Arxiu d'etiquetes: la pagesia

La dona, la pagesia, molt oberta, i el sentiment de pertinença a la terra

 

La dona i la figura del llaurador (o la del pagès o la de l’hortolà) i la terra.

El 26 d’abril del 2022, en Facebook, comentàrem que, “En moltes rondalles en llengua catalana, apareix la figura del llaurador (o bé la del pagès o la de l’hortolà), però la del pastor és molt puntual. ¿Què opinaven les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”.

En el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el 26 d’abril del 2022, Francesc Castellano ens plasmà “La família materna de la meva mare era pagesa a Girona i, la del meu pare (tant per via paterna com materna), ho eren també, a Benicarló i Navarrés.

Sí que hi ha rondalles amb pastors, tant entre les recollides per Joan Amades, com per altres folkloristes, i algunes relacionades amb la ‘descoberta’ d’imatges marianes, tot i que, certament, són poques en comparació amb altres oficis” i, posteriorment, li escriguí “És perquè la figura del pagès està molt vinculada amb el matriarcalisme, mentres que, com ara, la del pastor (i d’açò ja escriu Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya’, en 1960) ho fa amb la cultura castellana i amb la ‘Trashumancia’.

I, com ja podíem pensar, la cultura aragonesa, també patriarcal, en un article en aragonés i traduït al castellà, també està relacionada amb el pastor”.      

El mateix dia, en el grup “Valencians per la independència”, Josemi Sánchez Velascu ens escrigué amb “Una cobla de jota molt coneguda (…), ‘Jota de les Ventes de Moixent’, en la versió del grup “Alimara”, la qual figura en el disc ‘A l’aire de la terra’, tret en 1981:

“Més m’estime ser pastor

i anar per eixes muntanyes,

que no segador d’arròs,

que em piquen les cotimanyes”.

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, ens respongueren “Doncs, què pensaven? Eren de cases pageses” (Maite Bofarull).

En el grup “Dialectes”, el 26 d’abril del 2022 ens plasmaren “Qui tenia un trosset de terra era un bon partit. Ara, si anava a jornal, la cosa canviava: ‘Si el xicot ve amb ganes, no partiràs fam, filla’(Rosa Maria Bixquert Camarasa), “A casa, eren pagesos. Així que, per l’àvia, era la seva vida quotidiana. Cuidar la família, preparar menjar, portar-lo al tros[1] o a l’era al migdia, tenir cura de l’hort…” (Neus Soler Rodríguez), “Opinaven que els pagesos eren autèntics. Per això, em vaig casar amb un pagès” (Maria Montserrat Morera Perramon).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 28 d’abril del 2022, Irene Barberà Pavia ens plasmà “La meua iaia, quan el marit tornava de l’horta, deia, irònicament, que li agradaven més les taronges que les figues, perquè aquestes eren per als pardals” i, quan li demaní amb quina intenció li ho deia, em comentà “Doncs, que es passava el dia treballant els tarongers i venia tan cansat, que la figa era per als pardalets, referint-se al sexe d’ella,… que el tenia abandonat”.

El 29 d’abril del 2022 posàrem un post en línia amb l’anterior: “En l’article ‘Els nostres llauradors’[2], de Ramon Tarín, publicat en Alaquàs (l’Horta de València), veiem que la figura del llaurador (o pagès) apareix, per exemple, com bonàs, picardiós i de comportament moderat. ¿Què caracteritzava els que ho eren i havien nascut abans de 1920, en cas que, bé les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, haguessen nascut abans de 1920? Gràcies”. En el grup “Dialectes”, ens plasmaren “La família de l’àvia paterna eren pagesos. Diria que el seu tarannà s’ajusta al que dius” (Rosa Garcia Clotet), “La família del meu home eren pagesos i la definició hi va bé” (Maria Montserrat Morera Perramon).

Quant a l’article, direm que Ramon Tarín comenta que “El llaurador es pot definir com una persona de caràcter alegre, bonàs i picardiós, amb una veu ardent i xiscladora. El torrentí[3] i el picanyer[4]són un bon exemple d’aquestes qualitats genuïnes; entre ells s’expressen quasi a crits. És gent a qui agrada la broma, i quan treballen en colla utilitzen un llenguatge que, per a l’estrany, pot semblar ofensiu. El llaurador, dins del seu hàbitat, es mou com un peix en l’aigua (…). En aquest context del ser i sentir, el llaurador se’ns revela d’un primitivisme deliciós[5].

Cenyint-nos al llaurador d’Alaquàs, el nostre llaurador es caracteritza pel comportament discret i moderat. No gesticula, i quan parla ho fa de forma solemne i greu. Home de poques paraules, mesurat amb una parla assossegada i reflexiva: es pot dir del nostre llaurador que resumeix amb el gest o la mirada el valor de les coses, el valor de la vida…” (pp. 93-94).

