Arxiu d'etiquetes: comunalisme

Dones en línia amb el comunalisme, que deixen empremta i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla “El cabdell d’or”, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós, la filla del rei, després d’estar amb la velleta i “ja molt aconhortada (…) i, a punta de dia, (…) amb prou sentiment de la sua ànima, se n’anà (…) fins que fou a un altre reialme i, en ell, a una gran ciutat” (p. 80) en què ella “començà de veure molta de gent que, d’ací d’allà, anava i venia com si no trobés lo que cercava” (p. 80). Aquestes paraules, que podrien semblar secundàries, ens exposen dues realitats: la comunal, receptiva i de consells de cara al demà i, en aquest cas, en la jovenesa (la filla del rei, en relació amb la velleta), i, per una altra banda, la individualista i de la ciutat. Es trobava “a la ciutat a on era el palau del rei” (p. 80).

Aquest relat ens ve molt bé per a comentar que, en l’estudi, hem copsat que, més d’una vegada, les relacions entre hòmens i dones (en la casa, en el barri, en la població, en la comarca, etc.) i, igualment, la visió de la vida, és més favorable a lo matriarcalista en ambients fora de les ciutats (bé mitjanes, bé grans, del primer quart del segle XX o abans). Aquest detall no solia figurar en llibres sobre la dona en la societat del segle XIX, ni en la del XX. ¿Casualitat? ¿Fruit de les recialles dels decrets de Nova Planta, de la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930), d’una república que proposava una “civilització” dirigida des de lo urbà (com es reflecteix en els programes d’instrucció escolar) i d’una dictadura de més de trenta-cinc anys (1939-1975) en tot l’Estat espanyol? ¿Interessos partidistes o de grups socials? ¿O, per exemple, resultat de bones intencions que, més d’una vegada, inclouen prejudicis respecte a lo rural? Cal dir que aquesta narració fou publicada, per primera vegada, en els anys setanta del segle XIX, en un ambient en què perviu (i molt) el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana.

La jove, amb el cabdell que li havia donat la velleta i seguint la pauta que l’anciana li havia comentat (per tal que la filla del rei fos sobirana de la seua vida), “anà preguntant preguntant fins a trobar-ne un que li explicà com, al brodar la reina un vestit per al seu real espòs, se li havia acabada la seda d’or, que n’era de mostra tan bona i fina” (p. 80), fet que havia afectat el rei, qui “en tenia contemplada i volguda a la sua gentil com virtuosa esposa” (p. 80).

Cal dir que, a banda de la bona consideració que rep la reina per part del seu marit, la paraula “gentil”, com escriu David Algarra en el seu article “El comú català sota un arbre: una forma d’organització social arrelada a la terra” (http://elcomu.cat/2017/06/04/el-comu-catala-sota-un-arbre-una-forma-dorganitzacio-social-arrelada-a-la-terra), publicat el 4 de juny del 2017 en el seu blog “El comú català”, la qual, “després va prendre un significat similar a pagà, prové dels membres de la gens. Aquesta era l’organització social, política i econòmica que existia en la Roma arcaica (no s’ha de confondre amb el significat actual del mot ‘gent’), abans de la irrupció de la civitas, la propietat privada romana, etc. Cada gens estava formada per un grup de famílies que compartien un esperit o divinitat protectora, uns costums particulars que promovien la solidaritat i el suport mutu entre els seus membres i, el que em sembla més interessant, que tenien la possessió de la terra en comú, cultivant-la col·lectivament, és a dir, que gaudien de béns comunals”.

La jove, als successius criats que la reben, els demana que la deixen passar i, al capdavall, “tant i tant pregà, que s’esdevingué el sentir-ho el fill del rei, jove molt ben dispost i noble, així d’ànim com de figura” (p. 80). El príncep demana llicència als seus pares per a que ella hi puga entrar, i, en acollir-la, la fa passar “fins a la cambra de la reina” (p. 80).

