Arxiu d'etiquetes: la dona té la darrera paraula

La dona dicta què fa l’home, actua amb molta iniciativa, diligent i molt oberta

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteixen molts trets vinculats amb el matriarcalisme, com ara, que la dona actua amb molta espenta i amb molta iniciativa, que es fa lo que ella vol, o que ella és qui fa els acords i, per tant, qui té la darrera paraula, és “Ses dones bambes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Així, una dona estava casada i, entre altres coses, era a prop del foc (p. 93), a qui coneixia per Barba-roja i que representa l’home i a qui diu “Si fas més via amb el filar que no jo! En tocar s’estopa, ja la tens filada! Lo que t’engoleixs es fil, gran golafre! Però ja el te trauré jo, vulgues no vulgues!” (p. 94). I, així, com em comentà un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal i d’Amèrica del Sud), respecte a l’home i a la dona, ell és el burro de càrrega”. A banda, com veiem, un poc després, es fa lo que vol la dona: “Prova de donar-li es serro que tenia a sa filosa i ja ho crec que En Barba-roja li va fer” lo que ella li ordenava.

I, per això, al moment, la dona diu “Li donaré tota sa somada d’estopa, la me filarà amb una exhalació i, llavors, li faré treure totes ses fullades que haurà fetes!

(…) Aleshores, sa bamba diu:

-Bo, Barba-roja! Ara que t’he donada tota s’estopa i l’has filada tan de pressa, vénguen ses fullades que has fetes!” (p. 94).

Però, com que Barba-roja no li ho fa, ella diu “Ja les trobaré, ja, ses fullades” (p. 95). I, immediatament, la dona, amb molta espenta, al capdavall, es fa amb una olla, se’n va a un oller que passava venent olles. Ella li fa una oferta: “les vos barataria amb una olla de ferrussons que he trobada (…).

-Una olla de ferrussons? -s’exclama s’oller” (p. 96).

La dona “li presenta s’olla al raset de dobles de vint en peça.

Com s’oller veu allò, s’exclama:

-Jau, totes ses olles que duc! I venguen es ferrussons!

Sa bamba se n’estoja dos per rotlana de sa filosa i dona tots ets altres a s’oller, qui li deixà totes ses olles que duia i fuig com la bala amb s’olla de ferrussons(p. 96).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Les dones, en el Pallars Sobirà, en lo eròtic, trien i tenen la darrera paraula

 

En un correu electrònic de Francesc Castellano Vilamu, del 17 de juny del 2020, m’escrivia la cançó següent, de què comentà “la vaig recollir l’any 1973 a Tírvia, al Pallars Sobirà; me la va cantar un tal Esteve (junt amb la d’‘El pobre terrisser’, ja molt més coneguda) i no l’he trobat a cap cançoner. És la d’‘El pobre de Figueres’”. Diu així:

“EL POBRE DE FIGUERES

A Figueres, hi havia un home

que n’és pobre com un rat,

i, de tan pobre que n’era,

se’n volia vendre el nap.

 

Ai, xiviririviri, ai, xiviriviri.

Ja l’escolta una soltera.

Diu ‘Per mi, n’és massa llarg’.

Ja l’escolta una casada.

Diu ‘Per mi, és gruixut pel cap’.

Ja l’escolta una vídua.

Diu ‘A mi, me ve pintat!’.

Troba una porta peluda,

ja se n’hi fot de cap,

hi ha entrat amb barretina

i n’ha sortit pelat pel cap;

els morros, plens de farina,

com si l’haguessin enfarinat”.

 

Com veiem, és la dona qui té la darrera paraula, fins i tot, en triar si aprova o no els desigs sexuals de l’home. En aquest cas, sí que s’obri a l’home: quan troba una porta peluda.

Finalment, direm que el Pallars Sobirà és una comarca del Pirineu català i que està molt vinculada amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, qui té la darrera paraula, aprova les noces i respon molt oberta

 

Continuant amb la rondalla mallorquina Es corbet des pou d’En Gatell”, la qual figura en el Tom XXII de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, llegim 

“-Catalina! Catalina! Catalina!” (p. 38). Era el Corbet, que li permetia entrar a la cambra. Na Catalina hi entra i “m’hi troba el Corbet tot xalest, que li deia:

-Venturosa tu, que no ets estada curiosa com ses teues germanes i no t’ets atansada mai a entrar aquí dins sense que jo t’hi cridàs! Set anys has tenguda santa paciència de resistir ses ganes que et venien d’entrar aquí dins! Tu ja deus haver vist que jo no som un Corbet com ets altres: som un encantament. Tu fes lo que ara et diré i veuràs que ens dirà de polit a tots dos” (p. 38) i ella li respon que així ho farà: “Com som Catalina que ho faré!

