Arxiu d'etiquetes: persones amb molta espenta

Dones que porten la iniciativa i fills amb molta espenta i molt oberts

Una altra rondalla que figura en el mateix llibre a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteix lo matriarcalista, és “Peret i els lladres”. “Hi havia una dona que se n’anava a fer llenya junt amb el seu fill” (p. 69). A més, quan apleguen al lloc, la mare li diu on s’havia deixat la lloca i, en acabant, el xic li duu una porta (pp. 69-70).

A més, ambdós es veuen una quadrilla de lladres. I hi havia allí un pi molt grandot al costat del camí de la serra.

-Fotre! -diuen la mare i el fill. -Fotre! Allò són lladres!” (p. 70).

En acabant, tots dos “es claven dalt del pi i calledets, mentres que, allí baix, els lladres es posen a fer una paella d’arròs i a comptar els diners. El xavalet era dalt i diu:

-Mare: que em pixe.

I la mare li comenta: -Oi, oi! (…) Pixa a poquet a poquet (…).

I el xic, a poquet a poquet” (p. 70). Com podem veure, la mare i el fill van junts, ella és qui té la darrera paraula i, igualment, ho fa de manera que el fill no es sent incòmode, sinó ben tractat.

A continuació, els lladres comenten que cau aigua. I el fill parla a sa mare:

“-Mare: i ara em cague.

(…) I ja va el xicot, a poquet a poquet, i diu sa mare:

-Vinga: a poquet a poquet” (p. 70). Altra vegada, copsem un tret que convé tenir en l’educació (ací, dels fills): paciència.

Adduirem que, u dels hòmens, diu:

“-Tu compta els diners; i tu, calladet.

Però, fotre: quan ja havia passat una estona, la porta ja pesava al xic i ell fa:

-Mare: que se me’n va la porta” (p. 70). Aleshores, la mare li comenta: “Deixa-la a poquet a poquet” (p. 70). I, com que cau i els lladres creuen que ho ha fet del cel, se’n van corrent i tant la mare com el xic es feren amb els diners i amb l’arròs.

Una altra narració, també amb humor, recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què copsem trets en línia amb el matriarcalisme, és “Peret i el carboneret”. Una dona “se’n va anar a guanyar-se la vida a la serra. Ella i el marit van tenir un fill” (p. 72) i, quan el xiquet ja era grandet i havia fet els dotze anys, la dona comenta que caldria batejar-lo i li posaren, de nom, Peret el Carboneret. Per tant, és la dona qui porta la iniciativa, fins i tot, en la tria del nom del baptisme.

Mentres eren en l’església, el capellà considera que caldria que el fill tingués un poc de formació religiosa i, per això, mostra els sants al xic, qui, quan veu un home (Jesús, en la creu) comenta:
“-Fotre, amic! (…) el capellà posa poca menjada a aquest senyor. Està molt prim” (p. 72).

Després, el capellà diu al xic que, si algun dia li pega algú dels seus pares, que vaja a l’església. I, com que el pare ho fa una vegada, el xavalet s’acosta a l’església, parla amb l’home i li afig que, com que menja molt, li ha de posar dos plats i dues culleres (p. 73).

Més avant, el minyó parla amb el senyor de la creu i li diu que se’n baixe. I així ho fa Jesús, qui li comenta: “demà, digues al senyor capellà que (…) també el convide jo” (p. 73). I, en passatges posteriors, captem fets pareguts, fins que Peret, quan el rector ja era junt amb ell i Jesús, diu al profeta: “a espaiet amb lo que fa Vosté. (…) no dinarem nosaltres sols” (p. 74).

Finalment, el senyor de la creu, se’n baixa i diu a Peret:

“-Pren, Peret: aquí lliure les claus del Senyor.

I aquí li va posar sant Pere.

-Tu ets qui obris (i qui tanques) el cel. Pren les claus.

Li va donar un manoll de claus i Sant Pere i ell es van pujar cap al cel (…) a menjar rotllets amb mel” (p. 74). Sobre el personatge de Sant Pere, en les rondalles, sovint, apareix com un home amb raboseria, que juga brut o bé impulsiu, com és el cas d’aquesta narració. I, més d’una vegada, Jesús representa la persona de bon cor i, per això, sí que acaba bé en els contes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Sa corona la t’has guanyada”, persones que premien el joc net i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es Tinyoset”, en què es plasma molt el matriarcalisme, per mitjà del premi al joc net, la qual podem llegir en el Tom XX de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, veiem que, “Com hi foren, es palau també hi va esser i, allà dins, els deixà es cavall” (p. 83), amb la cua, i els dos jóvens continuen vivint en aquell palau dins el  bosc (p. 83).

