Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
El sentiment de pertinença a la terra, lligam mare-filla i dolçor
Una altra composició que figura en la mateixa obra de Miquel Costa i Llobera, i en què es reflecteix la literatura matriarcal, és “L’arpa” (https://ca.wikisource.org/wiki/L%27harpa), recollida en la web “Viquitexts”. Així, una reina i la seua filla entren al palau i, la regina, qui sap que sa magestat conclogué, diu a la jove:
“’-Filla, tu vius per a conhort encara’.
‘-¿Què resta, mare, d’aquell temps, què resta?’.
La reina, aquí, sense dir mot, plorava.
I, fent signe, llavores, a sa filla,
Li va mostrar una arpa”.
Podríem dir que la mare representa el passat, associat a l’arpa (a la part musical del Poble, u dels elements més característics del folklore i que ens dóna moltes pistes sobre la cosmovisió). Aleshores, la jove, qui empiularia amb els propòsits de la Renaixença, s’acosta a l’instrument:
“L’arpa era antiga, que, en los jorns de glòria,
Davant los reis, en el castell, sonava:
Encara dins la pols d’aquelles cordes,
Notes dormien de dolçura pàtria.
La jove prengué l’arpa… i, tremolosos
Los sons primers, com a gemecs, pujaven.
Després, va rompre un torrental de notes,
Com fonda pena que, plorant, esclata.
I los ecos feels que sempre vetlen,
Repetiren la veu tan enyorada,
I es movien dins l’ombra les banderes
I l’òliba xiulava”.
No obstant això, la princesa, mitjançant la música unida a la llengua vernacla, farà possible que la mare recupere el seny de la vida:
“Estols de notes màgiques sortiren
De dins les mans de la princesa blanca,
Com los aucells aletejant nasqueren
De dins les mans puríssimes de l’auba.
Baixos los ulls, la Reina concirosa
Bevia el so de l’harmonia estranya,
I, per moments, parlava com en somnis,
I sos fills, que eren morts, anomenava…”.
Per tant, connecta amb la jove i, de pas, amb els fills que tingué. Al capdavall, en entrar la nit,
“Tard era ja. La lluna blanca i freda
Guaità tranquil·lament a dins la cambra;
I ningú sap, ¡ai, Déu!, fins a quina hora
Durà lo so de l’arpa”.
És a dir: que la música que aportaren els sons de l’arpa duraren molts de temps. Cal dir que el poeta ho relaciona amb la nit, un tret matriarcalista, moment en què, altrament, van unides la mare i la filla.
Un poemes després, en l’obra “Poesies”, l’escriptor Miquel Costa i Llobera (1854-1922), trau el tema de la dolçor junt amb la infantesa, detalls que estarien en nexe amb el matriarcalisme. Per exemple, en el poema “Per què?” (https://ca.wikisource.org/wiki/Per_qu%C3%A9), publicat en “Viquitexts”:
“¿PER què mai té tal encant
Com mig oberta una flor?
¿Per què tan dolça pel cor
La paraula d’un infant?
¿Per què l’auba és molt més bella
Que el migdia lluminós?
¿Per què és tot més agradós
Quan és encara poncella?
Poncella, esperança, aubada….
Sou aquí baix lo millor,
Perquè la vall de dolor
No és lloc de cosa acabada”.
És a dir, el poeta prefereix la infantesa i lo tel·lúric ans que l’aflicció.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
Educaven a emparar els més febles
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven a emparar els més febles? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 16 de maig del 2025 posaren “Això, sempre. Ara també se sol fer” (Àngels Sanas Corcoy), “A casa els avis materns, en un barri de Barcelona, tenien dues persones pobres per fer-les-hi almoina setmanal. Els avis eren ateus republicans i separatistes, però donaven una o dues pessetes a cada pobre, un cop a la setmana. Eren els anys 1953 a 1959…
Van tenir recollida a casa una senyora gran, veïna, qui es trobava sense llar. Va estar uns cinc mesos amb els avis, fins que van venir uns familiars de la senyora i se la van endur amb ells…
Havien passat una guerra, eren temps difícils i, de casos com aquests, n’hi va haver molts…” (Joan Marrugat), “Sí. Ens van ensenyar a respectar tothom i a ajudar els més febles, sobretot, amb l’exemple” (Rosó Garcia Clotet), “Sí, sí, Lluís. Anava amb l’ensenyança: fe, esperança i caritat” (Montserrat Cortadella), “Sempre a favor dels pobres, dels febles i dels malalts!!!” (Roser Canals Costa), “Bon dia,
En temps de fam, crec que no tenien gaire temps de pensar en els febles. Si podien fer una favor, la feien, però prou” (Xec Riudavets Cavaller), “Aleshores, en el meu cas, érem tots febles. Per tant, érem nosaltres qui havíem de ser emparats.
