Arxiu d'etiquetes: llibertat

Poetes creatius, senzills, que connecten amb la terra i esperançats

General, , , ,

Un altre tret que copsem en poemes de Miquel Banús i Blanch, en el llibre “Dins la pau del Collsacabra”, és el fet que ell és ell, que, en la seua vida, l’escriptor (com a persona) també té paraula i, per descomptat, aquesta n’és la darrera, la que val, lo que l’autor de Rupit diria la tercera flor, la que els altres no ficaran en la caixa. Així, en “Flor d’amor” (p. 58), posa que, quan ell muira,

“La flor que a mi més m’agrada

i que guardo dins del cor,

fa molts anys que hi és sembrada,

i és per mi la més preuada;

el seu nom és: FLOR D’AMOR”,

 

la qual podríem relacionar amb la bonesa, tan essencial en les relacions humanes.

En línia amb aquesta llibertat, en uns versos de la mateixa pàgina 58, exposa la seua preferència per l’autenticitat, per la naturalitat:

“Despullat de tota fulla

com el jonc vora el bassiol,

superats lleis i preceptes,

dogmes i manaments,

la llibertat m’ha fet lliure.

Ara jo tinc per senyera:

L’Amor i la Llibertat”.

 

Quant a l’Amor i la Llibertat, captem un possible enllaç amb la idea de comunitat (l’amor uneix, fa que estiguen juntes dues persones o més) i la llibertat (que u puga desenvolupar la seua vida sense esclavatge, com ara, allò que fa que el seu viure tinga sentit).

Una altra composició en què apareix aquesta mena de nudisme, tot i que, més bé, fruit del pas dels anys i de vivències, és quan, en la plana 60, indica que

“Mirant una estrella

vaig descobrir el firmament.

 

Mirant els ulls d’un infant

vaig descobrir la innocència.

 

Mirant els ulls d’una noia

vaig descobrir l’amor.

 

Mirant els ulls d’un vellet

vaig descobrir la bondat.

 

Mirant els ulls d’un moribund

vaig descobrir l’eternitat.

 

I la suma d’aquestes mirades

m’ha fet descobrir Déu”.

 

Com podem veure, Miquel Banús i Blanch, per mitjà de la seua creativitat, ha connectat amb persones i amb ambients diferents, que li són grats i, això, de pas, li ha permés tocar els peus en terra i assaborir lo que alguns cristians consideren que és Déu: la suma de la Mare Terra i dels qui hi viuen, bé xiquets, bé jóvens, bé adults, bé ancians.

Tocant el nexe entre vellet i bondat, puc dir que l’he copsat i que l’associe al fet que els grans, en els darrers anys, solen decantar-se per lo que va unit al bon cor. Ho he viscut en persones de més de huitanta anys (bé acostats, bé amics) i, igualment, com a exemple, ho escriu Pere Riutort (nat en 1935) en la seua explanació del 2018: “L’agraïment és el més humà i el més formós que es pot veure i que es pot experimentar en aquesta vida. És el llenguatge de les persones ben nascudes, com es diu popularment”.

I, sobre els moribunds, hem trobat poetes i persones que ens han parlat sobre la seua filosofia de vida: aprofitar el present, puix que 1) han tardat moltíssims segles i milions d’anys a nàixer i 2) perquè la part de temps que vivim en la terra és mínima en relació amb la que hi haurà per davant. A banda, recorde quan, potser, unes poques hores abans de morir la meua àvia materna (només en tinguí una), vaig decidir anar on ella era (en el llit) i besar-li a les galtes. Sabia que li restava poc, però l’estimava, i tu tries eixe do que ha sigut la dona (senzilla i arriscada) que, aleshores, tens davant, perquè sempre havies trobar a faltar l’àvia paterna (qui no ho fou mai).

Possiblement, per això, el 29 de juny del 2018, quan felicitàrem Pere Riutort (qui ja tenia huitanta-tres anys), ens digué en llatí que l’art és llarg i que la vida és breu (“Ars longa, vita brevis”).

