Arxiu d'etiquetes: esperit comunitari

Rondalles que conviden a tocar els peus en terra i a lo comunitari

General, , ,

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes i recopilada per Francesc Martínez i Martínez en “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, és “Un xocolater de la Vila”, Començarem dient que la Vila és el nom popular de la població valenciana la Vila Joiosa (en la comarca de la Marina Baixa), en què hi havia important producció de xocolate. “Es conta, per aquelles terres, lo següent:

Certa vegada, a un tan gran cavaller com ric poderós, cansat de la vida de diversions i de llibertinatge, i també desenganyat del món i de les gents, avorrit del gènere humà, va buscar un lloc a on retirar-se a viure tranquil·lament, sense que es poguera entropessar amb persona vivent amb qui parlar (…).

Tal aquest li feu la col en sa llarga i divertida vida, en què res li havia mancat: des d’hores delitoses fins a dies dies amargs; des de goigs i rialles, a llàgrimes i sospirs. Però és que havia tingut la desgràcia de no entropessar-se amb home lleial, ni trobar femella honrada.

Per tant, per a ell, tots eren iguals, de roïns” (p. 249).

Aquestes línies reflecteixen uns fets que van molt units a les persones que cerquen la satisfacció en el joc, en lo passatger i que no toquen els peus en terra. A banda, en lo eròtic i en lo sexual, tot i que el personatge siga un home (ací, un cavaller), s’ajusta al refrany “Puta primerenca, beata tardana” i, igualment, amb personatges masculins que pertanyien a la noblesa i que tenien aquesta visió de la sexualitat i de la vida, com era el cas (però en la cultura castellana) del rei Felip IV de Castella i III d’Aragó (segle XVII).

Després de passar per moltes serres, per barrancs, per caminals de cabres, etc. “va trobar, en lloc delitós, un altre paradís terrenal (…). Descobert al llevant i al migjorn, la vista s’esplaiava en les extenses i frondoses valls, per les quals serpentejaven argentats rius i multitud de rolls, i encara es veia la tersa planura d’un estany i, allà lluny, la mar blavosa” (p. 250). Per consegüent, el senyor se’n va cap a una terra on predomina lo matriarcalista: el color argent (fosc) i els rius, els rolls i l’estany (vinculats amb l’aigua).

Més avant, Francesc Martínez i Martínez afig que “ni els pastors de cabres aplegaven a aquells paratges. A força de diners i més treballs, es va construir una casa, la qual, si bé no era ostentosa com un palau, sí resultava còmoda i confortable, en què s’instal·là (…) amb una vella cuinera, antiga en la família, i un poc jove criat, home fort i segur, de tota sa confiança” (p. 251).

D’acord amb aquest passatge, podríem dir que el cavaller, encara que està en nexe amb la generació del passat i amb la del present, no confiava en la vida, ni en l’esdevenidor i, per això, no acull cap xiquet, ni cap jove.

A continuació, passen les quatre estacions de l’any i entrem en una part en què abunda vocabulari de la natura, de la Mare Terra: serres, vents, fullarasca, brosta, pins, aire, tords, tórtoles, estornells, alborzers i, fins i tot, glans “que endolcien les aigües de les fonts” (p. 251), o siga, de les dones.

En aquest ambient, el cavaller “sestejava tant sota un centenari arbre, com al resguard de gegantí penyal” (p. 252), en ambdós casos, trets femenins i matriarcalistes: la mare com a protectora per mitjà de l’ombra i de l’interior del penyal. 

Igualment, “Tots els punts li eren coneguts i encara els havia batejat, posant-los nom a son gust. Allí  no hi havia ja secret per a ell i, des de que la casa fon acabada, esser humà, fora dels dos servents, no s’havia vist. Son ideal es complia i, per açò, la felicitat era sa constant companyona” (p. 252). Com podem veure, es tracta d’un home que, com altres cavallers, fa una mena de retir (no a lo místic, però sí en una atmosfera que ho afavoreix i prou similar).

Ara bé, un dia passa el dimoni (qui, simbòlicament, empiula amb la dona) i, quan tornava a casa i en un moment de vent suau, “va oir a ses espatles les següents paraules: ‘-Senyor, ¿vol xocolate?’. A lo qual, girant-se, al punt, va veure un viler, amb la coixinera al coll, que, ben plantat i somrient, li brindava la saborosa mercaderia” (p. 252). Adduirem que “viler” és el nom que reben els de la Vila Joiosa (ací, un home).

Finalment, com que el cavaller tocà els peus en terra, “Afegeixen les cròniques que, el mateix dia, el desenganyat cavaller abandonà aquells paratges que el resguardaren de tot home, manco d’un xocolater de la vila” (p. 252).

