Arxiu mensual: desembre de 2022

Bona gent, col·laboració, l’emfiteusi i el capitalisme en algunes rondalles

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, és “El talp i el gripau”. Des del primer moment, veiem que apareixen la terra (el talp) i l’aigua (el gripau). “Els talps (…) són unes bestioles que viuen habitualment sota terra. Tenen el pèl de color marró fosc” (p. 46) i, per tant, captem que hi ha semblança amb les arrels i el color tradicionalment associat a la terra: el marró (detall que podríem vincular amb lo matriarcal).

A més, llegim que, “Segons la bona gent, els talpons no tenen ulls, però n’havien tingut, allà on ara només hi ha dos foradets petits i foscos” (p. 46). De nou, ixen trets en la mateixa línia: gent de bona voluntat, no es prioritza lo visual i, a banda, la petitesa (enfront, com ara, d’un possible afany de grandesa o de fer ostentació).

I, com que el talp volia fer-se amic i era molt obert, temps enrere, “quan Judes era fadrí i sa mare festejava, el talpó i el calàpat es van trobar un dia” (p. 46) i apleguen a un acord, ja que un dia “Van adonar-se que el talpot tenia ulls però era escuat, i en canvi el calàpat tenia cua però no tenia ulls” (p. 46) i el talp comenta al gripau:

“-Saps què podríem fer, calàpat? (…) tu em dones a jo la cua i jo ja et regalo els ulls.

-Tracte fet” (p. 46). I així ho fan.

En el relat següent, “Coses d’animals”, veiem detalls que ens porten a quan el capitalisme encara no havia entrat amb força en la societat: “el tren de vida que duien els ases era molt diferent (…). Conservaven un document antiquíssim, signat per una personalitat molt important, el qual els prohibia de treballar i, al mateix temps, obligava els homes a fer-los la despesa de franc” (p. 47). Aquesta llibreta té a veure amb el dret consuetudinari (emparat en els costums) i amb l’emfiteusi, la qual, a mitjan dels anys noranta del segle XX, encara tenia un vincle amb una quantitat molt important dels lloguers en la comarca de l’Horta de València.

Per mitjà de l’emfiteusi, paraula que té a veure amb “empelt”, l’usuari pagava (o lliurava en espècies) una part constant i baixa (i, puntualment, s’incrementava, però ben poc) al propietari. A canvi, es comprometia a treballar la terra o a cuidar lo fiat. No parlem, per tant, de cessió, sinó d’acord (sovint, de paraula). I, per mitjà de la llibreta (en què l’amo signava com que els usufructuaris no li havien faltat), qui treia partit al bé s’assegurava que passaria de generació en generació.

Per això, podem llegir que “vet aquí que un dia van tenir la desgràcia de perdre aquest paper (…) tots els rucs del món es van posar immediatament a buscar-lo” (p. 47) i que “Els homes llavors es van aprofitar d’aquesta dissort i els van pujar a cavall” (p. 47). Entre un ruc (més lent) i el cavall (més ràpid i que podríem vincular amb el capitalisme), aquesta rondalla reflecteix els inicis de l’entrada de la nova manera d’organitzar-se la vida i de viure.

Més avant, captem un altre tret matriarcalista: “També quan dos gossos es troben, tenen el costum d’olorar-se, i no precisament als morros, sinó tota la cua. (…) Es veu que en aquells temps de Maria Castanya, tots els gossos de la terra estaven reunits en una assemblea molt important” (p. 47) i u dels assistents, deixà anar una llufa (p. 48) i, des d’aleshores, tenen aquest costum.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La bellesa de la Mare Terra, la pietat i la col·laboració

General, , , ,

 

Prosseguint amb les rondalles del llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, en el relat “L’estany de Montcortés” copsem trets matriarcalistes. Així, comença dient que aquest estany és sorprenent, sobretot, “perquè el foraster no esperaria mai de trobar, precisament allí, lluny encara de les geleres del Pirineu, aquell bé de Déu d’aigua embassada” (p. 44). Per tant, captem una lloança a un detall femení i molt vinculat amb el matriarcalisme i amb la dona: l’aigua. A més, ho fa com una mena de regal de la natura (ací, simbolitzada per Déu). Adduirem que, en el 2013, un dia, en una conversa amb Pere Riutort (1935-2021), li comentí que jo no era creient, però que em fascinava la bellesa de les muntanyes: la vall, la grandiositat enmig de la qual en som una part més i la quantitat de coses que hi havia i que podia sentir en eixos instants. Aleshores, ell em digué sense embuts: “¡Això és Déu!”.

