Arxiu d'etiquetes: dones que porten la iniciativa

Dones amb molta espenta en famílies catalanes matriarcals

Igualment, en l’entrevista “Un transsexual damunt del tractor. Sortir de l’armari en l’àmbit rural” (https://www.lgtebre.cat/wp-content/uploads/2020/04/12_COLORS_del_territori.pdf), Gorka López, d’Aitona (població de la comarca del Segrià), comenta “he vist treballar a la meva mare i a la meva padrina com ningú, al camp, a casa, cuidant de la família, de la canalla, dels avis… Com tantes altres mares i padrines, són incombustibles! En el fons, penso que som una societat molt matriarcal” (p. 17).

A més, en l’article “Escriure mares: tres mares diferents i ben reals” (https://www.nuvol.com/llibres/escriure-mares-tres-mares-diferents-i-ben-reals-34854), publicat en la web “Núvol”, podem llegir que, en una conversació sobre el paper de la mare en distintes novel·les, l’escriptora Imma Monsó amolla “En el meu cas, sabia que algun dia trauria el tema perquè la meva mare és un personatge molt fort. La meva família era matriarcal, per tant, he crescut en un ambient amb dones de molt de caràcter”. A banda, en l’article “Entrevista a l’escriptora Imma Monsó” (http://anglocatalan.org/oldjocs/8/Articles%20&%20Reviews/Versio%20pdf/(110906)%20Imma%20Monso%20Entrevista.pdf), el qual figura en “Journal of Catalan Studies”, una publicació sobre estudis catalans, Imma Monsó diu “Jo he viscut un món molt matriarcal (…). Un món dominat per la verbositat i la gràcia de les dones, per les seves mirades i actituds, un món en què les dones tenien molt de poder. A més, penso que això és especialment propi del nostre país, molt català vull dir, tot i que és una opinió purament personal i no contrastada per cap estadística” (pp. 18-19) i, unes pàgines després, afig a l’entrevistadora que “trobo que està molt bé que Júlia Ares sigui una dona catalana, per allò que atribueixo a la família catalana” (p. 24).

Quant a la primera part d’aquesta entrevista, podem dir que, a partir de les responsions que molts han plasmat en Facebook (moltes) o, per exemple, per correu electrònic (no tantes, però molt interessants i molt obertes), junt amb converses, com ara, amb ma mare, i amb alguns missatges amb altres persones, sí que és cert que la cultura catalana, com la valenciana i com la balear són matriarcalistes. És més: també es copsa en moltes rondalles i en moltes cançons eròtiques, per exemple, compilades per Gabriel Janer Manila i en composicions en català arreplegades per Sara Llorens, a tot estirar, en 1930.

Afegirem que, en l’article “El dia en què vaig vèncer el drac” (https://issuu.com/diariametlla/docs/amindola_extra_9_web), de M. Montserrat Medalla i Cufí i que captem en el número 5 (extra) del butlletí “Amíndola”, a cura de l’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès, publicat en març del 2021 i a què accedírem el 12 de novembre del 2021, capim “Vaig néixer en una família matriarcal en què l’àvia duia la batuta, la mare obeïa i el pare es deixava la pell per dur les garrofes a casa” (p. 3). I, com em tragué Josep Maria Bertran Comellas el mateix dia en el meu mur, “Bé: vist així, l’home és el ruc que tira el carro, mentres que les fèmines van a cavall. Això mateix, va viure la meva família fins a la meva generació.

Plantar cara al matriarcalisme va ser molt dur, es van trencar moltes coses, però sóc el primer home de la nissaga que no he fet de ruc de callar i creure (i, sobretot, pagant).

Potser tenim massa idealitzat el matriarcalisme. Ben mirat, allà on era, s’ha perdut o està, o ha estat, molt crític. I compte, l’alternativa no és el patriarcalisme, crec. Caldrà cercar noves fórmules en què la dignitat sigui per tothom igual. Déu n’hi do, amb el tema; no és gens fàcil”. El meu escrit, immediat, fou “Lo primer que has escrit, fins al punt primer, coincideix amb un comentari que em féu un amic molt obert i molt coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal).

En moltes rondalles en llengua catalana, i de més de cent anys arrere, el matriarcalisme apareix com una manera de viure, de participar i d’actuar molt obert”[1].

Tot seguit, Josep Maria Bertran Comellas m’adduí: “Patriarcal i matriarcal marca els rols d’homes i dones segons el gènere. Cal cercar una fórmula en què els rols els marqui la capacitat de la persona i l’esforç personals i no el sexe (llevat de temes en què, biològicament, no pot ser d’altra manera). Seria més just”.

