Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Dones que marquen les directrius, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , , ,

 

Una rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme és “Es pescador que pescava a Portals”, recopilada en s’Arracó, la qual podríem vincular amb l’erotisme i que figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “Això era un pescador que festejava dues al·lotes: una, d’aquí, i, s’altra, de Ciutat” (p. 345).

Un dia, el pescador convida la xica de Ciutat (de Palma), “perquè vengués a s’Arracó a veure sa festa que es fa es dia de sant Agustí i s’al·lota li va dir que no vendria. Ell, cregut d’això, es vespre de sa festa es posà a conversar amb s’al·lota d’aquí” (p. 345), però la de Ciutat, que hi havia vingut sense dir-li res i que era molt a prop, “el va veure que festejava” (p. 345). Com veiem, l’home festeja amb dues jóvens i la de Palma és eixerida.

Més avant, llegim que el pescador fa camí i “li surt una senyora amb una filosa, que es passejava per sa carretera tota voltada de candeletes enceses” (p. 345), detall que podríem relacionar (per la seua semblança) amb el ball dels cossiers, un ball matriarcalista en què la Dama és envoltada de molts hòmens i en què ella fa de cap de colla.

Un poc després, l’home tria seguir-la i, “quan ja va haver passat Andratx, (…) tornà a trobar una altra senyora que cellava faves, també tota voltada de candeles enceses” (pp. 345-346) i, al capdavall, ell se’n va a una cova (p. 346), un detall molt habitual en moltes rondalles matriarcalistes en llengua catalana.

En la rondalla següent, “Ses debanadores”, també en la mateixa obra de Caterina Valriu Llinàs, copsem detalls en línia amb lo matriarcal: la relació entre la dona i la figuera i entre la dona i el fill. Així, es comenta que “una dona, davall una figuera, (…) tenia un ninet dins un bres” (p. 346).

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i en què, a més, la dona és qui marca el compàs i qui tria, és “Es carboner d’Esporles”, el qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. Un carboner torna de la taverna, arriba madò Joana de sa Cova i li diu:

“-Vols que anem a beure’n a Campos, tu i jo, d’aiguardent?

Ell (…), a la fi, li va dir:

-Anem!” (pp. 347-348). Per tant, no sols la dona porta la iniciativa, sinó que es fa lo que vol ella. I, com captem tot seguit, és ella qui mana, qui té la darrera paraula:

“-Asseu-te damunt aquesta alfàbia, jo em posaré damunt ses teves espatles i tu has de dir:

–Damunt fulla.

Ell digué ‘Damunt fulla’ i s’alfàbia[1] va partir. Arriben a un celler de Campos (…) i, des cap d’una estona, diu madò Joana:

-Anem-ne (…) a Manacor. Digues ‘Damunt fulla’.

Ell ho va dir i s’alfàbia ja és partida. A Manacor, tornaren a arribar a un celler (…) i madò Joana digué:

-(…) Digues ‘Damunt fulla’ i anem.

Ell va dir ‘Damunt fulla’ i, s’alfàbia, cap a sa sitja” (p. 348).

Aquest passatge és molt significatiu, ja que es tracta d’una de les rondalles en què, de manera més continuada, es plasma que la dona és qui fa de cap de colla, qui marca les directrius a l’home. A banda, com en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), la dona no és l’animal de càrrega, sinó que, en aquest cas, ho és l’home, físicament i tot. Es copsa, per consegüent, un vincle amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Com podem llegir en el DCVB, és un vas gran de terra cuita o de pedra.

Dones que vetlen pel Poble, fortes i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “S’home que cercava es tresor de na Fàtima”. Un home que tenia un ca, es determinà a cercar el tresor de na Fàtima i se’n va a un endevinaire. L’endevinaire li indica què cal que faça i, quan es decidí a anar a pel tresor, “se’n dugué també dos braus, dos homes que havien fet es servici, perquè l’acompanyassen, i també dugué es ca” (p. 341).

A continuació, troben una planta (una porrassa), “es posaren a cavar i, as poc temps de cavar, sa terra va fer com un ullal, s’afonà i romangué un forat” (p. 341). Cal dir que la terra, cavar, llaurar, un forat, etc. tenen a veure amb lo matriarcal i, en aquest cas, amb lo femení, amb la mare.

No tots es llancen a l’aventura i, “Quan varen esser dedins, trobaren un empedregat i una espècie de referit però antic, vell amb degotissos” (p. 341) i, per tant, captem que entren dins del forat, que intervé la cova i que hi ha aigua (degotissos), això és, trets relacionats amb la dona, amb lo matriarcal. Però l’intent de fer-se amb el tresor i, així, amb la dona, no progressa.

