Arxiu d'etiquetes: la dona està ben considerada

Dones que marquen la pauta, que porten la iniciativa, que salven l’home i molt obertes

Tornant de nou a la música matriarcal, direm que, en l’entrada “Miquel Poal-Aregall. Pel teu amor (Rosó) (1922)” (https://catalaalcata.blogspot.com/2014/12/pel-teu-amor-roso-1922.html), amb la lletra original inclosa en el blog “Català al Catà Literatura”, i a què accedírem el 23 de setembre del 2023, mentres escrivíem sobre cançons que ensenyaren àvies (o padrines) o bé mares nascudes abans de 1920, copsàrem que empiula amb el matriarcalisme. Exposem la lletra, com figura en aquest blog, amb lleugers retocs:

Pel teu amor

Amb la llum del teu mirar,
has omplert la meva vida.
Si em poguessis estimar,
ma il·lusió fóra complida.
I viuria tan content,
que en mon rostre s’hi veuria
la llum de l’agraïment
i, a tota hora, et cantaria
una cançó pels teus ulls
que jo mateix et faria;
una cançó pels teus ulls
perquè, enmig de tants esculls,
ells fossin la meva guia.

Rosó, Rosó llum de la meva vida,
Rosó, Rosó, no desfacis ma il·lusió.

Presoner en tots moments
de la teva veu tan clara,
que allunya els mals pensaments
i la bondat sols empara.
Perquè és fresca i és suau
i és un doll de poesia
i s’assembla a n’el cel blau
que, al cor, ens dóna alegria.
Doncs ja que em tens presoner
un dia i un altre dia,
i jo m’hi trobo tan bé,
Roser, la meva Roser,
vulgues fer-me companyia”.

 

Com podem veure, l’home comenta a la dona que ella li ha omplit la seua vida i, així, és la dona qui el salva, en aquest cas, mitjançant la mirada. Però l’home encara espera ser estimat per la dona (possiblement, en lo eròtic i en lo sexual), fet que ell enllaça amb l’agraïment.

A banda, l’home li diu que, quan així fos, ell li cantaria: per tant, copsem un home interessat per la música, més que per llançar-li floretes. El detall és ben manifest: els ulls de la dona el guiarien.

A tothora, ell apareix com a dependent respecte a ella: “Rosó, Rosó llum de la meva vida”. Però més: aquest home destaca la bonesa de la dona (“la bondat sols empara. / Perquè és fresca i és suau / i és un doll de poesia”) i que ella li aporta joia (“que al cor ens dóna alegria”).

Finalment, l’home li diu que és ella qui porta la iniciativa i que ho fa “un dia i un altre dia, / i jo m’hi trobo tan bé, / Roser, la meva Roser, / vulgues fer-me companyia”. Per consegüent, captem que és ella qui, per dir-ho així, domina el joc, encara que siga molt oberta i calga pensar que, no sols la dona estiga ben considerada, sinó que el tracte bé, amb bon cor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones ben considerades, que acullen la maternitat i molt obertes

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, arreplegada per Sara Llorens en 1902, i que figura en el mateix llibre, és “La Ventafocs (variant C)”. A més, és semblant a l’anterior, fins i tot, amb l’actitud del pare, qui enllaça molt bé amb la filla, a qui la té ben considerada. Cal dir que, al final, la narradora (Matilde Clarabuch i Camps) exposa el tema de la maternitat.

Així, “El rei ho va entendre, hi va anar, es van casar i van tenir una nena” (p. 56), qui, encara que no ho pose el relat, en cas de ser fill únic, el succeiria, de manera similar a altres cultures matriarcalistes.

Igualment, podem llegir unes paraules vinculades amb la Ventafocs, qui s’havia casat amb el rei, que l’estimava: “Cada vespre, la reina sortia a fer un petó a la nena i se’n tornava. (…) I la del llit mai no deia res. Va durar tres nits que va sortir. A la tercera nit, el rei la va aturar i li va dir qui era.