Altrament, en l’entrevista “Llucia Ramis: ‘La construcción de lenguaje no es sólo la de un código” (https://revistadeletras.net/llucia-ramis-la-construccion-del-lenguaje-no-es-solo-la-de-un-codigo), publicada en “Revista  de Letras”, l’escriptora Llúcia Ramis, en nexe amb la família mixta, diu “no vaig sentir eixa diferència fins que comencí a escriure sobre l’ambient en què havia crescut. Aleshores, vaig observar que la meua família mallorquina és un matriarcat en el qual comanda la padrina, una dona forta que fuma, que parla sense aturar-se i en què ella és quasi una mamma siciliana, mentre que, en la família belga, les relacions són més fredes i s’imposa una actitud més estricta”.

No deixarem fora que, en concordança amb el matriarcalisme que es plasma en la cultura mallorquina, en l’article “Ella és part del paisatge” (https://www.laconca51.cat/ella-part-paisatge), aparegut en la web “La Conca 5.1”, l’Assumpció Fontelles, de huitanta-dos anys, en relació als vins “Matriarcat” en el Pallars Jussà, indica “Ha obert camí perquè tantes dones mantinguin el seu vincle amb la vida rural, a vegades, feréstega i, a més a més, que excel·leixin el seu ofici. Les seves nétes n’estan orgulloses i ho comparteixen a les xarxes socials. I qui la coneix de pocs dies ençà, com jo, també. ‘No m’agrada anar a seure amb les dones de la vila, a prendre el sol i xafardejar. Sóc de fer coses, de treballar, de moure’m’. Aquesta és l’actitud. De dona valenta, compromesa, sàvia. De la dona lliure, revolucionària, provocadora. (…) sense complaences, però vibrant. Perquè la naturalitat ha de ser el centre de la vida i de les relacions”.

En aquesta publicació, empeltada amb el Prepirineu català, hi ha uns mots que podem trobar en altres fonts (o, com ara, en llibres) en què parlen persones que formen part de Pobles matriarcalistes: la connexió amb la Mare Terra, amb la mare. Així, en al·lusió a l’Assumpció Fontelles, diu “’Ella és part del paisatge’”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] El 9 de maig del 2024, Antoni Bernabeu Pérez, després de llegir unes línies del llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, publicat en el 2021, ens escrigué sobre el matriarcalisme català: “Veus tot açò? És una cosa que les feministes deurien saber: que, tant a València com a Nàpols, com a Sicília, com a la Calàbria com també al Regne de Mallorca i a Catalunya, la dona ha tingut molt de pes i, ara per ara, la matriarca encara pesa”.

Dones amb iniciativa i amb propietats en terres matriarcals

Una altra contarella amb signes matriarcalistes, i que figura en l’estudi “El patrimoni rondallístic de Tàrbena”, és “Sa cabreta”. Una cabra grasseta i garrida veu com una rabosa (ací, fent el paper del típic llop, de l’home) que tenia fam, toca “a sa porta:

-Cabreta! Obri’m!

-¡No, no, que em menjaràs!

-No. ¿Vols venir a cercar raïm as bancal de la tia Quica?” (p. 84).

Sobre aquest fragment, direm que exposa un detall present en la història de la cultura catalana: la dona propietària, el qual es repeteix en la rondalla següent (“Sa cabreta”), encara que, en el segon relat, parle “de s’hort de la tia Mariana” (p. 85).

A més, apareix el raïm, en nexe amb la matriu, amb l’úter: úter, dona, terra plana conreada, hort… Mots en línia amb lo femení.

En acabant, pacten veure’s a una hora, però la dona (la cabreta) sempre s’hi avança, li guanya la mà i es fa amb el fruit.

El tercer dia, el llop li proposa que l’endemà cerquen figues (lligades amb la fertilitat).

Quan ja hi són, “sa cabreta ja estava dalt de sa figuera. I es rabosot, de davall estant, diu:

-Hui, sí! -ja es llepava es morros.

Ara, sa cabreta, de dalt estant, comença:

-Ai! raboseta! Mira quina figa més bona!” (p. 84).

Per consegüent, som davant un passatge amb la dolçor, amb la sexualitat i… amb la dona (àdhuc, simbòlicament), per damunt de l’home i, fins i tot, ella li llançarà les figues.

És més: ell assaja menjar-se-la, però la cabreta, deixondida, li demana per on vol entrar la guineu a ca la cabreta. I, com que la raboseta ho amolla, el personatge que representa lo masculí no assoleix l’objectiu, puix que la cabreta és més ràpida i perquè la iniciativa femenina li permet desfer-se de la guilla. Com a mostra que, en aquest relat, la rabosa «és» un animal masculí, hi ha que, al capdavall, la informadora diu “I, quan entra es rabosot”  (p. 84).