Una narració semblant i en el mateix llibre és “Es tresor de sa cova de Son Creus”, en què es plasma que cal tocar els peus en terra i ser oberts. “Dos homes de Bunyola que feien carbó a Pollença, determinaren d’anar a cercar es tresor de sa cova de Son Creus i hi anaren. (…) Quan sortiren de sa cova, trobaren un parell d’ossets damunt una roca i els se miraren” (p. 342). O siga, que entren en lo femení (ací, en la cova), en lo relacionat amb la dona.

Més avant, parlen amb un ferrer i acorden que, “en esser a s’esfondrat, podrem passar i no hi haurà res que ens faça nosa. En entrar-hi, lo primer que trobarem, passat aquest esfondrat, serà un frare. (…) Es frare ens dirà:

-De què anam per aquí?

-Venim a cercar un tant de moneda -li direm.

-Pactes -dirà es frare.

(…) Ens farem endins i, més endins, trobarem una monja i ens dirà lo mateix que es frare i li contestarem lo mateix” (p. 343).

El fet que aparega el tresor i, més encara, la moneda (un detall que no sol figurar en les rondalles, si més no, vinculada amb l’ambició), ho podem relacionar, sense embuts, amb lo patriarcal: el tresor, en aquest cas, simbolitza l’or solar; el sol és de color groc; de color or, es presenten, sovint, les monedes.

I la cosa va més lluny, ja que, al moment, llegim “trobarem un riu que es passa amb tres passadores i, llavors, trobarem un altre frare que guarda sa moneda i allà és a on sentirem més renou, i es frare dirà:

-Pactes” (p. 343). Com es pot veure (i molt bé) en aquest relat, la figura del frare i la de la monja estan vinculades amb la moneda, ací, representant el misticisme, el qual no és propi de les cultures matriarcalistes. I, a banda, els personatges que cerquen l’or són masculins, un detall interessant. Nogensmenys, sí que veiem el matriarcalisme: en la cultura dels pactes, tan present, com ara, en l’educació matriarcal i en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Afegirem que, al capdavall, el frare “No ens voldrà donar més que un minut i sortirem amb ses mateixes condicions que hem entrat, però carregats de moneda.

Queden d’anar-hi des cap de quatre mesos, però es cap de dos, es morí aquell home i es altres dos no pogueren trobar es tresor” (p. 343).

Per consegüent, podríem relacionar aquest relat amb la dita “Primer l’obligació que la devoció” i, més encara, amb unes paraules del llibret “La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, en què l’autor comenta (i ací traduïm) que l’àvia Damiana (la matriarca d’un grup de persones de cultura colla, en el nord de Xile, matriarcalista), “era la responsable de conservar la integritat i els valors del seu poble i, alhora, de vetlar per la perpetuïtat de la història i de la vida del seu poble colla” (p. 4). El tresor matriarcalista va en línia amb l’exposat en aquest llibret.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones subministradores, fortes, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , , ,

 

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que té versions semblants en diferents poblacions catalanoparlants és “S’encantament des pou des Borino”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Dins del pou des Borino, hi havia amagada una serp que “només en surt un pic cada cent anys, es dia de sant Joan, en punt de migdia, i, per arribar a agafar es tresor que té a dins sa panxa, han d’esperar que surta i li han de donar tres llesques de pa beneït a sa boca” (p. 338). Per tant, a banda de ser un pou de subministrament (el tresor), la dona (ací, simbolitzada per la serp) és qui determina què han de complir per a poder-hi accedir: és, per dir-ho així, qui governa.

Un dia, “Una fadrina, més arriscada que ses altres, va dir que ella seria qui agafaria sa marrota” (p. 338), o siga, el tresor, els diners, per mitjà d’una actitud que podríem relacionar amb lo patriarcal. I se’n va cap al pou el dia de Sant Joan: “En punt de migdia, surt sa serp, ella li dona sa primera llesca, la se menja i sa serp torna molt gruixada” (p. 338). Com veiem, la fadrina i la serp actuen a migdia, això és, en la joventut.

Tot seguit, la fadrina li dona la segona llesca, la serp li l’accepta i, “Quan li anava a donar sa tercera llesca (…), fuig de quatres i sent una veu que li diu:

-Has començat i no acabat,

serà sa misèria es teu estat.

