Arxiu d'etiquetes: semblances amb altres cultures matriarcalistes

Xiques jóvens amb el suport de dones que donen vida, del rei i molt obertes

Una altra rondalla que figura en la mateixa obra, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “El gat cendrós”, recopilada per Sara Llorens en 1902. Un pare vidu i amb una filla es casa amb una altra dona (qui, a més, tenia una filla). Aquesta madrastra sempre deia a la primera de les xiques: “-Arri allà, gat cendrós, a la cendrera!

Un dia, el rei va fer una crida: que la noia que portés la flor, és a dir, la planta més maca, guanyaria el premi més gros; que cada noia la plantés en un test i li portés el dia que va assenyalar” (p. 67).

Llavors, la madrastra compra una flor a cada noia: a la seua, la més bonica i, a l’altra, un llessamí (gesmiler). Això fa que la jove (des d’ara, ens referirem a la del pare), se’n vaja “corrents al cementiri a pregar a la seva mare.

Una vegada, quan era allà, davant de la seva mare, li va sortir una pobra que li va demanar caritat. Ella li va donar un tros de pa que li havien donat i els cinc cèntims que havia de tenir per a dues festes” (p. 67).

Tot seguit, l’anciana, com a agraïment, li diu:

“-Mira, aquí he trobat aquesta cabeça de tulipa, que l’he trobada en un femer. Mira: si la fas a la cendrera, et viurà; si, per cas, no li fas, no” (p. 67).

Entre els passatges que tenen lloc en el cementeri, copsem punts en comú amb altres relats i, a més, amb el mes de novembre, el qual inclou també la festivitat de Tots Sants (1r de novembre) i del dia de Difunts (el 2 de novembre), festes prou esteses més enllà de terres catalanoparlants i del món del cristianisme: ella hi va, com és tradicional, en record de sa mare. Igualment, això empiula amb les paraules de la vella: si la jove aprofita lo que hi ha sota terra, viurà, de la mateixa manera que un bon terreny fa possible que moltes plantes hi visquen i cresquen així com la llavor que, en l’esdevenidor, dona els seus fruits.

En vincle amb aquest tema (i per la semblança), comentaré que el 30 d’octubre del 2018, vespres de la festa de Tots Sants i de la dels Difunts, aní a parlar amb un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcalista) i escriguí en el meu diari personal que, “Sobre el tema (…) de la vida, de la mort i d’una vida nova (tenint present allò que en la cultura colla s’entén com que la persona és terra caminant), ha dit que la persona va a la terra, ‘és guano’ (sic) i, per tant, està viva, ‘dona vida’ (…), ‘forma part del cicle de la vida’ (…).

Hi comentava que, en la nostra cultura capitalista i en els ambients on es rebutja la visió matriarcal de la vida, no sols es té por a la mort sinó que, a més, s’entén com que la vida acaba amb la mort i, a més, no s’hi afavoreix el dos, el donar part de la nostra vida a l’altre. En la cultura colla, hi soterren els morts en casa”.

Prosseguint amb la narració, la jove “va plantar la tulipa al mig del test i, al voltant, hi va posar tot de tronquets de llessamí.

Va venir el dissabte del dia que s’havien de portar les flors al rei. La noia va anar al costat de casa seva a veure si li volien fer el nom i el va clavar sota del test. I el va portar al rei, al vespre” (p. 67). Com veiem, la xicota enllaça amb la velleta i, és cap a la nit, quan ella dona el test al rei, o siga, en un moment del dia vinculat amb lo matriarcalista. En acabant, el monarca “va dir que mereixia el premi més gros i tothom que sí” (p. 67).

Adduirem que, en aquesta rondalla, la jove rep el suport de la Mare de Déu, de la mare (si més no, espiritualment, així com quan recordem un fet o una persona i ens dona força o bé ens permet sentir-nos emparats) i de la vella.

A banda, apareixen l’ametla i una avellana, dos fruits secs que estan en nexe amb la tardor (estació simbolitzada pel color marró). A més a més, com escriu Josefina Roma, “La fruita seca, com a símbol de vida, ens acosta a la menja que s’ofereix als difunts. La promesa de vida que eclosionarà, com un potencial amagat, sembla que té relació amb  la vida al Més Enllà, per la incorruptibilitat i llarga durada de la fruita seca” (p. 60).

Al capdavall del relat, després de passatges semblants als d’altres narracions, n’entrem en u que diu així:

“-El rei va dir a un criat: -A veure, ves-hi a la cendrera!

La noia surt, li emproven la sabata i li anava bé. El rei, de seguida, l’havia coneguda. (…) I el rei li va dir: -Muda’t, que ens n’anirem a palau.

La noia se’n va anar a dalt i la Mare de Déu la va arreglar i li va tornar a posar el vestit d’esquellerets.

Se’n varen anar a palau i es varen casar” (p. 70).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La vida de les dones en acabar la tutela dels pares: llibertat i comunitarisme

La vida de les dones després de casar-se i d’acabar la tutela dels pares: llibertat i comunitarisme.

El 4 de juny del 2023 posàrem en Facebook aquest tema, tret a partir del llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”, d’Elisabeth Burgos, etnòloga, editat per Seix Barral en 1993 (2a. ed.) i a què havia tingut accés en el darrer curs de Magisteri, quan feia poc que havien concedit el Premi Nobel de la Pau a Rigoberta Menchú. Plasmàrem una qüestió que deia “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaren sobre la vida en matrimoni i en relació, ja casats, amb els altres, és a dir, amb la comunitat? Gràcies”.

El primer comentari que ens escrigueren fou en el grup “Paraules del Matarranya (Grup)” el mateix dia: “Això era tabú. Sempre deien ‘A callar, que hi ha roba estesa’ i ja no te n’adonaves de res. Però bé, sí es parlava…” (Rosa Maria Micolau Foz). En el grup “Quaderns de Folklore Menorca”, Juana Anglada posà “No, en cap moment, la meua mare”.

