Arxiu d'etiquetes: dones molt acollidores

Dones que acullen, que toquen els peus en terra, en relació amb la Mare Terra i molt obertes

General, , , ,

“LA MARE NATURA

Em passejo pel mig de verdes muntanyes
obagues gebrades on no hi toca el sol,
les boires ondulen en formes estranyes
mogudes amb força pel vell torrentol.

Les branques sacsegen les fulles mig mortes
espolsen les restes que cauen al sòl,
enmig de les heures, matolls i ridortes
cobreixen el terra i en fan un bressol.

Els arbres tremolen bellugats per l’aire
que trenca el silenci del bosc encisat,
s’enfila amb destresa i amb gesta dansaire,
s’emporta de pressa l’instant que ha passat.

Un dia, un altre i un altre encara
és el que espero trobar al meu voltant
m’assec a terra i escolto la mare…
la mare natura que em mira constant.

 

Rosa Rovira Sancho, 2005”.

 

Una dona que passeja per la natura, això és, que es relaciona amb la Mare, malgrat la foscor i la vellesa, equiparable a la saviesa popular.

Branques que, com una mare, eliminen lo que ja no serveix i creen un bressol, un lloc d’acollida i d’obertura al futur nen i que, així, fan que la terra estiga fèrtil.

Una mare, la mare natura, atenta als seus fills; uns peus tocant terra (s’asseu a terra); i una filla amb bones relacions (i de línia matriarcal) amb la mare (receptiva).

Afegirem que, en aquest poema, de nou, es plasma el fet que l’autora, Rosa Rovira, des de ben petita, ha estat molt vinculada amb el camp, amb la pagesia i amb tot lo que hi havia en l’ambient on s’havia criat, acollidor i molt obert.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb les figures de la cova i del llaurador, matriarcalistes i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre de Joan Bellmunt i Figueras, i en què captem el matriarcalisme, és “Una mina d’or”. Així, “En altre temps, un pastor que guardava el seu ramat a la muntanya, es topà, sense saber com, amb un forat que donava accés a una profunda cova” (p. 547). Per tant, a diferència del pastor que actua com si la vida fos un joc i improvisació (com aquells passatges en què toca el flabiol, mentres que les ovelles fan la seua tasca), la cova arrela en la terra, té un “pou” pregó, així com un arbre ho faria mitjançant les arrels.

A més, la rondalla addueix que “El bon pastor va pensar ràpidament que aquella era la boca de la cova on hi havia guardat un preuat tresor amb moneda d’or, segons deia la veu popular de tota la contrada d’Alòs” (p. 547). Cal dir que aquest passatge empiula amb els d’altres rondalles en què un pastor (o un militar),.. fan les seues interpretacions (sovint, idíl·liques o plenes de fantasia). I tot, en un moment que pot aprofitar l’ocasió (en nexe amb la Mare).

Nogensmenys, “Sense saber si decidir-se a entrar o seguir el ramat, per tal que no se li extraviés, va decidir la segona opció” (p. 547). Per consegüent, copsem que, en els Pobles matriarcalistes, hi ha una relació amb la terra 1) com a mare, 2) com una dona a qui no abandonen els fills de la terra i que predomina l’enllaç amb els altres, amb la terra, etc.. , 3) la dona (i, alhora, matriarcal), en lloc de ser-ne el cap de tot un grup (malgrat que no es menyspree l’autoritat, que és matriarcalista i, quasi sempre, femenina, com es plasma en moltíssimes narracions i en comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de  1920), ho fa però, per exemple, amb esperit comunitari, tocant els peus en terra i molt acollidora. 