Al meu coneixement, es tracta d’una rondalla que té un missatge interessant: cal ser realistes i no ser uns somiatruites, encara que ens proposem fer el futur com més ens agradaria i comptant amb persones que ens són de molta confiança: el demà (els xiquets i els jóvens) també és menester.

Nogensmenys, aquest acabament pot considerar-se humorístic i enllaçar-lo, per exemple, amb eixa dita popular de la comarca de l’Horta de València que diu que, “Quan [Cristòfol] Colom aplegà a Amèrica, ja hi havia un torrentí”, que és el nom que reben els habitants de Torrent, una població d’aquesta comarca.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

Dones arrapaaltars, que fan de cap de colla i la maternitat

General, , , ,

Una rondalla arreplegada per Francesc Martínez i Martínez i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, és “Consulta curiosa”, la primera de la secció de mitja dotzena de contes. Diu així:
“Una fadrina que passava dels vint-i-cinc anys i no aplegava als trenta i gens mal pareguda, des de jovenola, havia estat tan inclinada a l’església que no quedava contenta en oir una missa a soles, ni deixava passar un dia sens rebre el Senyor, després d’acostar-se al confessionari. Era la primera a acudir a les novenes i la darrera que eixia del temple” (p. 235). Aquestes línies inicials plasmen una dona (n’hi ha pocs casos, d’aquesta mena) inclinada a lo espiritual i, concretament, en l’església. De fet, la majoria dels comentaris referents a lo religiós, són més tipus “pregar i fer pels altres, per u mateix i pel demà, per la comunitat”, en lloc de centrar lo religiós en les pregàries, en passar el rosari, etc.

Tot seguit, el folklorista indica que, “En aquest, no es trobava marededeu ni santet a què no li fera acatament i li resara Salve o Parenostre. Deien uns, que era una arrapaaltars; altres, que una santeta. En les flors del mes de Maria, cantava amb altres xiques, sent ella l’encarregada dels solos, per tindre una veu prou regular, encara que la llançava a perdre fent-la ennassada.

En els calvaris, ella resava fent a modo de plany, al recitar la caseta i sa consideració. En els vetlatoris dels difunts, passava les tres parts de rosari amb tota solemnitat, recitant la corresponent oracioneta a cada parenostre, avemaria i glòria. En fi, que, en totes les confraries, manifassejava, per tot lo que el temps era curt per a ocupar-se de coses mundanes, ni tan sols de les faenes de sa casa, les quals les nebodetes i xicones del veïnat havien d’enllestir” (pp. 235-236). En aquests passatges, copsem trets matriarcalistes, per exemple, l’esperit comunitari, el repartiment de papers en el barri i, igualment, que ella tenia la darrera paraula en grups (com és el cas de les confraries).

Més avant, llegim que “La darrera visita, invariablement, la feia a la capella de la Mare de Déu del Roser, formosa imatge d’ulls acariciadors, que pareixia mirara el devot que s’acostava al mateix temps que li presentava el Jesuset de cos rodanxó, cabellera anellada i cara riallera” (p. 236). Per consegüent, tot i que hi hagués persones que tinguessen una religiositat més semblant a la de cultures patriarcals, Nostra Senyora estava oberta i tenia present els seus fills (com una mare faria amb els seus)… com també el Nen (fins i tot, mitjançant el somriure, més important que el riure en les relacions interpersonals).

Tanmateix, “El sagristà, a força de temps de veure la beata escurant altars, es sabia de memòria les visites, reverències i llumensos que, a cada u, li feia. Però aplegà una temporada en què li va cridar l’atenció la visita al de la dita Verge Maria (…), per lo que, un dia, curiós, sense fer soroll amb les claus i, passet a passet, sens quasi alenar, es posà darrere de la pilastra de la capella, oint (…) que deia la devota:
-Maria Santíssima, Mare de Déu i meua: feu-me la gràcia d’aconsellar-me, en la gran tribulació que em trobe. Ja sabeu que hi ha qui em vol bé, però jo no sé si casar-me o no. Estic tota confosa perquè no sé si el Senyor em vol en estat de matrimoni o en el de virginitat. Aconselleu-me, Mare meua. Digau-me què dec ser: ¿casada o fadrina?” (pp. 236-237). Amb aquestes paraules, es reflecteix que, àdhuc, com a arrapaaltars, ella recorre a la mare, quan considera que algú li pot aconsellar, en lloc de fer-ho amb un home (qui, ací, hauria sigut Nostre Senyor).

“A l’oir açò el sagristà, va pensar donar-li una broma a la impertinent i queferosa beata i, al dia següent, mentres aquesta feia el calvari, amb gran cura, ficant-se en el buit que quedava entre el retaule i la paret, va esperar el moment de la pregunta de la beata, la qual, (…) es dirigí a la capella de la Verge Maria i (…) feu la coneguda pregunta.