I diuen que, de llavors ençà, ningú més s’ha atrevit a anar a cercar es tresor des pou des Borino” (p. 338). En altres paraules, cal tractar bé la dona, com una senyora (li han de donar tres llesques de pa beneït a sa boca”) i no voler deixar sense res la mare, la dona, la senyora, la velleta…

Comentarem que els pans beneïts són una part més del paganisme que encara perviu en el segle XXI i que, per exemple, té a veure amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, en algunes poblacions catalanoparlants, com ara, en el Terme, la part pagesa de Banyoles (en la comarca catalana del Pla de l’Estany) . En eixe sentit, en l’entrada “Temples cristians sobre sitges de cereals: Santa Maria de Gallecs” (http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2015/06/temples-cristians-sobre-sitges-de.html), escrita per Manel Jovani, qui porta el blog “El somni de la Deessa Terra”, llegim que “es pot afirmar que sota diverses advocacions de la Mare de Déu, i també la figura d’alguns sants, es continuen mostrant els antics cultes agraris dels nostres avantpassats. Fins i tot, la mateixa transformació eucarística de Jesucrist en el Pa diví no deixa de ser una clara al·lusió a aquests cultes agraris”. Igualment, com manifesta en acabant, “La Gran Mare del gra i de la terra està present en la gran aparició d’imatges en terres de conreu, dins de les garbes de cereals o entre espigues de blat. Les festes de blat són un exemple evident de la seva sacralitat, igual que les ofrenes de pans a les imatges”.

En la rondalla que ve a continuació, “Es tresor de sa cova des Ermassets”, en el mateix llibre de Caterina Valriu Llinàs, veiem que “Es tresor que deien que hi havia dins aquesta cova estava guardat per un drac de set boques i un moix de sis pams de llargària”(p. 339) i, per consegüent, a banda que captem detalls matriarcalistes (la cova i el drac), la dona és qui el protegeix, qui el porta, de la mateixa manera que, com ara, en la vida diària, en les famílies catalanoparlants de dones nascudes abans de 1920, és la dona qui distribueix els diners i qui dicta en què s’invertiran.

En la mateixa plana de l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, figura la rondalla “S’encantament de na Fàtima”, i trobem, àdhuc, trets que podríem vincular amb lo eròtic. “Hi havia un home que feia estelles as puig de na Fàtima i n’hi compareix un altre i li diu:

-Vols esser ric?

Ell va dir:

-Sí. Què tenc de fer?

-Has de fer, que has d’anar a comprar tres ciris, i els faràs beneir es dia de sant Joan i els duràs aquí mateix el sendemà. (…) No et puc comparèixer així com som ara: o en forma de serp o en forma de bou” (p. 339). Si ho fa en forma de serp, copsem llesques de pa el dia de Sant Blai (3 de febrer) i, si ho fa en forma de bou, “m’encendràs un des tres ciris a sa llàntia de l’altar major” (p. 339), el dia de Sant Joan (24 de juny). Adduirem que, encara que aquest personatge siga masculí, representa la dona com també ho fa el bou i que l’església fa el paper de cova (pp. 339-340). Al meu coneixement, es tracta d’una rondalla adaptada a lo cristià, però de fonament matriarcalista.

Quant al bou, en l’obra “El matriarcalismo vasco”, veiem que, “En Creta, és la pròpia dona qui domestica el bou: simbòlicament, això vol dir que ha sigut realment la dona (…) l’autèntica domesticadora del bou (masculí), ja que la mateixa masculinitat o fal·licisme representat en el bou no és, originàriament, sinó quelcom propi de la Gran Mare (el seu bou-fal·lus-fill-amant). La Deessa-amb-el-bou no representa, sinó, la Deessa de la fertilitat, fecundació i servici a què està l’atribut masculí del bou, del boc i del fill-amant fàl·lic” (p. 89).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que posen les condicions, sense embuts i molt obertes

General, , , , ,

 

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “Sa fosca contra es moros”. Si, primerament, ja apareix la foscor, per exemple, en el títol, un poc després ho fa en la rondalla, quan entra Nostra Senyora, qui fa de mare i de protectora, en línia amb la Mare Terra: “Invocaren la Mare de Déu de l’Esperança des castell de Capdepera i, tot d’una, sortí des castell una boira que anava estenent-se de cap a la mar fins as barcos des moros” (p. 331), fet que permetia que la situació fos favorable als locals, els gabellins, és a dir, als nadius de Capdepera, i “varen estar molt agraïts a la Mare de Déu de l’Esperança” (p. 331).

La rondalla següent que figura en aquesta obra és “La dona d’aigua”. Un home molt vell i molt relacionat amb el camp, “Un dia, quan tornà a ca seva, va veure que totes les feines de la casa estaven enllestides” (p. 332) i, així, fins que una vegada troba en sa casa que les fa una dona d’aigua i ell li comenta:

“-Idò, ja que tu ets la dona d’aquesta casa, també podries esser la meva dona. Si et vols casar amb mi, ens podem casar” (p. 333). Per tant, entre altres coses, la dona és qui té la darrera paraula i qui tria si es casarà amb l’home o no, com molt bé ho plasma ell. Tot seguit, li respon la dona d’aigua:

“-Sí (…), però ha de ser amb la condició de que no em pots dir mai ‘la dona d’aigua’.