I, com que la reina veu que el fil és del mateix parió que el que ella no trobava, “donà ordre perquè li fos pagat amb bona moneda; més ella, com es recordava del bon consell de la velleta, en cap manera el volgué vendre i, per més que li oferiren tota mena de joies i riqueses, no pogueren (…), puix no volgué donar-lo com no fos per tractes de casament o de boda” (p. 81). Per consegüent, la jove continua fidel al comunalisme que ha abraçat sota l’arbre i que la velleta, una dona que ha deixat empremta en la fadrina, li ha transmés amb la confiança que la xica el mantindrà com a part de la seua vida i el passarà. Estem davant dos temes cabals: comprar una persona per diners, pactes amb diners pel mig, etc., i… deixar empremta en els fills, en els nets, en els jóvens, etc.

Però, com que els reis no acollien que una dona pobra, senzilla i filla del poble (p. 81) es casàs amb el príncep, la jove ho aconseguirà perquè el fill del rei sí que l’accepta com a futura muller. A més, “la noia, veient que el ser ella pobra en tenia tota la culpa, determinà descobrir com era filla del rei veí i en foren, d’això, tots molt joiosos i, incontinent, manaren a cercar al pare d’ella, que molt havia ja plorat per sa perduda filla (…) i, després d’haver-se tractat bodes, s’esposaren princesa i príncep” (p. 81). El fet que el pare de la noia no passàs un bon moment mentres que ella no es trobava en el seu regne, va en línia, com ara, amb la rondalla “El bon cagar”, en què el rei només tornarà a sentir-se millor quan la filla a qui rebutjava, serà acollida per ell. Per consegüent, la noia ha assolit el seu objectiu, com també el fill del monarca.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que arriben a acords sota un arbre i molt obertes

 

Un relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és El cabdell d’or”, el qual, a més, exposa passatges que tenen a veure amb el paganisme i, igualment, amb el comunalisme. Una vegada, un rei molt poderós desitjava tenir un fill o una filla “de sa molt aimada com gentil muller (…).

I veus aquí que esdevingué un dia en què sa muller fou deslliurada d’una infanta que, per l’agraciada i bonica, (…) el rei havia desitjat sempre haver successió” (p. 79). Passa que el rei considerava que bé podia ser que es conservàs el bon nom i l’esplendor del seu poderós reialme, però no amb la ufana amb què ell l’havia sostingut fins llavors.

Aleshores, un dia deliberà traure-la de casa.

La filla, ja fora del palau, “camina que caminaràs, fins a tant que, essent nit, trobà un bosc. I ella no s’hi gosà a ficar, perquè mai havia eixit de casa sua” (p. 79). No obstant això, la jove s’obri i, ja dins del bosc, “veié un arbre de grossa capçalada i, sota de l’arbre, una velleta d’eixes que tenen molts de consells i sapiència i que sempre es troben a punt de fer una bona obra” (pp. 79-80).

El 25 de novembre del 2022 demanàrem en Facebook sobre la disposició a arribar a acords per part de dones nascudes abans de 1920. Antonia Verdejo, una dona d’arrels castellanes i que viu en Catalunya, ens escrigué: “Per lo que em contava l’àvia, per quan jo fos gran, es reunien diverses persones, les que havien d’arribar a un acord, i miraven la manera, pel bé de tots.

De vegades, estira i arronsa, però sempre trobaven una solució”.

Aleshores, li preguntí “¿Es reunien sota un arbre o ben pròxims?

-Sota un arbre, la majoria de vegades, potser una alzina. I l’avi, també, per fer tractes del bestiar i de la collita”.

Cal dir que, tot i que la família de la informadora procedeix de terres castellanes (des dels seus avis fins als seus pares i més), s’obriren molt a la llengua i a la cultura de Catalunya, àdhuc, culturalment, fet que inclou llur recepció al matriarcalisme. A banda, afegirem que rebé una educació matriarcal.

Continuant amb la rondalla i amb el tema de l’arbre, veiem que la velleta li fa de consellera i amb paciència i amb l’obertura amb què es relaciona amb la jove, com es llig en un passatge immediat. Comentarem que hi ha refranys que encaixen amb el paper (i amb l’actitud) de l’anciana: “De bon arbre, surt bon fruit”, “Arbre ben plantat, dona bon resultat” i, sobretot, u que, cap al 2014, em digueren uns amics de més de setanta anys, en relació amb un home molt receptiu, amb bona empatia i atrevit: “Arrima’t a bon arbre i tindràs bona ombra”.

