Arxiu d'etiquetes: dones ben tractades

Facècies eròtiques amb dones fortes, ben tractades i amb molta espenta

General, , , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme, i que figura en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, és la facècia “El sant per a la processó”. En un poble valencià, després de la guerra de 1936-1939, no tenien imàtgens de sants per a fer missa i traure’n en processó “I es van casar uns nóvios i el capellà i els veïns del poble van dir:

-El nóvio li pareix, al sant.

I van posar:

-Vejam: el fem en conill (com van tots els sants), el posem en unes andes i fem la processó. I com si tinguérem sant.

Bo. Fan el nóvio en porreta, li travessen fins que li travessaren roba, li van posar un paper i unes andes i…, ¡hala!: ¡va eixir la processó!” (p. 138).

Com podem veure, apareix el tema de tirar junta, el sant passava per distints cantons (on li cantaven cançons tradicionals andaluses, “saetas”, les quals no formen part de la cultura matriarcalista, moderada en temes com les celebracions de Setmana Santa i, igualment, amb una miqueta d’humor escatològic en temes com la mort), “I la nóvia, vestida de nóvia, de cantó en cantó, va veure passar la processó. Però ja arriba en un carrer i la nóvia mirava allà, enfront, com passaven. I el nóvio, damunt les andes. I ell, a punt de cantar allí una saeta, (…) diu:

-Mireu-la d’on ve:

es pareix a un clavell.

Lleveu-me-la de davant,

que se me trenca el paper” (p. 112).

Per tant, la dona és qui té la darrera paraula (serà ella qui podrà aprovar el cant que li fa el xicot) i és més forta que l’home, en aquest passatge que podria enllaçar amb celebracions primaverenques en què una colla de xicots cantaven a fadrines.

Respecte al tema de la saeta, el 26 de maig del 2024 hi hagué un intercanvi de comentaris amb Antonia Verdejo González, una dona catalana i de família procedent d’Extremadura i de Castella i que s’havien acollit molt culturalment i lingüística en Catalunya i amb la llengua vernacla. En escriure’ns “Les ‘saetas’ van dirigides a la Mare de Déu o al Crist. No tenen res de patriarcal. Lo que exposes és matriarcal”, li responguérem, fins i tot, amb vivències relacionades amb la Setmana Santa en la comarca de l’Horta de València:

“Quant a les ‘saetas’, de què l’any passat t’envií un escrit de Bartomeu Mestre (es pot llegir en el seu blog ‘Etziba Balutzo…’, escrivint ‘saetas’), i ‘nazarenos’, sí que puc dir-te, perquè ho he conegut en poblacions de l’Horta de València, que, fins a fa uns vint anys, no hi era costum en Setmana Santa i que han entrat junt amb una menor promoció de la llengua catalana i sí de lo castellà (potser, entre d’altres coses, com una mena d’exotisme).

La família de ma mare i la de mon pare (llevat de les rames que viuen en ciutats de més de cinquanta mil habitants, com ara, Torrent), fan una Setmana Santa amb actes més bé moderats, però no seriosos, ni amb cants amb veu forta. A més, ací, per exemple, sí que hi ha hagut tradició de les ‘salpasses’ o ‘sarpasses’, que, segons alguns, tenen a veure amb els jueus.

La Setmana Santa, en terres valencianes, és prou secundària i es fa molta més festa el dia de Pasqua, Dilluns de Pasqua i, abans, Dimarts de Pasqua, a banda de la festivitat de Sant Vicent Ferrer (patró del Poble Valencià a partir de la segona meitat del segle XVI), la qual es celebra dilluns vinent a Dilluns de Pasqua.

A més, a les darreries dels anys noranta del segle XX, un cosí prim i jo ens n’anàrem a un acte de Setmana Santa en els ‘Poblats Marítims’ de la ciutat de València, dins de la ‘Setmana Santa Marinera’.

I, encara que hi havia comparses, no recorde que la festa tingués un caràcter seriós, massa formal.

Com t’he dit, en el País Valencià, fem molta més festa del dia de Pasqua a huit dies després (festivitat de Sant Vicent Ferrer), això és, a l’esperança que simbolitza la primavera (la resurrecció de les plantes, de les branques…)”. 

En acabant i l’endemà, Antonia Verdejo González ens comentà:  “Ací també celebrem les festes de primavera amb comparses, festes i carrer engalanats per celebrar l’inici de la primavera.

Gràcies: les teves informacions m’ajuden molt a coses que no coneixem del tot. Molt agraïda”.

La narració que ve a continuació, “Tico, taco”, apareix en diferents poblacions catalanoparlants i és una defensa de la dona:

“El capellà s’entenia amb una dona. Ell tocava la porta i ella li deia:

-Tico!

Així, ell sabia que no hi era l’home. Ell estava combinat amb la muller.

Un dia, la dona va dir al seu home què passava i l’home va agafar el capellà en sa casa, se’l va portar a una almàssera que tenia un rutló de moldre olives, el va enganxar a moldre’n i el va fer suar vinga.

I, més avant, quan el rector va tornar a tocar, deia la dona:

-Tico!

Aleshores, ix el capellà i diu:

-Ni tico, ni taco! Qui vullga fer oli, que es compre un matxo!” (p. 138).

