Pobles que pacten, que estimen la terra i mares que generen i molt obertes

Un altre relat en què es reflecteix lo matriarcal (àdhuc, el sentiment de pertinença a la terra) i que figura en l’obra 500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Volien veure el campanar”, en aquest cas, en bona mida, per la manera de resoldre temes que afecten a més d’un grup de persones. Així, “Conten que, quan s’hagueren de fer les divisions de terme, calgué posar-se d’acord amb els pobles veïns de la rodalia, car això de la terra és una cosa que els afectava, a tots” (p. 449).

Una de les coses que podríem vincular amb el matriarcalisme és la importància que es concedeix a la terra.

A més, trobem punts en comú amb rondalles en què uns quants germans decideixen que faran via i que, posteriorment, s’ajuntaran tots ells en un lloc: “Posats d’acord de com s’havia de fer la divisió, cregueren que el més indicat era que el dia acordat entre tots, a la sortida justa del sol, de tots els pobles, sortís gent caminant vers totes les direccions i, al lloc on es trobessin, fos el punt de divisió de terme entre un poble i l’altre” (p. 449). Aquestes paraules empiulen amb la tradició matriarcal de fer acords, del pactisme (ací, a nivell popular).

Ara bé, la narració, recollida en Rosselló de Segrià, addueix que el dia indicat “diuen els padrins que, aquí, en direcció oest, hi havia una serra i quan, girant-se, no veieren el campanar del poble, pararen de caminar, ja que la gent d’aquí volia que, de la punta del terme, es veiés el campanar de l’església. (…) Ells volien veure el campanar!” (p, 449). Aquestes paraules reflecteixen el sentiment de pertinença a la terra.

Quant a aquest paràgraf, cal dir que, fins a ben entrat el segle XX, en moltes poblacions, la part més alta n’era el campanar de l’església mare, el castell, etc. i que, igualment, eren la representació del poble, del llogaret, etc., una mena de símbol de la identitat col·lectiva.

En el relat següent, “El mosso i l’amo”, de què s’han arreplegat versions semblants, un mosso eixerit accepta treballar per a un amo, a canvi de no enutjar-se mai amb el propietari. En aquesta narració, també es plasmen trets matriarcalistes. Així, la criada de l’amo és una dona a qui el mosso diu “D’això, ja en parlarem, bona noia” (p. 450), o siga, una dona ben considerada.

Més avant, l’amo li diu que la lluna “és la mare del sol” (p. 451). I, per consegüent, l’home procedeix de la dona així com el foc (masculí) ho fa de la fusta (dona i de color terra).

Quan ja havien aplegat a l’any, l’amo dona un sac al mosso, i el jove, amb molta iniciativa, “va fer cosir el sac més gran que mai s’hagi vist” (p. 451) i, al capdavall, amb l’amo mig enutjat, el xicot li comenta unes paraules que enllacen amb el matriarcalisme: “això no és un sac: això és la mare i el pare dels sacs. Talment, quan em fèieu treballar a la claror de la lluna, (…) em dèieu vós que allò era la mare del sol (…). Per això, avui vinc a cobrar-ho no amb un sac, sinó amb la mare dels sacs” (p. 452). Per tant, veiem que la mare està en relació amb el pare (la lluna, amb el sol), que ella pareix el sol i, a més, que, per una banda, hi ha el fill (un sac) i, per una altra, la mare (la dona).

Finalment, l’amo va haver de donar “al mosso espavilat, tot el blat necessari per tal  d’omplir la Mare dels Sacs” (p. 452).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.