Encara quasi no havia acabat de dir ‘-… ¿com em voleu, Senyora, casada o fadrina?’, el de l’amagatall, atiplant la veu al màxim que va poder, digué:
-Fadrineta.
A lo qual, sobtament i amb gran vivesa, replicà aquella, dient:
-¡Calle el mocoset i deixe parlar a sa mare!” (p. 237). Així, altra vegada, és la dona qui considera que, en aquest cas, el tema és entre ella i Nostra Senyora i que cap home s’ha de ficar en bucs i, per tant, ella marca el seu territori.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones transmissores de cultura tradicional, sobre política i l’esperit comunitari

General, , ,

Empiulant amb la rondalla “El combregar de l’àvia en Callosa”, Francesc Martínez i Martínez comenta que “una parenta nostra, Maria Munyoz i Martínez, (…) ha pogut recordar lo següent:

COMBREGAR DE CALLOSA
Si este noble auditori
volguera escoltar,
sabrien en Callosa
lo que va passar,
que és molta veritat.

En este poble, tenen un jutjat
i són molts els empleats
de notaris, agutzils i advocats
i que és cosa clara
de que venen la tinta molt cara:
els hòmens, tossuts,
s’emporten els bolsillets eixuts,
si prenen consells.

Mudem de conversa
i deixem a gent tan desperta.

L’any mil huit-cents trenta
hi havia un pastor
pasturant baix del Pouador
en terra Blanquer.

Una ovella caigué a l’albarzer
i, quan les contaren,
l’ovella, de manco, trobaren
i el pastor es dia
buscar-la al fer-se de dia.

A l’endemà, a la rosada,
un espardenyer, caragols buscava
prop de l’albarzer.
¿Si seria un home espenyat?
I, en confessió, anà a dir-li, al rector,
que anaren, corrent,
que, en tal banda, hi ha un home pacient:
que alcance els sants Sagraments.

I es reuniren el clero i l’ajuntament
i feia ja gran sol.
Les campanes anaven al vol;
amb forques, anaven, i també amb corbelles.

Tallaren l’albarzer,
isqué aquell animal com un esparver,
tota pelada,
que la llana quedà albarzerada.

I fon cas de broma:
el notari, alçant-se la ploma;
l’alcalde, afrontat.

Saltà el senyor rector:
‘¡Ai, quina venda li han fet, al Senyor!
Si ho sap el prelat,
este poble serà cremat.

Doneu-li castic,
a aquell que ho ha dit’.
I allí respongueren:
‘- ¡Si ja para en Madrid!’.

Lo que alcança esta ovella,
no ho alcança una persona vella:
tan bona visita.

I este xiste fuma amb pipa.
I ara diuen en Callosa
que no és veritat.
Trauré testimonis: Polop, Finestrat,
Tàrbena i Bolulla.
Que la gent encara té butlla” (pp. 232-234).

Com podem veure, el romanç plasma trets matriarcalistes: la gent, a diferència de bona part de l’administració (la qual amolla les butxaques de la població i, per això, se’ls considera gent eixerida), fa que es moga el rector (qui sí que està de part dels habitants). A més, el capellà se’n va a l’ajuntament i, aleshores, es mobilitzen els polítics.

Un poc després, els habitants de Callosa s’acosten al lloc, cada u amb lo que millor podria aportar. I, per tant, captem l’esperit comunitari en nexe amb l’Església popular i amb la gent.

Igualment, copsem que el bisbe de la zona es troba en terres castellanes, bé amb el mateix càrrec, bé com a representant polític per part de l’Església, uns anys abans de la formació jurídica de l’Estat espanyol (en el segon terç del segle XIX).

Tot seguit, veiem que la gent encara té una mena de certificat (el testimoni de quatre poblacions valencianes) com que és un fet real.

Quant al text, direm que, com ara, hem conservat els castellanismes “bolsillets”, en lloc de “butxaques”, i “este xiste” (i no “esta gràcia”, “este acudit”…) per a no trencar la lectura.

Finalment, el folklorista comenta “Com s’ha pogut apreciar, el romanç o col·loqui està incomplet, perdut a força dels anys i de no conservar-se més que en la memòria de les gents. Sols el fet es recorda, però no la composició, que la nostra dita paterna aprengué de l’esmentada tia Fustera, serventa de sons pares, filla la mare de l’esmentat besavi nostre, Martí Martínez de Sogay” (p. 234).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aporten vida, transmissores de cultura tradicional i l’esperit comunitari

General, , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez i publicada en 1947, és el succeït “El combregar de l’àvia en Callosa”. Comença dient que, “En Callosa d’en Sarrià, en la punta de la vila, (…) està el Pouador, lloc pintoresc i frondós gràcies a una font molt abundosa de la qual beuen els habitants d’aquell poble i abeuren no sols les cavalleries, sinó també els ramats” (p. 229). Per tant, ens trobem amb un passatge en què apareix la font (vinculada amb la dona, amb lo femení i amb el sorgiment de la vida, en aquest cas, per a persones i per a animals).