No debades, en la mateixa pàgina 60 de l’obra “Dins la pau del Collsacabra”, Miquel Banús i Blanch addueix unes línies que empiulen amb la seua cosmovisió, matriarcalista i gens elitista, però molt creativa:

“Qui pugui entendre, que entengui,

qui vulgui escoltar, que escolti,

que els misteris de l’Amor

no són fets per als orgullosos”.

 

Finalment, al capdavall de la composició “Ha ressuscitat. Al·leluia” (p. 63), plasma que

“tot rebrota i refloreix,

ocells refilen pels aires:

qui més dóna, més gaudeix”.

 

Com a afegitó i referent a aquests darrers poemes, el 22 de desembre del 2024, el català Daniel Gros ens envià un correu electrònic acompanyat d’un comentari en què deia “Hi tens un ventall immens de projectes i de reculls innombrables de persones, poetes, pedagogs, persones del poble assenyades tocant la realitat de la terra valenciana…

Hi tens una biblioteca que, ben endreçada, està per anar projectant crides a la participació de les persones que vivim als Països Catalans, per a fer recerca de les marques que la nostra llengua comuna va deixant en la nostra cultura i perquè no es perdi i ens la robin i ens la potinegin en ser país sense empara política, sense Estat, sempre depenent de l’invasor secular anomenat Castilla i ara España. Aquesta és la nostra situació sociopolítica, econòmic, cultural i religiosa!”. Hi estic totalment d’acord.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles en què es convida a no aparençar, al pactisme i a la llibertat

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc Martínez i Martínez, en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’esmentada obra, és “El pollastre”. “Uns bons forasters que, a les festes i al porrat d’un poble de la Marina, havien acudit, estaven convidats a dinar en una casa de gran aparença, però que l’ama tenia fama de molt mesquina, cosa que no varen creure els hostes a l’acostar-se a taula i veure-la tan ben parada” (p. 253). Comentarem que, des del primer moment, aquest relat amb humor irònic empiula amb l’educació matriarcal, la qual no promou la cultura de les aparences.

Més avant, podem llegir que, “Assentats, en la taula, tots, la criada, que era una fadrina ja entrada en anys, (…) que estava més a prop del mig segle que dels quaranta i que, tot en una peça, era cuinera i cambrera, (…) tragué i deixà enmig de la taula una soberga cassola d’arròs, per la grandària, però no pel contingut, ja que aquest no aplegava a ocupar la meitat de l’aïna” (p. 253) i, quan “Quasi no s’havien acabat d’escudellar els convidats, digué la servent: ‘-Senyor, ¿trac el pollastre?’, responent-li aquell: ‘‐Dona, després’” (p. 253). I, així, en un passatge similar, però amb carn, creïlla i verdura.

Quan la criada demana a l’home, per tercera vegada, si trau el pollastre, el propietari li respon “’-Trau-lo, dona-‘. Ben manada aquesta, agarrant amb llestesa la font, (…) se l’emportà, tornant de seguida amb un gran embalum sota el braç, el qual, soltant-lo damunt de la taula, (…) veieren els hostes un pollastre viu.

Observat pel senyor de la casa el moviment (…) dels forasters, (…) amb un poc de sorna, digué: ‘-Dispensen; però, com volem tant el pollastre, el traiem tots els dies per a que es menge les molletes del pa…-’” (p. 255).