Tot seguit, afegirem unes paraules que diu Rigoberta Menchú a l’etnòloga Elisabeth Burgos: “a la dona, [se li comenta] que el pare ja acabà la seua responsabilitat de cuidar-la i de donar-li vida. Ara, a ella, li toca viure una altra vida, però sempre ha d’estar en comunitat com els indígenes” (p. 99), a què ma mare, el mateix dia, em diria “les tradicions”.

A continuació, Casimir Romero Garcia, el 4 de juny del 2023 ens envià un missatge que deia així:

“Casats, però separats.

Missa, bar.

Vida sexual oculta.

No sé res. Pudor.

Poques carícies davant néts i fills”.

Més avant, un amic meu, valencià i coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), ens envià un missatge en relació amb les paraules de Rigoberta Menchú i a la qüestió que li féiem sobre com es reflectia en aquesta cultura ameríndia: “En els colles, l’educació i tota responsabilitat està en les dones”.

També eixe dia, en el meu mur, ens reflectiren aquestes paraules: “Una gran reflexió de Rigoberta. Crec que, més o menys, era lo que passava a les cases.

Respecte a la pregunta, a mi, concretament, m’inculcaren la tolerància basada en el respecte” (Montserrat Cortadella), “Hola, Lluís.

Poca cosa: la dona quedava lligada a l’home tant si anava bé com si no, segons el matrimoni catòlic.

La iaia paterna, Carme, sempre va viure amb l’avi, tot i que era de caràcter difícil i, més aviat, garrepa. No devia ser-li fàcil.

La iaia materna, Maria, va quedar vídua molt jove, amb tres fills, i el fill gran va passar a ocupar el paper del pare en una casa de pagès”. En llegir aquest comentari, li vaig adduir les paraules de la Nobel de la Pau junt amb una foto del text original i una de l’obra. Aleshores, ens afegí: “Lluís,

Rigoberta Menchú entenc que té una visió més lligada a la Natura i a la seva comunitat indígena. Segurament, en el món de la pagesia catalana, també en els temps d’abans de la indústria: les cases de pagès estaven força aïllades de les poblacions i depenien del treball amb la naturalesa, els camps i els animals. Eren petites comunitats que algunes novel·les del segle XIX ho reflecteixen.

Amb l’arribada de les fàbriques, hi ha haver un èxode del camp cap a les ciutats i va canviar el mode de viure de pagès i també la seva mentalitat de comunitat, i s’ha anat tornant més materialista i individualista”. Li escriguí “Sí, com moltes persones de la pagesia.

Ella diferencia 1) indígenes, 2) ‘ladinos’ (lo que diríem ‘catalanoparlants d’arrels catalanoparlants però castellanitzats culturalment, proespanyolistes’) i 3) colonitzadors”. Més avant, Nuri Coromina ens adduí “Amb tot, per mi, el fet de viure en un poble d’uns 15.000 habitants, amb dos rius, el Ges, que desemboca al Ter, i sent prePirineu, tenim força afecció a la Natura i, a la comarca d’Osona, estan naixent grups ecologistes força guerrillers que són petites comunitats també de cara a la Natura. A la Vall del Ges, hem creat ‘La Vall Verda’, que inclou Torelló, Sant Pere de Torelló, Sant Vicenç de Torelló i Orís.

Els espanyols van fer molt de mal a les cultures indígenes de la dita Llatinoamèrica, com a la península Ibèrica. Tenen una mentalitat d’invasor que no tolera el que és diferent.

Una novel·la del segle XIX, sobre el món rural, és ‘La punyalada’, de Marià Vayreda, que va ser portada al cinema català.

En temps de la pagesia, sobretot, la dona, devia tenir molt de paper com a dona casada, mare i ajudant de les feines de pagès, fent criar bestiar petit, a part de cuidar de la casa i altres, i ensenyar tot el que podia. La meva mare Isabel, tot i que vivia en una casa de carrer, va tenir molts anys conills i gallines que els matava ella mateixa i em feia ajudar-la i mai em va agradar, fins que li vaig dir que no. Com van canviant els temps!”. Sincerament, no esperàvem una resposta tan extensa i tan interessant.

En vincle amb els tres tipus de persones que, culturalment, diferencia Rigoberta Menchú i que comentí a Nuri Coromina Ferrer i que expliquí a ma mare, ma mare, també el 4 de juny del 2023, em parlà sobre el padrí de mon pare (oncle que era cosí de la meua àvia paterna) i la seua muller, la qual era aragonesa i castellanoparlant: “El tio Ramon, a la tia Quinti, sempre li parlava valencià”.

Igualment, ens plasmaren “Ma mare sempre deia que, al matrimoni, s’hi havia d’anar amb esperit de sacrifici” (Eusebia Rayó Ferrer), “Poca cosa em van dir. Jo diria que l’exemple és suficient. Ells em van ensenyar que la relació amb les amistats i veïns ha de continuar. I així va ser” (Pilar Ortiz De Paz), “Bé. Jo penso que depèn. La meva mare estava a casa, però jo vaig continuar treballant i això em donava més llibertat” (M Teresa Valls Farre).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Dones ben considerades, fortes, que fan costat i molt obertes

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El casteller de Pinell”. El rei fa una crida per a la guerra i, en la noble família del castell de Pinell, “l’hereu, ben plantat, encara no té el temps per empunyar les armes. Això no obstant, vol contribuir al salvament de la seva casa i acudir al manament reial.

Confia en la divina Providència i espera tornar aviat. Són les joves il·lusions dictades pel seu caràcter forjat (…) en aquella llar dolça” (p. 133).

