Arxiu d'etiquetes: esperit comunitari

Les cultures matriarcals aproven la vida senzilla, la família, l’esperit comunitari i el juvenil

 

Continuant amb la rondalla valenciana “La Mare dels Peixos”, arreplegada per Enric Valor, quan Jaumet fa els vint anys, comenta als seus pares “vull anar-me’n a córrer món i a buscar promesa per casar-me” (p. 44). I l’endemà ho fa, i, un poc abans, diu al seu germà Joan Batiste:

“-Tu guaita sovint per l’hort, i, si veus que es rovella l’espasa que hi queda, és senyal que em passa alguna cosa roïna.

(…) -Doncs faré com tu dius; te’n done paraula” (p. 45).

Al moment, llegim que, en aquell temps, hi havia una població d’una bella comarca senyorejada pel duc Frederic de les Dues Aigües, on un drac de set caps es menjava les persones (p. 45).

Aleshores, el relat transcorre per uns passatges molt semblants als d’alguna rondalla mallorquina: el germà aventurer, Jaumet, talla les set llengües i, en canvi, un home que sí que havia tingut coneixement de la crida del duc a favor de qui tombàs el drac, lliura a Frederic de les Dues Aigües un cap del drac:

“Per fi, don Frederic s’escombrà la gargamella i digué:

-Puix que aquest home ha mort el drac, jo que sóc duc i que tinc paraula de rei, promet la meua filla en matrimoni” (p. 49) a Tonet Cantó (conegut com Toni el Blanet), que era com deien a qui tractava d’enganyar el noble.

Un poc després, veiem que Jaumet vol parlar amb el duc “perquè tinc una declaració a fer sobre el tal Toni el Blanet i el drac” (p. 50) i ho fa en un moment en què la filla del duc Frederic, Elionor, encara refusava casar-se amb Toni el Blanet i, davant de la cort, Jaumet presenta al noble les set llengües que ell portava en una bossa (p. 50) i Frederic de les Dues Aigües es posa de part de Jaumet (p. 51). Uns dies després, “Es van celebrar les noces de Jaumet i la filla del duc” (p. 51), però, com que Jaumet volia més aventures, un dia agafa el cavall i es posa a recórrer la foia acompanyat pel gos (p. 51)… i, al capdavall, s’acosta a una casa atractiva… i que era on vivia una bruixa d’aigua i de veu dolça (p. 52).

Immediatament, captem un detall en línia amb el matriarcalisme: “Ell, refiat per valerós, passa avant (…). I, a l’acte, (…) Jaumet queda encantat: s’havia convertit en una estàtua enmig d’altres estàtues.

Mentrestant, a Dénia, la vida continuava igual. Joan Batiste un matí guaita com cada dia l’espasa que restava al camp (…). ¡Estava rovellada!

(…) Torna corrents a casa, ho conta a sa mare i es disposa a anar-se’n en busca de Jaumet sense perdre punt” (p. 53). Per tant, encara que, en les cultures matriarcals, s’està en pro d’experiències noves i tot, no ho fan amb intenció de fer ostentació, en aquest cas, de coratge.

Ara bé, Joan Batiste “agafa el gos, recapte i l’espasa rovellada, i emprén el camí: el gos olorà un moment la terra del caminet i tirà cap a Pego” (p. 52). El detall de l’espasa rovellada, com l’arma que alliberarà (en lloc de fer-ho una que no ho estiga), també apareix en rondalles de Pineda de Mar (el Maresme) recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX, i, igualment, en rondalles mallorquines plasmades per Mn. Antoni Ma. Alcover. I el color rovellat i, així, més bé fosc, de la mateixa manera que l’obscuritat i la dona, està vinculat amb el matriarcalisme.

En acabant, Joan Batiste, àdhuc, tombarà la dona que havia encantat Jaumet, allibera el germà i altres persones que, igualment, havien estat encantades (p. 55), i fa via junt amb Jaumet cap al palau del duc (p. 55). Joan Batiste diu al germà que, en cals pares, “les coses continuen com sempre. Jo els duré les noves.

A l’arribar a la presència dels ducs, Jaumet els va contar l’aventura” (p. 55).

I, quan acabaren les festes que havia manat el duc, “Joan Batiste se’n tornà a Dénia, que era el que més desitjava, a seguir fent companyia a sos pares, a viure una vida senzilla i a seguir la tradició” (p. 55). I tots, des dels pares fins als fills, feren la vida com des de la benèfica troballa de la Mare dels Peixos (p. 55).