Jo vaig tindre sort perquè, gràcies a les gestions de ma mare, amb un familiar rector, vaig aconseguir una beca per a estudiar en els Escolapis, el batxillerat. Et parle de l’any 1958″ (Josep Fontestad Molina), a qui comentàrem que “El tema de l’empar no es redueix a l’econòmic. Ens han comentat sobre dones nascudes abans de 1920 que volien haver estudiat i que la guerra els ho trencà.
Com em digué, una vegada, una assistent social, lo mal no és estar sol, sinó sentir-se sol.
Les respostes, ara per ara, són prou obertes”, “Sí” (Lliris Picó Carbonell), “Sí. I a creure els majors” (Vicent DE LA Torre), “Sí. Sempre” (Eusebia Rayó Ferrer), “Sí” (Montserrat Carulla Paüls), “Si, sempre. A més, jo ho he vist amb els avis, qui, dels seus camps, donaven molta cosa per menjar a veïns o a gent que passava per casa, ja que tenien una petita pensió i taverna. Segons ells, era un deure ajudar amb tot el que es podia” (Lydia Quera), “Això sí, la mama sempre em deia ‘Compte nena: no vagis de pressa si hi ha una persona gran prop teu… Ajuda-la a traspassar el carrer…
Si ha nens petits, també: vés amb compte…’.
Et diré… que, una vegada al mes, la mama convidava un vellet o una velleta residents a les germanetes dels pobres…” (Maria Teresa Márquez Bartolomé).
Afegirem que ma mare, el 16 de maig del 2025, per telèfon, em digué “L’àvia Paca, mare de l’àvia Paquita (1909), l’avi Luis [, 1909; el pare del pare] i l’oncle Fernando duien el taller. L’àvia Paca n’era ama perquè era la dona de l’amo que havia mort. Cobrava dos jornals.
L’àvia Paca decidí que el fill major de cada casa estudiara [ = estudiàs] (Fernando i el pare, Enrique-Luis). Fou l’àvia Paca qui pagà les dues carreres, les dels dos néts.
I ací només entrava el jornal de l’avi Luis”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
El sentiment de pertinença a la terra, la dona protectora dels fills i que dóna vida
Reprenent el llibre “Poesies” del mallorquí Miquel Costa i Llobera (1854-1922), en l’entrada “Lo pi de Formentor” (https://ca.wikisource.org/wiki/Lo_pi_de_Formentor), la qual figura en “Poesies (Miquel Costa)” de la web “Viquitexts”, captem el sentiment de pertinença a la terra. Així, apareix l’arbre, un tret que enllaça amb el matriarcalisme i, a més, amb la dona:
“MON cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
Més poderós que el roure, més verd que el taronger,
Conserva de ses fulles l’eterna primavera
I lluita amb les ventades que atupen la ribera
Que cruixen lo terrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada,
No va la fontanella ses ombres a besar,
Mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
I li donà per terra l’esquerpa serralada,
Per font la immensa mar”.
Altrament, comenta que,
“Del llim d’aquesta terra, sa vida no sustenta,
Revincla per les roques sa poderosa rel.
Té pluges, i rosades, i vents i llum ardenta;
I, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
De les amors del cel”.
Per tant, capim la connexió entre el cel i la terra, que predomina lo tel·lúric, que es manté forta i, ben mirat, que s’alimenta de lo que li dóna el sol i, així, entre d’altres coses, fa la seua funció receptiva.
Nogensmenys, en l’estrofa següent, Miquel Costa i Llobera indica
“¡Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
Domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
Per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
Lo cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge
Per glòria i per delit”.
És a dir, l’arbre (símbol femení) representa la terra on nasqué el poeta (com una mare ho faria d’una família), ella és qui domina i qui guaita (això és, la protectora, com a mareta dels fills de la terra).
I, malgrat la vida en les Illes Balears en temps de l’escriptor pollencí, la dona besa els qui hi viuen així com una mare ho fa als seus fills, començant pels més petits.
