Arxiu d'etiquetes: “Notícia de Catalunya” (Jaume Vicens i Vives)

Les cultures matriarcals i la terra, una mare noble que garanteix el futur

 

Prosseguint amb la rondalla “La Mare dels Peixos”, arreplegada per Enric Valor i que figura en el Volum 1 de les “Rondalles valencianes”, un poc després, Jaume, ja en casa, ho comenta a Jordina (la muller) i accepten seguir els dictats de la Mare dels Peixos (p. 43) fins al punt que, com a detall clarament matriarcalista, trien actuar-hi perquè, “Després de tot es va fer com la Mare dels Peixos havia disposat” (p. 44). I, per tant, bé si la Mare de Déu dels Peixos és tinguda com una mena de Nostra Senyora, bé si ho fan com una Mare, el fet és que l’home i la dona (Jaume i Jordina) diuen sí a les directrius de la Mare dels Peixos i confien en ella. I això tindrà bons resultats: en el paràgraf immediat, llegim “Pel temps, la gossa va tenir dos gossets iguals, la muller de Jaume infantà dos bessons, tan bonics que tothom s’embadalia de veure’ls. Al bell mig de l’hort, hi van brollar dues espases, puntes en amunt, que relluïen a llegües de distància. I l’egua posà al món dos finíssims poltres negres” (p. 44) i, de pas, figura un numeral molt relacionat amb el matriarcalisme: el dos. I ho fa, àdhuc, en dos fills que, com que són espases i, a més, es dirigeixen cap al cel (on és el punt més alt de la jovenesa), ens poden evocar Nepal, on, per exemple, una germana meua va trobar que un elefant mascle estava vinculat amb un tronc que, en la banda superior, acabava en punta mirant amunt, mentres que un elefant femella estava en relació amb un tronc que finia en pla en la part més alta.

I, com que el numeral és parell, entre tots dos afavoriran l’equilibri i, igualment, l’associació, la col·laboració,… trets que tenen molt a veure amb lo matriarcal, en què, com ara, l’associació no és formal, sinó vivencial, de fet: “Els xiquets, Jaumet i Joan Batiste, ja s’havien fet grans. El Jaumet, de geni molt aventurer, havia estat ensinistrat per son pare com a bon pescador.

El Joan Batiste era alt i trempat com el seu germà, però de geni tranquil, callat i seriós, i havia aprés el noble i pacient ofici de la terra” (p. 44).

En el moment d’escriure aquestes paraules, el 20 de juny del 2022, m’evocaven les figures de Demèter (la deessa grega de l’agricultura i símbol de la Mare Terra) i la seua filla Persèfone. El Jaumet faria un paper molt semblant al de Demèter (pel caràcter), mentres que Persèfone (filla de Demèter i vinculada amb els mesos en què minva la llum del sol) ho faria amb el tarannà del Joan Batiste (qui es dedicava a l’agricultura, un ofici noble).

Adduirem dos detalls que tenen a veure amb el matriarcalisme i, a més, amb la història de les poblacions catalanoparlants: 1) el fill aventurer (qui, al moment, emprén món, amb una espasa i tot), ho fa amb una arma que, per exemple, un poc després de la caiguda de Barcelona en la guerra de successió (en 1714), fou obligat retirar-la (com la resta d’armes) de totes les cases catalanes, per dictat d’una normativa castellanista. Podríem pensar, doncs, que aquesta rondalla fos anterior o immediata a l’esmentada guerra, del primer quart del segle XVIII. I 2) el segon fill, Joan Batiste, vinculat amb el camp, ho fa amb un ofici que, per a molts catalanoparlants i, àdhuc, per a historiadors com Jaume Vicens Vives (en la versió de 1960 del llibre “Notícia de Catalunya”) i David Algarra Bascón (en l’obra “El Comú català”, del 2015), és tractat de manera positiva, i que ambdós relacionen amb el tarannà català (i que podem estendre als catalanoparlants, sobretot, als que ho són des de fa generacions i que promouen el matriarcalisme, fins i tot, sense necessitat d’haver llegit mai aquest terme).

Cal dir que el detall sobre la noblesa d’aquest treball agrícola també el plasma Cati Covas (una argentina d’arrels mallorquines que ha escrit una obra, traduïda al català com “Dues ribes per a una crònica”, publicada en el 2012 i que m’envià per correu electrònic el 3 de novembre del 2021), quan parla sobre la pagesia mallorquina en la seua família i, com ara, quan comenta que “els padrins i, sobretot, les padrines -el matriarcat és una constant ancestral en el destí de molts mallorquins i també en la meva família- foren una dolça presència en la seva vida” (p. 22). I, ¿no està molt vinculat el matriarcalisme amb la terra, a qui la tenien com eixa mare a qui cal tractar bé i amb bonesa per a que ens done els seus fruits i ens permeta viure una generació rere l’altra, com a generadora de vida i del futur? Sí. I, per això, se la tracta de noble, de senyora, de mare i, de pas, l’ofici de llaurador també hi és considerat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, el regal de Cati Covas (en què prengué part el seu cosí Sebastià Covas Adrover, qui li feu la traducció al català) i a les persones que em fan costat dia rere dia.

Semblances entre el matriarcalisme valencià, el català i l’andorrà: un vincle comú

 

Continuant amb la llegenda valenciana “El capellà de Favara”, plasmada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, afegirem que el capellà Toni, amb motiu del retorn al seu poble, confiava en l’ajuda de Tereseta (la dona amb qui ell vivia) i en les habilitats de Ramonet, de forma que les coses anirien com la seda (p. 97), detalls que, igualment, podríem vincular amb el matriarcalisme: la confiança en els altres membres de la “família”, àdhuc, en la dona.

“La visita, com havia previst el pare Toni, va anar com una seda. Les dones cantaren com els àngels, l’alcalde va pronunciar un discurs breu, Tereseta va fer un arròs al forn deliciós i el bisbe i els seus acompanyants ho passaren divinament” (p. 98). Ens trobem amb unes frases que, enllaçant-les amb unes paraules del llibre “El Comú català”, de David Algarra, ens porten a un matriarcalisme molt reflectit: “La parròquia complia, també, una funció crucial en l’àmbit de la convivència, ja que era un centre d’orientació moral i d’inspiració espiritual, una força de cohesió que per si sola creava estrets vincles d’unió i germanor (…). Les fonts documentals permeten constatar la importància que van tenir els feligresos en la gestió d’institucions parroquials com l’obreria, les confraries, els hospitals i les almoines” (pp. 61-62) i, potser, fins i tot, les visites d’alts càrrecs religiosos. A banda, veiem que el discurs del batle fou curt (en línia amb el “No teoritzen. Viuen i actuen”, que és una realitat en les cultures matriarcals) i que hi hagué bona harmonia entre el bisbe i els altres assistents.

I és que, en aquest passatge (incloent el detall de l’harmonia entre els feligresos), també es plasma que “El sentit pregon de la nostra societat medieval rau exactament en el pactisme, o sigui en la concepció que el pacte amb la sobirania ha de regular tota l’ordenació humana i política de la col·lectivitat” (p. 100 del llibre “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, en l’edició de 1960). No es ressalta la figura del capellà, ni la del bisbe, encara que siguen caps: el primer, de la parròquia i, el segon, del bisbat.

Quant al paper de l’autoritat religiosa del poble, el capellà, el 12 de juny del 2022, David Algarra (estudiós del comunalisme en l’Alta Edat Mitjana i fins ara, sobretot, a nivell de Catalunya), en un tweet, em comentà que “El paper dels mossèns rurals no l’he estudiat gaire però, pel poc que he vist, normalment, eren veïns del poble, fent unes litúrgies cristianes barrejades amb rituals camperols, per exemple, en els comunidors, a vegades, allunyades del que demanaven els bisbats”.

No debades, en la llegenda, es comenta que, “dos mesos després de la visita, el pare Toni, Tereseta i Ramonet ja estaven instal·lats en la parròquia de Sant Antoni” (p. 98) i que “El pare Toni era un capellà honrat, treballador, innocent i sincer, que no dubtava a l’hora d’ajudar els feligresos. No hi havia dia que no auxiliara algun pobret desesperat, no protegira alguna víctima dels poderosos, no repartira el seu menjar amb algú que tinguera fam, no visitara un malalt, no contribuïra a resoldre algun conflicte o no ajudara a qui ho necessitara. Per això es va convertir en l’ànima del poble i Favara sencera estava orgullosa d’haver donat al món un fill com ell” (pp. 98-99).