Però, del cap d’una temporada, el rei cau malalt i fa unes dictes (p. 83): qui faça possible que ell reisca, “tendrà per penyora una pera d’or que, en el seu dia, li podrà valer sa corona, segons com ses coses prenguen” (pp. 83 i 85). Aleshores, En Joanet, qui, des de molt prompte, s’ha entés bé amb el rei, “s’entresent de ses dictes” (p. 85) i recorre a la cua del cavall (p. 85) i li diu “Val, Déu i cavall! Oh, coa coeta, fes lo que saps fer!” (p. 85) i la cua li diu que es pose un vestit de metge, que se’n vaja a cal rei i, posteriorment, a un barranc, a una cova, a per ous de colometa, a una lleona (a qui li traurà llet). I, com que el rei el reconeixerà, dirà que donen la pera a En Joanet. Igualment, la cua li comenta que se’n vaja a mudar-se el vestit i a l’eixida de la ciutat, punt en què trobarà els dos gendres del rei.

Llavors, la cua de cavall addueix a En TInyoset: “Aquells gendres del rei et prometran molt, però no vulgues donar-los es botilet de llet que cada un d’ells no et don es dit petit des peu endret. Tu guarda aquells dos dits ben guardats, per poder-los fer servir en esser s’hora” (p. 85).

Immediatament, el jove es posa un vestit de metge i es presenta tot xarpat, és a dir, resolt, ràpid, a cal rei (p. 85), qui li comenta sobre els distints passatges i personatges (des del barranc fins a la lleona) a què cal recórrer. El monarca accepta que li porten eixe remei (p. 86) i, a banda, diu als dos gendres “Ara és s’hora de guanyar sa corona. Es qui em duga sa llet d’aqueixa lleona, sa corona serà per ell” (p. 86). En Joanet, ràpidament, se’n va a un hostal, es posa un vestit més ordinari i fa via cap a la ciutat (pp. 86-87), i s’hi troba amb els dos gendres del monarca, els quals també anaven a pels ous de colometa.

En Joanet els diu que els ho podria posar molt fàcil,… si segueixen les seues indicacions (p. 87) i, a més, si li donen el dit del peu dret de cadascun (p. 88): “I, si no, facen comptes que no els he dit res. Que siguen bonets!

(…) i es pobres gendres del rei hi arribaren a allargar es coll” (p. 88).

Tot seguit, els tres se’n van cap a la cova i, En Tinyoset, com a cap de colla, és qui fa que la lleona es menge els ous de la colometa (i que, així, s’adorma). Aleshores, En Joanet li muny la llet, “n’ompl es botillet que duia i ja li ha copat més que de pressa cap as gendres del rei (…). En Joanet els deixa, anant-se’n cap a ca seua; i ells, cap a cal rei!” (p. 89). Un poc després, el monarca se la pren, es guareix i “Convida tots els nobles des seu regne, tota sa gent grossa, a dinar per donar sa corona as qui li havien tornada sa salut (…).

Es dia senyalat compareixen a dinar tots es nobles (…); però també hi comparegué En Joanet” (pp. 89-90), qui duia “aquell anell d’or que el rei li havia donat per haver-li feta guanyar sa guerra i, llavors, aquella pera d’or que el rei li havia donada (…) i, llavors, es dos dits petits des peu endret des gendres del rei” (p. 90).

A continuació, el rei diu unes paraules i, immediatament, En Tinyoset li comenta “Es mot que tenc que dir (…) és que trob que sa corona de Vossa Reial Majestat, som jo qui la m’he guanyada!” (p. 90) i, com que les proves que li aportarà (l’anell, la pera d’or i els dos dits) encaixen, el rei li respon “Sí que és ver!” (p. 91), en aquest cas, en cinc ocasions, li diu “Sa corona és d’aquest” (p. 91), “Sí que és ver que la t’has guanyada i que és teua” (p. 93). Aleshores, En Joanet li comenta que li presentarà la seua dona, Na Catalina, amb qui el monarca també s’havia trobat en el bosc (tres vegades), la reconeix, i abraçà els dos jóvens com també ho feu la reina. El rei i els nobles accepten els dos jóvens com a reis, el monarca els donà la corona i es feren festes.