A banda, l’autor de la composició afig que
“ell riu i canta més fort que les onades
I, triomfador, espolsa damunt les nuvolades
Sa cabellera real.
Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
Com una prenda santa, duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura
I alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
¡Oh, vida,… noble sort!”.
Per consegüent, copsem que el riu (l’aigua, un detall relacionat amb la dona i molt present en la literatura matriarcalista) guanya els núvols i, de pas, no s’evapora, ans continua tocant lo terrenal i permet la vida en les diferents edats (els cursos fluvials, corresponents a cada etapa biològica).
Finalment, Miquel Costa i Llobera exposa
“¡Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
I arrela dins l’altura, com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
I tes cançons valentes ‘niran per la ventada
Com l’au dels temporals”.
O siga que, altra volta, la vida va cap a la terra, la dona és acollidora i arraïla, fins i tot, en indrets difícils, però en què acampa, possiblement, amb la pluja que li cau del cel i amb què ella alimenta la xicoteta vegetació i, de rebot, en seny figurat, la música autòctona.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra, les ancianes i lligam mare-filles
Una altra composició de l’esmentada obra de Miquel Costa i Llobera, en què es reflecteix la literatura matriarcal, és “Dos sospirs” (https://ca.wikisource.org/wiki/Dos_suspirs), un diàleg entre una velleta i una néta jove, tret que, per exemple, també és molt comú en moltes rondalles anteriors a 1932. A banda, l’escena esdevé durant el vespre, dins la casa:
“A dins la llar, s’escalfaven
Un vespre, a encesa de llums,
La vella… resa que resa,
La jove… mirant-se el fum.
‘¡Ai!’, llavors digué la jove.
I la vella ‘¡Ai, Bon Jesús!’.
‘-¿Què teniu ara, padrina?’.
‘-Filla meua, ¿què tens tu?’.
Cap d’elles tornà resposta,
Però pensaren al punt:
‘-¡Si ho sabíeu, padrineta!’.
‘-¡Si ho sabies, joventut!’”.
Un altre empelt, però, en aquest cas, simbòlic, és el dels versos de “Primavera” (https://ca.wikisource.org/wiki/Primavera), quan l’escriptor de Pollença diu
“L’Abril és arribat. De flors vestida,
Riu la terra del sol enamorada,
I el sol li envia, amb amorosa ullada,
Ric present de colors, de llum i vida”.
O siga que ens trobem amb un nexe entre el cel i la terra, en què la dona porta la iniciativa i el sol envia lo que, entre els dos, farà possible la vida, fet que explica que
“Canta el dolç rossinyol per l’enramada,
I cançons noves a cantar convida.
Per tot, bellesa nova i alegrança…
(…) Res com tu en aquest món, ¡oh, Primavera!
Mes no… jo sé un Abril que, al teu, s’avança.
L’Abril d’un cor que creu, ama i espera!”,
detalls que tenen a veure amb el matriarcalisme: el cor, la confiança i l’esper.
Un altre poema, extens i en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra, és “Per la Corona poètica” (https://ca.wikisource.org/wiki/Per_la_corona_po%C3%A8tica_de_la_Beata_Catalina), dedicat a la beata mallorquina Catalina Tomàs Gallard (1533-1574). Així, comença dient que,
“Captivat pel record sant
De la Verge mallorquina,
Per Valldemossa trescant
Anava, ple de l’encant
D’aquella terra divina”.
En acabant, l’escena esdevé ben avançada la vesprada:
“De les serres per l’altura
Moria la llum del sol
(…) L’oratjol mig adormit
Movia l’ala lleugera
I la fonteta, amb delit,
Cantava cançons de nit
A les flors de la vorera”.
Aquests versos, amb la font com a símbol de la vida i femení, evoquen la relació entre la padrina (l’àvia) i els xiquets (les flors).
És més, Miquel Costa i Llobera afig que, en plena obagor i amb ombra perfumada,
“La nit, que tal glòria
Nos dóna cada any,
Alçau més aromes,
Oh, flors de la vall,
Fassers de les hortes,
Les paumes vinclau!
Espolsa tes rames,
Oh, vell olivar!
(…) La terra escollida”.
Per consegüent, la nit és ben considerada com també la vellesa, lo agrícola i l’antigor (l’olivera) i…, òbviament, la terra.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra i llegendes en poemes del segle XIX
La literatura matriarcal en poemes de Miquel Costa i Llobera (1854-1922).
