Arxiu d'etiquetes: “Rondalles valencianes” (Enric Valor)

Dones fortes, sinceres, que trien i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla valenciana “Esclafamuntanyes”, arreplegada per Enric Valor, en triar les espases, el gegant “n’agafà una de daurada empunyadura i fulla ampla i esmolada” (p. 86). En canvi, Esclafamuntanyes “se’n va anar tot directe a una espaseta rovellada que penjava en un racó.

-Quina espasiua de tres i no res! -començà a dir el negre (…).

El jove (…), sense dir mot, escometé” (p. 86).

I, al moment, el jove venç el gegant, arreplega l’orella i, immediatament, fa camí cap a on era la tercera de les jóvens, Rosa Darrerina, però com una dona de carn i os, qui, “molt gentilment, li donà les gràcies per haver-la deslliurada, i Esclafamuntanyes li besà la mà amb (…) joventut” (p. 86). Més avant, veiem que les tres fadrines ja estan salvades i que els altres germans actuen pensant en el seu profit i, així, no fan costat al més petit.

Aleshores, passem a un passatge amb molts detalls matriarcalistes: un hort (pel qual passa Joan amb silenci), un arbre immensament alt que el porta cap a un niu molt gran, a què es dirigia un gat que pujava pel tronc. I “Esclafamuntanyes, tot compadint-se dels ocells, (…) brandà la maça i la llançà contra l’esquena del feroç felí” (p. 88) i el gat cau en terra.

Al moment, una àguila veu el jove i cinc caps d’aguiló diuen des del niu:

“-Mare àguila, no et menges el fadrí, que acaba de matar el gat cerval que pujava a devorar-nos.

Llavors, l’àguila davallà, es parà davant el jove i li oferí:

-Demana allò que vulgues.

Ell li va demanar que el tragués de l’hort.

-Fet -li diu l’ocellot. Ja pots muntar damunt de mi” (p. 90).

A més, Esclafamuntanyes, eixerit, encerta què hauran tractat de fer els seus germans i, “recordant les mirades de simpatia i l’admiració de Rosa Darrerina, encara es digué a mitja veu:

-Ella em defensarà per si encara estic viu. No es doblegarà fàcilment” (p. 91) i, així, copsem un altre exemple de passatge de rondalla en què es plasma el matriarcalisme: la dona el salvarà i, a més, es tracta d’una dona forta.

En un passatge posterior, el jove Joan fa via per una drecera, es posa a nevar, l’arrepleguen en el mas d’Ull-de-Canals un home i una dona vells. I, catorze dies després, Esclafamuntanyes es mostra agraït amb la parella i, encara que no troba la maça, sí que conserva l’orella del negre, un personatge que, des d’eixe moment, passa a fer-li de serf i a aplanar-li el camí (pp. 92-93):

“-Així, planta’m davant mateix del palau -demanà el fadrí. (…) A l’acte, manà de nou:

-Ara, transforma’m en un vell de setanta anys, però que estiga arriscat.

-Fet” (p. 94).

I, en record dels vells que li havien acollit en el mas, Esclafamuntanyes diu al negre: “Es tracta de dur un bon regal als masovers (…) que m’hi han tingut allotjat uns dies i els ho vull recompensar. (…) Així estaran contents: home i dona” (p. 96).

Tot seguit, Esclafamuntanyes, ja convertit en un vell, amb intenció de trobar-se amb Rosa Darrerina, demana faena a un joier, qui, fins i tot, ho accepta. A banda, veiem que la jove comenta a Joan que pretenien “Casar-me contra la meua voluntat.

-Si em donàveu el vostre permís, jo participaria en la justa, perquè us estime i vull guanyar-vos per muller -declarà ell amb vehemència” (p. 99).

Llavors, els germans d’Esclafamuntanyes tractaran de dificultar que Joan puga casar-se amb la filla del rei, però la princesa comenta a son pare que li falta una part d’un collar i que voldria saber qui el té i, així, amb qui farà parella. A continuació, el rei, com en moltes rondalles, fa una dicta en línia amb la proposta de la filla: “qui aparega amb el teu mig collar es casarà amb tu, siga noble o no, jove o vell, sempre que siga fadrí.

Rosa Darrerina així li ho va atorgar i, l’endemà, es va fer per tot el regne la crida del collar” (p. 106), de què aplegarà informació a Esclafamuntanyes. El jove presenta al rei la meitat del collar i el monarca li dona el títol de baró i li diu “us concedesc gustós la mà de la princesa Rosa Darrerina” (p. 110), entre altres coses, com a agraïment a la valentia, al bon cor i a la sinceritat d’Esclafamuntanyes.

Finalment, direm que, “a primers de juny, es van celebrar amb gran pompa les noces, quan tot el camp (…) s’omplia delitosament de l’aroma (…) de les garbes de les eres”, un detall que pot evocar-nos Demèter, la deessa grega de l’agricultura i, per descomptat, el mes, tradicionalment, vinculat amb l’inici de la joventut (juny) i, en aquesta rondalla, a més, amb el resultat del gra (la sembra de desembre, el projecte) que ha quallat en tot el regne. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Cultures d’horts, de pluralitat, matriarcalistes i que promouen lo rovellat

 

En el relat “Esclafamuntanyes”, recopilat per Enric Valor i que figura en el Volum 8 de l’obra “Rondalles valencianes”, es reflecteix el matriarcalisme. Són quatre germans i, el més jove, Joan, a més, “certament, era el més valent i de més noble cor” (p. 69).