Com veiem, es premia el joc net, en aquesta rondalla, per part del jove En Tinyoset i del rei. Com a afegitó, diré que el 3 d’abril del 2022, ma mare em comentà que la seua àvia Consuelo (la paterna, qui havia nascut en la població valenciana Paterna en els anys setanta del segle XIX), respecte als vicis que hom té (i que no té intenció d’eliminar-los), deia “Las costumbres hacen leyes”. Aquesta àvia, Consuelo “la paternera”, molt arriscada i amb molta espenta, en paraules de ma mare, “Era filla d’un jutge”. 

I, en relació al pare de l’àvia Consuelo (de mitjan segle XIX) i que podem empiular amb aquesta rondalla, pel paper que té el rei a favor del joc net, el 30 de març del 2021, en una visita dels meus pares a ma casa (en què jo els havia parlat sobre el tema del batle en la decisió final en l’obra “El virgo de Visanteta”), em comentà que, en un juí, el jutge (i avantpassat de ma mare) sospità que un home enganyava i, assenyalant-li la camisa que portava aquell home, li digué: “¡Ahí tens una taca!”. Aquest home que tractava de mentir, immediatament, passà a intentar llevar-se-la i, aleshores, el jutge es posà de part de qui havia sigut honest.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

La pedagogia matriarcal i la superació, en les rondalles

 

En relació amb rondalles que reflecteixen la pedagogia matriarcal, en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, hi ha un conte, “El gegant geperut”, que ho plasma molt bé. En aquesta rondalla de l’Horta de València, hi ha un xiquet, Tomasset, fill de gegants, qui, des de molt petit, no vol créixer i que, a canvi, prefereix fer-ho en anys, però geperut. Els seus pares veuen que, des de molt xiquet, “Ell començà a parlar amb un discurs molt coherent” (p. 90) com també que Tomasset té molta iniciativa: “ell, a quatre grapes unes vegades i, d’altres, al passet menut dels infants, se n’anava pel seu compte sense deixar que els pares l’agafaren pel braç” (p. 90).

Igualment, a Tomasset, “El mestre i sos pares, cada dia més preocupats, li predicaven: ‘Tu eres un gegant i els gegants han de ser grans i forts. Veges què podràs fer tu arrupit, caminant a trompades o arrossegant-te per terra com un cuc” (p. 92). Fins i tot, quan ja havia fet vint-i-un anys, seguia negant-se a créixer (p. 92). Sobre aquesta xifra, direm que, durant molt de temps, estigué associada a l’inici del servici militar en l’Estat espanyol, en què, algunes persones,  consideraven que la formació militar ajudava a ser hòmens de profit. De totes maneres, el 9 de juny del 2021, durant una segona lectura d’aquest passatge, considerí que és als vint-i-un anys quan, més o menys, es considera que el cos d’un jove ha crescut al màxim. En qualsevol cas, a eixa edat, Tomasset copsa que, un xiquet, un poc abans de Nadal (un moment de l’any que, simbòlicament, està associat a la mort, a la vellesa i també a la renovació de la vida, com ara, la festa de Nadal, quan ja ha passat el dia més curt en llum, en l’hemisferi nord de la Terra, i al xiquet que naix com també a la sembra), vol agafar uns dàtils que hi ha en una palmera.

I, des d’eixe moment, Tomasset farà un canvi considerable: vol ajudar el xiquet. I, per tant, és menester crear-hi un vincle. El xiquet estava a punt d’agafar uns dàtils, però, si ho feia, bé amb una mà, bé amb l’altra, cauria. I moltes persones no sabien com auxiliar el nen. Igualment, Tomasset entra en acció i adopta una decisió que marcarà el seu futur: vol créixer, cap a dalt, i conéixer lo que l’envolta, la vida, relacionar-se amb els altres i amb lo que passa en el seu ambient més pròxim, en el poble i en el món.

