Arxiu d'etiquetes: la dona té la darrera paraula

Llegenda de l’ermita de Santa Anna (Benissa): la Mare de Déu decideix

A continuació, en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, passem a la llegenda sobre l’ermita de Santa Anna (de Benissa), com la redacta Francesc Martínez i Martínez, la qual conté passatges d’humor:

“Una devota imatge de Santa Anna es tenia amb gran estimació fa ja alamont d’anys i es pensà el construir-li una ermita en els afores del poble.

Però, com hi havia tants devots i són, en aquell terme, tantes les casetes de camp i tots volien que s’edificara en sa partida i encara junt amb son riurauet, al·legant cada u sa raó, era allò una desavinença que no tenia exemple i no podien entendre’s.

Però lo pitjor era que alguns, tan fort ho prenien i, de tal modo es sufocaven, que, als de justícia, els feia por no passara la cosa massa avant i ocorregueren desgràcies. Per això, assessorats d’hòmens doctes, tiraren palletes en quina partida s’havia de bastir la construcció. I, tocant en la que, aleshores, portava el nom de la Mare, de Nostra Dona Santa Maria, vingué allò de… ‘Al capdamunt, que, allà baix,…’, ‘Millor…’, ‘No…,’, ‘Puix en la mitjania’” (pp. 265-266).

Primerament, captem que hi havia molta estimació cap a una figura femenina i que es proposen fer-li una ermita… fora del poble. Aquest detall està present en moltes rondalles similars en què es basteix un local on tenir-la protegida, com a homenatge i confiant en el seu paper d’advocada.

Quant al mot riurau, direm que és una construcció típica en moltes poblacions del migjorn valencià.

Igualment, veiem que es preferia cercar algunes persones que poguessen fer d’intermediàries: en primer lloc, hòmens lletrats (i, per consegüent, no necessàriament jutges, ni advocats).

Afegirem que resulta interessant que, en un espai  tan curt (i significatiu), com és “el nom de la Mare, de Nostra Dona Santa Maria”, es reflectesca tant el matriarcalisme: 1) comença per la figura de la mare (la maternitat), 2) passa a la de l’esperit de comunitat (Nostra), 3) la tenen com una “Dona” i no trien un home (matriarcalisme) i 4), al capdavall, se la tracta com una santa (una persona amb el cor net).

Tot seguit, copsem un passatge en què intervenen els hòmens bons, una figura que podria evocar-nos el mitjancer en tractes (en el món agrícola de la comarca de l’Horta de València):

“Nou desori, disgusts, bregues i quasi gaiatades. També els hòmens bons o de pes acudiren amb son bon seny i disposaren que, ficada la santa imatge dins d’una bota ben conreada, la deixaren redolar i, a on parara aquella, allí s’alçara el petit temple.

Paregué bona a tots l’original idea i, mans a la faena, amaniren una gran bota i, posant dins la imatge, ben arreglada amb palla, pellorfes i borumballes, per a que no es fera malbé, tot el poble, presidit pels capítols eclesiàstic i civil i pels senyorets, així com els principals propietaris de la partida, s’encaminaren a l’eixida del poble. I allí, amb Sant Antoni, junt als els molins de vent, deixada en terra la bota, li pegaren un espentó…

¡Maria Santíssima! ¡I quina manera de redolar costeres avall aquell artefacte i quants, de bots, en les màrgens i en les revoltes en els ribassos! ¡Quina angúnia i quina ànsia la dels devots al veure que mamprenia la ruta cap al barranc i, particularment, a l’encabir al punt més alt! ¡Adéu, Santa Anna!

Tan bonica i tan volguda de tots, de segur que, al caure de dalt del reparat, al fons del barranc, s’obria com una mangrana, la bota es feia ascles i péntols la bona de la santa. Ben repenedits que estaven tots, del desgavell que se’ls havia ocorregut. Allò havia sigut inspiració del diable” (p. 266). En relació amb aquest passatge, n’hi ha, de semblants, en què es recorre a un animal per a que siga ell qui determine la decisió final del poble, però no a la Mare de Déu com qui té la darrera paraula.

Finalment, podem llegir que “La gent no alenava. Ja aplegà a la vora de l’abisme. ‘¡Santa Anna!’, criden tots a una, amb veu d’espasme.

¡Oh, miracle! De sobte, en la mateixa voreta, la bota queda parada com si hi hagueren tret arrels. D’allí, no es menejà i allí li edificaren l’ermitori.

Estesa la notícia pels pobles de la contornada, es comentà, a gust de cada u, i va servir, especialment, per a denigrar els bons cristians fills de Benissa, dient-los que ‘Havien redolat a Santa Anna’, cantant-los esta cançó, cosa que, a ells, sentà molt malament:

Barjols de Benissa,

cara de coca,

han regolat a Santa Anna

dins d’una bota” (pp. 266-267).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones generoses, garrides, que eduquen de manera matriarcal i molt obertes

Un altre exemple de literatura matriarcal, en aquest cas, un poema que figura en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, és “l’obra d’un poeta natural de Planes, Miquel Gadea Cebrià (Miquelet d’Elena. Planes, 1886-1966), autor d’una obra que circula en còpies manuscrites entre els veïns, dins la qual apareixen aquests versos:
Segons la història relata
i la veritat pot ser,
una senyora molt guapa
li va eixir a un llenyater.

Li ensenyà un collar de plata
amb un diamant i un rubí.
‘Què és el que vols?
La joia? O t’estimes més a mi?’.

Li contestà que a la joia.
‘Sempre seràs desgraciat:
en aquella penya alta
tinc un palau encantat.

