi havia anat molta gent a gratar i encara ara hi ha gent que hi va” (p. 229). És a dir, que copsem un animal relacionat amb la lluna i que, a més, és una divinitat del camp i unida a la fertilitat (amb unes banyes que, en conjunt, tenen forma de mitja lluna) i que, com la fortuna és en lo tel·lúric, hi ha un vincle amb la Mare com a font de vida, com si fos la dona que alleta el nin. Ben mirat, hi acudeix molta gent.
En la contalla, “Roca Rossa”, recopilada per Dani Rangil mitjançant Jaume Aliva, el narrador li indica que ell coneixia “un [ home] que li havien dit que allà, a sota d’un arbre que no perd la fulla, hi havien amagat una olla amb or. Segons ell, qui li havia dit que era una persona de fiar. Vam mirar en un llorer…, vam portar esmorzar, dinar, fato i eines” (p. 232) i tornaren a casa tal com n’havien eixit (i les butxaques, també). En altres paraules, l’arbre (la dona) té vida al llarg de l’any (com el pas del temps) i lliga amb la tenalla (receptiva) i amb l’abundància terrenal i, a banda, lo feminal és ben considerat (i hi posen molta fe i, com veiem, lluny de les ànsies d’enriquir-se).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones i masies font de prosperitat, d’acollida i lligades a la terra
Altra vegada en contalles de trobades de metall groc, de gerres, etc., arreplegades per l’estudiós del Maresme, també hi ha passatges en què, com ara, apareixen detalls que hem vist relacionats amb dones. Així, en “Una bóta de dues cargues a can Pradell de Baix. Vallgorguina”, recollida en l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, es diu que can Pradell de Baix “Era una finca molt gran i, quan va acabar la guerra, ho va llogar a en Culca de Sant Celoni, un que té uns restaurants aquí, a Calella, que ara ja és mort i que ho porta la filla” (p. 225), un projecte que, a més, anà acompanyat d’una bona nova per a una masia: “Després, l’oncle i jo la vam veure i molts varen dir que hi havia trobat els calés que deien que hi havia a la bóta.
De fet, de llavors enllà, en Culca va tirar molt bé. Si allà hi va treure calés o no, no ho sé, però que allà hi havia una paret d’un metre i que era buida, sí” (p. 225).
Sobre aquest passatge, direm que, en algunes rondalles, una dona benigna és ficada entre dues parets i, al capdavall, serà alliberada.
Els mots de la narració “La mina de can Vives de la Cortada. Sant Iscle” ens porten a moltes de les llegendes en què la vida, l’emancipació i, fins i tot, lo que permetrà viure, és en l’interior d’una muntanya (per exemple, en esplugues i en coves): “A dintre del celler de can Vives, hi havia un forat i una mina que feia deu o dotze metres (o, potser, vint metres), bastant amplota, que travessava per sota tota la casa dels masovers. Després, hi van anar gent i ho van mig estimbar per a veure què hi trobaven” (p. 226). La prosperitat és en zona feminal i, com ací, es posa de part dels qui hi resideixen (de banda a banda), però no dels qui hi actuen moguts per la cobdícia.
Un altre relat interessant i simbòlic és “El castanyer buit” (p. 227), en què l’enveja no guanya: “A can Ginestar de Montnegre, deien que hi havia un castanyer buit que mirava la casa, que era ple d’or. ¡I mira que hi havia anat gent a registrar allà castanyers d’aquells, mirant si el trobaven, i mai no hi van trobar res!” (p. 227). Aquests mots podrien evocar-nos eixes contarelles en què la filla petita d’un rei és obligada a fer vida fora de la Cort i, a mitjan camí, viu un temps en un arbre (sia una alzina, sia una sureda…), és a dir, amb el suport i amb el sopluig d’una mare (l’arbre) i d’un tronc que li fa de banda central de la casa.
En eixe seny, van les paraules de la història “L’arbre del sol de migdia. Can Mates. Sant Cebrià”, quan indica que, “A can Mates, deien que hi havia un tresor colgat, que si la soca d’un arbre que només hi tocava el sol el migdia o no sé què coi” (p. 227). Per consegüent, la riquesa material empiula amb lo tel·lúric i amb lo femení: la soca que connecta amb el terreny, l’arbre, els dies quasi plens d’obagor.
Ara bé, al capdavall, l’investigador Dani Rangil, mitjançant Rosa Jubany, comenta que “El que era procurador era el d’aquí, can Romà, i deien que potser l’havia trobat ell perquè, en temps del besavi, més aviat, florien. En aquell temps, es veu que lluïa molt, però els que hi ha ara i els que hi havia més antic,… com nosaltres, feina a treballar i a viure” (p. 228).
