Arxiu d'etiquetes: la dona marca les directrius

Dones que aporten vida, que salven l’home i molt obertes

Un relat en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La bruixa d’Ainet”. Hi havia una dona “que tenia el fill molt malalt al bres. (…) va decidir anar a consultar una bruixa, coneguda de tothom, que la va rebre i va estudiar el cas. La seva resposta fou: ‘L’infant només es pot salvar si fas el que jo et diré’.

La dona, prou que s’hi va avenir ràpid: la qüestió era salvar el seu fill” (p. 192). Com podem veure, l’home (ací, representat pel xiquet) es salvarà si fa lo que indica la dona. A més, la bruixa addueix a la mare que, al moment que llegís un llibre que ella li dona, “que continués” (p. 192). Però, la mare, la primera vegada, ou veus de fora i, com que no segueix les indicacions, el fill continua malalt.

Llavors, la mare se’n va de nou a parlar amb la bruixa, qui li diu que cal seguir lo que li havia indicat.

“L’endemà, entre les dues clarors del capvespre, la dona es tornà a posar a llegir el llibre. Els crits es van tornar a sentir, però, aquesta vegada, la dona (…) continuà llegint. L’infant s’anava guarint…” (p. 192). Per tant, no sols la bruixa afavoreix que el nen guaresca, sinó que també ho fa una segona dona: la mare. La dona salva l’home, li atorga vida. I més: l’home apareix més petit (en edat i tot), a diferència de les dues dones.

A banda, al mateix temps, una bruixa que feia mal, se n’anà de la zona i “El nen es va guarir” (p.  192) i, de pas, copsem que la dona és la part forta.

Una altra narració en què copsem trets matriarcalistes és “L’euga i la bruixa”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en el mateix llibre. Un amic jove, raboser i que, primerament, fa el paper de conseller, comenta a un amic amb qui feia bona avinença, que no calia comprar una egua,… però l’adquireix ell. El jove i bonhomiós dels amics, “en arribar a casa seva, ho va comentar a la seva mare, vídua.

Aquella dona, de qui la veu popular deia que era bruixa, va contestar-li (…) que (…) aquell animal moriria aviat com també el pollí” (p. 202), és a dir, el mascle jove que encara mama.

I, com que, molt prompte, morí l’egua i el pollí com també altres animals en la casa de qui havia enganyat, els qui hi vivien, “van baixar fins a un poble veí (…) a consultar-ho a una dona vella, que els va dir que, quan tornés a passar-los quelcom de semblant, l’anessin a buscar.

Al proper animal, (…) van córrer a cercar aquella dona” (p. 203), qui, tot seguit, feu un beuratge per a l’animal “i aquest s’incorporà” (p. 203). De nou, la dona salva l’home.

Una altra rondalla en línia amb el matriarcalisme i recollida en l’obra 500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Misteri a Roní”. Un dia, la dona, que era mare de dos fills, comenta al marit que un gat havia entrat en casa. I, a la segona vegada que li ho diu, l’home fa via cap al bosc on tallava arbres i, “En arribar, al vespre, (…) l’home retornà a casa i s’amagà a baix. A mitjanit, veié com un gat negre entrava per la gatera (…) [i] els menuts començaren a plorar i la dona xisclà:

-El gat, el gat.

Ell respongué fort:

-Ja pujo” (p. 209).

Per consegüent, la dona i l’home apleguen a un acord, es fa lo que ella, qui porta la iniciativa, diu al marit i, quan la dona li dona llicència, ell actua.

Aleshores, “el gat baixà les escales de dos bots, (…) moment que aprofità l’home per ventar-li un seguit de garrotades amb un bon bastó que s’havia proveït” (p. 209).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones en pro de la terra, amb estratègies, de bon cor i molt creatives

Un relat en què copsem molt el matriarcalisme, per exemple, en relació amb el fet que la dona porta la iniciativa, que desenvolupa la creativitat, que fa de cap de colla i que és estimada pel Poble català, és “El castell i els moros”, recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Cal dir que aquesta narració és molt semblant a “La morisca”, plasmada per Pep Coll en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Rondalles del Pallars”.

Se’ns comenta que, en Gimenells, un poble creat en 1944, hi havia un castell on vivia “una jove i bella senyora que, en saber que les tropes mores avançaven vers el seu castell, va sortir a rebre-les amb les seves millors robes. La mestressa havia estat avisada a temps (…) i havia preparat un pla de salvament, ajudada per la seva gent d’armes que, en seguiment del pla, les havien dissimulat i, ara, en la recepció, semblaven servents” (p. 97). Així, podem veure 1) que la dona era la senyora del territori i, per tant, del castell, 2) que, com a estratega, pretenia actuar de manera que els contraris, confiats, afluixassen, 3) que comptava amb assessors diligents i encertats, 4) que organitza i, com aquell qui diu, prepara una acció (com és típic en ambients militars o, sense necessitat de passar-hi, a nivell familiar, d’un grup o individual) de cara al futur, ací, immediat, i 5) és una persona que compta amb la confiança dels súbdits, els quals també trauen molt la vena creativa. Adduirem que l’esperit creativitat es desenvolupa molt en les cultures matriarcals: no es fan intocables les normatives polítiques, ni, com ara, les morals religioses.

