Arxiu d'etiquetes: la dona com a organitzadora

Dones que conviden, organitzadores i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es dotze mesos i ses dues jaies”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXI, la jaieta passa a Juliol, i, després de dir-li el mes “Es Juliol, per servir-vos”, ella li respon “Benhaja, aquest mes!” (p. 105) i, més avant, passa al mes Agost, a qui diu que “Dia 10 d’agost és Sant Llorenç, que ja hi comença a haver figues agostenques i, per això, diuen:

Sant Llorenç,

figues a qüerns.

 

(…) Una saó entre la Mare de Déu morta (15 d’agost) i la Mare de Déu des missatges[1] (8 de setembre) és beneïda pes bestiar de llana i per fer guaret i sembrar farratge i per ses figues de cristià i ses de moro i també per ses vinyes, això si, feta sa saó, es temps s’estira i fa bon sol” (p. 106). Un altre senyal positiu és quan la velleta comenta “Ja sabeu lo que diu s’adagi: ‘Aigua d’agost, fa mel i most’. ‘Agost veremar, cada dia no es fa’. I, sobretot,

Gallina agostina,

ponedora fina” (p. 107).

Respecte a setembre, el mes vinent, trau molt el tema de la verema, molt vinculada amb aquest mes (p. 107). I, després de presentar-se-li el mes Octubre, li comenta un detall que podríem relacionar amb la sexualitat matriarcal: “Dins s’octubre, també vénen ses Verges i, ses al·lotes, fent estols, van per ses cases conegudes a captar magranes i penjolls i, l’endemà, fan altre tant ets al·lots, això és, es Verjots; i, llavors, s’ho mengen tots plegats fent una bauxa” (p. 108), és a dir, amb esplai. Aquesta festa podria recordar-nos la de Pasqua, quan s’ajunten jovenets i jovenetes.

A continuació, la jaieta demana:

“I qui ets, si es pot saber? (…)

-Qui som jo? -diu aquell. Es Novembre, per servir-vos!” (p. 109) i la velleta trau el tema de “sa festa de Tots Sants i es bunyols!” (p. 109). Quant a la festa dels bunyols, direm que, cap a novembre del 2021, tinguí ocasió de veure en Facebook alguns escrits acompanyats de fotos relatius amb aquest acte. Un poc després, li addueix: “I acudim a tots es sants perquè ens assistesquen, que prou hem mester” (p. 109) i, així, es reflecteix el vincle estret que hi havia, per part de moltíssimes persones, amb els sants. A banda, tracta sobre la matança del porc, una festa molt popular en les Illes Balears i en què, com podem llegir, per exemple, en l’article “Feines del camp: les matances” (http://diaricampos.com/3018), publicat per “DiariC”, a què accedírem el 27 d’abril del 2022, “Era feina de la madona fer tots els preparatius perquè el dia assenyalat tot estigués a punt” i en què, no sols participaven tots, des de la madona fins a l’amo (el marit de lo que, en el País Valencià, diríem la senyora ama i, en Catalunya, la mestressa), sinó també els hòmens, els vells i en què, com ara, els jóvens, “anaven amb estols a passejar, a cercar esclata-sangs, a dur presents a les monges, als veïnats…”, o siga, als veïns, i en què es plasmava recepció, com es pot veure en aquest article:
“Matanceres l’any que ve

quedau totes convidades,

si feis moltes sobrassades

ben plenes i ben pitjades,

trob que quedareu bé.

 

Francinaina en matar es porc

vull que venguis a matances

ballaràs ses quatre danses

amb en Mateu de Son Xorc”.

 

Al capdavall, la jaieta, a Desembre, li comenta que “ens du l’Advent amb ses Mil Avemaries” (p. 109) i li trau una part interessant de la religiositat popular començant per una jaculatòria (p. 110) i, a banda, plasma les festes de Nadal, les coques bambes, les coques de torró, les ametles torrades, els aglans, la freixura, les Matines, la Sibil·la, les neules, i, fins i tot, el Tió (p. 110). ). Igualment, els comenta que, “Dins es desembre, solen acabar de sembrar i fan ses acaballes amb una gran bunyolada i tothom menja bunyols amb mel fins que poden dir pruna. Ses saons de desembre són molt bones per acabar de sembrar blat i xeixa” (p. 110) i, com que els ha parlat bé (p. 112), tiren junta i comenten:

“-Quina padrineta tan aguda i tan benparlant que és aquesta. (…) Seríem uns desagraïts i uns bajans si no l’alegràvem qualque cosa! Voleu que li donem un do?