En relació amb aquest pactisme a nivell popular, direm que, en el llibre “El que fèvom a Canillo. Recull de vivències”, de Núria Boltà Vilaró i publicat pel Comú de Canillo (Principat d’Andorra) en el 2020, quan tracta sobre “Fer el veïnat”, l’autora (amb qui tinguérem ocasió de parlar) comenta que, fins i tot, durant les noces, “es feia palesa la importància dels veïns” (p. 61), ja que, un poc abans que el capellà declaràs marit i muller cada membre de la parella (p. 61), llegia una oració:

“Mitjançant gràcia de l’Esperit Sant, matrimoni s’ha tractat entre X i X… Si algú coneix algun impediment de consanguinitat, afinitat o parentiu espiritual, o altra causa… que ho anunciï, altrament incorrerà en les penes pel dret instituïdes…” (p. 61).

Per tant, l’empremta matriarcalista que ja hi havia en els comtats catalans, encara pervivia com també ho fa en el segle XXI.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Recomane el llibre “El que fèvom a Canillo. Recull de vivències”, elaborat per Núria Boltà Vilaró mitjançant una recopilació acompanyada de bona empatia, de sensibilitat ben conduïda i d’agraïment sincer cap als informadors i, a banda, sense menysprear les persones de l’àmbit rural. Fàcil de llegir i amb molta informació sobre la vida quotidiana de Canillo (Principat d’Andorra).

Les decisions de l’esposa, molt oberta, es respecten

 

L’11 de gener del 2022 accedírem al llibre “Àngels i monstres”: personatges masculins en la narrativa breu de Mercè Rodoreda”, d’Antoni Maestre Brotons, en Google Llibres, amb unes línies molt interessants que plasmem tot seguit: “Sara Martín (2017) indica que la societat catalana és ‘moderadament patriarcal’ perquè està dotada d’un fort component matriarcal, si bé és cert que reforça, al capdavall, el sistema cultural dominant. Encara que el marit és el cap de la llar, l’esposa té un paper destacat perquè sempre se l’ha de consultar i s’han de respectar les seues decisions”, com ocorre en moltes rondalles o, com ara, com tenia lloc, per exemple, entre els pares de ma mare.

Així, com em digué, ma mare, el 29 de juliol del 2018, durant una visita que els meus pares feren a ma casa, la relació entre el meu avi matern (1906-1992) i la meua àvia materna (1910-2000) esdevenia sense que la dona tractàs d’imposar l’orde ni l’obediència. En paraules de ma mare: “Això no tenia res a vore amb el ‘ordeno y mando’ (sic). A més, es tractaria d’una mena de “primus inter pares” (en llatí, “primer entre iguals”, com en el govern de Suïssa), en què la dona és qui mana, però de manera oberta, perquè, com aquell qui diu, u dels dos ho ha de fer. Aquest fet va en línia amb el matriarcalisme. En relació amb aquestes paraules de ma mare, el 15 de gener del 2022, en el meu mur, Rosa Garcia Clotet, nascuda a mitjan dels anys quaranta del segle XX, afegí un comentari en la mateixa línia i molt interessant: “Tal com et va comentar ta mare, a casa, tant dels avis com de mons pares, era així, sense imposicions ni l’’ordeno y mando’, ans al contrari: la convivència era tranquil·la. Les coses es parlaven, però l’àvia, com la mare, eren les que decidien, sense treure valor a l’home”.

Continuant amb les paraules d’Antoni Maestre Brotons, “A més, encara que les famílies s’organitzen segons el sistema de primogenitura masculina, si no hi ha un home hereu, llavors és la filla més gran l’hereva -la ‘pubilla’[1]. Així mateix, Martín explica que el caràcter patriarcal moderat de la masculinitat catalana també està determinat per dos factors: el pragmatisme i el sentit de víctimes que tenen els homes[2]. (…). Fins i tot, un altre estudiós, Joan Ramon Resina (2003, p. 76), es refereix a la castració simbòlica dels homes catalans per la manca d’un estat independent, la qual cosa n’afavoreix la feminització. Així, enfront del prototip del macho ibérico[3], el model de masculinitat catalana es caracteritza per l’antimilitarisme, el rebuig del dogmatisme i el pactisme[4], que revelen ‘un grau de feminització o, com a mínim, una ambivalència respecte del prototip masculí ibèric’, ‘corol·lari d’una dominació secular’. (…) Com destaca Eva Bru-Domínguez (2013) respecte al paper de la violència en l’obra de Rodoreda, és lògic que alguns dels personatges masculins dels seus relats contrasten amb la virilitat feixista promoguda pel franquisme i reproduesquen aquesta ‘castració simbòlica’ de què parla Resina, un fet inevitable a causa del context històric en què s’escriuen les obres” (p. 30), així com també ho plasmen moltes rondalles mallorquines, menorquines, catalanes o, per exemple, valencianes.

Enllaçant amb els comentaris d’ Antoni Maestre Brotons, un exemple el tenim en una resposta que, el 15 de gener del 2022, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”[5], feu Neus Soler Rodríguez, respecte a una àvia seua nascuda abans de 1920 i molt oberta: “L’àvia paterna, nascuda al 1909, la que no va dir ni piu, i tant li va fer quan em vaig divorciar i vaig començar a sortir amb una dona”, un comentari interessant i en què es plasma una dona molt oberta, àdhuc, en lo sexual i en lo eròtic. Era la primera vegada, en relació amb l’estudi sobre el matriarcalisme, que arreplegàvem un comentari en què una dona nascuda abans de 1920 i catalanoparlant aprovava el lesbianisme.

Afegirem que, quan parlem de “respecte”, no ho fem amb el significat d’“obediència”, sinó d’acceptar el proísme com a persona.

Agraesc la col·laboració de les persones en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Aquesta foto és del llibre “Els Sants de la Pedra. Abdó i Senent. Una part més de la cultura matriarcal mediterrània” (p. 47).

 

 

Notes: [1] La pubila també apareix, pel cap baix, en una rondalla recopilada pel valencià Cristòfor Martí i Adell.

[2] Recorde una conversa amb un home, valencià i valencianoparlant, qui, quan em parlava de la seua dona, ho feia d’una manera que reflectia, no sols harmonia en la parella, sinó, a més, que ell la tractava bé.

[3] En relació amb la cultura castellana, que no amb altres, que existeixen en la península ibèrica i de línia matriarcal, com ara, la gallega, l’asturiana i, per exemple, la basca.

[4] Aquests detalls concorden, per exemple, amb una part del llibre “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, quan llegim que, en el segle XV, “L’Església castellana era un poder dintre del poder, per tradició neogòtica i sobretot per la seva prepotència territorial i política després de les darreres guerres al seu país -qui podia, si no el rei, oposar-se als arquebisbes de Toledo, Burgos, Salamanca i Sevilla, o bé als ordres militars de Santiago, Alcàntara i Calatrava?” (p. 87).

[5] Respecte a si eren molt obertes les seues àvies, o bé les seues mares, si havien nascut abans de 1920, fins i tot, amb persones diferents a elles, i com ho reflectien.

Una educació matriarcal, forjadora de ponts entre persones i entre Pobles

 

Sobre el tema de l’obligatorietat o, més encara, sobre la imposició d’una llengua (en aquest cas, la castellana), no seria cert parlar-ne com si totes les polítiques haguessen sigut iguals. Així, en el llibre “Notícia de Catalunya”, en la versió que Jaume Vicens Vives feu en 1960, escriu que “Des de finals del segle XIV, Mallorca[1], Sardenya i Sicília foren governades per lloctinents. Fins i tot aquest procés revertí als territoris continentals, els quals conegueren també llurs respectives lloctinències.

L’excel·lència d’aquesta organització es comprova si l’examinem des de diversos angles Per als reialmes[2] i països incorporats, la lloctinència, ben aviat batejada popularment amb el nom de virregnat, simbolitzà la persistència de les lleis, dels usos i els costums locals[3](p. 124), un tret que, com podem veure, no va en línia amb el Decret de Nova Planta de 1707, ni amb la política castellana, històricament, tradicionalment i actualment, patriarcal, anorreadora i assimilacionista.