La dona, molt receptiva, demana a la jove, la filla del rei li ho conta i, al moment, ella “li donà un cabdell d’or tan bo (…), dient-li, abans, que li’n restava sols demanar-li que el rebés amb un consell que ella li donaria: de no desfer-se’n pas mai, per molt que en fos pregada, com no fos per tractes de casament o boda” (p. 80). I, de nou, la velleta, ací en vincle amb l’arbre, trau el tema dels acords. I… ¿on apleguen a aquest pacte, entre la jove i l’anciana? Sota un arbre: la filla del rei tenia bona ombra, i la dona, també. Finalment, direm que lo fosc té a veure amb el matriarcalisme. Tot seguit, la jove fa camí. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El lligam amb el poble, amb el comunalisme i amb lo matriarcal i molt obert

 

Continuant amb l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, el capellà Serafí Planesdemunt addueix un refrany eròtic a l’amic, “A Palau, es tanquen lo cul amb clau” (p. 221) i que, si prosseguíssem considerant detingudament ambients més amplis, “com la vall i la comarca, trobaríem també més d’una anècdota entretinguda. Però, sens dubte, que aquestes són molt més escasses perquè la consciència de pertànyer a una mateixa vall i, sobretot, a una mateixa comarca, són ací dalt molt més febles” (p. 221) i, per tant, és major el vincle al poble.

Igualment, li afig que “el recurs de crear-se enemics forasters, per tal d’unir solidàriament els membres d’una comunitat, ha estat un enginy, emprat sovint pels poders públics” (p. 222) i, així, més bé de les ciutats.

Potser tinga a veure el comunalisme, el qual copsem en la rondalla “El campanar d’Aramunt”, un tret relacionat directament amb el matriarcalisme i, per tant, amb les poblacions catalanoparlants. “Des de principis de segle [XX], alguns familiars han anat abandonant l’antiga població murallada i s’han edificat una casa nova a les ‘Eres’, més a prop de les terres de conreu.

Expliquen els pobles veïns que, una vegada, els qui vivien a les Eres, es van reunir i van determinar de fer baixar al nou poble, l’església vella” (p. 226). La vespra d’escriure aquestes línies, el 1r de gener del 2023, llisquí unes paraules que David Algarra, autor del llibre “El Comú català”, havia plasmat en Twitter eixe mateix dia: “Segons historiadors, com Pablo C. Díaz Martínez, la constitució de monestirs familiars alt-medievals[1] podria respondre a un subterfugi legal de les comunitats camperoles per mantenir les seves propietats familiars i béns comunals que estaven sent usurpades pel poder visigot.

Això pot canviar les coses respecte a les afirmacions que el monacat va crear el comunal. El comunal era anterior i les comunitats camperoles van transformar-se en monestirs perquè els seus béns estan protegits sota el nou ordre constituït”.

A banda, en el relat, llegim que, “A més dels homes més forçuts, hi van acudir també les dones, canalla, gossos i tot gat i fura que pogués aportar-hi una mica de força” (p. 226).

En la rondalla que segueix, “’La xent del lloc’”, també recollida per Pep Coll, veiem que “Un veí del poble ribagorçà de Durro va anar a Sort per solucionar uns assumptes comunals” (p. 228) i, quan aplega a la capital del partit, “En veure aquell beneitot de muntanya, els senyors de la vila van voler burlar-se d’ell, que, més que un delegat municipal, semblava un encortador de llops” (p. 228). El muntanyenc, quan parla amb un oficinista, li diu “resulta que ahir, a la vetllada, la gent del lloc ens vàrem reunir i vàrem determinar que, per a parlar amb vostès, ja era prou bo jo! -contestà de bona fe” (p. 228).

Per consegüent, Pep Coll torna a traure un relat en què apareix el comunalisme: decisions en grup i entre la gent (cal pensar que hòmens i dones, perquè, si no, hauria escrit “els hòmens”).

