Arxiu d'etiquetes: la dona està ben considerada

Dones molt preades, que trien, que fan costat, que donen vida i molt obertes

General, , , , ,

Un relat en què es plasmen molts trets matriarcalistes i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La troballa de la Mare de Déu del Tallat”. Un home de Rocallaura i, posteriorment i, de manera similar, dos més, “veié al cim del Tallat unes llums miraculoses que es posaren damunt d’un indret (…). Anant vers aquell lloc, hi descobrí la imatge de la Mare de Déu. Tot seguit, amb gran respecte i veneració, la posà dins el seu sarró, per tal de mostrar-la al seu amo” (pp. 277-278). Direm que Rocallaura és un poble del municipi de Vallbona de les Monges (l’Urgell).

Ara bé, com en altres narracions semblants, la imatge de Nostra Senyora torna al lloc on l’havia trobat, és a dir, és ella qui tria on serà i on vol ser. I, com veien que ella era més forta, “hom comprengué que era precisament allí, al cim del Tallat, que la Dama volia romandre i ésser venerada, de manera que els seus fidels devots -els solivellencs i altra gent de la contrada-, per correspondre als desitjos tan palesament expressats, li edificaren una petita capella on retre-li el seu fervor” (p. 278). O siga, que tant els habitants de Solivella com els de la rodalia, es posen de part de la dona, amant de la llibertat, i fan lo que ella vol. A més, aquest relat empiula amb el ball dels totxets, un ball matriarcal conegut en les Illes Balears, en què la dona que fa de cap de colla rep eixe nom.

En la rondalla que ve a continuació, “El marquès de Camarasa”, també es reflecteix molt el matriarcalisme. El marqués de Camarasa era un home d’edat avançada com també la seua muller i, com que restarien sense un hereu directe i havien sentit “noves dels prodigis obrats per la Mare de Déu del Tallat, decidiren pujar al santuari, on feren humil prec a la Verge: que tingués a bé concedir-los un fill, i feien vot solemne que, si això s’esdevenia, quan l’infant fes un any, el pesarien i que el pes de l’infant serviria per fer una creu d’argent del mateix pes, que donarien en ofrena al santuari” (p. 279). Com veiem, el  matrimoni (el marqués i la muller) recorren a la dona (ací, Nostra Senyora, i no, com ara, a un personatge masculí) així com, en moltes rondalles, és un jove o bé un home qui ho fa a un personatge femení.

Com que la Mare de Déu ho aprova, “Diu la tradició que, al poc temps, la dona va quedar en estat i que, als nou mesos, els marquesos van tenir un preciós descendent, amb la qual cosa i, en agraïment, quan el fill complí l’any, el van pesar i feren fer una creu d’argent del pes del nen” (p. 279).

Aquest passatge va acompanyat de valors que es prioritzen en les cultures matriarcalistes: la bonesa, l’honradesa i tractar bé la dona. A banda, podem dir que enllaça amb la típica rondalla en què una parella fa bona pasta, hi ha bona avinença i que, a més, no sols van avant els seus projectes, sinó que tenen fills i tots dos són molt oberts. Igualment, fets semblants esdevenen en relats en què el rei és ben considerat i tracta bé els habitants del seu regne, els quals l’estimen com a monarca,… i hi ha bones collites, prosperitat i bones relacions amb altres regnes.

Afegirem que copsem un altre tret matriarcal: l’argent, un color vinculat amb lo fosc així com ho fa la dona, a diferència de l’or.

Com a agraïment popular cap als marquesos, “Aquesta creu d’argent conten alguns vells que encara l’havien vist fer servir (…) i que era una veritable obra d’art” (p. 279). En altres paraules, no sols el detall es feu de bona gana, sinó que la dona està ben considerada.

Finalment, podem llegir que, “A més, el marquès (…) féu donació, per a la llàntia que cremava en honor de la Verge, d’un quintar d’oli anyal” (p. 279). La dona, de nou, ben preada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones decisives, que menen, que deixen empremta i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme i prou semblant a altres relats de marededeus trobades, és “La Mare de Déu de Bell-Vilar”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Un pastor troba aquesta imatge, la carrega i la trasllada en viatges diferents i, finalment, “En trencar el dia, arreglà el bestiar i emprengué de nou el camí (…), per esbrinar si havia perdut la imatge de la Mare de Déu o si tornava a estar al mateix lloc.

I la tornà a trobar al mateix lloc (…). Comunicat el fet al poble de Sisteró, com el poble va entendre que la Verge volia quedar-se allí, li aixecaren una ermita, on fou venerada devotament.

Amb el temps, anà agafant molta devoció, fins al punt que, en un flagell de pesta, que assotà tota la població, en demanar-li protecció, el poble se’n veié lliure” (p. 254). En aquest relat, podem vincular la dona amb l’ermita (evolució de la cova, la qual té a veure amb l’úter) i, com en altres llegendes paregudes, el pastor “abraça” la dona i, així, el matriarcalisme: la terra, lo local, en lloc 1) de l’eixida d’on es viu i 2) de l’esperit conqueridor amb què es sol relacionar el nomadisme del pastor.

Igualment, Nostra Senyora fa un paper similar al de la mare respecte als fills, com qui dona sopluig.

