Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Bruixes, aplecs de dones organitzadores, maternals i creatives
Continuant amb l’obra “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, també trau trets que tenen a veure amb el matriarcalisme. Així, en el subapartat “Les bruixes de la bauma de la Quintana i els temporals”, veiem que “Les reunions que celebraven els dissabtes de lluna plena a la nit, les bruixes lluçaneses eren conegudes amb el nom de ‘samaniat’” (p. 82). Sobre el dia de l’aplec i que no fos diumenge, cal dir que, en una de les cançons recollides pel folklorista Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) en el llibre “Romancer català” (publicat en el segle XIX), hi ha una composició en què copsem que, en aquell temps o abans, diumenge era considerat el primer dia de la setmana, si més no, en terres catalanoparlants. A banda, té lloc en plena obagor, compensada per una lluna que aporta claror.
Uns altres trets que connecten amb la tradició matriarcalista són el moment i on es reuneixen com també què simbolitzen: “Un d’aquests indrets era la bauma de les bruixes de la Quintana d’Oristà. Allà es diu que hi preparaven les malifetes que farien fins que la lluna tornés a fer el ple. En aquest lloc, també congriaven fortes pedregades a l’estiu” (p. 82). Per tant, figuren la balma (això és, la cova), que feien unes tretze trobades a l’any (una cada vint-i-huit dies, aproximadament), i que eren planificadores i que podien influir en les collites (mitjançant la calamarsa).
Ara bé: en eixir, ho fan a una part relacionada amb l’aigua (un símbol femení) i, altrament, no ho faran en un punt on vaja recta (detall que estaria en nexe amb lo patriarcal), motiu pel qual llegim que, “Quan hi havia un temporal, sortien de la bauma i anaven fins a la Gavarresa, concretament, en el revolt que fa la riera, (…) un lloc d’aigües tranquil·les i manses, cosa que les bruixes aprofitaven per fer els seus conjurs” (p. 82). Per consegüent, de la mateixa manera que en un ambient acollidor i creatiu, un esperit de certa calma, afavoreix les idees i les bones relacions, en el cas de les dones, facilitava les futures invocacions. I, com que la seua força era ben manifesta i ho sabien per la contrada, “La pagesia de la banda de ponent de la Gavarresa, quan hi havia el temporal a la banda de llevant, afirmava: ‘Ja podeu anar a fer fum de llorer i encendre el ciri del monument, que les bruixes no puguin travessar la Gavarresa i, d’aquesta manera, puguem aturar la pedregada’” (p. 82).
En un altre subapartat, ”El dia de Sant Joan” (p. 92), hi ha uns mots en nexe amb el matriarcalisme: “Els pastors del Lluçanès deien que, en el dia de Sant Joan, el dimoni marcava les bruixes. Els feia una marca que era el senyal que testimoniava que s’havien donat a ell; els clavava una mossegada a l’anca esquerra perquè s’hi coneguessin les dents”. Com en altres narracions, el diable (per la tradició eclesial llunyana en el temps) és en nexe amb la dona (els famosos pèls de figa a què fa al·lusió el refrany “Tira més un pèl de foradell que un calabrot de vaixell”) i ací va associat a la força per a influir en les jóvens.
Ben mirat, passem a unes paraules en què amb detalls molt en línia amb lo matriarcal, per exemple, el líquid, la maternitat, els nens dins de la mare, l’obagor, lo fosc i, al capdavall, la recepció (el recipient) i el desig de llibertat (és clar que per damunt de l’home, o siga, de la granera amb què volen) i de bastir la seua vida (l’animal en què es transformarien, així com el cuc de seda ho farà en una papallona): “Les bruixes s’untaven les aixelles amb brou de bruixa, que preparaven amb infants vius, amb preferència no nats, mill negre i gram negre, tot ben bullit en una caldera. Aquest brou els donava la facultat de poder volar, convertir-se en l’espècie d’animal que desitgessin i de fer tota mena de malifetes”. I la bruixa, … per damunt del pal de la granera (el qual representaria l’home).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Tenien una importància decisiva en la família
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿tenien una importància decisiva en la família? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 5 de juliol del 2025 ens comentaren “Sí. Sort de la feina de les dones , treballant a casa. Abans, no anaven a treballar a fora de casa. La meva feia petites coses cosint: a casa, feia bates per a una empresa, bates d’estar per casa. L’agradava molt brodar a mà” (Àngels Sanas Corcoy), “Crec que sí. Si la família no funcionava, si eren valentes i decidides, hi posaven tot el que podien perquè anés endavant. I, en aquells temps, això era un repte molt difícil essent dona” (Anna Babra), “Una importància total. Sempre s’havia de respectar el que deien (o feien). La seva opinió anava a missa” (Àngel Blanch Picanyol), “Bon dia,
Crec que sí. Al meu entendre, eren l’aglutinant de les famílies.
A Mallorca, tenen una dita que ho resumeix: ‘L’amo [ = el pagès amitger] comanda i sa madona [ = la muller] duu es maneig’. O ‘L’amo comanda i sa madona fa lo que vol'” (Xec Riudavets Cavaller), “Bastant important” (Ximo Caturla), “Bon dia, Lluís,
A casa, sempre he vist manar les dones.
L’àvia Teresa portava, ella sola, tots els homes que li conreaven les nombroses terres… L’avi era menescal…, no es cuidava de res.
(…) Quan em vaig casar,… la mama continuava portant la casa, fins que va patir un ictus.
Llavors, em va tocar a mi…
He tingut tres filles… Segueixen l’estel de la besàvia, de l’àvia i meu….
