Arxiu d'etiquetes: música eròtica

Dites i cançons amb dones amb molta iniciativa i molt obertes

I el 7 de novembre del 2020, en el meu mur, Pilar Coll Serrano escrivia “Fa una temporada llarga que t’ha donat per l’eròtica. Creia que eixa es feia pels volts de Carnaval”.

El 15 de novembre del 2020, en el meu mur, Joanvi Sempere escrivia una cançó que diu així:

“Les xiques de Vilavella,

quant més fadrines, més bèsties:

s’han fet un xiulet de canya

p’a pixar per les finestres.

 

Les xiquetes d’Almassora,

totes van a segar brossa,

s’escarramen a la séquia

i se renten la carxofa”.

 

I, tot seguit, Miqui Rumba comentava que “I, ‘A les de Crevillent, les ixen ans les mamelles que les dents’”, que, com em digué eixe dia, “És una dita molt comuna entre crevillentins, quan volen dir la precocitat de les seues nenes esdevenint xicones per a festejar”.

Afegirem que, el mateix 15 de novembre del 2020, Roberto González-Quevedo, escriptor en llengua asturiana, feu un comentari en asturià sobre la mamella i captí un exemple més del fet que la cultura asturiana és matriarcal: “Mamiel.la grande la de Babia: una montaña” (és a dir, “Mamella gran, la de Babia: una muntanya”). 

El 15 de novembre del 2020, en el meu mur, en resposta a unes quantes línies sobre les xicones de Xixona que decideixen comprar-se una romana, per a pesar-se les mamelles dues voltes a la setmana, Francesc Pedros Ferrando escriu una cançó que diu així:

“Les xicones del Mareny

s’han comprat un autobús

p’a pagar-lo poc a poc

i engrunsar-se el parrús[1]”.

 

Aquesta versió, com em digué Francesc Pedros Ferrando, és de Mareny de Barraquetes (en el terme de Sueca, població de la Ribera Baixa), qui, a més, afegí que “Lo de pesar-se les mamelles també ho diem en la mateixa cançó”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En relació amb la paraula parrús, direm que, el 14 de desembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, Pere Baladron escrigué “El millor pa del món és el parrús”.

 

Dones que porten la iniciativa en Nadal, eixerides i molt obertes

El 7 de novembre del 2020, en el meu mur, Nacho Montaner, en resposta a la cançó que hi havia, n’escrigué una que diu així:

“L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a missa;

sa mare anava darrere

tocant-li la llonganissa.

 

L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a casa;

sa mare anava darrere

tocant-li la carabassa”. 

 

Comentarem que, mentres que la llonganissa representa el penis; la carabassa, per la seua forma més bé redona, els dos testicles (més avant, en veurem sinònims, com ara, “vedriola” i castanyola). 

A més, Nacho Montaner afegia que aquesta cançó “és molt coneguda a Ontinyent i forma part de les nadales valencianes d’aquest poble”.

En relació amb aquesta cançó, però per mitjà d’un escrit del 7 de de novembre del 2020, en el grup Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, Reme Canet escriu: “Ma mare el deia d’una altra manera:

‘L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a escola;

sa mare anava darrere,

tocant-li la vedriola”. 

 

En aquesta cançó, la vidriola representa els testicles.

Prosseguint amb el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el 30 d’agost del 2021, Fermin Carbonell Barbera em plasmà una cançó que diu així:

“I, en este carrer viu

la que trenta nóvios té,

vint-i-nou se l’han ‘deixà’[1]

i jo que me la deixaré”.

 

Amb una lletra en línia amb la de Nacho Montaner, però publicada el 8 de novembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català, Josep Montagut n’escrivia aquesta versió[2]:

“L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a escola;

sa mare anava darrere

tocant-li la castanyola.


L’’
aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a missa;

sa mare anava darrere

tocant-li la llonganissa.

 

L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a casa;

sa mare anava darrere

tocant-li la carabassa”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En valencià genuí, “deixada”.

[2] Aquesta versió també figura en el vídeo “Les estrenes de Nadal” (http://www.facebook.com/XBarxeta/videos/332088970713934), amb la cançó “L’’aguinaldo’ de Tonet”, cantada per Pep Gimeno “Botifarra”, a què accedírem en desembre del 2020.

Cançons, corrandes, frases eròtiques i dites que plasmen el matriarcalisme

 

 

Cançons, corrandes i frases eròtiques en l’obra “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, recopilades per Josep Espunyes.