En la rondalla vinent, “El Sant Crist”, en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, podem llegir que uns pelegrins apleguen a la vila de Torà, “demanen una estança ampla i reservada com obrador, bona fusta (…). El rector i el batlle accepten les condicions i guien els pelegrins fins una estança de l’entresol del castell, on enceten de seguida l’obra” (p. 254). Així, copsem 1) un poble acollidor, 2) el detall de la fusta, paraula que té a veure amb la dona (àdhuc, pel color de la terra) i amb la Mare Terra, 3) una cultura en què les autoritats religioses (en primer lloc) i les civils (el batle) estan obertes als acords i en què van per davant i com a guia dels qui representen, en lloc d’una actitud directiva recta i 4) els menen cap a valors matriarcals (l’entresol, sota terra, el qual empiula amb la dona).

A més, tot seguit, veiem que “Mancava perfilar el costat esquerre de l’espatlla de la imatge” (p. 255), això és, de la banda relacionada amb lo femení, la qual no oblidarien. I més encara, “era el dia novè; una veïna no pot deturar més la tafaneria, espia pel forat del pany, contempla (…) el Sant Crist, formosíssim; surt encisada cap al carrer, crida les veïnes” (p. 255), també encuriosides, però només hi veuen la imatge. Finalment, ho notifiquen al rector i al batle i, “al dia següent, amb assistència de tot el veïnatge de la vila i terme, traslladen la santa imatge, des del castell, a l’església parroquial” (p. 255). Cal dir que, en l’original, posa “des del castell, i l’església parroquial”, però que el desenvolupament de la rondalla ens porta a triar la forma que hem exposat.

En altres paraules, les dones són les primeres en adonar-se dels fets, les més obertes i, en el poble, prima lo religiós per damunt de lo civil, tret que podríem enllaçar amb un catolicisme que, en Catalunya (com en la cultura basca), està molt en línia amb el Poble i que, en molts casos, ha assimilat i ha incorporat detalls pagans, perquè la influència dels catalanoparlants i el tipus de cristianisme anaven molt en línia amb el matriarcalisme.

Una altra rondalla que podem consultar en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què copsem trets matriarcals i el paper decisiu de la dona, és “Sant Faust”. Al llarg del relat, veiem que Sant Faust, a mitjan segle VII, se’n va a Terra Santa (p. 255) i que, posteriorment, l’acompanyaren fins a Alguaire (on es recollí la narració).

Igualment, “Al cap de pocs anys, Faust va morir i els seus amics no saben on enterrar-lo, ja que (…) eren molts els llocs i pobles que l’estimaven i volien acollir les seves despulles. Així doncs, van decidir que el posarien damunt d’una mula cega i la deixarien lliure” (p. 256). Com veiem, la dona fa de jutge, és la persona a qui trien per a que determine el lloc. Per això, s’addueix que “Allà on la mula s’aturaria, enterrarien aquell home que ja feia olor de santedat” (p. 256). I, per consegüent, confien en la dona i en un home de cor net.

“Va aturar a Bujanda (…). El darrer cop de pota va restar marcat damunt la penya dura i, encara avui, s’hi pot veure l’empremta d’una potada d’animal. Allí mateix, va brollar una font, l’aigua de la qual guareix gràcies a la seva virtut remeiera. Tot això, els va fer entendre que aquell era el lloc on havien d’enterrar el sant” (p. 256). Aquest passatge està ple de simbolisme matriarcalista: 1) el fet que el ruc trie una població vinculada amb una cultura matriarcal (en aquest cas, a Bujanda, en terres basques), 2) que haja deixat empremta i que ho faça sobre la terra i de manera sòlida, que no l’esborra el temps, 3) que brolle una font, motiu pel qual, naix de la terra, és el resultat de l’empremta, 4) una aigua guaridora i 5) que la dona i l’home  (ella, amb vida; ell, com a fill de la terra) romanguen junts així com ho faria un marit i una muller amb bones relacions entre tots dos.

Quant al terme “empremta”, direm que una cosa és la marca física que, per exemple, deixa una sabata en el fang (petjada); i, molt diferent, és la influència (o el paper) determinants que una persona deixa en una altra (o més), és a dir, empremta. Per consegüent, d’acord amb el relat, la dona hauria influït des del primer moment en una terra de persones fortes (la penya dura).

Finalment, diré que ma mare, el 17 de gener del 2023, per telèfon, em comentà “N’hi ha u [ relat] paregut, però d’un ase i, allà on va, es queda el sant. En llocs fronterers que donaven a dos o tres pobles”, triaven un ase, per a decidir on restaria el sant. I, per tant, veiem que, no sols en terres del Ponent de Catalunya, sinó en la comarca de l’Horta de València (on nasqué ma mare en 1943), hi ha narracions semblants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, que emparen, que aporten esperança i molt obertes

General, , , , ,

Una narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La llegenda de la Mare de Déu de Sant Guillem”, la qual té a veure amb les marededeus trobades. Al principi, es comenta que “aquesta imatge fou trobada per un camperol o pastor, el qual va agafar-la i la va voler dur al poble, per ensenyar-la als conveïns” (p. 249) i que, cada vegada que aplegava al poble, la imatge desapareixia. Cal dir que no és igual que la trobàs un pastor (tret vinculat amb lo patriarcal) que si ho fa un camperol (més en relació amb les arrels i, per descomptat, amb lo matriarcal i amb la Mare Terra).

