Arxiu d'etiquetes: rondalles eròtiques

Dones que trien, acollidores, maternals i Pobles receptius

General, , ,

Una altra narració en què es plasmen signes matriarcalistes, i que fou compilada en l’esmentada antologia, és “Un sermó modern”. Així, hi ha un fragment en què es fa lo que vol la dona i, a banda, hi ha detalls que podrien ser de caire eròtic. Un capellà viu junt amb una criada (Marieta) i un dia, perquè ella fes un àpat de farinetes, la dona “Va cridar l’escolanet i li va dir:

-Vés i digues al rector que cal comprar farina, si vol dinar.

-El senyor rector ara fa missa i no se li pot dir res.

-Això no passa res! Tu veges com t’ho apanyes i li ho dius.

L’escolà no sabia com dir-ho al rector sense interrompre la missa, però, al final, se li va ocórrer una mangarrufa” (p. 504), de manera que el capellà copsa el missatge, respon al xiquet i, d’aquesta manera, l’acòlit ho passarà a la dona.

Una altra contarella amb trets típics de la cultura catalana, i arreplegada en “Rondalles populars valencianes”, és “L’escolanet despistat”. Durant les festes de la vila, el rector volia fer un sermó i parla amb l’acòlit: quan l’home diga “’Què vull jo i què volem tots?’, tu, de dalt [ de la teulada] estant, faràs així, molt finet, ‘Pau’, perquè faça com si vinguera del cel” (p. 505).

El xiquet, per la teulada i amb la possibilitat d’agafar nius (que li agradaven), això és, la part maternal i d’acolliment de la vida (el niu matern), “sent que el rector deia ‘Què vull jo i què volem tots?’ i va anar tan atrotinat, (…) s’hi va pegar una trompada (…) i va cridar:

-Ai!, fotre!

I, per tota l’església, va ressonar:

-Fotre!… Fotre!… Fotre!…

El rector (…) va continuar fent el sermó, mentre tots els veïns que l’escoltaven van esclatar en un riure” (p. 506).

En una línia pareguda, i també en el recull a càrrec de Rafael Beltran, hi ha un relat, “El moliner (El més gandul dels tres fills)”, en què un pare cansat, un dia, comenta als tres fills que ell ha decidit donar el molí al més peresós dels descendents. Per a això, els envia pel món i, en tornar, el segon li diu “Vaig arribar a una figuera i em vaig tombar a l’ombra, per descansar. Una estona després m’adoní que, damunt el meu nas, tenia una figa grossa i madureta; però, (…) no me la vaig menjar” (p. 512).

Sobre aquesta secció de la rondalla, cal dir que apareix la figuera (símbol vinculat amb la reproducció de les dones), l’ombra (un altre detall feminal, com també ho és la cova i l’interior de l’espluga), la dona com a acollidora del fill (del xicot) i, finalment, lo femenívol per damunt de lo masculí (la dona té el seu cos dalt del minyó, ací, representat pel nas). Ben mirat, ella ja ha passat la joventut i, per això, el narrador indica que és madureta (podríem posar-li, com ara, uns trenta anys i, de pas, situar-la en edat de tenir fills).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles creatives, eròtiques i escatològiques amb capellans

General, , , , ,

Una altra rondalla amb trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, és “El rector espavilat”. Un capellà que no havia fet mai un sermó n’ha de fer-ne u i “se’n va anar a passejar pel camp a veure si se li acudia alguna cosa.

Va arribar a un braçal i es va asseure a la vora” (p. 502) i, com que copsa una sargantaneta, se li ocorren uns mots en llatí i en nexe amb la paraula “sargantana”.

Per consegüent, el narrador recorre a uns detalls lligats amb lo femení i presents en altres contalles: un braçal (la séquia i l’aigua) i la vora (ens pot evocar relats en què es prefereix lo que és a un costat).

Ben mirat, entrem en un passatge amb un toc eròtic: “Va tornar cap a casa i, com que ja era hora d’esmorzar, la criada el va portar a taula. Eren dos ous fregits i una sardina” (p. 502), simbòlicament, associats amb els testicles i amb el penis. Llavors, se li ocorre una altra part del sermó (“Ovotus sardinatòrum”).

I, per a rematar, apareix lo escatològic: “Una estoneta després, mig endormiscat, li van vindre ganes d’anar a l’excusat i va pensar: ‘Cagòrum en l’excusòrum. Ja tinc el sermó complet…’..

Eixa vesprada, a la missa, va fer un dels sermons més esbarjosos de la seua vida” (p. 502).

