Arxiu d'etiquetes: el naixement dels nens

Ritu de pas femení a l’adolescència, maternitat, velles i nounats

General, , , , , , ,

Una altra contalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, és “La mà negra”. Cal dir que, en aquest relat, és simbolitzat el pas de la infantesa a la joventut. Així, un pare de tres filles diu que ja estava fart de treballar com a llenyater i que ja encorbava. A més, que donaria tot per no fer més llenya.

Llavors, se li apareix una mà negra que li diu:

“-Bé: així, tot el que tens darrere la porta, hauràs de donar-m’ho. Si vols, jo m’encarregue de fer-te sempre tota la llenya” (p. 206). Per tant, un personatge femení (la mà) li fa la tasca i és associat al servici i a la vigor.

Passa que, en aplegar a casa, hi ha les tres filles. Les dues més grans li diuen que, com que ell ha fet un pacte, l’ha de complir. I decideixen anar-hi. No obstant això, un cavall blanc i una mà bruna fan acte de presència davant cada una de les fadrines i, totes dues, quan una veu els comenta que hauran de menester menjar, li amollen que no tenen fam, ni volen menjar. Llavors, aquella mà els ordena que baixen del cavall.

En nexe amb la filla petita, a mitjan camí, una veu li diu:

“-Tindràs fam, voldràs menjar.

-Estic desmaiada. Si tinguera una taula parada de tot…

Zummm! Una taula parada de tot: els millors menjars i tot. (…) Tot el que ella demanava, tot ho tenia. La xica va descansar. I ala, continua tot. Se la porta a un castell, l’entra dins i la porta tot ple de criades al voltant. El que fera falta, eh? (…) Totes les criades, totes, servint-la. I ella:

-Ai!: ací estic millor que a ma casa. (…) Però, escolteu -diu a la mà negra-: he d’escriure a mon pare per dir-li que estic bé, que no es preocupen per mi.

-No, no pots escriure: sols quan jo et diré el que hages de fer. Ara per ara, no res” (p. 207).

Sobre aquest paràgraf, al meu coneixement, ens trau una infància en què la filla rep les favors i les necessitats en cada moment que li cal i li ho aplanen la mare (la mà negra), personatges femenins (les caseres) i, a banda, la filla encara lliga amb la terra (en aquest cas, simbolitzada per son pare).

Això encara es nota més quan, en un ambient en que la xiqueta viu i en què “Tot el que feia era passejar (…), passejava pels jardins, totes les criades al seu servei” (p. 207), la mà negra li reporta que s’havia mort sa mare.

Ací captem un major eixart amb l’altra banda de la família: amb la maternal, amb sa mare. Això explica que l’al·lota vullga assistir al soterrar, o siga, estar junt amb la marona a mitjan tardor (per novembre): “La qüestió és que la xica se’n va al soterrar i tot, i, per encendre el ciri de sa mare, es fica dins de la butxaca una caixeta de llumins. I, quan va arribar-hi, el cavall blanc que la va portar allà, no hi havia mà negra” (pp. 207-208), malgrat que la noia no havia portat res de lo que li havia oferit son pare.

Per consegüent, la xica s’endinsa en una etapa en què li serà imprescindible comptar amb algú que li faça de mare, que l’eduque en el pas a la joventut. En eixe seny, afegirem que la mà li compensa la bonesa que ella ha manifestat des que es coneixen: “com que has estat una xica tan rebona i tan simpàtica, et done este cabdell de fil i tu, a poc a poc, l’amollaràs” (p. 208), de manera que la jove, amb un paper com qui vola un catxirulo, comença a ser qui porta la seua vida.

És clar, en un entorn feminal i amb unes velles amb molta experiència i que s’interessen pels xiquets i pels nounats, és a dir, maternal, en què ella els demana:

“-Què brodeu? Ai!, quines coses més boniques! Coses de xiquet.

-És per al fill del rei (…). Li fem l’aixovar.

-Ai!, quin cosa més bonica.

