La Mare Terra en la pagesia matriarcal catalana, saviesa i dones garrides i molt obertes

General, , , , ,

 

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “El cas de la Nineta del Culleraire”, el qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. “La Nineta de cal Culleraire era allò que se’n diu ‘una bona polla’. Una de les millors i ben plantades mosses d’Avellanos. Tota la farda[1], ja de ben xica, li havia anat al darrera; i, ara que era casadeta, els fadrins li feien la cort” (p. 152) i, per tant, la dona és presentada com una persona garrida i a qui els xicons complaïen.

Igualment, en un passatge, el seu germà “la tenia agafada pels cabells i la xinava amb tota la seua força, fins que la seua mare li va pregar que la deixés” (p. 153) perquè ell pensava que la xica podia haver estat embarassada. Com veiem, la mare es posa de part de la jove.

Una altra rondalla amb punts en comú amb aquesta és “El cas del nadó esvaït”, recopilada per Pep Coll. En Viu de Llevata, “La jove de ca l’Hostaler, l’Encarna, havia tingut feia poca cosa més de dos mesos, una criatura molt ufanosa, més rebonica que un sol.

-Aquest plançó a fe de Déu, que el tenim esquerat abans de desvetllar-lo -deia el vell de la casa” (p. 154).

A més, la mare deia que “el xic tenia més gana que mai, perquè li deixava les mamelles més escurades que les alforges del Peirot. I amb tot, li buscava la popa[2] dia i nit, com si no l’hagués alletat” (p. 154), “Fins que un bon dia, el Jaume, que era el pare del marrec, va sortir de matinada cap al molí vell de Manyanet a buscar la Grassa, una dona vella que tenia fama de fetillera i molt entesa en pocions, beuratges i herbotes” (p. 154). Com veiem, hi ha un vincle entre la mare i el fill, com en tantes rondalles i en tantes cançons eròtiques en llengua catalana anteriors a 1970, ho fan la mare i la filla.,

Tot seguit, llegim que, “Tan bon punt la dona va ser a ca l’Hostaler, va voler assabentar-se de tots els costums de la casa i, especialment, els de la mare i el nen” (p. 154). I, així, a banda que la dona vella serà qui, amb la saviesa, va a la casa a tractar d’aportar solucions, demana pels costums i per la casa (dos temes que tenen a veure amb el matriarcalisme) i, sobretot, per la relació mare/nen, detall que ens porta al tema de la maternitat.

Al capdavall, la velleta els comenta que hi ha una serpota (la serp està vinculada amb la dona i, en relats com aquest, se la presenta com la part a rebutjar) “que fa estada al prat de davant de casa i que jo he vist sobre la Roca Roja. (…) cada dia, a l’hora que l’Encarna alleta el marrec, va cap aqueixa cambra i, després d’haver adormit la mare, dóna a popar la cua al nen, mentre ella xurrupa[3]tota la llet de les popes” (p. 155). Per consegüent, la vella (amb més vivències i cultura de la vida) permet que el nen (qui representa l’home) continue amb vida i que la mare, des d’aleshores, puga alletar el fill.

Una altra rondalla de l’obra de Pep Coll i en què es reflecteix molt lo matriarcal (a més, simbòlicament) és “El drac de Saverneda”. Per a començar, se’ns diu que el Mas de Saverneda és “una casa de camp, arrecerada vora la riba esquerra de la Noguera Pallaresa (…). Rodejada d’extensos prats i d’esponeroses hortes, l’argenda de Saverneda és una de les més bones de la comarca. A més de la casa pairal, disposa de pallisses per a la pastura, magatzems per als estris del camp, corrals per a l’averia… i, fins i tot, de capella pròpia” (p. 156). En aquesta primera part del relat, captem 1) una casa, 2) de camp, 3) situada a l’esquerra (la  banda vinculada amb la dona i amb lo matriarcalista), 4) en contacte amb la natura i amb camps amb abundància, 5) aïnes per al camp, 6) animals (mitjançant el corral) i 7) una capella. Com hem dit, a la banda esquerra.

Aquests set detalls poden evocar-nos quan Jaume Vicens Vives, en l’obra “Notícia de Catalunya”, escriu sobre la Catalunya de la pagesia i de la relació amb una terra que el llaurador i els habitants d’eixes poblacions tracten amb bonesa, allò que podríem associar a la mare que els dona de mamar, com si fos la Mare Terra a qui cal considerar bé per a que ho compense amb les collites.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia de Sant Esteve (“la segona festa de Nadal”) i Bon Nadal.