Tots digueren que sí. I es do que li donaren fonc que, cada paraula que li sortiria de sa boca, li sortís una pesseta” (p. 112). I ella els ho agraeix i, amb dolcesa, s’acomiada dels dotze mesos. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Ací, “missatges” vol dir treballadors que es lloguen. Quant a aquesta festa, es relaciona amb la nativitat de la Mare de Déu.

“Ma marona era el puntal de casa” (Ramona Ibarra)

 

El 20 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí “¿Considereu que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal? ¿Per què? ¿Teniu coneixença d’articles en què es parle sobre això o bé en què isca el tema? Gràcies.

Jo, sí, perquè es plasma molt en rondalles de fa més de cent anys, en balls i danses, en el paper de la dona en el darrer quart del segle XIX i, per exemple, en que la dona gestionava, fins i tot, el sou que aportava el marit, com també en la manera d’educar els fills”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 20 d’octubre del 2021, les respostes foren “En el ball popular mallorquí, la dona comanda. Fa els punts que vol; i l’home l’ha de seguir” (Maria Antonia Ibáñez Picó), “Un detall significatiu, al meu parer: la paraula ‘dona’ prové del llatí ‘domina’, que vol dir ‘senyora’, en el sentit de propietària d’un patrimoni immoble. Crec que junt amb l’italià/toscà, és una de les poques llengües romàniques que empra aquesta arrel llatina, en aquest sentit” (Jordi Pujades Girona), “La dona ha estat, de sempre, clau en la societat catalana. Exemple d’això és que, en el dret civil català, les dones tenen uns drets, des de l’Edat Mitjana, que no es donen en altres territoris de la península ibèrica, ni en altres territoris d’Europa, com el dret a heretar i el dret a fer testament i la potestat de l’educació dels fills” (Ramon Ros Bes). En el comentari de Ramon Ros, es fa esment a un tema que no sol eixir: el de l’educació dels fills.

En un post prou semblant, però del 22 d’octubre del 2021, escriguí que les àvies de ma mare eren les que portaven la iniciativa i els demanava “¿En quins balls o altres activitats, que portassen a terme les vostres àvies (o bé, les vostres mares), si havien nascut abans de 1920, era la dona qui portava la iniciativa? Gràcies”.

En el grup “Dialectes”, el 22 d’octubre del 2021, Nat Ac Ac em comentà “Al ball mallorquí, és sa dona qui comanda”.

El mateix dia, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, plasmaren “A mi, amb tot el respecte a tothom, i soc nascuda el 1944, crec que el millor seria que tothom pogués treure a ballar o dir el que vulguis, a tots els sexes!!!!” (Yoli Rosquellas).

En línia amb aquestes dues preguntes, el 17 de gener del 2022, trií escriure, en el meu mur i en distints grups de Facebook, la frase “La cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal” i, eixe mateix dia, en el meu mur, ens comentaren “Completament d’acord” (Montserrat Bosch Angles), “Cert” (Rosa Garcia Clotet), “Sí que ho és. Ma marona era el puntal de casa, els meus pares van tenir una gran confiança u amb l’altre. Mon pare donava cada dia el que guanyava al port a ma marona, i tots dos treballaven amb l’àvia Lluïsa portant un quiosquet i una parada de musclos al carrer, sense vacances ni cap festa.

I una tarda vaig escoltar com mon pare, que es diu Antoni, i avui és un dels dos dies del seu sant (…), resulta que mon pare volia anar al cinema ‘La Marina’, de la Barceloneta,  ell li demanava si el deixa anar… Ma marona li va dir… ‘És clar que sí’.