Ja veus, benvolgut amic:.. matriarcalisme total
Moltes gràcies” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Sí” (Àngels Salvador), “Lluís: normalment, sí” (Fermín Carbonell), en“I tant!! Però amb molt respecte,amb el meu pare!! Els dos anaven a l’una; no cal dir que, amb el pare, tenia molt bona relació” (Roser Canals Costa), “Sí. Eren veritables matriarques, amb fort caràcter” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Bon dia,
Curiosament, els padrins eren els qui tenien més poder, perquè les dones no podien fer res sense el permís dels homes. Però, quant a la família, eren les dones qui prenen les decisions, eren les padrines qui es feien càrrec de les decisions familiars. Les padrines manaven a casa” (Contxi Enjuanes Carrera), a qui, eixe dia, adduírem que, “Al meu coneixement, això té un motiu: del segle XVIII en avant, després de la Guerra de Successió, les lleis passen a ser en línia amb la tradició cultural castellana (la qual és patriarcal). Però, a nivell més familiar, la nostra era matriarcalista. Això explica que, en més d’un escrit (o bé en més d’un comentari vostre), captem que, encara que el marit era qui hi manava, la decisió era presa en casa”. Més avant, Contxi Enjuanes Carrera ens respongué “Tens raó”.
En la meu mur, el 5 de juliol del 2025 plasmaren “Si, Lluís. Les dones, abans, tenien les seves idees de com guanyar-se la vida. Cas que en poguessin, treballaven en les feines on eren acceptades i procuraven, amb el que guanyaven, ajudar a l’economia de la família.
És clar que sí, si més no, les meves besàvies i les àvies. Gairebé totes van tenir una importància decisiva en la família” (Ramona Ibarra), “Sííí… Sa madona és sa madona. Elles aprovaven totes ses decisions de sa família, negocis… Fills i néts, si ens deixaven” (Maria Galmes Mascaro).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Bruixes, pervivències ancestrals i dones que salven l’home i que el menen
Prosseguint amb el llibre “Bruixes a la Catalunya interior”, el matriarcalisme també es reflecteix mitjançant la dona que, per dir-ho així, fa que se salve la vila i que, a més, és una persona de confiança per a alts càrrecs de l’indret. Així, en “La bruixa d’Alpens i la sabata de mossèn Josep”, el recopilador escriu que, “A Alpens, a més del rector, hi havia un altre capellà: era mossèn Josep de cal Ferrer Nou d’Alpens. Aquest era molt dinàmic i va comentar al rector que potser seria bo de fer algun tracte amb la bruixa per tal de parar les malvestats. Se suposa que mossèn Josep i la bruixa van arribar a algun acord, ja que, d’aquell estiu ençà, si el campaner començava a tocar les campanes abans que el temporal passés dels llocs suara esmentats, no pedregava” (p. 80).
Molt avançat el relat, capim un bon lligam entre mossèn Josep i la bruixa, detall que serà decisiu: “Mossèn Josep seguia resant i la bruixa continuava dirigint el temporal tot menant-lo cap a damunt dels camps del terme d’Alpens. Quan el fort del temporal va començar a descarregar una gran pedregada sobre mateix del poble, el capellà de cal Ferrer Nou (…) es va treure la sabata i, al mateix temps que la llançava contra el temporal, exclamà:
-Aquí la tens, si la vols!
En aquell mateix instant, va deixar de pedregar i el temporal va anar amainant. Tot seguit, va fer una tarda de fina i suau pluja”.
En línia amb aquests mots, direm que la tasca de la dona ens evocà el llibre “Una historia nueva de la Alta Edad Media. Europa y el mundo mediterráneo, 400-800”, de Chris Wickham, quan indica que, entre els anys 570 i 610 (p. 579), en l’actual Turquia, hi ha un bisbe, Teodor, que hi jugà un paper important i que, a més, hi exercí unes funcions semblants a les relacionades amb els Sants de la Pedra (i, en aquesta narració, a les de la bruixa, perquè tots tres són els qui menen): “Teodor (…) era un abat d’un monestir, a banda de capellà, i fou bisbe durant un espai d’onze anys. (…) Era (…) un asceta i, per consegüent, un sanador, un home que feia fora els dimonis, un patró i un mitjancer: les comunitats dels llogarets l’estimaven per aquests motius, no per la seua posició institucional” (p. 580).
Igualment, Chris Wickham inclou que aquest home, “Com a forjador de miracles -tasca que, tal vegada, anàs acompanyada d’èxit- protegia de la pedregada les comunitats esmentades, la pluja que venia en un mal moment, les plagues de llagosta i les intoxicacions alimentàries. Com a mitjancer, tractà de cloure eixa disputa sorgida arran de les diferències relacionades amb un bosc i s’assegurava que la calamarsa castigàs els mals perdedors” (p. 580).
En el cas del llibre del folklorista d’Oristà, és la bruixa qui podia enviar la pedregada cap a altres terres, però la deixava caure en Alapens. I el preu a pagar (per part de l’home) serà el llançament de la sabata: “Aquí la tens, si la vols” (p. 81). Es fa lo que vol la dona: la pluja i lo que ella arreplega a canvi de fer que minve i que passe a ser aigua bona per a les collites i per a la contrada.