 

Notes: [1] En el DCVB, s’indica que, per exemple, en la Ribagorça, vol dir “Mainada, conjunt d’infants”.

[2] La mamella.

[3] Xarrupar, beure xuplant.

El matriarcalisme en el Pallars: hòmens en grup i dones en el tros

General, , ,

 

Una rondalla del llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, en què copsem el matriarcalisme i, a més, de manera simbòlica, és “El soldat i els llops”. Primerament, el títol va en línia amb lo que hem comentat: així com el soldat reflectirà lo patriarcal i lo individual, els llops estaran vinculats amb lo matriarcalista i amb lo col·lectiu. “Un xicot de Tor, que feia el servei militar a Lleida, tornava de permís cap al seu poble nadiu” (p. 146). Tot i que feia molt de fred, ell fa via i, encara que el xicot mor el primer llop, quan, més avant, n’escomet un segon, altres llops fan costat a l’animal i maten el jove (p. 146).

En sa casa, no el trobaren a faltar “Fins que un dia van baixar a Alins, on els van dir que havien vist passar el seu fill cap a Norís. Un cop allí, els parents els van informar que el xicot havia volgut continuar el camí (…). Es van organitzar grups d’homes per tal de rastrejar el bosc” (p. 146), però no fou trobat durant tres setmanes. Com veiem, el jove torna del servici militar (en aquest cas, impulsat des del govern castellà / espanyol, en línia amb Castella, patriarcal) i ha copsat part de la manera castellana de veure la vida.

En canvi, els del poble d’on ell era nadiu i rodalies continuen amb el matriarcalisme i, com que actuen oberts, se’n van a cercar el xicot,… i ho fan en colles, detall que podem unir al numeral dos (associat a les cultures matriarcalistes), a diferència de l’u (que ho fa a les patriarcals).

I, com que els habitants de la zona, no descobreixen on és, el donen quasi per mort i “ho van deixar córrer” (p. 147). Aquest fet està relacionat amb tocar els peus en terra.

No obstant això, quan la primavera ja portava unes setmanes, “A l’abril, en desgelar-se la neu, un pastor va trobar el sabre rovellat i, al cap de pocs dies, van aparèixer el crani i uns pocs ossos humans. En assabentar-se’n, van pujar al poble uns quants militars del regiment on servia el soldat” (p. 147). En aquest cas, l’espasa rovellada no té a veure, com sí que ho fa en moltes rondalles, a una recomanació d’un personatge femení i, igualment, qui la veu és un pastor (un home de professió nòmada i que no sol estar tant en relació amb la terra on ha nascut). A més, els militars no actuen, fins i tot, en temps difícils, sinó quan ho tenen aplanat (en abril).

I, en línia amb el misticisme que podem empeltar amb lo patriarcal, a continuació, llegim que aquests militars “Van arribar a la conclusió que el xicot havia mort segurament per no haver eixugat el sabre abans de tornar-lo a ficar a la beina. Amb el fred d’aquella nit, la sang del llop s’havia glaçat i la fulla del sabre havia quedat enganxada a la beina” (p. 147).

Per consegüent, hi ha detalls que podem vincular amb lo matriarcal (els hòmens eren del terreny, coneixien prou la zona, van en colla… com els llops, que són animals gregaris, de ramat) i, uns altres, amb lo patriarcal (el servei militar, es centren més en l’arma i en lo militar que en la persona, ací, el jove). Al meu coneixement, com que el narrador no fa una lloança dels hòmens associats al servici militar i, a més, no ha sigut propi en Catalunya (on s’arreplegà aquesta rondalla), es posa de part dels qui crearen grups i feren un rastreig per la zona. I, personalment, també preferesc aquesta opció matriarcalista.

Una altra narració de la mateixa obra en què hi ha dues formes de concebre la vida és “El cas de la dona fata”, arreplegada per Pep Coll. “En una casa de Manyanet, hi havia dues dones (…). Una d’elles (…) l’única feina que era capaç de fer era pasturar un ramat de porcs. Sort en tenia de sa germana, una mica més gran d’edat, la qual s’havia quedat també per vestir sants. Ella (…): fer les feines de casa, cuidar la volatam, corbellar pel tros…” (p. 150). Mentres que la primera fa de pastora i és més petita (com també la presència de lo patriarcal en el Pallars); la segona també ix de casa i està més en relació amb la terra, ací, amb l’agricultura (corbellar) i, a banda, és més gran (en edat).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Bon dia de Nadal i Bon Nadal.

