Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Escrits d’adolescents a besavis, a besàvies i sobre la vida quotidiana
Un altre escrit de la mateixa corda, però escolar i fruit d’aportacions de tres estudiants d’uns tretze (o catorze) anys, és “Estimat besavi, estimada besàvia” (https://emporion.org/estimat-besavi-estimada-besavia), publicat en la revista digital “Emporion” (no. 126, juny del 2017), de Torroella de Montgrí (vila del Baix Empordà), a què accedírem el 19 de novembre del 2024. Entre d’altres coses, podem llegir que “Els alumnes de 2n d’ESO de l’institut s’han hagut d’asseure una estona amb el seu pare, mare, avi, àvia o altres familiars per preguntar què recordaven dels seus besavis o besàvies. Alguns d’ells han tingut la sort de poder seure i parlar directament amb la besàvia.
A partir dels records que en tenen els seus familiars, s’han anat informant de l’època que li va tocar viure, de qui era, de què feia… i després han escrit una carta a la seva besàvia o al seu besavi.
En general, els ha agradat fer aquesta feina, els han impressionat algunes de les coses que han descobert, s’han emocionat i els han estimat una mica més.
Aquí us en presentem una petita mostra. Segurament que molts dels lectors d’EMPORION hi podreu reconèixer la besàvia, el besavi o l’àvia que els ha explicat la història.
Montserrat Blai”.
El primer, d’Hug Lloret i Alenyà, exposa així:
“Estimat besavi Baldo:
M‘hauria agradat tant, conèixer-te!
Avui li he preguntat per tu a la mare i, tot i que amb ella tampoc us vàreu conèixer, la baba li ha explicat moltes coses de tu.
Sé el teu nom, Baldomero Xumetra i Vilagut i que vas néixer el 7 d’agost de 1918 a Barcelona. (…).
Proveníeu d’una família de metges. El teu avi ja ho era i tots vàreu estudiar medicina o farmàcia. Quan va venir la guerra, tu només tenies 19 anys i et van fer anar en un tren hospital a Valladolid.
Quan vas acabar la carrera, vas venir a fer una substitució del metge de Torroella que estava malalt i, encara que en principi era una feina provisional, et vas quedar aquí per sempre.
Amb la teva família, cada setmana us escrivíeu cartes i us explicàveu com estàveu i de vegades comentàveu malalties dels pacients per resoldre-les entre tots. D’aquestes cartes, la baba en té moltes i me les deixa perquè les llegeixi i et conegui més”.
Com podem veure, en les famílies amb persones lletrades, solia haver accés a la lectura i a l’escriptura. De fet, en l’àvia paterna de ma mare, “Era filla d’un jutge” (sic, 3 d’abril del 2024) i, fins i tot, llegia texts en llatí (per exemple, himnes religiosos) i en castellà.
En acabant, Hug Lloret i Alenyà indica que “Els teus pares et donaven consells, t’explicaven coses de Barcelona i et deien que t’enyoraven i t’estimaven…, però tu decidires quedar-te aquí, perquè la gent també t’estimava molt. Diuen que eres molt simpàtic i vas conèixer a la Rosa… i t’hi vas casar”. És a dir: l’educació per a la vida tenia un paper important.
Igualment, comenta que “La feina de metge no era fàcil, havies d’estar sempre disponible i dir on anaves si marxaves de casa, perquè només hi havia un metge i havies d’atendre més d’un poble. (…).
Et vas morir massa aviat, als 46 anys, (…) però jo estic molt content de tenir aquestes cartes i aquests records teus…
Allà on siguis, t’envio una forta abraçada. Hug”.
Una altra redacció en la mateixa revista “Emporion” (no. 126), és la de Júlia Navarro i Pagès:
“Estimada besàvia, Narcisa
Fa uns dies, vaig començar a investigar una mica més profundament el teu passat, cosa que jo desconeixia. Vaig descobrir coses que em van deixar bocabadada. (…) I ara que sé algunes coses molt maques sobre tu, en volia parlar una estona.
Vas néixer a Torroella, al Fronton. Vas anar a l’escola de monges. Com que allà tot eren dones, us obligaven a saber cosir i fer ganxet. Això va ser un punt important a la teva vida perquè, temps després, eres tu qui et feies els vestits i els ‘bolsos’, perquè sembla ser que eres molt presumida. Sempre que anava amb la mama a casa teva a visitar-te i veure com estaves, em tenies algun detall preparat: un ‘bolso’, jaquetes…
Quan eres jove vas patir una malaltia que et va obligar a quedar-te a casa i estar molts mesos al llit. Però això no et va aturar, al contrari, seguies dissenyant-te la roba i altres coses”.
En nexe amb aquestes paraules, ens han reportat de dones que, amb més de noranta anys (i, fins i tot, de cent), encara estaven actives, laborioses: amb ganxet, amb l’aviram, etc..
