Continuant amb la rondalla “La Tia Misèria” de l’antologia esmentada, uns xiquets que, en la tardor, puguen a la figuera, no poden baixar-ne fins que la dona, en sentir plors, ho fa possible:
“-De manera que éreu vosaltres els qui em furtàveu les figues! Ara sí que esteu ben apanyats!” -va dir (…) l’ama de la figuera” (p. 186). Sobre la consideració “ama de la figuera”, el 5 de maig del 2026 ens evocà la cançó de bressol valenciana “La meua xiqueta és l’ama”, la qual, entre d’altres parts de la lletra, en la versió que he aprés des que era un xiquet, diu “La meua xiqueta és l’ama / del corral i del carrer, / de la figuereta…”.
Passa que, com que els al·lots li diuen que no ho tornaran a fer, ella, que era bonhomiosa, els fa prometre que no s’atansaran més per on viu la Tia Misèria. Aleshores, com que sí que li ho accepten, pogueren fer camí i, altrament, com indiquen uns mots molt sucosos (en nexe amb l’educació matriarcal), “mai de la vida no se’ls va ocórrer tornar a furtar-li les figues, les quals van poder ser, per fi, assaborides per l’ama” (p. 186). A tot açò, cal dir que la figa simbolitza les parts genitals de la dona i, així, ens diu que la Tia Misèria va fruir la sexualitat molt de temps.
Malgrat que passaven els anys i que, fins i tot, se li presenta una dona amb una dalla (la mort), la tia encara conserva les seues ganes de viure i la seua iniciativa. Com a mostra, “va dir a la Mort:
-Bé: (…) ¿per què no pugeu a la figuera i em colliu tres figues que hi resten i, així, mentre jo m’arregle, vós les agafeu i jo me les menge pel camí?” (p. 187). I, com que la Mort ho aprova i la provecta tenia la darrera paraula, no en pot baixar.
Aquest fet impedia que es morís la gent de la vila i, a més, àdhuc, el metge de l’indret veu la Mort dalt de l’arbre i, quan ell va pujar-hi, “hi va romandre enxampat” (p. 187).
Això fa que el paper de la velleta siga decisiu, fins al punt que ella és qui salvarà la Mort, l’home… i els seus familiars: “Aneu a cercar la Tia Misèria i que ens traga d’ací. Ella és l’única que pot ajudar-nos a baixar de la figuera” (p. 188).
En acabant, l’anciana, deixondida i, sabent que la Mort també hi seria, diu als familiars:
“-No, no, que se m’emportarà!
En això, la Mort els va dir:
-Digueu-li que li promet solemnement que jo no passaré mai a per ella.
-En aquest cas -va dir la Misèria-, que baixen tots!” (p. 188).
Per tant, la dona assoleix el seu objectiu i, més encara: “la Mort no va passar mai per sa casa i, per això, diuen que la misèria en el món no s’acabarà mai” (p. 188).
Una manera didàctica d’ensenyar temes com el de la mort, els efectes de la longevitat i, és clar, la misèria com també de donar-los una explicació més senzilla. I, a banda, de reflectir un fet ben present de què ens han reportat en relació amb dones nascudes abans de 1920 i que apareix en algunes narracions: les que passaven dels huitanta anys (com és el cas de la Tia Misèria), sovint, encara eren fortes i prou actives.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
