Una altra contarella en què copsem trets matriarcalistes, i compilada en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, és “El ferrer Sarió”. Així, en Benigànim (una vila de la Vall d’Albaida), hi havia un ferrer pobre que, en iniciar-se el relat, féu un pacte amb el dimoni, qui el visitaria quan l’home fos ancià.

Llavors, el ferrer passà a ser “més ric que un grill, nadava dins l’abundància. Però no deixà, per això, de treballar en la farga” (p. 180), unes frases significatives.

Nogensmenys, “Un dia que plovia, el Nostre Senyor es va presentar amb parença de pobre a casa de Sarió i li va pregar:

-Ferrer: ¿em doneu posada per a aquesta nit?

-Entreu, entreu, bon home.

L’hi féu passar. Després, va fer que li preparassen sopar i llit.

L’endemà, el Nostre Senyor, content del bon cor del ferrer, li va dir:

-Demaneu-me tot allò que vulgueu, i ho obtindreu” (p. 181).

En acabant, Déu, en veure la senzillesa i la bonesa amb que el tractava, li convida a dir-li què voldria. Al capdavall, l’oncle Sarió li ho amolla: una cadira, un balcó i l’albercoquer. En els tres casos, perquè ell puga tenir la darrera paraula: “que no se’n puga alçar fins que jo no ho diga (…) no se’n puga davallar mentre jo no li ho mane (…), no se’n puga baixar fins que jo no ho diga” (p. 181).

“Al cap de molts anys, el dimoni es va presentar al ferrer, tot dient” (p. 181) que ja havia finit el termini.

Ara bé: com que l’oncle Sarió és molt acollidor, li comenta “Bo! Passeu i esmorzarem. Seieu en aqueixa cadira” (p. 181) i, després, ordena que el facen miques.

Un altre personatge que s’acosta a cal ferrer és un segon diable, però ara, al balcó (símbol de categoria, com el típic batle que ix al de la batlia i fa una crida a la gent). I el dimoni acaba per un estil que l’altre company.

Un tercer personatge que s’hi presenta és el dimoni coix (p. 182) i, com en els altres dos casos, l’oncle guanya la mà, però ara, és lligat a un arbre primaverenc: l’albercoquer.

No debades, el ferrer “se’n va anar a fer una volta per la vila per tal de reunir tots els xiquets amb què topàs. En va ajuntar una bona colla i els va dir:

(…) -Feu fugir aquest diable lladre i tots els albercocs seran per a vosaltres” (p. 183).

Per tant, hi ha un nexe entre la vellesa i la infantesa i esdevé en la primavera (simbolitzada pels al·lots i pels fruits esmentats).

En fer-se ja ancià, l’oncle Sarió diu a la seua muller que li done unes estenalles. Com que Sant Pere no li dóna hospitalitat, l’home se’n va cap a la portalada de l’infern, on el reconeixen. Ell s’atansa al dimoni que li obri la fulla del portal i, “tot botant més que una llagosta” (p. 184), li talla part del nas i el dimoni coix diu que el ferrer “ací dins faria més mal que una pedregada.

I, com que no el volien ni en el cel, ni en l’infern, (…) l’oncle Sarió va regressar a la terra” (p. 184).

Per consegüent, som davant una rondalla que convida a la bonesa al llarg de la vida, a l’hospitalitat davant els necessitats en un moment determinat, a tenir reflexos davant els qui facen el mal i, ben mirat, a aprofitar la vida. Agregarem que hem trobat algunes versions semblants en diferents llocs catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.