La rondalla que ve tot seguit, “La rata penada”, també en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, com indica el folklorista d’Altea, està en una obra del cronista valencià Gaspar Escolano (ciutat de València, 1560-1619) sobre la història de la Ciutat i Regne de València, i ell la tradueix:

“Una vegada, volent l’àguila, com a reina de les aus, celebrar Corts generals, manà despatxar lletres de convocatòria a tots aquells animals voladors. Acudiren al punt i en el termini assenyalat, sense faltar-ne cap: tots els voladors i, àdhuc, els que caminaven per terra però lluïen plomes: sols mancà el rat-penat” (p. 255). La rata penada es fonamentà en què ella era animal de terra, “com bé es podia esbrinar pels quatre peus que tenia, dents, mamelles i llet, i també per ser impossible entrar en compte d’au el que li falten plomes. Amb tot açò, es sentencià en son favor” (pp. 255-256).

“Ocorregué, després d’algun temps, que el lleó, el rei dels animals de la terra, volgué, com al respecte, tindre Corts amb sos vassalls, celebració a què varen acudir totes les bèsties, faltant sols el rat-penat” (p. 256), qui al·legà que “no era animal de la terra, sinó de l’aire, de tal manera que, en ell, trobava la seua alimentació i, fins i tot, per les altituds, son domicili.

Per aquest camí, (…) s’escapà de ser tributari de cap dels dos reis, de cel i de terra, havent quedat senyor absolut de son estat, sense reconéixer superior” (p. 256) i, per consegüent, lliure.

Com podem veure, en ambdós casos, tant l’àguila com el lleó enllacen amb lo matriarcalista: el pactisme en la Corona Catalanoaragonesa, en què el rei solia convocar les Corts i, no precisament, de manera puntual i quan li convenia, sinó prou habitual. El fet que estiga escrita a principis del segle XVII, quan feia quasi un segle que Catalunya, el Regne de València i el de Mallorca tenien un rei resident en Castella i que a penes els reunia, podria ser un missatge de l’historiador valencià, amb què expressava que era partidari de la llibertat dels regnes, àdhuc, quan tots formaven part d’un estat federal (que, en el relat, és l’aire i, igualment, la terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La vida de les dones en acabar la tutela dels pares: llibertat i comunitarisme

General, , , , , , ,

La vida de les dones després de casar-se i d’acabar la tutela dels pares: llibertat i comunitarisme.

El 4 de juny del 2023 posàrem en Facebook aquest tema, tret a partir del llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”, d’Elisabeth Burgos, etnòloga, editat per Seix Barral en 1993 (2a. ed.) i a què havia tingut accés en el darrer curs de Magisteri, quan feia poc que havien concedit el Premi Nobel de la Pau a Rigoberta Menchú. Plasmàrem una qüestió que deia “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaren sobre la vida en matrimoni i en relació, ja casats, amb els altres, és a dir, amb la comunitat? Gràcies”.

El primer comentari que ens escrigueren fou en el grup “Paraules del Matarranya (Grup)” el mateix dia: “Això era tabú. Sempre deien ‘A callar, que hi ha roba estesa’ i ja no te n’adonaves de res. Però bé, sí es parlava…” (Rosa Maria Micolau Foz). En el grup “Quaderns de Folklore Menorca”, Juana Anglada posà “No, en cap moment, la meua mare”.

Tot seguit, afegirem unes paraules que diu Rigoberta Menchú a l’etnòloga Elisabeth Burgos: “a la dona, [se li comenta] que el pare ja acabà la seua responsabilitat de cuidar-la i de donar-li vida. Ara, a ella, li toca viure una altra vida, però sempre ha d’estar en comunitat com els indígenes” (p. 99), a què ma mare, el mateix dia, em diria “les tradicions”.

A continuació, Casimir Romero Garcia, el 4 de juny del 2023 ens envià un missatge que deia així:

“Casats, però separats.

Missa, bar.

Vida sexual oculta.

No sé res. Pudor.

Poques carícies davant néts i fills”.

Més avant, un amic meu, valencià i coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), ens envià un missatge en relació amb les paraules de Rigoberta Menchú i a la qüestió que li féiem sobre com es reflectia en aquesta cultura ameríndia: “En els colles, l’educació i tota responsabilitat està en les dones”.

