Hòmens amb molta espenta, que aplanen molt el camí i molt oberts

General, ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme és “Na Catalina”, la qual figura en el Tom XXII i amb moltes semblances amb altres rondalles en què es mou una guerra i el rei fa via i comenta que tracten bé la reina. En aquesta rondalla, un capità de barca tenia una filla que nomia Catalina, “que corria es quinze anys” (p. 7) i, com que el pare se n’ha d’anar de viatge, deixa comandada la filla a un mestre, qui seria en casa i, a més, li ensenyaria lletra (p. 7). Un poc després, veiem que, al cap de més d’un any, la filla rep una carta del pare, qui diu que tornarà. I Na Catalina, immediatament, se’n va cap al port, però, com que el mestre enganya el pare, el pare rebutja la filla i dona la filla a l’amo d’una possessió, qui considera que Na Catalina és innocent i aplega a un acord amb ella (p. 9):

“L’amo la se’n mena a sa possessió i li diu:

-Filleta (…) t’acompanyarem as barranc i t’hi cercarem una cova a on pugues estar” (p. 9). Comentarem que la cova està vinculada amb el matriarcalisme. Tot seguit, l’amo l’acompanya a un barranc, on ella viu durant molt de temps i, un dia, el rei d’aquelles terres passa per on era Na Catalina “i noten es criats que una cussa se’n duia pa i, al punt, tornava buit; li donaven pa, de bell nou, i el se’n duia i tornava a cercar-ne més.

-Seguiu-la! -diu el rei as criats” (p. 10) i, un criat hi troba “aquella al·lota mig despullada.

Se’n va a dir-ho al rei, el rei s’hi presenta i li dóna sa seua capa” (p. 10) i se’n van cap al palau.

A banda, com que el rei encara era fadrí i la trobava una dona molt garrida i bona al·lota, s’enamora de Na Catalina. I, tot i que el rei tenia la mare i ella era molt distinta a Na Catalina, la jove li feia tot així com la reina volia i, d’aquesta manera, la reina no la podia criticar.

Però, quan ja portaven uns mesos casats, “es mou una guerra i el rei se n’hi hagué d’anar as cap de totes ses seues tropes.

I deixà comandada la reina jove a sa mare i a un general, que havia de comandar en lloc seu fins que tornàs de sa guerra” (p. 10), un general a qui agrada Na Catalina i tirar-li floretes. Un poc després, veiem que la reina jove, com que no estava de part del general i la reina vella sí, tria fer via disfressada de criat (pp. 11-12).

En un passatge immediat, Na Catalina, vestida de criat, es troba amb son pare i amb el mestre i sí que els coneix i els demana “si han mester un criadet o missatget” (p. 13) i l’accepten i ella es presenta a ells com En Catalí.

Al moment, el rei torna de la guerra (p. 13) i, com que la reina vella i el general li deien coses relacionades amb Na Catalina i ell no s’ho acabava de creure, el rei tria anar a cercar-la i a trobar-la (p. 14) i, tot seguit, comenta al general: “sàpigues que tu hi vendràs amb mi a cercar-la fins que l’hàgem aglapida” (p. 14). I el general fa lo que li dicta el rei i, un dia, troben un hostal, que era on “feia de criadet Na Catalina, vestida d’home” (p. 14) i ella el reconeix (p. 14).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que conviden, organitzadores i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es dotze mesos i ses dues jaies”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI, la jaieta passa a Juliol, i, després de dir-li el mes “Es Juliol, per servir-vos”, ella li respon “Benhaja, aquest mes!” (p. 105) i, més avant, passa al mes Agost, a qui diu que “Dia 10 d’agost és Sant Llorenç, que ja hi comença a haver figues agostenques i, per això, diuen:

Sant Llorenç,

figues a qüerns.

 

(…) Una saó entre la Mare de Déu morta (15 d’agost) i la Mare de Déu des missatges[1] (8 de setembre) és beneïda pes bestiar de llana i per fer guaret i sembrar farratge i per ses figues de cristià i ses de moro i també per ses vinyes, això si, feta sa saó, es temps s’estira i fa bon sol” (p. 106). Un altre senyal positiu és quan la velleta comenta “Ja sabeu lo que diu s’adagi: ‘Aigua d’agost, fa mel i most’. ‘Agost veremar, cada dia no es fa’. I, sobretot,

Gallina agostina,

ponedora fina” (p. 107).

Respecte a setembre, el mes vinent, trau molt el tema de la verema, molt vinculada amb aquest mes (p. 107). I, després de presentar-se-li el mes Octubre, li comenta un detall que podríem relacionar amb la sexualitat matriarcal: “Dins s’octubre, també vénen ses Verges i, ses al·lotes, fent estols, van per ses cases conegudes a captar magranes i penjolls i, l’endemà, fan altre tant ets al·lots, això és, es Verjots; i, llavors, s’ho mengen tots plegats fent una bauxa” (p. 108), és a dir, amb esplai. Aquesta festa podria recordar-nos la de Pasqua, quan s’ajunten jovenets i jovenetes.