Un dia s’apleguen tots quatre i el gran considera que cal que tots facen uns altres oficis. I, com a curiositat, hi ha un passatge que podem enllaçar amb l’escrit “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), de Bartomeu Mestre Sureda i publicat en el blog “Etziba Balutxo…”, quan diu que, en fer el repartiment del patrimoni dels pares, “ A la nostra cultura, el gran fa les parts i el petit tria:

“-Quins, hereu? -que preguntà un.

-Tu, Joan, que tens aqueixos braços tan forts, et dedicaràs a aplanar pujols i a reomplir barrancs” (p. 69). El més gran dels germans podia haver començat per ell mateix o, com ara, pel segon dels quatre germans, però ho fa pel petit.

Afegirem que Joan, amb la col·laboració dels germans, s’endinsa en un pou (és a dir, entra en lo matriarcalista, en l’interior de la terra, en la dona, en lo maternal) i, de fet, “es trobà en un hort grandíssim. Hi havia fruiters de tota varietat i tots tenien fruita encara, com si allí no fos tardor com ho era en les terres del castell” (p. 77). Ens trobem, per tant, en plena joventut i apareixen trets molt vinculats amb el matriarcalisme català, de què Bartomeu Mestre comenta que “Ells són conquistadores i nosaltres gent de jardí”.

En acabant, el jove Joan fa via cap a un bosquet, on veu un palauet que tenia tres portes iguals. Joan s’hi acosta amb una maça en ma i, un poc després, una fadrina li comenta que, si ell mata una serp de set caps, “el nostre fadament acabaria i tornaríem a ser dones de veritat. No sabeu quanta de gent deslliuraríeu! Ací, al palauet, en som tres; però fora, n’hi ha per dotzenes” (pp. 78-79). Fins ací, pot semblar que és l’home qui salvarà la dona, per mitjà de la compassió…, però, al moment, copsem que és ella qui marcarà les directrius a Joan:

“-¿Sabeu, senyora, si hi ha alguna manera d’eixir amb bé de la lluita que se m’atansa?

-Sí” (p. 79).

Captem, així, que, primerament, l’home no es presenta ufanós, per exemple, pel fet que ell no estiga fadat com tampoc perquè ell serà l’alliberador de la dona. A banda, està obert a fer-ho de la manera que ella considere millor i, consegüentment, accepta que ella sap més, com, per exemple, feia el pare de Pere Riutort respecte a la seua muller.

En passatges posteriors, apareixen dues jóvens que havien restat fadades i a qui Joan trau del pou: Primerina i Segorina. Quan passem a la tercera de les fadrines, Rosa Darrerina, ella diu al xicot:

“-Jo em dic Rosa Darrerina i us haig d’advertir que avui us eixirà el negre en persona. No us fieu de les bones paraules, que ens poden portar a la nostra perdició. Ell, només aparéixer, us durà a una cambra on tot són espases a les parets. Us desafiarà a espasa; ell en triarà una i us en farà triar una altra a vós. Heu d’agafar l’espaseta més insignificant i rovellada, que és l’única que té el poder de véncer-lo” (p. 85), detalls que apareixen en moltes rondalles en llengua catalana (bé, entre les arreplegades per Sara Llorens, bé entre les plasmades per Mn. Antoni Ma Alcover):  espasa rovellada (ací, insignificant i tot), lluny de les temptacions i del parlar per parlar,… però que farà que Joan vença… després de seguir les órdens de la jove. I, igualment, el fet que l’espasa estiga rovellada també indica que, en les cultures matriarcalistes, no es prioritza (ni es promou) la religiositat no popular, la rectitud, etc.. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones jóvens amb vigor, garrides i bonhomioses que porten els ramals

 

Continuant amb la rondalla valenciana “El rei Astoret”, recopilada per Enric Valor i que figura en el Volum 8 de l’obra “Rondalles valencianes”, aquestes dones que coneixien Salina, per exemple, li diuen “Mira, fadrina: si et trobes en un entreval perillós, la trenques[1] i trobaràs ajuda” (p. 54). A banda, ens trobem amb un passatge en què es plasma el matriarcalisme i el paper actiu de la dona, a diferència de com, sovint, es presenta, bé per interessos mediàtics, bé de propoganda política, etc., amb la intenció de crear súbdits de la cultura castellana (encara que ens ho presenten amb altres paraules), la qual és mística i patriarcal:

“Quan el cel ja era ben fosc, Margarida s’acostà a poc a poc a les eres. Anava cap als homes, que estaven descansant (…).

-Vinc a ajudar-vos!

(…) -La deixem?

-Deixem-la.

-Doneu-me els ramals i jo rodaré. Vosaltres podeu seguir dormint.

Li’ls donaren, i ella, (…) -arri, mules!-, agafà els nou ramals i ¡a rodar!” (p. 56).