Tot seguit, Jaume Vicens Vives addueix “Només així podem comprendre que pobles com el de Sicília, tan orgullosos de la seva existència nacional i de la ininterrompuda tradició d’una monarquia secular, acceptessin gairebé sense neguit un règim de govern aliè. I és que aquest règim no solament no pretengué d’imposar-los una concepció distinta de la vida, sinó que vetllà per mantenir la il·lusió d’una independència política, base ineludible de l’aquiescència a tota tasca col·lectiva empresa per un poder forà” (pp. 124-125), molt en sintonia amb el matriarcalisme i que, igualment, també es reflecteix quan, el mateix historiador comenta que, en l’Edat Moderna (segles XVI-XVIII), “Catalunya (…), per la seva qualitat d’element progressiu diferenciat en el si d’una estructura social immutable i encarcarada com la de tantes parts d’Espanya, per la seva decepció davant d’un Estat insensible i irrecuperable, ha hagut de representar en l’edat moderna, un paper revolucionari que no es corresponia en absolut al pacífic poble medieval del seny, del pactisme, del bon govern i de les delegacions de poder(p. 168). ¿No té res a veure el remarcat de les paraules de Jaume Vicens Vives amb lo que llegim en moltes publicacions sobre societats matriarcals? ¿No reflecteixen la realitat així com, quan, en eixes fonts, se’ns parla de Pobles que, arran el contacte amb la cultura castellana, amb l’escolarització forçada (això no ho diuen així i prefereixen parlar en termes com “escolarització”, “educació”, “accés a la cultura”), se’ns diu que ja no són tan matriarcals com abans? ¿Per què no ho comenten sense embuts? Possiblement, en molts casos, fruit d’una instrucció (universitària i tot) que caldria que fos més que una simple transmissió, incorporació i acumulació de coneixements: que aplegàs a l’ànima.

En eixe sentit, en una conversa amb Pere Riutort, cap al 2020, em tragué unes frases de Nelson Mandela, les quals trobí en Internet i que diuen així: “Si parles a algú en una llengua que entén, les paraules aniran al seu cap. Si li parles en la seua llengua pròpia, les paraules aniran al seu cor”. I, en les cultures matriarcals, el cor (l’acció) i el  cap (el pensament) són com una parella que s’entenen, si bé prioritza més el cor i són més ordenats (recordem la nostra “Al cap i a la fi”… que, en primer lloc, posa el cap, no els impulsos primaris, a diferència del castellà, que comença la casa per la teulada, amb el conegut “Al fin y al cabo”). I això també cal fer-ho accessible i que ho sàpien els xiquets, els jóvens i la resta de persones catalanoparlants… i les curioses.

Tornant al paper dels bisbes i a la seua posició en la castellanització (i, per tant, en la patriarcalització) dels Pobles catalans, direm que, com escriu Pere Riutort en la seua “Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo”, cal recordar El Arzobispo Mayoral, que de manera tajante obligó al uso del castellano en los archivos eclesiásticos durante el siglo XVIII, con su disposición de 1762, bastante posterior al Decreto de Nueva Planta de 1707. Pertenece a la misma nómina de obispos que se enviaron a las diócesis para castellanizarlas en tiempos de Carlos III” (p. 82), bisbe que, a més, en 1750, ordenà que tots els nounats de la seua diòcesi fossen batejats en castellà. A banda, Pere Riutort addueix que “La disposición de Mayoral, aún no ha sido abolida por ninguna autoridad eclesiástica. No obstante, se opone totalmente a lo que es doctrina de la Iglesia Universal, ya que es una discriminación pura y dura de una lengua. Está abolida ciertamente por las determinaciones del Vaticano II” (p. 83).

I, en aquest sentit, veiem que, en el segle XVIII, com indica Jaume Vicens Vives en “Notícia de Catalunya”, “L’Estat borbònic, absolutament despreocupat del regalisme a ultrança. Nomenà per als càrrecs eclesiàstics les persones més sotmeses a l’autoritat civil, més complaents amb el poder. Aquesta política, l’aplicà arreu d’Espanya: com pot causar sorpresa que de la sèrie de tretze bisbes del segle XVIII a Barcelona, onze pertanyessin a ràncies famílies castellanes i només dos a terres de parla catalana?” (p. 90).

Igualment, com feia l’àvia Damiana respecte al Poble colla, en el desert d’Atacama (matriarcal, en el nord de Xile), adduirem que les paraules de convivència i del famós “¡Con lo bonito que es estar juntos!” (sic), que vaig sentir dir, així, en el 2015, dues vegades i per part de castellanoparlants nascuts en terres castellanes (en Cuenca i en Salamanca), és més una farsa que un propòsit de germanor. I, per això, cal que els estudiants (i, més encara, els catalanoparlants) tinguen accessible, com ara, un escrit de la publicació militar “Ejército y Armada” [4]: Hay que castellanizar a Cataluña. Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español de grado o por fuerza. El soldado y el marinero catalán deben ir a servir a otras regiones de España para frecuentar otro trato y adquirir otros hábitos y costumbres. De brusco, subordinado, soez y grosero como es en general el catalán, se volverá amable, transigente por con las ideas de los demás y educado. El día 1ª de febrero no debe haber un solo soldado de la región catalana siendo subtituidos por los de las demás provincias españolas, llevando allí la mayor guarnición posible y manteniendo el estado de guerra” (p. 61). I, un poc després, en el mateix llibre, veiem que, en una altra publicació de l’exèrcit, “La Correspondencia Militar”, s’escrigué “El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y el fuego” (p. 61).

Ara bé, com que açò són fets reals i cal conéixer els Pobles patriarcals per a saber quins camins cal no prendre, resulta interessant que els Pobles catalanoparlants també coneguem aquesta part de la història. I, així, veiem que el matriarcalisme no va per aquestes vies. Si més no, el plasmat en moltíssimes rondalles i en molts comentaris relatius a persones nascudes abans de 1920…, i no per art d’encantament.  

De nou, hem pogut veure que el matriarcalisme sí que ajuda a crear ponts i que no es fonamenta en les paraules emprades per a fer politiqueig.

Agraesc a totes les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Confirmat:

Hui, 8 de desembre del 2021, si més no, alguna persona, entitat o organització no estava a favor d’aquesta entrada en la web Malandia i ens ha dificultat la correcció i afegir més informació mitjançant el telèfon mòbil.

 

Confirmat (9 de desembre del 2021):

Hui, dia 9 de desembre del 2021, cap a les 12h40, sí que he pogut escriure hàbilment en l’entrada anterior a aquesta, des del telèfon mòbil, però no en aquesta (i sí, a través de l’ordinador portàtil).

Decididament, hi ha entrades que, per a més d’una persona, resulten incòmodes, perquè posem la veritat pel davant, amb la intenció que el públic i les persones del demà siguen propietaris del seu esdevenidor.

Gràcies a totes les persones que, aquests dies, vos heu solidaritzat. Com diu un amic meu, continua la lluita. En paraules de Pere Riutort, que plasmí en u dels meus diaris personals el 23 de març del 2020, “El cap és lo més important de tot: pensar, reflexionar, ser…”. Ser u i ser Poble, amb consciència de ser-ho, com moltes persones i com molts Pobles del món.

 

Notes: [1] El Regne de Mallorca tornà a formar part de la Corona Catalanoaragonesa a mitjan segle XIV, després d’haver-se’n separat quan morí el rei Jaume I (en 1276).

[2] Regnes.

[3] El remarcat d’ací i el posterior són nostres .

[4] Partim del llibre “La identitat reeixida”, de Bartomeu Mestre i Sureda, editat per “Perifèrics” en el 2002.

