Arxiu d'etiquetes: esperit comunitari

Celebracions d’homenatge a vells junt amb pares, néts, besnéts i poetes

Els vells, els pares i les altres generacions en poemes de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993).

Un poema interessant de l’escriptor de Gurb, en el llibre “Consells, glosses i records”, publicat en 1993, és “Homenatge a l’avi Josep Roviró i Pujol – El Saits” (p. 158), el qual reflecteix el matriarcalisme. Diu així:

Estampa

És pomell de roses, de fulles descloses,

d’un Cel estrellat, montjòia[1] de molsa,

perfumada i dolça, de joia envoltat.

Amb profund deliri, d’aquest bell empiri,

on sempre heu viscut, joliu recompensa,

cordial, extensa, noblesa i virtut.

 

Per xò, en aquest dia, amb tendra alegria,

d’un cercle d’amor, gaudiu l’esperança,

viviu benaurança, amb dolcesa i candor.

 

30 de setembre de 1979”.

 

Com podem veure, per una banda, hi ha la persona envellida i desfullada i, per una altra, captem que, gràcies a la bona relació amb moltes persones pròximes, el padrí es troba en un ambient de joia, d’esperança i de candidesa d’infants.

Afegirem que, la primera vegada que escriguérem aquestes paraules, ens recordaren quan, en la meua família, véiem que l’avi matern (el pare de ma mare, 1906-1992) moriria d’ací a poc i, així, amb motiu d’una festa familiar de Nadal, l’aplec i el nexe entre el grup (cosins i tot) fou més gran, perquè volíem que ell se sentís emparat pels altres, més enllà de l’edat o de si érem fills, gendres o, com ara, néts seus.

Igualment, copsem el sentiment de pertinença a la terra (la molsa en el mateix indret).

Una altra composició de la mateixa corda i també dedicada al padrí esmentat, és “Recordança(pp. 159-160), en l’obra de Ramon Tanyà i Lleonart, però més centrada en el desenvolupament de l’acte:
“Homenatgeu al vostre avi,

Josep Roviró i Pujol,

ara, i sempre que calgui,

visió clara, lluïssor de Sol.

 

És aquesta, formal Diada,

endiumenjada de flors,

ben suaument abillada,

amb vibrant pau i germanors.

 

És molt bell estol, de jovenalla,

amb angelets, madurs i grans,

és gentil i adient troballa,

embolcallada d’afanys.

 

Us trobeu en aquesta hora,

aconhortant, el vostre avi,

i aquesta llum de l’aurora,

procurareu, que mai no s’acabi.

 

En el transcurs de la vida,

d’aquesta arrel, tronc i brancatge,

la collita, ha estat florida,

amb portentós ensamblatge.

 

Per a tots, molts anys i d’altres,

i que ho pugueu, commemorar,

pau, salut, en tots vosaltres,

albirant sempre, el més enllà.

 

Ben sincerament us ho desitja,

el vostre sempre, Ramon Tanyà”.

 

En la pàgina 160, com una nota sobre els versos i en línia amb detalls en el text, l’autor afig que “El dia 30 de setembre de 1979, a l’ermita de Sant Roc de Gurb de la Plana, i a l’adjunta esplanada, es reuniren 176 descendents (fills, néts, besnets) de l’arbre genèric. 90 anys. Patriarca de la Comarca d’Osona”.

Adduirem que, en el poema, copsem trets matriarcalistes: l’homenatge als ancians (les arraïls), el nexe entre les diferents generacions, el tema de la maternitat (l’avia paterna de ma mare deia que tenia àngels i serafins en el cel, és a dir, fills de poc de temps i que s’havien mort ben petits) i el dels membres que representen el demà (les rames) i, a més, inclou els pares (el tronc).

Finalment, direm que, després d’escriure aquestes paraules el 8 d’octubre del 2024, evoquí el dia que una dona que havia fet els cent (la tia Doloretes, d’Aldaia, un poble de l’Horta de València) i que vivia junt amb una amiga meua i el seu marit, fou homenatjada en una celebració de familiars i amics en aquesta casa, en la primera dècada del segle XXI: la seua senzillesa i la seua facilitat per a connectar amb persones de totes les edats eren dues coses que remarcaven. Comencí a conéixer-la, quan ella tindria uns noranta-sis anys i estar junt amb ella i amb els qui l’acollien (molt oberts i senzills) resultava amé.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

  

 Nota: [1] El 8 d’octubre del 2024, que havíem plasmat aquests poemes en la web “Malandia”, Santi Arbós ens envià un correu electrònic en què deia “Aquest ‘montjòia’ deu ser paraula occitana amb el sentit aproximat de ‘fita’: https://dicodoc.eu/oc/diccionaris?option=com_dicodoc&view=search&Itemid=168&type=oc-fr&dic%5B%5D=BASIC&dic%5B%5D=RBVDOF&dic%5B%5D=LAUSOF&dic%5B%5D=GRANOF&dic%5B%5D=PNSTOF&dic%5B%5D=PROVOF&dic%5B%5D=LAGAOF&q=mont-j%C3%B2ia&q2=&submit=Cercar“, una entrada publicada en la web “Dicodòc. Multidiccionari occitan Multidictionnaire occitan”. El mateix dia, Rosa Rovira (a qui agrada la poesia i escriu poemes) ens n’envià u en què deia El significat de ‘montjòia’ és un esdeveniment important, és com dir un munt o una muntanya de joia.

Jo ho tinc entès així”.

Agraesc la generositat de tots dos.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poemes relatius a les festes de carrer i a les de barri, obertes

Poemes relatius a les festes de carrer i a les de barri.

Un altre tema que també apareix en la literatura matriarcal, per exemple, en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993), és l’esperit de barri, començant pel carrer. Així, en la composició “Festes del carrer de Gurb” (p. 81), una població catalana de la comarca d’Osona, a més de captar l’esperit de pertinença a la terra (partint del poble, Gurb), posa que

“Les Festes del carrer de Gurb,

són d’il·lusió, de família,

adjudicades sempre, amb gust,

a Sant Albert de Sicília.