¿Qui porta els ramals, qui és la part activa, per exemple, entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, més encara, entre les que parlaven la llengua catalana des de feia generacions? La dona. ¿I la banda passiva? L’home: els hòmens (en aquesta narració, descansant), mentres que la dona (ací, en plena joventut) és una xicona que ja porta… la seua vida i que fa que els seus projectes (les nou mules) vagen avant i que no caiguen. ¿Quan té lloc l’acte? De nit, un detall relacionat amb el matriarcalisme. Per això, un poc després, el rei Astoret diu a Jeremies, l’astròleg: “Hi ha una fadrina molt bonica rodant en l’era del castell” (p. 57), això és, fora del castell, però pròxima a on es reuneixen les màximes autoritats (el palau). Com veiem, la fama i el poder (en ambdós casos, podríem vincular-los amb el castell), no constitueixen la prioritat de la jove, qui, a més, fa de cap de colla i captem que és una persona forta, així com també ho eren, per exemple, les àvies de ma mare…, fins i tot, quan ja eren grans. Això no implica que la fadrina rebutge anar-hi.

Aleshores, Baltasar, el conseller del rei, com que veu que la jove es desenvolupa molt bé, “va donar ordes que deixassen rodar la xica, sense cap impediment” (p. 57), consulta l’astròleg i aquest li diu que, “A les dotze de la darrera [de les nou nits], el rei restarà desencantat i la prendrà per muller” (p. 57).

Ara bé, més avant, apareix la bruixa Safranera, qui fa d’embrutasopars de Margarida, fins al punt que el rei Astoret acceptarà Safranera com a reina, en una cerimònia (p. 61). I, com que Margarida encara tenia una ametla i una anou, pogué superar la prova: es menja l’ametla i, per tot el seu cos, sentí “un vigor fortíssim. Així, s’acostà a la pedra, li pegà espenta i allà va la cantera rodant pel bosc. Quin goig! Ja era lliure” (p. 61).

Un poc després, sense ajornar-ho, la fadrina es menja l’anou i n’ixen una pinteta (detall vinculat amb el matriarcalisme), un collaret de perles i robins i una manilla d’or amb brillants (p. 62). I, com en altres rondalles, Margarida (ara, com a venedora) aconseguirà que la bruixa Safranera li compre aquests tres detalls i, així, la jove Margarida podrà accedir al rei Astoret. Com a exemple, una nit, la xicona “s’asseu al costat del llit [del rei] i li fa dolçament:

-Ai, rei Astoret del meu cor!” i paraules de compassió. Llavors, li respon el rei Astoret, ara amb força:

“-Tu, sí- li diu-, tu sí que tens la veu dolça i vertadera de Margarida Blanca. ¡Tu ets la meua vertadera muller!” (p. 65) i “ningú no passava desapercebut l’aire de bondat que es reflectia en la bellíssima i dolça mirada de la forastera” (p. 66) Margarida Blanca, qui havia salvat el jove rei. I el rei Astoret i Margarida es casaren.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Una ametla.

Velles i jóvens que fan bona pasta, amb jovenesa i que salven l’home

 

Continuant amb la rondalla valenciana “El rei Astoret”, està molt ben plasmat el fet que, en les cultures matriarcalistes, és la dona qui salva l’home. Així, la fada Salina pren la figura d’una vella captaire (p. 49) i se’n va al poble on vivia Margarida, a qui diu l’anciana “M’han contat que soleu socórrer més que no podeu els pobres” (p. 49). Aleshores, Margarida li proposa una endevinalla i, com que la velleta l’encerta, la jove li obri la porta i convida l’anciana (en aquest cas, a la vora del foc). En acabant, la xica li pregà:

“-Ara, conteu-me què li passa, al rei.

-Filla meua: Astoret està encantat, però mira…: a l’estiu, en les terres del castell, hi haurà una gran collita[1] i, a les eres del castell, es farà, com sempre, la batuda del gra. (…) t’hi hauràs de presentar tu, agafar els ramals de les nou mules i posar-te a rodar; si és que vols desencantar el dissortat rei. Als nou dies, si ho posts resistir, s’haurà acabat la batuda i s’haurà romput l’encantament. El rei recobrarà l’antiga alegria i es casarà amb tu” (pp. 50-51).  ¿En quantes cases, en quantes famílies i en quants barris i tot, la iniciativa o, més encara, el dia rere dia, no els portava la dona, àdhuc, en casos (i molts) en què la muller i l’home se n’anaven al camp i, com en l’Edat Mitjana (com plasma David Algarra en l’obra “El Comú català”, tenien un paper i una situació molt semblant), malgrat lo que ens hagen narrat en l’escola, en els instituts, en la universitat, en actes polítics en què es prima el puny tancat o bé la mà orientada cap al cel i, per descomptat, en els mitjans de comunicació social, començant pels que abracen el misticisme castellanista i lo patriarcalista i procedent de Castella alhora?

I, per a això, “Margarida va tenir mig hivern, tota la primavera i la primeria de l’estiu per a convéncer els seus pares per a que la deixassen anar a buscar el rei Astoret. Ells, a poc a poc, ho comprengueren” (p. 51). Aquestes línies enllacen, a més, amb el matriarcalisme reflectit en els Sants de la Pedra i en la collita del forment: 1) la velleta li ho comenta en hivern, l’estació en què s’uneix la mort física amb el renaixement espiritual (en el món dels creients) i amb la revifalla de la fe en el demà (el naixement del nen, el gra que es colga en el camp amb l’esperança que, uns sis o set mesos després, n’hi haja bona collita), 2) la filla passa la infantesa (la primavera), 3) aplega a la primeria de l’estiu (els dies anteriors a l’inici astronòmic de l’estiu en l’hemisferi nord), part de l’estació a què es relacionen refranys com “En juny, la corbella al puny” “A juny, la falç al puny”.