La dona “senyora ama” i la pedagogia matriarcal

 

L’11 de juliol del 2021, en el grup “La Catalunya del Nord”, Joaquima Basart em comentà que “Les dones són el complement de l’home, i viceversa. Tots ens ajudem” . Tot seguit, li escriguí “Cert, Joaquima, i bona nit. No obstant això, en la cultura vinculada amb la llengua catalana (i està molt reflectit en rondalles i en cançons recopilades en el primer terç del segle XX), fins i tot, en moltes rondalles balears del darrer quart del segle XIX, es plasma lo que deia el meu avi matern (1906-1992), valencià de soca-rel i catalanoparlant: ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo  que la dona vol’”. L’endemà, en el mateix grup, Xavier Méndez escrigué “La dona, com a mestressa de casa, sempre és qui ha gestionat el rebost, les finances de la casa, els encàrrecs, el tracte amb els veïns, els tràmits oficials i, sobretot, i, el més important, és qui ha tingut tradicionalment cura dels nens: educació, costums, llengua, valors, religió… Tot això ho han transmès les dones als fills, de generació en generació”. Ràpidament, li responguí que hi estava totalment d’acord i, a més, passí aquest comentari al meu mur, al grup “’La cultura valenciana és matriarcal’” i a unes quantes persones, de qui, tot seguit, farem esment.

El 12 de juliol del 2021, Jose V. Sanchis Pastor m’envià un missatge en què em convidava a llegir un escrit que ell, la vespra, havia plasmat en el seu mur i que jo havia llegit. Es titula “Les passejadores”. Una part del text, en línia amb les frases del meu avi matern i amb el correu electrònic de Montserrat Morera, diu que la dona, “a l’hora de criar els xiquets, no podia comptar per a res amb el marit, que passava el dia al bancal, fent jornal de sol a sol.

Dit tot açò per a donar a entendre que les grans decisions de casa anaven a càrrec de la dona. Que l’home podia dir el que volguera, però la que portava el ramal era la dona. [ I també] La que administrava i estirava al màxim  lo (…) que entrava de jornal”. Direm que el ramal, com podem veure en el DCVB, és el “Tros de corda lligat al musell[1], a les morralles[2], d’una bèstia, per a menar-la”, o siga, per a conduir-la, per a portar-la.

Els comentaris que es plasmaren, el 12 de juliol del 2021, tocant les paraules de Xavier Méndez, sobre el paper actiu de la dona en les poblacions catalanoparlants, foren els següents: “Així és, amic Lluís” (Neus Castellví Asensio, en el meu mur), “No sempre amb els diners. Qui manava i manejava sempre ha sigut l’home. La dona rebia un tant per a despeses de casa i fills i s’havia de manegar com podia” (Marisa Vilalta Altes, en el meu mur). En llegir les línies de Marisa Vilalta, li escriguí que el seu comentari “És minoritari i, igualment, interessant.

El meu avi matern donava els diners a la dona i, en paraules de ma mare, la meua àvia materna era qui triava l’ús que se’n faria.

Quan els meus pares, per exemple, van a una visita, és habitual que ella li pregunte si ha agafat diners. I, en cas afirmatiu, fan marxa.

Una àvia de ma mare (nascuda cap a 1875) era emprenedora i, de bon matí, ja se n’anava a València, com moltes dones d’aquella època, descrites per Vicente Blasco Ibáñez, en ‘Cuentos valencianos’”. També en el meu mur, s’escrigueren els comentaris que esmentarem a continuació. “L’home controlava els pocs diners que hi havia a casa. Les dones, quan tenien necessitat de comprar alguna cosa absolutament necessària, feien ‘la matuta’, que consistia a vendre productes del camp, com l’oli o farina, sense que el marit s’enterés” (Carme Arnau). Un comentari que va molt bé per a plasmar el motiu de les diferències que n’hi ha entre alguns, és el que, tot seguit, inclogué Pere Ramon Nadal: “Cert. A la Catalunya rural, sempre ha estat així.

A les ciutats, amb la industrialització i la incorporació de la dona al mercat de treball, s’han anat compartint a poc a poc moltes d’aquestes responsabilitats, no sempre a fi de bé”[3].

Immediatament, responguí a Pere Ramon Nadal, que, “El ‘no sempre a fi de bé’ és cert. De fet, he observat que, com més cap al segle XXI, menys matriarcalisme. El motiu, el relacione amb la industrialització i, com diria Jaume Vicens Vives (en el llibre ‘Notícia de Catalunya’, de 1954), a l’entrada d’idees i de formes d’actuar que no van en línia amb com s’havia actuat durant l’època foral i, més encara, abans de la nissaga dels Trastàmara[4].

De fet, moltes dones que intervenen en el ‘Rondallari de Pineda’, de Sara Llorens, o bé en moltes rondalles valencianes (…) o, com ara, de les Illes Balears (i, més encara, entre les que no arreplegà Mn. Antoni Ma. Alcover, perquè també en copsaren d’eròtiques), es plasma un matriarcalisme viu, com també en moltes cançons que publicà Sara Llorens en 1930.

La dona tria, es fa lo que ella vol (en lo sexual i tot), actua amb molta espenta, fa suggeriments interessants, etc.”

“Així és i ha sigut; almenys, jo ho he vist a casa (Neus Castellví Asensio, en el mur de Rosa Garcia Clotet), “Així ho he vist sempre; però ara les coses canvien” (Angelina Pagès Oliva, en el mur de Rosa Garcia Clotet), “Certament, és tal com dius [, Lluís]. Ho recordo de les meves àvies i de la meva mare (Montserrat Bosch Angles, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”).

El mateix 12 de juliol del 2021, Vicent Pla, en el seu mur, en relació amb la mestressa de casa (amb la “senyora ama”), segons les frases de Xavier Méndez, m’escrigué “Així és, en la majoria de famílies. En el meu cas particular, ha sigut així perquè jo sempre he fet moltes hores treballant”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en aquest escrit, la de les que ho han fet en algun moment i, per descomptat, la de les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Morro.

[2] En el DCVB, apareix com  el “Conjunt de corretges que envolten el cap d’una bístia de tir o de tragí, especialment d’un mul, per a subjectar-lo i guiar-lo”.

[3] En relació amb aquesta segona part del comentari de Pere Ramon Nadal, hi ha unes frases de l’historiador Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, de mitjan segle XX, que diu així: “La catacumba féu triomfar l’esperit individual sobre el societari, o més ben dit, plaçà els interessos d’aquest darrer per sota les iniciatives d’aquell. Tal fou el gran mal del sindicalisme català del segle XX, forjat pel sindicalisme messiànic dels demagogs i el conservadorisme faraònic dels poderosos,

Individualista en l’afer, col·lectivista socialment, l’home català s’apropa directament al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària. Cal tenir sempre en compte aquestes tres actituds fonamentals del poble de Catalunya” (p. 61), en línia amb el matriarcalisme.

[4] En el llibre “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”, de Josep Fontana, publicat en el 2014, podem llegir que “Ferran I (1412-1416), anomenat ‘d’Antequera’ per la seva participació en la ‘reconquesta’ d’aquesta ciutat andalusa, arribava acompanyat de forces militars castellanes, que menyspreaven el comte d’Urgell com un ‘modorrico-cathalanico’. Eren ‘cavallers e hòmens d’onor e de baixa condició, castellans, grans lladres –ens diu l’autor de La fi del comte d’Urgell-, qui, volents viure en aquella ciutat a la castellana, no rebutjaven entrar per los obradós dels menestrals o per les botigues dels mercaders’ per estafar-los i robar-los” (p. 86).

Llibertat, esperit emprenedor i molta creativitat, trets matriarcals

 

En el llibre Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, hi ha una rondalla en línia amb el matriarcalisme, “Els animals fan fortuna”, ja que uns animals (un ase, un gat, un gos i un gall) a què els seus amos consideren vells i que cal sacrificar-los, accepten la iniciativa del primer, d’un ase, “que era un ase assenyat i discret” (p. 75), i, a més, “decidiren que, amb uns amos que no eren de fiar, no podien tornar cadascú a sa casa” (p, 78).

I, encara que el gos els preguntàs què farien si no tornaven a casa (recordem que el gos és un animal que sol simbolitzar la fidelitat a l’amo), “el gall, tal com és el seu costum en les hores matinals, prengué la paraula i (…) el seu discurs fou brillant” (p. 78). Direm que, el gall, a més, ací vinculat amb les primeres hores del matí, ho està també amb la primavera, l’estació associada als xiquets, al renaixement de la vida i a la iniciativa. Per això, a continuació, com qui va cap al demà, molt creatiu i amb esperit emprenedor i tot, diu el gall: “’Per a viure, no necessita ningú un amo[1]. A mi m’ha agradat sempre la música. Com que som amics, bona gent i hem fet fortuna, ens podem comprar instruments, formar una banda de música, guanyar-nos el jornal tocant i acabar la vida junts’” (p. 78).