En línia amb la tàctica de la jove, la qual desorienta el capità moro i els soldats, “els convidà a entrar al castell i els demanà que, abans de fer-se’l seu, li fessin l’honor d’acompanyar-la en el dinar que els havia preparat.

Els moros, que no estaven pas acostumats a ser rebuts així, prou que ho van acceptar” (p. 97). En aquest passatge, també es reflecteix el tarannà obert de Catalunya, fins i tot, amb els qui no són de la seua cultura i que procedeixen d’altres terres. Igualment, copsem que ella és qui va davant i, com em deia, cap al 2016, la germana de ma mare, “Qui va davant, guanya la joia” (ací, els catalans). 

Tot seguit, “El seu capità va pensar, conqueridor d’amors com era, que havia estat ell, amb la seua figura, qui havia embadalit la jove senyora i va respondre afirmativament al convit” (p. 97). Per consegüent, es reflecteix una característica del matriarcalisme: els peus tocant en terra (compatible a afavorir les relacions creatives), fet que exclou el fer ostentació.

En eixe sentit, el moro, ja avançat el jorn, oferí a la jove “la possibilitat d’emportar-se del castell tots els mobles que volgués, que ell, generós com era, li deixava treure, encara que seria bo que ella ho agraís d’alguna manera” (p. 98). Aquest apartat pot evocar-nos la rondalla del vestit de l’emperador, en què un monarca vol ser el focus de la seua riquesa i, sovint, canvia de roba de luxe.

Per això, el narrador afig unes frases molt significatives: “Però fou, en aquest moment, quan va sorgir a flor de llavi la valentia que la dona catalana ha tingut sempre arrelada en el cor, i li contesta” (p. 98): “Sou al meu castell i jo en sóc la senyora, la que dono les ordres. (…) Us podem matar a tots, només em cal donar l’ordre” (p. 98).

Nogensmenys, veiem el bon cor de la dona, com en molts comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920: “Marxeu, aneu ben lluny d’ací, que no vull que la meva gent faci carnisseria. Vinga, fora!, i no torneu mai més per aquesta terra i a aquest castell, que no volem saber res de vosaltres, que voleu arrabassar-nos la llibertat” (p. 98), paraules amb què, de nou, es plasma l’estima per la terra i per la llibertat dels catalans i que no abracen lo que tracte de fer miques la seua cultura matriarcal.

“El capità, avergonyit, va haver de lliurar la seva espasa a la jove dama, senyora del castell de Gimenells, que, a pesar de la seva joventut, demostrà l’energia i la noblesa de la dona d’aquestes terres” (p. 98): força i noblesa en una dona que, finalment, podem llegir que “entrà en el món mític de la llegenda com la salvadora del castell” (p. 98). O siga, no sols del poble, sinó, ací, igualment, en línia amb el tret matriarcal de la dona que salva: en alguns relats, com a subministradora…, àdhuc, com a símbol de la Mare Terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones entenimentades, que remenen les cireres, garrides i molt obertes

 

Prosseguint amb la rondalla “Les tres tarongetes”, en la versió recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, el noi se’n va cap a on és el dragó, “s’hi atansa i, endins endins, arriba a l’arbre, arrenca les tres tarongetes” (p. 180) i arrenca a fugir d’on era el drac. Obri la primera tarongeta i, després, la segona, però, en ambdós casos, se li escapa un colom blanc. Ara bé, en obrir-ne la tercera, agafa el colom, “l’estripa pel mig i, amb la seva sang, es frega els polsos[1](p. 181). Com veiem, en aquest passatge, es plasma que qui vol aconseguir res, entre altres coses, ha de portar la batuta, que no se li vaja de les mans el colom (les emocions, amb la semblança que té amb el joc de volar un catxirulo). Quan ja el pren i s’escampa la sang per part de la cara, actua amb atreviment (vinculat amb el color vermell) i, així, està en una situació més igual amb el dragó.

El jove es trau l’espasa i, “a la tercera vegada, l’hi enfornà tota fins al mig del cor, i saltà, d’aqueix, una pedra d’allò més grossa que feu ressonar tot el castell, i aparegué una noia” (p. 181). Aquest apartat pot semblar en línia amb lo patriarcal, ja que un home venç un dragó (que representa la dona): estem amb una rondalla publicada en els anys setanta del segle XIX i la “Ley de Instrucción Pública” (d’instrucció escolar i en línia amb el capitalisme, amb lo patriarcal i amb la cultura castellana) s’havia aprovat en 1857 (i estigué vigent en tot l’Estat espanyol fins a una… de 1970).