-Idò, casem-nos, que això és ben bo de fer” (p. 333). I ella marca li les directrius per al casament.

“Aquella dona ja no se’n tornà a dins es pou i es casaren i arribaren a tenir dos infants: un nin i una nina” (p. 333), però, com que un dia, ell trenca la paraula i li amolla “dona d’aigua”, “Tot d’una que ella sentí aquestes paraules, agafà un infant amb cada braç i se’n tornà dins es pou i no en sortí mai més” (p. 333). Per consegüent, ella compleix amb la paraula i va acompanyada del futur (el nen i la nena). Copsem trets en línia amb el matriarcalisme: la dona d’aigua, l’aigua (que té a veure amb lo femení) i el pou (el qual està vinculat amb l’aigua i amb la terra) i interés per la infantesa (i, així, per l’esdevenidor).

La rondalla posterior, “La pinta d’or”, a banda, eròtica, també reflecteix lo matriarcal i ho fa des del primer moment: “Un home que vivia a un molí (..), un dia, de matí, sortí de ca seva i, quan va ser a la cova de Can Pontico, va veure que tot estava ple de roba estesa pels arbres i per damunt les parets” (p. 333). Direm que, en tot l’àmbit lingüístic, es coneix la frase “haver-hi roba estesa”, i que, sovint, se la relaciona amb la sexualitat, per exemple, quan es comenta sobre temes eròtics o sexuals i hi ha xiquets.

Però el relat addueix que, quan ell toca una d’aquelles peces de roba, totes les altres se’n van cap a la cova i que “ell romangué amb la que havia tocada amb les mans.

-Per santa! -digué ell-. I què serà això?

Se’n dugué a dins la cova aquella peça de roba que tenia amb les mans i, quan hi va ser dedins, trobà una dama que es pentinava amb una pinta d’or” (pp. 333-334) i molt garrida. La dona, sense embuts, li demana:

“-De què t’has enamorat? -digué ella-, ¿de la pinta o de la dama?

-De la pinta -li respongué ell.

La dama (…) li tirà la pinta i en terra es va fer bocins, li digué que seria pobre tota la vida” (p. 334). I així va ser.

Com podem veure, l’home va cap a la cova (relacionada amb la dona, amb la maternitat i amb lo femení), troba una muller que es pinta els cabells (bella) i que li fa triar si prioritza lo puntual (o lo daurat, o siga, la pinta) o una dona. I, finalment, no sols ella actua amb molta espenta, després d’oir la resposta, sinó que indica com serà el futur de l’home… I així ho fou. Per consegüent, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que trien, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, és “Es cotxe d’or”. Hi havia un rei que volia manar fer un cotxe d’or per a determinar amb qui es casaria i, l’endemà de fer la crida, un home compareix davant del monarca i li diu:

“-Es meu parer sobre tal cosa és que, en tres gels que no es facen i tres serenes que facen, podrà tenir un cotxe d’or” (p. 247). Tot seguit, el rei li demana “Què voleu dir?

-Que, si no fan tres gelades

i fan tres serenes,

ses collites seran granades

i ses tafones estaran plenes.

El rei va veure que aquell home volia dir que tota la riquesa sortia de sa terra, va quedar molt content d’ell i es va casar amb sa seva filla” (p. 247).

Copsem, per tant, la terra com a font de vida, com a mare que la subministra, com en les cultures matriarcals.

Un altre relat amb trets matriarcalistes és “Es missatge que es casà”, també en la mateixa obra. “Això era un missatge que es volia casar i va demanar a un altre missatge de sa possessió on estava si sabia cap dona que estigués un poc bé (…).

I, quan va saber ses entresenyes, la va anar a demanar per casar. Ella li digué que sí i es casaren” (p. 270). Per tant, és la dona qui tria si l’accepta com a marit, qui té la darrera paraula.

Tocant el tema de les noces, però en la rondalla “Es gall de llavor”, també en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, un senyor molt ric i que era capità de vaixell, s’acosta a la filla d’un sabater, la qual era cosidora, i li diu:

“-Per parlar clar, jo no he vengut per ses camises, jo he vengut perquè em vull casar amb tu.

-Ca! -digué ella-. Vostè es riu de mi. Jo som molt pobra i vostè és un senyor capità de barco.

-No -digué ell-. Jo no vaig de riure: si et vols casar amb mi, jo t’ho dic de veres.

Quan ella va veure que anava de ver, es va casar amb ell i, quan varen esser casats, li digué lo mateix que a ses altres” (p. 279). Així, és la dona qui té la paraula definitiva i qui aprova les noces.

