Arxiu d'etiquetes: dones que porten la iniciativa

Bruixes, dones que porten la iniciativa, que menen i que salven l’home

General, , , , , ,

Una altra rondalla de bruixes que hem trobat en el llibre “Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana”, dels autors esmentats, i també en altres fonts, és “El ruc de les bruixes”. Així, “Una vegada era un mosso d’una casa, que va entrar a saber que les seves mestresses, sogra i nora, eren bruixes i que, a les nits, sortien per la xemeneia a fer mal; ell, que ho va voler experimentar, i un dia es posa a fer l’adormit a l’escó” (p. 191). O siga que, com en altres narracions i, fins i tot, com en vivències que hem copsat, hi ha una transmissió de la cultura tradicional entre la mare (ací, la sogra) i la filla (ací, la nora). A banda, elles tenen més espenta, el seu moment fort és en plena obagor (amb l’aliança de la lluna, qui els aporta llum) i porten la iniciativa.

Tot seguit, elles el troben dormint, el toquen i, “De seguida, (…) s’unten i:

-Altafulla: xemeneia amunt! -surten per la xemeneia.

I, a saber: ell ho va veure tot i, encara no van ser fora, s’alça per a fer com elles” (p. 191). I, així, les dones són les persones que uns altres (ací, un xicot) pretenen imitar. Adduirem que, en una de les rondalles recopilades pel valencià Enric Valor, hi ha un fet semblant: el d’un home que veu que unes bruixes volen i que ell també vol fer-ho.

Ara bé: la contalla ens ve a dir que no convé actuar com qui va de sabut: “Al foc, elles havien deixat una gallina en una olla per a tenir brou quan tornarien; i ell, quina te’n fa? Es menja la gallina i hi tira un gat.

Després, ben tip, l’home s’unta i:

–Altafulla: xemeneia amunt!- i, tot plegat, es torna un ruc. Havia errat l’olla dels untets!” (p. 191).

Aleshores, el mosso passa a dependre més de les dones: “Ruc que va ser no es va poder moure d’allà i podeu comptar les bruixes, en tornant, si n’hi van fer de vituperis!” (p. 191), principalment, la vella, encara que ambdues havien vist el gat dintre de l’olla en lloc de la gallina. Cal dir que el gat representa la dona.

Nogensmenys, temps a venir, “la jove va arribar a tenir-ne compassió i un dia li va dir:
-Mira: ara ve la festa del Roser; quan passi la processó per aquí davant, surt, amb una queixalada, arrenca una rosa del tabernacle de la Mare de Déu i et tornaràs home altra vegada” (p. 192).

En aquest passatge, hi ha trets molt sucosos i significatius: la dona (ací, potser, una fadrina) salva l’home, ho fa en la primavera (la festivitat, si més no, en Catalunya, sol ser en maig, a diferència de les Illes Balears, on se celebra en octubre, en una estació feminal), la rosa (una flor que, molt sovint, simbolitza la dona), el contacte del ruc amb Nostra Senyora (una tercera dona) alliberarà el mosso (ara, ruc) i, per això, passarà a tenir forma humana, com abans.

I no cal dir que ell “Ho va fer així: va arribar aquell dia i, al punt que passava per allà davant el tabernacle de la Mare de Déu, surt corrents, pega queixalada i se n’endú una rosa del tabernacle i es va tornar home com abans” (p. 192).

Finalment, podríem afegir que, en aquest relat, qui, d’alguna manera, va del penediment al bon cor és l’home (de la figura del ruc, com a castic, a la d’homínid) i, com a detalls matriarcalistes, 1) ell és l’ase de càrrega inicial i 2), en comptes de la dona de la dita “Puta primerenca, beata tardana”, no fineix els seus dies en un convent: ell torna a la seua vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, refranys, erotisme, balls i dones amb iniciativa

General, , , , ,

Una altra obra en què hem trobat informació interessant sobre les bruixes (àdhuc, en llegendes) és “Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana”, de Joan Soler i Amigó junt amb Roser Pubill i Porta i publicada per Edicions Pòrtic en el 2023. Així, entre els refranys (pp. 23-25), posa “A les dotze de la nit, dimonis i bruixes sota el llit”, “Beata bruixa, que amaga el peu i mostra la cuixa”, “La beata bruixa amaga el peu i mostra la cuixa” (tots tres, eròtics), “El gall blanc crida les bruixes” (la dona salva l’home), “La lluna és una bruixa que juga amb els núvols i els arruixa” (un empelt entre la lluna, la dona i la pluja i, a més, la dona té la darrera paraula), “Per Sant Silvestre, totes les bruixes se’n van de festa” (que el darrer dia de l’any se celebra un aplec que reuneix totes les bruixes, en u dels dies de major foscor).