Per això, tot seguit, llegim que, “un alegre matí la van deixar emprendre la senda del port d’Albaida” (o siga, pel context, en u dels dies de més llum de l’any, així com de força i de projectes de futur en la vida). Si es tracta d’un alegre matí, podem situar-lo, a tot estirar, abans del 10 de juliol, que és quan, en astronomia, es considera que copsem els dies de més llum a l’eixida del sol, ja que, com ara, els Sants de la Pedra (30 de juliol) podem vincular-los amb el punt més alt de la jovenesa (en el moment central de l’estiu i quan la llum ja es nota que minva de bon matí i a primera hora de la nit): “Ella, fardellet en mà, seguia el caminiu vora aquells tossals boscosos i, fent camí tota plena d’esperança, en unes hores, es va trobar dalt de la solitud d’un port” (p. 51), passatge que empiulem amb el refrany “La joventut tot ho venç”.

Al moment, aplega a una casa on una velleta l’acull amb les portes obertes (“Avant qui siga!” i “Bon dia, fadrina… Passa, passa!”, en la pàgina 51). Aquesta anciana, malgrat que li diu “Tens molt de camí per davant i et cal fer-lo a jornades”, li transmet dos missatges: el camí físic de la rondalla i… el camí de la vida. I, àdhuc, un tercer i en línia amb el matriarcalisme: la ponderació, fer les coses a pams, l’organització i no, com ara, lo impulsiu. I així ho farà, la jove, passant per cases diferents i en què estaven persones que coneixien la fada Salina (ara, en forma de velleta).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que el fan més fàcil i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La relació entre estiu, collita del gra i, per exemple, la joventut i la superació, és manifesta en aquesta rondalla, la qual, en aquest passatge, enllaça amb lo que Carl Jung deia l’arquetip del rei. Així, se’ns comenta que la collita serà molt bona i, de rebot,.. la jovenesa, la qual està associada al monarca i, òbviament, a la dona (com qui desenvoluparà l’arquetip esmentat): ella permetrà que lo arreplegat no caiga en sa foradat i ho assolirà seguint les directrius de la velleta.

La dona, de bon cor, salva els destrets de l’home bonhomiós

 

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme i, des de molt prompte, el fet que la dona (àdhuc, ja vella) està ben tractada, és “El rei Astoret”, recopilada per Enric Valor en l’obra “Rondalles valencianes”. Hi havia un rei jove, de grata presència i de bon cor a més d’afectat a la cacera (p. 39), un tret vinculat amb lo patriarcal.

Un dia, a mitjan vesprada, ix acompanyat de jóvens i de criats de la cort, veuen un teixó i ell, amb la ballesta, apunta, malgrat que una veu li deia que no ho fes (p. 40), i n’ix una vella (p. 40), qui, com a castic, li diu que el rei s’enamorarà d’una bellíssima fadrina, però que no la veurà.

Des d’aleshores, una jove, en els somnis, li apareix al rei i, àdhuc, “el somni es va repetir durant molt de temps” (p. 42). Un dia, el rei va a Baltasar, el seu braç dret i conseller, qui li comenta que demane el nom a la jove (p. 42), però la xicona no li ho aplana i, a la quarta vegada, respon la joveneta:

“- Em diuen Margarida Blanca” (p. 43).

Per tant, per molt que ell desitge que la dona (en aquest cas, la jove) ho faça, ella dona el pas quan vol (“es fa lo que vol la dona”).

Més avant, el conseller Baltasar diu que fóra interessant visitar l’astròleg Jeremies i, “l’endemà, rei i conseller arribaren fins a ell en unes quantes hores” (p. 45). Com veiem, van unides la part de la darrera paraula (el rei) i la dels suggeriments atenent a les vivències, al saber i a l’experiència (Baltasar), això és, la part activa i la passiva.

Quan el rei Astoret i el seu conseller ja són en companyia de l’astròleg Jeremies, captem un detall matriarcalista lluny de lo que podria ser el barroquisme en parlar: “el rei li’l va contar amb breus però exactes paraules” (p. 45). Són mots que van en línia amb l’obra “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, de 1557, quan, durant una conversa entre Lívio, Fàbio i Don Pedro, el primer de tots ells, Lívio, diu que “ara veyem [1] manar los castellans, demà veurem que seran manats, com en altre temps ho foren, y aprofitar-los ha poch la llàbia[2] que tenen” (p. 280):

“Fàbio: Sí, que grans paraulistes són y per ço dien molts que de Castella no és bo sinó les coses mudes.

Don Pedro: Què són les coses mudes?

Fàbio: Són cavalls, mules, bous, moltons… que, a la veritat, estes averies avantatge porten a les nostres” (p. 280).