En eixe sentit, a primeries del segle XXI, aní a la ciutat de València, a sa casa (possiblement, amb motiu del seu sant o del seu natalici), i li regalí un paperet (el qual agafà i llegí) amb aquest missatge, tret d’un llibre amb rondalles del món vinculades amb la natura:

“No és la Terra un lloc preciós? Mireu com són de belles les muntanyes i les valls? No és un plaer sentir-se viu i ser capaç de comprendre, de parlar i de moure’s?

‘L’origen dels primers éssers’ (Relat tradicional quitxé)”.

Comentaré que, el 16 de desembre del 2022, quan escriguí aquestes paraules en el grup de Facebook “L’empremta de Pere Riutort Mestre”, vaig afegir “Fou un home que, des de molt prompte, estigué en contacte amb la natura i, de fet, considerava que Déu és lo que solem dir la Mare Terra”. Tot seguit, un membre comentà “Crec que sí. També solia dir que les primeres religions tenien llocs de culte en llocs naturals bonics, i que la bellesa del lloc conduïa a la idea de divinitat”.

Tot seguit, en la rondalla, llegim que l’estany “Té una forma lleugerament ovalada i en mitja hora escassa, se li pot donar la volta. Les seues aigües, netes i blavíssimes, semblen renovar-se contínuament. (…) Expliquen alguns que la seua fondària és tan abismal que, per més cordes que s’hagin nuat no s’ha pogut tocar mai el fons” (p. 44). Per consegüent, apareixen detalls en línia amb lo matriarcal: la forma ovalada (més semblant a lo circular com també a l’ou que penetra en la vulva així com la llavor ho fa en la terra), donar la volta a l’aigua (que pot evocar-nos el ball dels cossiers i el ball de la Moma). Igualment, la bellesa de l’aigua fa que el foraster se n’emporte un bon record. I, a més, l’aigua està en renovació: com les quatre estacions, com les persones, com la natura.

Ara bé, els desigs d’aplegar al fons de lo maternal fa que els forasters tinguen la temptació d’entrar en la terra. Però, com veiem, la vida prossegueix (“no s’ha pogut tocar mai el fons”). Afegirem que, si se n’hagués arribat a la part més pregona, hi hauria ocorregut com si tocàssem el cel: desapareixeria el plaer de viure i, més encara, la connexió amb la vida, amb els altres i posar res per damunt de cada u de nosaltres i que fes que la  vida tingués sentit. Per això, la rondalla també ens envia aquest missatge.

Continuant amb la narració, veiem que “Un dia, la nit de Nadal, va passar per allí Nostre Senyor, ben esporret, vestit només amb un senzill hàbit de pobre. El captaire pidolava porta per porta un mos de pa, però a tot arreu l’engegaven a pastar fang, i amb males maneres (…).

Quan ja anava a sortir de la ciutat, va trucar a la darrera porta i el va obrir una dona que pastava. En veure’l fet un Sant Llàtzer, s’apiadà d’ell i li va dir que s’esperés que li pastaria una coca escaldada, és a dir, sense llevat. La dona agafà una engruna de farina i començà a pastar” (p. 44).

Aquesta velleta, en tres ocasions, pasta i, cada vegada, la coca és més gran. Al capdavall, diu a Nostre Senyor:

“-Teniu, home, i traieu el ventre de pena!

-Gràcies, bona dona! -digué el captaire. I afegí: -Aneu-vos-en de seguida d’aquesta maleïda ciutat, perquè d’ací uns moments hi haurà un cataclisme i no hi serà a temps ni l’extrema unció!