Per eixe motiu, quan el pastor torna a la cova, “no va trobar ni cova, ni socs” (p. 547). En línia amb aquest relat, comentarem que, en el 2022, la Generalitat de Catalunya va atorgar la Creu de Sant Jordi (un sant de línia patriarcal) a una pastora nascuda en 1927, Marina Vilalta Fajula, a qui hom va qualificar com “Convertida en símbol d’una Catalunya arrelada a la terra”, una mentira com una catedral. Així, com sona: una mentira. Vejam: 1) la figura (en rondalles, en narracions, en cançons i, per descomptat, en la vida diària i real) que està en nexe amb la terra i que la toca amb els peus i que la té com a mare,… és el llaurador, el pagès, l’hortolà, 2) el llaurador no abandona la terra, ni els seus cultius i 3) el pagès, sovint, fa les tasques en grup i no de manera solitària, ni, òbviament, lluny de la terra (com ara, la gran majoria dels dies de la setmana). El punt tercer l’he vist entre familiars, per exemple, un oncle meu, José Palop Besó (1935-2021), qui, des dels dotze anys, fins a quan tenia uns setanta-cinc anys, estigué constantment en el camp i que s’ajustava a la dita “El pagès sempre ha d’estar prop dels que fa treballar”. En eixe sentit, la pastora catalana, en una entrevista feta per Andreu Barnils, comentava que la cosa més bonica que havia viscut… “Poder caminar. I guaitar el bestiar, la millor del món”: en altres paraules, el nomadisme i fer de cap d’un grup (el qual podria ampliar-se a un col·lectiu de persones). No obstant això, mai, mai, mai, diu la terra. Mai.

Per consegüent, podem dir que la cova sí que enllaça amb el matriarcalisme i que, a banda, ho fa com la mare als seus fills i a persones de totes les edats. Afegiré que preferesc la figura del llaurador i lo que representa com també què simbolitza la cova.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que guareixen, que acullen el matriarcalisme i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, i en què copsem trets matriarcals, és “La font del bou”. Per a començar, direm que tant la font com el bou estan associats amb lo matriarcalista i amb la dona. Primerament, llegim que “Aquest nom és degut, segons conta la tradició, al fet que un pastor tenia un bou al seu ramat, que tossia molt. Pensant que el bou es moriria a causa de la tos, i intentant que no passés a la resta el possible mal, l’anava deixant un xic separat del ramat” (p. 485). Per consegüent, el pastor (figura vinculada amb lo patriarcal i ben preada pel seu esperit transhumant, de conqueridor i de cap d’ovelles, això és, de personatges femenins) deixa a un costat la part femenina, en lloc d’interessar-se per ella i de tractar de guarir-la, a diferència, com ara, de la figura del bon pastor, en el Nou Testament. En aquest passatge bíblic de l’evangeli de Sant Joan (10, 14-16), el pastor dona la vida per totes les ovelles, les coneix i elles el coneixen i, fins i tot, està obert a les que no siguen del seu ramat.

A continuació, Joan Bellmunt i Figueras comenta que “Aquest bou va començar a beure aigua d’una font i n’anà bevent els dies següents. Duen que el bou s’arribà a guarir” (p. 485). Cal dir que el doll està en nexe amb l’aigua (la qual, en aquest cas, naix de la terra, u dels altres elements matriarcals). D’aquesta manera, lo femení aporta vida a l’animalet, el guareix, així com una mare ho faria als seus fills, entre altres coses, acollint-los.

Per això, “Aquella font va rebre, des de llavors, el nom de la ‘font del bou’, nom que ha arribat fins als nostres dies” (p. 485) com també ho ha fet el matriarcalisme. És més, en eixe sentit, resulta interessant el paràgraf següent:

“Segons ens conten, antigament, de bous, n’hi devia haver molts, ja que un fet significatiu és el que conta que la imatge de la Mare de Déu de Caldes va ser trobada, també, per un bou. Així, que aquesta seria terra de bous” (p. 485). Aquestes línies admeten unes quantes lectures: 1) abans, la presència matriarcalista era més viva, estava més plasmada en el dia rere dia, 2) una marededeu trobada per un bou (com en molts relats antics i tradicionals en llengua catalana) i 3) la Mare de Déu de Caldes podria tenir origen pagà.

Sobre el punt tercer, el 6 d’agost del 2023 consultàrem en Internet i trobàrem l’entrada “Ermita de la Mare de Déu del Remei – Caldes de Montbui / Vallès Oriental” (https://www.catalunyamedieval.es/1676-valles-oriental-ermita-de-la-mare-de-deu-del-remei-caldes-de-montbui) en la web “Catalunya Medieval”, en què podem llegir que “Tot fa suposar una continuïtat en la seva consagració; primer, de culte pagà, i, després, cristià”. Afegirem que, en línia amb el matriarcalisme i amb el paper de la dona en la història de Catalunya, a continuació, posa que “La construcció de la capella es va fer gràcies a la donació d’un tros de terra per a l’edificació que feu Joan de Planas Cassanyes Ferrer el (…) 1548.