En acabant, dos treballadors més de ciutat, tracten el veí de Durro com qui mira els altres de dalt a baix i, al capdavall, “l’home s’acostà els dos dits índexs a la boca i féu un xiulet lànguid i suau” (p. 228), detall (el de la suavitat, que podem lligar amb lo matriarcalista com també ho faria la dolçor). Aleshores, els treballadors de camisa blanca li demanen:

“-No sabeu xiular més fort? -insistiren els funcionaris (…).

-Prou, però, com diu la dita:

            Quan els burros són a prop,

            no cal xiular tan fort!

Després d’aquest moc tan ben donat, aquells pinxos de sabata baixa van quedar ben motxos i més mansos que el matxo vell, van atendre aquell senyor, sense dir ni xerric ni merlic” (p. 229). I, per tant, els de la ciutat han fet lo que volia el del poble i, de rebot, el matriarcalisme ha continuat, en aquesta narració, per mitjà del veí de Durro.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Lo que es sol dir Alta Edat Mitjana va des del segle V (amb la caiguda de l’Imperi Romà d’occident) fins al segle XI, quan els castells i els senyorius comencen a guanyar, a poc a poc, espai i protagonisme a lo comunal, i en què, com ara, el paper de la dona és molt important i de primer orde, àdhuc, a nivell polític i de la pagesia.

Dones que encapçalen pobles de pagesos guerrers, ben tractades i molt obertes

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “La vaca de Serradell”, la qual figura en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. “El poble de Serradell es troba situat al peu d’unes penyes, en les quals abunden les coves. (…) en la cova Sorta, situada sobre mateix del poble, hi resta encara el dipòsit de l’aigua” (p. 27). Resulta curiós l’inici d’aquest relat, sobretot, perquè en el Pallars s’ha conservat molt el matriarcalisme, el qual, com sabem, està vinculat (simbòlicament) amb la cova (la dona) i amb l’aigua com també que el cap d’aquesta cova estigués en la part més alta de la població, així com la dona ho fa en la cultura matriarcalista (però de manera molt oberta i democràtica).

Més avant, llegim que, “Segons la llegenda, quan els àrabs van ocupar aquestes terres, els habitants de Serradell (…) es van refugiar a la cova Sorta, on es feren forts” (p. 27). Cal dir que podem empiular aquestes paraules amb el comentari que fa Jaume Vicens Vives, respecte als catalans dels primers comtats (segles VIII-IX), en el llibre “Notícia de Catalunya”, lo que plasma com Marca Hispànica. Així, en un moment en què els musulmans eren a quatres passes, “Defensar els castells, concórrer a l’host del príncep, jugar-se la vida per emparar la família, era un exercici tan sovintejat, que féu dels primers catalans un poble de pagesos i guerrers. (…) A excepció d’alguns alts funcionaris francs i d’alguns soldats d’ofici, els homes de la Marca foren essencialment soldats pagesos” (p. 38).

Continuant amb lo matriarcal, els assetjats decidiren una estratagema: “Van agafar una vaca (el darrer cap de bestiar que els quedava) i la van fer atipar de blat” (p. 27) i, quan l’animal considerà que ja havia menjat prou, el varen estimbar costes avall com dissimulant que els hagués caigut. De nou, captem que els habitants trien una dona (simbolitzada per la vaca, com en moltes rondalles), que ella és el cap del poblat i, a banda, que estava ben subministrada (com la Mare Terra a qui cal donar part de les collites, com a senyal d’agraïment). Per això, els moros pensaren que, “si els cristians feien anar tan abundant el blat, és perquè dins deurien tenir moltes provisions (…) i disposaren la retirada” (p. 27).