La dona es carregà la pastera al cap i, cames ajudeu-me” (pp. 44-45), s’alliberà de la inundació de la ciutat com també Nostre Senyor. La bonesa, la pietat i la generositat de la dona han fet possible que l’home no passe fam (ella salva l’home) i, igualment, com que ella confia en la paraula de l’home, també es salva. Els dos han eixit guanyant, com les persones de bona voluntat. Cal dir que, com en moltes rondalles en què figura algun personatge bíblic, la seua manera de relacionar-se és oberta i planera.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal.

Dones que fan de mares, acollidores i dolces i hòmens agraïts

General, , , , , ,

En el segon grapat de rondalles i llegendes del Pallars plasmades per Pep Coll en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, el rector Serafí Planesdemunt, en relació amb mites, comenta que, en el segle VI abans de Crist, “l’home, embadalit davant els fenòmens de la natura, començà a substituir l’explicació mítica per una formulació natural o científica.

(…) Des de llavors, el pensament racional ha anat escombrant els vells mites i cosmogonies” (p. 39), és a dir, teories que tracten sobre la formació de l’univers, del cosmos. Cal dir que aquestes paraules enllacen molt bé amb el racionalisme que promogué la Il·lustració (en el segle XVIII) i que és el fonament del pensament majoritari en lo que es coneix com el món occidental.

Més avant, addueix que, “De totes formes, (…) el discurs mític perviu encara ben arrelat en el poble, al costat -i al marge- del pensament racional, que malda per obrir-se pas en tots els camps del saber. El mite seguirà essent durant segles, el recurs ‘explicatiu’’ preferit per la majoria de la població (…). La resposta mítica és (…) estructurada en forma de relat o rondalla (…) i tot el conjunt adquireix un sentit simbòlic” (pp. 39-40). Com, per exemple, copsem en l’explicació que, en el 2006, em feu un home (nascut en 1930) respecte a l’origen de dues séquies de la comarca de l’Horta de València, i, de pas, aprofitant per a plasmar-hi geografia.

Al final d’aquestes paraules del capellà Serafí Planesdemunt, diu que “els déus del Pirineu no deurien ser tan carnissers com els de l’Olimp” (p. 41), un fet que podríem posar en línia amb el matriarcalisme.

El primer relat d’aquest grup de rondalles, “La casa encantada”, exposa com una dona que tot ho volia per a ella i sense deixar de filar amb la filosa i el fus, la veuen carregada com un ruc, li ofereixen allotjament, però ella els respon “CASA MEUA, JAÇA MEUA!” (p. 42) i, més avant, mor.

En canvi, en la rondalla següent, “Bon repòs”, es reflecteix la relació entre la cultura matriarcalista, l’agraïment als protectors de la terra (ací, la Mare de Déu) i la disposició a acollir els altres: “L’entrada al Pallars no pot tenir doncs per al foraster, un nom més hospitalari, ‘bon repòs’. Aquesta denominació tan avinent i simpàtica té (…) una explicació llegendària” (p. 43).

Un príncep francés i els seus acompanyants passaven per uns boscs i, el príncep, l’endemà, de matí, en despertar-se, “s’adonà de la causa d’aquesta nit tan reposada: havia recolzat el cap sobre una imatge de la Verge. La Mare de Déu havia vetllat doncs el seu son i ell s’havia adormit confiadament, com un fill a la falda de sa mare. Agraït (…), el príncep féu edificar en aquell mateix lloc una ermita i la batejà amb el mateix nom de la imatge, Bon Repòs. El comte d’Urgell, del qual eren tributàries llavors aquestes terres, l’ajudà a finançar les despeses” (p. 43). Així, no sols la dona ha salvat l’home (fent-li de mare acollidora), sinó que ell li ho compensa i, per consegüent, les dues parts acaben fent bona pasta. A banda, el comte, després de reportar-se sobre els esdeveniments, tria fer un agraïment com a homenatge (però no de tipus místic i, per consegüent, patriarcal), sinó, àdhuc, hospitalari (un tret en línia amb el matriarcalisme): un santuari marià.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que donen vida al Poble, ben considerades i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Una altra narració en què copsem el matriarcalisme és “El castell de València”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, veiem que es troba a deu minuts d’Esterri, “vora la carretera que mena al Port de la Bonaigua” (p. 29) i que “Aquesta fortalesa fou la darrera resistència del Comtat del Pallars, abans de la seua desaparició definitiva, a finals del segle XV. (…) la senyora Caterina Albert, muller del darrer comte, Hug Roger III, resistí valerosament durant tres anys els atacs de les tropes del marquès de Cardona” (p. 29). Per tant, no sols apareix una figura femenina forta, sinó que desenvolupa molt l’arquetip del rei: assumeix el càrrec de cap de comtat, el porta avant, defén els territoris,…

