Arxiu d'etiquetes: música eròtica

“Els tres segadors”, sexualitat matriarcal

 

En el llibre “Antologia eròtica”, d’Aureli Puig, podem llegir aquesta cançó, de línia matriarcal:

Els tres segadors

Si n’hi ha tres segadors

n’han baixat de la Cerdanya,

n’han vingut a l’Empordà,

per segar la terra plana.

Sega molt arran,

sega molt arran,

que la palla va cara,

sega molt arran.

El més petitet dels tres,

duu la falç sobredaurada,

també porta un anell d’or

de la pedra virolada.

Ja es deturava a cantar,

vora d’una cantonada,

la cançó del segador,

n’és molt entonada.

Una senyora l’ha sentit,

n’ha quedat enamorada;

ja l’ha enviat a buscar,

per una de ses germanes.

Segador, bon segador,

Déu us do bona segada;

que em voldríeu segar un camp,

un camp que en tinc de civada?

No està posat en cap puig,

en cap puig ni en cap obaga,

que està enmig del regadiu,

que per sota hi passa l’aigua,[1]

Senyora, jo el segaré,

si em doneu bona soldada.

Us daré el que em demaneu,

si feu bé vostra segada.

Segador, bon segador,

quantes garberes heu segades?

Vint-i-set o vint-i-vuit,

a les trenta ho arribava.

Segador, bon segador,

bé n’heu fet bona segada!

L’any que ve ja tornareu,

per segar-me’n la civada.[2]

portareu vostre anell d’or

i la falç sobredaurada;

no us descuideu de tornar,

segador de la Cerdanya,

i aleshores trobareu,

ja nascuda la mainada” (p. 116).

 

Immediatament, Aureli Puig, sobre la cançó “Els tres segadors” que ací hem transcrit, comenta que “És una de les cançons més populars, en els ambients rurals. Es canta amb gran profusió[3] de tonades, generalment molt harmonioses, i algunes amb aires de ballet. Havia estat ballada en rodona pels segadors damunt mateix del rostoll o entorn de les garbes. Segurament recorda alguna vella cerimònia màgicoreligiosa de fecunditat de la qual formava part l’aparellament sexual en ple camp, del segador més jove el més viril i vigorós com sembla referir-ho la cançó, vestigis que encara se’n troben en el costumari” (p. 116).

El 27 de maig del 2021, en el grup “Dialectes”, Victor SA plasmà una foto amb una versió de la cançó “Els tres segadors” (https://twitter.com/JaumeOliver4/status/1397205143213510661?s=19), que diu així[4]:

“N’hi havia tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya,

n’havien baixat a segar un camp   a la plana de Cerdanya.

            Sega-me-la arran,    que la palla és cara,

            sega-me-la arran.

L’un en porta el volant d’or,   l’altre li’n porta de plata

i el més petitet de tots   la porta sobredaurada.

Ja se n’ha anat a pixar   allà en una cantonada,

la mestressa que l’ha vist   n’ha quedat enamorada.

Ja l’ha fet anar a buscar   per una seva criada:

-Garberet, bon garberet,   la senyora vos demana.

-Digueu-li que ja vindré a    les tres de la matinada.-

Quan les tres en varen ser,   garberet pujà l’escala.[5]

-Què se li ofereix a vostè,   què és lo que vostè demana?

-Si en voleu segar un camp,   un camparró de civada.

No és l’aubac ni al solà,    ni tampoc en cap muntanya,

n’és sota el davantal,   la camisa me l’amaga.

(…)

-No em diràs, tu garberet,   quantes garbes n’has lligades?[6]

-Trenta-set o trenta-vuit,    trenta-nou la que faig ara!

i a quaranta arribaré   si el garrot no se m’aplana!

-No t’espantis, garberet,    no t’espantis pas encara:

ja te’l faré aixecar amb   força ous i cansalada”.

 

Agraesc el detall de Victor SA, ja que aquest poema és eròtic i, a més, de línia matriarcal.

En el llibre “Explica’m una cançó. 20 Tradicionals catalanes”, de Jaume Ayats i publicat per Rafael Dalmau, Editor, en el 2009, figura aquesta cançó sota el títol “Els tres segadors /Els tres garberets”, amb una lletra (a què vaig accedir per mitjà d’un correu electrònic de Núria Besora Serra) que diu així[7]:

“N’han baixat tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya.

n’han baixat a baix el pla   per segar una quinzenada.

