Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Bruixes emprenedores, que ballen, mares i fills i els capellans
Una altra història en l’obra esmentada de Dani Rangil, i en què es plasma el matriarcalisme (fins i tot, en lo eròtic), és “La bruixa marinera”, puix que figuren detalls d’aquest ram: la barca (cooperació), el nudisme (una sexualitat ben vista), ficar-se en l’aigua (entrar en la mare)… Diu així:
“Una vegada, a Canet, tenien una barca a punt i es va despullar una bruixa i va fer tres capbussons. Els mariners la varen agafar i li van posar uns rosaris beneïts a sobre. Es veu que ja l’havien vista altres vegades. [ I ella] diu:
-Traieu-me això d’aquí, traieu-me això!
-Ens has de dir allà on vas a fer mal. Quan ens ho diguis, t’ho traurem de sobre.
-Vaig a Mallorca, a un bressol d’un nan, per clavar-li un clau al cap.
La gent que és per fer mal, ha de fer mal” (p. 121).
Així, aquesta dona, a més, és emprenedora (“es llança a la mar”, com es diu popularment) i viatgera.
Unes pàgines després, l’estudiós del Maresme arreplega un comentari d’Assumpció Xampeny, qui li reportà que, “De bruixes, n’havia sentit dir que les bruixes anaven a ballar a la plaça de les Bruixes” (p. 128), uns mots que connecten amb la relació entre determinades danses i les dones, àdhuc, en places, i la bruixeria.
Un altre relat interessant és “La cabra de can Malaire”, el qual, al meu coneixement, enllaça amb el lligam mare-fill i amb el desenvolupament de la creativitat de la mare i de la filla: “A Sant Cebrià, a can Malaire, una casa que hi ha a vora can Pau Bachs, hi havia una cabra que, a la nit, sempre sortia a saltar i a jugar. Li van fúmer un tret i li van petar una cuixa, i resulta que era una de can Malaire, que feia de bruixa i, a la nit, sortia i feia de cabra. Ningú la podia agafar” (p. 131).
Aquesta contalla, altrament, ens evoca l’escrit “El bergant”, recopilat pel folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (Altea, 1866-1946) en l’obra “Coses de la meua terra. Segona tanda”, de 1920, en què un capellà, durant un sermó, es queixa que no hi ha mans per a fer que les xiques seguesquen les indicacions que ell comenta als feligresos, ja que, “Per a on salta la cabra, salta la xota”: les mares (la cabra) donen el vistiplau a les filles (la xota). Cal tenir present que la cabra de què parla Dani Rangil està en nexe amb la nit (moment del dia associat amb la part fosca del dia i de la psicologia) i, així, de pas, amb la creativitat, amb la imaginació, amb lo desconegut, però que les persones estan obertes a explorar (ací, mitjançant el salt i el joc, dos detalls que podríem empeltar amb el refrany “La carn que creix no para”, aplicat als nins).
En acabant, passem al subapartat “Capellans bruixots”, en què el recopilador exposa unes paraules interessants d’introducció: “Els capellans tenien estudis, (…) els llibres podien parlar de vida i de miracles de Jesucrist i de tots els sants, però els capellans també en tenien, d’altres, de llibres, que no llegien a l’església com els evangelis, ni davant de ningú i se’n guardaven prou d’ensenyar-los” (p. 131), com ara, sobre com fer tirar arrere el dimoni, sobre la salpassa per a protegir cases i bestiar, sobre pluges (àdhuc, amb pedregades)…, “però també ensenyaven trucs i males arts per esporuguir els vilatans poc missaires” (p. 131).
Quant a aquests vincles entre el mossén i els de la vila, en la plana 132, hi ha l’entrada “Bruixes i capellans”, en què l’informador diu que “Aquí, a casa, no n’hi havia hagut mai, de coses de bruixeria, perquè havíem estat sempre molt amics de capellans. Eren amics dels dos bàndols, molt amics”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Aplecs de bruixes, les campanes, maternitat i agraïments a la Mare Terra
Tornant a narracions sobre bruixes, en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, de Dani Rangil, hi ha “La Roca Balladora de Pineda”, la qual té trets matriarcalistes i que ens evoquen altres detalls de la mateixa corda: “A la falda del turó de la Guàrdia, hi havia una gran roca damunt d’una altra i, tot i el seu gran pes, la gent deia que es podia moure. Per desgràcia, ara ja no ho podem fer perquè aquell vessant de muntanya es va urbanitzar i les màquines es van endur la roca per davant” (p. 118).
