Una altra contalla que figura en l’esmentat llibre, i en què capim trets matriarcalistes, és “La Viroleta”. “Una reina tenia una cambrera que s’estimava més que les altres. Li deien Viroleta. Totes les cambreres li tenien gelosia” (p. 475) i, com en narracions paregudes, diuen a la sobirana que Viroleta pot desfer les sedes d’una cambra.
Llavors, la regina diu a la cambrera que ho haurà d’assolir. Llavors, la serventa recorre al seu germà, qui era bruixot: “Tot plorant, va pensar en el seu germà, en Virolet, qui (…) li seria de bon consell, i el va cridar:
-Virolet, Virolet: vine com un llucet.
En Virolet ja el tenia al davant” (p. 475).
Així, ambdós germans fan bona lliga i ell fa de cap de lo que, en altres relats, serien els menairons: “en Virolet es refiava dels seus encantats, que tots els bruixots en solen tenir a mils. Ell els cridà i els encomanà” (p. 475) la tasca.
En un altre passatge, les cambreres amollen a la reina que na Viroleta era disposada a cercar la capseta dels angelets vinculada amb el dimoni. Aleshores, la sobirana li assigna una altra funció. I la minyona crida el germà, qui li comenta: “Procura de trobar tres escombres, tres pans, tres ampolletes de llet i aqueix bastó que jo te doni. Camina que caminaràs, trobaràs una ribera, donaràs un colp de bastó sobre l’aigua i diràs: ‘Ribera de ça, ribera de lla, deixa’m passar’.
La ribera et donarà camí. Tot caminant, iràs seguint sempre a mà esquerra” (p. 476), la banda associada a lo femení, a lo matriarcal. Ben mirat, li addueix que trobarà tres dones, tres cans i tres serps i que ella s’endinsarà en la cova del diable.
Més avant, com que la Viroleta va seguir les indicacions del seu germà, quan ella arriba al fons de l’espluga (on hi havia la capseta), el dimoni ordena que els animalets la seguesquen, però ells, agraïts a les favors que els havia fet la cambrera, la deixen passar.
A continuació, el diable va darrere de la dona i, com que ella amolla “Ribera de ça, ribera de lla, deixeu-me passar!” (p. 477), na Viroleta travessa el riu, però no el dimoni. Cal agregar que, un poc després, na Viroleta es deixa caure “sota un arbre d’ombra dolça” (p. 477), o siga, al costat de la marona.
A més, la criada destapa la capseta i veu que n’han escapat els angelets. Ara bé, com el que en Virolet (el germà bruixot) li fa valença, ell li indica:
“-Anem, germaneta: eixuga’t els ulls, et tornaré els angelets, que encara no són lluny.
I va bufar dins la capseta. (…) tots els angelets van ésser a dintre” (p. 477). Per consegüent, s’hi entren en terreny femení.
Igualment, “La Viroleta, aconsolada, va portar la capseta a la reina que, de tan contenta, va abraçar la cambrera i se la va guardar a prop, amanyagant-la com si fos la seva filla” (p. 477).
Finalment, “Al cap d’un any, la va casar amb un príncep” (p. 477). En altres mots, la reina fa un agraïment a la cambrera: li cerca un príncep.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