-Idò, bé -diu el Corbet-. Eixanca’t damunt mi! Aferra’t fort pes meu coll i no temes per coses que veges, que et venga cap mal, sinó molt de bé” (p. 38).

I així ho fa Na Catalina i, llavors, “el Corbet estén ses ales, que li tornaren una braça de llargues, pren el vol, i, per amunt i per amunt, i, des d’allà, com un estel” (p. 40).

Set dies després, ja “davant un grandiós castell, a on estaven el rei i la reina de tot allò que es destriava[1] amb sa vista.

I el rei i la reina i sa seua cort colombraren[2] de lluny es Corbet amb Na Catalina, que se’n venien tan acanalats, i sortiren a defora per veure’ls arribar” (p. 40). I, així, es plasma, no solament, uns personatges de rondalles, sinó un missatge: el rei i la reina com també els seus súbdits més immediats, en les cultures matriarcals, estan oberts als qui venen de fora, formen part d’una cultura receptiva, acollidora, en què no es deixa fora ningú, ni tan sols els que puguen semblar lleigs (en aquest cas, el Corbet).

Aleshores, “encara es Corbet no hagué posat peu en terra i Na Catalina botà damunt ell, tornà un bell jove d’una vintena d’anys, blanc i ros, ben tallat tot es seu cos, sa cosa més garrida i galant que se fos vista mai (…). És que era es fill d’aquell rei i d’aquella reina, que una mala fada l’havia fadat i encantat en forma de Corbet i que sols el podia desenfadar i desencantar[3] una fadrineta que no fos curiosa i que sabés vèncer ses ganes que li venguessen de veure totes ses coses que li’n passassen pes cap” (p. 40).

D’aquesta manera, resten ben lluny els intents de manipulació informativa, mediàtica i instructiva en què es pretén que assumim que les dones són una mena de drap al servici de l’home, que l’home fa amb elles lo que vol en cada moment i, per descomptat, dir que vivim en una societat matxista (com qui diu que un bosc ha sigut incendiat sense incloure-hi interessos privats o de grans empreses i de persones que no tenen una política en línia amb el comunalisme). Evidentment, en les cultures matriarcals (i molt ben reflectit en rondalles de tot l’àmbit lingüístic catalanoparlant), la dona, a banda de complementar l’home, és qui mana i qui té la darrera paraula, però sense que això tinga res a veure amb la cultura castellana, castellanista i uniformitzadora del famós “ordeno y mando” que tant (i tan bé) acompanya moltíssims polítics de l’altiplà castellà i súbdits seus d’altres nacions (que no de nacions-estat) de l’Estat espanyol en el primer quart del segle XXI.

I, com que el jove (qui abans era el Corbet) contà lo que havia passat, “tothom digué:

-Na Catalina és sa qui ha guanyada s’acció; seua és sa palma. ¿Ha desencantat es fill del rei? Idò, que es casin tots dos, si es volen!” (p. 40).

En aquest passatge, es plasma un detall matriarcalista molt vinculat amb la llengua catalana i amb les famílies catalanoparlants des de fa generacions: en les decisions, també intervenen els altres, no solament qui, al capdavall, tria, així com, en moltes famílies, els pares, amb paciència, expliquen els fills què consideren que cal que facen els menors (detall comentat, per exemple, per la catalana Rosa Garcia i Clotet, nascuda a mitjan dels quaranta del segle XX, en relació amb son pare). Ací, “els altres” són la cort.

Al capdavall d’aquesta rondalla, podem llegir:

“-Què hi dius, Catalina? -diu es fill del rei.

-Què hi dic? -diu ella-. Que sí.

-I jo que dic lo mateix! -s’exclama es fill del rei” (p. 40).

De nou, és la dona qui tria. I allà mateix es casaren. I, com que eren uns reis molt oberts a tots els ciutadans i de línia pactista, “Na Catalina i es fill del rei, amb tota la seua gent, visqueren anys i més anys[4] en santa pau i concòrdia” (p. 40). Però no una concòrdia, simplement, perquè aparega en u dels objectius legislatius i escrits del rei, això és, formal, sinó perquè els dos monarques l’afavorien mitjançant la seua actitud matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i que, a banda de fer-me costat dia rere dia, afavoreixen la cohesió social i que no deixen fora les arrels matriarcals.

 

 

Nota: [1] Distingia; que ara sí que el podia veure.

[2] Veieren.

[3] Per tant, la dona (ací, simbolitzada per una jove, Na Catalina), a més de ser qui el desenfada i, així, fa que tinga una visió positiva i més harmònica en la vida, és qui el desencanta i, per tant, el “salva” sexualment.

[4] En l’original, “any”.