Passen cinc o sis anys, els pares moren “i queda en el castell el fill petit, germà de l’hereu, que lluita a la guerra.

 L’hereu lluita amb bravura” (p.  133), amb gran ànima i “ha reeixit amb fermesa. Ell atribueix aquest fet a la protecció de la Mare de Déu de Semmer, a la qual s’havia encomanat moltes vegades i sempre amb la promesa de festejar-la, per sempre més, si podia retornar” (p. 133).

Tot seguit, llegim que “A la fi, arribà el dia. La guerra s’acabà i retornà al castell de Pinell i ho feia amb la intenció de fer, per sempre més, festa en honor de la seva Verge protectora” (p.  133). I així ho fa.

Com veiem, no solament es plasma el refrany “La joventut tot ho venç”, sinó un tret matriarcalista: que la protecció es sol·licite a la Mare de Déu, la qual fa el paper de mare. A més, ella li ha fet costat.

En la narració posterior, “El tresor del senyor de Pinós”, es reflecteix el matriarcalisme. Així, “sota la muntanya del Pedraforca, (…) hi havia el gran castell de Josa, en el qual existien uns pous molt profunds i uns immensos soterranis plens de tresors fabulosos (…). Es deia, d’uns a altres, que, aquell que els assoliria, no tan sols obtindria una riquesa inacabable, sinó que, a més, arribaria a ser senyor de set castells” (p. 134). Com podem veure, apareixen símbols matriarcalistes, per exemple, el pou, els soterranis i, a banda, la dona està ben considerada. Igualment, podríem captar el simbolisme de la frase “Ser un pou de saviesa”, ací, vinculada amb l’educació matriarcal i amb la dona.

Els guardians d’aquests llocs (en el relat, presentats com els diables i els bruixots) es corresponen a dones i, com que es comenta que “tenen fama de ser els més temibles” (p. 134), veiem que les dones són fortes, fins al punt que, àdhuc, en les guerres “contra els moros, el cavaller de Pinós va armar un gran exèrcit per combatre els sarraïns i (…) pensà en els tresors de Josa” (p. 134). 

Més avant, per a aconseguir-ho, demana ajut a Sant Esteve, un sant que també té a veure amb la tradició matriarcal de la festa del segon dia de Nadal i, el sant (en un acte semblant a quan el déu Sol, en la cultura colla, envia els raigs a la Pachamama, o siga, a la Mare Terra), “va baixar del cel, en persona, i va anar a Josa. Tots els dimonis (…) van abandonar la guarda del tresor, que, amb tota facilitat, va poder ser agafat pel senyor de Pinós, el qual, posteriorment, (…) va arribar a ser senyor de set castells” (p. 134).

Una altra rondalla plasmada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què captem trets matriarcals, és “Galceran el del Miracle”, quan, un poc després que Galceran de Pinós es mogués contra els moros, veiem que “la valentia dels catalans, els quals defensaven (…) la seva terra, anaven decantant, a poc a poc, la balança de la lluita a favor dels de casa” (p. 136) i, més avant, llegim que “els moros es batien en retirada vers el seu campament del Berguedà” (p. 137) i, finalment, com a agraïment, “Galceran va fer aixecar un petit temple (…) sota l’advocació de Santa Maria” (p. 137), a la qual havia implorat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen vida al Poble, ben considerades i molt obertes

 

Una altra narració en què copsem el matriarcalisme és “El castell de València”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, veiem que es troba a deu minuts d’Esterri, “vora la carretera que mena al Port de la Bonaigua” (p. 29) i que “Aquesta fortalesa fou la darrera resistència del Comtat del Pallars, abans de la seua desaparició definitiva, a finals del segle XV. (…) la senyora Caterina Albert, muller del darrer comte, Hug Roger III, resistí valerosament durant tres anys els atacs de les tropes del marquès de Cardona” (p. 29). Per tant, no sols apareix una figura femenina forta, sinó que desenvolupa molt l’arquetip del rei: assumeix el càrrec de cap de comtat, el porta avant, defén els territoris,…

A més, tot seguit, Pep Coll addueix “Explica la historieta que l’exèrcit invasor (…) van demanar un parlament amb la comtessa. Aquesta s’hi va avenir, i el dia convingut aparegué amb un plat de truites de riu, més fresques que una rosa i bellugadisses encara com un cadell” (p. 29). D’aquesta manera, copsem trets matriarcalistes: 1) el parlamentarisme (en lloc de l’absolutisme), tan reflectit en els acords entre home i dona en les cases de catalanoparlants (encara que la dona, al capdavall, fos qui decidís, i que, a hores d’ara, perviu), 2) l’obertura al diàleg lluny de lo políticament correcte (la comtessa accepta la proposta), 3) la disposició a rebre l’altre (truites fresques, com una persona amb la ment fresca) i 4) creativitat (truites bellugadisses com ho podria estar un nen, ací simbolitzat pel cadell).

A banda, captem una comtessa bona com a estratega, ja que els atacants “No sabien que hi havia un túnel secret que comunicava el castell amb el riu de la Bonaigua” (p. 29) i, de pas, la dona conserva el vincle amb lo maternal i amb lo matriarcalista, com és l’aigua del riu, el qual, a més, curiosament (partint del nom), en porta de bona. Igualment, ella passa d’estar en el cim a fer-ho amb una vida més fluïda: la del riu.

Finalment, veiem que “L’heroica comtessa (…) fugí de nit cap a França pel Port de Salau. Diuen que els fallaires[1] d’Isil la van acompanyar fins al cap del Port. Fou el darrer homenatge de la gent del país a la Casa Comtal pallaresa, el darrer servei dels vassalls a llur senyor natural” (pp. 29-30). Per consegüent, la dona està ben considerada pel Poble: al cap i a la fi, ella els havia defés.