Per això, “Assabentats tots d’aquest fet, es va organitzar una solemne processó on no hi va faltar ningú del poble i que fou presidida pel bisbe, preveres i nobles i que, arribant fins a l’indret de la troballa, la van agafar amb solemnitat i la van traslladar processionalment fins al poble” (p. 249). Afegirem que aquest passatge és molt significatiu. Així, ens envia el missatge que la dona (ací, plasmada en Nostra Senyora) està ben considerada (no sols en els ambients rurals, sinó per les màximes autoritats eclesials i per nobles), ben tractada (amb solemnitat) i, més encara, tenint present que, “des d’aquell moment, sempre ha comptat amb la devoció i visita dels seus fidels” (p. 249). Igualment, el fet que, àdhuc, el bisbe vaja a un poble petit com és (i com ha sigut) Sant Guim de la Plana, amb pocs habitants, representa una societat molt oberta.

Adduirem que el detall de fer-li devoció es pot entendre com que està ben preada i, quant a la visita dels fidels, pot evocar-nos que, més d’una vegada, la dona és qui fa d’orientadora (i d’educadora) d’altres persones (sobretot, dones grans).

A banda, alguns versos dels goigs que se li dediquen ens exposen una dona que empara i, més encara, a qui tenen gran simpatia i s’indica que, “amb tan dolça companyia” (p. 249), fruiran de l’empara. En eixe sentit, comentarem que ens trobem en una societat que vivia molt del camp i que el treballava i el sentia com a fills de la Mare Terra i que, com em digué ma mare el 14 de gener del 2021 (en al·lusió a la seua àvia paterna, nascuda en els anys setanta del segle XIX), “Es vivia de la terra”, detall que podem empiular amb unes paraules que em transmeté el 19 de gener del 2023: “Els del camp han volgut tindre el seu protector i sentir-se protegits per alguna força”. Òbviament, en moltes poblacions catalanoparlants, comptaven amb els Sants de la Pedra, en línia amb el matriarcalisme i que feien eixe paper. I, en prou menor quantitat, però no a menysprear pel patronatge (de tipus matriarcal), per exemple, amb Sant Galderic.

En el relat que ve a continuació, “La llegenda de la Mare de Déu de Santes Masses”, en la mateixa obra, copsem que “L’ermita de Santes Masses està situada en un lloc proper al poble i en un bell indret, des d’on es gaudeix d’una àmplia visió sobre el territori català.

La llegenda conta que fou un pastor (…) qui, (…) descobrí en un camp ple de ‘terrossos’ la talla de la Mare de Déu, la qual, amb tot el respecte, va agafar i dur al poble de Sedó” (p. 250). Quant a aquest passatge, podríem vincular els terrossos amb la terra i afegir que un pastor (símbol associat a lo patriarcal) respecta Nostra Senyora, apareguda… en zona de conreu, és a dir, que la dona està ben tractada. A més, és ell qui porta la càrrega i… no castiga la dona (plasmada en la Mare de Déu).

Una altra versió referent a la Mare de Déu de Santes Masses, exposa que l’ermita es feu on Nostra Senyora tornava, o siga, en el lloc on l’havien trobada. Per consegüent, és ella és qui té la darrera paraula.

Tocant a la tercera versió, plasma trets matriarcals, malgrat que se la qualifique com la més fantasiosa: uns pastors, “en passar prop d’una cova, oïren uns cops (…), s’hi aproparen per saber de què es tractava i van veure unes grans masses que hi colpejaven (…) com si volguessin evitar l’entrada a la cova” (p. 250). És a dir, que Nostra Senyora comptava amb persones que la defenien.

En avançar els pastors, “s’adonaren d’uns raigs que els enlluernaven: els desprenia una imatge de la Mare de Déu” (p. 250). En altres paraules, des de la part interior de la cova (associada a la foscor, a la nit i a la maternitat) també es transmet esperança (representada pels raigs de llum). Llavors, “els pastors la van recollir i, una vegada la imatge estigué fora de la cova, les maces desaparegueren , ja que el seu objectiu era protegir la Mare de Déu” (p. 250). El narrador no comenta si els pastors passaren a subjugar la dona i a ser-ne ells els protectors o bé si l’acolliren com a senyal d’obertura. En qualsevol cas, ella ix de la cova i rep un tracte favorable.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen vida a les xiques jóvens, transmissores, festives i molt obertes

General, , , , , ,

El ritus de pas de la infantesa a la jovenesa, en les dones, plasmat en una rondalla catalana recopilada per Joan Bellmunt i Figueras.

En el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, podem llegir la rondalla “El sant dubte”, ambientada en el segle XI i en què, no sols es reflecteix el matriarcalisme, sinó que permet copsar com es veia el ritus de pas de xiqueta a jove. Tot seguit, n’escrivim bona part del text:

“Ens diu la tradició que un fet important s’esdevingué en aquest santuari de la Mare de Déu d’Ivorra als volts de l’any 1010, quan un sacerdot anomenat Bernat Oliver estava celebrant la missa.

En el moment de la consagració, (…) el calze que tenia a la mà va omplir-se de sang. De tal manera rajava que semblava que, en el fons, hi hagués una ferida oberta per on brollava ininterrompudament el preciós i miraculós líquid” (p. 248).