Sempre que no treballava per les tardes, mon pare anava a veure pel·lícules. Ma marona li diu ‘Té[1]: et dono un duro”… Mon pare li va dir ‘No, Conxita, ja en tinc”, portava pessetes. I el pare li diu, a ma marona: ‘No cal, Conxita, el porter de cal Marina, el convido a una cervesa i no em deixa passar sense pagar el bitllet’. Pels meus estimats pares” (Ramona Ibarra), “Sí” (Montserrat Cortadella), “Disculpe la intervención, Lluís. Desde la psicología, los niños aprenden la ‘lengua materna’ ya que quieren comunicarse con su madre. De ahí, que haya relación de lo matriarcal de cualquier cultura.

Dicho esto, no me especializo en la cultura catalana; en varios idiomas, también pueden observarse indicadores ‘patriarcales’, tomando estos términos en boga.

Saludos cordiales” (Perla Hassan[2]), a qui comentí “Gracias, Perla. Lo tendré en cuenta.

Un abrazo”.

En el grup “Dialectes”, el 17 de gener del 2022 i més avant ens escrigueren “Em sembla que totes les cultures ho són, perquè les dones sempre transmeten cançons, jocs, dites, etc.” (Maria Montserrat Morera Perramon), a qui responguí “Recorde que, en una cinta de casset amb contes en castellà, de quan jo tindria uns deu anys (cap a 1981), n’hi havia u en què qui contava un fet històric… era un avi” i ella m’afegí “Ok. El meu avi també explicava moltes històries, però eren pocs els homes que ho feien…”, un detall molt interessant i a què vaig adduir que, “Durant un estudi sobre els Sants de la Pedra, vinculats amb el matriarcalisme, trobí un conte (el primer de tots) de Vilallonga del Camp: una àvia parla amb una neta seua sobre el poble.

Majoritàriament, a partir dels comentaris que m’heu fet, les dones són les que més expliquen la saviesa popular i lo que saben”; “Si: ho és, Lluís” (Ramona Ibarra), “No! Com a màxim, és de matrilinealitat, que és prou diferent del matriarcat” (Quentin Bouhelel) i Maria Montserrat Perramon li comenta “Tens raó. Que transmetessin la cultura no vol dir que manessin”; “Aquest titular, seria el mateix que ‘La cultura catalana és matriarcal’?” (Mònica Colomé Corominas) i li expliquí “No, Mònica, perquè es podria interpretar de manera més reduïda: que només ho seria la cultura relacionada amb Catalunya, amb la Catalunya del Nord i amb la Franja de Ponent (la qual, durant segles, formava part de Catalunya). Per a evitar malentesos, he preferit emprar ‘llengua catalana’ en lloc de ‘català’ o, com ara, de ‘valencià’i Mònica Colomé m’adueix “Ok. Ara entenc el subjecte. El que no em queda clar és d’on surt el complement ‘matriarcal’. D’on surt aquesta afirmació?” i li ho escric en un comentari extens; “Tota llengua vernacla és matriarcal…” (Joan Carles Nicolás Ferret) qui, un poc després, fa un aclariment a Mònica Colomé Corominas (“Materna, en els casos que ho sigui.

Matriarcal, en el domini de la llar, també en els casos que ho sigui”), ’Llengua materna’(Ryker Hurst), “No ho crec pas!!” (Andreu Torres Borràs) a qui Maria Montserrat Morera Perramon li comenta “Jo, sí”; “Quantes tonteries” (Àngel Brusi Terrades).

Com podem comprovar, algunes de les respostes més dures no van més enllà de poques paraules i, per tant, no ho fan acompanyades de fonaments, com ara, comentaris (o, àdhuc, relats vivencials vinculats amb la família o amb on s’ha viscut) i sí com a exclamacions. Justament lo que no pretén una persona que es dedica a tractar de reflectir la realitat, posant els peus en terra, a partir de la recopilació d’informació de tota mena en línia amb l’estudi i sense intenció de guanyar adeptes impulsius, com aquell dia que el govern espanyol parlava sobre un espanyol que havia entrat en la París alliberada dels nazis, però.. . sense indicar que ell era un partidari de la república espanyola i, igualment, silenciant que el govern espanyol d’aquell temps havia donat suport al règim nazi i al règim feixista italià i que el govern espanyol que parlava d’aquell fet històric,… encara no havia demanat perdó, públicament, pels efectes del règim franquista (1939-1975). Com deia Desmond Tutú, premi Nobel de la Pau i favorable al dret a decidir de Catalunya, “No alces la veu, millora el teu argument”. I això és lo que tractem de fer: parlar i escriure procurant millorar els arguments.

