Arxiu d'etiquetes: dones de bon cor

Persones de bon cor, educació matriarcal i dones que guien jóvens

General, , , , ,

Una altra contarella en què capim trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Balada”. Així, una princesa (que vivia junt amb sa mare i una criada) i el fill d’un rei es casen per un acord dels pares. Després, “va vindre la boda i la xica i la criada se’n van anar, però (…) en un cavall, un cavall a cadascuna” (p. 194) i, per consegüent, elles porten les regnes de la seua vida.

Quan ja eren a mitjan camí, la criada li diu:

“-Ala: lleva’t eixa roba i posa’t la meua -i es canvien de roba” (p. 194).

A continuació, ja en companyia del príncep, ell demana a la criada (ací fa el paper de princesa) què havia de fer ell i, com que la dona li dóna una orde, el personatge femení decideix: que la joveneta es faça càrrec del cavall (de què tractava de desfer-se la casera) i que vaja junt amb un pastoret (qui nomia Coralet) que pastura el ramat.

Altrament, la xica passa per un pont i fa que allí pengen el cavall.

Cal dir que Coralet fa un paper molt pròxim al de fill i que, quan ell intenta agafar-li els cabells, la princesa fa que es gire un aire que “s’enduia el barret i el xiquet se n’anava corrent, i ella s’arreglava” (p. 195). I, així, hi ha un lligam dona-xiquet.

En un passatge immediat, amb el rei ja casat amb la serventa (qui vestia de noble), el pastoret se’n va al palau, raona amb el monarca i li diu que el cavall de la fadrina parla. Llavors, el sobirà li respon:

“-Ai, ací hi ha un misteri.

I un dia va enviar que feren vindre la pastoreta:

-Porteu la pastoreta, que vull parlar amb ella.

(…) En això, el rei li va dir” (pp. 195-196) que la princesa li ho contàs. Tot seguit, ella li comenta que no és una pastoreta, sinó la filla d’una reina, d’on és ella i el nom de sa mare.

Finalment, el rei es desfà de la criada i es casa amb la princesa: aprova la bonesa de la joveneta.

Una altra contalla interessant, i amb molts detalls matriarcalistes, és “Les tres llimes de l’amor”. Sobre el principi, direm que un monarca tenia un fill i que, una nit, el xic somia en una dona garrida i comenta a son pare que ell “se n’anava a cercar món a veure si trobava eixa xica guapa. Son pare li va dir que ell era ric i que no havia de menester anar-se’n a cap lloc” (p. 196).

Malgrat això, el pare, empiulant amb l’educació matriarcal, li ho accepta i el príncep fa via. Quan ja havia recorregut una estona, “es va trobar amb una velleta, que era la Mare de Déu” (p. 196), qui, al capdavall de la conversa entre tots dos, “li va dir:

-Doncs, pren aquestes tres llimes, parteix-les quan veges una font i veuràs com t’apareix. Ara: si et demana aigua, dóna-li beure de seguida.

El jove li va donar les gràcies” (p. 196) i emprengué.

En el paràgraf següent, ell arriba a un lloc on hi havia una ombra molt gran, un arbre sota el qual hi havia una font amb aigua molt fresqueta i “El xic, segons li havia dit aquella dona, ho va fer” (p. 196). En altres paraules, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones de bon cor, amb molta espenta, que salven i deixondides

General, , , , , ,

Continuant amb la rondalla “La Tia Misèria”, de l’antologia esmentada, uns xiquets que, en la tardor, pugen a la figuera, no poden baixar-ne fins que la dona, en sentir plors, ho fa possible:

“-De manera que éreu vosaltres els qui em furtàveu les figues! Ara sí que esteu ben apanyats!” -va dir (…) l’ama de la figuera” (p. 186). Sobre la consideració “ama de la figuera”, el 5 de maig del 2026 ens evocà la cançó de bressol valenciana “La meua xiqueta és l’ama”, la qual, entre d’altres parts de la lletra, en la versió que he aprés des que era un xiquet, diu “La meua xiqueta és l’ama / del corral i del carrer, / de la figuereta…”.