Així, a banda que el fet es situa en un moment de transició en què les dones, no solament ocupaven molts càrrecs de poder polític, sinó que estaven ben considerades i el matriarcalisme estava ben viu, les paraules vinculades amb el calze són favorables a la dona i a la sexualitat. Afegirem que, com plasma el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, a més que el terme “calze” té a veure amb el significat “Vas”, o siga, amb acollida, amb entrada (de la mateixa manera que la vulva ho fa, per exemple, respecte al penis), també figuren les formes “calze de carn” i “calze de totes les meravelles” (la qual empiula més amb l’esperit del relat), ambdues, referents a la vagina i, per extensió, a la vulva.

Igualment, copsem que la dona està ben vista: la preciositat i el miracle líquid, en lloc de fer-ho en relació amb la lletjor i amb el pecat… Dos trets significatius i que podríem considerar interessants per a l’educació sobre l’erotisme i sobre la sexualitat. 

A continuació, llegim que “va omplir-se’n l’altar i va envair tot l’entorn de l’esfereït capellà. Al mateix temps, les campanes van posar-se a tocar soles. Les de l’ermita, les d’Ivorra i, fins i tot, les de la diòcesi, talment com si volguessin anunciar al món el miracle” (p. 248). Per consegüent, la jovenesa de la noia s’expandeix, mentres que el capellà respon esglaiat. Cal dir que l’altar i les campanes tenen a veure amb la vulva i que el ressò del ritus fa que, àdhuc, tota la diòcesi es pose de part de la xica, ja que celebren el pas a la joventut i a la possibilitat de ser mare.

Adduirem que, en paraules de Montserrat Cortadella, quant a un tema semblant de què demanàrem el 28 d’abril del 2023, “Quan vaig fer el canvi, que va ser als onze anys, la iaia em va dir ‘Deixes la nena, per ser una dona’. Quin tip de plorar!” i ma mare em comentà que, abans, les jóvens amb uns quinze anys estaven més preparades que ara. Igualment, en la narració, les campanes tocaven a festa: la sexualitat estava ben vista. 

Tot seguit, captem que, “A la porta del temple, en aquells moments, hi havia unes dones que filaven tot prenent el sol. En sentir el repic de les campanes, van entrar cuita-corrents per veure què passava. La gran sagnada les va espantar al primer moment, però, després, refent-se, van recollir-la” (p. 248). En altres paraules, les dones (i no hòmens, fet curiós) no sols actuen, sinó que acullen favorablement la jove. A més, el fet de la recollida, amb bons ulls, indica que, com que la consideren una dona, ja passa a formar part del col·lectiu de les persones que, arribades un moment de la vida, tenen veu i vot en la comunitat, en el llogaret, en la població.

Però la cosa va més lluny i, així, “El batibull de les campanes va somoure també el bisbe d’Urgell, aleshores, sant Ermengol (bisbe des del 1010 al 1035) (…). El sant bisbe va córrer a Ivorra per saber què succeïa i comprovà l’autenticitat del miracle davant els draps i les borres amarades de sang del prodigi” (p. 248). Per tant, el fet que les dones (les primeres en difondre la nova), les poblacions de la contrada i, fins i tot, el bisbe de la zona, vagen al lloc, indica obertura i aprovació cap al ritus de pas i, òbviament, cap a la dona jove i que ja pot restar embarassada i, al capdavall, tenir fills.

En eixe sentit, finalment, es copsa un altre tret en línia amb el matriarcalisme: quan es comenta que en 1181 es va fundar el Reial Monestir de Villanueva de Sixena (Osca) i que s’hi van portar “les estopes d’Ivorra” (p. 248)… I més, tenint present que, com posa l’esmentat diccionari eròtic i sexual, la paraula “estopa” fa al·lusió als pèls del pubis; i que, en el DCVB, aquest mot es defineix, en sentit figurat, per exemple, com “Cabells llargs i rossos”. Els cabells llargs, en les dones, comencen amb l’entrada en la jovenesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que fan costat, que salven, de bon cor i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La petjada del cavall”. A l’inici, llegim que, “on ara es troba l’ermita de sant Roc, al poble de Torrebesses, ja antigament havia estat habitat per l’home primitiu” (p. 238).

Tot seguit, veiem que “També en aquella banda hi ha la Font del Roc, amb propietats guaridores” (p. 238) i que, “segons conten els vells, (…) l’home primitiu havia descobert el naixement d’aquesta font d’aigua, que, llavors, no estava batejada amb el nom de sant Roc, sinó, senzillament, com la ‘font guaridora’” (p. 238). Per tant, apareix una font, detall que està vinculat amb la dona, encara que, en la narració, es parle d’home primitiu. Igualment, captem el paper positiu que ella fa.

I, com que estava ben considerada (la dona, mitjançant el brollador), a continuació, es comenta que “situaren el poble molt a prop, fent de la font el lloc de veneració al déu guaridor” (p. 238),  fet que empiula amb el matriarcalisme. Afegirem que, actualment, es sap ( i s’aprova) que molts invents i molts avenços que, anys arrere, es relacionaven amb l’home, foren obra de la dona i, a més, que, primerament, la vida en la Mare Terra es desenvolupà en línia amb lo matriarcal.