Tornant a l’historiador, agrega paraules que enllacen amb la cultura matriarcalista i, ben mirat, amb el relat que tractem (“Aquesta mena de conductes són un clar signe que el llogaret actuava de manera solidària”, p. 580): tocant a Alpens, representat per l’acord entre mossèn Josep i la bruixa. Així, “els camps es van assaonar, la collita no es va malmetre, l’anyada va ser molt bona” (p. 81), però mai més ningú ha vist la sabata.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Responien davant el nadó que no plorava
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿com responien davant el nadó que no plorava ? Figura en una rondalla recopilada en el segle XIX pel folklorista Pau Bertran i Bros, quan escriu que “La criatura (…) no plorava, ni somicava”. Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
***
Quant a missatges, el 4 de juliol del 2025 ens posaren “La mare no s’hi va trobar!!!”, (Roser Canals Costa), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “No ho sé!” (Angelina Santacana Casals), “A casa, sempre hem estat plorons” (Josep Ferrer Ferrer), a qui el mateix dia comentàrem que “Plorar forma part de la persona”; “No sabria dir-ho” (Ximo Caturla), “Sí. Les padrines es preocupaven si els nadons no ploraven. Deien que no era normal, perquè, en plorar, expressaven els sentiments (com ara, la gana o que necessitaven atenció). Per sort, jo vaig sortir plorona; però la meua germana, no. Per això, estàvem molt pendent d’ella” (Contxi Enjuanes Carrera), “Se suposa que no molt bé” (Fermín Carbonell), “Bon dia,
Ho desconec. Imagín que devien malpensar” (Xec Riudavets Cavaller), a qui adduírem que “El rector fa un paper semblant al de psicòleg i al de remeiera.
A vegades, cal fer com en la sala d’operacions: agafar unes pinces i estirar un poc: llavors, captes la lectura ‘vernacla’ de la realitat, no la dels documents oficials de l’Estat, ni la de molts dels arxius eclesiàstics”. Aleshores, ens deia “Curiós. No em sona aquest tema en la rondallística menorquina.
Bona feina.
Endavant les atxes!”, “Jo vaig tenir un germà més jove que jo, onze anys, i el cuidava bastant la meva mare” (Àngels Sanas Corcoy), “Si plorava, era un marrà (o una marrana). I, si no, era un encant, perquè dormia molt” (Montserrat Cortadella), “Solien agafar-lo una estoneta, en braços i acaronar-lo” (Lydia Quera), “De sempre, he sentit dir als meus majors, no exactament sobre el plor o la seua absència,sinó referit als infants massa tranquils: ‘Carn que creix no pot estar queta’ i ‘Més val so que arre'” (Vicent DE LA Torre), a qui escriguí “Sobre el primer refrany, ma mare diu que, un oncle seu molt tolerant, el deia quan un xiquet era més aïna desinquiet: ‘La carn que creix no para'”, “No ho sé” (Anna Babra).
En el grup “Defensem la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre patrimoni…”, el 4 de juliol del 2025 plasmaren “Ho he fet i ho continuaria fent, tantes vides com tingués, Lluís.
Ha estat la lluita de la meva vida i hi he arribat fins on he pogut, amb il·lusió i amb coratge, que encara no he perdut!
Sortosament, als nostres Països Catalans, no ens manquen persones, com tu mateix, que ens doneu exemples de fe, voluntat i constància. Una forta abraçada!!!!” (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929).
En el grup “Amics i amigues del País Valencià…”, el 4 de juliol del 2025 ens escrigueren “Té molta bondat” (Mila Puchol Hernández).
Finalment, ma mare, el 4 de juliol del 2025, en nexe amb els mots de Contxi Enjuanes Carrera, em comentà “O que els canviaren [ = canviassen] el bolquer o que els eixien les dents”. Sobre el plor i l’edat, treia que, “De majors, [no de ben xiquets], dels sentiments. De menuts, [ eren, més aïna, signe] de necessitat. A vegades, els donaven una culleradeta perquè pogueren [ = poguessen] tirar els aires. Mon pare [, de 1906], contant sobre la guerra [, 1936-1939] o sobre el llibre ‘Corazón’, plorava molt”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Bruixes, la Mare Natura i vivències matriarcalistes
Un altre tema interessant i plasmat en l’obra “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, és el que figura en el subapartat “No es pot fer broma amb l’aigua de la pedra”, en què també es parla sobre pedregades. Un dia, un amo, en veure l’oratge que feia, comenta al mosso que cal que el bestiar no bega aigua de pedra.
Llavors, el xicot li respon que ell sí que en donaria al bestiar i, en acabant, a banda, li afig que, “Com que diuen que les bruixes solen ser molt garrides, si en trobés una dintre de l’aigua, crec que podria ser força divertit” (pp. 77-78). Cal dir que l’aigua capeix amb lo femení com també la bassa (com a lloc receptiu).
Nogensmenys, el propietari li trau uns mots que empiulen amb el tema de la Mare Natura i, és clar, amb el matriarcalisme (una part dels quals remarquem en negreta):
“-Xicot. Jo no crec que les bruixes facin pedregar. (…) Jo no sé quin és el motiu exacte (…). El que sé és que, si beuen aigua després d’un temporal, ho passen molt malament, i això és veritat. (…) T’ho dic per experiència. (…) A més, no m’ha agradat mai de desafiar la natura i, menys, fer-ne mofa. Tu ets un noi molt eixerit i pots arribar a fer moltes coses a la vida, però has de saber i, això sí que t’ho recomano, que no facis mai burla de res i, menys, desafiar una cosa que desconeguis. La natura té unes lleis i nosaltres mai hem de voler-les canviar o desafiar. Únicament hem de limitar-nos a seguir-les. (…) les coses són com són i no com voldríem que fossin” (p. 78).
Més avant, el minyó baixa el to amb què parlava amb l’home i, al capdavall, li indica que, “En tot cas, pots agafar algun refredat i poca cosa més. Tota la resta són històries que expliquen els que creuen en bruixes” (p. 78). Copsem, així, una responsió típica de qui menysprea lo rural, el camp, la saviesa tradicional i el folklore.