Continuant amb aquesta rondalla, va en consonància amb unes paraules que escriu Jaume Vicens Vives, en la seua obra “Notícia de Catalunya”, quan parla d’una actitud “cap al treball que enterra decepcions i desperta noves esperances” (p. 51) i que “Naveguem malament amb idees generals i conceptes abstractes” (p. 51), com és el cas dels pobles matriarcals: són de viure i d’actuar, en aquesta rondalla, amb molta creativitat.

I “la idea del gall agradà a tots. I se n’anaren a una casa de música” (p. 79). El gall, que fa de cap de colla, així com el capdavanter ho fa d’un grup, i, per tant, n’és el director d’orquestra (mai millor dit, si més no, en el sentit simbòlic), “els mirava.

-I tu no vols res? –li preguntà el gos.

-Ah, a mi m’agrada cantar.

Però es veu que s’ho pensà millor i afegí:

-Com que qui canta té les mans lliures[2], compreu una  guitarra per a mi.

I, equipats ja cadascú amb el seu instrument, els quatre amics, amb bon ànim i de millor humor, se n’anaren pel món a fer música i tractar de ser feliços junts” (p. 79).

En aquest conte, de rebot, es plasma un tret matriarcal interessant: cap dels quatre amics s’havia proposat (ni havia presentat als altres) cap idea amb la intenció de fer una revolta contra els anteriors amos (¡ni tan sols nomésen contra d’u!): el passat és passat (i l’accepten com fou) i, ara, lo que consideren que val és anar cap al demà i, per descomptat, amb l’esperit juvenil i amb els aires renovadors i amb l’obertura que apareix en el text.

I més encara: els pobles matriarcals no menyspreen les persones velles, àdhuc, quan són molt creatives i emprenedores, ja que es considera que són les principals portadores de la saviesa que ha passat de generació en generació i, en eixe sentit, sobretot, mitjançant les àvies (o padrines) i les mares.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan costat en el tema del matriarcalisme i en el dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Extern, més enllà de cada u de nosaltres.

[2] Un altre símbol: les mans lliures, la llibertat.

Llauradors, jardiners, bondat i matriarcalisme

 

Passant a “La llengua és el notari de la identitat” (https://dbalears.cat/opinio/2009/10/05/225786/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat.html), un article de Bartomeu Mestre i Sureda publicat en la web del “ dBalears”, en el 2009, l’escriptor comenta que la cultura de tot l’àmbit lingüístic és matriarcalista, com molt bé podrem deduir, per exemple, de fragments com els següents: “Les llengües són eines d’expressió, l’ànima del poble, un model d’entendre el món i la vida. Defineixen, més que cap altra cosa, la pertinença a una cultura. Formen l’estructura d’una col·lectivitat. En conformen la personalitat. La identitat d’un poble rau, més que en la història, en la seva cultura. Constitueix el factor més important per establir diferències amb altres. La nació catalana sobreviu (…) perquè té fites clares que la delimiten de qualsevol altra. Molt profundes, gairebé antagòniques, amb la cultura patriarcal espanyola; la del mite del caçador. A les antípodes, la nostra cultura matriarcal representa el mite del llaurador[1].

(…) En cas de dificultat, ells toquen ‘madera’ (fent al·lusió al fetitxisme de tocar la creu a l’espera del miracle). Nosaltres tocam ferro per barrar el forrellat de casa nostra[2]. Quan són sincers, parlen ‘en plata’ (pur materialisme) o ‘en cristiano’ (un concepte de guerra santa procedent de les creuades). Nosaltres, positius, parlam clar i català[3]. (…) Ells porten l’anell de casats a la dreta i nosaltres a l’esquerra, perquè és la del cor.

(…) La Puríssima per a ells és “la virgen” i per a nosaltres, la mare de Déu[4]. (…) Nosaltres tenim segones festes, perquè la dona té els mateixos drets que l’home i és senyora dels seus béns[5].

(…) Fa 25 anys, la UIB va fer un estudi sobre els diversos col·lectius humans presents a les Balears. L’informe destacava un fet que, per excés de pudor social, no es va posar prou de relleu. Els catalans no érem criticats per defectes, sinó per virtuts. Això no ha mudat gens i encara ens retreuen que siguem estalviadors, treballadors, austers, familiars, negociadors, pactistes, parlamentaris…”.

Un altre article de Bartomeu Mestre en què aporta informació que paga la pena tenir present, és “Les ‘saetas” a Mallorca” (https://www.dbalears.cat/opinio/2009/04/07/14873/les-saetas-a-mallorca.html), publicat en el diari “dBalears”, quan diu que “L’exhibició del dolor[6] no forma part de la nostra cultura. La serenor presideix les nostres manifestacions de dol. El nostre patir fa part de la més absoluta privacitat i intimitat. De fet, els catalans no som renouers i ho podeu certificar amb mil detalls. També amb l’expressió d’alegria som discrets. Si anau a una platja a l’estiu entendreu què vull dir. Els que criden, els que corren i embruten d’arena l’altra gent o els que tenen un aparell de música a les totes, evidentment no pertanyen a la nostra nissaga. Aquestes conductes no tenen res a veure amb ètnies, sinó amb cultures. Els trets distintius que diferencien els pobles patriarcals dels matriarcals, com el nostre, aporten dades que, més enllà de les opinions, resulten irrefutables”.

Quan llisquí aquest article de Bartomeu Mestre, per primera vegada, el 25 de març del 2021, hi restí interessat perquè aportava informació nova i sobre temes que no m’havia plantejat[7] tot i que, partint del testimoni de Rosa Garcia Clotet (de Blanes, Catalunya), quan ella parla sobre com l’educaren els seus pares (un exemple matriarcal, com també el de Pere Riutort, dues persones que, en aquest punt, m’han exposat informació que t’obri els ulls), i, igualment, del document “Saviesa ancestral”, publicat dins de la revista “Perspectiva Ambiental” (no. 47, novembre del 2009), per “Fundació TERRA” junt amb l’”Associació de Mestres Rosa Sensat”, sí que ho entenia i ho acceptava. I, finalment, en línia amb aquest matriarcalisme de què parla Bartomeu Mestre, en aquest article, al capdavall afig unes paraules que escrigué Jaume Oliver d’Albocàsser (1919-2004), en relació amb un incident que ocorregué en Felanitx (Illes Balears), en plena Setmana Santa, davant un home que havia començat a cantar una “saeta”“es Vicari Costella tingué prou serenitat per resoldre el desconcert, dient: Caminau, caminau! Ves si ara per una ‘sardana’ mos aturaríem”.  

En relació amb el mite del llaurador que comenta Bartomeu Mestre, hi ha l’article “Caín i Abel? Reeees, un malentès!” (https://www.diariodemallorca.es/opinion/2019/01/11/cain-i-abel-reeees-malentes-2913744.html), de Pere Morey Servera i publicat en el “Diario de Mallorca”, en què identifica Caín amb el pastor i amb Castella (com ara, amb lo transhumant, de què també parla Jaume Vicens Vives, en el seu llibre “Notícia de Catalunya”[8]) i, en canvi, Abel  amb el pagès. Quant al pagès, escriu que “ha de treballar molt més per fer fruitar la terra: llaurar, sembrar, segar, batre… o regar, exsecallar[9], femar… sempre hi ha alguna tasca a fer al camp, a un pagès li cal tenacitat, resistència i resiliència. El pastor, en canvi, treu el ramat a pasturar i sols ha de vigilar que cap llop no se li acosti, està disposat a lluitar. Té més temps per mirar passar els núvols, per somiar (potser per això hi ha hagut més poetes místics a la literatura castellana) [.] Està menys arrelat a la terra, és més aventurer; per això ‘Los dioses nacían en Extremadura’ com diu la novel·la de García Serrano (1917-1988)”.