Cal dir que el 13 de gener del 2023 posí un tweet adreçat a David Algarra i a Josep Maria Mallarach (https://twitter.com/LluisBarbera50m/status/1613920299996839936) el qual, a més de la foto de l’inici d’aquest relat, deia “Deu haver alguna relació entre l’ermita, una font pròxima a un poble i que es faça veneració a l’aigua.
L’aigua està vinculada amb la dona i amb el matriarcalisme. ¿Podríeu reportar-me’n? Gràcies”. Josep Maria Mallarach comentà “El ritus iniciàtic del cristianisme és el baptisme amb aigua (beneïda), originàriament, per immersió. Aigua i Terra són femenins. Foc i Aire són masculins”. Al capdavall, li plasmí “Respecte als ‘elements’, efectivament, l’aigua i la terra són femenins.

De fet, en moltes rondalles (o en llegendes) catalanes, apareixen. En canvi, a penes ho fan el vent i el cel”.

Prosseguint amb el relat, més avant, captem “Conten que un dia hi havia una jove donzella, filla d’una vídua, que eren molt humils. Mare i filla treballaven en el pasturatge i en la terra (…), vivien molt felices” (p. 239).

Adduirem que, en la narració, també s’indica que “Els capitostos del poblat o la tribu van presentar-se a la humil barraca de la vídua (…). En veure l’aspecte de la noia, van dir que, ràpidament, s’havia de dur a la font” (p. 239). A més a més, en línia amb les bones relacions entre la mare i la filla, “Tota la comitiva s’adreçà vers el lloc, amb la mare al darrere” (p. 239).

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i també recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en la mateixa obra, és “La Mare de Déu del Camí”. Així, “un cop que hi havia forta sequera, (…) començaren a fer pregàries a la Verge per assolir el do de la pluja” (p. 244).

Però, com que pensaven que la culpa era d’una musulmana que estava ben arrelada en la terra, un bon matí, la dona decidí deixar el poble i, “en passar per davant de l’ermita de la Verge del Camí, es veu que li demanà a la Verge per què la feien culpable de la sequera?” (p. 244) i, immediatament, començà a caure una pluja ”que remeià tota la contrada” (p. 244).

Aleshores, l’actitud de Nostra Senyora feu que la gent de Granyena de Segarra entengués que “la Verge havia escoltat la súplica de la mora, (…) volia dir que l’acollia i la protegia, amb la qual cosa anaren a buscar-la i li pregaren que tornés al poble, on va rebre un tracte exemplar d’acollida i hospitalitat que s’ha conservat en el decurs dels segles entre la gent” (p. 244) del poble.

Finalment, copsem que la dona es convertí al cristianisme i que li restà un cor blanc (això és, la innocència) i, a banda, que ho feu agraïda a Nostra Senyora com també que, “a partir d’aquell moment, (…) foren molts els pobles que acudien” (p. 245) a la Mare de Déu del Camí.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que protegeixen, ben preades, fortes i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El castell de Tuixén”. “Els castellers d’Odèn i de Tuixén eren família, un fet que facilità que, (…) davant l’embranzida dels sarraïns, el seu senyor decidís agafar els seus tresors i posar-los a resguard (…) i (…) portar-ho tot al castell de Tuixén” (p. 153).

I, com que el casteller de Tuixén era molt obert, “va decidir complaure el seu familiar, tot donant-li paraula d’honor que vetllaria per allò que ara n’era dipositari” (p. 153). 

En el paràgraf següent, copsem trets matriarcals, per exemple, quan llegim “va disposar que fos guardat el tresor en la més fosca caverna del castell” (p. 153). Per tant, el tresor (lloc on alçar material) empiula amb la dona com també ho fan la foscor i la caverna (en línia amb la cova com a lloc de recepció).

Més avant, veiem que el senyor de Tuixén (el que havia rebut el primer dels castellers) “i els seus homes havien d’acudir a la lluita. Si ell marxava, volia deixar a bon resguard el tresor del seu parent, així que, reunint totes les bruixes del lloc, els comminà que fessin encanteri per tal que ningú pogués tocar ni un bri del que contenien aquells baguls. I així ho van fer” (p. 153). És a dir, que tiren junta (com en moltes rondalles) i el rei confia en elles, això és, en les dones (en aquest cas, com a protectores).

A continuació, es plasma que aquest casteller i els seus hòmens se’n van a la lluita i que “La veu popular parla del fabulós tresor. Hi ha atrevits que s’hi acosten, (…) però ja no en surten. (…) Ningú més s’hi acosta” (p. 153). O siga, que les dones defenen la terra i, junt amb el noble, qui fa via, són la part forta. Podríem dir que el senyor les ha triades com a persones que ell considera més adients per a l’objectiu, detall amb què es reflecteix que la dona està ben preada.

Tot seguit, captem que “Una de les bruixes que van participar en l’encanteri revela, abans de morir, per què no tornaren aquells intrèpids que van entrar al castell” (p. 154) i, així, és la dona qui fa de transmissora de la cultura popular, com en moltes rondalles i entre dones nascudes abans de 1920.

Aleshores, la bruixa comenta que “La porta negra que guardava l’entrada al tresor era folrada amb planxes de ferro,  i un estol de serps (…), tirant-se sobre aquell que intentés obrir la porta. Al costat de dins, un drac” (p. 154). Per consegüent, de nou, la força està associada a la figura de la dona i lo femení ho fa amb representacions com la serp (la qual toca terra i puja per les plantes i pels arbres), amb el drac i amb lo fosc. Adduirem que, en llengua catalana, hi ha la frase “tocar ferro”, la qual té a veure… amb la porta.