Nogensmenys, tot seguit, llegim que la xicota era “formosa com cap altra, que regracià al príncep per lo que havia fet, puix que aquell dragó la tenia encantada. I era tan formosa i guapa, i era tal el seu modo de parlar i entendre, que el príncep va prendar-se d’ella i va sentir-se curat de seguida” (p. 181). Per consegüent, encara que ell allibera la jove, també és cert que eixe era el pas necessari que li havia marcat la velleta: per això, podem dir a) que l’anciana és qui dicta què ha de fer el príncep (home), b) que alliberar la noia permet que ell recupere la salut i c) que el príncep no imposa a la jove cap obligació i, a banda, es reflecteix lo que diu el refrany “Que la dreta no sàpia lo que fa l’esquerra”, o siga, una generositat no acompanyada de fer ostentació de l’acte de donar (ací, traure de l’encantament la jove). ¿Podria ser un missatge, segons el qual l’home també ha de tenir present la part femenina i la matriarcal, ací, simbolitzada per la noia? Al meu coneixement, sí.

Finalment, el príncep “Se n’anà amb la noia vers el palau del seu pare, que ja, amb ànsia, l’esperava i que en fou tot content, de veure’l ja bo de la malaltia, i més quan el veié amb una noia tan guapa i entenimentada com aquella, que féu feliç per sempre més al príncep” (p. 181). Així, copsem trets matriarcals importants: 1) el pare destaca que el fill s’ha guarit en haver anat el príncep on era la jove, 2) al rei, li agrada la bellesa de la jove…, però també que és una dona amb bon cap (detall que apareix en moltes rondalles de la cultura popular en llengua catalana i recopilades abans de 1932) i 3) la dona és qui fa feliç al príncep (no se’ns indica que ho realitzàs com cap mena d’esclava) i, pel context, podem dir que s’ajusta al fet que ella salva el marit i que ambdós viuen en una situació de molta igualtat però en què la noia és qui remena les cireres (així com la velleta ho ha fet en relació amb el príncep).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] El pols, com podem llegir en el DCVB, és “La part de la cara situada entre l’ull i l’orella, on se sent el batec arterial”.

“El príncep va fer-ho tot com ella deia”, dones que porten el timó i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla “Blancaflor”, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós, l’àguila demana que li donen més carn els enamorats i la noia li diu:

“-Àliga, la bona àliga, fes un esforç, que ja som a l’illa.

I, a l’illa, trobaren un pastor, a qui compraren un anyell, i revifaren a l’àliga” (p. 124).

Tot seguit, com en altres narracions, la jove diu al príncep que la trinxe i que, “Acabat, tires la sang dins d’una ampolla i fiques la carn a dins d’una altra, i les dues ampolles les tires a lo més profund del mar” (p. 124). Així, copsem que la sexualitat (en la sang i en la carn) es posa en contacte amb la mar (amb l’aigua).

“-El príncep va fer-ho tot com ella deia (…). Al cap d’una estona, tota gentil i pura n’isqué la princesa del mig de les onades: a la mà, l’anell de la seva àvia, tot ple de robins i pedres, si no que, a ella, li mancava un bacinet del dit xic de la mà dreta” (p. 124). D’aquesta manera, Blancaflor contribueix a l’objectiu, trau lo que el gegant demanava al príncep i, per tant, la noia salva l’home i, això sí, amb bones relacions entre ambdós, fins i tot, en el fet que el noble ha seguit la pauta indicada per la dona i sense oposar-se en cap moment. 

Igualment, la xica (la jovenesa, l’estiu) porta l’anell de la seua padrina (la vellesa, l’hivern), encara ben considerada (abunden els robins i les pedres), com en els Pobles matriarcals. I, a més, el bocinet que li mancava del dit,… correspon a la mà dreta (la vinculada amb lo patriarcal) i no a l’esquerra (la relacionada amb lo matriarcal).

En un tercer passatge amb l’àguila, passem a una part de la rondalla que està plena de simbolismes i en què es plasma l’arquetip del rei i com remenar les cireres: “Pujaren altra volta damunt de l’àliga, i l’àliga, vola que volaràs mar enllà mar enllà, fins que foren a la terra seva” (p. 124). I els gegants digueren al príncep: “No et donarem cap filla, si no domes el cavall feréstec de l’estable” (p. 124) i el noble recorre a Blancaflor, qui li comenta, amb unes frases en línia amb l’arquetip del rei:

“-El cavall és el meu pare, la sella és la meva mare; els esperons, mes germanes; i jo sóc la brida. Ten-li aqueixa [1] sempre ben forta i mena’l com vulguis. Si no, li dónes bastonades fins que sigui ben domat, mes amb molta cura de que cap cop toqui a la brida” (p. 125). Per consegüent, el cavall és el pare, la part patriarcal; el seient del cavall, la mare; els esperons per a estimular el cavall, són les germanes, això és, són qui fa costat al pare i li encoratgen. En canvi, la noia és el cordó que permet portar el timó en cada instant i garantir-ho també en el futur i que s’uneix a les mans del príncep: per això, cal tractar-lo bé (lo qual, simbòlicament, es refereix a la dona).