I, tot seguit, amb unes paraules que no tenen pèrdua, comenta que “El pastor és patriarcal perquè sap quan[t] important és que el mascle de la guarda sigui fort i cobreixi quantes més femelles, millor. El pagès, en canvi, veu la Terra com una mare, sap que ha de dipositar la llavor i prendre cura de la planta mentre creix, per això els pobles pagesos, els mediterranis, som més matriarcals que els pastors de terra endins”.

En relació amb aquestes paraules de Pere Morey, direm que, així com en el “Rondallari de Pineda”, amb moltes rondalles de Pineda de Mar, que foren recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX, hi ha una rondalla (i cal pensar que n’hi haurà poquíssimes, d’aquesta línia), “En Cagasitges”, en què el personatge actiu és raboser, mentirós i, igualment, emprenedor; de xiquet, aprengui, en l’escola (on totes les classes es feien en castellà), un conte en castellà i relacionat amb la mentira…, “El pastorcillo mentiroso”, en el curs 1978/1979, en què fiu els huit anys.

L’article de Bartomeu Mestre “La llengua és el notari de la identitat” enllaça molt bé amb bona part de l’article “Mallorca i la dignitat de la Dona” (https://www.dbalears.cat/opinio/2021/03/08/349611/mallorca-dignitat-dona.html), de Jordi Caldentey, publicat en “dBalears”, el 8 de març del 2021, en què l’autor comenta que, “Qualsevol que llegesqui les Rondalles Mallorquines, podrà alenar i assaborir l’ambient dels nostres avantpassats, en el qual la figura de la madona era la paret mestra de la família, de la llar, la figura entorn de la qual girava la vida familiar”  i, un poc després, addueix que “l’home tradicional mallorquí, quan no s’avenia amb sa dona i veia impossible la convivència, se suïcidava, (…) abans de fer-li mal”.

A més, Jordi Caldentey addueix (i en negreta), que “Mallorca, amb els nostres dos territoris germans del Continent, érem una civilització de les més avançades d’Europa en qüestió de reconeixement i de respecte als drets de la dona i a la seva dignitat. Evidentment, no podem abaixar la guàrdia” com també que “anava avançada temps enrere i hi va encara avui, en comparança amb molts de països del nostre entorn”, per exemple, en el tema de la sexualitat.

En relació amb aquest article de Jordi Caldentey com també amb el de Bartomeu Mestre sobre la llengua i la identitat, direm que, en l’entrada “Segona festa de Nadal: tradició matriarcal en perill” (http://rellevant.cat/segona-festa-de-nadal-tradicio-matriarcal-en-perill), de Jordi Caldentey i publicada en la web “Rellevant.cat”, en agost del 2017, s’indica que, la Segona Festa de Nadal, “el dia de Sant Esteve, que, des d’un caramull de segles enrere, sempre era estada festa a Mallorca, enguany resulta que no ho serà[10]i afig que “Sempre és estada una festa general no tan sols d’àmbit a tota Mallorca sinó de totes les Illes Balears i de tots els territoris mediterranis de l’antiga Corona d’Aragó. Ens aquestes terres, a diferència d’altres de continentals, tradició marca, des de temps immemorials, que, tant per Nadal com per Pasqua, hi ha d’haver un dia de festa per a dinar a ca la família de l’home i un altre dia per a anar a dinar a ca la família de la dona. Avui en dia, que tant procurem dir i fer les coses de manera que seguesquin la sensibilitat feminista sembla mentida que no valorin aquesta concepció tan bellament matriarcal, com a mínim, tan respectuosa amb la figura de la dona”.

I, en el paràgraf següent, fa unes preguntes que podríem considerar interessants: No hem d’anar al màxim d’igualtat entre l’home i la dona en tots els àmbits de la vida? No mirem tant prim en segons quines coses, per exemple en imposar un repartiment igualitari per gèneres en les llistes electorals? Beníssim, ara no ho discutirem” i considera que, el fet de no recuperar aquesta festa, la qual, en les Illes Balears, en el 2011, es decidí eliminar per a l’any següent, el 2012, i que, fins i tot, ho facen governs “progressistes”, ¿tal vegada, tinga a veure amb què “només hi veuen un significat religiós (i, per tant, ‘de poca importància’, sospit), que ho paga defensar? És de molt poca cultura , al meu parer, no tenir en compte el gran significat tradicional que tenen la Segona Festa de Nadal i la Segona de Pasqua per la seva dimensió matriarcal, vénc a dir igualitària entre la figura del pare i de la mare a les famílies mallorquines”.

Tot seguit, com a opció, exposa (i podem considerar també traslladable al Pais Valencià, on tampoc no es celebra, si bé, des dels anys noranta del segle XX), la possibilitat de passar la festa del primer de març (dia de la celebració de l’autonomía balear, però “que tampoc no té gens d’arrelament popular”) i, així, passar-la “al primer diumenge del mateix mes”, ja que “així deixarien lloc a la conservació d’una festa que sí que tengués tradició i arrelament popular a totes les Balears, com és el cas de la Segona de Nadal”. El motiu que indica és perquè Les festes que ho paga conservar i potenciar trob que són les festes que el poble sent, que la gent hi participa i que tenen un significat que ve de segles enrere”. Hi estic totalment d’acord.

També en relació amb la mateixa festa i, per tant, amb el tema de la dona en la cultura balear, però, en aquest cas, també vinculat amb la llengua catalana, en l’entrada “La segona festa de Nadal” (https://bibiloni.cat/blog/la-segona-festa-de-nadal), de Gabriel Bibiloni i publicada en “El blog de Gabriel Bibiloni”, en el 2011, indica que eixe mateix any, “S’ha suprimit aquesta festa del calendari laboral, cosa que és lamentable i diria, fins i tot, que inacceptable i indignant.

La segona festa de Nadal, o dia de Sant Esteve, és una festa tradicional a la major part de la nació catalana i la podem considerar com un tret d’identitat cultural important del nostre país, que ens singularitza i ens diferencia d’altres cultures veïnes. Per a nosaltres Nadal i la segona festa són un tot que no es pot deslligar. La nostra tradició genuïna ens du a reunir la família aquests dos dies en dos importants dinars familiars”.

Una de les persones que comentà l’article de Gabriel Bibiloni, Xavier, escrigué que “Fa molts anys que la Generalitat valenciana va deixar perdre la segona festa de Nadal i que en ambients valencians continua celebrant-se”.

En l’article “Caín i Abel? Reeees, un malentès!”, de Pere Morey Servera i publicat en el “Diario de Mallorca”, també es comenta que “la segona festa de Nadal se celebra a la Catalanitat[11], però no a la resta de la Península; i és que a la primera festa les famílies es reuneixen a ca el marit, però a la segona, amb la de la muller, a la qual se la té aquí més en compte”.

Pere Morey Servera remata l’article amb unes paraules molt interessants: “Compreneu ara perquè[12] tenim una visió del món tan distinta els castellans i nosaltres?”.

¡I tant que es comprén!

 

 

 

Notes: [1] Recordarem ací les paraules de Vicent Torralba, membre de la CNT durant la guerra (1936-1939), qui, en un article publicat en el llibre Quaderns d’Investigació d’Alaquàs” de 1994, amb el títol Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària”, escrit per Ramon Tarín, diu que “La gent treballava la terra amb devoció: acariciant-la religiosament com la mare maternal de tots” (p. 92 de l’article).

Igualment, en l’article “Tradicions, espectacle i folklore” (https://www.setmanarisoller.cat/opinio/2010/04/16/281876/tradicions-espectacle-i-folklore.html), de Josep Bonnín, publicat en la web “SÓLLER.cat”, llegim que “dins la cultura mediterrània (…) la deessa impera amb totes les seves maneres, és la figura adorada, a qui se li fan ofrenes i sacrificis, perquè sigui generosa. La terra és femenina”.

[2] Aquesta “espera del miracle” que cita Bartomeu Mestre té, com a analogia, Sant Isidre resant baix d’un arbre mentres que un àngel li està llaurant els camps. De fet, en moltes representacions del sant, l’àngel apareix llaurant. A més, pot recordar-nos la tendència cap a lo místic, lo abstracte, en lloc de cap a la terra i cap a les persones, com ho fan els Sants de la Pedra, Abdó i Senent.