Per això, finalment, llegim que “La gent afirma que qui vulgui abastar els tresors que encara romanen amagats en les cavernes del castell de Tuixén, els caldrà desencantar primer el drac i les serps” (p. 154), passatge en què copsem que, en molts relats com també en la realitat, la dona està vinculada amb la fortalesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, ben considerades, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què es plasmen trets matriarcals és “Castell de Torrall”, recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, veiem que “el castell de Torrall s’havia aixecat al terme d’Àger, prop de la cova dita encara de Torrall. S’hi van fer forts, els cristians” (p. 138) davant els musulmans. Per tant, apareix la dona (la cova) i, a més, ho fa al costat del castell (símbol nobiliari).

Un dia, als assetjats, “se’ls va acudir d’alimentar tan bé com van poder la darrera vaca que els quedava (…), ben grassa i rodona” (p. 138). O siga, que recorren a la dona, confien en ella i, per això, la tracten bé. Afegirem que la vaca és grassa i redona, detalls que empiulen, fins i tot, amb la figura de la Deessa Mare.

Tot seguit, “la van estimbar (…) avall perquè anés a parar al campament sarraï. Quan els musulmans van veure aquella bèstia tan grassa, (…) van decidir aixecar el setge. I, així, van salvar-se els refugiats” (p. 138). En aquest passatge, copsem una dona forta, fins i tot, que fa que els contraris se’n vagen de la zona.

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i que figura en la mateixa obra, és “La vall d’Omar”. Així, en terres de la Noguera, una de les faenes que el cabdill musulmà encomanava als seus guerrers era que, “quan la seva bella filla s’anava a banyar al riu, que en tinguessin cura, que res li passés i que el corrent no li suposés cap perill” (p. 139). Per consegüent, la dona està ben tractada, àdhuc, des de la màxima autoritat, en aquest cas, masculina. Això va en línia amb les rondalles en què un rei jove (o un príncep) se’n va a la guerra i ordena que, per exemple, ho facen amb la dona i, en alguns relats, amb els fills i tot.

“Va succeir, però, que, un bon dia, aquella bella noia conegué un galant molt ben plantat i (…) fill d’una persona molt coneguda” (p. 139). Un poc després, podem llegir que, “A poc a poc, els dos joves s’anaren veient i coneixent (…).

La noia, tot i ser filla del cabdill, anava amb les serventes a cercar aigua al riu. Ell l’esperava darrere unes mates” (p. 139). I, mentrestant, el capitost musulmà “creia que la seva filla es quedava fruint del sol i la bellesa dels camps” (pp. 139-140). Per consegüent, no sols les relacions sexuals tenien lloc lluny d’on residia cada u dels dos jóvens, sinó que és ella qui porta la iniciativa i més oberta: mentres que la noia se ’n va al riu (un símbol femení, relacionat amb l’aigua), ell és més reservat.

Més avant, un dia, el jove li diu que la volia per muller i, a més, li addueix:

“-Jo t’estimo, però no puc renunciar al que els meus pares i els meus avantpassats m’han ensenyat” (p.  140), és a dir, a l’educació matriarcal.

Ara bé, com ja feien moltes dones nascudes abans de 1920, “Un i altre parlaven i tornaven a parlar, tot intentant de trobar una solució” (p. 140). Aquest passatge m’evocà quan, cap a juny del 2011, arran de les eleccions municipals que s’havien celebrat en l’Estat espanyol, un home molt coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal), em digué que, en poblacions on no hi havia majories absolutes, els polítics s’havien de dedicar a parlar: “Parlar. Ja ho diu la paraula ‘parlament’. De ‘parlar’”.  Evidentment, en línia amb la tradició pactista, no amb la castellana i patriarcal. 

A més, malgrat que el pare d’ella no li ho aprovava, la noia porta la iniciativa i, un dia que el capitost musulmà era fora, “es presentà el noi, (…) sota la finestra de la seva estimada, amb un cavall i emprengueren la fugida. El cavall es dirigí vers el lloc on, en aquells temps, hi havia una cova, per tal de refugiar-s’hi i poder viure el seu amor” (p. 140). Amb aquestes paraules, copsem que, com en una cançó eròtica valenciana, és un jove qui fa via cap a la xicota (per si ella li aprova ser-ne núvia). I la noia sí que li ho accepta.

Igualment, fan via cap a la cova, un símbol que té a veure amb els genitals de la dona, amb la vulva. I, per descomptat, ho fan en un lloc d’acollida i, de pas, d’obertura en lo eròtic i en lo sexual, com també té lloc en les cultures matriarcals, receptives a la sexualitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, fortes, que fan costat i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El casteller de Pinell”. El rei fa una crida per a la guerra i, en la noble família del castell de Pinell, “l’hereu, ben plantat, encara no té el temps per empunyar les armes. Això no obstant, vol contribuir al salvament de la seva casa i acudir al manament reial.

Confia en la divina Providència i espera tornar aviat. Són les joves il·lusions dictades pel seu caràcter forjat (…) en aquella llar dolça” (p. 133).

Passen cinc o sis anys, els pares moren “i queda en el castell el fill petit, germà de l’hereu, que lluita a la guerra.

 L’hereu lluita amb bravura” (p.  133), amb gran ànima i “ha reeixit amb fermesa. Ell atribueix aquest fet a la protecció de la Mare de Déu de Semmer, a la qual s’havia encomanat moltes vegades i sempre amb la promesa de festejar-la, per sempre més, si podia retornar” (p. 133).