Igualment, posa “Et vas casar amb l’avi Enric, tot i que jo no vaig tenir temps de conèixer-lo, perquè va morir abans que jo naixés. La mare de l’avi Enric tenia una tintoreria i tu els ajudaves amb la feina i a veure també l’estat de la roba que portaven els clients. Quan va néixer la meva àvia us vau mudar tu i l’Enric a un piset de Cornellà. Tot i traslladar-vos allà, vau continuar amb el negoci com a tintorers, en una tintoreria de Barcelona”. Per tant, el paper de la dona no era precisament secundari, en la casa, sinó que els dos portaven avant el negoci. Un altre tema que copsem (i molt comú en les dones), era la cura, posar part del seu saber per a facilitat la salut dels familiars, això sí, partint, sobretot, de la saviesa popular:
“Recordo que t’encantaven les sardines (…). A la meva mare i a la meva tia, els feies menjar moltes sardines, perquè deies que eren molt bones per la salut. Sempre replicaven a l’hora de menjar-ne. També els feies beure un líquid molt estrany que era encara pitjor que les sardines. Era fet amb un rovell d’ou, sucre i cafè, perquè deies que així augmentaven molt les proteïnes. Sempre que ens posàvem malalts, tu el que feies era posar-nos ‘vaporux’ i anar fent fins que la febre baixava”.
Bé, àvia Ciseta, ja vaig acomiadant-me. Espero que estiguis ben còmode allà dalt mentre em vigiles i que sàpigues que cada nit la teva estrella és la que brilla més. T’estimo i fins una altra.
Júlia, la teva besneta”.
El tercer escrit, d’Elsa Mundet i Tudela, addueix plasma, en aquest cas, una dona amb mota espenta, forta i, a més, amb bona empatia, altruista i amb sentiment de pertinença a la terra, amb què estava connectada, fet que anava acompanyat d’un interés per la formació acadèmica dels familiars:
“Estimada besàvia Agnès,
Ja sé que no et serà possible llegir la carta que ara estic escrivint, però, indirectament, et dono les gràcies pel molt que vas lluitar per tirar una família endavant en uns temps molt difícils, ja que era el temps de la postguerra.
La meva besàvia va néixer en un poblet de la província de Girona, anomenat Mieras, prop de Banyoles. Era una persona d’alçada normal, prima i amb uns ulls de color blau que agradaven molt a la gent. Tenia un caràcter bastant fort, però en el fons li agradava molt ajudar a les persones que passaven en aquells moments necessitats econòmiques, i ella procurava ajudar-les amb el que podia.
(…) La meva besàvia va tenir la sort de poder anar a l’escola, a les monges dominiques on va aprendre a llegir i a escriure. Era una persona que li agradava fer les feines de pagès, com cuidar els animals i, si convenia, fer feines hortolanes. Els meus besavis van voler que els seus fills estudiessin, de manera qu, l’Anton va ser un mecànic i la meva àvia, l’Anna Figueres, va ser una mestra (…).
La meva besàvia va viure fins els vuitanta anys, però als setanta anys va patir la malaltia de l’Alzheimer. Jo patia molt perquè quan l’anàvem a visitar ja no ens coneixia. La meva àvia està molt orgullosa d’haver pogut cuidar-la fins a l’últim moment.
Besàvia Agnès, sempre et recordarem com la persona més generosa i la que ens donava els consells que avui dia procurem posar en pràctica.
La besnéta que tant t’estima, Elsa”.
Finalment, diré que, lo més positiu que he captat en aquestes tres redaccions, és que, el fet d’interessar-se pels altres i per èpoques anteriors (no sols pel present), fa que les persones tinguen una visió més àmplia de la realitat i, en aquest cas, que empiulen amb la terra i amb els ancestres i, de pas, amb l’educació matriarcal.
Com a anècdota, diré que, quan tenia uns catorze anys acabats de fer (en la primavera de 1985), per iniciativa pròpia, aní a ca ma àvia materna a fer una entrevista a mon avi Miguel (1906-1992), perquè em parlàs sobre la guerra (1936-1939). L’encapçalament original posava “Testigo de una guerra” (‘Testimoni d’una guerra’).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Preferien l’entorn rural
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿preferien l’entorn rural?
Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 17 de gener del 2025 ens comentaren “Sííí” (Àngels Sañas Corcoy), “Bon dia,
En tenia una que sortia de la pagesia i una d’urbana. Cada una es trobava més a gust dins el seu medi” (Xec Riudavets Cavaller), “A tots, els agradava la natura. De fet, tenien gent a fora, al camp, i, sempre que podien, hi anaven.
Varen assumir que havien de viure a Barcelona i, per això, quan podien, feien l’escapada. En eixe sentit, als avis, varen llogar un pis, per no estar molestant la família. L’avi deia ‘Juntos, pero no revueltos’.
La meva besàvia era la iaia Esperança, una dona mooolt culta que havia treballat tota la vida, per pujar tres fills: l’oncle Miquel, la tieta Leonor i la meva iaia Angelina.
La iaia Esperança estava casada amb el iaio Josep Maria, qui treballava a la fundició, i la iaia Esperança m’explicava quan ell li deia eldit de Colom ja era fet. Com deia, era una dona que s’havia llegit la Bíblia i ara, de velleta, ajudava a la filla (Leonor), fadrina, qui vivia amb ella, a posar botonets a les xambretes dels nadons. No tenien grans recursos, però la mama les ajudava: en temps de guerra, les havia cuidat molt i era la seva preferida.