Tornant a la rondalla “El rei Astoret”, l’astrònom Jeremies els porta cap al matriarcalisme, en lloc de fer-ho cap a la cacera (un detall patriarcal): “Ara haureu de mirar fit a fit l’obertura de la cova”, això és, de l’entrada cap a lo femení. Llavors, al rei, al conseller i a Jeremies, se’ls apareix una finestra que emmarcava la cara i el bust d’una jove (p. 46).

A poc a poc, el rei Astoret passa a actuar amb bon cor, fet que copsa el seu conseller i, al moment, veiem que l’astròleg cerca una fada i amiga seua, Salina, a qui tracta bé:

“’Fada Salina,

que vora la llacuna vius soliua[3]:

per a un destret

en què ara es veu Astoret,

el jove rei

que bé mereix un bon remei,

demane el teu favor,

que sempre m’és d’un gran valor’.

 

La fada li féu una lleugera reverència i respongué:

 

Bon Jeremies,

tu, que tant en mi confies:

del teu senyor,

a qui tens tan gran amor,

conta’m el fort destret

i hi posarem remei complet’[4] (pp. 48-49).

 

Com a curiositat, direm que, malgrat que la paraula “destret” té a veure amb “districte”, amb “constrényer”, etc., també és cert que ho fa amb detalls que solen relacionar-se amb la mà dreta, amb lo patriarcal, per exemple, l’obligació per força major, la rigorositat i la severitat, com podem veure si consultem el mot “destret” en el DCVB. I, així, un altre detall en línia amb el matriarcalisme: la banda “forta” és la femenina, l’esquerra, no la dreta i, per consegüent, la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] “veiem”.

[2] Castellanisme “labia”, en lloc de formes genuïnes com “retòrica”, “verbositat”… I és que, una cosa és el parlamentarisme (molt relacionat amb la història de la cultura catalana) i, ben diferent, el parlar per parlar, a vegades, amb barroquisme i tot.

[3] Cova, llacuna, aigua… són detalls matriarcalistes i, en aquesta rondalla, en relació amb una dona que dicta què farà l’home.

[4] Els darrers dos versos que diu la fada a l’astròleg Jeremies plasmen el matriarcalisme: la dona està disposada a fer costat Jeremies…, per a que es puga salvar el rei. I, així, la dona salva l’home.

Dones de bon cor, ben tractades i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla “El castell d’Entorn i no Entorn”, recopilada per Enric Valor i que figura en el Volum 8 de l’obra “Rondalles valencianes”, veiem que la reina Tomanina tenia previst que el seu fill Bernat es casàs amb la princesa Aiguamar i que la majordoma diu a la reina “teniu la donzella més llesta de totes les que han vingut al vostre castell” (p. 17), ja que feia les coses ràpidament. Això fa que la reina done tres órdens a la jove Teresa i, aleshores, la jove recorre a seguir lo que li indicarà Bernat, qui coneix més sa mare, la reina.

Així, Bernat dona un primer xiulet a la jove i, immediatament, “el cel blau s’omplí de mil manetes (…) i començaren a treballar” (p. 19). Després, li dona el segon xiulet i, al moment, “de totes bandes eixien ocells” (p. 19) i es posaren a fer tela. I, amb el tercer xiulet, Teresa fa que les manetes apareguessen de bell nou i que fessen lo que ella els indicava i, un poc després, es posa a fer “uns quants ramellets de flors” (p. 20). Així, copsem el matriarcalisme, en què es fa lo que vol la dona i en el detall de les flors.

Més avant, veiem que la jove i els criats de la reina fan via cap al castell i que ella deixa els dos xiulets en la cambra de Bernat (p. 20).

En un passatge posterior, Bernat dona un cascavell a Teresa, i la jove, per indicació de la reina, se’n va al castell d’Entorn i no Entorn, on viu la germana de la reina, és a dir, Argelagaina. I, un poc després, la jove sent la veu de Bernat, qui li diu, “A la vora del camí, veuràs una grandíssima pomera. (…) Tu, quan hi arribes, descarrega-la de pomes i, en acabant, travessa per davall” (p. 23). I, a continuació, figuren detalls en línia amb el matriarcalisme: un riuet, una cova, llet, una corbella i una casa (pp. 24-25).  A banda, la pomera, els mosquits del riuet, la serp, els bous i una dona, amb bones paraules i amb simpatia, deixen passar la jove… i, al capdavall, Teresa aplega al castell on era Argelagaina, la germana de la reina, una dona molt oberta i d’una quarantena d’anys (p. 29).

Finalment, la germana de la reina dona una caixeta a Teresa, és ella qui marca les directrius (p. 29) i, de camí cap al castell, tots els personatges que, quan Teresa anava cap a on vivia Argegalaina, havien estat ben tractats per Teresa, ara, li aplanen el camí. I, quan la jove torna al castell on vivia la reina Tomanina, es casa amb Bernat (p. 35).

Agraesc a les persones que col·laboren i que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones de bon cor, servicials i molt obertes

 

Una altra rondalla valenciana recopilada per Enric Valor i en què es plasma molt el matriarcalisme és “El castell d’Entorn i no Entorn”, la qual figura en el Volum 8 de l’obra “Rondalles valencianes”, relat que, de principi, ja té un títol semblant al d’altres rondalles en llengua catalana. En una cabana, vivien un pastor d’uns seixanta anys, Frejoan, i la seua filla, Teresa, de díhuit anys. Teresa, entre altres coses, es dedicava a filar, un detall vinculat amb la Gran Mare, com podem veure en el llibre “El matriarcalismo vasco”: “el caràcter de Destí prototípic de la Gran Mare (…), com Teixidora, Cosidora, Motledora, arquetípica de les xarxes, els fils i llavors de la seua existència” (p. 84).