“Endavant!”, reis amb molta espenta, que encoratgen i molt oberts

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Na Catalina”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII, el rei demana als dos hostalers si havien vist passar una senyora (que correspon a Na Catalina, la reina jove). I En Catalí, com que el rei sí que aprova que ella, tot i ser jove, puga parlar amb el rei (“Per què no ha de parlar aquest al·lotell? Per ventura, en dirà qualcuna de ben encertada!”, p. 15), li comenta que, si ho fa, no ha de poder eixir d’allí ningú fins que no haja acabat. I el rei, novament, accepta i, així, es plasma el matriarcalisme: el monarca està molt obert a tots els ciutadans. A banda, el rei li diu “Endavant!” (p. 15). I, un poc després, veiem que la jove (ací, En Catalí) li conta, fil per randa, els fets esdevinguts des de que el mestre d’escola mentí i el pare trià desfer-se de Na Catalina, passant per dir-li que un rei (ací, el rei que era en l’hostal) “s’enamorà d’ella i s’hi casà” (p. 15) i que un general havia tractat d’abusar de la reina jove. I, com que els dos hostalers i el general no volien que En Catalí continuàs contant fets, el rei, amb molta espenta, els comenta: “¿Com és que tots tres vos aveniu de no deixar parlar aquest al·lotell? Idò, jo vull i man que m’ho diga tot, tot quant sabrà d’aquesta bona senyora que diu que, per aquí, passà.

I, girant-se a En Catalí, li diu:

-Digueu-ho tot!, (…) lo que aquesta senyora et va contar!” (p. 16).

I, com que, a més, el rei veu que ella sap on és la reina jove que ell cerca i que els dos hostalers i el general li diuen que no s’ho crega, el monarca respon a En Catalí: “passau-me davant, cap allà on és aqueixa senyora! Tu que saps a on és, Catalí, ens hi menaràs!” (p. 17).

Tot seguit, En Catalí pregunta al rei si pot anar a mudar de roba i ell li ho aprova i, al moment, el jove “es lleva sa roba de criat i es posa es vestit de reina que se n’havia duit dins un bolic (…). El se posa, amb el vestit de reina (…) i es presenta davant el rei, es general i es dos hostalers.

(…) Tots la conegueren. El rei es tirà dins es seus braços” (p. 17).

A continuació, el rei “se’n mena la reina jove i aquells tres a la cort” (p. 17) i feu que uns cavalls acabassen amb el mestre i amb el general i, quant al pare de Na Catalina, això és, el capità de barca, com que era el pare de la reina i el menys culpable, el feu tancar en una olla d’un castell.

Un poc després, veiem que, temps a venir, la reina consentí perdonar el capità de barca, que la reina vella morí de veure triomfant la reina jove i que “el rei, amb ella[1] i amb els seus vassalls, va viure anys i més anys” (p. 19). Com veiem, fins i tot, és la reina jove qui condona el capità de barca i, per tant, és la dona qui té la darrera paraula, una dona que, des del principi de la rondalla, actua amb molta espenta i molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La reina jove.

“Anem-hi”, dones amb molta iniciativa i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla “En Joanet carnisser”, la qual figura en el Tom XXI de les rondalles mallorquines, quan el capità ja portava molts anys que navegava sempre amb els vents molt al seu favor, es topa amb una nau de corsaris, la qual envest En Joanet, qui, quan ja és en la nau, copsa que el capità dels corsaris era l’esclau que tenia el pare de Na Catalineta i que l’havia deixat en l’illot (p. 11).

Aleshores, En Joanet comenta al capità dels corsaris que li deixen obrir “una caixeta que duc i mudar-me sa roba” (p. 11) i el capità li ho concedeix i, al moment, el reconeix i fan bona pasta (p. 11) i, a banda, el capità li diu “Pren sa teua barca amb tots es teus mariners” (p. 12) i li permet que faça via. I, un poc després, En Joanet, “amb es mariners de sa barca, des d’allà, cap a ca son pare i sa mare!” (p. 12), on, entre altres coses, els comenta que és un capità de barca (p. 12), encara que no els diu que és fill de tots dos. I, com que els seus pares, “li suplicaren que hi tornàs, si podria, a fer-los companyia, ell els donà paraula de qui hi aniria cada dia” (p. 12). I així ho feu (p. 12).

A més, veiem que els seus pares diuen a En Joanet que Na Catalina, la filla del senyor que hi havia davant, encara és fadrina, que no ha volgut casar-se amb ningú diferent d’aquell al·lot amb qui jugava quan era petita. Ara bé, En Joanet, amb molta espenta i que comptava amb una barca de primera i garrida, no sols comanà els mariners que la mostrassen a totes les persones que s’hi presentassen i, així, un dia “arribà notícia de tal barca a aquell senyor de davant cas carnisser” (p. 14) i ho diu a sa senyora i a Na Catalina” (p. 14). I, la mare i la filla responen al senyor amb molta espenta:

“Anem-hi idò!”  (p. 14).