Una altra rondalla pallaresa, de la mateixa obra i en què captem trets matriarcalistes, és “La dona i el bandoler”, la qual, a més, podríem vincular amb la cultura colla. “El Lliser d’Arcalís ha estat segurament el bandoler pallarès de mes anomenada” (p. 32). “Un dia, la mestressa de cal Manresà de Farrera tornava de la fira d’Organyà, on havia venut un bon escamot de mules” (p. 32) i, així, com en la cultura d’Amèrica del Sud a què hem fet al·lusió, la dona realitza el paper comercial. A banda, la dona insistia que no en portava ni cinc i que “He hagut de pagar al notari d’Organyà els capítols matrimonials” (p. 32). Per consegüent, la muller també porta la tasca administrativa fora de casa.

Ja ben avançada la rondalla, copsem una semblança amb els colles: el pas del cel a la terra, quan la dona “Començà a desfer-se la cabellera, llarga i daurada com la d’un arcàngel. De seguida, uns grapats de monedes li rebotaren per les espatlles i cobriren el terra com una pluja d’or” (p. 32). El pas de l’or (l’home, el cel, la pluja que davalla) a la terra (ara coberta de monedes daurades) ens plasma una semblança amb aquest Poble andí: per mitjà del deu Sol, la Pachamama (que és terra i aigua) atorga vida al Poble, als animals i a la resta de la natura.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, “fallaire” figura com “Home que en la nit de Sant Joan va per la muntanya portant una falla encesa” i, en la primera definició de “falla”, veiem “Manat de branques o brins d’espart, càrritx o altres plantes seques, que s’encén per fer claror, calar foc, etc.”, això és, com una torxa.

Dones que vetlen pel Poble, fortes i molt obertes

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “S’home que cercava es tresor de na Fàtima”. Un home que tenia un ca, es determinà a cercar el tresor de na Fàtima i se’n va a un endevinaire. L’endevinaire li indica què cal que faça i, quan es decidí a anar a pel tresor, “se’n dugué també dos braus, dos homes que havien fet es servici, perquè l’acompanyassen, i també dugué es ca” (p. 341).

A continuació, troben una planta (una porrassa), “es posaren a cavar i, as poc temps de cavar, sa terra va fer com un ullal, s’afonà i romangué un forat” (p. 341). Cal dir que la terra, cavar, llaurar, un forat, etc. tenen a veure amb lo matriarcal i, en aquest cas, amb lo femení, amb la mare.

No tots es llancen a l’aventura i, “Quan varen esser dedins, trobaren un empedregat i una espècie de referit però antic, vell amb degotissos” (p. 341) i, per tant, captem que entren dins del forat, que intervé la cova i que hi ha aigua (degotissos), això és, trets relacionats amb la dona, amb lo matriarcal. Però l’intent de fer-se amb el tresor i, així, amb la dona, no progressa.

Una narració semblant i en el mateix llibre és “Es tresor de sa cova de Son Creus”, en què es plasma que cal tocar els peus en terra i ser oberts. “Dos homes de Bunyola que feien carbó a Pollença, determinaren d’anar a cercar es tresor de sa cova de Son Creus i hi anaren. (…) Quan sortiren de sa cova, trobaren un parell d’ossets damunt una roca i els se miraren” (p. 342). O siga, que entren en lo femení (ací, en la cova), en lo relacionat amb la dona.

Més avant, parlen amb un ferrer i acorden que, “en esser a s’esfondrat, podrem passar i no hi haurà res que ens faça nosa. En entrar-hi, lo primer que trobarem, passat aquest esfondrat, serà un frare. (…) Es frare ens dirà:

-De què anam per aquí?

-Venim a cercar un tant de moneda -li direm.

-Pactes -dirà es frare.

(…) Ens farem endins i, més endins, trobarem una monja i ens dirà lo mateix que es frare i li contestarem lo mateix” (p. 343).

El fet que aparega el tresor i, més encara, la moneda (un detall que no sol figurar en les rondalles, si més no, vinculada amb l’ambició), ho podem relacionar, sense embuts, amb lo patriarcal: el tresor, en aquest cas, simbolitza l’or solar; el sol és de color groc; de color or, es presenten, sovint, les monedes.

I la cosa va més lluny, ja que, al moment, llegim “trobarem un riu que es passa amb tres passadores i, llavors, trobarem un altre frare que guarda sa moneda i allà és a on sentirem més renou, i es frare dirà:

-Pactes” (p. 343). Com es pot veure (i molt bé) en aquest relat, la figura del frare i la de la monja estan vinculades amb la moneda, ací, representant el misticisme, el qual no és propi de les cultures matriarcalistes. I, a banda, els personatges que cerquen l’or són masculins, un detall interessant. Nogensmenys, sí que veiem el matriarcalisme: en la cultura dels pactes, tan present, com ara, en l’educació matriarcal i en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Afegirem que, al capdavall, el frare “No ens voldrà donar més que un minut i sortirem amb ses mateixes condicions que hem entrat, però carregats de moneda.

Queden d’anar-hi des cap de quatre mesos, però es cap de dos, es morí aquell home i es altres dos no pogueren trobar es tresor” (p. 343).