Mai més seràs ditxós.
Si m’hagueres volgut a mi,
la fortuna que hi ha allí
haguera segut dels dos’.

Damunt d’una aura boreal,
a l’amanéixer l’aurora,
desapareix la senyora
i el pobre es queda igual.

Si us ha agradat la dita
no s’ho tingueu per falòrnia,
que és la vertadera història
del Barranc de l’Encantà” (pp. 102-103).

 

Com podem veure, és la dona qui porta la iniciativa, qui té la darrera paraula, molt oberta i generosa, qui salva l’altre (ací, un home). A més, com en moltes rondalles, ella és garrida i no es decanta precisament pels diners, encara que no els desconsidera (per això, es posa un collar d’argent acompanyat d’altres detalls que, fins i tot, empiulen amb la jovenesa, com ara, el robí, de color vermell intens).

Adduirem que la dona desapareix quan comença el matí (moment del dia vinculat amb lo masculí com també ho fa el migdia).

Finalment, per a donar credibilitat, l’autor del poema, Miquel Gadea Cebrià comenta que no és cap falòrnia, és a dir, cap mentira, en nexe amb la història del Barranc de l’Encantada. Ens trobem amb un exemple en què s’explica la història, el passat, recorrent a la poesia, en aquest cas, matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones nobles, que toquen els peus en terra, que trien i molt obertes

Rondalles publicades en Internet i en què es reflecteix el matriarcalisme.

El 27 de novembre del 2023 accedírem a un post que el valencià Jose V. Sanchis Pastor havia publicat, feia poc, en el seu mur. Deia així:

“A primeries del segle XIII, en plena dominació àrab de Requena, apareix la llegenda de la Dama Sol”. Cal dir que Requena és una població de tradició històrica i cultural castellana i que passà a formar part del País Valencià en 1851.

Tot seguit, Jose V. Sanchis Pastor afig que la dona, “Hereua d’una família mossàrab (cristians que residien en terres mores) que havia mantingut la tradició de l’elaboració del vi en coves soterrànies, malgrat la seua prohibició”, és a dir, que es mantenien les arrels i, com captem, el passatge esdevé sota terra, en nexe amb lo matriarcal i amb lo femení. Afegirem que el narrador viu en una població valenciana, Benigànim (la Vall d’Albaida), que forma part d’una zona del País Valencià on hi hagué molta presència musulmana fins a l’expulsió (dictada en terres castellanes) entre 1609 i 1614.

És més: “Grans bancalades de vinya donaven a la família la categoria d’aristocràcia local (senyorets) i, essent la filla tan bonica, pel costat que es mirara, no hi havia bellesa més destacada en tota la comarca. A més, l’acurada compostura de la xicona donava a la família el renom i la noblesa que els caracteritzava per tot arreu de les terres valencianes.

Tot el que s’amaga, ix a la llum. I, com que el vi que produïen als seus amagatalls era d’una qualitat superior, prompte va arribar a orelles del Rei almohade de València, que, no sols produïen i comercialitzaven raïm de taula i panses…”. Per consegüent, la dona ocupava càrrecs importants i, igualment, era una persona noble, sincera i de renom. 

A continuació, podem llegim que, “En saber-ho, el mateix Rei va enviar unes tropes, per a erradicar la producció de vi, capitanejades pel Cavaller de la Mitja Lluna. Acampats als afores de Requena, va tenir notícia de la bellesa de la Dama Sol i va voler conéixer-la…

Quan els ulls del Cavaller de la Mitja Lluna es creuaren amb els ulls blaus de la Dama Sol, es va produir una química entre els dos, més forta que la fermentació dels caldos i, en oblidar-se el Cavaller de les ordres repressores del Rei, va voler fer la cort a la Dama Sol, com u de tants…”. La manera de respondre del cavaller, junt amb la de la dama, empiulen amb moltes rondalles en llengua catalana: és la dona qui toca els peus en terra i qui, com les dones d’aigua, sedueix i qui porta la iniciativa.

Adduirem que “Ella, sabedora de la missió que havia portat al Cavaller de la Mitja Lluna a rendir-se als seus peus, se li va partir el cor entre l’amor per la seua terra, la tradició secreta dels vins i la seua família… i l’amor per aquell cavaller tan graciós.

I, quan va aplegar el moment en què el Cavaller de la Mitja Lluna va demanar un bes a la seua Dama, ella li va dir:

-No provaràs els meus llavis, sense abans haver tastat els meus vins”. O siga, que ella estima la terra d’on provenen els seus ancestres, lo que hi té a veure (en aquest relat, ambientat en Requena, la tradició vinícola, ja que és una població on abunda el raïm).

Finalment, captem trets que enllacen amb el matriarcalisme, com ara, el capvespre, la posta del sol i que el cavaller fa lo que la dama vol i, a banda, que hi ha bona relació entre tots dos i que ella té la darrera paraula: “D’eixa manera, un capvespre en què la mitja lluna es posava al cel, mentre es ponia el sol, ell va tastar, per primera vegada, el vi; i, la senyoreta provà l’amor.

HISTÒRIA CONTADA”.

Agraesc la generositat de Jose V. Sanchis Pastor i que un dia, cap al 2022, en un comentari, em permetés fer modificacions lingüístiques per a la recerca. Cal dir que, en relació amb aquesta llegenda, l’autor, el 27 de novembre del 2023, després d’haver-la llegida com la plasmàrem, ens comentà en el seu mur: “M’encanta la teua explicativa sobre la llegenda. Fas un gran treball. Hi ha un detall que m’havia passat per alt: quan la lluna s’enlaira i el sol va a la posta, és quan ocorren els fets. En ple domini matriarcal”.