A continuació, la jaieta demana:

“I qui ets, si es pot saber? (…)

-Qui som jo? -diu aquell. Es Novembre, per servir-vos!” (p. 109) i la velleta trau el tema de “sa festa de Tots Sants i es bunyols!” (p. 109). Quant a la festa dels bunyols, direm que, cap a novembre del 2021, tinguí ocasió de veure en Facebook alguns escrits acompanyats de fotos relatius amb aquest acte. Un poc després, li addueix: “I acudim a tots es sants perquè ens assistesquen, que prou hem mester” (p. 109) i, així, es reflecteix el vincle estret que hi havia, per part de moltíssimes persones, amb els sants. A banda, tracta sobre la matança del porc, una festa molt popular en les Illes Balears i en què, com podem llegir, per exemple, en l’article “Feines del camp: les matances” (http://diaricampos.com/3018), publicat per “DiariC”, a què accedírem el 27 d’abril del 2022, “Era feina de la madona fer tots els preparatius perquè el dia assenyalat tot estigués a punt” i en què, no sols participaven tots, des de la madona fins a l’amo (el marit de lo que, en el País Valencià, diríem la senyora ama i, en Catalunya, la mestressa), sinó també els hòmens, els vells i en què, com ara, els jóvens, “anaven amb estols a passejar, a cercar esclata-sangs, a dur presents a les monges, als veïnats…”, o siga, als veïns, i en què es plasmava recepció, com es pot veure en aquest article:
“Matanceres l’any que ve

quedau totes convidades,

si feis moltes sobrassades

ben plenes i ben pitjades,

trob que quedareu bé.

 

Francinaina en matar es porc

vull que venguis a matances

ballaràs ses quatre danses

amb en Mateu de Son Xorc”.

 

Al capdavall, la jaieta, a Desembre, li comenta que “ens du l’Advent amb ses Mil Avemaries” (p. 109) i li trau una part interessant de la religiositat popular començant per una jaculatòria (p. 110) i, a banda, plasma les festes de Nadal, les coques bambes, les coques de torró, les ametles torrades, els aglans, la freixura, les Matines, la Sibil·la, les neules, i, fins i tot, el Tió (p. 110). ). Igualment, els comenta que, “Dins es desembre, solen acabar de sembrar i fan ses acaballes amb una gran bunyolada i tothom menja bunyols amb mel fins que poden dir pruna. Ses saons de desembre són molt bones per acabar de sembrar blat i xeixa” (p. 110) i, com que els ha parlat bé (p. 112), tiren junta i comenten:

“-Quina padrineta tan aguda i tan benparlant que és aquesta. (…) Seríem uns desagraïts i uns bajans si no l’alegràvem qualque cosa! Voleu que li donem un do?

Tots digueren que sí. I es do que li donaren fonc que, cada paraula que li sortiria de sa boca, li sortís una pesseta” (p. 112). I ella els ho agraeix i, amb dolcesa, s’acomiada dels dotze mesos. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Ací, “missatges” vol dir treballadors que es lloguen. Quant a aquesta festa, es relaciona amb la nativitat de la Mare de Déu.

“Ara ve es blat, estimada”, juny, un mes amb trets matriarcals

General, , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla mallorquina “Es dotze mesos i dues jaies”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i plasmada en el Tom XXI, sobre juny, diu la jaieta:

“-Es juny! (…). Oh, quin mes més agradable i divertit! Dins es juny, comencen es conradors a replegar lo que en tot l’any escamparen. Dins es juny, seguen ordis i civades i, llavors, es blats i ses xeixes[1]. I, per això, diu sa cançó[2]:

Fins ara no és estat res

amb s’ordi, ni amb sa civada.

Ara ve es blat, estimada,

que és alt, granat i espès” (p. 104).

 

Afegirem que, en relació amb la collita del blat (també molt conegut com “forment”) i, sobretot, amb juny, hi ha refranys molt coneguts en tot l’àmbit lingüístic (encara que puguen tenir formes semblants): “Al juny, la falç al puny”, “En juny, corbella en puny”. I, així, un poc després, comenta la jaieta que “Sa feina caporal[3]des juny és es segar. I, per això, es diu: ‘As juny, sa falç as puny’” (p. 104). A banda, la velleta addueix que “Dins es juny, hi ha sa festa de Sant Joan[4], que es sol, quan surt, balla. (…) Ses al·lotes fan mil provatures per aclarir quina serà sa seua sort amb es festejadors que tenen o que, amb es temps, tendran. (…) Dins es juny, també hi ha sa festa de Sant Pere[5] (…). Per Sant Pere, enrevolten sa figuera[6], perquè ja comença a haver-hi figues flors[7] (roges i albercocs de molla vermella), que són tan saboroses, sobretot, ses crivellades[8] i dematinet” (p. 104).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, es comenta que, en el català occidental i en el parlar del País Valencià, s’utilitza la forma “seixa”. Quant a la definició, podem llegir “Blat de bona qualitat, que fa la farina blanca i més saborosa que la del blat ordinari”.

[2] Podem considerar que és una cançó eròtica.

[3] La principal, la que encapçala, la més representativa, en aquest cas, de juny.

[4] 24 de juny.

[5] 29 de juny.

[6] El 26 d’abril del 2022, mentres escrivia “enrevoltaven”, recordí el ball dels cossiers i, un poc després, la Moma, dos balls matriarcals en què la dona (en aquest passatge de la rondalla, simbolitzada per la figuera, de què fructifiquen les figues) està al centre i ballen al seu voltant.