Per consegüent, podríem relacionar aquest relat amb la dita “Primer l’obligació que la devoció” i, més encara, amb unes paraules del llibret La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, en què l’autor comenta (i ací traduïm) que l’àvia Damiana (la matriarca d’un grup de persones de cultura colla, en el nord de Xile, matriarcalista), “era la responsable de conservar la integritat i els valors del seu poble i, alhora, de vetlar per la perpetuïtat de la història i de la vida del seu poble colla” (p. 4). El tresor matriarcalista va en línia amb l’exposat en aquest llibret.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La terra, com una mare forta que tracta bé a tots, ben tractada i molt oberta

El 16 de novembre del 2022 trobí una rondalla catalana, “La creació”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, en què es tractava sobre la creació, la primera en eixa línia, entre més de sis-centes que havíem consultat fins aleshores. Figura en el llibre “Lo Rondallaire”, a cura d’Albert Mestres i publicat en el 2010 per Cossetània Edicions, el qual inclou la primera sèrie i la segona sèrie. En la part final del relat, diu així: “I, quan totes les coses foren al seu punt posades i tingué cadascuna el seu mereixement o paga, la terra es va oferir a Déu i li digué

-Senyor, ¿què és lo que us plau, de mi, fer-me?

I Déu li va respondre:
-Tu mantindràs tot lo que en el món es cria.

-¿I com tindré tanta força?

-La tindràs perquè tot t’ho menjaràs.

I, des de llavors, tot torna a la terra i aqueixa tot s’ho menja, fins l’home, si no és l’ànima que va allí a on li pertoca” (p. 69).

Eixe mateix dia ho posàrem en Facebook i, a més, afegírem part del llibret ’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, escrit en castellà, a què accedirem en el 2018, en relació amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), quan diu que “L’àvia Damiana, al llarg de la seua vida, es preocupà d’ensenyar al seu poble colla a viure en sintonia i en comunió amb la terra, a venerar la ‘Pacha Mama’, deessa protectora del seu poble, l’origen de la qual esdevé en fecundar el déu Sol, amb els seus raigs plens d’energia, les aigües del Titicaca [1] i, així, engendrar la deessa, mare de tot el poble.

Essent diví el seu origen, i manifestat per mitjà de la natura, [el poble colla] guarda una consideració reverencial a tota la vida de la natura que els cuida, els alimenta, els ofereix els elements bàsics de vida i els facilita tot el seu desenvolupament” (p. 29).

Per consegüent, quant a la Pacha Mama i a Jesús (el fill de Déu), el deu Sol baixa a la terra (al riu, element relacionat amb lo femení i amb la dona) així com Jesús (per mitjà del Nen Jesús), ho fa a la terra (un altre element en vincle amb la dona)… Dos passatges religiosos en què es plasma el matriarcalisme i que, en el nostre cas,  el relat vinculat amb el cristianisme, figura en una rondalla catalana publicada en els anys setanta del segle XIX. 

En relació amb aquests escrits, el 18 de novembre del 2022 posàrem en Facebook “Per a les vostres àvies (o padrines) o bé per a les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, la terra, ¿era com una mare? ¿Com ho reflectien? Gràcies”. En el meu mur, el mateix dia i posteriorment plasmaren “Per la meva àvia Maria, sobretot. Tot i que era d’una família de pagesos benestants, amb mossos a sou, o sigui, que ella, la terra ‘poc la llaurava’, a casa seva, era una gran remeiera.

Recollia totes les herbes que coneixia, per a fer cures, per a fer guisats. Per Sant Joan, abans de la sortida del sol, anava al bosc a recollir l’herba de Sant Joan. Cada dia havia d’anar a trepitjar el camp o el bosc. Coneixia tots els bolets i els racons on creixien.

Sense el contacte diari amb la terra, no hagués pogut viure” (Àngel Blanch Picanyol), La terra, o les terres, eren molt estimades i les tractaven molt bé. Eren una mare que dona menjar als seus fills i, com a fills, ells la tractaven amb palmes d’or.

No la conreaven quan les llunes eren dolentes i no deixaven créixer cap mala herba. Hi havia coses que no es podien fer, com llaurar al mes de juliol, perquè la terra du dol” (Miquel Vila Barceló), a qui comentàrem que “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, per exemple, vinculats amb Inca, més d’una vegada, porten palmes de color or.

Ara mateix, he vist, en un diccionari de símbols, que relacionava les palmes amb el martiri.

Aquests sants (d’origen pagà, de la deessa grega Demèter, la de l’agricultura), en la tradició cristiana, són màrtirs i els protectors de molts llauradors catalanoparlants.

Ara bé, també associa les palmes, per exemple, a la regeneració. Això ens acosta a la idea de terra com a mare: de tots, de lo material i de la vida”. Igualment, Rosa Rovira, qui ha rebut una educació matriarcal i que ha estat molt en relació amb el camp, ens plasmà “La mare era una gran amant de tota la natura. Dels camps, se’n cuidava el pare; però, de recollir els fruits que els donava la terra, sempre era la mare. Gran coneixedora de tots els arbres i de totes les plantes, en especial, de les comestibles que menjàvem en amanides i també les remeieres amb les quals ens feia olis, ungüents i cataplasmes per curar refredats, desinfectar ferides i tot el que es presentés, ja que els metges estaven molts quilòmetres lluny.

Ens va inculcar el respecte per tota la natura i ens va transmetre el seu coneixement per fer medecines casolanes”. El 19 de novembre del 2022, Pilar Ortiz De Paz adduí “Els meus avis paterns eren de Lleida, per tant, pagesos de soca-rel. No els vaig conèixer. A més, el meu pare no era l’hereu, però, molt sovint, anàvem a la casa pairal, Bellmunt d’Urgell, i et puc assegurar que la terra era la seva vida, fins i tot, el meu pare, només arribar, anàvem els dos germans a passejar pel tros. Era feliç escoltar tot el que feia referència a les collites. El que ha nascut pagès, ho és tota la vida”.  

Afegirem que el 18 de novembre del 2022, Rosa Garcia Clotet, en un missatge, ens escrigué “Tant no puc dir, però que la valoraven, sens dubte, sí. I ens ensenyaren a estimar-la i respectar-la.