 

Fa moltes dotzenes d’anys,

que s’enalteixen les Festes,

curulles d’amor i afanys,

sense rancors[1], ni palestres.

 

Cada any surten, i es renoven,

cuidadors, destres, valents,

que conviuen i s’acollen,

als dels carrers, adjacents”.

 

Per tant, és un sant (ací, Sant Albert de Sicília) i, sobretot, la preparació (i el desenvolupament) de la festa que se li dedica, lo que fa que lo comunitari estiga per damunt de lo individual i, així, s’afavoreix aquest sentiment i l’actitud que se’n deriva:

“Endomassant el patrimoni,

trasplantant amb recordança,

del bulliciós, Carquinyoli,

oriünd de l’Esperança”.

 

Igualment, com indica el poeta, els esdeveniments fan que la gent del barri hi prenga part i que vaja a per l’objectiu, com, de fet, reflecteix en el poema següent, “Pregària” (p. 82), en aquesta obra:

“Enmig d’aquesta gran família,

endiumenjada de flors,

a Sant Albert de Sicília,

oferim-li, nostres cors”.

 

Més avant, comenta que,

Enllaçant, amb simpatia,

sense egoismes mundans,

tots per tots, de dia a dia,

joves, vells, petits i grans”.

 

 

I, així, es reflecteix que, en aquestes celebracions, participen persones de totes les edats i, a banda, moltes. Per això, considera que és bàsic

 “Coratge, no defallir,

hem de fer honrosa pinya,

seguir sempre, el bon camí,

ferm valor, i sense engrinya.

 

I per a tothom, l’enhorabona,

per l’esforç, afany, perfídia[2],

i viu record, per la patrona,

sempre fidel, -La Baldíria-“. 

 

Per consegüent, encara que el festejament siga de barri, els veïns estan oberts als que hi vinguen, no sols als dels carrers del voltant, sinó, àdhuc, a forasters. Això sí: també en nexe amb la patrona, no solament al sant esmentat en els dos poemes, qui, d’alguna manera, faria de mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, amb el castellanisme “rencors”.

[2] Literalment. Castellanisme en lloc de “porfídia”, ací, amb el significat de “tenacitat”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La casa pairal, el retorn al barri de la infantesa i el sentiment de pertinença a la terra

Una altra composició en què apareix el tema de la casa pairal, i que trobàrem en Internet el 25 d’agost del 2024, és “Nous poemes/Poema d’un matí de setembre” (https://ca.wikisource.org/wiki/Nous_poemes/Poema_d%27un_mat%C3%AD_de_setembre). Així, en “Poema d’un matí de setembre”, posa aquests versos:

“II. La casa pairal

Ara el camí s’és fet planer de cop,
té un rengle d’ametllers a cada rasa
i, al capdamunt de tot, ja ben a prop,
reveig ma vella casa.

Oh, casa dels passats, casa pairal!
Salta mon cor de joia, quan t’albira.
Obert al meu davant és ton portal,
com un gran ull que em mira”.

 

Per tant, el poeta, mentres torna a casa, amb el camí aplanat, veu ametlers; però, lo que més goig li fa, és albirar la casa dels seus avantpassats, la qual podem pensar que, simbòlicament, li evoca la infantesa (època representada, per exemple, pel matí, i unida a l’esperança).

A més, com era costum fins a ben avançat el segle XX, el portal de la casa és obert, per si algú hi vol entrar, sia familiar, sia veí, sia del barri o bé de la zona.

Igualment, l’escriptor enllaça amb aïnes de treball (el cup en què es pitjava el raïm), amb el camp (l’era) i amb el paisatge (ací, plasmat en arbres i en plantes com també en els animals), tret que reflecteix la cultura matriarcalista:

“Ja veig els cups, i l’era més enllà,
i aquelles dues corpulentes alzines,
i aquell llorer gentil vora el quintar
clapejat de gallines”.

 

Tot seguit, el poema exposa un element bàsic de l’esperit comunitari, si més no, en un primer moment (per la seua proximitat): el barri. Per això, podem llegir

“Ja sóc al barri. —Déu vos guard!—. I surt
la jove masovera atrafegada;
i lladra el gos i, al porxo, de l’ensurt,
s’esvera la llocada”.

 

Com podem veure, un personatge femení (la masovera) és qui rep el visitant que torna al seu poble.

Afegirem que, de quan passí a viure en Alaquàs (l’Horta de València) ençà i, puntualment, me n’anava a cals meus pares, en acostar-te al barri on havies viscut fins a trenta-huit anys, sents, poc o molt, com en aquests versos, sobretot, perquè encara hi tenim un lligam: amics de la infantesa, veïns amb qui has tingut bones relacions, valencians de soca-rel, i, de pas, evoquem bona part de la història del poble en què ets aleshores. És més: quan trobem persones molt pròximes i molt obertes, la resposta és pareguda a la dels versos que plasma a continuació: 
“—Els homes són a fora a treballar—
diu. I parlem de coses de la terra;
de la bona verema que hi haurà,
de les perdius que canten per la serra”.


Per consegüent, no sols és una dona qui acull l’home, sinó que tots dos tracten sobre temes del terreny.

Després, llegim uns versos en què apareix un fet que captem en molts poemes relatius a terres catalanoparlants: la llar, punt d’aplec (principalment, en dies de fred), de trobada i, sovint, de transmissió de la cultura tradicional:
“Vora la llar fumosa, al vell escó,
m’assec un poc. I, per reprendre l’aire,
rossego un mos de pa, que Déu n’hi do,
i aixeco el porró enlaire.

S’acosta el gos, que ja em coneix i sap
que som amics i, al meu costat, s’ajaça.
Li tiro un tros de pa i, alçant el cap,
el copsa al vol amb traça”.

