Arxiu d'etiquetes: dones que proposen

Dones que proposen i fills amb molta espenta i en colla

General, , , , ,

Una altra contarella que figura en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “La pell de poll i el cèrcol de fenoll”. Començarem dient que, atenent al “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el “poll del pubis” significa “Cabra, lladella”, mentres que el fenoll té relació amb els pèls del pubis i amb la vulva. Altrament, el cercle ja ens dóna una primera pista: temes femenins.

Així, un rei que, cada dia, passava revista als soldats, “un dia descobreix un poll en la guerrera d’un soldat” (p. 235), això és, en la jaqueta. Aleshores, el fica en una capsa de llumins i, com que, a l’endemà, ja no hi cabia, el deixa en una gàbia. Ara bé, com que, al tercer dia, ja no hi cap, l’en tragué i el tirà al corral. Passa que, com que l’animalet es menja tot (gallines, conills, porcs…) i es fa ben gros, el mata.

Nogensmenys, “va fer un bombo amb la pell del poll i amb un cèrcol de fenoll. Llavors, manà fer un ban” (p. 236): qui endevine de què és fet el bombo, es casarà amb la seua filla. Com podem veure, el monarca considera positiu els xicotets detalls, acull els més febles (els polls són ben petits) i la natura (la planta, ací, amb significat femení).

En un passatge posterior, un xiquet comenta a sa mare que ell se n’anirà al palau i, a mitjan camí, es troba amb un home que era un bon oïdor (tenia oïda fina), amb un home fort carregat amb una casa (i, de pas, era qui l’empunyava) i, al capdavall, amb u que era més veloç que un conill.

Quan el fill es presenta en el palau, diu: “Vinc a endevinar de què és el bombo.

-Doncs vós ja sabeu el que us toca (…). Vos donarem tres dies per tal que us penseu la solució.

-Sí que ho endevinaré -fa ell, tot decidit.

(…) L’endemà, la filla del rei digué a son pare (…) que la pell és de poll i que el cèrcol és de fenoll” (p. 237).

Tot seguit, com en narracions de la mateixa corda, el més oïdor capta els mots de la princesa, les diu al fill i, quan el xiquet ja és davant el sobirà, “li respon amb un parlar assaonat” (p. 237), o siga, madur, i ho encerta. El cap d’estat li comenta:

“-Sí que és veritat -confirma el rei, el qual afig fent honor a la seua paraula: -Jove: ets un resabut. Et casaràs amb la meua filla” (p. 238).

A continuació, la filla, com que l’aspirant és baixet, indica a son pare que no voldria casar-se amb un home com aquell i li proposa si el xic “es conforma amb el que vós vulgueu donar-li, i que se’n vaja” (p. 238) i, com que el monarca accepta la idea de la jove i, en acabant, és ben acollida pel minyó, el fill agafa tot el que pot de palau. Això sí, recorrent a la participació dels seus companys.

Així, el diligent fa camí cap a fora de la ciutat, el fort es carrega el palau, tots tres mamprenen i, “D’aquesta manera, el xicot es va fer amb tot. Es féu amb el palau i amb la princesa. I, tot i ser un rabassó, es casà amb ella” (p. 238).

Finalment, direm que, en una rondalla mallorquina arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover (1862-1932), “Sa filla des carboneret”, la qual apareix en el Tom I, una xica que lo que més s’estimava era el rei, quan ja el té ben adormit, se l’emporta cap a la barraca de son pare, un fet semblant al d’aquest relat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que proposen, amb iniciativa, que menen i maternals

General, , , , , ,

Rondalles plasmades en el llibre “Rondalles populars valencianes. Antologia, catàleg i estudi dins la tradició del folklore universal” de Rafael Beltran (ed.).