En la pàgina 26, comenten que hi ha l’expressió “Ballar el contrapàs de la bruixa” i, després, indiquen que “Ballar la bruixa” és “un ball orgiàstic on balladors i balladores s’anaven traient la roba fins a quedar conills (…). (…) es feia per les velles Carnestoltes en pobles de la Catalunya del Nord en què els balladors entraven a les cases i es lliuraven a actes considerats pecaminosos per la gent d’ordre, com suggerint els sàbats o aquelarres de bruixes”. Un aquelarre, mot que prové del basc, és un aplec de bruixes.

Ben mirat, hi ha un relat eròtic i amb bruixes que figura en aquest llibre (pp. 159-160) i recopilat pel folklorista Rossend Serra i Pagès (1863-1929): “es veu que va passar l’any 1916 a Viladonja” (el Ripollès). Diu que, entre d’altres coses, un rector parla amb un vicari, a qui dóna unes indicacions i, després, “el vicari li tira els cordons (…) i va trobar que tenia agafada la dona del batlle, que se li havia caragolat al damunt. I, estrenyent-la ben bé, la van estacar als peus del llit.

El rector va fer cridar el batlle a la rectoria i li va demanar:

-On teniu la vostra dona?

-Al llit, la som deixada.

-N’esteu segur?

-Ja ho crec!

-Doncs, si la voleu veure, veniu.

El va fer entrar a la cambra del vicari i la van trobar estacada als peus del llit. Ella havia deixat al seu llit una figura igual que la seva i se n’havia anat al llit del vicari” (p. 160).

Aquesta narració, per exemple, connecta amb eixes rondalles en què una jove se’n va del llit i, perquè ella i el xicot amb qui eixirà puguen passar les proves i, sobretot, evitar que la descobresca son pare, deixa una miqueta de saliva (amb veu) en el llit.

Per tant, la dona (en el relat, la bruixa) ha estat qui ha portat la iniciativa i és eixerida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil. als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Bruixes, plantes tradicionals, dones protectores i la tardor

General, , , ,

Reprenent el llibre “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, hi ha un subapartat en què es reflecteix el matriarcalisme mitjançant l’aigua (relacionada amb la dona) i la figura de la mare protectora (ací, la Mare de Déu): “El noi embruixat que entrava pel forat de la clau”.

Molt prompte, veiem que, entre d’altres coses, “A la casa de Coll de Bassa, hi vivia una família que era molt de missa. Aquella gent, en entrar la primavera, estiu, tardor i hivern, feia el ritual de perfumar la casa amb herbes beneïdes” (p. 65) i que “Un noi de la casa era dels que cada any anava a fer la campanya del segar i del veremar” (p. 65), les quals enllacen 1) amb el migdia (la sega) i 2) amb la vesprada i amb la tardor (la verema).

Més avant, el recopilador posa que “Aquest noi festejava amb una noia de la casa del Pilar” (p. 66) i un dia “Es va presentar a la cuina tot just quan acabaven de sopar” (p. 66). Per tant, la trobada entre el xicot i la fadrina té lloc en u dels moments de major obagor del dia, un tret que té a veure amb el matriarcalisme i amb moltes narracions.

Llavors, ell li diu que hi havia entrat per la porta. La xicota, com que no aprovava que ell ho fes, decideix barrar portes i finestres i, nogensmenys, “el festejador es va presentar a la cuina del Pilar” (p. 66).

Això fa que els pares de la xica li diguen que el deixe, però, com que ella té la darrera paraula, prossegueix i, a més, indaga i parla amb els pares del fadrí. Quant al pare, li diu uns mots i els lliga amb la verema (la tardor): “he anat a parlar amb els companys amb els quals va anar a veremar, (…) i em van explicar això: ‘El vostre fill, un dia, al vespre, quan ja havíem sopat, va parlar molta estona amb un home que venia llibres’” (p. 67).

Per eixe motiu, la jove, intuïtiva, “Aquell mateix dia, al capvespre, quan van tancar les portes i finestres, la xicota va posar-hi una fulla de llorer i un brot de romaní moll d’aigua beneïda que guardaven del salpàs” (p. 67).

Així, la fadrina porta la iniciativa, recorre al llorer (associat a la benedicció de palmes i de rams del dia del Ram, normalment, ja començada la primavera) i al romaní, flor de la Mare de Déu (i, per consegüent, de la Mareta que protegeix els fills).

Igualment, “A l’hora que tenia acostumada de venir, el galant es va plantar a la porta.

Les plantes beneïdes eren posades per la part de dins. Ell va fer com feia sempre, entrar pel forat de la clau, però, quan va trobar el que la seva promesa li havia posat en el pany de la porta (…) se’n va tornar a anar” (p. 67).

En acabant, indica que l’endemà es troben els dos jóvens, ella li demana per què no hi havia anat a veure-la i, sense esperar resposta, la xicota li diu que ell ha fet tractes amb algú i que és interessada a saber amb qui.

Tot seguit, “El noi li comentà que un capvespre va trobar un home que li va oferir un llibre per llegir, tot dient-li que, si el llegia i feia el que li digués, podria aconseguir moltes coses” (p. 68).