De fet, en la contalla “Sa cabreta”, de què hem reportat un poc adés, els passatges es desenvolupen entre una cabreta i un llop. Adduirem que, en aquesta segona rondalla, hi ha la dona rabosera i espavilada. Això sí: ella també mena i marca el compàs a l’altre. Així, diu

“Bon matí s’alça es llop i se’n va. Només arriba, sa cabreta ja era dalt de sa figuera. Ell li diu:

-Aaaaaaai!, guilopeta! Com te’n tries ses més bones!

(…) Sa cabreta, per fi, li’n tira una i diu:

-¡Mira aquesta, que madureta!

Pum! Dins d’un ull!

(…) -Doncs bé. Tu no m’enganyes! Però jo t’he de menjar!

Sa cabreta li amolla:

-No podràs!” (p. 86).

Finalment, no sols ell cau en el parany que li prepara la cabreta, sinó que la dona es desfà de l’adversari: el llop s’escalda.

En ambdues contarelles, la dona és més madura que l’home (qui encara és verd) i això l’ajuda a respondre millor i a esquivar les temptacions alienes.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Pactes, dones amb iniciativa, eixerides i sopluig

Prosseguint amb contarelles arreplegades en la tesi de Joan-Lluís Monjo i Mascaró i de caire matriarcal, hi ha “Pixau i cagau”: “Açò era un llop, una raboseta, un porquet i una gallineta. Tots quatre miraven el temps, lleig, i (…) sa raboseta va dir:

-¿Voleu que fem una caseta perquè, si plou, tinguem cobert?” (p. 65).

I tots tres ho acordaren.

Cal dir que, en aquesta narració, el llop és l’animal passiu (el qual, a més, simbòlicament, és associat a lo solar). Així, la raboseta es lleva la pell i se’n va bastir una. Després, el porquet, que va més lluny, “fossant fossant, es va trobar una ferradureta i també en va fer una” (p. 65). No deixarem fora que el porc té un paper femení i maternal i que l’empiula amb la ferradura (per la forma de mitja lluna).

En acabant, el llop, després d’haver-se engolit la guineu, tracta d’entrar en ca la gallineta (que n’havia construït una) i, com que les parets eren de ploma, menja la gallina. Quant a la guilla, ell també se l’engul.

Nogensmenys, de nit, en assajar-ho amb el porquet (quasi sempre, en narracions, representat per una bacona o per una truja, no pel mascle), no aconsegueix assolar-li la casa. Així, 1) l’animal constructor és una dona i 2) la seua força ha estat durant la nit.

Ja de dia, el llop li diu: “Jo sé un bancal carregat de faves i ens hi podríem anar a menjar-ne.

Llavors, li amolla el porquet:

-¡Ai!, doncs, anem-hi!

I se’n van (…) i el porquet li comenta:

-Mira: vós que sou més major, aneu per sa vora; jo hi aniré per dalt” (p. 66).

D’aquesta manera, hi ha un pacte entre tots dos; i la part femenina, que porta la iniciativa, que té la darrera paraula i que és deixondida, es posa dalt (senyal que ella mena).

A continuació, el porquet “li va pegar un espentó i el va tirar marge avall” (p. 66).

Però la cosa no fineix ací. Com que el llop era curtet i volia menjar i jaure sense haver de pencar, fa una encaixada amb una haca, qui, immediatament, copsa com ell li lleva una punxa i, aleshores, el porquet li tira una guitza i el llop, ben fotut, fa via.

I més: “després, el llop es troba dos bous que es partien un bancal (…). Un tros era millor; i, s’altre, era més fluix” (p. 66).

Passa que el llop els proposa fer de mitjancer i els bous li diuen que ell es pose enmig de tots dos i, un poc després, el primer dels esmentats n’eixirà perdent:

“-Doncs, jo vos el partiré. Però heu de fer lo que jo vos diré: jo em posaré enmig i, es qui més prompte hi aplegarà, tindrà sa part que és sa millor.

I així ho varen fer” (p. 66).

Cal remarcar que, 1) en rondalles més antigues (aquesta fou recollida en 1994), com ara, anteriors a 1980 o a 1932, abundarien els personatges femenins empeltats amb signes matriarcalistes (ací, en el porquet i en el fet que, llevat del llop, la resta basteixen un habitatge), i 2) en què, per exemple, en comparació amb aquest passatge final, hem capit dues bacones o dues femelles que, així, fan fora la possibilitat que l’animal roín faça miques la maternitat i el lligam mare-fills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

El festeig, l’acte sexual i la dona en el Rosselló del segle XIX

Tornant a música matriarcalista en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la investigadora catalana Simona Gay, hi ha unes quantes cançons amb molt de simbolisme eròtic, com ara, “Les criades de Vinçà”, transmesa per Jules Fons (1886) en 1965:

“Minyons, que seu per casar,

vos vull avisar, vos vull avisar.