Un altre poeta que hem triat per a la literatura matriarcal és Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854- Palma, 1922), la qual es reflecteix en l’obra “Poesies”, publicada en 1885 en Ciutat. Així, en el poema “La font” (https://ca.wikisource.org/wiki/La_font), el qual figura en la web “Viquitexts”, capim trets que empiulen amb la dona aigua, un personatge que apareix en moltes llegendes:
“Asseguda ran de l’aigua,
Ran de l’aigua d’una font,
Està la blanca donzella
Pentinant sos cabells d’or.
‘-¡Ai!, dona d’aigua que habites
Dins la fonteta del bosc,
Ton mirall diu que som bella,
Mes pobreta com les flors.-‘.
La jove canta i se mira…
I corre, corre la font”.
Un poc després, la joveneta s’acosta a la dona d’aigua per veure si pot fer-li costat:
“’-¡Ai, dona d’aigua, si em daves
Perles fines i tresors,
Jo reina d’amor seria
Dins un castell com un sol!”.
Una altra composició, en què l’escriptor de Pollença exposa el sentiment de pertinença a la terra, és “Amor de pàtria” (https://ca.wikisource.org/wiki/Amor_de_patria), de 1873, en la mateixa web:
“Quan les volgudes muntanyes
Deixava el pobre captiu,
Plorant collí d’una penya
Un brotet de romaní.
Passà terres i fortunes,
Però, resant cada nit,
Besava el pobre, besava
Un brotet de romaní.
Un dia d’hivern, les ones
Tragueren un mort ¡ai, trist!
Estret en la mà tenia
Un brotet de romaní”.
És a dir, l’autor connecta amb les muntanyes com també amb indrets i amb la flora (ací, a través del romaní).
Continuant amb la natura, en la lletra de “Cançó” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_(Miquel_Costa)/Cans%C3%B3), en “Poesies (Miquel Costa)” , de 1873 i que apareix en la web “Viquitexts”, el poeta diu
“Mirau aquestes floretes
Que s’obrin a la claror;
¡Quines colors tan finetes!
¡Quin perfum! ¡quina frescor!
(…) Les festegen papallones;
Per estones
Les alegra el rossinyol.
(…) Perfums de l’ànima en flor”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
El sentiment de pertinença a la terra, esperit de barri i maternitat
Una altra composició del llibre “Poesies catalanes”, de Dolors Monserdà, i en què copsem el matriarcalisme, és “A la Verge de Montserrat” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/A_la_Verge_de_Montserrat). Així, podem llegir
“Mareta mia, reina i Senyora,
de nostra terra, preuat joiell,
de nostra vida, rosada aurora,
en ses tempestes, segur vaixell:
Corona hermosa de flors polides
a ton front, verge, volem cenyir;
jamai ses fulles seran marcides
que amor santíssim les féu florir”.
Com podem veure, Nostra Senyora, en aquest cas, de Montserrat, apareix com a mare i, a més, com a Senyora, això és, com a reina. Ben mirat, la poetessa barcelonina trau detalls en nexe amb la natura (per exemple, les flors, les fulles i l’acte de florir).
Tot seguit, captem una relació entre els catalans i la Mare de Déu:
“¡Quin plaer, si digne mon brot d’herbeta
fos de la Mare de tot un Déu!
(…) La pàtria ofrena, fent romeria,
a tos peus, porten los catalans:
tots polsen l’arpa de l’harmonia,
(…), tots som germans”
i, a banda, el tema de la maternitat:
“Fes que, quants t’aimen com tendra Mare”.
Un altre poema que hem triat de la mateixa obra de l’escriptora barcelonina, és “Les veïnes” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Les_vehines), en què, com ara, plasma l’esperit de barri i trets que connecten amb lo maternal:
“Jo les escolto quan, de ma mare,
mon front rebia lo darrer bes,
(…) ¿què havem de fer-hi? ¡Serà un fill més!
¡Ah!, quantes voltes són les veïnes
font abundosa de caritat,
conhort de penes, guardes divines (…).
¡Com los parlava m’aima agraïda!”.
Molt avançada la composició, indica que la cara de qui parla és bona
“com de la bresca la dolça mel”.