Finalment, en aquest diàleg, la dona, qui domina, li fa la qüestió “com és que ahir no vas poder entrar a casa pel forat de la clau?

El noi li respongué:

-Bé; prou que saps el perquè” (p. 68).

I és que el llorer i el romaní (dues plantes de la terra i que connecten amb el Poble i amb la natura, àdhuc, amb lo maternal) havien salvat la xica i els de sa casa,… per mitjà de la saviesa ancestral i de l’actuació de la filla. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Tot seguit, expose un tweet publicat hui per Antoni Gelonch, mecenes cultural i escriptor, sobre una catalana del segle XVII: https://x.com/Antoni_Gelonch/status/1938111230587375913?t=hsxP0KyVUsj2jZyYo_9S_A&s=19. Diu així: “#taldiacomavui, el 1653, morí a Avinyó Juliana Morell. Fou una priora dominica, teòloga, traductora i escriptora catalana. Als 14 anys defensà la seva tesi doctoral en dialèctica i ètica, i als 17 anys ja parlava i llegia 14 idiomes. Va rebre formació musical en orgue i arpa”.

assemblea-pagesa-6f (1)

Poemes amb dones que porten la iniciativa i educació matriarcal

General, , , , ,

Un altre poema de literatura matriarcal, però plasmat en l’obra “Estampas de Masarrochos”, del capellà valencià Cipriano Ibáñez Chisvert i publicada en 1950, és “El millor forner” (p. 186). Cal dir que, com en altres composicions en el mateix llibre, posa que fou publicat en l’Al·leluia, és a dir, en l’informatiu parroquial de la vila (en aquest cas, en 1946). Per consegüent, reflecteix part de l’ús de la llengua vernacla entre l’Església valenciana, malgrat que persones com N’Antonio Rodilla (rector del Seminari Metropolità de València entre 1939 i 1969), en paraules de Pere Riutort en la seua explanació del 2018, al llarg de la major part de la dictadura franquista (la qual durà de 1939 a 1975), actuassen de manera que “Hi ha hagut capellans que m’han parlat d’expulsions del Seminari perquè el Rector els havia sentit parlar la llengua del seu Poble” (p. 114), de què li parlaren amb gran disgust Manuel Sanchis Guarner, Martí Domínguez  i molts valencians que ell conegué. Això encara influïa en la resposta de moltíssims capellans valencians del primer quart del segle XXI davant la llengua aborigen, àdhuc, en el camp religiós (per exemple, en les misses, en la catequesi, en les publicacions…).

El poema (ací, amb lleugers retocs), en què copsem que lo que deia la dona era lo que es feia, diu així:

“-¿Qui és lo millor forner

de tota la contornada?

-Puix, ¿qui ha de ser? Leandret;

això ja és veu general.

-‘Leandret’, diuen les dones,

‘Leandret, gira’m el pa’,

‘Leandret, les carabasses,

que s’acaben de torrar’,

‘Leandret, els moniatos’,

‘Leandret, lo meu cacau’,

‘Leandret, les rosquilletes;

l’arròs, que és p’a sopar’.

I Leandret fa provetes

i Leandret va tastant

i se posa una panxeta…

que… ¡no dic res! Ha, ha, ha!”.

 

Més avant, en un punt en què l’autor exposa sobre uns sagristans de la parròquia, els personatges femenins porten els pantalons. Així, en el poema “El vespre del estreno del pulpit (Entre Carlos y Micalet)” (p. 192), publicat en un altre Al·leluia, podem llegir (ací, amb lleugers canvis) sobre un home que tractava de fer ostentació davant els altres:

“-¿No sabeu lo que ha passat?

Puix que n’hi ha hagut mal bullit

quan Carlos, el sagristà,

a Miquelet, se l’ha vist,

com un rector, ben plantat,

fent del pinxo, dalt del púlpit,

com si fóra el Magistral!…

‘-¡Amorra i pasta, farol!

¡Baixa prompte d’ahí dalt!

¡Vine ací, a ajudar a Carlos!

¡Vine, àguila imperial!

¡Baixa, rei, preciós, bonico!

¡Baixa, alma angelical!

¡Tot per fer-me el desafio

i dir, després, molt en alt,

que has pujat primer que Carlos

i has guanyat al sagristà!…

¡Ai! ¡I quin equívoc has sofrit!…

¡Eixa pujada no l’hi val!