“L’amo li replicà altra vegada:
-Noi: agafa-ho per allà on vulguis, però la meva experiència em diu que cal ser prudent i seguir les regles del joc que marca la natura” (p. 78).
Ben avançada la descripció, el recopilador d’Oristà posa que, “mentre la mula bevia, ell es va despullar i es va ficar a dins de la bassa per refrescar-se una mica” (p. 79) i, així, passa a terreny feminal.
Cal dir que l’autor plasma que l’amo (en aquesta narració, com a cap de la casa i dels treballadors) demana pel mosso a la dona i a u dels fills i “El noi més gran va dir:
-El mosso ha partit amb la mula cap al cantó de la bassa. El mal animal és capaç que hi hagi anat a abeurar la mula.
En aquell moment (…), va arribar la mula tota sola” (p. 79) i l’home ordena que preparen una manta i vinagre a l’animal, amb intenció de salvar-la: “Aquesta mula es morirà si no fem alguna cosa molt ràpidament.
(…) l’amo va anar a veure on parava aquell bordegàs” (p. 79).
Per consegüent, l’home, com a encarregat del grup (si més no, en aquesta tasca), s’interessa per tots els qui treballen en l’indret, pels fruits de les obres i pel bestiar.
Ben mirat, direm que, en nexe amb el matriarcalisme, la mula connecta amb la paciència i pot evocar-nos el ruc, un animal que, pel cap baix, en el primer quart del segle XXI, entre grups nacionalistes catalans, era enllaçat amb la tradició vernacla de la faena, amb la persistència i amb la utilitat (per a la terra i per als qui l’acullen).
En eixe seny, l’home “Va anar seguint les petjades de la mula fins arribar a la bassa. (…) Efectivament, el mosso s’havia ofegat a la bassa. La mula, amb molta paciència, la van salvar” (p. 79), a més, “donant-li a beure aigua de timó amb mel i perfums de ruda” (p. 79).
Finalment, el narrador indica que “Aquest senyor sempre deia als seus fills: ‘Les lleis de la natura no es poden desafiar, ni tan sols fer-ne burla, ni escarni. Bruixes, dimoni? Tant se val la seva procedència” (p. 80).
Com a nota, direm que, al capdavall, el folklorista agrega una nota en lletra xicoteta: “Això encara ho diu un nét del que fou masover de Vilanova de la Guàrdia, a les serres de Biure. El seu avi va ser testimoni directe dels fets” (p. 80).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: Adjuntem la pàgina en què figura el comentari de l’amo sobre la Natura, molt en línia amb el matriarcalisme.
La Mare de Déu de la Llet, maternitat i goigs
En tercer lloc, hem triat l’entrada “La Mare de Déu de la Llet de Puigcerdà, dita també Marededéu de la Sagristia. Girona” (https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2021/03/la-marededeu-de-la-llet-de-puigcerda.html), publicada el 2 de març del 2021 en el blog “Tot són punts de vista”. Així, l’autor del text, Antonio, comenta que “El seu nom té l’origen en el fet que els cònsols de Puigcerdà feren traslladar l’any 1585 la Mare de Déu a la sagristia major, restaurada de poc, i, des d’aleshores, fou coneguda amb el nom de Mare de Déu de la Sagristia, patrona de la vila.
L’antic grup escultòric feia, incloent-hi el tron, 85 centímetres d’alçada. La Mare seia directament sobre un setial, els quatre muntants del qual acabaven a la part superior amb una mena de pomes. Portava túnica i un vel mantell. La túnica tenia com a particularitat que no feia cap plec fins al nivell dels genolls. A partir d’aquí, a costat i costat, el vestit formava grans plecs verticals, simètrics, però rudimentaris. El vel mantell cobria la Mare de cap a peus i deixava els braços lliures per al moviment. Els dos caients del mantell s’ajuntaven fins a cobrir quasi completament el pit, només era visible la sina dreta que la Mare prenia amb la mà dreta, mentre que l’altra mà aguantava el Fill. El Nen Jesús seia sobre el genoll esquerre de la Mare. Anava vestit amb una doble túnica, cenyida; el vestit de sobre era lleugerament més curt que el de sota. Amb la mà esquerra, premia el pit de la Mare, mentre que amb els llavis xuclava la llet maternal”.
També ens reportàrem mitjançant l’entrada “Cinquanta-setè dia: invoquem Maria de Puigpelat, sota l’advocació de la Mare de Déu de la Llet o de l’Hospitalet” (https://www.arquebisbattarragona.cat/2020/05/12/cinquanta-sete-dia-invoquem-maria-a-puigpelat-sota-ladvocacio-de-la-mare-de-deu-de-la-llet-o-de-lhospitalet), publicada en la web “Arquebisbat de Tarragona” el 12 de maig del 2020. Així, copsem que “El 25 de març, festa de l’Anunciació, a Puigpelat, fan festa i grossa. La fan en honor a la Mare de Déu, que allí és invocada amb el nom de la Mare de Déu de la Llet o de l’Hospitalet. El poble és situat a la plana de l’Alt Camp, en una petita elevació del terreny i envoltat de vinyes. Després de la celebració eucarística del migdia, que inclou el besamans i el cant dels goigs, comença la Baixada de la Cinta, un acte que consisteix en la imposició d’una cinta de benedicció als nens i a les nenes del poble. En aquest seguici, es toca i es dansa el Ball dels vuit vents, un dels balls més antics de Catalunya.