 

Sobre els animals domèstics, com ara, els gossos, direm que, partint de comentaris de ma mare (1943) i de persones uns deu anys més jóvens que ella, en bona mesura, se’ls tractava com un fill més, perquè, més d’una vegada, tenien un paper important com també ho feien els cavalls, els gats, etc..

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La casa pairal, el realisme que marca la terra i el nexe entre lo rural i lo urbà

Sobre l’article “Una família d’artistes de la terra”, també escrivim unes paraules de la filla de Maria, una jove de vint-i-quatre anys: “’Pot sonar molt poètic, però la natura et mana i tu et cenyeixes a ella’, explica la Mariona. I, perquè ho entenguem bé, comparteix experiències freqüents que poden passar quan es treballa la terra. Pot ser que dimecres ella vulgui collir el raïm, però aquell dia caigui una pedregada de por o una tempesta; doncs és obvi que la feina s’ha de posposar fins a un millor moment. També pot passar que es trobi de vacances al juliol i arribi una onada de calor que faci madurar el raïm abans d’hora i la verema s’avanci; doncs ha de tornar ràpidament, perquè a la vinya falta gent.

Saber prendre’s les coses del camp amb filosofia és tan important com assumir que la vida de pagès implica bones dosis de sacrifici. ‘Quan les coses no depenen només de tu, frustrar-te no serveix de gaire. Això també aplica a la vida personal’, reflexiona. (…) la Mariona té clar que ser pagesa conforma un estil de vida. No para mai: després de fer els estudis a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i fer feina en altres cellers de la zona, ha fet una estada a l’Uruguai, on ha pogut treballar a la verema”.

Per eixe motiu, per exemple, durant el 2020 i el 2021, amb una participació alta en molts punts de l’estudi, captàrem que les persones que tenien sentiment de pertinença a la terra, realistes i que empiulaven amb la tradició matriarcalista, trobaven un al·licient i, fins i tot, un mitjà per a gaudir més el moment i el dia: aprofitaven opcions (com ara, Internet i Facebook), per a estar lligades a la terra i per a relacionar-se amb els altres sense necessitat de recórrer a les modes, ni al culte a lo superficial, ni amb eixa sensació de fracàs per no poder fer lo que sí que realitzaven a primeries del 2020. Afegirem que, en aquells dos anys, també era fàcil trobar molts polítics del Parlament Europeu amb ànsies de viatjar pel món com si això no tingués repercussions en la Humanitat: un virus, fruit de la política capitalista a nivell mundial i en les darreres dècades, havia pogut més que el desig ambiciós d’una minoria de persones de domar la Mare Terra (i d’abusar-ne) sota les seues directrius patriarcals i d’acord amb les seues fal·leres.

De fet, “Cenyir-se a la natura no està renyit amb ser creativa. Segons la jove, el secret és trobar la manera d’equilibrar el que la natura necessita i el que a ella li agradaria. Per exemple, quan la jove pagesa poda un arbre fruiter observa cap a on ha crescut l’arbre; i, encara que talla les branques necessàries per poder-ne tenir fruit, alhora deixa que l’arbre vagi cap allà on vol, sense envair-lo. ‘Quan desenvolupes aquest tipus de vincle amb la natura, és espectacular’, afegeix”.

Quan llisquí les paraules referents a natura i creativitat, no em resultaven novedoses, perquè, quan fas classes o expliques res a una persona i, a més, vols que gaudesca de lo que li transmets i de la possibilitat d’aprendre, li atorgues un grau alt de llibertat (les branques de què parla) i, al mateix temps, toquem els peus en terra: eixe mínim d’organització i l’actitud de recepció, trets que podrien evocar-nos un vincle paregut al de la mare (qui ensenya) amb el fill (qui té menys vivències i, com l’arbre, està més verd).

És més: en aquest tipus de casa pairal, “A banda de les ganes de fer coses noves, els va motivar una raó pràctica: el raïm els el pagaven a preus tan baixos que van decidir iniciar el camí de la viticultura. ‘Sempre hi ha hagut la mateixa polèmica: el preu del raïm no és just per al pagès’, ens recorda la Maria. Ara fan vins tranquils de mínima intervenció (…). Per això, assegurem que el raïm és ecològic i que té un mínim de divuit mesos de criança», explica”. Per consegüent, en aquesta família, s’educa a ser creatius i, igualment, a tenir bona empatia amb els altres i estan atents a veure què els comenten i què desitjarien que milloràs.

Agregarem que, “Per a ells, no té preu veure com la gent tasta i lloa els seus vins i sentir que aprecien la seva cura de l’entorn. ‘Ens encanta que la gent vingui i conegui de primera mà com treballem i d’on surten els productes que elaborem’, explica la Maria”. Aquestes paraules poden evocar-nos l’esperit de barri, el qual fa possible una relació estreta i cordial entre el venedor i el comprador i en què ningú dels dos considera l’altre com una cosa, sinó com una persona amb qui paga la pega estar en contacte.

Cal adduir que “La Mariona també valora molt positivament les activitats d’enoturisme que organitzen a la finca (…). ‘Sense la pagesia, ningú no podria menjar. Però, en canvi, és un ofici que no es veu’, es queixa. Quan un amic li diu que viu enmig del no-res, ella li respon: ‘Tu segueix amb aquestes brometes, però, sense la meva feina, no podries viure!’”. Ací hi ha un fet que ja ve del segle XIX: 1) qui viu en la ciutat (o amb mentalitat urbana i patriarcal) i menysprea lo rural i el camp i 2) qui veu com a bo el nexe entre pobles agrícoles i poblacions mitjanes o ciutats.

I és que, com afig Mariona, “davant la desconnexió amb la natura que pateixen moltes persones consumidores, cal fer molta pedagogia. Abans, l’agricultura i la ramaderia eren el dia a dia de cada persona del planeta i la gent sabia quins aliments proporcionava la terra en cada estació”.