Així, per una banda, capim les dones (fortes), s’emparen entre elles i cooperen (una damunt d’una altra), tenien un gran pes social i en l’entorn i, igualment, tenien vida (es podien moure). Ben mirat, com a signe de la seua presència en la rodalia i de pervivències ancestrals, de caire maternal i d’interés per la natura com a mare i com a part de la bellesa de la vida, hi ha la valoració que el relator fa de la modernitat, la qual considera que no ha estat respectuosa amb lo tel·lúric.
Després, el folklorista recopila que “Es deia que, a la Roca Balladora, s’hi ajuntaven les bruixes de les cases i veïnats dels voltants, i hi feien les seves juntes” (p. 118). Per consegüent, aquestes reunions, simbòliques i tot (per la seua antiguitat), esdevenen en territori femení i amb influència en bona part del veïnat, potser, com una alternativa a la política oficial i feudal i no cal dir que a la capitalista, com qui vol que les tradicions passen de generació en generació.
Una altra contalla en què apareixen bruixes i en nexe amb la figura de la mare, és “Pedregades i pèls de cabra” (p. 119): “Abans, a Canet, l’àvia ho explicava. Es veu que miraven de tallar les pedregades i que, si tocava la campana que era beneïda, no podia passar. I diu [ el que condueix la tempesta]:
-Va, afanya’t, tu, que la Cebriana ja toca.
I, a cada pedra, hi havia un pèl de cabra; i això es veu que eren coses de bruixes”.
Com copsem, hi ha mots que lliguen: la dona com qui transfereix el llegat cultural i com a alliberadora de la vila (ella és qui toca la campanya que aüixa les tempestes), la cabra (u dels animals vinculats amb l’alletament) i la cabra com a símbol de part de la bruixeria (la figura del boc i dels qui s’apleguen junt amb ell).
A continuació, l’investigador de Calella entra en el punt “Bruixes i criatures” i posa que, entre els rituals molt antics que encara es conservaven en els segles XVIII i XIX, hi havia l’oferiment de vides i que, “Per a compensar una suposada divinitat de la terra, propietària d’aquell solar que anava a ser ocupat, se li oferia un sacrifici de sang, que podia ser un pollastre, però mai una persona. Aquest costum ja el practicaven els nostres rebesavis ibers, que no sacrificaven vides humanes als seus déus, a diferència dels veïns celtes” (p. 119) i dels jueus, si més no, a l’estil d’Abraham al seu fill Isaac, tal com és presentat en l’Antic Testament de la Bíblia, en què Abraham és a punt de sacrificar el fill.
Com assenyala més avant, es combinava la bruixa amb el punt més dolorós de la vida humana: la mort dels infants (p. 120).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Bruixes emprenedores, en pluges i religiositat matriarcal pagana
El primer relat sobre bruixes que hem tret d’aquesta obra de cultura oral del Montnegre és una que es pareix a versions d’altres indrets catalanoparlants:
“Ma mare, que al Cel sia, que no era dona de dir una cosa per altra, m’ho ha contat milions de vegades.
Enmig d’un temporal, entre el soroll del vent i el terratrèmol dels trons, se sentia en l’aire una veu molt forta que cridava:
-Passeu!
I una altra que responia:
-No puc!
-Per què?
-Perquè la Martina toca.
Jo no voldria, per res del món, posar una capella a ningú, però la meva mare em deia que la veu que responia ‘No puc’ era la d’en Blanquillo, un dels més grans bruixots que hi ha hagut a Arenys de Munt” (p. 117).
Com podem veure, en primer lloc, ix el tema de la justícia de la mare (“no era dona de dir una cosa per altra”); en segon lloc, una persona (potser, una dona) dóna una orde de fer camí, però és un home (en Blanquillo, qui segueix la indicació feminal) qui diu que no pot… perquè una dona li ho impedeix (ací, mitjançant el so).
A continuació, el recopilador del Maresme inclou quatre històries que mostren la relació entre bruixes i tempestes i addueix que “Té un especial interès la primera, perquè és viscuda directament per la mare de l’informant, compto que cap al 1890.
