Els catalans i la terra i la dona, ben considerades, ben tractades i molt obertes

Una altra rondalla en què copsem trets en línia amb el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El preu d’una resistència”, ambientada en la guerra de successió (del primer quart del segle XVIII), per exemple, quan tenia lloc l’avenç de les tropes borbòniques i el narrador comenta vingués d’on vingués.

Davant els rumors de l’avenç de les dites tropes, els ciutadans del nostre poble s’apressaren a reunir-se al castell per tal de preparar l’estratègia per fer front a l’invasor” (p. 64). Per tant, veiem el tema de la terra, com també el del rebuig cap al centralisme (la política vinculada amb l’invasor del relat) i, igualment, el pactisme (tiraren junta). I tot, perquè, com en moltes cultures matriarcalistes, sovint, molt en relació amb l’agricultura, “La gent era gent del camp, gent de pau. Orgullosos de la terra en què vivien i del senyor que tenien. (…) La parla catalana, la que empraven” (p. 64).

Quant a les paraules sobre els qui hi residien i el senyor, direm que, en el llibre “Notícia de Catalunya”, Jaume Vicens Vives comenta que, en la Catalunya anterior al segle XVI, imperava “la concepció germànica, feudalitzant, en què els homes es relacionaven els uns amb els altres no per la terra, sinó per llur pròpia condició humana. S’era home d’un altre home perquè aquest era més prepotent i podia oferir protecció i ajut; no perquè regís la llei que tota persona devia obediència al senyor de la terra” (p. 37), un tret més en línia amb el matriarcalisme, en aquest cas, amb el tema dels pactes.

Per això, més avant, captem que els predecessors dels catalans que narraren la rondalla, “no volien res més que viure en pau i ésser fidels al seu senyor i a la terra” (p. 64), això és, al senyor que els tractava bé, que els emparava i amb qui ells tenien un lligam com també ho feien amb la terra dels seus ancestres catalanoparlants.

Continuant amb la línia d’aquestes frases, en la rondalla posterior, “La donzella de la cova dels Moros”, en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, es pot captar que, en el poble de “Set Cases”, eren “Gent ferma, dura, però gent de pau” (p. 66), unes paraules que podem enllaçar amb comentaris que tenen a veure amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

A banda, un jove musulmà, un dia troba una dona cristiana del poble de “Set Cases”, la qual se’n va junt amb altres noies a cercar aigua al riu (p. 66).

A poc a poc, tots dos es coneixen més i, quan ell li diu que voldria casar-se amb ella, la jove li respon que son pare no li consentiria que es casàs amb un musulmà. No obstant això, ella li proposa “Fes-te cristià” (p. 67)… i ell li ho accepta. Per consegüent, veiem que, com diu una dita popular, “L’home proposa i la dona disposa”. De fet, el relat ho plasma en un tret immediat: “L’ocasió aviat arribà: un dia que el pare d’ella hagué de marxar a dur a millors llocs els ramats, es presentà el noi al poble entrada la nit” (p. 67). És de nit (un detall matriarcal) quan ell s’acosta a la jove i, llavors, “la noia havia accedit (…) perquè ell li digué que estava disposat a renunciar a Mahoma” (p. 67).

Així, com podem veure en aquests dos relats en què apareix el tema de la terra i el de gent oberta als acords, no sols la dona està ben considerada (reflectit en el símbol de la terra i en el de conrear-la), sinó les arrels catalanes (en la segona narració, plasmada mitjançant el cristianisme); apareixen els bons tractes entre el senyor i els súbdits (en la família, ho seria entre la dona, bé mare, bé àvia, i els altres membres), àdhuc, el de protecció (així com un monarca ho promouria del seu regne) i, òbviament, la preferència per lo femení però acollint, igualment, lo masculí.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Deixa un comentari