Aleshores, En Joanet veu el senyor, la senyora i Na Catalina, els reconeix ràpidament, els rep amb amabilitat (p. 15) i ells tres conviden En Joanet a visitar-los i ell ho accepta (p. 15). I, a més, el capità ho comenta al carnisser i a la carnissera, o siga, als seus pares. I, immediatament, veiem que la carnissera plasma el matriarcalisme, ja que és ella qui proposa al capità que es case amb Na Catalina, la filla del senyor, sobretot, perquè En Joanet li diu que encara és fadrí (p. 15):

“-Idò, veja si es fa seua la senyoreta Catalina! -diu sa carnissera. (…) Per ventura, li agradarà a vostè” (p. 15).

I, un poc després, “es capità surt de cas carnisser i se n’entra a ca aquell senyor d’allà davant, que, amb sa senyora i sa filla, el reberen” (p. 16). Igualment, llegim que, per tercera vegada, el conviden i que el capità ho accepta i, a banda, els comenta que hi ha de poder assistir el carnisser i la carnissera (p. 16),… i el senyor li ho aprova.

Aleshores, el capità diu a un mariner que porte una caixeta als senyors i a la seua filla, els quals reben En Joanet i els seus pares. El capità obri la caixeta, hi hagué la roba de quan l’esclau l’havia deixat en l’illot i diu a son pare i a sa mare que ell és En Joanet (p. 17):

“-Mans, mon pare!   Mans, ma mare! Som En Joanet (…).

Aquells (…) el conegueren; es senyor i sa senyora i Na Catalina el conegueren igualment” (p. 17).

I, finalment, el senyor comenta a Na Catalina que, “si vols En Joanet, ja tens es meu sí” (p. 17) i ella li diu que sí. I, tot seguit, veiem que es casaren (p. 17) i que, de nou, és la dona qui té la darrera paraula.

Adduirem que hui hem posat en Facebook una frase de Rosa Garcia i Clotet, “Les dones han tingut la darrera paraula”, i que ens han fet comentaris molt en aquesta línia, la qual també coincideix, per exemple, amb la de les àvies de ma mare (nascudes en els anys setanta del segle XIX), amb moltes rondalles en llengua catalana i, per descomptat, amb molts comentaris que veiem en Internet en relació amb dones nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Ja fonc partit vent en popa”, persones que aplanen molt el camí i molt obertes

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme i, com ara, que la dona té la darrera paraula i que els pares donen moltes facilitats als fills és “En Joanet carnisser”, la qual figura en el Tom XXI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, al principi, veiem que un carnisser tenia un fill, En Joanet, eixerit, agraciat i bon al·lot (p. 7) i que, porta per porta, vivia un matrimoni que només tenia una filla, Catalina, “tan garrida i gentil com bona al·lota” (p. 7).

A més, veiem que “En Joanet i Na Catalina sempre jugaven plegats, des que començaren a sortir pes carrer un i altra, que eren des mateix tenor” (p. 7). I, com ja hagueren doblegats els deu anys, la gent els veia molt agermanats (p. 7).

Igualment, el pare de Na Catalineta, a un esclau que tenia, li proposa de matar En Joanet, a canvi de la llibertat (pp. 7-8). L’esclau se’n va a ca En Joanet, pregunta per ell i demana permís per a que l’acompanye al jardí del seu amo, jardí en què jugaven els dos xiquets (p. 8). Una vegada més, ix el jardí, com en moltes rondalles i, a més, vinculat amb el matriarcalisme. I, després, sense pensar-s’ho dues vegades, diu a En Joanet:

“- I ara, ¿no t’agradaria anar a pescar amb aqueixa barqueta per endins per endins?” (p. 8). A banda, l’esclau ho comenta amb els pescadors, l’al·lotó es posa dins la barca i per endins per endins de la mar (p. 8), fins a un illot. El deixen i, un poc després, veiem que En Joanet veu una barca “i el capità de sa barca, el fa pujar” (p. 9) i, com que el veu tan etxerevit i ell era casat però no tenia cap fill, “resolgué prendre per tal En Joanet.

El fa vestir bé, arriben a ca seua, el presenta a sa senyora, que també el va rebre amb amor i conformada de tenir-lo per fill” (p. 9) i En Joanet, molt obert, ho accepta. Ací es plasma que la dona té la darrera paraula, ja que és ella qui aprova que el tinguen com a fill.

Al moment, veiem que la dona del capità fou mare d’un infantó, Bernadet, qui, com en altres rondalles ho fan altres xiquets, un dia, qualifica de bord a En Joanet. Aleshores, En Joanet se’n va als pares (p. 9) i els ho comenta, els diu que està agraït per lo que han fet per ell i que ha triat fer via (p. 10). I el capità i la capitana, com en altres passatges semblants de rondalles mallorquines, plasmen l’educació matriarcal i, entre altres coses, “es capità entregà a En Joanet una barca nova de trinca[1]perquè s’hi pogués guanyar la vida anant per mar i, llavors, li dóna sa caixeta on guardava sa roba que En Joanet duia quan es capità el trobà damunt aquell illot”  (p. 10).