També eixe dia, en el meu mur, ens reflectiren aquestes paraules: “Una gran reflexió de Rigoberta. Crec que, més o menys, era lo que passava a les cases.

Respecte a la pregunta, a mi, concretament, m’inculcaren la tolerància basada en el respecte” (Montserrat Cortadella), “Hola, Lluís.

Poca cosa: la dona quedava lligada a l’home tant si anava bé com si no, segons el matrimoni catòlic.

La iaia paterna, Carme, sempre va viure amb l’avi, tot i que era de caràcter difícil i, més aviat, garrepa. No devia ser-li fàcil.

La iaia materna, Maria, va quedar vídua molt jove, amb tres fills, i el fill gran va passar a ocupar el paper del pare en una casa de pagès”. En llegir aquest comentari, li vaig adduir les paraules de la Nobel de la Pau junt amb una foto del text original i una de l’obra. Aleshores, ens afegí: “Lluís,

Rigoberta Menchú entenc que té una visió més lligada a la Natura i a la seva comunitat indígena. Segurament, en el món de la pagesia catalana, també en els temps d’abans de la indústria: les cases de pagès estaven força aïllades de les poblacions i depenien del treball amb la naturalesa, els camps i els animals. Eren petites comunitats que algunes novel·les del segle XIX ho reflecteixen.

Amb l’arribada de les fàbriques, hi ha haver un èxode del camp cap a les ciutats i va canviar el mode de viure de pagès i també la seva mentalitat de comunitat, i s’ha anat tornant més materialista i individualista”. Li escriguí “Sí, com moltes persones de la pagesia.

Ella diferencia 1) indígenes, 2) ‘ladinos’ (lo que diríem ‘catalanoparlants d’arrels catalanoparlants però castellanitzats culturalment, proespanyolistes’) i 3) colonitzadors”. Més avant, Nuri Coromina ens adduí “Amb tot, per mi, el fet de viure en un poble d’uns 15.000 habitants, amb dos rius, el Ges, que desemboca al Ter, i sent prePirineu, tenim força afecció a la Natura i, a la comarca d’Osona, estan naixent grups ecologistes força guerrillers que són petites comunitats també de cara a la Natura. A la Vall del Ges, hem creat ‘La Vall Verda’, que inclou Torelló, Sant Pere de Torelló, Sant Vicenç de Torelló i Orís.

Els espanyols van fer molt de mal a les cultures indígenes de la dita Llatinoamèrica, com a la península Ibèrica. Tenen una mentalitat d’invasor que no tolera el que és diferent.

Una novel·la del segle XIX, sobre el món rural, és ‘La punyalada’, de Marià Vayreda, que va ser portada al cinema català.

En temps de la pagesia, sobretot, la dona, devia tenir molt de paper com a dona casada, mare i ajudant de les feines de pagès, fent criar bestiar petit, a part de cuidar de la casa i altres, i ensenyar tot el que podia. La meva mare Isabel, tot i que vivia en una casa de carrer, va tenir molts anys conills i gallines que els matava ella mateixa i em feia ajudar-la i mai em va agradar, fins que li vaig dir que no. Com van canviant els temps!”. Sincerament, no esperàvem una resposta tan extensa i tan interessant.

En vincle amb els tres tipus de persones que, culturalment, diferencia Rigoberta Menchú i que comentí a Nuri Coromina Ferrer i que expliquí a ma mare, ma mare, també el 4 de juny del 2023, em parlà sobre el padrí de mon pare (oncle que era cosí de la meua àvia paterna) i la seua muller, la qual era aragonesa i castellanoparlant: “El tio Ramon, a la tia Quinti, sempre li parlava valencià”.