Cal dir que, el fet que les coses continuassen com sempre, pot plasmar una continuïtat, per dir-ho així, positiva, perquè, si no, els pares haguessen desaprovat que Joan Batiste fes camí i haurien menyspreat la Mare dels Peixos. A més, partint d’obres com el llibre “El Comú català”, de David Algarra, podem adduir que el món agrícola també estava obert a lo nou, com totes les cultures matriarcalistes, fet que ho afavoria l’esperit comunitari, el qual anava més enllà de la família, i el juvenil.

Finalment, quant al títol de l’entrada, quan diem “vida senzilla”, no ho fem amb el significat de vida de pobre, sinó en què, per exemple, la vida quotidiana no inclou fer ostentació partint de la riquesa, sinó un estil de vida en què, com ara, es prima la creativitat que no cerca l’elitisme, la bellesa de la natura, en què es té petits detalls amb altres persones, etc.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

Semblances entre el matriarcalisme valencià, el català i l’andorrà: un vincle comú

 

Continuant amb la llegenda valenciana “El capellà de Favara”, plasmada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, afegirem que el capellà Toni, amb motiu del retorn al seu poble, confiava en l’ajuda de Tereseta (la dona amb qui ell vivia) i en les habilitats de Ramonet, de forma que les coses anirien com la seda (p. 97), detalls que, igualment, podríem vincular amb el matriarcalisme: la confiança en els altres membres de la “família”, àdhuc, en la dona.

“La visita, com havia previst el pare Toni, va anar com una seda. Les dones cantaren com els àngels, l’alcalde va pronunciar un discurs breu, Tereseta va fer un arròs al forn deliciós i el bisbe i els seus acompanyants ho passaren divinament” (p. 98). Ens trobem amb unes frases que, enllaçant-les amb unes paraules del llibre “El Comú català”, de David Algarra, ens porten a un matriarcalisme molt reflectit: “La parròquia complia, també, una funció crucial en l’àmbit de la convivència, ja que era un centre d’orientació moral i d’inspiració espiritual, una força de cohesió que per si sola creava estrets vincles d’unió i germanor (…). Les fonts documentals permeten constatar la importància que van tenir els feligresos en la gestió d’institucions parroquials com l’obreria, les confraries, els hospitals i les almoines” (pp. 61-62) i, potser, fins i tot, les visites d’alts càrrecs religiosos. A banda, veiem que el discurs del batle fou curt (en línia amb el “No teoritzen. Viuen i actuen”, que és una realitat en les cultures matriarcals) i que hi hagué bona harmonia entre el bisbe i els altres assistents.

I és que, en aquest passatge (incloent el detall de l’harmonia entre els feligresos), també es plasma que “El sentit pregon de la nostra societat medieval rau exactament en el pactisme, o sigui en la concepció que el pacte amb la sobirania ha de regular tota l’ordenació humana i política de la col·lectivitat” (p. 100 del llibre “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, en l’edició de 1960). No es ressalta la figura del capellà, ni la del bisbe, encara que siguen caps: el primer, de la parròquia i, el segon, del bisbat.

Quant al paper de l’autoritat religiosa del poble, el capellà, el 12 de juny del 2022, David Algarra (estudiós del comunalisme en l’Alta Edat Mitjana i fins ara, sobretot, a nivell de Catalunya), en un tweet, em comentà que “El paper dels mossèns rurals no l’he estudiat gaire però, pel poc que he vist, normalment, eren veïns del poble, fent unes litúrgies cristianes barrejades amb rituals camperols, per exemple, en els comunidors, a vegades, allunyades del que demanaven els bisbats”.

No debades, en la llegenda, es comenta que, “dos mesos després de la visita, el pare Toni, Tereseta i Ramonet ja estaven instal·lats en la parròquia de Sant Antoni” (p. 98) i que “El pare Toni era un capellà honrat, treballador, innocent i sincer, que no dubtava a l’hora d’ajudar els feligresos. No hi havia dia que no auxiliara algun pobret desesperat, no protegira alguna víctima dels poderosos, no repartira el seu menjar amb algú que tinguera fam, no visitara un malalt, no contribuïra a resoldre algun conflicte o no ajudara a qui ho necessitara. Per això es va convertir en l’ànima del poble i Favara sencera estava orgullosa d’haver donat al món un fill com ell” (pp. 98-99).