            Segueu ben arran,   que la palla va cara,

            segueu ben arran.

i el més petit de tots   porta la falç adaurada

i en pota tres anells d’or,   lligador capçat de plata.

Si s’han posat a cantar   sota d’una balconada,

la filla d’un argenter   d’ell se n’és enamorada,

si l’ha enviat a buscar   per una de les criades:

-Segador, bon segador,   la mestressa vos demana .

-Digueu-li que ja hi aniré[8]a   les quatre hores de la tarda-.

Les quatre hores van tocant,   segador mai arribava,

ja en toquen dos quarts de cinc,   segador puja l’escala.

-Oi per vós, dolceta amor,    què és lo que vostè demana?

-Segador, bon segador,   voleu segar un camp de civada?

-Prou la’n segaria jo   si sabés on t’és[9] sembrada.

-No és sembrada en cap rost, no,   ni en cap costa ni muntanya,

n’és sembrada amb un hortet,   la riera al mig hi passa,

de dies no hi toca el sol   ni de la nit, la rosada.

[…]

-Segador, el bon segador,   quantes garbes n’heu lligades?

-Trenta-vuit o trenta-nou,   i a la ralla de quaranta!

Més en lligaria, jo,    si el lligador no es blincava[10]!

-Ja li’n darem aliment:   cop de ous i botifarra” (pp. 12-13).

 

En relació amb lo eròtic i amb la seua difusió com a cançó, però com si no fos eròtica, Jaume Ayats comenta que “La temàtica eròtica d’aquesta cançó ha fet que hagi aparegut poc en els cançoners o que hagi estat publicada amb versos censurats o amb el text escurçat” (p. 15).

Així, un poc després ofereix dos versos de l’Alt Urgell extrets d’un enregistrament fet per Artur Blasco i que, al meu coneixement, no hauria de ser motiu per a que grups i persones que es qualifiquen d’esquerres, progressistes, d’idees avançades, etc., rebutjassen o, simplement, censurassen, retocassen d’aquesta versió o que s’esgarrassen les vestidures, en nom d’una actitud políticament correcta molt pròxima a lo que podríem dir puritanisme i, per descomptat, dogmatisme:

“N’hi havia tres segadors   d’aquí dalt de la muntanya,

n’han baixat a segar un camp   a la plana de Cerdanya.

                        Sega-me-la arran,   que la palla és cara,

                        sega-me-la arran.

L’un en porta el volant d’or,   l’altre, li’n porta de plata

i, el més petitet de tots,   la porta sobredaurada.

Ja se n’ha anat a pixar   allà, en una cantonada,

la mestressa que l’ha vist   n’ha quedat enamorada.

Ja l’ha fet anar a buscar,   per una criada:

-Garberet, bon garberet,   la senyora vos demana.

-Digueu-li que ja vindré a   les tres de la matinada-.

Quan les tres en varen ser,   garberet puja l’escala.

-Què se li ofereix, a  vostè,   què és lo que vostè demana?

-Si en voleu segarà un camp,   un camparró de civada.

No és l’aubac ni al solà,   ni tampoc en cap muntanya,

n’és sota el davantal,   la camisa me l’amaga.

[…]

-No em diràs, tu, garberet,   quantes garbers n’has lligades?

-Trenta-set o trenta-vuit,   trenta-nou la que faig ara!

i a quaranta arribaré   si el garrot no se m’aplana!

-No t’espantis, garberet,    no t’espantis pas encara:

ja te’l faré aixerar amb    força d’ous i cansalada-“ (pp. 15-16).

 

 En el llibre “Encisam de totes herbes”, hi ha una cançó eròtica en línia amb la cançó “Els tres segadors”, que, adaptada ortogràficament, diu així:

“Segador[11], bon segador,

¿quantes garbes has segat?

-Sols vint-i-una gavella[12]

i ara comence el falcat[13](p. 95).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la generositat i la diligència de Núria Besora Serra, i a totes les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Textualment, en lloc de “que per sota hi passa l’aigua.”.

[2] Textualment.

[3] Profusió vol dir gran abundància.

[4] Amb lleugers retocs.

[5] En la foto original, aquest vers figura amb el numeral 10.

[6] En l’original, aquest  vers figura amb el numeral 15.

[7] Amb lleugers retocs.