Finalment, adduirem que és generosa amb els pobres com també que “ses joies són sa honradesa” i que això és u dels trets que les veïnes han dit a l’escriptora. Per tant, l’ambient en què viu està a favor de persones de bon cor.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
El sentiment de pertinença a la terra i la defensa de Girona i de Catalunya
Reprenent l’obra “Poesies catalanes”, de la catalana Dolors Monserdà i Vidal (1845-1919), un altre poema en què es reflecteix el matriarcalisme i, ben mirat, el sentiment de pertinença a la terra, és “Lo vint-i-quatre de Maig” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Lo_vint_y_quatre_de_Maig), relacionat amb la defensa de Girona en l’any 1684 i que fou premiat en 1883. Diu així:
“¡Sant Narcís: Déu vos ho pac!
¡Que bella que n’és la pàtria
que el bon Déu nos ha donat!
Rius de corrents platejades,
vinya, bosc i fruiterars,
poblets, com ramells de lliris,
ciutats, com perles cabdals,
valls, com un somni de fades,
serres, com lo Montserrat,
i un poble com no n’hi ha un altre
de més honrat, de més brau”.
Com podem veure, la primera estrofa de la lletra comença amb una lloança a la terra, com un agraïment i destacant lo que li dóna vida. Després, a poc a poc, representa l’entrada dels francesos en la Catalunya hispànica:
“Si nostra terra és hermosa
quan l’hivern, amb crua fauç[1],
arrenca les verdes fulles
dels arbres més enlairats
i mata les flors gemmades
amb ses espumes de glaç
i treu la pobra oreneta
de son riu arrecerat:
¿què serà quan l’afalaga
l’embaumat alè de Maig?
La terra, vessant de vida,
(en)tapissa de flors los prats;
los arbres, vessant de vida,
omplen de fruit son brancam;
les aus, d’alegria, folles,
no paren son dolç cantar;
tot amor i goig respira;
sols lo monstre de cent caps,
la ¡Guerra! l’assot dels pobles
que els Pirineus ha passat,
aixeca en la nostra terra
son destructor estendard”.
Això explica que, en aplegar foranes a Girona, la poetessa escriga
“¡Sant Narcís, vulla ajudar-te,
que la feina bé s’ho val!”,
és a dir, el patró de la ciutat de Girona. Això la porta a plasmar, altrament, al sant, que
“Les nits, ¡que en són, de boniques,
quan s’arriba al mes de Maig!”
junt amb les brises, els flaires dels lliris, les roses,
“lo firmament s’engalana
amb son mantell més preuat”.
Tot seguit, agrega que els forasters, al capdavall, han entrat en la ciutat. I, justament, en la nit (una part del dia en nexe amb la dona) i Dolors Monserdà afig uns trets molt propis dels Pobles matriarcalistes: la seua actitud contrària als enfrontaments bèl·lics, a les guerres. Com ara, indica que
“Ells no en saben d’arts de guerra;
no n’han après de matar,
mes són lleons que defensen
lo tros de terra on són nats;
i els acers, a l’envestida,
se’ls osquen guspirejant;
topen les llances i espases,
cauen homes i cavalls,
i les bales van i vénen
i reüllen los punyals,
i, ardent, fumeja la terra,
regada per dolls de sang!”.
Finalment, aquest sentiment de pertinença farà que el francés recule i que guanyen els catalans:
“Tan forta ha estat l’escomesa
que el francès va reculant;
ja n’és fora de la plaça,
ja los ulls fixa en el camp;
ja perseguit va tornant-se’n
pel camí que ha fet abans;
ja en los cims de ses trinxeres
onegen los quatre pals;
i ja l’àliga vençuda (…)
s’aixopluga en la muntanya
deixant lliure la ciutat.
Brillant ha estat la jornada;
Sant Narcís: ¡Déu vos ho pac!
¡Que bella que n’és la terra
(…) i un poble que té en sa història
un Vint-i-quatre de Maig!”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Falç.
assemblea-pagesa-6f (1)
Reis que defenen la natura, la bonesa, la poesia, la maternitat i dialogants
Un altre poema que figura en l’obra “Poesies catalanes”, de la barcelonina Dolors Monserdà, i en què copsem el matriarcalisme, és “Lo decret dels Jocs Florals” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/Lo_decret_dels_Jochs_Florals), premiat en els Jocs Florals de València de 1888, en la web “Viquitexts”. Un monarca se’n va de cacera i, en tornar, comenta sobre la bellesa de la natura i de la terra, detalls que, en el fons, podríem considerar com un agraïment a la Mare Terra i, igualment, com que ell trau el sentiment de pertinença. Així,
“ Per a sortir a caçar,
s’alçà el rei de matinada:
per veure si apunta el sol
vers son finestral s’atansa.