En l’obra “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, Josep Espunyes també plasma cançons que podríem qualificar d’eròtiques. Així, en la pàgina 35, en comentar sobre Altés (dins del terme de Bassella), en posa una que diu així:

“Les mosses d’Altés,

ja fossen casades,

la mitat o més,

o totes plegades:

les de Montconill

són les capitanes;

les de cal Miquel,

les seues criades;

la del Molí,

la més regalada;

les de la Codina,

les més ben parlades;

les de Tapioles,

les perdius pintades;

les de Riudebàs,

les més enlletrades;

les de la Vila,

les pedres picades;

les de Potrony,

les més festejantes;

les de Gabarnet

són xiques encara

-quan en seran grans,

s’enduran la palma-;

la de cal Magí,

pubilla de casa;

la de cal Castell,

roseta galana;

la de cal Carbassa,

la flor d’Espanya”.

 

Més avant, quan tracta sobre el municipi de Fígols i Alinyà, comenta que les jóvens, “de vegades, s’aprofitaven del desig de festeig dels xicots per a passar l’estona i riure, fotetes; de vegades, els posaven la mel del sexe als llavis i, a l’hora de la veritat, eren ben pocs els afortunats de tastar-lo. Ho recollia una corranda:

A Perles, són les merles;

a Cambrils, les gentils;

a Alinyà, les fumades,

burladores de fadrins” (pp. 61-62).

 

Afegirem que, des d’un primer moment, el darrer vers d’aquesta corranda em portà a una cançó eròtica molt coneguda en el País Valencià, “Maria, la xirivia”, la qual, per exemple, també inclou la paraula fadrins.

Igualment, Josep Espunyes plasma “una cançoneta, abans molt popular:

Quan lo carall està dret,

cent quarteres en promet

i, quan torna a estar pla,

no en voldria donar ni un gra” (p. 78).

 

I, per si no n’hi havia prou, en la mateixa obra, Josep Espunyes addueix que, en Sant Pere de Lavansa, dins del terme de Lavansa i Fórnols, hi ha una dita, “A Sant Pere, tot s’esvera”[1], la qual “apunta subtilment cap a una altra direcció: el sexe.

Abans -i, poc o molt, encara avui-, la societat muntanyenca practicava força la frase de doble sentit, amb segones, sobretot, quan, allò que suggeria, menava de dret al sexe” (p. 81). I, un poc després, posa una endevinalla eròtica, relativa a les parpelles i molt coneguda en moltes poblacions catalanoparlants, que moltes persones ens han escrit durant l’estudi: una dona convida el marit a anar-se’n tots dos al llit i, per exemple, posar pèl sobre pèl i el belluguet al mig.

Fins i tot, quan l’autor passa al terme d’Oliana, plasma que “frases com ‘Au, ara vés a cagar a l’hort’ o ‘Ja pots anar a cagar a l’hort’, aplicades, encara ara, a la persona que acaba de fer un bon àpat” (p. 95). Cal dir que el llibre fou publicat en el 2001.

Com veiem, lo eròtic està ben vist i, àdhuc, en vincle amb la terra: bé com a part de la música, bé en els refranys, bé en frases vinculades amb coses tan usuals com menjar. I, per descomptat, amb bones intencions, com aquella dita valenciana, ja recopilada per Joaquín Martí Gadea en l’obra “Encisam de totes herbes” en l’any 1891: “Et vull més que a un bon cagar” (p. 349).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Nota: [1] En el llibre, posa “A Sant Pere, tot s’esvere”.

Les dones, en el Pallars Sobirà, en lo eròtic, trien i tenen la darrera paraula

 

En un correu electrònic de Francesc Castellano Vilamu, del 17 de juny del 2020, m’escrivia la cançó següent, de què comentà “la vaig recollir l’any 1973 a Tírvia, al Pallars Sobirà; me la va cantar un tal Esteve (junt amb la d’‘El pobre terrisser’, ja molt més coneguda) i no l’he trobat a cap cançoner. És la d’‘El pobre de Figueres’”. Diu així:

“EL POBRE DE FIGUERES

A Figueres, hi havia un home

que n’és pobre com un rat,

i, de tan pobre que n’era,

se’n volia vendre el nap.

 

Ai, xiviririviri, ai, xiviriviri.

Ja l’escolta una soltera.

Diu ‘Per mi, n’és massa llarg’.

Ja l’escolta una casada.

Diu ‘Per mi, és gruixut pel cap’.

Ja l’escolta una vídua.