Agraesc la col·laboració de les persones que faciliten l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Tin”, “tingues”. “jas”, “pren”.

[2] Traductora argentina. Com veiem, també comenta que no està especialitzada en la llengua catalana.

Les decisions de l’esposa, molt oberta, es respecten

 

L’11 de gener del 2022 accedírem al llibre “Àngels i monstres”: personatges masculins en la narrativa breu de Mercè Rodoreda”, d’Antoni Maestre Brotons, en Google Llibres, amb unes línies molt interessants que plasmem tot seguit: “Sara Martín (2017) indica que la societat catalana és ‘moderadament patriarcal’ perquè està dotada d’un fort component matriarcal, si bé és cert que reforça, al capdavall, el sistema cultural dominant. Encara que el marit és el cap de la llar, l’esposa té un paper destacat perquè sempre se l’ha de consultar i s’han de respectar les seues decisions”, com ocorre en moltes rondalles o, com ara, com tenia lloc, per exemple, entre els pares de ma mare.

Així, com em digué, ma mare, el 29 de juliol del 2018, durant una visita que els meus pares feren a ma casa, la relació entre el meu avi matern (1906-1992) i la meua àvia materna (1910-2000) esdevenia sense que la dona tractàs d’imposar l’orde ni l’obediència. En paraules de ma mare: “Això no tenia res a vore amb el ‘ordeno y mando’ (sic). A més, es tractaria d’una mena de “primus inter pares” (en llatí, “primer entre iguals”, com en el govern de Suïssa), en què la dona és qui mana, però de manera oberta, perquè, com aquell qui diu, u dels dos ho ha de fer. Aquest fet va en línia amb el matriarcalisme. En relació amb aquestes paraules de ma mare, el 15 de gener del 2022, en el meu mur, Rosa Garcia Clotet, nascuda a mitjan dels anys quaranta del segle XX, afegí un comentari en la mateixa línia i molt interessant: “Tal com et va comentar ta mare, a casa, tant dels avis com de mons pares, era així, sense imposicions ni l’’ordeno y mando’, ans al contrari: la convivència era tranquil·la. Les coses es parlaven, però l’àvia, com la mare, eren les que decidien, sense treure valor a l’home”.

Continuant amb les paraules d’Antoni Maestre Brotons, “A més, encara que les famílies s’organitzen segons el sistema de primogenitura masculina, si no hi ha un home hereu, llavors és la filla més gran l’hereva -la ‘pubilla’[1]. Així mateix, Martín explica que el caràcter patriarcal moderat de la masculinitat catalana també està determinat per dos factors: el pragmatisme i el sentit de víctimes que tenen els homes[2]. (…). Fins i tot, un altre estudiós, Joan Ramon Resina (2003, p. 76), es refereix a la castració simbòlica dels homes catalans per la manca d’un estat independent, la qual cosa n’afavoreix la feminització. Així, enfront del prototip del macho ibérico[3], el model de masculinitat catalana es caracteritza per l’antimilitarisme, el rebuig del dogmatisme i el pactisme[4], que revelen ‘un grau de feminització o, com a mínim, una ambivalència respecte del prototip masculí ibèric’, ‘corol·lari d’una dominació secular’. (…) Com destaca Eva Bru-Domínguez (2013) respecte al paper de la violència en l’obra de Rodoreda, és lògic que alguns dels personatges masculins dels seus relats contrasten amb la virilitat feixista promoguda pel franquisme i reproduesquen aquesta ‘castració simbòlica’ de què parla Resina, un fet inevitable a causa del context històric en què s’escriuen les obres” (p. 30), així com també ho plasmen moltes rondalles mallorquines, menorquines, catalanes o, per exemple, valencianes.