De petita, vaig estar moolt malalta i ella s’asseia al costat del llit i m’explicava rondalles. Aleshores vivia a casa
Són mooolts records i, a més, estic plorant” (Montserrat Cortadella), “Puc dir que les àvies gaudien molt de l’entorn rural, però vivien a ciutat perquè, suposo, ja hi havien fet arrels” (Rosó Garcia Clotet), a qui escriguérem “Ma mare conta que la seua àvia paterna se n’anava a la ciutat de València amb una bossa mitjana de fesols, els hi venia i se’n tornava a la vila.
I que la materna tenia un xavalet a qui ella encomanava algunes tasques.
Vivien en el poble i de la terra”. En relació amb aquestes paraules, ma mare, el 17 de gener del 2025, per telèfon, ens digué “S’hi passarien, quan el camp no donava. O, altres, quan podien, se n’anaven al poble”.
En el meu mur, el 17 de gener del 2025, plasmaren “Bon dia,
No sé què preferia la mare, però és el que li va tocar viure, perquè va néixer i va viure a pagès, fins gairebé al retir. El que sí feia és que s’adaptava de pressa a les noves comoditats, com ara, la cuina de gas” (Rosa Rovira). Afegirem que, eixe dia, ma mare ens adduí “És que, en els pobles, la cuina de llenya o la de petroli eren una incomoditat. El meu germà Paco, quan estava en el poble, comprà un fogueret a ma mare. I allò fou la felicitat [de ma mare]”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
“es bergant d’En Miquel”, versos d’una cançó vernacla
Bon dia,
Uns versos d’una cançó eròtica del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila:
“Diuen que, per pujar al cel,
han de passar el rosari.
Es qui l’hi passa a N’Eulàri’ [= Eulària]
és es bergant d’En Miquel” (p. 75).
En l’estudi sobre el matriarcalisme, entre d’altres coses, inclourem cançons (o, per exemple, endevinalles o contarelles) populars eròtiques, o bé sexuals, o, com ara, poemes populars de la mateixa línia, en llengua catalana. Qualsevol aportació amb bona educació serà ben rebuda. Admetem pseudònims. En aquesta web, trobareu bona part del treball.
Avant les atxes.
El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.
Una forta abraçada i bon cap de setmana.
Besàvies que deixen empremta i que reflecteixen l’educació matriarcal
LA TRANSMISSIÓ DE LA CULTURA TRADICIONAL: L’ÀVIA (O PADRINA).
U dels escrits (ací, amb lleugers retocs) que hem trobat, en relació amb la transmissió de la cultura tradicional i amb el paper de l’àvia, és “La meva besàvia” (https://relatsencatala.cat/relat/la-meva-besavia/553190), redactat per nitestrellada i publicat en la web “Relats en català” el 30 de juliol del 2007. Diu així: “Es passa les hores asseguda al balancí que té a l’entradeta. (…) M’agradaria saber què pensa, però mai no ho diu. És reservada. Penso que deu recordar. Potser recorda com era la seva vida de jove. (…) Diuen que, de jove, tornava bojos a tots els nois. Em costa d’imaginar. Suposo que tota l’elegància que tenia se l’ha endut el temps. (…) Quan vaig a casa seva, m’assec al seu costat, se’m queda mirant, em toca amb la seva mà (…), em diu ‘Maca…’ (…). Aquest petit contacte i la manera com em mira m’inspiren confiança”.
Més avant, addueix que, “Tot i així, crec que li fan bé les meves visites. Li agrada jugar a cartes. Ens hi passem llargues estones. És llavors quan m’explica històries de la seva joventut i se li dibuixa un somriure a la cara. Es mostra alegre i, alhora, nostàlgica. Atura un moment la conversa, em diu ‘Va tira!’ i continua explicant. Més que reservada, podria dir que té por. Por de fer-se pesada amb les seves històries i, per això, prefereix callar. En canvi, si li dones una mica de corda, s’hi agafa de seguida. Les seves paraules em demostren la saviesa que el temps li ha donat. Després d’aquestes xerrades, em quedo pensant una bona estona sobre els consells que em dóna. Abans, l’únic que hagués pensat era que estava pastada a l’antiga; ara sé que toca de peus a terra més que ningú”. Per consegüent, ens trobem davant d’una anciana molt oberta, sàvia, realista i que ha deixat empremta en la besnéta.
Menys d’un any després, el 21 d’abril del 2008, també en “Relats en català”, criptonita redactava “Algun dels meus millors moments… amb la meva besàvia” (https://relatsencatala.cat/relat/algun-dels-meus-millors-moments-amb-la-meva-besavia/673199), en què plasma molts trets que hem copsat en dones nascudes abans de 1920: “’Van ser moments dolços de la meva vida que no podré viure mai més. Tan sols amb el record’. Són paraules que he pensat fa un moment i ara crec que semblo una iaia compartint els seus millors moments amb els seus néts, com feia la meva àvia. De fet, era la meva besàvia, però tots li dèiem ‘àvia’ i ella estava encantada.
La meva àvia era una dona amb un aspecte endurit per la vida, amb molta força i caràcter, però molt agradable. Els seus cabells blancs eren la viva demostració de la seva experiència.