I, per descomptat, la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que estimen la terra, que la fan fèrtil, fortes i molt obertes

Un relat en què captem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, és “La serp del Benicadell”, “a partir del text de Joan Borja en Llegendes del sud(p. 194). En una casa, mor un pare i el fill gran “sabia que ara li tocava, a ell, ajudar sa mare, per traure avant els germanets” (p. 194). Per consegüent, al principi, ja es plasma que la dona és qui porta els pantalons i que l’home (ací, el germà gran) li fa costat.

Més avant, copsem que, per a ajudar, el fill recorre a “una història que una nit d’estiu començà a contar son pare i que sa mare acabà de contar una nit d’hivern que nevà al Benicadell i s’havia aplegat la família sencera al voltant de la llar” (p. 194). O siga, que el xicot recorre a la cultura popular (ací, transmesa de generació en generació) com a pont per a anar cap al demà. Direm que el Benicadell és una muntanya que toca les comarques valencianes de la Vall d’Albaida i del Comtat.

Afegirem que aquest passatge de la llegenda és ben significatiu i està ple de símbols. Així, 1) el pare (l’home) està vinculat amb l’estiu (la jovenesa) i la dona ho fa amb l’hivern (l’estació més freda i més fosca, la qual representa la vellesa i l’esperança en el demà, plasmada en el nounat). A més, 2) el pare inicia el relat, però l’acaba la dona (ací, la mare) i ella ho fa en l’hivern, de la mateixa manera que, en moltíssims casos, la dona viu més anys que l’home. En eixe sentit, ens hem trobat amb comentaris de dones nascudes abans de 1920, qui o bé eren molt fortes (i més que els marits) o bé visqueren més de noranta anys i, àdhuc, ho eren.

Prosseguint amb la narració, el pare comenta a un fill que, al Benicadell, viu un lleó (animal relacionat amb la dona, per la corona, de forma redona) i també una serp enorme que només ix una volta a l’any, el tres de juliol: “Eixa nit apareixen, al més amunt del Benicadell, set peces d’or de molt de valor. Però és també la nit que una serp que viu vora el riu puja a custodiar el tresor i converteix en vidre tots els qui mira als ulls” (p. 195). Com podem veure, la serp empiula amb la dona, ella es mou per zones pròximes al riu (un altre detall matriarcal) i és qui defén el tresor (el qual podria representar les arrels, la cultura tradicional).

Llavors, el jove Joan “va anar a despertar els germans, per baixar al riu a banyar-los” (p. 194), això és, els porta a territori de la serp, a un altre regne. Quan ja hi eren, “cregué veure alguna ombra que es movia al fons del riu” (p. 195), la qual es corresponia a la serp (dona) vinculada amb la foscúria.

Al capdavall, “deixà l’amagatall d’entre les roques i es dirigí a empomar-ne una” (p. 195), de les peces d’or. Ara bé, la serp el veu i “es menjà les sis peces d’or que Joan no havia tocat i començà a descendir cap al riu, on nadaria entre les aigües més fosques que baixen al pantà” (p. 195).

Quan la mare, que tocava els peus en terra, veu una peça d’or en sa casa, entengué que “aquell or li havia costat la vida a Joan” (p. 195).

Finalment, es comenta que la serp “és a la cova de l’Or on descansa” (p. 195) i d’on ix. Per consegüent, apareix un altre tret matriarcalista: la cova (l’úter de la dona).

En la narració següent, “Els galls negres de Gorga”, també es reflecteix el matriarcalisme. En Gorga, un poble de la comarca del Comtat, vivia Hamed Al-Hem un cristià nou (un musulmà que s’havia convertit al cristianisme), qui “era dels pocs que havia fet fortuna en el treball de la terra i s’havia pogut llevar d’amo. (…) Alguns deien que (…) li venia d’haver trobat una gerra de monedes d’or soterrades a la seua alqueria pels mudèixars, mentre que uns altres diuen que li venia de treballar la terra de sol a sol amb la força de cinc homes” (p. 196). Com podem veure, un personatge musulmà (sovint, associat, simbòlicament, a trets femenins i matriarcalistes) està en nexe amb una gerra (atifell de recollida), a la terra (or soterrat, això és, la terra està ben estimada) i amb la força (com moltes dones nascudes abans de 1920).

Adduirem que Hamed Al-Hem tenia una propietat que “era un verger d’aigua d’aljub, de sèquies enginyoses i bancals d’oliveres. (…) sabia llaurar la terra i dominar l’aigua millor que els cristians velles, que el veien treure fruits dels camps secs” (p. 196).

Finalment, a mitjan relat, copsem que un home que també vivia en Gorga i que descendia de cristians que havien repoblat el Regne de València en temps del rei Jaume I (segle XIII), considerava que el fet que Hamed Al-Hem tingués “una terra tan fèrtil i una aigua tan abundant sols s’explicaven amb un pacte demoníac” (p. 196). Sobre això, cal recordar que, en moltes rondalles i en algunes cançons eròtiques, el dimoni va associat a la dona. Altra vegada, per tant, captem que la dona és qui trau els millors fruits, bé en la terra, bé en l’aigua, dos elements relacionats amb lo femení i amb lo matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones arrelades, generoses, que alleten el Poble i molt obertes

Un altre relat en què captem molts trets matriarcalistes i, a més, sovint, de línia femenina, és “La dama encantada del castell de Millena”. Començarem dient que Millena és una població valenciana de la comarca del Comtat. Per a accedir al poble, “que governa l’om centenari de la plaça de l’església, cal passar per un congost en què la serra es fa molt estreta (…). I, al capdamunt (…), hi ha les restes del castell àrab” (p. 174). Per tant, primerament, apareixen, en poc d’espai del relat, 1) un arbre (una dona) és qui fa de cap del poble, simbolitzat, 2) per la plaça (espai redó, forma que evoca el cercle), 3) vinculada amb l’església, terme que va associat a la idea d’assemblea, de comunitat, 4) un congost, pas estret (que pot recordar lo local). De fet, en l’entrada “Árbol” que figura en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, veiem que, en el cristianisme, “L’arbre és un símbol femení perquè sorgeix de la terra mare, pateix transformacions i produeix fruits” (p. 125), fruits amb què, com indica després el diccionari (p. 128), “evoca, la major part de les vegades, la imatge de la mare (…). Moltes deesses foren venerades en forma d’un arbre o d’un pal” i està en nexe amb “el culte dels arbres, dels boscs sagrats i de les muntanyes”.

