Arxiu d'etiquetes: semblances amb altres cultures matriarcalistes

Dones que donen vida al Poble, ben considerades i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Una altra narració en què copsem el matriarcalisme és “El castell de València”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, veiem que es troba a deu minuts d’Esterri, “vora la carretera que mena al Port de la Bonaigua” (p. 29) i que “Aquesta fortalesa fou la darrera resistència del Comtat del Pallars, abans de la seua desaparició definitiva, a finals del segle XV. (…) la senyora Caterina Albert, muller del darrer comte, Hug Roger III, resistí valerosament durant tres anys els atacs de les tropes del marquès de Cardona” (p. 29). Per tant, no sols apareix una figura femenina forta, sinó que desenvolupa molt l’arquetip del rei: assumeix el càrrec de cap de comtat, el porta avant, defén els territoris,…

A més, tot seguit, Pep Coll addueix “Explica la historieta que l’exèrcit invasor (…) van demanar un parlament amb la comtessa. Aquesta s’hi va avenir, i el dia convingut aparegué amb un plat de truites de riu, més fresques que una rosa i bellugadisses encara com un cadell” (p. 29). D’aquesta manera, copsem trets matriarcalistes: 1) el parlamentarisme (en lloc de l’absolutisme), tan reflectit en els acords entre home i dona en les cases de catalanoparlants (encara que la dona, al capdavall, fos qui decidís, i que, a hores d’ara, perviu), 2) l’obertura al diàleg lluny de lo políticament correcte (la comtessa accepta la proposta), 3) la disposició a rebre l’altre (truites fresques, com una persona amb la ment fresca) i 4) creativitat (truites bellugadisses com ho podria estar un nen, ací simbolitzat pel cadell).

A banda, captem una comtessa bona com a estratega, ja que els atacants “No sabien que hi havia un túnel secret que comunicava el castell amb el riu de la Bonaigua” (p. 29) i, de pas, la dona conserva el vincle amb lo maternal i amb lo matriarcalista, com és l’aigua del riu, el qual, a més, curiosament (partint del nom), en porta de bona. Igualment, ella passa d’estar en el cim a fer-ho amb una vida més fluïda: la del riu.

Finalment, veiem que “L’heroica comtessa (…) fugí de nit cap a França pel Port de Salau. Diuen que els fallaires[1] d’Isil la van acompanyar fins al cap del Port. Fou el darrer homenatge de la gent del país a la Casa Comtal pallaresa, el darrer servei dels vassalls a llur senyor natural” (pp. 29-30). Per consegüent, la dona està ben considerada pel Poble: al cap i a la fi, ella els havia defés.

Una altra rondalla pallaresa, de la mateixa obra i en què captem trets matriarcalistes, és “La dona i el bandoler”, la qual, a més, podríem vincular amb la cultura colla. “El Lliser d’Arcalís ha estat segurament el bandoler pallarès de mes anomenada” (p. 32). “Un dia, la mestressa de cal Manresà de Farrera tornava de la fira d’Organyà, on havia venut un bon escamot de mules” (p. 32) i, així, com en la cultura d’Amèrica del Sud a què hem fet al·lusió, la dona realitza el paper comercial. A banda, la dona insistia que no en portava ni cinc i que “He hagut de pagar al notari d’Organyà els capítols matrimonials” (p. 32). Per consegüent, la muller també porta la tasca administrativa fora de casa.

Ja ben avançada la rondalla, copsem una semblança amb els colles: el pas del cel a la terra, quan la dona “Començà a desfer-se la cabellera, llarga i daurada com la d’un arcàngel. De seguida, uns grapats de monedes li rebotaren per les espatlles i cobriren el terra com una pluja d’or” (p. 32). El pas de l’or (l’home, el cel, la pluja que davalla) a la terra (ara coberta de monedes daurades) ens plasma una semblança amb aquest Poble andí: per mitjà del deu Sol, la Pachamama (que és terra i aigua) atorga vida al Poble, als animals i a la resta de la natura.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, “fallaire” figura com “Home que en la nit de Sant Joan va per la muntanya portant una falla encesa” i, en la primera definició de “falla”, veiem “Manat de branques o brins d’espart, càrritx o altres plantes seques, que s’encén per fer claror, calar foc, etc.”, això és, com una torxa.

Dones que vetlen pel Poble, fortes i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “S’home que cercava es tresor de na Fàtima”. Un home que tenia un ca, es determinà a cercar el tresor de na Fàtima i se’n va a un endevinaire. L’endevinaire li indica què cal que faça i, quan es decidí a anar a pel tresor, “se’n dugué també dos braus, dos homes que havien fet es servici, perquè l’acompanyassen, i també dugué es ca” (p. 341).

A continuació, troben una planta (una porrassa), “es posaren a cavar i, as poc temps de cavar, sa terra va fer com un ullal, s’afonà i romangué un forat” (p. 341). Cal dir que la terra, cavar, llaurar, un forat, etc. tenen a veure amb lo matriarcal i, en aquest cas, amb lo femení, amb la mare.

No tots es llancen a l’aventura i, “Quan varen esser dedins, trobaren un empedregat i una espècie de referit però antic, vell amb degotissos” (p. 341) i, per tant, captem que entren dins del forat, que intervé la cova i que hi ha aigua (degotissos), això és, trets relacionats amb la dona, amb lo matriarcal. Però l’intent de fer-se amb el tresor i, així, amb la dona, no progressa.

Una narració semblant i en el mateix llibre és “Es tresor de sa cova de Son Creus”, en què es plasma que cal tocar els peus en terra i ser oberts. “Dos homes de Bunyola que feien carbó a Pollença, determinaren d’anar a cercar es tresor de sa cova de Son Creus i hi anaren. (…) Quan sortiren de sa cova, trobaren un parell d’ossets damunt una roca i els se miraren” (p. 342). O siga, que entren en lo femení (ací, en la cova), en lo relacionat amb la dona.