Algunes vegades, ens reunia a tots, als meus cosins i a mi, i ens explicava històries. Ens feia seure damunt la seva falda, tot i la seva avançada edat. Recordo que ens abraçava i ens deia que ens estimava molt, tot embolcallant-nos de manera exagerada amb els seus braços.
Havia treballat molts anys per a gent important, diplomàtics, ambaixadors… a Sud-Amèrica. Va haver de marxar allà per culpa de la guerra, com tants altres, per guanyar-se el pa i alimentar la seva filla. Va quedar-se vídua molt jove i va donar voltes fins instal·lar-se, definitivament, aquí, al poble on ara jo visc.
Em sap greu perquè, com que jo era molt petita, ara, pràcticament, no recordo les seves anècdotes. M’hauria agradat poder enregistrar-les en la memòria per poder explicar-les algun dia als meus néts. Però no podré fer-ho i se’m fa un nus a la gola quan hi penso.
El que realment em sobta a vegades és el record que va quedar d’ella a tota la família. Tots sentim una admiració especial respecte a ella i la tenim molt present. Era una dona que mostrava els seus sentiments sense embuts, que francament es feia estimar…
Així que aquest podria ser un dels meus millors records. D’aquells moments que no tornaré a viure mai més. Perquè ella ja no està amb nosaltres. No obstant, sempre quedarà el record que en tinc. Mai l’oblidaré”.
En el moment d’escriure aquests mots, el 16 de gener del 2024, evoque un comentari que fa pocs dies em féu ma mare en nexe amb els seus pares: que li hauria agradat fer-los qüestions que, si hagués fruït de més temps i la vida hagués pres un altre camí, ara tindria més a compartir amb els altres.
Llavors, li responguí que, justament per això i, sobretot, arran de la mort de Pere Riutort en novembre del 2021 (qui ens féu veure que la cultura matriarcalista podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat), jo m’havia proposat aprofitar la vida per a demanar a ella (com també a altres persones) sobre temes que consideràvem que podrien resultar-nos interessants: no sols per a mi, sinó, igualment, per a qui volgués accedir a testimonis que connectassen amb la cultura matriarcal vinculada amb la llengua catalana i, de pas, amb la realitat, molt sovint, silenciada voluntàriament i legalment en les escoles (per mitjà d’una instrucció semblant a la militar i molt lluny de potenciar la creativitat de la persona) i, per descomptat, per moltíssims polítics,… però que sí que apareixia, principalment, en Internet, en publicacions en paper (com ara, llibres de poesia i alguns llibres de festes patronals) i mitjançant la recerca, gràcies, en bona mesura, a persones que es dedicaven a reflectir lo que, quasi sempre, de manera creativa, els permetien les noves tecnologies: restar adherits a la terra i, de rebot, a lo vernacle.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
“Com més llarg i més gruixat”, cançó vernacla
Bon dia,
Uns versos d’una cançó eròtica del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila:
“Com més llarg i més gruixat és,
sa fadrina més ho ama;
com l’hi posen, no diu res
i, com l’hi treuen, reclama” (p. 74).
En l’estudi sobre el matriarcalisme, entre d’altres coses, inclourem cançons (o, per exemple, endevinalles o contarelles) populars eròtiques, o bé sexuals, o, com ara, poemes populars de la mateixa línia, en llengua catalana. Qualsevol aportació amb bona educació serà ben rebuda. Admetem pseudònims. En la web “Malandia”, trobareu bona part del treball.
Avant les atxes.
El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.
Una forta abraçada.
Nota: Els qui porten Blogger continuen fent censura (i, a més, retardant) la publicació de cançons tradicionals eròtiques i vernacles en llengua catalana.
Continueu votant el PSOE perquè el president del govern espanyol no haja de complir amb la paraula i promoga la mentira… i, per consegüent, afavoresca una cultura patriarcal a tot arreu, en lloc del respecte per lo vernacle de cada indret.
La gran majoria dels polítics de terres catalanoparlants prefereixen posar-se de part del primer ministre espanyol actual, com si ell fos el líder d’una secta destructiva, sense necessitat de fer-li la salutació romana, però sí una bona baixada de pantalons davant dels principis postfranquistes: la Constitución española.
Els llocs de trobada de tots ells, per excel·lència: las Cortes españolas i els parlaments autonòmics.
Viuen de l’idealisme (els que es diuen d’esquerres o, com ara, progressistes) i del misticisme (els de dretes).
Mentrestant, nosaltres, en pro d’un ambient creatiu, com fan els Pobles matriarcalistes (però no la cultura patriarcal castellana, ni la francesa), com la mare que es relaciona amb els fills i amb la comunitat, molt creativa i que viu adherida a la terra on resideix.
Nota 2a: Afig la foto de l’article “Matriarcado en el mundo celta”, que suara m’ha enviat l’historiador Sebastià Sardiné i que ha aparegut hui, 16 de gener del 2025, en el diari “El Periódico”.