Enllaçant amb els comentaris d’ Antoni Maestre Brotons, un exemple el tenim en una resposta que, el 15 de gener del 2022, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”[5], feu Neus Soler Rodríguez, respecte a una àvia seua nascuda abans de 1920 i molt oberta: “L’àvia paterna, nascuda al 1909, la que no va dir ni piu, i tant li va fer quan em vaig divorciar i vaig començar a sortir amb una dona”, un comentari interessant i en què es plasma una dona molt oberta, àdhuc, en lo sexual i en lo eròtic. Era la primera vegada, en relació amb l’estudi sobre el matriarcalisme, que arreplegàvem un comentari en què una dona nascuda abans de 1920 i catalanoparlant aprovava el lesbianisme.

Afegirem que, quan parlem de “respecte”, no ho fem amb el significat d’“obediència”, sinó d’acceptar el proísme com a persona.

Agraesc la col·laboració de les persones en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Aquesta foto és del llibre “Els Sants de la Pedra. Abdó i Senent. Una part més de la cultura matriarcal mediterrània” (p. 47).

 

 

Notes: [1] La pubila també apareix, pel cap baix, en una rondalla recopilada pel valencià Cristòfor Martí i Adell.

[2] Recorde una conversa amb un home, valencià i valencianoparlant, qui, quan em parlava de la seua dona, ho feia d’una manera que reflectia, no sols harmonia en la parella, sinó, a més, que ell la tractava bé.

[3] En relació amb la cultura castellana, que no amb altres, que existeixen en la península ibèrica i de línia matriarcal, com ara, la gallega, l’asturiana i, per exemple, la basca.

[4] Aquests detalls concorden, per exemple, amb una part del llibre “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, quan llegim que, en el segle XV, “L’Església castellana era un poder dintre del poder, per tradició neogòtica i sobretot per la seva prepotència territorial i política després de les darreres guerres al seu país -qui podia, si no el rei, oposar-se als arquebisbes de Toledo, Burgos, Salamanca i Sevilla, o bé als ordres militars de Santiago, Alcàntara i Calatrava?” (p. 87).

[5] Respecte a si eren molt obertes les seues àvies, o bé les seues mares, si havien nascut abans de 1920, fins i tot, amb persones diferents a elles, i com ho reflectien.

“Ella era la que organitzava”, el matriarcalisme en Nadal

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 1r de desembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “En el meu cas, quan era petit, tota la família s’aplegava a casa els avis paterns (els materns havien mort abans de la guerra) i allà celebràvem Nadal i Sant Esteve.

Com que no érem família religiosa, no anàvem ni a la missa de gall, ni res semblant, però es mantenia la tradició del pessebre, fer cagar el tió. I la meva cosina i jo (els únics nascuts en aquells anys, ja que, després, va venir la cosina petita i la meva germana) recitàvem una ‘dècima’[1], esperant la propina que no era més de cinc pessetes i que, de manera misteriosa, anaven a parar a la guardiola…

Cantàvem nadales i, per la tarda, venien altres parents o veïns de l’escala.

Els avis eren l’element aglutinador i, quan va morir l’àvia -jo tenia cinc anys-, la festa va anar passant cada any a una casa diferent: la dels meus pares, els tiets i altres tiets ja més llunyans, sempre tots junts” (Francesc Castellano), “Jo et puc dir que, quan era petit, el Nadal el passàvem amb els pares i els avis paterns, però Sant Esteve anàvem a casa els avis materns[2] a menjar canelons que feia l’àvia materna, que t’hi podies xuplar els dits.

Jo crec que es passava una setmana cuinant per fer menjar per tota la família…!![3]

Allò sí que eren canelons dels bons…!!” (Enric Llubes Rius), “Es feia en dos dies perquè la família que anava a casa els pares o l’hereu reposés i, un cop l’àpat de Sant Esteve, tornar a casa. Déu me’n guard, perdre la missa del gall i Sant Esteve!!!” Llavors, jo plego” (Joan Claparols Vilamanyà), “En el meu cas, a casa dels pares. La meva àvia paterna vivia amb ells” (Anna Roca), “A Catalunya, s’ha conservat el dia de Sant Esteve perquè lo que sobra del rostit de Nadal és per fer canelons” (Concepcion Coscojuelo), “De petita, a casa, érem molt catòlics, no fèiem cagar el tió. Ma mare deia que no li agradava, però teníem regals sota el pessebre, les postals de Nadal fetes per la meva germana i jo, fèiem arbre de Nadal, fèiem Reis, missa de gall. Però va ser, de més gran, que hi anava jo, pastorets, fira de Santa Llúcia… Anàvem a veure els tiets de Breda[4], a l’avi, a l’oncle de la meva mare, també. La meva tieta venia de París, a vegades…

Ens reuníem família i amics…  Cantàvem nadales i recitàvem poemes perquè ens donessin un dur. Sempre escudella, per Nadal, i canelons, per Sant Esteve. I, el dia de Reis, el tortell. Per Cap d’Any, estrenàvem mitjons i preníem el raïm (de molt petita, jo, no) i anàvem a la cavalcada, per Reis.