Finalment, l’article exposa que, abans d’anar-se’n els entrevistadors, “admirem la determinació d’una família que s’esforça per mantenir les maneres de fer de la pagesia tradicional i, a la vegada, transformar els elements que no funcionen”. Com a anècdota, direm que, en setembre del 2023, un dia poguí llegir en Facebook un comentari interessant: una persona escrivia que havia vist gent que, en iniciar-se la tardor, automàticament es canviava de roba…  i vestia amb la que, tradicionalment, s’emprava abans d’acostar-nos a novembre.

“Per a ells, viure i treballar al celler de Can Morral del Molí és un camí que els omple de joia i, malgrat la paperassa o les preocupacions, els compensa. Un camí coherent que esperem que duri molts més segles”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

 

La casa pairal del segle XXI, sentiment de pertinença a la terra i realisme

La casa pairal en el segle XXI: alguns exemples.

Amb intenció d’enllaçar com era la casa pairal del segle XIX i com en el primer quart del segle XXI, recorreguérem a l’entrada “Una família d’artistes de la terra” (https://www.diba.cat/web/bcn-agraria/-/una-fam%C3%ADlia-d-artistes-de-la-terra), extensa, molt sucosa i publicada de la web “BCN Agrària”, vinculada amb la Diputació de Barcelona, en el 2023. Així, veiem que, en el celler de Can Morral del Molí, Maria Font (nascuda en Ullastrell en 1973) i la seua família, de bon matí, es posen “a treballar als ceps. Ho fan amb il·lusió i sense estrès perquè, per a ella, per al seu marit i per a la seva filla, cultivar la terra és un procés artístic i creatiu que els permet seguir el ritme de la natura i protegir el paisatge”, en un terreny no especialitzat només en un producte.

Per consegüent, captem que, en la cultura matriarcalista, és la terra qui determina què es farà i quan, no qui la posseeix, ni qui la treballa, com s’exposa més avant: Si la natura et demana una cosa, no pots dir: ‘Ara no puc’. L’has de fer! Hi ha altres tasques que sí que et permeten més flexibilitat i les pots anar combinant, però els cultius et guien i et diuen quan necessiten exactament una intervenció determinada”. Es tracta d’un fet semblant a quan volem un catxirulo, un joc en què estem en nexe amb la terra i amb lo que ens envolta, ja que el vent i l’oratge marquen prou el compàs: si es podrà intentar empinar-lo o no i quan caldrà respondre així o aixà si, per exemple, comença a fer més vent o si l’estel canvia de direcció, com ara, uns quaranta-cinc graus o un poc més.

A banda, llegim que “Conèixer aquesta família és sentir que estimen la seva feina i el mas on viuen. L’hereu, Xavier Morral (Can Morral del Molí, 1953), ha mamat terra des de sempre i continua aplicant els coneixements que va aprendre al si de la família. Maria Font és la seva dona i, encara que va estudiar una altra cosa, va abraçar aquesta nova vida amb optimisme i pragmatisme. I la Mariona Morral Font (Terrassa, 1998) n’és la filla. La més jove de la casa va estudiar enologia i té moltes ganes de tirar endavant l’empresa.

Les vinyes de Can Morral del Molí estan envoltades de bosc i són de moltes varietats”. 

Adduirem que la resposta de Maria Font respecte al marit apareix, en un cas paregut, en el llibre “Arrels. Les famílies més antigues de Catalunya” (pp. 252-253). A més a més, aquestes paraules sobre els conreus i sobre la terra em recorden una entrevista que fiu en el 2003 a un oncle meu, José Palop Besó (1935-2021), qui ja havia anat al camp a dotze anys: ell em deia que l’aigua escassejava i que calia no balafiar-la: “Jo pense que l’aigua s’ha de reservar”. Per tant, 1) no sols es viu de la terra, sinó que “la mamen” (hi ha una relació com si fos la del nadó que alleta de la mare) i 2) hi ha un enllaç entre la part més semblant a lo urbà i el bosc (com abans del segle XVI, això és, com anteriorment a la cultura del Renaixement, la primera que, podríem dir, que es proposà dominar la terra).

En acabant, l’article posa que, “De generació en generació, els Morral s’han dedicat al conreu de la vinya i l’olivera, i, en els anys i panys passats, no només han crescut els arbres: també ho ha fet el seu sentiment de pertinença i estima envers el territori”,

Igualment, el fet d’heretar (ací, la finca familiar) no va associat a un culte a la propietat i al fet de ser-ne els amos, sinó que “va comportar tota una sèrie d’obligacions i responsabilitats, entre les quals es troba mantenir la casa i les terres, sense segregar-les i cuidar-se dels pares. De fet, a la masia, hi viu la mare d’en Xavier, que ja té cent dos anys, i la casa s’omple de germans i parents molts caps de setmana”. Podríem evocar el fill que fa de llogater d’un pis de la mare (com em passà entre el 2009 i molt avançat el 2014), amb la diferència que molts dels altres familiars també hi viuen (un tret que, en moltes fonts, sobretot, relatives a la primera meitat del segle XX o anteriors, inclouen els avis, els pares i els néts). Afegirem que és una casa oberta a aplecs i que, de pas, va en pro de lo comunitari i del sentiment esmentat.

Tot seguit, comenta sobre el paper de la família (clau, en el matriarcalisme junt amb la casa, la maternitat, la terra i el comunitarisme). Com a exemple, veiem que el padrí de Maria era “un sindicalista que havia brindat molts serveis a la pagesia. Entre d’altres, va ajudar moltes dones de pagès a donar-se d’alta. Tot i treballar diàriament en les feines del camp, no constaven en cap registre i no haurien cobrat jubilació si no hagués estat per les gestions de l’avi de la Maria”. Així, copsem un home molt interessat per les dones en el camp social i, fins i tot, per a l’esdevenidor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i el paper dels avis

Prosseguint amb l’escrit “Família RENOM – BAGUÑÀ (Famílies antigues del Guinardó)”, del blog “Memòria dels barris”, copsem altres trets que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra i amb l’esperit de barri: A la finca Renom, s’hi van celebrar les primeres festes majors, les primeres cantades de caramelles, ballades de sardanes i revetlles populars del barri del Guinardó, sobretot, la de Sant Pere, que era el nom del propietari de la casa”, això és, incloïen actes tradicionals en la cultura de Catalunya (com ara, caramelles i sardanes). A més a més, podem llegir que Mossèn  Eugeni Florí va ser el rector de la parròquia durant molts anys. El recordo com una persona molt entranyable i acollidora i molt dedicada a les necessitats dels seus feligresos. (…).