Passa que, com que els al·lots li diuen que no ho tornaran a fer, ella, que era bonhomiosa, els fa prometre que no s’atansaran més per on viu la Tia Misèria. Aleshores, com que sí que li ho accepten, pogueren fer camí i, altrament, com indiquen uns mots molt sucosos (en nexe amb l’educació matriarcal), “mai de la vida no se’ls va ocórrer tornar a furtar-li les figues, les quals van poder ser, per fi, assaborides per l’ama” (p. 186). A tot açò, cal dir que la figa simbolitza les parts genitals de la dona i, així, ens diu que la Tia Misèria va fruir la sexualitat molt de temps.

Malgrat que passaven els anys i que, fins i tot, se li presenta una dona amb una dalla (la mort), la tia encara conserva les seues ganes de viure i la seua iniciativa. Com a mostra, “va dir a la Mort:

-Bé: (…) ¿per què no pugeu a la figuera i em colliu tres figues que hi resten i, així, mentre jo m’arregle, vós les agafeu i jo me les menge pel camí?” (p. 187). I, com que la Mort ho aprova i la provecta tenia la darrera paraula, no en pot baixar.

Aquest fet impedia que es morís la gent de la vila i, ben mirat, àdhuc, el metge de l’indret veu la Mort dalt de l’arbre i, quan ell va pujar-hi, “hi va romandre enganxat” (p. 187).

Això fa que el paper de la velleta siga decisiu, fins al punt que ella és qui salvarà la Mort, l’home… i els familiars del metge: “Aneu a cercar la Tia Misèria i que ens traga d’ací. Ella és l’única que pot ajudar-nos a baixar de la figuera” (p. 188).

En acabant, l’anciana, deixondida i, sabent que la Mort també hi seria, diu als familiars:

“-No, no, que se m’emportarà!

En això, la Mort els va dir:

-Digueu-li que li promet solemnement que jo no passaré mai a per ella.

-En aquest cas -va dir Misèria-, que baixen tots!” (p. 188).

Per tant, la dona assoleix el seu objectiu i, més encara: “la Mort no va passar mai per sa casa i, per això, diuen que la misèria en el món no s’acabarà mai” (p. 188).

Una manera didàctica d’ensenyar temes com el de la mort, els efectes de la longevitat i, és clar, la misèria com també de donar-los una explicació més senzilla. I, a banda, de reflectir un fet ben present de què ens han reportat en relació amb dones nascudes abans de 1920 i que copsem en algunes narracions: les que passaven dels huitanta anys (com és el cas de la Tia Misèria), sovint, encara eren fortes i prou actives.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones de bon cor, hospitalàries i recompensades

General, , , , ,

Una altra contarella en què capim trets matriarcalistes, i que figura en l’esmentada compilació de Rafael Beltran, és “La Tia Misèria”. Primerament, diré que, quan llisquí per primera vegada el títol, el 24 de setembre del 2024, diguí una frase coneguda: “Això és misèria polleguera”. Doncs bé: en la vila, hi havia xiquets que se n’anaven a la figuera que tenia la Tia Misèria i un dia, mentres feia el sopar (això és, en un moment en nexe amb la foscúria del jorn), se li apareix un home que li demanava hospitalitat.

La dona, acollidora, li diu: “A bon sant t’encomanes! (…) Però, (…) passeu, que jo amania el sopar i, el que tinc, ens ho repartirem entre els dos” (p. 185). L’home, qui li indica que ve de molt lluny, ou com ella li comenta:

“-Mireu: ja ho he decidit. Vós estareu ací, en la meua casa. Ja veieu que és xicoteta i que no tinc més que un llit. Vós vos hi gitareu, hi descansareu molt millor; i jo passaré la nit ací, en la cuina, asseguda en una cadira.

L’home no volia, però, com que la Tia Misèria va insistir tant, va accedir-hi” (p. 185).

En altres mots, la dona decideix, ella és de bon cor, humil i és qui mena la casa i, simbòlicament, el dia rere dia (representat per la cuina, com qui posa els ingredients del plat que ha triat fer).

De bon matí, la tia “va decidir anar a la vila a fer una volta i a arreplegar alguna cosa abans que s’alçara el pobre. Però, quan va eixir de la cuina i es disposava a anar-se’n, va veure que l’home ja s’havia alçat.