A més, en un altre apartat de la llegenda, copsem que aquest castell “tenia subterranis, aljubs, galeries i passatges que anaven ben endins de la serra, no se sap ben bé ni fins a on, però se sap que arribaven molt lluny. I, des d’aquelles profunditats, emergia temps era temps una misteriosa figura (…), per última vegada, als inicis del segle XX, per a desaparèixer, potser, fins als inicis del següent segle” (p. 175). En altres paraules: com passa en el desert d’Atacama (Xile), on hi ha vida sota terra,… però, en una població valenciana: soterranis (que comuniquen), punts on acumulen aigua per a beure (aljubs), conductes de relació (galeries), passatges (que faciliten les trobades)… I tot, dins de la mare, de la terra (ací, la serra). I, atés que tots eixos mitjans de vida i de comunicació aplegaven lluny, era el Poble, governat i moderat per la dona (la dama que figura posteriorment), qui ho mantenia viu.

Nogensmenys, no és un poble tancat: podem pensar que, cada cert temps, els seus pobladors (encapçalats per aquesta dona) també n’eixirien. ¿Es refereix, per exemple, al fet que, en iniciar-se un nou segle, es celebraven actes festius així com quan naix el primer net d’una família? Aquesta qüestió ens la férem, per primera vegada, mentres tractàvem aquesta narració el 20 de novembre del 2023.

I, com en tantes poblacions catalanoparlants, qui mena la casa (i tot el col·lectiu) i que s’hi interessa,… és una dona. Així, posa que “contaven antigament a Millena que, als inicis de cada segle, apareixia entre les runes del castell una dama amable i bella; una figura encantada de dona, que res no deia, ni espantava, sinó que es passejava per entre les runes del castell (…) tranquil·la” (p. 175). ¿S’hi passejava com la mare que no deixa caure els fills més desvalguts o com qui allarga una mà, fins i tot, als més pobres, als més necessitats i que viuen en la terra?

Afegirem que aquesta dama, si algú s’atrevia a parlar amb ella, “ella li preguntava què desitjava. I, al punt que s’havia expressat el desig, la dama encantada del castell” (p.  175) el satisfeia.

Però, com que hi havia qui només pensava a fer més fortuna i com si, en la vida, només hi hagués  diners i propietats i “sabia que eren les més fèrtils de tota la comarca” (p. 176), la dama li responia:
“-El que tu desitges, molt prompte, es farà realitat.

-Moltíssimes gràcies per la vostra mercè, senyora…” (p. 176). Ara bé, uns dies després, ell moria. O siga que l’avarícia i l’afany desmesurat pel poder com també la submissió al preu que calga (les “moltíssimes gràcies”), fan que les persones resten desarrelades i, per consegüent, que passen a la glòria.

Finalment, atés que la dama és moderada (compleix la seua paraula, atorga moltes facilitats, de bon cor i generosa, trets que van en línia de l’arquetip del rei), la seua vida i el seu llegat perduren i no li és menester fer ostentació contínuament. Així, el poble de Millena li reconeix la seua identitat i la seua capacitat, per exemple, per a concedir “alguna partida especialment fèrtil o bé el rastre d’alguna fortuna soterrada que ella sabia com trobar” (p. 176). Al meu coneixement, aquestes paraules podrien empiular amb què ella no cedeix als intents de profanar la història (lo que hi ha sota terra), ni el passat: la terra és un mitjà de vida, una mare a qui besar, a qui somriure i a qui estar agraïts, com el fill que, quan la mare és anciana o el necessita, li obri els braços, l’acull i li torna favors rebuts en altres temps de la seua vida: paciència, afecte, ànims, atenció, etc.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que donen moltes facilitats, que eduquen a triar i molt obertes

Una altra narració en vincle amb l’Encantada, relacionada amb la comarca valenciana de la Safor i que figura en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, també plasma el matriarcalisme. Comença dient que, “En un gran cau foradat dins la muntanya, té, tot per a ella, un palau secret, fet de molts passadissos i cambres (…), (…) sent els degotissos de les coves” (p.  107). Com podem veure, aquesta llegenda té lloc en un espai femení i matriarcalista: un cau (lloc on s’acullen els conills, de la mateixa manera que el nen ho fa dins la mare o, per exemple, en casa), un palau que porta la dona i que té molts canals (per tant, obert), amb molts punts de recepció i, àdhuc, de possible hostatge (les cambres, per a la nit, per a dormir i tot), degotissos (això és, estalactites) que fan que l’aigua vaja de lo que diríem el cel… cap a la terra, cap a lo terrenal (la terra com a lloc de trobada). I, òbviament, la cova, amb un paper similar (no solament, en lo simbòlic) al cau; i un palau que, entre d’altres coses, és secret (com podríem associar a la nit i a la foscor).

