Arxiu d'etiquetes: la dona té la darrera paraula

Llegendes amb pells de bou, tresors moriscs i dones d’aigua i ben tractades

Continuant amb llegendes sobre fondals, minats i, en més d’un cas, amb referències a pells de bou, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, en el relat “El tresor de la pell de bou”, es plasma el matriarcalisme. En la primera versió de les quatre que tractarem, el narrador comenta que “els moros, quan els van tirar fora els cristians, es van deixar amagada una pell de bou plena d’or, de doblets, dels diners que tingueren.

A més, en la Torre del Rico, hi havia uns minats molt grans que ningú s’atrevirà a veure, d’almenys, sis quilòmetres. ¡Per a veure qui s’atreveix a fer eixa travessa! Li diuen l’Alt del Fondal” (p. 128). Per tant, aquesta narració posa un animal que simbolitza lo femení (el bou), que aporta riquesa (per mitjà de la part fosca, això és, de material que deixaren els moros, de pell més bé bruna, en la terra, en terres valencianes). I, així, lo obscur enllaça amb lo matriarcalista (ací, mitjançant l’associació moros/dona/fosc/terra). Una dona a qui se li té respecte.

La segona versió, diu que “hi havia un fondal en forma de mina (el Fondal de Jaume el Barbut), que es protegia, on hi havia un bou encantat en el barranc del Pouet. El barranc està a la dreta; i, l’altre barranc, el de la Figuera, dalt” (p. 128). O siga, que es tracta d’un indret antic (com indicaria el nom de Jaume, que ací podríem pensar que té a veure amb Jaume I, qui, a més, se’l representa amb barba i que, igualment, regnà en el Regne de València en un moment en què la gran majoria de la població era musulmana).

Així, el narrador exposa 1) la barba (la saviesa i l’antigor), 2) el Pouet (empiularia amb un fill o amb un home, a la dreta, part que es vincula amb lo masculí), en nexe amb la dona i amb la maternitat, i 3) la Figuera (nom que s’empra per a un arbre que té a veure amb la dona i amb la sexualitat). Una figuera símbol, igualment, de l’autoritat matriarcal (la dona).

En la tercera versió, extensa, es relata que, “en la Torre del Rico, enfront de ma casa, hi ha una serra que es diu la Serra del Pou, en què hi havia una pell de bou plena de diners, d’or.

L’oncle Pepe Escolano sempre deia que la nit de Tots Sants eixia un pardal que no el veien: només el sentia, perquè allí hi havia una encantada” (p. 128), això és, una dona d’aigua.

A banda, “hi havia un clevill gran i, damunt, una llosa gran com la llitera o més. A més, hi havia moltes persones que van aplegar a voler entrar-hi i diuen que no podien” (p. 128) com també que “hi hagué un home que es va morir. Ell hi va anar i va dir:

-Això, no m’ho crec, jo! Ja veureu vosaltres! Me n’he d’anar a caçar i eixa nit faré un parador” (p. 129).

Ara bé, aquest home, no sols el féu i oí el pardal, sinó que, com que no va veure l’ocell, digué:

“-Això és per jo no creure-ho.

I deien això: que es va morir” (p. 129). Amb aquestes paraules, la llegenda desaprova desafiar les dones i, més encara, les que protegien les riqueses del poble, el patrimoni i, per descomptat, la cultura que havia passat de generació en generació i en nexe amb la foscor (nit, Tots Sants, terra, la tardor, el Regne de València…), tret que enllaça amb una de les estacions més obagues.

Per això, més avant, el narrador afig “jo me’n recorde, perquè els mulers que nosaltres teníem, en aplegar Tots Sants, deien a mon pare (que li deien Nereo):

-Nereo, oncle Nereo: no ens envie allí a treballar” (p. 129). Es refereix a la Torre del Rico, on, com diu al capdavall, “quan els van tirar d’aquí, d’Espanya, van restar eixes coses, eixos tresors que tenien” (p. 129). Resulta interessant la bona empatia del narrador amb els musulmans que foren expulsats del Regne de València (entre 1608 i 1614) i que es parle de tresors i no, per exemple, de recialles, ni de ruïnes, ni de res semblant.

Potser, per eixe motiu, la versió següent (la quarta), diu “jo també he sentit dir dels vells, contar que un moro encara deia:

-Si saberen el tresor que hi ha en la Torre del Rico, no serien pobres.

Estava tot escrit en un llibre” (p.  129). ¿Una evocació de la riquesa cultural que deixaren els moriscs, en ser expulsats de la península Ibèrica? No ho descartem.

Finalment, en una llegenda amb molts punts en comú, en la mateixa obra del Carxe, “El Fondal de les Graelles”, es reflecteixen trets matriarcals.  Així, hi havia una paret molt llarga i molt fonda: el Fondal de les Graelles, el qual, en paraules dels terrers, “es comunicava amb unes galeries que anaven d’altres llocs i en què hi havia tresors. El besavi de nosaltres, contava el pare, hi va entrar i van fer una societat de vint-i-cinc o trenta llauradors dels que més podien” (p. 130), dels més forts. Per consegüent, apareix el tema de l’esperit comunitari i de l’associacionisme de línia matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan costat, que tenen la darrera paraula i molt obertes

Un altre relat recopilat en el llibre d’Ester Limorti junt amb Artur Quintana, relatiu a cultura popular en el Carxe, i en què captem trets matriarcalistes, és “Joanet l’Orso”. Aquesta rondalla és pareguda a unes altres en què un jove troba unes persones amb qui fer camí i en què ell fa de cap de colla. Així, un xicot rep un garrot gran, l’agafa i “ja se’n va i es troba un home que estava junt amb un muntó de pins. Era un home gran” (p. 49): Arrancapins. Joan l’Orso li diu: “Te’n véns amb mi?