O siga que la figura del mossén, en aquest relat, enllaça amb la tradició autòctona: un home que empelta amb la natura (d’on rep la seua facilitat creativa, és a dir, de la mare), amb lo sexual (els mots corporals fan acte de presència justament en el moment de fer-ho un personatge femení que, altrament, ens recorda narracions, com ara, amb el Rector de Vallfogona) i, al capdavall, amb l’excusat.

Cal dir que el desenvolupament del conjunt dels passatges és de caire natural i, àdhuc, com la digestió i com el dia. Com a mostra, la frescor del dia li afavoreix la part creativa i esdevé, poc o molt, abans d’eixir el sol i, per això, hi ha un eixart amb lo tel·lúric i amb lo maternal (la vegetació, encara en una de les fases més fosques del jorn). Després, hi ha una mena de culminació (ell i la criada, com una parella que fa bona pasta). Finalment, cap a la vesprada (i, possiblement, abans del vespre, en què ell devia fer la missa), el capellà amolla la part escatològica.

Finalment, l’acte religiós és realitzat enmig d’un ambient amb “les beates (…) i el rector va eixir d’allò més bé” (p. 502).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones per damunt d’hòmens i relats eròtics de primeria del segle XXI

General, , ,

Un relat amb signes del mateix ram, i compilat per Rafael Beltran, és “El gat per damunt del peu”, el qual figura en altres fonts. Així, “Eren dos xics que anaven a festejar a la mateixa casa, perquè elles eren germanes” (p. 479) i u dels dos diu a l’altre:

“-Si ens conviden a sopar, quan jo et trepitge el peu, no menges més.

I només es posen a menjar, el gat li passa per damunt del peu i ell pensa:

-Ja m’ha tocat; això és que vol que no menge més” (p. 479).

Sobre açò, cal dir que hi ha contalles en què el gat és associat a la dona, principalment, si, com ara, apareix un personatge que és bruixa o que representa el dimoni. Ací, simbòlicament, la dona és per damunt de l’home (ella l’aixafa, però no com a senyal d’humiliació).

Quan els dos xics se’n van a dormir i sojornen en un llit (van empeltats), li diu:

“-Tu, per què m’has tocat el peu tan prompte?

-Jo? Si no te l’he tocat!. Deu haver estat el gat, que et deu haver passat per damunt del peu.

I ara, jo, ¿què he de fer, amb la fam que tinc?

-Allí, a l’armari, jo he vist que, a l’àvia, li han sobrat unes poques farinetes. Vés i tiba’t i dus-me’n, a mi, un grapat” (p. 479).

Com molt bé reflecteix aquest passatge, hi ha un repartiment de papers, com si calgués que cada u dels dos comptàs amb l’altre: 1) el decidit, el sortós, el suggeridor, el creatiu, qui porta la iniciativa… i 2) el reservat, el malaurat, l’aprenent, el seguidor…

Tot seguit, hi ha una escena en un moment d’obscuritat i, llavors, és quan apareix l’àvia:

“Va i es va tibar i n’agafa un grapat, però, com que anava a fosques, es va enganyar de cambra, es va anar a la de l’àvia. I l’àvia dormia i bufava:
-Jas…!

-No bufes, que ja són gelades!

 I l’àvia, vinga bufar.

La destapa i li les endinya a les anques, i l’àvia diu:

-Ai!, ai! Açò què ha estat?” (pp. 479-480).

En aquestes línies, l’escrit passa a ser eròtic i hi ha trets que ho plasmen: 1) les farinetes (puix que la farina lliga amb l’acte de fotre), 2) el fet que l’home entre a la cambra i que hi despulle la dona, 3) les anques (mot que ens podria evocar el refrany “Aixeca l’anca, que t’hi endinyo la palanca”) i 4) la resposta de la velleta.

Resulta interessant indicar que aquesta variant, la qual havia restat inèdita anteriorment, fou arreplegada en el 2004 i que és un altre exemple de canvi de papers: l’home s’endinsa i, com aquell qui diu, ataca; no hi ha un pacte proposat per l’anciana. Parlem d’un registre fet en el segle XXI i no, com ara, en els anys seixanta i setanta del segle XX en la Mallorca en què Gabriel Janer Manila recollia cançons eròtiques: hi ha una diferència de més de vint-i-cinc anys i de valors culturals, dues coses que hauríem de tenir present.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles eròtiques, amb ritu de pas a dona i dones arriscades

General, , , , ,

Rondalles plasmades en l’estudi “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel?”, treball d’Oreto Doménech i Masià (1976).