Va mirar tot el d’allà (…) i la xica (…) se’n va amb el cabdell” (p. 208), en altres mots, amb el lligam que l’empelta amb sa mare i amb la terra (ací, ja en l’hivern, empiulant amb les ancianes que, com el mes de desembre, van unides a l’esperança en l’esdevenidor del xiquet ara parit).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, reis en pro de la maternitat i el part

General, , , , , , , ,

Després, el xicot se’n va cap a una deu on hi havia un arbre paregut i, a més, “una basseta al seu voltant” (p. 197), fet que lliga amb el simbolisme de la dona i amb l’aigua.

Ben mirat, “El jove li va dir que pujara dalt de l’arbre tan gros que hi havia al darrere la font, i ell, mentre, anava al palau a portar-li unes vestimentes adequades per a la jove” (p. 197) i, així, el jove la considera bé i la protegeix.

Passa que, al moment, una criada lletgíssima, coneguda com “la mulata lletja”, s’atansa a la joveneta i, al final, aconsegueix que la princesa es deixe pentinar i que, per això, la xica es convertesca en un colom (com en altres contalles semblants).

Agregarem que, quan ja feia un temps que s’havien casat, les serventes veuen l’ocell i senten un missatge que diu que el monarca era casat amb una dona lletja. I, com que el sobirà volia matar-lo, les criades, “Al cap d’uns dies, van anar a regar l’hort i van veure que havia crescut una llimera al lloc on havien caigut les gotetes de sang. I va fer-se gros molt ràpidament. Les criades ho van dir al rei i ell va respondre que regaren i que tingueren cura d’ella (…). Quan ja va estar ben bonica, va traure tres llimes ben grosses. I les criades les van servir a taula” (p. 198).

Tocant a aquest darrer fragment, direm que és ple de vocabulari empeltat amb la sexualitat i que, a banda, inclou la maternitat. Així, 1) “regar l’hort” (com també “regar l’horta”) significa tenir relacions sexuals un home i una dona; 2) les gotes (que podrien connectar amb la menstruació i, igualment, amb la color de la sang com a representació de vida femenina) fan com les d’aigua (però, en aquest cas, enllaçant amb el naixement de tres xiquets, les tres llimones de què, més avant, parla el narrador); 3) la llimera és en relació amb l’arbre com a símbol en nexe amb la comare que apareix en algunes llegendes com una dona que trau el nin que permet la continuïtat de la vida (la generació dels pares i la dels tres nens); 4) el rei, interessat per la maternitat, promou que la dona tinga futur i, per això, les minyones (amb un paper semblai havia en el pou maternal, és a dir, en la bossa interior) la tracten bé, l’alimenten d’aigua, garanteixen que puga estar fèrtil en l’esdevenidor pròxim. I 5) les tres llimes, empiulant amb el relat del forat de què hem escrit adés, són acollides en la taula (o siga, en la família i en l’ambient reial) i ho fan amb garridesa infantil.

Llavors, el sobirà, qui volia mestallar aigua amb el suc de la llima, veu com, “de sobte, li va aparéixer aquella xica guapa” (p. 198), així com una marona ho faria en ajuntar-se amb el marit després del part.

Finalment, el rei, en veure que la jove era la princesa que ell volia, “va dir que, a partir d’aquell moment, la reina seria la xica bonica que havia eixit de les llimes” (p. 198).

Agraesc la col·laboració del qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

La maternitat, el naixement del nen i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , , ,

Una altra composició en nexe amb el tema de la maternitat i que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira, és “Enhorabona” (p. 60):

“Dolça llar ha fet albada

arribant-hi un angelet,

festejant eixa diada

per en POL el seu fillet.

 

Contemplant el seu bressol,

(…) un cel blau lluint el sol

clara llum, goig i alegria”

 

I, més avant, addueix

“raig de música i consol”.

 

 

Per tant, el naixement va acompanyat de festa i és ben rebut, no sols, com ara, la jovenesa o l’adultesa.

Tot seguit, en el poema “Benvinguda Neus” (p. 61), la flor de la vida lliga amb la primavera i, a banda, l’autora inclou la tendror i la dolçor amb els nens i en l’ambient en què viuen:

“Com ocell de primavera

que refila dolçament,

ets albada riallera

de l’aurora matinera

amb tendror de naixement.

 

Bocinet de benaurança

envers tu, l’amor es fon,

per fruir dolça gaubança”

 

És a dir: tant la refilada com la fruïció van acompanyades de melositat i, així, de moderació, un tret present en molts poemes de literatura matriarcal.