En aquest recull, bé de contarelles valencianes de terres catalanoparlants, bé de la zona castellanoparlant del País Valencià, a cura de Rafael Beltran i editada per la Universitat de València en el 2007, hi ha narracions amb detalls matriarcalistes. Així, en la contalla “Les desgràcies del rabosot”, un rabosot, un matí, “davallava de la muntanya a una vila en cerca d’alguna cosa que pogués posar-se a la boca. I heus ací que es trobà una ferradura enmig del camí i es digué ‘Ferradura pel camí: bon dia tindrem hui’. Al cap d’una estona, es troba un rastre de botifarres (…), més endavant, es troba un tros de cansalada (…). Més tard, troba una raboseta” (p. 87). O siga que, primerament, apareix un símbol femení (la ferradura) unit a la forma semicircular i a la bona sort associada a lo feminal, un signe que trau el personatge masculí: reconeix que la dona és qui el salvarà.

Després, copsem la botifarra, la qual és en nexe amb la color negra i amb el penis (com hem pogut veure en música vernacla, com ara, de Pasqua). Ara bé: ell ho rebutja tot. I, en veure la guineu, ella li demana:

“-Xe!, com va la vida, compare rabosot?

-Doncs, cada vegada, amb la panxa més buida (…). Baixe a la vila, on espere trobar coses menjívoles” (p. 87).

Llavors, ella, qui, a diferència del company, no era una senyoreta, “li proposa:

-Què et sembla si, mentre jo agafe el menjar a les cases on no siguen els amos, tu vigiles fora i, després, ens el repartim?

-M’agrada la idea -assentí, tot satisfet, el rabosot” (p. 87).

Per consegüent, la dona és qui porta la iniciativa i ell li l’accepta.

A continuació, com en altres relats, mentres que ella resta assaciada, ell és unflat de colps per part de veïns de la vila. Cal dir que, en aquest passatge, ella fa com qui gestiona la casa, mentres que ell empiula amb la vida exterior, tot i que la guilla també ix fora.

Això sí, de forma que la rabosa guanye la mà, com si l’home hagués rebut una bona palissa. I, amb astúcia, la guineu li comenta: “Veges si em portes al be, que no tinc forces per al viatge.

El rabosot, com pogué, se la carregà al llom. Era al colp del migdia quan regressaren cap a la muntanya. El rabosot, pobre, anava costera amunt, amb un pam de llengua fora” (p. 88) i li amolla uns versos amb què sospita que ella ha jugat brut.

Altra vegada, els símbols són ben repartits:  el migjorn, l’home, la força, a migdia; la dona, en eixe moment (qui, aleshores, podria paréixer feble),… és qui dirigeix l’home, no a revés.

En un passatge posterior i, amb la guilla com qui empunya les regnes d’un cavall, ell pensava fer una mala passada a “una bacona voltada dels seus porquets, deixà la raboseta i s’encaminà cap a aquells. La bacona, en veure venir el rabosot, conegué de seguida, les seues intencions. Quan el tingué davant, li féu la següent explicació” (p. 88), amb l’objectiu de salvar els seus fillets i, al capdavall, ell ho acull bé: “Anem, doncs, a la séquia, i els batege i, tot seguit, et menjaràs el que més t’agrade.

-Ho trobe molt raonable. Fes-ho ràpidament, que encara no he pegat ni un mosset en tot el dia” (p. 88).

Finalment, en tocar el torn al darrer dels porquets, la truja tirà el rabosot a l’aigua i pegà a fugir junt amb la xicalla i, en un tres i no res, foren lluny de l’enemic.

I tot, per una ferradura que ell havia desestimat i que li hauria portat sort, si hagués aprofitat lo que li eixia pel camí i que li hauria servit per a menjar i, de pas, per a viure.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que dirigeixen el ball, astutes, respectades pel poble i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes és “La morisca de Gerri, ball i llegenda”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras i, per exemple, en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, sobre rondalles del Pallars. Quan els sarraïns envaïren les valls del Pallars, “el cabdill de la tropa morisca, assabentat de la formosor i xamosia de la filla del batlle, havia decidit de fer-la la seva esclava preferida.