Més avant, parlen amb un ferrer i acorden que, “en esser a s’esfondrat, podrem passar i no hi haurà res que ens faça nosa. En entrar-hi, lo primer que trobarem, passat aquest esfondrat, serà un frare. (…) Es frare ens dirà:

-De què anam per aquí?

-Venim a cercar un tant de moneda -li direm.

-Pactes -dirà es frare.

(…) Ens farem endins i, més endins, trobarem una monja i ens dirà lo mateix que es frare i li contestarem lo mateix” (p. 343).

El fet que aparega el tresor i, més encara, la moneda (un detall que no sol figurar en les rondalles, si més no, vinculada amb l’ambició), ho podem relacionar, sense embuts, amb lo patriarcal: el tresor, en aquest cas, simbolitza l’or solar; el sol és de color groc; de color or, es presenten, sovint, les monedes.

I la cosa va més lluny, ja que, al moment, llegim “trobarem un riu que es passa amb tres passadores i, llavors, trobarem un altre frare que guarda sa moneda i allà és a on sentirem més renou, i es frare dirà:

-Pactes” (p. 343). Com es pot veure (i molt bé) en aquest relat, la figura del frare i la de la monja estan vinculades amb la moneda, ací, representant el misticisme, el qual no és propi de les cultures matriarcalistes. I, a banda, els personatges que cerquen l’or són masculins, un detall interessant. Nogensmenys, sí que veiem el matriarcalisme: en la cultura dels pactes, tan present, com ara, en l’educació matriarcal i en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Afegirem que, al capdavall, el frare “No ens voldrà donar més que un minut i sortirem amb ses mateixes condicions que hem entrat, però carregats de moneda.

Queden d’anar-hi des cap de quatre mesos, però es cap de dos, es morí aquell home i es altres dos no pogueren trobar es tresor” (p. 343).

Per consegüent, podríem relacionar aquest relat amb la dita “Primer l’obligació que la devoció” i, més encara, amb unes paraules del llibret “La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, en què l’autor comenta (i ací traduïm) que l’àvia Damiana (la matriarca d’un grup de persones de cultura colla, en el nord de Xile, matriarcalista), “era la responsable de conservar la integritat i els valors del seu poble i, alhora, de vetlar per la perpetuïtat de la història i de la vida del seu poble colla” (p. 4). El tresor matriarcalista va en línia amb l’exposat en aquest llibret.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La terra, com una mare forta que tracta bé a tots, ben tractada i molt oberta

General, , ,

El 16 de novembre del 2022 trobí una rondalla catalana, “La creació”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, en què es tractava sobre la creació, la primera en eixa línia, entre més de sis-centes que havíem consultat fins aleshores. Figura en el llibre “Lo Rondallaire”, a cura d’Albert Mestres i publicat en el 2010 per Cossetània Edicions, el qual inclou la primera sèrie i la segona sèrie. En la part final del relat, diu així: “I, quan totes les coses foren al seu punt posades i tingué cadascuna el seu mereixement o paga, la terra es va oferir a Déu i li digué

-Senyor, ¿què és lo que us plau, de mi, fer-me?

I Déu li va respondre:
-Tu mantindràs tot lo que en el món es cria.

-¿I com tindré tanta força?

-La tindràs perquè tot t’ho menjaràs.

I, des de llavors, tot torna a la terra i aqueixa tot s’ho menja, fins l’home, si no és l’ànima que va allí a on li pertoca” (p. 69).

Eixe mateix dia ho posàrem en Facebook i, a més, afegírem part del llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, escrit en castellà, a què accedirem en el 2018, en relació amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), quan diu que “L’àvia Damiana, al llarg de la seua vida, es preocupà d’ensenyar al seu poble colla a viure en sintonia i en comunió amb la terra, a venerar la ‘Pacha Mama’, deessa protectora del seu poble, l’origen de la qual esdevé en fecundar el déu Sol, amb els seus raigs plens d’energia, les aigües del Titicaca [1] i, així, engendrar la deessa, mare de tot el poble.

Essent diví el seu origen, i manifestat per mitjà de la natura, [el poble colla] guarda una consideració reverencial a tota la vida de la natura que els cuida, els alimenta, els ofereix els elements bàsics de vida i els facilita tot el seu desenvolupament” (p. 29).

Per consegüent, quant a la Pacha Mama i a Jesús (el fill de Déu), el deu Sol baixa a la terra (al riu, element relacionat amb lo femení i amb la dona) així com Jesús (per mitjà del Nen Jesús), ho fa a la terra (un altre element en vincle amb la dona)… Dos passatges religiosos en què es plasma el matriarcalisme i que, en el nostre cas,  el relat vinculat amb el cristianisme, figura en una rondalla catalana publicada en els anys setanta del segle XIX. 

En relació amb aquests escrits, el 18 de novembre del 2022 posàrem en Facebook “Per a les vostres àvies (o padrines) o bé per a les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, la terra, ¿era com una mare? ¿Com ho reflectien? Gràcies”. En el meu mur, el mateix dia i posteriorment plasmaren “Per la meva àvia Maria, sobretot. Tot i que era d’una família de pagesos benestants, amb mossos a sou, o sigui, que ella, la terra ‘poc la llaurava’, a casa seva, era una gran remeiera.

Recollia totes les herbes que coneixia, per a fer cures, per a fer guisats. Per Sant Joan, abans de la sortida del sol, anava al bosc a recollir l’herba de Sant Joan. Cada dia havia d’anar a trepitjar el camp o el bosc. Coneixia tots els bolets i els racons on creixien.