[7] Aquest tipus de figa, més d’una vegada, apareix en cançons eròtiques i en rondalles que, si més no, en tenen la seua part. Igualment, en el DCVB, apareix com “figa flor”, “figa de flor” i com “figa de Sant Joan” i, a banda, s’indica que “és la del primer esplet de les figueres que en fan dos cada any, i madura devers el juny i juliol”… així com, per exemple, ho fa el forment, Demèter i, finalment, ho faran (ja el 30 de juliol, almenys, simbòlicament) els Sants de la Pedra.

[8] En relació amb les figues, el DCVB també posa que “Hi ha la cançó que resumeix les condicions d’una figa saborosa: ‘La figa, per ser madura / ha de tenir tres senyals: clivellada, secallona i picada de pardals’ (es canta a Catalunya, i amb lleugeres variants a les Balears)”... i, com a mínim, també en el País Valencià. Cal dir que, quan consultem aquesta cançó en Facebook, trobem que té molt bona acollida… per l’humor eròtic que hi ha darrere d’aquestes paraules amb doble intenció, i que, a més, té moltes entrades en Google.

“Ai, xúmbala”, música de Pasqua, de crítica irònica i molt oberta

General

 

 

El 14 d’abril del 2022, en Facebook, escriguérem que, “En el País Valencià, tenen molta tradició les festes de Pasqua, a diferència de les de la Setmana Santa” i que, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Pili Cuenca Ortega ens plasmà unes quantes versions de la cançó “Ai, xúmbala”, molt típica en temps de Pasqua. La primera diu així:

“Ai, xúmbala, de cataxúmbala,

ai, xúmbala , de polissó,

ai, xúmbala, les xiques guapes;

i, les lletges, al racó[1].

 

  1. En Canals, hi ha un xic

que li diuen Campaneta,

porta pantalons de xurro

i un forat en la bragueta.

 

Ai, xúmbala…

  1. Esta nit fa bona nit

i demà farà bon sol.

La cria(d)a de cal notari

s’ha cagat en el llençol.

 

Ai, xúmbala…”.

 

Amb aquest enllaç, podem escoltar la cançó, molt més llarga i cantada per Paco Muñoz, un cantant i cantautor valencià que, durant molts anys, s’ha dedicat a la música infantil i a la tradicional en valencià: https://www.youtube.com/watch?v=Zxlre6kS6fk.Entre els minuts 1:25 i 1:32, es pot escoltar la primera estrofa posterior a la tornada.

Com em comentà, ma mare el 7 de març del 2022, respecte a la música de la generació de sa mare, fent al·lusió a la tia Patrocinio, d’Aldaia (l’Horta de València), qui sempre la convidava a les festes d’aquesta població de l’Horta de València, “cantaven, ballaven i feien acudits. Era fer cançonetes que feien riure a la gent i que cantaren, o de crítica o de burla. (…) Eren una crítica irònica”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Que passeu un bon dia de Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià, darrer dia de Pasqua en terres valencianes.

 

 

Nota: [1] Aquests quatre versos són la tornada.

La paraula “llauro”, un terme inclòs en els diccionaris i no propi del matriarcalisme

General

 

El 24 d’abril del 2022 vingueren els meus pares a ma casa i, molt prompte, ma mare tragué el tema de la paraula “llauro”, sobretot, amb el seu ús (majoritàriament, pejoratiu) per a indicar lo vinculat amb el camp: des del parlar valencià “de poble”, fins a l’home de camp i d’idees desfasades,… i consultàrem el DCVB.

Tot seguit, comentí el meu punt de vista i, tant a ella com a mon pare, els diguí que considerava que aquesta paraula havia de  formar part dels diccionaris: principalment, perquè els diccionaris plasmen el vocabulari que s’utilitza en una llengua, llevat de si, com és el cas del “Diccionari Català-Valencià-Balear”, igualment, fan una recopilació del saber popular, de costums, de tradicions, de festes, de mitologia, de refranys i expressions populars, etc.. I els vaig afegir que ho defenia de la mateixa manera que, en el treball sobre el matriarcalisme, no deixe fora molts punts de vista amb què no em case però que, si els addueixes, fan que es reflectesca una visió més àmplia del treball.

A banda, sabem que el tema de la paraula “llauro” i del seu ús despectiu (en Catalunya, per exemple, com es pot veure en articles en la premsa catalana i que figuren en Internet, ocorre amb el mot “pagès”), ni és puntual, ni és una cosa d’ara, ni dels darrers anys. I, més encara: si consultem el llibre “El Comú  Català. La història dels que no surten a la història”, escrit per David Algarra en el 2015, veiem que, per exemple, en Catalunya, els il·lustrats, és a dir, els impulsors d’aquell intent de “culturització” per part dels qui es consideraven una mena de portadors del saber que calia conéixer i de la raó (i, a més, molt a favor d’aquella frase paternalista que digué un emperador i dèspota del segle XVIII, “Tot per al poble, però sense el poble”), ja feien ús de mots semblants i abraçaven aquella visió de l’educació patriarcal: la instrucció.