En relació amb aquest pactisme a nivell popular, direm que, en el llibre “El que fèvom a Canillo. Recull de vivències”, de Núria Boltà Vilaró i publicat pel Comú de Canillo (Principat d’Andorra) en el 2020, quan tracta sobre “Fer el veïnat”, l’autora (amb qui tinguérem ocasió de parlar) comenta que, fins i tot, durant les noces, “es feia palesa la importància dels veïns” (p. 61), ja que, un poc abans que el capellà declaràs marit i muller cada membre de la parella (p. 61), llegia una oració:

“Mitjançant gràcia de l’Esperit Sant, matrimoni s’ha tractat entre X i X… Si algú coneix algun impediment de consanguinitat, afinitat o parentiu espiritual, o altra causa… que ho anunciï, altrament incorrerà en les penes pel dret instituïdes…” (p. 61).

Per tant, l’empremta matriarcalista que ja hi havia en els comtats catalans, encara pervivia com també ho fa en el segle XXI.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Recomane el llibre “El que fèvom a Canillo. Recull de vivències”, elaborat per Núria Boltà Vilaró mitjançant una recopilació acompanyada de bona empatia, de sensibilitat ben conduïda i d’agraïment sincer cap als informadors i, a banda, sense menysprear les persones de l’àmbit rural. Fàcil de llegir i amb molta informació sobre la vida quotidiana de Canillo (Principat d’Andorra).

Vivències que també perduren, esperit comunitari i persones molt obertes

 

En relació amb les paraules de ma mare (“La vida, sobretot, són vivències”), també el 29 de novembre del 2021, en el meu mur, on només posí la frase de ma mare, em comentaren “La teva marona té tota la raó, és així” (Rosa Garcia Clotet), “Si les pots contar, rai!”[1] (Maria Teresa Ortiga Mulet), “Totalment d’acord!!!” (Marisa Vilalta Altes), “Ben cert” (Isabel Vazquez Frauca), “Cert, Lluís” (Àngels Plana Tejero), “Una mare molt sàvia” (Sisco Beltran Uno).

En uns quants grups, on, a més, els demaní “¿Què opineu? Gràcies”, ens feren comentaris en línia amb el matriarcalisme. Així, en el grup “Dialectes, el 29 de novembre del 2021, Maria Montserrat Morera Perramon, ens escrigué “Que la teva mare és una dona que ha sabut viure”. Quant al grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el mateix dia, ens escrigueren “Té tota la raó” (Montserrat Rius Malet), “Així és” (Leo Sánchez).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 29 de novembre del 2021 i posteriorment ens plasmaren “D’acord, i afegiria ‘La vida, sobretot, son vivències i convivències’” (Carme Burg), a qui li escriguí “També”, en la mateixa línia que, ma mare, l’endemà, quan li llisquí els comentaris que ací esmentem. Carme Burg també afegí  (i jo ho considerí cert) que “Les persones que passen per la nostra vida, sempre ens deixen una part d’elles, que passa a ser nostre per sempre”. Uns altres comentaris: “La vida comença a casa, amb la família: és el pilar del futur” (Agnès Matas).

També vinculat amb aquest tema de les vivències, el 30 de novembre del 2021, fiu un dibuix i, al moment, el passí al meu mur: 1) un rectangle molt menut i amb els extrems rectes (instrucció), 2) un segon, un poc més gran, però també amb els cantons rectes (educació formal), 3) un rectangle, un poc més gran que el segon, però amb  els cantons ja en forma de corva (educació no formal) i 4) un dibuix molt ample i de formes diverses, com si es tractàs d’un ou deixat caure que no hagués eixit precisament redó (educació informal). Doncs bé, en eixe post, escriguí: “Maneres de transmetre el saber, de formar les persones:

1) Instrucció: a l’estil militar, pròpia de les cultures patriarcals[2].

2) Educació formal: molt en línia amb la instrucció; escoles, instituts, universitats.

3) Educació no formal: museus, xarrades, conferències, viatges organitzats per associacions vinculades econòmicament amb ajuntaments.

4) Educació informal: saviesa, experiències, vivències, transmissió oral de generació en generació. Molt pròpia de les cultures matriarcals”. 