(…) Quan elles n’han fregat,

quan n’han rabejat,

quan n’han eixugat, (bis)

prenen els poals i se’n van a l’aigua.

Una horeta ja els hi cal

per parlar al galant. (bis)

 

Quan elles se’n van al llit

de la bona nit, de la bona nit,

se n’hi van totes en camisa;

una horeta, ja els hi cal

per parlar al galant” (p. 300).

 

O siga que 1) les dones tenen relacions sexuals (freguen), 2) els introdueixen el penis (“rabejar” vol dir “mesclar”, ací, l’empelt entre els dos cossos), 3) un “rabejar” que també significa “banyar amb aigua”, una aigua lligada amb el semen), 4) elles s’eixuguen (després de la penetració) i 5) se’n van al riu amb les mamelles (els poals).

En acabant, 6) elles tornen al lloc on han acordat amb el galant (l’home) i, potser, 7) en una casa amb moltes dones (o bé amb seny d’acte general fet per personatges femenins) i, al capdavall, 8) es reuneixen el personatge femení i el masculí.

El detall que l’aplec dure una hora podria anar unit a una dona no dedicada a la prostitució. En qualsevol cas, esdevé de nit, una part femenina del jorn.

Una altra molt manifesta és “Quina dona en tinc!”, en què un home es casà un any arrere i comenta que la muller el fa morir. Així, en la segona estrofa, copsem un tret present en la cultura colla (d’Amèrica del Sud), en què, com em digué un amic que hi estigué cinc anys, «són les dones les que van als bars, no els hòmens”:

“Per ser el primer dia

que n’érem casats,

se’m va anar al cafè

amb els convidats” (p.  302),

 

de manera que, a més, ella va acompanyada com si fos una persona reconeguda. Altrament, el marit agrega que

“Aigua a les gallines,

a mi, em fa baixar;

per tants d’ous que hi hagi,

no els puc tocar.

 

Perquè ella els palpa

de vespre i matí” (p. 302).

 

És a dir, hi ha vocabulari que connecta amb lo feminal (la gallina) i potser ella li permet que faça l’amor amb diferents dones (les gallines) i que ell els fique el pardal (perquè els baixe aigua que ell té, el semen). Ara bé, li exigeix que no toque els ous (els testicles) d’altres hòmens que hi haurà entre aquelles dones. Sobre aquest passatge, la dona (gallina) és més voluminosa que l’home (ou).

I, com a senyal que la muller és qui mena, ella sí que pot palpar els collons dels hòmens i, a més, en dos moments del dia.

Ben mirat, el marit diu

“I, si jo la cofi i no la cofi bé,

ella ja me truca, amb mà de morter.

 

Si en fa la bugada, me’n fa el lleixiu” (p. 302).

 

Per consegüent, ell la cofa (assaja si el capell li va bé al cap… del penis) i, si no ho fa, tal vegada, perquè no el fica bé en la vulva, ambdós (per iniciativa de la muller) copulen (truquen) amb mà de morter (amb l’ocell masculí).

Finalment, si la bugada (una classe d’acte sexual) ix bé, hi ha ejaculació (el vers amb el lleixiu). Com a afegitó, direm que aquesta cançó fou transmesa per Caterineta Siné, nascuda en 1856, un fet interessant.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb iniciativa i matriarcalisme

Igualment, en l’article “Santa Pola ha sido siempre un pueblo matriarcal en el que la mujer ha tenido un papel fundamental” (https://aquimediosdecomunicacion.com/blog/2020/08/10/santa-pola-ha-sido-siempre-un-pueblo-matriarcal-en-el-que-la-mujer-ha-tenido-un-papel-fundamental), publicat en la web “Aquí. Medios de Comunicación”, en què es fa una entrevista a María Sempere (Santa Pola, 1946), cronista de la vila valenciana Santa Pola, capim que aquesta dona, qui, quan era ben jove, es dedicà als estudis (amb el suport de son pare, qui l’encoratjà), comenta que “Santa Pola ha sido siempre un pueblo matriarcal. La mujer tenía por oficio encargarse de las tareas de la casa y, por las tardes, hacer red y aprender a bordar. Ahora, las redes las cosen hombres, pero antes era labor de las mujeres. Las tareas domésticas antes eran mucho más sacrificadas, no teníamos tantos avances en cuanto a electrodomésticos y utensilios, y se limpiaba todos los días.

Antes, por ejemplo, hacer una cama llevaba mucho tiempo. Era la madre la que debía sacar adelante la familia con el dinero que el marido les dejaba”.

