Arxiu d'etiquetes: lideratge

Jóvens eixerits, amb bon cor, líders i molt oberts

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Ses sabates de pell de poll”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII, el monarca, l’endemà, entrega a En Pere una guarda de cent conills i fa una prova al jove: han de tornar tots ells. I En Pere, sense pensar-s’ho dues vegades, fa via i es troba amb una jaieta acompanyada d’un infantó (p. 67), dona que li aplanarà molt el camí. La velleta li demana alguna coseta per al xiquet (p. 67) i En Pere, immediatament, li dona tot el recapte que duia per a menjar. Aleshores, la jaia “es treu un fabiolet i diu:

-Jas aquest fabiolet, que (…), en sonar-lo, faràs venir davant tu qui vulgues” (p. 67) i, al moment, desapareix la velleta i, En Pere, agraït per la col·laboració de la dona com també de la de l’home que havia vist pel camí i que li havia facilitat que superàs la prova de la filla del rei, es marca servir-los tan bé com sàpia.

Un poc després, En Pere fa sonar el fabiolet i que apareguen els conills que demanava el rei, i es plasma el lideratge del jove, ja que, cada dia, “es conillets, els més obedients del món, as fabiolet” (p. 67).

A més, uns mesos després, la filla del rei (com també ho farà, en acabant, la reina) es presenta disfressada a En Pere, qui la coneix i li dona un conillet. Aleshores, la princesa fa via cap a cal rei i, quan ella “arribava a la ciutat” (p. 68), En Pere es trau el fabiolet i el conill bota dels braços de la jove. I, al capdavall, el rei es disfressa de caçador i li demana que li venga un conill, i En Pere li’l dona a canvi de lo que pese en or.

El rei se’n va cap al palau, entrega el conill al cuiner, el cuiner el trau a la taula i, quan el monarca anava a fer-ne bocins, En Pere fa sonar el fabiolet i, “a l’acte, aquell conillet pega bot de sa taula, pren portal i, des d’allà, cap a En Pere!

(…) Sobretot, es compleix s’any i es dia que En Pere guardava es cent conills i, amb tots ells, es presenta a cal rei” (p. 70). I, com que el rei, amb intenció de fer que el jove no puga casar-se, tira junta amb tots els senyors grossos de la cort, els quals li proposen “d’omplir un sac de mentides” (pp. 70-71), En Pere diu al monarca que ha de parar el sac i el rei ho accepta. I, al moment, li trau la primera mentira: la joveneta. En acabant, la segona: una jaieta pobra, que era la reina. I, finalment, li trau que se li havia presentat un caçador, que era el rei. Llavors, podem llegir:

“-I ben grosses, totes tres! -diu el rei.

-Idò -diu En Pere-, si són tan grosses, com confessa Vossa Reial Majestat, ja podem donar per ple es sac!” (p. 72). I el rei, com veu que En Pere ho ha aconseguit, “se’n va a sa seua filla i li diu davant la reina:

-Filleta meua! No tendràs altre remei que casar-te amb En Pere. Ha complit lo que deien ses dictes i jo, ara, no puc fer sa meua paraula dolenta. Filleta, ja ho saps que paraula de rei no pot mentir. (…) Ell és més viu que una centella i això necessita un rei i, llavors, que em pareix que ha d’esser un bon al·lot” (p. 72).

Al moment, veiem que la filla del rei accepta En Pere com a marit, els criats el deixen un home presentable i es feu l’esclafit, la princesa i En Pere es casaren, es feren moltes festes dins tot el regne i visqueren molts anys de concòrdia.