Com a afegitó, direm que el 15 d’octubre del 2022, en una pregunta en línia amb aquest tema, Nuri Coromina Ferrer ens posà una expressió que reflecteix el matriarcalisme: “Ser fill del terròs”, és a dir, de la terra, entesa com a mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En relació amb aquestes paraules, ma mare, a finals d’abril del 2022, em comentà “Jo també he anat al motor de [Madre] Sacramento, a dur el dinar, des de casa, ahí, amb un arròs caldoset i, quan tornava, per la séquia, arreplegava caragols, que m’agradava”. El motor a què fa esment ma mare està en el terme d’Alaquàs.

[2] L’article és “Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària” (https://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19941307TARIN.pdf), publicat en la web “QiA”, relacionada amb els “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs”.

[3] De la població valenciana Torrent (l’Horta de València).

[4] De la població valenciana Picanya (l’Horta de València).

[5] En relació amb aquestes paraules, el 29 d’abril del 2022, ma mare, per telèfon, em comentà [El llaurador] També té la cultura del camp i un vocabulari que, molta gent, ahí no fica fava ni de broma”.

Pagesos que agermanen i que afavoreixen un espai de fraternitat

 

Prosseguint amb el tema del sentiment de pertinença a la terra i de l’estima de la terra, direm que el 19 agost del 2022 accedírem a un reportatge extens i molt interessant, “Les dones de l’horta de Lleida, la sal i el cor de la terra” (https://territoris.pageflow.io/les-dones-de-l-horta-de-lleida-la-sal-i-el-cor-de-la-terra#312388), de Cristina Mongay i publicat, si més no, en el 2020, en què onze dones tracten sobre el camp i sobre la terra. Entre altres coses, llegim, “A trenc d’alba, es lleva Rosa Batlle , una pagesa de soca-rel. Filla de pagesos, dona de pagès, i pagesa (…).

A mi, m’encantava baixar al mercat! Era el principal lloc de reunió de pagesos, i de les pageses! Anar al mercat era molt més que vendre, era fer comunitat’, explica Batlle”.

Ens trobem, per tant, amb unes paraules que ja parlen de fer comunitat, una actitud molt distinta a l’individualisme maquiavèl·lic que tant impulsa el capitalisme. A més, Rosa Batlle, amb “Prop de 80 anys estimant la terra, i traient el millor d’ella”, li porten a considerar que “L’Horta també és Lleida, i fa molta pena quan es renega de les pròpies arrels”.

A continuació, llegim unes paraules de Marina Pifarré, qui creu que, “Tradicionalment, la dona de l’Horta de Lleida ha estat molt tancada. No ha anat al cinema, ni a ballar, ni tampoc ha participat en cap acte municipal”, que “Els únics espais socials que ha freqüentat han estat el mercat i la cooperativa” i, com ara, que “La dona pagesa ha estat una dona destinada a viure a casa perquè no ha tingut temps a res més”. Comentaré que, partint de les meues vivències en la meua família (amb un oncle nascut en 1935 i dedicat al camp durant més de seixanta anys, fins al 2011), de les paraules de ma mare (en relació amb les seues àvies, nascudes en els anys setanta del segle XIX) i, més encara, d’un escrit de Joan Sala Vila (català d’arrels catalanes nascut en 1929), respecte a la pagesia durant la guerra (i, sempre, des de fets que ell ha conegut de primera mà), copse que, en comentaris semblants a aquest, hi ha una mena de menyspreu, sovint, cap a la dona i cap a lo rural, perquè es fa la mirada com si la ciutat fos una espècie de Xauxa o bé un camí de roses, almenys, en la vida i com a signe de progrés, sense incloure que, a major progrés d’aquesta línia, major desigualtat i menor presència del matriarcalisme.

A banda, a primeries del segle XX, abundaven els balls de línia matriarcalista i, amb la penetració del capitalisme i del castellà, minva el temps dedicat a balls i danses i, igualment, els matriarcals. Cal afegir que, en molts balls posteriors a la guerra i que no eren tradicionals en tot l’àmbit lingüístic, s’introdueixen junt amb la llengua castellana.

Per això, podríem demanar-nos ¿no serà que moltes associacions prefereixen una subvenció i inclinar el cap davant les autoritats polítiques i de la versió oficial de la història, en lloc de tractar el tema més enllà dels anys del franquisme i no des d’una visió no necessàriament marxista, ni anarquista, ni, òbviament, positivista (la que prefereix parlar de reis, de batalles, de gestes militars, de grans invents, etc.)? Per això, la tria d’una opció oberta fa possible que la gran majoria de la població també puga plasmar, explicar, escriure, etc., fets que ha conegut o bé que els han transmés avantpassats seus.