Entre els anys 40-60, els joves del barri estaven molt vinculats a totes les activitats de la parròquia, tant si aquestes eren religioses, lúdiques com culturals”. Cal recordar el gran paper que l’Església catalana d’eixos anys féu per la llengua vernacla.

Finalment, Carme Martín comenta que “Els avis tenien oberta la casa al barri per tot el que fos necessari. A casa seva, es van arribar a celebrar concerts, on van actuar alguns dels artistes lírics més coneguts de l’època, tan importants com Emili Vendrell o Caietà Renom, que, segons sembla, era parent llunyà de la família.

El foment de la cultura catalana no va ser gaire ben vist durant anys per qui manava en el nostre petit país; i la família Renom, d’acord amb les seves conviccions catalanistes de caire conservador, va contribuir, dins el que va poder, a mantenir-les, almenys, en el Guinardó, durant els anys que van viure” (en el cas de la dona, fins a primeries dels anys setanta del segle XX).

Sobre el fet de tenir la casa oberta al barri, direm que ma mare (nascuda en la ciutat de València en 1943, en un barri no precisament ric) m’ha contat algunes vegades que, en la zona, hi havia una dona que era mestra (possiblement, ho fos durant la República) i, com que no en podia exercir, rebia els xiquets que hi volien participar. Igualment, aquesta mestra era d’una pedagogia avançada: entre els materials que tenia, n’hi havia, de lúdics, i, en l’aprenentatge, també intervenia el lleure.

Tornant a les paraules sobre les activitats en la família Renom, captem que el fet de ser d’idees conservadores (i, en aquest cas, acollidors), facilitava el matriarcalisme, ja que promovien trets relacionats amb la terra, en lloc de preferir el desarrelament i les activitats en pro de la cultura castellana o d’altres Estats i tot.

Una altra entrada, amb punts en comú amb la de la família Renom-Baguñà, és “Elegia dels Farriols (Ferriols). Homenatge als meus avis-padrins: Esteve i Elisa” (https://tribusdelasegarra.cat/2024/06/06/elegia-dels-farriols-ferriols-homenatge-als-meus-avis-padrins-esteve-i-elisa), del blog “Tribus de la Segarra”, en què Ricard Domingo, en setembre del 2020, comenta que, en la casa pairal, “La Padrina era qui més vetllava per tot això. D’alguna manera, era l’ànima de ferro que cal per portar una masia com els Farriols. No ho va tenir fàcil, (…) però se’n sortia força bé, malgrat les circumstàncies adverses que li va tocar viure. Era una dona de ferro”.

Afegirem que “ Les meves estades als Farriols eren les vacances d’estiu: llibertat, natura, amplis espais. Les tornades a Barcelona eren una creu i un fàstic: els dies eren grisos, llargs, avorrits. Només eren una mica animats a casa dels altres avis, on també em sentia molt estimat, però no tenia amb qui jugar i estava sol (…). Com que els contes eren d’abans de la guerra, ho eren en català i, sense adonar-me’n, llegia correctament en català, cosa que sempre n’he estat força orgullós. La història va ser quan vaig anar a col·legi: per primer cop, em vaig trobar en una llengua diferent… Tot i que, uns mesos després, ja no se’m feia estranya. El que mai vaig entendre era el perquè. La classe es feia en castellà, però, quan parlàvem personalment amb els professors, ho fèiem en català… Van haver de passar uns anys fins que ho vaig entendre… a mitges.

Em passava el temps pensant a tornar als Farriols: els espais, la llibertat, la vida assilvestrada, la manca de cotxes, el plaer d’anar en carro amb l’avi, sobretot, els dilluns, en què anar a mercat era la veritable festa”. Com podem veure, el fet d’empiular la llengua vernacla (la dels avis, la dels pares i la del narrador) amb les rondalles i amb els llibres, fa que ell se senta en nexe amb la terra i amb els seus ancestres.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, al barri i l’esperit comunitari i acollidor

Un altre escrit en què hem copsat el sentiment de pertinença a la terra i, a més, junt amb l’esperit comunitari i el de barri, és l’entrada “Família RENOM – BAGUÑÀ (Famílies antigues del Guinardó)” (https://memoriadelsbarris.blogspot.com/2011/09/familia-renom-baguna-families-antigues.html), del 5 de setembre del 2011 i que figura en el blog “Memòria dels barris” (d’història gràfica dels barris del Districte Horta-Guinardó, de la ciutat de Barcelona). Així, l’autora, Carmen Martín, comenta que, a primeries del segle XX, els seus avis anaren al Guinardó i s’hi establiren en companyia dels quatre fills.

Més avant, posa fets relatius a la participació que els seus padrins tingueren en el Guinardó, no sols bastint, sinó perquè “la família Renom es va anar consolidant com una de les importants del barri. La construcció de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat ja estava molt avançada i l’àvia Maria, que era una dona molt activa, va treballar abastament en tasques vinculades amb l’església, creant, entre d’altres, el servei de Càritas”.

Quan l’autora passa a la guerra (1936-1939), exposa sobre el tema dels relats populars (ací, de ben avançat el segle XX) i diu que “Totes les ciutats tenen les seves llegendes urbanes, les històries familiars també les tenen. A casa meva, sempre havia sentit a dir, i els meus oncles així ho corroboren, que, quan els anarquistes van voler calar foc a l’església, un veí va avisar als meus avis del que pretenien fer. La meva família i l’indicat veí es van arribar fins al temple i els va donar temps d’endur-se la imatge de la Moreneta fins la bodega-soterrani de casa seva (davant per davant de la parròquia) i la van amagar dins el pou d’aigua que allà hi havia, a la fi que no fos profanada. Fins i tot, tinc entès que s’havien arribat a celebrar misses d’amagatotis en aquesta bodega durant la guerra. 