LA BRUIXA DE SANT ANDREU
Un dia, la mare va baixar a vendre bolets. Els va vendre de seguida, més barats, i se’n va anar per amunt” (p. 117). Aquest inici empiula amb comentaris sobre dones que, per exemple, se n’anaven a una ciutat o a una altra vila i que se’n tornaven a casa el mateix dia… i amb la venda feta, com era el cas de l’àvia paterna de ma mare (1878-1968).
El narrador (Jaume Aliva) també indica a Dani Rangil que, “arribant a dalt, hi havia una bassa que sempre hi havia aigua, sempre… I, tot d’un plegat, s’adona que hi ha la dona de Sant Andreu, que deien que era bruixa (…) i com si resés en veu baixa” (p. 117).
Resulta interessant que siga un indret aquós i abundant (prosperitat d’un element tan necessari per a la vida i per als conreus agrícoles), lligat a lo femení i, igualment, amb la religiositat ancestral que hauria passat, possiblement, en aquells llocs (i en altres) on hi hauria aplec de dones i de persones que seguirien les tradicions matriarcalistes, més d’una vegada, no assimilades per la religiositat cristiana oficial. No debades, Jaume Aliva afig que “com si resés en veu baixa”, uns mots que ens evoquen lo tel·lúric, de la mateixa manera que, en algunes rondalles, copsem l’espasa curta (com a preferida per un personatge femení que fa de guia d’un xicot) i la llarga.
Finalment, considerem adient escriure que, encara que ambdues dones eren molt amigues (p. 117), se saludaven i, àdhuc, xarraven una estona, a partir d’aquell dia, la mare continuà complimentant-la, però ja no la veia igual: ja no se’n refià mai més perquè la bruixa havia influït molt en la tempesta i en la pedregada que caigué per la zona.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Les bruixes en el folklore català i el paper matriarcal
Aleshores, el folklorista de Calella passa al paper de la dona i dels juïns a bruixes, de què hi fa la Inquisició i inclou uns mots molt interessants: “Contràriament al que pogués semblar, els principals perseguidors de bruixes no són els frares de la Inquisició, sinó els consells municipals i els tribunals locals per a satisfer la necessitat del poble de trobar culpables de les seves desgràcies i poder-se’n venjar. Si bé, en moltes ocasions, és la Inquisició qui condemna dones i homes per suposades pràctiques de bruixeria, en altres, intervé per aturar aquests processos, per salvar la vida de les processades i, fins i tot, per deixar-les en llibertat en pocs mesos, tal i com va succeir en un judici en terres tarragonines el 1545, en el qual foren condemnades a mort trenta-tres dones” (p. 115).
Fem un parèntesi dient que, sobre el tema del sorgiment de la Inquisició, Enric Sebastià Domingo (1930-2006), historiador valencià i mestre de Magisteri especialitzat en el canvi del sistema feudal al capitalista, en una classe del curs 1993-1994, ens comentà que la creació de la Inquisició tingué com a finalitat fer de braç dret de la monarquia perquè minvàs la força de la noblesa.
En eixe seny, en la recerca sobre els Sants de la Pedra (pel 2017 i pel 2018), llegírem articles en què hi havia un lligam entre la patriarcalització de l’Església (sobretot, arran del Concili de Trento esdevingut entre 1545 i 1563) i una major presència de trets no matriarcalistes [1], detalls que coincideixen amb passatges de l’obra “Història de les dones a la Catalunya medieval” en al·lusió als segles XV i XVI) i, com ara, amb la proclamació de Sant Jordi com a patró de Catalunya (en el segle XV).
Tornant al tema de la bruixeria i de la Inquisició en el segle XVI plasmat en “Històries i llegendes de l’any vuit”, Dani Rangil indica que “L’arquebisbe exigí l’alliberament d’algunes, enfrontant-se al consell municipal de Tarragona que havia contractat l’endevinaire Joan Malet, personatge que vivia d’endevinar, només mirant-les, quines ho eren. Finalment, les suposades bruixes tornaren a casa i Malet fou executat” (p. 115).
Al capdavall d’aquest apartat, l’investigador català agrega que, sota el títol de “BRUIXES”, ha reunit “temes pròpiament de bruixes tal i com s’entenen en la mitologia popular dels temps medievals ençà, però també altres personatges com bruixots benefactors, capellans amb coneixements esotèrics, mags, així com hipòtesis d’alguns testimonis sobre la causa de la fi de la bruixeria rural en els nostres dies” (p. 115), o siga, en la primera dècada del segle XXI, quan es publicà aquest llibre.
