Un altre relat recollit per Francesc de S. Maspons i Labrós, el qual figura en l’obra “Lo Rondallaire” i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El sac de farina”, de què n’escriurem la major part. “Hi havia una noieta, formosa i bella com una flor de lliri, que era molt devota de Maria Santíssima i tenia per nom Maria, la qual, així que la gentil primavera s’esdevenia a la terra i omplia de flors i aromes els camps i els boscos, cada matí, a trenc d’alba, anava a fer un pomell de margarides i violes i el duia a una Mare de Déu que tenia en una capelleta i, després, quan venia l’hivern i fred i neu tot ho arrabassaven, collia brots de romaní que tot l’any flaireja o de farigola i, amb les flors que sempre el bosc en cria, també en formava un pomell, no tan bonic, mes sí tan vistós, i el duia també a la Verge” (p. 219).
En aquest passatge inicial, podem copsar l’estima per la terra, una religiositat popular en què la Mare Terra (ací, cristianitzada en la figura de Nostra Senyora) és qui ens proporciona vida i a qui rendim agraïment pel fet que, al llarg de l’any, la terra està viva, no erma. Igualment, captem que, tot i que la primavera siga una època de reviscolament, també hi ha vida en l’hivern. Des del moment en què preparava plasmar aquestes línies, vaig veure el fet que, en altres cultures matriarcals, com ara, la colla (d’Amèrica del Sud), també es fan ofrenes d’acció de gràcies a la Mare Terra…, un fet semblant al que té lloc en moltes poblacions catalanoparlants amb motiu de la celebració dels Sants de la Pedra (els quals formen part del matriarcalisme mediterrani).
Passa que, quan la noieta tornava a casa, comença a ploure i es banya un sac ple de farina que portava. Llavors, mentres ella s’havia aixoplugat i, amb la farina mullada, “se li aparegué un jove, alt i de bona presència, de parlar melós i ull que captivava, qui li preguntà què era lo que tenia” (p. 219). La jove li ho explica i, tot seguit, “ell, que li diu:
-(…) Jo faré que la farina se t’assequi i més: que no hagis d’anar mai més al molí a cercar-ne. Et donaré joies i riqueses com mai n’hagis vistes, i seràs rica, perquè és llàstima que noia de tanta gentilesa s’ocupi de feines tan baixes. Una sola condició t’exigeixo i és que et treguis el nom de Maria i siguis, per sempre més, meva” (pp. 219-220). Així, si, primerament, el jove se li ha presentat amb un parlar dolç i amb un físic garrit, en aquest segon passatge, la tempta 1) a vendre’s i a abraçar l’afany de riquesa, 2) a considerar de poca categoria les tasques que ella fa, simplement, pel fet de ser gentil (aquest detall encaixa amb la típica frase de l’actitud políticament correcta “Sembla mentira que una persona com tu, amb tant / tanta… com tens, faces això”), 3) a renunciar al seu nom, això és, a la seua identitat, 4) a deixar a banda la seua fe (adjunta al nom “Maria”, el mateix que el de “Nostra Senyora”) i 5) a acceptar que ell siga qui la manege.
En el punt 5), no descartem que, fins i tot, hi haja un significat sexual: que el jove, en aquest camp, tingués la darrera paraula i, igualment, que ell fos una mena de propietari de la dona, un tret que no s’ajusta ni amb la cultura matriarcal, ni amb la tradició de la cultura popular dels catalanoparlants, sobretot, dels nascuts abans de 1920. En eixe sentit, direm que aquesta rondalla fou publicada per Francesc de S. Maspons i Labrós en els anys setanta del segle XIX.
Ara bé, ella fuig del dimoni i, “El jove que va, l’encalça, agafa el sac, l’obre, llença tota la farina per terra i comença de pegar a la noia, amb tanta força, que l’hauria morta si aqueixa no hagués fet un crit de ‘Maria Santíssima’ i el jove no hagués desaparegut sens saber de quina manera” (p. 220). Com podem veure, la relació entre la noia i la Mare de Déu (que pot evocar-nos la que fa una filla amb la mare, entre altres coses, perquè, en sentit religiós, Nostra Senyora és la mare de tots els fills de la Terra, així com ho són de la Mare Terra) és lo que salva la xicota: “Nostra Senyora empara el futur dels fills de la terra”, escriguí el 5 de març del 2023.
I encara es reflecteix més, quan, en el passatge següent, “se li aparegué una senyora, semblant a la Mare de Déu que ella tenia en la capella, que va preguntar-li què tenia. (…) I la senyora, que li diu:
-No t’espantis, perquè, de seguida, la tindràs eixuta -i, estenent el braç, isqué un raig de sol per entremig de la nuvolada, tan fort que, en un minut, va assecar tota la farina i, una munió d’ocellets que hi havia pels arbres, baixaren tots cap al raig de sol i, quan foren a terra, de gra en gra, amb el seu bec, tornaren a omplir tot el sac de farina. I va desaparèixer la senyora” (p. 220). En aquestes línies, àdhuc, hi ha semblances amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal): el raig baixa a la terra (del Sol a la Mare Terra, la Pachamama entre els colles), els ocells (vinculats amb el cel, amb lo patriarcal) toquen els peus en terra i fan costat a la jove així com l’home, en les cultures matriarcals, fa de complement de la dona (qui té la paraula definitiva).
Finalment, la dona se’n va cap a casa, dona el sac a sa mare i, al capdavall, “se n’anà a donar gràcies a la Mare de Déu” (p. 220), és a dir, a la mare que, tant en la primavera (amb el renaixement de la vida) com també en l’hivern (amb la mort i amb la vida nova espiritual), permet que la vida continue i que la terra i la natura no romanguen terrelleres, sinó amb detalls que fan possible el gaudi de la vida. Afegirem que el passatge final de la rondalla és molt semblant a l’inici del relat.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