Igualment, ens plasmaren “Ma mare sempre deia que, al matrimoni, s’hi havia d’anar amb esperit de sacrifici” (Eusebia Rayó Ferrer), “Poca cosa em van dir. Jo diria que l’exemple és suficient. Ells em van ensenyar que la relació amb les amistats i veïns ha de continuar. I així va ser” (Pilar Ortiz De Paz), “Bé. Jo penso que depèn. La meva mare estava a casa, però jo vaig continuar treballant i això em donava més llibertat” (M Teresa Valls Farre).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Llibertat, esperit emprenedor i molta creativitat, trets matriarcals

General, , , , , , , ,

 

En el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, hi ha una rondalla en línia amb el matriarcalisme, “Els animals fan fortuna”, ja que uns animals (un ase, un gat, un gos i un gall) a què els seus amos consideren vells i que cal sacrificar-los, accepten la iniciativa del primer, d’un ase, “que era un ase assenyat i discret” (p. 75), i, a més, “decidiren que, amb uns amos que no eren de fiar, no podien tornar cadascú a sa casa” (p, 78).

I, encara que el gos els preguntàs què farien si no tornaven a casa (recordem que el gos és un animal que sol simbolitzar la fidelitat a l’amo), “el gall, tal com és el seu costum en les hores matinals, prengué la paraula i (…) el seu discurs fou brillant” (p. 78). Direm que, el gall, a més, ací vinculat amb les primeres hores del matí, ho està també amb la primavera, l’estació associada als xiquets, al renaixement de la vida i a la iniciativa. Per això, a continuació, com qui va cap al demà, molt creatiu i amb esperit emprenedor i tot, diu el gall: “’Per a viure, no necessita ningú un amo[1]. A mi m’ha agradat sempre la música. Com que som amics, bona gent i hem fet fortuna, ens podem comprar instruments, formar una banda de música, guanyar-nos el jornal tocant i acabar la vida junts’” (p. 78).

Continuant amb aquesta rondalla, va en consonància amb unes paraules que escriu Jaume Vicens Vives, en la seua obra “Notícia de Catalunya”, quan parla d’una actitud “cap al treball que enterra decepcions i desperta noves esperances” (p. 51) i que “Naveguem malament amb idees generals i conceptes abstractes” (p. 51), com és el cas dels pobles matriarcals: són de viure i d’actuar, en aquesta rondalla, amb molta creativitat.

I “la idea del gall agradà a tots. I se n’anaren a una casa de música” (p. 79). El gall, que fa de cap de colla, així com el capdavanter ho fa d’un grup, i, per tant, n’és el director d’orquestra (mai millor dit, si més no, en el sentit simbòlic), “els mirava.

-I tu no vols res? –li preguntà el gos.

-Ah, a mi m’agrada cantar.

Però es veu que s’ho pensà millor i afegí:

-Com que qui canta té les mans lliures[2], compreu una  guitarra per a mi.

I, equipats ja cadascú amb el seu instrument, els quatre amics, amb bon ànim i de millor humor, se n’anaren pel món a fer música i tractar de ser feliços junts” (p. 79).

En aquest conte, de rebot, es plasma un tret matriarcal interessant: cap dels quatre amics s’havia proposat (ni havia presentat als altres) cap idea amb la intenció de fer una revolta contra els anteriors amos (¡ni tan sols nomésen contra d’u!): el passat és passat (i l’accepten com fou) i, ara, lo que consideren que val és anar cap al demà i, per descomptat, amb l’esperit juvenil i amb els aires renovadors i amb l’obertura que apareix en el text.

I més encara: els pobles matriarcals no menyspreen les persones velles, àdhuc, quan són molt creatives i emprenedores, ja que es considera que són les principals portadores de la saviesa que ha passat de generació en generació i, en eixe sentit, sobretot, mitjançant les àvies (o padrines) i les mares.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan costat en el tema del matriarcalisme i en el dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Extern, més enllà de cada u de nosaltres.

[2] Un altre símbol: les mans lliures, la llibertat.