Continuant amb el mateix conte, veiem que, quan la dona “tengué sa clau, obrí s’escriptori i va estar tot ple de doblers. Ella n’agafà una grapada i digué a son pare que anàs a plaça i que compràs sa gallina millor que trobaria i que la s’endugués a ca seua i fes un bon brou. Així ho va fer son pare” (p. 280). Per consegüent, el pare segueix els dictats de la filla, com en moltes rondalles, i, així, es plasma de nou lo matriarcalista. I, a banda, ell també es dedica a tasques de la cuina.

Prosseguint amb el tema de les noces, en el relat “S’al·lota enamorada”, en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, una dona molt estimada en sa casa, quan “va tenir divuit anys, començà a anar-li darrere un jove i, ves! Es posaren a festejar” (p. 325). La filla, que sap que els pares no volien el nuvi, al capdavall, ho accepta i, tot seguit, no torna a conversar més amb el seu estimat.

Un poc després, es posa malalta i, quan la visita el metge, diu als pares de la jove: “Sa vostra filla no té més que mal d’enamorament: per lo mateix, sa millor recepta per ella és que la deixeu festejar i casar-se amb es que ella vol” (p. 325).

I, finalment, quan el pare accepta la posició del metge, la filla actua amb molta espenta, el metge es posa de part d’ella i, el pare, “llavors, digué:

-Idò, res! Que festeig i que es casi amb qui vulga” (pp. 325-326). 

I, per tant, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Educació matriarcal, bona empatia i dones que trien i molt obertes

General, , , ,

 

Prosseguint amb l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, un altre relat en què hem copsat trets matriarcalistes és “Es poll i sa puça”, sobretot, bona empatia entre els personatges: “Això era un poll i una puça. Sa puça se’n va anar a missa i es poll se’n va anar a davallar xulla i va caure dins s’olla” (p. 314). Cal dir que, en aquest passatge inicial, és la dona qui fa vida social i, a més, veiem que també hi ha hòmens de la darrera dècada del segle XIX que fan tasques en relació amb la cuina. Tot seguit, el poll cau en l’olla i hi mor. Llavors, la puça “es va posar a plorar en es balcó i va passar un aucell i va dir:

-Què tens, puceta?” (p. 314), ella li conta què ha passat al seu marit i, a continuació, l’ocell li afig:

“-Oh! Si deis ver, jo em plomaria.

Diu:

-Ja et pots plomar, ja.

I es va plomar” (p. 314). I així, però amb fets semblants, fan un arbre, un bou, una font, un criat, el senyor i un hortolà. Quan el llaurador li dona lo que li havia promés, una coleta, ella li respon “Ja la’m pots donar, ja.

Li va donar sa coleta i sa puça va romandre aconhortadeta” (p. 316).

Es tracta d’un relat que podríem vincular amb l’educació matriarcal.

Un rondalla semblant a aquesta i que també figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, és “S’aucellet”, la qual podríem relacionar amb el nen creatiu i obert a aprendre. Un pardalet veu que li ha caigut un terròs de gel i li ha romput una cameta. Cal dir que “rompre” va en línia amb “fer miques”. Aleshores, demana al gel. Tot seguit, ho fa al sol, al núvol, al vent, a la paret, a la rata, al gat, al ca (gos), al garrot, al foc, a l’aigua, a la calor i, finalment, a Déu. La calor li diu:

“-Demana-ho a Déu, qui em comanda.

S’aucellet s’afluixà d’anar a Déu i es posà a cantar i, cantant cantant, es va curar sa cameta” (p. 323). I, de pas, captem un missatge: cada element de la natura i cada persona té el seu paper. El fet que tots els membres del conte hagen tractat bé el pardal i que ell ho haja fet amb ells, ha portat Déu a guarir l’aucellet. Una altra rondalla en què es reflecteix l’educació matriarcal.

En el conte “Sa rateta”, en la mateixa obra de Caterina Valriu Llinàs, el qual també hem trobat, com ara, en u dels relats algueresos a què hem accedit, es plasma que les dones porten la iniciativa i que es fa lo que vol la dona. “Això era una rateta que agranava sa carrera i va trobar un dineret” (p. 316) i, entre altres coses, diu “Compraré una coleta i em faré una caseta. Des tronxos, en faré ses bigues; de ses fulles més grosses, en faré ses parets; de ses fulles més petites, en faré ses mitjanades[1], i, de ses fulles més fines, en faré un llitet i llençolets.

Així ho va fer” (pp. 316-317).

Un poc després, en línia amb moltes rondalles en què el rei fa una dicta, es presenten molts hòmens i, la filla del rei, al capdavall, tria amb qui es casarà (i, així, és ella qui té la darrera paraula), ací ho fa la rateta: xots, indiots, galls, moixos (gats) i un gatet coix. I, al gatet coix, li diu:

“-Entrau, entrau, que tota sa caseta m’alegrau i a mi també.