Tot seguit, amb lleugers retocs, tractarem sobre les contarelles que figuren en el treball del màster “La política de les dones”, amb nom “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel? El cosmos femení en les rondalles tradicionals valencianes” (https://diposit.ub.edu/server/api/core/bitstreams/926d22fb-9b9c-4459-9783-f28662d5203e/content), d’Oreto Doménech i Masià, i publicat en el 2022 pel “Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona”.

En aquesta segona part, figura el document “Annex de rondalles analitzades”. Primerament, comença amb un relat escatològic en què una dona guanya a un capellà que no havia vist mai una dona despullada, “El rector porquerol”, i, així, ella passa a “servir per a sempre a cal rector, i aquest mai més es va amollar cap pet, ni bufa, almenys, davant de tots…” (p. 4).

En el relat posterior, “El pintor i les monges vergonyoses”, hi ha un simbolisme manifest: 1) tres dones (això és, plural, col·lectiu, “les tres mares”), en aquest cas, representant la joventut, l’edat adulta i la dona major; les dones que acorden fer una acció conjunta, i el respecte cap a lo femení (ací, l’església, lloc que empiula amb la vagina i, per extensió, amb la vulva), considerat sagrat, a tractar bé, com indica la superiora (la dona més gran):

“-Germanes: no podem dir les coses així com voldríem (…), que és dins l’església i això és sagrat!!” (p. 5).

En canvi, l’home, en nexe amb la rudesa i amb dir les coses pel seu nom, sense barroquismes i sense embuts, els amolla:

“-Germanetes, germanetes, no tingau tantes punyetes que, per a dir-me que se’m veuen els collons, no ens calen tantes cançons…” (p. 5).

Quant a la rondalla “El rander”, coneguda en altres indrets catalanoparlants, apareixen tres personatges: una jove, sa mare i un home que tracta de passar-s’ho bé a costa de la xica. Així, “Conten que hi havia una vegada una xica molt bonica que tenia una alfàbega en un balcó d’una casa, que era enfront d’un hostal (…).

En aquell hostal, hi havia un senyor que tots els dies veia com la xicota eixia al balcó a regar l’alfàbega, i sempre li feia la mateixa qüestió: ‘Marieta: quantes fulletes té la mateta?’” (p. 5). Cal dir que “regar l’alfàbega” vol dir tenir un home relacions sexuals amb una dona. Per consegüent, el text, ací, va unit a la jovenesa de la fadrina.

Com que ella no sabia què respondre-li, se’n va cap a dins i ho comenta a sa mare (com també farà dues vegades més). En el primer cas, ella li demanarà “Cavaller de capa i capell, quants estels hi ha en el cel?” (p. 5).

Llavors, la joveneta se n’allibera i ho diu a sa mare.

Ara bé, altra vegada ho intenta l’home; i, altra volta, la mare és qui orienta la xicota i, fins i tot, la dona parla amb el rander, qui fa dues besades a la filla (el pacte que li havia presentat la mare).

Al capdavall, mare i fadrina fan un acord: “Filla meua: això ho hem d’apanyar. Ja veurem el que fem” (p. 6) i, com que ell cau malalt, la mare va pensar que podien aprofitar el fet: “’Ara, ens n’anem totes dues a veure quina cosa fem’.

Mare i filla se’n varen anar a cal rander” (pp. 6-7) i l’adulta fa un paper que ens podria evocar la remeiera i, ben mirat, emancipa i guareix l’home. Això sí: “li va posar una safanòria pel cul, al rander, i mare i filla se’n van tornar a sa casa” (p. 7), uns mots que lliguen amb una mena d’aliança entre les dues dones. Afegirem que la carlota simbolitza el penis, un detall a tenir present en el desenvolupament final de la rondalla: un home hauria introduït el membre viril al rander… i, així, es plasma una possible relació entre homosexuals.

Finalment, quan el rander passa per ca la jove i ell li diu “I la besada del rander?” (p. 7), “aquesta vegada, la xica va ser més valenta i li va dir: ‘I la safanòria pel cul?’”.

En sentir això, el rander va envermellir de vergonya i tothom se li burlava rient-se amb la barra ajupida. Així doncs, mai més no es va burlar de la xica que regava la mata d’alfàbega al balcó…” (p. 7) i la jove pogué gaudir més la sexualitat en la minyonesa i, a més, esdevé sobirana de sa vida i té la darrera paraula, en lloc de deixar-la en mans de sa mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles escatològiques i eròtiques i el lligam home-dona en el segle XIX

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre del folklorista de Collbató i en què copsem alguns trets relatius a l’Església catalana i al seu paper, tradicionalment, matriarcalista (ben manifest, per exemple, en el Rector de Vallfogona, en altres narracions i tot), és “El fred de Montserrat”. “A Montserrat, abans, hi havia un frare molt bromista. I, vet aquí que, una vegada, uns caçadors ¡contaven davant d’ell unes guatlles…!” (p. 185) i li parlaven sobre un hivern molt rigorós, però en què ells havien assolit una gran fita.