En el primer punt sobre aquesta secció, el “Bruixes i tempestes”, diu que “Un dels millors llibres sobre bruixeria al nostre país es basa en testimonis orals recollits entre el 1864 i el 1915” (p. 115) pel folklorista català Cels Gomis (1841-1915) i que, “Tot i que, entre el seu recull i el meu, ha passat més d’un segle, la majoria de les meves històries tenen evidents paral·lelismes amb les seves. El seu llibre té nombroses referències a dos indrets pròxims al Montnegre, Dosrius i Blanes, i també a Arenys de Munt” (p. 116).
En la mateixa pàgina, l’estudiós de Calella, reporta amb uns mots de Cels Gomis, en què capim detalls matriarcalistes presents en llegendes amb abundants trets feminals: “A Vallgorguina (Vallès Oriental), hi ha un dolmen damunt del qual, segons els habitants del país, les bruixes s’enfilen per alçar-se amunt dins l’aire i fer les tempestats”. Així, per dues bandes, les dones (ací, bruixes) empelten amb la terra: ho fan amb la pedra (representació de la seua fortalesa) i amb el fet que connecten amb la mare (amb la foscúria que sol acompanyar les pluges), com el llaurador que prega perquè ploga i, en acabant, l’aigua va cap a la terra, que és on viuen les persones.
Per consegüent, dona i terra són en nexe i la dona és qui té la darrera paraula: “fer [ elles] les tempestats” (p. 116), no un personatge masculí (sia una divinitat pagana, sia Déu…).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: En l’entrada “CAPITULACIONS: El mite de l’amor convertit en negoci (i II)” (http://cabinetdhistoire.blogspot.com/2016/02/capitulacions–el–mite–de–lamor.html), de la web “Cabinet d’Histoire”, de l’historiador Marc Pons[1], que tracta el tema del matriarcalisme i en què llegim que la Catalunya del segle XVII (“la Catalunya rica i plena dels Segadors”) és, també, “la Catalunya del Barroc, l’expressió artística senyera de la Contra-reforma catòlica. Les icones religioses femenines són progressivament marginades i substituïdes pels prototipus masculins. La contra-reforma catòlica es sustenta sobre la idea que la feminitat –i per extensió el matriarcalisme- és l’expressió del passat fosc (l’antiguitat, la medievalitat); i la masculinitat –i per extensió el patriarcalisme- es el símbol d’un present triomfant i d’un futur brillant. Un axioma que va arrelar amb força en el conjunt de la societat catalana del 1500 i del 1600[2].
I en aquest context històric, l’economia i la ideologia sumen, i esdevenen cultura social. La dona, que havia estat el centre de la vida en les comunitats catalanes primigènies dels segles VIII i IX recloses en les valls pirinenques, veu degradat el seu paper fins a esdevenir objecte i expectativa”. I, tot seguit, en comenta casos.
[1] El 30 de gener del 2020 no figurava l’autoria en aquesta entrada.
[2] I que tornarà a fer-ho en el segle XVIII, quan es reforce la idea de la llum com a símbol de cultura, de progrés, d’avanç, amb què s’intenta d’arraconar la cultura del poble senzill i lo matriarcal, en pro del capitalisme i de la cultura patriarcal que l’acompanya.
Dones que cercaven dona al seu germà
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre dones que cercaven dona al seu germà? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 22 de novembre del 2025 i posteriorment ens comentaren “No, mai” (Pilar Arnau Segarra), “No en sé res” (Lurdes Gaspar), “Era més petit el meu germà” (Àngels Sanas Corcoy), “Jo no ho he sentit mai” (Xec Riudavets Cavaller), “No. La meva àvia tenia una dita: ‘Si vols home per casar-te, sempre tira bé la canya i tindràs peix'” (Lydia Quera), “No. Mai” (Angelina Santacana Casals), “Doncs el cert és que, almenys, a casa meva, deixaven fer. Això sí: abans de casar-se, havien de firmar, davant notari, els Capítols Matrimonials” (Àngel Blanch Picanyol), “Aquesta no la sé” (Joan Prió Piñol), “No en sé res” (Maria Dolors Sala Torras), “No” (Assumpció Cantalozella), “A casa, no varen intervenir; varen ser lliures (els homes)” (Montserrat Cortadella), “No, ni tenia germà” (Anna Babra).