En un altre article amb Santa Pola, titulat “Santa Pola i les contradiccions del turisme” (http://paisvalenciaseglexxi.com/2016/01/09/santa-pola-i-les-contradiccions-del-turisme), publicat en la web “País Valencià, Segle XXI”, de Nèstor Novell, veiem que José Mazón li confessa que “Els pescadors són encara un col·lectiu amb gran incidència social. En realitat, viuen a banda, mantenen la seua cultura pròpia, són molt endogàmics i la família té un marcat caràcter matriarcal”.

En relació també amb la pesca en Tabarca, una part del terme de la ciutat d’Alacant (l’Alacantí), però en la mar, en l’article “Te vacilarán en la isla de los secretos…” (https://elpais.com/ccaa/2012/08/16/valencia/1345132321_361329.html), publicat en el diari “El País”, captem que, en l’apartat referent a la gastronomia, es comenta que “Hay algo de matriarcado en Tabarca, como en muchas sociedades pescadoras: todos los restaurantes de la playa tienen nombre de mujer”.

Quant a una altra vila valenciana en nexe amb la pesca, Peníscola, el 25 d’abril del 2021, per mitjà de l’entrada “Històries dels meus cinquens avis” (http://davidgomezdemora.blogspot.com/2018/07/histories-dels-meus-cinquens-avis.html), escrita per David Gómez de Mora en el seu blog “Geografía e historia local. Una forma de entender las élites y el medio físico”, podem llegir que, en la Peníscola de l’any 1843, en estiu, “En una casa del carrer major d’aquesta localitat, vivia la senyora Gabriela Guzmán i Ripollés. Gabriela estava casada amb qui va ser el seu primer marit, Agustín Bayarri i Martorell (…). Agustín era un pagès ben posicionat, que treballava la terra heretada que li havien deixat els seus ancestres. Gabriela era una dona conservadora i tradicional. Desconec si tenia molt o poc caràcter, però, amb el tema dels diners, segurament era molt estricta, doncs l’havien educat de manera que sabera valorar l’esforç que suposava guanyar-se el pa cada dia. Durant bona part de la temporada, ajudava en el camp, a més de realitzar l’àrdua tasca d’educar els seus fills.

En aquella casa, imperava moltes vegades un model d’organització que s’acostava més al matriarcat, doncs Gabriela, com quasi totes les senyores de Peníscola, abans de casar, va visitar el notari, acompanyada pels seus pares, per a declarar aquells dots o béns que anava a incorporar per a la seua futura descendència i que li donaven autoritat igual o, fins i tot, més gran que la del seu home a l’hora de prendre decisions dins de la seua llar”.

Passant, ara, a les Terres de l’Ebre, ens trobem amb uns mots que figuren en la tesi “El primer catalanisme a les Terres de l’Ebre: Francesc Noè” (https://ddd.uab.cat/pub/tesis/2019/hdl_10803_667935/bdrip1de1.pdf), de Maria Mestre i Pratdepàdua, publicada per la Universitat Autònoma de Barcelona en el 2019, quan diu que Carme Noè, “Mestressa de casa, tenia cura de la llar i dels seus fills, amb unes profundes creences religioses molt arrelades als costums i tradicions de la seva terra. Era una dona forta i de caràcter (…) [amb] un accent propi dins les relacions familiars, que Lluís Mestre i Rexach –besnét de Carme Noè- defineix com un matriarcat” (p. 20).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Tres generacions de bon cor, en una casa i ben tractades

Una altra contarella en què copsem signes matriarcalistes i que hi ha en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Bo seria”. Començarem dient que hi ha tres personatges (u de cada una de les tres generacions simbòliques), en una mateixa casa i que el més petit (de pocs anys) fa unes interpretacions que portaran a la mort del més gran (de l’avi, no d’una àvia). En qualsevol cas, el xiquet és de bon cor:

“Hi havia un aviet que era molt malaltet, ja vellet. I la filla enviava el fill, el netet. Li diu:

-Vés: veges si l’avi vol que li duguem alguna cosa per a menjar, perquè, si no, es morirà l’aviet.

El xiquet se n’anava per amunt i diu al vellet:

-Avi. Ma mare diu què voleu per a menjar. Diu que, si voleu, fer unes carxofetes, una coseta…

L’aviet feia: -Ai! Bo seria…

El xiquet baixava i deia a sa mare: -Diu que ho boçaria.

-Ah! -respon la mare-. Doncs, si ho ha de boçar, no li fem res.

Al poc de temps, li comenta la mare:

-Mira: vés. Veges si vol que li matem un conillet de porquí, encara que siga amb unes creïlletes: li farem un guisadet i que l’avi s’ho menge.

Tot seguit, el xiquet pujava:

-Avi. Unes creïlletes així, un conillet de porquí, ben cuitet, ben arregladet.

I l’aviet feia: -Ai! Bo seria…

En acabant, el xiquet se n’anava per avall i diu a sa mare:

-Diu que ho boçaria.

