És a dir, la transmissió adoba aquesta educació més completa per a les generacions més jóvens com també per al conjunt de la població. Això sí, tenint present que, catalanoparlants i no catalanoparlants som germans (“a qui estimem com a germans”, en paraules de Pere Riutort, en la pàgina 112 de l’explanació) i que els castellans “són membres d’aquella nació constitutiva de l’Estat nacionalista descrit per Pius XII, el qual ha usat la nacionalitat castellana amb la respectiva llengua i els seus interessos, de tota mena, com a element de destrucció de la nostra llengua i de tot allò que és propi de la nostra autèntica nacionalitat” (p. 112). En acabant, l’autor ens remet al radiomissatge de Pius XII en Nadal de 1954.

Aquest tret l’hem captat en obres com el llibre “La voz de los pueblos indígenas”[1], en l’edició d’Alexander Ewen (editat per José J. de Olañeta), i en “No són 300 milions”, de Josep Travesset junt amb Anna Rosselló i publicat per Editorial Pòrtic, en 1983, que traurem en diferents moments de l’estudi i que amollen (i coincidesc amb ells) que, com més coneixem les altres cultures i els altres Pobles (i, així, de més oblidades per la instrucció escolar o en els mitjans de comunicació públics, a diferència dels qui sí que ho han fet i molt), més universals serem i, com llegim en la constitució “Gaudium et Spes”, més prendrem part d’”un model més universal de cultura humana, el qual, com més respecta les característiques de cada una de les cultures, més promou i expressa la unitat del gènere humà”[2] (no. 54). Com a mostra, en compte de considerar “de llauros” o “de poble” lo que no vaja unit al castellà i a la cultura castellana, no sols romandrem oberts a la castellana (que, en el cas del País Valencià, ha penetrat mitjançant l’Església i tot, no solament, per exemple, en l’àmbit escolar, administratiu i polític), sinó també a la vernacla en terres catalanoparlants.

A més a més, ho fem perquè, com escriu el papa Francesc, en l’encíclica “La joia de l’Evangeli” (Evangeli Gaudium, en llatí), del 2013, partint de la versió de l’Editorial Claret, en comentar que, “A vegades, es tracta d’escoltar la clamor de Pobles sencers, (…) perquè ‘la pau es funda no sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el dels drets dels Pobles’” [3](190, p. 144).

El resultat és que ens obrim al fruit de tants anys realitzat sobre la nació catalana, especialment, del segle XVIII ençà i, més encara, durant la dictadura militar del general Franco (1939-1975), que fa que, més d’una vegada i en molts temes, considerem que tal cosa és normal, que sempre ha estat així o no entrar més en el tema, detall que molts no adoptem perquè donem per fet que, junt amb la vida d’una llengua i d’una cultura, va l’interés per ella i, igualment, per l’empara a persones que l’usen.

En aquest seny, Pere Riutort comenta que “El món ‘botifler actual’ s’ha fonamentat d’una manera especial en la gran immigració castellana que hem tingut i, igualment, s’ha assentat en la ignorància popular, la qual ha estat alimentada mentalment amb suposades veritats que no ho són” (p. 136 de l’explanació). ¡Quina espenta, la que hi ha al costat d’aquests mots, com també dels que escriu immediatament i que posem tot seguit!: “Sempre hi ha hagut gent, entre nosaltres, que han ajudat els contraris dels interessos i dels drets del nostre poble. D’ençà de la Guerra de Successió, els denominem ‘botiflers’, els quals solen unir-se a interessos de poder polític i econòmic. Aquests repeteixen que ens caurà una mena d’apocalipsi final de destrucció si exigim en consciència allò que pertany al nostre Poble per la seua cultura: la sobirania. Cf. Sant Pau II en l’ONU, 1995.

            *a-8) La cultura històrica sentida, existent i feta real en la vida dels membres dels països que han aconseguit la seua independència, segons, repetidament, afirma Sant Joan Pau II, era el que exigia i el que donava dret a la sobirania” (p. 136).

Connectant amb aquestes paraules de Pere Riutort, direm que, per exemple, en l’article “La reina María a la Catalunya ginocèntrica del segle XV” (https://www.inh.cat/articles/La-reina-Maria-a-la-Catalunya-ginocentrica-del-segle-XV), de Pep Mayolas i publicat en la web “Institut Nova Història”, veiem que, com s’exposa en el resum de l’escrit, “la corona es transmetia per via femenina”. I, a més, l’autor comenta que “la Història Universal no es va reescriure en contra de Catalunya: es va reescriure —i s’escriu, encara— en contra de la dona. De les dones. En el pròleg que va confeccionar per a La sardana i la religió de les bruixes d’En Jordi Bilbeny (Librooks, 2015), la recordada Patrícia Gabancho ens avisa que en el procés ‘d’endreçar la casa’ i codificar el dogma, l’Església catòlica ‘esborra un món. Un món arcaic, consistent, organitzat, amb alguns elements predominants: un cert matriarcat —o, si voleu, una societat ginocèntrica— basat en la fascinació per la fecunditat; el contacte íntim amb la natura i, per tant, amb els llocs tel·lúrics; els rituals iniciàtics; la saviesa simbòlica que donava als iniciats una capacitat transcendent’. Més endavant, diu, encara: ‘S’elimina el món femení i els seus valors —que havien perdurat en la frustrada cultura dels trobadors!— i se’l reemplaça pel món masculí de poder, guerra i riquesa material’.