Diu ‘A mi, me ve pintat!’.

Troba una porta peluda,

ja se n’hi fot de cap,

hi ha entrat amb barretina

i n’ha sortit pelat pel cap;

els morros, plens de farina,

com si l’haguessin enfarinat”.

 

Com veiem, és la dona qui té la darrera paraula, fins i tot, en triar si aprova o no els desigs sexuals de l’home. En aquest cas, sí que s’obri a l’home: quan troba una porta peluda.

Finalment, direm que el Pallars Sobirà és una comarca del Pirineu català i que està molt vinculada amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Festa de les Verges”, festa matriarcal en què la dona, molt oberta, salva l’home

 

El 22 d’octubre del 2021, en el grup “Projecció cultural de ses nostres illes”, Antonia Nicolau Adrover escrigué una glosa que diu així:

Festa de les Verges

 

Un home, amb anar pel món,

ha de tenir bona testa,

quantes n’hi ha que fan festa

per les Verges… i no ho són.

 

Fadrineta, te diré

que venc a cercar consol

i, si em mostres es bunyol,

avui el t’ensucraré.

 

Digau a sa vostra fia[1]

que surti an es portalet

i que tregui es bunyolet

que vaig tastar l’altre dia”.

 

En relació amb aquesta glosa, s’escrigueren alguns comentaris, com ara, “Preciosa glosa en homenatge an es bunyols, Antònia” (Norat Puerto Nadal), “Això sí que eren festes entranyables!!

Gràcies, bunyoleres!!” (Catalina Rossello), “Més directe, no ho pot ser.

M’ha fet gràcia” (Rosa Garcia Clotet), “Una cançó ben guapa!!!

No l’havia sentit mai” (Esperanza Fiol Capo).

Afegirem que, quan comentí a Antonia Nicolau Adrover que feia un treball sobre el matriarcalisme i que “Sé que ‘bunyol’ està associat a la dona. I la meua pregunta és si ‘bunyol’ té a veure amb la dona (en lo eròtic o bé en lo sexual)”, em respongué “Idò, jo, Lluís, això de bunyol, ho relacion a ses dones. Com… poma, maduixa, castanyeta, nespla, etc., etc.”.

Igualment, el 20 d’octubre del 2021, en el grup “Projecció cultural de ses nostres illes”, Josep Valls i Ribas escrigué que la festa de les Verges és una de les tradicions de Mallorca, la qual, com hem pogut veure, ens pot recordar festes o actes que em comentà ma mare, en què uns jóvens van a cantar a fadrines, amb la intenció de guanyar-se l’aprovació de les jóvens. Així, Josep Valls i Ribas comenta que, “Actualment, a Mallorca, la Revetlla de les Verges és una de les festes més antigues de l’illa. Se celebra la nit del 20 d’octubre, vigília de Santa Úrsula. Els fadrins solen anar a cantar, en grup, serenates a la porta de les seves enamorades. A més de cantar cançons populars (com el famós ‘Clavelitos’) també entonen, amb un clavell a la mà, temes d’un cert component eròtic i picaresc. Aleshores, les al·lotes afalagades, com a mostra d’agraïment, conviden els seus pretendents a entrar dins ca seva per menjar bunyols i beure moscatell”. I, d’aquesta manera, veiem plasmat que, com ara, la dona és qui té la darrera paraula, així com, en moltes rondalles mallorquines, es reflecteix aquest tret matriarcal.

En línia amb les paraules de Josep Valls i Ribas, el 14 d’octubre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina en llibertat”, Paul Raphaelson, posà un post en què, a més d’una foto, escrigué que “És tradició que els homes es declarin cantant gloses a les dones que estimen, i, aquestes, a canvi, els hi fan uns dolços que es diuen ‘bunyols de vent’”. Igualment, en u dels comentaris al seu escrit, Antoni Duro plasma que “es ‘quintos’ o grups de sonadors, anaven a un parell de cases, no a ca una només”.

Adduirem que el 21 d’octubre del 2021, Maria Teresa Estarellas Roca, una dona molt oberta, em posà en el meu mur el post d’Antonia Nicolau Adrover, junt amb un comentari seu: “Una cançoneta picant”, és a dir, eròtica.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Filla.

“Els tres segadors”, sexualitat matriarcal

 

En el llibre “Antologia eròtica”, d’Aureli Puig, podem llegir aquesta cançó, de línia matriarcal:

Els tres segadors

Si n’hi ha tres segadors

n’han baixat de la Cerdanya,

n’han vingut a l’Empordà,

per segar la terra plana.