En el grup “Cultura mallorquina”, el 22 de novembre del 2025 posaren “Qualque cosa he sentit…
‘Call, call, dues cebes i un ai:
una, teva; i una, meva.
I una que te’n vull donar.
Si et cases amb so germà,
seràs cunyadeta meva’.
Una cançoneta que canta mumare, de noranta-set anys” (Maria Galmes Mascaro).
Cal dir que, com escriguérem a alguns col·laboradors, en el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de Mari Carmen Basterretxea i publicat en el 2022, l’autora indica que, en temps de l’historiador romà Estrabó (ca. 63aC- ca. 20 dC), “Els autors [ romans] indiquen que l’herència és matrilineal i que són les germanes qui hereten la casa i qui cerquen dona al seu germà” (p. 67).
En el meu mur, el 22 de novembre del 2025 plasmaren “No es va escaure… L’oncle, el van afusellar a la guerra amb vint-i-tres anys…” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Pervivències paganes medievals en la Catalunya rural i matriarcalista
Una altra secció interessant del llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, de Daniel Rangil, és “Bruixes”. Comença dient que “Jueus, cristians i islàmics, les tres grans religions monoteistes, tenen els déus, grans profetes i màximes autoritats del gènere masculí; només en la cristiana, les dones adquireixen una certa importància. Dels seus sants o déus menors, una bona part són dones i, després de Jesucrist, el personatge més venerat és la seva mare, que té un lloc privilegiat a totes les esglésies i que és el personatge principal en molts santuaris, ermites i capelles de muntanya” (p. 113).
Després, ens endinsa en les arrels de pervivències paganes que ha inserit el cristianisme: “en els cultes més antics, on la majoria de divinitats tenen una relació molt directa amb la natura i en què les més importants són femenines, la direcció dels rituals no és una tasca exclusiva dels homes” (p. 113). Això explica que, en la ruralia, això és, en el pagus (mot vinculat amb el terme “pagès” i amb el camp), “els cultes pagans es perpetuen durant centúries, alguns documents eclesiàstics del segle X en donen fe” (p. 113). Aquestes línies s’acosten a unes que posa la historiadora catalana Teresa Vinyoles en la seua obra “Història de les dones a la Catalunya medieval”: “Podem assegurar que, en la mentalitat de mil anys enrere, el fet que un marit matés la dona era un acte greu, una falta gravíssima. L’Església del segle X es refereix a usos ancestrals quan considera que hi ha un pecat que té una penitència irrevocable segons l’antic costum: l’homicidi de la muller” (p. 49).
Més avant, l’estudiós afig uns mots que podríem empiular amb la poesia matriarcalista que hem tractat (bé del segle XIX, bé de catalanoparlants que encara vivien a primeria del segle XXI) i, és clar, amb moltes llegendes: “Els pagans, però, no necessiten temples, ni catedrals; la força dels seus déus està en grans arbres, en coves, en fonts, en salts d’aigua, en cims o en indrets on perceben una especial intensitat tel·lúrica.
(…) el paganisme perdura en els estrats més humils de la població, els més pobres i més privats de l’accés a la cultura [ oficial i urbana]. (…) Tot i la implantació absoluta de la nova doctrina, perdura una devoció instintiva cap a la natura, sentida especialment per les dones” (p. 114) i, en nexe amb el llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, de Mª Carmen Basterretxea, publicat en el 2022, agrega un fet que havíem copsat en algunes oracions que ens havien escrit o de què ens havien reportat: “es mantenen i es transmeten a les filles o a les nétes altres oracions i senzills rituals apresos de la mare o de l’àvia, al marge de l’Església” (p. 114) institucionalitzada.