Una donació feta per Anna Setmenat i Doms, l’any  1553, va fer possible edificar la casa de l’ermità”. En ambdós casos, donacions fetes abans que acabàs el Concili de Trento (1545-1563), el qual afavoriria lo patriarcal, entre altres motius, perquè el rei podia designar els bisbes que preferís.

Finalment, quant a la consideració 4) de terra de bous, caldria empiular-ho, òbviament, amb lo matriarcalista, per la forma de les banyes del bou (semicirculars i que evoquen la lluna, la  qual està en relació amb la fertilitat agrària).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones amb molta presència, acollidores i generadores de vida

General, , ,

Una narració en què es plasmen molts trets matriarcalistes i, sobretot, relacionats amb la dona, és “La cova des negret”, la qual figura en el llibre de Bernat Servera Ribas “Plaguetes d’Història i Cultura. Dites, gloses, cançons i llegendes de Pina”. Comença dient que “És una cova situada baix les timbes de ses Moles i que té el puig de Randa al davant. Des d’allà, es pot contemplar una de les vistes més espectaculars de tot el comellar de Pina” (p. 111). És a dir, en primer lloc, destaca la panoràmica que hi ha associada a la cova i voltants i, en aquest sentit, podem escriure que, com en el cas de les ermites, molts santuaris estaven en llocs com els que ens comenta el narrador.  Per tant, podríem empiular aquest detall matriarcal amb el de la bellesa (lo que, en una dona, seria la garridesa).

Tot seguit, podem llegir que, “D’aquesta cova, conten que és molt fonda. Això es va poder comprovar perquè uns caçadors hi amollaren una fura i aquesta sortí dins del terme de Sencelles, a prop de Ruberts” (p. 111). En aquest sentit, hi ha moltes narracions en què la cova és molt fonda, en més d’un cas, els genitals de la dona (i, si no, la vagina i, sobretot, la vulva). I, en aquest relat, els hòmens (uns caçadors, figura que enllaça amb lo patriarcal) van a la dona (a la cova). Pels trets que té la cova, en aquest apartat, captem que la seua presència és ampla, no precisament limitada a un espai curt o xicotet i que enllaça dos térmens, un detall significatiu.

“Diuen, també, que, a les nits de lluna plena, hi sortia un negret i que, quan arribava el dia, es tornava a amagar.

Tots els al·lots del poble badaven bé els ulls, en passar per aquell indret, per si podien veure aquell diantre de negret.

De nins, eren pocs els que s’atrevien a visitar aquests paratges, per por que no els sortís aquell negret de la cova” (p. 111).

Per consegüent, ens trobem davant una dona que, si bé és cert que no apareix com a tal sinó representada per un negret, aquest home està en nexe amb la nit (detall femení i present en moltes rondalles tradicionals de terres catalanoparlants) i, quan aplega el dia, se’n va a la cova, torna a la mare, a lo femení (vesprada i nit). 

A més, des de xiquets, la dona estava ben considerada i és motiu de curiositat (obrien els ulls).

Al capdavall, es plasma un detall que podríem vincular amb la instrucció patriarcal: el que s’invite els nens a desconfiar de la dona, de lo femení, de lo matriarcalista. Per això, els nins no passen per eixos indrets, per si aquell negret (en el fons, una dona) els fes algun mal o n’eixissen escaldats. Des del meu punt de vista, caldria aprofitar relats com aquest per a educar els nens (i qualsevol persona) a estar oberts i a valorar positivament lo que hi ha de matriarcal en nexe amb narracions tradicionals i, igualment, amb la tradició en llengua catalana, encara que hi haja hagut una instrucció paral·lela que haja tractat d’eclipsar-la.

Afegirem que això constitueix un intent d’ocultació que perviu: més d’una vegada, sota el pretext de fer fora l’obscurantisme, això és, lo que, des de la cultura castellana i les cultures patriarcals, es sap que és matriarcalista i lo que (sobretot, des del seu parer) cal que siga anul·lat, silenciat i, fins i tot, manipulat, en qualsevol mitjà públic d’instrucció de la persona i, àdhuc, en els ambients eclesials o en les associacions i en els mitjans de comunicació social. 

Més avant, hi ha un altre relat, “El pou d’en Tries i la font de Pina”, recopilat en la mateixa obra, en què es reflecteix el matriarcalisme i, a més, d’una manera semblant (malgrat que els personatges siguen diferents, però del mateix ram). “Aquest és un pou que està situat a la partió dels establits[1] entre Son Maig, Son Moll i Son Reus.

