Arxiu d'etiquetes: dones molt acollidores

Dones que fan de mares, acollidores i dolces i hòmens agraïts

En el segon grapat de rondalles i llegendes del Pallars plasmades per Pep Coll en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, el rector Serafí Planesdemunt, en relació amb mites, comenta que, en el segle VI abans de Crist, “l’home, embadalit davant els fenòmens de la natura, començà a substituir l’explicació mítica per una formulació natural o científica.

(…) Des de llavors, el pensament racional ha anat escombrant els vells mites i cosmogonies” (p. 39), és a dir, teories que tracten sobre la formació de l’univers, del cosmos. Cal dir que aquestes paraules enllacen molt bé amb el racionalisme que promogué la Il·lustració (en el segle XVIII) i que és el fonament del pensament majoritari en lo que es coneix com el món occidental.

Més avant, addueix que, “De totes formes, (…) el discurs mític perviu encara ben arrelat en el poble, al costat -i al marge- del pensament racional, que malda per obrir-se pas en tots els camps del saber. El mite seguirà essent durant segles, el recurs ‘explicatiu’’ preferit per la majoria de la població (…). La resposta mítica és (…) estructurada en forma de relat o rondalla (…) i tot el conjunt adquireix un sentit simbòlic” (pp. 39-40). Com, per exemple, copsem en l’explicació que, en el 2006, em feu un home (nascut en 1930) respecte a l’origen de dues séquies de la comarca de l’Horta de València, i, de pas, aprofitant per a plasmar-hi geografia.

Al final d’aquestes paraules del capellà Serafí Planesdemunt, diu que “els déus del Pirineu no deurien ser tan carnissers com els de l’Olimp” (p. 41), un fet que podríem posar en línia amb el matriarcalisme.

El primer relat d’aquest grup de rondalles, “La casa encantada”, exposa com una dona que tot ho volia per a ella i sense deixar de filar amb la filosa i el fus, la veuen carregada com un ruc, li ofereixen allotjament, però ella els respon “CASA MEUA, JAÇA MEUA!” (p. 42) i, més avant, mor.

En canvi, en la rondalla següent, “Bon repòs”, es reflecteix la relació entre la cultura matriarcalista, l’agraïment als protectors de la terra (ací, la Mare de Déu) i la disposició a acollir els altres: “L’entrada al Pallars no pot tenir doncs per al foraster, un nom més hospitalari, ‘bon repòs’. Aquesta denominació tan avinent i simpàtica té (…) una explicació llegendària” (p. 43).

Un príncep francés i els seus acompanyants passaven per uns boscs i, el príncep, l’endemà, de matí, en despertar-se, “s’adonà de la causa d’aquesta nit tan reposada: havia recolzat el cap sobre una imatge de la Verge. La Mare de Déu havia vetllat doncs el seu son i ell s’havia adormit confiadament, com un fill a la falda de sa mare. Agraït (…), el príncep féu edificar en aquell mateix lloc una ermita i la batejà amb el mateix nom de la imatge, Bon Repòs. El comte d’Urgell, del qual eren tributàries llavors aquestes terres, l’ajudà a finançar les despeses” (p. 43). Així, no sols la dona ha salvat l’home (fent-li de mare acollidora), sinó que ell li ho compensa i, per consegüent, les dues parts acaben fent bona pasta. A banda, el comte, després de reportar-se sobre els esdeveniments, tria fer un agraïment com a homenatge (però no de tipus místic i, per consegüent, patriarcal), sinó, àdhuc, hospitalari (un tret en línia amb el matriarcalisme): un santuari marià.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La bonesa, la generositat, la col·laboració de les dones i la reconciliació salven els hòmens

 

Una altra rondalla valenciana en què, a més, ix un tema tan quotidià (fer de cos), el qual, si més no, simbòlicament, està vinculat amb el matriarcalisme i que figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, és “El bon cagar”. En primer lloc, el transcriurem. Diu així:

“Això era, una vegada, un rei que tenia tres filles.