A més, el folklorista escriu “lo regalat del punt” (p. 229), o siga, que es tracta d’un indret de plaer, robust, bell. De fet, afig que “lo que és la gent jove, va: les fadrines, per pouar aigua, segons diuen; i els fadrins, per veure aquelles.

Un dia, (…) quasi fosc, (…) aplegà un ramat d’àvies a abeurar, lo que va fer molt bé” (p. 230). Altra vegada, captem que, com en temps de Pasqua (quan, sovint, és costum ajuntar-se jóvens, tant xics com fadrines, en una font), ací també ho fan i, fins i tot, velles que encara estan fortes. En el cas de les àvies, de nit (moment del dia que empiula amb lo matriarcal).

Més avant, Francesc Martínez i Martínez escriu que “Va ocórrer el ver succeït de què venim parlant una nit del mes d’abril de l’any 1830” (p. 230). U dels espardenyers del poble, “fanalet en mà, isqué a buscar caragols pels màrgens d’aquelles hortes. Abans de l’esclatada de l’alba” (p. 231), l’home, que se’n tornava a sa casa, ou gemecs i se’n va “fins a casa del senyor rector” (p. 231) i li diu:

“-Afanye’s, senyor rector, que hi ha un home espenyat allà baix en el Pouador i es morirà sense els sants sagraments.

Mentres el capellà, de pressa, es vestia i obria l’església, el cuitat espardenyer cridà l’alcalde i demés autoritats. Tocaren les campanes a ravata i allà van, guiats per l’espardenyer, en processó, els veïns. Uns, amb destrals, corbelles, forques i cordes; altres, amb atxes de vent, prescindint el rector, que, sota el pali, portava el combregar, seguit del jutjat i demés autoritats, a què van estrenyent les dones (unes, resant; i altres, somicant per l’home espenyat)” (p. 232). En aquestes línies, es reflecteix l’esperit comunitari.

Finalment, el folklorista afig que el rector digué que ja es menejava i l’anciana, com indica en dos versos, isqué tota pelada, ja que la llana havia restat albarzerada. A més, plasma que “Així deia el romanç que em contava una criada vella de mon avi matern, anomenada la tia Fustera, que, quan jo era xicotet, em referia i del qual, a part del fet amb totes les seues circumstàncies, sol recorde eixos dos versos” (p. 232), els quals pogué ampliar gràcies a una parenta seua. Per consegüent, altra vegada és la dona qui més i millor conserva la cultura tradicional i qui més la transmet als familiars i a altres persones, un tret que enllaça amb el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona nit de Reis i que els Reis d’Orient (també coneguts com “els Reixos”) vos siguen molt generosos. 

 

Contarelles amb esperit comunitari, autoritats eclesiàstiques i educació matriarcal

General, , , ,

Un altre relat (en aquest cas, una contarella d’humor) recopilat en la mateixa obra de Francesc Martínez i Martínez, i en què copsem el matriarcalisme, és “El bacó de l’arquebisbe”. Entre d’altres coses, escriu que “allà pels anys que En Pau García Abella era arquebisbe de València, amb ocasió de fer este [bisbe] la santa visita pastoral a sos diocesans, aplegà a Dénia per camins (…) amples, a cavall de son cotxe” (p. 149). Cal dir que el folklorista es refereix al bisbe Pablo García Abella (1776-1860), qui ho fou de València entre 1848 i 1860.

A més, afig “Gran esdeveniment era per a Altea l’anada de l’arquebisbe. Tota la gent estava en un revol, netejant les cases i la robeta. Fins els regidors feien despedregar les costeres i carrers als agutzils, cosa mai vista, puix que, allí, eixe servici està a càrrec de l’aigua, quan plou” (p. 150). Altra vegada, es plasma l’esperit comunitari.

A banda, Francesc Martínez i Martínez ens exposa uns passatges que empiulen amb el joc del telèfon (el qual té l’objectiu de fer captar als participants què és la manipulació de reports i com es pot crear, àdhuc, de manera interessada i no per manca de més report o millor): “Un matí, prop ja del migjorn, la gent (…) de la mar que estava en el Cantó de les mentires, veié traure per la punta d’Ifac un llaüt de viatge que feia prova al poble. Els més llests digueren, de seguida: ‘La barca que porta el cotxe de l’arquebisbe’. I així era, veritat. S’estengué la notícia per la platja, va córrer costeres amunt i aplegà davant del Portal Nou, a on, tots mesclats,  jugaven, xicons i xicones, que, a l’oir ‘Ja està ahí el cotxe de l’arquebisbe’, portes del portal per a dins, se n’entraren, anant-se’n corrent i botant a portar la notícia a ses cases” (p. 150). Per consegüent, lo que, primerament, era un cotxe, en acabant, passa a ser una barca.