Llavors, “el frare, que la sabia molt llarga, respon tot seriós:

-¿Què em direu, d’aquell hivern? ¡Aquí, a Montserrat, havíem de ser! (…). I, ¿quina te’n faig? Jo, que m’aboco a la finestra i que em poso a orinar a sobre el casquet i, a saber: els orins es van glaçar a l’acte i, com que el casquet s’hi havia enganxat, només vaig haver de fer que agafar la candela de glaç i anar-lo pujant, això sí, amb molta cura; però jo el vaig haver així, sense moure’m de dalt. ¡Repareu si n’havia de fer, de fred, aquí, a Montserrat!” (p. 186).

Com podem veure, Pau Bertran i Bros (1853-1891), a diferència de molts estudiosos de la cultura tradicional del seu temps, acull obertament rondalles escatològiques o bé, fins i tot, eròtiques.

En eixe seny, el relat vinent, “El cabrit de Pasqua” (p. 186), àdhuc, conté vocabulari que el connecta amb lo sexual i reflecteix el lligam entre el capellà i la majordona, o siga, entre l’home i la dona. Un dia, ella veu que no recorda com volia el mossén el cabrit per a dinar i, per això, se’n va amb l’animalet en les mans a l’església, on ell feia missa.

Aleshores, “el senyor rector, qui, al ‘Dominus vobiscum’[1], se la veu i, pensant-se de seguida el per què hi anava, així que va ser a cantar el Prefaci[2], hi va dir amb el mateix to, que poca gent se’n van adonar:

-Dona nostra, dona nostra;

vós que, del cabrit, feu mostra:

mig rostit i mig bullit,

cap i peus a la cassola…

per Christum Dominum nostrum[3].

I, vet aquí que, llavors, la majordona, sabent com havia de fer el cabrit, se’n va tornar tota cofoia” (p. 186).

Sobre les paraules del rector, direm que, si es fes una lectura de caràcter eròtico-sexual, el cabrit i els peus connectarien amb el penis i, quant a la cassola, amb la vulva.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “El Senyor siga amb vosaltres”, en llatí, és u dels moments centrals de la missa, pròxim a la benedicció del pa i del vi (l’Eucaristia).

[2] Part de la missa amb què comença la pregària de l’Eucaristia (és a dir, de l’acció de gràcies).

[3] “Per Crist, Nostre Senyor” en llatí.

Rondalles eròtiques i escatològiques amb el Rector de Vallfogona

General, , , , ,

Una altra narració de l’esmentada obra de Pau Bertran i Bros, en què capim lo matriarcal (en aquest cas, mitjançant l’humor escatològic), és “Una del Rector de Vallfogona”:

“Una vegada, el Rector de Vallfogona va anar a un convit i, vet aquí que, els que hi havia allà, van dir:

-Ja que el rector se surt de tot, vejam si s’eixirà d’aquesta.

I ells, així que va sortir un gall rostit a taula, li van dir:

-Senyor rector: tingueu, llueu-vos; però, amb el benentès que, tot lo que vós fareu al gall, li ho farem, nosaltres a vós.

Ell que sí, vinga cop de mirar el gall i de fer anar la cassola, anant dient:

-Vet aquí que, si li tallo una ala, em tallaran un braç; si li tallo una pota, em tallaran un peu…

I, tot plegat, ell que li fica el dit al detràs i se’l llepa i diu:

-¡Vaja!, ¡feu-m’ho, doncs, valents!” (pp. 179-180).

Primerament, cal dir que la figura del Rector de Vallfogona, corresponent al català Francesc Vicent Garcia i Ferrandis (1579-1623), autor, per exemple, de poemes eròtics, apareix en moltes rondalles d’humor d’aquest ram i, en elles, es rebaixa lo que podríem dir la formalitat, en més d’un cas, atribuïda a l’Església, de la mateixa manera que el caganer ho fa en els pessebres.

Com podem veure, els personatges fan un pacte i un repte. Igualment, copsem la filosofia del refrany “Tal faràs, tal trobaràs” i, al capdavall, la creativitat del capellà el salva i, ben mirat, ell passa la pilota als altres.