Aquesta instrucció té molt a veure amb el pas del feudalisme i de l’emfiteusi al capitalisme i es pretenia que fos pública, adoctrinadora i relacionada amb les idees il·lustrades dels segles XVIII i XIX, les quals estan ben plasmades, com ara, en el llibre “El Comú Català. La  història dels que no surten a la història”, de David Algarra, i encara perviuen (i amb força) quan es parla de la introducció de lo que, eufemísticament, es diu “educació escolar”, “ensenyament obligatori”, “sistema educatiu”, en lloc d'”instrucció per a infants i adolescents”, “instrucció obligatòria” i, com ara, “sistema d’adoctrinament educatiu”..., fins i tot, per part de partits polítics com Izquierda Unida. La primera foto és de la pàgina 205 de l’obra esmentada. 

En aquesta pàgina, podem llegir que els camperols “eren tractats ‘de ruchs’ i de ‘parrachs’, és a dir, d’ignorants i pobres” (p. 205), llauradors, pagesos, hortolans, etc., que, com es publicà en un article del periòdic “La Corona de Aragón”, el 4 de juliol de 1855 (i que figura en la p. 207 del llibre de David Algarra), s’entenia que s’havien d’adaptar a un sistema que tractava de promocionar les idees del despotisme (això és, de l’absolutisme) “en nombre de la libertad, en nombre del orden, en nombre de las familias, en nombre de la pública tranquilidad” i, així, en línia amb lo patriarcal. Per tant, un article escrit dos anys abans de la “Ley de Instrucción Pública” (que estigué en vigor entre 1857 i 1970) i molt d’acord amb unes paraules que, en 1820, com reflecteix David Algarra, escrigué el batle de Lleida, Domingo Marañosa, al cap polític: “Esta ciudad se compone casi toda de gente de campo y de muy poca o de ninguna educación. Apenas hay comercio e industria que obligue a la gente a viajes que ilustre” (p. 173) i, per tant, calia que “el común de labradores y artesanos que son capaces de alguna instrucción y discurso puede afirmarse que se van aficionando al nuevo sistema, y entrando en esperanzas que harían sostenerlo” (p. 173).

Com que tens “mamades ” aquestes idees i informacions històriques (i molt silenciades per la instrucció actual i per la d’altres temps, perquè qui paga els mestres públics és… l’Estat), quan ma mare deia que els llauradors sabien l’hora (per mitjà del sol), que recorrien a les herbes com a remeis, que sabien molt d’altres temes i que això els proporcionava una altra saviesa, els comentí que els il·lustrats (i els qui aprovaven el seu punt de vista) tractaven de tombar tota eixa cosmovisió (i eixa manera de viure), la qual, en el cas dels llauradors valencians, catalans, balears, etc. catalanoparlants,… a banda, era (i és) de línia matriarcal.

A més a més, els vaig adduir que eixe sistema d’instrucció era adoctrinament i que, de fet, anava més lluny que el que havia fet l’Església. Així, en “El Comú Català”, llegim que el pedagog lliberal Antonio Gil de Zárate plasmà “Porque, digámoslo de una vez, la cuestión de la enseñanza es cuestión de poder; el que enseña, domina, puesto que enseñar es formar hombres, y hombres amoldados a las miras del que los adoctrina. Entregar la enseñanza al clero, es querer que se formen hombres para el clero y no para el Estado; […] es trasladar el poder de donde debe estar a quien por su misión misma tiene que ser ajeno a todo poder, a todo dominio; es en suma, hacer soberano al que no debe serlo”  (nota 8, p. 199). 

Per això, en primer lloc, estic a favor que qualsevol diccionari general (o més ampli) en llengua catalana, incloga la paraula “llauro”, per a que l’aprenent puga accedir a més vocabulari. En segon lloc, aprove que es pose com a entrada inicial la definició en què es tracte sobre el seu ús pejoratiu. I, en tercer lloc, visc i actue en pro de tot lo que té relació amb el matriarcalisme i, en eixe sentit, la figura (i ben tractada) del llaurador (com també la del jardiner) n’és una part més i molt important, i no perquè ara siga una moda, ni perquè això faça més de nou, més modern, més “in”, més cosmopolita, més d’alta categoria, etc., sinó perquè és u dels trets vinculats amb les cultures matriarcalistes i, a banda, estan molt plasmades en moltes rondalles de fa més de cent anys i tot en llengua catalana.

I, òbviament, no signaria cap proposta de ningú, ni de cap sindicat de llauradors, de  pagesos, etc. que estigués a favor d’una mena d’orgull camperol, tot i que, per una altra banda, es queixassen de temes com el de la paraula “llauro”. Conec persones vinculades amb  el camp i, com un oncle meu (1935-2011) que ho feu des dels dotze anys fins al 2011 i molt col·laborador i un tros de pa, els he vists com persones planes, molt obertes, receptives, molt relacionats amb la terra i, igualment, acollidores de lo que pogués millorar la vida de la societat, no solament la seua.

Agraesc la col·laboració de les persones que  em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Recordem que, com podem llegir en el llibre “Memòries d’un capellà del segle XVIII”, de Josep Esplugues (capellà valencià del segle XVIII), “El segle XVIII assisteix a l’eliminació del valencià dels llibres sacramentals de les diòcesis valencianes com a conseqüència lògica del desinterès per la llengua i de la repressió lingüística soferta. En efecte, el català estigmatitzat com a signe d’incultura, de decadència i de rialla, associat a les capes populars i analfabetes, és bandejat de totes les preocupacions i usos seriosos dels estrats socials alts, incloent-hi l’eclesiàstic, els quals no solament el consideren peça arqueològica i instrument d’erudició llibresca, necessari per a conéixer l’antigor i explicar-se el món contemporani.