A banda, el caliu i el conhort possibiliten eixa mena d’empelt entre la xiqueta i els altres i la vida juntament amb l’esper que els acompanya.

Amb trets semblants, en la composició “Benvingut, petit Joan” (p. 67), recopilada en la mateixa obra de ramell, l’escriptora de Monistrol de Calders, plasma molts símbols associats a la minyonesa i aprova aquesta etapa del viure:

“Un nadó porta alegria

com l’estel del matí,

t’il·lumina cada dia

embellint el nou jardí.

 

Com clavell de primavera

és nascut del mes d’abril,

la natura riallera

fa folgança juvenil”.

 

 

Quan escriguérem aquests versos, consideràrem que el clavell tenia a veure amb l’home i que, a més, com nasqué en abril, ho faria amb la festivitat de Sant Jordi (patró de Catalunya).

Després, captem uns mots que evoquen Nadal i la baixada del Jesús a la terra (a la mare):

“Des del pic de la muntanya

s’hi albira el Pirineu,

la blancor que l’acompanya

són bonics floquets de neu.

 

Són estrelles molt galanes

que del cel volen baixar,

fent repic de suaus campanes

i al nou nat assuaujar” (p. 67),

 

per exemple, amb les mans, bé per les galtes, bé per les manetes.

No debades, en acabant, connectant altra vegada amb lo tel·lúric, Rosa Rovira Sancho posa que

“Des del cim de la carena

albirant el Montserrat,

gaudireu de pau serena

i d’un nin acaronat”

 

i remata els versos amb un

“Benvingut a aquesta vida,

benvolgut petit Joan!”,

 

 

ja que l’existència (ací, en la infantesa) toca lo terrenal, no lo celestial, de la mateixa manera que les arrels de l’arbre.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La infantesa, el pas per la vida i el naixement d’un nen

General, , , ,

Continuant amb el tema de la infantesa associada a la literatura matriarcal, en la composició “Temps” (p. 42), del 2018 i publicada en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, l’escriptora fa un passeig per tres fases de la vida:

“Ahir,

Corria descalça

sense por de caure,

empaitant les quimeres

que em fessin d’esguard.

Els desitjos del cor

intentava complaure,

replena de vida

per la llibertat.

 

Avui,

Camino de presa

sovint ensopego,

m’aixeco feixuga

i em torno a adreçar.

A cada caiguda

aprenc i esbufego,

assumint el nou repte

feliç d’avançar.

 

Demà,

Aclucaré els ulls,

i el cor serà lliure,

quan sigui l’hora

i l’hàlit s’ha clos.

Guardant el record

del nostre conviure

endins la memòria

del meu llarg repòs”.

 

Així, capim la infància, l’època adulta i, al capdavall, la vellesa (encara viscuda amb esperança i amb bones membrances, potser perquè pensen en el demà i en l’empremta que podrien haver deixat a altres persones).

Un altre poema en què figuren trets que empiulen amb la flor de la vida, i recopilat en aquesta obra, és “Arriba la tardor” (p. 44), en què la poetessa de Monistrol de Calders posa que, amb l’arribada de la primavera d’hivern,

“El plugim es fon al terra

com el plor d’un violí,

a la vall o dalt la serra

hi ha mullena en el camí.

 

I més tard vindran glaçades

i cauran uns flocs de neu,

i tindrem noves albades

d’un hivern de fred molt greu.

 

Cap a l’est s’obre clariana

surt el sol al cel llunyà,

alcem mans amb gran ufana

per poder-nos escalfar”.

 

 

I, així, l’albada enllaça amb l’eixida del sol, moment del dia que simbolitza la infantesa, la qual, per exemple, artísticament i en poesia, sovint, va unida als dies posteriors al jorn més curt de llum en l’any.

Per això, després, indica llevant, punt que representa l’inici del dia.

En eixe seny, en el poema “Per tu, Aina” (p. 48), dedicat a una xiqueta nounada, exposa

“En bon moment has arribat

amb uns pares plens de joia

pel feliç esdeveniment

que ha estat el teu naixement.

 

Ets un esclat de nova vida,

un estel que brilla cada dia,

una font d’on brolla aigua fresca,

el despuntar del dia que desperta.

