Un relat en què copsem el matriarcalisme (en aquest cas, per mitjà del sentiment de pertinença a la terra) i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La llegenda de l’àngel”. La primera de les dues versions “Diu que una noia d’Almenar es casà a Tamarit en una casa molt rica, però que enyorava el seu poble. Diu que, des de Tamarit, veia una mica el campanar d’Almenar. Per tal de veure’l millor, va voler aixecar-lo col·locant un àngel al cim, que pagà ella mateixa” (p. 446). Com podem veure, la dona, a més que, com diem, popularment, li tira la terra, és qui porta la iniciativa, és emprenedora i, a banda, es fa lo que ella vol.
Una altra narració en que captem trets matriarcals, i també recopilada en el mateix llibre, és “Sant Jaume passà per Butsènit”. Sant Jaume, procedent de terres de la banda de Saragossa, fa via cap a terres de l’actual Butsènit i, en acabant, vers la ciutat de Lleida, on hi havia una pesta.
En entrar en la ciutat, la gent eixí a rebre’l i “El sant va compadir-se d’aquella pobra gent i, amb la seva mà santa, va beneir la terra i la gent i, al moment, tot va canviar. Els camps van enriolar-se, van brollar nombroses fonts i rius, que van regar la terra, van créixer arbres, plantes i flors a desdir, i la gent (…) es va reviscolar i va reviure” (p. 448). Com podem veure, encara que el personatge és masculí (ací, un sant), els detalls estan en nexe amb la terra i no amb lo espiritual, ni, per exemple, amb pregar, ni amb el bastiment d’esglésies noves, etc.. És més, aquest sant, a diferència de Sant Jordi, no lluita contra la terra i contra lo que hi té a veure, sinó que li dona vida. Al meu coneixement, darrere de la figura de Sant Jaume, hi hauria, anteriorment, un personatge femení.
De fet, Sant Jaume va acompanyat d’un ruc (no d’un cavall), un animal, entre altres coses, pacient i, per tant, associat a lo matriarcal. Adduirem que, en la narració, el ruc té a veure amb la generació d’abundància, ja que, enmig de la plaça principal de la ciutat, el sant “féu fer ses feines a l’ase que muntava, el qual va fer una gran runa de monedes d’or” (p. 448), fet que originà riquesa en la gent i, igualment, l’engrandiment de la ciutat. Però, ¿d’on ho havia fet possible l’animalet? A continuacíó, el relat indica que d’haver menjat “una herbeta que creix a la partida de Butsènit” (p. 448), és a dir, de la terra, de la dona.
En línia amb els trets relacionats amb el ruc, en el llibre “Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. 2. Cançoner”, a cura de Lluís Borau i de Carles Sancho, hi ha una cançó que diu “Ruc caga pinyes / per les vinyes. / Ruc caga diners / pels carrers” (p. 56). Per això, podem dir que el futur (ací, en forma de monedes d’or) ha vingut de la terra, de la mare (l’herba) i, posteriorment, per mitjà del ruc. En altres paraules, la dona (ací, simbolitzada, com ara, per l’animalet) està ben considerada.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