Dones ben tractades, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “La Mare de Déu de la Posa”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Comenta que la imatge de la Mare de Déu de la Posa “fou trobada per un pastor (…), el qual guardava les ovelles per uns trossos propers a la població. El bon home recollí la imatge i, un cop a Isona, anà a veure el batlle per comunicar-li la preciosa troballa” (p. 116). “Al cap d’uns dies, quan l’home tornava a fer péixer el bestiar pel mateix lloc, la va tornar a trobar” (p. 116) i, en ambdós casos, Nostra Senyora desapareix. Aleshores, l’home “va convèncer un grup de persones perquè l’acompanyessin al lloc on se li havia aparegut la imatge. I, efectivament, la Verge tornava a ser allí” (p. 116), la porten a una capelleta que hi havia en Isona i, com que la Mare de Déu fuig, el poble anà a cercar-la i, al capdavall, ella diu:

“-Posa, posa, posa!!

Per fi van comprendre que la Verge es volia quedar en aquell lloc i li construïren una capella” (p. 116), l’ermita de la “Posa”.

Com veiem, la dona és qui diu què cal fer, ells ho fan i, a més, està ben tractada (ací, simbolitzat per bastir-li una ermita).

El relat que ve a continuació, “La llegenda de Sant Bartomeu”, també recopilat per Pep Coll, reflecteix el matriarcalisme, ací, en relació amb el poble de Vilamitjana. Un any, l’hereu de cal Bertran llaura amb un parell de bous i, quan se’n tornava a casa, u dels bous “s’encaminava (…) dalt d’un turonet proper. (…) Quan l’hereu va ser dalt del turó, es va adonar que el bou (…) havia obert un forat a terra. Al fons del clot, hi apareixia una imatge” (p. 117), que era la figura de Sant Bartomeu. Cal dir que, encara que el personatge religiós que apareix siga un home, ho fa sota terra, fet que podem vincular amb el matriarcalisme, i que, en moltes narracions, és una dona.

Una altra rondalla que plasma Pep Coll en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava” i en què captem lo matriarcal és “Aigua passada…”, la qual, al final, porta la indicació “’Rondalles’ Mossèn Cinto Verdaguer”.  A mitjan relat, el comte de Pallars, “recordant-se de la (…) Verge del monestir de Gerri, la invocà de cor, prometent que, si li donava la mà, li faria una gran presentalla.

La Verge Maria, qui, com a mare amorosa de tots, està sempre amatenta per auxiliar a qui la invoca, li donà la mà i els tragué (…), a ell i un escuder” (p. 128). Però com que, tot seguit, el comte diu a l’escuder que tant li fa Nostra Senyora, es torna cec i, aleshores, per a veure de nou, “Es confessà del seu pecat humilment i, després, fent-se acompanyar a Santa Maria de Gerri, s’agenollà a sos peus, li demanà perdó (…) i tot seguit recobrà la vista” (p. 128).

I, finalment, el comte fa una escriptura de donació de tota la muntanya a la Mare de Déu, terreny que encara hui es troba verdós (pp. 128-129). I, així, està ben tractada i ell li fa un agraïment pel favor rebut.

Igualment, direm que, en la introducció del seté grapat, en què el capellà Serafí Planesdemunt escriu a l’amic sobre rondalles en què intervenen animals, com ara, l’os, el llop, el drac, la serp o la rabosa, li comenta que “Les faules populars més famoses ací dalt són les protagonitzades pel llop i la guineu. Una rabosa, llesta i garneua, i un llop més ruc que un sabatot fan tractes” (p. 140), com en moltes poblacions. A banda, li addueix sobre “l’oreneta pallaresa, potser perquè es menja els cucs i els mosquits, és un moixó afortunat i tothom el protegeix, perquè diuen que portava aigua a Jesús quan era a la creu. És un animalet matiner i treballador, per això ens diu:

-Si vols tenir, lleva’t de matí!

El pardal, en canvi, és l’altra cara de la moneda: és gandul, astut i golafre de blat” (p. 141). Des del primer moment, captàrem una relació entre l’oroneta (ocell femení) i la dona, i entre el pardal (ocell masculí) i l’home. Com veiem, la dona (ací, simbolitzada per l’oroneta), està ben tractada, fins i tot, a nivell popular.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Nit de Nadal i Bon Nadal.

Dones que aplanen el camí, agraïdes i molt obertes i el paganisme

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “Els tres germans”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Un home tenia tres fills i els diu:

“-Donaré l’heretatge, a aquell que primer em porte una fulla de llorer.