Ella li va respondre: -Sóc la reina, la que la madrastra va fondre tot prenent el bany, i aquesta és la meva filla” (p. 56). Per tant, en aquest passatge, apareixen trets matriarcalistes: el petó a la nena (la relació entre la mare i la filla, mitjançant la maternitat), que l’escena esdevé de nit i en el llit (que podríem empiular amb el bressol). A banda, la xiqueta és ben tractada per la mare i, quant al monarca, també està interessat per la maternitat (com ho reflecteix que hi estiga obert).

Finalment, el rei trau del llit la germanastra i l’endemà fa cremar-la com també a la madrastra. I, com que era un home de bon cor, agraït i acollidor, “el rei va admetre al palau el pare de la Ventafocs i van fer una gran festa” (p. 56). ¿Hauria reportat la reina al monarca sobre com era son pare i, per això, el rei l’acull? Podem pensar que sí, ja que no eren els primers dies i ella ja havia tingut un nadó.

Una altra narració en què captem el matriarcalisme, narrada en 1902, i recopilada en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “La Culdolla”. Per a començar, el nom és una aglutinació de les paraules “cul”  i “olla”. Si la primera fa al·lusió a la banda de darrere (per dir-ho així, a la fosca), la segona empiula amb la recepció i amb lo femení.

Un home va quedar vidu i es casa amb una dona, qui serà la madrastra de la noia (Culdolla). Un dia que la xica estava llavant en el riu, “en veu una vella.

Diu: -Velleta, bona velleta, no m’hauríeu pas vist passar el sabó i el picador?

-Ai, no, filla! -li va respondre la vella-, però et vull avisar d’una cosa” (p. 63). Per tant, com en altres relats, l’anciana està ben tractada i ben considerada i la jove hi està molt oberta. Aquesta velleta, tot seguit, li diu que si ou l’esquella d’un ase, que aixeque el cap. Ella ho fa “i li cau una estrella al front” (p. 63).

En passatges posteriors, la fillastra i sa mare se’n van a un ball, lliguen la Culdolla en una biga del sostre i, “A terra, hi van posar un piló de blat i sorra de mar perquè triés el blat” (p. 63). Ara bé, la velleta fa via cap a la casa, se li apareix, “La va despenjar i li va donar una ametlla” (p. 63). Llavors, la noia fa camí cap a cal rei i “El fill del rei va ballar sempre amb ella” (p. 63). Com podem copsar, la jove podria triar entre el blat (que creix amunt) i la sorra de mar (vinculada amb l’aigua, amb lo femení).

Però la velleta li dona una ametla (com també fa per a un segon ball i, àdhuc, per a un tercer) i és eixa l’opció (una tercera i procedent d’una dona de bon cor), la que fa possible que la jove puga anar a cal fill del rei i que, quan torne, veja que l’anciana li ho ha compensat.

Finalment, la velleta farà que la noia torne a tenir ulls i a poder veure. En acabant, la jove passarà a guarir gent cega  i, com que el fill del rei se n’assabenta, “la va fer anar a palau i s’hi va casar” (p. 64).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien amb qui es casen, de bon cor i molt obertes

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme, arreplegada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El balcó del serraller”. Cal dir que, al principi, situa dues parts de la ciutat de Lleida: la vinculada amb l’horta (“que donava bo de veure”, p. 634) i la menestral: “dintre de la ciutat, prenia embranzida el treball artesà. Els serrallers, cada vegada, eren més nombrosos i el seu bon fer els donava un prestigi més que ben guanyat” (p. 634). En haver escrit aquestes paraules el 25 de setembre del 2023, considerí que, possiblement, aquest relat tindria a veure amb el creixement industrial del segle XVIII (quan encara existien els gremis). Tot seguit, passí a cercar report respecte al balcó esmentat, trobàrem l’entrada “El balcó del serraller” (http://elblogdelsenyori.blogspot.com/2008/07/el-balco-del-serraller.html), en “El blog del senyor i.”, i poguérem llegir que aquest balcó es bastí en 1761…

Prosseguint amb la narració, veiem que, en un taller de forja, treballava un jove manyà (un fabricant de panys), ben plantat i amb molta destresa. Molt prompte, aquest xicot “ja s’havia guanyat el reconeixement dels companys de feina, de l’amo, que veia en ell un futur bon artesà, i… de la filla de l’amo, que s’havia fixat tant en la seva bona planta com en les dots de bona persona que demostrava amb el treball i amb el tracte amb els altres” (p. 634).