La imatge original i antiquíssima (segle XIII) es conserva en el Museu Diocesà. La parròquia, malgrat tantes vicissituds al llarg dels segles, sempre ha reposat la imatge de la Mare de Déu. Ben conscient que el que importa no és la imatge, sinó l’advocació. Es diu Mare de Déu de l’Hospitalet perquè, fins a la primera carlinada[1], existí una comanda i un convent de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.
Al lloc on hi havia el Convent, (…) hi ha la capelleta de la Mare de Déu que el recorda. És un indret bonic amb cinc acàcies al seu voltant. També el cèlebre Pi de Puigpelat és dedicat a la Mare de Déu de la Llet”.
Més avant, inclou uns versos de Mn. Joan Roig i Montserrat (recopilador i creador de goigs en terres catalanoparlants) a la Mare de Déu de la Llet:
“Llum d’acàcia florida,
Mare de Déu de la Llet,
que tanta fosca heu desfet
entrant dins cada ferida!
Salveu-nos d’urc[2] i fallida
i de mal de soledat,
Vós que sempre ens feu costat
amb un esguard que allibera,
gloriosa Hospitalera
del verger de Puigpelat!”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Entre 1833 i 1840.
[2] Altivesa, orgull.
assemblea-pagesa-6f (1)
La Mare de Déu de la Llet, maternitat i el paper de mitjancera
Més avant, el publicador de l’entrada, Antoni Prat i Puig posa unes frases que empiulen amb la bona consideració matriarcalista cap a l’alletament i cap a la maternitat: “mossèn Fortià Solà també en parla en la seva obra ‘Història de Torelló’” i, “Referent a la imatge de Santa Maria, s’explica així:
‘Joia de l’altar de Santa Maria és la imatge de la Verge, tallada en fusta, la qual, pels fragments que d’ella resten, ha de figurar com un cànon perfet de la nostra iconografia romànica. Està assentada en una banqueta, vesteix túnica i mantell, a més d’una capellina o ret que li cobreix el cabell i cau endarrere, i té a la falda el celestial Nadó, al qual alimenta amb la llet del seu pit virginal. És la més plàstica representació de la divina maternitat de Maria. No són rares en el nostre país les figuracions marianes d’aquesta faisó i és clar que no se li ha d’atribuir l’antiguitat extraordinària que li suposa mossèn Parassols quan la fa derivar dels temps visigòtics, sinó que se l’ha de posar al voltant del segle XII, a l’hora de la bella florida de les romàniques imatges de la Regina del Cel.
Seguint els costums del temps, que troben fonament en la litúrgia, però que després degeneren en abús intolerable, la imatge de la Verge és coberta amb mantells i amb altres induments postissos, mancats de tot gust estètic, que la desfiguren i la mostren a la veneració de la forma totalment distinta de la que realment té. (…).
Tot i que els ornaments sobreposats tenen cura d’ocultar el piadós alletament de la Verge al seu Fillet, com si aquest típic moment de la vida -ja escollit per a palesar la divina maternitat de Maria contra les heretgies- hagués de ruboritzar ningú, això no és obstacle perquè la nostra imatge sigui coneguda amb el temps per Mare de Déu de la Llet, i que, en aquest sentit, sigui reclamada. El nom, però, amb què més sovinteja en la documentació, és el de Mare de Déu del Racó[1], derivat, tal volta, de la situació del seu altar, que, per les distintes restauracions del temple, queda arraconat, o perquè és posat en el primitiu absidiol[2] enfondit en la paret. Mossèn Parassols afegeix que el nom de Racó recorda un temps en què la imatge era arraconada damunt un armari que havia servit de reliquier.
Comenta també l’origen d’un altre nom donat a la imatge: Mare de Déu de les Dones[3], motivat perquè, ja al segle XVII, les dones, casades o vídues, que són quasi sempre les mestresses de les pagesies del terme, era qui es cuidaven de l’ornament de l’altar”.
Ja cap al final de l’entrada, Antoni Prat i Puig escriu que, “Per tant, és curiós com, al llarg de tants i tants anys, la imatge d’aquesta Marededéu ha tingut diferents nominacions: Santa Maria, la més utilitzada, però també acceptada com a Marededéu del Racó, Marededéu de la Llet o Marededéu de les Dones”.
Com a curiositat i, potser, un fet més comú de lo que podríem pensar, el 16 de juny del 2025 evoquí les rondalles en què aquest “racó” va unit a un tret femení i, àdhuc, en nexe amb la foscúria i…, de pas, amb la dona. Això sí: no necessàriament en relats acompanyats de la figura de Nostra Senyora.
Una altra entrada relativa a la Mare de Déu de la Llet, i que hem triat, és l’article “Mare de Déu de la Llet. Retaule de la mare de Déu de Canapost (s. XV). Museu d’Art de Girona” (https://museuart.com/wp-content/uploads/2020/02/umuo-2020-1.pdf), en què podem llegir que “La imatge central del retaule, que dóna nom a la composició, és la més important de tota la peça. Hi apareix la Mare de Déu alletant l’infant, un tema iconogràfic molt antic, però que, des del segle XI, havia estat objecte d’una progressiva transformació. Aquesta imatge no només s’observava com un exemple d’amor maternal sinó també com una mostra del poder de Maria davant de Jesucrist; tothom creia que Maria era l’única capaç de despertar la compassió de Crist en el judici final en mostrar-li el pit que l’havia alimentat. Tot el retaule és un culte a la Mare de Déu en el seu paper de mitjancera entre els homes i dones i la divinitat tenint en compte, a més, que la verge escollida per a la reproducció del retaule central és la Verge de la Humilitat, com ja hem comentat abans”.