En canvi, i depenent de la voluntat personal de cada rector, es manté en llibres extrasacramentals: llibres de fàbrica, memòries, confraries, racionals,… durant part del segle XVIII i primeries del XIX, pel fet de tractar-se de llibres privats, espècie de recordatoris-registres per a ús intern dels rectors i parròquies, i no fiscalitzables pels visitadors pastorals. 

El text que ara editem ací pertany a aquest tipus d’obres. L’edite (…) Perquè és (…) un bon exemple del que haguera pogut ser la inexistent prosa narrativa valenciana al segle XVIII” (pp. 9-10).

 

Tot seguit, algunes fotos del llibre.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Les dues que continuen corresponen al punt de vista d’un batle de Lleida, del primer quart del segle XIX.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I, ara, les del pedagog lliberal del segle XIX.

“Es sembrats comencen a verdejar”, dones que transmeten esperança, encoratjadores i molt obertes

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es dotze mesos i dues jaies”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI, la jaieta comenta que “es febrer treu ets ordis des bolquer, això és, es sembrats comencen a verdejar. I, sobretot, s’adagi ja ho diu:

Febreret abeurat,

mig any assegurat” (p. 100). I, per tant, amb un refrany positiu, esperançador. Quan passa a Març, li diu “Oh, qui altre mes més valent!” (pp. 100-101) i, així, encoratja l’oïdor i, més encara, tenint present que en març comença la primavera, estació vinculada amb l’esperança, amb el renaixement de la vida i amb la infantesa. Per això, si bé plou, “en ploure de març, plouen faves” (p. 101). I la velleta addueix que “qualque any ens du sa Setmana Santa i qualque dia de ses festes de Pasqua, que són ses festes més grosses de l’any. I, per acabar, ‘Març ventós i abril plujós’” (p. 101), un altre refrany.

Quan es presenta Abril, li diu que, “dins s’abril, cada gota val per mil” (p. 101), que “per Sant Jordi[1], garbes d’ordi”. A banda, li afig que “també diu s’adagi:

D’abril i maig,

surt es raig.[2]

 

Això és, s’esplet[3] d’un any” (p. 102). I, a continuació, comenta que

“Abril i maig

componen tots es sembrats.

Aigües d’abril i de maig rosades

fan ses anyades.

Abril plover i maig ventós

fan l’any ric i profitós.

Aigua d’abril

de fil a fil.

Si trona d’abril,

ve bon estiu.

 

I, sobretot, ja ho diu s’altre adagi: ‘No hi ha abril sense espigues’” (p. 102).

Quan passa al Maig, li demana:  

“-I qui ets tu, si es pot saber?

(…) –Qui som? Es Maig, per servir-vos[4] -diu aquell.

-Es Maig! -diu sa jaieta-. Oh, quin mes més garrit!

Maig humit

fa es pagès ric.

Aigua de maig,

de raig a raig.

As mes de maig,

a segar me’n vaig[5].

En ploure de maig,

anyada de garroves segura” (p. 102).

 

I més encara: la jaieta aporta vida i esperança a Maig i als oïdors i, plasmat per escrit, al lector: “Dins es maig (…), floreixen els rosers, que es vesten de roses i, amb elles, endiumengen ets altars de la Mare de Déu de la Rosa[6] i hi fan es Mes de Maria[7], que agrada tant i tant a la Purissimeta. Per això, diuen:

Per sa festa del Roser,

tot ve” (p. 103).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Diada de Sant Jordi a tots els qui hui la celebren, d’aquest històric patró del Regne de València, fins que, en la segona meitat del segle XVI, fou substituït per Sant Vicent Ferrer i, a hores d’ara, patró de Catalunya i d’Aragó, entre altres llocs.

Aclarirem que, així com Sant Jordi és un sant de línia patriarcal (representa el cavaller que, sexualment i tot, allibera la dona, ací, representada pel drac), a diferència, com ara, dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent (també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non), en una de les rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, “Es murterar del rei de França” (la qual figura en el Tom XXII), una jove sospita que el drac que la manté molt bé deu ser fruit d’un encantament i…, al capdavall, és ella qui el desencanta i, així, el drac (que era molt obert i amable) es converteix en un jove. 

Finalment, comentarem que Sant Jordi és u (numeral vinculat amb lo patriarcal) i, en canvi, els Sants de la Pedra en són dos (numeral relacionat amb el matriarcalisme).

 

 

Notes: [1] 23 d’abril.

[2] Són mesos amb una considerable presència de llum, sobretot, maig, al llarg del dia.

[3] Collita; abundància.

[4] És l’home (ací, simbolitzat per cada u dels mesos de l’any) qui, fins i tot, per mitjà de la cortesia, “serveix” la dona, simbolitzada per la jaieta, una dona harmònica i molt oberta.

[5] Si bé la sega està molt relacionada amb el mes de juny i amb el de juliol, sobretot, amb el primer, la primera segada podria tenir lloc en maig i, quant a la darrera, àdhuc, per exemple, en la primera setmana d’agost.

[6] El 8 de maig.

[7] Aquest mes està molt vinculat amb la deessa grega Maia, nom que, com poguérem veure en Viquipèdia el 23 d’abril del 2022, es relaciona amb una paraula “per a referir-se respectuosament a les dones grans” i, a més, que Maia era invocada “com a protectora de les mares i la fertilitat en general”.