El matriarcalisme i la dona en la Peníscola de mitjan segle XIX i en altres indrets
Una altra entrada en què es tracta sobre la dona (però junt amb el marit) en la família catalanoparlant i, a més, partint de mitjan segle XIX, és “Històries dels meus cinquens avis” (https://davidgomezdemora.blogspot.com/2018/07/histories-dels-meus-cinquens-avis.html), del cronista David Gómez de Mora i plasmada en “Blog personal de David Gómez de Mora”, a què accedírem el 28 d’agost del 2024 i que fou publicada el 28 de juliol del 2018. Així, amb lleugers retocs, posa “Peníscola, estiu de l’any 1843. En una casa (…), vivia la senyora Gabriela Guzmán i Ripollés. Gabriela estava casada amb qui va ser el seu primer marit, Agustín Bayarri i Martorell (…). Agustín era un pagès ben posicionat, que treballava la terra heretada que li havien deixat els seus ancestres. Gabriela era una dona conservadora i tradicional. Desconec si tenia molt o poc caràcter, però, amb el tema dels diners, segurament era molt estricta, doncs l’havien educat de manera que sabera valorar l’esforç que suposava guanyar-se el pa de cada dia. Durant bona part de la temporada, ajudava en el camp, a més de realitzar l’àrdua tasca d’educar als seus fills”.
Per tant, parlem de Peníscola, una vila valenciana de la comarca del Baix Maestrat i a pocs quilòmetres de Catalunya, on la dona, no sols administrava els diners, sinó que, igualment, s’encarregava de l’educació dels fills.
En acabant, el cronista, sense embuts, vincula l’estil de vida dels seus avantpassats amb el matriarcalista, detall que enllaça amb altres escrits de diferents fonts d’Internet (bé en blogs o en webs personals, bé en articles de butlletins, bé en revistes…):“En aquella casa, imperava moltes vegades un model d’organització que s’acostava més al matriarcat, doncs Gabriela, com quasi totes les senyores de Peníscola, abans de casar, va visitar al notari, acompanyada pels seus pares, per a declarar aquells dots o béns que anava a incorporar per a la seua futura descendència i que li donaven una autoritat igual o, inclòs, més gran que la del seu home a l’hora de prendre decisions dins de la seua llar”.
En aquest sentit, ma mare, a vegades, m’ha comentat que, el fet que la seua àvia Consuelo (la paterna, nascuda en 1878) fes alguns dinerets com a resultat dels fesols que venia en la ciutat de València, li atorgava més llibertat en la seua vida, encara que fos una dona molt servicial i disposada a fer costat a qui ella consideràs que necessitava ajuda.
Afegirem que David Gómez de Mora addueix que “El pare de Gabriel es deia Pedro, era mariner i l’únic dels seus germans que, a banda, treballava la terra, probablement, perquè va ser l’agraciat en heretar el patrimoni rústic, i que es realitzava mitjançant un costum ancestral que recordava moltíssim a la figura jurídica de l’hereuatge. Pedro i la seua família tenien una flotilla, que els reportava bastants ingressos, motiu pel qual eren dels pescadors més acomodats que hi havia aleshores en la localitat. Però Pedro va fer una cosa poc habitual: va casar amb una dona que vivia fora de la roca, es deia Josefa María, de cognom Ripollés, i era natural de Cinctorres. Què havia portat, a aquell home, casar-se amb una senyora d’un lloc tan allunyat? Allò era un fet molt impropi d’una societat tan localista com la que existia en la Peníscola de mitjan del segle XIX…
David Gómez de Mora”.
Quant al detall de casar-se amb una dona que visqués lluny de la localitat (ací, de Cinctorres, de la comarca valenciana dels Ports) és cert que no era comú en aquella època com tampoc no ho era anar més enllà d’uns cinquanta quilòmetres (o un poc més) d’on se solia residir, llevat que, com ara, ho fessen els jóvens amb motiu del servici militar.
Finalment, cal dir que aquesta tendència al localisme connecta amb el matriarcalisme i, de pas, amb el sentiment de pertinença a la terra, però no ho fa amb l’elitisme (una de les línies que més facilita el desarrelament, puix que sol desconsiderar molt lo que té a veure amb la cultura rural i, sovint, es decanta pel cosmopolitisme).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra en Emília Papaseit i en catalans pagesos
El sentiment de pertinença a la terra en Emilia Papaseit.
En relació amb aquest tema, el 6 de desembre del 2024 rebérem, primerament, un missatge d’Encarna Parreño López, en nexe amb una qüestió que havíem fet sobre com responien a les queixes dels xiquets dones d’arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920. Immediatament, passa al del sentiment esmentat. “Eren persones amb autoritat, però no autoritàries, car et raonaven els fets i no toleraven la mentida i, menys, que fessis el viu.
Eren de Múrcia, però els iaios vingueren a Catalunya en un moment en què els catalans eren admirats. Encara no havien patit els quaranta anys de nazisme i els catalans integraven. I, a casa, els valors i la mentalitat eren molt catalans, malgrat parlar castellà.
Us faig arribar un escrit que vaig fer d’una catalana, la Sra. Papaseit, que he estimat molt. A la seva mort, els fills em demanaren que digués unes paraules a l’església i vaig fer el text que, tot seguit, us envio”.
Aquest correu electrònic, redactat el mateix dia i titulat “Escrit Emília Papaseit”, diu així:
“Bon vespre,
Us adjunto el text que us comentava.
Ella sempre me’n parlà de la seva padrineta i de l’oncle. Eren de pagès i ella estimava molt la terra, tot i que es féu perruquera i, en la seva professió, era insuperable. Sabia l’ofici de cap a cap, car també sabia fer perruques.