Un altra facècia, eròtica, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què captem trets matriarcalistes, és “Mare, que em pica!”. Un capellà tenia una dona que tenia una xiqueta i també un escolà. La xiqueta demana a l’acòlit:

“-Com et diuen?

-Mare-que-em-pica

Després, la mare diu a l’escolà:
-Com et diuen?

-A mi, em diuen Alça-Déu -respon el xiquet.

I el capellà diu:
-Com et diuen?

-Puix, a mi, em diuen Dos-dits-en-el-cul.

Ja se’n va el capellà a dir missa i l’escolà no hi apareixia. Però, quan ja deia missa, la xica aparta un poquet una cortina que hi havia, veu sa mare i diu:

-Mare-que-em-pica!

I sa mare li respon:

-Rasca’t, cotxina[1]!” (p. 139).

En acabant, la mare parla amb el xiquet i, tot seguit, amb el rector, qui li comenta “Calleu vós: ¿que no sabeu que jo sé quan he d’alçar Déu?

Però, una estona després, el veu el capellà i diu a l’acòlit:

-Dos-dits-en-el-cul!

I una vella que hi havia allí diu:

-Senyor rector: jo, puny i tot. I guanye més indulgències” (p. 139).

Aquestes paraules de la velleta tenen a veure amb la típica narració tradicional (i amb comentaris que ens han fet) en què una dona, àdhuc, anciana, encara estava forta i, per exemple, feia activitats (com ara, amb animalets) i que tenia bon cap.

Així, una bestia de ma mare, amb quasi noranta-dos anys, un poc abans que la ficassen en la caixa, encara volia fer una randa per a la germana de ma mare (aleshores, en plena jovenesa).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Tot i que aquesta paraula és un castellanisme no genuí i que es pot substituir, per exemple, per “porca”, l’hem mantinguda per a fer que rimen les frases.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones eixerides, amb molta iniciativa, ben tractades i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla de l’obra esmentada a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets matriarcalistes, és “La mare morta”. Un fill pobre i un fill ric tenien una mare i ella es mor en casa del ric, qui pretén que la soterre el pobre. Llavors, qui l’havia acollida per darrera vegada, dóna diners a l’humil.

Tot seguit, el senzill “se l’emporta a la serra i l’amaga i, en la nit, agafa la mare i la puja al balcó del seu germà” (p. 75). Com podem veure, el germà pobre viu més l’estima de la terra, torna la mare a la terra (mitjançant el soterrament) i, a més, agafa la mareta en un moment de foscor (un tret que empiula amb lo matriarcal, com una mena d’aliança).

En acabant, “quan va la criada a obrir les finestres i a escurar la cambra, obri la finestra i la vella cau damunt” (p. 75). Al capdavall, el ric dóna uns altres cent duros al toca-portes i se l’enduu el pobre.

Ara bé: el senzill, de matí, quan tocaven a missa, “Agafa sa mare, la posa asseguda en una cadira a l’entrada de l’església. Quan ja han dit missa, el capellà apaga tots els llums i diu a la dona:

-Escolte: a veure què fa vosté.

I el germà estava amagat darrere de l’església, veient lo que feia el capellà amb sa mare” (p. 75). Per consegüent, altra vegada, el pobret acompanya sa mare, la tracta bé (li posa una cadira, com qui ho faria amb un convidat de bon cor i, per tant, no la deixa en terra) i, fins i tot, està atent a veure què fan amb ella. Copsem, així, un lligam entre tots dos, com el fill que li fa costat. Aquest apartat del relat em recorda una dita que aprenguí de ma mare en el 2022 (“En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”), aforisme que, si més no, era conegut per dones nascudes en els anys setanta del segle XIX.

Més avant, el rector s’acosta a la mare i opta per donar cent duros a l’home senzill, qui agafa sa mare i se l’emporta devers la serra (p. 76). L’home veu un ruc i, eixerit, el pren i “la posa [ = la mare] damunt del burro, amb la corda, per a que no caiguera” (p. 76). Afegirem que, així, la dona va dalt de l’animalet i el fill li fa companyia i, com molt bé plasma la rondalla, ell no se’n desentén.

Un altre relat molt conegut,  majoritàriament, presentat amb un llop i una rabosa, i en què es plasma el matriarcalisme, és “Acomençaina, Amitjanaina, Arremataina”, recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”. En una casa, hi havia una dona molt llépola i el seu marit, més d’una vegada, anava a arreplegar mel del rusc. “Però, res: li desapareixia la mel ràpidament. I l’home diu:

-Xe: doncs, aquesta dona… Ja veuràs tu.

Va, talla el rusc i (…) el clava en una gerreta de fang i l’amaga en un pedregar. I la dona, que s’adona, li diu que se n’anava:

-Xe: demà me n’he d’anar (…), perquè una amiga meua ha tingut un xic i el bategen demà.

-Ah, doncs, d’acord!

 I se’n va… a on estava la gerreta i se’n menja una bona ració de mel” (p. 77) i, després, comenta al marit que li havien posat, de nom, Acomençaina.

