Semblances entre el matriarcalisme valencià, el català i l’andorrà: un vincle comú

 

Continuant amb la llegenda valenciana “El capellà de Favara”, plasmada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, afegirem que el capellà Toni, amb motiu del retorn al seu poble, confiava en l’ajuda de Tereseta (la dona amb qui ell vivia) i en les habilitats de Ramonet, de forma que les coses anirien com la seda (p. 97), detalls que, igualment, podríem vincular amb el matriarcalisme: la confiança en els altres membres de la “família”, àdhuc, en la dona.

“La visita, com havia previst el pare Toni, va anar com una seda. Les dones cantaren com els àngels, l’alcalde va pronunciar un discurs breu, Tereseta va fer un arròs al forn deliciós i el bisbe i els seus acompanyants ho passaren divinament” (p. 98). Ens trobem amb unes frases que, enllaçant-les amb unes paraules del llibre “El Comú català”, de David Algarra, ens porten a un matriarcalisme molt reflectit: “La parròquia complia, també, una funció crucial en l’àmbit de la convivència, ja que era un centre d’orientació moral i d’inspiració espiritual, una força de cohesió que per si sola creava estrets vincles d’unió i germanor (…). Les fonts documentals permeten constatar la importància que van tenir els feligresos en la gestió d’institucions parroquials com l’obreria, les confraries, els hospitals i les almoines” (pp. 61-62) i, potser, fins i tot, les visites d’alts càrrecs religiosos. A banda, veiem que el discurs del batle fou curt (en línia amb el “No teoritzen. Viuen i actuen”, que és una realitat en les cultures matriarcals) i que hi hagué bona harmonia entre el bisbe i els altres assistents.

I és que, en aquest passatge (incloent el detall de l’harmonia entre els feligresos), també es plasma que “El sentit pregon de la nostra societat medieval rau exactament en el pactisme, o sigui en la concepció que el pacte amb la sobirania ha de regular tota l’ordenació humana i política de la col·lectivitat” (p. 100 del llibre “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, en l’edició de 1960). No es ressalta la figura del capellà, ni la del bisbe, encara que siguen caps: el primer, de la parròquia i, el segon, del bisbat.

Quant al paper de l’autoritat religiosa del poble, el capellà, el 12 de juny del 2022, David Algarra (estudiós del comunalisme en l’Alta Edat Mitjana i fins ara, sobretot, a nivell de Catalunya), en un tweet, em comentà que “El paper dels mossèns rurals no l’he estudiat gaire però, pel poc que he vist, normalment, eren veïns del poble, fent unes litúrgies cristianes barrejades amb rituals camperols, per exemple, en els comunidors, a vegades, allunyades del que demanaven els bisbats”.

No debades, en la llegenda, es comenta que, “dos mesos després de la visita, el pare Toni, Tereseta i Ramonet ja estaven instal·lats en la parròquia de Sant Antoni” (p. 98) i que “El pare Toni era un capellà honrat, treballador, innocent i sincer, que no dubtava a l’hora d’ajudar els feligresos. No hi havia dia que no auxiliara algun pobret desesperat, no protegira alguna víctima dels poderosos, no repartira el seu menjar amb algú que tinguera fam, no visitara un malalt, no contribuïra a resoldre algun conflicte o no ajudara a qui ho necessitara. Per això es va convertir en l’ànima del poble i Favara sencera estava orgullosa d’haver donat al món un fill com ell” (pp. 98-99).

En relació amb aquest pactisme a nivell popular, direm que, en el llibre “El que fèvom a Canillo. Recull de vivències”, de Núria Boltà Vilaró i publicat pel Comú de Canillo (Principat d’Andorra) en el 2020, quan tracta sobre “Fer el veïnat”, l’autora (amb qui tinguérem ocasió de parlar) comenta que, fins i tot, durant les noces, “es feia palesa la importància dels veïns” (p. 61), ja que, un poc abans que el capellà declaràs marit i muller cada membre de la parella (p. 61), llegia una oració:

“Mitjançant gràcia de l’Esperit Sant, matrimoni s’ha tractat entre X i X… Si algú coneix algun impediment de consanguinitat, afinitat o parentiu espiritual, o altra causa… que ho anunciï, altrament incorrerà en les penes pel dret instituïdes…” (p. 61).

Per tant, l’empremta matriarcalista que ja hi havia en els comtats catalans, encara pervivia com també ho fa en el segle XXI.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Recomane el llibre “El que fèvom a Canillo. Recull de vivències”, elaborat per Núria Boltà Vilaró mitjançant una recopilació acompanyada de bona empatia, de sensibilitat ben conduïda i d’agraïment sincer cap als informadors i, a banda, sense menysprear les persones de l’àmbit rural. Fàcil de llegir i amb molta informació sobre la vida quotidiana de Canillo (Principat d’Andorra).

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.