I, així, es plasma que, en les cultures matriarcalistes, s’aprova les persones que actuen de bon cor, la generositat (ací, primerament, amb l’home i, en acabant, amb la jaieta), que la dona salva l’home, fins al punt que, com hem vist, el conill, al capdavall, sempre anava cap a qui actuava amb simpatia cap a la bonhomia i cap a les persones de bona fe (en aquest cas, cap a En Pere).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Persones que trien anar a córrer món, amb bonesa i molt obertes

 

 

Prosseguint amb la rondalla mallorquina “En Joanet i sa filla del rei”, la qual figura en el Tom XX de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover, en un altre passatge en què En Joanet demana al gegant que solte els dos germans, el gegant li diu que, si de cas, sí que li pot donar “aqueixa bosseta verda amb es cordonets d’or, a on, com més doblers es treuen, més n’hi compareixen” (p. 102). En acabant, i ja amb el gegant en una altra terra, En Joanet i son pare tornen a la barraca i continuen “fent sa gran vida devers aquella barraca amb aquell arbre que, cada dia, en sortir es sol, es vestia de flors, i amb es canyamet que els treia des menjar del senyor rei i amb aquella bosseta verda” (pp. 104-105). I, de nou, el gegant fa via cap a l’arbre de les flors dolces (p. 105) i, igualment, En Joanet i son pare passen a l’acció (el jove, dirigint i, el pare, col·laborant amb el fill). I, com abans, el gegant no li torna els dos germans, però sí li fa una donació, ara una selleta que permetrà En Joanet anar on vullga, quan li diga “Selleta, du-me a tal banda” (p. 106). De fet, el jove ho prova i veu que és cert i, un poc després, comenta a son pare que vol fer món: “vós ja ho veis: jo estic a la flor del món i (…) he pensat d’anar-me’n a córrer món amb es canyamet, sa bossa verda i sa selleta (…). Jo vos deixaré una bossa de dobles de vint, dotze dotzenes i es violí” (p. 107), detall amb què es plasma que el fill dona vida a son pare.

Al moment, veiem que, de bon matí, fa via cap a “sa ciutat del rei. Allà compraré sa casa més bona que hi haja i m’hi posaré a fer almoina” (p. 108). I així ho fa i, a més, davant cal rei (p. 108), i uns criats del rei li comenten que el monarca té una filla com un sol, que encara no festeja amb ningú i que no ha fet els setze anys (p. 108).

Tot seguit, En Joanet es compra una casa, la reforma i, igualment, actua de manera solidària amb els pobres que es presenten en sa casa (p. 109), fins al punt que els pobres deien “Vaja, quin home més bon home!” (p. 109).

I el rei copsa que el jove donava “a tots es pobres que es presentaven as seu portal i donant-los es doble de lo que els havien donat a cal rei”[1] (p. 111). I si ja la solidaritat està vinculada amb el matriarcalisme, també ho està el fet que En Joanet, “en passar el rei per allà davant, una capellada fins en terra! (…) Però encara era més blau és fester en passar sa filla del rei, la senyora princesa amb un estol de criades. Per ella sí que n’hi havia, de capellades fins en terra!” (p. 111). I, així, en distintes ocasions.

Afegirem que, en passatges següents, el rei i la princesa veuen que En Joanet no els enganya i que, a més, fa que els convidats al seu palau estiguen tractats i que mengen com un rei… A banda, per exemple, el jove fa que els dos membres reials vegen d’on trau els diners amb què pot organitzar tot (p. 115).

Ara bé, en un passatge, la filla del rei es vol fer amb la selleta, aprofita que ell no s’ha esplugat i la pitxorina li proposar fer-ho. I, com que ell ho accepta i… la filla del rei diu “Selleta, fes lo que saps fer! Du-me ara mateix a ca mon pare!” (p. 120) i, immediatament, ho fa, hi és i, a més, amb la selleta, el canyamet i la bosseta verda (p. 120).

En aquesta part de la rondalla, són molt significatius tres detalls: el treball en equip entre el pare i el fil i que el fill tracta bé el pare, en segon lloc, que En Joanet prefereix més lo vinculat amb la dona (ací, la filla del rei) i que es plasma en el tema referent a les capellades, i, per descomptat, la bonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Aquest detall em recordà Pere Riutort (1935-2021), d’origen mallorquí i que portà una vida molt en línia amb el matriarcalisme. Així, quan ell vivia en la ciutat de València i anaven a demanar-li, estava disposat a fer un bon menjar a qui li hagués demanat almoina.