Un dia, a mitjan matí, Teresa “va veure venir cap a ella un pobre” (p. 9), qui duia en la mà una branca llarga i fina d’olivera (p. 9) i que, a més, li demana almoina (p. 10). Aleshores, Teresa, amb compassió, li trau un plat de menjar i l’home li dona un llibrot gruixut i li diu:

“-Tu, fadrina galana, d’ulls de cel i esperit generós (…). T’he conegut pel teu bon cor i per la teua gran bellesa (…) i et done gustós l’encàrrec que porte per a tu.

En això, li allargà el llibrot” (p. 10).

Resulta interessant que, en aquesta rondalla, es plasma que el vell, primerament, destaca lo positiu de la jove i que, com que ell considerava que Teresa, sobretot, era una dona de bon cor i molt oberta, el vell “li donà la seua benedicció i se n’anà senderola avall” (p. 11).

A continuació, Teresa, molt receptiva, obri el llibre (p. 11) i, com, en dues vegades més, “va veure un cavaller alt, jove, greu i de magnífica presència que la mirava amorosit” (p. 12) i, de la mateixa manera que, en moltes rondalles… i que en la vida quotidiana de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i tot, és ella qui té la darrera paraula (p. 12) i, així, quan el jove es presenta per tercera vegada, a primera hora de la nit, afig a Teresa: “Jo sóc Bernat (…). Si volguesses parlar-me o veure’m d’avui en avant, hauries de venir al castell de ma mare, la reina de la serra dels Plans; i, per arribar-hi, s’han de passar tres rius: un d’agulles de cosir, un altre d’agulles saqueres i un altre d’agulles espardenyeres, i, després, pujar en altíssimes muntanyes i travessar espessos boscs” (p. 15). Així, captem trets matriarcalistes: el riu (l’aigua) i l’agulla (vinculada amb el cosir) com també la nit (associada a la dona).

Immediatament, veiem que Teresa comenta a son pare “vull posar-me en amo” (p. 15) i que “la jove es va posar en camí una matinada dels darrers dies de maig”, és a dir, en el mes, tradicionalment, relacionat amb les dones, amb les flors (potser, igualment, amb la flor de la vida) i, a més, vespres del mes de l’acció, això és, de juny, popularment, associat a la joventut. I aplegà “a la serra dels Plans.

Allí s’alçava un castell preciosíssim” (p. 15), l’obri un guardià, qui “la va portar per un passadís davant l’alcaid[1]de la reial fortalesa”(p. 15) i, en acabant, li diu que la reina cercava una dona (p. 15) que fes de cuinera i, un poc després, una majordoma ho posa molt fàcil a Teresa i “la dugué a un gran dormitori, on fou atesa per una minyona” (p. 16). A banda, com que la majordoma “l’havia vista tan bonica de cara i tan garrida de planta, tingué gust de fer-la servir taula i que la veés[2]la senyora reina. I, allí, dinant, estava Bernat!” (p. 16).

I, com que passaven els dies i la jove era complidora i la reina reconeixia la seua bellesa i la seua disposició, la va nomenar la seua donzella i, d’aquell dia en avant, “la fadrina d’encarregà de vestir, pentinar i aidar la reina, que es mantenia molt jove i fina” (p. 16). Com podem veure, la dona (ací, la jove i tot) està ben tractada, és ben acollida, fa via cap al demà i actua molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] L’encarregat de la guarda del castell.

[2] Literalment, en lloc de “veiés”.

Ancianes, mares i filles molt acollidores, ben tractades i molt obertes

 

Un altre relat valencià prou semblant a algunes rondalles, per exemple, mallorquines, en què, a un xiquet que acaba de nàixer, el fan anar riu avall i que l’acull un matrimoni, i en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “El xiquet que va nàixer de peus”, arreplegat per Enric Valor i que figura en el Volum 7 de l’obra “Rondalles valencianes”. Així, un matrimoni vivien en un maset i, un dia, el masover troba una gitana, qui diu a l’home que tindran un xiquet que “naixerà de peus i es casarà amb la fillastra del rei!” (p. 40).

Un poc després, copsem que el futur fet aplega a la cort i que el rei ordena que agafen el xiquet (p. 41), però que, en canvi, un guerrer i un capità ficaran el nen dins una caixa i l’amollen riu avall (p. 42).

Al moment, un moliner, que li deien Bernat, troba la caixa, la porta a la dona (p. 43) i tots dos el crien i l’eduquen de manera molt oberta. A més, quan el fill, Bernadet, ja és jove, fa via cap a “l’entrada a una cova” (p. 47), la qual “era immensa i mal enllumenada per una foguera que hi havia en un costat.

Allà hi havia una vella (…). Bernadet s’hi va acostar i la saludà” (p. 47). Ens trobem davant d’uns dels símbols vinculats amb el matriarcalisme: la cova i el predomini de lo fosc.