Catalans seriosos, treballadors, responsables, sincers, patriotes, elegants, senyors…
No sé si us cal alguna cosa més!
La Sra. Papaseit va morir el 2019.
Una abraçada!”.
A continuació, exposem, amb lleugers retocs, bona part de l’escrit, molt sucós, de què ens parlava:
“IN MEMORIAM
EMÍLIA PAPASEIT I ROIG
Ha marxat una part de Catalunya! D’aquella Catalunya que va haver de fer front a una guerra genocida i, després, a una ‘pau’ ignominiosa que maldava per a fer desaparèixer de la faç de la terra tot rastre de catalanitat.
Ens ha deixat N’Emília Papaseit i Roig! Ella n’era filla d’aquella època. Així, doncs, d’infant, tenia poc més de 10 anys, ja hagué de plantar cara, primer, a les bombes enemigues (…) i, després, a una postguerra que el general Franco allargà (…). (…) Emília Papaseit sempre fou al peu del canó. Com diem a casa nostra: ‘Els plats s’assemblen a les olles’. L’exemple l’havia vist a la seva llar, de la mà de la seva estimada padrineta i del seu admirat ‘onclo’: catalans ferrenys, lluitadors, exemplars, treballadors, gent d’ofici, orgullosos, que s’estimaven la terra i que aquell dictador no aconseguí doblegar mai! Mai!
Segurament, eren persones poc il·lustrades, perquè les circumstàncies no els ho havien permès, però d’una intel·ligència natural que només l’experiència de la vida pot dotar-te. No els va caldre mai falsejar títols universitaris per a guanyar-se honradament la vida! Ells dominaven l’ofici! Eren catalans exemplars. N’eren un punt de referència! Sobretot, per a aquelles persones que, com la meva família, arribaven a Catalunya mortes de fam i també antifranquistes fins a la medul·la.
I, tanmateix, el que salvà Catalunya de la total destrucció i desaparició, fou la voluntat insubornable de les moltes Emílies Papaseit! El seu esforç irreductible. La tenacitat en la seva lluita. L’amor indestructible a la terra, perquè cal no oblidar que el franquisme (…) va exterminar vàries generacions de catalans, fins deixar les catalanes orfes de maridatge: d’aquesta forma, el règim dictatorial introduí a moltes llars catalanes l’enemic i, amb ell, la ‘lengua del imperio’! N’Emília Papaseit salvà els mots i, amb ells, la cultura catalana! Calia tenir molt coratge per actuar semblantment (…).
Amb tot, N’Emília Papaseit era, com la majoria de catalans, una persona molt avançada i, mentre plegava avellanes, forjà el que seria la seva gran devoció: la perruqueria!
(…) Veia el canvi que la societat demandava i s’avançà als temps. Sovint, quan en parlàvem, sempre li deia: ‘Sra. Papaseit: si vós haguéssiu estat un home, hauríeu tingut més renom que Iranzo o el Llongueras’”.
Més avant, passant al camp de la política, Encarna Parreño López n’addueix unes paraules: “Això que ara molts catalans han descobert, ‘Que no som en una democràcia’, ella ja ho albirava i estava disposada a jugar-se-la per tal de protegir-me!
Avui, doncs, li diem adéu a una catalana valenta, molt valenta, que es va sentir molt joiosa el dia que pogué ficar el ‘Sí a la Independència’ en una urna.
La família, els seus fills, joves i nets, volem donar-li les gràcies per tot el que ens ha donat! Per tot, pel seu mestratge i per l’exemple que ens deixa! (…) ens acompanyarà sempre!”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Dones que generen vida, que socialitzen i balls que revifen
Una altra composició que figura en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, de Núria Feliu, i en què captem trets de música matriarcal, és “Les fulles seques” (pp. 53-54), en què passem de la tardor a la primavera. Així,
“Les fulles seques fan sardana
d’ací d’allà saltironant,
i dintre el bosc la tramuntana
sembla la cobla al lluny sonant.
I quin seguit de fulles roges
que enjogassades porta el vent (…).
I quan el sol se’n va a la posta,
l’arbre que enyora el seu fullam,
poc a poquet son ombra acosta
als balladors damunt del camp”.
Com podem veure, els versos enllacen amb una de les dues estacions femenines i més vinculades amb lo matriarcal. De fet, les fulles tenen vida, dansen, ballen, desenvolupen la seua creativitat (el joc i el viatge acompanyades pel vent). I, més encara: apareix un detall vernacle en relació amb els catalanoparlants, en aquest cas, l’ombra. Una ombra que arrima, que acull els balladors i que, sota el seu “territori” (simbolitzat per l’arbre i per la seua presència obaga i tot), podríem dir que els seus fills, creatius, no sols toquen els peus en terra (damunt del camp, de la mare), sinó que ho celebren.
Més avant, un altre viatge (i sempre en connexió amb lo tel·lúric) farà que la sardana revife, en la terra catalana, mitjançant una renaixença:
“Les fulles seques fan sardana;
mes, quan l’albada surt després,
se les endú la tramuntana
espais enlaire per mai més.