Aquest passatge com també dos posteriors reflecteixen que la dona és eixerida, que porta la iniciativa i que se n’ix amb la seua.

Finalment, l’home se’n va a la gerra, a veure com estava la mel, i, quan diu a la seua dona que ja no resta mel, ella, sense embuts, li respon “Que els batejos que jo anava, ¿què et creies que eren? Acomençaina, Amitjanaina i Arremataina” (p. 77).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que menen, que acullen, que eduquen i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què copsem el matriarcalisme, és “La princesa granota”. Un pare tenia tres fills i, com que no els podia mantenir, un dia els comenta que “el millor que podeu fer és anar-vos-en pel món a provar fortuna. Sigueu bons minyons i no feu mal a ningú i, d’aquí a un any, torneu tots aquí, a casa, per veure quina ventura heu tingut” (p. 240). Com podem veure, en aquest passatge, apareix l’educació matriarcal, la qual inclou tractar els temes en grup i amb els educadors (ací, el pare, com una persona que els mena i que, obertament, es relaciona amb ells). Igualment, captem suggeriments que empiulen amb refranys tradicionals sobre com viure ara i demà. Finalment, els diu que, un any més tard, els tornarà a acollir en casa: continuarà tractant-los com a fills seus.

Tot seguit, “Els tres minyons es varen posar en camí plegats fins que van arribar a un entreforc de tres camins; allí es van separar per un camí diferent” (p. 240), de la mateixa manera que, en la jovenesa, les persones comencen a separar-se dels seus pares (per a formar-se en contacte amb realitats diferents a les més habituals) i, posteriorment, tornen a la casa i ho fan a un nivell prou igual al dels parents (ací, al del pare). El més gran farà de moliner; el segon, d’ase d’una sénia i, quant al tercer, com en molts relats, serà qui reeixirà i qui més es desenvoluparà en línia amb lo matriarcal.

Així, “El més petit va fer cap a un estany de granotes que es passaven tot el dia rac, rac, rac, i, com que mai no n’havia sentit cantar, es va quedar tot parat (…), fins que es va fer migdia i va saltar una granoteta fora de l’aigua, tota eixerida i tota bufona, que, tot bellugant-se, va semblar que deia a aquell noi que la seguís; i el noi la va seguir i van fer cap a una gran cova” (p. 241). Per tant, el xic s’acosta cap a un ambient femení (l’estany, l’aigua, les granotes), en què les dones tenien la seua pauta de conducta. I ell, en l’inici de la seua joventut, es troba amb una noia més preparada i més feta que ell (de la mateixa manera que, entre els dotze i els setze anys, les xiques estan més desenvolupades que els xics). A banda, la granota (la xica) és qui fa marca les directrius i el porta al seu terreny i, igualment, ella passa de l’aigua (vinculada amb la dona) a la terra (ací, a la cova, la qual està en nexe amb la maternitat).

En acabant, ja en eixa cova, “la granota va semblar que deia al noi que s’assegués i que mengés. El minyó (…) es va asseure i es va entaular. La granota no es va moure mai del seu costat. Unes mans (…) li van servir un dinar a cos de rei (…). Quan va haver dinat, li va semblar que la granoteta li deia que la seguís (…). El minyó la va seguir i van arribar plegats fins al peu de l’estany i la granota es va tirar dins” (p. 241). Altra vegada, com en més apartats, el xicot va darrere de la dona, on ella li indica. A banda, la dona li fa costat i, al capdavall, la granota (el personatge femení sorgit de l’aigua) passa de la terra a l’estany, o siga, pel dos terrenys que enllacen amb lo matriarcalista: el realisme i la fluïditat.

En el paràgraf posterior, llegim que “el noi vinga escoltar-s’ho i, com més s’ho escoltava, més li agradava, fins que es va fer vespre i va tornar a sortir aquella granota petita i eixerida i, altra vegada, va semblar que feia per manera de dir-li que la seguís. Van tornar a la cova” (pp. 241-242). Podríem dir que aquests passatges trauen trets matriarcalistes: l’escolta, el vespre (l’inici de la nit), la dona com a cap de colla, la cova (símbol de la vulva i, a més, en nexe amb la maternitat) i la paciència (el noi accepta seguir la mateixa pauta i passar per paratges femenins i en què una dona el mena i li aporta menjar, com la mare que alleta el nadó).

Per això, quan ja havia passat un any, el minyó, “quan va arribar a la cova, per dinar, va trobar asseguda a la taula una gran princesa” (p. 242) i molt mudada, qui li digué “Jo sóc una princesa que em varen encantar i em van tornar granota i no podia desencantar-me fins que hi hagués una bona persona que es passés tot un any escoltant com cantava sense saber-li greu, ni sense replicar: aquesta persona has estat tu. Per agrair-te el gran servei que m’has fet, et dono la meva mà. Ara mateix, enviaré a buscar una carrossa al palau del meu pare, ens n’hi anirem i farem unes grans noces” (p. 242). Al meu coneixement, aquest passatge té a veure amb la sexualitat i amb l’educació matriarcals. En lo sexual, perquè ella és ben tractada; en lo educatiu, perquè ella convida a escoltar (un tret matriarcalista), a no replicar mentres que uns altres fan la seua tasca o, com ací, canten, i a servir de bon cor a les dones. A canvi, ella li dona la seua mà i aprova la conducta del noi: ell és molt servicial i ben plàcid.

