Arxiu d'etiquetes: capitalisme

Bona gent, col·laboració, l’emfiteusi i el capitalisme en algunes rondalles

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, és “El talp i el gripau”. Des del primer moment, veiem que apareixen la terra (el talp) i l’aigua (el gripau). “Els talps (…) són unes bestioles que viuen habitualment sota terra. Tenen el pèl de color marró fosc” (p. 46) i, per tant, captem que hi ha semblança amb les arrels i el color tradicionalment associat a la terra: el marró (detall que podríem vincular amb lo matriarcal).

A més, llegim que, “Segons la bona gent, els talpons no tenen ulls, però n’havien tingut, allà on ara només hi ha dos foradets petits i foscos” (p. 46). De nou, ixen trets en la mateixa línia: gent de bona voluntat, no es prioritza lo visual i, a banda, la petitesa (enfront, com ara, d’un possible afany de grandesa o de fer ostentació).

I, com que el talp volia fer-se amic i era molt obert, temps enrere, “quan Judes era fadrí i sa mare festejava, el talpó i el calàpat es van trobar un dia” (p. 46) i apleguen a un acord, ja que un dia “Van adonar-se que el talpot tenia ulls però era escuat, i en canvi el calàpat tenia cua però no tenia ulls” (p. 46) i el talp comenta al gripau:

“-Saps què podríem fer, calàpat? (…) tu em dones a jo la cua i jo ja et regalo els ulls.

-Tracte fet” (p. 46). I així ho fan.

En el relat següent, “Coses d’animals”, veiem detalls que ens porten a quan el capitalisme encara no havia entrat amb força en la societat: “el tren de vida que duien els ases era molt diferent (…). Conservaven un document antiquíssim, signat per una personalitat molt important, el qual els prohibia de treballar i, al mateix temps, obligava els homes a fer-los la despesa de franc” (p. 47). Aquesta llibreta té a veure amb el dret consuetudinari (emparat en els costums) i amb l’emfiteusi, la qual, a mitjan dels anys noranta del segle XX, encara tenia un vincle amb una quantitat molt important dels lloguers en la comarca de l’Horta de València.

Per mitjà de l’emfiteusi, paraula que té a veure amb “empelt”, l’usuari pagava (o lliurava en espècies) una part constant i baixa (i, puntualment, s’incrementava, però ben poc) al propietari. A canvi, es comprometia a treballar la terra o a cuidar lo fiat. No parlem, per tant, de cessió, sinó d’acord (sovint, de paraula). I, per mitjà de la llibreta (en què l’amo signava com que els usufructuaris no li havien faltat), qui treia partit al bé s’assegurava que passaria de generació en generació.

Per això, podem llegir que “vet aquí que un dia van tenir la desgràcia de perdre aquest paper (…) tots els rucs del món es van posar immediatament a buscar-lo” (p. 47) i que “Els homes llavors es van aprofitar d’aquesta dissort i els van pujar a cavall” (p. 47). Entre un ruc (més lent) i el cavall (més ràpid i que podríem vincular amb el capitalisme), aquesta rondalla reflecteix els inicis de l’entrada de la nova manera d’organitzar-se la vida i de viure.

Més avant, captem un altre tret matriarcalista: “També quan dos gossos es troben, tenen el costum d’olorar-se, i no precisament als morros, sinó tota la cua. (…) Es veu que en aquells temps de Maria Castanya, tots els gossos de la terra estaven reunits en una assemblea molt important” (p. 47) i u dels assistents, deixà anar una llufa (p. 48) i, des d’aleshores, tenen aquest costum.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.