Tots tres es van encaminar cuita-corrents cap al bosc (…) per tal d’aconseguir la fulla” (p. 62). “El gran (…) va trobar una velleta que li demanava una almoina” (p. 62), però ell li la nega com també fa, després, el segon.

“Quan el fill petit va veure la pobra padrina, es compadí d’ella i li oferí un tros de pa. Llavors, la velleta, agraïda, li preguntà:

-Què hi tinc, al cap?

-Una fulla de llorer! (…) és precisament lo que jo buscava -contestà ell (…).  (…) el benjamí prengué la fulla i anà a trobar els seus germans” (p. 63). I, per tant, el jove actua de manera bondadosa i molt oberta i la velleta li ho compensa.

Un altre relat en què es plasma lo matriarcalista és “La font del dimoni”, en la mateixa obra de Pep Coll, en què veiem que una jove se’n va a la senyora, i la dona, “davant la insistència de la xicota, li va dir que li donaria permís, però que abans hauria d’omplir el pou d’aigua” (p. 99) i, per consegüent, la senyora i la noia actuen molt obertes.

Igualment, en la rondalla “El pont del diable”, que també figura en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, un dia, un jove (que ací representa el diable), diu a una pastora:

“-Si et construís un pont aquí mateix, passaries? -li engegà (…).

-Doncs, és clar que passaré! Però amb una condició: has de fer el pont aquesta mateixa nit!” (p. 105). I, aquella mateixa nit, tota una colla de paletes i manobres, dirigits pel jove, fan el pont que havia indicat la dona (p. 106). 

En el sisé grapat de rondalles que exposa Pep Coll en l’obra, apareixen els sants i Nostra Senyora com a intercessors i el capellà Serafí Planesdemunt comenta al seu amic que “gairebé totes aquestes imatges, tant les dedicades a la Mare de Déu com als Sants, segons la tradició, foren trobades de forma molt pareguda. Així, els protagonistes de la troballa (…) són sempre els mateixos: els bous i els pastors” (p. 111) i li afig que ho associa al fet que, “a Déu li plau de manifestar-se als humils, als pacients” (p. 111).

I, més avant, el rector escriu uns versos dirigits a Sant Pere Màrtir (per a que els guarde de pedregada i per tota l’anyada) i addueix que “el pagès ho demana directament al sant” (p. 115) i que, per tant, el paganisme encara perviu entre la pagesia com també entre bona part de la població i que, “a vegades quan faig la benedicció del terme o dels animals, penso que els antics déus pagans, no han fet altra cosa que canviar de nom” (p. 115).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal

Bona gent, col·laboració, l’emfiteusi i el capitalisme en algunes rondalles

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, és “El talp i el gripau”. Des del primer moment, veiem que apareixen la terra (el talp) i l’aigua (el gripau). “Els talps (…) són unes bestioles que viuen habitualment sota terra. Tenen el pèl de color marró fosc” (p. 46) i, per tant, captem que hi ha semblança amb les arrels i el color tradicionalment associat a la terra: el marró (detall que podríem vincular amb lo matriarcal).

A més, llegim que, “Segons la bona gent, els talpons no tenen ulls, però n’havien tingut, allà on ara només hi ha dos foradets petits i foscos” (p. 46). De nou, ixen trets en la mateixa línia: gent de bona voluntat, no es prioritza lo visual i, a banda, la petitesa (enfront, com ara, d’un possible afany de grandesa o de fer ostentació).

I, com que el talp volia fer-se amic i era molt obert, temps enrere, “quan Judes era fadrí i sa mare festejava, el talpó i el calàpat es van trobar un dia” (p. 46) i apleguen a un acord, ja que un dia “Van adonar-se que el talpot tenia ulls però era escuat, i en canvi el calàpat tenia cua però no tenia ulls” (p. 46) i el talp comenta al gripau:

“-Saps què podríem fer, calàpat? (…) tu em dones a jo la cua i jo ja et regalo els ulls.

-Tracte fet” (p. 46). I així ho fan.

En el relat següent, “Coses d’animals”, veiem detalls que ens porten a quan el capitalisme encara no havia entrat amb força en la societat: “el tren de vida que duien els ases era molt diferent (…). Conservaven un document antiquíssim, signat per una personalitat molt important, el qual els prohibia de treballar i, al mateix temps, obligava els homes a fer-los la despesa de franc” (p. 47). Aquesta llibreta té a veure amb el dret consuetudinari (emparat en els costums) i amb l’emfiteusi, la qual, a mitjan dels anys noranta del segle XX, encara tenia un vincle amb una quantitat molt important dels lloguers en la comarca de l’Horta de València.