A continuació, el príncep munta a cavall, segueix les indicacions de la jove i bastoneja el cavall “fins que el tingué ben domat. Llavors, el presenta al pare” (p. 125), qui diu “Aquí hi ha algú que sap més que no pas nosaltres i jo l’he de matar” (p. 125). En aquesta rondalla, la filla més petita, Blancaflor.

Al capdavall, amb un passatge semblant al d’altres narracions, el príncep agafa un cavall que no era el més magre, el gegant envia les altres dues filles, la noia salva el noble i, a banda, copsem una part en què es reflecteix lo matriarcal, pel paper que fa Blancaflor. Així, la germana més gran puja a cavall del que corria com el pensament i Blancaflor diu al noble “Aquí tens un anell d’or. Tira’l a terra, quan ja gairebé ens tingui, i en sortirà una capella. Jo seré la Mare de Déu; i tu, el sagristà, que en tocaràs a missa” (p. 126). I així ho fa ell com també posteriorment, fins al punt que entre el gegant i els dos jóvens eixí una mar, i Blancaflor i el príncep s’emmaridaren (p. 127).

Adduirem que el paper de la dona (Mare de Déu) i el del noble (sagristà, de menor categoria però, igualment, important) van en línia amb el refrany “En casa de dona rica, ella va a la processó i ell repica”, a què accedírem el 31 d’octubre del 2021, per mitjà d’un correu electrònic enviat per Josep Salinas la vespra, i, per descomptat, amb el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] La brida, les regnes.

Dones que prometen, que manen, que proporcionen i molt obertes

 

Un altre relat recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós en què es capta el matriarcalisme, fins i tot, en lo sexual i amb passatges eròtics, és “El fill del pescador”, el qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Així, un pescador que vivia en la platja de Tarragona i de pocs cabals per a mantenir la seua família, “un dia se’n va anar a la vora de la mar i, després de molta estona de pescar-ne, en va traure un peix molt gros i de lluenta escata, el qual li va demanar per favor la vida” (p. 112). Ja, de principi, aquesta rondalla ens porta a la relació entre l’home i la dona (ací, simbolitzada per l’aigua, pel vincle amb la mar i pel peix) com també al paper de l’home (pocs cabals) i de la dona (peix gros, abundància) en les cultures matriarcalistes: predomina lo creatiu, lo generador, la fertilitat.

El pescador allibera la dona (el peix gros), qui “li diu:

-Torna a tirar la trema a la mar i tindràs més peix que no voldries, mes has de prometre’m de portar-me demà al matí aquell que et surti a rebre, i jo et prometo, de ma part, fer-te més ric (…).

I el pescador l’hi va prometre” (p. 112).

Com veiem, la dona és arriscada, oberta a pactar i, a més, a garantir-li un futur millor, si ell li promet fidelitat a la paraula. I l’home, fent camí cap a sa casa, lo primer que veu no és el gos que tenia, sinó un xiquet (això és, el demà): el seu fill.

Aleshores, l’home tenia la temptació de no tornar a pescar, però, “veient que no tenia res per menjar, li fou precís tornar-hi i se n’anà a un lloc ben lluny i apartat de la primera vegada” (p. 112). Per tant, copsem un home que confia en l’esdevenidor i una dona que li proporciona vida.

Li torna a eixir el mateix peix (la dona) “i, així, molts i molts dies” (p. 113), fins al punt que, un dia, el fill li demana per què el pare estava trist. Llavors, l’adult li ho comenta i el xic li respon:

“-Pare: (…) jo hi aniré content, mentres sàpia que vós i la mare sou feliços.

I així, dient, pare i fill se n’anaren a la platja i, tantost hi arribaren, veieren dues naus molt belles (…) i el peix, tot content, que eixia a rebre’ls. I els diu:

-Jo vos prometo que tots dos sereu feliços.

I mostrà al noi que pugés a dalt d’una de les naus i va desaparèixer.

I el fill (…) pujà dalt de la nau i la nau pren vela” (p. 113).

Aquests passatges reflecteixen el pas de la infantesa a la jovenesa i, a més, es copsa quan, tot seguit, ell entra en un palau (part de la terra on ara viurà, malgrat que conserve les relacions amb son pare) i, cada vegada que ell demana res, li és concedit:

“-Ai, Déu, si fos a casa, jo trobaria llit i dormiria.

I, tantost, veié una mà negra amb una atxa encesa que el va acompanyar a una cambra molt gentil i bella (…). Quan, veus aquí que, al cap d’una estona, sent trepig en la cambra i que s’atansaven dret al llit a on era i sent soroll com d’una persona que es despulla i que es ficava en son llit, i ell no digué res. I cada dia era la mateixa cosa” (p. 113). Com veiem, es tracta d’un passatge clarament eròtic i sense embuts (la dona, portadora de llum, per mitjà de les atxes, li proporciona vitalitat sexual i ell li ho aprova, ja que no li diu res). Igualment, la dona va per davant d’ell i el porta on ella vol i on considera millor. I això, cada dia. Estem en la joventut.