Una rondalla prou semblant d’aquesta obra i en què els catalans se les hagueren d’enginyar és “Mur o el bosc que camina”, en què, igualment, veiem el tema de l’educació matriarcal del pare (un senyor) a una filla petita. “El castell de Mur, centre militar i polític de la Baronia (…), és avui la fortificació pallaresa més ben conservada” (p. 28). En un moment en què estava ocupat pels moros, als exèrcits cristians, “se’ls va ocórrer finalment un enginy per tal de poder-s’hi atansar, sense que des de dalt els descobrissin. L’exèrcit cristià es revestí de branques i ramatge i (…) els soldats van anar avançant muntanya amunt” (p. 28). Per consegüent, aquest relat caldria situar-lo cap al segle XI o posteriorment, que és quan sorgeixen els castells i es consoliden progressivament, però no abans.

La filla petita de castellà moro, de pocs anys, capta que, malgrat que feia molt de vent, aquests grups de catalans feien camí, i ho comenta a son pare:

“-Papà, com és que les mates avui caminen? -li preguntà amb inquietud infantil.

(…) -No tingues por, filleta, que els arbres no caminen mai. És el vent de port que els sacseja -li contestà amorosament el pare” (p. 28). Resulta interessant que aquesta rondalla del Pallars plasme un pare tan obert i dolç amb la filleta com també en molts relats que hem tractat.

Finalment, els cristians “van poder arribar fins al peu de la muralla, sense ser descoberts pels guardians. I, gràcies a aquesta estratagema, aconseguiren, poc després, apoderar-se d’aquesta estratègica fortalesa” (p. 28).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Matriarcalisme, comunalisme, bonesa i persones eixerides

 

Una altra rondalla plasmada per Cels Gomis i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “La Pedra Llarga i la creu”. En ella, “una jove havia de casar-se aquella nit amb un minyó que l’esperava a l’altra banda del Ter” (p. 66). Nogensmenys, com que el riu anava molt ple, la xicona fa un pacte amb el dimoni, i el diable “es posà a fer, tot seguit, un pont de pedra” (p. 66).

Però, com que, mentres el dimoni portava la darrera pedra, toquen les dotze de la nit, la deixà caure i, a banda, des d’aleshores, aquell any i els successius es perderen les anyades, i “el poble ho atribuí a la pedra. Reunits els pagesos dels entorns, determinaren adreçar-la[1] i plantar-hi una creu a sobre. Així ho feren i conten que, de llavors ençà, han tingut sempre unes bones anyades” (p. 66). I, per tant, es plasma el comunalisme (es fa un aplec, en lloc de quallar l’individualisme, el qual podem vincular amb lo patriarcal) i determinen ells (no una autoritat externa al poble, ni a la comarca, de què no es comenta res en la rondalla) posar una creu… damunt de la pedra relacionada amb el dimoni i, així, és un triomf de la bonesa, ja que el diable, en aquest relat, està associat a la maldat.

La rondalla que Emili Samper exposa a continuació, “La pedra del Diable de Santa Pau”, recopilada per Cels Gomis i Mestre, “relativa a la pedra del Diable que hi ha prop de Santa Pau, al camí vell de Girona a Olot, és similar” (p. 66): una pastora jove i bella, dels voltants de Girona, arriba a un acord amb el dimoni, i ell és qui l’accepta: “Admesa la proposta pel diable” (p. 66). Per tant, ell fa lo que li suggereix la jove.

Com veiem, en aquestes rondalles, perd el dimoni com també ho fa en el relat següent, “El darrer fruit del garrofer” (p. 71), semblant a un conte recopilat per Enric Valor: un pagès lliuraria la seua ànima al diable “quan el garrofer no tingués fruit. Mes, com el garrofer sempre en té, de fruit” (p. 71), guanya l’home.

Una altra rondalla en què l’enginy fa costat a qui fa la proposta, en aquest cas, a una dona, i que reflecteix el matriarcalisme, és “El pont de Martorell i el gat”, plasmada per Cels Gomis. “Cada vespre, fa molt de temps, una vella anava a buscar aigua a la font de l’Endó i, com que és a l’altra banda del riu, s’havia de mullar passant l’aigua” (p. 72). L’anciana i el dimoni acorden que ell li faria un pont, amb la condició que el diable s’emportaria el primer que el passàs. “L’endemà, el pont estava llest, però la vella (…) va deixar anar un gat i l’hi feu passar” (p. 72) i, per consegüent, la dona resta salvada.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] La pedra.