-Sí.

-Puix, anem-nos-en.

Més enllà, veuen que hi havia un altre home, qui tenia una cama a cada costat de riu. I, com que no hi havia pont, venia un carro, l’agafava i el posava a l’altre costat” (p. 49): Passa-rius.

Tots tres fan camí i veuen un home que aplanava els munts: Aplanamunts.

“-Puix, ¿te’n véns amb nosaltres, també?

-Sí, me n’hi vaig.

I se’n van els quatre i apleguen a una casa” (p. 49). Aleshores, Joanet l’Orso l’obri i els diu:

“-Xe: aquí hi ha un pou tapat.

Van destapar el pou” (p. 50). Com podem veure, els quatre hòmens fan bona pasta i arriben a un pou, lloc que està vinculat amb la dona.

A més, Joanet, com que els altres tres no s’atrevien a baixar, els afig que, “quan jo toque la campaneta, vosaltres, més de pressa, per a avall.

Va aplegar a baix del pou. HI havia un recinte amb tres portes i ell obri la primera i li n’ix un mag. I, a mesura que obria les portes, li eixien xiques guapes” (p. 50). Per tant, copsem que predominen les dones i que, en el fons, hi havia dues jóvens garrides.

En acabant, Joanet l’Orso toca la campaneta i els seus companys trauen les xiques, se’n van junt amb elles i el deixen en el pou. Ara bé, com que ell és molt obert, parla amb el mag, qui li diu: “agafa aquest passadís cap a dins i eixiràs del pou” (p. 50). Podríem associar aquest mag a la sabiduria (com quan diem que una persona és un pou de saviesa).

Finalment, “això va fer Joanet. I va fer via fins que va eixir-ne i els va veure” (p. 50), es desfeu d’ells i “es va quedar amb les tres fadrines” (p. 50). 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i que figura en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, és “El pescador”, un relat prou comú en tot l’àmbit lingüístic i ja recopilat per Sara Llorens en Pineda de Mar. Un home que estava casat i que era pescador, un dia se’n va a pescar i li ix un peix (una dona) que li demana:

“-Voleu pescar prou?

Diu: -Sí: com més pesque, millor (…).

El peix li respon: -Bé.

I aquell dia va pescar molt, portava molt de peix. I el peix li comenta:

-Però m’heu de donar lo primer que trobeu, quan aplegareu a la vostra casa: el primer que isca a rebre-us” (p. 50), I, com que, en tornar a casa, el primer que veu és el fill únic que tenien, així ho fa. Per consegüent, es fa lo que vol la dona.

Tot seguit, podem llegir que la dona del pare li comenta que podran portar molt de peix i vendre’n. Altra vegada, la dona apareix relacionada amb l’activitat comercial, amb l’esperit emprenedor.

Més avant, copsem que el marit diu a la muller per què en pesquen tant i que haurà de lliurar el fill al peix. Mentres que els pares feien fortuna, el fill es feia fadrí “i, a on estava, diu que estava molt ben guardat, molt ben cuidat” (p. 51).

Afegirem que, un dia, el peix diu al xicot que, si volia tornar a sa casa i veure els seus pares, no l’havien de tocar i altres pautes que ella li indica i que ell segueix.

Quan el jove aplega a casa, els seus pares ja són grans, la mare el toca i li posa uns llumins. En acabant, ell “encén i es veu una xica jove molt guapa, jove” (p. 52).

Finalment, com que ell havia seguit la pauta que li havia indicat la dona, “el xic es va casar amb aquella fadrina guapa” (p. 52), perquè ella, que té la darrera paraula, ho ha aprovat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que aconsellen, de bon cor i molt obertes

Una altra narració recollida en el mateix llibre d’Anicet Villar de Serchs, i en què copsem trets matriarcalistes, és “La Perera”. Així, “Un pare tenia tres fills i era amo d’una horta on hi havia una formosa perera que feia les peres molt grosses i bones, però cada nit en trobaven a faltar una.

Determinaren d’anar a vetllar-les i primer hi anà el fills gran” (p. 111). Per tant, apareixen detalls que tenen a veure amb lo femení (la perera com a font de vida, ací, fins i tot, sexual, per mitjà d’una dona jove que aporta menjar, com si es tractàs de la mare que alleta) i que el pare i els fills fan una reunió.

A més, el fill gran s’acosta a la perera i, després, el fill mitjà, però, en ambdós casos, un ocell negre agafa la pera i se’n va, passatge en què es plasma la nit, la foscor i el color negre (tres elements en nexe amb lo matriarcal). En canvi, en relació amb l’ocell, el fill petit “el segueix i veu que es fica en un pou molt pregon i molt fosc.

Se’n torna cap a casa i explica el que havia vist.

Llavors, determinaren d’anar a caçar l’ocell negre” (p. 111). Altra vegada, veiem 1 ) que on va la corda (el pardal obscur, la dona), ho fa el poal (l’home, ací, un jove) i que ella entra en el pou, això és, en la vulva de la mare, en la casa maternal i 2) que tiren junta entre tots. Ara bé, hi van els tres germans i “Hi arriba el fill petit i vinga donar-li corda: mai no acabava d’arribar a baix.

Quan va ésser al fons del pou, va trobar-hi tres portes. Truca a la primera i li surt una vella amb uns ullals molt grossos (…). Li pregunta on és l’ocell i la vella li diu que no ho sap: que ho pregunti a l’altra porta. Truca a l’altra porta i li surt un gegant que vol abraonar-se-li” (pp. 111-112), però el xic el mor. Per consegüent, captem un xic molt obert (dona molta corda), que és rebut per una dona vinculada amb la saviesa i amb els consells (l’anciana) i que li fa costat i, igualment, el jove venç el gegant.