Entraren es moixets petits i sa rateta es va casar amb es moixet coix” (p. 317). I, per tant, com en moltes rondalles, el personatge que simbolitza el poder també compta amb els més febles.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, figura com “Paret de mitjans que separa una habitació d’una altra”, això és, com un barandat.

Dones que aproven els marits, didàctiques, molt obertes i trets matriarcals

General, , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “Es metge Grill”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Així, un taconer que patia molta misèria, “Un dia va agafar sa seva dona i li digué que estava determinat d’anar a provar fortuna. A ella, li sabia molt de greu que la deixàs, però, a la fi, ho va consentir” (p. 298). Copsem, per tant, que les coses es tracten entre els dos, que ella té la darrera paraula i que aprova la proposta del marit.

A continuació, també el captem mitjançant la col·laboració, fins i tot, de l’autoritat civil i de la religiosa: “Ell se n’anà as batle i li va demanar uns calçons, una levita i un bombet. Llavors, se n’anà as vicari i li demanà un llibrot vell, i partí de cap a la Cort” (pp. 298-299).

El rei, qui tenia la filla malalta, el crida i li diu que no mancaria al taconer res si ell la guareix. Però, després de la curació, “El rei, agraït, li donà tot lo que volgué i de cap manera volgué que se n’anàs a ca seva i envià molts de regals i doblers a sa seva dona” (p. 299). No obstant això, al capdavall, el rei el deixa anar a sa casa i “Arribà a Son Servera carregat de doblers, no va fer pus de taconer” (p. 300).

Un altre relat en què es plasma lo matriarcal és “En Pere de sa Butza”, en què veiem l’educació matriarcal, la calma i l’empatia de l’ensenyant (la mare) amb el fill (en Pere), per exemple, al capdavall de la rondalla, en què el fill “va pensar que, tanmateix, lo que li havia dit sa mare que digués era lo millor: ‘Déu mos do calma, Déu mos do calma’” (p. 307), un element molt important en l’educació i quan s’ensenya.

Prosseguint amb l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, en la rondalla “Es frare de força” (p. 309) es reflecteix el matriarcalisme i la religiositat oficial (mística i castellanista) i, a banda, es veu que, als seus habitants, els tirava més la terra que aquesta religiositat: “En aquest poble, [Campos,] antigament eren molt dolents i no creien en res, ni volien anar a missa, ni a l’ofici, ni creure es batle, ni es rector, i tothom volia comandar, i, ¡vaja!, que arribaren que no s’hi entenien.

Es rector, apurat, quan veia que ell ja no bastava, va determinar d’escriure as prior de Sant Domingo, de Ciutat, perquè li enviàs un frare de força” (p. 309) i el prior “va triar es frare més místic i més savi que hi havia as convent i l’envià a Campos” (p. 309). Passatges com aquest, però en altres rondalles, els podríem vincular amb els intents de castellanització cultural, la qual incloïa lo místic (i, en lo polític, el culte a lo normatiu). Per exemple, en el Regne de València, tractaren de prendre força, àdhuc, en l’ensenyament en castellà per part de religiosos (que no de frares) del segle XVI i primeries del segle XVII, atenent a paraules que Pere Riutort ens digué el 31 de gener del 2021: en temps del Patriarca, “De deu missioners, nou eren religiosos,… i ja volien introduir el castellà. (…) Tot això, comença després de la Germania”. 

Igualment, cal dir que aquest relat trau el convent dels frares dominics de Palma (històricament, molt coneguda com Ciutat), el qual fou la seu de la Inquisició i que fou enderrocat en 1837. Per tant, parlem d’un relat ben antic.

Finalment, una altra rondalla del mateix llibre i en què hem trobat trets matriarcalistes és “Tres fadrins digudins”, amb un final amb elements sexuals:

“Ai! Quants de frarets he dit, que no em recorde?

-Tres! (respon sempre algun innocent que escolta).

-Besa’m es culet, que no en sé més” (p. 313). En l’original, no posa la paraula ”culet”, sinó punts suspensius i, quant a l’autora del llibre, en una nota (p. 313), s’inclina pel terme “cul”. Nosaltres considerem que la més adient és “culet”, per a que rime amb ”frarets” i amb “trets”. En qualsevol cas, veiem que el reporter també toca el tema de lo sexual i ho interpretem com que el Poble no hi era alié.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La sexualitat matriarcal, dones ben tractades, que trien i molt obertes

General, , , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en el tema de la sexualitat, és “Ses dues amigues”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “Hi havia dues amigues que s’havien casat es mateix dia i s’home d’una d’elles sempre l’atupava i, s’altre, no, perquè sa dona era molt bona i no havia de mester atupar. Ses dues dones, un dia es veieren (…) i una va dir a s’altra:

-Que et tracta bé es teu home?