Aleshores, el folklorista de Calella passa al paper de la dona i dels juïns a bruixes i del paper que hi fa la Inquisició.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
La terra, les havia fetes com eren
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿la terra, les havia fetes com eren? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 21 de novembre del 2025 i posteriorment comentaren “Crec que sí. La terra l’estimaven de tot cor, la cuidaven. I cantaven fent les feines (plantant, recollint i, fins i tot, rebolcant-se, amb carícies). Jo, moltes vegades l’acompanyava; i totes dues, a terra. I crec, de veritat, el mateix. Les viandes més bones” (Lydia Quera), “Van viure el pas de garrofers a tarongers. Molta feina” (Lurdes Gaspar), “Sí: eren genuïnament catalanes” (Joan Prió Piñol), “Supose que sí” (Octavi Font Ten), “Jo no ho sé” (Àngels Sanas Corcoy), “Condicionaven prou” (Fermín Carbonell), “La terra i la societat d’aquells temps, fins i tot, les dificultats i el silenci imposat” (Anna Babra), “Doncs, un ‘Crec que sí!!?’. Ella era la petita de deu germans. Una mare (la meva àvia) molt treballadora. I ella ho va mamar” (Roser Canals Costa),“En el cas de la meva àvia, totalment. El fet de viure a pagès: tot i gaudir de privilegis que, segurament, molts de la vila no tenien, tothom s’havia d’arremangar per a treballar, l’amo i tot (el meu besavi).
Com deien, al matí, quan t’aixecaves, t’havies de lligar fort les espardenyes. La vida també era dura. I els horaris i els costums que tenia a pagès, mai els va deixar, fins i tot, ja quan era velleta: aixecar-se molt d’hora, cercar (en molts casos) la cura amb les herbes abans que a la farmàcia, el continuar tenint conills i gallines a la vila, les caminades diàries pel camp, la serietat i la paraula donada, etc..
Només a l’hivern, quan aconseguíem que vingués a Barcelona (perquè, a Moià, feia molt de fred i casa seva, tot i ja viure a la vila, era un casal de quatre plantes i una pallissa), doncs era que no s’aixequés abans de les nou del matí” (Àngel Blanch Picanyol), “Ho desconec” (Xec Riudavets Cavaller), “No recordo que es parlés sobre aquest tema” (Rosó Garcia Clotet), “Jo crec que la terra ens omple de sentiments i de fets per a tots. I també les arrels. Són els nostres costums” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Sí” (Montserrat Carulla Paüls).
Finalment, ma mare, el 21 de novembre del 2025, per telèfon, em digué “Depén de lo que anaven pel camp”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Serps, dones fortes, maternals i xicots
Continuant amb l’obra del folklorista de Calella, hem accedit a relats en què hi ha una serp grossa, negra, amb pèls a l’esquena. Altrament, en “La serp de cal Futroc”, apareixen detalls en aquesta línia i amb dones que figuren en rondalles: “Els avis de can Preses m’havien explicat que, a cal Futroc, hi havia una serp (…). Allà, una vegada hi havia un home (…). Li va sortir una serp molt grossa, [ ell] li va fotre un cop de dall i la va partir. (…) Però, darrere, n’hi va sortir una altra molt més grossa [que] (…) es va menjar la petita. Ell va pujar a la mata de castanyer; i la serp, a darrere” (pp. 55-56).
Una narració més semblant a algunes en què la serpent porta un diamant és “La serp de can Coris”: “Nosaltres vivíem davant de can Coris. La meva mare era la Pepita Amargant, nascuda el 1913, i aquesta història ja li explicava la seva àvia.
(…) hi havia un safareig amb una font d’aigua de la mina que tot l’any baixava.
Hi havia una serp que anava a beure a la font. Era molt vella, tenia uns pèls blancs a l’esquena i una pedreta sobre el cap. A la mama, li havien explicat que era una pedra bonica i que, per a beure, se la treia amb la cua, bevia, es recreava a la font i, després, se la tornava a posar” (p. 56). Com podem veure, hi ha símbols feminals: la font, l’aigua, la mina (en altres contarelles, una espluga) i el fet que tot l’any baixàs aigua.
Tot seguit, la dona que ho relata indica que, tant els senyors de can Coris com també les minyones, volien fer-se amb la pedreta i, al capdavall, com que ho assoleixen, de la porta de la casa estant, “La dona va prometre que faria una finestra interessant (…) i, si observes, a la finestra de can Coris, hi és una serp. Hi ha una cara d’una dona i una serp amb un cap” (p. 57). Per consegüent, dos trets matriarcalistes: la dona i l’animal esmentat.
En la rondalla posterior, “El diamant del serpent”, se’n reflecteixen molts. Així, “Els serpents són com serps molt grosses, els creix una llarga cabellera al clatell i, a més de córrer, també volen per damunt dels arbres.