Sense el contacte diari amb la terra, no hagués pogut viure” (Àngel Blanch Picanyol), La terra, o les terres, eren molt estimades i les tractaven molt bé. Eren una mare que dona menjar als seus fills i, com a fills, ells la tractaven amb palmes d’or.

No la conreaven quan les llunes eren dolentes i no deixaven créixer cap mala herba. Hi havia coses que no es podien fer, com llaurar al mes de juliol, perquè la terra du dol” (Miquel Vila Barceló), a qui comentàrem que “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, per exemple, vinculats amb Inca, més d’una vegada, porten palmes de color or.

Ara mateix, he vist, en un diccionari de símbols, que relacionava les palmes amb el martiri.

Aquests sants (d’origen pagà, de la deessa grega Demèter, la de l’agricultura), en la tradició cristiana, són màrtirs i els protectors de molts llauradors catalanoparlants.

Ara bé, també associa les palmes, per exemple, a la regeneració. Això ens acosta a la idea de terra com a mare: de tots, de lo material i de la vida”. Igualment, Rosa Rovira, qui ha rebut una educació matriarcal i que ha estat molt en relació amb el camp, ens plasmà “La mare era una gran amant de tota la natura. Dels camps, se’n cuidava el pare; però, de recollir els fruits que els donava la terra, sempre era la mare. Gran coneixedora de tots els arbres i de totes les plantes, en especial, de les comestibles que menjàvem en amanides i també les remeieres amb les quals ens feia olis, ungüents i cataplasmes per curar refredats, desinfectar ferides i tot el que es presentés, ja que els metges estaven molts quilòmetres lluny.

Ens va inculcar el respecte per tota la natura i ens va transmetre el seu coneixement per fer medecines casolanes”. El 19 de novembre del 2022, Pilar Ortiz De Paz adduí “Els meus avis paterns eren de Lleida, per tant, pagesos de soca-rel. No els vaig conèixer. A més, el meu pare no era l’hereu, però, molt sovint, anàvem a la casa pairal, Bellmunt d’Urgell, i et puc assegurar que la terra era la seva vida, fins i tot, el meu pare, només arribar, anàvem els dos germans a passejar pel tros. Era feliç escoltar tot el que feia referència a les collites. El que ha nascut pagès, ho és tota la vida”.  

Afegirem que el 18 de novembre del 2022, Rosa Garcia Clotet, en un missatge, ens escrigué “Tant no puc dir, però que la valoraven, sens dubte, sí. I ens ensenyaren a estimar-la i respectar-la.

Sempre que es podia, normalment, els diumenges, anàvem a passar el dia al camp. Vivint a ciutat, i els homes treballant, és el que es podia fer. Parlo de ‘nosaltres’, però els avis ja ho feien en la seva època”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] El Titicaca és un llac situat en l’altiplà, en la frontera entre Xile i Bolívia.

Les cultures matriarcalistes primen viure i actuar

General, , ,

En relació amb la cultura valenciana de primeries del segle XX, si més no, com la plasma Joaquín Martí Gadea en la seua obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), i amb el fet que, en línia amb el matriarcalisme, les persones no teoritzen, sinó que viuen i actuen, en la primera part de l’obra, veiem diferents entrades que ho reflecteixen. Així, en “Ballar sempre en la més lleja”, comenta “açò es deu entendre de teulades per avall, perquè, si és per amunt, es pot dir que no hi ha ningú, desgraciat, com tinga fe i confiança en Déu: este món són quatre dies i lo que convé és emplear-los en bé” (p. 19).

Igualment, en l’entrada “Cantal (el) del cornut”, exposa “Però, ¿qui serà més fort, el cantal o el que s’assentava o recolzava en ell? Esbrine-ho el curiós[1], que nosaltres no volem calfar-nos tant el cap en això” (p. 41) i, com ara, quan, molt avançat el llibret, escriu “perquè així ho demana el caràcter festiu i bromesc dels valencians. No ens calfem, puix, el cap en fer comentaris i reflexions sobre açò, perquè seria perdre el temps i mallar debades, i acabem, com en tots, per una cançó” (p. 174).

En aquesta línia, al capdavall de l’entrada “Pixavins (els) de Valencia”, comenta “tornaria en molt gust a ressuscitar les seues aficions i costums típics d’altres temps, que no són més que males criances, parlant en plata. Però nosaltres no tenim per què ficar-nos més a dins i concloem estes ratlles entonant-los una cançó” (pp. 180-181) i, a banda, quan, tractant sobre els habitants de Parcent (una població de la comarca valenciana de la Marina Alta), diu “Nosaltres no anem a esbrinar si tenen raó o no en tenen els que els han posat eixe malnom, perquè no és eixe el nostre propòsit, però sí que estan batejats així” (p. 191) i, per consegüent, Joaquín Martí Gadea plasma que el seu objectiu no és precisament teoritzar, com remata amb unes paraules en eixa entrada: “Però això no els deu entrar de les dents en a dins, perquè, segons es veu, és més per buscar el consonant que altra cosa, i ni tampoc els trenca ninguna costella” (p. 191).

En la segona part de l’esmentada obra, hi ha una entrada en què també ho reflecteix, en escriure sobre el refrany “Moda, la que acomoda” (p. 309): “Este (…) cos, que és de terra i a ella ha de vindre a parar. Açò, suposat, no anem a passar revista d’elles, perquè seria allargar massa aquestes ratlles”. Cal dir que, en aquestes paraules, es plasma un detall en línia, per exemple, amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista): que les persones som terra (entre els colla, diuen que la persona és terra caminant) i, a més, unit al tema de la prioritat per lo femení, per lo maternal i, així, per la terra.