A més, tot seguit, Pep Coll addueix “Explica la historieta que l’exèrcit invasor (…) van demanar un parlament amb la comtessa. Aquesta s’hi va avenir, i el dia convingut aparegué amb un plat de truites de riu, més fresques que una rosa i bellugadisses encara com un cadell” (p. 29). D’aquesta manera, copsem trets matriarcalistes: 1) el parlamentarisme (en lloc de l’absolutisme), tan reflectit en els acords entre home i dona en les cases de catalanoparlants (encara que la dona, al capdavall, fos qui decidís, i que, a hores d’ara, perviu), 2) l’obertura al diàleg lluny de lo políticament correcte (la comtessa accepta la proposta), 3) la disposició a rebre l’altre (truites fresques, com una persona amb la ment fresca) i 4) creativitat (truites bellugadisses com ho podria estar un nen, ací simbolitzat pel cadell).

A banda, captem una comtessa bona com a estratega, ja que els atacants “No sabien que hi havia un túnel secret que comunicava el castell amb el riu de la Bonaigua” (p. 29) i, de pas, la dona conserva el vincle amb lo maternal i amb lo matriarcalista, com és l’aigua del riu, el qual, a més, curiosament (partint del nom), en porta de bona. Igualment, ella passa d’estar en el cim a fer-ho amb una vida més fluïda: la del riu.

Finalment, veiem que “L’heroica comtessa (…) fugí de nit cap a França pel Port de Salau. Diuen que els fallaires[1] d’Isil la van acompanyar fins al cap del Port. Fou el darrer homenatge de la gent del país a la Casa Comtal pallaresa, el darrer servei dels vassalls a llur senyor natural” (pp. 29-30). Per consegüent, la dona està ben considerada pel Poble: al cap i a la fi, ella els havia defés.

Una altra rondalla pallaresa, de la mateixa obra i en què captem trets matriarcalistes, és “La dona i el bandoler”, la qual, a més, podríem vincular amb la cultura colla. “El Lliser d’Arcalís ha estat segurament el bandoler pallarès de mes anomenada” (p. 32). “Un dia, la mestressa de cal Manresà de Farrera tornava de la fira d’Organyà, on havia venut un bon escamot de mules” (p. 32) i, així, com en la cultura d’Amèrica del Sud a què hem fet al·lusió, la dona realitza el paper comercial. A banda, la dona insistia que no en portava ni cinc i que “He hagut de pagar al notari d’Organyà els capítols matrimonials” (p. 32). Per consegüent, la muller també porta la tasca administrativa fora de casa.

Ja ben avançada la rondalla, copsem una semblança amb els colles: el pas del cel a la terra, quan la dona “Començà a desfer-se la cabellera, llarga i daurada com la d’un arcàngel. De seguida, uns grapats de monedes li rebotaren per les espatlles i cobriren el terra com una pluja d’or” (p. 32). El pas de l’or (l’home, el cel, la pluja que davalla) a la terra (ara coberta de monedes daurades) ens plasma una semblança amb aquest Poble andí: per mitjà del deu Sol, la Pachamama (que és terra i aigua) atorga vida al Poble, als animals i a la resta de la natura.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, “fallaire” figura com “Home que en la nit de Sant Joan va per la muntanya portant una falla encesa” i, en la primera definició de “falla”, veiem “Manat de branques o brins d’espart, càrritx o altres plantes seques, que s’encén per fer claror, calar foc, etc.”, això és, com una torxa.

Dones que encapçalen pobles de pagesos guerrers, ben tractades i molt obertes

General, , , , , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “La vaca de Serradell”, la qual figura en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. “El poble de Serradell es troba situat al peu d’unes penyes, en les quals abunden les coves. (…) en la cova Sorta, situada sobre mateix del poble, hi resta encara el dipòsit de l’aigua” (p. 27). Resulta curiós l’inici d’aquest relat, sobretot, perquè en el Pallars s’ha conservat molt el matriarcalisme, el qual, com sabem, està vinculat (simbòlicament) amb la cova (la dona) i amb l’aigua com també que el cap d’aquesta cova estigués en la part més alta de la població, així com la dona ho fa en la cultura matriarcalista (però de manera molt oberta i democràtica).