Abans de continuar amb la rondalla, ens resulta significatiu que el narrador plasme unes paraules relatives al propietari i, en canvi, moltes més i destacables, de l’opinió que tenia la dona sobre el jove manyà i què en remarcava ella en el dia rere dia: 1) la bellesa, 2) que era un bon home en els afers laborals i, 3) finalment, i no secundari, en les relacions amb els altres. En altres paraules, la jove considera més important la psicologia de les persones que l’amenitat.

El jove, que nomia Adrià, també s’havia fixat en ella, i li atreia “la boniquesa i la bondat de la filla de l’amo, la Maria” (p. 634). Nogensmenys, ell la respectava i la tenia per una autoritat i, més encara, “d’una situació social superior a la seva” (p. 634). Cal recordar que, mentres que existiren els gremis, dins de cada grup, es diferenciava l’aprenent, l’oficial i el mestre.

Canviant a un altre tema en la mateixa rondalla, captem que, “tant en el cor d’ell, com en el d’ella, cada vegada que es veien -ni que fos de passada-, afloraven nobles sentiments (…) que van anar arrelant i creixent” (p. 634).

A continuació, empiulant amb la sexualitat matriarcal, copsem que, “Amb el consentiment de la seva estimada, un dia, el jove Adrià va plantejar al seu amo el sentiment i l’estima que sentia per la seva filla, per la qual cosa, li demanava el consentiment per a casar-s’hi” (p. 635). Per consegüent, malgrat que el pare, mentres que la filla viu amb ell, és el cap de la casa, és la dona qui, al capdavall, té la darrera paraula en relació amb el fadrí (perquè, primerament, el pot triar ella, no li l’imposa el pare).

El pare, interessat perquè el xicot continuàs endavant la tradició menestral de serrallers dins de la nissaga, li comenta que “la seva filla només es casaria amb qui demostrés ser un bon serraller” (p. 635).

Aleshores, el jove Adrià “començà a freqüentar una vella casa que tenien els seus pares” (p. 635) i hi entrava quan la fosca abraçava la ciutat. És a dir, que ell recorre a la figura de l’experimentat, de qui té més vivències (la casa paternal) i, a banda, dia rere dia.

Finalment, els veïns, creient que Adrià protegia en sa casa un bandoler (Carrasclet), el denuncien a l’autoritat. Ara bé, la Maria i son pare, que eren persones molt obertes i interessades pels altres, es presenten en el moment en què l’autoritat fa obrir la porta. Llavors, tots hi veieren “un magnífic balcó de forja, realitzat pel jove Adrià per amor a la Maria. (…) El pare de la noia manifesta que, ni ell, hagués fet una obra així” (p. 635) i, per això, el pare autoritza que la seua filla es case amb el jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones ben considerades, com a font de la vida i molt obertes

Una altra llegenda en què es reflecteix el matriarcalisme és “Les viudes d’Astell”, recollida en l’obra de Joan Bellmunt i Figueras. Un capellà aplega a un poble i, com que el mossèn era molt dolent, decideixen matar-lo.

“Va passar el temps i un nou capellà s’encarregà de les ànimes del lloc (…). El nou capellà, amb el pas del temps, es guanyà la confiança de tothom” (p. 615). Com veiem, hi ha un pacte entre els veïns (tret vinculat amb el comunalisme) i, en acabant, el narrador es posa de part del segon capellà, com en altres relats.