¡Encara no està beneït!…

¡Ai, Miquelet! T’has colat!”…

 

Adduirem que el fet que u dels tres personatges, dirigint-se a un home, traga mots com “rei”, “preciós” i “bonico” encaixa amb el vocabulari femení tradicional i que, en ma vida (nasquí en Aldaia en 1971), l’he oït, quasi sempre, a dones, però no a hòmens, principalment, quan hi ha més d’una generació entremig (això és, de majors a néts o bé a jóvens), però no entre hòmens. Per tant, altra vegada, si no una dona, un home seria qui, fruit de l’educació matriarcal que hauria rebut, raona amb Carlos: Miquelet. En qualsevol cas, aquests versos tenen un component que enllaça amb el lleure.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Música matriarcalista i eròtica catalana del segle XIX

General, , , ,

MÚSICA

 

En aquest apartat, posarem cançons, no necessàriament amb intenció eròtica, però que podríem dir que tenen un contingut en aquesta línia. Així, en l’obra “Romancer català”, a cura de Joan Antoni Paloma, publicat per Edicions 62 en 1989 i amb moltes cançons recopilades per Manuel Milà i Fontanals (1818-1884), hi ha molts versos que ho reflecteixen, com ara, en “El lladre de la cova” (p. 56), on podem llegir

“A la vila de Caldes, n’hi ha un bonic lloc;

n’hi ha un galant jove, hermós i dispost.

(…) Va baixar una mossa rossa com un or,

se l’endú a la cova per no ser ell sol.

Al ser a la cova, enraonen los dos:

‘-Alguna coseta menjaria jo,

alguna costella que fos de moltó’.

‘-Deixeu, galant jove, que us hi aniré jo’”.

 

Un poc després, aquesta jove fa via cap a cal batle, cap a cal corregidor i, amb la participació d’altres persones i tot, s’emporten el lladre que volia festejar amb la noia.
Per consegüent, no sols es fa lo que vol la dona, sinó que ella respon amb molta espenta i molt oberta.

En aquesta recopilació folklòrica, “Romancer català”, hi ha uns versos de la cançó “L’hereu Riera” que hem considerat adients:

“Per a Sant Antoni, ballades hi ha;

per a Sant Maurici, que la cobla hi va.

N’hi ha tres donzelles que hi volen anar.

L’una diu a l’altra: ‘-I, a tu, qui et traurà?’.

‘-Anem, donzelletes, anem a ballar,

que l’hereu Riera nos hi farà entrar’” (p. 149).

 

Per tant, captem dones amb iniciativa, molt obertes i que fan via en colla, tres trets que empiulen amb el matriarcalisme. Recordem que, en altres cultures matriarcals, són les dones qui, en grup, preparen i impulsen actes festius o del Poble amb què estan vinculades.

També es plasmen trets eròtics, com ara, en la cançó “La filla del pagès” (p. 181), quan diu que

“N’hi havia un pagès que en tenia una filla,

no l’ha volguda dar als fadrins de la vila,

lo pomeret florit, la roseta esbandida.

(…) El seu galant ho sent, del fondo de la vila,

ja n’ensella el cavall i li posa la brida

i se’n va dret al bosc, allà on era la nina:

‘-Nina: si vols venir, te’n faré companyia,

de tres castells que en tinc, senyora te’n faria (…)’”.

 

Una altra, molt sucosa, és “L’alegre festejador” (p. 182), en què un fadrí comenta que un dia veié una minyona galant i que la trobà sola, que anava a l’horta

“a regar lo jardí, lo jardí de les roses.

‘-¡Qui en pogués collir un brot, d’aquelles flors tan bones!’.

 

‘-Baixa-se’n a collir, del ram fins a la soca’.

Ell se n’hi va baixar amb una intenció bona,

l’agarra per la mà, l’assenta sota l’ombra,

(…) Un sac n’hi va collir per enviar a Girona,

per a fer un present a aquella gran minyona” .

 

O siga, que l’home segueix el mateix estil que la dona (anar-se’n al jardí, lloc que simbolitza la vulva), amb intenció de tenir una relació sexual amb ella. No debades, el ramell de flors el portarà a Girona, on està la jove, amb qui ell voldria tornar a eixir.

Amb una lletra de la mateixa corda, hi ha “Llarga conversa” (p. 183), però en un hort, on ella també regava les flors:

“N’hi té de tots colors: blanques, vermelles, grogues.

Se’n posen a enraonar l’espai de dues hores,

l’ombra d’un roseret tot carregat de roses.

A son pare i sa mare, ja n’han portat la nova” (p. 183).

 

Com podem  veure, la jove ara, o bé ja ha passat a la jovenesa (el roser és ple de flors), o bé han acordat festejar, o bé, fins i tot, ella romandrà embarassada i ho comenten als pares. El motiu és perquè la planta i les flors d’aquests versos enllacen amb la vulva.

Altres cançons que hem inclòs són les següents:

“EL CAÇADOR

 

(…) Ja la’n trobo adormideta a la vora d’un canyar;

jo en cullo un pom de violes i, al pit, les hi vaig tirar;

les violetes són fresques, la pastora es despertà.

‘-Què feu aquí, galant jove, què veniu aquí a buscar?’.

‘-L’amor vostre, donzelleta, si me la voleu donar” (p. 187).

 

En altres paraules, la dona és qui podrà triar si es casarà amb ell o no, encara que, tot seguit, ella li diga que ho consultarà amb els seus pares: la família de la xica és qui decideix, no la del possible futur marit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta espenta, que convencen i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme, i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, és “La raboseta que volia anar al cel”. “El meu avi em contava que hi havia un corb i una rabosa. La rabosa mirava el parral on eren els penjolls de raïm. El corb era dalt i, com que ella no aplegava als penjolls, ell li diu:

“-Estan verds.