Tot seguit, el noi “Se’n va cap a dins i troba un gran palau tot deshabitat, però sent una veu de dona. S’hi atansa i troba un negre que guardava la porta d’una cambra” (p. 112). Aleshores, el jove mata el negre “i dins troba una formosa princesa, la qual fa pujar lligada a la corda” (p. 112). Aquest passatge i el posterior (en què els altres germans trauran la xicota i deixen el més petit en el pou) també figuren en rondalles semblants.

Nogensmenys, el xicot, al capdavall, “truca a la porta de la vella i li pregunta per on podria sortir” (p. 112) i, com que ella (que el podria salvar) no li ho volia dir, ell li trenca els ullals (i, per consegüent, u dels símbols que empiulen amb la mort) i veu “que es transforma en una formosa donzella, la qual li ensenya el camí per on podrien sortir. Un cop van ésser fora, cada un va fer la seva via” (p. 112): l’anciana (l’hivern, ara, superat) ha donat pas a la jove donzella de l’estiu i que aplana el camí del minyó. I, més encara: la xica (qui sap més que el xic i ha rebut bona part de la sabiduria de la velleta) li fa d’educadora.

Passa que, quan el fill petit aplega a casa, troba que celebraven una gran festa amb motiu de les noces de la princesa (a qui ell havia ajudat a traure del pou) amb el fill gran. I, com que el fill més xicotet comenta que la princesa no s’havia de casar amb el germà més gran, “El pare, per acabar (…), digué que la princesa triaria, dels tres fills, el que volgués” (p. 112). És a dir: el pare desenvolupa l’arquetip del rei (ací, com a moderador), permet que la filla (un personatge femení) tinga la darrera paraula i que, de pas, prenga decisions com a futura reina.

Finalment, la princesa, amb una actitud que enllaça amb el matriarcalisme, “va triar el més petit. Es casaren i foren reis” (p. 112).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Feta està sa barrina”, les dones en els tractes

Tornant al tema dels tractes i que la dona era qui els tancava, el 15 d’abril del 2024, Guillem Garau ens envià un missatge de veu (i, dos dies després, un correu electrònic) en relació amb el fet que la dona pogués ser qui triàs amb qui ballar (tema que havíem exposat en Facebook el 12 d’abril del 2024). Deia així: “Hola, Lluís,

Mira, jo som Guillem, d’Artà, de sa península de Llevant, i sa meva mare té cent dos anys. Després des coronavirus, ella ha escrit unes memòries. I, bé, sa revista local d’aquí, d’Artà, ‘Bellpuig’, havia publicat nou o deu capítols de ses seves memòries, que estenen lo general: des costums que hi havia primer. I aquests són.

Ella va néixer a foravila. Sa casa, aquí, on va néixer, està a 4km. d’Artà, està a 7km. de Sant Llorenç [des Cardassar]. Són cases de minifundi; que, ses grans possessions que anaven venent, s’han mantingut a trossos. A trossos de territori: d’unes 4 Ha., 3Ha, 2Ha. inclús, i ho anaven comprant a terminis. I hi havia moltes de famílies que així vivien i explotaven sa finca sa família: molt poca gent tenia un jornaler (molt poca,… per no dir ningú). I ella, doncs, que va viure aquí…, lo que ha sentit contar de sa mare. Té molt bona memòria. I li vaig parlar des tema del matriarcat i em va dir que mai, mai, mai va sentir dir a son pare, ni a sa mare.

[I em va afegir que] ets balls es feien amb vocació de reunitzar a cases particulars. Les cases estaven disseminades enfora des poble, potser, entre mig quilòmetre, una de s’altra, en aquesta zona (dins es terme d’Artà i de Sant Llorenç).

Quan es feia un ball, es corria sa notícia amb uns quants de dies d’antelació. Sa gent hi anava ja sopada. Sempre es feien es vespres. Un dia concertaven fer un ball en una casa. Dinaven en aquella casa: hi havia un guitarrista, un cantador. Quasi sempre, es guitarrista (o es guitarristes) eren es qui també cantaven.

Es ballava moltes jotes en aquell temps. Ja, es tema de ses mateixes, [una dansa popular mallorquina que es balla a parelles,]… això ja s’havia passat un poc. Ses mateixes eren més antigues, però hi havia jotes. I mai, mai, sa dona va triar s’home; mai una al·lota va triar un jove: sempre eren ets joves que treien a ballar ses al·lotes.

Lo que ella va sentir contar (que no ho va veure) és que, devers una generació enrere o dues, s’encantaven els balls. Vol dir que ho feien com una subhasta. Sa primera (o mateixa) i sa darrera era lo que es cotitzava més, i ets homes pagaven per ballar. Però [ells] triaven ses al·lotes. Ses al·lotes, mai, mai varen triar.

Una altra cosa que et vull comentar és que, en aquests minifundis i en aquestes famílies que feien feina de supervivència, es venia molt poca cosa. Es venia, potser a final d’any, dos porcs, es venien ametles; es venia, potser, una vaca (si un podia en prescindir), es venien conills.

I també es compraven algunes coses, finques. O es decidia per casar una filla o un fill. I aquí sí que sa dona era sa que comandava: l’amo era l’amo, però la que comandava era sa dona. Un home mai s’hagués atrevit, a foravila, per aquestes contrades, a n’aquestes finques d’explotacions familiars, decidir fer una barrina, fer un tracte, fer una venda…, sense que el consultàs amb sa dona. Això sí: es matriarcat era en aquest aspecte.

Però, en ses decisions importants en una casa (si hi havia de comprar una cosa, si s’havia de comprar un moble…, si s’havia de casar una filla amb un jove, si s’havia de comprar un cavall…), sa dona era sa que tenia sa darrera paraula. 