Sempre que es podia, normalment, els diumenges, anàvem a passar el dia al camp. Vivint a ciutat, i els homes treballant, és el que es podia fer. Parlo de ‘nosaltres’, però els avis ja ho feien en la seva època”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] El Titicaca és un llac situat en l’altiplà, en la frontera entre Xile i Bolívia.

Les cultures matriarcalistes primen viure i actuar

En relació amb la cultura valenciana de primeries del segle XX, si més no, com la plasma Joaquín Martí Gadea en la seua obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), i amb el fet que, en línia amb el matriarcalisme, les persones no teoritzen, sinó que viuen i actuen, en la primera part de l’obra, veiem diferents entrades que ho reflecteixen. Així, en “Ballar sempre en la més lleja”, comenta “açò es deu entendre de teulades per avall, perquè, si és per amunt, es pot dir que no hi ha ningú, desgraciat, com tinga fe i confiança en Déu: este món són quatre dies i lo que convé és emplear-los en bé” (p. 19).

Igualment, en l’entrada “Cantal (el) del cornut”, exposa “Però, ¿qui serà més fort, el cantal o el que s’assentava o recolzava en ell? Esbrine-ho el curiós[1], que nosaltres no volem calfar-nos tant el cap en això” (p. 41) i, com ara, quan, molt avançat el llibret, escriu “perquè així ho demana el caràcter festiu i bromesc dels valencians. No ens calfem, puix, el cap en fer comentaris i reflexions sobre açò, perquè seria perdre el temps i mallar debades, i acabem, com en tots, per una cançó” (p. 174).

En aquesta línia, al capdavall de l’entrada “Pixavins (els) de Valencia”, comenta “tornaria en molt gust a ressuscitar les seues aficions i costums típics d’altres temps, que no són més que males criances, parlant en plata. Però nosaltres no tenim per què ficar-nos més a dins i concloem estes ratlles entonant-los una cançó” (pp. 180-181) i, a banda, quan, tractant sobre els habitants de Parcent (una població de la comarca valenciana de la Marina Alta), diu “Nosaltres no anem a esbrinar si tenen raó o no en tenen els que els han posat eixe malnom, perquè no és eixe el nostre propòsit, però sí que estan batejats així” (p. 191) i, per consegüent, Joaquín Martí Gadea plasma que el seu objectiu no és precisament teoritzar, com remata amb unes paraules en eixa entrada: “Però això no els deu entrar de les dents en a dins, perquè, segons es veu, és més per buscar el consonant que altra cosa, i ni tampoc els trenca ninguna costella” (p. 191).

En la segona part de l’esmentada obra, hi ha una entrada en què també ho reflecteix, en escriure sobre el refrany “Moda, la que acomoda” (p. 309): “Este (…) cos, que és de terra i a ella ha de vindre a parar. Açò, suposat, no anem a passar revista d’elles, perquè seria allargar massa aquestes ratlles”. Cal dir que, en aquestes paraules, es plasma un detall en línia, per exemple, amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista): que les persones som terra (entre els colla, diuen que la persona és terra caminant) i, a més, unit al tema de la prioritat per lo femení, per lo maternal i, així, per la terra.

Finalment, ho copsem quan també en la segona part, escriu “I vagen vostés a esbrinar[2] per què ve la cosa així i no d’altra manera, puix, per molt que cavil·len i es calfen el cap, no trauran més” (p. 392). I, per tant, veiem com, àdhuc, no sols a primeries del segle XX com també entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, igualment, entre persones que viuen en l’any 2022, quan escrivim aquestes línies, per exemple, quan es tracta sobre el matriarcalisme, els catalanoparlants tendeixen més a fer-ho a partir de fets, de publicacions, de refranys, de vivències, etc., en lloc, com ara, de fer xarrades, articles, etc. sobre què és el matriarcalisme. Açò concorda amb moltíssimes rondalles tradicionals en llengua catalana recopilades abans de 1930 o bé abans de 1990.

En eixe sentit, preferesc la que opta per tocar els peus en terra i l’estudia i el promou des de la vessant femenina, maternal i de sentiment de pertinença a la terra. I moltes persones que conec, també.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “apoyava en ell? Averígüeu el curiós”.

[2] En l’original, “averiguar”.

Monarques oberts a tots els ciutadans, fills que s’espavilen i amb bona empatia

 

En el relat “L’amor de les tres taronges”, arreplegat per Enric Valor i que figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”, està molt reflectit el matriarcalisme, per exemple, en què la dona ha de ser ben tractada (en aquest cas, sobretot, una vella) i que és ella qui salvarà l’home (ací, un jove), perquè ell seguirà lo que li comentarà l’anciana. Així, veiem que hi havia un rei vidu que només tenia un fill, de vint anys i més bé trist i passiu. El rei considerà que seria interessant obrar, enmig de l’hort, una bassa i “que tots els pobres que ho volguessen, que podien anar a poar oli a la basseta” (p. 97). Novament, copsem la figura de l’hort, tan habitual en moltes rondalles matriarcalistes en llengua catalana, i un rei obert a tots els ciutadans.

I un matí, el monarca “va obrir les portes reixades i aleshores començà la desfilada de pobres amb setrills” (p. 97) i, d’aquesta manera, captem una societat en què, fins i tot, els més rics i amb major poder polític, no són indiferents als més necessitats per motius econòmics. A banda, aquest passatge pot recordar-nos els nombrosos comentaris que ens han fet en què indiquen que les cases estaven obertes, àdhuc, per a qui necessitàs la col·laboració (malgrat que fos puntual) dels veïns, una actitud en línia amb el matriarcalisme.

Ara bé, el fill del rei, qui nomia Dalmau, continua enfortint-se i, igualment, un dia, el príncep, que era consentit i capritxós, menysprea la vella i li gasta una mala passada i tot (p. 98).