[8] En l’original, “ja hi ‘niré”.

[9] En l’original, “on·t”.

[10] Si no saltàs amb molta lleugeresa.

[11] “Segar” té el significar eròtic de copular, d’unir-se carnalment.

[12] En el DCVB, figura, per exemple, amb el significat de “Conjunt de manats o falcades d’espigues que el segador pot encloure dins la mà i que després deposita en terra per a formar amb algunes gavelles la garba”.

[13] En el DCVB, figura amb el significat de “Conjunt d’espigues o brins que omple la mà esquerra del segador amb cada dos o tres cops de falç, i que es deixa en terra per a poder continuar segant”.

Música eròtica i pedagogia matriarcal

 

El 23 de juliol del 2021, com diguérem en una altra entrada, preguntí “¿Introduiríeu en l’ensenyament la música eròtica en llengua catalana com una part més de la cultura tradicional? ¿Per què? Gràcies.

Jo, sí, primerament, perquè forma part de lo vinculat amb la llengua catalana”.

En el grup “Dialectes”, les respostes del 23 de juliol i posteriors foren “Per a mi, perfecte, però hi ha masses puritans” (Montserrat Rius Malets), “Jo, sí, totalment. Perquè forma part de la nostra història i perquè és una forma –diria que única- de veure el món” (Mati Sancho), “No hi veig cap problema” (Rosa Garcia Clotet), “És clar!!” (Sergi Sanprat), “Sí, però hauries de pensar a qui. No és el mateix ensenyar-ho en un institut a grups de batxillerat com a part de la temàtica de la música tradicional valenciana o gent adulta d’altres nivells, amb una sexualitat desenvolupada i madura, que a xiquets de 1r d’ESO que estan descobrint què és la sexualitat. Per als preadolescents, pense que seria prematur. A partir de 3r d’ESO, no crec que anara contra el currículum, és una forma del coneixement mes. Parle de l’àmbit educatiu reglat.

Ara segurament trobaries forta contestació entre col·lectius de pares o entitats conservadores. S’hauria de fer bé amb l’assessorament d’especialistes com els orientadors i psicòlegs” (Paco Hernández Flor), “I tant que sí, es té que conéixer tot” (Paco Turégano), “I també la poesia eròtica catalana… I valenciana” (Ferran De San Martin), “’El virgo de Vicenteta’ de Bernat i Baldoví té un riquíssim lèxic, i ben gustós” (Josep Piera), “Treballe amb adults i els n’he posat alguna, però no m’hi entretinc massa. Som més que folklore” (M Angels Soler), “Què vols que et digui? El ventall, en literatura, és tan ampli, que tampoc no em sembla adient donar-li més protagonisme que el que hagi tingut aquest tipus de literatura en el conjunt” (Elena Gavarró). Colònia de Llibres respongué a Elena Gavarró “Estem d’acord, ens falta temps i tot”.

En relació amb alguns d’aquests comentaris que, en el fons, al meu coneixement, plasmen hipocresia, que abracen lo que fa fi o, com es sol dir ara, lo políticament correcte, i que quasi quasi toca el dogmatisme (sovint, perquè jutgen partint de poca informació o perquè es fan generalitzacions), diré que, tot i que el futbol, com exposava Pedro Escartín, en 1942, en un llibre sobre el reglament de futbol (a què vaig accedir, cap a 1985, quan me’l regalà el meu avi matern), devia molt del seu èxit… a la violència, encara no he vist cap persona, llevat, per exemple, de grups antisistema (com ara, la “Escuela Libre Paideia”, de línia anarquista i llibertària, en un butlletí de fa més de vint-i-dos anys), de línia molt pròxima o bé partidaris de la introducció dels jocs lúdics en l’ensenyament (no únicament en la instrucció pública o quasi germana) que haja proposat, com ara, una introducció progressiva del futbol en els centres públics, que no es practique en els centres escolars o, àdhuc, que s’haja recomanat els pares que els fills no passen a veure partits de futbol fins que no tinguen, per exemple, setze anys. Hipocresia.