Un altre relat amb el mateix mossén, i en què es manifesta el seu enginy, és “Una altra del Rector de Vallfogona”: “Una vegada, (…) confessava un penitent que, al temps de la guerra, havia estat timbaler” (p. 180). Passa que el xicot, potser per a alliberar-se de la culpa (que els fets siguen considerats pecats per part del religiós), li respon amb llenguatge musical.

Llavors, el sacerdot descobreix la finalitat del jove i li diu “A confessió de tabals, absolució de cornetes” (p. 180) i, així, el condona. Afegirem que hi ha vocabulari amb doble significat: el timbaler representa les anques; els tabals simbolitzen el cul i, quant a la corneta, el penis.

Una tercera rondalla, curta i amb el famós rector, també recollida per Pau Bertran i Bros, és “El Rector de Vallfogona i la majordona” (p. 180), en el mateix llibre:

“El Rector de Vallfogona i la majordona sempre miraven quina se’n podien fer; si avui rebia l’un; demà, l’altre.

Vet aquí que, una vegada, la majordona va fer botifarres de segó i les va presentar al Rector a taula. El Rector hi va caure; en va menjar, però no va dir res. Va pensar:

‘Ja et trobaré’.

Ve la Quaresma i la majordona:

-Avui vindré jo a complir la parròquia, senyor rector.

-Bé.

Ell que, a la comunió, en compte de partícula, li dóna un retall de banya que ja tenia amanida, dient tot fent-li la creu:

-Botifarra de segó, Corpus Christi de moltó”, això és, del mascle de l’ovella (ací representaria el de la majordona), el qual té banyes…

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Facècies eròtiques amb el Senyor i Sant Pere i la primera dona

General, , , , ,

A continuació, passem a unes facècies (és a dir, narracions gracioses) que figuren en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, amb molt de component eròtic que empiula amb el matriarcalisme. En el relat “Sant Pere i Sant Pau”, Sant Pere i el Senyor anaven pel món. Jesús sabia que, a Sant Pere, li agradaven les dones. Tots dos fan via cap a ca Sant Pau, qui “tenia una dona que era molt guapa” (p. 131). Sant Pau els diu que, l’endemà, de bon matí, haurà d’anar a per llenya per a portar-la a la seua dona. “Aleshores, diu Sant Pere:

-Ara és la meua. Ara, quan, de bon matí, m’alçaré, em gitaré amb la dona.

El Senyor i Sant Pere estaven gitats en una habitació. I Jesús ja sent que s’alça el sant i li diu:

-Pere…

-No, Senyor: és que ara em gire de costat.

-Bé.

S’alcen els dos i li comenta Jesús:

-Hale: ens n’anem?

I Sant Pere, quan ja eren a dos-cents metres de la casa, li diu:

-Senyor: se m’han oblidat les espardenyes.

Jesús li respon:

-Doncs, vés i porta-te-les.

Hi va i, quan eren a uns dos-cents metres per la serra, els dos veuen que baixava Sant Pau: el Pau de les banyes. I Sant Pere demana al Senyor:

-Senyor: què porta Sant Pau damunt del cap?

-Les espardenyes que se t’han oblidat. Vols que es vegen o no?

Diu Sant Pere: -No: que no es vegen.

I, per això, els hòmens, si la dona és infidel a l’home, són banyuts” (p. 132), Quant al tema de les espardenyes, direm que, el 20 de juny del 2020, Elena Sanchis Pons, en relació amb la cançó “A la vora del riu, mare”, en què una jove comenta a la mare que, en el riu, s’ha deixat les espardenyes, la xica vol dir que ha deixat arrere la virginitat i que, per tant, ha tingut la primera regla.

La facècia següent, «La primera dona», en la mateixa obra a cura de Brauli Moya, ens ha paregut interessant. Així, “Quan el Senyor va fundar la primera dona, diu que va cridar Sant Pere:

-Xe, Pere: vine aquí i veuràs què és lo que he fet.

-I, què has fet?

I li va mostrar la dona:

-Ai, ¡quina cosa més bonica, tan formosa, quina cosa més bonica, tan formosa! Però li trobe una falteta.

Llavors, el Senyor li demana:
-Xe: quina falteta li trobes?

-Doncs que li heu fet el wàter molt a propet de la sala de rebre visites.

En acabant, ve Sant Joan i li comenta Sant Pere:
-Xe, Joan: vine i veuràs lo que ha fet Déu.

L’amic li diu: -Què ha fet?

-Una dona que t’agradarà molt. 

-Ai, ¡quina cosa més bonica, Senyor, ai, quina cosa més guapa! Però li trobe una falteta.

I el Senyor, qui pensava ‘Vejam si és la mateixa falteta que ha fet Sant Pere’, li diu:

-I quina li’n trobes, tu, ara?