-On aneu tan prompte? -li va demanar ella-. Jo havia pensat anar a cercar alguna cosa per a menjar.

-No cal que hi aneu, perquè jo no sóc un pobre, sóc un sant. Sóc Sant Patrici i m’ha enviat el Nostre Senyor perquè veja com van les coses de caritat ací, en el món. Jo puc assegurar-vos que he anat a cases que tenen molt, de tot i en abundància i que, a mi, no m’han donat res. L’única que m’ha obsequiat amb alguna cosa i que m’ha donat tot el que tenia, heu estat vós, que sou la més pobra de tots. Així és que… demaneu tot el que vulgueu, que el Nostre Senyor vos ho concedirà” (185).

Sobre aquest passatge, direm que, altra vegada, la dona és qui remena les cireres i que, en paraules del sant, ha estat més caritativa i més generosa que gent rica o benestant. Afegirem que fragments com aquest (o molt pareguts) apareixen en algunes narracions i que són en nexe amb l’educació matriarcal com també amb un altre fet: el personatge femení (possiblement, ací, a causa dels intents d’ostracisme oficials, detall que lligaria amb el nom que rep ella i amb el paper d’evangelització atribuït a Sant Patrici) forneix el masculí.

En acabant, com que ella, senzilla, li diu que no li cal res i ell li ho trau per segona vegada, la Tia Misèria li addueix que “tot aquell que puge a la figuera a collir les figues, que no puga baixar-ne fins que jo no li ho diga.

Sant Patrici li va dir:

-Ja ho teniu concedit!” (p. 186). Convé evocar que la festivitat d’aquest sant és el 17 de març i que, en les línies posteriors, passem a setembre (sis mesos després), un moment en què, com diu el narrador, “les figues tornaven a estar bones” (p. 186), com en les contalles en què una actitud de bon cor o bé en pro de la bonhomia és recompensada per bones collites.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven hòmens, que revifen la terra i bonhomioses

General, , , ,

Prosseguint amb la rondalla “La Belleta i l’ogre”, en un passatge immediat, copsem signes matriarcalistes, començant per la bona consideració cap a la jove. Així, el gegant li demana:

“-Vols casar-te amb mi?

-Ai, no, no, no! Estar amb tu, sí; però casar-m’hi, no. El que vull és tornar-me’n a casa (…).

La Belleta, com que veia que havia estat tan bé i que l’havia tractada com una autèntica princesa, li va dir:

-No patisques, que hi tornaré!” (p. 165).

Després, fa camí cap a sa casa i son pare i les seues germanes fan que hi estiga un dia més. Aquell matí emprén cap a la casa de l’ogre i, quan hi aplega, “se’n va anar a l’hort on hi havia les flors i quina va ser la seua sorpresa quan el va veure mort al terra.

-Ai, ai, pobret! Si ressuscitares, em casaria amb tu! -deia ella mig plorant.

(…) Entre plors i llàgrimes, es va posar a besar-lo i a besar-lo, al mateix temps que repetia:

-Ai, ai, pobret! Si ressuscitares, em casaria amb tu!

L’ogre, que no era més que un príncep encantat, de tanta besada de la Belleta, va tornar a ser qui era” (p. 165).

Aquest passatge, simbòlicament, reflecteix com l’aigua que cau en la terra pot donar vida i fer que qualle lo que hi ha. Així, les llàgrimes femenines fan com una pluja bona per al camp: fa saó i creixen els arbres, les plantes… I no cal dir que la dona ha estat qui ha salvat l’home i que aquesta revifalla no és en unes línies triomfalistes, ni amb espases, ni amb material bèl·lic, ans amb uns recursos amb què, fins i tot, una mare, pot fer que els seus fills reviscolen: els besos, l’afecte maternal.

Una contarella en què es plasmen trets matriarcalistes, i recollida en aquesta antologia “Rondalles populars valencianes”, és “Les tres filles del rei”. Un rei tenia tres filles i, arran del segon matrimoni, havia canviat el caràcter de les filles i l’ambient. Llavors, entrem en un paràgraf en què, tot i que apareix un nom que podia fer pensar que ens porta a un personatge masculí afranquidor, al llarg de la narració, una jove fa aquest paper. Així, “Un bon dia es va presentar al palau reial el comte Salvador, senyor d’un territori veí, atret per la fama de bellesa i de bondat de les tres filles del rei, amb la intenció de casar-se amb una d’elles. (…) Sobretot, li va agradar Maria, la més xicoteta de les tres, de la qual se’n va enamorar de seguida” (p. 166).