Sega molt arran,

sega molt arran,

que la palla va cara,

sega molt arran.

El més petitet dels tres,

duu la falç sobredaurada,

també porta un anell d’or

de la pedra virolada.

Ja es deturava a cantar,

vora d’una cantonada,

la cançó del segador,

n’és molt entonada.

Una senyora l’ha sentit,

n’ha quedat enamorada;

ja l’ha enviat a buscar,

per una de ses germanes.

Segador, bon segador,

Déu us do bona segada;

que em voldríeu segar un camp,

un camp que en tinc de civada?

No està posat en cap puig,

en cap puig ni en cap obaga,

que està enmig del regadiu,

que per sota hi passa l’aigua,[1]

Senyora, jo el segaré,

si em doneu bona soldada.

Us daré el que em demaneu,

si feu bé vostra segada.

Segador, bon segador,

quantes garberes heu segades?

Vint-i-set o vint-i-vuit,

a les trenta ho arribava.

Segador, bon segador,

bé n’heu fet bona segada!

L’any que ve ja tornareu,

per segar-me’n la civada.[2]

portareu vostre anell d’or

i la falç sobredaurada;

no us descuideu de tornar,

segador de la Cerdanya,

i aleshores trobareu,

ja nascuda la mainada” (p. 116).

 

Immediatament, Aureli Puig, sobre la cançó “Els tres segadors” que ací hem transcrit, comenta que “És una de les cançons més populars, en els ambients rurals. Es canta amb gran profusió[3] de tonades, generalment molt harmonioses, i algunes amb aires de ballet. Havia estat ballada en rodona pels segadors damunt mateix del rostoll o entorn de les garbes. Segurament recorda alguna vella cerimònia màgicoreligiosa de fecunditat de la qual formava part l’aparellament sexual en ple camp, del segador més jove el més viril i vigorós com sembla referir-ho la cançó, vestigis que encara se’n troben en el costumari” (p. 116).

El 27 de maig del 2021, en el grup “Dialectes”, Victor SA plasmà una foto amb una versió de la cançó “Els tres segadors” (https://twitter.com/JaumeOliver4/status/1397205143213510661?s=19), que diu així[4]:

“N’hi havia tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya,

n’havien baixat a segar un camp   a la plana de Cerdanya.

            Sega-me-la arran,    que la palla és cara,

            sega-me-la arran.

L’un en porta el volant d’or,   l’altre li’n porta de plata

i el més petitet de tots   la porta sobredaurada.

Ja se n’ha anat a pixar   allà en una cantonada,

la mestressa que l’ha vist   n’ha quedat enamorada.

Ja l’ha fet anar a buscar   per una seva criada:

-Garberet, bon garberet,   la senyora vos demana.

-Digueu-li que ja vindré a    les tres de la matinada.-

Quan les tres en varen ser,   garberet pujà l’escala.[5]

-Què se li ofereix a vostè,   què és lo que vostè demana?

-Si en voleu segar un camp,   un camparró de civada.

No és l’aubac ni al solà,    ni tampoc en cap muntanya,

n’és sota el davantal,   la camisa me l’amaga.

(…)

-No em diràs, tu garberet,   quantes garbes n’has lligades?[6]

-Trenta-set o trenta-vuit,    trenta-nou la que faig ara!

i a quaranta arribaré   si el garrot no se m’aplana!

-No t’espantis, garberet,    no t’espantis pas encara:

ja te’l faré aixecar amb   força ous i cansalada”.

 

Agraesc el detall de Victor SA, ja que aquest poema és eròtic i, a més, de línia matriarcal.

En el llibre “Explica’m una cançó. 20 Tradicionals catalanes”, de Jaume Ayats i publicat per Rafael Dalmau, Editor, en el 2009, figura aquesta cançó sota el títol “Els tres segadors /Els tres garberets”, amb una lletra (a què vaig accedir per mitjà d’un correu electrònic de Núria Besora Serra) que diu així[7]:

“N’han baixat tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya.

n’han baixat a baix el pla   per segar una quinzenada.

            Segueu ben arran,   que la palla va cara,

            segueu ben arran.

i el més petit de tots   porta la falç adaurada

i en pota tres anells d’or,   lligador capçat de plata.

Si s’han posat a cantar   sota d’una balconada,

la filla d’un argenter   d’ell se n’és enamorada,

si l’ha enviat a buscar   per una de les criades:

-Segador, bon segador,   la mestressa vos demana .