En canvi, estic totalment d’acord amb les persones que, com feu Maria Montserrat Morera Perramón, una dona molt oberta i dialogant, el 25 de juliol del 2021, en veure que jo havia plasmat la cançó “Peu polidor”, en el grup “Dialectes”, com a “cançó eròtica carnavalesca”, em preguntà “Com és que poses cançons infantils com a eròtiques?”. Immediatament, li responguí “És una cançó eròtica. T’envie un correu electrònic”, amb unes quantes fotos d’un llibre de Jaume Ayats, en què es podia llegir sobre aquesta cançó que, a hores d’ara, hi ha qui intenta que faça fi i llevar-li el suc eròtic. Ella em comentà que “A Manresa, és un ball infantil” i, un poc després, li vaig afegir que ja li havia enviat el missatge i, ella, un “Molt bé”. Com diu un amic meu, molt coneixedor de la cultura colla (la qual és matriarcal i de Sud-amèrica), “Junts, fent camí” i, a més, que, en els pobles matriarcals, “No teoritzen. Viuen i actuen”. 

Agraesc la col·laboració, alta, de les persones que han pres part en aquest tema i a les que em fan costat dia rere dia.

“Les xicones de Riola”, dones amb molta espenta i molt obertes

 

En relació amb la cançó sobre les xiques de la Pobleta, en el meu mur, també es plasmaren els comentaris següents: “A l’Eliana. Rima fàcil, diuen: ‘Les xiquetes de l’Eliana’” (Joan Marrugat), “A mi, no em fa destorb, ni em sento incòmoda, com a dona, amb aquesta lletra” (Chris Sanantón), “Pense que les mamelles són un atribut del que les dones estan contentes d’estar ben dotades” (Joan Llàcer). A Joan Llàcer, li comentí que “Elles són les emprenedores: han triat i ho han fet, fins i tot, comprant-se una romana.

Les dones porten la gestió administrativa de la casa.

És un detall de línia matriarcal”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 26 de juny del 2021, Julio Navarro Peris comenta que, “A Polinyà, la cantàvem, amb petites variacions: ‘Les xicones de Riola / s’han comprat / una romana / p’a pesar-se les mamelles /dos voltes a la setmana’”. A més, el 27 de juny del 2021, Marc Juanhuix, escrigué un comentari que m’impactà, entre altres coses, per l’obertura que plasmava:

“Bon dia,

Ja he vist vàries publicacions teves sobre cançons eròtiques i comentes que fas un treball sobre el matriarcat.

Ho trobo molt interessant, la veritat. Malgrat tot, em pregunto, què t’atrau d’aquestes cançons? Hi veus un tipus de feminitat més empoderat? No és la vella visió de la dona com a objecte de desig? M’ho pregunto amb tot el respecte del món.

Per altra banda, recordo que un dels meus professors de la universitat ens explicava, i cantava, moltes cançons de la zona del Pirineu, de l’època de l’absolutisme i dels inicis de la reforma liberal (1815-1868). No aconsegueixo recordar-ne cap, però sí la importància que li donava el meu professor a la cançó com a transmissió de cultura popular a aquella zona, com a eina política (anticlerical, però també antiburgesa) i fins i tot com a eina portadora de notícies en una zona on encara no hi arribaven diaris.

Moltes d’aquestes cançons tenien contingut sexual o eròtic”.

La meua resposta al comentari de Marc Juanhuix fou:

“Bon dia, Marc,

Gràcies pel teu comentari, molt interessant.

He descobert que, en aquest tipus de cançó com també en moltes rondalles de Sara Llorens (recopilades per Josefina Roma en el llibre ‘Rondallari de Pineda’, que el recomane), catalanes, i en moltes rondalles valencianes arreplegades per Ximo Caturla, o bé de les Illes Balears, sobretot, en les que no han censurat lo referent a la sexualitat, es plasma molt el matriarcalisme.

(…) Una forta abraçada”.

Uns altres comentaris, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, foren “Això és molt antic” (Conxa Miralles Asensi), “Jo la conec com una estrofa de ‘La manta al coll…’” (Laura Novella), a qui responguí que sí que ho era i, a més, que “és molt coneguda en moltes poblacions de l’àmbit lingüístic”, i un escrit de Pilar Belda: “Ressalta el cànon de bellesa de l’època”.

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el 27 de juny del 2021, Maria Jose Silvestre Monzo plasmà que “Yo, desde pequeña, escuchaba y cantaba esta canción. Y no le doy importancia. Todas las cosas no son como las escriben, sino la forma de decirlas”.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que  prengueren part en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat, fins i tot, dia rere dia.