És més, un poc després que el sobirà comente al noble que l’aspirant haurà de superar unes proves, és quan entra la filla petita i ho fa en primera línia, encara que com el savi que comenta quines passes caldrà que faça el comte. Per exemple, quan el narrador posa que Salvador “Va anar a parlar amb Maria. Ella li va dir que no patira, perquè els cavalls estaven embruixats per la madrastra” (p. 166) i, empeltant amb les colors no associades al matriarcalisme, na Maria “El va avisar (…) que no s’acostara als dos cavalls blancs (…). El comte se’n va anar a dormir més tranquil” (p. 166). En altres paraules, la funció femenina és ben manifesta en el relat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat i hòmens que emparen dones

General, , , ,

Prosseguint amb la narració “La Ventafocs”, recollida per Valeri Serra i Boldú (1875-1938), com més jove es feia la xica, era més garrida i més dolça.

Un dia, “el rei d’aquella ciutat anuncià que volia casar-se i féu unes crides convidant a uns balls (…) perquè hi anessin totes les noies de la població, per tal que el rei pogués triar la noia que fos més del seu gust” (p. 144).

En primer lloc, les filles de la madrastra portaven bons vestits i sabates de gran preu i van a l’acte “acompanyades de llur padrastre i de llur mare” (p. 144).

Aleshores, com en dos passatges posteriors, mentres que la Ventafocs era en la cambra, se li apareix la Mare de Déu i li diu si li agradaria anar al ball del monarca. I, com que la xica li respon que sí, Nostra Senyora li comenta “Trenca aquesta ametlla, et vestiràs i fes via. A baix, a la porta, trobaràs un cotxe i vés-te’n al sarau” (p. 145). En aquestes línies, el vestit és blau cel; i les guarnicions, de color argent (la qual enllaça amb lo femení i amb la nit).

Igualment, el cotxer anava mudat de manera elegant com també els cavalls.

En aplegar al ball, el rei “no va fer sinó dansar amb ella i passejar amb ella i galantejar-la” (p. 146). Per tant, lo masculí i lo femení són en nexe i l’home és receptiu amb la dona.

En la segona nit, la Ventafocs ou que Nostra Senyora li parla i que la convida a anar al ball i ella li ho accepta i, al moment, la Mare de Déu li fa costat: “Aquí tens una avellana i, a dins, trobaràs el que et fa falta.

Trencà l’avellana i sortí un vestit que era més bonic que el de la vespra. Era tot de color de rosa, a l’igual que les xinel·les. Els guarniments eren d’or” (p. 148).

En arribar al palau i ballar amb el rei, el sobirà destaca la formosor, les colors i, sobretot, “la mirada dels seus ulls, el posat de princesa que tenia” (p. 148).

O siga que, per una banda, Nostra Senyora reforça la jove i, per una altra, el monarca considera que ella podria ser una bona princesa.

Ben mirat, el rei, quan la noia li diu que se n’havia d’anar, li adoba el terreny i, com que el cotxe de la Ventafocs era veloç, els criats no la pogueren seguir. Al capdavall, ella torna a casa i dóna les gràcies a la Dona.

En la tercera nit, la minyona vist de color verda i “tot consonava amb el vestit” (p. 151).

Passa que, com que, en regressar a casa, li cau una xinel·la (sabata) i la recull una persona de la cort, el monarca fa unes dictes en què indica que els missatgers reials “anirien de casa en casa perquè totes les noies s’emprovessin una xinel·la que restà a l’escala i que, aquella a la qual vingués bé la xinel·la, es casaria amb el rei” (p. 152).

Finalment, el rei s’afig a la comitiva i, ja en la casa de la minyona, diu que, si hi havia una altra noia a més de les dues de la madrastra, que anàs on ell era. S’hi presentà la Ventafocs, “es descalçà i el peu entrà en la xinel·la” (p. 153).