-Digueu-li que ja hi aniré[8]a   les quatre hores de la tarda-.

Les quatre hores van tocant,   segador mai arribava,

ja en toquen dos quarts de cinc,   segador puja l’escala.

-Oi per vós, dolceta amor,    què és lo que vostè demana?

-Segador, bon segador,   voleu segar un camp de civada?

-Prou la’n segaria jo   si sabés on t’és[9] sembrada.

-No és sembrada en cap rost, no,   ni en cap costa ni muntanya,

n’és sembrada amb un hortet,   la riera al mig hi passa,

de dies no hi toca el sol   ni de la nit, la rosada.

[…]

-Segador, el bon segador,   quantes garbes n’heu lligades?

-Trenta-vuit o trenta-nou,   i a la ralla de quaranta!

Més en lligaria, jo,    si el lligador no es blincava[10]!

-Ja li’n darem aliment:   cop de ous i botifarra” (pp. 12-13).

 

En relació amb lo eròtic i amb la seua difusió com a cançó, però com si no fos eròtica, Jaume Ayats comenta que “La temàtica eròtica d’aquesta cançó ha fet que hagi aparegut poc en els cançoners o que hagi estat publicada amb versos censurats o amb el text escurçat” (p. 15).

Així, un poc després ofereix dos versos de l’Alt Urgell extrets d’un enregistrament fet per Artur Blasco i que, al meu coneixement, no hauria de ser motiu per a que grups i persones que es qualifiquen d’esquerres, progressistes, d’idees avançades, etc., rebutjassen o, simplement, censurassen, retocassen d’aquesta versió o que s’esgarrassen les vestidures, en nom d’una actitud políticament correcta molt pròxima a lo que podríem dir puritanisme i, per descomptat, dogmatisme:

“N’hi havia tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya,

n’han baixat a segar un camp   a la plana de Cerdanya.

                        Sega-me-la arran,   que la palla és cara,

                        sega-me-la arran.

L’un en porta el volant d’or,   l’altre, li’n porta de plata

i, el més petitet de tots,   la porta sobredaurada.

Ja se n’ha anat a pixar   allà, en una cantonada,

la mestressa que l’ha vist   n’ha quedat enamorada.

Ja l’ha fet anar a buscar,   per una criada:

-Garberet, bon garberet,   la senyora vos demana.

-Digueu-li que ja vindré a   les tres de la matinada-.

Quan les tres en varen ser,   garberet puja l’escala.

-Què se li ofereix, a  vostè,   què és lo que vostè demana?

-Si en voleu segarà un camp,   un camparró de civada.

No és l’aubac ni al solà,   ni tampoc en cap muntanya,

n’és sota el davantal,   la camisa me l’amaga.

[…]

-No em diràs, tu, garberet,   quantes garbers n’has lligades?

-Trenta-set o trenta-vuit,   trenta-nou la que faig ara!

i a quaranta arribaré   si el garrot no se m’aplana!

-No t’espantis, garberet,    no t’espantis pas encara:

ja te’l faré aixerar amb    força d’ous i cansalada-“ (pp. 15-16).

 

 En el llibre “Encisam de totes herbes”, hi ha una cançó eròtica en línia amb la cançó “Els tres segadors”, que, adaptada ortogràficament, diu així:

“Segador[11], bon segador,

¿quantes garbes has segat?

-Sols vint-i-una gavella[12]

i ara comence el falcat[13](p. 95).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la generositat i la diligència de Núria Besora Serra, i a totes les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Textualment, en lloc de “que per sota hi passa l’aigua.”.

[2] Textualment.

[3] Profusió vol dir gran abundància.

[4] Amb lleugers retocs.

[5] En la foto original, aquest vers figura amb el numeral 10.

[6] En l’original, aquest  vers figura amb el numeral 15.

[7] Amb lleugers retocs.

[8] En l’original, “ja hi ‘niré”.

[9] En l’original, “on·t”.

[10] Si no saltàs amb molta lleugeresa.

[11] “Segar” té el significar eròtic de copular, d’unir-se carnalment.

[12] En el DCVB, figura, per exemple, amb el significat de “Conjunt de manats o falcades d’espigues que el segador pot encloure dins la mà i que després deposita en terra per a formar amb algunes gavelles la garba”.

[13] En el DCVB, figura amb el significat de “Conjunt d’espigues o brins que omple la mà esquerra del segador amb cada dos o tres cops de falç, i que es deixa en terra per a poder continuar segant”.