-Doncs, si ho ha de boçar, res.

I, dos o tres dies després, l’aviet va expirar, per no boçar, es va morir… i en pau” (p. 485).

Com podem veure, en primer lloc, el nen (potser, a tot estirar, de tres o quatre anys) canvia el llenguatge, n’afig (introdueix unes carxofetes, una planta del camp) i va unit a la bona consideració cap als ancians (ací, representats pel padrí). En segon lloc, el conill és en nexe amb assaigs (en l’original, posa el castellanisme “conill de les Índies”, això és, la persona que és emprada com si fos un conill amb què s’experimenta) i amb un animal un poc més xicotet que el conill comú i, per això, li farien una menja acompanyada d’altres aliments que el compensassen. En tercer lloc, el tractament i l’apreci cap al major és present en mots com “ben cuitet, ben arregladet” (perquè l’home se’l puga menjar còmodament i que ho fruesca). En quart lloc, resulta interessant que el punt on està ell (on viu el provecte) és el més alt de la casa (la màxima categoria, la màxima consideració per part dels altres).

Finalment, com que la mare acull com a sinceres les paraules del fill, dóna per fet que no podrà salvar el padrí, perquè la intenció de la marona no és deixar-lo caure. No debades, al capdavall, el text diu que l’home “es va morir… i en pau” (ell i amb els altres familiars). De pas, com en altres rondalles, ni es mor la mare, ni es mor el fill, ni un personatge femení,… sinó un baró, qui, d’alguna manera, ja ha fet el seu paper en la vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Sexualitat matriarcal, dones que porten la iniciativa i sinceres

Un altre poema que hem triat del llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “Nois i noies del meu poble…”, de Josep Vicenç Foix (1893-1987), en què apareixen detalls que empiulen amb les ombres i amb l’inici de la nit.

Ara bé, en “Perquè han ullprès la pubilla del mar…” (p. 262), el mateix escriptor posa molts mots simbòlics. Així, diu “Perquè han ullprès la pubilla del Mas, tocant al riu, els bous de la llaurada”, o siga, durant la copulació. A més, la dona, “si ronda per l’era, les palleres s’esventen soles, l’aviram vola alt” i, per tant, elles porten la iniciativa, fan que s’adrecen els penis i que s’empinen com ho faria un catxirulo.

A banda, “Al punt de mitjanit, estesa la roba de la fadrina al terradet (…) l’hem picada amb estris del camp i vares de freixe, i n’hem espolsat” (p. 262), paraules amb què indica que l’home introdueix el membre viril i que li fica semen en la vulva (la polseguera de què fa esment la cançó valenciana “La manta al coll”).

Finalment, copsem un altre passatge eròtic, “En entrar a la cambra de la donzella l’hem vista (…) com intentava de cobrir la seva nuesa amb fullaraca sideral”, això és, dels astres, acompanyat d’uns térmens plens de significat: “Hem trucat a la Rectoria, i hem encès els ciris de l’altar de sant Roc” (p. 262). D’aquesta manera, lo que podria semblar una crítica a la nuesa de la dona i a lo sexual (avisar el rector), realment, és que ell endinsa el penis (els ciris) en la vulva (la rectoria) i, altrament, el pardal és representat en un sant, pel sinònim de “roc”: “torre”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta.

Un altre poema en què es reflecteixen detalls matriarcalistes, i en la mateixa antologia, és
“Doble carn”, de Guerau de Liost (1878-1933), en què la dona és en el llit:

“Sobre una taula clara,

de llarg a llarg una matrona jau.

(…) diria’s una flor collida anit (…).

Ni un bri de roba” (p. 267).

 

Així, assistim a una escena ambientada en una nit (un moment femení del dia) activa i en contacte amb la natura i amb la sinceritat (la nuesa).

Ara bé, posteriorment, hi ha térmens que lliguen amb lo feminal: l’obaga, només a terra, “fa més impúdica la nuditat” (p. 267) i, per consegüent, és aprovada, junt amb un vers en què diu “i la carn de casta mel” (p. 268) que empelta ambdós membres.

Aquesta franquesa connecta amb unes línies de la composició “El coit”, de Josep Palau i Fabre, quan diu que

“Allí la pedra i l’estrella, l’aigua viva i l’ocell, la flor i el peix es combaten i (…). Tota la natura és present en aquest fast” (p. 268) i, així, considera un luxe la relació entre la dona (pedra, aigua viva, flor) i l’home (estel, aucell, peix), en un ambient en què predomina la natura i, de rebot, lo matern, lo terrenal.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que porten la iniciativa, ben considerades i sinceres

Un altre poema que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, i en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en què la dona porta la iniciativa i amb el simbolisme, és “Cançó de les besades”, de la poetessa catalana Rosa Leveroni (1910-1985):

“El primer bes que florí,

te’n recordes?, jo el donava.