[3] Tot i que “cristiano” i “clar” poden recordar la rectitud, la correcció, és cert que “cristiano”, a més, és més obert, més expansiu, mentres que “català”, no sols està referit a una llengua en concret (que no a un terme general com “cristiano”) sinó que s’identifica amb el nom de la llengua del parlant i amb la intenció de facilitar l’entesa (“clar”).

[4] La forma “Mare de Déu”, lo primer que m’inspirà quan el vaig llegir, per primera vegada, fou que lo femení (la Mare, fins i tot, la Terra Mare) estava per damunt de lo masculí (el Fill, els déus masculins, Jesús) com a senyal de matriarcalisme i també la típica estampa de la Mare de Déu acompanyada del Nen Jesús així com en les festes d’agost de Bétera ho fa l’obrera casada (una dona adulta) al costat de l’obrera fadrina (una dona jove).

[5] Aquest detall ja ho deixa prou clar. De fet, més d’una vegada, entre parelles valencianes valencianoparlants grans i que mantenen molts  costums, podem oir, quan se’n van de casa, per exemple, per a anar a missa del diumenge, que la dona diu a l’home: “¿Has agarrat diners?”. És l’home qui porta els diners a la casa, però és la dona qui els administra, encara que ell, com ara, quan passegen, vaja per la dreta i amb el braç dret lliure. A més, afegiré que, en moltes poblacions valencianes, l’home anava per la dreta de la dona (quan eixien a fer una volta) i, a més a més, quan es casaven en l’església (llevat, com ara, de si ho feien en poblacions com Alcoi o, per exemple, Vinaròs), la dona es situava a l’esquerra i l’home a la dreta, mirant tots dos el capellà.

[6] Es refereix a les “saetas” de Setmana Santa. Com a exemple, en línia amb aquest article, direm que, en el País Valencià d’arrels catalanes, es fa molta més festa des del dia de Pasqua en avant (fins al dia de Sant Vicent Ferrer, dilluns següent a Dilluns de Pasqua), que durant la Setmana Santa, com es plasma, molt, en la música vinculada amb la festa de Pasqua.

[7] Com escriguí, el mateix dia, a l’autor, M’ha impactat un article teu sobre les ‘saetas” en Mallorca”.

[8] Jaume Vicens Vives escriu que,Els castellans, -d’ascendècia transhumant i nòmada com molt bé els ha definits un d’ells, el professor Carande-” (p. 46).

[9] En el DCVB, figura com a un mot de Mallorca i que significa “Tallar als arbres les branques seques o sobreres”.

[10] El primer any que deixà de ser-ho, com deduïm, a partir d’un escrit de Gabriel Bibiloni, fou el 2012.

[11] Com hem vist, en l’article de Gabriel Bibiloni, i que encara té validesa, a hores d’ara, no en tot l’àmbit lingüístic, si més no, de manera oficial. L’article de Pere Morey Servera fou escrit en el 2019.

[12] Textualment.

La dona salva l’home: exemples en rondalles catalanes de línia matriarcal

 

Comentarem que, en l’obra “Rondallari de Pineda, amb moltes rondalles recopilades a primeries del segle XX per Sara Llorens, ens hem trobat una quantitat interessant en què no es fa, precisament, una lloança del poder i que, en tot cas, sí que es parla de persones amb autoritat, dues coses molt diferents. I, en eixe sentit, en molts casos, apareix la figura de la vella i, igualment, la de la mare o, si no, la d’una altra dona (com ara, una jove) qui, per exemple, facilita que un jove es salve. Així, afegirem que l’antropòloga Josefina Roma, respecte a aquest tema, en les rondalles arreplegades per Sara Llorens, comenta que, quan cal triar entre “fer el bé o el mal, la natural inclinació de l’heroi cap al bé, el farà triomfar dels seus enemics, que busquen fer-li mal, o aprofitar-se de la seva sort i prendre-li” (p. 38) i, en eixe sentit, Josefina Roma addueix que, “Quan la tria s’esdevé entre regals, sovint, la humilitat és el criteri vàlid: ‘No em pertoca’, diu l’heroïna que se li ofereix pa blanc, o un vestit molt ric, en el conte que estem considerant[1]” (p. 38), lluny, a més, del culte “al triomf i l’èxit immediat” (p. 38), en lloc d’optar per lo que “aparenta ser un problema o complicació immediata” (p. 38), i, per això, fa aquesta pregunta: “Perquè, com sabem que el que es presenta com una desgràcia no amaga dintre seu la possibilitat de créixer internament i aconseguir finalment la plenitud desitjada? Aquest sembla que és l’ensenyament de les tries que ens proposen les rondalles, i, per les quals els nens i els adults, en qualsevol etapa de la vida, havien d’aprendre el difícil art de la decisió i de la tria” (pp. 38-39).

Una altra característica de moltes rondalles de Pineda i que em cridà l’atenció, molt prompte, és que apareix la figura del rei (és a dir, lo que en psicologia, simbolitza l’autoritat) i, si no, per exemple, de la velleta (una altra autoritat), en què, en lloc de premiar el més agressiu o el més flatós, prefereix la persona molt oberta i, a més, molt col·laboradora mitjançant la bondat. Així, en la rondalla “La Culdolla (variant B)” , llegim que “Ella anava plorant d’un cantó a l’altre fins que troba la velleta, li dóna un bastonet i diu: ‘Bastonet, bon bastonet, per la virtut que Déu t’ha donat, torna els ulls a aquesta noia’. Ella va recuperar la vista i la vella li va regalar el bastonet, i anava pel món curant la gent cega, fins que el rei ho va saber, la va fer anar a palau, la va reconéixer i s’hi va casar” (p. 65).

Podríem lligar aquesta part del conte amb unes paraules de l’historiador Jaume Vicens i Vives, en el seu llibre “Notícia de Catalunya”[2], publicat per Edicions 62 (1a edició, del 2013): “Individualista en l’afer, col·lectivista socialment, l’home català s’apropa directament al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària. Cal tenir sempre en compte aquestes tres actituds fonamentals del poble de Catalunya” (p. 61), de línia matriarcal.

I, en aquest sentit, en lo tocant a lo comunitari, direm que, si bé hi ha rondalles en què l’heroi és un home i allibera “del més enllà feréstec” (p. 98) la dona (que hi romanien presoneres encara) per mitjà de l’acció que  “les deslliurarà tot matant el personatge poderós que les reté” (p. 98), també és cert que, com indica Josefina Roma, “Però elles també tenen la saviesa d’aquest contacte amb la mort i, per això, poden aconsellar l’heroi, de tallar l’orella de l’enemic, perquè tot el seu poder s’hi reproduirà.

El consell d’utilitzar les armes rovellades és cabdal perquè permet guanyar la batalla, no amb el sistema de valor dels vius, sinó amb el de l’inframón[3](p. 98), un tret clarament matriarcal i, fins i tot, finalment, en agraïment, de la mateixa manera que, per exemple, en més d’una població catalanoparlant, amb motiu de la celebració de la festa matriarcal dels Sants de la Pedra, “L’aliment que demana per fer l’anell és el de l’ofrena per als difunts, ametlles o fruites seques, pa i vi” (p. 98). La primera vegada que llisquí aquestes darreres paraules, immediatament, escriguí, en la mateixa pàgina del llibre, “a la terra” (en relació amb els difunts) i “Sants de la Pedra”, com veurem tot seguit.

Però quan, en el paràgraf següent del llibre, parla que “Finalment, una cop la iniciació ha estat acomplerta, gràcies als dons que ha replegat en el seu procés iniciàtic, pot entrar amb tot dret a la plenitud” (p. 98), em recordà un escrit que figura en el relat “Fer córrer el temps”, de Carles Macià i publicat en el llibre “6. Llebeig”, de Pere Riutort Mestre[4] (editat en 1980, p. 42),  en què un jove passa de la verdor (la infantesa, associada a la primavera i amb lo d’”Encara està verd[5]”, un home, un fruit, un projecte…) a la valentia (la calor de l’estiu, i, així, ja estan fets uns hòmens, braus, amb gosadia, amb criteri propi i com a sobirans de la seua vida).