Aleshores, ella li respon: -Això veig. Per què no me’n baixes un?

El corb pensà ‘Esta vol que baixe i que, en baixar, de seguida, se’l menge. Bo, faré cara de dur’.

I, quan el corb va baixar, ella se li va tirar damunt de seguida i se li va escapar” (p. 103).

Com podem veure, la dona i l’home fan un pacte i, com que ella és més llesta, no sols el corb (l’home) fa lo que ella vol, sinó que la dona assoleix el seu objectiu i fa via.

Tot seguit, el corb es proposa acabar amb ella, ja que, si no, o bé el mataria o bé se’l menjaria. Per això, un dia que ell era en el parral, la rabosa el saluda i ell li comenta “Doncs, mira: ¿te’n véns a una boda que fan en el cel? Allí maten anyells i de tot.

-Sí.

-Doncs, res.

-I com hi pujaré, jo?

-Mira: tu puges damunt de mi i fem camí.

-Doncs bé” (p. 103).

En acabant, el corb s’aplata, puja amunt i, quan ell vol, espolsa les plomes i la deixa caure (p. 103).

En un relat arreplegat en la mateixa obra sobre el Carxe, titulat “El xicot i els anyells”, un jovenet que anava acompanyat d’anyells, s’acosta a un pou (un tret que enllaça amb lo matriarcal i amb la dona) a donar-los aigua.

Al moment, se li apareix el llop i el xic s’enfila a un arbre i veu com el llop diu als corders:

“Bo: hui vull passar un bon dia i em menjaré un de vosaltres.

I diu un anyell:

-Doncs, ¿saps què hem pensat, senyor llop? Tu et poses aquí. Nosaltres, ens posarem un a cada punta. I qui, entre nosaltres dos, aplegue abans, te’l menges.

Llavors, els anyells se’l van mirar, es van fer un senyal amb l’ull i el van envestir tots dos alhora” (p. !04). Convé dir que, en més d’una rondalla, lo que ací és el xicot, és un personatge femení (per exemple, una bacona). La truja va acompanyada dels porquets i, per consegüent, la dona, a més de ser eixerida i de portar la iniciativa, trau el tema de la maternitat: es proposa salvar els fills… i ho assoleix.

Una altra rondalla recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Apa, la coa se m’escapa”. Una vegada, el llop i la rabosa caminaven i tenien molta set i ella li diu:

“-Puix jo sé que allí hi ha un pou.

Apleguen al pou i, com que no hi havia aigua, diu el llop:

-I ara, ¿com en traurem, d’aigua, si tampoc no hi ha calder?

I la rabosa, que era més astuta que el llop, li respon:

-Doncs, això és arreglat. Vosté, amb la coa, m’agafa i jo bec. I quan li diga ‘Apa!’, em trau del pou. Després, jo agafe vosté de la coa i, quan diga ‘Apa!’, jo tire” (p. 105).

Com podem captar, la rabosa porta la iniciativa i respon amb més espenta. I, a més, tot seguit, el convenç: “el llop tira i la trau.

Després, es posa el llop. La rabosa pega el mos a la coa del llop i diu: ‘Apa!’. I ella, eixerida, li respon:

-La coa se m’escapa.

I el deixa caure, se’n va i es va desfer d’ell” (p. 105).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.             

 

assemblea-pagesa-6f (1)    

      

 

Dones que dicten els seus marits, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració, prou coneguda, recopilada en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “El conte del tio Patrício”. Un dia, un home endeutat ho comenta a la dona, que era qui feia més vida fora de la casa (com és tradició en moltes cultures matriarcalistes) i ella li aprova que cal fer alguna cosa. És a dir, el marit va a la dona, a veure si ella li dóna el consentiment i, com que hi ha bona avinença, ell li diu la proposta: “Jo faré com a mort i esta nit em portaran al cementeri, on m’escaparé. I, després, ja, a on siga, jo ja et cridaré, a veure què passa” (p. 78). Aquestes paraules enllacen amb el comentari que hem fet adés.

Durant la cerimònia, diferents persones recorden el marit i hi ha u que es proposa agafar-li una xaqueta, però, en oir soroll, el solta i es fica “dintre un nínxol i calladet! De seguida, hi va un altre, a qui també devia el marit. La mateixa passada.

-Doncs, jo li trauré les sabates” (p. 78).

Tot seguit, els tres hòmens (el marit i els dos que havien passat a agafar-li alguna cosa), de nit, ouen que venen uns lladres, els quals “Estenen una manta allí, enmig del cementeri, i comencen a buidar les alforges dels diners que hi portaven” (p. 78) i es preparen per a fer el repartiment.

Aleshores, el marit diu “Eixiu, morts i difunts!” (p. 78) i, els altres dos, que ho senten, responen “Allà anem tots junts!” (p. 78).