Lideratge en el treball en equip, amb bondat i de persones molt obertes

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “En Joanet i sa filla del rei”, la qual figura en el Tom XX de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, un pare tenia tres fills: En Bernat, En Pau i En Joanet. Eren una família molt pobra que vivien en una barraca, just davant d’un “mitjà”, és a dir, d’una garriga baixa, on hi havia un arbre. “Aquest arbre, cada dia, en sortir el sol, estava carregat de flors que rajaven mel” (p. 95) i, tot d’una, tots se les empassolaven. I d’això vivien tots quatre. Aquest detall, des d’un primer moment, em recordà la bondat i la dolçor i, de rebot, el matriarcalisme.

Però un dia passa un gegant per l’arbre i se les menja totes. Per això, l’endemà, de bon matí, s’acosten ells a l’arbre i “allà, nyem-nyem!, fins que n’hi hagué cap, d’aquelles floretes tan dolces” (p. 95). Ara bé, al dia vinent, el gegant torna a guanyar-los la mà. És llavors quan el pare i els tres fills tiren junta (p. 97), un altre detall matriarcal i, a banda, reforçat per unes paraules que evoquen que, sense la part de la bonhomia, no es pot viure: “Sense flors d’aqueix arbre, no podrem viure” (p. 97) i trien una opció que, si bé la proven els dos germans més grans, no accepta el més jove, En Joanet, sobretot, després de veure que el gegant… s’ha engolit En Bernat i En Pau.

Per eixe motiu, En Pau se’n va a cal ferrer (p. 99) per a que li faça una fitora, això és, una forca, amb què atacar el gegant quan considere adient. I, en acabant, fa marxa cap al violiner i li demana un violí bo (p. 99). En Pau passa, de nou, per cal ferrer, arreplega la fitora i prova el violí.

“Es posa a tocar-lo davant son pare i son pare ja és partit a ballar i balla qui et balla” (p. 99) i, com que veu que son pare no pot impedir-ho, tria fer-ho al gegant quan ho calga i, per això, li comenta: “Ja tenim es remeis per  capturar es gegant. En presentar-se demà matí a salpar-nos ses flors de s’arbre, vós sonareu es violí i jo l’envestiré amb sa fitora” (p. 99).

Aquest passatge, a banda de traure el tema del lideratge per part del jove (ell, que és qui ha tingut més espenta de tots quatre, és qui dirigeix les accions i el procés i tot), exposa un bon vincle entre el pare i el fill que es farà patent durant la rondalla. Així, li afig:

“-Vós heu de començar s’endemesa, sona qui sona es violí! I no vos n’heu de deixar que jo no vos ho diga!

-No tengues ànsia! -diu son pare-. T’assegur que sonaré tant com tu voldràs” (p. 100).

Un poc després, llegim que el gegant s’arrima a l’arbre de les flors dolces i, quan sent aquells sons del violí, es posa a ballar i, aleshores, En Joanet el mamprén amb la fitora. Aquest fet es repeteix en altres passatges. I, com a pagament, per a deixar-lo en pau, En Joanet li exigeix que li traga els dos germans que s’ha menjat, però ell no ho fa sinó que fa possible que accedesca a un canyamet, a què podrà dir “Canyamet, treu-me des menjar del senyor rei!” (p. 101) i que li traurà de tot lo que menjarà el rei. I, per si de cas, diu al pare que continue tocant el violí mentres que ell fa marxa i es fa amb el canyamet. I, com que era cert, deixa que el gegant se’n vaja cametes em valguen (p. 101). Novament, veiem que el fill és qui fa de conductor de les accions en què prenen part son pare i ell, i que hi ha bones relacions entre tots dos,… entre altres coses, per mitjà de la bonesa. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Llibertat, esperit emprenedor i molta creativitat, trets matriarcals

 

En el llibre Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, hi ha una rondalla en línia amb el matriarcalisme, “Els animals fan fortuna”, ja que uns animals (un ase, un gat, un gos i un gall) a què els seus amos consideren vells i que cal sacrificar-los, accepten la iniciativa del primer, d’un ase, “que era un ase assenyat i discret” (p. 75), i, a més, “decidiren que, amb uns amos que no eren de fiar, no podien tornar cadascú a sa casa” (p, 78).