Jo no asseguro que aquesta història sigui ni verdadera ni falsa, només explico el que he sentit comentar a casa i, en tot cas, és un bonic misteri a desxifrar perquè, si és certa, com penso, per què mossèn Florí va explicar en el seu llibre que els meus avis havien comprat una de nova? Era, potser millor, que ningú sabés que havia estat amagada en una casa particular determinada? És fantàstic mirar en darrere i tractar de desvetllar les històries amagades.

De tota manera, és molt possible que la veritat sigui tan fàcil com pensar que tres anys dins un pou pot deteriorar qualsevol imatge i que, tot veient com el temps i la humitat l’havien fet malbé, els avis van decidir comprar-ne una de nova i, d’aquesta manera, serien veritat totes dues versions”.

Com podem veure, el sentiment esmentat està reflectit per mitjà de l’interés per l’indret: els qui vivien en els barris, com hi participaven i en què hi contribuïen, històries que transmetien persones que hi residien, etc.

A banda, en part de les paraules de Carme Martín, veiem com hi havia gent del districte que estimava la zona, que hi estava arraïlada com si fos a la mare.

Respecte a les paraules sobre la guerra, m’han evocat un fet paregut que esdevingué en Aldaia (el poble on nasquí, de la comarca de l’Horta de València), però, en aquest cas, en nexe amb la imatge de Sant Antoni: només se’n salvà la figura del porquet i la del lleó (com m’afegí mon pare el 18 d’agost del 2024, durant una visita a ma casa). La del porquet,  durant molts anys, una tia meua (germana de mon pare i nascuda en 1939) la tenia com si fos un tresor i, a banda, allò et transmetia un sentiment semblant a una baula entre el passat i el present i li demanaves o bé pensaves com es faria la festa en un esdevenidor pròxim o altres temes sobre el barri.

Adduirem que, en l’entrada, es fa al·lusió a la parròquia i a la gent que col·labora amb ella, qui fan que, en bona mesura, reviscole el Guinardó i, així, les relacions entre els veïns: Els meus avis, tan vinculats a la parròquia de sempre, van estar entre les persones que hi van contribuir amb generositat”. I podem pensar que, com en la tradició catalana, matriarcalista, amb els forasters i amb els nouvinguts. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La castanyada, una festa tradicional matriarcal i d’aplec de les diferents generacions

Un altre poema en què es reflecteix la literatura matriarcal i, en aquest cas, empiulant amb el sentiment de pertinença a la terra, és “La castanyada”, d’Antoni Bori i Fontestà (1861-1912), el qual figura en l’entrada “Dèiem ahir – LA CASTANYADA – Antoni Bori i Fontestà – 27/10/2019” (https://casalpremiadedalt2013.blogspot.com/2019/10). Diu així:

LA CASTANYADA


Què és bonic, quan els freds deixen
erms els camps i les muntanyes,
veure els tions com cruixeixen
vora el foc, on s’ennegreixen
i espeteguen les castanyes!

I com dóna bo de veure,
en la llar, que el fred concilia,
al bon avi, que es ve a seure,
sempre afanyós de retreure
els records de la família!”.

 

Com podem veure, la tardor, època de l’any vinculada, simbòlicament, amb la maduresa (que no amb la vellesa), esta ben vista, entre d’altres coses, perquè, com la vesprada, ho fa amb una de les dues estacions que representen lo femení, la dona.

En aquests versos, a més, apareix la casa (u dels trets més en nexe amb el matriarcalisme català), l’avi i el seu paper de transmissor de la cultura tradicional i de lo que evoca.

Igualment, el poeta addueix que

“-“Any ha estat de gran ventura,
– diu el vell alçant la testa; –
l’any que ve, qui ens assegura
poder fer amb tanta dolçura
tots plegats aquesta festa!”.

 

Per consegüent, l’ancià, en les seues paraules, enllaça amb aprofitar el temps i de manera que hi haja bones relacions entre els membres de la família. A banda, afig als més jóvens:

“Vosaltres sou forts encara
per viure l’edat florida;
teniu l’escalf d’una mare,
i teniu l’amor d’un pare,
que és prou per dar-vos la vida”.

  

Com se sap, “estar en la flor de la vida” vol dir “estar en la joventut”, en aquesta composició, amb un pare que els estima i amb una mare que els protegeix. Aquests dos detalls plasmen una cultura matriarcalista: el pare, per exemple, podria aparéixer com el protector econòmic, però ho fa com una persona que estima els fills, fet que no divideix, sinó que enllaça. Tot seguit, el padrí diu 

“Jo sóc el més vell de la colla;
i, a la mort, on haig de raure,
l’edat m’hi acosta, m’hi amolla…
i fulla que el vent sorolla,
que poc, que poc triga a caure!”

  

L’avi, que toca els peus en terra, s’acosta al nen que bressa la mare i, fins i tot, el besa, en lloc de fer-ho només la mareta del xiquet. I, de pas, podríem pensar que recorda la seua infantesa i que, per això, plora (com hem captat en més d’un personatge masculí i no com a senyal de debilitat, ans com una part més de les persones):

“I, al dir això, el bon avi, encara
que. amb cor fort, pren de sa vora
l’infant que bressa la mare,
i se l’acosta a la cara,
i li fa petons… i plora”.

 

 Nogensmenys,
“Quan la jove, la mestressa,
veu de l’avi la tristesa,
diu als nois: ‘Au, poseu canyes
i tions, venteu de pressa
i que petin les castanyes!’.