Nogensmenys, com que un home ho digué al capellà i ell ho denuncia a la justícia, només s’alliberen alguns hòmens i totes les dones. “Fou llavors quan les dones, les viudes, van marxar muntanya amunt, fugint d’aquell indret i refugiant-se en una cova, on van passar la resta dels seus dies” (p. 615). Cal dir que ací es plasma el retorn a la mare (en el relat, simbolitzada per la cova), al lloc on havien nascut.

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes, i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “La font Menjadora”. “A la muntanya d’Astell, hi ha una font d’aigua que és coneguda com la font Menjadora, gràcies a les propietats que se li atribueixen de despertar la gana a aquell que l’ha perduda, ja sigui persona o animal” (p. 615). Més avant, podem llegir que “el capellà n’explicà les excel·lències a tota la clerecia i als pobles on acudia. L’aigua de la font, que és ubicada en un paratge de molta alçada (…), és molt bona i hi acudien mares a dur-hi llurs fills (…). Tothom coneixia les seves propietats” (p. 615). 

Per consegüent, la dona està ben considerada, àdhuc, per autoritats religioses (ací, el capellà). Empiulant amb eixa consideració, també veiem que la font està en un lloc molt alt (de la mateixa manera que hi estaven molts indrets pagans, abans de ser santuaris cristians o ermites).

Un dia, el capellà veié que el seu gosset no menjava i, finalment, recorre a un pastor del poble (qui actuarà de manera molt oportunista): el pastor rebia un bon menjar de la majordona del mossèn i, en lloc de portar-lo al gosset, se’l menjava i, en tot cas, donava al ca algun os que sobrava.

Finalment, podem llegir que “El pastor, a mitja tarda, deslligà el gosset del costat de la font, el qual, en veure’s lliure, potes ajudeu-me, emprengué la baixada cap al poble” (p. 617) i fa via cap a on eren el capellà i la majordona.

El capellà, agraït, donà una paga al pastor i, des d’aleshores, promogué l’aigua de l’esmentada font (p. 617), tret que equival a dir que ho feia de la dona, ja que la font, entre altres coses, ho és de la vida i està associada a lo femení.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rectors que es posen de part de lo matriarcal, paganisme i dones fortes i molt obertes

Una altra rondalla recopilada en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El pastor llaminer”. Així, podem llegir que “Els veïns estaven meravellats de la pietat i devoció del pastor de l’Esquella, car, cada dia, a primera hora del matí, (…) en fer-se clar, el veien entrar a la capella de Sant Andreu i passar-hi una bona estona. Els veïns, (…) amb el pas del temps, s’intrigaren per una tan forta devoció i decideixen comunicar al rector aquesta visita quotidiana” (p. 609). Per tant, com en les cultures matriarcalistes, encara que són molt religioses (i aproven la religiositat, tot i que té molt a veure amb lo maternal i amb la Mare Terra), no ho fan com la descrita en relació amb el pastor.

A banda, això explica que, com posa tot seguit, “El rector no creu pas en la sincera devoció del pastor i observa les anades un dia, dos dies, tres dies i, al final, es decideix a vigilar” (p. 609).

L’endemà, el mossèn torna a la rectoria i copsa què fa el pastor: quan penetraven els primers raig de sol, “entra el pastor i, sense torbar-se a resar cap oració, es treu del sarró una quilomètrica llesca de pa (…) i, amb la llesca a les mans, s’adreça a Sant Andreu” (pp. 609-610). Aleshores, el pastor demana al sant si li sabria greu que untàs ben bé el pa amb l’oli de la llàntia. I, com que Sant Andreu no li deia res, l’home recorre a l’oli.

Així, veiem que el pastor tria fer les coses a curt termini (la qüestió que li fa requereix resposta immediata). Tocant al rector, com que veu que el pastor “ho volia justificar amb el silenci del patró” (p. 610), li diu “Greu i més que greu és el que fas, grandíssim galifardeu” (p. 610). Llavors, el pastor feu camí i, quant a l’oli de la llàntia, el capellà “va descobrir qui era qui l’agafava. Des d’aquell moment, Sant Andreu tingué sempre la llàntia plena d’oli per fer-li llum” (p. 610).