Dones etxerevides, que tenen mel en la boca i molt obertes

General, , , , , ,

 

En línia amb el tema de la dolçor i, a més, amb el de les rondalles, comentarem que, en la rondalla mallorquina “Es dotze mesos i dues jaies”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI, va unit al de la transmissió de la cultura tradicional (i ben coneguda) per part de la dona (ací, una jaia, qui, com podem llegir en la pàgina 96, era “ben xerevel·la i que no tenia mal dia mai, (…) molt etxerevida i tenia mel a sa boca per tothom”. Aquesta dolcesa, igualment, la plasmava en els refranys, molts d’ells, positius i que aportaven esperança i bona harmonia. Aquesta jaia “troba a sa redossa d’una paret dotze homes que fumaven i feien la pretxa” (p. 96), és a dir, que raonaven, a qui ella, en primer lloc, els diu “em pareixeu tots de bona part i de bon manament. Sobretot, feis cara d’homes de bé i, llavors, que no sou gens malcarats.

-Bona capsa! -diuen tots aquells homes-. Quina jaieta tan etxerevida i tan amatent! (…) Demanau tot quant voldreu! -diuen aquells.

-Idò, (…) sempre m’ha agradat saber amb qui parl.

-Som es dotze mesos de l’any -diuen aquells” (p. 97).

I, com que la jaieta els comenta que li han fet l’efecte de ser hòmens “tan plantosos i tan bencarats, ja he sospitat que éreu bona gent i cosa grossa” (p. 97), els dotze mesos, molt receptius, li diuen els seus noms, tot i que u rere l’altre. I la velleta, abans de passar al mes vinent, tractarà en relació amb el mes que se li ha presentat:

“Aquí, un d’ells, va dir:

-Jo som es Gener, per servir-vos!

-Es Gener! -diu sa jaieta-. Oh, quin mes tan bo!” (p. 97).

Com veiem, aquesta rondalla mallorquina, com moltes més, a banda de destacar la suavitat i l’actitud acollidora de la persona (ací, la velleta com també la dels dotze mesos), plasma el bon tracte que rep la dona en les cultures matriarcalistes. I, molt prompte, la jaieta comença a dir-los refranys, a parlar-los sobre el camp, sobre meteorologia, sobre els arbres (com ara, les oliveres), i, per descomptat, els trau adagis positius (p. 98): “L’any d’albons[1], any d’eixams i any de cavallons”, “ses polles de gener, ja ponen en es paller”, “gener amerat, mig any assegurat”. I, a més, la velleta addueix “I, sobretot, sa cançó ja ho diu:

Sant Antoni és un bon sant.

Qui té un dobler, l’hi dóna

perquè mos guard s’animal,

tant si és de pèl com de ploma.

 

Sant Antoni de Viana[2],

dia 17 de gener.

Es qui beu primer i darrer,

sempre beu de bona gana.

 

I, ¿què me’n direu, de Sant Sebastià, que ve darrere Sant Antoni i que ens guarda de fam, pesta i guerra i de tots quants de mals hi ha?” (p. 98).

Es plasma, un altre tret: la jaieta vincula els sants, amb els que tenen bona fama i, en el cas de Sant Sebastià, amb els advocats contra mals que no es desitjaven així com, per exemple, els Sants de la Pedra (molt coneguts en moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic i en relació amb el matriarcalisme). Al cap i a la fi, com em digué, ma mare (1943), el 15 de gener del 2021, parlant de la seua àvia paterna (nascuda en els anys setanta del segle XIX), “Es vivia de la terra”. 

Afegiré que és una de les rondalles que més he gaudit i que, com a ma mare, m’agraden molt les sentències. Un poc després de llegir les primeres planes d’aquesta rondalla, considerí que seria interessant plasmar-la en Internet i, fins i tot, que es podia aprofitar per a l’ensenyament de la llengua i de la cultura agrícola i vinculada amb la natura, a qui moltíssimes persones de fa cent anys, encara tenien (i tractaven) com una mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com “Espiga verda de la porrassa”.

[2] En l’original, “Diana”.

Persones agraïdes amb els col·laboradors, de bon cor i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma u dels trets vinculats amb el matriarcalisme, l’actuació amb bon cor i no malintencionada, és “Sa rabosa i s’eriçó”, la qual figura en el Tom XXI de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. A principi, una rabosa i un eriçó arriben a un acord i, “l’endemà, a punta d’alba, se’n van as cards i es posen a sa feina” (p. 79). I, tot seguit, la rabosa, com a excusa, li comenta que “sa meua germana, que ha tengut un infant!” (p. 80) i, així, mentres que ella fuig de fam i de faena,… però se’n va a un pot de mel i se’nq menja una part (la inicial, “Comencelis”[1], p. 80), l’eriçó treballa. Cal dir que apareix un tret matriarcal, el qual reflecteix la rabosa, a qui la germana, “ara m’envia a demanar, perquè faça es fillol! Jo li deia a sa veïnada que no hi podia anar, per amor de s’escarada[2] (…) i ella m’ha dit: ‘Mira-t’hi bé! No li faces aquesta a sa teua germana, que no s’ho mereix! Des d’ara, et dic que ho prendrà ben tort!’.