En l’escrit de Carles Macià, hi ha que la mare d’un jove indi s’acosta al seu fill, a qui, son pare, Ploma Negra, dona una bossa que el xic havia de portar a un amic i cap d’una tribu, Cavall Solitari, d’un altre país. En aplegar, el jove, al nou país, “Cavall Solitari la va prendre i en va traure el contingut: un grapat de pedretes verdes a ratlles blanques” (p. 42).

Més tard, el jove, en tornar al poblat d’on és natural, lliura a son pare una bosseta (enviada per Cavall Solitari). Llavors, “Ploma Negra va prendre la bosseta i va vessar-ne el contingut a la seua mà: un grapat de pedretes de color roig viu” i entén el missatge. Immediatament, el fill s’acosta a la mare i, ella, li diu: “—Ploma Negra i Cavall Solitari són guerrers braus i savis. Ells saben fer parlar les pedres: les verdes han dit que tu has anat del teu país al de Cavall Solitari; les vermelles, que tu n’has tornat. Ploma Negra és un guerrer brau i astut. Ell sap com fer córrer el temps: en marxar, eres un xic; en tornar, ets un home”.

I, després d’haver escrit aquestes línies sobre aquest relat (fet, a propòsit, en un llibre preparat, principalment, per a adolescents que tenen onze o dotze anys), direm que hi ha goigs o, per exemple, una novena de Calasparra[6] dedicada als Sants de la Pedra (de 1765), en què apareixen els colors blanc en les assutzenes (també sinònims de “lliris blancs”) i les relacionen amb Pèrsia; en canvi, quan Abdó i Senent apleguen a Roma (o bé, amb la mort) o bé apareix el color porpra (relacionat amb la penitència i, per exemple, amb el sacrifici[7]) o bé el color vermell (goigs de Llorenç de Rocafort). Recordem que la porpra, a banda de ser una matèria colorant roja, és, com llegim en el Diccionari Català-Valencià-Balear”, el color vermell fosc tirant a morat,  una tela tenyida de porpra i també “Vestits de porpra portats com a emblema d’autoritat, especialment pels emperadors, pels cardenals, etc.; la dignitat imperial o cardenalícia”.

Així, els germans Abdó i Senent, després de la mort (això és, de la seua condició de xiquets, des del punt de vista psicològic i ritual), passen a ser sants, ja que han sacrificat la seua vida per la defensa del cristianisme i, per tant, com la llum del dia[8] (o com lo que, inicialment, era un gra soterrat en la terra), ha aplegat el moment de màxima lluminositat del dia (juny i juliol) i, així mateix, es pot oferir part de la collita (la vida dels sants, el forment) en acció de gràcies.

Un altre signe de matriarcalisme i de què la dona actua com a cap de colla, amb molta iniciativa i que la tenen com una autoritat moral, figura, com ara, en aquestes línies de la rondalla “El Gegant”, treta del llibre “Rondallari de Pineda”: “La noia diu: -Sí, aquí hi ha un rei que a tots els qui venen, per treure’ls d’aquí, els mata. Quan arribarà, us cridarà al desafiament. Però si em creieu a mi, per això, no us matarà pas. Us portarà un sarró d’eines de totes classes, d’espases i de sabres. En veureu de molt lluentes, però al cul del sarró veureu un sabre ben rovellat. L’agafeu i amb aquell guanyareu. No us espanteu i, si us podeu salvar, us prometo que em casaré amb vós” (pp. 101-102).

I, un poc després llegim que, “Quan va ésser dalt, tots dos, li van dir que si es volia casar amb ells, i ella els va dir que la paraula l’havia donada al de baix” (p. 102). I, finalment, no solament ella complirà la paraula, sinó  que el Gegant fa pagar al rei la desconfiança en lo no bonic i, al capdavall, la filla del rei accepta el Gegant com a marit, ja que “El rei va dir a la seva filla que amb qui es volia casar, si no es volia casar amb aquell príncep. Ella li va dir que no es volia casar fins que sortís el que tenia la paraula donada” (p. 103). Per això, a finals de la rondalla, hi ha unes línies que diuen entre qui dels tres hòmens triaria la filla i, “L’endemà, tornen a esperar-lo, ell[9] s’hi presenta i la noia diu: -És aquell, és aquell!

Però ell, res de voler-se aturar.

Al cap d’avall del tercer dia s’hi va aturar i la filla dels rei el va abraçar. I es van casar. I als dos companys els van matar, per dolents” (p. 104).

A més, hi ha una versió molt semblant, que és la rondalla “Les noies encantades al pou”, amb uns passatges que plasmen el matriarcalisme vinculat a la llengua catalana:  “En tornar-se ell a trobar a baix i sense que ànima vivent li tires una corda per a salvar-lo, li va venir al pensament el consell d’una de les noies, que era que, si tallava una orella del gegant, els miracles que feia el gegant també els faria ell.

Veient-se tan desemparat venta mossegada a l’orella tallada i… es troba al seu poble” (p. 105). Per tant, l’home, que és u dels tres germans de què es fa esment a principis de la rondalla, aprova lo que li ha comentat la xica (noia).

I, al capdavall de la rondalla, no solament les noies i el pare (el rei) són al balcó esperant el xicot, sinó que, àdhuc, el jove, “d’un cantó a l’altre, amb el cavall… i cops de grips!

Les noies: -Pare, és aquell! Pare, és aquell!

I el rei: -Bé, sí, però, qui és qui l’agafa?

El tornen a perseguir. Ell també venta mossegada a l’orella i… cap a ca l’amo! L’amo li va pregar que s’hi presentés perquè, si no, el matarien a elll. El xicot, llavors, per consideració a l’argenter, es va presentar.

Les princeses el van abraçar, dient que era el qui les havia tret de l’encantament.

Van matar els dos germans dolents i ell es va casar amb la qui l’havia aconsellat” (p. 107).

Per tant, podem veure que la rondalla plasma alguns trets clarament matriarcalistes: es prima, per exemple, a) l’honestedat, b) la bondat, c) tenir en compte les persones col·laboradores i, fins i tot, d) tenir present les que, a més de fer-nos costat i de ser bondadoses (el cas de l’amo que és argenter), encara que no ocupen càrrecs de poder de molt de ressò (reis, bisbes, capitans, etc.), podrien córrer perill de mort (“El xicot, llavors, per consideració a l’argenter, es va presentar”), això és, la sensibilitat pels altres. I ,això, a partir d’un personatge masculí, que no d’u femení, però que reflecteix una educació matriarcal. Finalment, e) el premi, perquè el jove havia fet mèrits, és el casament amb la filla que li havia fet possible que ell aconseguís l’objectiu. Així es confirma allò que deia el meu avi matern (1906-1992), valencià de soca-rel: “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”. I, com veiem, d’una manera de comandar oberta i en què l’home aprova de bona gana lo que ella li comenta al principi, fruit de la saviesa pràctica (vinculada a l’arquetip del rei) de la dona. En altres paraules, f) podem dir que hi ha fraternitat entre els dos, tot i que g) la dona siga qui salva l’home, un tret relacionat amb el matriarcalisme.

 

 

Notes: [1] Es refereix a la rondalla “Les estisoretes, el cabdell de fil i la pelleta”.

[2] Partim de la versió de 1960, la segona i darrera.

[3] Representa el món situat sota terra, on són les persones mortes, però també les arrels que permeten que estiguem vius i que ens sentim part del món, part de la vida, del lloc on vivim.

[4] Pere Riutort n’és l’autor i l’editor. Aquest llibre correspon a l’edició valenciana.

[5] Aquesta frase popular està associada a la falta d’experiència, fet que es relaciona amb la infantesa i, estacionalment, amb la primavera, època en què ressorgeix la vida… mitjançant el color verd.

[6] Calaparra és una població de l’històric Regne de Castella, ara en terres murcianes, i que, si bé és de tradició castellana, els Sants de la Pedra, de línia matriarcal, estan molt arrelats des de fa segles.

[7] Recordem, com ara, el dia de la Passió (Divendres Sant). Així, en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i Alain Gheerbrant (editorial Herder, 2015), en l’entrada “Violeta”, es fa esment a “las colgaduras y las ropas violetas de las iglesias el viernes santo” (p. 1075).

[8] El mes blader és juny, en què es sol collir el blat (o forment), i la festivitat dels sants Abdó i Senent és el dia 30 de juliol.

[9] U dels tres aspirants.