Tot seguit, llegim que, la reina del castell, “Cada cent anys, una  sola vegada, torna a ser lliure per un dia i per una nit” (p.  107) i, de pas, se li obri la possibilitat d’aspirar a la màxima llibertat, però que faria que ella estigués desarrelada. Ara bé, com que la dona prefereix eixe arrelament que li permet estar oberta i prendre cartes, “Pren del tresor les millors joies, es lliga els cabells amb pintes d’or treballat i s’engalana amb vestidures de preu” (p.  107). O siga, ella podria haver volgut una assimilació total amb la nit (romandre tancada) o bé amb el dia (el clímax de lluentor i de fama), però, així com la nit compta amb punts de llum (els estels), l’Encantada tria per joies (la il·luminen) i, així, per detalls d’or i per anar ben mudada i de punt d’onze.

Ja ben vestida, i sense aplegar tampoc, per exemple, a la luxúria, “troba camí, ix de la muntanya i es passeja pels boscos. Quan troba un home solitari, s’ofereix esplèndida i feréstega: ‘Què vols més? Jo o les joies que porte? Has de triar. Tot no pot ser’, diu ansiosa, perquè la condició és que, si l’home s’estimara més el seu amor, es desfaria l’encantament i ella seria lliure per sempre” (pp. 107-108). Aquestes paraules empiulen amb l’educació matriarcal i, igualment, les podem associar a un detall que tingué lloc en un moment de la recerca: donàrem a triar una opció (entre unes quantes) als participants i n’hi hagué qui en volia dues… Parlem d’un fet esdevingut a primeries dels anys vint del segle XXI, en una societat que, des del 1994 (en el cas de la valenciana), deixà d’aplanar que els futurs mestres d’instrucció primària poguessen estudiar l’especialitat d’Humanes (de què jo vaig ser-ne dels darrers) en la Universitat de València, pública, quan estava quasi retirada per complet de tots els centres d’estudis superiors de l’Estat espanyol,… mentres manaven els socialistes (el PSOE), tant en Espanya com també, com ara, en el País Valencià. Recordem que les Humanitats fan un gran paper en l’aprenentatge de com prendre decisions i no delegar-les en els altres.

A continuació, copsem que “es presenta tan rica, que ningú l’ha preferida a les joies que du. Ells s’ho perden, perquè no els dóna res i, de vegades, n’ofega algun dins d’un barranc” (p. 108), al meu coneixement, perquè ells tractarien d’imposar les seues normes, el seu model de vida, la seua cosmovisió. Nogensmenys, la força femenina no acull que, en el seu territori, aquós i vinculat amb la terra, es prioritzen les aparences (les joies, per mitjà de la lluentor) i sí l’acollida cap a les persones i, per consegüent, trets com la creativitat (recepció i obertura), en lloc d’una producció en nexe amb el model patriarcal. Sobre aquest punt, direm que es pot ser creatiu i fer-ne molt i, al capdavall, dormir bé cada dia, gràcies, en part, a l’humanisme, reflectit en aquest relat.

Finalment, en un apartat posterior a la llegenda, l’autor de l’obra, Ivan Carbonell Iglesias, comenta que “l’encantada és la porta cap a un tresor ocult a la residència intraterrena de l’encantada, el palau de vidre excavat al cor de la muntanya o al fons del llac” (p.  108). Tocant aquestes paraules, el 19 de novembre del 2023, un poc abans de redactar sobre aquesta narració, copsàrem nexes amb trets matriarcals importants: 1) que la “residència intraterrena” podria enllaçar amb el nen en la bossa de la mare, quan el nounat encara no ha nascut; 2) el tema del cor (la part fraternal i afectiva de la mare, molt estimada en les cultures matriarcalistes) i la terra (ací, la muntanya) i 3) el fons del llac (altra vegada, consideràrem que podria correspondre al… llac intern de la mareta, en que es mou el nen abans del part i en què hi ha una relació entre el present i el futur). La mare, amb els peus tocant terra i amb el cordó umbilical en lligam amb el fill que, quan tractarà de desenvolupar la creativitat, ho veurà aplanat, com en moltes rondalles tradicionals i, àdhuc, originàries de terres catalanoparlants (anteriors a 1932 i a la introducció de la ràdio i de la televisió).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: Com a anècdota i, per a estimular a l’escriptura, ahir, de bon matí, quan diguí a una fornera quantes planes portava la recerca (des de que l’havíem començada) i que Pere Riutort, amb huitanta-sis anys, encara escrivia, em digué “Mi abuelo, con noventa y seis años, escribía todos los días”Un bon referent.

Igualment, afegirem que els estudiants de Magisteri que començàrem en 1991 en la Universitat de València, segons ens digué un mestre a principis del primer curs, érem els darrers que ho faríem amb tota l’especialitat d’Humanes… completa.

Els del curs vinent, ja ho farien amb part del nou programa d’estudis.

Manava l’esquerra: 175 diputats. A més, els d’Herri Batasuna (independentistes bascs),contínuament, no participaven en el Congrés dels Diputats. Per tant, el PSOE hi tenia majoria absoluta.

 

Dones jóvens i xicots que reben suport, amb iniciativa, de bon cor i molt oberts

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i que figura en l’esmentada obra a cura de Josefina Roma, és “El noi pilot (variant A)”. Un noi comenta als seus pares que vol ser pilot. Llavors, ells li arreglen una barca, li donen suport i, a més, “Van fer anar amb ell un oncle mariner (…).

La barca se’n va anar mar enllà fins que va arribar a les costes de Moreria” (p. 349). 

Tot seguit, la narració plasma passatges semblants a altres rondalles, en què un jove fa via cap a l’estranger i, allí, salva a diferents persones. Així, en el primer poble, veu que anaven a soterrar un home sense caixa i ell la paga.