La major era molt llépola. La segona era molt envejosa i avariciosa, tant que, per moltes joies que portava damunt, mai no en tenia prou. La tercera era una xica tan senzilla que semblava mentida que fóra filla de reis.

El rei, un dia, va voler saber quina de les tres el volia més.

Les va reunir.

Va preguntar a la primera:

-Quant em vols?

I la filla li va respondre:

-Et vull més que a totes les llepolies del món.

El rei pensà: ‘Aquesta sí que em vol’.

Va fer la mateixa pregunta a la segona, i aquesta li va respondre:

-Et vull més que a totes les joies del món.

El rei pensà: ‘Aquesta sí que em vol’.

Ho va tornar a preguntar a la tercera, i aquesta respongué:

-Et vull més que a un bon cagar.

El rei va pensar que aquesta filla no el volia gens i va cridar dos guardians perquè la mataren.

Els encarregats de fer-ho no s’atreviren, mataren un animal del bosc i, a ella, la deixaren allí.

Quan ja era de nit, va veure una llum enmig del brancatge, s’apropà i observà que era la casa d’uns grangers.

Tocà a la porta i li va obrir una velleta. La velleta la va alimentar i la princesa començà a treballar tenint cura dels animals i de la seua salvadora, la qual va agrair aquesta ajuda d’una flor tan jove.

Passaren uns quants anys i un príncep que anava al palau del pare de la princesa, per casar-se amb una de les seues germanes, passà per la granja i la va reconéixer, però no va dir res.

Quan aplegà a palau, el va rebre el rei; aquest tenia una cara de pomes agres i de desesperació que no va poder resistir el fet de comentar-li:

-Des que la meua filla ha mort, no puc cagar i, malauradament, ara comprenc el que ella volia dir-me.

El príncep li digué:

-La seua filla no és morta: jo l’he vista.

-¿I sabries dur-me on és ella?  -preguntà el rei.

-És clar que sí.

Quan aplegaren a la granja, pare i filla s’abraçaren com mai crec que s’hagen abraçat en cap conte. Després d’aquesta reconciliació, el rei se n’anà corrent a una séquia i va cagar tant…, tant…, tant que la va secar.

I encara avui és coneguda com la séquia del Bon Cagar” (pp. 51-53).

Com podem veure, la primera de les filles era molt llépola i, en la il·lustració de la pàgina 50, figura introduint menjar en la boca. En canvi, la segona, qui mai no en tenia prou, en el dibuix, apareix amb collars i detalls de bellesa adherits al cos.

No obstant això, la tercera, simplement, té el cos i és més lliberal: es pot dir que plasma la generositat. De fet, els dolços entren, les joies s’adjunten, però… el bon cagar resulta d’eixir part de lo menjat i de lo begut.

Per això, podem dir que la més jove de les filles, no sols era senzilla (com llegim en la rondalla) sinó que, igualment, reflecteix l’altruisme.

Adduirem que, com en altres rondalles, els encarregats de fer mort a la persona bonhomiosa (ací, la jove), trien per deixar-la lliure i no matar-la.

A més, la xica farà bona pasta amb la velleta, qui li fa de mare, apareix com a salvadora i li agraeix la col·laboració “d’una flor tan jove” (p. 52) i, així, ambdues dones es fan favors: la vella acull la jove, la jove fa més fàcil el dia rere dia de l’anciana.

Al capdavall, copsem que el rei ha deduït què implicaven les paraules de la filla més jove: la xica estava disposada a compartir, en lloc d’actuar només pensant en ella mateixa. I, com que el rei vol reconciliar-se amb la filla, se’n va cap a la granja on vivia ella (detall que indica que el monarca és molt obert) i, com que abraça la jove, la rondalla plasma que el rei acull la generositat, la senzillesa i el pensar en els altres. A banda, de nou, en aquesta rondalla, també es reflecteix un tret en relació amb el matriarcalisme: la dona (en aquest cas, la jove) salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Fonts i dones acollidores, que preserven (i que transmeten) cultura popular

 

Tot seguit, afegirem el poema “A la Font de l’Arbre” (La Bisbal d’Empordà)”, de l’escriptora Joaquima Pellicer Solà i publicat en l’entrada “Poema: A la Font de l’Arbre” (La Bisbal d’Empordà)” (https://fontsaigua.wordpress.com/2018/09/27/poema-a-la-font-de-larbre-la-bisbal-demporda), del blog “fonts naturals, aigua, muntanya i més”, el qual ens envià Antonia Verdejo González el 2 d’agost del 2022. Diu així:

“Font de l’Arbre, font acollidora[1],

impregnada de records,

de records de la nostra infantesa,

de la nostra adolescència i joventut,

envoltada de silencis,

de xerrameques i de jocs[2].