Prosseguint amb aquest paper de pont, per part de Nostra Senyora, en aquesta entrada, també el connecta amb l’àngel (qui, tot i ser celestial, fa ús d’un instrument tel·lúric): “l’àngel que està al costat, dret, està tocant un instrument de corda, una viola d’arc (…). Els instruments de vent, en aquest cas, la flauta, es relacionen amb el món diví; i els de corda, sobretot, la fregada, com en aquest cas. la viola d’arc, se’ls relaciona amb el món terrenal, tot i que a l’àngel músic se’l continuï vinculant amb el món celestial (…). Si unim aquesta idea amb la plasmada anteriorment, que la Mare de Déu és la mitjancera entre el culte dels homes i dones i la divinitat, veiem que la intenció de mostrar-la queda més reforçada gràcies a l’aparició dels àngels músics: aquests éssers (…) són els que ajuden a unir aquests dos mons en aquesta composició”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil. als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] En la font, sovint, figura com “del Recó”, derivat de la pronúncia popular i que ací hem posat com “del Racó”.
[2] Sembla que es refereix a l’absidiola, això és, a cada una de les voltes laterals de l’església que, al capdavall, porten a l’altar.
[3] Aquest nom connecta amb el d’algunes santes protectores de les dones que estan en moment de donar mamar.
assemblea-pagesa-6f (1)
Els sants Abdó i Senent i Inca, art i simbolisme
Sobre els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, en Inca (Illes Balears), a partir d’una foto que hem rebut hui, 1r de juliol del 2025, de Bartomeu Mestre i plasmada per Joan Rotger.
Agraesc la seua generositat.
Tenen molt a veure amb el matriarcalisme mediterrani.
Anem a pams.
<<Gràcies, Bartomeu, pel detall, i bon dia,
Els dos sants i el forment i el raïm apareixen en la posició típica i, per dir-ho així, genuïna.
Ells miren cap al públic.
Per la seua banda dreta (mirant-nos), ix el sol (simbolitzat pel blat, el qual creix amunt). I, per la seua banda esquerra, figuren els penjolls de raïm (sembla que en són dos, encara que, quasi sempre, només ho fa u).
Representen la part “femenina” de la persona, les estacions de més fred: la tardor (maduresa biològica) i l’hivern (la mort i l’esperança en una vida que ha sorgit, en la sembra).
Creixen cap avall, cap a la terra.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i gràcies als qui col·laboreu en l’estudi sobre el matriarcalisme>>.
Nota: Aquesta informació, primerament , ha estat publicada el mateix dia en Twitter.
La Mare de Déu de la Llet en el primer terç del segle XX i maternitat
Art relatiu a la maternitat. La Mare de Déu de la Llet.
El 25 de juliol del 2023, després que una amiga ens hagués escrit sobre la maternitat i sobre la Mare de Déu de la Llet, cercàrem en Internet i, per exemple, trobàrem l’entrada “Obres d’art: La Mare de Déu del Racó, també dita de la Llet, de les Dones o de Cervià, a Torelló – La Vall del Ges i el Bisaura” (https://www.vallgesbisaura.com/obres-dart/relats-i-curiositats-santa-maria-de-cervia-o-mare-de-deu-de-la-llet-a-torello), en la web “Vallgesbisaura”. L’autor, Antoni Prat i Puig, entre d’altres coses, indica que “Una segona referència es pot trobar en el programa de Festa Major de Torelló de l’any 1928 on hi ha un article acompanyat d’una imatge que parla de Santa Maria de Cervià o Mare de Déu de la Llet. Està signat per mossèn Joan Canadell (mossèn Llàntia)” i exposa l’article (ací, amb lleugers retocs): “De les primitives imatges de Sant Feliu, Santa Maria i Sant Joan Baptista, els tres patrons del terme i Parròquia de Cirvià (Torelló), que hi havia als tres altars de l’Església Parroquial, ara fa tretze o catorze segles, no sabem que n’existeixi cap. Però n’existeixen dues de les que succeïren a aquelles. Una d’elles és la de Sant Feliu de la façana de la Casa del Comú, i l’altra és la de Santa Maria de Cirvià, la qual es guarda en l’arxiu parroquial.
Aquesta bella imatge, coneguda també per Santa Maria la Antiga del Racó, és, segons Mn. Parassols[1], la mateixa que es venerava, amb ropatges postissos i amb el nom de Mare de Déu de la Llet, en son altaret adossat a l’arcada tapiada que fa parangó amb la de les Fonts Baptismals; altar i imatge que, a l’any 1889 o 1890, amb motiu de la restauració de les parets de l’Església, foren portats a la nova ermita de Sant Roc.
Passats dos o tres anys, havent un devot fet construir una imatge nova per a substituir l’antiga, la demanà una vena del Carrer Nou, vulgarment anomenada Mondeta Pontina, per a treure-la del perill d’anar al foc.
En haver-ne un esment sacerdot en 1901, pogué obtenir-la i, en son poder, la despullà i li llevà una cuirassa de cartró que li abultava[2] desmesuradament el pit, l’infant Jesús postís i de poc gust artístic, i els braços que tenia enganxats amb filferros; i, amb alcohol i aigua, estovà i féu desaparèixer uns cinc encarnats i un manyoc de guix que simulava una estarrufada cabellera, havent-li quedat tal com es veu reproduïda a la capçalera d’aquest articlet: amb el pit únic que li surt del mig del bust amb què antigament alletava a l’Únic Fill de l’Etern Pare, escapçat bàrbarament amb una eina de tall; tota cenyida a cops d’aixa, per a vestir-la al gust de l’època; tallada la cintura on tenia clavats tres petges per a sostenir-la dreta; ben cofada amb ret a l’estil de les antigues pageses del país; i amb una fesomia devota i amorosa, la mateixa amb què mirava compassiva als torellonencs del segle X, si no abans.