-Que vós li heu fet un pany i que totes les claus que hi ha en el món poden obrir-lo” (p. 133), o siga, que la dona feia possible que tots els hòmens (per mitjà de la clau, això és, del penis) fessen penetració.

Una tercera facècia, en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, titulada «Sant Pere i la pluja», amb trets matriarcals, diu que “Feia molta falta que ploguera. Es feien moltes rogatives, es va formar un núvol” (p. 133) i, com que Sant Pere era qui feia de mitjancer entre el cel i la terra i, al capdavall, plogué massa, el Senyor li demanà com s’ho havia enginyat i el sant li respon:

“-Lo que vós m’heu dit. (…) Amb tanta il·lusió i amb tanta fe m’ho demanaven, que no m’ha donat temps ni a garbellar. He hagut de donar-los-la sense garbellar” (p. 133). Aquesta pluja podria empiular amb la menstruació, encara que no sembla que vaja per aquest camí i sí amb la manera amb com, més d’una vegada, les narracions presenten la figura de Sant Pere.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Llegendes eròtiques, amb dones receptives, transmissores i senyores ames

General, , , ,

Una altra llegenda recopilada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, i en què copsem el matriarcalisme, fins i tot, en lo eròtic, és “Em vaig tornar Satanàs”. “L’any 1911, el dia onze d’agost, un home treballava en una casa on veia que l’ama i l’amo s’untaven amb una untura, desapareixien i se n’anaven al ball” (p. 121). Afegirem que, per exemple, untar la dona vol dir tenir relacions sexuals.

A més, qui narra el relat, comenta que una segona nit, ell es va untar, que es va tornar Satanàs “i me’n vaig anar amb les bruixes, és clar. I, a la nit vinent, m’unte amb un altre ungüent” (p. 121). És a dir, on va la corda (les dones, ací, bruixes, un nom que, de feia segles, es relacionava amb dones sàvies, que havien transmés molta cultura i que, arran del Renaixement, foren arraconades o motiu d’acaçament), va l’home que treballava en la casa on vivia la parella.

Tot seguit, passem a unes paraules que enllacen amb lo matriarcal (per mitjà de símbols): “Satanàs era un sant i tots havien de besar-li el cul. A banda, el cul era al mig de la casa i tots ballaven, passaven i li besaven el cul” (p. 121). Per tant, la dona (ací, simbolitzada pel diable) era lo més important de la casa i, quant al cul (part del cos molt vinculada, àdhuc, amb la sexualitat), era besat per tots: ningú no es desentenia de lo femení. Fins i tot, captem un ball que podríem qualificar d’eròtic i que, a més, té lloc de nit.

Un altre passatge que empiula amb lo sexual posa “I mon avi diu que va agafar una alena i que, en lloc d’anar a besar-li el cul, a cada  moment que hi passava, li arrancava una polzada i comenta que li deia Satanàs:

-Recollons! Quin pèl de barba més fort que tens, que m’esgarres!” (p. 121). Per consegüent, l’home introdueix el penis a la dona.

Una altra llegenda, “Nostre Senyor a Ubeda”, que figura en la mateixa obra del Carxe i que ja es coneixia per l’any 1890 o abans, transmesa per una ama i que és semblant a altres relacionades amb Catalunya, tracta sobre una velleta a qui se li presentà el Senyor (que anava pel món). Aquesta anciana acull Jesús en sa casa, on també vivien llauradors que treballaven en el camp. Fins i tot, li donaven un llit (p. 126).

A banda, fan diferents oferiments al Senyor i l’home accepta un got de vi, un plat de calent i una cullera junt amb el plat. Llavors, “Amb la cullera i amb el got, el Senyor va formar lo que era una església i ell restava tancat en clau. I, quan el llaurador de la casa, va obrir l’home, veié que la clau s’havia desfet i que tenia formada allí una església. I això era… Déu, que anava pel món” (p. 126).

Adduirem que, en aquest passatge, abunden els trets matriarcals, en nexe amb la dona i amb la recepció: 1) la cullera acull lo que capta i és com els llavis del xiquet que mama; 2) el got fa de recipient de líquid (el qual enllaça amb la dona i, en el relat, amb el vi, el qual procedeix d’una planta que creix cap a la terra, o siga, cap a la mare, el raïm, en una de les dues èpoques de més foscor de l’any, la tardor), 3) l’home (la clau, que representa el membre viril) penetra en la dona, la qual 4) està simbolitzada per l’església (per exemple, en el llenguatge d’humor eròtic, en què és la vagina i, per extensió, la vulva) i, així, 5) el fill torna a la mare i, com a agraïment, s’ha creat una assemblea, una comunitat (dues paraules que tenen a veure amb el significat etimològic del mot “església”).