Lo des balls, em sap massa greu, però, en aquesta zona, no, no: sempre van ser ets homes ets que van treure ses dones a ballar”.

Finalment, escriurem que, el 16 d’abril del 2024, en el grup “Paraules de les Illes Balears”, quant a les paraules de Guillem Garau, ens plasmaren aquest comentari: “No és el mateix manar a sa casa que triar an es ball. Després, al ball, comanda la dona. A Mallorca, a la casa, comandava la dona” (Malela Martorell).

Adduirem que, en llibres, en articles i en comentaris, per exemple, en relació amb les Illes Balears (com ara, en l’obra “Història de les dones a la Mallorca del segle XIX”, de Joan Carles Sastre), captem que, quan es tracta sobre famílies de ciutat, burgesos o nobles, no es plasma tant lo matriarcalista. Això sí, en els pobles rurals, es reflecteix molt més, com escriguérem a Guillem Garau.

En nexe amb el seu comentari, referent a sa mare (qui havia nascut el 12 de desembre de 1921 i que, entre d’altres coses, exercí de mestra), en huit documents que el 15 d’abril del 2024 ens envià per correu electrònic sobre una obra que ella havia publicat en febrer del 2022, podíem llegir el que apareixia titulat com “Ses primeres vivències. Memòries de Magdalena Amorós Ginard ‘De can Capblanc’”.

En aquest capítol, Magdalena Amorós Ginard comença dient que “Lo que ara vos escriuré, a lo millor, serà mal de creure. Temps enrere, quan jo era jove, ses coses i sa vida que dúiem era molt diferent a ara.

Vaig néixer dia 12 de desembre de 1921, a sa Raval de Sos Fulles.

(…) A ca nostra, vivia amb sos meus padrins per part de mumpare”.

Agraesc la generositat de Guillem Garau que ens ho envià el 15 d’abril del 2024. Quan, l’endemà, ja havia plasmat el missatge de veu, en una llibreta, i el llisquí, per telèfon, a ma mare, quant al paper de la dona en la tria del ballador i en fer els tractes, em digué que “Això [, la tria en els balls, però no en els tractes,] haguera paregut molt atrevit, segons la norma de moral d’aleshores”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones garrides, que aplanen el camí, que determinen i molt obertes

Una altra narració recopilada en la mateixa obra de Joan Amades, i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “La Cara d’Estel”. Així, molt prompte, podem llegir “hi havia una reina que tenia tres fills, tots tres eren molt bons minyons i ella no sabia a qui fer hereu de la corona del seu reialme, perquè li semblava que no estava prou bé fer-ne al gran, només perquè era el gran. A aquesta reina, li agradaven molt les noies ben netes, polides, endreçades i bones feineres de la casa i va pensar que, el millor que podria fer, era donar la corona al fill que li portés una nora que reunís més condicions d’aquestes” (p. 235). Per consegüent, captem molts punts en comú amb lo matriarcalista: 1) la reina és qui fa de cap d’estat (no un home), 2) ella tria qui la succeirà (tampoc no ho farà una figura masculina), 3) ella posa les condicions (altra vegada, la dona és qui dicta) i 4) és molt oberta i, per això, no exigeix que les complesquen totes, però sí indica que el candidat designat serà qui més s’ajuste a les prioritats de la regina.

Els tres fills “van decidir anar pel món a buscar promesa, una noia que fos del gust i del goig de la seva mare” (p. 235). Per tant, les figures masculines (tres hòmens, ací, a més, fills) seguiran les pautes que els ha indicat una dona (la reina). Els dos més grans se’n van a una fira de dones (“va decidir anar a la fira de noies”, p. 235), però ningú dels dos s’atreví a portar al palau la dona triada, sinó que se’n van a un hostal (és a dir, a un prostíbul o, en altres paraules, a una casa de putes, p. 236).

Quant al fill més petit, “va fer cap a una bosc molt espès que, al mig, hi havia una caseta molt bonica” (p. 236) i “va veure arribar una vella molt vella (…) [,] que es va posar al peu d’una finestra” (p. 236), i cridava una jove (Cara d’Estel): “Cara d’Estel, / color blau cel, / més dolça que mel: / tira’m l’escaleta / per pujar al cel” (p. 237).

Llavors, apareix la figura de la xicota: “per una finestra, va sortir una noia molt bonica, amb una gran cabellera rossa, que la va estendre finestra avall fins arribar a terra, aquella cabellera feia unes ones i la velleta es va enfilar amunt (…). El príncep va quedar tot enamorat d’aquella dona” (p. 237). Com podem veure, la jove aporta força (com, més d’una vegada, simbolitzen els cabells) i hi ha una relació entre ella (el futur) i l’anciana (el passat). En acabant, la velleta baixa per les mateixes escales dels cabells jovenívols de la xica (p. 237). I, com que el xicot ho havia vist, pensà que ell podria dir les mateixes paraules a la fadrina i, així, ella li obriria la finestra. Tot seguit, el jove diu els versos i ella li obri i li aplana el camí.

Ara bé, el germà més xicotet la porta a l’hostal i, com que la velleta torna a casa i no troba la xicota, “amb l’olor, va seguir el rastre d’allí on havien anat i va fer cap a l’hostal” (p. 238), l’anciana ordena com serà la Cara d’Estel: amb un cap de ruc. Ací podríem copsar dos temes importants: 1) la sexualitat vinculada amb la prostitució (més laxa en les cultures matriarcalistes, com ho plasmaren moltes persones quan exposàrem el refrany “En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”, que ma mare oí dir a la seua àvia paterna, nascuda en 1878) i 2) que hi havia una part de la societat que considerava inapropiat fer costat a la prostitució (quan relaciona el cap d’aquestes persones amb el ruc, o siga, amb una rucada, amb una decisió molt desencertada).