Tot seguit, podem llegir que, “Dins del clot de la neu, estava la tia Catalina: en la mà esquerra, el tallant; i, en la dreta, una pedra (…) partint terrossos de neu, mentres els xicons que en compraven, estaven esperant (…), va entrar Quiqueta, mig desgrenyada i les sabates en xancleta, cridant:

-¡Àvia, àvia![1]: ¡ja està ahí el bacó de l’arquebisbe!’” (pp. 150-151).

Una narració interessant per a educar i per a ensenyar en què consisteix dir la veritat, tergiversar-la i, com ara, inventar els fets. Igualment, podríem pensar, àdhuc, que es tracta d’un humor satíric, ja que l’arquebisbe havia nascut en terres castellanes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, la frase que diu Quiqueta és “¡Agüela, agüela, ya está ahí el bacó del Arçobispo!” (p. 151).

Nostra Senyora perdona i salva l’home, i persones amb bon cor i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què es plasmen trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La Sagrada Família fuig a Egipte”. Com en altres narracions semblants, Sant Josep, la Mare de Déu i el Nen Jesús fugen de les tropes d’Herodes i, durant el camí, Sant Josep es troba uns sembradors que sembraven gra. Això, en desembre, que és el mes vinculat amb la sembra del forment. Llavors, “sant Josep els donà un morralet que portava amb blat i els va demanar que el sembressin.

Aquell blat va grillar i créixer en un tres i no res, de tal manera que, immediatament, onejaven a l’aire unes altes tiges” (p. 585). Com veiem, aquest passatge, entre altres coses, reflecteix l’esperit comunitari.

Tot seguit, llegim que, “Al poc temps, van sentir com arribaven els soldats (…), els quals s’adreçaren als homes que hi havia al camp i els preguntaren si havien vist la Sagrada Família, a la qual cosa aquests van contestar que sí, que els van veure quan sembraven aquell camp” (p. 585). Com podem captar, els hòmens que anaren a sembrar, molt oberts, es posen de part dels qui fan el bé, de la bondat. Aleshores, els soldats pensen que, d’això, feia mesos, i opten per retornar. Aquest segon passatge, partint d’altres relats semblants, el podríem empiular amb la collita (això és, amb el mes de juny).

Una altra llegenda en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, i en què copsem trets matriarcals, és “Mare de Déu de la Santa Creu”. Així, el rei va anar a Lleida, a passar-hi uns dies, on hi havia uns malfactors condemnats a mort. “Diu la llegenda que, la nit abans de ser executats, es van adonar que la porta de la presó només estava ajustada i van fugir de la ciutat. Però el lloc de fugida no fou altre que venir als peus de la Mare de Déu (…), a la qual van demanar que els volgués protegir (…), ja que s’havien penedit dels seus actes anteriors” (p. 585). Aquestes paraules reflecteixen que, si de cas, seria la dona (ací, Nostra Senyora) qui salvaria els condemnats, un tret que figura en alguna cançó del “Romancer català”, de Manuel Milà i Fontanals (del segle XIX) o, com ara, en la llegenda valenciana “El dragó del Patriarca”, recopilada per Josep Franco. De fet, l’endemà, quan el rei sabé que els condemnats “havien preferit acudir a encomanar-se a la Mare de Déu” (p. 585), els perdonà.

Finalment, “aquells presos van tornar (…) a l’ermita i van fer ofrena de les cadenes que els havien lligat tant de temps, en agraïment a la Verge, per la llibertat que els havia concedit” (p. 585), ja que ella els ho havia fet possible.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El matriarcalisme en la Catalunya amb esperit comunitari, rural i molt oberta

General, ,

Una altra narració en què es copsa el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Mort pels llops”. Cal dir que, a més d’haver trobat versions semblants, el relat presenta dues parts i que, en la primera, es plasma lo matriarcal.

Un jove que feia el servici militar en Lleida, i que estava de permís, “s’encaminà a Norís amb la intenció de saludar uns oncles i continuar camí a Tor” (p. 557). Per tant, el xicot, encara que ha estat fora de l’àmbit familiar, actua com els personatges que se’n van de casa, per exemple, un any, i, en acabant, hi tornen.

Entremig, mentres nevava, l’ataquen “quatre llops, però desembeinà l’espasa i traspassà el primer que s’acostà, al qual provocà la mort entre grans udols, mentre els altres tres fugien” (p. 557).

Més avant, li tornen a eixir més llops i “El noi estirà l’espasa, per enfrontar-s’hi, però no sortia de la beina” (p. 557) i, per això, els llops el maten.