Tot seguit, llegim que “A la fi, arribà el dia. La guerra s’acabà i retornà al castell de Pinell i ho feia amb la intenció de fer, per sempre més, festa en honor de la seva Verge protectora” (p.  133). I així ho fa.

Com veiem, no solament es plasma el refrany “La joventut tot ho venç”, sinó un tret matriarcalista: que la protecció es sol·licite a la Mare de Déu, la qual fa el paper de mare. A més, ella li ha fet costat.

En la narració posterior, “El tresor del senyor de Pinós”, es reflecteix el matriarcalisme. Així, “sota la muntanya del Pedraforca, (…) hi havia el gran castell de Josa, en el qual existien uns pous molt profunds i uns immensos soterranis plens de tresors fabulosos (…). Es deia, d’uns a altres, que, aquell que els assoliria, no tan sols obtindria una riquesa inacabable, sinó que, a més, arribaria a ser senyor de set castells” (p. 134). Com podem veure, apareixen símbols matriarcalistes, per exemple, el pou, els soterranis i, a banda, la dona està ben considerada. Igualment, podríem captar el simbolisme de la frase “Ser un pou de saviesa”, ací, vinculada amb l’educació matriarcal i amb la dona.

Els guardians d’aquests llocs (en el relat, presentats com els diables i els bruixots) es corresponen a dones i, com que es comenta que “tenen fama de ser els més temibles” (p. 134), veiem que les dones són fortes, fins al punt que, àdhuc, en les guerres “contra els moros, el cavaller de Pinós va armar un gran exèrcit per combatre els sarraïns i (…) pensà en els tresors de Josa” (p. 134). 

Més avant, per a aconseguir-ho, demana ajut a Sant Esteve, un sant que també té a veure amb la tradició matriarcal de la festa del segon dia de Nadal i, el sant (en un acte semblant a quan el déu Sol, en la cultura colla, envia els raigs a la Pachamama, o siga, a la Mare Terra), “va baixar del cel, en persona, i va anar a Josa. Tots els dimonis (…) van abandonar la guarda del tresor, que, amb tota facilitat, va poder ser agafat pel senyor de Pinós, el qual, posteriorment, (…) va arribar a ser senyor de set castells” (p. 134).

Una altra rondalla plasmada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què captem trets matriarcals, és “Galceran el del Miracle”, quan, un poc després que Galceran de Pinós es mogués contra els moros, veiem que “la valentia dels catalans, els quals defensaven (…) la seva terra, anaven decantant, a poc a poc, la balança de la lluita a favor dels de casa” (p. 136) i, més avant, llegim que “els moros es batien en retirada vers el seu campament del Berguedà” (p. 137) i, finalment, com a agraïment, “Galceran va fer aixecar un petit temple (…) sota l’advocació de Santa Maria” (p. 137), a la qual havia implorat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, en pro de la renovació, de bon cor i molt obertes

General, , , , , ,

Prosseguint amb la rondalla “Aigua passada, verge enganyada”, el comte i l’escuder veuen que un cervatell, és a dir, un cérvol petit, s’endinsa “en les gelades aigües de l’estany, per creuar a l’altre costat” (p. 122) i, com que el comte s’hi dirigeix amb intenció de fer-ne un trofeu, el glaç cruix i, si bé es salva el cervatell, el noble demana protecció:

“-Verge Maria de Gerri, si em salvo, us faré un ric present, una generosa donació per al vostre monestir. Promesa de comte!

La Verge escoltà aquell prec (…) i va fer que el glaç no cedís més” (p. 122). Per tant, la dona salva l’home i és qui té la darrera paraula.

Afegirem que, com poguérem veure en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, on consultàrem l’entrada “Cérvol, cérvola”, el cervatell està relacionat amb “la vida que es renova, a causa dels brots de les seves banyes, semblants a un arbre de la vida; en relació amb la claror, mitjancer entre el Cel i la Terra” i, per això, Nostra Senyora fa costat al cérvol xicotet.

Tot seguit, el comte i l’escuder tornen al castell, l’escuder demana al noble quina donació pensava fer a la Mare de Déu i el comte li respon que cap ni una, malgrat que el cavaller sabia que, com posa el relat, “ja ho deia el mateix proverbi: ‘A la Verge i als sants, el que els promets, els daràs’” (p. 123).

Un poc després, el comte perd la vista i ningú no podia guarir-li-la. Així que, “al final, va decidir d’enviar a buscar un d’aquells sants barons que feien vida de monjo” (p. 123) i, més avant, s’adreçà al seu escuder i li comentà:

“-Confio en tu, en Déu o en la Verge Maria de Gerri, perquè espero que sàpiga que jo, aquesta vegada, compliré la meva promesa.

L’escuder va preparar els cavalls i van emprendre el camí del monestir” (p. 123).

En aplegar-hi, el comte es posa sol als peus de la imatge de la Mare de Déu i, llavors, “la imatge prenia vida, allargava la mà i acariciava el cap del comte (…), que, en sentir com l’acaronaven, aixecà el cap de terra” (p. 124) i copsa que els seus ulls tornen a veure.

Com captem, la dona (ací, Nostra Senyora) salva l’home. Igualment, el relat va en línia amb el tret que, en les cultures matriarcalistes, s’aproven les accions de bon cor.

Finalment, el comte fa donació de la gran muntanya de Pentina i de terres.