Música eròtica i pedagogia matriarcal

 

El 23 de juliol del 2021, com diguérem en una altra entrada, preguntí “¿Introduiríeu en l’ensenyament la música eròtica en llengua catalana com una part més de la cultura tradicional? ¿Per què? Gràcies.

Jo, sí, primerament, perquè forma part de lo vinculat amb la llengua catalana”.

En el grup “Dialectes”, les respostes del 23 de juliol i posteriors foren “Per a mi, perfecte, però hi ha masses puritans” (Montserrat Rius Malets), “Jo, sí, totalment. Perquè forma part de la nostra història i perquè és una forma –diria que única- de veure el món” (Mati Sancho), “No hi veig cap problema” (Rosa Garcia Clotet), “És clar!!” (Sergi Sanprat), “Sí, però hauries de pensar a qui. No és el mateix ensenyar-ho en un institut a grups de batxillerat com a part de la temàtica de la música tradicional valenciana o gent adulta d’altres nivells, amb una sexualitat desenvolupada i madura, que a xiquets de 1r d’ESO que estan descobrint què és la sexualitat. Per als preadolescents, pense que seria prematur. A partir de 3r d’ESO, no crec que anara contra el currículum, és una forma del coneixement mes. Parle de l’àmbit educatiu reglat.

Ara segurament trobaries forta contestació entre col·lectius de pares o entitats conservadores. S’hauria de fer bé amb l’assessorament d’especialistes com els orientadors i psicòlegs” (Paco Hernández Flor), “I tant que sí, es té que conéixer tot” (Paco Turégano), “I també la poesia eròtica catalana… I valenciana” (Ferran De San Martin), “’El virgo de Vicenteta’ de Bernat i Baldoví té un riquíssim lèxic, i ben gustós” (Josep Piera), “Treballe amb adults i els n’he posat alguna, però no m’hi entretinc massa. Som més que folklore”, “Ens falta temps i tot” (Colònia de Llibres).

En relació amb alguns d’aquests comentaris que, en el fons, al meu coneixement, plasmen hipocresia, que abracen lo que fa fi o, com es sol dir ara, lo políticament correcte, i que quasi quasi toca el dogmatisme (sovint, perquè jutgen partint de poca informació o perquè es fan generalitzacions), diré que, tot i que el futbol, com exposava Pedro Escartín, en 1942, en un llibre sobre el reglament de futbol (a què vaig accedir, cap a 1985, quan me’l regalà el meu avi matern), devia molt del seu èxit… a la violència, encara no he vist cap persona, llevat, per exemple, de grups antisistema (com ara, la “Escuela Libre Paideia”, de línia anarquista i llibertària, en un butlletí de fa més de vint-i-dos anys), de línia molt pròxima o bé partidaris de la introducció dels jocs lúdics en l’ensenyament (no únicament en la instrucció pública o quasi germana) que haja proposat, com ara, una introducció progressiva del futbol en els centres públics, que no es practique en els centres escolars o, àdhuc, que s’haja recomanat els pares que els fills no passen a veure partits de futbol fins que no tinguen, per exemple, setze anys. Hipocresia.

En canvi, estic totalment d’acord amb les persones que, com feu Maria Montserrat Morera Perramón, una dona molt oberta i dialogant, el 25 de juliol del 2021, en veure que jo havia plasmat la cançó “Peu polidor”, en el grup “Dialectes”, com a “cançó eròtica carnavalesca”, em preguntà “Com és que poses cançons infantils com a eròtiques?”. Immediatament, li responguí “És una cançó eròtica. T’envie un correu electrònic”, amb unes quantes fotos d’un llibre de Jaume Ayats, en què es podia llegir sobre aquesta cançó que, a hores d’ara, hi ha qui intenta que faça fi i llevar-li el suc eròtic. Ella em comentà que “A Manresa, és un ball infantil” i, un poc després, li vaig afegir que ja li havia enviat el missatge i, ella, un “Molt bé”. Com diu un amic meu, molt coneixedor de la cultura colla (la qual és matriarcal i de Sud-amèrica), “Junts, fent camí” i, a més, que, en els pobles matriarcals, “No teoritzen. Viuen i actuen”. 

Agraesc la col·laboració, alta, de les persones que han pres part en aquest tema i a les que em fan costat dia rere dia.