Passa que, eixe dia, el xic havia d’anar a ca son pare (on, un any després, havien de reunir-se els germans) i, com que ell havia donat la paraula a son pare abans de conéixer la princesa i la xica és molt oberta i amb bona empatia, “La princesa granota va enviar aquella granoteta que tot l’any l’havia acompanyat, a l’estany de les granotes” (pp. 242-243) i, així, captem que la dona té criats i que els dirigeix.

Un poc després, el fill petit, ja en casa, es troba amb els dos germans (i amb la dona de cada u d’ells) i no els diu com li havia anat, ni que, quatre dies més tard, els  enviaria a cercar.

Finalment, el fill més xic se’n va a la cova i, al capdavall, quan ja s’havia casat i el rei havia vist la princesa (abans, granota) i “va fer preparar un gran convit” (p. 244), el monarca accepta acollir els altres germans amb les seues dones (p. 244).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones ben considerades pels hòmens, agraïdes, que donen vida i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “La gallina blanca i els tupins d’or”. Una vegada, un jove entra de bover “a guardar la vacada a una casa de Navès i, (…) després de sopar, baixava a tirar un manat d’herba a les vaques” (p. 633). És a dir, que aquest xicot alimenta la mare, simbolitzada per la vaca (la vacada).

Ara bé, “Un dia que va baixar-hi, va veure una gallina blanca que corria entre les potes de les vaques” (p. 633), ho comunica als amos i ells el consideren un mentirós. Cal dir que, així com la vaca (animal femella) té a veure amb la dona, la gallina blanca (que també és femella) ho fa amb el diable, com podem llegir en l’entrada “Gallina” que figura en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó: “Gallina blanca. A vegades ha estat tinguda com l’encarnació de la Mort o del Diable; apareix mansa, però esquiva, es fa seguir de la masovera”. En aquest passatge, podríem vincular-la amb ambdues coses: amb la mort i amb el dimoni. A banda, adduirem que, com que no cova ous, ni és al costat de pollets, ni de gallinetes,… i, més encara, el seu color és blanc (en nexe amb lo masculí, amb lo patriarcal i amb el dia), recorda narracions en què apareix el típic sant defensor de la població i que porta detalls blancs (com ara, Sant Jaume).

No obstant això, el noi està interessat per les vaques i l’endemà la torna “a veure. A més, va observar per on desapareixia” (p. 633) la gallina blanca: per la menjadora dels animals. En altres paraules, fa costat a la dona.

Als pocs dies, els amos fan una visita a casa d’uns amics i el bover ho aprofita “dient-li a la minyona de la casa que baixés amb ell a fer-li llum amb unes teies, li contà el que havia vist i quin era el seu pla” (p. 633). Per consegüent, la dona i ell treballen compenetrats i ella es mostra molt oberta i podríem dir que li ho ha aprovat: la jove té la darrera paraula (entre altres coses, perquè forma part de la casa on ell és ara i n’és qui representa l’autoritat).

Un poc després, el noi alça “les llambordes de la solera” (p. 633), això és, d’un sostre pla, i, “en aixecar la tercera, van trobar-hi amagats tres tupins plens d’or” (p. 633), o siga, tres olles d’una sola ansa. En aquest passatge copsem més trets matriarcalistes i femenins: l’olla (atifell receptiu) i el fet que estiguessen amagades…. en el “si de la terra mare (…), de la concavitat uterina, d’on neixen els éssers humans i on retornen en morir”, com escriu Joan Soler i Amigó en l’entrada “Olla”. En aquest cas, com que ambdós estan en la joventut, agafen els tupins, “van tornar a deixar la menjadora tal com estava i, pujant a la casa, es van repartir la troballa entre el bover i la minyona, prometent-se l’un a l’altre no dir res als amos” (p. 633). Per tant, la menjadora (que, en altres relats, hauria fet el paper de la terra de conreu o bé de la Mare Terra), les vaques i els tupins empiulen amb lo femení, amb la maternitat, amb eixa mare que atorga vida i que, igualment, és ben tractada (deixen la menjadora com solia estar normalment), fins al punt que podríem escriure que no la profanen (no revelaran la troballa).

Als pocs dies, el bover i la minyona s’acomiaden de la casa, amb el vistiplau dels amos. El jove torna a cals seus pares amb una fortuna.