A banda, el jove Bernadet l’accepta i fa lo que li indica la velleta, qui el tracta com si fos un fill seu. Així, l’anciana, qui també era la mare dels Vents, li diu: “A tu et convé gitar-te en un racó que jo et buscaré, i dormir tota la nit. Jo et despertaré a la matinada” (p. 48), quan els vents bufaran a favor del jove. Com veiem, la dona és la part activa i, igualment, és ella qui dicta què ha de fer l’home (ací, un jove) i, a banda, és ella qui tria on dormirà ell.

En un passatge posterior, el marit de la velleta vol veure Bernadet, i la dona, sense embuts, li posa unes condicions:

“-Promet-me que no t’enfadaràs…

-Promés.

-És un jove que porta una raó al palau del rei (…) i el xicot s’ha hagut de recollir en aquesta cova.

-Jo vull veure aqueix jove.

-Sí, però no el despertes.

Sa mare el va dur on Bernadet estava adormit com un infant” (p. 50). Per això, no sols l’anciana és qui marca el compàs respecte al jove, sinó també en les relacions amb el marit.

Un altre passatge en què apareix la cova és quan, a més, captem l’esperit comunitari: “tots dos vents i sa mare es retiraren al seu racó de la cova” (p. 51).

Més avant, hi ha que, en relació amb Bernadet i amb el palau on vivia el rei, “Amb gran respecte, el van dur a la presència de la reina i la princesa Carmesina.

-Alteses, aquest és el gran Bernadet (…). Du una carta del rei nostre senyor ordenant que es case immediatament amb missenyora princesa Carmesina” (p. 54). Aleshores, totes dues se n’alegraren.

En aquesta part de la rondalla, es plasma el paper actiu i important de la reina i de la princesa, això és, de les dones, i, de pas, el vincle entre mare (el present) i filla (el futur).

Posteriorment, el paper de la velleta ho posarà molt fàcil a Bernadet i, al capdavall, la reina, que és una dona amb molta espenta i sense embuts, diu al jove davant del rei i de la princesa:

“-Bé; Bernadet ha complit (…). Ara digues què han de fer” (p. 65) el rei i la princesa Carmesina. I el jove, sense pèls en la llengua, li ho comenta (p. 65).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones molt creatives, valentes i molt obertes

 

Prosseguint amb la rondalla “El Castell del Sol”, arreplegada per Enric Valor, tot seguit, Miriam, feta formiga, diu al príncep Muhammad que vaja darrere d’ella, i Muhammad, “Silenciosament la segueix” (p. 30), una part del relat que pot evocar-nos el refrany “On va la corda, va el poal”, en què la corda representa la dona i, quant al poal, l’home.

Igualment, la jove recorre a l’enginy i afig al príncep “Agafa el cavall negre que jo muntaré el blanc” (p. 30), ja que serà el negre qui el salvarà, així com, en altres rondalles, no ho fa, per exemple, el més gros.

A més, passem a passatges molt semblants a altres relats i, a banda, en què és la dona qui, per mitjà de la facilitat creativa i per a tirar avant, fa que Muhammad, els cavalls i ella es transformen.

Adduirem que, al mateix temps, el pare de Miriam va darrere d’ells i, quant a la seua muller, encerta què fa la filla (Miriam) i el príncep Muhammad en cada moment i com es presenten davant del pare de la jove.

En eixe sentit, és molt significatiu quan, en un segon passatge, la jove “S’agenolla, trau el talismà i fa les seues màgiques lletanies. Després va dir:

-Els cavalls que es tornen tanca d’un hort, jo el bancal ple de cols i tu l’hortolà” (p. 34), en què captem ben reflectit i fàcilment el matriarcalisme: mentres que la dona pren un paper semblant al de la deessa grega Demèter (relacionada amb l’agricultura) o, com ara, amb la Pachamama (en la cultura colla, d’Amèrica del Sud), deesses que proporcionen la fertilitat de la terra (en aquest cas, un camp ple de menjar); és l’home (ací, Muhammad) qui fa la faena més pesada i, això sí, sota la figura de l’hortolà, tan vinculada amb lo matriarcalista.

I, en un altre passatge, la jove Miriam, eixerida, com una mare amb un estil de vida matriarcal i amb molta espenta, diu a Muhammad:

“-Ja està! Entre ella[1] i nosaltres es farà un ample riu. Els cavalls en seran l’aigua fluent; tu, els peixos, i jo, la terra de les ribes” (p. 35). I, per tant, així com els cavalls fluirien per la terra, ara ho faran com a aigua del riu; l’home serà la part minúscula però que aporta vida d’animalet (el peix) i, al capdavall, la dona, de nou, serà la terra. Demèter, la dona en moltes rondalles en llengua catalana, el lligam a la terra, la jove que fa el paper de terra… plasmen el matriarcalisme com també el fet que, en la part final de la rondalla, “Al poc d’entrar en el seu reialme, Muhammad s’acostà a una font abundant” (p. 36) i, així, a un altre detall matriarcal que va unit a la dona, a lo femení. En resum, en aquesta banda del relat, van plegats dos elements molt vinculats amb lo matriarcal: l’aigua i la terra.

A continuació, el príncep, “Després d’haver begut, amb tota reverència, delicadesa (…), la demanà per muller i reina (…) de Benillup” (p. 36) i, així, és l’home qui fa la reverència a la dona i qui li demana que es case amb ell.