Bé n’ha vist d’aubes d’abril,
donoses com belles fades,
brillants, esplendents i riques
com orientals emperantes,
mes cap n’ha vist tan gentil,
com la que sos ulls esguarden.
Apar hermosa il·lusió,
per l’artista somniada;
apar deessa naixent
en un bres de satí grana,
adornat amb cintes d’or
i ramells de flors de plata”.
Més avant, indica
“¡I que hermosa es veu la terra
rere la nit despertant-se
per rebre entre cants i olors
lo bes misteriós de l’alba!
Los capolls que es van obrint
amb perles de la rosada;
les roses que es balancegen
en les bellugoses branques;
los folls papallons que volen
dessobre camps d’esmeragda;
los dolços perduts remors
de fontetes amagades;
la cantadissa d’aucells
arrecerats entre els arbres;
i l’alosa que, a son niu,
va a portar lo bri de palla,
i els sospirs del ventijol,
i, del temple, la campana,
tot ho sent i ho veu lo rei
com no ho ha vist cap vegada;
i, a la llum de la celístia
que es va desprenent de l’auba,
fins li semblen més esbeltes”.
Podríem dir sense embuts que aquest rei gaudeix de la bonesa de la vida. En acabant, el noble passa a la part de les seues arrels polítiques i, així, als familiars i als avantpassats: gestes, il·lusions, fites, amors, aventures somiades…
“i ja, de graó en graó,
davalla a la boira blanca
que el duu de la jovenesa
a los besos de la mare:
i, tot rialler, esplendent,
envolt en tintes rosades,
dolç com lo somni d’un nin,
bell com l’encís d’una fada”.
O siga que el monarca encara té present el paper fonamental de sa mare i, de fet, mare i fill s’empelten: els besets, la dolçor que ella li comparteix, les rondalles i les llegendes que li transmet la dona, etc. Aquesta empremta és molt exposada per ell a la reina, quan la muller li fa qüestions sobre política en el regne:
“-Mal haveu fet, Na Violant,
de mos somnis, despertant-me:
no pensava en crues guerres
que los meus pobles devasten,
que mon erari arruïnen,
que mos braus soldats me maten:
pensava en raudals de llum,
en boires de neu i grana,
en capolls a mig obrir,
en ramells de roses blanques,
en papallons que follegen,
en nius penjats en los arbres,
en jovencells que somnien,
en nines enamorades,
en rossos infants que es besen
en la falda de llurs mares,
en verges i en monestirs,
en artistes i en retaules,
en sospirs i en oracions…,
en notes que el vent escampa…”.
Al cap i a la fi, com ell agrega a la seua dona,
“Ja que, a lo bell, rendeix l’ànima.
No vull oir sons de guerra;
vull inspirades esparses;
vull l’arbre dels Jocs Florals
floreixent en mon reialme;
vull lluites de trobadors;
no de sanguinoses armes”.
Aquests set versos enllacen amb dos dels trets del matriarcalisme català: 1) la preferència per la part creativa de la persona i del Poble (ací, la poesia), en lloc de fer-ho per la guerra associada amb cultures d’esperit conqueridor (en nexe, àdhuc, en lo sexual, amb l’home com a conquistador de la dona) i 2) la protecció d’aquestes arts, per part del rei, com a promotor de la cultura, en aquest cas, mitjançant la celebració d’uns Jocs Florals que, a través de la figura de l’arbre, lliguen amb la tradició i amb la maternitat.
Com a anècdota, destacaré que el 10 de maig del 2025, en tractar aquesta composició, vaig descobrir que no havia llegit mai uns versos amb un rei benèvol i tan connectat amb la terra on viu i amb els qui hi habiten.
Finalment, el monarca signa la norma, els rossinyols canten i el finestral s’ompli de papallones blanques.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: El mot castellà “raudal” es podria traduir per “doll”.
assemblea-pagesa-6f (1)
Refranys i dites que vos ensenyaren en relació amb “madona” o bé amb “mestressa” o amb “senyora ama”
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿quins refranys o dites vos ensenyaren en relació amb “madona” o bé amb”mestressa” o amb “senyora ama”? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 10 de maig del 2025 i posteriorment ens escrigueren “L’àvia va ser ‘senyora ama’, pero no li agradava: considerava els seus treballadors a la part d’ella.