Finalment, ho copsem quan també en la segona part, escriu “I vagen vostés a esbrinar[2] per què ve la cosa així i no d’altra manera, puix, per molt que cavil·len i es calfen el cap, no trauran més” (p. 392). I, per tant, veiem com, àdhuc, no sols a primeries del segle XX com també entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, igualment, entre persones que viuen en l’any 2022, quan escrivim aquestes línies, per exemple, quan es tracta sobre el matriarcalisme, els catalanoparlants tendeixen més a fer-ho a partir de fets, de publicacions, de refranys, de vivències, etc., en lloc, com ara, de fer xarrades, articles, etc. sobre què és el matriarcalisme. Açò concorda amb moltíssimes rondalles tradicionals en llengua catalana recopilades abans de 1930 o bé abans de 1990.

En eixe sentit, preferesc la que opta per tocar els peus en terra i l’estudia i el promou des de la vessant femenina, maternal i de sentiment de pertinença a la terra. I moltes persones que conec, també.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “apoyava en ell? Averígüeu el curiós”.

[2] En l’original, “averiguar”.

Monarques oberts a tots els ciutadans, fills que s’espavilen i amb bona empatia

General, , , , , ,

 

En el relat “L’amor de les tres taronges”, arreplegat per Enric Valor i que figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”, està molt reflectit el matriarcalisme, per exemple, en què la dona ha de ser ben tractada (en aquest cas, sobretot, una vella) i que és ella qui salvarà l’home (ací, un jove), perquè ell seguirà lo que li comentarà l’anciana. Així, veiem que hi havia un rei vidu que només tenia un fill, de vint anys i més bé trist i passiu. El rei considerà que seria interessant obrar, enmig de l’hort, una bassa i “que tots els pobres que ho volguessen, que podien anar a poar oli a la basseta” (p. 97). Novament, copsem la figura de l’hort, tan habitual en moltes rondalles matriarcalistes en llengua catalana, i un rei obert a tots els ciutadans.

I un matí, el monarca “va obrir les portes reixades i aleshores començà la desfilada de pobres amb setrills” (p. 97) i, d’aquesta manera, captem una societat en què, fins i tot, els més rics i amb major poder polític, no són indiferents als més necessitats per motius econòmics. A banda, aquest passatge pot recordar-nos els nombrosos comentaris que ens han fet en què indiquen que les cases estaven obertes, àdhuc, per a qui necessitàs la col·laboració (malgrat que fos puntual) dels veïns, una actitud en línia amb el matriarcalisme.

Ara bé, el fill del rei, qui nomia Dalmau, continua enfortint-se i, igualment, un dia, el príncep, que era consentit i capritxós, menysprea la vella i li gasta una mala passada i tot (p. 98).

Des d’aleshores, malgrat que el jove, ràpidament, rectifica, es fa amic de l’anciana, qui li diu què ha de fer ell, com i què permetrà que es salve el príncep (pp. 99-100): l’Amor de les Tres Taronges (p. 99). I, per això, la dona comenta a Dalmau “que vós no patiu una altra cosa més que una llarguíssima set d’amor.

-I què haig de fer?

-Jo us ho diré -prosseguí l’anciana” (p. 100).

Dalmau passarà per un desert en què trobarà un oasi i vint mil palmeres (p. 100) i, a més, el jove, en línia amb el matriarcalisme (en què es prioritza lo auditiu i el sentit del tacte, o siga, escoltar els altres, el contacte físic i, igualment, tenir tacte), “tot orelles, no perdia punt” (p. 101).

Afegirem que, com que el príncep serà col·laborador amb un lleó i amb una serp, en acabant, seran amics seus. Cal dir que, en aquesta rondalla, llegim que la vella li diu que, “enmig d’una replaceta, hi ha el famosíssim Taronger de l’Amor” (p. 101). Per tant, no és cap arbre de la saviesa, ni cap arbre de la ciència, sinó u que, àdhuc, podríem vincular amb l’erotisme i amb la sexualitat. Recordem que, com veiem en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, “la naturalesa femenina de la Força universal està representada per l’arbre; es notable el parentiu d’’eros’ i d’’ernos’ (arbre)” (nota 19, p. 34). I, com que la vella vol que el jove s’espavile, no li ho farà tot (p. 102) i Dalmau, sense desencoratjar-se i sentint-se molt bé, “seguí en tot al peu de la lletra les indicacions de la dama misteriosa i tot va eixir com li fou anunciat” (pp. 102 i 104).

Com podem veure, la vella rep el tractament de Dama, el qual podria evocar-nos la Dama del ball dels cossiers (de Mallorca) o, per exemple, la Moma (del dia del Corpus, en la ciutat de València) com també la Mare Terra, la Gran Mare… Un matriarcalisme ben plasmat.

Adduirem que, com en rondalles prou semblants, el jove fa costat els animals i, ara, “fet un home nou, va eixir, l’endemà, de la ciutat” (p. 107). Però hi ha un personatge que, primerament, li comenta què ha de fer: la bellíssima jove Silvana, més voluminosa que ell i, a banda, princesa del regne de les Aigües Aturades. I, llavors, en un passatge que va en línia amb la cultura colla (en què, com en el cristianisme, un personatge masculí baixa a la terra, a la Pachamama), la jove diu a Dalmau: “Estava escrit que vindria dels regnes de tramuntana un jove decidit a deslliurar-me…. i que em casaria amb ell” (p. 108).

De fet, en paraules d’un amic meu que coneix molt la cultura colla i que em digué el 12 de març del 2019, a una pregunta que li fiu sobre l’origen dels protectors agrícoles en la nostra cultura i en relació amb el sincretisme que faria el cristianisme a partir del segle IV (especialment, després de passar a ser la religió oficial de l’Imperi Romà), “El déu sol (Inca), el déu del poble quítxua, aimara, inca, fecunda el rai, l’aigua, la terra: dona la vida. I d’ahí surt la ‘Pacha Mama’, la vida a la terra. Per això, el Titicaca és el llac sagrat.