-Jo -diu-, sí: tenc un home més bo,… No em diu res mai” (p. 282). D’ací, podem deduir que la dona és qui mana en la casa, qui té la darrera paraula.

En el mateix relat, veiem que “aquell home, quan va veure que, tanmateix, no hi havia motiu per pegar-li, ho va deixar anar” (p. 283).

En una rondalla molt pròxima a aquesta, copsem una de tipus eròtic, “Sa fadrina vellarda”, en què dues dones parlen sobre el matrimoni. “Això era una fadrina vellarda que no s’havia volgut casar i volia saber s’estat des matrimoni quin era. Tenia una coneguda, casada, a qui s’home donava molt mala vida (…).

-Idò, si el vols conèixer -li digué sa casada-, anit avine i te n’aniràs a dormir dins es meu llit i ho sabràs.

Així ho va fer sa fadrina i, sa casada, aquell vespre se n’anà a jeure a una altra banda” (p. 285).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Com podem captar, ni per als recopiladors de les rondalles d’aquesta obra (en la darrera dècada del segle XIX en les Illes Balears), ni per als reporters, relats com aquest eren incorrectes, sinó, més bé, formaven part del dia rere dia.

Més avant, veiem una rondalla, “S’al·lota casada a vila externa”, també reflectida en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, en què llegim que “Una al·lota d’aquesta vila es va casar amb un jove de vila externa i, un dia que vengué a veure sos pares, digué que s’home la tractava molt bé” (p. 294).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En vincle amb aquesta tercera narració, afegirem que, més d’una vegada, m’han comentat hòmens de l’Horta de València que haurien nascut, per exemple, en els anys quaranta del segle XX i que eren catalanoparlants, que les dones eren més preparades per a lo comercial, que ells les tractaven bé, que es feia lo que deien elles i que això no suposava vergonya per a ells. En altres paraules: acceptaven el matriarcalisme.

Afegirem que un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “En Pere Taleca”, el qual figura en la mateixa obra. Un home, en Pere Taleca, “un dia va dir a sa dona:
-Mira: jo vull veure si em faré ric; compraré un ase i, mesclat amb es farratge, li donaré a menjar un parell de doblers i, llavors, faré creure que és s’ase qui en fa” (p. 289). I, tot seguit, ho fa.       

En un passatge posterior, en Pere Taleca comenta a la seua dona:

“-Mira-ho! Ja tenc tot això!

-Sí -li digué sa dona-. Ja veuràs quan se’n temeran, si seràs ric o no ho seràs” (p. 290) i en Pere Taleca li afig “ja en sabré, jo, desfer des trumfos” (p. 290).

Posteriorment, “Es marxando, tot content, se’n dugué es conill a ca seva i digué a sa dona:

-Avui sí que duc una bona xiripa.

-Sí -li digué sa dona-. Si és tan bona com sa de s’ase, ja estam ben posats” (p. 291) i ell li addueix “Aquesta és ben vera!” (p. 291).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan lo que elles volen, que trien i molt obertes

General, , ,

 

Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “Sa rondalla des boc”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “Això era un rei que es volia casar i li digueren que hi havia una al·lota molt etxerovida i molt trempada que seria bona per ell. El rei, tot d’una que ho va saber, se n’anà a ca seua” (p. 243) i li fa unes qüestions. I ella, li respon.

Un poc després, “arriba sa mare.

-Oh, senyor rei! Tan bones visites per ca meva. Diga què vol de mi. (…) Jo venc de dur a batiar un infant, perquè som comare. (…).

-Està molt bé -digué el rei-. Idò, tu, demà, ja m’enviaràs as meu palau un paner (…)

-Quedarà servit -respongué ella” (p. 244).

A banda, la filla diu “Mon pare: agafau es filats, anau-vos-en a caçar i duis-me tots es aucells que agafareu.

Son pare se n’anà a caçar (allà es feia tot lo que ella deia) i tornà horabaixa carregat de gorrions” (p. 244). I, per tant, no sols és la dona (ací, la jove) qui mana, sinó que es fa lo que ella vol, com molt bé indica el relat. Això, com veurem tot seguit, coincideix amb altres cultures matriarcalistes, com ara, la colla (d’Amèrica del Sud), en què, com en la vinculada amb la llengua catalana, es pot dir (i sense embuts) que l’home és el ruc de càrrega de la dona.

La filla, amb creativitat, torna a donar órdens al pare: “quan en tengué un paner ple, digué a son pare que el dugués al palau per complir s’ordre del rei” (p. 244).

El rei, en veure el paner, fa una proposta al pare, per a que la comente a la filla. I la jove, quan va saber l’encomanda del rei, de lo més fresca, diu a son pare:

“-Jau, mon pare, anau a moldre aquesta barcella d’ordi i, quan serà molt, duis-lo al rei i digau-li que el sembr i que, quan serà segador, es polls estaran per a picar-lo.