Era l’únic pou que hi havia en tota aquella explanada; és molt antic i servia per a abeurar el bestiar que anava de la muntanya a la marina.

Al costat del pou, hi havia una pica de pedra molt gran que servia per a beurar el bestiar que passava per allà i, de fet, tots els cabrers que menaven els ramats a pasturar, poal a l’esquena, en arribar al pou, abeuraven els animals.

(…) Es deia que aquella aigua era la que alimentava la font de Pina i que, per comprovar-ho, tiraren dins del pou almangra i fulles i que sortiren a la mateixa font” (pp. 112-113).
Per tant, no sols la font (plasmada en una dona) és font de vida per a tota una explanada i, a més, des de fa molts anys i per al bestiar, sinó que també ho feia un element adjunt (i, com molts més de línia femenina i matriarcalistes, receptiu), la pica i molt gran (com la mare que acull a molts fills, ací,  reflectits en els cabrers). Finalment, es tracta d’una font que genera altres elements relacionats amb la natura i, en alguns casos, amb vida (com ara, les fulles).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Un establit, com podem llegir en el DCVB, és “Cadascuna de les parcel·les en què es divideix una terra on establir-se”.

Dones i pobles que congreguen, que acullen, que donen vida i molt oberts

General, , ,

Un relat en què captem molts trets matriarcalistes i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Els pelegrins i el Sant Crist”. Així, encara que, primerament, apareixen detalls patriarcals, com ara, uns pelegrins i que s’acullen en la casa Blanca (color vinculat amb lo masculí), també es cert que una dona, la majordoma, “Escoltant amb l’orella a la porta, no se sentia res a l’interior” (p. 261), motiu pel qual “va anar a contar-ho al rector, que avisà l’alcalde. Aquest, després d’escoltar i no sentir res, va decidir d’entrar a l’interior de la casa” (p. 261). És a dir, que la dona, qui porta la nova, compta amb la fiabilitat de les dues màximes autoritats del poble: el capellà (la religiosa, la qual apareix en primer lloc) i el batle (la política). 

A més, “A poc a poc, s’havia anat congregant gent del poble davant la casa, car ja havia corregut la veu del cas i la curiositat es feia palesa en tots” (p. 261). Per tant, primer, fan camí; després, escolten (la dona); al capdavall, veuen (obrin la porta de la casa). I, igualment, es tracta d’un poble molt obert (la curiositat de què fa esment el narrador).

Finalment, encara que els pelegrins ja havien fet via, la imatge bella que troben en forma d’un Crist feu que el capellà suposàs “que els tres pelegrins eren enviats del cel” (p. 261) i, per consegüent, aquest detall representa una semblança amb la cultura colla (matriarcal i d’Amèrica del Sud). Així, en aquest Poble amerindi, el déu Sol envia els raigs de llum i apleguen a la Mare Terra (Pachamama) i afavoreix la vida en la terra, similar al fet que, en el cristianisme, Jesús, amb la seua vinguda, s’adreça a la terra.

I, des d’aquell moment, cresqué la devoció cap al Sant Crist.

En la rondalla que ve a continuació, “La veracreu de Rosselló de Segrià”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, copsem molts detalls que empiulen amb lo matriarcal. “Ens diu la tradició que, un bon dia, quan ja fosquejava, un cavaller passà per aquesta contrada i (…) decidí entrar a Rosselló i demanar hostatge en alguna casa” (p. 261). Per tant, el passatge esdevé de nit (moment del dia associat a la dona i temps d’acollida com també ho simbolitza l’hivern).

A continuació, llegim que “Trobà una casa on li donaren acolliment i, no sols sopar i dormir, sinó un caliu gratificant d’amistat i hospitalitat, car el feren menjar amb ells a la taula” (p. 262), signes que enllacen amb la tradició catalana i amb el comunitarisme i, alhora, símbols d’obertura.

Una vegada acabà de sopar l’home, se’n va a donar menjar al seu cavall, “per, després, asseure’s a la vora del foc vivificador de la casa i fer la xerrada amb aquella bona gent que l’havien hostatjat” (p. 262), en què ell, entre altres coses, prenia part contant les belles històries del seu viatge.