El cristianisme fa igual: Jesucrist baixa del cel a la terra i hi dona vida, hi sorgeix la vida”. És a dir, que ho faria un jove que ve del nord, del cel (de tramuntana), i que és ell qui va a ella com, en molts relats, quan es casen: les noces, inicialment, es fan en la població on viu la dona. 

Molt prompte, la bruixa (u dels tres personatges a què podria ajudar el jove) fa que la princesa Silvana es transforme en papallona (té vida, però volant) i, al capdavall, serà Dalmau qui, per mitjà del seu canvi d’actitud i, més obert, fins i tot, a lo que, per a més d’u, podria semblar insignificant (una papallona), no la mata, li lleva l’agulla que la bruixa li havia ficat en el cap i… Silvana apareix garrida, vestida i en els braços de Dalmau (p. 111). I, al capdavall, com en moltes rondalles, els dos jóvens es casen i… “vingueren els pares de Silvana des del seu remot regne” (p. 112), un detall matriarcalista, ja que la jove no rebutja els seus pares i, a més, els acull.

Agraesc les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, les de bon cor i molt obertes i les que em fan costat dia rere dia.

Hòmens que fan costat a les jóvens, que faciliten el gaudi de la vida i molt oberts

General, , , , ,

 

Una altra rondalla valenciana, molt semblant a relats d’altres llocs i en què una jove passa a fer uns papers disfressada d’home i en què, al capdavall, es descobreix que és dona però, tot i això, es casa amb un noble, és “El patge Saguntí”, arreplegada per Enric Valor i que figura en el Volum 3 de les “Rondalles valencianes”. Cal dir que, des de molt prompte, ens trobem amb un passatge matriarcal en línia amb el taoisme i, òbviament, amb el matriarcalisme vinculat amb cultures mediterrànies, com ara, la relacionada amb la llengua catalana i la grega (en la figura de Demèter, la deessa de l’agricultura, en més d’un moment, en relació amb la seua filla Persèfone): “Davant la casa hi havia un rastre de seriosos xiprers i, pels voltants, creixien alguns magraners, tarongers i llimeres; els primers assenyalant tristos el blau camí del cel; els altres, cantant alegres la joia de la vida amb l’esplet dels seus fruits i amb l’esclat del seu fullatge” (p. 27). També podríem relacionar-los amb els Sants de la Pedra (Senent, amb el manoll de forment; i Abdó, amb el penjoll de raïm).

A banda, comentaré que lo que escriurem a continuació, el 26 de juny del 2022, no ho pensí durant la primera lectura, encara que el cel (cap a on creixen els xiprers) té a veure amb la mort (així com el sant accedeix a la santedat després de morir, no abans), els magraners, els tarongers i les llimeres, o siga, part dels fruits associats a l’abundància de la terra i al gaudi de la vida, tenen relació amb tocar els peus a terra, actitud que fa possible que, mitjançant la simpatia amb la terra i el tractament empàtic i afectiu cap a la Mare Terra (i, igualment, cap a la mare com a generadora i cap a la fecunditat i cap a la fertilitat), els resultats siguen fructífers i que els habitants de la zona i els qui treballen els camps comencen el dia (i el tanquen) confiant que el demà serà abundant i que sempre hi haurà abastiment, gràcies, per descomptat, a les bones obres de línia matriarcalista.

Adduirem que, en paraules tretes del “Llibre del Poble de Déu”, coordinat per Pere Riutort i en què hi ha unes pregàries del vespre dels dimecres, podem llegir:

“Aclamem exultants, Déu Pare misericordiós, perquè la seua eterna bondat cobreix tota la terra, i diguem-li.

Sou l’alegria, Senyor, dels qui esperen en vós.

(…) Concediu-nos el bon temps

perquè les collites siguen abundoses.

(…) Escolteu, Senyor, la nostra pregària vespertina i feu que, seguint les petjades del vostre Fill, donem amb perseverança el fruit de les bones obres” (p. 1497). Aquesta esperança, aquest veure i sentir que la Terra dona vida al camp, a la família, a la població en què es viu, a la comarca i a poblacions més llunyanes, etc. era una cosa que els nostres avantpassats ho reflectien (com també perviu en moltes poblacions catalanoparlants i d’altres cultures matriarcals) en aquest amor per la terra i no per lo celestial.

Un poc després, mor la mare de la jove i, al moment, el pare. Comentarem que, en més d’un escrit en Facebook en vincle amb el paper de la dona o bé que tenia a veure, per exemple, amb la família, ens han plasmat que, si cau la dona, cau la casa. I, en eixe sentit, es reflecteix molt bé en aquesta rondalla: primerament, mor la dona i, ràpidament, ho fa el marit.

Però, tot i això, la jove, Llucina, immediatament, copsa que, l’endemà de soterrar els seus pares, li vingué al pensament Sant Vicent Ferrer, confià en ell i, així, diu al sant:

“-¡Sant Vicent, empareu-me en aquesta hora (…)!

I fou quasi alhora que sentí una blana remor darrere d’ella. Es girà i veié un frare que li somreia dolçament: era sant Vicent!

-Acosta’t, fadrina.

Ella, obeint, s’hi va acostar” (p. 28) i, tot seguit, el sant li farà costat i facilitarà que la jove Llucina accedesca al palau dels ducs (p. 28), on passarà a fer el paper del Saguntí.