En un segon viatge a Moreria, “va veure una pila de gent a la plaça (…) i trobà que subhastaven tres donzelles” (p. 350) i, quan ja ha pagat lo que li demanaven, diu a una de les tres: “em vull casar amb tu. Jo sóc de terra de cristians, com tu. Vine a la meva barca. Jo et portaré a casa, amb els meus pares, i, després, ens casarem.

-Això de seguir-te, no ho faré essent donzella. (…) Casem-nos aquí, si vols. Es casen i se’n van a casa seva” (p. 350), és a dir, a la del xicot. Com podem veure, el jove fa lo que ella li diu i, en el tema de les noces, la dona té la darrera paraula.

Els pares, com que el fill havia esmerçat en la compra de la jove, i “la noia, llavors, va dir que era de sang reial i que el seu pare era el rei d’un poble de lluny” (p. 350), fan que els dos jóvens “Se’n van anar a viure amb aquell oncle, que era molt bon home” (p. 350). Aquest oncle va fer que els pares enviassen diners al fill i a la minyona com també, un poc després, quan tenien un fillet (p. 350).

Igualment, l’oncle aconsegueix que, de nou, els pares donen suport al fill i, “Amb això, es van poder embarcar. Al cap d’uns quants dies, van albirar les costes de la seva terra i la filla del rei va fer aixecar una bandera que havia brodat amb or i plata, perquè, des del poble, la coneguessin” (p. 350). Per tant, captem que fan via cap a la terra on viu la dona, que apareix una bandera brodada de color clar (or) i de color fosc (plata) i que la noia ocupa un càrrec molt important, ja que ella fa que, els habitants d’on viuen, posen una bandera en un lloc visible, trets que empiulen amb el matriarcalisme. 

Mentrestant, el monarca fa unes dictes per a recompensar qui trobàs la filla: si fos fadrí, amb casar-se amb ella.

Un altre tret que podem vincular amb lo matriarcal és quan llegim que, “Al veure la bandera brodada, (…) tothom va conèixer que era la filla del rei i, corrents tots els homes, es van tirar al mar amb barques” (p. 350).

Un poc després, un noi fadrí es va enfilar, pensant que la jove no estava casada. I ella, eixerida, “li va conèixer la intenció i ho va explicar al seu marit” (p. 350).

A mitjan relat, el marit de la filla del rei aplega a una terra i, allí, el va rebre un vellet, a qui, generós, diu:

“-Veniu i viureu sempre amb mi (…). Jo us portaré a coll-i-be quan no pugueu tirar més endavant” (p. 351). I així ho fan.

Més avant, “van arribar al poble del rei. La filla estava brodant darrera d’una finestra” (p. 351), coneix el xicot, li marca unes directrius i ell les segueix. Ella comenta al pare que eixe jove és el seu marit i, al capdavall, el rei fa unes qüestions a tots dos i els diu que “ja els prenia com a fills” (p. 352).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones en l’adolescència, en la jovenesa, i que tenen la darrera paraula i molt obertes

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i que figura en el “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “El mig home mig peix”. Començarem dient que, així com, en la narració del llangardaix, un pare s’asseia damunt d’una soca (vinculada amb la dona, amb la terra i…, per descomptat, amb les arrels que encara conserva), ací ho fa amb l’aigua (detall, tradicionalment, relacionat amb lo femení i amb lo matriarcalista). “Un home, que es guanyava la vida pescant, va trobar un dia un peix molt gros. (…) De mig cos en amunt, era home i, de mig cos en avall, era peix, i vivia en una casa que era dins de la mar” (p. 189). Resulta interessant que les arrels d’aquest mig home mig peix… romanguen en la casa.

Aquesta casa està en nexe amb els avantpassats, amb la família i, fins a fa poques generacions (com ara, a la darreria dels anys seixanta del segle XX), amb la típica casa o mas amb tres generacions juntes, com, per exemple, ocorregué en ca ma mare, mentres ella era fadrina i visqué en cals seus pares en Alaquàs (l’Horta de València).

“El mig home mig peix va dir al pescador:  -Vull que em donis una noia de les tres que tens, per casar-m’hi. Si no, no et deixaré pescar més.

L’home arriba a casa seva tot trist” (p. 189) i, en distints passatges, ho comenta a cada una de les filles, primerament, a la gran. Afegirem que, amb aquest detall de l’home que plorava, entrem en un tema que no encaixa amb la propaganda que, sovint, es fa des de grups reduccionistes i sí amb reports oberts sobre cultures matriarcalistes (ja que, en elles, l’home també empiula amb el tema de la bona empatia).

Llavors, la filla més xicoteta, amb espenta, diu a son pare: “-Tot el que em direu, faré” (p. 189). Ell, més avant, quant al fet que ella haurà d’anar amb el mig home mig peix, li afig: “-Cap ho voldrà fer! Ens haurem de morir de fam!

Al sentir-ho, la noia petita diu: -Doncs, ja hi aniré jo.

El pare la va acompanyar fins a la platja. Allà l’esperava el mig home mig peix, que se la va endur a dins de la mar” (p. 190). Per tant, la dona va unida a la força i a fer costat a son pare.

Ja dins la mar, el mig home mig peix li addueix que “-Quan passi una voleiada d’ocells que cantin alegres, a casa teva, hi haurà una alegria. I, quan passi una voleiada d’ocells que cantin tristos, és que, a casa teva, hi ha una tristor” (p. 190). Aquest fragment del relat, el 15 d’octubre del 2023, abans d’escriure’l, el relacionàrem amb el vol d’un catxirulo, fins al punt que, durant la primera lectura, diguérem “Clar!”. Els estels, quan volen alegres, ho fan cap al cel (però en posicions moderades) i, quan estan fluixos, cap a la terra.