Més avant, llegim que, “Segons la llegenda, quan els àrabs van ocupar aquestes terres, els habitants de Serradell (…) es van refugiar a la cova Sorta, on es feren forts” (p. 27). Cal dir que podem empiular aquestes paraules amb el comentari que fa Jaume Vicens Vives, respecte als catalans dels primers comtats (segles VIII-IX), en el llibre “Notícia de Catalunya”, lo que plasma com Marca Hispànica. Així, en un moment en què els musulmans eren a quatres passes, “Defensar els castells, concórrer a l’host del príncep, jugar-se la vida per emparar la família, era un exercici tan sovintejat, que féu dels primers catalans un poble de pagesos i guerrers. (…) A excepció d’alguns alts funcionaris francs i d’alguns soldats d’ofici, els homes de la Marca foren essencialment soldats pagesos” (p. 38).

Continuant amb lo matriarcal, els assetjats decidiren una estratagema: “Van agafar una vaca (el darrer cap de bestiar que els quedava) i la van fer atipar de blat” (p. 27) i, quan l’animal considerà que ja havia menjat prou, el varen estimbar costes avall com dissimulant que els hagués caigut. De nou, captem que els habitants trien una dona (simbolitzada per la vaca, com en moltes rondalles), que ella és el cap del poblat i, a banda, que estava ben subministrada (com la Mare Terra a qui cal donar part de les collites, com a senyal d’agraïment). Per això, els moros pensaren que, “si els cristians feien anar tan abundant el blat, és perquè dins deurien tenir moltes provisions (…) i disposaren la retirada” (p. 27).

Una rondalla prou semblant d’aquesta obra i en què els catalans se les hagueren d’enginyar és “Mur o el bosc que camina”, en què, igualment, veiem el tema de l’educació matriarcal del pare (un senyor) a una filla petita. “El castell de Mur, centre militar i polític de la Baronia (…), és avui la fortificació pallaresa més ben conservada” (p. 28). En un moment en què estava ocupat pels moros, als exèrcits cristians, “se’ls va ocórrer finalment un enginy per tal de poder-s’hi atansar, sense que des de dalt els descobrissin. L’exèrcit cristià es revestí de branques i ramatge i (…) els soldats van anar avançant muntanya amunt” (p. 28). Per consegüent, aquest relat caldria situar-lo cap al segle XI o posteriorment, que és quan sorgeixen els castells i es consoliden progressivament, però no abans.

La filla petita de castellà moro, de pocs anys, capta que, malgrat que feia molt de vent, aquests grups de catalans feien camí, i ho comenta a son pare:

“-Papà, com és que les mates avui caminen? -li preguntà amb inquietud infantil.

(…) -No tingues por, filleta, que els arbres no caminen mai. És el vent de port que els sacseja -li contestà amorosament el pare” (p. 28). Resulta interessant que aquesta rondalla del Pallars plasme un pare tan obert i dolç amb la filleta com també en molts relats que hem tractat.

Finalment, els cristians “van poder arribar fins al peu de la muralla, sense ser descoberts pels guardians. I, gràcies a aquesta estratagema, aconseguiren, poc després, apoderar-se d’aquesta estratègica fortalesa” (p. 28).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’erotisme en la rondalla “Es penyal de Pastoritx”

General, , ,

 

En l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, hi ha una rondalla eròtica molt curta, “Es penyal de Pastoritx”, la qual diu així:

“A un penyal de devers Pastoritx[1], deien que hi havia amagat un tresor. Es penyal, damunt, tenia lletres que deien:

            Venturós serà

qui es cul em veurà.

Començaren a fer barrobins i trobaren baix des penyal un rètol que deia:

            Venturós ha estat

qui es cul m’ha trobat” (pp. 375-376).

 

 

Nota: [1] Possessió del terme de Valldemosa.