Aleshores, com que la reina acudeix a l’hostal (“va fer cap la reina amb els seus tres fills”, p. 238) i les trobava estranyotes, posa una tercera prova: quina feina sabien fer. Les dues primeres sabien filar i, com que el príncep volia casar-se amb la del cap de ruc, perquè ell “li havia donat paraula i (…) paraula de príncep no torna enrere (…)  [,] va voler complir la paraula i es volgué casar amb la Cara d’Estel” (p. 239).

Igualment, “Quan eren camí de l’església, van trobar l’avia, la Cara d’Estel li va demanar perdó, ella la va perdonar i li va dir” (p. 239) que mai més no tornaria a ser cap de ruc i que es tornaria Cara d’Estel. Altra volta, com en diferents rondalles, és una velleta (ací, qui fa de mare de la jove) qui perdona la noia i, per tant, ella té la darrera paraula, àdhuc, en temes relatius a lo sexual i a lo eròtic.

Finalment, la xicota “va tornar altra vegada tan bonica i tan gentil com era abans. En sortint de l’església, se’n van anar a casa de la reina, que, (…) al moment, va deixar la corona i totes les seves riqueses i les seves hisendes al fill petit” (p. 239). En aquest passatge, captem que la vella ha perdonat la jove, qui ara és garrida, se’n van a la reina (al cap del reialme) i, si bé és cert que el xicot és qui ha triat la xica, també ho és que els trets en nexe amb la noia són els que determinen la preferència de la regina, o siga, de la dona que podia permetre l’herència de l’estat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Dilluns de Pasqua i bona Setmana de Pasqua.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Llegenda de l’ermita de Santa Anna (Benissa): la Mare de Déu decideix

A continuació, en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, passem a la llegenda sobre l’ermita de Santa Anna (de Benissa), com la redacta Francesc Martínez i Martínez, la qual conté passatges d’humor:

“Una devota imatge de Santa Anna es tenia amb gran estimació fa ja alamont d’anys i es pensà el construir-li una ermita en els afores del poble.

Però, com hi havia tants devots i són, en aquell terme, tantes les casetes de camp i tots volien que s’edificara en sa partida i encara junt amb son riurauet, al·legant cada u sa raó, era allò una desavinença que no tenia exemple i no podien entendre’s.

Però lo pitjor era que alguns, tan fort ho prenien i, de tal modo es sufocaven, que, als de justícia, els feia por no passara la cosa massa avant i ocorregueren desgràcies. Per això, assessorats d’hòmens doctes, tiraren palletes en quina partida s’havia de bastir la construcció. I, tocant en la que, aleshores, portava el nom de la Mare, de Nostra Dona Santa Maria, vingué allò de… ‘Al capdamunt, que, allà baix,…’, ‘Millor…’, ‘No…,’, ‘Puix en la mitjania’” (pp. 265-266).

Primerament, captem que hi havia molta estimació cap a una figura femenina i que es proposen fer-li una ermita… fora del poble. Aquest detall està present en moltes rondalles similars en què es basteix un local on tenir-la protegida, com a homenatge i confiant en el seu paper d’advocada.

Quant al mot riurau, direm que és una construcció típica en moltes poblacions del migjorn valencià.

Igualment, veiem que es preferia cercar algunes persones que poguessen fer d’intermediàries: en primer lloc, hòmens lletrats (i, per consegüent, no necessàriament jutges, ni advocats).

Afegirem que resulta interessant que, en un espai  tan curt (i significatiu), com és “el nom de la Mare, de Nostra Dona Santa Maria”, es reflectesca tant el matriarcalisme: 1) comença per la figura de la mare (la maternitat), 2) passa a la de l’esperit de comunitat (Nostra), 3) la tenen com una “Dona” i no trien un home (matriarcalisme) i 4), al capdavall, se la tracta com una santa (una persona amb el cor net).

Tot seguit, copsem un passatge en què intervenen els hòmens bons, una figura que podria evocar-nos el mitjancer en tractes (en el món agrícola de la comarca de l’Horta de València):

“Nou desori, disgusts, bregues i quasi gaiatades. També els hòmens bons o de pes acudiren amb son bon seny i disposaren que, ficada la santa imatge dins d’una bota ben conreada, la deixaren redolar i, a on parara aquella, allí s’alçara el petit temple.

Paregué bona a tots l’original idea i, mans a la faena, amaniren una gran bota i, posant dins la imatge, ben arreglada amb palla, pellorfes i borumballes, per a que no es fera malbé, tot el poble, presidit pels capítols eclesiàstic i civil i pels senyorets, així com els principals propietaris de la partida, s’encaminaren a l’eixida del poble. I allí, amb Sant Antoni, junt als els molins de vent, deixada en terra la bota, li pegaren un espentó…

¡Maria Santíssima! ¡I quina manera de redolar costeres avall aquell artefacte i quants, de bots, en les màrgens i en les revoltes en els ribassos! ¡Quina angúnia i quina ànsia la dels devots al veure que mamprenia la ruta cap al barranc i, particularment, a l’encabir al punt més alt! ¡Adéu, Santa Anna!

Tan bonica i tan volguda de tots, de segur que, al caure de dalt del reparat, al fons del barranc, s’obria com una mangrana, la bota es feia ascles i péntols la bona de la santa. Ben repenedits que estaven tots, del desgavell que se’ls havia ocorregut. Allò havia sigut inspiració del diable” (p. 266). En relació amb aquest passatge, n’hi ha, de semblants, en què es recorre a un animal per a que siga ell qui determine la decisió final del poble, però no a la Mare de Déu com qui té la darrera paraula.