Aquestes frases podrien tenir relació amb el passat d’algun membre de la noblesa (o bé d’un adinerat) del segon terç del segle XIX o d’un poc més avant: eixa mena de primavera vital és en nexe amb l’antigor i amb vegetació que floreix, mentres que les generacions més pròximes en el temps (possiblement, del darrer quart del segle XIX, amb la industrialització unida a l’entrada del capitalisme), les haurien passades més magres que els ancestres. Això no obstant, cal constatar que, en el text, la vida no lliga rònegament al treball, ans inclou temps per a viure.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones proveïdores, protectores de la terra i mares generoses
Reprenent el tema de les olles d’or, en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, el folklorista Dani Rangil afig el punt “La gerra de cal Corb. Vallmanya”, en què un home, qui se li havia fet nit de camí, és rebut en una casa i “Li van donar sopar i, després, assegut a la taula, va desplegar un paper i se’l mirava. L’home de la casa, de darrere estant, també se’l mirava i el foraster li retreu:
-Què mireu, vós?
-Ai, no patiu, no, pobre de mi. Si jo no som anat mai a estudi i no sé llegir…
Però ja havia vist que el paper era un mapa que assenyalava on hi havia soterrada una gerra amb or, i ho coneixia tan bé que hi podia haver anat a les fosques.
(…) A la nit, s’aixeca i (…) va anar a cercar els diners de la gerra. Quan hi va anar el lladre, va trobar buida la gerra. I, per això, a can Tartana, llavors, la gent deia que tenien diners, perquè eren els de la gerra de can Corb” (p. 222).
Així, podem dir que les narradores que ho contaren es posen de part de qui no es dedicava a furtar i, a més, fan que haja assolit la joia, a força d’assajar i de mèrits amb les mans netes.
En el relat vinent, “En Pepet Casalins i can Moresc. Hortsavinyà”, el vell Casalins, en Pepet, sabia que hi havia una casa enmig del bosc i “va pensar ‘Allà encara podia haver-hi alguna cosa’” (p. 222) i en va parlar amb un home i amb un metge, puix que “Podria ser que s’hi trobés alguna cosa -però hi van anar i era buit.
Però, al cap de poc, en Casalins se’n va anar a viure a Calella (…) i va comprar terrenys i dues o tres cases” (p. 222). En d’altres paraules, qui cerca, troba.
Uns mots que enllacen de manera més manifesta amb lo matriarcal són els del punt “Can Benet Vives. Hortsavinyà”, tot i que és curt:
“A can Benet, a darrere de la casa, que hi ha un cirerer, deien que, a sota, en un barranc, tiraven totes les porqueries, gerres trencades…. Tothom deia que allà hi havia un tresor soterrat” (p. 223). O siga, 1) la banda de darrere (com si fos l’esquena), un arbre que produeix un fruit associat als mugrons, 2) davall, en un lloc on s’ajunten la terra i l’aigua, 3) la brutícia que prové de la vida i que, en les cultures matriarcalistes, és ben considerada, ja que fa de guano per a adobar els camps i les terres i per a l’esdevenidor, 4) la tenalla que ja ha fet el seu paper i que, del sòl estant, en desenvolupa un altre: conservar en bones condicions el tresor feminal i ancestral, la provisió per a quan escaiga, com la Mare que donarà llet als nadons.
Com a perllongament d’aquesta esperança en el demà, en l’apartat “L’olla de can Portell. Hortsavinyà”, en la mateixa obra, veien que, en una comuna, hi havia un poal de material i que un home “el va agafar i va anar als castanyers de can Benet, hi havia una pedra grossa i el va tapar allà sota” (p. 223), però, com que no se l’emportarà, copsarà que ho havien fet uns altres.
Resulta interessant que el contacte entre el primer home i lo tel·lúric esdevinga en la tardor (estació vinculada amb les castanyes i la segona més fosca) junt amb la fortalesa (la pedra) i la confiança en el futur.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Dones i mares proveïdores i fills i néts generosos
Prosseguint amb relats sobre onces d’or, en l’apartat “Els tresors d’or d’en Pep Casalins”, el qual figura en l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, Dani Rangil escriu uns mots que connecten amb el matriarcalisme català i que hem llegit en comentaris i en alguns llibres sobre Catalunya: “A més d’en Jaume Aliva, altres persones m’havien parlat d’olles trobades pel llegendari saurí. La visió de la família va ser molt més terrenal.