El 9 d’Octubre de 1238, més que un dia qualsevol

General, , , , , , , , , , , , , ,

 

El 9 d’Octubre de 1238, el dia que nasqué un Poble nou, lliure, d’arrels matriarcals i emprenedor

 

Molts valencians estem oberts a conéixer les lleis, les tradicions, els costums, llengües, etc., d’altres Pobles forasters al del Regne de València que nasqué el 9 d’Octubre de 1238, encara vinculat i, amb força, a la llei goda (del segle VII i que perdurà durant bona part de l’Edat Mitjana), amb un esperit matriarcal ben evident i amb una cultura també matriarcal que afavoria l’esperit emprenedor i la llibertat de tots els seus membres. En celebrar aquell dia, recordem que s’hi creava un Poble nou, lliure (perquè no dependria ni de Catalunya, ni d’Aragó, sinó que seria un regne més), un Poble que, d’aleshores ençà, conserva en la memòria eixe fet: que no nasqué subjugat, ni tutelat per un altre.

I dic esperit emprenedor perquè, el 19 de febrer del 2019, mentres raonava amb un amic que estigué cinc anys en Atacama (i, de pas, en contacte amb la cultura colla, de Sud-amèrica), li comentí que, em feia l’efecte que, de la mateixa manera que es sap que u dels factors que més afavoreix la creativitat i el desenvolupament de les persones és un sistema d’organització molt més participatiu i, per tant, “matriarcal”, 1) en les cultures matriarcals, malgrat que, per exemple, una dona ocupàs el càrrec més alt en l’escala, la forma de govern seria més tolerant i, per tant, no militar o rígida i 2) que en aquestes cultures, com que hi hauria més tolerància, també hi hauria major esperit emprenedor i major desenvolupament creatiu de les persones i, per tant, 3) un major esperit comunitari però condescendent, que no buscaria la uniformitat de criteris i, així, més obert a crear ponts interpersonals i intergeneracionals. La seua resposta fou afirmativa.

També tenim present, molts valencians, que aquest regne nou abraçaria el cristianisme, això és, una religió matriarcal (com es reflecteix en els capítols 10 i 11 dels “Fets dels Apòstols”, en el Nou Testament, escrit en els segle I), a diferència de les religions i de línies espirituals que impulsen l’enfrontament contra els qui no combreguen amb el seu punt de vista. 

Per eixe motiu, molts valencians, això sí, triem no acceptar, com ara, com a amics, les persones de mala voluntat, ni lo que no ajude a la llibertat de tots (¡de tots!) i, així, a la cultura del pactisme, tan present en la història de la Corona Catalanoaragonesa i, com ara, en Anglaterra i en la cultura anglosaxona.

No volem trencar (¡ni rompre!) amb la nostra història, ni amb les nostres tradicions, ni deixar-ho a banda, com si no importàs gens ni miqueta per al futur ni, per exemple, per a les generacions següents, ni per als nouvinguts. Per això, aplanem el camí a les persones que no abracen viure amb un estil totalitari, militarista, colonitzador o dèspota i sí que actuem en pro del reconeixement dels drets de totes les persones i de tots els Pobles del planeta, com qui ho fa amb tots els membres d’una família, d’una comunitat de veïns o de regants o, com ara, d’una associació cultural.

Per a molts valencians, la llibertat inclou l’interés per la tradició i impulsar els vincles amb les persones que sí que aproven lo matriarcalista, tan present en el valencià (que parlem, que llegim i que escrivim amb intenció de millorar-lo i de promoure’l a nivell formal i tot, no sols amb acudits, ni amb música fallera o entre els amics valencianoparlants) com també es manifesta en la cultura així com ho fa, per exemple, en altres llengües del món: en el basc, en l’asturià, en el gallec, en l’aimara, etc.