A banda, captem que “la mà negra que el servia li digué què era lo que li donava pena, si era que li mancava alguna cosa.

I diu ell:

-Res em manca, com no sien noves dels meus pares” (p. 113). El jove és lluny dels seus parents, però se’n recorda. Adduirem que el color de la mà és fosc (ací, el negre) i, per consegüent, en línia amb el vincle matriarcal entre la foscor i la dona.

Quant a la cambra, en l’article “Los mosuo, la cultura matriarcal que soñaba el creador de Wonder Woman”, publicat en Internet, podem llegir que, “Ancians i nens dormen en la sala gran central, mentres que les dones ho fan en les seues ‘cambres de flors’. En les relacions (…), l’amant (o els amants que elles trien) visiten la seua cambra de flors, dormen junt amb elles i l’endemà, de matí, tornen a la seua llar (la casa de sa mare). Fins i tot, malgrat que una relació dure tota la vida”.

Continuant amb la rondalla, la mà diu al jove:

“-No en tingues, d’això, cap quimera, puix estan ben bons i són feliços.

Mes ell tenia moltes ganes de saber qui era que amb ell dormia” (p. 114) i, així, un dia li contesta la mà:

“-Jo bé t’hi deixaria anar, com tu em prometesses de tornar-ne i de no deixar-te tocar, ni besar per ningú, més que fossen els teus pares.

I ell li’n donà paraula i, a l’endemà, al matí, quan fou a vestir-se, en lloc de les seves robes, en trobà un vestit de molt bona roba amb una espasa tota guarnida de diamants i esmaragdes i, quan fou vestit, se n’anà a la mar i trobà tres naus molt ben aparellades (…) i el transportaren a la platja de Tarragona” (p. 114).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben tractades, amb molta espenta i molt obertes

 

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “La Mare de Déu de la Posa”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Comenta que la imatge de la Mare de Déu de la Posa “fou trobada per un pastor (…), el qual guardava les ovelles per uns trossos propers a la població. El bon home recollí la imatge i, un cop a Isona, anà a veure el batlle per comunicar-li la preciosa troballa” (p. 116). “Al cap d’uns dies, quan l’home tornava a fer péixer el bestiar pel mateix lloc, la va tornar a trobar” (p. 116) i, en ambdós casos, Nostra Senyora desapareix. Aleshores, l’home “va convèncer un grup de persones perquè l’acompanyessin al lloc on se li havia aparegut la imatge. I, efectivament, la Verge tornava a ser allí” (p. 116), la porten a una capelleta que hi havia en Isona i, com que la Mare de Déu fuig, el poble anà a cercar-la i, al capdavall, ella diu:

“-Posa, posa, posa!!

Per fi van comprendre que la Verge es volia quedar en aquell lloc i li construïren una capella” (p. 116), l’ermita de la “Posa”.

Com veiem, la dona és qui diu què cal fer, ells ho fan i, a més, està ben tractada (ací, simbolitzat per bastir-li una ermita).

El relat que ve a continuació, “La llegenda de Sant Bartomeu”, també recopilat per Pep Coll, reflecteix el matriarcalisme, ací, en relació amb el poble de Vilamitjana. Un any, l’hereu de cal Bertran llaura amb un parell de bous i, quan se’n tornava a casa, u dels bous “s’encaminava (…) dalt d’un turonet proper. (…) Quan l’hereu va ser dalt del turó, es va adonar que el bou (…) havia obert un forat a terra. Al fons del clot, hi apareixia una imatge” (p. 117), que era la figura de Sant Bartomeu. Cal dir que, encara que el personatge religiós que apareix siga un home, ho fa sota terra, fet que podem vincular amb el matriarcalisme, i que, en moltes narracions, és una dona.

Una altra rondalla que plasma Pep Coll en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava” i en què captem lo matriarcal és “Aigua passada…”, la qual, al final, porta la indicació “’Rondalles’ Mossèn Cinto Verdaguer”.  A mitjan relat, el comte de Pallars, “recordant-se de la (…) Verge del monestir de Gerri, la invocà de cor, prometent que, si li donava la mà, li faria una gran presentalla.

La Verge Maria, qui, com a mare amorosa de tots, està sempre amatenta per auxiliar a qui la invoca, li donà la mà i els tragué (…), a ell i un escuder” (p. 128). Però com que, tot seguit, el comte diu a l’escuder que tant li fa Nostra Senyora, es torna cec i, aleshores, per a veure de nou, “Es confessà del seu pecat humilment i, després, fent-se acompanyar a Santa Maria de Gerri, s’agenollà a sos peus, li demanà perdó (…) i tot seguit recobrà la vista” (p. 128).

I, finalment, el comte fa una escriptura de donació de tota la muntanya a la Mare de Déu, terreny que encara hui es troba verdós (pp. 128-129). I, així, està ben tractada i ell li fa un agraïment pel favor rebut.