Un altre relat que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i en què copsem trets matriarcalistes, és “Una juguesca”. Per a començar, es comenta sobre una nit fosca i d’hivern, detalls que empiulen amb lo femení i amb lo matriarcal. A més, unes quantes persones s’inicien a veure qui seria el valent que, de nit, aniria fins al cementeri i clavaria el ganivet que havien emprat en la matança del porc. Cal dir que el punyal, fa més de dos mil anys, per exemple, estava relacionat amb funcions que, posteriorment, faria el forcat (aïna que, simbòlicament, està vinculada amb l’home, ja que representa el penis).

A continuació, podem llegir que “Una dona que se les portava per la seva valentia, fou la qui va agafar el repte i (…) es dirigí en la fosca nit (…), obrí la porta i va entrar dintre” (p. 614).

Finalment, la dona “el deixà caure amb força, clavant-lo a la terra” (p. 614) i, així, realitzant la recol·lecció. Aquest passatge té a veure amb el paganisme i podríem dir que plasma que la dona és qui fa fèrtil la terra i, a més, no recorre a l’aladre (o arada), que sí que té a veure amb lo masculí (el penis) i amb lo patriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones organitzadores, en qui confia el poble i agraïdes per la gent

Un altre relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en l’esmentada obra, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Llegenda sarraïna”. Primerament, els sarraïns es defenien “de les escomeses dels exèrcits reconqueridors cristians.

Els homes d’aquests pobles estaven empresonats a les coves i cavernes, mentre que les dones i noies les obligaven a treballar com a esclaves i a servir els sarraïns” (p. 599). Comentaré que, un poc després de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya en el 2023, en què poguí veure un vídeo sobre la limitació de llibertats i, fins i tot, a nivell de les cases en el segle XVIII (no sols quant a furs), em vingué al pensament (com en altres ocasions, quan havia llegit narracions semblants) si aquest tipus de relat no podria ser, en el fons, un reflex de situacions realment viscudes en Catalunya, indistintament del moment històric en què poguessen estar ambientades. Anem a pams: 1) les coves i les cavernes, dos llocs que empiulen amb la dona, amb la maternitat i amb lo femení, són indrets que adquireixen un paper ben diferent al matriarcalista i 2), a més, ho fan per part dels musulmans.

Les tropes dels comtes catalans no aconseguien creuar el riu Segre i, a banda, “Només podien passar-lo per un únic pas i un a un, (…) els exèrcits cristians no podien conquerir la Clua” (p. 599), una localitat del terme d’Artesa de Segre.

Tot seguit, com en més d’una narració, tiren junta i “van trobar la solució per alliberar aquesta terra de moros i conquerir aquest indret inexpugnable” (p. 599), és a dir, un lloc que es feia difícil de conquerir. Igualment, recorren a les dones, en un passatge que, al meu coneixement, enllaça amb lo matriarcalista: “Van ser les dones del poble, esclaves dels sarraïns, qui ho van planificar tot.

Aquell vespre, a l’altra riba, es van encendre tot de fogueres. Els sarraïns estaven a l’aguait. Les esclaves els van portar el sopar” (p. 599), això sí, enverinat, i, “Al cap d’una estona, van començar a caure. No en quedava ni un”. Com veiem, arran de l’aplec (els quals, cal dir que estaven oberts a hòmens i a dones, com, per exemple, han plasmat estudiosos del comunalisme en la Catalunya anterior al segle XV i, àdhuc, fins al segle XVIII), sorgeix la idea: que siguen les dones qui organitzen l’estratègia. I, com molt bé podem llegir, “ho van planificar tot”. En acabant, són elles qui ho porten a terme i, al capdavall, recorren a la raboseria.