Finalment, direm que resulta significatiu que es bastís una església, ja que ens plasma el paper de la dona en les cultures matriarcalistes, no precisament secundari.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven en rondalles eròtiques, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració arreplegada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El capellà en conill”. Un capellà es gitaria amb una dona i, ell, que estava en conill (per a que no li destorbàs res), ou que l’home de la seua criada toca a la porta. Ella diu al capellà:

“-Tu, no tingues por, perquè, com que ve banyat, jo li pose la camisa del coll alt. I, mentre li la descorde, tu te n’ixes.

I se’n va el capellà, en porra. Ell havia dit a la criada que aquella nit no òbriga a ningú, fins que no isca el sol de l’altre dia.

Després, el capellà torna en conill a sa casa i la dona no li obri. Llavors, se’n va a un bancal de cols” (p. 89). Com podem veure, la dona aconsegueix que el rector faça lo que ella vol (que es pose la camisa), descorda la del marit i el rector se’n va de casa a un camp de cols, és a dir, a un lloc ple de vulves, això és, de dones.

A més, el capellà, ja en l’esmentat hort, “s’hi gita panxa avall i, al poc de temps, dos hòmens que van a robar cols, que el camp estava acabat de segar, i en trauen uns pilots de fang amb les cols.

-Xe: si aquí hi haguera algun cantal, per a poder espolsar les cols…

I veu les costelles del capellà.

-Doncs, allà rellueix.

Total: que hi arriben i el rector estava gitat panxa avall i diu:

-Jo: si em menege, em pegaran la batanada” (p. 89) i agafen unes cols, les espolsen i se’n van. O siga que, mentres que el rector fa penetració amb la dona (ell empiula amb la terra), ells tenen relacions sexuals amb altres dones.

Més avant , el capellà opta per anar-se’n a un vessant on hi havia un abellar (el qual representa els pèls del pubis) “i comença a toquejar els ruscs i en toca un que no tenia abelles. Era buida. I es va clavar, allí, agimponadet. Un poc després, dos hòmens que anaven a robar ruscs i que els sostovaven, n’arriben a aquell i diuen:

-Xe: este sí que ens l’emportem.

Total: que l’enrotllen amb una manta i el carrega l’un a l’altre” (p. 89). Per consegüent, altra vegada, el capellà fa penetració amb una dona que no era amb cap home (era buida) i, en acabant, ou els dos hòmens. El fet que u dels ruscs no tinga abelles podríem relacionar-ho, per exemple, amb què siga una joveneta.

En acabant, u dels lladres carrega el rusc i el que anava darrere comenta al primer:

“Xe: que es vessa la mel.

I ara diu:

-Xe: però si és merda!

-Com que és merda? Escolta: veuràs!” (p. 89). En aquest passatge, també copsem trets eròtics i escatològics: la mel, el vessament (podria tractar-se del semen) i la merda.

A continuació, “tira el rusc vessant avall i acaba en una séquia que anava a un molí… I el capellà, a dins. En acabant, el rector se n’ix i es clava en un caixó dels que tenen els moliners per a la farina” (p. 89). Aquestes paraules podríem enllaçar-les amb una expressió valenciana, per a indicar que una persona va de cap, que és lo que li passa al capellà: anar com cagalló per séquia.

Aleshores, com que el rector ou monedes d’argent, “estira el coll, bolca el caixó i diu:

-Oi, que es fota el molí!” (pp. 89-90), unes paraules que tenen a veure amb la vulva, ja que, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, en l’entrada “molí”, “Tot lo món los té per mestre (els capellans) / dins lo molí, / no els contrasta remolí”, de “Col·loqui de dames, Poesia eròtica dels s. XV i XVI”.

Finalment, els dos lladres se’n van corrent, ell agafa les capes que portaven (bona roba), se’n posa una i, en aplegar a casa, diu a la criada:

“-I, per què no em va obrir anit?

-Vosté va dir que no obrira a ningú, fins que no isquera el sol. Així és que no pot dir-me res.

I el capellà es va salvar” (p. 90). O siga, apareix una dona de paraula i un capellà que no torna arrere la paraula i a qui ella salva.

En aquesta rondalla, a diferència de la dita “Puta primerenca, beata tardana”, és l’home qui es dedica a les relacions sexuals fora de la casa i qui, al capdavall, torna a lo que, en més d’un relat, es consideraria adient a nivell social: acollir amb bona avinença lo que diga la dona, qui, a més, el salva.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles eròtiques amb dones eixerides, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , , , ,

Una rondalla que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets matriarcalistes, és “Miguel i Rita”, de tipus eròtic. Un dia, Miguel comenta a la seua dona, Rita:

“-Mira, Rita: ja he pensat anar-me’n a Alacant a pagar la contribució.