Igualment, direm que, en la introducció del seté grapat, en què el capellà Serafí Planesdemunt escriu a l’amic sobre rondalles en què intervenen animals, com ara, l’os, el llop, el drac, la serp o la rabosa, li comenta que “Les faules populars més famoses ací dalt són les protagonitzades pel llop i la guineu. Una rabosa, llesta i garneua, i un llop més ruc que un sabatot fan tractes” (p. 140), com en moltes poblacions. A banda, li addueix sobre “l’oreneta pallaresa, potser perquè es menja els cucs i els mosquits, és un moixó afortunat i tothom el protegeix, perquè diuen que portava aigua a Jesús quan era a la creu. És un animalet matiner i treballador, per això ens diu:

-Si vols tenir, lleva’t de matí!

El pardal, en canvi, és l’altra cara de la moneda: és gandul, astut i golafre de blat” (p. 141). Des del primer moment, captàrem una relació entre l’oroneta (ocell femení) i la dona, i entre el pardal (ocell masculí) i l’home. Com veiem, la dona (ací, simbolitzada per l’oroneta), està ben tractada, fins i tot, a nivell popular.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Nit de Nadal i Bon Nadal.

Dones que aplanen el camí, agraïdes i molt obertes i el paganisme

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “Els tres germans”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Un home tenia tres fills i els diu:

“-Donaré l’heretatge, a aquell que primer em porte una fulla de llorer.

Tots tres es van encaminar cuita-corrents cap al bosc (…) per tal d’aconseguir la fulla” (p. 62). “El gran (…) va trobar una velleta que li demanava una almoina” (p. 62), però ell li la nega com també fa, després, el segon.

“Quan el fill petit va veure la pobra padrina, es compadí d’ella i li oferí un tros de pa. Llavors, la velleta, agraïda, li preguntà:

-Què hi tinc, al cap?

-Una fulla de llorer! (…) és precisament lo que jo buscava -contestà ell (…).  (…) el benjamí prengué la fulla i anà a trobar els seus germans” (p. 63). I, per tant, el jove actua de manera bondadosa i molt oberta i la velleta li ho compensa.

Un altre relat en què es plasma lo matriarcalista és “La font del dimoni”, en la mateixa obra de Pep Coll, en què veiem que una jove se’n va a la senyora, i la dona, “davant la insistència de la xicota, li va dir que li donaria permís, però que abans hauria d’omplir el pou d’aigua” (p. 99) i, per consegüent, la senyora i la noia actuen molt obertes.

Igualment, en la rondalla “El pont del diable”, que també figura en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, un dia, un jove (que ací representa el diable), diu a una pastora:

“-Si et construís un pont aquí mateix, passaries? -li engegà (…).

-Doncs, és clar que passaré! Però amb una condició: has de fer el pont aquesta mateixa nit!” (p. 105). I, aquella mateixa nit, tota una colla de paletes i manobres, dirigits pel jove, fan el pont que havia indicat la dona (p. 106). 

En el sisé grapat de rondalles que exposa Pep Coll en l’obra, apareixen els sants i Nostra Senyora com a intercessors i el capellà Serafí Planesdemunt comenta al seu amic que “gairebé totes aquestes imatges, tant les dedicades a la Mare de Déu com als Sants, segons la tradició, foren trobades de forma molt pareguda. Així, els protagonistes de la troballa (…) són sempre els mateixos: els bous i els pastors” (p. 111) i li afig que ho associa al fet que, “a Déu li plau de manifestar-se als humils, als pacients” (p. 111).

I, més avant, el rector escriu uns versos dirigits a Sant Pere Màrtir (per a que els guarde de pedregada i per tota l’anyada) i addueix que “el pagès ho demana directament al sant” (p. 115) i que, per tant, el paganisme encara perviu entre la pagesia com també entre bona part de la població i que, “a vegades quan faig la benedicció del terme o dels animals, penso que els antics déus pagans, no han fet altra cosa que canviar de nom” (p. 115).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal

Dones que marquen les directrius, que porten la iniciativa i molt obertes

 

Una rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme és “Es pescador que pescava a Portals”, recopilada en s’Arracó, la qual podríem vincular amb l’erotisme i que figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “Això era un pescador que festejava dues al·lotes: una, d’aquí, i, s’altra, de Ciutat” (p. 345).

Un dia, el pescador convida la xica de Ciutat (de Palma), “perquè vengués a s’Arracó a veure sa festa que es fa es dia de sant Agustí i s’al·lota li va dir que no vendria. Ell, cregut d’això, es vespre de sa festa es posà a conversar amb s’al·lota d’aquí” (p. 345), però la de Ciutat, que hi havia vingut sense dir-li res i que era molt a prop, “el va veure que festejava” (p. 345). Com veiem, l’home festeja amb dues jóvens i la de Palma és eixerida.