Així ho va fer son pare” (p. 245). Una altra vegada, l’home segueix les directrius que li marca una dona (ací, la jove).

El rei, en coincidir amb el pare, li comenta que vol veure la filla (p. 245) i “Son pare (…) digué a sa filla lo que li havia dit el rei i ella, tan fresca, s’abrigà una xarxa de pescador i es posà damunt un boc” (p. 245) diligent i fa via cap a cal palau del monarca.

Aleshores, el rei, “quan va veure que no la podia capturar, la demanà per casar, però amb sa condició que no podia donar consells, ni remeis, i, si en donava, se n’aniria del palau.

-Està bé -digué ella-, però també amb sa condició que, quan me’n vaja, me’n tenc de poder dur lo que més m’agradarà i estimaré.

El rei ho consentí i es casaren” (p. 245). Com podem captar, malgrat que el rei intenta fer-se amb ella, és la filla qui té la darrera paraula i el monarca aprova el suggeriment que li fa la fadrina.

La jove, ja com a reina, diu a un cavaller i amo d’una egua, què haurà de comentar al rei i què li haurà de respondre. I, com podem llegir, “Aquell cavaller va fer lo que la reina li havia dit” (p. 245).

A continuació, el rei es troba amb el cavaller i, quan ou què li diu, li contesta que això és la seua dona, la reina. Llavors, la dona, actuant en línia amb l’acord, li demana que puga sopar amb ell abans d’anar-se’n.

Ara bé, la reina fica un dormissó al rei i, “amb un carretó, el s’endugué a ca seua i el colgà” (p. 246). I, quan ell es desperta, la dona, “li digué que havia complit amb ses condicions que havien posades abans de casar-se (…) i que el se n’havia duit a ell, que era lo que més estimava.

El rei li digué que podia fer tot lo que voldria, que donàs tants de consells i remeis com li aparegués i se n’anaren tots dos as palau” (p. 246). I, així, veiem que, al llarg del relat, no sols és la dona qui marca la pauta, sinó que ho fa a un home i que, finalment, el rei i tot, permet que trie ella en cada moment i que tinga la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, ben tractades i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme és “Ses jaies xarul·les”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Dues velles que eren germanes comenten que no s’han casat i una respon a l’altra:

“-Mira: si tu fesses lo que jo et diria, encara, tant una com s’altra, ens casaríem” (p. 236) i la segona ho accepta. La dona amb més espenta li afig “tu coneixes es comte que assisteix a aquella reunió: doncs, ell ha d’esser es teu. Jo representaré que som ta mare i t’emblanquinaré un dit i llogarem una casa que hi ha per llogar just davant cas comte.

Així ho feren i, tot d’una” (p. 237), les veïnes, molt obertes, copsen que són mare i filla. Un poc després, una veïna més atrevida “va anar a fer-los visita (…).

Aquella veïnada ho contà as majordom d’aquell comte i ell també volgué veure-la (…) i ho contà as comte. Aquest es volia casar, perquè (…) volia tenir successió perquè es comtat no es fongués” (p. 237) i, com que li havien dit que aquella al·lota “era tan guapa i tan fina, determinà anar-li a demanar, a sa mare, per casar-se amb ella. Així ho feu” (p. 237). I, per tant, és la dona (ací, la mare) qui tria si ell es pot casar amb la filla i, a banda, tot seguit, el comte accepta lo que indica la mare i la mare ho consentí (p. 237).

Més avant, veiem, en relació amb la filla, que “passà una dona que era fada, junt amb una filla que no conversava perquè tenia un didal a sa gargamella (…), li sortí es didal i quedà bona” (p. 238). I, com que la dona que s’havia casat, havia quedat penjada per un oronell i li havia guarit la filla de la fada, la fada digué:

“-Que aquesta dona torni s’al·lota més guapa d’aquest poble i que (…) canti amb una veu molt bona, cançons amb una guitarra.

I així succeí” (p. 238). Així, captem que la dona, fins i tot, ja vella, està ben considerada i ben tractada. Aleshores, el comte, qui ou l’al·lota, comenta al majordom que la baixen del llimoner on havia restat: hi davallen i ella accepta una proposta del comte:

“Feren un gran convit i hi anà sa que representava esser sa mare i, quan la veié tan guapa, li digué un moment (…):

-Què has fet? Com has tornada tan guapa? Digues-m’ho, que jo també tenc ganes de casar-me” (p. 238). I la germana garrida li dona unes indicacions, ella les segueix i, a banda, li dona una bossa de doblers (p. 238). I, com veiem, el príncep es posa de part de la jove i, per consegüent, la dona està ben tractada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.