I, encara que el gos els preguntàs què farien si no tornaven a casa (recordem que el gos és un animal que sol simbolitzar la fidelitat a l’amo), “el gall, tal com és el seu costum en les hores matinals, prengué la paraula i (…) el seu discurs fou brillant” (p. 78). Direm que, el gall, a més, ací vinculat amb les primeres hores del matí, ho està també amb la primavera, l’estació associada als xiquets, al renaixement de la vida i a la iniciativa. Per això, a continuació, com qui va cap al demà, molt creatiu i amb esperit emprenedor i tot, diu el gall: “’Per a viure, no necessita ningú un amo[1]. A mi m’ha agradat sempre la música. Com que som amics, bona gent i hem fet fortuna, ens podem comprar instruments, formar una banda de música, guanyar-nos el jornal tocant i acabar la vida junts’” (p. 78).

Continuant amb aquesta rondalla, va en consonància amb unes paraules que escriu Jaume Vicens Vives, en la seua obra “Notícia de Catalunya”, quan parla d’una actitud “cap al treball que enterra decepcions i desperta noves esperances” (p. 51) i que “Naveguem malament amb idees generals i conceptes abstractes” (p. 51), com és el cas dels pobles matriarcals: són de viure i d’actuar, en aquesta rondalla, amb molta creativitat.

I “la idea del gall agradà a tots. I se n’anaren a una casa de música” (p. 79). El gall, que fa de cap de colla, així com el capdavanter ho fa d’un grup, i, per tant, n’és el director d’orquestra (mai millor dit, si més no, en el sentit simbòlic), “els mirava.

-I tu no vols res? –li preguntà el gos.

-Ah, a mi m’agrada cantar.

Però es veu que s’ho pensà millor i afegí:

-Com que qui canta té les mans lliures[2], compreu una  guitarra per a mi.

I, equipats ja cadascú amb el seu instrument, els quatre amics, amb bon ànim i de millor humor, se n’anaren pel món a fer música i tractar de ser feliços junts” (p. 79).

En aquest conte, de rebot, es plasma un tret matriarcal interessant: cap dels quatre amics s’havia proposat (ni havia presentat als altres) cap idea amb la intenció de fer una revolta contra els anteriors amos (¡ni tan sols nomésen contra d’u!): el passat és passat (i l’accepten com fou) i, ara, lo que consideren que val és anar cap al demà i, per descomptat, amb l’esperit juvenil i amb els aires renovadors i amb l’obertura que apareix en el text.

I més encara: els pobles matriarcals no menyspreen les persones velles, àdhuc, quan són molt creatives i emprenedores, ja que es considera que són les principals portadores de la saviesa que ha passat de generació en generació i, en eixe sentit, sobretot, mitjançant les àvies (o padrines) i les mares.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan costat en el tema del matriarcalisme i en el dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Extern, més enllà de cada u de nosaltres.

[2] Un altre símbol: les mans lliures, la llibertat.

La dona aplana el camí de l’home

 

 

Un altre exemple en què és una dona qui diu a un jove què haurà de fer per a aconseguir l’objectiu, és la rondalla “El noi que es va casar amb la filla del rei”, quan un jove amb molta espenta decideix anar a palau a fer una prova que posa el rei per a que, qui vullga, puga casar-se amb la princesa, l’única filla que tenia. I, així, “Al cap i a la fi, un xicot va dir: -Bah! Me n’hi vaig! Ja que el rei ha fet aquest pregó, miraré si és per a mi la seva filla.

Caminant, caminant, va trobar una vella que li va preguntar on anava” (p. 419) i, un poc després de parlar amb  ell, li diu: “Doncs mira, escolta’m bé, fes el que et diré i tot t’anirà bé. Tot el que trobis pel camí, recull-ho” (p. 419).

Al llarg del camí, ell actuarà com li havia indicat la vella i, a més, com a líder de grup. Immediatament, “tots tres van cap a palau:

-Vinc per serrar l’arbre –va dir aquell xicot al rei” (p. 419).