Al meu coneixement, en les cultures matriarcals, si bé les vivències i la saviesa no exclouen una possible formació escolar (amb una organitzacíó molt més oberta que en l’educació formal, educació a què preferesc qualificar d’“instrucció”), sí que podem dir que s’educa, sobretot, per a la vida, per a tenir simpatia per la Mare Terra i que, igualment, és compatible amb l’ús de les tecnologies, com ara, com a mitjà de relació social, de convivència, de solidaritat, etc. amb persones d’altres països, d’altres cultures i que també promouen l’esperit comunitari.

L’educació plasmada en moltes rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover (la relació entre els pares i els fills; fins i tot, educació a l’aire lliure, això és, en vincle amb la natura) no és pura casualitat…, perquè, com ara, també té lloc en altres cultures matriarcals del món sobre les quals hem pogut llegir en altres fonts, per exemple, relatives a lo que es sol considerar pobles indígenes. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que també participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Ací “rai!” podria equivaler a “millor encara!”.

[2] Com comentí, el mateix dia, a ma mare, podríem reflectir-la, com ara, en la relacionada amb el franquisme. I, la segona, en molts sentits, amb la que, sense haver-se desfet del franquisme, encara perdura, com ara, mitjançant unes classes en què les taules estan organitzades com si fos una estructura militar (un exèrcit), en lloc de fer-ho en rogle (cooperació, col·laboració, obertura, esperit d’equip) o bé de barca, igualment, oberta.

El dibuix que veieu, el fiu el 30 de novembre del 2021 amb intenció de plasmar-lo en Internet.

 

 

Educació matriarcal, com les portes obertes del veïnat

 

Prosseguint amb el tema d’obrir les portes, a mitjan novembre del 2021, accedírem a un post de Facebook escrit per Lina Mira García el 3 de juliol del 2021, amb què m’identifique molt. Diu així[1]:

“El meu carrer era tan estret que, amb un bot, creuava d’una vorera a l’altra. A l’estiu, les portes estaven obertes de bat a bat, al migdia, es barrejava de l’olla de la tia Amparito ‘la Coca’, l’arròs al forn de la tia Conxa, la paella d’Encarna ‘la d’Asensi’. El soroll dels boixets de la Bunyerola canviant el fil d’un lloc a un altre, les rialles de les xiquetes menudes de Claudio ‘el de la botiga’ i els pets del Lepo eren com tronadors.

Les veïnes s’ajuntaven per a berenar en el racó del forn de la Maula. Era l’únic lloc que es podien assentar.

Els xiquets, amb les lleteres d’alumini ben lluentes, anàvem a per orxata a la ‘Jijonenca’ de Daniel. La tia Maria treia del forn rosquilletes[2] i, amb els gots de Duralex que portaven de casa, sucàvem fins que només quedava un poc i… anava cap a dins amb un glop.

Quan començava a fosquejar, calia fer el sopar; al meu carrer, canviaven les olors, aleshores, de truita de ceba, sardineta, mullarengue de tomaca i pimentó.

El meu veïnat era la família que tenia més a prop.

Cròniques del pensament”.

En relació amb aquest escrit de Lina Mira García, a qui escriguí molt prompte, direm que, en novembre del 2014, quan passí a viure en la casa on estic ara, convidí els meus pares a veure-la, ja feta després de la reforma i, ma mare, em digué unes paraules que, si bé jo ja les tenia en la ment com a molt bones per a viure en comunitat i com a persona, em semblaven molt interessants: “Tu, tracta de fer-te amb tots. Així, si alguna volta et fa falta, ahí els tindràs”. Doncs bé, uns quatre anys després, hi hagué un tema relatiu a la finca i, quan el comentí a una veïna (molt oberta, ella), em digué que ho tractaria amb qui jo, en aquell moment, no em venia bé. I, a banda, des de molt prompte (com tinc per costum des de fa més de vint-i-cinc anys), comencí a prendre nota del nom dels veïns amb què, pel motiu que fos, em parava un moment a parlar.

A hores d’ara, que porte més de set anys vivint en el barri, puc dir que encara hi ha molt bona relació i que, com més d’una vegada dic a ma mare, hi ha persones, sobretot, de més de seixanta anys, en què es plasma l’esperit comunitari com també en altres prou més jóvens.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en aquest tema, tan important i que, com que es veu que no mou gresca, fa que les respostes en siguen menys, encara que això no exclou que n’hi haja de molt interessants. També agraesc a les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Amb xicotets retocs.