 

El teu nom fa ressò de primavera

com les flors anuncien el bon temps,

tu seràs una espurna d’alegria

il·luminant casa teva en tot moment”.

 

Per consegüent, connecta la naixença amb el doll del riu, amb la frescor de la vida, amb la primavera, amb el renàixer de la flora primaverenca, amb la joia de la vida i, per descomptat, amb la gaubança que sol anar unida al naixó.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El naixement del nen, el del primer nét, la joia i l’empelt amb la vida

General, , , , ,

Un altre poema en què copsem la maternitat, en aquest cas, vinculada amb el naixement, un tema molt present en les cultures matriarcalistes, és “Èdgar”[1], el  qual figura en el llibre “Poemes 2000/2011” (p. 26), de Rosa Rovira Sancho. Diu així:

“L’amor és un camí que no s’acaba,

un riu que desemboca en el gran mar,

un fill és el miracle de la vida,

un somni ple de felicitat.

 

Ets, la joia de la casa,

ets, un infant novell,

amb galtes encisadores,

com el cant de l’ocell.

 

Arribes en moment de glòria,

de pau i serenitat,

tu seràs font d’alegria,

d’amor i de bondat”.

 

En una línia semblant, plasma el següent, “Benvingut, Eloi” (p. 27), en la mateixa obra, en què exposa

“Diada cofoia

alceu vostre front

l’Eloi és la joia

que arriba en eix món.

 

Que bell és el viure

quan l’Èdgar somriu,

alegre conviure,

xamós i joliu.

 

Gaudiu la dolcesa,

cerqueu il·lusions,

curulls de tendresa

d’aquests dos ninons”.

 

Una altra composició de la poetessa de Monistrol de Calders, en què captem lo maternal i trets matriarcals, és “Pel nostre primer nét” (p. 29), en el llibre “Poemes 2000/2011”, quan indica que

“Campanetes tot xiroies,

feu sentir la vostra veu,

nostres cors són plens de joies,

aclameu pertot arreu.

 

(…) Palpitant ple de dolcesa,

ha nascut l’Aleix novell,

(…) Oh albada riallera

contemplant el teu bressol!

 

Bell roser ha tret florida

d’un bonic jardí flairós;

tu seràs en nostra vida

l’angelet d’amor sedós.

 

Brollador de pau formosa,

benvingut en aqueix món”

 

 

i, en acabant, clou el poema amb dos versos: u, a la iaia; l’altre, a l’avi.

Com podem veure en aquestes tres composicions, Rosa Rovira Sancho empelta la naixença amb parts de la cara, u dels detalls que més se solen observar en els nounats juntament amb les mans. A més, trau la font, així com, en altres escrits, el brollador apareix en el curs alt del riu.

En la segona poesia, es plasma la joia, el somriure, la convivència entre el nadó i els altres, la dolcesa, les il·lusions, la tendror i el fet que el germanet, com podem imaginar, s’atansa al petit.

En els versos de la tercera obreta, es plasmen les campanes, amb el llenguatge de festa (xiroies), així com, per exemple, quan se celebra el dia de Pasqua o la Nit de Nadal, uns ullets que connecten (si més no, simbòlicament) amb una espitllera per on divisar la vida oberta al sol, o siga, la primavera que representa el primer nét.

I, com que l’autora és una amant de la jardineria i d’envoltar-se de la natura, enllaça la naixença amb el roser que floreix en ple verger i amb la figura suau de l’angelet.

Finalment, com a mostra de continuïtat i de delectança, dedica els quatre darrers versos a una àvia (la iaia) i a l’avi. Per consegüent, capim el nexe entre les tres generacions (entre elles) i amb el naixó, és a dir, amb la vida.

Agregarem que, el 22 de febrer del 2025, rebérem un correu electrònic de Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), en què deia “Els naixements m’han dut sempre: primer, una gran frisança; després, un goig i una il·lusió immensa. Recordo el de les nostres filles, els de les nétes i el del nét…. Un somni. Moltes gràcies, Lluís!!!!”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Per acord amb l’escriptora, no hem posat el nom junt amb els cognoms del nen a qui va dedicat aquest poema, com tampoc, més avant, els dels diferents xiquets.

 

assemblea-pagesa-6f (1)