L’endemà, de matí, quan els amos es lleven i criden el cavaller, “al lloc que ocupava el cavall, hi trobaren una veracreu” (p. 262), “l’agafaren i la pujaren a casa, on la guardaren en un primer moment però, després, en feren sabedor el rector, el qual, amb tot el poble, la traslladà a l’església, per a la seva veneració i devoció” (p. 262). Afegirem que, en aquestes línies, el paper de la creu té relació amb el de l’arbre i, així, amb el matriarcalisme, com podem veure en l’obra “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Frank-Karl Mayr, quan vinculen la creu amb l’arbre de la vida (p. 78, nota 16).

Per això, finalment, llegim que “La veracreu conté un trosset de fusta que, segons la tradició, procedia de la creu de Jesucrist” (p. 262). O siga, que enllaçava amb la dona (la fusta) i amb Jesús (un personatge bíblic i matriarcal que naix en època de foscor, en l’hivern) i que, en aquest apartat, empiula amb l’inici de la primavera.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan de mares, acollidores i dolces i hòmens agraïts

General, , , , , ,

En el segon grapat de rondalles i llegendes del Pallars plasmades per Pep Coll en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, el rector Serafí Planesdemunt, en relació amb mites, comenta que, en el segle VI abans de Crist, “l’home, embadalit davant els fenòmens de la natura, començà a substituir l’explicació mítica per una formulació natural o científica.

(…) Des de llavors, el pensament racional ha anat escombrant els vells mites i cosmogonies” (p. 39), és a dir, teories que tracten sobre la formació de l’univers, del cosmos. Cal dir que aquestes paraules enllacen molt bé amb el racionalisme que promogué la Il·lustració (en el segle XVIII) i que és el fonament del pensament majoritari en lo que es coneix com el món occidental.

Més avant, addueix que, “De totes formes, (…) el discurs mític perviu encara ben arrelat en el poble, al costat -i al marge- del pensament racional, que malda per obrir-se pas en tots els camps del saber. El mite seguirà essent durant segles, el recurs ‘explicatiu’’ preferit per la majoria de la població (…). La resposta mítica és (…) estructurada en forma de relat o rondalla (…) i tot el conjunt adquireix un sentit simbòlic” (pp. 39-40). Com, per exemple, copsem en l’explicació que, en el 2006, em feu un home (nascut en 1930) respecte a l’origen de dues séquies de la comarca de l’Horta de València, i, de pas, aprofitant per a plasmar-hi geografia.

Al final d’aquestes paraules del capellà Serafí Planesdemunt, diu que “els déus del Pirineu no deurien ser tan carnissers com els de l’Olimp” (p. 41), un fet que podríem posar en línia amb el matriarcalisme.

El primer relat d’aquest grup de rondalles, “La casa encantada”, exposa com una dona que tot ho volia per a ella i sense deixar de filar amb la filosa i el fus, la veuen carregada com un ruc, li ofereixen allotjament, però ella els respon “CASA MEUA, JAÇA MEUA!” (p. 42) i, més avant, mor.

En canvi, en la rondalla següent, “Bon repòs”, es reflecteix la relació entre la cultura matriarcalista, l’agraïment als protectors de la terra (ací, la Mare de Déu) i la disposició a acollir els altres: “L’entrada al Pallars no pot tenir doncs per al foraster, un nom més hospitalari, ‘bon repòs’. Aquesta denominació tan avinent i simpàtica té (…) una explicació llegendària” (p. 43).

Un príncep francés i els seus acompanyants passaven per uns boscs i, el príncep, l’endemà, de matí, en despertar-se, “s’adonà de la causa d’aquesta nit tan reposada: havia recolzat el cap sobre una imatge de la Verge. La Mare de Déu havia vetllat doncs el seu son i ell s’havia adormit confiadament, com un fill a la falda de sa mare. Agraït (…), el príncep féu edificar en aquell mateix lloc una ermita i la batejà amb el mateix nom de la imatge, Bon Repòs. El comte d’Urgell, del qual eren tributàries llavors aquestes terres, l’ajudà a finançar les despeses” (p. 43). Així, no sols la dona ha salvat l’home (fent-li de mare acollidora), sinó que ell li ho compensa i, per consegüent, les dues parts acaben fent bona pasta. A banda, el comte, després de reportar-se sobre els esdeveniments, tria fer un agraïment com a homenatge (però no de tipus místic i, per consegüent, patriarcal), sinó, àdhuc, hospitalari (un tret en línia amb el matriarcalisme): un santuari marià.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La bonesa, la generositat, la col·laboració de les dones i la reconciliació salven els hòmens

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla valenciana en què, a més, ix un tema tan quotidià (fer de cos), el qual, si més no, simbòlicament, està vinculat amb el matriarcalisme i que figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, és “El bon cagar”. En primer lloc, el transcriurem. Diu així:

“Això era, una vegada, un rei que tenia tres filles.