Una vegada aquí [, a Catalunya,] va ser mestressa de claus molts anys. Els seus coneixements la van ajudar fins al punt que els amos d’aquí li deixaven fer i desfer. Mai va perdre el seu tarannà, ni va ajupir el cap per res” (Antonia Verdejo), a qui posí que, “Pel País Valencià, sí que se sol dir ‘Està la senyora ama?’ i ‘Està l’ama?'”. Igualment, ma mare, en relació amb aquests mots, el 10 de maig del 2025, per telèfon, em digué que deixar fer, en casos així, era molt habitual i que “La persona que estava molts anys en una casa i ho feia bé, els amos li deixaven fer”.
També ens enviaren aquests comentaris: “No sé si aquest refrany t’aprofita: ‘Senyora, home de la Senyora i pare del Senyoret'” (Josep Ferrer Ferrer), “No tenc records que m’ensenyessin res d’açò” (Xec Riudavets Cavaller), “Em deia que ‘La mare és l’ànima de la casa’ i ho continuo creient, tot i que avui dia molts homes són de clau, importantíssims en les llars!!!!!!” (Roser Canals Costa), “No en recordo cap, ara” (Àngels Sanas Corcoy). Adduirem un comentari de Ximo Caturla, qui toca part del tema: “‘Senyora ama’ o també ‘ama’ (Sant Joan d’Alacant). A la ciutat: ‘senyora'”, “Que jo recorde, sols lo de ‘Qui paga, mana’.
Al País Valencià —almenys, a Castelló—, les portes de les cases sempre romanien obertes. Aleshores, quan un veí anava a visitar un altre, obria la porta i cridava:
‘— Amooooos!’ (En masculí)” (Xavi Portalés), “Sí. He trobat una coneguda (una senyora gran que sé que en coneix força), li’n sóc demanat i m’ha dit un: ‘Pèl gos és coneix l’amo; i, pel gat, la mestressa'” (Antonia Verdejo), a qui agregàrem “Bon dia, Antonia, i gràcies per la dita, que m’és novedosa. Salutacions i agraïment a la dona, de part meua.
Li pots facilitar el meu correu electrònic”.
Sobre aquesta dita, cal dir que el gos representa la part domesticada al propietari (“Ser el gos de l’amo”) i que el gat és la llibertat i l’agilitat, els reflexos. Unes paraules que reflecteixen el matriarcalisme.
Nasquí en 1971 i, fins a 1993, si fa no fa, enfront de casa, hi havia una casa d’uns dos-cents anys, i, quan s’acostava la primavera, podies veure un gos intentant agafar un gat. Llavors, el gat, més àgil, saltava cap a una finestra d’eixa casa i restava alliberat.
En resposta a això, Antonia Verdejo rematava que “Mirant bé, la meva filla té un gos (un American Stanford). És enorme. I també va adoptar un gat que mana: li fa de tot al gos jugant i mai li fet res (el gos, al gat). Li treu joguines, es posa a dormir a sobre d’ell. Sempre li dic ‘Aquest gos és ximple: d’un cop de pota, el desmunta’. I no: mai”.
Més missatges: “Hola, Lluís. Bon dissabte! Una de mestressa, però no en boca de les àvies, més aviat d’alguns pagesos:
‘La dona és la mestressa del diable’
Sense comentaris” (Nuri Coromina Ferrer) a qui plasmàrem que “El diable, per influència del cristianisme, va associat a la dona”. “A casa, era ‘mestressa’…
Només l’àvia Teresa era mestressa…
Deien d’ella, ‘Teresa, la mestressa de can Ferrer… Porta faldilles, però té més collons que qualsevol home’.
Quan s’havia de fer a la vila alguna cosa…, deien:
‘— Es necessita tenir coll…
— Digueu-ho a la mestressa de can Ferrer: és la que més en té'” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “‘Mestressa’ o ‘Senyora’…: els noms més adequats que sentia.
‘S’enyora la senyora? No: la senyora no s’enyora'” (Daniel Gros). En aquest embarbussament, es reflecteix el paper primordial de la dona i que no se la troba a faltar.
A més, en un correu electrònic del 10 de maig del 2025, Ramona Ibarra indicava “Jo, com a filla, com a néta, com a besnéta… i tots els avantpassats, que eren de la Plana de Vic (Osona). Usaven molt sovint aquests mots ‘mestressa’, ‘mestre’. Jo, com ells, uso els mateixos mots”.