La dona, el comunalisme i l’actitud protectora i pel bé comú de les cultures matriarcals

 

La dona salva l’home, fins i tot, en lo sexual.

El fet que la dona salva l’home i que, si ell tracta de fer-ho, per exemple, sense la seua aprovació, sense acceptar les seues directrius (o bé lo vinculat amb el matriarcalisme), “l’home ho paga”, es plasma en la cultura catalanoparlant com també en la cultura basca, per exemple, en el tema de les dones d’aigua, en els pastors que no aconsegueixen fer el seu paper d’herois[1] i, com ara, en els hòmens que no acullen el comunalisme.

Així, en la rondalla catalana “L’home dels arços”, recopilada per Cels Gomis i Mestre i que figura en el llibre “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre. Edició, catalogació i estudi”, d’Emili Samper Prunera i editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en el 2015, veiem que, en la comarca catalana el Vallès, es copsà un relat d’en Celestí Barallat en què intervé la lluna (un detall matriarcalista), que diu així:

“En algun temps, no hi havia a la terra cap llei humana[2], però hi havia la llei del cel, que és de tots temps i mai s’acaba[3]. Llavors, hi havia a cert lloc un camí molt ample que passava per l’heretat d’un home. El camí era d’ús de tothom, però, com passava per casa seva, aquell home, ple d’orgull, va voler-lo tancar. A aquest fi i efecte, va començar a agafar arços, anant-los arrenglerant al mig del camí. Ja n’hi havia posat tota una rastellera[4], quan la Lluna, qui sempre vigila, el va agafar[5] i se’l va emportar allà dalt, junt amb els arços, i sempre més l’ha tingut exposat a la vergonya perquè servesca d’escarment a tots els homes egoistes” (p. 58).

La lluna, a banda del seu paper passiu (observadora) també el té actiu (la llei del cel… en relació amb la lluna, que no amb lo solar), quan considera que lo matriarcalista (a què ella està vinculada) pot perillar i, per tant, actua, en lloc d’esperar que altres autoritats que es fonamenten en la rectitud (podria ser el sol, relacionat amb lo patriarcal, amb lo estatal i amb les lleis escrites), li ho resolguen. I, així, ella (la lluna, la dona, els qui segueixen amb simpatia lo matriarcalista) es mou pensant en la comunitat i en la generositat i, fins i tot, evita que ell abuse de lo sexual, ja que fer fora la lluna implicaria excloure la creativitat (detall unit, entre altres coses, a la terra i a la sexualitat). I, com a castic, encara que ella no mate l’home, fa que siga la vergonya i que, d’aquesta manera, més persones no continuen per lo que va contra el bé comunal de la gran majoria de la població.

Agraesc la col·laboració de les persones que em més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: En el DCVB, “arç” figura com “Planta espinosa de diverses espècies (…)”.

[1] En el llibre “El matriarcalismo vasco” (p. 52), hi ha una rondalla en aquesta línia.

[2] Perquè es fonamentava, sobretot, en els costums, en les tradicions, fet que no exclou que estiguessen oberts a lo nou, a diferència de l’obscurantisme a què s8’ha tractat de relacionar lo agrari i, per exemple, l’Alta Edat Mitjana, justament, una època en què lo matriarcalista estava ben viu, i que sí que podem captar en alguns articles i llibres referents a l’Edat Mitjana.

Fa pocs dies, un diari digital en llengua catalana dels més seguits plasmava un article amb el vincle de l’Edat Mitjana amb la foscor. Res mes lluny de la realitat i, igualment, en línia amb la instrucció relacionada amb el capitalisme i, per descomptat, amb un refrany que deia el meu avi Miguel (el pare de ma mare, nascut en 1906 i molt obert a aprendre): “La ignorància és molt atrevida”.

[3] Es pot entendre com la llei vinculada amb lo agrícola, amb lo anterior al capitalisme, i en què s’inclou la lluna.

[4] Conjunt de coses posades una al costat de l’altra.

[5] La lluna se l’emporta, impedeix que ell faça malbé lo comunal.