Finalment, podem llegir que “La gent no alenava. Ja aplegà a la vora de l’abisme. ‘¡Santa Anna!’, criden tots a una, amb veu d’espasme.

¡Oh, miracle! De sobte, en la mateixa voreta, la bota queda parada com si hi hagueren tret arrels. D’allí, no es menejà i allí li edificaren l’ermitori.

Estesa la notícia pels pobles de la contornada, es comentà, a gust de cada u, i va servir, especialment, per a denigrar els bons cristians fills de Benissa, dient-los que ‘Havien redolat a Santa Anna’, cantant-los esta cançó, cosa que, a ells, sentà molt malament:

Barjols de Benissa,

cara de coca,

han regolat a Santa Anna

dins d’una bota” (pp. 266-267).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones generoses, garrides, que eduquen de manera matriarcal i molt obertes

Un altre exemple de literatura matriarcal, en aquest cas, un poema que figura en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, és “l’obra d’un poeta natural de Planes, Miquel Gadea Cebrià (Miquelet d’Elena. Planes, 1886-1966), autor d’una obra que circula en còpies manuscrites entre els veïns, dins la qual apareixen aquests versos:
Segons la història relata
i la veritat pot ser,
una senyora molt guapa
li va eixir a un llenyater.

Li ensenyà un collar de plata
amb un diamant i un rubí.
‘Què és el que vols?
La joia? O t’estimes més a mi?’.

Li contestà que a la joia.
‘Sempre seràs desgraciat:
en aquella penya alta
tinc un palau encantat.

Mai més seràs ditxós.
Si m’hagueres volgut a mi,
la fortuna que hi ha allí
haguera segut dels dos’.

Damunt d’una aura boreal,
a l’amanéixer l’aurora,
desapareix la senyora
i el pobre es queda igual.

Si us ha agradat la dita
no s’ho tingueu per falòrnia,
que és la vertadera història
del Barranc de l’Encantà” (pp. 102-103).

 

Com podem veure, és la dona qui porta la iniciativa, qui té la darrera paraula, molt oberta i generosa, qui salva l’altre (ací, un home). A més, com en moltes rondalles, ella és garrida i no es decanta precisament pels diners, encara que no els desconsidera (per això, es posa un collar d’argent acompanyat d’altres detalls que, fins i tot, empiulen amb la jovenesa, com ara, el robí, de color vermell intens).

Adduirem que la dona desapareix quan comença el matí (moment del dia vinculat amb lo masculí com també ho fa el migdia).

Finalment, per a donar credibilitat, l’autor del poema, Miquel Gadea Cebrià comenta que no és cap falòrnia, és a dir, cap mentira, en nexe amb la història del Barranc de l’Encantada. Ens trobem amb un exemple en què s’explica la història, el passat, recorrent a la poesia, en aquest cas, matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones nobles, que toquen els peus en terra, que trien i molt obertes

Rondalles publicades en Internet i en què es reflecteix el matriarcalisme.

El 27 de novembre del 2023 accedírem a un post que el valencià Jose V. Sanchis Pastor havia publicat, feia poc, en el seu mur. Deia així:

“A primeries del segle XIII, en plena dominació àrab de Requena, apareix la llegenda de la Dama Sol”. Cal dir que Requena és una població de tradició històrica i cultural castellana i que passà a formar part del País Valencià en 1851.

Tot seguit, Jose V. Sanchis Pastor afig que la dona, “Hereua d’una família mossàrab (cristians que residien en terres mores) que havia mantingut la tradició de l’elaboració del vi en coves soterrànies, malgrat la seua prohibició”, és a dir, que es mantenien les arrels i, com captem, el passatge esdevé sota terra, en nexe amb lo matriarcal i amb lo femení. Afegirem que el narrador viu en una població valenciana, Benigànim (la Vall d’Albaida), que forma part d’una zona del País Valencià on hi hagué molta presència musulmana fins a l’expulsió (dictada en terres castellanes) entre 1609 i 1614.

És més: “Grans bancalades de vinya donaven a la família la categoria d’aristocràcia local (senyorets) i, essent la filla tan bonica, pel costat que es mirara, no hi havia bellesa més destacada en tota la comarca. A més, l’acurada compostura de la xicona donava a la família el renom i la noblesa que els caracteritzava per tot arreu de les terres valencianes.

Tot el que s’amaga, ix a la llum. I, com que el vi que produïen als seus amagatalls era d’una qualitat superior, prompte va arribar a orelles del Rei almohade de València, que, no sols produïen i comercialitzaven raïm de taula i panses…”. Per consegüent, la dona ocupava càrrecs importants i, igualment, era una persona noble, sincera i de renom. 

A continuació, podem llegim que, “En saber-ho, el mateix Rei va enviar unes tropes, per a erradicar la producció de vi, capitanejades pel Cavaller de la Mitja Lluna. Acampats als afores de Requena, va tenir notícia de la bellesa de la Dama Sol i va voler conéixer-la…

Quan els ulls del Cavaller de la Mitja Lluna es creuaren amb els ulls blaus de la Dama Sol, es va produir una química entre els dos, més forta que la fermentació dels caldos i, en oblidar-se el Cavaller de les ordres repressores del Rei, va voler fer la cort a la Dama Sol, com u de tants…”. La manera de respondre del cavaller, junt amb la de la dama, empiulen amb moltes rondalles en llengua catalana: és la dona qui toca els peus en terra i qui, com les dones d’aigua, sedueix i qui porta la iniciativa.

Adduirem que “Ella, sabedora de la missió que havia portat al Cavaller de la Mitja Lluna a rendir-se als seus peus, se li va partir el cor entre l’amor per la seua terra, la tradició secreta dels vins i la seua família… i l’amor per aquell cavaller tan graciós.