Des d’aleshores, malgrat que el jove, ràpidament, rectifica, es fa amic de l’anciana, qui li diu què ha de fer ell, com i què permetrà que es salve el príncep (pp. 99-100): l’Amor de les Tres Taronges (p. 99). I, per això, la dona comenta a Dalmau “que vós no patiu una altra cosa més que una llarguíssima set d’amor.

-I què haig de fer?

-Jo us ho diré -prosseguí l’anciana” (p. 100).

Dalmau passarà per un desert en què trobarà un oasi i vint mil palmeres (p. 100) i, a més, el jove, en línia amb el matriarcalisme (en què es prioritza lo auditiu i el sentit del tacte, o siga, escoltar els altres, el contacte físic i, igualment, tenir tacte), “tot orelles, no perdia punt” (p. 101).

Afegirem que, com que el príncep serà col·laborador amb un lleó i amb una serp, en acabant, seran amics seus. Cal dir que, en aquesta rondalla, llegim que la vella li diu que, “enmig d’una replaceta, hi ha el famosíssim Taronger de l’Amor” (p. 101). Per tant, no és cap arbre de la saviesa, ni cap arbre de la ciència, sinó u que, àdhuc, podríem vincular amb l’erotisme i amb la sexualitat. Recordem que, com veiem en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, “la naturalesa femenina de la Força universal està representada per l’arbre; es notable el parentiu d’’eros’ i d’’ernos’ (arbre)” (nota 19, p. 34). I, com que la vella vol que el jove s’espavile, no li ho farà tot (p. 102) i Dalmau, sense desencoratjar-se i sentint-se molt bé, “seguí en tot al peu de la lletra les indicacions de la dama misteriosa i tot va eixir com li fou anunciat” (pp. 102 i 104).

Com podem veure, la vella rep el tractament de Dama, el qual podria evocar-nos la Dama del ball dels cossiers (de Mallorca) o, per exemple, la Moma (del dia del Corpus, en la ciutat de València) com també la Mare Terra, la Gran Mare… Un matriarcalisme ben plasmat.

Adduirem que, com en rondalles prou semblants, el jove fa costat els animals i, ara, “fet un home nou, va eixir, l’endemà, de la ciutat” (p. 107). Però hi ha un personatge que, primerament, li comenta què ha de fer: la bellíssima jove Silvana, més voluminosa que ell i, a banda, princesa del regne de les Aigües Aturades. I, llavors, en un passatge que va en línia amb la cultura colla (en què, com en el cristianisme, un personatge masculí baixa a la terra, a la Pachamama), la jove diu a Dalmau: “Estava escrit que vindria dels regnes de tramuntana un jove decidit a deslliurar-me…. i que em casaria amb ell” (p. 108).

De fet, en paraules d’un amic meu que coneix molt la cultura colla i que em digué el 12 de març del 2019, a una pregunta que li fiu sobre l’origen dels protectors agrícoles en la nostra cultura i en relació amb el sincretisme que faria el cristianisme a partir del segle IV (especialment, després de passar a ser la religió oficial de l’Imperi Romà), “El déu sol (Inca), el déu del poble quítxua, aimara, inca, fecunda el rai, l’aigua, la terra: dona la vida. I d’ahí surt la ‘Pacha Mama’, la vida a la terra. Per això, el Titicaca és el llac sagrat.

El cristianisme fa igual: Jesucrist baixa del cel a la terra i hi dona vida, hi sorgeix la vida”. És a dir, que ho faria un jove que ve del nord, del cel (de tramuntana), i que és ell qui va a ella com, en molts relats, quan es casen: les noces, inicialment, es fan en la població on viu la dona. 

Molt prompte, la bruixa (u dels tres personatges a què podria ajudar el jove) fa que la princesa Silvana es transforme en papallona (té vida, però volant) i, al capdavall, serà Dalmau qui, per mitjà del seu canvi d’actitud i, més obert, fins i tot, a lo que, per a més d’u, podria semblar insignificant (una papallona), no la mata, li lleva l’agulla que la bruixa li havia ficat en el cap i… Silvana apareix garrida, vestida i en els braços de Dalmau (p. 111). I, al capdavall, com en moltes rondalles, els dos jóvens es casen i… “vingueren els pares de Silvana des del seu remot regne” (p. 112), un detall matriarcalista, ja que la jove no rebutja els seus pares i, a més, els acull.

Agraesc les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, les de bon cor i molt obertes i les que em fan costat dia rere dia.

Hòmens que fan costat a les jóvens, que faciliten el gaudi de la vida i molt oberts

 

Una altra rondalla valenciana, molt semblant a relats d’altres llocs i en què una jove passa a fer uns papers disfressada d’home i en què, al capdavall, es descobreix que és dona però, tot i això, es casa amb un noble, és “El patge Saguntí”, arreplegada per Enric Valor i que figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”. Cal dir que, des de molt prompte, ens trobem amb un passatge matriarcal en línia amb el taoisme i, òbviament, amb el matriarcalisme vinculat amb cultures mediterrànies, com ara, la relacionada amb la llengua catalana i la grega (en la figura de Demèter, la deessa de l’agricultura, en més d’un moment, en relació amb la seua filla Persèfone): “Davant la casa hi havia un rastre de seriosos xiprers i, pels voltants, creixien alguns magraners, tarongers i llimeres; els primers assenyalant tristos el blau camí del cel; els altres, cantant alegres la joia de la vida amb l’esplet dels seus fruits i amb l’esclat del seu fullatge” (p. 27). També podríem relacionar-los amb els Sants de la Pedra (Senent, amb el manoll de forment; i Abdó, amb el penjoll de raïm).