Per això, “Tomasset es digué: ‘He d’intentar-ho’. I, amb totes les dificultats que suposava per a ell desplaçar-se, s’acostà a la palmera. Amb molta dificultat, estirà el cap i els braços amunt, però, com que no havia volgut créixer, hi feia curt fent puntetes i tot. Els presents el miraven. Ell recordà de sobte que s’havia rebordonit per decisió pròpia. Per primera vegada en la vida, se sentí ridícul. I, maleint aquella por que l’havia dominat, es digué que havia arribat el moment de trencar amb un passat mediocre[1], de créixer i, aferrant-se a la soca, començà a (…) desfer els plecs i els embolics del seu cos” (p. 93).

I ell, encoratjat i amb molta espenta, “seguí redreçant-se amb voluntat ferma d’arribar alt” (p. 93). I ací és quan es plasmen trets que ens han portat a vincular aquest conte amb la pedagogia matriarcal, ja que es valora positivament la voluntat, en lloc de menysprear qui vol millorar, fins i tot, pel bé dels altres: “Tomasset creixia enmig de la plaça i a la vista de tots aquells que, admirats i sorpresos, aplaudien i cridaven ‘valent!’ i ‘amunt!” sense parar. Mentrestant, (…) ell (…) s’enlairava amb els braços en alt i, sorprés ell mateix, de veure’s tan alt i no marejar-se ni sentir por, seguia estirant-se i creixent a poc a poc, perquè no era prou gran encara per a arribar dalt. ‘Au, valent, que ja falta poc!’, cridà un home, i ho féu” (p. 94). Veiem, per tant, una pedagogia que encoratja l’aprenent, indistintament de l’edat que tinga, no sols quan és un xiquet.

Immediatament, passem a un passatge en què el xiquet podria caure, i és ací quan Tomasset, “que l’havia vist caure també, pegà una darrera estirada, els vestits acabaren d’esclafir i ell, alliberat finalment d’aquelles traves i de les corbes del seu cos, empomà la criatura quan encara era dalt” (p. 94). Aquestes línies, des del primer moment, em recordaren el joc de volar un catxirulo, el meu joc preferit, quan actues per a que la il·lusió (el xiquet d’aquest conte) tinga vida.

El xiquet, com a compensació, “sentint-se aguantat i tan prop dels dàtils, estirà els bracets i se n’omplí les butxaques de pressa. Salvat i abastat l’objectiu de la seua escalada, es girà de cara al seu salvador i se li abraonà al coll” (p. 94). Un passatge no solament preciós, sinó que plasma una relació molt bona entre el xiquet i el jove Tomasset.

Un poc després, veiem que, Tomasset, “senyor del seu cos, se separà de la palmera , s’atreví a mirar a terra i no sentí por” (p. 94). I, tot seguit, són els pares qui veuen que és Tomasset, a qui “se’l veren davant gran i poderós com ells. ‘Però , si és el nostre Tomasset!’ s’exclamà la mare” (p. 94). Entre els dos pares, qui primer ho descobreix és la mare, fet que podríem relacionar amb el matriarcalisme. I, el pare, respon a ella: “’És ell de veritat! I que gran s’ha fet!’, corroborà el pare” (p. 94). A més, “Anaven a abraçar-lo, però ell portava encara la criatura al coll i son pare li digué: ‘Acaba la faena, fill, que les faenes no és bo deixar-les mai a mitges’. Tomasset acotà i el deixava a terra quan hi arribà la mare del xiquet, ‘Gràcies, Tomasset, has salvat el meu fill’” (p. 94). Per tant, els pares no sancionen mai Tomasset, ni el critiquen per com podia haver actuat durant molts anys, sinó que es centren en com és ara, com actua i valoren positivament, no sols la seua espenta, i que actue de manera oberta, sinó també el fet que col·labore amb el xiquet.

Però no és prou: Tomasset, “pensant que allò de ser tan gran no era tan dolent, s’acostà als pares, els mirà a la cara i se n’anaren ja els tres plegats quan, Tomasset, recordant el xiquet de la palmera, li cridà des de les altures dels gegants: ‘I tu, quan vulgues dàtils, m’ho dius, et!’.