Tu em prengueres el segon

vora del riu que cantava.

I després ja començà

el rosari de besades” (p. 212).

 

En acabant, lliga el sol i la muntanya amb lo masculí i, quant a lo femení, ho fa amb els estels, amb el perfum i amb la lluna clara.

També hem considerat interessants uns versos que connecten amb la sexualitat matriarcal:

“Totes d’un encantament

que ens feia les hores calmes…” (p. 212).

 

Una altra composició en què es reflecteix la sinceritat femenina és “Per tres esclats…”, de Carles Riba (1893-1959), quan s’obri la flor:

“que fonda jeies dins el teu cos que brillava!

(…) i eres vera a la riba d’una obscura mar brava” (p. 213).

 

Per tant, una dona de bon cor (vera), al costat de l’aigua (un tret feminal) i valenta com la mar.

Ben mirat, en el poema “Xifra”, de Gabriel Ferrater, la dona, molt oberta, és qui autoritza l’home i ho fa amb bonesa, com ell li diu. Així, en plena nit,

“que em vas cridar del teu racó (…)

i em rebies, cos bondadós” (p. 218).

 

En una altra secció de l’antologia, hi ha una composició, “Deu-me una santa”, de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), en què es capeixen signes matriarcalistes:

“Deu-me una santa, enc que no sigui al dogma,

a qui pugui pregar, (…);

deu-me una santa que hagi estimat força,

que per pregar-li calgui un bes i una cançó” (p. 228).

 

Així, en aquestes línies, ella té la darrera paraula.

Tot seguit, la dona figura com a subministradora, com una persona receptiva a l’empelt entre ambdós i amb dolcesa:

“i era el seu tast com la més fina noia

i al coixí del seu pit hom havia el son dolç” (p. 228).

 

Cal dir que, com en molts passatges i com en moltes rondalles i, àdhuc, en comentaris que ens han fet, la dona és ben considerada:

“Aquella santa sempre bella mossa;

no havia mendicant que no li fos devot:

era tan clara, blanca, fresca i jove

com nata de primala i com un veire nou” (p. 228).

 

Finalment, direm que fa esment d’una primala (potser d’un cabra, animal vinculat amb la maternitat) i amb el veire (un vas per a beure, això és, amb un recipient associat a la dona).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal i gaudi de la vida sexual i de l’erotisme

Una altra composició amb molt de simbolisme i en què copsem el matriarcalisme és “Amb la teva veu”, de l’escriptor Manuel de Pedrolo (1918-1990) i arreplegada en la mateixa antologia. Tot comença amb unes paraules que la dona diu al marit, com si fos eixes cançons eròtiques mallorquines en què el personatge femení indica al masculí què ha de fer fins que, al capdavall, el penis s’endinsa en la vulva:

“2.

Besa’m força les mamelles

que alcen volades feixugues

i empresona’m el clítoris

amb els capcirons gosats

que li donen volum

i li donen plaer

(…) quan em toco per tu” (p. 173).

 

Per tant, el capciró (un ocell que s’empina com si fos el catxirulo mentres s’envola, comparació que l’escriptor introdueix ací), en penetrar en la dona, fa que ella evoque el tacte.

En acabant, la muller també marca les directrius i empra un vocabulari més aïna formal junt amb el tradicional en català:
“Palpa’m, estimat,

palpa’m el ventre

i toca’m la vulva que plora,

entra’m pels llavis

que tinc entre les cuixes;

besa’m endins,

on és tendra la figa

i la xopen besades;

vull que m’entris, aimat,

enllà d’uns llavis menuts

i que la llengua reculli (…)

la meva humitat” (p. 174).

 

Cal destacar el paper que ella atorga a lo aquós: el ventre (comparable amb la bossa de la mare que és embarassada), la mullada i la humitat.

En l’estrofa vinent, ella l’encoratja a participar de la fruïció de l’erotisme durant l’acte sexual entre tots dos, però, ara, en els pits:
“Engrapa’m els pits

i mossega’m els llavis

(…) fes-hi camí, vianant,

fes-hi camí,

i dóna’m goig i desfici” (p. 174).

 

A continuació, passa al trau (la vulva), el qual ella ha obert, i a la introducció de semen:

“Tanca’m el trau

que per tu bada (…)

amb la vara alçada,

i brolla,

abeura’m el trau

amb glops de saba;

obre’t, sobre meu,

i raja, estimat,

acompanya’m!” (p. 174).

 

Afegim que, en l’estrofa sisena, ella li agraeix el paper que fa el marit, amb el membre viril en erecció:

“Em torba i m’enamora

veure’t tan llarg i compacte

quan empunyo la verga

i els dits et masturben;

em torba, estimat,

que es dreci tan alta,

(…) em sento oberta i molla

i els mugrons se m’encenen

quan un guèiser de llet

em renta la cara…” (p. 175)

 

i el líquid acompanyat de llavor de vida (el semen de l’home) es fica en ella.