Dones amb molta espenta, estrategues i molt obertes

General, , , , , ,

 

Rondalles del Pallars en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll.

En aquesta obra, on podem trobar rondalles del Pallars (Catalunya) recopilades per Pep Coll, hi ha un pròleg que, com ens escrigué Josep Coll Martí (l’autor) en un correu electrònic del 16 de desembre del 2022, “el capellà de la introducció és un personatge de ficció que em va servir de recurs literari”, el rector Serafí Planesdemunt. En qualsevol cas, copsem el matriarcalisme en la figura del mossèn i de “la vella Casa Rectoral” (p. 7). Així, com escriu Pep Coll, “una tarda vaig descobrir a les golfes un petit tresor. Es tractava d’un plec de papers enrotllats i lligats amb un cordill. Un cop deslligats, vaig poder comprovar que aquests paperots no tenien ‘sants’ i que més aviat semblaven cartes velles” (pp. 7-8).

Més avant, afig que “Aquest plec de paperassa és format per 107 fulls (…). L’escriptura (…) és perfectament llegible. Tal com explica el primer full, es tracta d’una carta que mossèn Serafí contestà a un amic, també sacerdot (…). Aquest capellà (…) havia escrit anteriorment al Rector de Pessonada[1], demanant-li que li enviés llegendes tradicionals perquè feia una recopilació de material folklòric de Catalunya” (p. 8). Cal dir que, en aquest sentit, moltes vegades, els capellans eren persones que, a més de viure en una població, estaven molt en línia amb el matriarcalisme del Poble i que això es reflecteix en aquestes paraules. Igualment, ve reforçat en posar Pep Coll que “Els actuals padrins de Pessonada recorden encara els seus sermons, senzills i planers, molt sovint il·lustrats amb exemples de la natura i amb rondalles” (p. 9) i amb “un coneixement geogràfic i dialectal tan profund de la nostra comarca” (p. 9).

Tot seguit, l’autor addueix “La nostra tasca ha consistit, doncs, a transcriure literalment de l’original la seua llarga epístola. Transcripció fins i tot ortogràfica, ja que el rector de Pessonada demostra tenir un domini de la normativa catalana” (p. 9). I, així, es capta una persona tan oberta a les noves tendències (en lo cultural, en lo lingüístic i a la normativa proposada per Pompeu Fabra en 1913 i ràpidament adoptada per l’Institut d’Estudis Catalans) com també a la terra i al Poble: “li havien infós un gran amor a la terra i a la llengua” (p. 10).

Al capdavall, veiem que el rector Serafí Planesdemunt, el 31 de juliol de 1936, respon al seu amic, entre altres coses: “em proposaves de col·laborar com a corresponsal en la teua empresa de recollida de material folklòric. Vaig acceptar gustosament (…) i ara et trameto ja definitivament els fruits del meu treball” (p. 10) i li afig que li fa una breu introducció explicativa per a cada secció de què li aporta rondalles com també “anotacions i aclariments d’un modest coneixedor del país, com a impressions d’un afeccionat al folklore (…) en aquest palau (…) de les nostres llegendes que tu has començat a bastir” (p. 11).

Cal comentar que, en el primer grapat, el capellà indica a l’amic que els àrabs són “els qui més empremtes han deixat en la memòria col·lectiva” (p. 19) i, més encara, en la segona rondalla d’aquest grapat, “La morisca”, en què veiem que els moros demanaven “el tribut anual d’una donzella.

Aquell any tocava endur-se’n la filla del batlle de Gerri: una eixorivida xicota, galantejada per tots els mossos del Pla de Corts. La noia (…) va planejar una meravellosa estratègia i l’exposà al (…) veïnat:

-Ells tenen la força, però nosaltres tenim la intel·ligència i l’ajuda de Déu Nostre Senyor!

(…) Al veure’m sola i indefensa, seran incapaços de negar-me la meua última voluntat: dansar davant del meu poble. Mentrestant, vosaltres us haureu amagat darrere les finestres, portes i balcons, amb tota mena d’atuells sorollosos. Quan faça una estona que jo haja començat a ballar tota sola (…), demanaré al capitost que m’acompanye en la dansa” (pp. 25-26). I, així, captem que la jove proposa amb molta espenta, que fa de cap de colla i, a més, que introdueix la dansa, una part de la vida vinculada amb el matriarcalisme.