Més avant, llegim que el pescador fa camí i “li surt una senyora amb una filosa, que es passejava per sa carretera tota voltada de candeletes enceses” (p. 345), detall que podríem relacionar (per la seua semblança) amb el ball dels cossiers, un ball matriarcalista en què la Dama és envoltada de molts hòmens i en què ella fa de cap de colla.

Un poc després, l’home tria seguir-la i, “quan ja va haver passat Andratx, (…) tornà a trobar una altra senyora que cellava faves, també tota voltada de candeles enceses” (pp. 345-346) i, al capdavall, ell se’n va a una cova (p. 346), un detall molt habitual en moltes rondalles matriarcalistes en llengua catalana.

En la rondalla següent, “Ses debanadores”, també en la mateixa obra de Caterina Valriu Llinàs, copsem detalls en línia amb lo matriarcal: la relació entre la dona i la figuera i entre la dona i el fill. Així, es comenta que “una dona, davall una figuera, (…) tenia un ninet dins un bres” (p. 346).

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i en què, a més, la dona és qui marca el compàs i qui tria, és “Es carboner d’Esporles”, el qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. Un carboner torna de la taverna, arriba madò Joana de sa Cova i li diu:

“-Vols que anem a beure’n a Campos, tu i jo, d’aiguardent?

Ell (…), a la fi, li va dir:

-Anem!” (pp. 347-348). Per tant, no sols la dona porta la iniciativa, sinó que es fa lo que vol ella. I, com captem tot seguit, és ella qui mana, qui té la darrera paraula:

“-Asseu-te damunt aquesta alfàbia, jo em posaré damunt ses teves espatles i tu has de dir:

Damunt fulla.

Ell digué ‘Damunt fulla’ i s’alfàbia[1] va partir. Arriben a un celler de Campos (…) i, des cap d’una estona, diu madò Joana:

-Anem-ne (…) a Manacor. Digues ‘Damunt fulla’.

Ell ho va dir i s’alfàbia ja és partida. A Manacor, tornaren a arribar a un celler (…) i madò Joana digué:

-(…) Digues ‘Damunt fulla’ i anem.

Ell va dir ‘Damunt fulla’ i, s’alfàbia, cap a sa sitja” (p. 348).

Aquest passatge és molt significatiu, ja que es tracta d’una de les rondalles en què, de manera més continuada, es plasma que la dona és qui fa de cap de colla, qui marca les directrius a l’home. A banda, com en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), la dona no és l’animal de càrrega, sinó que, en aquest cas, ho és l’home, físicament i tot. Es copsa, per consegüent, un vincle amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Com podem llegir en el DCVB, és un vas gran de terra cuita o de pedra.

Dones que protegeixen el Poble, que marquen el compàs i molt obertes

 

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme és “Es tresor de ses cases d’Alfàbia”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, “Diuen que, a davall ses cases d’Alfàbia, hi havia una cova amb un tresor que consistia en un munt de doblers guardat per una serp” (p. 343). Cal dir que aquest apartat de la rondalla té semblances amb la llegenda de Vic “El Soler Botei”. Com veiem, és la dona qui protegeix el tresor, qui fa que no passe a mans inoportunes, que puguen fer-lo malbé.

Tot seguit, llegim que, “Per agafar es tresor, havien de donar a sa serp, a sa boca, un diner de julivert comprat a Can Caietano, de Sóller” (p. 343). Per tant, és la dona qui dicta què han de fer els aspirants, no ells a ella.

A continuació, posa que “Un home agosarat, acompanyat d’altres dos, anà a cercar es tresor i dugué es julivert a sa serp” (p. 343), però se’n moren dos.

A més, “Aquell home que quedà viu, hi tornà una altra vegada, li donà es diner de julivert, sa serp el se menjà i es morí i es tresor [passà ] a ser d’aquell home” (p. 343). L’home, per a assolir el seu objectiu, ha hagut de fer un “pagament” a la dona (ací, representada per una serp ben tractada per qui vol lo que ella els ofereix): el diner de julivert. Igualment, copsem una compensació per a les dues bandes. 

En el conte que segueix en la mateixa obra, titulat “Es negret de sa Coma”, el qual podríem vincular, fins i tot, amb lo sexual, abunden els símbols. “És un negret que guarda un munt d’or i només surt es dissabte de Pasqua, quan toquen glòria. Per agafar es tresor, hi han d’anar amb un ciri beneït encès amb es foc nou” (p. 344). Per a començar, en el títol, ja apareix “negret” (i, per consegüent, un color molt relacionat amb lo matriarcalista i amb la dona, el negre, com també ho fa el marró de la terra). A banda, un lloc d’acollida, en línia amb una cova o semblant. Igualment, veiem el ciri beneït i encés (per tant, hi ha llum enmig de la foscor, esperança, i que la presència de dos colors indica pluralisme, actitud oberta). Al capdavall, captem que el ciri també té un possible simbolisme sexual: el penis en erecció.