 


I, així, com la castanyada i altres festes tradicionals a mitjan primavera d’hivern, la mare fa que la casa conserve la vida (ací, les canyes, els tions i, de pas, les castanyes).
“I, a la negra fumerola,
i, a la calentona ratxa,
que, al bon vellet, reviscola.
treu la jove la cassola
i els panellets i el garnatxa.

I els diu: ‘Au, mostreu al llavi,
la rialla, xics i grans;
a menjar i que tot s’acabi,
que avui és el sant de l’avi,
és la festa de Tots Sants’”.

 

Per consegüent, ens trobem davant un nexe entre quatre generacions: 1) en un primer moment, la vellesa i la jovenesa, 2) després, la mare d’edat mitjana i son pare i els fills (principalment, els xiquets) i 3) les quatre èpoques de la vida (àdhuc, la del naixement, la qual, simbòlicament, podríem captar en el reviscolament del padrí, bàsicament, perquè l’hivern es presenta per la senectut acompanyada de l’esperança en la vida en un futur (això és, el part i els primers dies de vida).

Finalment, podríem dir que, així com a mitjan primavera (primers dies de maig), es parla de la dona i de la fadrina (les flors, els arbres, etc.), a mitjan tardor (primers dies de novembre, sis mesos després de maig), ho fem de la velleta torrant castanyes junt amb altres persones, amb motiu de la celebració de Tots Sants i del dia dels Difunts (perquè la calor ha minvat molt i ens acostem a un mes fred i en què predomina la foscor).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Jocs de pallisa, eròtics, amb esperit comunitari i dones eixerides i molt obertes

Un altre joc de pallissa en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, comenta que un oncle del narrador i un amic s’ajuntaven per a fer obres d’aquesta mena. Així, el dia de Sant Antoni (u dels dos nomia Toni), “Feien la bunyolada del número un. Aquí s’acostumava a ajuntar-se’n tres o quatre, tocar la guitarra (o la mandúrria) i fer ball:

-Vinga! Fem un joc!

-Vinga! Fem-lo!

Hale: es mudaven i ja s’arreglaven els dos hòmens. Un, de dona; l’altre, d’home. I se n’anaven a la font i es posaven a llavar. (…).

-Ramoneta: ¿què et pareix? Ens posem a llavar.

Sí -responia l’altra.

Diu: -Doncs, vinga!

Una tenia un fill acabat de nàixer. Lo que passa: els bolquers cagats. La mare els posava en l’aigua. I l’altra, baix, llavava i diu:

-Mira, Ramoneta: no et poses a llavar els bolquers primer de tot, perquè em solla la roba. I no vull dir-te res, perquè som amigues i no vull que s’embrute l’aigua.

I li comenta l’altra: -Doncs, mira lo que et dic: si no vols que t’embrute l’aigua, munta dalt i posa-t’hi a llavar. I jo, aquí baix. I, així, l’aigua, cap avall” (p. 194). Aquestes línies empiulen amb l’actitud matriarcalista de parlamentar amb intenció d’aplegar a pactes, en lloc de cercar la gresca.

Un altre joc de la mateixa corda posa que “Una alçava les faldetes a l’altra (…). Els que feien els jocs eren hòmens vestits de dones” (p. 195). Aquest tret podríem enllaçar-lo amb l’esperit de Carnestoltes i, si més no, amb la sexualitat matriarcal.

Una altra narració, a més, eròtica, comenta que “va haver-hi una a punt de casar-se i tenia el nóvio. I li va dir:
-Tu, ¿has tingut algun repuntó en la vida?

-Doncs, sí: en vaig tenir un.

-Ah, no, no. Jo no vull casar-m’hi.

Més avant, ella diu a sa mare: –

-Ai, mare, mare. Ai: que no vol casar-se amb mi. No vol casar-s’hi.

-Per què, filla? Per què?

-Doncs, perquè m’ha demanat si jo hi havia tingut alguna cosa i jo li vaig dir que sí que vaig tenir un repuntó. [Un repuntó era que havia tingut a veure amb un altre].

I diu la mare:

-I, per què ets tan bajoca? Jo no sé per què ets tan bajoca! Més de quatre en vaig tenir jo i ton pare encara no ha sabut res” (p. 195).

Com podem veure, el tema de la sexualitat es comenta obertament entre la xica i la mare i, per mitjà de la dona, copsem una vida sexual activa i, a banda, una mare eixerida i una figura masculina més bé mansa (de la mateixa manera que ho fa el llop en algunes rondalles).

El joc de què tractarem tot seguit, en la mateixa obra de literatura popular del Carxe a cura de Brauli Montoya, trau el tema del comunitarisme. Ramoneta fa la dina (en aquest cas, borreta) i una altra dona li diu “Però, veges tu: ni tinc creïlles. Però hi ha sis o set veïnes i la faré. Me’n vaig. De seguida, sóc aquí, per a anar-nos-en a llavar al llavador.

Agafa la dona que volia fer la dina: -Tu, Casilda: ¿me’n deixes dos, de creïlles?

-Tin-les.

L’altra: -¿Em deixes un trosset de bacallà, que faré borreta i no me’n queda?

-Pren-les.
I l’altra: -¿Tens dos tomates seques?

A l’altra, dos cebes. Total: que ella feia borreta del veïnat” (p. 196).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: Si, tot i les més de set-centes narracions (entre rondalles, llegendes, contarelles, etc., sobretot, les anteriors a 1932) que hem tractat (n’hem llegit moltes més) i els comentaris que ens han fet respecte a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 (i d’arrels també catalanoparlants), encara hi ha qui considera que la cultura vinculada amb la llengua catalana i amb la gran majoria de dones catalanoparlants nates en aquell temps que hem indicat, és patriarcal, convidem a llegir el llibre “Sexe i cultura a Mallorca. El Cançoner”, de Gabriel Janer Manila, publicat en 1979, “Rondallari de Pineda” (amb narracions tradicionals recopilades per Sara Llorens en el primer quart del segle XX) i, per exemple, a estudiar les cançons en castellà “La cabra, la cabra” La Ramona pechugona”, no sols pel tema de la maternitat (ben vist en les cultures matriarcalistes, les quals el relacionen amb la Mare Terra), sinó pel del paper de la dona.