A continuació, la jove els indica “Jo sempre ballaré amb la punta dels peus, sense tocar el taló a terra. En el moment en què el moro estiga més absort amb la dansa, picaré un bon cop de taló a terra” (p. 26). Per consegüent, la dona actua tocant els peus a terra, amb agilitat i, igualment, amb força (el colp de taló a terra).

Finalment, veiem que els habitants accepten la proposta de la jove i que “L’estratègia va sortir tal com s’havia planejat” (p. 26). D’aquest relat, s’extrau un altre fet: en les zones de muntanya i en les poblacions rurals, la dona té un paper molt important i ocupa càrrecs, com ara, el de cap de colla, de líder i amb molta iniciativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Poble català pertanyent al terme de Conca de Dalt, de la comarca del Pallars Jussà.

Dones amb molta espenta, que pacten, eixerides i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “El sen Guaita”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un home que llaurava, un dia és raptat per moros i, com que era un home honrat, el seu amo tria donar-li la llibertat i li demana: “Digau què voleu: ¿estimau més estar amb nosaltres tot es temps de sa vida i, si jo em muir, vos deixaré un queviure o anar-vos-en a ca vostra?” (p. 370).

Tot seguit, l’home va a un frare que li diu:

“-Si teniu gent vostra a Mallorca, anau-hi, que molt vos deuen enyorar” (p. 370) i, al moment, “sense pensar-hi pus, se n’anà as senyor i li digué:

-Senyoret, jo estim més anar-me’n a ca meva i, si trob viu qualcú de sa meva família, encara seré a temps de donar-li una aferrada pes coll” (pp. 370-371). I, al capdavall, l’home fa via cap a Mallorca i hi troba dues filles (p. 371). Copsem, per tant, el tema de la terra.

Una altra rondalla en què es reflecteix i, a més, en la dona, és “Es germà i sa germana esclaus”, en el llibre de Caterina Valriu Llinàs. Una nina de pocs anys és raptada pels moros, se l’endugueren a Alger i “hi va estar allà. Quan tenia quinze anys, prengueren un germà seu que en tenia cinc o sis i també el se’n dugueren a Alger” (p. 371).

Un poc després, “sa germana digué as germà:

-I tu, d’on ets?

-De Santanyí.

-I d’on et diuen?

-A mi, em diuen de can Fulano.

-Sí. Idò, jo som germana teva. Que voldries que tornàssem a Mallorca?

-Sí -digué es germà.

-Idò, espera’m aquí i jo me n’aniré a cercar un barco” (p. 372).

Com veiem, la germana porta la iniciativa i proposa al germà. A més, “Sa germana se n’anà a veure es capità d’un barco mallorquí i va fer barrina per dur-los a tots dos a Mallorca” (p. 372) i, per consegüent, és la germana qui fa l’acord amb el cap del vaixell.

“Llavors, se’n tornà as germà i li digué:

-Ves-te’n amb aquesta senalla pes moll i, si et demanen què fas, digues que cerques herbes.

Dins sa senalla, hi posà sa roba de tots dos; es germà se n’anà as moll i, quan va ser hora de partir, sa germana comparegué, es posaren dins es barco i tornaren a ca seva” (p. 372). A banda que la germana (qui simbolitza la dona) és eixerida, podríem vincular-ho amb la dita “Tira més un pèl de figa que una maroma de barco”, amb què es reflecteix l’espenta de moltes dones catalanoparlants. Finalment, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal.

Dones que tracten bé el marit (i ells, la dona), persones agraïdes i molt obertes

General, , , , ,

 

Un altre relat en línia amb el matriarcalisme és “S’esclau de ses varques”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. Un home, qui era amb un al·lot seu, veu que ve la barca dels pirates; en acabant, el rapten, se l’emporten cap a Alger i, “Des cap de set o vuit dies, li digueren:

-Te n’aniràs amb aquest (moro) a un hort i allà faràs feina.

Allà estava bé perquè ses feines de cuidar sa terra no eren pesades i, com ell era entès, l’amo de s’hort el tractava bé. Es cap de poc temps, el varen quitar i es seu amo li va dir:

-Ja està pagat es teu tribut” (p. 368).