“Les xicones de Riola”, dones amb molta espenta i molt obertes

 

En relació amb la cançó sobre les xiques de la Pobleta, en el meu mur, també es plasmaren els comentaris següents: “A l’Eliana. Rima fàcil, diuen: ‘Les xiquetes de l’Eliana’” (Joan Marrugat), “A mi, no em fa destorb, ni em sento incòmoda, com a dona, amb aquesta lletra” (Chris Sanantón), “Pense que les mamelles són un atribut del que les dones estan contentes d’estar ben dotades” (Joan Llàcer). A Joan Llàcer, li comentí que “Elles són les emprenedores: han triat i ho han fet, fins i tot, comprant-se una romana.

Les dones porten la gestió administrativa de la casa.

És un detall de línia matriarcal”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 26 de juny del 2021, Julio Navarro Peris comenta que, “A Polinyà, la cantàvem, amb petites variacions: ‘Les xicones de Riola / s’han comprat / una romana / p’a pesar-se les mamelles /dos voltes a la setmana’”. A més, el 27 de juny del 2021, Marc Juanhuix, escrigué un comentari que m’impactà, entre altres coses, per l’obertura que plasmava:

“Bon dia,

Ja he vist vàries publicacions teves sobre cançons eròtiques i comentes que fas un treball sobre el matriarcat.

Ho trobo molt interessant, la veritat. Malgrat tot, em pregunto, què t’atrau d’aquestes cançons? Hi veus un tipus de feminitat més empoderat? No és la vella visió de la dona com a objecte de desig? M’ho pregunto amb tot el respecte del món.

Per altra banda, recordo que un dels meus professors de la universitat ens explicava, i cantava, moltes cançons de la zona del Pirineu, de l’època de l’absolutisme i dels inicis de la reforma liberal (1815-1868). No aconsegueixo recordar-ne cap, però sí la importància que li donava el meu professor a la cançó com a transmissió de cultura popular a aquella zona, com a eina política (anticlerical, però també antiburgesa) i fins i tot com a eina portadora de notícies en una zona on encara no hi arribaven diaris.

Moltes d’aquestes cançons tenien contingut sexual o eròtic”.

La meua resposta al comentari de Marc Juanhuix fou:

“Bon dia, Marc,

Gràcies pel teu comentari, molt interessant.

He descobert que, en aquest tipus de cançó com també en moltes rondalles de Sara Llorens (recopilades per Josefina Roma en el llibre ‘Rondallari de Pineda’, que el recomane), catalanes, i en moltes rondalles valencianes arreplegades per Ximo Caturla, o bé de les Illes Balears, sobretot, en les que no han censurat lo referent a la sexualitat, es plasma molt el matriarcalisme.

(…) Una forta abraçada”.

Uns altres comentaris, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, foren “Això és molt antic” (Conxa Miralles Asensi), “Jo la conec com una estrofa de ‘La manta al coll…’” (Laura Novella), a qui responguí que sí que ho era i, a més, que “és molt coneguda en moltes poblacions de l’àmbit lingüístic”, i un escrit de Pilar Belda: “Ressalta el cànon de bellesa de l’època”.

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el 27 de juny del 2021, Maria Jose Silvestre Monzo plasmà que “Yo, desde pequeña, escuchaba y cantaba esta canción. Y no le doy importancia. Todas las cosas no son como las escriben, sino la forma de decirlas”.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que  prengueren part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat, fins i tot, dia rere dia.

“Camí de la font”, cançó eròtica i raboseria

 

El 14 de maig del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Francisca Farre escrigué una cançó, “Camí de la font”, amb aquesta lletra:

“La noieta va a la font,

a buscar un cantiret d’aigua,

troba el fill del moliner

que li fa la mitja rialla.

Larala, la, la.

 

Quan arriba a la font,

li botzina, així, sa mare:

-Molt enfarinada.

-És la pols que aixeca l’aire.

Larala, la, la.

 

-Jo no veig que faci vent,

ni que aquí hi hagi pols tan blanca.

-És que, al fill del moliner,

la noia li agrada.

Larala, la, la”.

 

Aquesta cançó, molt prompte, em recordà, no solament l’espenta de la filla, sinó una anècdota sobre la meua àvia materna, Amparo (1910-2000), i el seu marit, Miguel (1906-1992), la qual contaré tot seguit.

Un dia, anaven tots dos junts pel carrer i, una dona, li feu una pregunta sobre com estava i més. La meua àvia Amparo respongué i, quan acabà la conversa i els meus avis tornaven a passejar, l’avi Miguel, que era més prudent que ella, li demanà:

-Amparito, tu, ¿de què coneixes a eixa dona?