A continuació, podem llegir que, “Els de casa seva, que no esperaven la seva arribada, no patien pas” (p. 557) i això ve a dir-nos que els pares atorgaven molta llibertat al fill. Nogensmenys, uns dies després, “es van assabentar que havien vist passar el seu fill (…). Van anar a Norís i els oncles del noi els van dir que, efectivament, el noi hi havia passat i havia emprès el camí” (p. 557). Per consegüent, hi ha un vincle entre les dues parts de la família (els pares i els oncles i, com hem vist al principi, el jove).

Arran del fet, “Colles d’homes van buscar, però la neu no els va deixar trobar cap rastre” (p. 557). Així, per una banda, els familiars reflecteixen l’esperit comunitari com també ho fan els hòmens que van a cercar el jove (u dels símbols del futur, de l’esperança).

Tot seguit, llegim el passatge que empiula amb lo patriarcal i, com en altres narracions, associat amb la primavera (la primera de les dues estacions “masculines”): “Quan arribà el desgel, diuen que un pastor (…) va trobar l’espasa i en donà part. S’organitzà la recerca i van trobar el crani i altres ossos que van deduir que pertanyien al noi” (p. 557). És a dir, en la part matriarcalista, un grup fa camí, mentres que, en la segona part, ho fa un pastor: copsem, així, el simbolisme femení (la colla) i el masculí (l’individu nòmada i solitari del pastor, qui, possiblement, no ho comunica als familiars, ni als del poble, sinó a militars, com ho reflectiria l’expressió “donar part”).

És més, “Els militars de Lleida van enviar-hi els seus investigadors, ja  que calia esbrinar si aquell soldat era mort o si havia desertat. (…) conclogueren que el jove havia trobat la mort en no haver netejat el sabre quan va matar el primer llop, amb la qual cosa, a causa del fred que feia, aquella sang s’hauria gelat i format cos amb la beina” (p. 557), fet que li hauria impedit matar els altres llops. O siga, que els militars es troben en la ciutat de Lleida, mentres que, en els pobles, hi havia els qui solien viure-hi i podem pensar que eren fills de la terra. A banda, en la ciutat, en lloc de fer costat als familiars o, com ara, als que coneixien el jove, es decanten per lo militar (l’actitud del xicot davant el servici) i per tractar de construir la història, àdhuc, en relació amb el sabre.

Per consegüent, la cultura matriarcalista es decanta més per les persones, mentres que la patriarcal ho fa més per actes puntuals i en nexe amb la guerra, com ara, servir al rei.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb esperit comunitari, amb bondat i en què lo femení dona forces

General, , , , , ,

Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que, a més, enllaça amb lo eròtic, i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “La Sisqueta despacientada”. Així, molt prompte exposa l’esperit comunitari i d’obertura: “En Paulet és fuster d’ofici i la porta de casa seva, com totes les del poble, roman oberta (abans ningú tancava la porta de casa) i, ves per on, un gos entra dintre la casa.

(…) La mestressa de la casa surt corrent al seu darrere (…), intentant que algú deturés el gos i poder recuperar el que aquest duia a la boca” (p. 508). En altres paraules, un poble obert, receptiu i en què no sols entraven persones, sinó també animals. A més, la dona, com a cap de la casa, així actua, motiu pel qual segueix el gos.

A continuació, intervé el metge del poble, qui veu la mestressa i li fa una qüestió. Llavors, ella li comenta:
“-El gos: ha pres el pixador del Paulet!

En sentir-ho el metge, s’esverà (…), mentre pensava ‘Pobre Paulet: ja està ben arreglat’” (p. 508). Com veiem, ni tan sols en el camp sexual, apareix fort l’home, ja que el relat fa pensar que el gos s’ha menjat el penis del marit.

Ara bé, el metge, interessat, diu a la dona:
“-A veure: expliqueu-me ben bé el que ha passat! Com està i on és en Paulet? (…).

-Aquell gos, que s’ha emportat el pixador d’en Paulet. El pixador del porc que en Paulet fa servir per engreixar els xerracs i la resta d’eines de treball de la fusteria -digué la Sisqueta.

El metge, fent un sospir, exclamà:
-Ai, carai, carai… -i seguí el seu camí” (p. 508).

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals, almenys, en la figura del pare, i recopilada en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “Un plat de sopes”, amb semblances amb altres relats en què conviden a u que ve de fora. Comença dient que “Un dia estaven dinant un matrimoni i els seus quatre fills i, de primer, hi havia una cassola gran de sopes, mentre que, de segon, tenien una altra cassola, però (…) amb cols i tres arengades cuites.

Quan anaven a començar les sopes, sentiren que, a l’entrada, cridava un captaire, tot demanant caritat (llavors, en passaven molts) i l’home de la casa, que tenia bon cor, digué al fill gran:
-Baixa i digues-li que, si vol un plat de sopes, li’n donarem”  (p. 509).

Tot seguit, el fill enganya el captaire i, més avant, quan el pare veu l’home que demanava, s’aixeca de la taula, se n’ix al balcó i el torna a convidar (ara, ell, personalment).