I, com que fa que intervinguen els qui li facilitarien la faena, el camí se li aplana i, fins i tot, li ix la vella i li diu “Vés cap a pagès amb els conills, tocant aquest flabiol. Tots et seguiran. Els deixes pasturar i, quan vulguis tornar-te’n, sols has de fer que sonar un xic i tots se t’ajuntaran” (p. 420. I, “Ell quan va anar al corral, es va posar a tocar i tots els conills, al darrere” (p. 420).

El rei, en veure la rapidesa amb que actua el jove, li diu “Vaja, veig que ets molt diligent! Has complert tot el que t’he manat. Et donaré la meva filla” (p. 421). Però, com que vol convidar persones per al convit, va a cercar-ne i, “Caminant, caminant, troba un home que feia fogons i més fogons” (p. 421), “un home que havia aixecat una muntanya i l’estava aguantant a les espatlles” (p. 421), un tercer, “que ensacava boira” (p. 421) i dos més:

“-Anem! –diu.

Arriben a palau i van trobar guerra encesa amb l’enemic, d’un punt molt delicat.

El rei li va dir: -Si et vols casar amb la meva filla has de guanyar la batalla.

Ell se’n va amb la tropa i la cavalleria” (p. 421) i “Varen guanyar la batalla i se’n van cap a palau a explicar-ho al rei.

El rei va dir a aquell xicot: -Perquè t’has portat tan bé, et casaràs amb la meva filla i, els homes que anaven amb tu, seran premiats” (p. 422).

Com veiem, és la dona (en aquest cas, una vella) qui diu què ha de fer el xicot i, en veure que és un home amb molta espenta, li aplanarà el camí per a que ell, com a cap del grup, done moltes facilitats als altres que també estiguen d’acord amb el seu objectiu i, com que ell ho fa i actua de manera molt oberta, amb molta iniciativa, amb ímpetu i sense pensar-s’ho dues vegades, aniran a palau i, a més, aconseguiran, àdhuc, que el rei els premie.

Per fi sóc lliure jo // At last I am free

Per fi sóc lliure jo

Poema d’Internet / Poem on the Internet

 

Per fi sóc lliure jo,

sense traves ni cadenes

l’Amor m’ha fet lliure

doncs és l’únic que no té límit.

Sóc lliure d’estimar al ric i al pobre,

al negre i al blanc, l’home o la dona.

At last I am free,

without chocks nor chains.

Love has made me free

it’s the unique thing without limits.

I am free to love the rich person and the poor person,

the black person and the white person, the man or the woman.

 

No importa de quin país vinguin

o quin llenguatge parlin

quina religió o política tinguin.

És igual. Els estimo igual.

No em sento lligat amb res.

¡Sóc lliure! Puc fugir a l’espai

o tancar-me en una flor.

It’s all the same to me the country where they come from

or the language they speak,

what religion or political views they have.

It’s all the same to me. I love them equal.

I don’t feel tied up with anything.

I am free! I can flee to the space

or close me in a flower.

 

Fins us diré que sóc lliure

d’estimar a qui no m’estima.

És meravellós allò que sento

sentir que el meu esperit vola… vola…

no importa on, i s’atura a donar

un bes a qualsevol cosa:

criatura creada per Déu

sense que hi hagi res que m’ho impedeixi

Even I will say to you that I am free

to love who doesn’t love me.

 It’s wonderfull what I feel…

feeling that my spirit is flying…, flying…

It’s secondary where, and it stops to

kiss whatever I like:

creature built by God

without anything that impedes me it.

 

Per fi sóc lliure jo!

em podrien rebutjar, escarnir, menysprear

és igual, els estimo igual

sóc lliure d’estimar-los

doncs no poden manar el meu esperit.

At last I am free!

They could turn me, ridicule me or look down on me.

I couldn’t care less, I love them without differences.

I am free to love them

because they can’t be the boss of my spirit.

 

 

Font: El poema original, del qual només he fet lleugeres modificacions ortogràfiques, figura en http://rombo.org/per-fi-soc-lliure-jo/.