-Toca! -diu s’eriçó-. Vés-hi descansada! Jo no mir tan prim tampoc!” (p. 80).

En un passatge semblant i en què la rabosa aprofita l’ocasió per a pegar cullerada al pot de mel (i deixar-lo per la meitat, “Mitgelis”[3], p. 82) i tractar de viure com una reina a costa de l’eriçó, ho fa recorrent a una veïna, “Una veïnada d’una cosina meua (…). M’hi acostaré, vejam què vol.

Es fa unes quatre-centes passes enfora i torna.

-Què és estat? -diu s’eriçó.

– (…) Un altre enganx: una cosina meua que s’és casada i em convida a noces” (p. 82). I, novament, la rabosa trau el tema de l’escarada (l’acord de treball), per a la suposada conversa en relació amb aquest casament: “Però, fillet meu, dolç, sa veïnada s’és posada a dir: ‘Mira, no li faces aquest menyspreu[4] a sa teua cosina, que no el se mereix! I quina és ella! Prou que ho ha dit: ‘Que venga! Si no ve, que no em torn a mirar pus sa cara! Ja l’hi diràs!’.

–No tendràs altre remei que haver-hi d’anar! -diu s’eriçó. (…) és una cosina i, as parents, els han de fer obsequi!” (p. 81).

En un tercer passatge en la mateixa línia, la rabosa ho fa amb l’eriçó, però, ara, relacionant-ho amb “una veïnada d’una tia d’una cosina germana meua” (p. 83, “N’Acabelis”) i amb enterrament. I l’eriçó, amb bon cor, s’ho beu… fins que, un dia, li comenta que ell encara no ha tocada la mel (p. 87).

I, com que la rabosa es confia i ell “se n’anà a cercar una partida de parents seus i en feu posar un cada cinquanta passes ran-ran paret” (p. 88), l’eriçó li guanya la partida, cobra en funció de lo treballat i, com a agraïment, en dona una part als col·laboradors (p. 89).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El nom de l’infant, en aquest cas, “una femelleta”.

[2] Contracte de treball a preu fet, a destall, en què es cobra en funció de la quantitat de lo produït, de lo recollit, etc.

[3] El nom de la cosina de l’eriçó.

[4] En l’original, “despreci”.

Vos comentaré que Facebook, durant un poc més de quaranta hores no permeté l’accés dels meus amics a un escrit que jo havia plasmat la nit del 19 d’abril. Ràpid en la crítica i en el blocatge, en nom de les normatives comunitàries; suau i, no precisament, començant per una disculpa, sinó per un missatge lacònic (comentant que t’havia restaurat el post), en el retorn de l’accés. Ho hem plasmat en aquest escrit, publicat hui, unes hores abans: https://vivint-amb-esperanca.webnode.cat/l/persones-amb-bon-cor-i-receptives-a-la-valentia-i-a-la-solidaritat

 

Jóvens amb bon cor, amb molta espenta i molt oberts

General, ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es dos bessons”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI, llegim que, un poc després, mentres que li parlava la filla del rei, senten el drac,… En Joan, amb molta espenta i amb el cavall i amb el gos com també amb l’espasa, “envest es drac pegant-li una mala fulla” (p. 70), es fica entre els set caps del drac, veu on és la junta (p. 71), afina el drac i, a continuació, En Joan “li talla ses llengües des set caps, les s’amaga i se’n va i desferma sa filla del rei.

-Ja te’n pots anar en voler -li digué, quan l’hagué desfermada” (p. 71). I, així, el jove ha seguit les directrius de la filla i l’ha salvada però no es presenta com un alliberador sinó que li diu “T’he salvada (…). Tu tens ses feines a ca teua; i jo, a fer món cap envant” i, al capdavall, la filla del rei no el pot tòrcer (p. 71) i “arriba a la ciutat” (p. 71) i, així, a on eren el rei i la reina.

Aleshores, el rei fa unes dictes: “que es present es qui ha mort es drac, i es casarà amb sa seua filla” (p. 72) i, com en rondalles semblants, ho fa un arriscat (en aquest cas, un oportunista, “arriscat”, en la rondalla), i, com que diu al rei que ell ha mort el drac, el monarca, fidel a la paraula (“Paraula de rei no pot mentir”), ho exposa a l’aspirant, es preparen les noces i tot, malgrat que la princesa li comenta “Això no és es cavaller que matà es drac!” (p. 72).

I, un poc abans de l’inici del casament, hi apareix En Joan, “qui havia tenguda notícia de ses dictes del rei i se’n venia perquè li donassen lo que s’havia guanyat” (p. 72) i, com que la princesa diu que eixe sí que és el cavaller que l’havia salvada i, a banda, En Joan exposa al rei les llengües del drac i encaixen en els distints caps de drac i, àdhuc, la filla del rei comenta “Aquest és qui el matà” (p. 73), En Joan i la filla del rei es casen (p. 73).

Un poc després, veiem que la princesa i En Joan se’n pugen a una torre i que, un dia, la filla del rei li parla del castell de Liorna, que qui hi va, no torna. I, ell, amb molta espenta, tria anar-hi i, entremig, troba una jaia, qui el tempta i la terra s’obri i s’engoleix En Joan, el ca i el cavall.