Aquesta formosa imatge, que, en un principi, apareixia alletant amb son pit únic, l’Infant Jesús que tenia als braços, assentada en un cadiral (com ho comprova el començament de la faldilla arran mateix de la cintura), fou construïda, segons sembla, per allà a l’any 950 (…).
Mossèn Parassols no pogué admirar-la en l’estat d’avui i, per ço, no podia parlar-ne amb el fonament amb què podem fer-ho nosaltres.
El sacerdot que la recobrà, en trobar-la tan respectable, amb llàgrimes de consol, la posà en mans de l’aleshores Rector-Ecònom Mn. Narcís Forn Prev., de bona memòria, perquè es guardés en l’Arxiu Parroquial on, per llargs anys, puguem anar-la a veure”.
Com podem capir, Mn. Joan Canadell Llàntia, l’escriptor de l’article en 1928, fa una defensa de la maternitat com també de l’acte d’alletar, indica que l’obra d’art tenia uns detalls que la connectaven amb la indumentària de les pageses i la connecta amb el segle X, una de les centúries en què més ben tractades eren les dones en els comtats catalans (lo que, un poc després, seria Catalunya).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] El 15 de juny del 2025 cercàrem “Mossèn Parassols” en Internet i consideràrem que es podria referir a Pau Parassols i Pi (Sant Joan de les Abadesses, 1824 – Barcelona, 1902), capellà i historiador català.
[2] Literalment.
assemblea-pagesa-6f (1)
Festes d’hivern, ancestrals, vernacles i matriarcalistes
Prosseguint amb la festa de Sant Antoni i, de pas, amb festes d’hivern i paganes, el 25 de juny del 2025 copsàrem un post publicat per Josep Ma. Duran en el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana” eixe dia. Amb lleugers retocs, diu així:
“Les fogueres de Sant Antoni.
La tradició de focs hivernals a Catalunya és molt antiga. Encara que força menys coneguda que la de Sant Joan, és plenament vigent a les comarques meridionals del Principat. Ja del 1347 es coneix una crida que prohibeix, a Reus, ‘córrer falles a Carnestoltes’.
Per tot el Priorat, s’acostumaven a encendre fogueres, d’ençà de Sant Antoni fins al Carnestoltes, al voltant de les quals els fadrins dansaven al so de corrandes –cançons de dansa– cantades, sobretot, per les noies, que expressaven sentiments amorosos o feien burla dels xicots. A la Vilella Alta, es coneix aquesta pràctica com ‘la dansa de l’aparellament’, tot palesant la funció que li corresponia.
Les fogueres hivernals tenen la seva màxima expressió a l’entorn de Sant Antoni, el disset de gener. Tot i que s’ha perdut el significat ancestral del foc com a instrument purificador – per exemple, fent que els animals de treball facin tres tombs al voltant d’una foguera–, la pràctica de bastir-ne, amb una clara funcionalitat festiva, continua ben vigent en nombroses poblacions de les comarques meridionals del Principat com també en bona part del País Valencià, de les Illes o de la Franja aragonesa.
Aquestes fogueres es fan, en la majoria de poblacions, de llenya. S’han conservat amb més o menys intensitat alguns costums tradicionals, pel que fa a l’obtenció d’aquesta matèria primera per a la foguera.
Els joves –fadrins– que, pels volts de Nadal, sortien a tallar llenya als boscos comunals o particulars, segons costum, i les captes de llenya per les cases, han deixat pas a pràctiques més col·lectives de recollida i a l’aprofitament d’altres materials, com ara, palets i fustes d’embalatge. I també ha augmentat la pràctica de coronar la construcció amb ninots. Malgrat tot, al contrari de les fogueres de Sant Joan, en les d’hivern s’empren força menys les fustes o els mobles vells”.
Sobre el tema de traure material vell i de fer una foguera (“falla”, en molts llocs del País Valencià), sí que ho coneguí i, de fet, ho féiem els veïns del barri; i, a més, els xiquets d’uns deu anys o més grans, sovint, amb atreviment, desafiaven el poder saltar la falleta, quan ja era molt avançada i, més aïna, minvava.
Mentres escric aquestes línies, evoque dones d’uns quaranta anys, qui, quan jo en tenia uns dotze (per l’any 1983), ens deien que anàssem amb cura, que ens allunyàssem de la falla. Això sí, hi havia un esperit de barri que es reflectia en eixes converses harmòniques, en eixa bona relació entre persones de diferents generacions i tot i que, ben mirat, festejàvem que, encara que vivíem en l’hivern, ja no hi havia tanta foscúria com un mes arrere.
Tornant a l’escrit de Josep Ma. Duran, indica que, “Més enllà de l’amuntegament eficaç del brancatge i dels troncs per a obtenir una combustió millor, la forma cònica de moltes fogueres hivernals obeeix a una disposició acurada dels materials combustibles. Les barraques –com s’anomenen les fogueres en els pobles de l’Ebre, en el Maestrat o en els Ports– es basteixen al voltant d’un tronc o arbre central anomenat maig o maio, el qual ha estat despullat completament del brancatge, a excepció de la part superior. En la seva forma més elaborada, les barraques són construccions piramidals, amb el ‘maig’ fent d’eix central i altres troncs o costelles disposats al seu entorn i farcides de brancatge. La part baixa resta buida”.