Finalment, la llegenda exposa que “Els catalans van poder passar i reconquerir aquest lloc. Les dones de la Clua havien obtingut la victòria. Tots recobraven la llibertat” (p. 599). Resulta interessant aquest darrer paràgraf: encara que 1) tots els catalans pogueren anar avant, 2) es reconeix el mèrit que havien fet les dones (com a preparadores úniques de l’objectiu) i 3), de pas, es considera que, principalment, són les dones qui aplanaren la llibertat dels catalans.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’estima per la terra i per la mare, i dones ben considerades

Una altra llegenda que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “La pell de bou de Térmens”. Així, “la gent de Térmens van haver de fugir davant l’embat de les tropes forasteres que envaïen la nostra terra (…).

Això no obstant, abans de marxar (…), van decidir enterrar en un lloc secret les seves pertinences més valuoses, (…) posant-les totes dintre d’una pell de bou, ben embolicades, perquè la humitat de la terra no les fes malbé i amb l’esperança de poder retornar un dia i recuperar-les” (p. 587). Per consegüent, primerament, estimen la terra i la senten com una mare: no sols soterren les pertinences (i, de pas, ho fan en la terra, associada a la dona, a la mare), sinó dins d’una bossa de pell de bou. Recordem que el bou és un animal relacionat amb la dona i que, com podem llegir en l’entrada “Pell” que figura en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, “la pell de brau era emprada en els ritus d’iniciació, com un símbol de la mort amb la qual el neòfit es cobreix per desprendre-se’n després expressant el nou naixement”. Un neòfit és qui passa a ser nou com a membre d’un grup, com a creient d’una religió, etc. En aquesta llegenda, el nou naixement seria com si haguessen introduït la llavor en l’interior de la dona (en aquest cas, les pertinences depositades en la mare) i amb la mateixa esperança que quan es fa la sembra en desembre.

Però, com que la invasió durà més de lo previst, “els habitants que un dia hagueren de fugir, ja no pogueren tornar, moriren lluny de la terra i el poble estimat” (p. 587). Fins i tot, des de lluny, estimaven la terra on havien nascut i d’on provenien. Això sí, “avisaren els seus fills que, si algun dia podien tornar, que busquessin l’esmentada ‘pell de bou’ que contenia totes les seves pertinences, moltes de les quals heretades familiarment” (p. 587). Per tant, els pares continuen la baula dels seus avantpassats i enllacen amb els fills. Igualment, de nou, la pell de bou (associada a lo femení) està ben considerada.

Tot seguit, captem que, “Quan els descendents van poder tornar, prou van buscar l’esmentada pell de bou a la baixada de l’Horta, lloc on els van dir que l’havien enterrat, però (…), encara avui, l’esmentat tresor dipositat dintre la pell, espera que algú la desenterri” (p. 587).

Finalment, podem dir que els descendents han continuat interessats per les seues arrels (com ja ho feien els seus avantpassats), que la pell restava en l’horta (això és, en vincle amb un tret femení, com és la terra junt amb l’aigua i els aliments, les plantes i els arbres que s’hi solen plantar) i que els habitants inicials de Térmens depositaren estima per la terra. Aquesta estimació la feren de manera que està ben considerada com també per part dels seus fills i, per això, en la llegenda, empiula amb les pertinences, com en altres relats en què el tresor continua soterrat. A banda, el fet que la dona estiga ben tractada i que no se la desensorre (ací, ho faria, mitjançant el patrimoni en la pell de bou), al meu coneixement, reflecteix que el matriarcalisme continua amb vida entre els catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.                                                                                                                                                 

 

Dones reconegudes pel Poble, que ‘alleten’ la gent i molt ben tractades

Un relat recopilat en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El nom de Preixana”, en relació amb la població Preixana. En el primer paràgraf comenta que “aquesta és la nostra finalitat: recollir històries” (p. 507).