Immediatament, llegim que En Joanet carrega amb mercaderies la barca i que “ja fonc partit des d’allà a vendre-les a unes altres terres” (p. 10) i, a més, com a capità, “vent en popa” (p. 10) i amb bones relacions amb els mariners (p. 10).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Nova, acabada de fer.

Dones amb un regiment de soldats, amb molta espenta i molt obertes

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme és “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or”, la qual figura en el Tom XIX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, hi havia tres germanes fadrines que estaven davant cal rei i, el monarca, que l’acabaven de coronar (p. 98) i que tenia una vintena d’anys (p. 99), volia “trobar una al·lota de primera, d’aquelles que deixen amb un peu en alt, sols de veure-les” (p. 98). I, entre eixes tres al·lotes, la que més li agradava era la petita, Na Francineta, “perquè era sa més garrida i sa més modesta, perquè no es deixava contemplar” (p. 99). El rei, dos dies veu Na Francineta des de la finestra on guaitava…, i la saluda (p. 99), però ella, immediatament, s’amaga:

“-Bon dia i bon any, Francineta!

-Bon dia tenga, senyor rei! -respon el rei” (p. 99).

Com veiem, el rei és una persona que, com llisquí, una vegada, en un llibre sobre mestres d’universitat, “El que fan els millors professors d’universitat”, de Ken Bain, es posa al nivell dels altres, en aquest cas, dels que no són de la noblesa però sí habitants del seu regne, així com un mestre fa molt accessible el vocabulari i les explicacions als alumnes, fins al punt que, aquest rei, li diu “No res, Francineta, pots fer sa teua vida, si és que tens feines que t’estiren.

-Idò, bon dia tenga, senyor rei! -diu ella” (p. 100).

Però, un dia, Na Francineta considera que cal tirar cap al demà i, així, “La jove es revest de coratge i va dir ella amb ella:

-Com som Francineta, que, si el rei em torna a demanar de noves, li he de sortir com un pinyol de cirera” (p. 100) i, per això, quan el rei la saluda per tercera vegada, la jove, amb molta espenta, li respon:

“-Doblers, pocs; treballs, molts! -diu Na Francineta, sentint-se plena de coratge, que un regiment i tot de soldats no l’hauria regirada.

(…) -Sí que m’has capturat, gran pitxorina! -s’exclama el rei-.

(…) I el rei va descomparèixer de sa finestra i se n’anà cap dret a sa mare i li diu:

-Ma mare! Ja he trobada una al·lota que m’agrada per casar-m’hi.

-Tanmateix? -diu sa mare-. I qui és ella, si es pot saber?

-Qui és? -diu el rei-. Na Francineta, d’ací davant” (p. 101).
Però, com que sa mare no era una persona humil i, a més, considerava que això no encaixava, ja que la futura reina havia d’agradar a ella i a la cort i, nogensmenys, el rei tria per Na Francineta, arriba al punt que “no hi hagué altre remei que deixar-li fer es seu gust de casar-se amb aquella revetlera” (p. 102). I es fan les noces, això sí, com en moltes rondalles, amb una dona “tan tallada i tan garrida i tan gallarda i tan etxerevida i, as mateix temps, tan bona al·lota” i, a banda, tothom considerava que “Sí que ha tengut bon gust el senyor rei” (p. 103). I, així, veiem que la dona és qui té la darrera paraula (la reina, al capdavall, aprova que el rei es case amb Na Francineta) i que moltíssimes persones veien en Na Francineta, no solament una dona bella, sinó lo que podríem dir una bona persona.

Ara bé, als pocs mesos d’haver-se casat el rei i Na Francineta, s’obri una de les guerres que veiem en “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or” (p. 103), “i el rei se n’hi hagué d’anar amb un peu davant s’altre perquè, veiam: ¿com aniria una guerra sense el rei?

(…) El rei va deixar dit a sa mare que tenguessen ben regositjada Na Francineta, (…) fruit de benedicció, que la cuidassen ben cuidada ben cuidada, i que no mancàs res a s’infant ni a sa mare” (p. 103).

I la reina (la reina vella, com apareix molt prompte, com una dona que ja n’havia fet els cinquanta i que era garrida i gentil) no feia bona pasta amb Na Francineta, jove, “que era la més bona al·lota, que no feia mal més que as pa i, tothom de la cort, fora la reina vella, n’estava encantat” (p. 104). Cal dir que, en aquesta rondalla, a banda de veure un rei modest i molt obert al poble, també és un home amb molta espenta, com ho plasma en el detall d’anar-se’n a la guerra com a cap del seu regne i, això sí, amb un tractament molt bo cap a la reina jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones jóvens, eixerides, amb reflexos i molt obertes

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i en què la dona tira creativitat i enginy a la vida és “Na Tricafaldetes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX. Així, comença dient que un home vidu tenia “una al·lotona que li deien Tricafaldetes, de bona pasta ferm, però més viva que una centella.