I, quan va aplegar el moment en què el Cavaller de la Mitja Lluna va demanar un bes a la seua Dama, ella li va dir:

-No provaràs els meus llavis, sense abans haver tastat els meus vins”. O siga, que ella estima la terra d’on provenen els seus ancestres, lo que hi té a veure (en aquest relat, ambientat en Requena, la tradició vinícola, ja que és una població on abunda el raïm).

Finalment, captem trets que enllacen amb el matriarcalisme, com ara, el capvespre, la posta del sol i que el cavaller fa lo que la dama vol i, a banda, que hi ha bona relació entre tots dos i que ella té la darrera paraula: “D’eixa manera, un capvespre en què la mitja lluna es posava al cel, mentre es ponia el sol, ell va tastar, per primera vegada, el vi; i, la senyoreta provà l’amor.

HISTÒRIA CONTADA”.

Agraesc la generositat de Jose V. Sanchis Pastor i que un dia, cap al 2022, en un comentari, em permetés fer modificacions lingüístiques per a la recerca. Cal dir que, en relació amb aquesta llegenda, l’autor, el 27 de novembre del 2023, després d’haver-la llegida com la plasmàrem, ens comentà en el seu mur: “M’encanta la teua explicativa sobre la llegenda. Fas un gran treball. Hi ha un detall que m’havia passat per alt: quan la lluna s’enlaira i el sol va a la posta, és quan ocorren els fets. En ple domini matriarcal”.

I, per descomptat, la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que estimen la terra, que la fan fèrtil, fortes i molt obertes

Un relat en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, és “La serp del Benicadell”, “a partir del text de Joan Borja en Llegendes del sud(p. 194). En una casa, mor un pare i el fill gran “sabia que ara li tocava, a ell, ajudar sa mare, per traure avant els germanets” (p. 194). Per consegüent, al principi, ja es plasma que la dona és qui porta els pantalons i que l’home (ací, el germà gran) li fa costat.

Més avant, copsem que, per a ajudar, el fill recorre a “una història que una nit d’estiu començà a contar son pare i que sa mare acabà de contar una nit d’hivern que nevà al Benicadell i s’havia aplegat la família sencera al voltant de la llar” (p. 194). O siga, que el xicot recorre a la cultura popular (ací, transmesa de generació en generació) com a pont per a anar cap al demà. Direm que el Benicadell és una muntanya que toca les comarques valencianes de la Vall d’Albaida i del Comtat.

Afegirem que aquest passatge de la llegenda és ben significatiu i està ple de símbols. Així, 1) el pare (l’home) està vinculat amb l’estiu (la jovenesa) i la dona ho fa amb l’hivern (l’estació més freda i més fosca, la qual representa la vellesa i l’esperança en el demà, plasmada en el nounat). A més, 2) el pare inicia el relat, però l’acaba la dona (ací, la mare) i ella ho fa en l’hivern, de la mateixa manera que, en moltíssims casos, la dona viu més anys que l’home. En eixe sentit, ens hem trobat amb comentaris de dones nascudes abans de 1920, qui o bé eren molt fortes (i més que els marits) o bé visqueren més de noranta anys i, àdhuc, ho eren.

Prosseguint amb la narració, el pare comenta a un fill que, al Benicadell, viu un lleó (animal relacionat amb la dona, per la corona, de forma redona) i també una serp enorme que només ix una volta a l’any, el tres de juliol: “Eixa nit apareixen, al més amunt del Benicadell, set peces d’or de molt de valor. Però és també la nit que una serp que viu vora el riu puja a custodiar el tresor i converteix en vidre tots els qui mira als ulls” (p. 195). Com podem veure, la serp empiula amb la dona, ella es mou per zones pròximes al riu (un altre detall matriarcal) i és qui defén el tresor (el qual podria representar les arrels, la cultura tradicional).

Llavors, el jove Joan “va anar a despertar els germans, per baixar al riu a banyar-los” (p. 194), això és, els porta a territori de la serp, a un altre regne. Quan ja hi eren, “cregué veure alguna ombra que es movia al fons del riu” (p. 195), la qual es corresponia a la serp (dona) vinculada amb la foscúria.

Al capdavall, “deixà l’amagatall d’entre les roques i es dirigí a empomar-ne una” (p. 195), de les peces d’or. Ara bé, la serp el veu i “es menjà les sis peces d’or que Joan no havia tocat i començà a descendir cap al riu, on nadaria entre les aigües més fosques que baixen al pantà” (p. 195).

Quan la mare, que tocava els peus en terra, veu una peça d’or en sa casa, entengué que “aquell or li havia costat la vida a Joan” (p. 195).

Finalment, es comenta que la serp “és a la cova de l’Or on descansa” (p. 195) i d’on ix. Per consegüent, apareix un altre tret matriarcalista: la cova (l’úter de la dona).

En la narració següent, “Els galls negres de Gorga”, també es reflecteix el matriarcalisme. En Gorga, un poble de la comarca del Comtat, vivia Hamed Al-Hem un cristià nou (un musulmà que s’havia convertit al cristianisme), qui “era dels pocs que havia fet fortuna en el treball de la terra i s’havia pogut llevar d’amo. (…) Alguns deien que (…) li venia d’haver trobat una gerra de monedes d’or soterrades a la seua alqueria pels mudèixars, mentre que uns altres diuen que li venia de treballar la terra de sol a sol amb la força de cinc homes” (p. 196). Com podem veure, un personatge musulmà (sovint, associat, simbòlicament, a trets femenins i matriarcalistes) està en nexe amb una gerra (atifell de recollida), a la terra (or soterrat, això és, la terra està ben estimada) i amb la força (com moltes dones nascudes abans de 1920).