Per consegüent, apareixen trets en nexe amb lo matriarcal i amb lo femení: els nínxols (com si fos la terra a què tornen els morts), la nit i que l’home siga una mena de perllongament de la dona i, per això, els dos lladres segueixen les seues directrius. Açò pot recordar-nos una cosa que, més d’una vegada, m’ha comentat ma mare (nascuda en 1943): que un home, encara que fora de casa parega que fa lo que vol, realment, respon com ella li ha aprovat abans d’eixir-ne. Afegirem que, pel 2019, un amic molt coneixedor de la cultura colla, em contà aquest detall com una cosa tradicional del dia rere dia en famílies catalanoparlants del País Valencià.

Una altra rondalla arreplegada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què copsem trets que enllacen amb el matriarcalisme, és “Maigsllargs”. Hi havia una casa on vivien un matrimoni, que eren llauradors, la qual, en aplegar maig, s’omplia de blat, d’avena i de civada. Un dia, la dona diu al marit que calia que la casa no estigués de gom a gom. Llavors, ell li respon:

“-Tu: deixa-ho ahí, que això és per a maigs llargs” (p. 79).

I la dona, com que pensava que “Maigllargs” era el malnom d’algun veí, demana a un home:
“-¿És vosté Maigsllargs?.

-No, senyora” (p. 79), però, més avant, després de pensar aquest home per què li hauria fet eixa qüestió, li respon “Doncs, sí: jo sóc Maigsllargs.

I va i li diu la dona:

-Gràcies a Déu. Faça vosté el favor de portar-se tot açò que tinc, aquí, en casa (…). Ja em va dir el meu home que açò era per a Maigsllargs.

Bo: l’home se’n va i se’n porta dues o tres carretes carregades” (pp. 79-80) i li deixa la casa ben neta. Per tant, la dona porta la casa i, en la relació amb el veí, no sols ella duu els calçons, sinó que es fa lo que la senyora ama indica al veí, qui és l’animal de càrrega.

Quan el marit torna a casa i veu que s’ho han endut, li diu que ell opta per cercar alguna altra dona millor que ella. I, àdhuc, podem llegir que “Puix no li va voler pegar, ni res” (p. 80), un tret que enllaça amb lo matriarcalista i que hem decidit incloure en l’estudi.

Passa que, com en altres narracions molt semblants (i recollides en altres indrets), el marit aplegarà a diferents pobles on no sabien com fer unes finestres per a una església, posar-se els pantalons, quina és la cama dreta i quina l’esquerra i, al capdavall, què fer amb un titot que hi havia en la plaça del poble (pp. 80 i 81).

Finalment, com ell havia dit a la seua dona, se’n torna a casa (això sí, amb el titot que arreplega en el darrer poble on havia sigut) i, empiulant amb lo matriarcal, “es van menjar el titot entre els dos” (p. 81). Aquesta rondalla pot evocar-nos una que, per exemple, es conta en Tàrberna (la Marina Baixa), “A ta casa, vaca!”, en què un home deia que ell no faria lo que li digués la dona, perquè ell manaria en sa casa, i…, al final de la narració, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim dues fotos del llibre “El matriarcalismo vasco”, les quals, junt amb la que hem posat hui en Facebook, han portat un amic a enviar-nos un missatge que inclou aquestes paraules: “tant a València, com a Nàpols, Sicília i la Calàbria, així com al Regne de Mallorca i a Catalunya, la dona ha tingut molt de pes i, ara per ara, la matriarca encara pesa”. Un comentari, com li he respost, “profitós”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I una del llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya” (p. 201), publicat en el 2021.

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Dones eixerides, amb molta iniciativa, ben tractades i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra rondalla de l’obra esmentada a cura de Brauli Montoya, i en què captem trets matriarcalistes, és “La mare morta”. Un fill pobre i un fill ric tenien una mare i ella es mor en casa del ric, qui pretén que la soterre el pobre. Llavors, qui l’havia acollida per darrera vegada, dóna diners a l’humil.

Tot seguit, el senzill “se l’emporta a la serra i l’amaga i, en la nit, agafa la mare i la puja al balcó del seu germà” (p. 75). Com podem veure, el germà pobre viu més l’estima de la terra, torna la mare a la terra (mitjançant el soterrament) i, a més, agafa la mareta en un moment de foscor (un tret que empiula amb lo matriarcal, com una mena d’aliança).

En acabant, “quan va la criada a obrir les finestres i a escurar la cambra, obri la finestra i la vella cau damunt” (p. 75). Al capdavall, el ric dóna uns altres cent duros al toca-portes i se l’enduu el pobre.

Ara bé: el senzill, de matí, quan tocaven a missa, “Agafa sa mare, la posa asseguda en una cadira a l’entrada de l’església. Quan ja han dit missa, el capellà apaga tots els llums i diu a la dona:

-Escolte: a veure què fa vosté.