Ara bé, “Per prendre-li es tresor, li han de prendre, amb sa boca i amb una besada, un anell d’or que té a sa boca” (p. 344). O siga, que han d’entrar en la boca (que no en la gola d’un llop), li han de besar i d’engolir (senyal d’acceptació) lo femení, lo matriarcalista. I, “Si li prenen s’anell, ell cau mort i, es qui li ha pres s’anell, se’n du es tresor” (p. 344). Prendre l’anell seria fer-se amb tota la part femenina, de la mare, de lo matriarcal. I, per descomptat, representaria la mort de la dona i, per això mateix, ella (ací, plasmada en el negret) ha de tractar que no li’l roben. Al cap i a la fi, l’anell simbolitza un lligam, un vincle, una relació i, si s’arrambla, ja és història i deixa d’existir.

Per eixe motiu, aquesta rondalla té un missatge: cal posar-nos de part de lo matriarcal, de la terra, de lo que té a veure amb lo femení i amb la mare (la Mare Terra), malgrat que estiguem oberts. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que posen les condicions, sense embuts i molt obertes

 

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “Sa fosca contra es moros”. Si, primerament, ja apareix la foscor, per exemple, en el títol, un poc després ho fa en la rondalla, quan entra Nostra Senyora, qui fa de mare i de protectora, en línia amb la Mare Terra: “Invocaren la Mare de Déu de l’Esperança des castell de Capdepera i, tot d’una, sortí des castell una boira que anava estenent-se de cap a la mar fins as barcos des moros” (p. 331), fet que permetia que la situació fos favorable als locals, els gabellins, és a dir, als nadius de Capdepera, i “varen estar molt agraïts a la Mare de Déu de l’Esperança” (p. 331).

La rondalla següent que figura en aquesta obra és “La dona d’aigua”. Un home molt vell i molt relacionat amb el camp, “Un dia, quan tornà a ca seva, va veure que totes les feines de la casa estaven enllestides” (p. 332) i, així, fins que una vegada troba en sa casa que les fa una dona d’aigua i ell li comenta:

“-Idò, ja que tu ets la dona d’aquesta casa, també podries esser la meva dona. Si et vols casar amb mi, ens podem casar” (p. 333). Per tant, entre altres coses, la dona és qui té la darrera paraula i qui tria si es casarà amb l’home o no, com molt bé ho plasma ell. Tot seguit, li respon la dona d’aigua:

“-Sí (…), però ha de ser amb la condició de que no em pots dir mai ‘la dona d’aigua’.

-Idò, casem-nos, que això és ben bo de fer” (p. 333). I ella marca li les directrius per al casament.

“Aquella dona ja no se’n tornà a dins es pou i es casaren i arribaren a tenir dos infants: un nin i una nina” (p. 333), però, com que un dia, ell trenca la paraula i li amolla “dona d’aigua”, “Tot d’una que ella sentí aquestes paraules, agafà un infant amb cada braç i se’n tornà dins es pou i no en sortí mai més” (p. 333). Per consegüent, ella compleix amb la paraula i va acompanyada del futur (el nen i la nena). Copsem trets en línia amb el matriarcalisme: la dona d’aigua, l’aigua (que té a veure amb lo femení) i el pou (el qual està vinculat amb l’aigua i amb la terra) i interés per la infantesa (i, així, per l’esdevenidor).

La rondalla posterior, “La pinta d’or”, a banda, eròtica, també reflecteix lo matriarcal i ho fa des del primer moment: “Un home que vivia a un molí (..), un dia, de matí, sortí de ca seva i, quan va ser a la cova de Can Pontico, va veure que tot estava ple de roba estesa pels arbres i per damunt les parets” (p. 333). Direm que, en tot l’àmbit lingüístic, es coneix la frase “haver-hi roba estesa”, i que, sovint, se la relaciona amb la sexualitat, per exemple, quan es comenta sobre temes eròtics o sexuals i hi ha xiquets.

Però el relat addueix que, quan ell toca una d’aquelles peces de roba, totes les altres se’n van cap a la cova i que “ell romangué amb la que havia tocada amb les mans.

-Per santa! -digué ell-. I què serà això?

Se’n dugué a dins la cova aquella peça de roba que tenia amb les mans i, quan hi va ser dedins, trobà una dama que es pentinava amb una pinta d’or” (pp. 333-334) i molt garrida. La dona, sense embuts, li demana:

“-De què t’has enamorat? -digué ella-, ¿de la pinta o de la dama?

-De la pinta -li respongué ell.

La dama (…) li tirà la pinta i en terra es va fer bocins, li digué que seria pobre tota la vida” (p. 334). I així va ser.

Com podem veure, l’home va cap a la cova (relacionada amb la dona, amb la maternitat i amb lo femení), troba una muller que es pinta els cabells (bella) i que li fa triar si prioritza lo puntual (o lo daurat, o siga, la pinta) o una dona. I, finalment, no sols ella actua amb molta espenta, després d’oir la resposta, sinó que indica com serà el futur de l’home… I així ho fou. Per consegüent, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.