I, un tret més i matriarcal: al final de la narració, veiem que “Es diu que aquella gallina era un senyal enviat pel difunt que havia amagat l’or en aquell lloc, per tal que algú el trobés…” (p. 633). O siga, per part un difunt que estimava les vaques (i que tenia bona consideració cap a les dones, fins i tot, plasmada en or) i que esperava que algú, de la mateixa manera que ell, també tingués un punt de vista positiu respecte a les dones (ací, simbolitzades per les vaques). De nou, la gallina enllaça amb les paraules de l’enciclopèdia esmentada:  però ara, amb un difunt i no amb el diable.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que menen i ben considerades i rectors que estimen la terra i molt oberts

General, , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El rosari”. En una casa, cada vespre, “resaven el rosari: amos, fills, mossos, pastors, criades i, si hi havia algun foraster, també s’afegia al rotlle. L’encarregada del rés era la vella de la casa” (p. 622). I, així, com veiem, és ella qui mena el grup. A més, en línia amb la terra i amb la religiositat popular, podem llegir que l’anciana, “un cop acabat el rosari, començava a resar i a suplicar a un sant i a l’altre, pregant per tots els vius i per tota la llarga llista de difunts que tenia a la memòria, dient oracions i parenostres en tal quantitat que era més llarg l’oferiment i rés de súpliques que el mateix rosari” (p. 622). El 20 de setembre del 2023, aquest apartat de la narració el relacionàrem amb el fet que la religiositat popular era molt àmplia (potser, com a resultat de pervivències paganes) i, a banda, hi havia un record dels avantpassats i un gran oferiment. Adduirem que l’escena té lloc en moment de foscor i que la figura de l’anciana enllaça amb l’hivern (l’estació de menys llum).

Un home que s’hi quedà a dormir, un segon dia passa per una altra casa i “constatà que aquí acabaven aviat” (p. 622) i, per això, digué:

“-Això sí que és un rosari de collons, i no el de cal F, que no s’acaba mai!” (p. 622).

Una altra narració en què captem trets relacionats amb el comunalisme i, de pas, amb el matriarcalisme, és “El rector té ronya”, en el mateix llibre. Comença dient que “El senyor rector de la Llena s’assabenta que el bisbe vol anar-hi a fer la visita pastoral i això no li va pas bé, ja que, en l’actualitat, té feina al seu hort del torrent Riar. A més a més, el bisbe sempre li engega llargs sermons de reprimenda; així que, sigui com sigui, cal evitar aquesta visita pastoral” (p. 625). Afegirem que, en més d’un relat, quan un predicador o un alt càrrec religiós va a un poble, la seua manera d’actuar és més bé barroca, carregada. En aquest paràgraf, veiem que el rector empiula amb la terra i amb la gent (simbolitzades per l’hort).

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i en la mateixa obra, és “La mula del rector”. Un rector que s’estimava la mula, grassona i majestuosa, això és, ben considerada, al capdavall, no pot salvar-la. Nogensmenys, ell estava “molt agraït pels serveis que aquesta li havia presentat en vida” (p. 628) i, per això, exclamà “Déu t’hagi ben perdonada!” (p. 628) i la portà al cementeri.

Tot seguit, veiem que el bisbe decideix amonestar-lo i el mossèn, eixerit, li escriu que “tot aquell que fa testament és digne que se li digui aquesta frase i de ser enterrat en lloc sagrat, i li comunica que la seva mula ha deixat quaranta-quatre sacs de blat per V.S.” (p. 628). Per consegüent, apareixen trets matriarcalistes: la terra com a lloc sagrat (associat a la dona, a lo femení), que moltes dones catalanoparlants també feien testament i, àdhuc, acompanyat de possessions.

A continuació, “En llegir la resposta, el senyor bisbe mana al seu traginer que s’arribi fins a la Llena a recollir el blat.

Truca a la porta de la rectoria acompanyat d’una llarga corrua de mules per portar els (…) sacs” (pp. 628-629). Aleshores, li obri el rector, qui crida la majordona i li mana que porte els sacs del senyor bisbe: “eren tan petits (…) que li cabien tots dintre del davantal” (p. 629).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“La morisca de Gerri de la Sal”, dones que porten la iniciativa, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

Prosseguint amb la llegenda de la morisca de Gerri de la Sal, però a partir de la versió que figura en l’entrada “Morisca, La (Gerri de la Sal)” (https://www.animadedansa.com/ball/morisca-la-gerri-de-la-sal), dins de la web “Anima de Dansa”, copsem que Joan Lluís i Pallarès l’arreplegà en el seu llibre “El Meu Pallars”, per mitjà de l’avi Andreu, entre els darrers anys vint i primeries dels anys trenta del segle XX (ací, amb lleugers retocs):

“Segons diuen a Gerri, els sarraïns arribaren fins a aquestes terres pallareses (…). Conta que un fill del poble de Perameia escoltà d’amagat una conversa del capitost d’aquell campament i entengué que preparaven la conquesta de Gerri per cercar-hi una ‘reina’ molt formosa, que una dona de la Pobla els havia dit que hi vivia. (…) El cristià ho contà als seus i suposava que els moros s’havien confós pensant-se que la filla del batlle, coneguda com a reina de la dansa, era una regina de debò, amb corona i tot. Gerri tocà a comú i llançà les campanes al vol. Tot el poble s’aplegà a la plaça i el batlle els ho comunicà”. Com veiem, no sols la dona està ben tractada i ben considerada (dos trets que empiulen amb el matriarcalisme), sinó que es fa un aplec en la plaça, detall que empiula amb el comunalisme i amb lo matriarcal.

Aleshores, “la pubilla del batlle, per salvar el seu poble, va dir: ‘Si voleu, jo tinc pensat un pla de defensa’”, detall que enllaça amb les altres versions sobre aquest relat, en què la dona porta la iniciativa. I, de fet, el narrador addueix que “Tot Gerri acceptà l’astuta proposició de la pubilla del batlle com a únic recurs viable”.