I l’arbre sec ja toma a viure
fulles i flors arreu badant,
i cada brot, quins cants de riure,
fent nius les aus i els becs juntant!”.
Per consegüent, aquest arbre català conserva l’esperança i, per això mateix, reeixirà: l’esclat joiós de la natura, en aplegar la primavera, i dels ocells que provenen d’altres indrets.
Però no sols això: el resultat de la pervivència de la sardana i de la confiança empelta també amb fruita menjívola i del terreny en el mes de maig, l’època de l’any que, tradicionalment, més representa l’amor per la dona i, igualment, la mare. Per això,
“Després la fruita, que encisera,
pengim-penjam al sol que és foc,
el préssec ros i la cirera,
la pruna clàudia i l’albercoc!
Oidà! Quin goig! Fem les rodones,
sardanejant de dia i nit,
les mans unint homes i dones,
els ulls clavats en l’infinit!”.
Altra vegada, copsem el paper socialitzador de la sardana: mans que enllacen hòmens i dones.
En la sardana que ve a continuació, “Somni” (pp. 55-56), amb lletra de Manuel Pont Bosch (1929-2010) i musicada per Manuel Saderra i Puigferrer (1908-2000), es plasma el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona done vida en la foscor:
“Quan la foscor davalla
pel pendís del ponent,
tot l’estany és un càlid
cigne d’argent”,
un color que empiula amb lo femení i prou present en poemes matriarcalistes.
A banda, en l’obagor, els estels resten adormits a poc a poc i, igualment,
“Les fades van fent, tot dansant, claror!
Sota els desmais s’han dat la mà en sardaneig.
Fades i estany, cantant l’amor.
La nit és com un gran cor.
Quin màgic encís hi ha pertot quin dolç encant!”.
Aquests versos reflecteixen una cosmovisió matriarcal: no sols el paper de les fades (que són les generadores de vida), sinó perquè s’apleguen al voltant d’un arbre (un detall relacionat amb la figura de la mare, amb les arrels i, per descomptat, amb el comunalisme, arraïlat en aquests Pobles).
No debades, hi ha un empelt entre les fades (mitologia), l’aigua (l’estany), la foscor (la nit) i la música (en lloc, com ara, de lo tècnic).
Això explica que
“L’estany somriu. Resta tot,
dins la nit, somniant!
I les ombres van lentament
vestint l’estany”,
és a dir, la part de la mare que connecta amb la terra, un altre element típicament femení.
Finalment, entre d’altres coses, posa
“Quin delit, quin frisament,
fades blanques com l’argent!”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
La sexualitat matriarcal en sardanes i en parelles amb dones que tenen la darrera paraula
Una altra sardana que figura en l’obra de Núria Feliu, i en què es veu la sexualitat matriarcal, és “Juny” (pp. 50-51), amb lletra del poeta Ambrosi Carrión i Juan (1888-1973) i amb música de Juli Garreta i Arboix (1875-1925), compositor de sardanes. Així, podem llegir
“Oh sol brunzent,
oh mar blava remorejant
que dansa amb el vent;
harmonia del Juny cremant
que la terra i el cel
fon en un anhel”.
Quant a aquesta connexió entre el cel (lo actiu) i la terra (lo passiu), direm que, d’acord amb la recerca, abunda en persones amb un estil de vida matriarcalista, això és, entre catalanoparlants que promouen lo vernacle, bé en dones, bé en hòmens.
En relació amb aquest detall, agregarem que empiula amb unes paraules que escriu l’antropòloga Francisca Martín-Cano Abreu en la seua obra “Arqueología feminista ibérica”: “les mitòlogues matriarcals consideraven que la Deessa era Bisexual, no en el sentit de tenir indistintament parella circumstancial masculina o femenina, sinó en el sentit que incorporava els dos sexes, que era Hermafrodita, representada amb atributs d’ambdós sexes. O siga, que personificava tant el Principi Femení com també el Masculí i a qui creien única responsable de la funció de donar Fertilitat i Fecunditat i de crear totes les coses (Virgo)” (p. 164).
Enllaçant amb aquests dos elements de la deessa, en aquesta obra d’antropologia, veiem que, segons paraules de Jacques Pirenne, “Entorn de la deessa mare, abans de la instauració del règim patriarcal, sembla que s’hauria format el primer d’aquests sistemes. Representava, alhora, la terra i el cel, la deessa mare és tot l’univers, la deessa principal” (p. 152). Cal recordar que la sexualitat matriarcalista toca els peus en terra i que té un lligam amb lo tel·lúric.
Tornant al poema “Juny”, tot seguit, afig que,
“Com un bressol
la barca es gronxa (…).
I el foc de l’amor que en ton llavi guspira,
eixam d’abella d’or,
joia d’estiu,
serà flam que gira
i covar de niu”.
Per tant, també trau la maternitat, la melositat i la cova femenina (l’úter).
Immediatament, continua amb versos que evoquen l’inici de l’estiu, no sols pel vols dels ocells, sinó, per descomptat, perquè creix u dels símbols d’aquesta estació: el forment, sovint associat a les relacions sexuals. Així, escriu
“Seguem arran, arran,
que a la fatiga l’amor és consol”.