Més encara: la madrastra i les seues filles tenien previst anar al casament en el palau, però, com que la Ventafocs diu al sobirà com l’havien tractada, ell no els permeté que posassen els peus en el castell i s’hi celebraren les noces entre el rei i la jove (ara, reina). En altres paraules: l’home (ací, el monarca) empara la dona i l’accepta com a muller amb qui casar-se.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Filles generoses amb les ancianes i xicots de bon cor

General, , , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “El rondallari català”, del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891), i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “La noia caritativa”, semblant a moltes rondalles de diferents fonts i de distintes èpoques. Una vegada, una mare que tenia tres filles, els va dir:

“-La que acabarà primer la tasca, anirà a portar el dinar al seu pare.

La gran va acabar primer i se n’hi va anar” (p. 168).

Entremig, troba una vella, qui li demana si li donaria una miqueta de pa per al xiquet que l’acompanyava i que plorava; però la noia no li’n dóna gens ni miqueta i, a més, li fa la qüestió de si li sabria dir on treballa son pare.

Llavors, l’anciana li respon:

“-Mira: vés per aquest camí; trobaràs una porta negra. Truca i t’obriran” (p. 168).

I així ho fa… I, com a la segona germana, amb una actitud molt pareguda, li ix el dimoni i no ho assoleix.

Tot seguit, la filla més petita fa via, veu l’anciana i la dona li diu lo mateix, però la xica li ofereix tot el pa que tenia. Llavors, la provecta li comenta:

“-Sí: vés per aqueix camí estret; trobaràs una porta blanca com la neu. Truca, que t’obriran” (p. 169).

Quan la jove ja hi ha aplegat, li ix Sant Pere, qui li diu:

“-¿Per quina escala vols pujar: per la d’or o per la de plata?

Diu:

-Per la d’or.

Quan va ser a dalt, li van dar tres pilotes d’or” (p. 169).

En aquest passatge, captem la relació entre la color daurat i el cel (el sol), mentres que l’argent ho faria amb lo soterrani (la dona, la terra).

Ara bé: en acabant, “jugant, li va caure una pilota a l’infern i diu:

-Germaneta: ¿me la voldries dar?

Diu:

-Si em treus de l’infern, sí.

Diu la petita:

-Dóna’m la mà.

I la va traure” (p. 169).

Per consegüent, la xicoteta en trau la primera de les altres germanes. I, a continuació, ho farà amb l’altra, malgrat que cada germana li posa una condició: que deixe d’estar en l’infern.

Passa que, “quan van ser a dalt, Sant Pere les va veure i les va fer anar-se’n de seguida del cel:

-¡Hala, perquè heu estat poc caritatives!

(Aquella vella era la Mare de Déu)” (p. 169).

Agregarem que, en la rondalla “Els tres soldats”, en l’esmentada obra del recopilador de Collbató, es reflecteix lo matriarcal i té punts en comú amb una narració mallorquina escrita per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), encara que no fos un rei qui ordenàs matar un pare en pintura. Així, tres soldats que anaven a la guerra, “van passar per un bosc en què hi havia una capella amb una marededéu; i l’un es diu a l’altre:

-¿Tirem a aquesta marededéu, a veure qui la tocarà millor?” (p. 170).

El primer apunta al cap; el segon li va tocar la cama. En canvi, el tercer, els comenta que ell no té cor de tira-li i els altres dos el prenen per covard.

Més avant, els tres se’n van a una batalla. Al primer, una bala li traspassa el cap; el segon, a qui un tret li toca la cama, hagué de recórrer a remeiers i mai li ho resolgueren.

Finalment, al tercer, “moltes bales li van caure a la vora i no n’hi va tocar cap” (p. 170) i, així, el darrer dels soldats empiula amb la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, fortes, educadores i molt obertes

General, , , ,

Una altra entrada en nexe amb la dona en la família catalanoparlant és “Ja que no tinc àvia… ella sí que té néta” (https://elmati.cat/ja-que-no-tinc-avia-ella-si-te-neta), de Cristina Trias i publicada en “El Matí digital” en març del 2012. Primerament, posa que “Ella va néixer un 8 de març. Avui faria 98 anys” i que era forta i amb molta espenta. Així, l’autora comenta que “va resistir la guerra, va resistir la postguerra (…). El seu tercer fill era la seva empresa.