La major era molt llépola. La segona era molt envejosa i avariciosa, tant que, per moltes joies que portava damunt, mai no en tenia prou. La tercera era una xica tan senzilla que semblava mentida que fóra filla de reis.

El rei, un dia, va voler saber quina de les tres el volia més.

Les va reunir.

Va preguntar a la primera:

-Quant em vols?

I la filla li va respondre:

-Et vull més que a totes les llepolies del món.

El rei pensà: ‘Aquesta sí que em vol’.

Va fer la mateixa pregunta a la segona, i aquesta li va respondre:

-Et vull més que a totes les joies del món.

El rei pensà: ‘Aquesta sí que em vol’.

Ho va tornar a preguntar a la tercera, i aquesta respongué:

-Et vull més que a un bon cagar.

El rei va pensar que aquesta filla no el volia gens i va cridar dos guardians perquè la mataren.

Els encarregats de fer-ho no s’atreviren, mataren un animal del bosc i, a ella, la deixaren allí.

Quan ja era de nit, va veure una llum enmig del brancatge, s’apropà i observà que era la casa d’uns grangers.

Tocà a la porta i li va obrir una velleta. La velleta la va alimentar i la princesa començà a treballar tenint cura dels animals i de la seua salvadora, la qual va agrair aquesta ajuda d’una flor tan jove.

Passaren uns quants anys i un príncep que anava al palau del pare de la princesa, per casar-se amb una de les seues germanes, passà per la granja i la va reconéixer, però no va dir res.

Quan aplegà a palau, el va rebre el rei; aquest tenia una cara de pomes agres i de desesperació que no va poder resistir el fet de comentar-li:

-Des que la meua filla ha mort, no puc cagar i, malauradament, ara comprenc el que ella volia dir-me.

El príncep li digué:

-La seua filla no és morta: jo l’he vista.

-¿I sabries dur-me on és ella?  -preguntà el rei.

-És clar que sí.

Quan aplegaren a la granja, pare i filla s’abraçaren com mai crec que s’hagen abraçat en cap conte. Després d’aquesta reconciliació, el rei se n’anà corrent a una séquia i va cagar tant…, tant…, tant que la va secar.

I encara avui és coneguda com la séquia del Bon Cagar” (pp. 51-53).

Com podem veure, la primera de les filles era molt llépola i, en la il·lustració de la pàgina 50, figura introduint menjar en la boca. En canvi, la segona, qui mai no en tenia prou, en el dibuix, apareix amb collars i detalls de bellesa adherits al cos.

No obstant això, la tercera, simplement, té el cos i és més lliberal: es pot dir que plasma la generositat. De fet, els dolços entren, les joies s’adjunten, però… el bon cagar resulta d’eixir part de lo menjat i de lo begut.

Per això, podem dir que la més jove de les filles, no sols era senzilla (com llegim en la rondalla) sinó que, igualment, reflecteix l’altruisme.

Adduirem que, com en altres rondalles, els encarregats de fer mort a la persona bonhomiosa (ací, la jove), trien per deixar-la lliure i no matar-la.

A més, la xica farà bona pasta amb la velleta, qui li fa de mare, apareix com a salvadora i li agraeix la col·laboració “d’una flor tan jove” (p. 52) i, així, ambdues dones es fan favors: la vella acull la jove, la jove fa més fàcil el dia rere dia de l’anciana.