Lo de saber trobar l’aigua era un do que tenia. Tenia una força perquè deia ‘Aquí hi ha aigua’ i n’hi havia. Només trepitjant, res d’aquells bastons [Semproniana Calpe]
Jo no ho crec pas que hagués trobat tresors. Deien que aquí hi tenia una olla d’or i no ho crec pas. Lo que eren molt treballadors i molt estalviadors i només se’n cuidaven de treballar i d’estalviar fins que fos cinc cèntims. Jo li havia dit:
-Avi, ¿és veritat que vau trobar una olla d’or?
-Això diu la gent, però això no és veritat. [Josep Pujol]” (pp. 215-216).
Sense eixir-se’n del solc, Semproniana Calpe diu a l’investigador:
“-Abans, hi havia una filosofia diferent de les coses. Treballar i estalviar per a prosperar. Estalviaven tant com podien i menjaven lo més just que podien. I, així, és com es va poder comprar la casa de can Soques. Aquí, a Calella, a poc a poc, va comprar terreny.
(…) També anava a fer viatges amb el matxo de bast, feia de traginer” (p. 216).
En altres paraules, aquests testimonis empelten amb un Poble que no viu del fetitxisme solar, ni dels colps de sort i que, igualment, no premia, per exemple, els polítics i les persones que pretenen viure de baldraga, dedicats a la cacera o com aquell batle d’una cançó valenciana sobre la tornada de la llum (qui ho ha balafiat tot “en putes i demés”).
Ara bé, en la pàgina 217, escrita, potser, pel 2007 (el llibre fou editat en el 2008), l’autor exposa sobre la tendència que hi havia hagut a partir de mitjan dels anys noranta fins a aquell moment: “Les ànsies de diner fàcil i ràpid no tenen límit, ara hom es pot dedicar a l’especulació immobiliària i tot serveix, des de grans solars on fer-hi blocs de pisos fins a petits racons on encabir-hi una caseta” (sic).
Més avall, tornant a les arrels matriarcals, l’estudiós afig que, “En aquells temps que no hi havia bancs, ni caixes, a les masies on aconseguien estalviar diners, el cap de casa els guardava amagats on només ell sabia i, no tant per desconfiança com per seguretat.
Si arribava a vell i es moria d’una manera, diguem-ne, normal, abans ja havia tramès el secret al seu successor; però, si es moria inesperadament, s’enduia el secret a la tomba. D’aquest versemblant raonament, neixen totes les històries de tresors a les masies” (pp. 217-218).
Quan Dani Rangil ens endinsa en el punt “Can Cases. Montnegre”, passem a un tema interessant i que és reflectit mitjançant el simbolisme del nesprer. Així, comença dient que can Cases és una de les masies més importants de Montnegre i addueix que “La mestressa de can Cases ho havia dit i la Teresita ho havia explicat, que diu que aquella dona, sortien de la casa a la font, una font molt bona que hi havia. Diu que el pare li va dir:
-No gaire lluny d’aquí hi ha un lloc que hi ha diners” (p. 218).
En aquestes línies, capim trets matriarcalistes: la dona fa de transmissora del llegat cultural, de la saviesa; la deu aporta vida i és molt bona. Quant al personatge masculí, va associat amb el metall groc.
Tot seguit, accedim a un fragment amb detalls de la mateixa corda, en què ens podria paréixer que la Terra (la Mare) es posa de part de qui cerca, no de qui viu lligat a l’ambició de tenir. Això no obstant, anem a pams. Primerament, plasma que “Aquells volts d’aquesta font, que la van tapar fent carreteres, hi han remenat molt la gent i mai hi han trobat res. En deien la font de la Nesprereta” (p. 218). Cal evocar que el nesprer és un arbre molt atractiu per als pardals (com també les figues) i solen fer-ne picadetes, possiblement, sobretot, quan són dolços, un punt no precisament fàcil. Ho fan en plena primavera. I és eixa la suavitat que devia tenir la dona d’aquestes línies.
Igualment, la Nesprereta va unida a la foscor: “I es veu que, al final, van venir una nit i ho van trobar uns que no eren de la casa” (p. 218). O siga que estan en millors condicions en aplegar l’obscuritat.
Després, Vicenç Bigas reporta que, “per can Cases de Montnegre, hi ha una gerra d’or” (p. 219) i Conxita Masnou comenta que “L’avi de can Cases havia amagat una olla de monedes d’or a fora, en una soca d’arbre, i la dona no ho sabia. (…) Al cap d’anys, es va cremar el bosc i van sortir una barbaritat de monedes d’or totes cremades, negres, d’una soca de suro (…) i, llavors, van dir:
-Mira: lo que ens volia dir l’avi” (p. 219).