Uns Nadals a tope. Heheheh. Em barallava per fer córrer els Reis al pessebre amb la meva germana” (Roser Puig Volart), “Nosaltres teníem un negoci d’hostaleria i el dia de Nadal venia tota la família. Fèiem cagar el tió, amb les cosinetes: cagava per tothom, no faltava un detallet per tots els familiars i els treballadors.

Anàvem a la missa de gall mudats.

La nit de Cap d’Any ho celebràvem amb molta gent: clients i amics que venien després de sopar a casa seva, i menjàvem els raïms i neules, torrons, coca i cava.

L’1 de gener només la família i, pel Reis, un altre dinar multitudinari.

Eren unes festes molt actives.

Tot el local guarnit. Amb el meu avi, fèiem el pessebre, un arbre de Nadal gran I, tots els matins, nadales a la ràdio” (Ana Maria Soteras Manchon), a qui demaní “¿Quin paper hi tenia l’àvia (o padrina)? Gràcies” , a què Ana Maria Soteras em respongué un comentari interessant: “Jo només tenia àvia paterna, que vivia a Barcelona i venia per les festes senyalades.

El seu marit, el meu avi, que vivia a Blanes amb nosaltres, era el que cuinava i la meva mare també ajudava. Ella era la que organitzava tota la intendència.

Eren dies de molta feina i tots ajudàvem. Però el cuiner era l’avi Pepito”.

En el grup “Dialectes”, el 1r de desembre del 2021 i després, ens comentaren “A Manresa, dinem , per Nadal (no fem sopar), a casa dels pares de l’home o de la dona i, el dinar de Sant Esteve, a casa dels altres” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Mai he sentit que Sant Esteve tingui que veure en celebrar amb la família materna el Nadal. Nosaltres, per Nadal, sempre ens hem ajuntat i tant ens dona que sigui a casa de l’àvia materna o paterna.

Per Nadal, sempre ens hem ajuntat tots, tant família materna com paterna.

La mare del meu pare sempre venia per Sant Esteve a dinar a casa, perquè, per Nadal, anava amb la resta de fills a dinar a un restaurant.

I, un cop tens parella, un any vas a una cas d’un i, l’altre, a casa de l’altre, i mai hem celebrat la Nit Bona[5](Montse Masferrer Perez), a qui Maria Montserrat Morera Perramon li comenta “Com a casa”, “A Mallorca, sa segona festa és vigent.

Es dia de matines, sa tradició de sopar de xocolata, diria que es nucli familiar.

Dia 25 és sa primera festa, que, tradicionalment, és per estar amb sa família de branca paterna. I dia 26, segona festa, per estar amb sa branca materna” (Magda Psicoeducatiu), a qui comentí “des del 2012, no és festa a nivell de les Illes Balears, cosa que no exclou que ho siga d’acord amb la decisió de cada ajuntament”.  

Finalment, un article interessant  que trobí anit en Internet, “La isla de las mujeres”, en què podem veure moltes semblances amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana: https://www.africaye.org/la-isla-de-las-mujeres.

Agraesc els comentaris de les persones esmentades, la participació (alta) en aquest punt relacionat amb la dona en la família catalanoparlant, a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:

[1] Estrofa de deu versos de deu síl·labes.

[2] Hi haurà distintes persones que escriuran que, el dia de Nadal, es reunien en la casa dels avis paterns i que, l’endemà, festivitat de Sant Esteve, també coneguda com segon dia de Nadal o, com ara, com “Nadalet”, com ens indicaren algunes persones, ho feien en cals avis materns. De totes maneres, en veurem en què, el primer aplec d’aquests dos dies té lloc en la casa dels padrins per part de mare, en línia amb el comentari que em feu ma mare (i a eixe fet que jo recordava molt bé).