Un poc després, el narrador afig trets interessants: “Temps era temps, hi havia, en aquest contorn, una gran bassa que, pel que conten, deuria tenir uns cinc-cents metres de llarg per uns tres-cents d’amplada” (p. 507). En aquestes línies, de manera simbòlica, es diu que la influència de la dona (representada per la bassa, un lloc de recepció i vinculat amb l’aigua, femenina) era gran. Igualment, ho confirma quan, tot seguit, comenta que, “per situar-la millor, podríem dir que anava des de l’estela funerària ‘Argar’, fins al lloc on es troba l’edifici de la Cooperativa del Camp” (p. 507). Per consegüent, la seua visió de la vida és matriarcalista i abraça la nit i la foscor (en nexe amb l’estel) i la mort (també en relació amb la dona i amb la mort del dia, al moment de menor llum). És més, hi ha un lligam entre l’estrela (la dona relacionada amb el cel) i la terra (representada per una comunitat de pagesos, d’hortolans, de llauradors i, per consegüent, pel camp). Com podem veure, la dona (com a persona singular plasmada en l’estel) empiula amb la comunitat (la cooperativa) i, a més, amb la terra (el camp). Podríem adduir que lo femení (i, ací, matriarcalista) està junt amb els fills de la terra.

Prosseguint amb la narració, “diu que, en aquesta bassa, s’hi pescava peix i que, per això, a l’escut de la població, s’hi troba un peix nedant” (p. 507). Recordem que el peix està associat a l’aigua, ja que hi viu i s’hi desenvolupa; en altres paraules, és un animal femení, vinculat amb la dona. Si, a més, el peix nada, tenim una poble viu, en moviment, detall que enllaçaria amb el fet que, de la bassa, se’n pescaria molt i n’hi hauria contínuament.

Cal dir que aquest nexe entre el peix i la dona es reflecteix, per exemple, quan, tot seguit, llegim, “A aquest fet, cal afegir-hi que aquest peix porta de nom Anna, amb la qual cosa queda un ‘Peix Anna’, que bé podem interpretar com a ‘Preixana’” (p. 507).

Ara bé, aquest peix, a banda de portar nom de dona i de simbolitzar lo que podríem dir fertilitat marina, va unit al detall que “Diu la llegenda que aquesta bassa era de propietat privada i que la seva mestressa es deia Anna i donava permís a la gent per anar a pescar a la seva bassa” (p. 507). O siga que aquesta llegenda (que cal dir que és curta) concentra fets que empiulen amb el matriarcalisme: dones 1) que són propietàries en zones rurals, 2) que se les tracta de mestressa, 3) obertes al poble i que donen permís per a accedir a les seues possessions (recorden allò de “La porta de casa sempre estava oberta” amb què es reflecteix l’esperit comunitari) i 4) que són generoses amb els habitants de l’indret (la mestressa Anna aprova que es pesque en la seua bassa).

Finalment, com a signe matriarcalista i que enllaça amb el bon tractament (junt amb la bona consideració) que rep la dona en els Pobles matriarcalistes, “La gent, un cop obtingut el permís, deia la frase esmentada, que podia anar a pescar: Peix de l’Anna(p. 507). Aquest tret va en línia amb un altre fet: la Mare Terra és qui proporciona vida, menjar, qui ens facilita que hi haja aliment en el present i en el demà. La diferència és que ací ho fa en un ambient relacionat amb l’aigua, en lloc de fer-ho a nivell general. No obstant això, en ambdós casos, la Mare alleta el nen, i el xiquet (ací, el pescador) li ho agraeix i ho reconeix.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, que porten la iniciativa i molt obertes

Continuant amb el llibre “De la Marina i la Muntanya”, d’Adolf Salvà, copsem aquestes cançons:

“Jo tinc un pardal sense ulls

que està cego i mira a terra;

al vore una xica guapa,

està a punt de moure guerra” (p. 147).

 

“Jo tinc un real de plata

i un quinzet de vint-i-u;

xica, si vols que t’ho faça,

gita’t panxa per amunt” (p. 147).