Finalment, l’home passa a mirar la dona, començant per part dels genitals i, al capdavall, la benvolguda li besa el penis (la cigala) i, ben mirat, li demana que ella li faça una besada als llavis, però de manera que tots dos gaudesquen el moment (bé en la boca del cap, bé en el clítoris). I, altra volta, la muller és la part activa:

“quan em mires, estimat,

la figa des de sota;

la tinc dolça i fendida

i faig olor de femella

perquè et beso la cigala;

besa’m també sense pressa

el fulgor de les làbia

i busca’m la tija fosca

que et busca la boca

perquè t’estima

i vol morir amb tu” (p. 175).

 

Agregarem que, com posa el recopilador, aquest poema fou “Inèdit, 1950” i que es publicà… en el 2011 en “Obra poètica completa”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que alliberen, que conhorten i maternals

Després d’un vers en què l’home pensa que ell podrà emportar-se la història, i havent acabat de banyar-se ella, la muller capta que

“(…) també aquest silenci

vol dir viure sola, i la companyia del sol

ensopeix” (p. 82).

 

Així, hi ha dona, bany (aigua), companyia de l’home (solar), mig adormits…, o siga, un passatge connectat amb la nit.

La rematada del poema inclou que la dona salva l’home o, en aquest cas, com en moltes contarelles, ell recorre a demanar-li ajuda i la rebrà, de la mateixa manera que la mare ho fa amb el nen:

“Si de sobte algú descobrís la cala amagada

seria com tornar a començar anys i paraules perdudes” (p. 82).

 

Entrant en la composició “Fins el mai”, del cantautor Lluís Llach (nascut en 1948), passem a uns versos en què la dona, no sols allibera l’home, sinó que la seua paraula és la que val:

“Jo vianant d’amor si tu ets el meu viatge

i assedegar-me del tot si tu ets la meva font.

Vull tot l’aroma fresc de la teva besada,

poder sentir els segons pel batec del teu cor,

jo mariner expert si tu ets la meva barca

i amarinar-me amb tu més enllà de l’horitzó” (p. 86).

 

El fet que l’escriptor puga navegar, que puga delectar el bes i que els seus projectes vagen avant, dependran molt de la decisió de la dona. Fins i tot, la formació (i l’educació) que ell rebrà per a saber viure.

Un altre poema en una posició pareguda és del català Narcís Comadira (1942). Així, en els versos de “Febre”, tracta molt sobre la bellesa corporal i sobre el tacte que ell sent i trau la dolcesa unida a la suavitat:

“la teva pell: miratge

de clar de lluna, estany

de dolcíssim repòs.

Dunes suaus, blancoses

lleu paisatge nevat

(…) ploma entre plomes, ala

de frecs subtils, consola’m!” (p. 87).

 

Altra volta, el personatge masculí sol·licita que el femení li allargue la mà, que no el deixe caure, al mateix temps que frueix com el nen en contacte amb la mareta (simbolitzada per la ploma viril entre les plomes femenines, potser les mans acaronadores) i que, com he vist alguna vegada, li demana pels mugrons, per les mamelles o per què les dones donen llet i no els hòmens. És més: la frase “consola’m!” empelta amb l’obra “Mujer no me dejes” (“Dona: no em deixes”) del pintor valencià Fernando Peiró Coronado.

Una altra composició, molt interessant i que podria empiular-nos amb una llegenda (per la quantitat de detalls que recopila), és “Les dones d’aigua”, de Jem Cabanes (nat en 1942) i que figura en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura:

“Hi havia un temps, no pas gaire remot,

que, al peu de l’aigua, les dones ajupides

picaven la roba xerrotejant de tot.

El sol enlluernat les resseguia

per l’escotat del pit i el blanc de l’os” (p. 88).

 

Per consegüent, la dona és la part activa, la que porta la iniciativa, la que és seguida per l’altra (l’home, ací, representat pel sol) i, quan coincideixen físicament, ell li passa la mà pel pit.

En els versos vinents, hi ha una mansuetud i tendror que ell estima:

“El riu, dropolejant, de tant xerrim-xerram

se’ls ficava a les cuixes en un ruixim d’aram

i la roba en xuclava blancors de llet silvestre

brandant nues tendreses i tripijocs de sang” (p. 88).

 

En altres paraules, el riu (el líquid de l’home) penetra entre les cuixes, en la dona, per mitjà del penis (l’aram) i la roba (la dona d’aigua) acull el semen del personatge masculí i ho fa amb una blanor sincera i eròtica.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.