En nexe amb aquest punt, la falla que elaboràvem els veïns era senzilla al costat de la de la falla de març del carrer, la qual era artística, professional i, a banda, de les que podríem qualificar de prefabricades, puix sabíem que, més d’una vegada, hi havia ninots que es bastien de manera industrial. En canvi, el material que hi posàvem era casolà, alguns podrien dir que rude i, en tot cas, reflectia diversitat: molts de la barriada aportaven lo seu i no era fàcil coincidir.
Josep Ma. Duran també posa que “Les fogueres hivernals constitueixen un ritual amb simbolisme de renovació en el camí de la resurrecció de la vida, propiciant el pas de l’hivern a la primavera. I de purificació, perquè cremen el mal i guareixen de malalties els animals que han voltat pel foc, passar entre fogueres o saltar-les. L’arbre que centra la foguera simbolitza l’arbre de la vida, l’eix del món i es torna a trobar –amb la mateixa forma i denominació– en la festa del primer de maig.
Les fogueres, però, han conservat també la vigència a partir d’una funcionalitat evident. Possibiliten, els mesos d’hivern, ocupar el carrer i la plaça, viure la festa. De Nadal a Carnestoltes, la foguera és el centre de l’espai festiu a l’aire lliure. Es fan fogueres al davant de les ermites –per exemple, per Sant Pau a la Figuera, per Sant Antoni a la Granadella- a les places o per tota la vila, com en el cas de Flix o de Caseres. Al voltant de la foguera, la comunitat es retroba, tot fent conversa, la gent balla, es fan representacions teatrals o es mengen embotits cuits a la brasa”.
Sobre això, no em ve al cap que es fes en altre barri de la vila d’Aldaia. És més: se sabia que era molt típic de la contrada on jo residia.
Ben mirat, l’informador addueix que, “En altres poblacions, colles de veïns es reuneixen la vetlla del disset de gener –o el dissabte més pròxim – per sopar al carrer o a l’entrada de les cases. La vitalitat d’algunes celebracions de Sant Antoni en petites poblacions rurals, més enllà de la desaparició dels animals en les feines agrícoles, s’explica, en bona part, pel potencial festiu de la foguera com a punt de trobada que desafia les condicions ambientals”.
En aquest apartat, sí que capte trets comuns: 1) el fet que les clavariesses convidassen els xicots que contribuïen en la part musical de la festa a una xicoteta (i bona) menja, 2) les reunions perquè clavariesses, clavaris i més persones pregassen els goigs del sant (ací, com en la gran majoria del País Valencià catalanoparlant, en castellà) o 3) perquè resassen, àdhuc, pels veïns que havien mort (i, sobretot, pels qui, igualment, havien fet possible la restauració de la festa després de la guerra i la seua continuïtat, per exemple, un besoncle de mon pare).
En acabant, el reporter passa a balls, a danses i a cançons que hi ha associades, un altre detall que no es desenvolupava (si més no, en el barri on nasquí, entre els anys huitanta del segle XX i l’any 2009), almenys, de manera formal: “Un ball popular –que es coneix i que es canta, però que rarament es practica– propi d’aquest moment- és ‘Lo tio fresco’. Els balladors es posaven un tros de paper a l’esquena i, portant-ne un altre d’encès a la mà, ballaven en cercle tot intentant cremar el ninot de qui era davant, mentre procuraven no sentir les flames al cul. La cançó diu així:
‘-Jo te l’encendré,
lo tio, tio fresco,
jo te l’encendré
lo tio de paper.
-No me l’encendràs,
lo tio, tio, tio.
No me l’encendràs,
lo tio del detràs’”.
Empiulant amb la música, sí que hem accedit a moltes fonts sobre la festa de Sant Antoni el Gran i les gloses en les Illes Balears i hem capit una important presència de les de caire eròtic i, fins i tot, en què el sant guanya la mà al dimoni.
Josep Ma. Duran també hi diu que “La foguera és el centre a l’entorn del qual gira el ball de plaça, a ritme de jota, al Priorat i a les Terres de l’Ebre. Però també s’hi fan balls amb altres melodies més contemporànies.
A més de Sant Antoni, s’havien fet fogueres per Sant Sebastià o per Sant Blai, entre altres celebracions. A Andorra, per exemple, els homes de la vall de Canillo sortien a cercar al bosc un pi jove, ben dret i amb el fullam atapeït. El tallaven, el portaven a la vila i el plantaven al mig de la plaça. El darrer dia de gener, els homes anaven de casa en casa amb un sarró, recollint palla amb la qual cobrien l’arbre, que anomenaven ‘Gener’.
Al capvespre, el so d’un corn anunciava la crema. La gent sortia fent sonar esquellots, es cantava i es ballava al seu voltant i, després, se saltaven les brases. Cerimònies semblants es recorden o s’han recuperat en altres indrets on es parla de cremar el Mai”.
Enllaçant amb el mot “plaça”, sí que puc dir que els veïns tractàvem de fer la falla en un lloc ample i, com que el carrer, en la part més pròxima a on alçaven el sant, sí que ho era, ens venia molt bé. I, això sí: més d’una dona (qui eren les organitzadores) raonava alguns detalls sobre com es faria la festa grossa del sant el dia que correspongués a la vila, tenint present que, pel cap baix, en els anys noranta del segle XX, es feia de forma que els cavalls poguessen desfilar per diferents viles de la comarca de l’Horta de València.
Finalment, direm que, en passar els cavalls, com que hi havia gent de diferents viles, sempre hi havia qui coneixia persones d’altres indrets i en parlava.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)