A banda, en el grup “Dialectes”, el 10 de maig del 2025 posaren una frase popular que incloïa el mot “madona” i que figurava en diferents grups de Facebook: “A Santa Maria del Camí, Mallorca: ‘Madonaaaaa: es cul vos tronaaaa!’. Es deia d’amagatotis quan una senyora passava pel carrer…”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
El bateig en la Catalunya del segle XIX i el paper de les àvies i de la comare
Un altre punt en què es reflecteix la literatura matriarcal de Dolors Monserdà és en la composició “La prometença” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poesies_catalanes_(Monserd%C3%A0)/La_prometensa), de 1884, en què capim molts trets que, a més, ens presenten bona part dels costums del segle XIX i que, igualment, apareixen en poemes i en comentaris que ens escrigueren en relació amb dones nascudes abans de 1920. Així, diu que,
“Dels alts cims de la muntanya,
davalla una airosa nina:
si no ha complert los quinze anys,
no li manquen gaires dies.
(…) Amb quinze anys de jovenesa
i una cara tan bonica,
¿per que, en sos ullets hermosos,
la fera tristesa brilla?”.
Però, en aplegar on hi ha una velleta, la cosa millora:
“Per lo camí que ella passa,
una caseta s’hi obira
i, en son portal, una vella
que, resant, lo cànem fila”.
L’anciana li demana per què està trista i, llavors, la joveneta li diu que
“en lo mercat de la vila,
que tinc a ma pobra mare
fa molts jorns emmalaltida
i no resta altre remei…”
i li addueix que donaria molts dels presents que ha rebut, a canvi de salvar la parenta i que, si ho assoleix, duria a la mareta la primera de les seues flors clavellines.
“I presa per l’esperança,
que és lo goig que més anima,
deixant sola la velleta,
seguí el camí de la vila”.
Podríem dir que ens trobem davant una xica que, amb l’entrada en la jovenesa, exposa el seu parer, vivències pròximes en el temps i, ben mirat, que agrairia que l’adulta li fes costat i que li fes algun suggeriment. Com que la velleta l’haurà escoltada, la minyona, amb esper, prossegueix el camí.
Tot seguit, el poema plasma tradicions del segle XIX referides als bateigs:
“Al carrer major del poble,
ha arribat l’Agna-Maria:
mes, ¿què és aquest rebombori,
aquesta bellugadissa
de mainada i bordegassos,
de minyons, vells i fadrines
i aquest córrer vers la plaça
on ni una agulla hi cabria?
És que bategen l’hereu
de la casa més antiga
que, per terres i diners,
cap altre n’hi ha a la vila.
L’hereuet ha nascut sa,
com pometa camosina,
i els avis, que són padrins,
i rumbosos, que és follia,
per celebrar lo bateig
com en la terra s’estila,
ha fet portar de Girona
xocolate i pastes fines
i, per tirar pels balcons,
a més de sacs de joguines,
confits, coloms i pollastres;
i, fins diu qui les ha vistes,
dues gerres de diners
que, de plenes, esgarrifen
on, entre quartos i plata,
fins monedes d’or hi brillen”.
El fet que els avis fessen de padrins fou comú fins a ben entrat el segle XX, com ara, en el cas dels germans majors de ma mare (1943), nascuts en els anys trenta, i en un de què ens escrigué Montserrat Cortadella (1948) el 9 de maig del 2025: “L’avi matern va ser padrí de ma germana mitjana. De la petita, en sóc jo”.
Tocant el tema de les llepolies, encara ho evoque quan, en els anys huitanta del segle XX, nasqueren els meus cosins més jóvens. La festa anava acompanyada de cançons i de versets (en ambdós casos, en la llengua vernacla i menats als padrins de bateig).
En acabant, introdueix el paper de la llevadora (o comare):
“No és, doncs, estrany la gentada
que, enfront la casa, s’apinya,
ni que tinga grans treballs
per passar la comitiva.
Va davant la llevadora;
rodenxona i eixerida,
portant l’hereuet vestit
de randes seda i batista:
a la dreta, amb cara alegre,
l’àvia, que, per ser padrina,
s’ha posat de quan fou núvia,
arracades i faldilles;
van detràs les seguidores,
amb ses blanques mantellines;
les velles, ¡molt satisfetes!
les joves, avergonyides;
i més ufans que els fruiters,
que esclaten la florida,
lo pare i l’avi voltats
dels homes de la família”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)