Com podem veure, malgrat que moren els pares (podríem interpretar-ho com que Llucina ja ha aplegat a la jovenesa, necessita desenvolupar-se, valer-se per ella mateixa i, això sí, en vincle amb la realitat), sempre compta amb una persona bonhomiosa (i, ací, en la figura d’un sant que… li apareix darrere, justament on ho farien el pare i la mare de Llucina, de la mateixa manera que, en una fotografia de família, els pares hi són) que, des del primer moment, li ho posarà fàcil i en qui també podrà confiar. Afegirem que, en moltes rondalles en llengua catalana, els sants i, per exemple, Jesús, figuren com a persones amb bona empatia i molt obertes.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

Les cultures mediterrànies, matriarcals, moderades i molt obertes

General, , , ,

 

El 17 d’agost del 2021, escrivint “sexualitat matriarcal” en Internet, poguí trobar en Google Llibres que, en l’obra “Constel·lacions postmodernes”, d’Enric Balaguer, es podia llegir que Lluís Racionero publicà “La Mediterrània i els bàrbars del nord”, en què “feia una reivindicació dels valors que per a ell encarnen les cultures matriarcals”. Lluís Racionero diu així:

“La cultura viva de la Mediterrània, veritable i ancestral, no és pas el fred geometrisme racionalista dels doris ni el colossalisme militarista dels romans, sinó la manera gentile, la cultura femenina sensual, sinuosa i flexible, amb la claredat del fresc marí de Cnossos, la vitalitat festiva de les ballarines tartèssies, la flexibilitat nerviosa de les saltadores dels braus cretenques, el sensual erotisme delicat i indefens d’Afrodita […]. La cultura ancestral de la Mediterrània és matriarcal, femenina, gentil, suau, vital, delicada”.

Tot seguit, Enric Balaguer addueix “Però aquesta cultura dels pobles mediterranis s’oposa a la dels bàrbars del nord que, si bé han inventat cotxes, bombes o raigs làser, no és fruit de la civilització ja que aquesta és producte de les ciutats. El Mediterrani fa trenta segles que té ciutats, el nord d’Europa només sis. La civilització, per a Racionero, és una qüestió d’esperit, una manera d’entendre la vida i, sobretot, de viure-la”, fet que enllaça amb unes paraules que em digué un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal i d’Amèrica del Sud), les quals considerava extrapolables a la cultura valenciana, de què li comentí en aquell moment: “No teoritzen. Viuen i actuen”[1]. 

Aquest matriarcalisme també està molt reflectit en moltes rondalles en llengua catalana i, fins i tot, en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i en tot l’àmbit lingüístic.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Lo que comentàrem tots dos, el 28 de novembre del 2020, fou: “Una pregunta: en la cultura colla, on intuesc que hi haurà més equilibri entre lo masculí i lo femení, ¿són més d’acció que de reflexió, vull dir, més d’experimentar que de racionalitzar en la vida?”. La seua resposta fou: “L’equilibri està igual que hem conegut a les nostres cases, on la mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare. I no teoritzen. Viuen i actuen”.

Les cultures matriarcals prefereixen la moderació i toquen de peus a terra

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla en què apareix molt el jardí, la jardineria com també el tema de l’educació matriarcal, el de tocar de peus a terra i, igualment, el de la sexualitat matriarcal i que ací hem triat pel tema del jardí (perquè apareix reflectit en una dama i en una jove), és “La delicada de Gandia”, recopilada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”. Així, se’ns comenta que la terra de la comarca valenciana la Safor, “és bona i fèrtil; la pluja, generosa i el clima, temperat” (p. 107) i que, malgrat que el duc n’era l’home més ric, la seua dona, la duquessa Maria, “només era feliç a l’església o al jardí del palau, quan contemplava els gesmilers, els rosers, els geranis i les altres plantes que cultivava amb el mateix amor que una mare posa en l’educació, l’alimentació i la salut dels seus fills” (p. 110). Com veiem, el narrador ja ens indica el vincle (per semblança) entre la manera de tractar les plantes i el de l’educació dels fills. I ho fa mitjançant uns trets que van molt en línia amb el matriarcalisme, com ara, la simpatia, la paciència i la bonesa. I, per això, “les plantes del jardí, agraïdes, li pagaven l’amor que ella els donava amb pomells de gesmil que feien olor de cel, roses esponjoses com les ales dels àngels i geranis” (p. 111).

Més avant, llegim que el duc i la duquessa “se n’anaren a viure a una alqueria que tenien en una muntanya on sempre bufaven vents saludables” (pp. 112-113) i, a banda, que la duquessa fa un encàrrec al mestre Damià Forment i que ell l’accepta (p. 116), en relació amb una església. En acabant, Damià Ferrer passarà a viure en el palau ducal junt amb els dos nobles i la jove Anna Maria (filla d’un germà de la noble).

El pare d’Anna Maria escriu una carta a la duquessa, “demanant-li que acollira la seua filla al palau ducal i que l’educara com hauria educat una filla, que la guiara pel bon camí i que l’ajudara a convertir-se en una dama noble, elegant i discreta, com ho era ella” (p. 118) i la duquessa ho acull i es proposa cercar un bon marit a la jove, a qui tracta com ho faria amb les plantes: amb els peus tocant a terra.

De la mateixa manera que en relació amb les plantes, “Anna Maria sabia que l’ociositat era la mare de molts vicis i per això procurava estar sempre ocupada (…) i li agradava molt la dansa, encara que no solia acudir a molts balls dels salons valencians perquè, com molts savis antics, opinava que un excés d’alegria fa perdre la decència i, a voltes, el trellat” (p. 118), paraules molt d’acord amb la dita “Primer l’obligació que la devoció” i amb la preferència, de moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, per la moderació.