S’explicava molt temps enrere que hi havia un serpent amb un gran diamant al cap .(…) el serpent era molt ràpid i s’hauria cruspit de seguida el lladre.
Aquest serpent tenia el costum de banyar-se en un estany. Ho feia sovint i era l’únic moment que es treia el diamant del cap i el deixava a la riba. La gent ho sabia (…).
Un xicot va pensar la manera d’aconseguir el diamant sense deixar-hi la pell” (p. 57). Cal dir que els cabells simbolitzen la força, que la dona és àgil i que, com en altres relats, marcava el seu territori i era molt respectada. A més, s’atansava a l’aigua i a un estany (senyals d’acollida).
No obstant això, el vailet, ja a prop de la serp, “va saltar per damunt dels matolls i va arreplegar el diamant” (pp. 57 i 59) i encara que la serpent li anava darrere, “el xicot, amb quatre gambades i un salt, es va ficar dins la bóta i la va tapar” (p. 59), ella es mor i el jove aconseguí el seu objectiu, fet que ens porta al refrany “La joventut tot ho venç”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Serps, maternitat matriarcal i serpents que porten les regnes
En aquest apartat sobre serps amb serrellera o serpents que figura en el llibre “Històries i llegendes de l’any vuit”, es reflecteixen detalls en nexe amb les rondalles en què uns xiquets fills de nobles (principalment, de reis) tenen un estel al front. Així, Dani Rangil agrega que un interlocutor féu aquests comentaris a Apel·les Mestres (Barcelona, 1854-1936), escriptor: “Els serpents són serps que, en arribant a cent anys, perden l’oremus d’ésser serps, posen cabellera i porten a la boca un diamant que no deixen més que quan van a alguna font a beure. El que, llavors, pogués robar-los-el, fóra ric i feliç per tota la vida” (p. 52). Sobre aquest diamant, cal dir 1) que representa la llum (però també la sobirania, com ho farien les perles incrustades en una corona), 2) que, qui el vol agafar, s’ha d’atansar a la dona (i mare), 3) que el fet de fer-se amb ell podria simbolitzar que el xic accedeix al seu regnat, a la seua maduresa en plena joventut, 4) i que la riquesa, al meu coneixement, més aïna, lliga amb el minyó que porta les regnes de la seua vida.
En el paràgraf següent, el folklorista parla sobre la combinació que, en l’època medieval, feien personatges molt emparentats entre ells (la serp, el drac i el cocodril) i ens n’agrega una síntesi sobre uns quants. En qualsevol cas, cal tenir present que tant el drac com la serp són femenins. Recorre a l’obra “Bestiaris”, de Saverio Panunzio (ací, amb lleugeres adaptacions):
“ORPÍ: L’orpí és una serpent la qual guarda l’arbre on el bàlsam es fa (…) qui ningú no es gosa acostar a l’arbre per prendre del bàlsam, sinó quan ella dorm” (p. 53). Igualment, aquest orpí connecta el cap amb la cua i és tel·lúric: “tanca’s l’una orella amb sa coa; i, l’altra, frega tant per terra, per tal que el so de l’instrument no la puga fer adormir” (p. 53).
Un altre animal que inclou és la vibra, la qual “d’aquell cap [ de la mare], ella engendra. Mes, quan els fills (un mascle i una femella) han vida, que han temps d’eixir fora del cos de la mare, ells vénen i trenquen el ventre de llur mare i, per força, ixen fora, en tal manera que llur pare i llur mare moren per ells (i, per tant, mai n’hi ha més de dos)” (p. 53). O siga que la vibra sorgeix del cap de sa mare i, quan ja és adulta i es casa, s’acosta el part, després del qual naixen uns fills. Adduirem que ací es plasma un detall, al nostre parer, matriarcalista i que enllaça amb una maternitat ben acollida, àdhuc, pels hòmens: el pare i la mare donen la seua vida pels fills; i la renovació de la vida, mitjançant una nova generació, és ben vista i ben considerada.
I, més encara: una maternitat en què s’entén que, com diu una dita valenciana, “No hi ha més mare que la que parix”. Nogensmenys, ací, el pare també hi pren part, no és alié a la vinguda del nounat.