En aquest apartat, copsem que pren part en un hort (detall vinculat amb la terra, amb els arbres, amb les plantes, amb el conreu… i, per descomptat, amb la dona, amb la muller i, àdhuc, amb la Mare Terra).

A banda, el pagès feia feines de la terra que no li eren feixugues, fet que indica que, així com ell treia suc a l’hort, ho realitzava amb avinença com també en les cases de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i en les que encara viuen i tracten bé la dona i sense degradar-la (ni ella, el marit, ni els fills, ni els parents, etc.).

De fet, en molts relats, podem dir que les tasques es reparteixen i, igualment, les funcions de cadascú, i que, malgrat que, per exemple, al capdavall, l’home faça lo que ella li indica, el marit no ho interpreta com una càrrega, sinó com que la muller té la darrera paraula i que la decisió ha sigut encertada, adient.

Tot seguit, veiem que el propietari li encarrega una tasca que haurà de fer abans d’anar-se’n a la terra on havia nascut. Aleshores, apareix un personatge que podríem relacionar amb la dona (ja que, com en articles en què se’ns parla d’obscurantisme, hi ha un vincle estret amb introducció de lo patriarcal), ací és el moresc qui li aplana el camí i a qui ell segueix la pauta. Cal afegir que el moro, sovint presentat com si fos el roín, per dir-ho així, lo negre, el vincularíem amb un color que s’associa amb lo matriarcalista i, per exemple, amb els moros de les festes en moltes poblacions valencianes: “Es moro que feia feina amb ell li digué:

-Ses varques són males d’espenyar, però si fas lo que jo et diré, dins dos dies estaran espenyades. Les has d’enterrar tot un dia davall terra i, en treure-les es vespre, ja estaran podrides.

Ell ho va fer així i l’endemà les mostrà as senyor i li digué que ja no les podia dur” (p. 369) i, immediatament, el senyor “Li va amollar i ell se’n tornà a Son Servera” (p. 369).

En línia amb aquesta rondalla i amb la relació entre moro/dona/matriarcalista, en la narració “S’esclau gabellí”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, “Es moros agafaren en Colau Vell i el feren esclau. El se’n dugueren a Alger i allà el veneren a un moro molt principal que tenia una filla molt guapa, una de ses al·lotes més guapes des moros” (p. 369). Un dia, la jove, en un paper molt semblant a la del moresc de la rondalla anterior, li diu què podria fer per a alliberar-se, ell li segueix les indicacions “i se n’anà a vorera de mar i trobà un llaüt i se’n vengué a Mallorca.

Quan va esser aquí, tot d’una, se n’anà a la Mare de Deu de l’Esperança” (p. 369). I, així, captem l’agraïment d’home a dona, en aquest cas, a Nostra Senyora, i, a més, de l’Esperança, de la mateixa manera que, en moltes cases, quan l’home cobrava la paga,… la lliurava a la muller i era ella qui decidia en què emprar lo rebut pel marit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Finalment, una foto amb un detall nadalenc que hui he rebut per part d’una amiga, en un correu electrònic acompanyat de les paraules “Naixement és alegria”.

 

Històries i llegendes catalanes recopilades amb bona empatia i amb agraïment

General

 

Ahir comencí a llegir el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i publicat en el 2004 per Pagès editors. És una obra amb una introducció en què l’autor comenta que “Passi el que passi, per gros que sigui, la tradició no deixa d’ésser flama (…) simbolitzadora del passat, que reviu a l’entorn de qualsevol llar encesa on s’assimila la tradició per fer-la arribar i traspassar dels qui ja estan a punt d’anar-se’n als qui vindran.

(…) també em proposo deixar constància de la gran riquesa de cultura popular del nostre poble (…).

No puc cloure aquest introit sense dedicar unes paraules de sentit agraïment a totes les bones persones que en les meves recerques m’han fet la mercè d’atendre’m i que generosament ens han transmès la seva saviesa tradicional.

(…) No vull que aquest esqueix quedi només per a nosaltres, per això en faig transmissió sincera per mitjà d’aquest volum perquè arreli en les generacions futures“.