Així com la duquessa es dedicava prou a la jardineria (i a educar com amb la vegetació), la jove Anna Maria “Era una fadrina ben plantada, amb moltes ganes de viure i d’estimar; una donzella alegre que cantava sovint, quan regava les plantes o estenia la bugada; que tenia unes mans divines per als dolços i que feia goig de vore” (p. 120) i que, a més, “tenia l’ànima i les intencions tan netes com la roba, la mirada i el cos” (p. 120) i que, a banda de dur bronxes de gesmil entre els pits, per costum i per higiene, també ho feia per un amic que tenia: el jove vicari (p. 121).

I, com que “Primer és l’obligació que la devoció”, no sols, a primera hora del matí, Anna Maria anava a la col·legiata de Gandia a oir missa (p. 121), sinó que, “Després s’arromangava i ajudava les monges” (p. 121).

En un passatge posterior, captem que la duquessa Maria, àdhuc, els dies que plou, toca de peus a terra i prioritza l’obligació i la moderació. I, així, un matí va dir a Anna Maria que no eixís de casa, que Déu li perdonaria una falta molt lleu (p. 124) i, de pas, es reflecteix un detall molt vinculat amb les cultures matriarcalistes: el realisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Semblances entre el matriarcalisme valencià, el català i l’andorrà: un vincle comú

General, , , , , , , ,

 

Continuant amb la llegenda valenciana “El capellà de Favara”, plasmada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, afegirem que el capellà Toni, amb motiu del retorn al seu poble, confiava en l’ajuda de Tereseta (la dona amb qui ell vivia) i en les habilitats de Ramonet, de forma que les coses anirien com la seda (p. 97), detalls que, igualment, podríem vincular amb el matriarcalisme: la confiança en els altres membres de la “família”, àdhuc, en la dona.

“La visita, com havia previst el pare Toni, va anar com una seda. Les dones cantaren com els àngels, l’alcalde va pronunciar un discurs breu, Tereseta va fer un arròs al forn deliciós i el bisbe i els seus acompanyants ho passaren divinament” (p. 98). Ens trobem amb unes frases que, enllaçant-les amb unes paraules del llibre “El Comú català”, de David Algarra, ens porten a un matriarcalisme molt reflectit: “La parròquia complia, també, una funció crucial en l’àmbit de la convivència, ja que era un centre d’orientació moral i d’inspiració espiritual, una força de cohesió que per si sola creava estrets vincles d’unió i germanor (…). Les fonts documentals permeten constatar la importància que van tenir els feligresos en la gestió d’institucions parroquials com l’obreria, les confraries, els hospitals i les almoines” (pp. 61-62) i, potser, fins i tot, les visites d’alts càrrecs religiosos. A banda, veiem que el discurs del batle fou curt (en línia amb el “No teoritzen. Viuen i actuen”, que és una realitat en les cultures matriarcals) i que hi hagué bona harmonia entre el bisbe i els altres assistents.

I és que, en aquest passatge (incloent el detall de l’harmonia entre els feligresos), també es plasma que “El sentit pregon de la nostra societat medieval rau exactament en el pactisme, o sigui en la concepció que el pacte amb la sobirania ha de regular tota l’ordenació humana i política de la col·lectivitat” (p. 100 del llibre “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, en l’edició de 1960). No es ressalta la figura del capellà, ni la del bisbe, encara que siguen caps: el primer, de la parròquia i, el segon, del bisbat.

Quant al paper de l’autoritat religiosa del poble, el capellà, el 12 de juny del 2022, David Algarra (estudiós del comunalisme en l’Alta Edat Mitjana i fins ara, sobretot, a nivell de Catalunya), en un tweet, em comentà que “El paper dels mossèns rurals no l’he estudiat gaire però, pel poc que he vist, normalment, eren veïns del poble, fent unes litúrgies cristianes barrejades amb rituals camperols, per exemple, en els comunidors, a vegades, allunyades del que demanaven els bisbats”.

No debades, en la llegenda, es comenta que, “dos mesos després de la visita, el pare Toni, Tereseta i Ramonet ja estaven instal·lats en la parròquia de Sant Antoni” (p. 98) i que “El pare Toni era un capellà honrat, treballador, innocent i sincer, que no dubtava a l’hora d’ajudar els feligresos. No hi havia dia que no auxiliara algun pobret desesperat, no protegira alguna víctima dels poderosos, no repartira el seu menjar amb algú que tinguera fam, no visitara un malalt, no contribuïra a resoldre algun conflicte o no ajudara a qui ho necessitara. Per això es va convertir en l’ànima del poble i Favara sencera estava orgullosa d’haver donat al món un fill com ell” (pp. 98-99).

En relació amb aquest pactisme a nivell popular, direm que, en el llibre “El que fèvom a Canillo. Recull de vivències”, de Núria Boltà Vilaró i publicat pel Comú de Canillo (Principat d’Andorra) en el 2020, quan tracta sobre “Fer el veïnat”, l’autora (amb qui tinguérem ocasió de parlar) comenta que, fins i tot, durant les noces, “es feia palesa la importància dels veïns” (p. 61), ja que, un poc abans que el capellà declaràs marit i muller cada membre de la parella (p. 61), llegia una oració:

“Mitjançant gràcia de l’Esperit Sant, matrimoni s’ha tractat entre X i X… Si algú coneix algun impediment de consanguinitat, afinitat o parentiu espiritual, o altra causa… que ho anunciï, altrament incorrerà en les penes pel dret instituïdes…” (p. 61).

Per tant, l’empremta matriarcalista que ja hi havia en els comtats catalans, encara pervivia com també ho fa en el segle XXI.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Recomane el llibre “El que fèvom a Canillo. Recull de vivències”, elaborat per Núria Boltà Vilaró mitjançant una recopilació acompanyada de bona empatia, de sensibilitat ben conduïda i d’agraïment sincer cap als informadors i, a banda, sense menysprear les persones de l’àmbit rural. Fàcil de llegir i amb molta informació sobre la vida quotidiana de Canillo (Principat d’Andorra).