I el germà estava amagat darrere de l’església, veient lo que feia el capellà amb sa mare” (p. 75). Per consegüent, altra vegada, el pobret acompanya sa mare, la tracta bé (li posa una cadira, com qui ho faria amb un convidat de bon cor i, per tant, no la deixa en terra) i, fins i tot, està atent a veure què fan amb ella. Copsem, així, un lligam entre tots dos, com el fill que li fa costat. Aquest apartat del relat em recorda una dita que aprenguí de ma mare en el 2022 (“En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona”), aforisme que, si més no, era conegut per dones nascudes en els anys setanta del segle XIX.

Més avant, el rector s’acosta a la mare i opta per donar cent duros a l’home senzill, qui agafa sa mare i se l’emporta devers la serra (p. 76). L’home veu un ruc i, eixerit, el pren i “la posa [ = la mare] damunt del burro, amb la corda, per a que no caiguera” (p. 76). Afegirem que, així, la dona va dalt de l’animalet i el fill li fa companyia i, com molt bé plasma la rondalla, ell no se’n desentén.

Un altre relat molt conegut,  majoritàriament, presentat amb un llop i una rabosa, i en què es plasma el matriarcalisme, és “Acomençaina, Amitjanaina, Arremataina”, recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”. En una casa, hi havia una dona molt llépola i el seu marit, més d’una vegada, anava a arreplegar mel del rusc. “Però, res: li desapareixia la mel ràpidament. I l’home diu:

-Xe: doncs, aquesta dona… Ja veuràs tu.

Va, talla el rusc i (…) el clava en una gerreta de fang i l’amaga en un pedregar. I la dona, que s’adona, li diu que se n’anava:

-Xe: demà me n’he d’anar (…), perquè una amiga meua ha tingut un xic i el bategen demà.

-Ah, doncs, d’acord!

 I se’n va… a on estava la gerreta i se’n menja una bona ració de mel” (p. 77) i, després, comenta al marit que li havien posat, de nom, Acomençaina.

Aquest passatge com també dos posteriors reflecteixen que la dona és eixerida, que porta la iniciativa i que se n’ix amb la seua.

Finalment, l’home se’n va a la gerra, a veure com estava la mel, i, quan diu a la seua dona que ja no resta mel, ella, sense embuts, li respon “Que els batejos que jo anava, ¿què et creies que eren? Acomençaina, Amitjanaina i Arremataina” (p. 77).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que porten la iniciativa i fills amb molta espenta i molt oberts

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en el mateix llibre a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteix lo matriarcalista, és “Peret i els lladres”. “Hi havia una dona que se n’anava a fer llenya junt amb el seu fill” (p. 69). A més, quan apleguen al lloc, la mare li diu on s’havia deixat la lloca i, en acabant, el xic li duu una porta (pp. 69-70).

A més, ambdós “es veuen una quadrilla de lladres. I hi havia allí un pi molt grandot al costat del camí de la serra.

-Fotre! -diuen la mare i el fill. -Fotre! Allò són lladres!” (p. 70).

En acabant, tots dos “es claven dalt del pi i calledets, mentres que, allí baix, els lladres es posen a fer una paella d’arròs i a comptar els diners. El xavalet era dalt i diu:

-Mare: que em pixe.

I la mare li comenta: -Oi, oi! (…) Pixa a poquet a poquet (…).

I el xic, a poquet a poquet” (p. 70). Com podem veure, la mare i el fill van junts, ella és qui té la darrera paraula i, igualment, ho fa de manera que el fill no es sent incòmode, sinó ben tractat.

A continuació, els lladres comenten que cau aigua. I el fill parla a sa mare:

“-Mare: i ara em cague.

(…) I ja va el xicot, a poquet a poquet, i diu sa mare:

-Vinga: a poquet a poquet” (p. 70). Altra vegada, copsem un tret que convé tenir en l’educació (ací, dels fills): paciència.

Adduirem que, u dels hòmens, diu:

“-Tu compta els diners; i tu, calladet.

Però, fotre: quan ja havia passat una estona, la porta ja pesava al xic i ell fa:

-Mare: que se me’n va la porta” (p. 70). Aleshores, la mare li comenta: “Deixa-la a poquet a poquet” (p. 70). I, com que cau i els lladres creuen que ho ha fet del cel, se’n van corrent i tant la mare com el xic es feren amb els diners i amb l’arròs.

Una altra narració, també amb humor, recopilada en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què copsem trets en línia amb el matriarcalisme, és “Peret i el carboneret”. Una dona “se’n va anar a guanyar-se la vida a la serra. Ella i el marit van tenir un fill” (p. 72) i, quan el xiquet ja era grandet i havia fet els dotze anys, la dona comenta que caldria batejar-lo i li posaren, de nom, Peret el Carboneret. Per tant, és la dona qui porta la iniciativa, fins i tot, en la tria del nom del baptisme.

Mentres eren en l’església, el capellà considera que caldria que el fill tingués un poc de formació religiosa i, per això, mostra els sants al xic, qui, quan veu un home (Jesús, en la creu) comenta:
“-Fotre, amic! (…) el capellà posa poca menjada a aquest senyor. Està molt prim” (p. 72).