“Camí de la font”, cançó eròtica i raboseria

 

El 14 de maig del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Francisca Farre escrigué una cançó, “Camí de la font”, amb aquesta lletra:

“La noieta va a la font,

a buscar un cantiret d’aigua,

troba el fill del moliner

que li fa la mitja rialla.

Larala, la, la.

 

Quan arriba a la font,

li botzina, així, sa mare:

-Molt enfarinada.

-És la pols que aixeca l’aire.

Larala, la, la.

 

-Jo no veig que faci vent,

ni que aquí hi hagi pols tan blanca.

-És que, al fill del moliner,

la noia li agrada.

Larala, la, la”.

 

Aquesta cançó, molt prompte, em recordà, no solament l’espenta de la filla, sinó una anècdota sobre la meua àvia materna, Amparo (1910-2000), i el seu marit, Miguel (1906-1992), la qual contaré tot seguit.

Un dia, anaven tots dos junts pel carrer i, una dona, li feu una pregunta sobre com estava i més. La meua àvia Amparo respongué i, quan acabà la conversa i els meus avis tornaven a passejar, l’avi Miguel, que era més prudent que ella, li demanà:

-Amparito, tu, ¿de què coneixes a eixa dona?

-Jo, de res. Però com que la dona estava tan il·lusionada, jo no l’anava a defraudar.

-¡Ai, Amparito! ¡No et pillaran, Amparito, no et pillaran!

En altres paraules, que, tant la filla que apareix en aquesta versió de la cançó “Camí de la font”, com la meua àvia Amparo (1910-2000), actuen amb molta raboseria.

Agraesc la col·laboració i la generositat de Francisca Farre, una dona molt oberta.

 

 

 

 

Música matriarcal en la vida quotidiana

 

El 5 de maig del 2021, en el grup “Dialectes”, Joan E. Gomar em comentà que “La cantava el meu iaio, quan anava en el carro (en la Pobla del Duc):

‘L’orinal de casa rica

és un moble divertit,

veu les dones en camisa,

quan es giten en lo llit’.

 

Sempre m’he preguntat per què la música coincideix amb un himne de la marina nord-americana (…) https://www.youtube.com/watch?v=SwS6OkgUXKE.

Un poc després de llegir aquest comentari, passí a escoltar el vídeo i, com li escriguí, al moment, “Hi ha passatges que sonen igual, però, en la cançó, n’hi ha, de diferents. En el vídeo que hi ha en un enllaç (el de l’Hostal Víctor Oliana), es pot escoltar una versió de l’Alt Urgell”.  Aquest és el vídeo de l’hostal: https://www.youtube.com/watch?v=jGqASRCMjfg.

El 5 de maig del 2021, després d’haver llegit la versió del iaio de Joan E. Gomar, ho comentí a ma mare, com també li diguí que havia sigut una cançó cantada per les tropes en la batalla de l’Ebre (cosa que, a ella, li representava una novetat com, igualment, a una tia meua, el pare de la qual havia pres part, en la banda republicana, durant aquesta batalla).  Ma tia desconeixia aquesta cançó, li la cantí i li agradava.

Ma mare (nascuda en 1943), a més, estava d’acord amb mi en què, en aquesta cançó, es fa una mena de xicotet detall a una part més de la vida quotidiana, en aquest cas, a l’orinal. Igualment, també compartia que la versió de l’avi de Joan E. Gomar és eròtica. Finalment, em digué que, abans, com que no hi havia televisió ni altres formes d’entreteniments que ara considerem moderns (com ara, la televisió), es recorria molt a la música com un element més en la relació social amb els altres i que, a banda, la música d’aquest tipus i la que podríem dir irònica, eren comunes, molt habituals.

Tornant al comentari de Joan E. Gomar, quant a la versió del seu avi, plasmà que, “Més o menys continuava amb una de les versions que has dit, però no ho sé exactament. T’escric parlant de records de fa 60 anys:

‘L’orinal, l’orinal,

l’estimem per lo que val,

perquè li diuen Don Pedro,

des del temps d’antiguitat’”.

 

Entre eixes cançons, n’hi ha una que sí que s’ajusta al tema del matriarcalisme, facilitada per Francesc Castellano Vilamu, el 3 de maig del 2021, quan la plasmà en el meu mur,  i que, malgrat que la primera part està en castellà i la segona en català, Francesc Castellano escrivia així, en relació amb la cançó de “L’orinal”: “Em sona, molt perdut pel magatzem de la memòria, haver escoltat alguna estrofa fa molts, molts anys, però no en sé res més.