Per consegüent, el pas de la claror a l’obagor, de daurat a fosc, de lo masculí a lo femení (de la lluentor a la soca i al suro, en nexe amb un arbre i, de pas, amb la figura maternal), representa que l’arbre té vida i que subministra els no envejosos, ni els cobdiciosos, ans qui, com ara, no ho té en el seu estil de vida. Ben mirat, els néts i altres persones empiulen amb el provecte.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sobre el turisme
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre el turisme? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 6 de desembre del 2025 i posteriorment ens comentaren “Els avis sempre deien que era riquesa per a tots. De fet, a casa, en tenir taverna, hostes i aviram, passà uns anys molts bons. Ara, era turisme de peles, amb xofer, minyona. Tot era benestar per a tots; i les verdures i la fruita de casa, les millors” (Lydia Quera), “No en tinc cap idea” (Lurdes Gaspar), “No ho sé. No me’n parlaven” (Àngels Sanas Corcoy), “En aquell temps, no hi havia gaire turisme!! Era més aviat en nacional.
Però li agradava. Junt amb el pare, van anar a Roma. Contents de conèixer altre país i coses ben antigues” (Roser Canals Costa), “La meva mare venia verdures i hortalisses de collita pròpia al mercat. El primer turisme, que bescanviava els francs, les lires, les lliures… per pessetes, aquest canvi els resultava molt a ells i, de retruc, a nosaltres, també perquè compraven molt i de tot.
La majoria s’allotjaven en hotels. Els hotelers compraven sempre productes de quilòmetre zero, cosa que afavoria moltíssim la gent del camp. Per tot això, els meus pares i els avis deien ‘Beneït turisme’.
Molta gent de la vila llogaven cambres, perquè els hotels no donaven abastiment. També va sorgir un seguit de botiguetes de tota mena, (sobretot, ‘souvenirs’), bars típics, sales de festa…
El negoci més gran va ser la construcció de tot tipus d’allotjaments” (Fina Pujolràs), “No li feien massa gràcia [ els turistes] i els posava dins el mateix sac dels que no eren catalans. En deia ‘forasters'” (Àngel Blanch Picanyol), “Les meues àvies no van ser a temps de viure els estralls del turisme de masses. Els pocs turistes que venien eren vists amb curiositat i amb una certa prevenció” (Xec Riudavets Cavaller), “L’època bona, com que l’avi (matern) tenia negoci de marroquineria, els anava bé; i, als del patern, com que tenia fàbrica de nines, varen prosperar mooolt fent la típica gitana com a ‘souvenir'” (Montserrat Cortadella), ‘En aquella època, no hi havia el turisme que hi ha ara, ni de lluny. Tampoc hi havia tants immigrants i s’acceptaven bé els nouvinguts.
Fou a partir dels anys seixanta, que ja eren un allau i començaren a dir allò de ‘Habla cristiano, que estamos en España’ i altres ‘quatre fresques’ per l’estil” (Rosó Garcia Clotet), “Teníem una botiga, llibreria i impremta a Gandia, i es venien presentalles… Jo pense que pensava que era una oportunitat” (Josep Ferrer Ferrer), “Va vindre una estrangera que era molt guapa i un tipus d’artista, però anava amb un bikini xicotet, quan les dones d’ací portaven els banyadors amb faldeta perquè era més decent.
Venien fotògrafs de Pego a fer-li foto i ens en feren una amb ella, però ma mare es va apartar i es va agafar a mi per no eixir en la foto, perquè anava massa descarada” (MCarmen Bañuls), “No n’eren conscients, del turisme. O potser no els amoïnava. Prou feina tenien” (Anna Babra), “La meva mare havia nascut a Barcelona. Provenien de les comarques gironines, on passaven l’estiu. Cap problema” (Assumpció Cantalozella), “Tenien opinions contradictòries: per una banda, milloraven l’economia i, per altra, els trobaven maleducats” (Josép Antoni Torres Torres).
En el meu mur, el 6 de desembre del 2025 plasmaren “A Mallorca, estaven ben contentes per l’arribada dels primers turistes. Ara no sé què en pensarien” (Conxeta Fortesa), “Res de res… No era angoixant com ho va ser després” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).
En correus electrònics, el 6 de desembre del 2025 en rebérem u d’Isabel Esteve Bertomeu, el qual deia: “Bon dia,
Bé. La meva mare i la meva àvia, més que turisme, havien emigrat. Així és que elles no associaven els desplaçaments com quelcom lúdic.
La meva mare va emigrar a Suïssa l’any 1959 i la meva àvia va emigrar de Xàtiva (no sé l’any exacte, però devia ser al 1914 o al 1915).
La meva àvia tenia tres frases. No sé si són pertinents al que demanes: ‘Hostes vingueren que, de casa, ens tragueren’, ‘Tots els camins porten a Roma’, ‘No eres de donde naces, sino de donde paces’. I res més. Bon cap de setmana!!”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.