Per mitjà de l’emfiteusi, paraula que té a veure amb “empelt”, l’usuari pagava (o lliurava en espècies) una part constant i baixa (i, puntualment, s’incrementava, però ben poc) al propietari. A canvi, es comprometia a treballar la terra o a cuidar lo fiat. No parlem, per tant, de cessió, sinó d’acord (sovint, de paraula). I, per mitjà de la llibreta (en què l’amo signava com que els usufructuaris no li havien faltat), qui treia partit al bé s’assegurava que passaria de generació en generació.

Per això, podem llegir que “vet aquí que un dia van tenir la desgràcia de perdre aquest paper (…) tots els rucs del món es van posar immediatament a buscar-lo” (p. 47) i que “Els homes llavors es van aprofitar d’aquesta dissort i els van pujar a cavall” (p. 47). Entre un ruc (més lent) i el cavall (més ràpid i que podríem vincular amb el capitalisme), aquesta rondalla reflecteix els inicis de l’entrada de la nova manera d’organitzar-se la vida i de viure.

Més avant, captem un altre tret matriarcalista: “També quan dos gossos es troben, tenen el costum d’olorar-se, i no precisament als morros, sinó tota la cua. (…) Es veu que en aquells temps de Maria Castanya, tots els gossos de la terra estaven reunits en una assemblea molt important” (p. 47) i u dels assistents, deixà anar una llufa (p. 48) i, des d’aleshores, tenen aquest costum.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La bellesa de la Mare Terra, la pietat i la col·laboració

General, , , ,

 

Prosseguint amb les rondalles del llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, en el relat “L’estany de Montcortés” copsem trets matriarcalistes. Així, comença dient que aquest estany és sorprenent, sobretot, “perquè el foraster no esperaria mai de trobar, precisament allí, lluny encara de les geleres del Pirineu, aquell bé de Déu d’aigua embassada” (p. 44). Per tant, captem una lloança a un detall femení i molt vinculat amb el matriarcalisme i amb la dona: l’aigua. A més, ho fa com una mena de regal de la natura (ací, simbolitzada per Déu). Adduirem que, en el 2013, un dia, en una conversa amb Pere Riutort (1935-2021), li comentí que jo no era creient, però que em fascinava la bellesa de les muntanyes: la vall, la grandiositat enmig de la qual en som una part més i la quantitat de coses que hi havia i que podia sentir en eixos instants. Aleshores, ell em digué sense embuts: “¡Això és Déu!”.

En eixe sentit, a primeries del segle XXI, aní a la ciutat de València, a sa casa (possiblement, amb motiu del seu sant o del seu natalici), i li regalí un paperet (el qual agafà i llegí) amb aquest missatge, tret d’un llibre amb rondalles del món vinculades amb la natura:

“No és la Terra un lloc preciós? Mireu com són de belles les muntanyes i les valls? No és un plaer sentir-se viu i ser capaç de comprendre, de parlar i de moure’s?

‘L’origen dels primers éssers’ (Relat tradicional quitxé)”.

Comentaré que, el 16 de desembre del 2022, quan escriguí aquestes paraules en el grup de Facebook “L’empremta de Pere Riutort Mestre”, vaig afegir “Fou un home que, des de molt prompte, estigué en contacte amb la natura i, de fet, considerava que Déu és lo que solem dir la Mare Terra”. Tot seguit, un membre comentà “Crec que sí. També solia dir que les primeres religions tenien llocs de culte en llocs naturals bonics, i que la bellesa del lloc conduïa a la idea de divinitat”.

Tot seguit, en la rondalla, llegim que l’estany “Té una forma lleugerament ovalada i en mitja hora escassa, se li pot donar la volta. Les seues aigües, netes i blavíssimes, semblen renovar-se contínuament. (…) Expliquen alguns que la seua fondària és tan abismal que, per més cordes que s’hagin nuat no s’ha pogut tocar mai el fons” (p. 44). Per consegüent, apareixen detalls en línia amb lo matriarcal: la forma ovalada (més semblant a lo circular com també a l’ou que penetra en la vulva així com la llavor ho fa en la terra), donar la volta a l’aigua (que pot evocar-nos el ball dels cossiers i el ball de la Moma). Igualment, la bellesa de l’aigua fa que el foraster se n’emporte un bon record. I, a més, l’aigua està en renovació: com les quatre estacions, com les persones, com la natura.