-Jo, de res. Però com que la dona estava tan il·lusionada, jo no l’anava a defraudar.

-¡Ai, Amparito! ¡No et pillaran, Amparito, no et pillaran!

En altres paraules, que, tant la filla que apareix en aquesta versió de la cançó “Camí de la font”, com la meua àvia Amparo (1910-2000), actuen amb molta raboseria.

Agraesc la col·laboració i la generositat de Francisca Farre, una dona molt oberta.

 

 

 

 

Música matriarcal en la vida quotidiana

 

El 5 de maig del 2021, en el grup “Dialectes”, Joan E. Gomar em comentà que “La cantava el meu iaio, quan anava en el carro (en la Pobla del Duc):

‘L’orinal de casa rica

és un moble divertit,

veu les dones en camisa,

quan es giten en lo llit’.

 

Sempre m’he preguntat per què la música coincideix amb un himne de la marina nord-americana (…) https://www.youtube.com/watch?v=SwS6OkgUXKE.

Un poc després de llegir aquest comentari, passí a escoltar el vídeo i, com li escriguí, al moment, “Hi ha passatges que sonen igual, però, en la cançó, n’hi ha, de diferents. En el vídeo que hi ha en un enllaç (el de l’Hostal Víctor Oliana), es pot escoltar una versió de l’Alt Urgell”.  Aquest és el vídeo de l’hostal: https://www.youtube.com/watch?v=jGqASRCMjfg.

El 5 de maig del 2021, després d’haver llegit la versió del iaio de Joan E. Gomar, ho comentí a ma mare, com també li diguí que havia sigut una cançó cantada per les tropes en la batalla de l’Ebre (cosa que, a ella, li representava una novetat com, igualment, a una tia meua, el pare de la qual havia pres part, en la banda republicana, durant aquesta batalla).  Ma tia desconeixia aquesta cançó, li la cantí i li agradava.

Ma mare (nascuda en 1943), a més, estava d’acord amb mi en què, en aquesta cançó, es fa una mena de xicotet detall a una part més de la vida quotidiana, en aquest cas, a l’orinal. Igualment, també compartia que la versió de l’avi de Joan E. Gomar és eròtica. Finalment, em digué que, abans, com que no hi havia televisió ni altres formes d’entreteniments que ara considerem moderns (com ara, la televisió), es recorria molt a la música com un element més en la relació social amb els altres i que, a banda, la música d’aquest tipus i la que podríem dir irònica, eren comunes, molt habituals.

Tornant al comentari de Joan E. Gomar, quant a la versió del seu avi, plasmà que, “Més o menys continuava amb una de les versions que has dit, però no ho sé exactament. T’escric parlant de records de fa 60 anys:

‘L’orinal, l’orinal,

l’estimem per lo que val,

perquè li diuen Don Pedro,

des del temps d’antiguitat’”.

 

Entre eixes cançons, n’hi ha una que sí que s’ajusta al tema del matriarcalisme, facilitada per Francesc Castellano Vilamu, el 3 de maig del 2021, quan la plasmà en el meu mur,  i que, malgrat que la primera part està en castellà i la segona en català, Francesc Castellano escrivia així, en relació amb la cançó de “L’orinal”: “Em sona, molt perdut pel magatzem de la memòria, haver escoltat alguna estrofa fa molts, molts anys, però no en sé res més.

Però, vés per on, m’ha fet recordar una altra que m’havia cantat la meva mare que deia (la cançó és bilingüe):

Guillermo Tell,

hombre formal,

a los cosacos

dio libertad.

Y, los cosacos,

agradecidos,

le regalaron un orinal.

Un orinal, un orinal,

tot ple de merda,

tot ple de merda,

un orinal, un orinal,

tot ple de merda,

merda fins dalt’”.

 

I, un poc després, Rosa Garcia i Clotet li comentava “Francesc Castellano. Sí, me l’has fet recordar. La cantàvem el grup, quan anàvem d’excursió”.

També en relació amb la cançó de “L’orinal”, el 3 de maig del 2021, Eudald Orri escrigué en el meu mur:  “Em sonen les dues versions [de la cançó de “L’orinal”]. Ja fa més de 60 anys, el meu pare i un oncle la tarejaven. Tots dos varen ésser a la batalla de l’Ebre, junt amb les Brigades Internacionals”.  

Agraesc la col·laboració de les persones ací esmentades.