Al capdavall, copsem que el rei ha deduït què implicaven les paraules de la filla més jove: la xica estava disposada a compartir, en lloc d’actuar només pensant en ella mateixa. I, com que el rei vol reconciliar-se amb la filla, se’n va cap a la granja on vivia ella (detall que indica que el monarca és molt obert) i, com que abraça la jove, la rondalla plasma que el rei acull la generositat, la senzillesa i el pensar en els altres. A banda, de nou, en aquesta rondalla, també es reflecteix un tret en relació amb el matriarcalisme: la dona (en aquest cas, la jove) salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Fonts i dones acollidores, que preserven (i que transmeten) cultura popular

General, , , , , , ,

 

Tot seguit, afegirem el poema “A la Font de l’Arbre” (La Bisbal d’Empordà)”, de l’escriptora Joaquima Pellicer Solà i publicat en l’entrada “Poema: A la Font de l’Arbre” (La Bisbal d’Empordà)” (https://fontsaigua.wordpress.com/2018/09/27/poema-a-la-font-de-larbre-la-bisbal-demporda), del blog “fonts naturals, aigua, muntanya i més”, el qual ens envià Antonia Verdejo González el 2 d’agost del 2022. Diu així:

“Font de l’Arbre, font acollidora[1],

impregnada de records,

de records de la nostra infantesa,

de la nostra adolescència i joventut,

envoltada de silencis,

de xerrameques i de jocs[2].

Font de l’Arbre, amiga i companya,

testimoni i guardiana,

de belles històries d’amor[3].

Punt de trobada d’excursionistes,

de ciclistes, de festes i de diversions[4],

punt de sortida de la marxa de l’Arboç[5].

Punt d’arribada de passejades,

de llargues caminades,

punt de repòs.

Punt de trobada, generós[6].

Font de l’Arbre, bella font,

avui, aferrada tu segueixes

a la vora del Daró[7].

Com has fet sempre,

tu segueixes acollint-nos a tots”[8].

 

En relació amb el poema sobre la Font de l’Arbre, l’autora comenta, per al blog, que es tracta de “la Font de l’Arbre de la Bisbal d’Empordà (…), una petita ciutat gentil i acollidora, capital de la comarca del Baix Empordà, on vaig néixer fa uns quants anys”, font situada “als afores del nucli urbà de la població i molt a prop del riu Daró que la travessa, era un espai d’esbarjo de molta concurrència” i, per exemple, “s’omplien de famílies que hi anàvem a fer la berenada”, un detall pròxim al del dia de Pasqua o bé al de Dilluns de Pasqua.

Més avant, afig que la font, “l’any 2013 va ser rehabilitada, (…) encara conserva el seu encant, i és guardiana de records entranyables.

Avui dia és un punt de trobada de moltíssimes activitats culturals del municipi”.

Captem que la font, símbol de la dona i que té molt a veure amb el matriarcalisme (molt reflectit ací, per com és tractada), continua com a conservadora de la seua garridesa i com a guardiana de records, de memòria, un paper molt semblant al que fan les àvies (o padrines) i les mares catalanoparlants i de línia matriarcalista. I, finalment, la Font de l’Arbre encara és punt de trobada d’una activitat cultural que es preserva a nivell popular en la població.

Agraesc la generositat d’Antonia Verdejo com també la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest inici reflecteix trets relacionats amb el matriarcalisme: una font (u dels símbols vinculats amb la dona) i, a més, que, la segona part, és “de l’Arbre”, un element natural que té a veure amb la fusta i, de nou, amb lo femení.

[2] La unió de silencis, xerrameques i jocs plasma que, en la cultura matriarcalista, és tan important la part activa com la passiva (el silenci) i, igualment, la col·laboració, àdhuc, en els jocs.

[3] La font i, així, la dona, és tan narradora i preservadora de la cultura popular (testimoni i guardiana) com també transmissora d’històries, llegendes, contarelles, cançons,… d’amor i, així, fins i tot, de la sexualitat matriarcalista.

[4] De nou, la font (i, per tant, la dona, lo femení, lo matriarcalista), com a punt de trobada, d’associació, d’acollida com també exposa en uns versos posteriors.

[5] La Marxa de l’Arboç és molt popular en les eixides excursionistes de l’Empordà. Ací, la font (que representa la dona, també permet que els seus fills, els qui van a ella, puguen fer camí, fins i tot, com a excursionistes, com a persones que cerquen més en relació amb la terra on viuen, amb el paisatge, amb les muntanyes, etc.).

[6] Punt de trobada… unida a detalls de generositat, així com la mare que ho fa amb els seus fills.

[7] La font i el riu Daró, dues plasmacions de matriarcalisme (l’aigua), a més, estan molt pròximes, físicament i tot, i en relació amb la terra.

[8] Al capdavall, copsem que la font continua acollint a tots, independentment de l’edat, de les activitats que preferesquen en el lleure, etc..