‘Molt bé, fill!’, aprovà son pare. I els tres gegants, aclamats pel veïnat, i molt contents, se n’anaren xano-xano a fer vida de gegant” (pp. 94-95). O siga que, Tomasset aplega a un acord amb els seus pares, els fa costat i, a més, en relació amb el xiquet, Tomasset s’ofereix, al xiquet per a col·laborar junt amb ell, en un futur. Per tant, no solament s’ha obert, amb molta espenta i molt servicial, sinó, àdhuc, son pare aprova la disposició de Tomasset a la generositat.

Finalment, aquesta rondalla plasma que convé que cadascú, si bé siga sociable, es dedique, en bona mida, a fer la vida com més fàcil li resulte, en aquest cas, a fer-ne, de gegant.

Personalment, era la primera vegada que llegia una rondalla d’aquesta línia i en què els pares encoratjassen tant l’evolució dels fills (en aquest cas, Tomasset) com la seua obertura, motiu pel qual considerí que calia incloure-la en el punt referent a la pedagogia matriarcal, ja que, a més, veiem que la formació, l’encoratjament, l’espenta, etc., han sorgit de Tomasset (el fill) i acompanyat de la participació i de l’impuls dels habitants del poble i dels fills, fins i tot, amb un pare que actua de manera molt oberta, com també ho fa la mare. 

Agraesc els comentaris de ma mare, en relació amb aquesta rondalla, i la manera d’ensenyar i d’encoratjar de persones vinculades a la pedagogia i que ho han fet de manera matriarcal: com ara, Pere Riutort Mestre (Petra, 1935), com també un amic que, entre altres coses, és psicòleg i ha fet de mestre, i com moltes persones que m’han exposat les seues vivències en relació amb el tema de la pedagogia matriarcal.

 

 

Nota: [1] Aquesta mediocritat no té a veure amb l’educació que havia rebut per part de sa mare, ni de son pare.

“En Fidel”: fent camí i oberts als altres

 

Una rondalla en què es parla de fer el bé i que, qui ho fa, es veu compensat perquè moltes persones amb qui es troba pel camí, li ho fan fàcil, és la rondalla “En Fidel”. El pare de Fidel, deixa una clau per a quan el fill és gran. I, quan la clau passarà al fill, quan ja és jove, el xicot tocarà un roc i, aleshores, apareix un estable ple de cavalls i ell en tria u i se’n puja. Aquest cavall, molt prompte li diu que no agafe un barret d’una dona (aquest barret simbolitza les aparences), perquè, si no, tindria migranya. Però, l’agafarà i, des d’aleshores, Fidel seguirà les indicacions del cavall, aconseguirà l’objectiu, no sols amb diligència sinó, igualment, donant ell moltes facilitats als altres.

A banda, en un passatge posterior, en lloc d’agafar uns peixos, “El xicot va creure. Llençà els peixos al mar, pujà al cavall, i tornaren a agafar la via al pas” (p. 367) i, molt prompte, “els comparegueren tres gegants afamats” (p. 367). Immediatament, el cavall diu a Fidel “-Dóna’ls tot el que portes als sacs i els enllaminaràs.

El noi va creure. I tan contents van quedar els gegants que li van dir: -Vaja, ja veiem que ets un bon xicot. Digue’ns què és el que cerques, que t’ajudarem” (p. 367).

A més, no solament li ho posaran fàcil sinó que, junts, fan camí, per exemple, “cap a cal rei. El cavall amb en Fidel  es posà a córrer com el vent, i hi arribaren tots plegats” (p. 367). I, així, també els peixos, els quals, que ara estaven molt millor, respondran ràpidament a la demanda de Fidel i, així, faran que molts peixos troben unes claus. I, successivament, en altres passatges.

Però Fidel, a més, creient, no agafa els pardalets d’un niu de garses (“els petits”, p. 369), i, “Al mateix moment van arribar les garses velles i totes agraïdes que aquell xicot no hagués tocat els petits” (p. 368), li fan costat immediatament, per mitjà de lo que elles poden fer amb major agilitat, de manera que isquen guanyant les dues bandes.

I, quan ja són molt a prop del rei, el rei diu que ell també vol reviure, així com Fidel ho fa en un passatge pròxim al final. Però no serà així, i, a més, “La dama es va casar amb en Fidel i van ésser reis anant a viure al costat dels pares, i essent sempre més feliços. Un cop casats, el cavall, va dir a Fidel: -Ara que ja t’he ajudat, me’n vaig. Sàpigues que jo sóc l’Àngel de la Guarda, enviat pel teu padrí que no és altre que Nostre Senyor” (p. 368).