Al capdavall dels animals, hi ha el basilisc (nom que significa “reietó”), del qual diu que “aquests són reis de les serps i no és bèstia al món qui es vulla combatre amb ells” (p. 53). Per consegüent, ningú els repta a lluitar. I, com que és una altra variant de serp, representa una dona.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Serps, dones protectores i mares que salven filles
Prosseguint amb el tema de les serps, en l’obra “Històries i llegendes de l’any vuit”, l’investigador entra en un tema que resulta sucós per la gran coincidència entre la realitat i els relats, no sols en els indrets de què ell fa esment, sinó perquè són semblants a molts altres llocs de tot l’àmbit lingüístic, on hi ha narracions d’eixe estil. Diu així:
“Sorprèn la facilitat amb què he trobat testimonis i que m’han relatat històries força increïbles de serps en les quals el protagonista no era un personatge anònim o llunyà, sinó ells mateixos o un parent o un conegut molt immediat” (p. 46). És la típica contarella en què 1) una mare donava mamar a un fill però, entremig, 2) una serpent (animal tel·lúric i que empiula amb la maternitat) substitueix el xiquet durant uns moments del dia i en què, a més, 3) en el termini d’uns quants dies, el nin passa a estar molt prim, fins que 4) la mare s’adona i el fill s’allibera i torna a beure lleteta maternal. Per això, el folklorista inclou aquests mots: “Finalment, van descobrir que, durant el dia, s’amagava a sota del mateix llit arrapada al sunyer” (p. 46). Ací podríem lligar la serpent amb la foscúria, amb la terra (el llit) i amb el matalap (representat pel sunyer, la terra).
És més: Dani Rangil, com que la història li havia estat contada per una dona d’origen andalús, afig que, “Durant anys, vaig pensar que aquesta era una creença pròpia del sud de la Península Ibèrica, però Pep Coll ha recollit relats semblants de la gent del Pirineu català” (p. 46).
Unes planes després, en la secció “Tertúlia sobre serps”, u dels participants en la recerca conta amb uns mots que hem llegit d’altres terres catalanoparlants: “La meva mare em va fer anar a cercar el meu pare a can Cinquanta. I, com que havia de travessar la riera i no hi anava, em va cridar:
-Què fas, nena? Que no ve el teu pare?
-És que no hi he pogut anar perquè aquí hi ha una cosa que no puc anar-me’n. A la que vaig per a caminar, em ve al darrere i, a la que em paro, es torna a amagar.
-Ja vinc.
HI havia una serp… impressionant! La va matar amb el mànec d’un magall” (p. 51), és a dir, d’un lligó.
En el cas de què parlàvem, un personatge femení i no vinculat amb lo cristià, no pot travessar perquè un altre (i que sí que és cristià) li fa de barrera. Ací, ben mirat, la mare salva la filla.
En un altre punt, “Serps amb serrellera o serpents”, el recopilador de Calella, tocant a alguns papers de les serps, escriu que la serpent “es pot menjar la gent i guarda tresors fabulosos en coves soterrades o en cambres ocultes de castells, en monestirs o en altres edificacions de l’antigor més modestes com can Salviró de Vallmanya” (p. 52). Per consegüent, la serp rep unes funcions més en nexe amb la dona com a protectora de lo vernacle i no cal dir que de la maternitat i de l’esdevenidor, ja que, per mitjà del passat, es pot perpetuar la vida (amb els qui es gesten en l’espluga i que, en acabant, viuran arran del part).
Així, com en altres llegendes (encara que recollides en l’obra sobre la cultura oral del Montnegre), apareixen texts de la mateixa corda: “A can Salviró, també hi ha anat a remenar molta gent cercant-hi or. Però, allà, no sé on han de trobar-ho, perquè només hi ha aquella mica de paret, hi ha aquell suro gros, aquell pla… Allà hi ha moltes serps. El meu avi n’hi va trobar una, de gruixuda, de no sé quants metres, un rellamp de serp un dia que hi anava a pasturar els porcs” (p. 52). O siga, copsem el detall dels qui, moguts pel desig d’enriquir-se (o, si no, més d’una vegada, d’eixir de la pobresa), intenten arreplegar or. Ara bé, igualment, capim el paper de sopluig maternal: el suro, com en aquelles contalles en què una filla viu en una surera (o, per exemple, en una alzina) que li fa de marona.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.