Un conhort resultat de l’empelt entre la corbella (la falç), la qual té forma semicircular (tret amb afinitat amb lo femení) i amb el contacte de l’home amb la terra.
En acabant, a la caiguda del sol,
“L’aigua del càntir durà fresca a tos llavis”,
uns llavis que poden tenir dues lectures: els llavis de la cara i els de la vulva, encara que ací tenen a veure, més bé, amb els del cap.
Serà en eixe moment vespertí, simbòlicament, agregat a la dona, quan ella,
“els teus llavis lluint em diran,
dolçament cantant,
un gran secret d’amor
que en farà batre amb foc el cor”.
Possiblement, perquè ella el vol, perquè l’estima.
Llavors,
“Els camins són perfumats,
canten les fontanes dolçament,
els estels, al cel penjats,
fan com una llum esporuguida.
Si et deixessis tu besar,
tot el viure meu fóra cantar”.
Per consegüent, l’home espera que ella li aprove el desig de festejar i de mantenir relacions sexuals, puix que la dona té la darrera paraula (en lloc d’ell, ni de cap altra persona).
Després, ella el besa i, no debades, el poeta, arran del bon resultat, escriu
“Juny esplendent
els cors ajunta.
(…) el blat ja és madur i el volant
és lluent de sol.
Seguem arran, arran”.
Finalment, amb aquest lligam entre l’home i la dona, els darrers versos plasmen la sexualitat matriarcal:
“Oh sol brunzent.
Oh mar blava remorejant.
Oh sol brunzent.
Oh mar blava remorejant,
que danses al vent;
harmonia del Juny cremant
que la terra i el cel
fons en un sol anhel”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, sexualitat matriarcal i jóvens que festegen
Una altra sardana en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, i recopilada en l’obra “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, és “Cançó d’amor i de guerra” (pp. 48-49), la qual podríem vincular amb la primavera. La lletra és de Lluís Capdevila i Vilallonga (1893-1980) junt amb Víctor Mora Alzinella (1895-1960) i musicada per Rafael Martínez Valls (1895-1946), compositor valencià. Els versos parlen sobre l’acció que fan hòmens i dones en oir el repicar de la campana. Així:
“Sempre en l’anyada, d’eixa diada
les flors més belles portem aquí
i teixint senzilles toies,
nostres mans gentils de noies,
al bon Sant en fem ofrena
perfumant el seu altar…”.
Com podem veure, amb motiu de les festes patronals (les quals, ací, podríem relacionar amb la primavera, estació que simbolitza l’amor, sobretot, en el mes de maig), els jóvens se’n van a cercar fadrines amb qui festejar i, quan en troben una, li donen una toia (un ramell de flors, especialment, oloroses, per a guarnir).
Igualment, fan una ofrena al patró, detall que, en aquest cas, com que enllaça amb lo tel·lúric, equivaldria a fer-ho a un fill de la Mare Terra, sobretot, partint del fet que l’altar representa la vulva.
Tot seguit, els versos plasmen una connexió amb la terra, per mitjà del record, amb l’indret on hom nasqué i on trobà el seu primer amor, el qual quallà:
“En el Vallespir
la vida del meu cor,
un jorn va sentir
les glòries de l’amor.
Terra bella, terra nostra
terra de l’amor sens fi,
llum tota bellesa
de bonic florir”.
Adduirem que aquesta estima per la terra va unida a un amor eròtic com també per la natura (la bellesa de les flors i del reviscolament de la vida) junt amb el sentiment de pertinença. No debades, en acabant, posa
“Dolça terra jo t’estimo
i amb el cor tot abrandat
terra meva jo proclamo
mon amor mai igualat”.
I, més encara: la dona (la terra) salva l’home i, de pas, prossegueix l’afecció per la terra (mitjançant el simbolisme del bes):
“Per tu ma vida serà l’alegria
del goig de l’amor
terra nostra ta preuada formosor
tingui sempre la besada
del meu cor.
Terra bella, terra nostra
terra de l’amor sens fi
llum tota bellesa
de bonic florir.
Dolça terra jo t’estimo
i amb el cor tot abrandat,
terra meva jo et proclamo
mon amor”.
Per consegüent, d’alguna manera, la lletra indica que el xicot cerca l’amor per ella i per Catalunya i que serà la dona qui li ho aprovarà. En eixe sentit, també escriuen que,
“Per tu ma vida serà l’alegria
del goig de l’amor
terra nostra ta preuada formosor
tingui sempre la besada
del meu cor”.
Finalment, en els darrers versos de la composició, captem la sexualitat matriarcal i la preferència per la dona (juntament amb l’acceptació de l’home). Per això, podem llegir
“Terra nostra, terra aimada
per a tu la flor millor,
per al Sant les flors
boscanes
per a tu la flor del cor”.
I, així, com fa una dona en alguna cançó eròtica recopilada per Gabriel Janer Manila en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, l’home no deixa fora lo masculí (ací, el sant), sinó que també l’estima. Això sí: la millor flor (i que més agrada a ell) la donarà a la dona. Això ens pot portar a la conclusió que, malgrat la figura del personatge religiós (possiblement, en nexe amb lo naturalista), la dona (la fadrina), com diem popularment, s’emporta la millor tallada del pastís. Aquest tret enllaça amb el matriarcalisme.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)