En el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, també hem vist alguna narració que, encara que no siga eròtica (si més no, de manera directa), podria tenir alguns elements en eixa línia: “Les roques de Rocallaura”. En la segona de les llegendes sobre les dues roques que hi ha a Rocallaura, es relata que, “un bon dia, quan un pagès devot i treballador era al camp i fent els preparatius per a llaurar, tenia el ruc dintre d’una balma on li havia posat menjar perquè agafés forces” (p. 511). Quant a aquest passatge, direm que la devoció no exclou la faena (en el camp) i que el ruc (símbol del treballador) ha entrat en la balma (en la cova), això és, en la dona. Igualment, la dona dona forces a l’home (ací, representat pel ruc) i ens recorda l’expressió “donar farratge al conill” (la qual empiula amb la idea de relació sexual entre un home i una dona).

Més avant, en línia amb la frase eròtica “arribar el ruc a les cols” (amb el mateix significat), podem llegir “L’home aixecà el seu devot prec al cel (…): ‘Roca he de llaurar’, referint-se al fet que la roca no li permetia llaurar, ja que el ruc havia quedat enxampat. El seu prec es veié escoltat i, mentre la roca tornava a quedar posada al seu lloc, l’home s’adonava que el seu camp havia quedat, en un instant, tot llaurat” (p. 511). Per consegüent, l’home havia tingut una relació sexual amb una dona (havia llaurat la roca) i li havia anat bé i de manera senzilla. I, a continuació, l’home ho agraí i passà a contar-ho a tot el poble.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Falçs que salven l’home i pobles i que aporten esperança

General, , , , , ,

Un altre relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras, en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “En Bernatxó bandoler”. Comença dient que en Bernatxó fou un bandoler procedent de Sedó (una part del terme de Torrefeta i Florejacs, en la comarca de la Segarra) i que, “Quan, en un poble, s’assabentaven de la seva arribada, el sagristà de torn,     o bé l’encarregat del sometent, tocava les campanes per tal de mobilitzar tot el poble un cop armat” (p. 30), és a dir, qui, mitjançant el so de les campanes, avisava els habitants del lloc. Aquest detall pot evocar-nos lo comunitari i que no sempre una persona més vinculada amb el capellà, atenent a les tasques de tipus religiós, era qui assumia la funció esmentada.

Tot seguit, llegim que, “Davant la presència d’en Bernatxó a Canós, un veí de can Sastre, que, aleshores, havia d’avisar el poble, s’endugué una falç a la cintura per tal de protegir-se” (p. 30). O siga, que l’home recorre a la dona (simbolitzada per la falç, entre altres coses, per la seua semblança amb la lluna, tret relacionat amb la nit i amb lo femení) per a que li garantesca que reeixirà de l’objectiu. Quant a la falç (també dita, per exemple, corbella), afegirem que, en l’entrada “Falç” de l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, captem “Eina lunar i femenina, per la forma corbada (les eines i armes rectes són solars i masculines, símbol de penetració i impuls). (…) Símbol de la sega”. En altres paraules, l’home confia en la dona i ella l’acompanya així com, pel mes de juny, “fa costat” en la collita del forment o d’altres cereals.

En el passatge immediat, es troben els dos hòmens i, llavors, “el veí del poble tragué la falç i la va clavar al seu adversari, i el ferí” (p. 30). Per tant, la dona ha proporcionat la força a l’home i li ha permés que, no sols ell es salve sinó… també el poble. Un detall de tipus matriarcal i que empiula amb lo comunitari.

A banda, com copsem en l’entrada “Hoz” que figura en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, la corbella, no solament té a veure, per exemple, amb la feminitat: “Simbolitzaria, així, el cicle de les collites que es renoven: la mort i l’esperança dels renaixements”. Òbviament, un poble que aconsegueix que un malfactor se’n vaja del lloc, retorna a l’esperança (p. 30).

Però la cosa va un poc més lluny. En les darreres línies, posa que “En Bernatxó fugí ferit fins a la font de Montcortès, on es netejà la ferida i, poc després, morí” (p. 30). Com veiem, l’home (el bandoler) recorre a la dona (plasmada per la font) per a que li allibere de les ferides del passat i, per dir-ho així, per a que ell reste purificat de les males accions. I ella ho fa i, per consegüent, el salva.

Finalment, així com, de la cova de la mare, n’ix el nadó i passa a ser un membre més present en la comunitat, en la vida diària, amb el retorn a la mare (per mitjà del contacte amb l’aigua), es tanca el cicle de la vida del bandoler. I, de pas, Sedó i la comarca de la Segarra pogueren gaudir d’un futur més confortador.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones caritatives, amb esperit comunitari, que compensen i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, arreplegat per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què es perceben trets matriarcals és “El cistellet”. Un pare tenia un fill i una filla molt petitets i “que haurien cabut dins d’una esclofolla de nou. Heus aquí que un dia (…) l’home estava malalt i els seus fills (…) determinaren agafar un cistellet petit que tenien i anar-se’n a demanar caritat pel defora, a fi de procurar-li el menester” (p. 182). Però, tot i la bona voluntat dels nens, no pogueren dur-lo i se’n tornaven a casa.