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Les pedres precioses de Ceuró”. Adduirem que l’inici pot recordar-nos relats eròtics, quan es comenta que “Hi havia un lloc que, popularment, era conegut com ‘el safareig del rector’, situat en un racó del camí vers el Puitot. Era un lloc ideal per esbandir-hi la bugada i també s’aprofitava aquella aigua per a regar l’hort del rector” (p. 124). De fet, “esbandir”  vol dir “estendre” (detall que pot evocar la frase “haver-hi roba estesa”) i el fet d’entrar en l’hort significa tenir un home relació sexual amb una dona. A més, l’hort representa la vulva i apareix l’aigua, un tret vinculat amb lo femení.

Tot seguit, en línia amb lo matriarcal, llegim que “Deien els vells que aquell lloc mai no s’havia vist eixut d’aigua. Sempre era clara, transparent, nítida” (p. 124) i, així, com en moltes narracions, captem la dona com a font de vida i, a banda, associada amb accions fetes amb bon cor.

A continuació, s’indica que, “Precisament és, en aquest lloc, on la tradició ens diu que, si us hi acosteu en una nit clara d’hivern, hi podreu contemplar unes pedres precioses als seus fons” (p. 124). Per consegüent, així com el Nen Jesús naix enmig de la foscor i va unit a la llum, la dona també aporta esperança, fins i tot, en l’època de menys llum de l’any.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones garrides, ben considerades com la Mare Terra, fortes, transmissores i molt obertes

General, , , , , , ,

Una narració en què es plasma molt el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La geganta que dorm”. Primerament, direm que Bresca és un petit poble del terme del Baix Pallars (en la comarca del Pallars Sobirà). Així, “Des de Bresca, es divisa una bella panoràmica de la muntanya i el nostre amic ens ensenya un punt en què el perfil de la muntanya sembla que dibuixa el cos d’una dona gegantina. Aquell perfil és conegut per la gent de la terra com ‘la geganta que dorm’” (p. 118). En aquesta introducció, ja copsem trets matriarcals: una dona geganta (ben considerada), bella (com la panoràmica) i que dorm (i, per tant, en relació amb la nit i amb la foscor). A més, aquesta dona voluminosa ho és al costat de l’amic que presenta la perspectiva i de l’acompanyant. ¿Una mena de Gran Mare, des de la vessant artística, al costat de cada u dels fills de la zona o que, aleshores, hi són? Sí: dues persones junt amb una dona geganta.

Tot seguit, empiulem amb relats en què apareixen referències a la Mare Terra. En primer lloc, “Algú atribueix aquella figura (…) com la mare que va criar tota aquella bella terra i, després del part, s’adormí plàcidament al costat del seu fruit” (p. 118). Caldria comentar que és una de les poques narracions recopilades en obres de tipus general (quant a estils de relat de rondalles), en què es reflecteix el tema de l’origen de la vida en la Mare Terra. Igualment, el son d’aquesta mare podríem enllaçar-lo amb l’hivern. Recordem que, en aquesta estació, van unides la mort i el renaixement espiritual. ¿Com? La mort del dia més curt de llum en l’hemisferi nord i el naixement de l’esperança (reflectida, per exemple, en el cristianisme, pel Nen Jesús). El fruit equivaldria, en lo cristià, al Nen nascut a l’inici de l’hivern. A banda, malgrat aquest son, la Mare Terra està en relació amb els seus fills, amb els fruits que han sorgit de la terra, així com la part terrenal dels camps ho fa amb les llavors que hi colga el llaurador.

A continuació, figura una segona versió sobre l’esmentada muntanya: “Altres diuen que és la guardiana i la deessa de les muntanyes” (p. 118). I, d’aquesta manera, si, en primer lloc, copsem la interpretació de la son; ara, la d’estar amb els ulls oberts, ja que ella és qui fa de cap del territori, com si en fos la reina. Per consegüent, captem que, en aquesta narració matriarcal, es reflecteixen dos detalls que tenen a veure, àdhuc, amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: dones acollidores (les de la introducció del relat) i eixerides (les de la segona versió).

A banda, “Hi ha qui afegeix que aquella figura és la que va fer fugir els sarraïns quan van arribar aquí, ja que van pensar que aquesta terra era habitada per gegants contra qui no podrien lluitar i, per aquest motiu, recularen” (p. 118). Com veiem, a poc a poc, l’escrit exposa símbols que, sovint, figuren en moltes dones: la dona forta i valenta però no agressiva.

En acabant, la narració passa a la figura del cavaller gegantí Otger, qui, en la lluita contra els sarraïns, vencé en les Valls d’Àneu, i addueix que “aquesta geganta (…) dorm, simbolitzant aquella gran victòria, igual com el mall simbolitza Roland, i estaria aquí, a l’entrada del Pallars, per recordar a les tropes àrabs que la gent d’aquí eren de raça gegantina i que mai assolirien quedar-se en aquesta terra d’homes i dones de cor noble i generós. La geganta que dorm ens ho recorda encara avui” (p. 118).

En altres paraules, així com, en una casa, la dona n’és la senyora ama (o, sota altres noms, la mestressa o la madona), en l’entorn contat, també ho és una, qui, igualment, per mitjà del pas de les rondalles, de les llegendes, de les històries, d’altres narracions, etc., ho recorda als qui hi viuen així com ho faria una velleta en exercir el seu paper de transmissora de la cultura popular, per a que perdure de generació en generació. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.