L’Església matriarcal, el sentiment de pertinença a la terra i el comunalisme

General, , , , ,

 

 

En la rondalla valenciana “El capellà de Favara”, recopilada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, hi ha molts passatges en què es reflecteix molt l’Església matriarcalista, el sentiment de pertinença a la terra, el comunalisme i el fet que, com escriu Jaume Vicens Vives (en 1960 i traslladable a la tradició matriarcal), el poble fa l’Església i l’Església fa el poble, això és, que hi ha bon vincle entre ambdues bandes: una tradició, clarament, d’origen matriarcalista.

Així, en aquest relat, veiem que un xiquet, Antoniet (Antoni Cunyat i Forés), de Favara (p. 88) i que no parava en torreta, passa per distints seminaris i, un dia, el bisbe “li va encarregar que es posara al capdavant d’una parròquia, en un poblet de muntanya” (p. 89) i, com que les bones persones d’aquell poble, “que eren la majoria” (p. 89), havien tingut molta mala sort, confiaven en un capellà.

Ara bé, un segon mossén (l’anterior en el càrrec en la parròquia) era un amic dels bons menjars, de les aparences i de la paraula bonica, fins al punt que, com que abusà de la bona voluntat dels feligresos, “un dia, les dones del poble elegiren una comissió, anaren a contar-li el cas al senyor bisbe i aconseguiren que el traslladara a un altre poble, perquè elles ja estaven fartes de convidar-lo” (p. 90), un fet que enllaça amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), en què, com ens comentà el 18 de maig del 2022 un home molt coneixedor d’aquella cultura, a qui havíem demanat “En la cultura colla, ¿són les dones qui inicien accions semblants?”, ens respongué “Aquella és una cultura matriarcal”. Com copsem, les dones, qui fan de cap de colla, prefereixen autoritats eclesials de línia matriarcal.

Per això, quan un vicari es posa en contacte amb el pare Toni (Antoni Cunyat i Forés) i el capellà Toni se’n va a un convent molt antic que tenien unes monges a unes tres llegües del poble (p. 91), el nou capellà s’acosta en un ruc (p. 91), capta que elles li envien un xiquet que li ajudaria a dir missa i més… però que era un xavalet que necessitava molt a aprendre. En aquesta part de la llegenda, veiem que el narrador no s’inclina per la vida asceta de les monges, sinó per la vida en vincle amb la població.

Al poc de temps, el mossén copsa com és el xiquet i, com que, per al pare Toni, primer era l’obligació que la devoció, “es va deixar de catecismes i li va demanar que es preparara amb la campaneta i totes les altres coses necessàries per ajudar-lo a dir missa” (p. 95).

Les bones paraules del pare Toni convencen la mare del xiquet (p. 95) i, a més, l’educació matriarcal del capellà fa que “el senyor rector del poble va començar a guanyar-se la confiança dels seus feligresos, perquè tots van comprendre que un home capaç d’educar una criatura amb tanta paciència havia de ser una bona persona.

Al llarg dels mesos següents, les coses anaren millorant a la parròquia de Sant Pasqual. El pare Toni també havia trobat per fi una dona treballadora (…) i volia Ramonet com si fóra fill seu” (pp. 95-96).

Així, es plasma que, en les cultures matriarcalistes, les autoritats no ho són, simplement, pel càrrec que ocupen, sinó, més encara, perquè la gran majoria de la població, consideren que són bones persones, que són un exemple a seguir i que es pot confiar en elles.

I, com en una parròquia de què tinc molt de coneixement i de què conec el rector, com que el capellà Toni tenia molta harmonia i connectava molt bé amb els habitants del poble, “Els dies de precepte, l’església de Sant Pasqual s’omplia de gom a gom i tots esperaven l’hora del sermó, perquè el pare Toni tenia el costum d’acabar sempre amb uns versets, innocents i divertits, que alegraven els feligresos. I, entre setmana, tampoc no hi faltaven els bons cristians que, quan Ramonet passava amb la cistelleta de la col·lecta, es rascaven la butxaca” (p. 96).

Del paràgraf anterior, podem extraure punts interessants: en les cultures matriarcals, 1) la participació és alta, 2) el sermó (lo formal) i les relacions humanes, la bona harmonia, el fer bona pasta, etc., es consideren molt importants en la vida i 3) la generositat perquè el cap és una persona receptiva a tots i que no mira ningú de dalt a baix i que s’interessa per la comunitat, és elevada.

Per això, com llegim en el paràgraf següent, “D’aquella manera, amb paciència, fe i bon humor, el reverend pare Toni va aconseguir que els seus feligresos oblidaren els conflictes que havien tingut amb els rectors anteriors” (p. 96).

A banda, aquests detalls de convivència real, de qui toca de peus a terra i pensa més en els altres i en projectes que vagen més enllà del seu jo i del dels altres, no sols cohesionen sinó que, en el relat, apleguen al palau episcopal i al bisbe, qui “no es cansava de dir que estava molt orgullós de la faena que havia fet el reverend pare Antoni Cunyat i Forés” (p. 96), capellà que, a mes, per a rematar el matriarcalisme tan palpable en aquesta llegenda valenciana, “Sant Pasqual estava bé i ell no tenia queixa dels veïns; però el pare Toni, com qualsevol bon valencià, anhelava tornar al seu poble” (p. 97) i ho fa. La terra sempre tira i el realisme i el bon cor del mossén li havien fet possible moltes coses que, d’una altra manera, no haurien reeixit. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.