Afegirem que un altre prejudici, com ara, és considerar que la vida de pagès a penes tenia dies festius… sense dir que això ho accentuà el capitalisme, a diferència de la vida, per exemple, en l’Alta Edat Mitjana, en terres de lo que seria el Regne de Lleó, relacionat amb la cultura asturiana, la qual és matriarcalista. 

Adduirem que Joan Sala Vila, en l’entrada “La importància de la pagesia que jo vaig viure” (https://filosofiaipensaments.blogspot.com/2022/08/la-importancia-de-la-pagesia-que-jo.html), plasmada, amb noranta-tres anys, en el blog “Filosofia i pensaments”, comenta que, Fou durant la guerra incivil espanyola. Jo l’any 1936 tenia 7 anys. Durant tota la guerra, vaig viure a pagès en una Masia de Collsuspina anomenada Can Torres. Vivia el nen i és, en la meva vellesa, que recordo i reflexiono. Només em referiré a fets de la meva estança a Can Torres durant la meva infantesa. Records de la pagesia m’alliçonen ara que soc avi. (…) Els pagesos, durant la guerra, foren molt generosos i salvaren força gent de morir de fam. Entre els homes del meu poble regnava una forta fraternitat. La seva pagesia reforçava la seva capacitat salvadora del necessitat. El treball no era cap impediment per assistir-lo. Les patrulles de milicians no van poder mai detenir a ningú. El poble de Collsuspina estava sempre a punt per defensar la seva gent i els seus pagesos foren un model de solidaritat. (…) Collsuspina, els anys de guerra fou un oasi de pau, llevat dels darrers dies de la retirada. (…) Els pagesos defensaren el seu poble de possibles atacs incontrolats, oferiren hostatge a famílies perseguides, donaren productes del camp a persones necessitades que demanaven ajuda i, durant la guerra, les escoles compliren amb el seu deure, amb la peculiaritat que el mestre de l’escola dels nens era un capellà”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Aquesta foto és del llibre ““El matriarcalismo vasco” (p. 23), publicat per la Universidad de Deusto en 1988. Lo que posa “ànima” fa referència a la part femenina de la persona.

Com podem llegir, “En cas de renegar de la nostra ‘ànima’, ens espera no sols un autoritarisme cada vegada més patent, sinó la impotència. En efecte, com indicàs l’escola de Frankfurt, l’autoritarisme antidemocràtic i de línia feixista es fonamenta en la repressió de lo propi femení que fa niu en cada persona i, com a energia latent, en la societat”.

Josep Pla, la família, la pagesia i el matriarcalisme

 

El 23 de març del 2021, mentres cercava en Internet, sobre la pagesia matriarcal, trobí una obra de l’escriptor català Josep Pla, “Els pagesos” (http://vinolas.cat/insmontsoriu/curs2018-19/gestio_admin/primer_curs/mp1_comunicacio/uf2_com_escrita/descarregues/Els_pagesos-Josep_Pla.pdf) en què, en tres moments, es parlava de matriarcalisme i,  a més, en relació amb una dita que recomana ser sempre parent de la dona i, igualment, amb el tema de la família. En el tercer, diu així: “El vell Verdera era un home de més de vuitanta anys, una reminiscència del món antic, una romanalla literalment arcaica. Serrat em parlava del seu sogre i de la seva família objectivament per donar-me a entendre com visqueren els pagesos del rodal durant segles. En el món de la pagesia s’han produït més canvis de principis de segle[1] ençà que en els últims dos mil anys. Verdera (…) era com una finestra a través de la qual véieu el món del passat. (…) A les masies, la dona és l’element bàsic. Les dones porten les masies en règim de matriarcat invisible i dissimulat. La masia que no té una dona al davant va indefectiblement a mal borràs. El pagès és un treballador de la terra. La dona sol ser el complement comercial. És molt rar que un pagès, a més de pagès, sigui comerciant. Si en el mateix home apareixen les dues qualitats, el producte és important” (p. 189).

Quant als altres passatges de l’obra “Els pagesos en què es fa referencia al matriarcalisme, en el primer, diu “En dia de mercat, contemplo una família pagesa sobre la senyora pagesa, sigui de la classe rodona o sigui de la forma vertical. Hom sent el matriarcat. La senyora pagesa domina” (p. 105).