Però, vés per on, m’ha fet recordar una altra que m’havia cantat la meva mare que deia (la cançó és bilingüe):

Guillermo Tell,

hombre formal,

a los cosacos

dio libertad.

Y, los cosacos,

agradecidos,

le regalaron un orinal.

Un orinal, un orinal,

tot ple de merda,

tot ple de merda,

un orinal, un orinal,

tot ple de merda,

merda fins dalt’”.

 

I, un poc després, Rosa Garcia i Clotet li comentava “Francesc Castellano. Sí, me l’has fet recordar. La cantàvem el grup, quan anàvem d’excursió”.

També en relació amb la cançó de “L’orinal”, el 3 de maig del 2021, Eudald Orri escrigué en el meu mur:  “Em sonen les dues versions [de la cançó de “L’orinal”]. Ja fa més de 60 anys, el meu pare i un oncle la tarejaven. Tots dos varen ésser a la batalla de l’Ebre, junt amb les Brigades Internacionals”.  

Agraesc la col·laboració de les persones ací esmentades.

 

“Sexe i cultura a Mallorca: El Cançoner, la narrativa oral i el teatre” (Gabriel Janer Manila, 2019)

 

Enmig d’un ambient amb prou de puritanisme castellanitzador, de doble moral, de pensament políticament correcte i, per descomptat, de culte a la Il·lustració del segle XVIII però no d’interés per la memòria col·lectiva o, com ara, per la saviesa rural, hi ha persones que, no solament no rebutgen el respecte als altres, ni la germanor, ni les arrels matriarcals dels seus pares, sinó que tampoc no ho fan de les dels seus avantpassats, ni de lo vinculat a les poblacions catalanoparlants, ni a Pobles igualment matriarcals. 

En aquest sentit, hi ha, per exemple, aquest llibre, “Sexe i cultura a Mallorca: El  Cançoner, la narrativa oral i el teatre”, de Gabriel Janer Manila i publicat per la Institució Francesc de Borja Moll, en el 2019, en què lluny d’aquests actes d’abraçar la cultura castellana com a símbol d’universalitat, de modernitat, de ser més culte que el veí, de ser disciplinat, de no estar en l’obscurantisme,…  però que comporta un estil de vida més brusc, rude i de menyspreu cap a lo que no vaja en línia amb el cap de colla del partit polític de torn (siga del signe que siga), i, òbviament, cap a la dona (el famós “La maté porque era mía”, tan castellà), es plasma bona part de la realitat cultural de signe matriarcal de les Illes Balears, però sense desentendre-se’n, ni criticant-la, per exemple, amb la intenció de rebre més vots o, com ara, de tenir més seguidors en Facebook.

I és possible perquè moltes persones estem a favor d’aquesta part de la nostra memòria col·lectiva, però no puntualment, sinó dia rere dia.

 

 

 

 

 

Cap ací, cap allà, marxa Felícia

 

Aquesta cançó eròtica valenciana em fou facilitada per José V. Sanchis Pastor el 16 de setembre del 2020 a través d’un missatge:

 

“Cap ací, cap allà,

marxa Felícia,

espolsant-se les puces

a la pallissa.

Xiqueta, si te’n vols vindre

a l’oliverar de ma ‘uelo’,

a dos quinzets la barcella,

d’olivetes ‘del Cuquello’.

Arromanga’t, Marieta,

més amunt del melic

i voràs quina tecla

tocarem esta nit”.

 

 

Nota: En valencià genuí, no emprem el castellanisme abuelo ni derivats, perquè es tracta d’una paraula inadmissible, i sí, com ara, la forma avi, que no correspon al mot afectiu iaio. Quan farem ús del castellà, ja direm abuelo.

 

“Sexe i cultura a Mallorca. El cançoner” (de Gabriel Janer Manila)

 

Un llibre realment interessant i a què he accedit hui, en què hi ha molta de la música eròtica de les Illes Balears, a partir d’una recopilació feta, principalment, en temps de la dictadura franquista, per Gabriel Janer Manila (Algaida, Illes Balears, 1940).