Aquell viudo es cansà d’esser-ho i escomet la senyora mestra de sa costura, que ja n’havia doblegats trenta” (p. 33) i, al moment, veiem que la dona és qui fa i desfà: “com son pare de Na Tricafaldetes s’hi arrambà a dir-li[1] cinc sous quatre sous, la senyora mestra va amollar un com unes cases” (p. 33).

Un poc després, llegim que Na Tricafaldetes no agradava la dona i, així, la muller comenta al marit que s’emporte la jove, de manera que la filla no torne més a casa. I, novament, la dona té la darrera paraula, com en dues ocasions més farà en fets semblants: “Aquell home, davant tals comandacions, es regirà, però ben regirat, i no s’aturava de dir:

-No hi ha remei: aqueixa dona meva m’ha de dur a piló!

(…) Aquell pobre (…) un dia, ben dematí, s’aixeca, crida Na Tricafaldetes i li diu:

-Anem a cercar un feix de llenya!

-Anem! -diu s’al·lotona” (p. 34).

I, com que Na Tricafaldetes sempre duia a maneta res per deixar pistes, en els dos primers casos, torna a casa, però, en el tercer (p. 43), la filla tira figues seques i, com que el pare portava un gos (el detall apareix, per primera vegada, aleshores), el gos se les menjava, perquè li agradaven.

Ara bé, Na Tricafaldetes, en lloc de viure dels plors, diu “Lo que m’interessa és veure si trob, a part o banda, qualque casa que em vulguen, maldament només sia pes pa.

I ja va esser partida tresca qui tresca per dins aquella garriga fins que, horabaixa, de tot, afina unes casetes blanques” (p. 43).

En una d’eixes casetes, una dona molt oberta, l’acull i, a més, li indica que el seu home és un gegant, el qual, en aplegar a casa, diu que sent olor de carn humana (com també ocorre en rondalles, per exemple, arreplegades per Sara Llorens en Pineda de Mar, Catalunya).

Aquesta dona, entre altres coses, la convida a fer faena totes dues, en lloc de carregar-s’ho només ella: agranar, tallar llenya i fer foc (p. 47). No obstant això, Na Tricafaldetes, descobreix una destral en la casa i, immediatament, veu que hi ha gat amagat i, en lloc de bufar al foc i, així, posar-se en la gola del llop (en aquest cas, simbolitzada per les brases del foc), ho fa a l’aire (p. 48) i, quan veu la dona molt a prop del foc, l’espenta i se n’allibera.

A més, Na Tricafaldetes diu tria “donar-ho a ses cames més que de pressa, que es gegant no m’aplec” (p. 49) i, amb la roba i amb una destral al coll, “ja li ha copat dins aquella garriga” (p. 49), és a dir, en l’aventura. En la garriga es troba amb el gegant, però ella, vestida d’home el rep i el gegant la pren per un llenyater.

Llavors, amb molt d’enginy i eixerida, tallen fusta… però a mida del gegant i, fins i tot, el convenç per a que es fique en un caixó en què ell cap. I ell, ingenu, s’ho empassa tot i “Na Tricafaldetes ja és partida a clavar sa coberta amb claus i més claus” (p. 55). Cal dir que, en els passatges entre la jove i el gegant, ella va associada amb la iniciativa, amb la creativitat i amb els reflexos i, per això, quan ell ja és dins i li demana que el deixe eixir, Na Tricafaldetes “va tenir es bagul as cantell des barranc, li pega empenta i es bagulot pren sa fulla cap avall!” (p. 55).

I, com que la jove, primerament, s’havia desfet de la dona del gegant i, ara mateix, ho fa del gegant, se’n va a cal gegant, arreplega tota una cambra de doblers, tot or i plata i, immediatament, fa via cap a cal rei: “Me’n vaig a contar-ho al rei, a veure quin camí em dóna.

Fet i dit, ja li ha copat cap a cal rei (…), demana per parlar amb ell i va venir molt de nou a tothom aquella al·lotona tant jove i tan etxerevida i tan resolta, i llavors no era gens mal feta ni malcarada, sinó tot lo contrari” (p. 56).

Un poc després, veiem que “el rei, que encara era fadrí, en romangué enamorat, però de tot de tot, i acabà per dir-li:

-Tricafaldetes, que vols que ens casem?

-Ja ho hauríem d’esser -diu ella.

-Idò, dins tres dies es farà s’esclafit! -diu el rei” (p. 56).

I, així, es plasma que, encara que Na Tricafaldetes (que és dona) no pertany a la noblesa i que el rei és qui li demana la mà (no ella, al rei), és la jove qui té la darrera paraula i, a més, amb sense pensar-s’ho dues vegades, li diu que sí.