Assabentats els veïns de Gerri (…), es van preparar per defensar la població i la jove filla del batlle” (p. 553). Per tant, per una banda, es destaquen la formosor i la carícia de la jove i, igualment, està ben considerada pel cap de les tropes estrangeres (les musulmanes, que pensaven que era una reina), detall que també va en línia amb el bon tractament que ella rep entre els catalans, motiu pel qual es proposen defendre-la.

Això encara es reflecteix més si tenim en compte que, a la filla del batlle, “tothom coneixia com a ‘reina de la dansa’, per la seva gran habilitat en ballar” (p. 553). Cal dir que, a més de ser una xicota hàbil per al ball, el 28 d’agost del 2023 trobàrem que, si consultem “ball” en el DCVB, hi ha la forma “L’amo del ball”, o siga, “el qui comanda i fa sa voluntat damunt els altres”, però, en aquest cas, de manera matriarcalista i, a més, per part d’una dona.

Com que la gent de Gerri estimava la filla del batle, “es reuní per a ordir el seu pla de defensa” (p. 553) i apareix la noia, “la qual els féu avinent que tenia un pla i que havien de fer servir l’astúcia contra la força de les armes morisques.

(…) Quan [els musulmans] l’anirien a buscar, ella s’hi lliuraria i demanaria per ballar. Els pregà que complissin aquestes instruccions” (p. 553), normes que ella els comenta. En altres paraules, la xicota és una dona amb estratègies i accepten la seua proposta, “Tot i que consideraven el pla molt arriscat, (…) car ells, homes de treball de camp i de pastura, no tenien ni armes per fer-los front, ni estaven avesats a lluitar” (p. 553).

En aquest sentit, adduirem que l’historiador Jaume Vicens Vives, en el llibre “Notícia de Catalunya”, posa que l’esperit pacífic i obert havia format part de la Catalunya anterior als segles XVI-XVIII, com ho plasma aquesta llegenda, ambientada en l’Alta Edat Mitjana (cap al segle XII, a tot estirar): “Catalunya (…) ha hagut de representar en l’edat moderna un paper revolucionari que no corresponia en absolut al pacífic poble medieval del seny, del pactisme, del bon govern i de les delegacions de poder” (p. 168).

Prosseguint amb el relat, l’endemà, les tropes musulmanes apleguen a la casa del batle i els rep la filla, “que anava molt ben engalanada” (p. 553). La jove pregà al cabdill dels sarraïns “que la deixés acomiadar del seu poble, tan estimat, tot ballant una dansa, a la qual cosa va accedir el musulmà, benevolent” (p. 554), fins que ella li ofereix la mà, tot convidant-lo a ballar i ell li ho accepta (p. 554). Per consegüent, no solament la filla del batle és qui comanda el poble, sinó que la seua astúcia fa possible que la seua proposta siga acollida i que el capitost musulmà faça lo que la jove li indica.

Finalment, durant el ball, ella dona un colp en terra amb el taló i, aleshores, els del poble sorgeixen de tots els carrers que eixien a la plaça (lloc que enllaça amb lo matriarcalista, amb lo circular i amb lo femení) i els invasors emprenen la fugida cap a altres indrets.

Al capdavall del relat, podem llegir frases que també exposen el matriarcalisme que perviu entre el poble i en la cultura catalana: “Un poble que vibra. (…) així ens ho conta la tradició i que cada any s’actualitza a Gerri, com a cloenda de la festa major, el record d’un enamorament sarraí vers una bella jove de la població: la reina” (p. 554), que era el títol que els musulmans donaven a la filla del batle. Per tant, la dona és la «reina» (ací, de Gerri de la Sal) i, per extensió, en moltíssimes cases i poblacions catalanoparlants, com ara, abans de 1920.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.