Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿ensenyaven oracions en llengua materna? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb aquest tema. El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 2 de maig del 2026 i posteriorment comentaren «Sííííííí» (Àngels Sanas Corcoy), «No. L’àvia era jueva» (Lurdes Gaspar), «Alguna cançó, com ara, ‘El mariner’ i ‘El vestit d’en Pasqual’. Després, tot va ser en castellà, en nàixer l’any 1933» (Júlia Aixut Torres), «Sí, Lluís. Per part de la iaia materna, Maria:
1/ ‘Àngel de la Guarda,
dolça companyia,
no m’abandoneu
ni de nit, ni de dia’.
El resaven abans d’anar a dormir a la cambra.
2/ ‘Aquest llit em sóc ficat,
jo no sé si en sortiré,
abrigueu-me amb vostre manto,
Verge Santa del Roser’.
Els passaven de generació a generació» (Nuri Coromina Ferrer), «Arreu: també a les escoles» (Maria Dolors Sala Torras), «Sí. L’àvia paterna ens ensenyà a resar, però en castellà: ‘Jesusito de mi vida…’; quan hi havia tempesta. L’Ave Maria, el Parenostre i el Glòria. Que jo recordi» (Rosó Garcia Clotet), «A casa meva, no es parlava de religió, ni s’ensenyaven oracions. Eren temps difícils, de postguerra, i la meva família era disfuncional» (Angelina Santacana Casals), «Sí. Dia rere dia. En aixecar-te i, a la nit, per a dormir. Sempre. De fet, continuo.
El castellà, a casa, no es parlava ni amb la Guàrdia Civil» (Lydia Quera), «‘L’Àngel de la Guarda’; cada nit, al llit» (Montserrat Cortadella), «Sempre» (Ramon Moix), «Sí» (Conxita Pladevall Vila), «A mi, sempre. La mare i el pare ens ensenyaven a resar en català» (Roser Canals Costa), «Les oracions i cançons, sempre en català de Mallorca» (Margarita Frau Mir), «No ho sé» (Lurdes Closa), «Tota la vida, Lluís! Això sí! I les misses! Només alguns predicadors que, en solemnitats religioses, poguessin venir a la vila, predicaven en castellà.
El gener del 1960, quan vaig visitar Albalat de la Ribera amb la meva esposa, de nuvis, els parents es van colpir de veure com ella i jo resàvem en català i perquè cantàvem en català les cançons i oracions religioses» (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), «La meva mare no em va ensenyar a resar» (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), «Sí. I tant! Amb totes dues. A vegades, per a fer rimar» (Àngels Benaiges Martí), «Eren catòliques, però no practicants. Ma mare s’inventava la lletra de les cançons» (Octavi Font Ten), «Jo, la que té de final
1/ ‘Àngel de la Guarda,
dolça companyia,
no m’abandoneu
ni de nit, ni de dia.
No em deixéssiu sola,
que sóc petiteta
i em perdria’.
La meva mare va néixer el 1927, però la va criar la seva àvia paterna, la Teresa Managuerra Anglada, viuda del Baldomero Volart» (Roser Puig Volart), «Síííííí» (Joan Prió Piñol), «Impensables en aquella època» (Reme Canet), “Alacant.
‘Bon dia, Mare de Déu,
capoll de rosa florit,
igual que he passat la nit,
que passe millor el dia’.
I
‘Bona nit, Mare de Déu,
capoll de rosa florit
igual que he passat el dia,
que passe millor la nit’” (Ximo Caturla).
Cal dir que, el 2 de maig del 2026, enviàrem un missatge a Ricard Jové Hortoneda: “Ací, [ en el País Valencià,] malauradament, en el segle XVIII, segons indica Pere Riutort, ja era prou avançada la castellanització eclesiàstica. I se sap que, en el primer quart del segle XIX, encara hi havia capellans que feien les actes parroquials en català.
Igualment, el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), en una obra començada en 1912 i de folklore, es dolia de la castellanització en el camp religiós. Jo, cap a huit anys, aprenguí a senyar-me en català, per iniciativa dels meus pares, però les misses que es fan en la llengua vernacla, actualment, són menys del 5%.
Pere Riutort, en la seua explanació, comenta que, quan es morí Franco, la situació de la llengua en l’Església valenciana podia haver estat més favorable perquè els creients l’empraven més que en altres ambients”.
En el meu mur, el 3 de maig del 2026 escrigueren «Sí» (Glòria Reverter).
En Xiuxiuejar, el 2 de maig del 2026 i després posaren «I després, també, ma mare, del 1923. Va usar sempre la llengua materna per a les poques oracions que ens va ensenyar» (Tomeu), «Escriuré l’oració que ma mare em deia:
‘En aquest llitet, m’acotxo.
Quatre cantons hi ha;
a cada cantó, hi ha un àngel
i, al capçal del llit,
la Verge Maria, que et diu
(el nom dels tres germans…).
Dorm, reposa,
no tinguis por de cap mala cosa:
si cap mala cosa et vol tocar,
la Verge Maria te’n salvarà.
Ave Maria Puríssima,
sens pecat concebuda’.
Jo ho he passat a fills i a néts. Els meus fills no els han resat als seus» (Montse).
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.