Ara bé, els desigs d’aplegar al fons de lo maternal fa que els forasters tinguen la temptació d’entrar en la terra. Però, com veiem, la vida prossegueix (“no s’ha pogut tocar mai el fons”). Afegirem que, si se n’hagués arribat a la part més pregona, hi hauria ocorregut com si tocàssem el cel: desapareixeria el plaer de viure i, més encara, la connexió amb la vida, amb els altres i posar res per damunt de cada u de nosaltres i que fes que la  vida tingués sentit. Per això, la rondalla també ens envia aquest missatge.

Continuant amb la narració, veiem que “Un dia, la nit de Nadal, va passar per allí Nostre Senyor, ben esporret, vestit només amb un senzill hàbit de pobre. El captaire pidolava porta per porta un mos de pa, però a tot arreu l’engegaven a pastar fang, i amb males maneres (…).

Quan ja anava a sortir de la ciutat, va trucar a la darrera porta i el va obrir una dona que pastava. En veure’l fet un Sant Llàtzer, s’apiadà d’ell i li va dir que s’esperés que li pastaria una coca escaldada, és a dir, sense llevat. La dona agafà una engruna de farina i començà a pastar” (p. 44).

Aquesta velleta, en tres ocasions, pasta i, cada vegada, la coca és més gran. Al capdavall, diu a Nostre Senyor:

“-Teniu, home, i traieu el ventre de pena!

-Gràcies, bona dona! -digué el captaire. I afegí: -Aneu-vos-en de seguida d’aquesta maleïda ciutat, perquè d’ací uns moments hi haurà un cataclisme i no hi serà a temps ni l’extrema unció!

La dona es carregà la pastera al cap i, cames ajudeu-me” (pp. 44-45), s’alliberà de la inundació de la ciutat com també Nostre Senyor. La bonesa, la pietat i la generositat de la dona han fet possible que l’home no passe fam (ella salva l’home) i, igualment, com que ella confia en la paraula de l’home, també es salva. Els dos han eixit guanyant, com les persones de bona voluntat. Cal dir que, com en moltes rondalles en què figura algun personatge bíblic, la seua manera de relacionar-se és oberta i planera.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal.

Dones que fan de mares, acollidores i dolces i hòmens agraïts

General, , , , , ,

En el segon grapat de rondalles i llegendes del Pallars plasmades per Pep Coll en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, el rector Serafí Planesdemunt, en relació amb mites, comenta que, en el segle VI abans de Crist, “l’home, embadalit davant els fenòmens de la natura, començà a substituir l’explicació mítica per una formulació natural o científica.

(…) Des de llavors, el pensament racional ha anat escombrant els vells mites i cosmogonies” (p. 39), és a dir, teories que tracten sobre la formació de l’univers, del cosmos. Cal dir que aquestes paraules enllacen molt bé amb el racionalisme que promogué la Il·lustració (en el segle XVIII) i que és el fonament del pensament majoritari en lo que es coneix com el món occidental.

Més avant, addueix que, “De totes formes, (…) el discurs mític perviu encara ben arrelat en el poble, al costat -i al marge- del pensament racional, que malda per obrir-se pas en tots els camps del saber. El mite seguirà essent durant segles, el recurs ‘explicatiu’’ preferit per la majoria de la població (…). La resposta mítica és (…) estructurada en forma de relat o rondalla (…) i tot el conjunt adquireix un sentit simbòlic” (pp. 39-40). Com, per exemple, copsem en l’explicació que, en el 2006, em feu un home (nascut en 1930) respecte a l’origen de dues séquies de la comarca de l’Horta de València, i, de pas, aprofitant per a plasmar-hi geografia.

Al final d’aquestes paraules del capellà Serafí Planesdemunt, diu que “els déus del Pirineu no deurien ser tan carnissers com els de l’Olimp” (p. 41), un fet que podríem posar en línia amb el matriarcalisme.

El primer relat d’aquest grup de rondalles, “La casa encantada”, exposa com una dona que tot ho volia per a ella i sense deixar de filar amb la filosa i el fus, la veuen carregada com un ruc, li ofereixen allotjament, però ella els respon “CASA MEUA, JAÇA MEUA!” (p. 42) i, més avant, mor.

En canvi, en la rondalla següent, “Bon repòs”, es reflecteix la relació entre la cultura matriarcalista, l’agraïment als protectors de la terra (ací, la Mare de Déu) i la disposició a acollir els altres: “L’entrada al Pallars no pot tenir doncs per al foraster, un nom més hospitalari, ‘bon repòs’. Aquesta denominació tan avinent i simpàtica té (…) una explicació llegendària” (p. 43).