[2] La meua àvia materna, Amparo, tenia el costum, quan els nets anàvem a cals meus avis materns, d’oferir-nos una rosquilleta i, com he comentat, alguna vegada, amb ma mare, això era una forma de crear nexe entre les dues persones.

“El paper de les dones és important”: persones empàtiques i molt obertes

 

En relació amb l’esperit de barri, amb les paraules que em digué ma mare i, a més, amb la intuïció que l’educació matriarcal afavoriria que les portes de les cases (físícament i també en les relacions amb els altres i amb la realitat) estiguessen obertes, el 21 de novembre del 2021, posí un post en el meu mur i en distints grups de Facebook, que deia: “¿Tenien costum d’obrir les portes dones de la generació de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920?¿Heu continuat el costum? ¿Què opineu? Gràcies.

Personalment, el barri on visquí fins als trenta-huit anys (entre 1971 i l’any 2009), en el carrer Sant Antoni, d’Aldaia (una població de l’Horta de València), era molt obert i en què el paper de les dones era molt important, per exemple, en l’organització, en la celebració i en els actes immediatament posteriors al dia de Sant Antoni i en altres temes, com ara, de línia social[1]. Els veïns eren majoritàriament catalanoparlants. Des del meu punt de vista, és un exemple de matriarcalisme.

Quant a la tradició d’obrir les portes de casa, en ma casa, en la primavera del 2016, un dia aplegàrem a ser-hi un valencià (jo), una dona de Marroc i una de Veneçuela”.

En el meu mur, el 21 de novembre del 2021, ens comentaren “Del meu record, les portes de les cases solien estar, quasi sempre, obertes!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Jo recordo, era molt petita. Vàrem acollir un home amb un nen. Arreglava coses. Crec que l’àvia esperava per a poder, cada vespre, donar-los sopar” (Montserrat Cortadella), “Jo, els meus fills, els he ensenyat a fer-ho i a cedir-los la plaça a dalt del bus” (Montserrat Rius Malet), “Recordo que, quan era petita, les portes estaven obertes. Més tard, es van haver de tancar… Hi havia ‘espavilats’.

Es feia ball al carrer, per les festes del barri. Tothom hi participava” (Rosa Garcia Clotet), “Sí, Ricard Jové Hortoneda. Sí eren obertes, a Calldetenes, i també en van ser a la Barceloneta. En Jacint Verdaguer ens va deixar escrit en un llibre com i de quina manera s’ajudaven les famílies de Folgueroles[2]. Era preciós i les portes eren sempre obertes. Jo tinc com a mot preferit aquest: ‘Déu vos guard’. S’emprava (s’usa) molt sovint, als pobles. A Vic, les persones es deien l’adeusiau. En entrar a una botiga, tothom deia ‘A Maria’[3], ‘Déu vos guard’. S’han desat al bagul de l’oblit. Els meus rebesavis de Folgueroles feien, segurament, aquest ajut bonic entre el poble, quan recollien el que havien sembrat”. I Ricard Jové, l’endemà, li contesta “Exactament. Ho confirmo exactament, Ramona!!!!”. Igualment, Maria Coca Juncosa ens escrigué “Encara hi ha joves educats i bones persones.

Deu fer uns mesos, a Cambrils, pagava a la caixa d’una botiga i, sense que me’n donés compte, em va caure un bitllet de 50€ a terra. Em toquen al braç i, un noiet que anava darrere meu, em diu: ‘Senyora, li ha caigut aquest bitllet’. A part de donar-li les gràcies, li vaig dir ‘Joves com tu fan molta falta a la nostra societat’”.

En el grup “Dialectes”, el 21 de novembre del 2021 i posteriorment, ens comentaren “A casa meva, no, Barcelona. A Ciutadella[4], ho fan per les festes de Sant Joan” (Lui Sarrià), “Voldria puntualitzar que el paper de les dones és important a tot arreu i a totes les èpoques. El problema és haver camuflat aquesta importància” (Blanca Alabart), “A Favara, sempre estaven, les portes, obertes per a tothom. A l’hivern, tancades però amb la clau al pany. La dona era la que tenia cura de la casa. Ara, impossible” (Rosa Maria Bixquert Camarasa).