De fet, tot seguit, aquest missatge que li havia donat l’home peix es plasma en lo que podríem dir la segona part de la vida (ací, la jovenesa i el pas cap a la plenitud): “Ell se’n va anar. I no va tornar fins un dia que ella havia vist una voleiada d’ocells que cantaven alegres! Li va dir que, si volia anar a casa seva, li deixava anar, amb la condició de tornar de seguida que sentís que el cavall donava tres pics” (p. 190). En arribar-hi, “Va trobar que la germana gran es casava” (p. 190) i només pogué ser-hi fins a mitjan festa, quan el cavall donà els tres pics.

“Corrent s’hi enfila. El mig home mig peix l’esperava a la sorra de mar i se la va endur a casa seva, a dins de l’aigua”  (p. 190). Ací captem un altre tret matriarcalista: la sorra (l’arena) de la platja, la qual, igualment, enllaça amb l’aigua. O siga, els dos, units: terra i aigua, els que predominen en les rondalles i en molts poemes com també en cançons tradicionals en llengua catalana. 

Un poc després, ell “la va tornar a deixar fins que, al cap de set anys, ella veu una voleiada d’ocells que volaven, més alegres!” (p. 190): es casava la germana mitjana.

Més avant, “Al cap de temps i temps, veu passar una voleiada d’ocells que cantaven tristos, molt tristos! (…) Ell li va dir que se li estava morint el pare i que ja la deixava estar a casa seva fins que s’hagués mort” (p. 190). En aquest passatge, es reflecteix que el pas de l’etapa de les primeres noces i de les segones és més ràpid (com en lo biològic) que el de l’etapa de casament i de maduresa (la plenitud i la tardor de la vida). I, quan ella tornarà a la casa pairal, ho farà en l’hivern: per això, la dona, entre els vestits que el mig home mig peix li oferia, tria el negre (color associat a la foscor).

Finalment, ella espera el cavall del mig home mig peix i, quan hi aplega, no en fa cas perquè, malgrat que ell tracta que la dona seguesca les seues directrius, com que ella ja és qui porta la seua vida i amb iniciativa, es fa lo que vol la dona.  Això explica que la narradora (una dona que vivia en 1902) digués que “La noia va pujar a dalt del terrat (…) i, d’allà estant, va veure el mig home mig peix a la platja” (p. 190), és a dir, des del tron. Per consegüent, la xicota, en la plenitud de la vida, en la seua maduresa, és qui té la darrera paraula i, a més, empiula amb allò que diu un refrany: “Nous reis, noves lleis”, amb la diferència que, ací, ho fa una regina (una dona).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, que afavoreixen el comunitarisme i molt obertes

Prosseguint amb la rondalla “La Blancaflor”, extensa i arreplegada per Sara Llorens, en Pere de la Màgica (pare de les tres noies) ordena a en Joan que li porte tota una barreja de grana (llavor vegetal) triada en tres pilons. I, com a signe de matriarcalisme (ben manifest en aquest relat sota el tret que la dona salva l’home), “En Joan va esperar que vingués la Blancaflor i, quan la va trobar sola, li va dir:

-Ai, pobre de mi, com ho faré?” (p. 144). Aleshores, la Blancaflor li diu detalls que podríem relacionar amb la sembra en desembre, època de l’any vinculada amb la nit i amb colgar les llavors: “Mira: aquesta nit, en comptes d’anar-te’n a dormir, et quedes darrera de la porta i, quan ja tothom serà al llit, sentiràs una veu que dirà: -Un gra per llavor! Un gra per llavor! Tu li vas responent: -Un gra, no; tots, sí! Un gra, no; tots, sí! I, quan la veu callarà, serà quan la grana serà ben destriada.

En Joan la va creure i l’endemà pogué presentar a en Pere de la Màgica el que li havia demanat” (p. 144).

És ben sabut que, com diu la cançó “Mambrú”, el llaurador “mira el cel, mira enllà, mira a terra” i, per això, no pot deixar-ho tot en només una sement (en desembre), si vol que, mesos després, haja quallat en la terra, hi haja crescut i, al capdavall, puga arreplegar el fruit d’haver tractat el terreny com una mare ho faria amb un nadó o amb una filla. Com a anècdota, la primera vegada que llisquí aquest apartat de la rondalla, el 4 d’octubre del 2020, els meus pares havien vingut a ma casa, i ma mare, quan els allarguí el telèfon mòbil (en què hi havia un missatge d’un amic meu), digué a mon pare “Llig-lo”. I això feu ell… i de bona gana. I ho plasmi en el llibre. En ambdós casos, com en moltes parelles catalanoparlants nascudes abans de 1920 i com en les cultures matriarcalistes, es fa lo que vol la dona.

Igualment, el pagès tampoc no pot confiar-ho tot en només una persona (un gra), sinó que li convé estar obert a tots i, per consegüent, davant la possibilitat individualista i de qui es mira el melic (recordem que en Pere de la Màgica enllaça amb lo que podria ser el mal, el dimoni), resulta més adient inclinar-se pel comunitarisme.

Un poc després, el narrador diu unes paraules que el 10 d’octubre del 2023 consideràvem que reflectien el matriarcalisme i el paper de la dona en els Pobles matriarcals:

“En Pere de la Màgica va quedar tot parat i li va preguntar: -Que has estat garbellador?