Adduirem que Hamed Al-Hem tenia una propietat que “era un verger d’aigua d’aljub, de sèquies enginyoses i bancals d’oliveres. (…) sabia llaurar la terra i dominar l’aigua millor que els cristians velles, que el veien treure fruits dels camps secs” (p. 196).

Finalment, a mitjan relat, copsem que un home que també vivia en Gorga i que descendia de cristians que havien repoblat el Regne de València en temps del rei Jaume I (segle XIII), considerava que el fet que Hamed Al-Hem tingués “una terra tan fèrtil i una aigua tan abundant sols s’explicaven amb un pacte demoníac” (p. 196). Sobre això, cal recordar que, en moltes rondalles i en algunes cançons eròtiques, el dimoni va associat a la dona. Altra vegada, per tant, captem que la dona és qui trau els millors fruits, bé en la terra, bé en l’aigua, dos elements relacionats amb lo femení i amb lo matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones arrelades, generoses, que alleten el Poble i molt obertes

Un altre relat en què captem molts trets matriarcalistes i, a més, sovint, de línia femenina, és “La dama encantada del castell de Millena”. Començarem dient que Millena és una població valenciana de la comarca del Comtat. Per a accedir al poble, “que governa l’om centenari de la plaça de l’església, cal passar per un congost en què la serra es fa molt estreta (…). I, al capdamunt (…), hi ha les restes del castell àrab” (p. 174). Per tant, primerament, apareixen, en poc d’espai del relat, 1) un arbre (una dona) és qui fa de cap del poble, simbolitzat, 2) per la plaça (espai redó, forma que evoca el cercle), 3) vinculada amb l’església, terme que va associat a la idea d’assemblea, de comunitat, 4) un congost, pas estret (que pot recordar lo local). De fet, en l’entrada “Árbol” que figura en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, veiem que, en el cristianisme, “L’arbre és un símbol femení perquè sorgeix de la terra mare, pateix transformacions i produeix fruits” (p. 125), fruits amb què, com indica després el diccionari (p. 128), “evoca, la major part de les vegades, la imatge de la mare (…). Moltes deesses foren venerades en forma d’un arbre o d’un pal” i està en nexe amb “el culte dels arbres, dels boscs sagrats i de les muntanyes”.

A més, en un altre apartat de la llegenda, copsem que aquest castell “tenia subterranis, aljubs, galeries i passatges que anaven ben endins de la serra, no se sap ben bé ni fins a on, però se sap que arribaven molt lluny. I, des d’aquelles profunditats, emergia temps era temps una misteriosa figura (…), per última vegada, als inicis del segle XX, per a desaparèixer, potser, fins als inicis del següent segle” (p. 175). En altres paraules: com passa en el desert d’Atacama (Xile), on hi ha vida sota terra,… però, en una població valenciana: soterranis (que comuniquen), punts on acumulen aigua per a beure (aljubs), conductes de relació (galeries), passatges (que faciliten les trobades)… I tot, dins de la mare, de la terra (ací, la serra). I, atés que tots eixos mitjans de vida i de comunicació aplegaven lluny, era el Poble, governat i moderat per la dona (la dama que figura posteriorment), qui ho mantenia viu.

Nogensmenys, no és un poble tancat: podem pensar que, cada cert temps, els seus pobladors (encapçalats per aquesta dona) també n’eixirien. ¿Es refereix, per exemple, al fet que, en iniciar-se un nou segle, es celebraven actes festius així com quan naix el primer net d’una família? Aquesta qüestió ens la férem, per primera vegada, mentres tractàvem aquesta narració el 20 de novembre del 2023.

I, com en tantes poblacions catalanoparlants, qui mena la casa (i tot el col·lectiu) i que s’hi interessa,… és una dona. Així, posa que “contaven antigament a Millena que, als inicis de cada segle, apareixia entre les runes del castell una dama amable i bella; una figura encantada de dona, que res no deia, ni espantava, sinó que es passejava per entre les runes del castell (…) tranquil·la” (p. 175). ¿S’hi passejava com la mare que no deixa caure els fills més desvalguts o com qui allarga una mà, fins i tot, als més pobres, als més necessitats i que viuen en la terra?

Afegirem que aquesta dama, si algú s’atrevia a parlar amb ella, “ella li preguntava què desitjava. I, al punt que s’havia expressat el desig, la dama encantada del castell” (p.  175) el satisfeia.

Però, com que hi havia qui només pensava a fer més fortuna i com si, en la vida, només hi hagués  diners i propietats i “sabia que eren les més fèrtils de tota la comarca” (p. 176), la dama li responia:
“-El que tu desitges, molt prompte, es farà realitat.

-Moltíssimes gràcies per la vostra mercè, senyora…” (p. 176). Ara bé, uns dies després, ell moria. O siga que l’avarícia i l’afany desmesurat pel poder com també la submissió al preu que calga (les “moltíssimes gràcies”), fan que les persones resten desarrelades i, per consegüent, que passen a la glòria.

Finalment, atés que la dama és moderada (compleix la seua paraula, atorga moltes facilitats, de bon cor i generosa, trets que van en línia de l’arquetip del rei), la seua vida i el seu llegat perduren i no li és menester fer ostentació contínuament. Així, el poble de Millena li reconeix la seua identitat i la seua capacitat, per exemple, per a concedir “alguna partida especialment fèrtil o bé el rastre d’alguna fortuna soterrada que ella sabia com trobar” (p. 176). Al meu coneixement, aquestes paraules podrien empiular amb què ella no cedeix als intents de profanar la història (lo que hi ha sota terra), ni el passat: la terra és un mitjà de vida, una mare a qui besar, a qui somriure i a qui estar agraïts, com el fill que, quan la mare és anciana o el necessita, li obri els braços, l’acull i li torna favors rebuts en altres temps de la seua vida: paciència, afecte, ànims, atenció, etc.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.