Un poc després, “Ella (…) li donà el sí, i prometé així mateix abraçar la fe cristiana (…).

Arribaren per fi a les proximitats de la fortalesa de Benillup” (p. 36) i la mare recobra el fill “i havia guanyat una valenta nora” (p. 36), detall que va en línia amb els comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren valentes, arriscades, fortes, etc..

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La mare de Miriam.

Dones amb molta fortalesa, que trien i molt obertes

 

Continuant amb la rondalla “El Castell del Sol”, la qual figura en el Volum 7 de les “Rondalles valencianes” d’Enric Valor, veiem que, de nit, és quan Muhammad, enmig del silenci, aplega a la mansió de l’Home del Sol. Nit i silenci (p. 20), dos detalls que ens evoquen el matriarcalisme com també el fet que, quan l’Home del Sol ja ha menat el príncep cap a un saló central, “Allí, sobre una estrada, hi havia quatre dones:

-Aquesta és la meua muller, príncep Muhammad, i aquestes, les nostres tres filles” (p. 21). Cal dir que, no perquè, per exemple, en una casa, hi haja més dones i siguen les que la porten, parlarem de matriarcalisme, ja que, com és ben conegut, hi ha hagut dones, com ara, Margaret Tatcher (presidenta del govern britànic entre 1979 i 1990), qui implantà una política de mà dura i, que, àdhuc, són destacades com a exemplars per grups feministes i per persones a favor dels drets de les dones.

Adduirem que, més avant, l’Home del Sol posa una prova a Muhammad, en què es reflecteix lo matriarcalista i, fins i tot, en línia amb la cançó eròtica “Les nenes maques de matí”: “Escolteu ara la primera prova: us donaré una cistella; us alçareu de bon matí i anireu a un camp (…); allà fareu una tanca de paret; dins, cavareu un hort i el plantareu tot de rosers i clavellineres, i en la nit m’haureu de portar la cistella plena de roses i clavellines de les que en collireu” (p. 23). I, així, 1) comencem donant prioritat a escoltar (i no a mirar, “Escolteu (…) la primera prova”), 2) cava un hort i hi copsem detalls hortícoles que poden recordar-nos la senzillesa i, a banda, la sembra que, en l’estiu (o bé, com ara, en juny), porta la recollida dels fruits, 3) el lliurament dels fruits no té lloc en moments de sol, sinó en plena foscor (“en la nit”) i 4) el príncep no portarà, per exemple, en un carro (el qual tindria forma rectangular), lo collit, sinó en un objecte que ens podria semblar, sobretot, circular: una cistella. Cal recordar que lo redó té un vincle amb el matriarcalisme.

Igualment, copsem un passatge en què la més petita de les filles, quan els pares i les seues germanes ja dormien, es converteix en una formigueta (animalet que recorda el treball i, a més, la facilitat per a entrar amb discreció en molts llocs) per mitjà d’un talismà: “el frega i digué:

Per les banyes de la cabra

i per les barbes del boc,

per a passar per la porta

formiga sóc.

I es torna formiga (…). Entra a la cambra a on dormia Muhammad i, a l’acte, recobra la seua forma de dona” (p. 25) i, entre altres coses, diu al príncep: “jo t’aidaré a eixir-ne amb bé.

(…) -I tu per què m’aides, si tot just em coneixes?

-Perquè ets bo, noble i confiat. I ara… adéu!” (p. 26).

Per tant, no solament la dona salva l’home, sinó que, per exemple, la jove no prioritza que Muhammad siga més fort que un bou, sinó la bonesa, la noblesa i la innocència, el cor net. I, més encara: no es tracta d’una dona fluixa, ja que, en un passatge immediat que em recorda les dues àvies de ma mare (qui eren fortalesa i servici, com sintetitzava ma mare), així es plasma:

“-Ara t’aidaré, Muhammad.

-Com?

-Doncs ara veuràs! Ajuda’m!” (p. 26), li indica què ha de fer i com (“es fa lo que vol la dona”) i, a més, llegim “Així ho feren. Miriam tallà en el boscatge més de cinc-cents tronquets, i el príncep els va anar lligant. Després Miriam féu una estacada que rodava tot el camp aquell” (p. 26). Afegiré que, quan ma mare em parla sobre la força de les seues àvies, ho fa com qui troba que, no sols era u dels punts forts que elles tenien, sinó que considera que, moltes dones d’aleshores, en tenien més que moltes del segle XXI o més a prop en el temps, detall en què hi estic totalment d’acord. A banda, en aquestes línies, es reflecteix el pactisme i, al moment, la dona, Miriam, explica a Muhammad la història del talismà i, igualment, es posa a recitar una lletania amb molts símbols matriarcalistes:
“Duc dels ulls redons:

ou les meues oracions!

Tu que dorms de dia

i vius de nit,

transforma tot el que assenyale

amb el dit” (p. 27). I, consegüentment, si més no, simbòlicament, el duc estarà viu durant la nit, serà el seu moment fort,… justament, vinculat amb la dona (associada a la foscor, al negre,…) i la dona, també. A més, serà ell qui farà la faena que li encarregarà la muller: “transforma tot el que [jo] assenyale” amb el dit. La part que porta lo més feixuc és la masculina.

Agraesc a les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.