Finalment, diré que, així com els nostres avantpassats i altres persones (la gran majoria, valencianoparlants) ens han transmés el valencià, molta cultura popular i més, principalment, a través de les mares i de les àvies (també conegudes com “padrines”, perquè eren les padrines dels nets i tot), nosaltres, sí, molts valencians que estimem la llibertat i les llibertats de totes les persones i de tots els Pobles del món (no sols les d’un grup restringit), conservem encara aquests costums que, moltíssims dels nostres avantpassats, han estimat de veritat i que, al mateix temps que acollien la pau (que no la passivitat), la germanor (però no el xantatge), la cooperació (però no l’esgotament a costa de la indiferència d’altri) o, per exemple, la bona harmonia (que no la mansuetud com a persones), ens han encoratjat a mantenir com el caliu,… i que, els qui ara vivim com a part del Poble Valencià, estem disposats a dignificar al mateix temps que ens obrim de braços a totes les persones obertes, honrades i de bon cor.

I en eixe camí, i amb eixos objectius, em trobe i emprenc amb iniciativa i estimant i impulsant la llibertat, com un muntó de persones que conec; i jo, com elles i com moltes més, confie en mi, en moltes persones i en el demà.

 

Alaquàs, 9 d’Octubre del 2019.

My life belongs to me // La meua vida em pertany

General, , ,

My life belongs to me

Personal poem / Poema personal

 

My life belongs to me:

I am free,  

I am living free with my right arm.

La meua vida em pertany:

sóc lliure,

ara visc lliure junt amb el meu braç dret. 

 

I live with freedom of speech,

I live with youth spirit,

With an inner peace in my deep down  

And with a broad-minded attitude. 

Visc amb libertat d’expressió,

visc amb esperit jove,

visc en pau interior per dins

i amb una actitud de ment oberta. 

 

My life belongs to me.

I am enjoying it  

And I write “I am here and now…  

And future will be better.”

La meua vida em pertany.  

I l’estic gaudint

i escric “Sóc ací i ara…

i el futur serà millor”.

 

I am free.  

I am free.

I am living free with my right arm. 

Estic lliure.

Estic lliure.

Estic vivint lliure junt amb el meu braç dret. 

 

 

 

 

Home on the range // Llar en el camp

General, , , , , , ,

Home on the range

American folk song / Cançó popular nord-americana

 

Oh, give me a home, where the buffalo roam,

Where the deer and the antelope play,

Where seldom is heard a discouraging word,

And the skies are not cloudy all day.

Oh, dóna’m una casa, on els búfals vaguegen,

on els cérvols i els antílops juguen,

on rarament es senta una paraula descoratjadora

i on els cels no estiguen ennuvolats tot el dia.

 

Home, home on the range,

Where the deer and the antelope play,

Where seldom is heard a discouraging word,

And the skies are not cloudy all day.

Llar, llar en el camp,

on els cérvols i els antílops vaguegen,

on rarament es sent una paraula descoratjadora

i on els cels no estan ennuvolats tot el dia.

 

Where the air is so pure, the zephyrs so free,

The breezes so balmy and light,

That I would not exchange my home on the range

For all the cities so bright.

On l’aire és tan pur, els zèfirs tan lliures,

les airines tan suaus i clares,…

que no canviaria ma casa, la del camp,

per totes les ciutats més lluminoses.

 

Chorus: Home, home on the range,…

Tornada: Llar, llar en el camp,…

 

Oh, give me a land where the bright diamond sand

Flows leisurely down the stream;

Where the graceful white swan goes gliding along

Like a maid in a heavenly dream.

Oh, dóna’m una terra on el diamant lluent de la sorra

fluïsca tranquil·lament sota la corrent,

on el cigne blanc i agraït llisque al llarg del riu

com una criada en un somni diví.

 

Chorus: Home, home on the range,…

Tornada: Llar, llar en el camp,…

 

How often at night when the heavens are bright

With the light of the glittering stars,

Have I stood here amazed and asked as I gazed

If their glory exceeds that of ours.

¡Quantes vegades, de nit, quan els cels brillen

amb la llum dels estels lluents,

m’he parat ací, sorprés, i m’he preguntat, mentres contemplava,

si la seua glòria superava la nostra!