L’àvia Pilar era una dona amb un caràcter fort, (…) una dona emprenedora, lluitadora, amb geni i ingeni, autoritària, dominant, intransigent, molt recta, molt noble i molt lleial”. I, així, comparteix molts punts en comú amb moltes dones catalanoparlants del primer quart del segle XX.

Igualment, afig que la padrina era, “D’una honradesa envejable i una dolçor que només deixava entreveure si l’enganxaves en la seva intimitat” i, “Molt aficionada a fer ganxet, era capaç de fer un cobrellit de dos metres i mig amb una mostra de paper que no feia més de 10 cm.” com també àgil.

A banda, l’àvia Pilar tenia bones mans i “Els seus consells sempre van ser savis i jo no puc més que pensar que quina sort vaig tenir de tenir-la”.

Més avant, Cristina Trias indica que la padrina era “Dona, empresària, mare i muller a l’antiga… com podia no canviar? hauria hagut de posar aquests adjectius, ara? o potser només la constància, la perseverança, fortalesa, les ganes de tirar endavant, les ganes, sobretot, de poder tornar a fer de dona d’aquell temps, haurien estat suficients per mantenir en obert tota la dolçor”.

Un altre article interessant i que té a veure amb el mateix tema és “La inspiració de les padrines” (https://www.jornal.cat/opinio/38033/inspiracio-padrines-maria-grimalt), de Maria Clara Grimalt Vert i publicat en el “Jornal.cat” el 27 de novembre del 2023. Així, escriu sobre les seues àvies (de la comarca catalana del Pallars Jussà) i, entre d’altres coses, posa que “em venen records que fan olor de valentia” com també que, arran de la bona avinença amb elles, “anava forjant en mi uns valors i una manera de veure el món. Un amor que potser abraçava poc, però abrigava l’ànima.

(…) jo aprenia de la vostra generositat, de la vostra valentia, dels vostres somnis (…) i il·lusions. Aprenia a ser creativa, a tenir iniciativa, a regalar, a observar, a llegir, a cosir…”.

Un altre tret en línia amb el matriarcalisme, i que plasma Maria Clara Grimalt Vert, és que “Organitzaven activitats per a la canalla. Quedaven els vespres per fer-la petar amb les veïnes a la fresca”.

Ben avançat l’article, copsem que «el que ens fa humans és això: el compartir”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, dones realistes, de bon cor i amb molta espenta

General, , , , ,

Un altre poema de la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart, en què copsem trets que enllacen amb lo matriarcal (sobretot, en el tema de l’educació), és “Passem pel camí dreturer” (p. 206):

«Que en la vida, s’obrin camins d’esperança,

curulls de justícia, seny, coratge, veritat,

que s’albirin senderons, amb benaurança,

viaranys sublims, florejats de llibertat”.

 

Aquests primers versos podríem dir que trauen diferents etapes de la vida: la infantesa (esperança), la justícia, el sentit comú i la veritat (la tardor), la valentia (l’estiu). A més, evoquen el naixement d’un riu (els camins estrets i acompanyats de fe en el demà).

A banda, l’escriptor de Gurb diu

“Que la vida sigui, cruïlla neta d’esbarzers,

que no trontolli, la fe ni l’esperança,

que refloreixin, constantment calius sincers,

embolcallats suaument amb delectança.

 

Per arribar al final seriós, del darrer camí,

amb venturós repòs, d’aurora lluminosa,

albirar el gloriós, immaculat destí,

magnificència de pau, esplendorosa”.

 

Per tant, l’autor transmet eixe esper associat a la infància i, òbviament, facilitat per la mare en el seu vincle amb el nin i per l’ambient en què la mareta i el fill participen tocant els peus en terra.

Igualment, en una línia semblant, sobretot, pel missatge, en la composició “A la molt simpàtica hortolana Margarida Vilardell i Comas horta de la Serra. Vic” (p. 208) en el llibre “Consells, glosses i records”, també captem literatura matriarcal:

“Margarida, enginy i traça,

vostre somriure, és constant,

sincer espill de la plaça,

admirada, versemblant”.