Un príncep francés i els seus acompanyants passaven per uns boscs i, el príncep, l’endemà, de matí, en despertar-se, “s’adonà de la causa d’aquesta nit tan reposada: havia recolzat el cap sobre una imatge de la Verge. La Mare de Déu havia vetllat doncs el seu son i ell s’havia adormit confiadament, com un fill a la falda de sa mare. Agraït (…), el príncep féu edificar en aquell mateix lloc una ermita i la batejà amb el mateix nom de la imatge, Bon Repòs. El comte d’Urgell, del qual eren tributàries llavors aquestes terres, l’ajudà a finançar les despeses” (p. 43). Així, no sols la dona ha salvat l’home (fent-li de mare acollidora), sinó que ell li ho compensa i, per consegüent, les dues parts acaben fent bona pasta. A banda, el comte, després de reportar-se sobre els esdeveniments, tria fer un agraïment com a homenatge (però no de tipus místic i, per consegüent, patriarcal), sinó, àdhuc, hospitalari (un tret en línia amb el matriarcalisme): un santuari marià.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen vida al Poble, ben considerades i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Una altra narració en què copsem el matriarcalisme és “El castell de València”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, veiem que es troba a deu minuts d’Esterri, “vora la carretera que mena al Port de la Bonaigua” (p. 29) i que “Aquesta fortalesa fou la darrera resistència del Comtat del Pallars, abans de la seua desaparició definitiva, a finals del segle XV. (…) la senyora Caterina Albert, muller del darrer comte, Hug Roger III, resistí valerosament durant tres anys els atacs de les tropes del marquès de Cardona” (p. 29). Per tant, no sols apareix una figura femenina forta, sinó que desenvolupa molt l’arquetip del rei: assumeix el càrrec de cap de comtat, el porta avant, defén els territoris,…

A més, tot seguit, Pep Coll addueix “Explica la historieta que l’exèrcit invasor (…) van demanar un parlament amb la comtessa. Aquesta s’hi va avenir, i el dia convingut aparegué amb un plat de truites de riu, més fresques que una rosa i bellugadisses encara com un cadell” (p. 29). D’aquesta manera, copsem trets matriarcalistes: 1) el parlamentarisme (en lloc de l’absolutisme), tan reflectit en els acords entre home i dona en les cases de catalanoparlants (encara que la dona, al capdavall, fos qui decidís, i que, a hores d’ara, perviu), 2) l’obertura al diàleg lluny de lo políticament correcte (la comtessa accepta la proposta), 3) la disposició a rebre l’altre (truites fresques, com una persona amb la ment fresca) i 4) creativitat (truites bellugadisses com ho podria estar un nen, ací simbolitzat pel cadell).

A banda, captem una comtessa bona com a estratega, ja que els atacants “No sabien que hi havia un túnel secret que comunicava el castell amb el riu de la Bonaigua” (p. 29) i, de pas, la dona conserva el vincle amb lo maternal i amb lo matriarcalista, com és l’aigua del riu, el qual, a més, curiosament (partint del nom), en porta de bona. Igualment, ella passa d’estar en el cim a fer-ho amb una vida més fluïda: la del riu.

Finalment, veiem que “L’heroica comtessa (…) fugí de nit cap a França pel Port de Salau. Diuen que els fallaires[1] d’Isil la van acompanyar fins al cap del Port. Fou el darrer homenatge de la gent del país a la Casa Comtal pallaresa, el darrer servei dels vassalls a llur senyor natural” (pp. 29-30). Per consegüent, la dona està ben considerada pel Poble: al cap i a la fi, ella els havia defés.

Una altra rondalla pallaresa, de la mateixa obra i en què captem trets matriarcalistes, és “La dona i el bandoler”, la qual, a més, podríem vincular amb la cultura colla. “El Lliser d’Arcalís ha estat segurament el bandoler pallarès de mes anomenada” (p. 32). “Un dia, la mestressa de cal Manresà de Farrera tornava de la fira d’Organyà, on havia venut un bon escamot de mules” (p. 32) i, així, com en la cultura d’Amèrica del Sud a què hem fet al·lusió, la dona realitza el paper comercial. A banda, la dona insistia que no en portava ni cinc i que “He hagut de pagar al notari d’Organyà els capítols matrimonials” (p. 32). Per consegüent, la muller també porta la tasca administrativa fora de casa.