A continuació, captem una figura associada amb el matriarcalisme: la velleta. I, així, “L’endemà, 3 d’agost, els moros arriben a Gerri pels volts de les deu del matí. (…) Una estona després, passà una velleta i li preguntaren on era la reina. I, és clar, la velleta no els entenia: si haguessin dit la pubilla… Finalment va respondre: ‘¿Potser busqueu la pubilla del batlle, q, que és la reina de la dansa?’. Contestaren que sí. ‘No teniu pas mal gust, no; és molt formosa i, a més a més, té fama de gran balladora per tota la contrada. Oh, com us agradaria veure-la dansar!’”.

Per consegüent, ens trobem amb uns passatges que plasmen que la dona és qui té la darrera paraula i que la jove és qui porta el timó, expressió que, en aquest cas, apareix amb la forma “ser la reina de la dansa”.

Un poc després, la pubilla, eixerida, s’agenolla davant del capitost musulmà, li prega que li deixe ballar en la Plaça Major i li diu que ho faria en honor seu. Llavors, el cabdill musulmà li ho aprova. Igualment, la jove agafa la mà de l’home “dient-li dolçament: ‘Aixequeu-vos i feu-me parella; jo us ensenyaré la dansa’”. Per consegüent, la noia és qui indica lo que es farà i qui marca la pauta: “Mireu-me i seguiu-me; veureu si és senzill això”.

Els passatges posteriors són semblants a la versió recopilada per Joan Bellmunt i Figueras i, entre altres coses, es plasma que, “D’aqueixa manera, Gerri es va deslliurar de la invasió moruna de guisa ben senzilla: gràcies a l’astúcia i el talent de la seva pubilla. Llavors, tothom va convenir que, sempre més, Gerri de la Sal recordaria una gesta tan gran honorant la filla del batlle i que cada any es ballaria la Morisca el dia 3 d’agost, tercer dia de la Festa Major”.  Per tant, de nou, copsem un altre tret matriarcalista i que també va en línia amb el comunalisme: la convenció.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben tractades, ben acollides, que salven l’home i molt obertes

General, , ,

Una altra narració recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i amb trets matriarcals, és “La llegenda de Sant Pere”. Un dia, Sant Pere, qui, en el cel, havia rebut un estudiant, recorda que ell tenia, com a propòsit, anar a la Vall d’Aran.
Llavors, demana permís a Déu i, “Així, sant Pere va baixar a la terra i anà a seguir i a visitar la Vall d’Aran, i es va entusiasmar (…) seguint els poblets, llocs i racons, (…) d’aquí cap allà, admirant la bellesa d’aquest paisatge i fruint de l’acollida i la bondat de la gent aranesa” (p. 533). Per tant, la Mare Terra està ben tractada i la dona (que té a veure amb la terra), molt acollidora i de bon cor.

En un altre relat, “La vella de Sant Vicenç”, també arreplegada per Joan Bellmunt i Figueras, es reflecteix molt el matriarcalisme, en aquest cas, en relació amb dones velles en vincle amb el poblet de Sant Vicenç.

“Diu que, un any, la pesta s’apoderà d’aquell llogarret (…). Només una dona vella va quedar en vida” (p. 535), qui simbolitza lo matriarcal i, igualment, era hereva de terres i de la població. A més, l’anciana feu via “vers el poblet de Mont (el que tenia més a prop)” (p. 535), on no l’acolliren.

No obstant això, “Ella va seguir el seu camí vers Vilac, on va fer-los la mateixa proposta de donació, a la qual cosa els de Vilac van respondre afirmativament” (p. 535). Per consegüent, la dona, que té molta espenta i és generosa, és rebuda.

Una altra llegenda plasmada per Joan Bellmunt i Figueras, i en què copsem molts trets matriarcalistes, és “Les propietats de Mig Aran”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Així, un dia que nevava molt, un home de ca Binós “Buscà un refugi per intentar salvar la seva vida i trobà una cova, on va posar-se per aixoplugar-se” (p. 540). En altres paraules, l’home recorre a la dona (hi va) i ella el salva, l’acull (per mitjà de la cova).

Igualment, “dintre de la cova, hi havia un ós” (p. 540). Direm que, en l’entrada “Ós” que apareix en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, podem llegir que “El caràcter fecundador de l’Ós prové del seu simbolisme lunar, en el sentit que desapareix a l’hivern i apareix de bell nou a la primavera, mor i ressuscita, com la Lluna, i té, com ella, virtut fecundadora. És un dels animals més representatius del Pirineu (…).

L’Ós simbolitza l’hivern, és l’Hivernàs”.

Continuant amb la narració, l’home considera que “L’única alternativa era recórrer a la Verge de Mig Aran, cosa que féu amb tota la devoció, encomanant-se-li i prometent-li que, si l’ós no l’atacava i salvava la seva vida, donaria al santuari l’extensió de terreny que un dallador pogués dallar en un dia” (p. 540). Per consegüent, l’home recorre a la dona, per a que el salve. Adduirem que, en eixe sentit, a continuació, podem llegir que “l’home va passar la nit dins de la cova, amb l’ós, sense que aquest l’ataqués. L’endemà (…), a mig matí, ja va poder emprendre el retorn vers el poble, vers casa seva. La Verge del Mig Aran l’havia salvat!” (p. 540).