 

Chorus: Home, home on the range,…

Tornada: Llar, llar en el camp,…

 

Oh, I love these wild flowers in this dear land of ours;

The curlew I love to hear scream;

And I love the white rocks and the antelope flocks

That graze on the mountaintops green.

Oh, m’encanten estes flors silvestres en esta terra estimada i nostra,

l’alcaravà que em fascina oir fort.

¡I com m’agraden les roques blanques i els ramats d’antílops

que pasten en els cims verds!

 

Chorus: Home, home on the range,…

Tornada: Llar, llar en el camp,…

 

Then I would not exchange my home on the range,

Where the deer and the antelope play;

Where seldom is heard a discouraging word

And the skies are not cloudy all day.

Per això no canviaria ma casa, la del camp,

on els cérvols i els antílops juguen;

on rarament es sent una paraula descoratjadora

i on els cels no estan ennuvolats tot el dia.

 

Chorus: Home, home on the range,…

Tornada: Llar, llar en el camp,…

 

 

Font: La cançó figura en http://www.mamalisa.com/?t=es&p=1223, en la web que porta Lisa Yanucci.

 

 

¡¡¡Una abraçada ben forta!!!

Lots of love!!!

 

 

 

 

 

 

I am free // Sóc lliure

General, , , ,

I am free

Songwriters: / Autors:  Peter Furler, Jonathan Christian Egan  (Newsboys)

 

Through You, the blind will see

Through You, the mute will sing

Through You, the dead will rise

Through You, all hearts will praise

Gràcies a Vós, el cec vorà.

Gràcies a Vós, el mut cantarà.

Gràcies a Vós, el mort s’alçarà.

Gràcies a Vós, tots els cors lloaran.

 

Through You, the darkness flees

Through You, my heart screams

I am free

Yes, I am free

Gràcies a Vós, la foscor fuig.

Gràcies a Vós, el meu cor crida.

Sóc lliure.

Sí, sóc lliure.

 

I am free to run

(I am free to run)

I am free to dance

(I am free to dance)

I am free to live for You

(I am free to live for You)

I am free

(I am free)

Yes, I am free

(I am free)

Estic lliure per a córrer,

(Estic lliure per a córrer)

Estic lliure per a ballar.

(Estic lliure per a ballar)

Estic lliure per a viure per a Vós.

(Estic lliure per a viure per a Vós)

Sóc lliure.

(Sóc lliure)

Sí, sóc lliure.

(Sóc lliure)

 

Through You, the Kingdom comes

Through You, the battle’s won

Through You, I’m not afraid

Through You, the price is paid

Gràcies a Vós, el Regne arriba.

Gràcies a Vós, la batalla es guanyà.

Gràcies a Vós, no tinc por.

Gràcies a Vós, es pagà el preu.

 

Through You, there’s victory

Because of You, my heart sings

I am free

Yes, I am free

Gràcies a Vós, hi ha victòria.

Per Vós, el meu cor canta.

Sóc lliure.

Sí, sóc lliure

 

Chorus: I am free to run…

Tornada: Estic lliure per a córrer…

 

Who the Son sets free, is free indeed

(Now the Son sets free)

Who the Son sets free, is free indeed

(Now the Son sets free)

Qui allibera el Fill, està realment lliure.

(Ara el Fill l’ha alliberat)

Qui allibera el Fill, està realment lliure.

(Ara el Fill l’ha alliberat)

 

Chorus: I am free to run…

Tornada: Estic lliure per a córrer…

 

 

Vídeo musical: https://www.youtube.com/watch?v=_MbcYyOsF50.

 

Nota: Hi han versions de vídeo més centrades en la tornada. En qualsevol cas, és un cant a la llibertat fruit de la superació i de l’esperança en el demà i en la capacitat de cada individu per a reviscolar, fer-se fort i progressar.