-Garbellador, no; comandant, sí, l’amo -va fer en Joan” (p. 144). Per tant, el noi “no classeja” persones, sinó que hi està obert. Ara bé, amb semblança amb un exèrcit, ell no n’és el cap, sinó un càrrec molt alt però no el primer: en comanda persones, membres. I, com captem en la narració, la Blancaflor (la dona) fa un paper similar al d’una reina com a cap d’estat: és ella qui regna en la vida del jove, no ell en la de la dona i en la seua. Un detall matriarcalista.

Quan, per segona vegada, en Pere de la Màgica li dona una orde, el noi recorre a la minyona (ara, en un tema en què intervé la figura del cavall). Ella li comenta “Això rai! Puges dalt del cavall i el garroteges tant com puguis, no el planyis gens! Però tingues en compte de no tocar la sella, que seré jo. El cavall és el pare; i la brida, la mare.

El xicot la va creure” (p. 144). O siga que la sella (la cadira) és la Blancaflor (la jove) i, quant a les regnes (la brida), són la mare. Adduirem que el  10 d’octubre del 2023 cercàrem el mot “Sella” en el DCVB i trobàrem un refrany que empelta amb el que li passaria al xicot si no tractàs bé el seient (això és, la dona que li dona força): “A qui no vol la sella, Déu li dona bast”. Ara bé, aquest passatge ens porta a una qüestió: ¿seria molt més escaient, per al xicot, no seure’s en el punt del cavall on era el seient i sí en un altre, però mentres que ell el mena i, així, simbòlicament, respectar la dona, lo matriarcal? La resposta, sí. I, com que en Joan actua davant en Pere de la Màgica en pro de les recomanacions que li ha fet la noia, el jove n’ix victoriós i respon al casteller:

“-Cavaller, no; comandant, sí, l’amo” (p. 144).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“On va la corda, va el poal”, dones que aplanen el camí, que menen i molt obertes

Una altra rondalla arreplegada per Sara Llorens, en què es reflecteixen trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “Les noies encantades al pou”. Resulta significatiu l’inici, en què s’uneix una frase relacionada amb parlar de sexualitat o de lo eròtic davant de xiquets i el fet que uns minyons actuen amb atreviment: “Anaven tres germans i varen veure una gran bugada de roba estesa i, al mateix moment, veuen un gran palau. Ells, atrevits, s’hi afiquen i els hi acompanya una llum” (p. 105). Com que, en moltes rondalles, hi ha un personatge femení que l’havia estesa, ací podríem vincular-ho amb què la vestimenta fa com de prova de pas de la infantesa a la joventut, com una mena de porta (com de pont de l’esperança a l’atreviment, a la fase de “La joventut, tot ho venç”). A més, aquesta indumentària (la dona), no es fa més grossa, ni els barra l’accés, sinó que els el permet.

Igualment, ens podríem demanar si eixa llum que els guia (femenina) és una dona jove i nua, despullada. El narrador que el relatà en 1903 no ho indica, però, atenent a com apareix en altres narracions amb aquest tipus de passatge, podríem pensar que sí. Afegirem que, en llegir aquest relat, férem un dibuix en la mateixa plana i relacionàvem la roba esmentada amb la sexualitat i amb la dona; en canvi, empiulàvem el palau amb la protecció i amb la força. Recordem que, en moltes ciutats, fins a ben avançat el segle XIX, hi havia muralles, com ara, en la ciutat de València.

Adduirem que aquesta claror mena els nois “a una taula ben guarnida (…). Després, la llum els acompanya a una cambra amb llits parats” (p. 105). Per consegüent, no sols una dona és qui els fa de capità (“On va la corda, va el poal”), sinó que ells la segueixen i, més encara, ella respon com la mare que alleta el nadó: els facilita que estiguen ben nodrits i benestar (els llits).

Ara bé, l’endemà, de nou, la dona encapçala el grup: “Després, la llum se’n va i aixeca una llosa. Ells s’hi acosten i veuen que hi ha un pou” (p. 105). Ací copsem un tret matriarcal que fa el paper de porta (en aquest relat, una llosa) cap a la mare, cap a l’interior de la terra i cap a la saviesa de qui podria aconsellar millor. Cal dir que la llosa toca terra, i, per la seua naturalesa, podríem associar-la amb la força (“Més fort que una roca”).

Tot seguit, passem al tema de la presa de decisions (ací, com en moltes parelles catalanoparlants nascudes abans de 1920 i en línia amb el matriarcalisme i amb el comunitarisme): “Un diu: -Voleu que jo hi baixi? Miraré què hi ha.

Van lligar les faixes i el van enviar. Quan va ser a baix, se li va aparèixer una noia” (p. 105). Per tant, captem que, primerament, una dona els ha guiats i, al capdavall, se n’han trobat amb una segona (qui podem pensar que n’és una amb més vivències i més experimentada que la primera). I, entremig, el lligam que els uneix (com si fos el de les relacions interpersonals o bé entre la persona i la terra amb què viu en connexió), es realitza… mitjançant un símbol femení (la faixa), encara que, en l’entrada “Faixa” que figura en el DCVB, està unit amb generals, amb religiosos… i, per exemple, amb infants.

¿Representen aquestes faixes l’acte d’enllaçar amb el bon govern? Al meu coneixement, sí. Recordem que, el mateix diccionari plasma el refrany “Una faixa, a l’hivern, és de bon govern”… , que l’hivern és una estació “femenina” i que, àdhuc, molts hòmens nascuts abans de 1920 (o comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes en eixa època de la història) deien que les dones prenien millors decisions i que preferien que elles governassen i que fessen de cap de colla (fet que tindria a veure amb lo que esdevindria posteriorment, dins de casa, en el barri, etc.)…: un tret en línia amb una cosmovisió matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.