 

Altra vegada, Ramon Tanyà i Lleonart trau el tema del bon cor (i, ací, a part, té a veure amb l’ambient sincer que plasmen en espais oberts i d’aplecs, com ara, en la típica plaça del poble, moltes persones amb sentiment de pertinença a la terra).

També afig una dona amb molta espenta i amb bona avinença en la seua vida:

“Faci fred, faci calor,

es remoguin les ventades,

sou el nèctar de la flor,

joliu ressò, gentils mirades.

 

Amb anhel de joventut,

serenor, sense fatigues,

seny, amor, amb pulcritud,

pomell de flors, sempre ungides”.

 

 

Després d’aquestes paraules (que podríem connectar amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920), el poeta reflecteix una dona amb el sentiment esmentat, realista i, al capdavall, que ha creat escola (en bona mesura, gràcies a la seua bonesa) i amb la seua part maternal:

“Sou digna i formal madrona,

embolcallada de tendror,

viva arrel de nostra Osona,

ferma imatge, amb resplendor.

 

I en l’ahir, avui i sempre,

us volem felicitar,

encimbellant el vostre exemple,

i l’immens cor, per estimar!”.   

 

Finalment, direm que, el 12 d’octubre del 2024, quan posàrem aquests poemes en la web «Malandia», Ricard Jové Hortoneda, un home molt obert i nascut en 1929, ens envià un comentari en un correu electrònic: «Hola, Lluís, bona tarda,

T’agraeixo molt que m’hagis portat a casa aquest Ramon Tanyà, poeta. Era un perfectament desconegut per mi, i m’encanta.

Una abraçada.

País i Poesia!!!!».

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim unes paraules del pintor matriarcalista Miquel Torner de Semir plasmades el 12 d’octubre del 2024: «L’enemic és Espanya, no ens volen catalans, ni llengua, ni identitat: ens volen castellans, rebaixar-nos a la seva condició de gent estúpida sense cap noció de llibertat, de democràcia, corruptes i llepaculs del poder, de tot».

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

L’arbre vernacle, femení, maternal, fort, acollidor i de bon cor

General, , , , , ,

Una altra composició matriarcalista que figura en l’obra esmentada de Ramon Tanyà i Lleonart, i en què se simbolitza la mare, és “Els arbres de nostra terra” (pp. 95-96). Així, posa que

“L’arbre és, en nostre món,

el gresol, on es genera

nostre ser, nostre contorn,

nostra fèrtil primavera”.

 

Aquesta primera estrofa, en què apareix l’arbre (el qual representa la mare) i unit als fruits (en nexe amb la primavera, etapa de l’any associada a la infantesa), ja exposa la maternitat (creadora i fecunda).

Tot seguit, indica que

“L’arbre és, acollidor,

deu de fonts, cristal·litzades,

és honrat, benefactor,

sempre atent, sense blasmades.

 

L’arbre és, joiell constant,

és ombra benefactora,

refugi, ferm i galant,

de dia, nit i a tothora”

 

i, per consegüent, presenta una dona receptiva, hospitalària (un tret femení junt amb la terra). A més, comenta que és forta, que fa presents… al llarg del dia i de la vida.

A banda, Ramon Tanyà i Lleonart uneix la fortalesa femenina amb la senzillesa i amb què ella és qui mena en el bosc (una zona de l’espai més en relació amb lo rural i, així, amb lo fosc). Igualment, engendra i dóna vida:

“L’arbre és bell, majestuós,

ferm, aguanta les tempestes,

és humil, fort, i flairós,

és el rei de les florestes[1].

 

L’arbre és font d’energia,

no vacil·la, no s’espanta,

és joliu, arrel de vida,

mira el Cel i s’ageganta”.

 

 

Després, l’escriptor addueix que es desenvolupa amb moderació en les formes i en la vida i amb bon cor:

“L’arbre és guardià fidel,

neix i creix, amb temprança[2],

és brillant, pur com l’estel,

gentil, honrós, fort i templança”.

 

 

Per tot això, el poeta de Gurb exposa

“Enfortim-lo, i estimem-lo,

guardem-lo, com vell tresor,

admirem-lo, conservem-lo,

ara i sempre, amb goig i amor”.