A banda, comentaré que lo que escriurem a continuació, el 26 de juny del 2022, no ho pensí durant la primera lectura, encara que el cel (cap a on creixen els xiprers) té a veure amb la mort (així com el sant accedeix a la santedat després de morir, no abans), els magraners, els tarongers i les llimeres, o siga, part dels fruits associats a l’abundància de la terra i al gaudi de la vida, tenen relació amb tocar els peus a terra, actitud que fa possible que, mitjançant la simpatia amb la terra i el tractament empàtic i afectiu cap a la Mare Terra (i, igualment, cap a la mare com a generadora i cap a la fecunditat i cap a la fertilitat), els resultats siguen fructífers i que els habitants de la zona i els qui treballen els camps comencen el dia (i el tanquen) confiant que el demà serà abundant i que sempre hi haurà abastiment, gràcies, per descomptat, a les bones obres de línia matriarcalista.

Adduirem que, en paraules tretes del “Llibre del Poble de Déu”, coordinat per Pere Riutort i en què hi ha unes pregàries del vespre dels dimecres, podem llegir:

“Aclamem exultants, Déu Pare misericordiós, perquè la seua eterna bondat cobreix tota la terra, i diguem-li.

Sou l’alegria, Senyor, dels qui esperen en vós.

(…) Concediu-nos el bon temps

perquè les collites siguen abundoses.

(…) Escolteu, Senyor, la nostra pregària vespertina i feu que, seguint les petjades del vostre Fill, donem amb perseverança el fruit de les bones obres” (p. 1497). Aquesta esperança, aquest veure i sentir que la Terra dona vida al camp, a la família, a la població en què es viu, a la comarca i a poblacions més llunyanes, etc. era una cosa que els nostres avantpassats ho reflectien (com també perviu en moltes poblacions catalanoparlants i d’altres cultures matriarcals) en aquest amor per la terra i no per lo celestial.

Un poc després, mor la mare de la jove i, al moment, el pare. Comentarem que, en més d’un escrit en Facebook en vincle amb el paper de la dona o bé que tenia a veure, per exemple, amb la família, ens han plasmat que, si cau la dona, cau la casa. I, en eixe sentit, es reflecteix molt bé en aquesta rondalla: primerament, mor la dona i, ràpidament, ho fa el marit.

Però, tot i això, la jove, Llucina, immediatament, copsa que, l’endemà de soterrar els seus pares, li vingué al pensament Sant Vicent Ferrer, confià en ell i, així, diu al sant:

“-¡Sant Vicent, empareu-me en aquesta hora (…)!

I fou quasi alhora que sentí una blana remor darrere d’ella. Es girà i veié un frare que li somreia dolçament: era sant Vicent!

-Acosta’t, fadrina.

Ella, obeint, s’hi va acostar” (p. 28) i, tot seguit, el sant li farà costat i facilitarà que la jove Llucina accedesca al palau dels ducs (p. 28), on passarà a fer el paper del Saguntí.

Com podem veure, malgrat que moren els pares (podríem interpretar-ho com que Llucina ja ha aplegat a la jovenesa, necessita desenvolupar-se, valer-se per ella mateixa i, això sí, en vincle amb la realitat), sempre compta amb una persona bonhomiosa (i, ací, en la figura d’un sant que… li apareix darrere, justament on ho farien el pare i la mare de Llucina, de la mateixa manera que, en una fotografia de família, els pares hi són) que, des del primer moment, li ho posarà fàcil i en qui també podrà confiar. Afegirem que, en moltes rondalles en llengua catalana, els sants i, per exemple, Jesús, figuren com a persones amb bona empatia i molt obertes.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

Les cultures mediterrànies, matriarcals, moderades i molt obertes

 

El 17 d’agost del 2021, escrivint “sexualitat matriarcal” en Internet, poguí trobar en Google Llibres que, en l’obra “Constel·lacions postmodernes”, d’Enric Balaguer, es podia llegir que Lluís Racionero publicà “La Mediterrània i els bàrbars del nord”, en què “feia una reivindicació dels valors que per a ell encarnen les cultures matriarcals”. Lluís Racionero diu així:

“La cultura viva de la Mediterrània, veritable i ancestral, no és pas el fred geometrisme racionalista dels doris ni el colossalisme militarista dels romans, sinó la manera gentile, la cultura femenina sensual, sinuosa i flexible, amb la claredat del fresc marí de Cnossos, la vitalitat festiva de les ballarines tartèssies, la flexibilitat nerviosa de les saltadores dels braus cretenques, el sensual erotisme delicat i indefens d’Afrodita […]. La cultura ancestral de la Mediterrània és matriarcal, femenina, gentil, suau, vital, delicada”.

Tot seguit, Enric Balaguer addueix “Però aquesta cultura dels pobles mediterranis s’oposa a la dels bàrbars del nord que, si bé han inventat cotxes, bombes o raigs làser, no és fruit de la civilització ja que aquesta és producte de les ciutats. El Mediterrani fa trenta segles que té ciutats, el nord d’Europa només sis. La civilització, per a Racionero, és una qüestió d’esperit, una manera d’entendre la vida i, sobretot, de viure-la”, fet que enllaça amb unes paraules que em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal i d’Amèrica del Sud), les quals considerava extrapolables a la cultura valenciana, de què li comentí en aquell moment: “No teoritzen. Viuen i actuen”[1]

Aquest matriarcalisme també està molt reflectit en moltes rondalles en llengua catalana i, fins i tot, en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i en tot l’àmbit lingüístic.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Lo que comentàrem tots dos, el 28 de novembre del 2020, fou: Una pregunta: en la cultura colla, on intuesc que hi haurà més equilibri entre lo masculí i lo femení, ¿són més d’acció que de reflexió, vull dir, més d’experimentar que de racionalitzar en la vida?”. La seua resposta fou: “L’equilibri està igual que hem conegut a les nostres cases, on la mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare. I no teoritzen. Viuen i actuen”.