Finalment, el rei envia una partida de carros a cal gegant, i, com que el rei pensa també en els habitants del seu regne i és molt obert, “Com el rei veu aquella doblerada tan grandiosa, passa per orde que ningú pagàs cap classe de contribucions pus, fins que haguessen gastades totes aquelles carretades de dobles de vint. I tothom ben content: ningú hi hagué que en protestàs.

I, dins tres dies, es casaren el rei i Na Tricafaldetes” (p. 56). 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] A la dona de més de trenta anys, això és, a la segona muller.

“Una fadrineta més viva que una centella”, governants nobles, bonhomiosos i molt oberts

 

Rematarem la rondalla mallorquina “S’anellet”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVIII, afegint que, després que els garrotets donassen llenya a En Toni, el germà envejós d’En Joan, En Toni se’n va a parlar amb el batle, per a tractar de llevar l’anell d’En Joan eixa nit. Però, com que En Joan sabia que el seu germà era molt venjatiu (p. 92), cada vespre pregunta a les endevinalles i, aquell vespre, li diuen “Anit, vendrà es batle amb tota sa força i En Toni a esbucar-te sa casa damunt per fer-ne una coca, de tu, de sa dona i des infants” (p. 92).

Aleshores, En Joan agafa el fabiolet i “hi compareixen tots ets soldats del rei, movent un gros avalot” (p. 92) i posant-se tots al seu costat i disposats a actuar en lo que ell els ordenàs. I, sense pensar-s’ho dues vegades, els diu que esbuquen la casa del batle i, com que el conseller en cap considera que això no són formes de tractar l’autoritat política i se’n va a parlar amb En Joan, el nostre amic En Joan, sense embuts, li comenta:

“-¿I trobeu, vós, senyor batle (…), que és passada de fer voler venir vós amb el germà Toni i tota sa força a esbucar-me sa meua[1] i encloure’ns-hi davall a mi, sa dona i ets al·lots?” (p 93), però el batle veu que En Joan li diu les veritats i l’alcalde li promet dues vegades “que ningú nat del món es posarà amb tu pus mai” (p. 93). Llavors, En Joan diu que els soldats del rei cessen (p. 93) i ningú no gosà posar-se amb ell.

Ara bé, passen els anys i els fills i les filles d’En Joan creixen i quatre reis fan una dicta (cadascú, una i per al seu regne) i, quan només hi mancava una setmana per a acabar el termini que tots quatre havien ordenat, En Joan parla amb els quatre fills i, a cadascú, li dona lo que considera més adient, un detall més de l’educació matriarcal: ponderar, en lloc de fer un repartiment per igual, sinó per lo que s’ajusta més a cada membre (en aquest cas, els quatre fills). Al gran, En Pere, l’anellet (la generositat); al segon, En Pau, els tres garrotets (la força); al tercer, En Bernat, les endevinalles (la intuïció) i, al més jove, En Miquel, el fabiolet (els soldats).

Com veiem, novament, el més jove de tots quatre és qui va unit amb l’arquetip del rei, de la mateixa manera que, en moltes rondalles, la filla més jove és la més eixerida i, en més d’un cas, qui aplegarà a ser reina. Ací, si bé En Miquel serà un monarca, no per això deixarà fora la bonhomia, sinó que, més encara, la portarà com una part més de la seua manera de governar.

Cada u dels reis, en veure que el fill d’En Joan que se’ls presenta, s’ajusta a lo que ell demanava com a condició per a casar-se amb la seua filla, coincidirà (junt amb els grans senyors nobles) en reconéixer-lo com a futur rei i n’aprova les noces. Com veiem, torna a reflectir-se el matriarcalisme: els representants de lo que diríem la cort també importen al rei, així com, en paraules del meu avi matern, Miguel Guillem Guillem (1906-1992), “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que vol la dona”. Així, per exemple, en la pàgina 105, el rei fa que vinga En Miquel i “li diu que ell ha guanyada s’acció, el se’n mena i el presenta a sa seua filla, que era una fadrineta d’uns devuit anys, més viva que una centella i que no tenia res de lletja; i agradà ferm a En Miquel i En Miquel a ella”.  

Es casen els quatre fills i, com que també hi havia acudit una partida de fills de rei que, fins i tot, veieren les filles d’En Joan,… n’hi hagué tres prínceps que, “a l’acte, les demanen per casar i, dins quatre dies, ja foren casades i vénga unes bones noces, i balls i sarau tant com volgueren” (p. 105). I, així, de nou, és la dona qui té la darrera paraula i qui diu que accepta unes noces amb el jove fill de rei, un detall molt vinculat amb el matriarcalisme i molt plasmat en moltes rondalles en llengua catalana.