 

O siga, que convida a afermar la terra, lo maternal, a fer-li costat, a fer que perdure… i, en conseqüència, podríem empiular-ho amb lo que té a veure amb lo vernacle (començant per la llengua i per la cultura tradicional de línia matriarcalista) i, això sí, com una mareta faria amb un criançó.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes.[1] És a dir, dels boscs.

[2] En l’original, “temperança”, mot que, en acabant, rima amb “templança”, dos castellanismes per imitació de “templanza”.

 

Finalment, un enllaç d’un blog sobre música eròtica tradicional en llengua catalana: http://quetixpelforatdelcul.blogspot.com/2024/09/en-tenir-vint-i-un-anys-canco-erotica.html. Els autors de l’obra posen que, quant al llibre de què hem tret la cançó, «Molt possiblement som davant el primer recull de cançons conegut de les Balears, pel fet que els seus inicis es poden situar cap al final del segle XIX», «de la petita població des Llombards».

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, de bon cor i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració en què captem el matriarcalisme, en l’esmentat llibre de Joan Amades, és “El gegant de l’ull al front”. Un jove fa via pel món i se’n va a un bosc, des d’on pogué veure una casa. En aplegar-hi, li ix un gegant “que el va rebre molt bé” (p. 202), això és, un home de més edat a un jove.

Ara bé, quan el gegant li diu que se’l menjaria, “El noiet va creure que l’única manera d’evitar que el gegant el trobés era barrejar-se amb les ovelles i, palpant, se’n va anar a la  cambra on hi havia el ramat” (p. 203) i es mescla amb el bestiar. Per consegüent, l’home es mestalla entre les dones (que en són una gran majoria) i recorre a elles: considera que, així, es podria salvar. Aquest passatge, igualment, ve a dir que les dones eren més fortes que els hòmens.

El gegant, tal com eixien les ovelles, les tocava. Llavors, el xicot “va agafar una pell d’ovella, de les moltes que penjaven per les parets, se la va posar al damunt i es va posar a caminar de quatre mans i, ben barrejat entre el bestiar, va sortir” (p. 203). Altra vegada, l’home opta per anar a les dones, amb l’objectiu d’alliberar-se del gegant, i copsem que elles li fan costat.

El gegant, en oir la veu del noiet, el segueix. Però, com que no hi veia gens i era raboser, diu al minyó “no et vull pas cap mal i, per demostrar-ho, et vull regalar el meu anell. I (…) te’l tiraré ben lluny. Té: aquí el tens” (p. 204).

En acabant, quan el minyó se’l posa, no se’l podia llevar i, a banda, el gegant comença a saber on era el noi.

Tot seguit, el jove, eixerit, es talla el dit, el llança al riu (un tret en nexe amb lo femení, amb l’aigua) “I el gegant, seguint el rastre de la veu (…), es va tirar dins el riu (…) i es va ofegar” (p. 204). És a dir, que el gegant s’acosta al riu (va cap a la dona) i és ella (en contacte amb la terra i amb l’aigua, dos trets que tenen a veure amb lo matriarcal) qui salva el noiet. Afegirem que, d’acord amb el text, podríem enllaçar el riu amb la mare, àdhuc, amb el seu paper d’alliberadora del xic, i amb la maternitat:

“Així que el gegant va ésser mort, una de les roques del costat del riu va començar a bellugar-se i a prendre vida, fins a convertir-se en una gentil donzella” (p. 204). Per tant, ens trobem amb el símbol de l’aigua de la mare i de la maternitat. De fet, pel paper del jove, la xica, “en veure el noiet, es va desfer en lloances i en proves d’afecte i d’agraïment. Era una princesa que el gegant havia encantat i fet tornar pedra (…) fins que hi hagués qui matés el gegant” (p. 204), un passatge que empiula amb el matriarcalisme: qui alliberàs la minyona no calia que fos un home.

Finalment, en agraïment, la princesa “s’hi va casar, amb tot i ésser ell tan pobre; i ella, tota una princesa” (p. 204), això és, que la dona era noble (“tota una princesa”) i, en canvi, ell havia hagut de guanyar-se la vida com havia pogut i, per això, se n’havia anat a fer món. Adduirem que, per exemple, en el primer quart del segle XX, moltes dones eren emprenedores de xicotets comerços i, fins i tot, anaven a les oficines dels ajuntaments.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matiarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)