Aleshores, “se’ls aparegué una velleta amb un noi petit al braç, que plorava, la qual els va demanar si li volien fer caritat, que Déu ja els pagaria” (p. 182). En aquesta rondalla, des del principi, es toca el tema de la caritat, de la col·laboració amb els qui pateixen (en el cas del pare, per malaltia; en el cas de la velleta, per pobresa) i la disposició a tractar de guarir, de conhortar, el fer costat, etc..

Com en els ambients matriarcals, “La noieta, que tenia molt bon cor, es va treure el mocador que duia al coll i, encara que era molt dolent, el va donar a la velleta. I el noiet es va descalçar el bocí d’espardenyes que duia i les va posar al noiet, que, en agraïment, parà de plorar i li va fer un petó a cada galta” (p. 182). De nou, captem l’esperit comunitari (en lloc de l’individualisme) i la generositat dels nens i el xiquet que portava la velleta. Aquesta actitud lliberal, com podem pensar, provenia, sobretot, de l’educació matriarcal que havien rebut en l’ambient familiar i en el social. En eixe sentit, cal dir que els contes no són aliens a les vivències, ni a la cosmovisió, ni del lloc, ni al context històric i, en aquest cas, en la Catalunya dels anys seixanta i setanta del segle XIX, una societat majoritàriament rural i matriarcalista.

Com a compensació, l’anciana actua en línia amb unes paraules que un amic meu, Pep Capdevila (nascut en 1949, metge català vinculat amb el camp i amb el voluntariat) em sol afegir en els correus electrònics que m’envia i que figuren en el llibre del Deuteronomi (en la Bíblia): “Si prestes alguna cosa a un altre, no entres a sa casa a prendre-li una penyora; espera’t a fora, que aquell home te la porte ell mateix. Si és un pobre i et dona en penyora el seu mantell, no li retingues encara la penyora quan te’n vages a dormir, torna-li-la a l’hora de pondre’s el sol, perquè puga dormir abrigat amb el seu mantell” (Dt 24,10-13).            

En un comentari que em feu Pep Capdevila el 15 de gener del 2023, en resposta a un correu electrònic que li havia enviat, poguérem llegir unes paraules del prevere Teodor Suau i Puig (nascut en Palma en 1947), les quals m’eren noves i podem dir que s’ajusten a aquesta narració:  “Misericòrdia: donar el cor als més desafortunats, fràgils, miserables i necessitats. El cor representa, en la llengua del Nou Testament, la persona humana sencera capaç de comunicació amb si mateixa, amb la realitat i amb els altres. És la capacitat d’establir relacions. […] Donar el cor als més miserables vol dir posar al servici dels qui no tenen ni veu ni ser les pròpies capacitats, amb la finalitat de trobar l’acció eficaç que transforma i allibera de la misèria els qui s’hi veuen submergits”. I, com que els dos fills han sigut generosos, la velleta els torna el favor i els fa forts a partir de lo que ella pot donar i per a benefici dels dos germans:

“-Ara -digué la bona vella- demaneu la gràcia que vulgau, que us la concediré de seguida.

Heus aquí que la noia va dir:

-Jo voldria que el pare estigués ben bo i pogués treballar.

I el noi (…) digué:

-Sí: que es posi bo, però, mentrestant, feu-nos la gràcia de poder dur el cistell i que ens facin caritat per poder portar alguna cosa al nostre pobre pare.

-Concedit tot lo que demaneu -va dir-los la velleta-, sinó que, en comptes de dur vosaltres el cistell, el cistell vos portarà a vosaltres, sols que li dieu: ‘Camina, cistellet!’” (p. 183).            

En aquest passatge, la velleta fa tres papers:  1) de subministradora de solucions a les demandes dels nens (la sanitat del pare, en el cas de la xiqueta i del xiquet; i, a més, que ells també puguen donar de menjar al pare d’ambdós i que el projecte vaja avant), 2) evita que la tasca resulte físicament feixuga als dos xiquets i, per això, els aporta una mena de mare (el cistell) que és més forta i més àgil que ells (que encara estan en la infantesa) i 3) la mare els protegirà (recordem que la cistella va en línia amb la maternitat, amb la idea d’acollida com també ho podria fer, per exemple, un cove). Per tant, ni els dos germans han deixat fora l’anciana, ni ella ho ha fet amb els qui li han ajudat amb la caritat. Una manera d’actuar amb trets clarament matriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.