Llavors, el germà, En Bernat, mira l’ampolleta i, en veure-la, diu, respecte a En Joan: “Me’n vaig a ajudar-li” (p. 74) i aplega a la cort i, encara que la filla del rei anava de dol i li comenta que qui se n’anava al castell de Liorna no en tornava, En Bernat li respon:

“-Idò, ara hi aniré jo. O tornarem tots dos o hi quedarem tots dos” (p. 76) i, amb molta espenta, se’n va cap al castell, amb el cavall i amb el gos. I, quan la jaia li dona un cabell per a que calme el gos, En Bernat, li comenta que el ca no mossega, agafa la velleta i li diu que, o allibera En Joan, o l’ofega. Immediatament, la jaia allibera En Joan, “Es dos germans es donaren un abraç” (p. 77) i, a més, En Bernat ordena la jaia que òbriga dos batiports i, aleshores, “en sortien tot un enfilall de cavallers, lo més plantosos i ben tractats. Tots eren fills de reis, o comptes o marquesos” (p. 77). I, tots ells i els dos germans, se’n van cap a la cort, En Joan es casa amb la filla del rei i, quant al germà, En Bernat, “el casaren amb una neboda del rei, el feren sa segona persona de tot es regnat. I aquells dos germans amb ses dues dones i amb tota s’altra família, visqueren anys” (p. 78).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Jóvens amb bon cor, que actuen en pro de lo matriarcal i molt oberts

General,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, fins i tot, simbòlicament, és “Es dos bessons”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI. Així, un home tenia una pollina (una egua jove), una cusseta[1] i un jardinet (p. 67). Un dia, l’home tenia un peixet molt airós i garrit en l’ham i, quan l’en treia, el peixet li diu que no el menge, si vol estar bé, i que no el tire: “M’has de rentar amb aigua dolça ben rentat. La mitat d’aquesta aigua, l’has de tirar a ses rebranques des portal de ca teua; s’altra mitat, l’has de posar dins dues ampolletes, i guarda-les ben guardades” (p. 67) i que, una part d’aquesta aigua, l’home l’ha de portar a sa casa, i li afig que, “De mi, n’has de fer tres bocins: es cap, dóna’l a sa dona; es cos, a sa pollina; i, sa coa[2], a sa cussa” (p. 67). És a dir, la dona porta el cap (fa de cap de la família, de la casa, del grup), un detall matriarcalista i no aïllat en unes quantes rondalles. La banda central, el cos, també femení, i, al capdavall, la cua. Igualment, l’aigua és dolça, així com, en moltes cultures molt vinculades amb la terra i en línia amb el matriarcalisme, els seus membres, abans de passar per la instrucció obligatòria per part de l’Estat (lo que, eufemísticament, es diu “educació reglada”), ho plasmen en la manera de parlar. A més, l’aigua sol estar relacionada amb lo femení com també la terra i, ací, el peix pot evocar un figura semblant a la sirena.

Més avant, llegim que “Aquell home ho va fer així (…) i, de cada rebranca[3] des portal, va sortir una espasa de tan bon trempat (…) i tan lluenta que era; i, des cap d’una temporadeta, sa dona tengué dos bessonets” (p. 67). Afegirem que l’espasa simbolitza el penis… i que, tot i que Mn. Antoni Ma. Alcover no recopilàs rondalles eròtiques o, si més no, no fou eixa la seua intenció, per motius de principis morals (partint d’uns comentaris que em feu Pere Riutort), considerem que, ací, sí que té un significat sexual.

A banda, veiem que 1) la dona tingué dos bessonets, 2) la pollina, dos cavallets, i 3) la gosseta, dos gossets. Ens trobem davant d’un numeral associat amb el matriarcalisme: recorda, com ara, els sants Abdó i Senent, que representen dues parts de lo femení, no l’home i la dona, així com, en moltes rondalles i en moltes cançons eròtiques, ho fan la mare (o bé, l’àvia) i la filla (o bé, una jove) (pp. 67-68).

Un dia, el pare trau les dues ampolletes i diu als dos bessonets, que ja eren jóvens i, igualment, “més ben plantats i més vius que una centella, Un, havia nom, Joan; i, s’altre, Bernat” (p. 68):

“-Jau, això. A ningú, pot pertocar millor que a vosaltres. Mentres estiguen destil·lades, com ara, serà senya de que vos diu bé. Tot d’una que s’embullaran, serà que vos diu malament” (p. 68).

En Joan, un dia comenta a En Bernat que se’n va a cercar món i “Et deix sa meua ampolleta” (p. 68), pren el seu gos, fa via i, uns dies després, veu en un barranc “una fadrineta d’una quinzena d’anys, gallardíssima, amb una cara com un sol, amb uns cabells rossos” (p. 68) i, en lloc de presentar-se a la jove com un alliberador, li diu “Aquí em tens” (p. 68) i, encara que ella, filla d’un rei, li comenta que fuja, En Joan li respon:

“-Jo, ¿fugir? (…). Jamai,… mentres no pugues fugir tu davant! O tu et salvaràs o tots hi romandrem.

-Ah, bon jove! -deia ella-. Com es coneix que tens tan bon cor” (p. 70) i, tot seguit, li indica com podrà matar un drac: clavant-li l’espasa en “una junteta que té davall es pits” (p. 70). 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Una gosseta.

[2] En l’original, “cova”, en lloc de les formes “coa” o “cua”.

[3] De cada part lateral del portal.