Una rondalla que ve a dir que, guanyant coneixements, agilitat, destresa, rapidesa, reflexos i sent molt obert als altres i a lo que esdevé en el món i, per descomptat, persones bonhomioses, podem desenvolupar molt bé l’arquetip del rei, bé com a pares, bé com a mares, bé com a mestres i, òbviament, com a persones.

En aquesta rondalla, m’he sentit molt reflectit i, com a exemple, quan venen els meus pares a ma casa i quan els visite.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Es refereix a la casa d’En Joan.

Dones vives, amb molta espenta i molt obertes

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Un calatravinetxo”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVIII, sobretot, en el fet que es fa lo que vol la dona. Així, veiem que un home fadrí, que cercava una al·lota que el volgués, finalment, es troba amb una dona (prou diferent a ell), fins al punt que ell “demana qui li podria fer bo amb aquella al·lota” (p. 55) i “li acusen una jaieta (…) que tenia molta d’entrada a ca aquella i que sabia el dimoni a on es colgava i tallava un cabell a l’aire, de viva que era” (p. 55). Per tant, és la dona qui coneix més el terreny, eixerida i qui aplanaria molt el camí a l’home.

Immediatament, “S’hi acosta es calatraví[1]a veure si li voldria fer un parlament per ell, a aquella revetlera, i li promet un bon present si li fa es matrimoni” (p. 55). Tot seguit, la jaia li diu:

“-No res: anem a ca teua i compondrem la trempa” (p. 55), és a dir, la gestió del tema. Novament, és la dona qui tria què es farà. Un poc després, podem llegir:

“-Bo -diu sa jaia-: ara hem mester un almud, una barcella i una caixa.

(…) Es calatraví fa tot això i sa jaia segueix dient-li:

-Ara, agafa sa maça i, amb ella amb sa mà, asseu-te dins sa pica a on sols tenir es cuiros a remull” (p. 56). Com veiem, el calatraví fa lo que ella li ordena (“Es calatraví fa tot això”).

A més, al moment, la jaieta li comenta que li ha de prometre lo que ella li indica i, a banda, li demana “¿M’ho promets, com ets home, que ho faràs així?

-Vos ho promet amb tot es meu cor!” (pp. 56-57), li respon l’home, qui, ràpidament, com que la veu una dona amb molta espenta, li diu:

“-Endavant ses atxes!” (p. 57).

I la velleta, sense pensar-s’ho dues vegades, se’n va cap a ca l’al·lota i ja l’envest que “aquell galant jove calatraví (…) valia tant com pesava, que era un sac de bondat, que era pecat com ningú li feia mal i per aquí l’hauràs” (p. 57). Igualment, com que la dona, amb enginy, aconsegueix que la mare de la jove i l’al·lota pensen que el calatraví és un home ric, la mare i la filla comenten a la jaieta:

“-Anau a dir-li que pot venir en voler, i en parlarem de prop.

Sa jaia pica de talons cap a cas calatraví, li conta tot es pas, ell n’enllimona[2]i s’endiumenja tan bé com sap i, cap a ca s’al·lota!

I allà hauríeu vista una bona arribada que li feren mare i filla! I entraren amb olivetes tot d’una i s’avengueren tant de parer” (p.  58) que tots tres, la mare, la filla i el calatraví accepten que es faça l’esclafit (p. 58).

Immediatament, la jove veu que hi havia gat amagat i tria parlar amb l’home:

“-Parlem clars, estimat. ¿A on es tanta de riquesa com ens digué aquella jaia que tenies?

-No va dir res -diu ell-que no fos ver.

-Idò? -diu ella.

-Idons! -diu ell.

-Però si la jaia va dir que, de tant que tenies, tenies massa.

-I ben ver que deia -diu ell. En tenia una, jo, de maça amb sa mà, aleshores. Aqueixa que veus en aquell racó” (p. 59). I, un poc després, l’home comenta que la jaia tampoc no havia mentit respecte a si ell tenia or (sí, un duret) i que ell tenia el cuiram a remulla (en aquest cas, la seua pell, que, aleshores, tenia a remulla). I la dona, finalment, comenta al calatraví “Lo fet, fet. Si tu ets un home feiner i fas bonda i dus diligència amb ses coses, amb lo que jo tenc i lo que tu basquejaràs, ja ens en desfarem.

(…) I així ho va fer aquell calatraví (…) i, al punt, si havia de mester un quern de dobles de vint, en tenia dos” (p. 60) i aquell calatraví “va saber trobar una dona conforme i dur busques as niu, totes ses que havia mester” (p. 60). Com  veiem, es fa lo que diu la dona, en aquest cas, des del moment en què ho comenta amb el marit i, a banda, és ella qui té la darrera paraula. Els comentaris de la jove van molt en línia amb el paper de la dona en moltíssimes famílies catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Un calatraví és un assaonador de pells.

[2] Vestir-se bé.