Per tant, parlem d’una rondalla que descriu com en Pineda de Mar, com en moltes poblacions catalanoparlants, no es prioritza l’enveja (el rei, al final de la rondalla), ni les ànsies de poder (però sí que es considera positiu manar) i, per descomptat, viure i actuar, estar oberts als altres (perquè sempre hi ha persones disposades a aplanar-nos el camí i nosaltres el d’ells), i que, com en l’esperit comunitari, si tu aportes per mitjà de lo que t’és més fàcil i de lo que més t’encoratja i que fa que la vida tinga sentit i, a banda, moltes persones també ho fan en el mateix sentit, i tots anem cap a un mateix objectiu (ací, relacionat amb el casament de Fidel amb la dama, com també de l’acció que portarà Fidel i més membres que prenen part en la rondalla), no solament la vida resulta més agradable i planera, sinó que, igualment, va acompanyada de cordialitat i tot (ací, presents en la figura del cavall) i amb confiança en u, en moltes persones i en el demà.

 

 

 

 

La dona aplana el camí de l’home

 

 

Un altre exemple en què és una dona qui diu a un jove què haurà de fer per a aconseguir l’objectiu, és la rondalla “El noi que es va casar amb la filla del rei”, quan un jove amb molta espenta decideix anar a palau a fer una prova que posa el rei per a que, qui vullga, puga casar-se amb la princesa, l’única filla que tenia. I, així, “Al cap i a la fi, un xicot va dir: -Bah! Me n’hi vaig! Ja que el rei ha fet aquest pregó, miraré si és per a mi la seva filla.

Caminant, caminant, va trobar una vella que li va preguntar on anava” (p. 419) i, un poc després de parlar amb  ell, li diu: “Doncs mira, escolta’m bé, fes el que et diré i tot t’anirà bé. Tot el que trobis pel camí, recull-ho” (p. 419).

Al llarg del camí, ell actuarà com li havia indicat la vella i, a més, com a líder de grup. Immediatament, “tots tres van cap a palau:

-Vinc per serrar l’arbre –va dir aquell xicot al rei” (p. 419).

I, com que fa que intervinguen els qui li facilitarien la faena, el camí se li aplana i, fins i tot, li ix la vella i li diu “Vés cap a pagès amb els conills, tocant aquest flabiol. Tots et seguiran. Els deixes pasturar i, quan vulguis tornar-te’n, sols has de fer que sonar un xic i tots se t’ajuntaran” (p. 420. I, “Ell quan va anar al corral, es va posar a tocar i tots els conills, al darrere” (p. 420).

El rei, en veure la rapidesa amb que actua el jove, li diu “Vaja, veig que ets molt diligent! Has complert tot el que t’he manat. Et donaré la meva filla” (p. 421). Però, com que vol convidar persones per al convit, va a cercar-ne i, “Caminant, caminant, troba un home que feia fogons i més fogons” (p. 421), “un home que havia aixecat una muntanya i l’estava aguantant a les espatlles” (p. 421), un tercer, “que ensacava boira” (p. 421) i dos més:

“-Anem! –diu.

Arriben a palau i van trobar guerra encesa amb l’enemic, d’un punt molt delicat.

El rei li va dir: -Si et vols casar amb la meva filla has de guanyar la batalla.

Ell se’n va amb la tropa i la cavalleria” (p. 421) i “Varen guanyar la batalla i se’n van cap a palau a explicar-ho al rei.

El rei va dir a aquell xicot: -Perquè t’has portat tan bé, et casaràs amb la meva filla i, els homes que anaven amb tu, seran premiats” (p. 422).

Com veiem, és la dona (en aquest cas, una vella) qui diu què ha de fer el xicot i, en veure que és un home amb molta espenta, li aplanarà el camí per a que ell, com a cap del grup, done moltes facilitats als altres que també estiguen d’acord amb el seu objectiu i, com que ell ho fa i actua de manera molt oberta, amb molta iniciativa, amb ímpetu i sense pensar-s’ho dues vegades, aniran a palau i, a més, aconseguiran, àdhuc, que el rei els premie.