Unes planes després, Josep Pla, parlant de pagesos i mariners, exposa trets que, àdhuc, coincideixen amb els que plasma Jaume Vicens Vives (en relació amb la Catalunya pagesa i amb la Catalunya del litoral, la més pròxima a la mar), en la seua obra “Notícia de Catalunya”[2] (pp. 27-29). De fet, Jaume Vicens Vives comenta que, així com en la muntanya s’havia format “l’esperit feiner, el seny, el sentit de continuïtat, la tradició familiar i la responsabilitat social” (p. 27), “La gent de la costa és oberta, amiga de novetats, espavilada, sorneguera, sentimental, lliure, difícil de sotmetre’s a una disciplina” (p. 28),  Doncs bé, Josep Pla escriu que “Els seus interiors són més nets i ordenats. Compareu les criatures dels pagesos amb les dels pescadors; tot el que tenen les primeres d’emmurriades, silencioses i esquerpes ho tenen les altres de sociables, enjogassades i vives. Hi ha sempre pageses magnífiques; prudents, ordenades, previsores, cautes, de mirada llarga, àmplia i claríssima. En moltes de les masies del país impera un matriarcat fort i positiu” (p. 118).

I, en un altra font, el llibre “El receptari de l’Elvira ‘Correu’. La cuina d’una família del 1900 a Palafrugell” [3](https://www.palafrugell.cat/serveis-ciutadania/el-receptari-de-elvira-correu), edició a cura de Carme Bonal i Bastons, editat per “Arxiu Municipal de Palafrugell” amb la col·laboració de la Diputació de Girona, podem llegir que “La petita Elvira i els seus germans havien viscut dins del matriarcat familiar encarnat per l’àvia Esperança i la mare Rita” (p. 29).

Un altre article interessant, que plasma, en poques línies, el matriarcalisme en la família catalanoparlant, és “Caterina Albert, darrere la careta de Víctor Català” (https://ducros.cat/corpus/index.php?command=show_news&news_id=3221) [2] de Francesca Bartina i publicat en la web del “Corpus Literari Ciutat de Barcelona”[5], quan diu que Caterina Albert “Tenia la consciència d’haver crescut en un matriarcat i dispensava una autèntica veneració per la mare i l’àvia. Del pare, Lluís Albert i Paradeda, advocat i diputat republicà, en va heretar el catalanisme. De la mare, Dolors Paradís i Farrés, en va aprendre la sensibilitat artística. De l’àvia, Caterina Farrés i Sureda, el gust per la llengua viva, per les històries intenses de la pagesia i l’interés pel folklore”.

En línia amb el receptari d’Elvira “Correu”  i amb la família Caterina Albert (sobretot, per en la influència de sa mare i de la seua àvia), en l’article “Llaurar la pàgina” (https://lalectora.cat/2020/12/15/llaurar-la-pagina), d’Artur Garcia Fuster, sobre obres de l’escriptora Mercè Ibarz, i publicat en la revista “La Lectora”, inclou unes quantes paraules en relació amb lo que suposà la introducció del cine[6] i, posteriorment, de la televisió: “Tot un món de canvis que afecten, és clar, l’estructura familiar i, de retruc, una de les qüestions que més han interessat Ibarz al llarg de la seva trajectòria: el paper de les dones. Ibarz descriu com l’arribada d’aquests elements distorsionadors minva la influència d’àvies, de mares o de sogres en societats petites considerades fins aleshores com a matriarcals. Les parcel·les de poder, fins aleshores, molt definides –simplificant molt: l’home llaura i la dona recull i organitza- canvien amb el pas dels anys” i, més avant, diu que “La memòria familiar, però, la continuen servant les figures femenines, com la de la seva mare (Quima) o la tieta, autèntiques transmissores de llegat casolà”, detall que concorda amb altres recopilacions per al punt sobre la transmissió del saber, en què parteix, sobretot (i molt), de la dona, sia la mare, sia l’àvia (o padrina).

 

Notes: El llibre de Josep Pla es pot consultar en Google per mitjà de l’enllaç que hem escrit.

[1] Es refereix al segle XX.

[2] Publicat per Editorial Vicens Vives/labutxaca, en el 2013.

[3] Des d’aquest enllaç, es pot accedir a la versió en pdf que es troba en la mateixa pantalla.

[4] Víctor Català fou el pseudònim literari que adoptà, des de molt prompte, Caterina Albert i Paradís (l’Escala,  1969-1966), una escriptora catalana com també pintora, escultora i dibuixant.

[5] En aquesta entrada, s’indica que es tracta d’un “Article publicat al diari Avui el 16/11/06 per Francesca Bartrina”.

[6] Parla del cine “Cinema Paradiso”, de la Franja d’Aragó. Cal tenir present que Marcè Ibarz Ibarz nasqué en Saidí, una població de la comarca del Baix Cinca, en 1954.