A més, quan aplegà el temps de dallar, se li presentà un home, qui feu la tasca en un dia, motiu pel qual, el de ca Binós anà a trobar el prior del santuari i complí la seua paraula.

Finalment, podem veure que “també ara hi havia la mà de la Verge, darrere del dallador” (pp. 540-541).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones ben tractades pel poble i en el comunalisme i molt obertes

General, , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme és “Amor etern”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, podem llegir que un jove “Feia la feina alegrement, tot esperant que el foscant del vespre arribés aviat, per fer retorn al poble i, així, poder veure el seu amor” (p. 523). És a dir, que es prioritza la nit, la dona, lo femení.

Més avant, captem que, quan mor la jove amb qui ell es volia casar, “tot el poble (…) i, sense que ningú en quedés al marge, comencen a construir, a uns quatre-cents metres de la població, un nou fossar (…) que pugui acollir les despulles de la Teresa” (p. 524). Per tant, el poble, en línia amb el matriarcalisme i amb el comunalisme, es posa de part de la dona i ella és ben tractada.

Un altre relat en què es reflecteixen trets matriarcals és “El gegant de Betlan”, en el mateix llibre. Al principi, es comenta que es tractava d’una història d’un heroi de la terra i que, “a Betlan, hi vivia, un segle abans de Crist, un home (…) d’uns tres metres aproximadament.

Conten que el seu hàbitat era una cova” (p. 526), és a dir, que tenia relació amb la mare, amb lo femení. Igualment, era bonhomiós.

A continuació, veiem que “La cova tenia uns quaranta metres de profunditat i havia estat picada per ell mateix. Encara avui queden vestigis” (p. 526) d’aquella obra, de la mateixa manera que el matriarcalisme es plasma de manera pregona entre moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Un poc després, posa que la narració s’inicia quan els romans tractaren de subjugar la beneïda terra aranesa i el gegant va lluitar contra els romans per una vall lliure i sobirana, detalls que empiulen amb altres relats, com ara, en què intervenen catalans i francesos.

Afegirem que, “Un dia, els romans van fer presonera la filla” (p. 536) del gegant, però ell es dirigí, junt amb “altres membres autòctons que se li uniren, vers el lloc” (p. 526) on era la filla.

En acabant, s’imposaren als romans. És més, al final de la llegenda, llegim unes paraules que enllacen amb el fet que, en les zones més altes del Pirineu català com també, per exemple, en zones on ara es parla basc, el poble fos matriarcalista: quan diu que els invasors “van trigar molt de temps a tornar a intentar el domini d’aquesta terra” (p. 526).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Fills que naixen de la terra i dones ben preades, fortes i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals i, a més, el tema de la maternitat, és “El Sant Crist trobat”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”,  de Joan Bellmunt i Figueras. Direm que aquest relat té molts punts en comú (sobretot, simbòlicament) amb la llegenda “El pou de Santa Magdalena”, recopilada en el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què apareix el tema de la comare i del naixement del nadó.

En el mes d’abril, en un moment en què ja començava a fer-se fosc (tret relacionat amb lo matriarcal), “Estaven picant unes lloses per aixecar-les, (…) per fer una fossa (…). Van provar-ho amb una tercera i van adonar-se que aquesta sí que cedia.

Van aixecar-la (…). Van trobar una imatge del Crist clavat en creu, amb corona imperial (…), amb els ulls oberts (…) i faixat amb una tovallola guarnida amb pedres precioses” (pp. 280-281), i que “amarava tota la terra de l’entorn, i que féu caure de genolls, davant aquell fet, els homes que estaven cavant aquella tomba per a un enterrament” (p. 281). Quant a aquest passatge, veiem un vincle de la corona (de forma circular i, per tant, femenina) amb l’aigua i amb la terra. Igualment, uns hòmens excaven i, de l’interior de la terra (la mare), n’ix un Crist (un fill, un home): el naixement del Fill de la Mare (de Nostra Senyora). La Mare de Déu, com a resultat del part, “cedeix” i, per això, la terra s’amera del fruit i de la bonesa: un nounat (ací, un fill, el Nen Jesús, plasmat com un Crist relacionat amb la mare) en bones condicions. 

Afegirem que la infantesa i, a més, el primer moment (el naixement i la maternitat) estan ben preats en les cultures matriarcalistes com també la dona: un nen amb una corona imperial, amb pedres precioses, amb els ulls oberts (com, simbòlicament, les persones curioses) i una terra fèrtil gràcies a l’aigua que hi ha penetrat amb moderació.

Igualment, hi ha un altre detall, el qual podem empiular amb la visita que fan els pastors a Betlem, per a veure el Nen Jesús: els hòmens s’agenollen davant el xiquet acabat de nàixer i, de pas, davant la mare. Per consegüent, tant la infantesa com les dones (àdhuc, quan pareixen) estan ben considerades.