Font de l’Arbre, amiga i companya,

testimoni i guardiana,

de belles històries d’amor[3].

Punt de trobada d’excursionistes,

de ciclistes, de festes i de diversions[4],

punt de sortida de la marxa de l’Arboç[5].

Punt d’arribada de passejades,

de llargues caminades,

punt de repòs.

Punt de trobada, generós[6].

Font de l’Arbre, bella font,

avui, aferrada tu segueixes

a la vora del Daró[7].

Com has fet sempre,

tu segueixes acollint-nos a tots”[8].

 

En relació amb el poema sobre la Font de l’Arbre, l’autora comenta, per al blog, que es tracta de “la Font de l’Arbre de la Bisbal d’Empordà (…), una petita ciutat gentil i acollidora, capital de la comarca del Baix Empordà, on vaig néixer fa uns quants anys”, font situada “als afores del nucli urbà de la població i molt a prop del riu Daró que la travessa, era un espai d’esbarjo de molta concurrència” i, per exemple, “s’omplien de famílies que hi anàvem a fer la berenada”, un detall pròxim al del dia de Pasqua o bé al de Dilluns de Pasqua.

Més avant, afig que la font, “l’any 2013 va ser rehabilitada, (…) encara conserva el seu encant, i és guardiana de records entranyables.

Avui dia és un punt de trobada de moltíssimes activitats culturals del municipi”.

Captem que la font, símbol de la dona i que té molt a veure amb el matriarcalisme (molt reflectit ací, per com és tractada), continua com a conservadora de la seua garridesa i com a guardiana de records, de memòria, un paper molt semblant al que fan les àvies (o padrines) i les mares catalanoparlants i de línia matriarcalista. I, finalment, la Font de l’Arbre encara és punt de trobada d’una activitat cultural que es preserva a nivell popular en la població.

Agraesc la generositat d’Antonia Verdejo com també la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest inici reflecteix trets relacionats amb el matriarcalisme: una font (u dels símbols vinculats amb la dona) i, a més, que, la segona part, és “de l’Arbre”, un element natural que té a veure amb la fusta i, de nou, amb lo femení.

[2] La unió de silencis, xerrameques i jocs plasma que, en la cultura matriarcalista, és tan important la part activa com la passiva (el silenci) i, igualment, la col·laboració, àdhuc, en els jocs.

[3] La font i, així, la dona, és tan narradora i preservadora de la cultura popular (testimoni i guardiana) com també transmissora d’històries, llegendes, contarelles, cançons,… d’amor i, així, fins i tot, de la sexualitat matriarcalista.

[4] De nou, la font (i, per tant, la dona, lo femení, lo matriarcalista), com a punt de trobada, d’associació, d’acollida com també exposa en uns versos posteriors.

[5] La Marxa de l’Arboç és molt popular en les eixides excursionistes de l’Empordà. Ací, la font (que representa la dona, també permet que els seus fills, els qui van a ella, puguen fer camí, fins i tot, com a excursionistes, com a persones que cerquen més en relació amb la terra on viuen, amb el paisatge, amb les muntanyes, etc.).

[6] Punt de trobada… unida a detalls de generositat, així com la mare que ho fa amb els seus fills.

[7] La font i el riu Daró, dues plasmacions de matriarcalisme (l’aigua), a més, estan molt pròximes, físicament i tot, i en relació amb la terra.

[8] Al capdavall, copsem que la font continua acollint a tots, independentment de l’edat, de les activitats que preferesquen en el lleure, etc..