Al meu coneixement i, al de moltes persones, és matriarcalista.

Igualment, afegirem que el 8 de juny del 2024 he accedit a un comentari molt sucós d’Antonia Verdejo González, en nexe amb el tema de parlar amb el nadó mentres està dins de la mare, el qual trau Rigoberta Menchú a l’etnòloga Elisabeth Burgos a primeries dels anys huitanta del segle XX.

Adduirem que, encara que Antonia Verdejo és d’arrels castellanes, és una persona molt oberta, que ha crescut en Catalunya i que ha rebut una educació matriarcal:

— Bona tarda, Lluís,

Jo sempre sóc parlat amb els meus fills estant embarassada. I, posar música amb els cascos sobre la panxa, està demostrat científicament que ja, de molt poc, poden percebre les emocions i l’estat d’ànim de la mare.

Fins i tot, la germana s’acostava a la panxa i li parlava. I, si tenia la mà posada a sobre, li donava un copet amb el peuet.

Quan estava inquiet, que es bellugava molt, li posava la música de nadó a sobre,… i es calmava.

L’àvia ja em deia que era bo parlar amb naturalitat i acariciar la panxa. I ma mare, lo mateix: l’estat d’ànim de les mares influeix en tot el del nadó”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Jocs de pallissa, eròtics, en pro de la maternitat i de la merda

Continuant amb els jocs de pallissa en el Carxe, copsem que en feien molts i que, per la matança del porc (en novembre), s’ajuntaven i en realitzaven. Tot seguit, en “El joc de Pere Gralla”, semblant a una facècia eròtica i també en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, podem llegir que molts dies (també els diumenges i els dies festius) eixien a ballar i “a fer jocs. Eixos jocs, com les falles en València, en forma de crítica. Potser, d’un home que li havia passat un cas. Doncs, eixien a fer-ne l’escena, en valencià.

N’hi ha d’un home que contaven que se n’havia anat a treballar a fora. Ell escrivia la dona: li deien Pere Gralla. I feien el joc com una lletra que havia llegit. Diu:

-Sóc Pere Gralla.

La dona li escrivia:

-Pere Gralla:

saps que lo que jo tinc,

no s’ha fet per a encaixar palla.

Si no véns abans de l’estiu,

altre pardal farà niu” (pp. 192-193).

Afegirem que el narrador trau el tema del comunitarisme. Així, parlant sobre un home que gaudia amb els jocs de pallissa i que havia mort feia poc, comenta que “li deien tots:
-¡Vinga, Quito, vinga: fem un joc, fem un joc!

Les dones i xiques, totes fent. Era molt xocant. Se l’inventaven: com ara, en vers. Moltes voltes, ens ajuntàvem amb un que li deien Salvador:

-¡Vinga, Salvador, vinga: fem un colpet! Conta’ns un acudit.

I es divertien molt. Ho feien al saló de ball o en cases particulars. Deien:

-Fem un joc!

I, en acabant, era aquella anècdota que havia passat en alguna família o amb algú, puix ho referien i en feien la crítica. No hi havia tanta malícia. Feien una crítica a un i l’admetia, perquè es feia amb bona unió, per a divertir-se. Ara la gent no aguanta tant” (p. 193). Aquesta darrera frase, la primera vegada que la llegírem, ens evocà l’entrevista que fiu a ma mare en febrer del 2020, quan ens deia que, en la seua família, hi havia hagut fadrines que havien viscut molts anys en casa d’altres persones, perquè, aleshores, hi havia més paciència.

Un altre joc còmic recopilat en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya i en què captem bona part de la cosmovisió matriarcalista en lo sexual i de la vida, és “El joc del llavador”. “Era com una comèdia. Aleshores, agafaven i treien coses de xiquets o bé de passatges de matrimonis que passaven. I s’ajuntaven dos (un es vestia d’home; i, l’altre, de dona), se n’anaven a la Font de l’Esbarzer (…), on hi ha un llavador. (…) La que més podia, li alçava la roba (…). Tot això ho feien en joc, perquè els dos hòmens es vestien de dones. Agafaven:

-Xica: què fas?

Li diu l’altra: -Mira: aquí sóc, en la casa, que ara pensava d’anar-me’n a la Font de l’Esbarzer, a llavar.

Li respon la primera: -Ah! Doncs, vine-te’n, que jo també me’n vaig” (p. 193).

En una altra versió ambientada en aquesta font, “L’oncle Ramon es vestia de dona. Agafava el cabàs ple de bolquers, li posaven quatre draps. (…) Un altre també es vestia de dona (…). I se n’hi anaven quatre o sis que es vestien de dona:

-Hale! Doncs, a llavar!

Tots amb el cabàs. I l’un deia a l’altre:

-Mira: te n’hauràs de posar baix, perquè has llavat primer les bragues i m’has enviat tota la merda, amb perdó, tota la merda, cap avall i se m’ha pegat a la meua roba, que la tinc més neta.

I l’altre diu:

-Doncs, hagueres matinat més i t’hagueres posat dalt, perquè jo, baix, no em pose” (pp. 193-194).

Per tant, aquests passatges enllacen amb una cultura molt oberta en lo sexual (i matriarcalista), que acull la maternitat (per exemple, que l’home es faça càrrec dels bolquers… sense necessitat de campanyes feministes, ni d’ajuntaments, ni de governs autonòmics amb esperit paternalista), que els hòmens abracen com a positiva també la part femenina i l’actitud favorable a la merda (relats escatològics) i, així, lliures d’una cultura que promou lo políticament correcte, la mentira i el robatori com a prioritats en la vida de les persones i de la societat (i, així, pròpia de cultures patriarcals alienes al matriarcalisme català i a la tradició dels catalanoparlants).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)