[3] En aquest comentari, es plasma el paper de la dona com a organitzadora.

[4] Població catalana de la comarca de la Selva.

[5] Forma acastellanada de “Noche Buena” i aliena a la tradició catalanoparlant de dir “Nit de Nadal”.

“Primera, que estava ma mare” (ma mare), el matriarcalisme en Nadal

 

El 10 de novembre del 2018, durant una visita dels meus pares a ma casa, els demaní sobre el paper de la dona en la parella, en les famílies valencianoparlants. Mon pare, en relació amb una dona de Benirredrà (la Safor), em digué “Ella era l’organitzadora de tot, de la família”. En línia amb aquestes paraules de mon pare, el  1r de desembre del 2021, posí en el meu mur i en distints grups de Facebook un post en què deia “S’acosta Nadal i, com molts sabeu, en Catalunya, encara és costum fer festa el dia de Nadal (25 de desembre) i l’endemà, dia de Sant Esteve. En distintes fonts, hem vist que s’associava amb una pervivència matriarcal: de celebrar, com en Pasqua, primerament, la festa, en casa de la dona i, després, en la de l’home[1].

En el País Valencià, la segona festa (Sant Esteve) fou eliminada com a dia festiu en els anys noranta del segle XX i, en les Illes Balears, fa pocs anys.

¿Com celebraven aquestes festes, bé les vostres àvies, bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Elles, ¿afavorien l’esperit comunitari? ¿Quins són els millors records que en teniu? Gràcies.

Personalment, recorde que, quan vivien els meus dos avis (només tingui una àvia, la materna), primerament, la festa es feia en cals avis materns i, en acabant, en cal meu avi patern, tot i que el primer vivia en un poble veí, on ara residesc, Alaquàs (l’Horta de València)”.

Començarem dient que el 1r de desembre del 2021 ho comentí a ma mare i que ella em digué una frase que em semblà molt significativa: “Primera, que estava ma mare” (sic). Açò fou lo primer que em comentà relatiu a si la primera festa familiar de Nadal, en forma d’aplec, tenia lloc en cals avis materns o en cals avis paterns. Al moment, m’afegí que, encara ho afavoria més el fet que “el matrimoni estava complet”, ja que els dos pares de ma mare vivien. En relació amb l’esperit comunitari, em comentà que son pare, mentres es preparava el sopar de Nadal, hi prenia part i, així, deia a la seua dona (a la meua àvia materna): “Ai, doncs, jo t’ajudaré”.

En el meu mur, el 1r de desembre del 2021, em comentaren “Només tinc records de les celebracions nadalenques a casa de la meva mare, on vivíem. Els avis paterns no els recordo, van morir quan encara no havia complert un any.

Això sí, les vivències que tinc d’aquelles festes són molt intenses. A casa meva, ens ajuntàvem molta gent i hi havia molta gatzara i festa. Fèiem cagar el tió i, després, ja esperaven els Reis, que, si ens portàvem bé, eren molt esplèndids.

Aquestes festes sempre les vam compartir amb els cosins de part de la mare, que, realment, manava molt i tothom havia de fer el que ella ordenava” (Monsterrat Bosch Angles). Al llarg del 1r de desembre del 2021, veiérem alguns comentaris en què es plasmava que, fins i tot, en la festa de Nadal i en la del segon dia de Nadal (festivitat de Sant Esteve), el paper de la dona és molt important i que el matriarcalisme perviu. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Igualment, agraesc a ma mare, el detall que ha tingut de dir-me que estava oberta a parlar-me de tot lo que jo li preguntàs en relació amb el treball, àdhuc, encara que, en acabant, jo garbellàs el contingut inicial.

Finalment, dir-vos que la informació que em passeu i que va en línia amb els objectius, considere que no pot caure en sac foradat i que, a banda, cal fer-la accessible.

 

Nota: [1] Si més no, la de celebrar-lo com una festa en què home i dona reben un tracte molt igualitari. La primera font fou un article de Bartomeu Mestre (que llisquí a primeries del 2018) i accessible en Internet.