Ja ben avançada la rondalla, copsem una semblança amb els colles: el pas del cel a la terra, quan la dona “Començà a desfer-se la cabellera, llarga i daurada com la d’un arcàngel. De seguida, uns grapats de monedes li rebotaren per les espatlles i cobriren el terra com una pluja d’or” (p. 32). El pas de l’or (l’home, el cel, la pluja que davalla) a la terra (ara coberta de monedes daurades) ens plasma una semblança amb aquest Poble andí: per mitjà del deu Sol, la Pachamama (que és terra i aigua) atorga vida al Poble, als animals i a la resta de la natura.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, “fallaire” figura com “Home que en la nit de Sant Joan va per la muntanya portant una falla encesa” i, en la primera definició de “falla”, veiem “Manat de branques o brins d’espart, càrritx o altres plantes seques, que s’encén per fer claror, calar foc, etc.”, això és, com una torxa.

Dones que encapçalen pobles de pagesos guerrers, ben tractades i molt obertes

General, , , , , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “La vaca de Serradell”, la qual figura en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. “El poble de Serradell es troba situat al peu d’unes penyes, en les quals abunden les coves. (…) en la cova Sorta, situada sobre mateix del poble, hi resta encara el dipòsit de l’aigua” (p. 27). Resulta curiós l’inici d’aquest relat, sobretot, perquè en el Pallars s’ha conservat molt el matriarcalisme, el qual, com sabem, està vinculat (simbòlicament) amb la cova (la dona) i amb l’aigua com també que el cap d’aquesta cova estigués en la part més alta de la població, així com la dona ho fa en la cultura matriarcalista (però de manera molt oberta i democràtica).

Més avant, llegim que, “Segons la llegenda, quan els àrabs van ocupar aquestes terres, els habitants de Serradell (…) es van refugiar a la cova Sorta, on es feren forts” (p. 27). Cal dir que podem empiular aquestes paraules amb el comentari que fa Jaume Vicens Vives, respecte als catalans dels primers comtats (segles VIII-IX), en el llibre “Notícia de Catalunya”, lo que plasma com Marca Hispànica. Així, en un moment en què els musulmans eren a quatres passes, “Defensar els castells, concórrer a l’host del príncep, jugar-se la vida per emparar la família, era un exercici tan sovintejat, que féu dels primers catalans un poble de pagesos i guerrers. (…) A excepció d’alguns alts funcionaris francs i d’alguns soldats d’ofici, els homes de la Marca foren essencialment soldats pagesos” (p. 38).

Continuant amb lo matriarcal, els assetjats decidiren una estratagema: “Van agafar una vaca (el darrer cap de bestiar que els quedava) i la van fer atipar de blat” (p. 27) i, quan l’animal considerà que ja havia menjat prou, el varen estimbar costes avall com dissimulant que els hagués caigut. De nou, captem que els habitants trien una dona (simbolitzada per la vaca, com en moltes rondalles), que ella és el cap del poblat i, a banda, que estava ben subministrada (com la Mare Terra a qui cal donar part de les collites, com a senyal d’agraïment). Per això, els moros pensaren que, “si els cristians feien anar tan abundant el blat, és perquè dins deurien tenir moltes provisions (…) i disposaren la retirada” (p. 27).

Una rondalla prou semblant d’aquesta obra i en què els catalans se les hagueren d’enginyar és “Mur o el bosc que camina”, en què, igualment, veiem el tema de l’educació matriarcal del pare (un senyor) a una filla petita. “El castell de Mur, centre militar i polític de la Baronia (…), és avui la fortificació pallaresa més ben conservada” (p. 28). En un moment en què estava ocupat pels moros, als exèrcits cristians, “se’ls va ocórrer finalment un enginy per tal de poder-s’hi atansar, sense que des de dalt els descobrissin. L’exèrcit cristià es revestí de branques i ramatge i (…) els soldats van anar avançant muntanya amunt” (p. 28). Per consegüent, aquest relat caldria situar-lo cap al segle XI o posteriorment, que és quan sorgeixen els castells i es consoliden progressivament, però no abans.

La filla petita de castellà moro, de pocs anys, capta que, malgrat que feia molt de vent, aquests grups de catalans feien camí, i ho comenta a son pare:

“-Papà, com és que les mates avui caminen? -li preguntà amb inquietud infantil.

(…) -No tingues por, filleta, que els arbres no caminen mai. És el vent de port que els sacseja -li contestà amorosament el pare” (p. 28). Resulta interessant que aquesta rondalla del Pallars plasme un pare tan obert i dolç amb la filleta com també en molts relats que hem tractat.

Finalment, els cristians “van poder arribar fins al peu de la muralla, sense ser descoberts pels guardians. I, gràcies a aquesta estratagema, aconseguiren, poc després, apoderar-se d’aquesta estratègica fortalesa” (p. 28).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.