La destrucció d’aquell món femení té lloc de forma simultània a tota Europa. L’any 1586 ‘el cèlebre jurista francès Jean Bodin no vacil·lava a confinar les dones als marges de la vida civil, bo i sostenint que ‘calia mantenir-les lluny de totes les magistratures, els llocs de comandament, els judicis, les assemblees públiques i els consells, perquè s’ocupin només de les seves feines femenines i domèstiques’. (…) A tota Europa, en consideració a la debilitat intel·lectual, moral i psíquica inherent a la seva naturalesa, s’excloïa les dones del poder; només els homes eren ciutadans de ple dret, només als homes els era permès de regnar’.

Si el jurista Bodin s’afanyava a confinar les dones als marges de la vida civil i li calia argumentar-ho, és que la situació existent al seu temps era justament la contrària: hi havia dones en llocs de preeminència, dones que prenien decisions i que formaven part de tot aquell món del qual es pugnava per excloure-les. Dones que eren ciutadanes de ple dret, i a les quals ningú discutia el dret de regnar. En la breu comunicació d’avui, intentarem aportar els primers indicis conforme, en una societat ginocèntrica com la catalana, eren les dones les qui transmetien la corona de mares a filles[4], i no pas de pares a fills, com sempre ens han explicat. I ho exposarem a través de la incerta personalitat de la reina Maria”.

Pep Mayolas, amb molta iniciativa, també diu que, “a l’apunt de l’1 d’agost de 1454 del Dietari de la Generalitat, perquè el millor de tot es consigna al final, i és que aquell mateix dia, ben just arribat a Lleida, el nou lloctinent Joan de Navarra va voler convocar Corts catalanes, tot i que això —segons el mateix Dietari— ‘fos contra constitucions de Cathalunya, com, en aquest Principat, no puscha haver loctinent de rey, ne algú no pot convocar Corts, sinó la sola persona del rey’. Carai amb les constitucions. Si això fos veritat, però, algú ens hauria d’explicar com és que en vida de Maria, ‘la senyora reyna’ convocava i aturava, prorrogava i reprenia Corts, i això no anava en contra de cap constitució catalana. I, a més a més, posats a creure’ns la història oficial, tot això ho feia en qualitat de lloctinent del rei Alfons. Però, si hem quedat que la llei deia que aquest principat no podia tenir lloctinent de rei, i només al rei pertanyia la facultat de convocar les Corts,… és que Maria actuava com a veritable sobirana del territori, res de lloctinència, i la sola persona de la reina era l’única facultada per ordenar la reunió del Parlament. I això ens deixa un escenari on la reina ocupa la màxima jerarquia de la Corona i l’absoluta centralitat política en una societat catalana ginocèntrica”.

En acabant, addueix que, del seu punt de vista, “la famosa llei sàlica que impedia les infantes reials catalanes d’arribar al tron és un invent tardà del món masculí. Enllà del Concili de Trento (1562-1563), s’hauria redreçat tota la documentació anterior al segle XVI, per fer-nos creure que les corones només es podien heretar de pares a fills, com exigia el gran teòric francès de la raó d’Estat. En les societats ginocèntriques com la catalana —‘matrilineals’, en afortunada expressió de l’amiga Lluïsa Surroca—, la corona es transmetia per via femenina i això voldria dir que les reines naixien, i els reis, com els papes i els emperadors, es feien per elecció o bé per matrimoni amb una princesa hereva o amb una reina”.

Finalment, Pep Mayolas posa que, al seu coneixement, “fa tot l’efecte d’haver estat una societat matrilineal comandada per sobiranes dones, o dones sobiranes, que es van transmetre la corona de mares a filles, d’àvies a nétes o de germana a germana, fins al temps de l’emperador Carles I”. No hem entrat en més detalls, però, simplement, ens hem servit d’aquest article com u més en què es parla del gran paper que fa la dona en la nació catalana, tot i que la dona atorga moltes facilitats a l’home i en què l’home no abusa de la dona i que la dona no ho fa del marit.

Ha estat la simpatia cap a la llengua catalana i cap a la cultura que hi va adherida, la que ha fet que, a més d’estar oberts a les altres, siga realitat i que romanga matriarcalista com també ha passat en molts Pobles que han aconseguit la seua sobirania i, a hores d’ara, ser Estats.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] El títol en aquesta edició en castellà va acompanyat del subtítol “Los indígenas toman la palabra en las Naciones Unidas”.

[2] “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“ (p. 6).

[3] “La joia de l’Evangeli”, del papa Francesc, encíclica publicada per Editorial Claret en el 2013, llibre.

[4] El remarcat en negreta és nostre.