Al moment, podem llegir que “totes les campanes de Tàrrega es van posar a tocar soles, sense que ningú no les empenyés” (p. 281), és a dir, que les dones (la campana enllaça amb la vagina i amb la vulva) porten la nova i… la iniciativa i, com que influeixen, “La gent, davant aquell repic (…), va sortir a finestres i balcons, alguns van sortir al carrer” (p. 281) i “la nova de la miraculosa troballa va córrer per tot Tàrrega i tothom anà a veure aquell ‘miracle’” (p. 281). Per tant, les dones arrosseguen moltes persones.

Més avant, captí un passatge, al meu coneixement, en relació amb la figura de Nostra Senyora, això sí, quan ja és vella: “una dona ja vella i orba, de casa Copons, va preguntar què era tot aquell enrenou, a la qual cosa van contestar-li:

-Han trobat una imatge del Sant Crist, quan cavaven una tomba a l’església de Sant Antoni.

-Vull anar a veure’l, acompanyeu-m’hi! -digué la vella.

-Com el vol anar a veure si no hi veu? -li contestaren.

Sigui com sigui, la vella orba va aconseguir que l’acompanyessin i, en arribar allí, veié la Santa Imatge. Havia recobrat la vista! (…) un acte de fe. El Sant Crist Trobat l’havia premiat” (p. 281). Són moltes les dones nascudes abans de 1920 i catalanoparlants que, per exemple, amb més de setanta anys, encara estaven fortes. En relació amb aquest passatge, adduirem que el 21 de gener del 2023 ma mare el vinculava amb la solidaritat. 

Finalment, es reflecteix que, fins i tot les dones ancianes estan ben considerades (ací, mitjançant la solidaritat) i que la bonesa i la fe estan ben valorades en les cultures matriarcals, àdhuc, per part de jóvens (recordem que, simbòlicament, Jesús és més jove que una vella i que, en el relat, també ho està).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que reben homenatge, ben considerades, que determinen i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què copsem trets matriarcals és “La campana dels perduts”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en el mateix llibre. Uns viatgers que transitaven per la serra i que, al capdavall, senten un so nítid d’una campaneta, s’hi dirigeixen: “era el toc d’Àngelus de l’església d’Agramunt, que, com cada vespre, convidava a cloure la jornada amb la salutació a la Verge Maria” (p. 275). És a a dir, que, en un moment, veiem una campana (relacionada amb la vagina i, per extensió, amb la vulva, això és, un detall femení), que el so esdevé durant el vespre (una part del dia vinculada amb la dona) i, al capdavall, acompanyat d’un reconeixement a Nostra Senyora, com quan, per exemple, u es lleva el barret en senyal de respecte (unit amb simpatia, ja que, en llengua catalana, la forma genuïna de salutació a les autoritats és el “vós”, no el “vosté” adoptat del castellà).

Llavors, “Els viatgers, esperançats, s’encaminaren en la direcció del so de la campana i, camps a través, (…) arribaren a la vila on van trobar el degut acolliment” (p. 276). I, per tant, la dona (ací, per mitjà de la relació a través del so) ha salvat l’home (els viatgers).

“L’endemà acudiren a l’església i, en agraïment pel favor rebut” (p. 276), van disposar que una campaneta de so argentí tocàs cada vespre després de l’Àngelus (p. 276). 

Un altre relat en què captem detalls matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “Miró de Granyanella i el miracle del Tallat”. Al principi, es comenta que, en el segle XVI, un veí de Granyanella, anomenat Miró, fou alliberat “i portat al cim del Tallat, per intercessió de la Mare de Déu” (p. 276), després que uns pirates l’haguessen raptat.

Aleshores, Miró “es lliurà a la Mare de Déu del Tallat. Pregava: ‘Madona hermosa, doneu-me la llibertat; porteu-me, senyora, al lloc venerat’” (pp. 276). Durant la nit, es produeix el procés de manumissió i, quan el sol clareja, Miró “És dalt d’un cim i veu als seus peus la plana de l’Urgell i la Conca de Barberà, els rocalls de la Segarra i toca, gairebé amb la mà, l’ermita del Tallat. El prodigi s’ha realitzat! És lliure! Avança de genolls cap a la venerada imatge” (pp. 276-277). Per consegüent, l’home s’ha adreçat a la dona (Nostra Senyora), ella ha tingut present la pregària i, en acabant, ell ha eixit alliberat i… agraeix a la Mare de Déu que l’haja salvat.

Igualment, podem llegir que “Fou llavors que, per recordar als fidels de tot temps tan gran mercè, treballà amb les seves mans una creu. És la creu del miracle del Tallat, (…) com un exvot monumental i testimoni de la tradició” (p. 277). I, com en altres narracions, captem que es fa una mena d’homenatge (i, com es plasma, “monumental”) a la dona (ací, a la Mare de Déu), pel seu paper i, a banda, “testimoni” (per a que fos recordada de generació en generació). 

Finalment, “Miró també manà que es pugés al Tallat (…) dos quartans d’oli, perquè cremés constantment la llàntia votiva” (p. 277) i que es feu fins a l’any 1868. A més, “Tots els romeus del Tallat, durant diverses centúries, s’han anat contant de pares a fills aquesta història” (p. 277). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.