I diu ella:

-Bé.

El marit li afig:

-M’emportaré diners, la pague i demà passaré per la posada i despús-demà me’n tornaré.

-D’acord -li respon ella” (p. 87). Com podem veure, l’home va a la dona i ella, que és qui té la darrera paraula, l’autoritza.

Aleshores, a Miguel, que era vellet, “se li fa poqueta nit abans d’Alacant. I, com que hi havia dues fulanes assegudes en un balcó, ell les mira i una d’elles diu a l’altra:

-Eixe deu ser del camp. Per la manera de mirar…

L’altra comenta a la primera: -Mira: li encertarem el nom.

La primera li afig: -Potser sojorne aquí. Porta diners, perquè esta gent del camp sempre ve a pagar contribucions o qualsevol cosa.

-No res: vejam si podem encertar.

L’una diu:

-Li diran Paco?

-No -diu. -Paco, no. Bo, però no.

-I si li digueren Miguel?

-Diu: -Oi, Miguel sí que pot ser que sí.

Com que la xicota agafa i diu al marit:

-Miguel.

I ja diu ell:

-Em coneixen. Què?

-Ja l’hem encertat, el nom!

Diu a Miguel: -Guarda’t, que tu ets oncle de nosaltres.

I respon l’home:

-Com? Puix la tia Rita no m’ha dit res.

Diu la dona: -Mira: ja sabem el nom de la dona.

Una de les dones demana a Miguel: -Diu que no li ha dit res la tia Rita?

Diu: -No” (p. 87).

Per consegüent, les dues dones, a més d’eixerides, estan ben tractades pel narrador, encara que siguen prostitutes.

Tot seguit, la rondalla inclou l’erotisme:
“Diu l’home: -Maria Santíssima: que despistada viu! Munta, munta!

Hala, ja el munten allí, a l’home, que era vell” (p. 87).

I, com que ell els amolla coses de la seua vida en casa, les dues dones saben com portar l’aigua al seu molí i, per exemple, li comenten: “Mira. Si ho diem nosaltres: esta nit la passa aquí. Sopa aquí; i demà o despús-demà, se’n va.

-Ai, doncs, mira. Ni dir-me que aquí tenia nebodes.

Com que ja sopen i diu una a l’altra:

-Doncs, li farem una sopa lleugereta i comprem tàrtago” (p. 88). I, com que elles sabien els efectes del tàrtago (o cagamuja), no sols ell fa lo que li diuen, sinó que Miguel els demana ajuda, dos trets que empiulen amb el matriarcalisme.

A més, ja li digueren lo que era i, quan ell ja baixa les escales i se’n va cap al carrer, li tanquen la porta (p. 88) i entrem en un altre passatge d’humor eròtic.

Així, el sereno veu Miguel i li demana a on va i li comenta que cridarà la policia. I, com que Miguel s’havia deixat tota la roba dalt, en la casa on l’havien acollit les dones, els qui es presenten en el lloc i un policia li diuen:

“-Puix, no li la donaran. Vosté se’n ve amb nosaltres, el portem a la comissaria, el vestim de soldat i vosté se’n va a la Romana” (p. 88). Afegirem que una de les lletres de la cançó eròtica “La manta al coll” diu que “Les xicones de Xixona / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana” i pensem que aquesta rondalla podria aprofitar el nom d’un indret i el detall de l’aïna per a pesar (la romana) de què fa esment la cançó.

Ja de mati, l’home els demana pels diners i li responen: “faça compte que els diners no els veu.

Ja el visten de soldat; i l’home, devers la Romana. Era a mitjan vesprada i la tia Rita fent calceta junt amb quatre fadrines. I diu una:

-Oi: ¡mira quin fadrí que ve allà vestit de soldat! Serà el fill d’Amparo?

-Puix serà el fill de Carmen[1].

I ja diu la tia Rita, mirant per damunt de les ulleretes:

-(…) diria que és Miguel, que ve net, vestit de soldat” (p. 88).

I, quan el marit parla a Rita, li diu la dona:

“Ai, Miguel. Ja sé que véns net, perquè t’han enganyat, fill meu” (p. 89).

I, per tant, al final del relat, la dona també és més desperta que l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Hem afegit dos noms, que no estaven en el text, per a facilitar la lectura.

 

assemblea-pagesa-6f (1)