Després, el capellà diu al xic que, si algun dia li pega algú dels seus pares, que vaja a l’església. I, com que el pare ho fa una vegada, el xavalet s’acosta a l’església, parla amb l’home i li afig que, com que menja molt, li ha de posar dos plats i dues culleres (p. 73).

Més avant, el minyó parla amb el senyor de la creu i li diu que se’n baixe. I així ho fa Jesús, qui li comenta: “demà, digues al senyor capellà que (…) també el convide jo” (p. 73). I, en passatges posteriors, captem fets pareguts, fins que Peret, quan el rector ja era junt amb ell i Jesús, diu al profeta: “a espaiet amb lo que fa Vosté. (…) no dinarem nosaltres sols” (p. 74).

Finalment, el senyor de la creu, se’n baixa i diu a Peret:

“-Pren, Peret: aquí lliure les claus del Senyor.

I aquí li va posar sant Pere.

-Tu ets qui obris (i qui tanques) el cel. Pren les claus.

Li va donar un manoll de claus i Sant Pere i ell es van pujar cap al cel (…) a menjar rotllets amb mel” (p. 74). Sobre el personatge de Sant Pere, en les rondalles, sovint, apareix com un home amb raboseria, que juga brut o bé impulsiu, com és el cas d’aquesta narració. I, més d’una vegada, Jesús representa la persona de bon cor i, per això, sí que acaba bé en els contes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que porten la iniciativa i fills bonhomiosos i molt oberts

General, , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Terra i ànima”, i en què captem trets matriarcalistes, és “El frare”. Un dia, un frare aplega a un hostal un poc després que havien llogat una minyona i “va preguntar si li donarien acolliment per a aquella nit.

Els hostalers hi accediren. El frare i tota la gent de l’hostal van sopar i, quan s’acostava l’hora d’anar a jeure, la mestressa que diu a la criada:

-Porta el frare al meu llit.

El bon frare, que estava endormiscat vora la llar, va seguir la criada i es ficà a la cambra i al llit de la mestressa” (p. 231). Per tant, no sols la dona marca les directrius, sinó que l’home, a més, segueix la minyona i, així, es fa lo que vol la dona i les dones porten la iniciativa.

“Al cap d’una estona, diu la mestressa a la criada:

-Ja pots treure el frare del meu llit i porta’l al de les noies.

La minyona va a despertar el frare (…) i li diu que la mestressa disposa que ha d’anar-se’n a un altre llit” (p. 231). I l’home es lleva del llit i se’n va al de les xiques. Quan apleguem a aquest passatge, la rondalla acull, igualment, una miqueta d’erotisme. I, altra vegada, el frare va on va la minyona i, així, ella porta els pantalons.

“No feia gaire que hi era, quan l’hostalera diu a la minyona:

-Vés: treu el frare del llit de les noies i porta’l al teu.

Hi va i (…) torna a despertar-lo” (p. 231).

En acabant, el frare parla un moment amb la xicota, la noia li respon i, després, ella “anà a enllestir la cuina” (p. 232) i, més avant, demana a la mestressa on haurà de dormir ella. Llavors, la senyora ama li comenta:

“-Vés! El frare, posa’l sota el llit” (p. 232) i, com que la noia li diu que per quin motiu hi haurà de posar el frare, amb el favor que ell ha fet de calfar els llits, la mestressa li afig:

“-Què has fet?

-Oh!, el que m’heu manat: que portés el frare a escalfar tots els llits de la casa.

-Jo t’he dit que hi portessis el frare (…) que ens serveix per a escalfar-los cada nit.

-El frare!… el frare!… M’haguéssiu dit el burro! -replicà la criada.

I altra volta anà a despertar el frare perquè canviés de llit” (p. 232). I, per consegüent, altra vegada l’home segueix la pauta que li indica la jove.

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme, i recopilada en la mateixa obra d’Anicet Villar de Serchs, és “La flor del panical”. Un rei tenia dos fills i els diu que, “el primer que li portaria la flor del panical, ell el faria hereu del regne.

Tots dos marxaren a cercar la flor (…). El petit la trobà primer, però el gran, (…) va prendre la flor al seu germà (…) [ i] el va enterrar al riu d’Arenes.

I heus aquí que, en aquest riu, van néixer unes canyes i un pastor les va tallar per fer-ne un flabiol” (p. 250) i ou una cançó que li cantava el fill petit.

El pastor ho comenta a la gent i, com que el rei també ho va saber, el va rebre i, quan l’home li toca el flabiol, el monarca volgué veure “què diria el flabiol si el tocava el seu fill gran” (p. 251).

Finalment, el rei demana al pastor on havia trobat aquell instrument musical, “anà al lloc on hi havia aquell canyar, va manar que hi fessin unes excavacions i, sota les canyes, trobaren el fill petit, que s’aixecà” (p. 251) i el monarca donà el regne al fill petit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)