Un signe més del gust que tenim, moltíssimes persones que parlem valencià (i, entre les dones, un muntó, a partir de preguntes fetes en Facebook i per altres canals d’Internet),  i, com em deia, ahir, l’artista Carme Jorques, d’eixa “tendència a ‘gaudir de la vida’,  a tractar obertament  el tema del sexe o del cos” i del nostre sentiment de ser fills de la Terra Mare, a més de ser-ho de la mare biològica.

El publicà Editorial Moll, en 1979, i té una introducció interessant redactada per Aurèlia Capmany. 

Té unes 190 pàgines i es pot comprar per Internet. 

 

 

Filomena

 

Ací tenim una cançó popular eròtica en valencià facilitada per Miquel Miquel, a través d’un missatge del 31 de juliol del 2020.

 

 

Filomena

Hi ha un refrany que diu així:

Filomena, Filomena!!

Que, de porc i de senyor,

se n’ha de venir de mena.

Filomena, Filomena!![1]

 

Allà baix, als astilleros[2],

Filomena se’n va anar

amb un jove barquillero[3]

que l’ensenyés a remar.

Quan va ser al mig de l’aigua,

Li van venir tremolins,

en veure com aquell home, ui!

la ficava tan endins.

 

Hi ha un refrany…

 

Tal com diu Filomena

del descans dominical,

encara que les portes tanquin,

a ella, no li fa cap mal.

Doncs al pis on ella habita,

a sota, hi ha un adroguer[4]

que li dona per darrere

tot el que ha de menester.

 

Hi ha un refrany…

 

La Maria carnissera,

que viu al carrer del Call[5],

va dient molt riallera

que ella ven el millor tall.

Té unes cuixes que enamoren,

d’aquelles que fan desig,

però el que té millor encara

és el tall rodó del mig.

 

Hi ha un refrany…

 

Una noia boniqueta,

que sopava a cal Trempat,

demanà un plat de sardines

i també dos ous ferrats.

Amb aquell tip de sardines

satisfeta n’ha quedat:

la sardina la té dintre,

però els ous no li han passat.

 

Hi ha un refrany…

 

La Pepeta verdulaire

diu que té un judici oral

per tirar-li una patata

al cap d’un municipal.

L’advocat que la defensa

creu tenir-ho tot perdut,

perquè això de la patata

és un assuntu[6] molt pelut.

 

Hi ha un refrany…

 

I aquests pobres músics

que escolteu amb atenció,

quan acaba l’espectacle,

també fan festa major.

I, si hi ha alguna Filomena

entre el públic assistent,

que passe per camerinos[7]…,

a tocar algun instrument [8].

 

Hi ha un refrany…

 

 

Notes: [1] Aquesta estrofa és la tornada.

[2] Aquesta paraula en castellà, en valencià, es correspon a drassanes, i són els llocs on es construeixen les embarcacions.

[3] Aquesta paraula, ací, en castellà, es pot traduir per neuler, és a dir, l’home que fa o ven neules. Una neula, com llegim en el DCVB, entre altres coses, és un “Full de pasta prima de farina, generalment barrejada amb sucre i alguna essència, caragolat formant com un canó”.

[4] Venedor d’espècies , de drogues i de comestibles.

[5] El carrer del Call està en l’actual barri gòtic de la Ciutat de Barcelona, que, abans, on abans es trobava el barri jueu de la ciutat.

[6] Castellanisme inadmissible procedent del castellà asunto, equivalent, en valencià, per exemple, a afer.

[7] La paraula camerino, procedent de l’italià, és la cambreta destinada a vestir-s’hi i desvestir-s’hi un actor o una actriu, una dansarina, etc.

[8] El mot instrument, ací, té un significat eròtic: el penis.

 

La mare fa arròs en ceba

 

El 27 de juny del 2020, en el grup de Facebook “Valencians per la independència”, Eva Gonzalbez Gregori, respongué així a unes fotos que jo havia penjat, en relació amb el llibre “Antologia eròtica. Balls, cobles i cançons”, d’Aureli Puig Escoí:

“La mare fa arròs en ceba,

el pare diu que no en vol,

agarra, la tira en terra

i li pega tot lo que vol”.

 

Nota: Eva Gonzalbez comentà que es pot substituir la paraula “mare” per “uela”.  Afegirem que, en el vocabulari eròtic, la paraula arròs vol dir prostitució.

Hem escrit la pronúncia popular “en” de la preposició “amb”.

Igualment, hem afegit la partitura, feta per Eva Gonzalbez, una dona amb molta espenta.