 

“Jo voldria ser mosquit

i entrar pel finestró

i pegar-te’n un pessic

en el puesto que sé jo” (p. 147).

 

“Jo voldria ser mosquit

i tornar-me sargantana

i posar-me baix lo llit

i estirar-te de la cama

i pegar-te algun pessic” (p. 147).

 

“L’alegria dels fadrins

és un mocador de pita,

una manta morellana

i una xica ben bonica” (p. 147).

 

“L’auela se n’ha fugit

i ha parat a Cocentaina,

l’auelo li ha anat darrere

 a tocar-li la dolçaina” (p. 148).

 

Com veiem, en aquesta cançó, la dona porta la iniciativa i va per davant.

Una altra cançó eròtica plasmada per Adolf Salvà i molt coneguda (amb versions semblants) en poblacions catalanoparlants, diu així:

“La bacora p’a[1] ser bona

té que tindre tres senyals:

clavillada i rebecada

i menjada de pardals” (p. 148).

 

Fins i tot, n’hi ha amb sentit d’humor eròtic i en què apareix la Mare de Déu, en l’obra “De la Marina i la Muntanya”:

“La Mare de Déu del Carme,

l’han posâ dalt lo portal,

per vore les xiques guapes

quan abaixen del raval[2](p. 149).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] La forma genuïna és “per a”. No obstant això, està ben escrita aquesta forma de pronúncia popular.

[2] En aquest cas, es refereix, com indica la nota 32 de l’esmentada obra, al raval de Teulada (una població valenciana de la comarca de la Marina Alta).

[3] Adduirem que les formes “puesto”, “aüelo” “aüela”, en lloc de “lloc”“avi” i “àvia” respectivament, no són genuïnes. I

gualment, quan escriu “posâ” vol dir una reducció de “posada”, la forma genuïna (per la concordança), en aquest cas.

Les dones i les mares, ben considerades en la poesia matriarcalista

Tot seguit, com a exemple de literatura matriarcalista, posarem un poema facilitat per Cristina Fons Fons el 1r de maig del 2022, quan iniciàvem el mes dedicat, per excel·lència, a la mare com a generadora de vida, no sols en lo agrícola, sinó també en el camp de les persones: la maternitat. Agraesc la seua generositat.

Afegirem que Cristina Fons Fons feia esment a l’escrit com “una poesia molt antiga que l’ha recordat una gran mare i dona, per totes les mares del món”. Diu així:

“Mare,

Maria,

Maria,

jo voldria dir-te

Mare,

dir-te jo voldria,

que et vull.

 

Que et vull

contenta i viva,

Mare Maria,

contenta i viva

et vull.

 

De l’arrel profunda,

Mare,

d’on he nascut,

jo voldria,

Mare, 

que saberes que et vull,

ai, Mare.

 

De la solitud de Mare,

ai, Mare Maria,

que tu has tingut,

jo voldria agrair-te,

Mare,

que jo no l’haja viscut,

Mare.

 

I que, allà on jo estiga,

i que, allà on estigues,

jo voldria agrair-te,

Mare,

la vida que has viscut.

 

Jo voldria,

Mare, 

agrair-te sempre

la vida que m’ha

tocat viure amb tu,

Mare,

Maria,

Mare”.

 

Com veiem, des del primer moment, es tracta d’una acció de gràcies a la Mare, siga, ací, la mare biològica com a generadora de vida i humana, siga la Mare Terra com a mare de tota la Terra, siga Nostra Senyora, això és, la Mare de Déu.

Adduirem que, en la cultura vinculada amb la llengua catalana, la Mare de Déu és tractada com a “Nostra Senyora”, que, en moltes rondalles (però en relació a personatges humans), figuren les formes “senyora ama” i que, a banda, sovint, captem el tractament “senyora princesa” com també… el de “mestressa” i el de “madona”. En qualsevol cas, són dones ben considerades, ben tractades i molt obertes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.