En el grup “Sóc valencià i sí que m’importa el nom País Valencià”, el 21 de novembre del 2021, Josep Ferrer Ferrer plasmà “Jo continue cedint el pas, cedint el seient del bus i, no sols a les dones, a les persones que els fa falta. I sols per educació”. Fins i tot, en alguns d’aquests comentaris, se’ns fa referència al matriarcalisme que, per mitjà de l’educació, transmetien les dones.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat dia rere dia i, per descomptat, a Romà Francés i Berbegal, un amic planot i molt obert, del Camp de Mirra (una població valenciana de la comarca de l’Alcoià), qui hui m’ha oferit fer un escrit per a les festes patronals del 2022 en el Camp de Mirra i m’ha obert la possibilitat, àdhuc, de tractar-hi sobre el matriarcalisme: el tema serà el de l’educació matriarcal vinculada amb la llengua catalana.

 

 

Notes:[1] Hi havia unes quantes persones que hi vivien i que participaven molt en temes com associacions, partits polítics, actes parroquials, etc. Igualment, durant uns anys, es solien fer partides de pilota valenciana. I, més tard, s’hi creà un centre de jubilats i pensionistes.

[2] Població catalana de la comarca d’Osona, on nasqué Jacint Verdaguer.

[3] Forma col·loquial de dir la salutació “Ave Maria”.

[4] Zona de la ciutat de Barcelona en què es construí u dels somnis anteriors a la guerra de successió: una ciutadella. Es bastí immediatament després de la caiguda de Barcelona (1714), en acabar la guerra.

Llibertat, esperit emprenedor i molta creativitat, trets matriarcals

 

En el llibre Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, hi ha una rondalla en línia amb el matriarcalisme, “Els animals fan fortuna”, ja que uns animals (un ase, un gat, un gos i un gall) a què els seus amos consideren vells i que cal sacrificar-los, accepten la iniciativa del primer, d’un ase, “que era un ase assenyat i discret” (p. 75), i, a més, “decidiren que, amb uns amos que no eren de fiar, no podien tornar cadascú a sa casa” (p, 78).

I, encara que el gos els preguntàs què farien si no tornaven a casa (recordem que el gos és un animal que sol simbolitzar la fidelitat a l’amo), “el gall, tal com és el seu costum en les hores matinals, prengué la paraula i (…) el seu discurs fou brillant” (p. 78). Direm que, el gall, a més, ací vinculat amb les primeres hores del matí, ho està també amb la primavera, l’estació associada als xiquets, al renaixement de la vida i a la iniciativa. Per això, a continuació, com qui va cap al demà, molt creatiu i amb esperit emprenedor i tot, diu el gall: “’Per a viure, no necessita ningú un amo[1]. A mi m’ha agradat sempre la música. Com que som amics, bona gent i hem fet fortuna, ens podem comprar instruments, formar una banda de música, guanyar-nos el jornal tocant i acabar la vida junts’” (p. 78).

Continuant amb aquesta rondalla, va en consonància amb unes paraules que escriu Jaume Vicens Vives, en la seua obra “Notícia de Catalunya”, quan parla d’una actitud “cap al treball que enterra decepcions i desperta noves esperances” (p. 51) i que “Naveguem malament amb idees generals i conceptes abstractes” (p. 51), com és el cas dels pobles matriarcals: són de viure i d’actuar, en aquesta rondalla, amb molta creativitat.

I “la idea del gall agradà a tots. I se n’anaren a una casa de música” (p. 79). El gall, que fa de cap de colla, així com el capdavanter ho fa d’un grup, i, per tant, n’és el director d’orquestra (mai millor dit, si més no, en el sentit simbòlic), “els mirava.

-I tu no vols res? –li preguntà el gos.

-Ah, a mi m’agrada cantar.

Però es veu que s’ho pensà millor i afegí:

-Com que qui canta té les mans lliures[2], compreu una  guitarra per a mi.

I, equipats ja cadascú amb el seu instrument, els quatre amics, amb bon ànim i de millor humor, se n’anaren pel món a fer música i tractar de ser feliços junts” (p. 79).

En aquest conte, de rebot, es plasma un tret matriarcal interessant: cap dels quatre amics s’havia proposat (ni havia presentat als altres) cap idea amb la intenció de fer una revolta contra els anteriors amos (¡ni tan sols nomésen contra d’u!): el passat és passat (i l’accepten com fou) i, ara, lo que consideren que val és anar cap al demà i, per descomptat, amb l’esperit juvenil i amb els aires renovadors i amb l’obertura que apareix en el text.

I més encara: els pobles matriarcals no menyspreen les persones velles, àdhuc, quan són molt creatives i emprenedores, ja que es considera que són les principals portadores de la saviesa que ha passat de generació en generació i, en eixe sentit, sobretot, mitjançant les àvies (o padrines) i les mares.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan costat en el tema del matriarcalisme i en el dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Extern, més enllà de cada u de nosaltres.

[2] Un altre símbol: les mans lliures, la llibertat.

“En Fidel”: fent camí i oberts als altres

 

Una rondalla en què es parla de fer el bé i que, qui ho fa, es veu compensat perquè moltes persones amb qui es troba pel camí, li ho fan fàcil, és la rondalla “En Fidel”. El pare de Fidel, deixa una clau per a quan el fill és gran. I, quan la clau passarà al fill, quan ja és jove, el xicot tocarà un roc i, aleshores, apareix un estable ple de cavalls i ell en tria u i se’n puja. Aquest cavall, molt prompte li diu que no agafe un barret d’una dona (aquest barret simbolitza les aparences), perquè, si no, tindria migranya. Però, l’agafarà i, des d’aleshores, Fidel seguirà les indicacions del cavall, aconseguirà l’objectiu, no sols amb diligència sinó, igualment, donant ell moltes facilitats als altres.

A banda, en un passatge posterior, en lloc d’agafar uns peixos, “El xicot va creure. Llençà els peixos al mar, pujà al cavall, i tornaren a agafar la via al pas” (p. 367) i, molt prompte, “els comparegueren tres gegants afamats” (p. 367). Immediatament, el cavall diu a Fidel “-Dóna’ls tot el que portes als sacs i els enllaminaràs.

El noi va creure. I tan contents van quedar els gegants que li van dir: -Vaja, ja veiem que ets un bon xicot. Digue’ns què és el que cerques, que t’ajudarem” (p. 367).

A més, no solament li ho posaran fàcil sinó que, junts, fan camí, per exemple, “cap a cal rei. El cavall amb en Fidel  es posà a córrer com el vent, i hi arribaren tots plegats” (p. 367). I, així, també els peixos, els quals, que ara estaven molt millor, respondran ràpidament a la demanda de Fidel i, així, faran que molts peixos troben unes claus. I, successivament, en altres passatges.

Però Fidel, a més, creient, no agafa els pardalets d’un niu de garses (“els petits”, p. 369), i, “Al mateix moment van arribar les garses velles i totes agraïdes que aquell xicot no hagués tocat els petits” (p. 368), li fan costat immediatament, per mitjà de lo que elles poden fer amb major agilitat, de manera que isquen guanyant les dues bandes.

I, quan ja són molt a prop del rei, el rei diu que ell també vol reviure, així com Fidel ho fa en un passatge pròxim al final. Però no serà així, i, a més, “La dama es va casar amb en Fidel i van ésser reis anant a viure al costat dels pares, i essent sempre més feliços. Un cop casats, el cavall, va dir a Fidel: -Ara que ja t’he ajudat, me’n vaig. Sàpigues que jo sóc l’Àngel de la Guarda, enviat pel teu padrí que no és altre que Nostre Senyor” (p. 368).

Per tant, parlem d’una rondalla que descriu com en Pineda de Mar, com en moltes poblacions catalanoparlants, no es prioritza l’enveja (el rei, al final de la rondalla), ni les ànsies de poder (però sí que es considera positiu manar) i, per descomptat, viure i actuar, estar oberts als altres (perquè sempre hi ha persones disposades a aplanar-nos el camí i nosaltres el d’ells), i que, com en l’esperit comunitari, si tu aportes per mitjà de lo que t’és més fàcil i de lo que més t’encoratja i que fa que la vida tinga sentit i, a banda, moltes persones també ho fan en el mateix sentit, i tots anem cap a un mateix objectiu (ací, relacionat amb el casament de Fidel amb la dama, com també de l’acció que portarà Fidel i més membres que prenen part en la rondalla), no solament la vida resulta més agradable i planera, sinó que, igualment, va acompanyada de cordialitat i tot (ací, presents en la figura del cavall) i amb confiança en u, en moltes persones i en el demà.